Fins demà!
60 i més. Com passa el temps? Com passa el temps?
Ja tornem a ser una setmana més amb vosaltres. Avui és 22 de febrer, dimecres de cendre. El 22 de febrer és el 53è dia de l'any del calendari gregorià. Queden, per tant, 313 dies per finalitzar l'any. Que trigui una miquetona, no? Ja correrà, ja correrà, no pensis que no. Sembla que no. Les setmanes salten, que salten, que salten, com si fos aquell quan érem petits.
que saltàvem a la corda, així salten les setmanes. Bé, felicitats a totes i a tots els qui celebreu avui el vostre sant o aniversari. Per a tots, molts anys feliços. Doncs ara recordarem esdeveniments als països catalans de tal dia com avui. Mira això, Bea Tom, perquè un 22 de febrer del 1923, a Barcelona, Albert Einstein va parlar precisament d'això, del temps català,
que el temps no passa, sinó que som nosaltres qui passem a través d'ell. Sí, sí, sí. Doncs el senyor Einstein va visitar la ciutat, deixant bocabadats a molts periodistes que no acabaven d'entendre què era això de la teoria de la relativitat. És difícil d'entendre, eh? I tant que ho és, i tant que ho és.
Va venir convidat pel científic Esteban Terrades i Illa com part dels cursos monogràfics dels estudis i intercanvi organitzats per la Mancomunitat de Catalunya i dirigits per Rafael de Campalans. Que ho vets ja érem a principi del segle XX, eh? Alguns sí i d'altres no. No, normalment aquí a Catalunya sempre ha sigut un camp molt obert
per a tots els esdeveniments científics. Sobre aquest fet, precisament, a les hemeroteques hi ha dates publicades de l'encertat que van estar molts periodistes explicant la conferència
del senyor Einstein a l'escola del treball i de les bajanades que van arribar a dir alguns altres. O sigui que uns van entendre la base de la teoria de la relativitat i altres van començar a fer floritures i a dir que com que tot és relatiu, doncs el senyor Einstein gairebé va fer un acudit, no? Sí, és igual. No tothom entén els científics ni els savis. Naturalment que no, però queda la crònica. Perquè burros savis n'hi ha molts. Moltíssims, moltíssims. Però queda la crònica de Josep Maria de Sagarra
que aquest sí que la va encertar. Per alguna cosa era un savi total. Un intel·lectual completament entès en moltes, moltes parts de la ciència. Bé, i arribem a 1931. A Barcelona, Francesc Macià torna de Bèlgica, on s'havia exiliat a causa dels fets de Prats de Molló. Això també ho veiem ara reflectit en una sèrie que recentment han fet per TV3.
O sigui que ben interpretats. Molt ben interpretat. Molta gent l'ha criticat una mica. Diu que no s'ha senyit força la realitat. El que passa és que tot va a gustos, no? No, a gustos i al coneixement d'història que tingui cada persona. Cada persona ha viscut d'una manera... I té una idea sobre aquell tema i, segons se li reflecteix, ho trobes encertat o no? Jo he sentit persones que... He sentit comentaris de...
com s'assembla a aquest personatge, a Pere Ponce, o com s'assembla a Fermí Rajat. Però ja no es tracta... O sigui que l'actor, a vegades, s'ha menjat el personatge. Sí, el personatge. Però es veu que els esdeveniments i la relació entre ells
No eren exactament tal com ho reflectia la sèrie. No t'ho puc dir, perquè s'ha escrit molt sobre el tema. Sí, i cadascú l'ha escrit a la seva manera. I encara que tenim una edat, o érem molt petitons, o no ens els van presentar. No, el 31 encara no era ni un projecte de persona. Bé, esdeveniments al món. 1979, l'illa Saint-Lucià s'independitza del Regne Unit.
Que bé el teu anglès com va mirant. Oh, que va. No, no. I tal dia com avui, de l'any 2004, a Roma, es va fundar el Partit Verd Europeu. Molt bé. Naixements d'homenots importants, un 22 de febrer. Doncs sí, precisament, l'any 1900, a Calanda, Aragó, Espanya, com tots vostès saben, va néixer Luis Buñuel, director de cinema. Que va morir el 1983, i com tots vostès tenen present,
moltíssimes de les seves pel·lícules. Des del perro andaluz, aquella meravella que va fer amb Salvador Dalí, fins a tota la seva extensa filmografia. No tothom l'entén tampoc. Normal. Perquè també, com els genis, són difícils.
de fer-se entendre, a vegades tenen unes idees molt clares per ells i no les saben comunicar a qui els escolta. I a més, en els seus inicis es va adherir en un moviment anomenat surrealisme. I evidentment el surrealisme s'hi apunta molt bé
Salvador Dalí, que va ser un dels seus creadors, s'hi apunten molt bé Federico García Lorca, s'hi apunten molt bé altres pintors i cineastes del moment, però no tothom el capta. Bé, mira, aquí tenim tres dates bastant importants. 1907, a Chicago, Illinois, als Estats Units, neix Robert Young.
Un actor estadunidenc que va ser en el seu temps molt i molt famós, tant per les primeres sèries de televisió com per les pel·lícules, moltes d'elles romàntiques. Sí, això sí que ho deu recordar més d'un dels nostres oients. Sí, sí. El 1915, a Chicago, a Illinois, als Estats Units, també va néixer el Dan Seymour, un actor estadunidenc que la seva filmografia no ha estat tan divulgada.
I el 1953, a Londres, al Regne Unit, Nigel Plana, actor i novel·lista britànic. O sigui que ha sigut un dia en què ha nascut gent molt adequada i molt artista. Sí, sobretot que comunica cadascú en el seu temps allò que ell sent i tenia el seu públic. Sí, a través de la seva feina, que és ser actor. I bé, com a necrològica, no podem oblidar
que avui als països catalans, l'any 1985, va morir a Barcelona l'escriptor Salvador Espriu, nascut a 1913, com vostès saben, Arenys de Mar. Aquí ve el nom de Sinera. Sinera, que és Arenys a l'inrevés. Després el recordarem, sobretot al final del programa, perquè llegirem algun dels seus poemes. No podem parlar d'Espriu,
sense parlar de La pell de Brau, una de les seves obres més importants. I tant que sí. I el 1987, recordem, que va morir a Nova York Andy Warhol, pintor, grafista, dibuixant i un dels creadors del corrent artístic anomenat Pop Art.
Aquí també s'hi van apuntar diversos, que, com deies abans, el surrealisme, uns el van entendre i altres no, i potser amb el pop art va agravar més gent. Perquè tenim que l'Echenstein, que va ser l'altre creador, costat d'Andy Warrell, del pop art, es va costar encara més als còmics i més a les formes pop. Sí, jo, a mi que em perdonin, però per molt que faci aquella coloració tan maca de la Marilyn Monroe o del pot de sopes,
Vols el que vols que et digui. No em diu res. Que no et diu res. Ai, ai, ai, aquí... Sort que Terence Imoix ja no t'escolta, o potser sí, d'algun lloc. Sí, suposo que sí. Però escolta, en tinc dret a discarapar, no? I tant que sí, però si tu has llegit
El món del còmic i les formes pop de Ramon Terensi Moix, publicat l'any 1962 o 63, si no recordo malament. Sí, era un gran cineasta. I un gran comiquero. I un gran admirador d'aquest tipus d'art. Li dedica a l'Inchenstein i li dedica a Andy Warhol.
Perdona que la meva pronunciació en inglesa ja saps que és... Warhol. Warhol, veus? Warhol. Amb raó... Això, perdona l'incís, però li vam proposar a l'Alina Santa Bàrbara, si ens escolta i el sap... Sí, ella un cop cada tres setmanes potser vindrà, eh?
ens donarà unes lliçonetes elementals d'anglès, perquè els pellussos que encara no sabem ni pronunciar les coses més elementals d'anglès n'aprenguem una miqueta. No tothom està obligat a saber anglès. No es tracta d'estar obligat, però es tracta que els que no el parlem i tenim una edat és per punyetera comoditat.
Naturalment, si hi ha moltes ofertes. Si jo al meu costat, com he treballat en un editorial tants anys, no hagués tingut gent que parlava de la meravella tants idiomes i que jo només tenia que dir, one moment please, i passar-li el telèfon a un altre... Sí, sí, jo quan m'entrava una trucada... Algo es algo...
Do you speak Spanish? Em deien, no, one moment, please. I li passava el telèfon al costat. És tot el que sé d'inglès. Muy bien, però ho dius molt bé. Of course, aquestes cosetes. Of course. O veus com tu dius? Of course. Of course, veus, ja veus. Bueno, escolta'm, que jo no tinc una pronúncia molt adequada, eh? El que passa és que mira més o menys d'alguna cosa de servir. Millor que la meva, però mira, l'altre dia em vas dir que la pel·lícula aquesta de l'artista es diu The Artist. The Artist. The Artist.
I ho anava per aquí dient l'artista. No, no, no l'artista, no. The artist. Això que és francès a la pel·lícula. Però és igual. Això no té res a veure. Molt bé. I què et sembla si posem una mica de música? Que ja hem xerrat una bona estona. Ja hem xerrat molt. Sí, sí. Endavant.
Bona nit.
Magnífic el balet egipci d'Alexander Lugini. Molt, molt. És molt únic. I mira, per això m'ha semblat que era molt animat de posar-ho. Bé, però no és tan animat el dia d'avui, perquè està dedicat a una data, una mica, per un costat, eh?,
una mica més seriosa, no? Sí. Depèn des del prisma en què es miri. Però, en general, els que tenim una cultura, perquè és també una cultura d'origen cristià, que unes persones... Judeo-cristiana. Bé, val...
judeocristiana, i si vols, t'hi afegeixo catòlica, apostòlica i romana. No, no, això és igual. Sí, perquè la gent de la nostra generació ha tingut aquesta informació, clar que l'ha tinguda, el que passa que actualment és tot el contrari. És igual. Es cercen altres mites i hi ha més admiració. Però sempre el ser humà necessita, com tu dius, d'un mite. Ah, clar. D'una classe, sigui d'una altra, sigui d'una tendència o d'una altra. Som així, els sers humans. No podem...
Això que diuen, no, jo soc... No, no, no, res, és mentida, que dintre nostre sempre tenim alguna coseta que és alguna cosa més que nosaltres. Mites, déus, tombes i savis. Darrere les petjades d'Adam. O sigui, m'estàs remetent en aquests llibres. Ho sé, ho sé. Per això, ara ens trobem que hi ha nets, que hi ha...
Xavalets que et pregunten, i a més fan molt bé de preguntar-ho, avi, què vol dir dimecres de cendre? Sí, o si li expliques, et mira amb aquella cara així com dient, oh, quin gavall m'estàs col·locant. Doncs, nosaltres en sabem els seus orígens, i més no a la nostra manera, ho expliquem. El dimecres de cendre, dies i nèrum, és el primer dia de la quaresma en el calendari catòlic, protestant i anglicà.
Esdevé 46 dies abans de Pasqua. Es considera que la Quaresma té 40 dies de durada, ja que no es compten els diumenges. Per tant, dura 7 setmanes. Aquest dia pot variar anualment segons es celebri la Pasqua, que ha de coincidir amb el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera. Per tant, el dimecres de cendre pot variar entre el 4 de febrer i el 10 de març. El seu origen.
La denominació prové d'època tardana, segle X, quan fou instituïda la cerimònia de la benedicció i imposició de la cendra, obtinguda per la cremació dels llorers i palmons beneïts el diumenge d'arrans de l'any anterior com a signe penitencial. I ara ens apropem a la litúrgia del dimecres de cendra.
Segurament en el programa Veus de la Parròquia us ho explicaran més bé, però nosaltres ja hi diem la nostra. També posem la nostra culleradeta. Posem el nostre nenet de sorra. Aquest dia, que pels catòlics és, o era sobretot abans, dia de dejuni i abstinència, igual que el divendres sant, es posa a la cendra els fidels que van a missa. Segons la tradició, la cendra s'ha d'obtenir a partir de la cremació dels llorers i palmons
beneïts el diumenge de rams de l'any anterior. Com acabem de dir. I ha de ser imposada al cap dels fidels en forma de creu, modernament en alguns llocs, a les mans, per no embrutar-los. Sí, perquè normalment et deixa el cabell fet una birria. La cendra és símbol de caducitat de la condició humana, signe penitencial, utilitzat des de l'antic testament i de conversió que ha de ser l'aspecte dominant durant tota la quaresma.
Durant la imposició de la cendra als cristians, el sacerdot pronuncia les paraules. És a dir, recorda, home, que ets pols i amb pols t'has de tornar.
Yo adivino el parpadeo de las luces que a lo lejos van marcando mi retorno. Son las mismas que alumbran con sus pálidos reflejos ondas horas de dolor. Y aunque no quisieres siempre se vuelve al primer amor. Bueno, realmente
És una melodia que està una mica d'acord amb el tema que estem parlant, perquè volver con la frente marchita vol dir que al cap del temps també tornes a ser el lloc de partida. Evidentment, la melodia no és litúrgica, però ens recorda d'on anem, per on passem i d'on venim. Això mateix. O sigui que...
La cançó és que el tango té molta fundària, molta vida, igual que el que comentàvem abans, que simbolitza un ritus de dolor i penitència, de vegades el tango també ho és. També, també és el reflectiment d'aquestes persones que han patit grans dolors i que els posen en lletra i música de tango. I tornant al dimecres de cendre, recordem que... Antigament només s'imposava la cendre als pecadors públics
que se sometien als ritus i eren trets del temple després de la imposició. La reconciliació es feia al matí de dijous sant. Amb el temps, molts cristians s'uniren per humilitat als pecadors públics i així aquest ritus va passar a tots els fidels. També és conegut com a dia de la cendra o, com deien abans, avui és cendra. Bé, i ara parlarem de les tradicions.
Hi ha aquest costum molt estès a Catalunya, i avui perdut quasi totalment, de sortir a la tarda a fer una berenada al camp, on es feia després l'enterrament de les sardines. I ara hem parlat fins ara de la qüestió litúrgica. Ara parlarem de la lúdica. De la lúdica i popular. L'enterrament de la sardina, que per cert s'ha tornat a recuperar en moltes poblacions, i avui mateix a Piera, a la comarca de la Noia, té lloc en aquests moments, les 8 del vespre,
la gran desfilada de la sardina, en vall de diables i falcons, i festa a Gatzara, pels carrers del poble. No a tots els pobles es fa la mateixa Gatzara, però la Gatzara, paraula ben catalana i ben popular, és senzillament anar a festa i allò de despedir d'alguna forma el carnaval i començar la quaresma. Era aquest el pas. Jo me'n recordo del final d'un poema que deia...
Me mento, homo, me mento, homo. Las estrellas habían muerto en una noche de carnaval. I no me'n recordo ni qui és l'autor, però ho vaig llegir quan era molt joveneta, per dir petita, i llavors m'ha quedat per tota la vida. I mira que té una traducció bonica, no? Escolta, home, les estrelles han mort.
la darrera nit de Carnaval. Sí, però bé, llavors era publicat en castellà i l'autorera castellà. Clar que sí, ho buscarem, ho buscarem. Ara que m'ho has dit, no tinc aquí el Google a mà. Però aviam si el treus. Sí, te'l busques. Aviam si ho trobes. Si està penjat.
Si està penjat, sortirà, no et càpiga cap mena de dubte. Recordem que aquest costum tenia el seu origen, el de l'enterrament de la sardina, en una festa carnavalesca madrilenya, una mena de processó burlesca on eren parodiats eclesiàstics i personatges poderosos del segle XVIII. Ho podem veure engravats de Goya a la Biblioteca Nacional.
al Paseo de Recoletos, i també, per internet, al Google. I d'aquí un mes els podrem veure, aquests gravats. I tant! Perquè l'exposició molt completa de Goya, que ve en fons del Museu del Prado, que ve en fons d'on eren també, així, del Museu de Sant Isidre, del Museu Municipal de Madrid, que, per cert, ara està tancat per reformes, no ho trobareu al Museu Municipal de Madrid, que és l'antic hospici del carrer Fuentcarral, sinó que ho trobareu aquí, al...
A Can Casarramona. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum. A Caixa Fòrum.
Ja hi podeu anar. En aquest moment està el gran deixeble de Goya, de la Croix. De la Croix, que és meravellós. I, fins i tot més, els gravats i despintures del mateix Goya. Molt bé. Posem una mica de música.
Fins demà!
Bé, i ara parlarem de cinema, perquè estaves desitjant que arribés aquest espai. Sí, clar que sí, clar que sí. Amigo...
Sóc una miqueta cinèfil. Jo també. Què vols que t'hi diguis? Home, i a més aquesta setmana ho tenim ben fresquet, que s'han celebrat els Premis Goya. Clar. A més, potser el primer any que he vist més de la meitat. De la meitat al final. Jo em sembla que el vaig veure gairebé sencer. I això que estava fet pols... No, o sigui... Estic passant un moment que vaig com un i avall de l'hospital cap aquí, d'Igualades... Fes-li un petó ben gorra a la Carmen. Sí, sí, des d'aquí... I digue-li que faci el favor de no caure d'aquesta manera, hombre.
Què farem, no? Som com som. No és una manera de ser, sinó que va quedar malament d'una cama. I llavors, clar, sí, li costa una mica l'equilibri, li costa mantenir-lo. I com que és això, que sempre plou sobremullat, no cau a casa seva Sant Lluís, sinó que
Cau a casa d'una filla de Piera. Oh, clar, on té? S'està fent de Lleiona, doncs tu diràs. I la porten a l'Hospital Comarcal d'Igualada. No, i doncs ho tens aquí a la volta de la cantonada. Igualada? Home, si tens cotxe, sí, però si no... Ah, per això t'ho dic, per això t'ho dic, que està aquí a la volta de la cantonada. No, no... Encara me'n recordo quan vam anar a fer aquell recital de poesies amb un certamen que, Déu-n'hi-do, i això que els havia portat el cotxe a tota pasta.
I que hi vam anar en cotxe. No, i el vam portar ben ràpid. El recital de poesia hi vam anar en cotxe, però és que anar-hi amb bus i amb tren, tela, eh? Perquè és agafar... És que et perds molt temps. És agafar l'L10 fins a Sant Joan d'Espí, l'L77 fins a Sant Boi, i a Sant Boi el carrilet fins a Igualada. I segons quin carrilet ve, fins a Martorell, i allà esperar-ne un altre fins a Igualada. I llavors, a Igualada, agafar un autobús fins a l'hospital d'Igualada. Potser a Martorell, ja ho vaig comentar amb el Xavier, potser a Martorell t'hagués vingut més a la mà, perquè hi ha més...
Més autobusos, hi ha més facilitat de comunicació. Joana, tu saps que quan tens un accident... Però toca, no, que toca. Quan tens un accident et porten allà on toca. I quan ja estigui recuperada, aleshores la rehabilitació la vindrà a fer a l'hospital que ens toca al Baix Llobregat, al Montseix Brogi, a l'hospital de Sant Joan d'Espí.
Tu ja saps, la meva esposa Carme, des d'aquí a un petó, ha tingut diverses incidències i em sembla que ja s'ha recorregut tots els hospitals. Ai, pobra. Però té una mala salut de ferro i està a la mar de maca. D'això es tracta. Ja veuràs com se'n sortirà. Per això parlem de cinema i així ens distribuem.
I tant que sí. Recordem que ja tenim nova Filmoteca al Raval. La Filmoteca de Catalunya emprèn una nova etapa amb un repte doble. Integrar en un mateix edifici els seus serveis de difusió de la cultura cinematogràfica i alhora completar el mapa d'equipaments culturals públics al barri del Raval. Jo per televisió vaig veure una filmació...
de les instal·lacions, i és una meravella. És una preciositat. A més, amb gust, no hi he estat dintre, però el que es percebia per televisió va ser meravellós. No he tingut ocasió encara d'anar-hi. Com tu, ho he vist per televisió. Sí, aviam si puc un dia desplaçar-me, si m'ho permet aquest jonollet que em fa una mica la gitza. Recordeu que arrenca la programació amb el documental Esmal i Batum, un cicle dedicat a Vigas Luna i moltes més sorpreses que trobareu consultant cartelleres.
Ah, la Filmo és a la plaça Salvador. Salvador Seguí. Salvador Seguí. Aquí has posat un punt, o jo ho veig malament des d'aquí. No, perdoneu, és que tenim poqueta llum. Ah, això. Prop de l'estació del metro del Liceu.
O sigui, la línia 3. La línia 3, o sigui, des de Sant Just... Sí, i tant, baixes a la plaça d'on vulguis i, si no, l'agafes a... El bus fins al just metro. Fins a la zona universitària, allà a la línia 3 fins a Liceu, i de la línia 3 entreu, surts davant de Liceu, entres pel carrer Sant Pau i, aleshores, et dirigeixes a la plaça Salvador Seguí, al moll del Sucre, que precisament en aquesta plaça prop d'allà...
Es va encarregar el noi del sucre. Sí, pobre. I aleshores aquesta plaça i el carrer del costat estan dedicats al seu nom, al costat del carrer de la cadena, allà on vivia. El català llueix els Goya. Jan Jornet, no, Cornet. Jan Cornet per La piel que habito, Lluís Omar per Eva i altres actors i altres cineastes premiats.
És que dèiem dels catalans del Goya perquè els catalans premiats han estat precisament Jan Cornet i Lluís Omar. A mi m'hauria agradat que li haguessin donat el Clotet, perquè a mi m'agrada molt el Clotet, el Marc Clotet. I a mi també, però és el que té quan et donen un premi que hi ha molta gent que també se'l mereixeria. Suposo que tots ho mereixen, perquè fan unes interpretacions fabuloses, però a mi, per preferència, el Marc Clotet, és que m'encanta.
Jo sempre dic que un ha de ser competent, però les competicions mai m'han acabat de agradar. No, a mi tampoc. Perquè jo vaig veure la voz dormida de la cara, tantíssim n'han parlat en els Goya, que les actrius Inma Cuesta i Maria León se n'han portat tots els elogis del món, totes les dones és evident que estan esplèndides, totes, però és que el personatge masculí, que és el...
que l'interpreta Marc Clotet, està senzillament formidable. A mi m'agrada molt aquest nano. I a més és un actor que té àngel, és un actor que... A més, les càmeres l'estimen. Les càmeres és que l'estimen. No té cap rasg.
Que no, que no, que ha tret que sigui, que no sigui maco. Perdona, però és que el Jean Cornet, en la piel que habito, està també absolutament... No, jo el Jean Cornet no he tingut el gust de veure'l, més que l'altre dia, quan va rebre el premi, i clar, no va ser molt, molt lluit, precisament, al seu Parlament. Però jo he vist la pel·lícula, i dos personatges interpretats...
quan és noi per Jean Cornet i quan aquest mateix noi ja està transformat, l'interpreta Elena Anaya, és un personatge que realment et posa la pell de la guina. I no vull dir més coses, perquè si no... No, no, que hi vagin a veure-ho, que val la pena que s'ho passin bé. Una pel·lícula premiada. Aquí és que, dèiem, parlem de la gent del nostre país, però igualment els que no són d'aquí s'han guanyat premis i ho han fet meravellós,
A mi em va commoure plenament que guanyés el premi d'una punyetera vegada, i perdoneu que ho digui així, José Coronado. José Coronado, és un gran actor. Perquè és un grandíssim actor i la pel·lícula No habrá paz para los malvados és esplèndida des del principi fins al final, et quedes enganxat a la pel·lícula. Per això de veure el vent de Dolent, em sembla que ens decebria una mica, no? Que va, ja n'ha fet mai. Molt bé, molt bé, molt bé. A més, no és la primera pel·lícula en la que fa de Dolent, ja n'havia fet d'altres. Va haver-hi una sèrie que també era un personatge...
molt descarnat. No, no, els personatges, els fer de dolent és bastant agraït. És bastant agraït. Clar, ja estem tips de veure personatges dolços i bons, també, de quan en quan s'ha de fer un personatge dolent. I no oblidem que Lluís Omar, en aquest cas, ha estat premiat pel seu personatge a la pel·lícula Eva, on transformar un home amb robot o un robot amb home, a vegades, és una cosa realment difícil. És una pel·lícula de ciència-ficció preciosa,
Clàudia Vega, la seva protagonista està esplèndida, Daniel Brull, que recordes és aquest actor que va fer la pel·lícula Salvador, Marta Etura també està formidable, i realment Quique Maillo, el director d'Eva, es mereix. La nena estava al·lucinada. Estava encantadíssima d'haver participat en aquesta pel·lícula. I no oblidem que els efectes especials, i gràcies a internet que hi ha gent que
que li tenen encara mania, gràcies als efectes especials i gràcies al disseny per ordinador que dona feina a moltíssimes persones, es poden fer prodigis com els que surten en aquesta pel·lícula. I parlant d'actors, m'ha vingut el Tom.
Vaig sentir una vegada que Montserrat Carulla deia que s'ha d'estar molt agraït al públic, però que també ell ha notat que aquest és un poble que estima els seus actors i estima les seves actrius. Doncs aleshores, si som un poble que estima els seus actors i estima les seves actrius, recordem una vegada més les plèndides que estan dues actrius del nostre poble.
La Clara Segura al Teatre Romea i la Marta Domingo al Nacional de Catalunya. Molt bé. Jo encara no he tingut temps per la circumstància d'anar a veure l'obra de la Clara Segura, però sí he vist l'obra en què treballa Marta Domingo. També la Clara Segura és aquell tipus de persona que tant les càmeres com si la veus al natural t'enamora. O sigui, té un àngel.
I més que Àngel, és que és una senyora actriu que és capaç de fer una tragèdia grega i de cas de fer una sàpira. Però a banda que sigui una gran actriu, és que quedes enamorat. Mira, transmet moltes sensacions agradables. Jo l'última vegada que l'he vist en teatre, perquè a un encara que li agradi molt el teatre i el cinema, ni tens temps i de vegades ni pressupost de poder-ho veure. Ah, aquí està, aquí està. El pressupost.
Per molt que facin d'això preus per gent gran, és caríssim el teatre. És l'obra que va fer amb el Carlos Cuevas, que és el noi que feia de Biela en el Colobrot, Ben del Pla. Sí, sí, Ben del Pla, sí. Que la va protagonitzar amb Clara Segura, que ella feia la mestra. La mestra, i ella és l'alumne que s'enamora de la mestra. Exacte, i viceversa, no? Sí, sí, sí. I aleshores la interpretació era magnífica, magnífica, tant de la Clara Segura com del Carlos Cuevas. Que ja no és tant nano.
15 o 16 anys, però precisament té una edat en què l'atracció del personatge, a més, la manera en què sortia vestit o desvestit, era absolutament impactant. La atracció d'aquella dona davant d'un nen que s'ha fet home i que és tan meravellós... Però ja no és físic, ja és absolutament espiritual, o sigui que...
És un amor profund. És un amor profund, no, no, és una obra que va deixar... Va copsar, va copsar la gent. I tornant, i ara ja dic que hem de veure la Romea, perquè justament la que estava ara en cartell de l'Emma Vilarassau i el Pere Arquilluer...
qui té por de Virgínua Wolf, estava aquest cap de setmana a Igualada. Estaven a Igualada representant-la. Jo ja l'he vist al Romea, tampoc ara a Igualada l'havia pogut anar a veure, perquè havia d'estar a l'hospital fent d'acompanyant d'una senyora que està ingressada. Si me'n vaig al teatre, hauria quedat fatal, no? No, home, no. T'ho hagués perdonat, però és que ella no es trobava bé, pobreta.
No, no, i ni jo tampoc tenia esma. Esma, ni humor. A més, l'hospital no està dins de la ciutat, està... Està als afores? Està als afores, clar. Abans sí que estava en el mateix passeig prop de l'estació, però ara has d'agafar un autobús i et deixen ja. Sí, és llunyà, clar. Et deixa...
En direcció a Lleida, doncs no sé a quina distància està, perquè com que jo no tinc cotxe, allà on em deixen els autobusos... Allà que t'hi conformes. Allà em quedo. I com deia, el mercader de Venècia, que ja l'hem vist diverses vegades i per molts actors, però val a dir que l'obra que estan fent el Nacional de Catalunya, dirigida per Rafael Durán, amb un repartiment esplèndid, com has dit, un xílog...
magistralment interpretat per Ramon Madaula, el personatge d'Antonio per l'Ales Casanovas, que està també magnífic, el Bassanio, el Roger Coma, les noies, a qual més esplèndida, perquè l'Anna Icobalceta fa una pòrcia magnífica, la Marta Domingo, una nerissa impactant, perquè té temperament, és un caràcter. Quan es transforma en un home, quan es vesteix d'home, veus un home, i després veus una dona, és una actriu de caràcter, amb una gran...
bellesa física i psíquica, no?, el transmet molt. I no diguem la Jessica que ens fa la Margarida Grimal. Margarida Grimal és l'actriu que fa de Mireia amb una sèrie televisiva que estan fent ara, que es diu La Riera. Ah, sí. Doncs la Margarida Grimal també fa un deliciós paper de Jessica, i així seguiria ara recordant tots, perquè és que inclús els papers petits...
Són importants. Servents, secretaris, guardespatlles, policies i altres papers i que interpreten actors que els uns els recordes, els altres no. Per exemple, el Jordi Llobet, el Daniel Ortega, l'Oriol Ruiz. Cadascun té la seva personalitat. Se't queda aquell moment que està a l'escenari. També podem donar gràcies.
a que l'obra de William Shakespeare és una meravella. És una obra meravellosa. I tothom, volgues que no, es deixa portar per l'encant d'aquesta obra. El mercader de Venècia és que és una de les comèdies més conegudes de Shakespeare, això el primer. La seva acció transcorre a Venècia, que ja és un encant que la ciutat de les finances estigui representada amb gòndola, que la veus passar pel mig de l'escenari. També l'acció transcorre a Belmont, que és un lloc de terra endins que serveix de repòs a la societat benestant.
La destreça de Shakespeare va ser precisament fusionar dos contes que ja eren coneguts en el seu temps, que era el conte de l'Ereba Rica, que només pot ser guanyada per l'elecció d'un dels tres cofres, i el conte de l'usurer que vol matar el seu deutor tallant-li una lliure de carn. De carn, sí. Me'n recordo que quan la vaig llegir per primera vegada, que diu que m'has de dar, a canvi, una libra de tu tetilla, dic, oh, em vaig quedar sobtada del tot.
Sí, sí. Sí, sí, aquí, clar, la versió és en català, és una traducció de Joan Sallent, també, ara no em recordo exactament les paraules exactes, però té trossos també molt forts. Sí, som durs, som durs. Aquí veiem, per exemple, una foto... Aquí, a la d'això, en el programa, el Madaul està guapíssim, però allà no surt tan guapo, eh? No... Perquè està caracteritzat del mercat. La representació està caracteritzat. Senyor Gran, amb les pulgues...
I tot el que vulguis i més. Sí, sí, i a més molt expressiu i que a més s'acosta el personatge perquè us tallaré un tros de carn, vull la vostra carn. Aquesta és el que se'n deu. Sí, sí, sí. Que em veureu ronca, vull dir... És una meravella de mà.
I un altre actor que a mi m'encanta, que ja vaig veure, precisament em va recordar el paperàs que feia Stalin, l'obra que va fer el Josep Maria Flotats, el personatge que feia Pep Sais. Doncs aquí el Pep Sais fa dos personatges, el ducs de Venècia i el príncep d'Aragó, i realment és que quan... En les dues escenes que surt, és que realment...
et conmou, no?, t'impacta perquè dius quin saber fer i quines taules. I bé no m'enrotllo més perquè al final l'esplicaré tota l'obra. No, no expliquis l'obra. Jo, així en presència, he tingut la sort de no veure el ballet d'Àngel Corella al Liceu, al Llac dels Signes. O sigui que, escolta, em vaig quedar trasbalsada. Em va encantar.
I realment quina precisió i les quatre ballerines joves que feien el pas a quatre dels signes, quina trenada de cames i quin compàs, realment és una meravella. I la posada en escena...
una preciositat. M'estàs parlant de fa dos o tres mesos, no? No, no, no, de fa quinze dies. Ah, és perquè abans la feien al Tívoli. No, no, jo no l'he vist, jo vaig anar al Liceu. Ah, com deu de ser, clar. Home, home, va ser una meravella, va ser una meravella. Doncs jo l'havia vist dos mesos abans, l'espectacle que feia el Tívoli, Ángel Corella, Ballet Castilla León, i que ara...
em penso que està en procés de ser una companyia estable de valeta a Catalunya. Sí, sí, perquè jo crec que, no sé si és la Generalitat o l'Ajuntament, això no em vaig per atenció, li ofereixen uns locals molt adequats
per poder assajar i fer tota la seva tasca. I sobretot formar ballerins i ballerines, que com vas poder comprovar és molt difícil, un ha d'entrenar el cos des que és ben jovenet o joveneta, i a més la vida del ballerí, ells mateixos ho diuen, de vegades és com la d'una papallona. Sí, és curtíssima i està sempre.
a Mercè, que en un moment donant tinguis, com els futbolistes, igual tinguis un accident que pot ser el més senzill del món i llavors a vegades acaba amb una carrera molt prometedora. Bé, i què et sembla si parlem una mica d'allò que vam prometre la setmana passada? No podríem posar una miqueta de música de ballet, entre tant, per canviar de tema? O no la tenim aquí a mà? No, perquè avui no he pensat a portar el lloc dels signes.
Un altre dia serà. Doncs nosaltres, si la tararallem... No, no, no, no, res. Els tomàques a l'amanida. Posa qualsevol altra música. Doncs vinga, endavant.
You belong to my heart Now and forever And our love had it started Not long ago Un clàssic amb una veu clàssica té Engelbert Humperdin O sigui que és una versió de Solamente una vez que realment ens agrada molt
Bé, parlem una mica d'allò que vam prometre la setmana passada, de la pintura. O sigui, l'Albert Vidal, a l'espai 2 de la Sala Parés, que reflecteix aquí uns paisatges i un mar rosenc, sembla el laberint d'Horta, però no sé si és el d'Horta d'un altre lloc, i també una cosa molt de terra...
que és el contrast de llum i de sombres. Curiosament, a mi em recorda l'Eixample inspirat en un laberint, perquè l'Eixample, que és...
una concepció de les més intel·ligents. Sí, també veus aquí una pintura sobre l'Eixample. Si veus aquí dalt hi ha la Sagrada Família. O sigui que, més que res, com no us ho podem explicar en paraules gairebé, doncs us convidem a que ho aneu a veure, que no costa un duro. I també a la sala, a l'entrada, diguéssim, la sala principal... Recordo que com a exposició que vam recomanar
la setmana passada del Centre d'Als Santa Mònica, l'entrada és lliure, però si voleu catàlegs i si voleu llibres informatius, algun dineró s'ha de pagar, no els la galen. No és allò que dieu que donen alguna cosa. No, no donen res. Concretament aquest val ara 8 euros.
Aquest del Magí Puig. Ah, és una meravella. Això també s'ha de dir perquè de vegades a la ràdio o als diaris ens ho envien com a servei de premsa. Però nosaltres ho obtenim perquè ens ho cedeixen perquè us ho podem explicar. Us ho podem explicar. I perquè a vegades som clients també d'aquestes sales. Bé, aquí la figura humana, tu que ets tan enamorat de les figures humanes, amb totes les postures...
O sigui que aquí hi ha nens que sembla que volin, que ballen...
que hi ha aquí paisatges de fora, de la Xina... Com dèiem abans, aplicat al balet i aplicat al cinema i a tot, quan el resultat sembla tan senzill és perquè, en el fons, hi ha una pràctica extraordinària... Hi ha una quantitat d'hores de feina, de tot. I moltes hores de prendre punts del natural, de dibuixar, dibuixar i dibuixar. Mira, com diu la Geraldine Chaplin en un anunci, estic plenament d'acord, el talent, tothom...
El talent i a tot arreu. Mi padre decía que el talento está en todas partes, pero que lo ideal es trabajo, trabajo, trabajo y trabajo. Evidentment que sí, Picasso també ho deia i ho diu qualsevol persona amb dos dits de seny. O sigui, si tu tens un do, has nascut amb un talent per dibuixar, per escriure, per pintar, pel que sigui, i no penques, no treballes, el teu talent... No serveix de gaire cosa.
No va l'honrava. Serà un senyor que diu, oi, mamà, jo soy artista. Bueno, va, eres artista. I què? Demuestra-lo. Exacte. Quan tu vols parlar d'un dibuix i et vagis a ensenyar un dibuix en un lloc, no expliquis què dibuixaràs, sinó que algú et dirà, muestra-me como. I llavors, ho has de fer. Ho has de fer, o li has de portar fet que realment l'enamoris amb aquell estil de dibuix, suposo. O el facis riure, o que li faci una impressió a aquella mena de feina teva que realment
Ni has posat l'ànima i la tècnica. Jo sempre, ja ho he dit altres vegades, però no em puc oblidar, perquè es de bien nacido ser agradecido, que li estic eternament agraït al director editorial del grup Planeta de Sant Sebastián, al meu director que vaig tenir editorial en Planeta,
madrileño de los que dicen sí cuando sí y no cuando es no, i el senyor Lara, perquè em va acceptar plenament i vaig estar 34 anys treballant al grup. I m'havia trobat amb tot el meu amor que jo tinc per Catalunya, per la meva llengua, pel meu barri que vaig néixer de Sants, que jo no tenia sort quan començava. I sempre que presentava dibuixos a algun lloc em deien, vols dir això? No és profeta en Sotierra, eh? No, n'hi ha que sí. Sempre m'ho qüestionava. Venia encara ara gent...
que he anat a l'escola amb ells, que em coneixen de Sants, del Club Esportiu Mediterrani, i diu, fes això, tu, quatre ratlles, no et valoren, no et passia. I jo he vist que amb companys d'altres llocs, que quan he treballat en altres llocs, m'han dit... Et valoren la teva feina. M'han valorat més. I aleshores, per això dic, estic molt agraït. Quan algú em diu, oi, vols dir que tu treballant en un editorial, que tot ho ha fet en castellà...
He estat 34 anys treballant amb ells i m'han pagat un sou durant 34 anys seguits. Vol dir que el que feia... Sí, perquè com em comentaves, també havies volgut fer coses per cavall fort i no et van acceptar. Perquè era molt ple? No, perquè era molt ple i perquè jo, amb tota la meva ingenuïtat, a cavall fort el senyor Gené em va dir i quin és el teu poeta predilecte? Sobre quin poeta presentaràs un treball? Jo contesto ja sense pensar-ho, García Lorca és el meu poeta predilecte. Diu, home, però...
Així com podem fer país. I clar, jo li vaig dir, dic, miri, jo m'he llegit molt a Maragall, a Verdaguer, a Ruiz de Corella, però els meus poetes preferits són García Lorca, Machado i Pasolini. Ah, doncs ja està. Puc fer un treball parlant d'algun d'aquests tres senyors? I em va dir, bé, prova-ho tal. I després, quan li vaig presentar, em va dir, és molt bonic, està molt ben expressat, però tal com està... I te'n posé l'home, ja dic,
Tenia raó, qualsevol li porta la contrària, amb un senyor tan vàlid com el Vergené, no? Sí, però a vegades tampoc no estan encertats, eh? Ja, però jo entenc la seva postura, l'entenc. Eren uns anys en què el català era gairebé perseguir, i llavors...
Clar, era promoció de la llengua catalana, envers els petits, que els petits després havien de recollir els resultats d'aquesta llavor que sembrava. Mira, en aquell temps va haver-hi un senyor, i va tenir precisament molt d'èxit, que a Sant Feliu de Llobregat va presentar la casa de Bernard d'Alba en català. Vols dir? Sí, segur. I què? No, no, no, no posem dubtar el que dius. Sí que s'hi va resultar.
Va resultar, perquè mira, ho va fer en català, però a mi la veritat és que no em va convèncer. Això és com... Perquè el conèixer la llengua, jo a veure el sudor de tu refajo i el veneno de tu lengua, dit en castellà, el suor de les teves faldilles i el verí de la teva llengua, em va sonar raríssim. És com el d'això, com el platero i jo, que en català també...
què vols que et digui? Han fet una bona traducció, però li falta aquell encant de les rimes que va fer el seu autor. Això és a dir, que ens cal conèixer anglès perquè valorem els poemes amb anglès com estan en la seva llengua, igual que nosaltres valorem que quan ens llegim el català traduït al castellà no ens sona igual i viceversa tampoc. Clar, suposo que els anglèsos deuen quedar esparverats.
Jo no entendria, la de l'alba seria cuando Don Quijote salió de la venta tan contento, tan gallardo y tan alborozado que el gozo le reventaba por las cinchas del caballo, y no sigo si això ara m'ho tradueixen al català. Al català. Hauria de ser una persona que pensés... Es pot traduir igual, i es pot ser meravellós, no? Sí, però falta alguna cosa, no? Però ja hi veig llavors el Joan Martínez. Els puristes vindran i ens tocaran el crustú.
No, no, no, però escolta, escolta, que tenim llibres de cavallers, tenim el... El Tirant lo Blanc. Tenim Tirant lo Blanc, tenim, però, el Lladre, tenim llibres de cavallers, i clar, jo llavors, jo quan vaig veure la pel·lícula Tirante el Blanco, en la versió castellana, tampoc em va agradar. Quan vaig veure Tirant lo Blanc en la versió traduïda, la manera del valencià, me va agradar moltíssim, perquè és la forma en què ha de ser llegit i que ha de ser dit Tirant lo Blanc.
Si me'l tradueixen a la televisió de Catalunya i, tirant-lo blanc, parlen amb accent de Girona, ja tampoc... Llavors tampoc no ho ubiques. Però ja dic, són maneres de veure-ho i de sentir-ho. Bé, posem una mica de música. Ah, ah, n'aguila, ah, ah.
Bé, després d'aquesta melodia tan maca, que agrada tant, parlem d'una cosa del nostre poble.
Sant Just i Sant Feliu reivindiquen el pas del tramvia pel carrer Laureà Miró d'Esplugues. És una informació del botlletí municipal. Bé, amb el vot a favor de totes les formacions polítiques amb representació al consistori municipal, es va aprovar en el ple del mes de desembre una moció presentada conjuntament per mitjà de la qual es reclama a la Generalitat de Catalunya que el tramvaig passi pel carrer Laureà Miró
enllaçant les parades de Rambla-Santjust i Pont d'Esplugues. El plenari de Sant Feliu de Llobregat també l'ha aprovat unànimament amb l'objectiu de sumar esforços. Segons l'Associació per la Promoció del Transport Públic, fer passar la T3 del tram pel carrer Laurea Miró permetria reduir a la meitat el temps de viatge entre dues parades, passant dels 14 minuts actuals a 7. Des de l'associació,
asseguren que es redueix el temps i que costa 100 vegades menys que allargar la línia 3 del metro. La regidora de Transport i Mobilitat, Gina Pol, confia que l'Ajuntament d'Esplugues, que té molt a dir en aquest projecte, ens faci costat perquè és una millora que beneficiaria tothom. Així ho hem traslladat al Departament de Política Territorial de la Generalitat perquè ho incorpori al Pla d'Infraestructures 2011-2020.
Un cop tinguem això, serà el moment de treballar tècnicament la proposta i incorporar les aportacions de la ciutadania i de les associacions de veïns que contribueixin a millorar i a afegir la regidora. O sigui que s'ha de comptar en l'opinió del poble, naturalment, que és qui ha d'usar la línia. Jo no ho veig clar, això, no ho veig gens clar, però aquí guanya la majoria.
Si a l'any 60 haguessin fet el monorraïl que tenia proposat l'enricció a la vínia 2000, ja arribaríem aquí a Sánchez. O el metro, que el 85 havia d'estar muntat. El 85 havia d'estar muntat. El que passa és que, esclar, són obres de gran infraestructura i realment s'ha de pensar...
i de pensar sol que han de rebentar tota la carretera, jo, les malúries que va passar la meva pobra mare a la carretera de Cornellà, realment no li desitjo a ningú. Jo, de debò, eh?, de debò. Si fan un bitllet validat, que valgui tant pels busos verds com pels busos vermells, la forma més ràpida d'arribar al centre de Barcelona és agafar l'L51...
baixar a Maria Cristina i agafar la línia 3, és la forma més ràpida. Sí, sí, hi ha la conjunció de... Mira, l'altre dia sortint del Liceu... Comprovat amb rellotge... Mira, sortint del Liceu l'altre dia, això que vam anar a veure al Llac dels Signes, doncs hi havia davant la manifestació dels emprats del teatre.
i no hi havia manera d'agafar un taxi. Doncs aleshores vam agafar el metro fins al final, fins a la diagonal, vam pujar aquell trosset de carrer i vam agafar el tram baix. No, perdó, com es diu l'autobús? El just metro. El just metro, això que ara no sortia. I escolta, vam trigar, re, un quart d'hora. Avui mateix per anar al centre, i a més teniu l'horari internet, tenim l'horari que el compleixen de meravella. Agafes l'L51,
Bus L51, que ve de Sant Feliu, l'agafes a baix a la cantonada de la Rambla i estàs, amb 10 minuts, encara no, a la parada de Maria Cristina. Sempre tenim la pega, que pot haver-hi un accident, pot haver-hi una manifestació, i llavors ja els horaris s'estrastoquen. El tramvia és lent. Recorda el poema que vaig llegir l'altre dia, que el vaig escriure, precisament de veure els rams de flors que hi ha en diferents llocs.
parades, diferents cruïlles de persones ja atropellades pels tramvies a tot arreu del món on hi ha tramvies, o sigui que el tramvia idíl·licament és molt bonic, és per anar a passejar fantàstic, però el tramvia no acaba de ser prou operatiu. I per persones que al metro els hi fa una mica d'angoixa.
i pateixen claustrofòbia. Bé, doncs, aleshores, per anar al centre, l'N58 i el 7... Que al sortir del metro a la zona universitària hi ha un grapat d'escales que, escolta'm, el meu genoll va dir prou, mica en mica. Però bé, mira, va ser molt ràpid. Vols que et digui que hi ha des d'aquí el Cercle Artístic de Sant Llut
amb temps agafant l'L51 i el bus 7, ho he fet moltes vegades, i he arribat amb 45-50 minuts i a vegades amb menys. L51 i aleshores a la parada... A l'L51 has de baixar la carretera, no? A l'L51, clar, clar, has de baixar la carretera. L'L51, L50, L62 passen per la carretera. I aleshores, dic per anar al centre de Barcelona, allà tens el bus 7,
que et deixa al centre. Sí, sí, al busset. Que ve la zona universitària. O bé el just metro i aleshores agafa l'L7 o el 33, que també et porta a tot arreu. Allà, al final d'això.
El centre de Barcelona no m'hi porta, el 33. No, però, per exemple, l'altre dia que es va fer la sortida a la Sagrada Família els va anar fantàstic. En aquest cas, potser sí. Sí, perquè para davant de la Sagrada Família. Depèn d'on vagis. Jo és que no arribo a la Sagrada Família. Quan vaig a Sant Lluc em quedo al centre, a Pau Clarís. Aleshores baixo per Via Laietana i davant del carrer Antoni Maura, enfront de Santa Caterina, doncs allà. Molt bé. Bé, posem una mica de música i enllaçarem a la sintonia de la poesia.
Adiós. Adiós.
El poeta que hem triat avui és tan conegut és tan nostre tenim tan memoritzades les seves paraules segur també molts de vostès les hi tenen però no per això l'hem de tenir oblidat perquè les coses també de vegades de tan memoritzades que estan i de tan bé que ens pensem que les tenim s'esborren doncs perquè no s'esborrin
De Salvador Espriu, assaig de càntic en el temple. Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge a terra. I com m'agradaria d'allunyar-me en nord-enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant. Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret, mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai en el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Carçoc, també molt covard i salvatge, i estimo a més, amb un desesperat dolor, aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.
I ara, doncs, tot seguit, uns fragments de La pell de Brau. Diversos són els homes i diverses les parles. I han convingut molts noms a un sol amor. La vella i fràcil plata esdevé tarda parada en la claror
damunt els camps la terra en paranys de mil fines orelles ha captivat els ocells de les cançons de l'aire sí, comprèn-la i fes-la teva també des de les oliveres l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent diverses són les parles i diversos els homes i convindran molt més noms a un sol amor
No convé que diguem el nom del que ens pensa més enllà de la nostra por. Si topem a les palpentes amb aquest estrany sec i ens sentim sempre mirats per Blanc Esquart del Sec. On, si no en el buit i en el no-res, fonamentarem la nostra vida. Provarem d'alçar en la sorra el palau perillós dels nostres somnis i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament. Carçols així som lliures de combatre per l'última victòria damunt l'esglai. Escolta, Safarat, els homes no poden ser si no són lliures. Que sàpiga, Safarat, que no podrem mai ser si no som lliures. I cridi la veu de tot el poble. Amén. A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble...
Però mai no ha de morir tot un poble per un home sol. Recorda sempre això, Sefarad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l'aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps. Que Sefarad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat. Bé, i després d'escoltar aquests versos tan meravellosos, ja hem d'acomiadar-nos. Doncs que siguem amb la merescuda llibertat donant les gràcies a Marc Pere Arnau, a tots vostès per escoltar-nos,
i a tu, Joana, per portar el nostre granet de sorra, parlant de Salvador Espriu. Bé, fins el proper dimecres, o bé, fins al dissabte, que tornarem a oferir-nos aquesta audició, en segona audició valgui la redundància. A reveure, doncs. A reveure. A reveure.
Ei, ei, ei, ei. Un taxi, no? Tio, no vull deixar el cotxe aquí. No et siguis cagant, ho has fet mil cops. No pateixis, vaig bé. Les implodències al volant generen víctimes mortals, però també seqüeles per a tota la vida. Perquè pots evitar un accident, però no el seu record. Recorda-ho, els accidents són per a tota la vida. Al volant, risc zero. Generalitat de Catalunya.
Ràdio Despert, sintonitzes. Ràdio Despert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio Despert, 98.1. Ràdio Despert.
Bona nit, benvinguts un dia més al Carabé. Comencem avui amb un programa també variadet i ho farem amb la música de Paul McCartney, amb el treball Red Rose Speedway, que podríem dir que és el primer treball que va ser una mica reconegut comercialment entrant a llistes. Hi havia la peça aquella famosa, el My Love, dedicat a la seva companya Linda Eastman,
però ho farem amb una peça no gaire coneguda, la One More Kiss. Only one more kiss
Fins demà!
Fins demà! Fins demà!
Fins demà!
I never mean to hurt you little girl Just make it more to remember Only one more case Well only one more case
I ara continuarem amb el segon treball que va publicar Michael Field, després del gran èxit que va tenir amb el seu debut, amb Tubular Bells, va publicar aquest Herges Reits, i a partir d'aquí podem dir que ja es va mantenir en un nivell més va.