98.1 Ràdio Tos Vent 98.1
Seixanta i més. Avui, dimecres sant, dia 4 d'abril de l'any 2012. Festivitat de Sant Benet de Palerm, religiós franciscà, i Sant Isidor de Sevilla, bisbe.
És el 95è dia d'aquest any de traspàs i ens en queden encara, que durin, 271 per finalitzar l'any. Aquesta és una setmana força especial. Moltes persones estan de vacances, tot i que no tantes com en anys anteriors, a causa de la ja massa llarga crisi. També són uns dies ben adequats per visitar museus, exposicions i...
Com que fa el temps que fa, doncs és adequat per anar al teatre i al cinema. Potser sense les cues i aglomeracions d'altres dies de l'any. Ah, i aprofitem també per encarregar la mona. I pagar-la. I pagar-la, pagar-la. I cada any són més cares. I tant. Sense oblidar-nos de les celebracions religioses que aquests dies revesteixen una especial solemnitat. Bon moment també per visitar el Temple de la Sagrada Família, la Catedral de Barcelona, fa poc restaurada,
i els diversos santuaris del nostre entorn. Sí, aquí tenim el de Pedralbes ben a prop, que és una meravella. També. El de Santa Gemma, que també està molt bé. O sigui, està molt bé visitar-los en aquests dies. Perquè hi ha un tema especial. Hi ha un clima. Sí, sí, sí. O sigui...
És diferent visitar-lo en altre temps? Sí, hi ha un recolliment. També recomanava el senyor arcabisbe de Barcelona els Viacrucis, que en molts llocs s'han tornat a fer, en molts llocs també de la ciutat de Barcelona, que n'hi ha un que surt divendres sant a dos quarts del matí de Sant Ramon de Penyafort,
fins a l'església de la Mare de Déu dels Àngels, el qual vol dir que baixa per la Rambla de Catalunya i tomba cap al carrer Valmes per València. Està molt bé, no? Oh, i tant, recordar aquestes activitats. Recuperar aquestes tradicions. Avui també és el dia de Sant Plató Abad i Sant Víctor Arquabisbe. Felicitats a totes i a tots els que celebreu avui el vostre sant o aniversari.
Des d'aquí, a Ràdio d'Esvern, on vivim amb tu, amb tots vostès, Sant Just en directe. Des de 60 i més a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, posem la mirada en tot allò que ens sembla que pot interessar a les persones grans, i per què no, a tots els joves que ens vulgueu escoltar. Benvinguts, oients d'Esvernians.
Seguidors, fans, amics i amigues de la ràdio, estem amb vosaltres. Ja ho sabeu, aquí a Ràdio Desver. I ara recordarem alguns esdeveniments que van succeir tal dia com avui.
El 4 d'abril de l'any 1541, Ignasi de Loyola fou elegit general superior de la companyia de Jesús que ell mateix va fundar. Molt bé aconsellar també aquests dies que es fa precisament una peregrinació seguint la ruta de Sant Ignasi. L'ha denunciat abastament per ràdio i per televisió que van des de Loyola fins a Manresa. Ah, molt bé. És com hi ha la ruta compostelana i hi ha la ruta ignasiana. Va estar ell també molts dies a Montserrat
allà fent penitència i meditació. És que la peregrinació aquesta ignesiana passa per Montserrat. Clar, força temps va estar. I a més diu que va ser a Montserrat on es va transformar interiorment. Quan va arribar a Manresa ja estava convençut, ja estava convertit a Montserrat. També un llunyà dia 4 d'abril de l'any 1609, el rei Felip III,
decreta l'expulsió de tota persona que es declari no catòlica. A proposta del Consell d'Estat, s'inicia la deportació completa dels moriscos i tots els descendants dels musulmans no convertint al cristianisme.
de tots els regnes de la península ibèrica, començant pel regne de València. Això és el que va donar lloc als marranos, no? Sí, als marranos... I als falsos conversos, hi havia gent que... I que la Inquisició es va assabar amb ells perquè dèiem que dèiem mentira. O sigui que... Deixem-ho córrer. Posem una mica de música.
Fins demà!
I passem ara al segle XIX, quan un dia 4 d'abril de l'any 1847 fó inaugurat amb tota solemnitat el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Força més van trigar a inaugurar la Catedral de Nuestra Senyora de l'Almodena de Madrid, ja que era un dia 4 d'abril de l'any 1883, en què van començar a construir-la.
Re, cent anys i una micatona més. Molt més triga la Sagrada Família, no? Això mateix. És més laboriosa, és més entretinguda. I un altre 4 d'abril de l'any 1910 també és força recordat a la capital d'Espanya perquè és el dia que van començar les obres d'ampliació de la Gran Via. En el tram, que va des de la red de Sant Lluís, o sigui, per allà on està el carrer Montera, Hortaleza i tot allò...
enfront del temple neoclàssic del Caballero de Gracia fins a la plaça de Callao. Molt bé. Molt recomanable aquest temple, que és dels llocs de Madrid que no recomanen gaire, no és molt conegut, i quan entres a dins d'aquella església completament blanca, tot és blanc, els confessionaris, els bancs, i les imatges tan lluminoses, i a més amb un estil molt del segle XVIII, molt neoclàssic, és una preciositat i a més no s'assembla a cap altre. Ja, ja, ja.
Sonat va ser també un 4 d'abril de l'any 1919 al centre d'Europa, perquè un país aleshores tan conservador com Àustria es nacionalitzen els béns de la dinastia Habsburg i se suprimeix la noblesa.
Seguim entrant al segle XX, perquè el 4 d'abril de l'any 1930 deixava a aquest món el doctor Josep Rodrigo Ipertegas, metge i historiador valencià nascut el 1854. Hi ha moltes dates d'ell al Múim, el Museu Valencià de la Ilustració i la Modernitat. Era col·laborador de Santiago Ramón y Cajal. Va portar els seus coneixements a combatre l'epidèmia del còlera l'any 1895.
i va ser membre de la Real Acadèmia de Medicina de València i de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. I de València passem als Estats Units, perquè el dia 4 d'abril de l'any 1932 naixia a Nova York l'actor Anthony Perkins. El va marcar per sempre el personatge de Norman Bates, que va interpretar la pel·lícula d'Alfred Hitchcock, Psicosi. El mestre del suspens el va descobrir fent teatre a Broadway,
I tot i haver interpretat gran varietat de personatges, els crítics deien que el paper de Norman Bates li havia quedat enganxat a la pell. Bé, i és que també l'Anthony Perkins tenia el... No ho sé si un problema, és una manera de ser, suposo. Era dels actors de mirada trista. Deien que tenia una certa tristesa en la mirada...
com la tenien d'altres actors, com el James Dean, el Montgomery Cliff... En canvi, hi havia altres actors que eren de mirada alegre, com el Cary Grant, el James Stewart... Sí que no podien enganyar-te amb segons quins tipus de papers. Clar, i aleshores, com que la càmera és una cosa que agafa tant de prop als ulls, la mirada...
Aleshores, l'actor que té la mirada trista en tots els personatges que fa... Sí, jo anava a anomenar el Montgomery Cliff. Ja ho he dit, també. Sí, sí, encara que somrigués, aquell pobre sempre feia cara trista. Els ulls sempre els tenia... Era la seva mirada, era el seu temperament profund, i en canvi actors com el James Stewart o com el Gary Grant tenen la mirada alegre, la mirada luminosa. Semblava difícil que poguessin fer un paper de dolent o de personatge trist. Bé...
Personalitat també representativa del segle XX ho és l'escriptora Isabel Clara Simó, nascuda al COI, al País Valencià, el 4 d'abril de l'any 1943. Se la considera una de les autores modernes més importants de la literatura catalana.
obres com el gust de Marc de la cervesa. Estupenda. És magnífica, eh? És impactant amb aquell home que mira. És una mena de finestra indiscreta, també. Sí, i tant, que sí. Per la manera com ho observa des del seu pis tot el que va passar en el seu entorn. Això mateix. També recordem l'home que volava en el trapeci, amor meva, el caníbal, un tros de cel i moltíssimes més. Moltíssimes més. Una més de les que en aquest moment no me'n recordo bé el títol i no ho diré perquè ho diria malament,
va ser que faria jo sense tu una cosa així que representa el drama d'un matrimoni d'una dona que està, havent estat enamorada d'aquell home,
arriba realment a odiar-lo d'una manera espectacular. Sí, perquè l'odi i l'amor són cara i creu d'una mateixa moneda. Sí, i costa molt poc, eh? Després dels grans amors, venen els grans desamors. I per no donar aquest pas o aquest gran trasbals, a vegades s'ha de fer un gran esforç de voluntat, s'ha de fer un... Sí, sí, o d'estimació, perquè en el fons és que te l'estimes, aquella persona. Sí, sí. Un altre dels personatges emblemàtics del segle XX
va ser el polític i humanista Martin Luther King, que fou assassinat a Memphis, als Estats Units, el 4 d'abril de l'any 1968. Com tots recordem, Luther King va ser un activista per la pau i en pro dels drets de les persones negres, a més de famós predicador de l'Església Baptista i Premi Nobel de la Pau 1964.
I un fet que ha canviat la nostra manera de treballar i comunicar-nos va tenir lloc el 4 d'abril de l'any 1975 a Califòrnia, als Estats Units
quan Bill Gates i Paul Allen van fundar l'empresa Microsoft. Bill Gates ja era un noi prodigi als 13 anys, quan programava la minicomputadora de l'escola i va revolucionar totalment la manera de treballar a l'inventar el popular ratolí, que ens permet viatjar per internet. Avui, gràcies a les seves habilitats, és un dels homes més rics del món.
Passem ara a l'àmbit dels esports, perquè el dia 4 d'abril de l'any 1985 va néixer a Palma de Mallorca el jugador de bàsquet Rudy Fernández. Va ser campió del món en la selecció espanyola l'any 2006 al Japó. I avui és també l'aniversari de dues persones molt famoses del món de la televisió i de l'espectacle. Ens referim a Norma Duval i Mercedes Milà, totes dues nascudes un dia 4 d'abril.
Maria de las Mercedes Milà va néixer fa 60 anys a Esplugues de Llobregat. Llicenciada en Periodisme i Filosofia i Lletres, va començar a treballar de ben jove als serveis informatius de televisió espanyola i a col·laborar a la ràdio al programa de Luis de l'Olmo.
La seva manera de fer incisiva i directa, acompanyada d'una gran capacitat creativa, l'han fet famosa a la petita pantalla. Té el reconeixement de crítica i públic i ha estat guardonada amb nombroses premis. Però ara, últimament, vols que et digui la veritat? Presenta uns programes d'una manera que a mi considero que té més categoria, per molt que ara li donin molta fama i diners.
però ella té més categoria i més capacitat per fer coses millors de les que està fent. Però és el seu estil incisiu i directe, i suposo que li encanta fer el que fa, i a més s'ho pot permetre, i aleshores cada cop és ben lliure. O això mateix, quan arriba el moment de canviar de... Jo faig això perquè, bueno, no... Realment, al principi de la seva carrera va ser fantàstica.
O sigui que realment és que té una capacitat extraordinària. Per això jo dic que no li cal fer aquest tipus de... sobretot de certs programes que, clar, com a mi no m'agraden, jo no les recomano a ningú. Però hi ha els criteris de cadascú, no? Aquesta mena de psicologia, com diria, molt quotidiana, que surt a la llum a través de programes
com gran germà, que això està inspirat... Això és d'una xafarderia, ja ho sé, no és original d'aquí, és d'una franquícia d'una altra missora. Evidentment, això anava a dir... Digues el títol original. No me'n recordo. Brothers, deu ser... Com es diu en gran en anglès? Sí, Big Brothers. Exacte, doncs això. Big Brothers, el gran hermano. El gran hermano, que de vegada parteix d'una famosa novel·la
Molt bona. Sí, però aquesta xafarderia i aquest ull constant a sobre de la vida de la gent, sobretot d'una gent que no es coneix de res i s'acaba coneixent tan íntimament que vols que et digui, a mi no em sembla bé. Però hi ha una gran part del públic que li agrada. No, i cada cop més. És que xafardejar a casa dels altres ens agrada a tothom, a uns més que a nosaltres. Però no és necessari arribar a l'escabrositat que s'arriba a vegades, eh?
Però ja dic, són punts de vista. Són punts de vista perquè... Xeva, aquesta senyora ha arribat a fer coses lletjíssimes, home. A mi com això m'avorreix ja no m'agrada. No, no, no. No ho miro, però jo sí que li reconec, i només hi ha que veure el seu currículum, la quantitat de premis que ha guanyat, les entrevistes que ha fet a personatges famosos... Vale, però els premis li han donat per gran hermano? No ho sé, no, no crec, no, no. Ha fet uns treballs, i els segueix fent, d'un periodisme... Sí, molt atrevit i molt... Sí, sí, sí.
Però aquella escabrositat que ella li dona, segons quins programes, penso que ella té més vàlua per fer aquestes coses. El que passa és que això dona diners. Bé, com hem dit abans, també un 4 d'abril, però de l'any 1956, va néixer a Barcelona Norma Duval, que és el nom artístic de Purificación Martín Aguilera. Considerada una de les grans artistes de cabaret,
Revista i Music Hall ha actuat el Lido, el Moulin Rouge i el Folibergé de París. Amb la seva pròpia companyia ha recorregut mig món.
i ha estat la vedeta espanyola més admirada a Europa després de la vella Otero. Jo crec que faig una síntesi, però quan entro dins la web d'aquests personatges... Oh, clar, hi ha una referència enorme. Hi ha una referència enorme. Perquè és que fa molts anys que treballen i sempre ha sigut amb èxit. Evidentment, o sigui, aquestes dues ciutadanes que avui fan anys...
realment són molt famoses i molt populars, i són guanyades a pols amb unes carreres artístiques, a les que han fet de tots, i que tant l'una com l'altra han fet concessions a la galeria, s'ha de reconèixer. Home, t'ho diràs, t'ho diràs. Però, en persona, jo he tingut ocasió, a la Norma Duval, de veure un espectacle de festa major, el Surt, capellà... Sembla que va ser... Mira, no m'ho facis dir, però em sembla que va ser Garrutxa.
I escolta, en primer pla, no? Estava estupenda. Estupendíssima. És molt elegant. A més a més, cantant i ballant i dirigint a la gent, perquè la companyia era seva en aquell moment. I no, no, em va agradar molt. Bé, veiem. Doncs ara passem als que ens escolteu el dissabte 17 d'abril, que per cert, Marc ja programa el dissabte 17 d'abril, que és Setmana Santa. No ho sabem. No ho sabem, doncs no ho diem. Val més, no...
Bé, ja ens ho dirà. Si realment hi ha la segona part d'aquesta retransmissió, d'aquest programa, ja ho direm dins un moment. De totes maneres, no importa, ja que ho tenim aquí apuntat, recordar que el dia 7 de Pilar és dissabte... No, no, no, fem festa. És dissabte s'any...
i hem de tenir un respecte per l'audiència. De totes maneres, els recordem que el dissabte sant és també la festivitat de Sant Joan Baptista de la Salle. O sigui, ara els avancem avui ja per allò de dissabte, com que dissabte no hi ha programa, però recordem que un llunyà 17 d'abril també van passar un parell de coses. I tant, mira, de l'any 1261, Jaume I jura els Furs de València davant de les Corts Valencianes
reunides per primera vegada. I també era el dia 7 d'abril de l'any 1614, quan moria el reine de Castella, a la ciutat de Toledo, un dels pintors més representatius de la pintura clàssica espanyola. Ens referim a Domenicus Teotocopoulos el Greco. I al final del programa llegirem algun poema de Gabriela Mistral, que va néixer a Xile...
Un dia 7 d'abril de l'any 1889. I no diem remés ja de dissabte perquè no hi haurà missió. Això mateix. S'acaba avui i els desigirem bona setmana santa. Bona setmana santa, fins dimecres. Bé, posem una mica de música.
Richard Adams sells Warsaw Concerto. La, la, la, la, la... La, la, la, la, la...
Bé, farem una pausa en record d'una gran persona, d'un gran dibuixant i una persona digna d'admirar. Exacte, perquè ens ha deixat, com tots vostès hauran sentit i llegit a tots els mitjans, ens ha deixat l'irrepetible Mingote. Ahir, dia 3 d'abril, va morir a Madrid, als 93 anys, el dibuixant Antonio Mingote,
ha estat el primer humorista gràfic, membre de la Real Acadèmia de la Lengua. Nascut a Sitges, de pares aragonesos, ha treballat a Madrid la major part de la seva dilatada vida professional. Autodidacta des dels seus inicis, va publicar els primers acudits amb només 13 anys a la revista Gente Menuda. Col·laborador habitual de La Codorniz i més tard del diari ABC, on ha dibuixat l'acudit d'actualitat fins pocs dies abans de morir,
Ha destacat sempre pel seu traç ple de moviment i agilitat. El seu estil ha estat molt valorat a nivell internacional...
I ha publicat també il·lustracions al The New York Times i al Daily Telegraph. Avui és curiós que hi ha un article del Toni Ballori a La Vanguardia que diu que el seu estil és que és inclassificable. I, curiosament, diu que sempre ha estat modern. Ja era modern abans i, a més, no ha canviat mai. Sempre ha tingut el seu estil, sempre. De lleugeresa, d'agilitat, de modernitat i, a més, d'excel·lent dibuixant, ha escrit també guions per al cinema i la ràdio.
Ha publicat articles i novel·les d'humor, algunes amb la col·laboració amb Rafael Azcona o amb Álvaro de la Iglesia. A més de rebre nombrosos premis, que tampoc els direm tots perquè és una llarguíssima llista. Recordem que va ser anomenat, entre moltes altres coses, doctor honoris causa l'any 2005 per la Universitat d'Alcalá de Henares. I avui, com a tema cultural, tenim la gran varietat i possibilitats que ens ofereix la Setmana Santa. Tant
com a temps de lleure, com per viure amb profunditat el sentit espiritual d'aquests dies. Només entrant a la web, que no se la perdin, és interessantíssima i curiosíssima, Passionarium, o sigui, amb dues esses, passionarium.org, teniu en lloc dies, horaris, de totes les passions, processons i via crucis més importants de Catalunya. Les webs de les més populars, la dolesa i la desparreguera, les trobareu a la web de la passió,
Les tres dobles Bs, punt, la passió, punt, cat, la dolesa. I les tres dobles Bs, punt, la passió, punt, net, la desparreguera. És així de senzill, eh? Només es diferencien que la dolesa és punt, cat, i la desparreguera és punt, net. Però posant la passió, és que sense posar les Bs, poseu a Google la passió, ja et surten totament els detalls, els horaris, els dies que ho fan, tot. I la processió de bèrgies també té tela, perquè també ve detallada aquesta web.
I si voleu informació dels actes litúrgics a Sant Just, la web és les3doblesves.santjust.org barra parròquia. Aquí tenim també actes ben a prop, eh? O sigui, si no voleu desplaçar-vos... Demà, ja ho sabeu, hi ha el Sant Sopar, el divendres també hi ha l'Audes,
Hi ha la Passió del Senyor i el divendres, la vella Pasqual, aquest any a les vuit de la nit.
I si no podeu anar a la parròquia, tenim també actes a la llar de Nostra Senyora de Lourdes. També, tots, amb diferent horari. Ara, com no el tinc aquí a la mà, no us ho dic a l'horari. Però, realment, també els actes es fan a la parròquia i a la llar de Nostra Senyora de Lourdes. I a la web que hem citat, de santjust.org barra parròquia, trobeu també els actes a Nostra Senyora de Lourdes. Molt bé. I a la web del Bisbat de Sant Feliu teniu els de totes les parròquies del Bisbat. Molt bé.
I tant el Bisbat de Barcelona com el de Sant Feliu ens ofereixen actes als que podeu assistir. O sigui, a la web del Bisbat de Barcelona, que és tan fàcil com posar Bisbat de Barcelona al Google, teniu també referències com aquest Via Crucis que dèiem abans, que va per la Rambla Catalunya, de Sant Ramon de Pellafort, a la Mare de Déu dels Àngels, al carrer València, cantonar de Balmes, i molts altres actes que se celebren a Barcelona.
Parlem una miqueta de les processons religioses i el seu significat, que precisament és un dels actes principals de la Setmana Santa, i que la més important, bé, més important, i que d'aquí ve el sentit de processó del viacrucis, que viacrucis significa que mida la creu. Ah, això mateix. Una processó religiosa és un passeig d'una icona sagrada per una vila o cap a un indret rellevant, com ara un santuari o remita. El passeig permet la participació dels fidels.
Actualment han perviscut, amb diferent fortuna, en diversos llocs del món. Si algunes són especialment conegudes, són les processons religioses a Espanya, molt habituals per Setmana Santa, encara que també fora d'ella. Parlant d'icones, és evident que la més representativa del cristianisme, i a més no del catolicisme només, sinó de totes les confessions cristianes, és la creu. Està inclús per molts mestres del disseny considerat un dels logotips
més senzills, més elegants de tota la història. Tenim com a mostra l'Antoni Tàpies. Antoni Tàpies va fer de la creu la seva vida. Sí, sí, sí. En el cas d'Antoni Tàpies és que ja la sentia com una vivència, com un patiment. Sí, sí, sí. Es veia obligat a significar-la a tot allò que ell feia. De fet, és la creu que tots portem a dins. En el sentit més profund del cristianisme, tots portem una creu. De vegades hi ha qui no l'acaba de veure i tot i no veient-la la pateix. Exacte.
Perquè la vida en si ja és una mica creu, no? Perquè la vida ens ho porta, però ell com a artista sabia projectar-la a través de la seva pintura, igual que el poeta Juan Eduardo Zirlot, a través dels seus poemes també sempre expressava la creu, per això va sintetitzar tan bé amb la pintura. Perquè és el símbol de Nostre Senyor, que es va sacrificar per llevar el pecat del món, segons el catolicisme, el cristianisme.
Sí, sí, i amb això sí que estan d'acord totes les confessions cristianes. Sí, sí, jo crec que sí. Totes les confessions, per exemple, evangèliques, coincideixen també en que el gran do de Crist és que ha donat la vida per a la humanitat, i aleshores qui ho accepta... És l'anyell pasqual. És l'anyell pasqual, és el que deia en el poema de Cirlot, Cordero de l'Abismo, o sigui, és l'anyell de Déu que dona la vida per a la humanitat.
A Setmana Santa es realitzen aquestes processons coincidint, òbviament, amb la Setmana Major. En les processons de Setmana Santa participen diferents col·lectius agrupats en confraries o germandats religioses advocades sota el reconeixement eclesiàstic de penitencials. Així, doncs, els confrares surten als carrers amb les seves germandats acompanyant el pas d'un Cris o una Mare de Déu
escrits a un passatge de la passió de Jesús. Els integrants realitzen les estacions de penitència avillats amb túniques. Són penitents nacerents. I aquí també hi entra ja el folclore i les costums de cada comunitat i de cada poble. I que amb el temps passa de pares a fills i realment, sobretot en segons quins llocs del país, amb aquella fe. O sigui, a Berges...
feia un fred espantós fa tres anys. Un fred horrorós, però hi havia diferents confreries, i entre elles la de les mares amb els nens. I a les dotze de la nit, amb aquell fred horrible que se't posaven els peus com el gel, passaven les criatures avillades com el temps de Nostre Senyor, fent també la seva processó i, escolta'm, amb aquella fe
I devien estar glaçats, pobrissons. Sí, avui ho he llegit també amb una web les processons infantils. Sí, però aquí allà anava amb la mare, amb el fill, clar que representava que seguien els jesús, que és una confraria que són especial de les mares i els nens. I també, segons la comunitat, són viscudes d'una manera o d'una altra.
A Sevilla, i a tota Andalusia, on el barroc ha tingut un pes importantíssim en la seva història, sigui el barroc espanyol, és una cosa que els ha marcat molt, molt, moltíssim. I que hi havia artistes que deien, no, no pot ser, la creu és una cosa massa senzilla, aquí hem d'afegir-hi coses. No, perquè ja van la seva manera de viure la vida i la religiositat. Ells som...
que la gent del sur i part de l'est són molt extremats amb les seves creences. És la manera de ser i de sentir. D'expressar-se. En canvi, tenim a Castella, que és molt més obri, veus una processó de Setmana Santa castellana... El pur silenci. Estàs a Àvila i veus allà el pur silenci. Silenci, silenci absolut. Un silenci que inclús en els seus poemes ho reflexa, no? El silenci que viene del abismo y sube hasta las cornices de las viejas catedrales.
I a Tarragona també és molt silenciosa. A Reus i a Tarragona no fan soroll més que els romans amb aquells vestits. Els armats. Ara m'ha vingut a la memòria com es diuen els armats o manalles, que són els soldats romans que tradicion...
en la processó, i és l'únic que fa soroll. Allà no parla ni un ànima. I això és molt, molt de Catalunya, perquè els armats van dirigits per un centurió o capità manaies que marxen al compàs de la música amb bandes de vent i percussió. Només instruments de vent i percussió. I són molt populars els armats de la Sang de Lleida, els armats de Manresa, de Mataró, Manaires de Girona, el de Tarragona... Sobretot jo hi he estat, els de Tarragona i els de Reus,
I va ser excepcional, una cosa molt profunda. Bé, posem una mica de música per contrastar amb aquest tema.
Oh, why? There's no sun up in the sky that's told me why. Since my man and I, together, keeps waiting more.
Bona nit.
Bona nit.
És una llàstima tallar la paloma a Sant Basilio amb aquest do de pit, però és que, clar, el temps ens empenya i hem de fer una mica de culturita. Doncs vinga, endavant amb la cultureta, culturota, culturassa... Mira, no m'agrada això de culturota, sembla que sigui per llouratiu. No, home, però és que hi ha un tipus de cultura...
Dins de la cultura hi cap tot. Ja sé que n'hi ha que és constructiva i n'hi ha que no ho és tant, però mal que ens pesi... O sigui, tant una obra de teatre d'un gran nivell com una obra de teatre que sigui xavacanota perteneix a l'àmbit de la cultura. De la bona o de la donada. Exacte, exacte. Com totes les coses, tenen una part positiva i una part negativa. I aleshores, en el moment que tu t'asseus a la butaca per veure un espectacle i has pagat una entrada a un teatre, estàs assistint a un acte cultural...
però és que si vas a veure un partit de futbol o vas a veure qualsevol altra activitat, també pot ser que vegis una meravella o vegis un trunyo, no? Mira, no parlem de segons quines coses, que em posa demà la lluna. I a més, tu ja veus, ara mateix amb Migrotancat ho comentàvem, que segons quina emisora retransmet un partit de futbol o retransmet un acte cultural o el comenta, o sigui, els comentaris que fa poden ser constructius o poden ser despectius i penjant.
I sobretot, a vegades també, els missatges que envien els oients de la tal emissora. També, també, sí, sí. Mira, com és una cosa que em va posar els nervis de punta, mas vale no me n'hi ha allò. Jo veig els e-mails, com mirem tots a segons de quines emissores, i n'hi ha...
de persones, de molt positius, i en d'altres que són molt destilutadors. I n'hi ha que són gairebé insultants, i malauradament els catalans estem en el punt de mira d'algunes televisions i d'alguns diaris de premsa escrita i d'alguns mitjans de comunicació.
que sembla que està en aquest moment es porta, que no es den a matar, no?, que ens posen a caldo d'una manera gratuïta, d'una manera absurda. A los pies de los caballos. Sí, sí, sí. Bueno, pues dejem-ho córrer, consopren que se lo comen. I aleshores dius, bé, suposo que se'ls passarà aquesta fogarada, o no, hi ha coses que deuen estar inscrites en l'ADN de... De cadascú.
De cada bitxo, i llavors, evidentment... Mira, per bitxo és això. Què més voldríem tots que fer autèntica cultura? Però hi ha gent que fa culturota, hi ha gent que fa cultura d'Espardenya i gent que fa cultura de la garrota i la boina, i què vols fer? Què vols fer? Això mateix. Mira, mira, això ve a ser aquesta que és fantàstica, encara que el seu epígrafe no pugui ser-ho. El seu, com diu allò dels nanos? Enunciado.
El seu anunciado, no, epidèmia. És el títol, epidèmia. Epidèmia. Com les malalties han modelat la història de la humanitat. Però el tema no pot ser més apassionant. Apassionantíssim. Perquè han estat les malalties i la seva forma de combatre-les el que hem decidit que visquem més o menys... És el museu de la ciència. Mira, aquí ho diu. Diu com les malalties han modelat la història de la humanitat. Vivim envoltats de microorganismes, virus, bacteris i protosols.
Molts d'aquests microorganismes són necessaris per sobreviure, però d'altres provoquen malalties infeccioses causants d'epidèmies. Què en sabem d'aquestes malalties? A l'exposició Epidèmia coneixerem quina és la gent causant de diverses malalties, quin és el cicle biològic que segueixen i també quina ha estat la influència que han tingut les malalties
al llarg de la història i la cultura de la humanitat. Descobrirem la importància de la higiene i la vacunació en la lluita contra les epidèmies. Reflexionarem sobre com la humanitat i la manera de viure han contribuït a prorrogar
Els agents causants de malalties com la pesta, la sida, la malària, la grip... Revisarem com han afectat a les poblacions i a la història. Ens qüestionarem si és solidària l'actitud que tenim cap als més desafavorits, la salut...
És un dret fonamental que ha d'estar garantit per a tothom. L'exposició, fent servir referències artístiques, literàries, musicals i cinematogràfiques, aborda les malalties, la seva història i la incidència que han tingut en la humanitat, fent especial èmfasi en els temes socials i en la importància de la investigació, tant en el coneixement d'aquestes malalties com en la manera de combatre-les. Bé, us recomanem que la visiteu
perquè realment és interessantíssima. No és gens avorrida, us ho prometo. A més a més, hi ha també tallers per les criatures i ensenyen la manera com es pot eliminar, com es pot sobreposar-nos. O sigui que diu que per visitar l'exposició et pots convertir en un comerciant de teles de la França del segle XIX en un turista que torna del Tròpic
o en un nord-americà del segle XXI. Tria un personatge i descobreix què et passa durant la visita a l'exposició. O sigui que és interactiva. És didàctica, és interactiva i a la vegada és divertida. Molt, molt. Bé, Cosmo Caixa potser està una mica desevinent des de Sant Just, però...
Més o menys, explica tu com tu vas manegar quan vas anar amb els teus nets. Ah, jo vaig anar amb el just metro i el 60, però com tu deies, es pot anar també amb el 63 i el 22. Sí, que el 22 surt de la plaça de Pedralbes. Sí, però el 22 has de caminar un bon tros amunt, per l'avinguda. El 22 et deixa a l'avinguda del Tibidabo i has de caminar un tros amunt, amunt, amunt, amunt, per l'avinguda del Tibidabo.
Fins a arribar-hi a l'entrada de la ronda, diguéssim. Fins a arribar a l'entrada de la ronda. Sí, perquè allà a l'entrada de la ronda ja està de seguida. I en canvi el bus 60 deixa davant mateix i s'agafa zona universitària al final del just metro. Aleshores és més còmode, sí, sí. Bé, doncs recordeu, epidèmia.
Els virus per combatre'ls, per veure'ls i per conèixer les seves conseqüències a Cosmo Caixa. Ah, i una coseta m'havia oblidat. Si vas amb el 22 també tens un bus que et puja un tros allà. Ah, també. Si vols fer-ho caminant agafes allà un bus que surt d'on surt el tramvia blau. Sí, aquí ho diu que el tramvia blau també...
és fàcil d'agafar-lo, alguna cosa així. Sí, però el tramvia blau et surt molt més car. Ah, això sí. Perquè l'altre bus et serveix, si és una hora i mitja, el mateix billet, no? El bus et serveix, que és el 196, aquest que surt allà de l'avinguda del Tibidà, el 196, i para davant del Museu de la Ciència. També pots agafar el tramvia blau, però el tramvia blau té un altre preu. El tramvia blau no et val el bitllet d'aquí que portes amb l'autobús, i és només una parada, el tramvia blau, i per una parada has de pagar el mateix que s'hi fessis en el recorregut.
I de Cosmocàcia passem al parc de la Torre Blanca, que també tenen, aquest abril, moltes activitats. Al parc de la Torre Blanca s'hi pot anar caminant, no? O tant, aquí mateix, baixes per l'abiguda a la indústria, una miqueta a la carretera i ja està. I si vols anar fins al tram baix...
Doncs també, però també, què vols que et digui? I des d'aquí el 63, són 4 o 5 parades, també. Si estàs molt cansat, pots agafar el 63 i et deixa davant del parc. Doncs el dia 15 d'abril, de les 11 del matí a la 1, el lloc, la plaça de la Torre, esplanada del bar. És un taller per infants per aprendre a sembrar llavors de diferents espècies vegetals. Un cop a casa podran veure créixer i cuidar les seves plantes.
El taller es complementarà amb l'exposició de la llavor al fruit. Per això crec que cal inscripció, no? Sí, sí. Organitza Amics del Jardí Botànic de Barcelona i es pot fer la reserva al telèfon 616 13 45 33. Molt bé. I també hi ha un mercat d'intercanvi de llibres, Book Crossing, també el dia 15 d'11 a 13 hores, potser a la mateixa hora,
Potser es poden simultanejar les dues activitats. Allò també plaça de la Torre a l'explanada del bar. Com participar-hi? Porta el teu llibre usat a l'estant. Tria, remena i canvia'l per un altre. Els llibres que es portin són per intercanviar, compartir, reutilitzar. En cap cas, són llibres per llançar o desfer-se'n. No s'acceptaran llibres malmesos
ni amb continguts que temptin contra la dignitat de les persones. Bé, és molt interessant.
I així també ensenyarem als nostres petits i als nostres no tan petits a compartir. I realment, com el llibre té un preu, val la pena a vegades o compartir-lo o intercanviar-lo. Sí, això ja fa molts anys que jo ho havia vist que ho feien a la plaça del Campillo, a Madrid, que no li deien, com has dit tu, brocrossing, com ho has dit això tan maco? No, brocrossing, clar, intercanvi de llibres. Ells en deien cambalatge.
Cambalatge, sí. Que és la forma més castellana i més castiza. Sí, també, però... També d'origen argentí. No és exactament. Perquè un cambalatge, a vegades, també...
És una cosa de... pot ser bona o pot ser dolecta. No, depèn de com s'utilitzi l'adjectiu. Sí, com s'apliqui. Però el que feien a la plaça del Campillo... I aquí he vist que també ho fan el casal de joves a vegades. Ah, això feia el meu marit. Sí, també ho fan aquí. També ho fan aquí, però no és només llibre, sinó que pots canviar un llibre per un blog o per una altra cosa. El meu marit feia... Bueno, sí, aquí s'intercanvia de coses, però intercanviava TVOs.
com no tenien pressupost més que per un o dos, llavors feia una paradeta, era menut, aquí a Sant Jús. Això la gent de la meva generació ho havien fet tot. Al col·legi intercanviàvem TVOs, intercanviàvem trombos... No, no, aquí feia una paradeta i aquell que no havia llegit el canviava per un que ja tenia llegit, s'ho passava força bé. Sí, sí, però això tota la generació... Ara no, ara els embegatxemem i a vegades ni se'ls miren, és una treta pena.
Aleshores, que tenim una edat, som de la generació del còmic, i a més, com que llavors no hi havia gaires diners, els còmics circulaven. Ara, hi ha molts comiqueros, massa, que són molt friquis, molt col·leccionistes, i aleshores no fan por els diners. Tot ho retenen, i aleshores inclús se'ls compren amb una bossa de plàstic. Sí, ja per la gràcia de l'intercanvi. Per la gràcia que circulen poc. La prova que el còmic ha passat a ser una cosa de col·leccionistes, més que una cosa d'ús popular, és que abans veies...
TVOs tirats pel carrer, i en canvi ara no. Ara el que compra un TVO és un tresor que se'l compra per guardar-lo, conservar-lo i cuidar-lo. I tant, posem una mica de música. Pintor nascido en mi
amb el pincel extranjero, pintor que segue el rumbo de tantos pintores viejos. Aunque la virgencia blanca pintame angelitos negros,
Fins demà!
També hi havia una manera de cantar aquesta cançó. També, també. Perquè chinitos no pintal, porque ángeles chinitos también al cielo van. Claro, claro, claro. O sigui que era una versió diferent dels angelitos negros, angelitos asiáticos. I ja que seguim a la cultura, jo els recomanaria que llegissin avui, si tenen la vanguardia, el suplement de cultura.
Un reportatge de dues pàgines que es titula La perla al Líban, que tracta de l'obra de Wadji Mouavard, Incèndits, que és un dels èxits indiscutibles de la temporada teatral a Barcelona, on el director i els protagonistes, o sigui l'Oriol Brogi, la Clara Segura i el Julio Manrique, tenen una preciosa entrevista de la seva vivència al Líban, perquè van allà per documentar-se i ambientar-se.
I, a més, basada en un fet real. I a l'obra, em sembla que ho vam començar des que comença, l'autor s'havia de treure de sobre aquest trauma de ser un nen de 7 anys que veu des de la finestra de casa seva com a matrallen un autobús ple d'adults i ple de criatures. I això ho havia de treure d'alguna forma. I ha fet aquesta obra. I ha fet aquesta obra que és una autèntica preciositat. I també és una preciositat aquest llibre que tens a les mans. Ah, Els mestres de la república. Sí, m'ha agradat molt llegir-lo. És de Raymond Portell i Salomón Marquès.
que és de quan l'analfabetisme era un mal crònic i semblava que no tenia remei. Doncs quan no hi havia escoles per tothom i milers de nens corrien pels carrers malnodrits i amb la salut precària, van sortir aquestes persones que van ser capaços de fer una pedagogia innovadora, demostrar que l'infant calia respectar-lo i estimar-lo,
i conèixer els seus ritmes i la seva capacitat d'entendre l'entorn. O sigui, abans d'aquests mestres sembla molt que són els nens que s'havien d'adaptar a l'escola i aquí va ser al revés, van adaptar a l'escola la manera de ser dels nens. I també s'havia de fer un homenatge. Vaig llegir una vegada un llibre que parlava dels mestres rurals i el sacrifici que tenien aquestes persones que realment...
havien d'atendre criatures que treballaven al camp i que anaven quan podien a l'escola. Aquest llibre en parla. Aquest llibre parla dels mestres de la República, sobretot en el camp, que tenien a la classe, alguns de pobles petits, tenien a la classe 15 o 20 alumnes i tots d'edat diferent. O sigui, tenien un de 4, un de 12, un de 14, un de 11... No, jo ho he viscut, això, ja de semijove, ja amb 20 i tants anys, 30...
També a l'escola anàvem de vacances amb un poblet petitó, que ells deien una cortijada, i hi havia un mestre per, sembla que eren 7 o 8 alumnes, i cadascú de la seva edat i del seu estatus. Ah, i aquí qui ha sigut el...
El Marc ens ha recomanat Coriolà, la del Teatre Lliure, que l'hem de veure, que també ens ha dit que és una curiositat. No, no ha sigut el Marc, ha sigut el Carlos Hernández. El Carlos Hernández ens recomana que veiem Coriolà en el Teatre Lliure, que és una autèntica meravella, amb una interpretació, ens ha dit, magistral de l'actor Joan Carreras. Doncs molt bé. Nosaltres no l'hem vist encara, la Joan allò, però queda dit i a veure si la podem veure aquests dies. Molt bé. Ara posem una mica de música.
Bona nit. Bona nit.
Meravellós, com sempre, Plàfi de Domingo amb aquesta cançó de l'Econa. Bé, i ara és una cosa més prosaica.
però també val la pena comentar-ho. El que a mi em meravella és que tots dos hagin vingut avui com a falda pensant en la sopa, perquè jo mira el que portava el guard. També, també ho portaves. La revista 60 i mas. La revista 60 i mas, un article que diu La sopa hidrata i alimenta. I és que això ho he experimentat jo moltes vegades, i vostès també ho hauran pogut comprovar, que quan tens molta sed...
Et fa passar més la set. Un bon plat de sopa que comença a veure aigua, aigua, aigua... Això mateix, però no calenta. Un pèl tirant la tèbia. És que mai, i sobretot a la gent gran que ja tenim l'aparell digestiu una mica delicat, s'han de prendre les coses. Ni massa calentes ni massa fredes. El punt mig. Això mateix. Coordina la Rosa López Moraleda. I diu... Cerca de 14 milions d'españoles se encuentran hoy en situación de riesgo de deshidratación.
Según el Observatorio de Hidratación y Salud, la sopa con el 90% de agua en su contenido es clave en la hidratación y nutrición de las personas mayores. La Fundación Dieta Mediterránea recomienda su consumo en las personas de más edad por ayudar a cubrir las necesidades de líquido que nuestro cuerpo necesita en esta etapa de la vida.
La gent gran no tenim sensació de set. No, no, normalment no en tenim sensació de set. El cos ho necessita, però notes com la pell es barrogant. T'omiga la pell d'una persona gran i és quasi de mòmia. Per què? Perquè no té la prou hidratació dintre del seu cos.
I continuo. I ja estem fets unes mòmies, vols dir? No, home, no. Aquesta és la lluita que tinc jo amb el meu jefe. Unes mòmies sablantes. Doncs mira, jo aprofitem per recomanar la pel·lícula REC, que ara està fent la quarta versió, és de morant mòmies i zombis en un casament que val la pena. Bé, en cualquier época del año, sopa todo el año, calientes en invierno para combatir las bajas temperaturas o frías para evitar la deshidratación en épocas veraniegas.
La sopa son beneficiosas para las personas mayores durante todo el año. Buena para todas las edades, en especial para los más mayores, ya que permite alcanzar parte de las recomendaciones diarias nutritivas en esta etapa de la vida. Uno de los principales beneficios de la sopa es que se adapta a todas las edades y necesidades fisiológicas.
Se reconoce el valor de las sopas en los planes para normalizar y mantener el peso corporal. Generalmente permite reunir en un solo plato distintos alimentos. Mientras más creativamente se elaboren o más alimentos la integren, más se acercará a uno de los conceptos básicos de la alimentación, que consiste en realizar una alimentación variada. Continuarem amb aquest tema perquè, com és molt interessant, el proper dia donarem més consells
per menjar una sopa saludable i estar ben hidratats. I passem a la poesia, perquè avui, com hem dit, fa anys que va néixer Gabriela Mistral, poes de l'autora xilena Balada. El
Pasó con otra y yo le vi pasar. Siempre dulce el viento y el camino en paz. Y estos ojos míseros le vieron pasar. Él va amando a otra por la tierra en flor. Abierto el espino, pasa una canción. Y él va con la otra por la tierra en flor. Él besó a la otra a orillas del mar. Resbaló en las olas la luna de azar. Y no untó mi sangre la extensión del mar.
Y él besó a la otra. ¡Qué dulce besar! Él irá con otra por la eternidad. Habrá cielo hermoso. Dios quiere callar. Vivirá con otra por la eternidad.
I aquesta, com és molt odiant per aquests dies, doncs també de Gabriela Mistral, Nocturno. Me vendió el que besó mi mejilla. Me negó por la túnica ruin. Jo, en mis versos, el rostro con sangre, como tú, sobre el paño, le di. Y en mi noche del huerto me han sido Juan Cobarde y el ángel hostil. Ha venido el cansancio infinito...
a clavarse en mis ojos al fin el cansancio del día que muere y el del alba que debe venir el cansancio del cielo de estaño y el cansancio del cielo de añil ahora suelto la mártir sandalia y las trenzas pidiendo dormir y perdida en la noche levanto el clamor aprendido de ti padre nuestro que estás en los cielos ¿por qué?
te has olvidado de mí. Bé, aquesta poesia tan sutil...
Ah, i sobretot aquesta última, potser una mica del temps que estem vivint. Sí, i molt a l'estil del segle XIX, però és que a vegades, igual que recuperem clàssics, recuperem també autors romàntics, ens recuperem de molt actuals, de molt contemporanis. I recuperem una mica poeteses. També, també. Que les teníem una miqueta oblidades. No, no, no, jo el dia que toca...
Però a vegades hem de buscar el dia, eh, també. Ja el busco, ja el busco. Sí, sí, sí, el dia que coincideix. El que passa que, clar, a la història de la nostra literatura, sobretot dels clàssics, hi ha hagut molts més autors que autores. Sí, sí. Perquè les pobretes no els deixaven escriure i havien de fer mans i mans. No tenien temps, no tenien temps. Tenia molta feina fet. I s'havien de barallar en mig món, no? I és el que tu comentaves abans. Si segueix passant ara, com no passava en segles pretèrits?
on la dona havia de cuidar 7 o 8 criatures, havia de fer la feina de casa... Vaig sentir una vegada que l'autora de la cabanya del tio Tom va escriure el llibre rodejada de 8 fills que tenia l'entorn, estirant-li de les faldilles, demanant-li el berenar, demanant-li el dinar, el que sigui. I tant que sí. I a sobre encara tenien senyors i senyores també, perquè la mentalitat de l'època deia, no, has nascut dona o has de fer així? Mira, ahir mateix, mentre feien el partit,
Jo vaig estar veient La caça de Bernarda Alba una vegada més, la pel·lícula de Mario Camus, protagonitzada per Irene Gutiérrez Cava, i es veu la mentalitat de la dona. I a més, ella mateixa, és la mare la que els diu... No, no, era la pròpia mare que ja les educava amb aquest rol.
I sí, realment és lamentable, perquè s'han perdut així moltíssimes poeteses, moltíssimes pintores, moltíssimes escriptores, que podien haver aportat el seu granito d'arena a la cultura. El campo y el arado, la pluma y el lápiz, el saber y el trabajo son para el hombre. La mujer, hilo y de dalt. I els diu ben clar, hilo y de dalt, i aquí tancades... Do selve y bordar y dejar estar de las cuatro reglas. A cal y canto. No, no.
I avui, parlant de tot que ben acompanyats estem, no?, amb el Jordi Domènech i el Marc aquí a Pere Arnau, com sempre, tenir dos tècnics millor que uno, o sigui, aquí tenim... És hora ja d'acomiadar-nos. Per això que teníem dosis de tondoig. I tant que sí. Bé, doncs, bona nit a tothom.
I fins el proper dimecres, si a Déu plau. Doncs moltes gràcies, Joan Algarra, per portar la teva veu. I a tu, Pere Oliver. I a tots vostès, aquí, per escoltar-nos. Per escoltar-nos. Moltes gràcies, tothom. A reveure. A reveure. A reveure.
Fins demà!