Seixanta i més.
Amics i amigues, oients de Ràdio d'Esvern,
de nou amb vosaltres Seixanta i més,
un magatzin de temes variats
que us arriba amb el desig de fer-vos passar una hora d'entreteniment
fins a l'hora de sopar.
Bé, ja esteu a punt per passar les mínimes vacances de Setmana Santa?
Esperem que el temps, que fins ara havia estat força bo,
no ens faci la cusqui i no ens les amargui.
També tenim a prop el dia del llibre.
El llibre i la rosa.
Ja heu fet la llista de llibres a comprar?
Amb una oferta extraordinària i serà una mica difícil de triar.
Celebrem en joia aquesta jornada de Sant Jordi
amb els llibres i les roses,
com un dia de felicitat ciutadana,
de passeig entre parades,
amb oferta de tota mena de temes literaris
i per elles que van amb roses a les mans.
Aquesta és la veritable festa de Catalunya.
Aquí a Sant Just la celebrarem una mica avançada
el proper diumenge, si Déu vol.
Us desitgem que la passeu d'allò més contents
i, sobretot, que compreu molts i molts llibres,
i també roses.
Bé, bé, sí.
Sí, no, no.
Compren llibres i els deixen.
No siguis tan dolent, Joan.
Oh, ja ho sé per què ho dic jo, eh?
No, però ara em sembla que amb els preus
que ja van tenint els llibres
i la crisi ja la gent s'ho repensa una mica, eh?
No, no, el que passa és que ara
ha sortit aquesta modalitat
de llegir llibres amb la tablet aquesta
i n'hi ha molta gent que per no comprar el llibre
s'ho fan passar per la tablet aquesta petita.
Sí, però crec que no és per el mateix, eh?
Oh, bé, no, el que toca el paper
té a estar un plaer...
El que li agrada un llibre,
li agrada tocar el paper
i olorar el paper.
I olorar el paper.
Home, home.
I després, escolta,
si has posat en un menjador
unes tenteries aquestes bones
i has de posar algun llibre, no?
Sí.
Oh, bueno.
O un allò on t'ho poso.
Sí.
Sí.
Bé, avui la Montse ha pres
les vacances avançades.
i, per la qual cosa,
l'Alina, en Joan Maria, en Carles
i qui us parla, la Joana,
diuen Endavant 60 i més.
i, per la qual cosa,
i, per la qual cosa,
Bé, mira, gràcies a Déu
que el temps sembla
que ha canviat.
Ara tenim una primavera
gairebé com les d'abans.
Ha plogut,
fa fred o al matí
i ja, per uns dies,
el termòmetre no puja
a temperatures
semblants a les de juny.
Totes aquestes circumstàncies
ens donen motiu
per parlar d'un tema
que preocupa cada cop més
els alergòlegs
i que, dies enrere,
va donar lloc
a la publicació
d'un article
sobre
alergia al polen
cada anyo más
a la revista
Consejos de tu farmacéutico.
Diu l'article
Si l'avantprojecte
de la llei del canvi climàtic
per tal d'aconseguir
que tot l'estat
sigui neutre
amb CO2
en l'any 2050
segueix endavant,
els al·lèrgics
al polen
podran veure
disminuïda
de manera destacada
la seva simptomatologia.
Això queda explicat
quan ens assabentem
de la manera
en què la contaminació
afecta
l'estructura del polen
i els efectes
que produeix
en els vassos sanguinis,
la mucosa respiratòria
i la capacitat pulmonar.
Les malalties al·lèrgiques
a tot l'estat
afecten
a un 30%
de la població,
en definitiva
sobre uns 16 milions
de persones.
D'aquestes,
aproximadament la meitat
són al·lèrgics
al polen
de les
graminàcies,
el platen
d'ombra
i l'olivera.
Bé, les gramínees.
Les gramínees, sí.
Les gramínees, sí.
Les gramínees, sí.
Les gramínees
és quan ja la planta
està feta.
Mal temps
per a ells
durant aquests mesos
d'abril,
maig i juny.
Jo conec un
que porta els ulls
com a tomàquet
i es passa el dia
a estar rodant.
Sí.
Diu,
els últims anys
els peixos industrialitzats
han vist multiplicar-se
el nombre d'al·lèrgies
fonamentalment a causa
de la pol·lució.
Com a conseqüència,
en aquest envolt de temps
meteorològic,
avançaments de primavera
i contaminació ambiental
han entrat en el ball
un gran nombre de persones
grans
que mai abans
no havien patit
aquesta molesta malaltia.
La relació entre
la contaminació
i les malalties
al·lèrgiques
es deu a que
els agents contaminants
són l'òxid nítric,
l'ozó
i les partícules
en suspensió
procedents
de les emissions
de dièsel.
Influïeixen
de manera invasiva,
introduint-se
a les vies
respiratòries
de l'individu
al·lèrgic.
Les malalties
causades
per al·lèrgia
al pol·len
són
conjuntivitis,
rinitis
i asma.
Si de sobte
la persona observa
que en dies
de bon sol
i amb molt de vent
estornuda
en molta freqüència,
té molta destil·lació
nasal
o picor d'ulls
o bé
símptomes bronquials
amb sorolls
com xiulets
o tos seca,
no cal que s'espanti
perquè és molt probable
que estigui experimentant
un brot al·lèrgic
al pol·len,
sobretot
ara que estan
en plena floració
la immensa majoria
de les plantes.
Amb el vent,
el pol·len
circula per l'aire
recorrent
llargues distàncies.
Segons els territoris,
els efectes al·lèrgics
són més accentuats.
L'increment
dels gasos
amb efecte hivernacle,
en concret
el CO2,
ha provocat
un augment
de la temperatura
mitjana global
i els nivells
de contaminació
produïts
per les seves partícules,
contribueixen
a les inflamacions
dels vasos sanguinis
i poden ser
les cius
per la mucosa
respiratòria.
Segons dades
de l'Organització Mundial
de la Salut,
un de cada
vuit morts
en tot el món
són ocasionats
per problemes
de salut
degut a la contaminació
i que a tot
l'estat espanyol
es produeixen
més de 700 morts
a l'any.
Causa,
polen
influït
negativament
per la contaminació
ambiental
que respira.
I aquí donem
algunes mesures
que funcionen
força bé
per tal
d'aconseguir
el màxim
de prevenció
d'aquest tipus
d'al·lèrgies.
Evitar
estàncies
perllongades
innecessàries
a parcs,
jardins
o zones
d'arbrats
així com
realitzar
tot tipus
d'activitats
físiques
o esports
en aquests llocs
a l'aire lliure.
S'ha d'intentar
arromantre
en interiors
molt nets
sobretot
en dies
de molt vent.
Mantenir
tancades
les finestres
del dormitori
excepte
en el moment
de la ventilació
a primera hora
de bon matí
i realitzar
pulveritzacions
d'aigua
abans d'anar a dormir.
En el cotxe
mantenir
les finestres
tancades
per evitar
l'impacte
de l'aire
a la cara.
Els filtres
d'aire
acondicionat
ajudaran
a mantenir
l'ambient
sense polen.
A més,
els cotxes
ara moderns
tots porten
filtres
anti-polen
que s'han
de recanviar
almenys
una vegada
a l'any.
No serveixen
per sempre.
Sí, sí.
És veritat.
Quan fas la revisió
ja te'ls canvien.
Doncs,
és adequat
anar en cotxe.
D'acord.
Anar en cotxe
o estar tancat
a casa.
que si no,
ja ho sabem.
També podem anar
amb avió.
Home,
resulta una mica
oneroso.
Sí,
què me dices,
ara?
No.
Bueno, no,
que quan la companyia
aquesta irlandesa
te fan
unes estades
extraordinàries.
Ara,
de moment,
la culpa
la tenen tots
els cotxes
de gasolina
i de diàsel.
Però els mil avions
que teven
cada dia
en el Prat
de Llobregat,
per exemple,
ningú en parla.
i després
de la quantitat
de barcos,
tant de càrrega
com de creuers,
que estan
tot el dia
amb els motors
diàsel
engegats,
estan contaminant
molt més
que els cotxes.
però, esclar,
és el turisme
i aquí...
Poderoso
caballero
és el dinero.
Això mateix.
Bé,
doncs puja
amb velet
de música,
sisplau.
bé,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No sé el que vol dir!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
que ara s'amaneix.
O la ruca es menja i és bona.
Sí, per ser amanides.
O les amanides.
Les amanides, sí.
Aquelles fulletes tan retallades.
Quan vaig llegir això vaig pensar que aquí, a Sarrià,
també van els porcs espí, que també se passegen.
Ah, i tant.
No, no, cal que vagi seguir el d'això,
i el part del potxet, també.
No, no, estan per allà, ja no tenen por de res.
Han prohibit els d'això,
als veïns que els hi donin de menjar, eh?
Ja, ja, ja.
Perquè venien els porquets a una temporada que era massa.
Aquí en el...
Això m'ho han comentat aquí a la ràdio,
que aquí en el CAP,
al centre de...
De salut.
De salut.
Doncs un dia estava per allà la berra
amb els porquets,
que va haver de venir la policia i tot.
I jo vaig un comentari i dic
ara te buscó la recepta per les angines,
d'aquestes criatures, no?
Perquè si no...
És que tenim...
Estem dintre del parquet de Collserola.
Oh, i tant.
I que duri, eh? I que duri.
I tant.
Bueno, ara diu...
Seguim.
Un contracte amb el Moidis de la marca.
A l'edat mitjana es diferenciaven tres menes de vi.
Blanc, negre i ranci.
Hi ha un document del 1071,
o sigui, pensem que això dels menjars,
i fixeu-vos els anys que fan menjars,
que explica un conveni signat entre la comtesa
el Moidis de la marca,
que era l'esposa de Ramon Baranguer I,
i Herbert Lledric,
que era un senyor que obligava a proporcionar al Moidis cada any
la collita de dos modius,
que són uns 18 litres de vi blanc
i dos de vi negre.
I això per què?
Doncs perquè els censos es pagaven amb espècies
que eren lliurades mitjançant convenis signats,
com que el que han vist entre el Moidis i el senyor Lledric.
Els cents de la car proporcionava al conte de Barcelona
pollastres, gallines, pernils, vents, anells.
Hi havia, doncs, els cents de la car,
el del peix, el de la caça, el del vi, el de l'or.
Clar, la taula del senyor, conte,
sempre estava ben proveïda.
Oh, naturalment.
Aquí trobo-te a faltar el vi rosat, no se'n parla.
Bueno, possiblement.
En canvi, és la paradoxa
que parla del vi ranci,
que a mi m'encanta,
i en canvi no es troba el lloc
que venguin embotellats vi ranci,
no existeix.
Però encara es pot trobar el vi ranci, penso.
Home, suposo que sí.
O en un d'aquells, les tavernes d'abans, potser, no?
O en un lloc que sigui ja com un gourmet de vins.
Sí?
Sí, a Torroella em sembla que hi ha un establiment,
que ja són exquisiteces de vino.
Ho miraré, quan hi vagi.
Als supermercats, que tant ho miro, no existeix.
A la venda normal no existeix, no.
I en les cooperatives, gairebé tampoc.
Ha de ser prescut.
I jo crec que és un...
No, saps què passa?
Que es ve el vi molt més de pressa
perquè el vi ranci té un procés.
No és un fer ranci.
Jo crec que el paladar de les persones
també ha canviat, eh?
Potser sí.
Però, escolta'm, a cuina es fa servir molt el vi ranci, eh?
Ja, ja, ja.
Bueno, potser no es diu ranci.
Es diu d'una altra manera perquè no es noti ranci.
Es ve el ranci i és un vi que el meu paladar
el tinc ben present.
El que passa, fa molt de temps que no és allò,
però si sé, segur que és, eh?
Sí, sí.
Bueno, es posarà de moda el dia que Augusta l'incendi.
Sí, el dia que l'incendi.
I tant, i tant.
Bueno, us recordeu d'aquelles monges,
ara anem a la perlúdica aquesta, un poc així.
Les monjes que caçaven i se caçaven i tot això.
Aquí em fa molta gràcia tota la cosa que n'hi ha
del jaleu que porten aquestes senyores
i dius, mira, mira, tu.
No ara, no solament són les que n'hi ha per allò al voltant del d'allò.
Escolta, és que això és normal.
La llei és com a la vida misma, no?
Això és normal.
El que no és normal són les regles que han sortit després,
segons el meu parer.
Ja, ja.
Tan rígides i tan absurdes.
I aquí el títol d'aquest capítol petitet,
d'aquest comentari, diu, vinga, cap a dins.
Diu, per Setmana Santa, època d'abstinència sexual,
les meuques eren obligades a tancar-se un cop acabat el dinar del dimecres sant
i fins a la tarda del dilluns de Pasqua.
El seu destí era el convent de Santa Clara
o el de Santa Maria egipciaca,
on, a més, hi eren recloses de forma permanent
les dones que s'assaltaven les normes morals,
les boges, les abandonades pels homes,
les que vivien amb capellans.
I, clar, passa el que passa.
Sí, diu, un document de 1449 explica el cas de Caterina,
viuda de Rafel Olcinelles,
detinguda per grans deshonestetats i bogeria,
acusada de viure d'una manera que avergonyeix
els parents i els amics,
que demanen que la tanquin a les psiquiates.
Ah, egipciates.
Egipciates, sí.
Diu, va ser un plec llarg, que va durar dos anys,
i en què van intervenir més de la família,
els amics d'anar a Caterina,
al Consell de la Ciutat,
diputats de la Generalitat,
funcionaris reals
i, fins i tot, gent propera als reis.
La mateixa Caterina intervigui per defensar-se
i fer valer els seus drets,
perquè, com a viuda d'un ciutatà de Barcelona,
només podia ser tancada a la presó o a casa seva.
El Convent de Santa Maria Magdalena o de les Penedides,
més que llotjar meques per Setmana Santa,
estava especialitat en recloure
les dones públiques que abandonaven el món de la prostitució.
Era una mena de centre reformador.
I el Consell Eixidon s'obligava a les dones públiques
a tancar-se uns dies
perquè els homes poguessin seguir els preceptes de la Setmana Santa.
Durant el temps de reclusió,
poden ocupar tres cambres de convent.
Les vigilen quatre homes de confiança del Consell.
Els mateixos que han fet la crida pels carrers el dimarts anterior,
al període d'aquesta reclusió.
I aquests homes tenen el suport d'un cap de Guaita
i de dos Saix.
No sé el que vol dir això.
Saix, ho sabeu?
No.
S-A-I-G-S.
No sé el que vol dir.
No.
I el govern de la ciutat i alguns donants
proporcionen a les dones de tot el que cal.
Llit, menjar i llenya.
I també consol espiritual
per si decideix empenedir-se de la seva vida pecadora.
I durant l'atacament, cap al cabot,
es pot acostar al convent o qüestió.
I si ho fa, serà escobat.
Pena que també reben les dones que fugen.
Bé, a partir del segle XV només serien tancades tres dies,
de dimecres de cendre fins a divendres sant.
Això és una mica més llarg.
I tant.
O sigui, aquests dies...
Bé, em vol dir que era concretament en aquests dies.
Aquests dies.
I diu, i de la seva vigilància s'encarregava un home ajut d'home.
O sigui, que ja tenim-nos altra cosa.
Bé.
I ara l'última part de...
Ara els esperits.
Els esperits.
A veurem què trobem d'esperits, eh?
Què passa aquí, els esperits?
Mira, us en recordeu que la temporada passada vam els dir allò dels sesgraons.
Us en recordeu, dels sesgraons?
Sí, sí.
Doncs aquí ho torna a repetir, o sigui que si ho van repetir vol dir que és veritat, no?
Allà del pic...
No, no, no n'estic pas d'acord, eh?
Encara que el repeteixis mil vegades, una mentida és una mentida.
Això és el que vol molta gent.
No, perdona, perdona, perdona.
Però com això...
Avui dia, una mentida repetida moltes vegades, segons tota la llei, és veritat.
Se es converteix en veritat.
Clar, que no m'estan dient...
M'hi nego pensar-ho, no.
No, ja, jo també m'hi nego, però mi longa experiencia me lo ha demostrado.
Bé, ara aquest sí que farem una cosa de bruixeria.
Diu, perquè a més us quedareu...
Jo m'he quedat pensant, mira, toma castanya, tu.
Diu, la sardana és la dansa de les bruixes.
Bé, és la dansa més vella de totes les danses que es fan i es desfany.
Diu, no se sap ben bé l'origen de la sardana,
tot i que els estudiosos coincideixen que és una dansa molt antiga,
d'abans dels romans i tot.
se la vincula amb el culte als sastres.
L'açora seria un cercle tancat pel sol d'Orient a Occident
i les estrelles girant a l'entorn de l'estrella polar.
Un simbolisme que podria venir pel cult a Isis.
Isis us en recordeu que és egipci.
Sí, sí, sí.
Perquè diuen que els sacerdots egipcis, aquí ho confirmen,
giraven al voltant de l'altar del déu dansant i agafant-se de les mans.
També es pensa que la sardana pot tenir una ascendència màgica immemorial.
Diu Joan Amades que a les coves de Cògul, o Cogul, a Lleida,
hi ha una pintura rupestre en què uns individus agafats en rotllana
dansen al voltant d'un home fàlic.
El que sí que és cert és que en el segle XVII
diversos consells municipals, a Vic, a Igualada,
entren de ple a l'època de la cacera de bruixes
i prohibeixen ballar sardanes a la plaça
perquè és un ball deshonest.
Vaja.
O sigui que...
I sobretot que no es balli els divendres
perquè és el dia que va morir Jesús
i que tampoc no es balli de nit.
Això és el que relaciona la sardana amb les bruixes.
Resulta que els dissabtes i les nits dels divendres
eren els dies que s'assemblaven els seplecs
de bruixes i els aquelarres.
Es considerava que el dimoni tocava el flaviol
en els seplecs de les bruixes
i que ell es dansava al seu voltant un ball rodó
i que allà on ballaven la herba no tornava a créixer.
Explica el llibre La Bruixa Catalana de Cels Gomi
que les bruixes de Barcelona acostumaven a reunir-se el dissabte a la nit
amb una placeta que abans hi havia al carrer de Sant Ramon del Call.
en una de tantes nits ens upegà a passar-hi un xaparut
en el moment que aquelles ballaven una sardana.
Les bruixes agafaren de les mans i el feren ballar amb elles.
El xaparut se suposa que era el diable.
Si més no, els xaparuts se'ls considerava màgics.
I aleshores què va passar?
que la sardana va ser prohibida als segles XVI i XVII.
Mare de Déu!
Així és que si ara voleu ballar sardanes,
doncs de moment...
Mira, la palau la veus, ja a plec,
ja deu venir d'això, doncs.
Sí, a plegar.
A plegar a les bruixes.
Bé, continuarem després de Pasqua
o a la setmana que ve o quan sigui, no?
No sé, què farem la setmana que ve?
A Girona Capital, en el museu,
parla de la sardana, el seu temps, les cobles i tal.
I en el seu començament sí que explica
que era molt mal vist,
perquè, esclar, això que les senyores es donessin la mà
i un sense conèixer-se, li ja fes les mans,
era molt mal vist.
I, per tant, era un ball que no...
El frec.
El frec a frec.
Jo no sé si la Juanita ho va llegir,
tinc llibrets d'aquests d'inglès jovener,
bé, petits i tal,
i parla un del ball.
I diu, quina cosa més xula, el ball,
que diu, no coneixes una persona,
i si vas amb una dansa d'aquestes de ballar,
una dansa, un dancing,
que no es diu dancing, eh?
Es diu ballroom, però és igual.
Doncs diu, i no el coneixes de res
i de seguida estàs en els seus braços.
Però el ballroom has de dir, si vol ballar,
a la sardana no,
la sardana és un ball molt democràtic.
No, no, no, que pots agafar, que agafa.
Però tant, eh, que s'entraven.
Pots entrar i sempre per l'esquerra hi ha unes normes.
Sí, sí, sí.
Però bueno, si entres per la dreta,
normalment no et diran res,
em miraran malament i prou.
Sí, a mi em van mirar malament
uns d'allà dalt de Molló,
de Prats de Molló, que era d'allò.
I van fer una sardana, jo tot entusiasmada,
m'agafo i el senyor Francesc em va mirar
que vaig pensar, la madre que té tu, tu.
Sí, aquesta va una mica d'esquesta.
No devies entrar per allò que d'acabat.
Ara, si vols passar una bona estona,
vés a la catedral els dissabtes
quan ballen a migdia,
que escolta'm, és una delícia,
perquè són les colles preparades
i val la pena, eh?
No, no, jo de joveneta anava
a la plaça de la universitat,
just davant de la universitat,
es ballaven sardanes.
Ja, doncs allà jo hi he anat més tard,
diguéssim.
Però ara si ballo sardanes,
me quedo sard.
Sí, la dana.
Ara s'està posant de moda
amb algunes festes majors
de pobles rics,
fer concert de sardanes.
I van donar tres cobles
sense ballar, només s'ha sentat i sentit.
Bueno, és que ja es composen
sardanes per concert.
Sí, sí, sí.
Ja no és del ball.
Ja són sardanes per concert.
Hi ha un instrument que és únic,
que és la tenora.
La tenora és ben bé,
només és l'instrument típic per sardanes.
Bueno, també per ball
també el fan servir, no?
Sí.
No, també han fet música clàssica,
simfònica,
però especialment per tenora.
Sí, sí.
Sí, algun compositor català.
Bueno, per cert,
diumenge vaig estar escoltant
la principal de la Bisbal
amb un concert.
Tenen dos músics tenors.
Sí.
Quina meravella.
Sí, sí, sí.
No, no, maco, maco.
Sempre.
La principal de la Bisbal
sempre ha sigut,
per mi, pel meu gust,
la millor de les cobles
per sardanes.
Compleix 130 anys, ara.
Sí.
Doncs una orquesta coble
130 anys ja vol dir...
Ja vol dir que té soleres.
Té molta tradició.
Té soleres.
Sí, va tenir una baixada
molt forta.
no me'n recordo ben bé
en quina època,
ara moderna,
però afortunadament,
entre tots,
la van continuar aguantant
i ara torna a estar
a la cresta de la Ola
que s'hi ha dit.
Ja, ja, ja.
Bé, posem una mica de musiquita.
Bé, posem una mica de musiquita.
Bé, posem una mica de musiquita.
Bé, posem una mica de musiquita.
Viatjant per Catalunya
Avui passejarem breument per Reus i Entorns
Un fantàstic escenari modernista
Encara avui en dia, quan algú s'identifica com a Reusenc,
molta gent contesta amb la famosa frase
Reus, París i Londres.
És justament en aquesta on cal buscar l'origen del ric patrimoni modernista
que la ciutat conserva com un dels seus principals tresors.
La frase es remunta a les acaballes del segle XVIII
quan la ciutat es va desvenir la segona més gran de tota Catalunya
gràcies al comerç de l'aiguardent.
Tanta importància tenia el comerç a escala local i internacional
que Reus es va convertir en punt de referència
per al preu d'aquest destil·lat a les bolses europees.
Això va fer que se la posés al costat de les capital francesa i britànica
i va ser gràcies al comerç de l'aiguardent
juntament amb el de l'oli i el de la fruita seca
que es van instal·lar arreu nombroses famílies amb grans fortunes.
Unes famílies que van fer construir les seves cases
i palauets a l'estil de l'època, el modernisme.
Reus se n'orgulleix de dir que Gaudí va passar la seva infantesa i adolescència a la ciutat.
Fins i tot és probable que hagi nascut allà,
així com alguns dels seus col·laboradors,
per exemple Joan Rubió i Ballver,
Domènec Sogranyes i Francesc Berenguer.
No obstant això,
la Casa Navas i l'Institut Pere Mata,
els edificis més valuosos del modernisme reu-senc,
són signats per Lluís, Domènec i Montaner.
L'interès per conèixer-los ens impulsarà
a fer l'esport que més ens agrada als naturals de Reus
i que acostumen a fer cada cap de setmana.
Passejar pel centre i fer el tomb de Rebals.
Alguns edificis d'aquesta ruta
permeten al visitant
travessar els llindars
i entrar en el màgic univers modernista.
La Casa Rull,
la Casa Gasull,
el Palau Boferull
i en especial un edifici
que es considera el tresor de Reus,
la Casa Navas.
Els Navas eren comerciants del teixit.
Aprofitant que Lluís Domènec i Montaner
van anar a Reus
pel projecte de l'Institut Pere Mata,
aquest matrimoni li va demanar
que els construís també una casa de somnis.
Per fer-ho,
l'arquitecte disposarà de carta blanca
per posar en pràctica les seves idees
i d'un pressupost il·limitat.
El resultat va ser una casa tan meravellosa
que popularment és coneguda
com el Jardí de Pedra i Cristall.
I certament,
al seu interior,
tot és com un somni.
Al vestíbul,
al terra és nostre
dues papallones de mil colors
i, a la paret,
l'arbre de la vida
es té en les seves branques
més enllà de la porta.
Al menjador i les estances,
la fusta treballada
ens parla de la natura
i dels productes locals.
Al menjador,
tots els motius
tenen relació amb el menjar.
A les ales dels diumenges,
les parets estan recobertes amb seda
i a la terrassa,
els mosaics,
semblen tenir relleu.
Malauradament,
el senyor Navàs
va morir abans de poder
traslladar-se a la casa.
Però la seva esposa
hi va viure molt temps
i va poder gaudir
del joc de llums i color
que feia del modernisme
un dels corrents
més vitals i optimistes
de l'art català.
Un altre dels encàrrecs
que Domènec i Montaner
va portar a terme a Reus
va ser a l'Institut Pere Mata.
Fins aleshores,
els manicomis
s'hi barrejaven els malalts
de manera indiscriminada,
sense parar esment
a les malalties
que patien
ni a la seva gravetat.
En canvi, a Reus,
Domènec i Montaner
van posar en pràctica
una idea innovadora,
construir tot
de pavellons independents
i, a més,
els va fer enjardinats
per millorar
la qualitat de vida
dels malalts.
D'aquests pavellons,
el número 6,
també anomenat
dels distingits,
és l'únic
que es conserva
d'acord
amb la planificació inicial.
Això justifica
la frase
Poderoso caballero
es don dinero.
El pavelló
estava pensat
pels malalts
que podien pagar
més diners
per la seva estada
i això els permetia
gaudir
de tota mena de luxes.
Per anar-hi,
cabia ser
una persona
de molta importància
perquè els interns
no podien passejar-se
amb la bata
o el pijama
i havien d'anar
amb el bon vestit
i disposaven
de calefacció
aigua corrent
i electricitat.
Tot un luxe
per aquella època.
A l'Institut
Peramata
a hores d'ara
encara s'hi conserva
el mobiliari
original
de l'època
i a la sala de jocs
es poden veure
com els interns
d'aquí
d'aquell moment
d'aquest moment
fins i tot
poden gaudir
del joc de moda
de principis
del segle XX
el billar.
Si continuem
la passejada
per Reus
trobarem
les obres
dels arquitectes
Pere Casellas
Joan Rubió
Pere Domènec
i algun més
de Domènec
i Montaner
qui va edificar
la casa del notari
Pere Rull
que exposa
a la façana
diferents símbols
relacionats
amb l'activitat
del propietari
i la casa Gosull
que albergava
l'habitatge
i els magatzems
d'aquesta família
d'exportadors
d'oli.
i sortim
de la ciutat
per passejar
pel camp.
Allà
el corrent modernista
s'estén
més enllà
de les Ubs
i a mare
els cellers
i els grans
bassos
de l'àmbit rural.
A la riba
del riu Gaià
a les afores
del poble
de Montferri
es troba
un insòlit
santuari
dedicat
a la Mare
de Déu
de Montserrat
obra
de l'arquitecte
Josep Maria Jujol.
Jo he vist
d'aquest
molt maco
és molt
i molt maco.
Fa quatre dies
encara funcionava
no sé si avui dia
una de les cases
de menjar
més antigues
de Catalunya.
N'hi ha tres
que són molt famoses.
A Cal Simonet
d'aquí de Reus
tenia una entrada
una porta grossa
per entrar
per entrar
als carruatges
i entraven
als cotxes.
Clar.
I
els menús que feien
com sempre
d'abans
tres plats
primer
segon
i tercer.
I tercer.
era una cosa
de dir
estic menjant
amb un
d'allò
del cicle
XIX.
Imagina't.
Els altres
també
que són
molt coneguts
és
el de
Granollers.
Ja sé
quin dius
de Granollers
però li agradava
anar al meu nom.
Sí.
Ara me'n recordo
un nom però sí.
I l'altre
antic també
és a Cala Teta
de Figueres
del Zuram.
Són els tres
puestos
més antics
de la cuina
típicament
catalana.
Els nostres
soñents
han sentit
en aquest moment
el gourmet
ciberita
que tenim aquí
amb nosaltres
que és el Joan Maria
que sap molt
de tot això
eh Joan Maria?
Sí bueno
i amb això
de la gastronomia
precisament
ara finals d'abril
que són les
fines i fesses
de Figueres
el Museu
de l'Empordà
obrirà
sobre el tema
de la gastronomia
de l'Empordà
i parla
de Cala Teta
de Figueres
que en tronca
amb el famós
nostres
l'Adrià
de Montjoi
l'astrònom
bueno
del cuiner
del món
sí
d'allò
l'Adrià
el Ferran Adrià
sí
sí
que ara ja no el té
però que
ha muntat
com una
acadèmia
estudi
per ensenyar
perquè
sí sí
per d'estructurar
l'àtom
no
bueno
això
però fa
que ell va dir
el que més m'agrada
són els os
però sota voce
un dia
parlant
va dir
diu
bueno
però a mi
el que m'encanta
però això no puc dir-ho
perquè
llavors ho podia
faturar
diu un parell
un parell d'ojos
ferrats
sí
el que t'ha dit
que el que ell va dir
oi un dia
que també feien un programa
a la tele
diu
aviam
què tens a la cuina
per fer
per fer un dinar
d'imprevist
i tenien
només que pasta
i quatre tomàquets
diu
no t'hi amoïnis
li va demanar
no sé quina cosa més
i diu
són uns espagueti
normals
i corrents
però
tenen
alguna cosa
o sigui
ell
sempre
sí
sí
sí
bueno
què hi farem
cadascú ha nascut
per el que ha nascut
sí
bé i ara
un tema
que no és tan agradable
repassant
articles antics
sobre trànsit
accidents
noves normes
i vehicles nous
hem trobat un treball
de fa uns quants mesos
que tractava
de la conveniència
d'una reforma
de la llei de trànsit
per tal
d'incloure
la obligatorietat
de tenir
un dispositiu
que bloquegi
el vehicle
quan es tingui
la sospita
que el conductor
està begut
la comissió
sobre seguretat
vial
i desenvolupament
sostenible
del congrés
dels diputats
va aprovar
per unanimitat
la petició
al govern
que els autobusos
escolars
o d'una altra mena
disposin
de mecanismes
que evitin
la seva arrencada
si perceben
que el conductor
no està
en perfectes
condicions
per conduir-lo
es tractaria
que la reforma
de la llei
de trànsit
que per aquell
temps
ja s'havia
formulat
el ministeri
de l'interior
obligués
que els vehicles
de més
de nou places
conductor
inclòs
disposessin
d'algun sistema
de seguretat
que obligués
evitar
la posada
en marxa
del cotxe
si detecta
que el xòfer
no es troba
en les condicions
òptimes
a causa
d'un excés
d'alcohol
o drogues
també
que ara potser
hi ha més
de drogues
que d'alcohol
diu
a França
ja fa temps
que s'utilitzen
aquests dispositius
que porten
el nom
d'alcohol
alcoholog
a Madrid
tots els grups
van sol·licitar
al govern
després
d'un ampli
consens
amb les administracions
implicades
que es fessin
les modificacions
necessàries
exigint
que els autobusos
escolars
que traslladen
menors
disposin
de sistemes
homologats
de retenció
i protecció
infantils
segons
els estudis
fets
fins al moment
l'ús d'aquests
elements
de seguretat
reduiria
les lesions
mortals
en un 90%
i en el cas
de xoc frontal
o de
bolcada
del vehicle
sense
cap tipus
de sujecció
es quintuplica
les possibilitats
de patir
lesions mortals
per la qual cosa
9 de cada 10
lesions
infantils
greus
o amb resultats
de mort
s'evitarien
si utilitzessin
aquests dispositius
en l'actualitat
solament
els autocars
o autobusos
fabricats
a partir
de l'any 2007
estan obligats
a portar
cinturons
de seguretat
doncs
imagina't
els altres
els altres
què passa
hi ha més
antics
que no dels nous
esperem
que de mica en mica
vagi renovant-se
el
d'això
com es diu allò
a més
se m'ha anat
també
de la memòria
hi ha un altre problema
l'altre dia
venia
per escrit
aquí a Catalunya
sol
Mossos d'Esquadra
van aixecar
sancions
a 10.000
condutors
10.000
solament a Catalunya
resulta
que no havien tingut
mai
carnet
de conduir
hi ha molta gent
que agafa el cotxe
i tan tranquil
si passa
passa
bueno
doncs mira
si passa
doncs passa
doncs passa
passa
el que passa
això
música
per gaudir
avui escoltarem
el preludi
de l'acte primer
de la Traviata
de Giuseppe Verdi
aquesta és una
de les seves
operes més famoses
i que està basada
en la popular novel·la
La dama de les camèlies
d'Alexandre Dumas
que narra la història
d'una cèl·lebre cortesana
del segle XIX
interpreta
l'orquestra sinfònica
de Berlín
sota la direcció
d'Albert von Kamius
de Gauden
i murica
de Lans
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!




Fins demà!
Fins demà!











Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
i quan rosteix aplica l'experiència de tota una vida.
Un sentit de l'espai i del temps de cuinar i menjar
que li arriba de les memòries i somnis més profuns.
I parlant del ximitxurri, avui precisament, mira quina casualitat,
d'uns plats preparats que havia comprat i tenia al congelador,
vaig treure un ximitxurri d'aquests.
Sincerament, a mi personalment no m'agrada gens.
O sigui, el meu marit deia que tenia gust de ranci.
O sigui que...
Bueno, és que potser el tenia ranci, perquè feia temps que el tenies...
No, carinyo, no.
Bé, no, el Carles ja ens diu que se'ns ha acabat el temps.
Bé, ens acomiadem fins dintre de 15 dies.
I decidem que s'ho passin bé, tant s'hi van a l'Empordà com si es queden a Sant Jus.
Bé, bona nit o bon dia.
Senyores, senyons, fins la propera.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Fins demà!