Primer van ser les ones, 98.1 FM.
Després, internet, radiodesvern.com.
L'hi vas seguir Facebook, Twitter, YouTube, Instagram,
i ara obrim un nou canal.
Comunica't amb nosaltres per WhatsApp, 610-777-015.
Ràdio d'Esvern, cada dia més a prop teu.
Ràdio d'Esvern, 98.1 FM.
60 i més.
Molt bon capvespre, amics oients de Ràdio d'Esvern.
De nou amb vosaltres, aquest grup de joves de 60 i més,
disposat a passar amb vosaltres una hora d'entreteniment,
de comentaris, de música,
convidant-vos a escoltar-nos.
Mentretant, prepareu el sopar.
Sant Just amb festes, festes de tardor,
que van començar el passat dissabte amb el Correllengua
i continuaran dissabte.
La nit dels establiments
i diumenge Sant Just al carrer,
amb d'altres actes,
que han estat programats al llarg de tota la setmana.
Música, focs d'artifici, desfilades,
i alegria, molta alegria.
Festa al carrer, companyonia,
disfrutant petits i grans.
Per molts anys s'enjustencs tots.
Gaudim i siguem feliços aquests dies
i també la resta de l'any.
Música, focs d'artifici, desfilades,
i també la resta de l'any.
Música, focs d'artifici, desfilades,
i també la resta de l'any.
Música, focs d'artifici, desfilades,
i també la resta de l'any.
Nosaltres, l'equip de 60 i més,
la Lina Santa Bàrbara,
la Montse Larrea,
en Joan Maria García Puig de Vall,
en Carles Hernández Rius
i qui us parla, la Joan Algarra,
us desitgen bona nit,
si ens escolteu en dimecres,
o bon dia, si ho feu en dissabte.
I diem endavant l'audició d'avui.
Música, focs d'artifici, desfilades,
i ens escolteu en dimecres,
o bon dia, si ho feu en dissabte.
I diem endavant l'audició d'avui.
Bé, com hem parlat de les festes al carrer,
farem una mica d'extracte de les festes
del dissabte i el diumenge.
Una mica d'extracte, només que per assenyalar-ho.
Aviam, comença aquí el...
Aviam, aviam, aviam.
Jo diria el dia 22.
Sí, el dia 22, dissabte,
la nit de Sant Jús al carrer.
Aquesta celebració,
la fan i és molt més assenyalada,
en els carrers de Bona Vista,
Raval de la Creu, Mercat,
Creu i plaça d'Antoni Malaret i Amigó.
Bé.
Aquestes troben totes les entitats,
a les 8 entre les escoles,
claustra a la plaça d'Antoni Malaret i Amigó
i posen en valor el teixit associatiu de Sant Jús d'Esbert.
A les 19, projecció d'un vídeo de la festa major del 16.
Bé, doncs, bé, llavors arribem al...
El Shopping Night.
El Shopping Night,
que queda molt fi i molt correcte.
Aquí.
A darrere.
A darrere ho trobes.
Aquí.
No ens atabalem.
Aquí.
Estem atabalats.
Sí, nit de tapes al mercat, allà.
Sí, el Shopping Night.
Jo ho hem dit.
Botigues obertes.
Sí.
Les botigues de la zona
oferiran els seus productes i ofertes
durant la nit.
Altres comerços de Sant Jús
s'instal·laran al carrer Mercat.
Actuacions en directe a la terrassa al Milenari
i a la cruïlla Raval Creu.
Segueix.
Montse.
Aquí.
Nit de tapes.
Nit de tapes al mercat.
degustació de tapes
de les parades del mercat municipal.
Accés i venda de tíquets
per la porta del darrere del mercat.
Sí, per el carrer del mercat, darrere.
Sí, però compteu que s'ha de pagar un tíquet.
Perquè l'altre any
molta gent pensava que eren de gratis.
Ah, no, no.
Es paga un tíquet.
Gràtis.
Res, bé, són tíquets molt reduïts.
No, no, no.
Però, bueno, sí que volia dir a tothom...
No, però hi havia un tíquet que valia,
no sé si dos o tres euros.
Sí, molt poquet, sí.
Però que vagin al tanto el que fan.
O sigui, que la gent a vegades s'en abusones.
Sí.
N'hi ha molts, molts mercaders
o, bueno, molts botiguers que diuen
caramba, i sobretot la gent de la plaça.
S'en abusa una mica.
Sí, sí.
A vegades persones que es presenten dos o tres vegades.
Ah, això mateix.
O sigui, que anem al tanto, que és una festa de tots.
I tant que sí.
I ara ja passem al diumenge,
que és Sant Just al carrer.
Actuacions, entre moltes,
d'espectacles en viu i en directe,
i actuacions del gos pel just,
cor de la colla gegantera de Sant Just,
van d'andarà i el drac de Sant Just.
Sí.
Després, la campanya?
Sí, després tenim...
La solidària?
No, la campanya d'adopció.
Exposició, d'agossos, eh?
Help, guau, jocs juvenívols,
instal·lació del carrer blau,
tota la tardor és una fulla,
que ho fan els rentapeus,
taller de tardor per infants,
el taller de plàstica municipal,
carrer blau, rentapeus també,
dintre del d'allò,
exposicions entre pobles,
el celler,
30 aniversari de l'agrupació sardanista,
i el fang d'Europa.
Sí, i a les 12,
els jardins de Can Ginestà,
Joan Maria, el tens?
Jardins de Can Ginestà, les 12,
Diada Castellera.
La Diada Castellera,
amb els moixenguers d'Igolada,
els castellers de Sant Cugat,
els castellers de Lleida,
i la colla castellera d'Esplugues.
Molt bé, i a les 14.30,
una fideuà popular.
El preu són 11 euros.
Venda de tíquets el mateix dia,
al punt d'informació de la plaça Verdaguer.
Ja sé que ara ens fareu el comentari,
com sempre, amb perdó de l'expressió una mica
cunyón, cunyón,
que m'escolto sempre que parlem de la programació
d'una de les sales d'exposicions
més antigues de Barcelona,
la Sala Parés,
i la seva continuació, la Galeria Trama.
Però és que fins al primer de novembre
encara teniu temps de visitar
les dues mostres que allí s'exposen.
A quina d'elles més interessant?
A la trama, l'espai número 2 de la sala,
el pintor Javier Vázquez
ofereix obres de gran tamany,
com per exemple una multitudinària reunió
de banyistes al Club Ocean d'Evisa,
amb el títol
From Dance to the Pool,
amb una munió de figures,
les que hi caben en un quadre
de 86 x 150 centímetres.
A l'espai 1 de la planta baixa
també podem veure quadres de gran tamany
del pintor Rafel Joan,
però de temàtica més asserenada,
amb tons més pastel,
i la natura com a protagonista,
fulles de tots colors,
verds, grocs, blaus, vermells,
algun fruit amagat,
i concretament,
en el targetó de divulgació de l'exposició,
figura un títol molt suggerent i enigmàtic,
espla més pla,
espla més pla,
sembla un treball llengües, no?
Bé, i ara que ja podeu fer-me la broma,
esteu convidats a suïssos,
nata, cafè en llet,
a tot el que voleu,
sí, xurros, no,
us convido personalment,
si ens trobem després de visitar l'exposició.
Ah? Ah? Ja us la veu.
Potser que ens ho pensem, eh?
Oh, i tant que sí.
Ja ho sabeu.
Bé, Montse, ara...
farem una voltada per un espai extraordinari.
Fa temps que no visitem cap parc o jardí
de la veïna Barcelona.
És veritat.
Sigui degut al temps vacacional o bé,
perquè amb la calor
ens fa mandre realitzar aquestes excursions matinals
en dia de festa que,
ara sí,
en aquest temps de tardor,
ens venen tant de gust.
Avui farem una passejada
per uns jardins especials,
com he dit,
tant per les plantes
que els composen
com per l'entorn
que els embolcallen.
El comentari sobre aquest lloc singular
el devem a l'escriptor i paisagista
Ignaci Viladevall-Palaus.
Sabem que el poeta mallorquí,
Costa i Llobera,
va escriure un poema
unit cel i mar,
tot lluint dues blabors diàfanes
en competència.
Això és cert,
però encabint enmig
aquesta esplèndida natura,
el que són els jardins
que porten el seu nom,
Costa i Llobera.
Aquests estan situats
entre la ciutat i el mar,
en una vessant de Montjuïc
anomenada El Morrot,
espai on queda concentrada la calor.
Aquest vessant,
a redors del fred,
és una zona
que gaudeix
d'un microclima superior
en dos graus
a la resta de la ciutat.
El projecte del jardí
fó signat
pel senyor Casamor
i Panyella,
arquitecte
i cactòfil,
diu aquí?
Cactòfil.
Cactòfil,
sí,
respectivament.
Sí,
especialistes en cactus.
En cactus,
respectivament.
I va ser inaugurat
en l'any 1970.
És un jardí temàtic
al qual s'arriba
tot pujant
per senders
que rodegen
la muntanya
de Montjuïc.
El terrenys
està format
per petites plataformes
connectades entre elles
per sinuosos senderons
pavimentats.
Tot l'entorn
és ple
d'un fred.
Aquí la natura
desenvolupa
un màxim
de verdor,
tant
que si volem
assabentar-nos
de tot allò
que s'alça
de terra,
d'una terra
de grava
granatosa
prensada
per facilitar
el drenatge,
és obligatori
mirar l'entorn
per cotzar
el detall
de tanta meravella.
Bé,
ara,
Montse.
Pensem que els cactus
tenen una bellesa
excepcional,
que no saben explicar
realment
on rau.
Són espècies
que viuen
en terrenys
secs
i caracteritzen
per les seves
tiges,
grasses,
amb punxes agudes.
Les seves formes
tenen
arborescències
tibades,
com si fossin
columnes
i les flors
desprenen
un aroma
molt suau.
destaca
un exemplar
mexicà
el que popularment
s'anomena
el seient
de la soga.
Es pensa
que és un
gènere,
un gènere,
no,
és un gènere
amb mala intenció.
I tant,
amb mala intenció.
Va posar-li aquest nom
i aquesta
gerantina
esponja
plena de punxes.
Això,
perquè la sogra
selleix.
Se'n portés
un bon disgust.
Seient de la sogra,
mai més ben dit.
I tant.
En aquests jardins,
Costa Llobera,
veiem cactus
d'impensables
mides
que donen
la impressió
que estem
en l'escenari
imaginari
dels viatges
de Gullivert.
La seva
espectacularitat
ens deixa
bocabadats.
Retallant
amb les seves
branques
el camí
del cel,
18 espècies
de palmeres
limiten
i tanquen
la perspectiva
i comparteixen
l'espai
del jardí
amb més
de 26 espècies
diferents
d'arbres.
Per exemple,
eritrines,
arbres meravellosos
que a la primavera
s'omplen
de flors roges.
A més,
tenim més
de 30 tipus
de plantes
amb filadisses,
bugombílies
de fulles
de verd brillant
amb flors
petitones
gruguenques,
cesalpínies,
llacemins,
sobretot
a la primavera
quan t'hi trobes
immers
en aquest paratge
no pots deixar-te
d'entusiasmar
per aquest espai
excepcional.
La mar,
els arbres
amb flors,
els cactus
florits
com un miracle
aturdidor.
els crits
de la gavina
en ple vol,
fent escorta
dels vaixells
que arriben
al port,
al proper port.
Ja, Maria?
Tot un encantament.
Tot un encantament.
Gràcies a aquesta tardor
retardada
amb temperatures
de primavera.
Encara podem
gaudir
d'aquest esperit
tan excepcional.
També podem trobar
dues escultures
Lau
dels temporals.
Ho tens?
Aquí.
No, m'he perdut.
Lau dels temporals.
Aquí dalt.
Lau dels temporals
d'en Rosi Boferrull.
Tot un homenatge
al poeta
Costa i Llovera
que dona
nom als jardins.
I una altra escultura
és la puntaire
d'en Viladumat.
Una talla realista
d'una dona
que observa
l'activitat del port.
Acabem el recorregut
amb unes escales
que ens porten
a la carretera
de Miramar.
A sota de la muntanya
podem observar
l'extraordinari
tràfic
del port industrial.
Signa
d'una ciutat
cap a l'esquerra
que cada dia
es renova
i acull
a una munió
de visitants
que molts diuen
que veure
en ella
és cada cop
més difícil.
Que viure
en ella
és cada cop
més difícil.
Sí, sí, tothom protesta
perquè hi ha massa turista.
Però no pensem en això
sinó recordem
aquesta visita
que acabem de fer
a uns jardins
extraordinaris
que són molt difícils
de mantenir
tant en temps
de sequera
com en temps
de molta humitat
per culpa dels fongs.
Però la gran tasca
dels especialistes
aconsegueixen
que lluin
en tota la seva esplendor.
i ara, tu, Lina,
després d'aquesta visita
als jardins
Costa i Llovena...
Ara estic una mica cansada
podrem seure
i mirarem
perquè són una mica
costaruts.
Sí, tant costaruts
que són.
Però, bueno,
són molt macos, eh?
Oh, i tant.
Mira, tu prens
de mica en mica.
Sí, sí, sí.
Ara cal no tocar-los, eh?
No, no.
Però no tocar-los.
No, no, ja no es deixa.
Això que diu,
si mira,
però no se toca,
millor, eh?
I no seure, eh?
Al seient de la sogra.
Ni agafar una branqueta
per posar-la a casa teva.
No, no, no,
tampoc, tampoc.
El que és incredible
és com floreixen
la quantitat de l'esclat
de colors que hi ha.
Una meravella,
la primavera és un color.
Sí, sí, meravell.
És magnífic.
I l'avantatge que té
és que no has de regar mai.
Pots tenir allà...
No pensis, eh?
No pensis.
No pensis.
En temps de sequera
s'han de regar també.
Bueno.
Sí, és difícil.
Ja ho he dit al final
que és tan difícil
de treure els fons
com d'assecar-los.
És clar que tenen
la premsa aquesta
de prensada,
la grava,
però és difícil,
és difícil.
En la carretera
que va fins
a dalt
del turó
allà on hi havia
els cibers
Sí, sí.
Doncs molta...
La palla del moro vols dir.
Sí, sí.
Doncs hi havia
moltes figerasses.
Aquestes floreixen
cada no sé quants anys
però són molt maques.
Doncs, bueno,
últimament
jo em pensava
que eren uns vàndals
perquè n'hi ha moltes
que els han tallat.
Ah.
I lligint, lligint,
m'han enterat
que resulta que
com que cada vegada
hi ha més gent
que venen d'arreu del món
precisament molts de Mèxic
doncs allà els tallen
per fer-ne licor.
Ah!
Mira que vinc.
Exacte.
si no siguin de bons
per...
Ja, ja, ja.
Per això.
Mira.
Bueno.
Vale.
Que diguin la fórmula.
Ja farem nosaltres això.
Mira.
Bé, de les coses
que us he trobat
n'hi ha tres
són diferents totes.
En el cicle XIX
és quan es va començar
allò dels espiritistes
i de tot això
les germanes Fox.
Aquestes
es deien Fox, eh?
Com tu vols tornar
en anglès.
I aleshores aquestes
ho van començar tot
perquè donaven copets
i tot això
i feien sorgir
els espectres
en aquestes habitacions
i una de les coses
que feien
era posar les mans
ben planes
o damunt de la taula
perquè els espirits
parlessin
però no podien
ni creuar les plames
ni res de tot això.
Ah! Ah! Ah!
I aleshores
més que res
perquè aquí a Barcelona
que sempre tenim
també els nostres fantasmes
en el carrer Ambaixador
hi havia una mèdium
d'aquestes
que era irlandesa
i aquesta senyora
doncs verdaderament
ella deia
que es deia
que estava tocada
per Déu
i que per tant
els espirits
li parlaven.
Endivinava molt
tenia molt èxit
més que tots aquests
que n'hi ha
i aleshores
ella no cobrava mai
però li pagaven
en espècies.
Ah! Ah!
Després ella es venia
a les espècies
i aleshores
es va poder comprar la casa.
Diu
però no pregunteu
on és la casa.
Ah!
O sigui
que quan passeu
pel carrer Ambaixador
s'anirà voltant
que no sorti
la mèdium aquesta, eh?
No, no
de totes maneres
hi ha un acudit
que d'aquests
que endevinen
coses
tenia la placa
a la porta
i va un senyor
allà
pica
pam pam
i l'altre diu
qui hi ha?
Diu
ja comencem malament.
Bé, la segona
estic una mica
a la vora
que ja ho veurà
la Joana
parlarem
de Felip
Manuel Amat
aquest era
un prohome
que
en l'època
escala
quan Colom
va descobrir
Amèrica
enviaven allà
prohomes
perquè vigilessin
i aquest senyor
va viure
del 1707
al 1782
era militar
era governador
va ser governador
de Xile
virrei de Perú
o sigui
parles del virrei Amat
del virrei Amat
aquest virrei Amat
era cruel
i un racista
visceral
maltratava
a tothom
i a més a més
era corrupta
i té un carrer
no, esperat
i aleshores
en 1767
com ell també
era corrupta
doncs va comprar
per a través d'un amic
va comprar un solar
a la Rambla
i aleshores
allà
doncs va fer-se
construir un palau
i aleshores
en aquest
va anar a viure
en l'any
1777
i aleshores
es va casar
amb la Francesca
Fiballer
i Bru
que tenia 24 anys
el senyor
tindria
si va néixer
en el 7
i es va casar
en el 77
era bastant grandet
no?
i es va casar
amb aquesta moça
que tenia 24 anys
no, res
aleshores
aquest
era una noia
molt discreta
molt discreta
i la van començar
a dir
la virreina
i aquesta va morir
en 1791
i els seus sereus
que van fer
van vendre
amb Josep Carreras
que no té res a veure
amb el tenor
que es deia
Argeric
en 1835
però allò
es van abandonant
abandonant
abandonant
fins que en l'any
1900
ja estem
44
l'Ajuntament
ho compra
i aleshores
allà
comença
a reconstruir
tornar a fer bonica
aquest palau
i aquest palau
és l'Institut de Cultura
o sigui
és la residència
de l'Institut de Cultura
i aquest palau
és el millor exponent
del barroc
aplicat
a l'Arquitectura Civil
en aquest palau
es fan exposicions
també de quadros
i com està a vora
del carrer Patritxol
podem anar
primer al palau
i després
al carrer Patritxol
molt bé
després a la granja
i després a la granja
molt bé
sí
i l'última
l'última anècdota
no
una cosa que jo
verdaderament
em va agradar molt
de llegir-la
era la pàgina
de cultura
de la Vanguardia
el professor
de la Universitat
Pompeu i Fabra
que es diu
Soler Company
aquest senyor
ha estudiat
7.148
textos
de
340 i escaig
de paraules
cada un d'ells
de 51
autors diferents
estaven fets
amb llengua inglesa
i són textos
que havien sortit
i parlava de tot
de portes
economia
política
bla bla bla bla
i va sortir
amb 3 diaris
de Sun
de Times
i de New York
Daily
són 3 diaris
en ingles i tal
i aleshores
de què va aquesta tesis
que ell va fer
també la seva tesis
sobre això
doncs va
que a través d'un escrit
per una sèrie de coses
que us diré de seguida
doncs
pensaven si aquell text
és home
o dona
el que l'escriuen
és interessant
jo crec que és interessant
es percep
sí
no no no
diu
les dones
què fan servir
fan servir
més número
de paraules diferents
o sigui
substantius diferents
adjectius
i després
moltes de les seves coses
van carregades
de sentiments
tristesa
alegria
emocions
bla bla bla bla
signes ortogràfics
les dones posen
més comes
més interrogants
el signe
d'exclamació
més
el signe
d'interrogació
més o menys igual
i fa servir
més pronoms
personals
de primera persona
jo
i nosaltres
jo
i nosaltres
què passa
amb l'home
l'home
la seva escritura
és molt més neutra
i a més
fa servir
més punts
i després
fa servir
més clàusules
subordinades
i coordinades
i més complexes
i aleshores
a través de totes aquestes coses
que és molt interessant
és una cosa molt llarga
però va
ho hem resumit
aleshores surt un altre senyor
que és de la politècnica
de València
un altre professor
que es diu
Francisco Manuel Rangel
que va fer una tesis
sobre
l'edat
i sexe
a través de l'escritura
i aleshores
diu
que el sexe
era
bueno
tot el que ha dit
l'altre
està d'acord
però
referent a l'edat
diu
és evident
l'estreta
l'estreta relació
entre
estructures lingüístiques
més complexes
i la gent
de més edat
és a dir
que quan més grans són
l'estructura lingüística
és més complexa
i aleshores
aquí
sempre
hem de treure
una moraleja
i dius
escolta
el que diu
la meva mare
el meu pare
no entenc de res
diu
nen
és l'edat
amb això
es quedem
si teniu ocasió
llegiu-lo
que és molt
molt interessant
i tant
que és interessant
oi
Bé, i ara, música per gaudir.
Avui escoltarem El Fandango de la Sarsuela, doña Francisquita, de Madeu Vives.
Aquest compositor català va néixer a Collbató l'any 1871.
Des de molt jove va dirigir diferents cors arreu d'Espanya
i més tard a Barcelona va ser mestre de capella de les Religioses de Loreto.
L'any 1898 va col·laborar amb Lluís Millet en la fundació de l'Orfeó català
pel que va composar diferents cançons, d'entre elles les famosíssimes La Migrant i La Balenguera.
El 1895 va estrenar la seva primera òpera, Artus.
Després va continuar la seva brillantíssima carrera amb obres com Don Lucas del Cigarral,
La Balada de la Luz i les mestres del gènere líric,
Bohemius, Maruixa, Doña Francisquita i La Villana.
Va composar també líders com Canciones Epigramàtiques.
De les seves cançons, per acord, destaca l'obra Follies i Paisatges.
Va ser un gran literat i conferenciant
i va escriure un gran llibre ple d'espiritualitat
amb el títol de Sofia.
A Música per Gaudir, avui us oferim el Fandango de Doña Francisquita
en interpretació de l'Orquestra Sinfònica de la Ràdio i la Televisió
sota la direcció d'Enric García Asensio.
A Música per Gaudir, avui us oferim el Fandango de Doña Francisquita i La Villana.
A Música per Gaudir, avui us oferim el Fandango de Doña Francisquita i La Villana.
Fandango de Doña Francisquita i La Villana.
Fandango de Doña Francisquita i La Villana.
Fandango de Doña Francisquita i La Villana.
Fandango de Doña Francisquita i La Villana.
Fandango de Doña Francisquita i La Villana.
Fandango de Doña Francisquita i La Villana.
Fandango de Doña Francisquita i La Villana.
Fandango de Doña Francisquita,
t'agradaria fer una secció que digués el racó del lector.
o sigui que cadascú de nosaltres hagi llegit el que hagi llegit fer un extracte,
més o menys com ho has fet tu d'aquest estudi, doncs si tu no t'agrada llegir novel·la,
doncs tu de lo que hagis llegit.
Ah, sí?
Bueno, jo no l'he llegit, però bueno, et s'ha interès de...
Ah, no, però millor que...
Millor que el llegeixis.
La Montse també tinc llibres d'això com es diu, suecs.
Sí, estic lligint, sí, de Suècia.
Ara, això la Maria m'ha fet gràcia perquè és aquell que diu,
no he vist la pel·lícula, però un amic meu ha vist els quadros.
Ah, bueno.
Bueno, aviam, fes una mica d'extracte.
Avui, avui aquí a Can Ginestà, que ja sabeu que fem el club de lectura,
un cop al mes es fa el llibre que tots llegim.
I el que és divertit i el que és tan maco és que després que ens reunim
i fem la reunió, a lo millor el llibre no t'ha agradat o t'ha deixat d'agradar.
Però el que veus és que dius, escolta, aquest és el llibre que he llegit jo,
perquè cada un té un punt de vista diferent.
Diferent, diferent.
Bé, el que anem a comentar avui, tots plegats, es diu Incerta Glòria.
És un escritor que es diu Joan Sales.
Aquesta Incerta Glòria em penso que inclús l'han fet en pel·lícula o no sé què.
Jo diria en teatre.
Però és català, eh?
En teatre, no?
O teatre, vull dir, és un llibre que sí.
És un cert de glòria.
Jo no l'havia sentit ni res.
De com va aquest llibre?
No s'ho explicaré massa cosa perquè el llegiu.
D'una i duret, també, eh?
Està dividit com si diguéssim en tres parts.
La primera part són tres personatges principals que ho porten.
El primer es diu Lluís, que aquest xicot...
I tot passa un moment.
Passa a l'època del 36, 37, 36, és a dir, l'època de la guerra.
Són dels republicans, dels feixistes, és a dir, dintre de la guerra no és un llibre de guerra.
Més aviat són les passions de cada un dels individus que fa.
Està dividit en Lluís, surprimer, que és el, com si diguéssim el...
El protagonista.
No, no, no.
Tots són una mica.
Com ara jo, si el comparés, el comparia el Pablo Iglesias, saps?
Que vull dir que és una mica d'allò que es menja el món, que tot d'allò, però dintre de les seves coses.
Però, a més a més, és que, esclar, si us explico l'argument no pot ser...
Ah, llavors, no llegirem el llibre.
No, clar, no.
Però, bueno, resulta que...
És la impressió que t'has fet en tu.
Aquesta, aquesta d'allò, el tio aquest, doncs allà en el poble, perquè és tot per la part de la zona aquesta de, com se diuen, aquests de la Franja.
Ah, sí.
Tot passa per aquelles zones, amb pobles ficats per allà dintre, no?
I aquell Lluís es troben allà, que allà n'hi ha la carlanga, que, bueno, té d'haver alguna cosa de carlanga.
D'acord.
Aleshores, l'altre personatge és la Trini.
Representa que la Trini i el Lluís havien estat junts i tenen una criatura en comú.
Però ella, tota la seva part, són parts que li va escrivint una carta amb un personatge que aquest, diríem, que és l'atípic d'allà, però que els porta tots en remojo.
Que és aquesta Trini, amb aquesta criatura i tot això, i el que fan i el que no fan, l'enyorança que té del Lluís i una sèrie de lios.
I després, el tercer personatge és el... com se diu l'altre?
No sé com se diu, que aquest és... que fixa't bé que moltes vegades aquests personatges són anticatòlics, d'aquells que, bueno, matarien a tothom, i en canvi aquest és com mitja escolanet.
I aleshores, doncs, veu les coses, les barbaritats que han fet a una banda i a l'altra dels partits, o sigui, de la guerra.
I jo diria que seria un que és com un clam contra la guerra.
Entre tot això, n'hi ha algunes escenes que són bastant divertides,
perquè n'hi ha un sopar, que, bueno, allà estan tots mig trompes i bla, bla, bla.
Però, impressió, com és tan dents, perquè aquest llibre és densíssim,
el llenguatge és fabulós, és molt maco, surten moltes paraules de la franja,
que no són ben bé catalanes, però mig-mig.
N'hi ha coses que són molt xules, eh, vull dir, molt bé.
Però cada vegada que tenia que agafar el llibre, perquè és un totxo, perquè és grandiós, el llibre és molt gros,
pensava, ostres, tu, he de llegir.
Quan el llegia, començava a llegir, disfrutava de la lectura,
perquè, ja us dic, el llenguatge està molt ben expressat, molt bonic.
Però, després dic el resum,
és com el que menja un pa, encara que sigui molt bo, que sigui alemán.
tan dents, eh, que costa d'empassar, eh, o sigui que...
El problema és que si té tante pàgines,
com quasi acabes, si és molt embolicat, i no te'n recordes de què carai està?
Bueno, jo me'n recordo perquè, a meso Venus, vaig destriant i tal, sí,
però sí que ara no me'n recordo tant, perquè ja fa dies que el vaig llegir, aquest llibre.
Però encara així tot, sí, i el regust de la boca, és regust d'haver menjat un pa,
massa atapeït.
Atapeït.
Un pa, jo dic, aquesta seria aquesta, eh?
Ara,
tenen molts valors,
i, a més, el que es veu ben clar és
aquest escrupol de consciència
que tenen.
És com un al·legat contra la guerra.
És un al·legat contra la guerra.
No decanta,
no decanta exactament quin partit agafa.
I, a més, veus, i pots apreciar
a través dels personatges, perquè, esclar, surten més,
tota la cruessa
i tot el malestar
que es va viure.
I que, quan diu, i és que
anem carregats de poll,
i que miren les rels
per poder menjar, perquè no tenen res,
i arriben els pobles,
i els pobles destrossats,
de tota aquella branca.
Me'l recomano.
Qui li agradi aquests temes?
No, sí.
No, és el tema, perquè...
Sí, no, no és un llibre per dir,
ostres, mira, aquí acabo amb un somriure.
No.
No, no.
No, no.
Per exemple, n'hi ha un llibre que sí que el recomano
per acabar amb un somriure,
és aquell de la biblioteca
dels finals feliços,
o temps per somriure,
o...
Sí, altres, sí.
Altres.
I aquest és un llibre, què et diré jo,
un llibre que et fa pensar.
Dona que pensar.
Ah, sí.
Sí, fa pensar...
Jo us ho dic, eh?
El llenguatge és preciós.
Està molt ben portat
i té...
Psst, estibos.
No sé com s'hi diria.
Atisbos.
Atisbos.
Atisbos, no estibos.
Atisbos, atisbos,
d'ironia
i de...
i de gràcia.
N'hi ha alguns que dius...
Bueno, et fa somriure.
Et fa riure.
Però això, molt pocs.
Molt pocs.
Ja ho sabeu.
S'ha de ser molt concentrat.
Sí.
Comença, perdó,
comença que han destruït un convent
i aquesta carlanga que és la que vol no sé què
doncs s'havia caçat un frara
i per poder agradar una cosa
i també...
Saps?
Vull dir...
Sí, sí.
O sigui, uns personatges molt, molt...
Una trama molt interessat,
molt entrellaçat,
però cada un d'ell fa el seu punt de vista.
Molt bé.
Bueno, llegiu-lo, llegiu-lo
si teniu una taula que us aguanti el llibre
perquè...
Sí, perquè...
El llibre aquest...
Sentada...
Sentada i hi ha algú que tingui sobre la taula.
El meu que tingui en ment encara és més pesant que aquest.
Bueno, i tu què tens preparat?
Estaves ja, no?
Sí, sí, sí, i tant.
Ara la Maonse ens parlarà
d'aquelles coses que produeixen salut...
Sí, bueno, la màgia de les plantes,
però abans de llegir això jo he trobat una frase
i tal com està feta la llegirem castellà.
Devemos aprender unos de otros
a ser invitados en esta tierra
y cuando nos vayamos
dejarla a casa
un poco más rica,
más humana,
más justa,
más bella
de lo que uno la encontró.
La encontró.
Muy bien.
Muy bien.
Una frase...
És una frase preciosa.
Que dona que pensar.
Oh, i tant.
Però molt bé trobada.
I tant.
¿Y et diu que la va escriure?
Sí, et diu que la va escriure un tal George Steiner.
Ah, sí.
Sí.
George Steiner, sí, sí.
La frase és...
No, no...
És lapidària.
Sí, sí, sí, sí.
És molt maca, és molt maca, és molt maca, eh?
I llavors llegirem una cosa així corteta que diu
la màgia de les plantes.
O sigui, les plantes no solament ens nutreixen
i ens curen, sinó que també ens mostren
com millorar el món.
Diu, era ser una vez,
i ho llegirem castellà perquè té més gràcia,
era ser una vez un rico mercader
que després d'un largo viatge
encuentra a la puerta de la ciutat
un mendigo de aspecto miserable,
casi moribundo.
Apiadado, el mercader detiene su caravana,
baja de su camello
i le entrega dos monedas de cobre
i continua su camíno.
Pasades unes quantes hores,
els dos homes volven a encontrarse
en les cercanies del bazar.
Esta vez el mendigo
tiene un semblante relajado
y saludable
y una rosa roja
y una rosa roja fresca
y bella en sus manos.
Extrañado, el mercader
se acerca y le pregunta
¿Qué hiciste con las monedas
que te di esta mañana?
Diu, el mendigo responde entonces
mirándole a los ojos.
Con una compré un pan para vivir
y oliendo profundamente la rosa
añade con un suspiro
con la otra
me he comprado esta rosa
para tener por qué vivir.
Ah, és bonic.
I bueno, la història és finalment
el que és la màgia de les plantes.
Sí, sí, sí.
Perquè dona...
Molt adequat,
perquè avui hem parlat també de plantes.
Sí, sí.
I con la otra me he comprado una rosa
para tener por qué vivir.
És bonic.
Esta historia, Sufí,
resulta tremendamente elocuente
como un canto a la belleza
y a la espiritualitat.
Pero en todos los cuentos
de esta tradición
tiene otras lecturas
más o menos evidentes.
Hoy hemos querido recordarla
en cuanto a la infinidad
de bendiciones
que proporcionan las plantas.
Desde el trigo
para hacer aquel pan
hasta la rosa
que nos embriaga
con su aroma
y crea jardines
y leyendas
con su mera presencia.
Así es como las plantas
nos permiten sobrevivir,
vivir y encontrar
un sentido a la vida.
Desde el aire que respiramos
hasta su capacidad
para regular el clima
y las condiciones
para la vida.
Desde el alimento,
la medicina
a la pura y simple belleza
que exhalan.
Desde la inspiración,
la paz,
el silencio
y la sabiduría
que transpiran.
Las plantas
nos alimentan
de mil modos.
Cultivando esta relación
podemos transformar
el mundo
en cimientos.
Por medio de las plantas
es posible
modificar nuestro entorno
global,
inmediato
y crear vida
y belleza
y extender
sus bendiciones
a la comarca
o región
en que vivimos
o sencillamente
el hogar
o jardín
que tenemos
a nuestro cuidado.
Muy bien.
molt bé.
és molt bonic.
A part,
moltes
cobreixen
d'enfermetats
i n'hi ha hasta
que et fan volar
també.
Tastor.
Per sempre
la màgia
de les plantes.
Sí, sí, sí.
Si agafes
aquelles
amapoles
tan grosses
que el cor
té el que té.
a la meva sogra
tenia un jardí
i no sabia
realment
què és el que tenia
perquè li havien donat
una planteta petita
i tenia
una herbassa
però gran
i feia unes flors
més boniques
o una amapola.
El curiós del cas
és que
les plantes
i les flors
les senyores
tenen més sensibilitat
i són les que
normalment
hi en tenen més
i a l'edat mitjana
la majoria
eren
plantes
remayeres.
Eren remayeres.
I llavors van dir
els hem de cremar
perquè sabien massa.
Els senyors
no en sabien tant.
Té un ficus
que és el que ha trobat
l'indret
adequat
i té l'alçada
de tres plantes.
Sí, sí.
Tres plantes
de pisos.
Això ve si
a Pals
hi ha
un carrer
amb un racó
i arriba
el tercer pis
és preciós.
Bueno,
aquesta està
en un pati
d'una casa
i està
arrembada
a la paret
i s'ha anat
enfirant
amunt amunt
amunt.
Tres pisos.
Sí, sí.
Jo tenia una planta
també d'aquestes
ficus
que estaven
en el post
que fèiem
a l'inglès
i tal
i parlàvem
i tal.
Aquella planta
quan estaven...
Vivia.
Vivia.
A l'època
de vacances
es voltia
que l'havies fet
una vidria.
Necessitava
les...
Li agradava.
Jo tinc això
una davant
de la televisió
que em van regalar
i escoltem,
la tia
cuando nos vamos
se pone tistísima.
Quan tornem
i ja està
la televisió
en marxa
i tot
llavors
escolten
brostres noves.
Jo que feia
una per la Terra
un reportatge
molt xulo
sobre les maduixes.
No,
sobre el tomate.
Aquell del tomate
va ser bonic
de veritat,
ho vaig veure
amb la dos
que la meva filla
diu
mira,
mira,
mira,
mira.
Bueno,
i estava molt bé
i resulta
que el senyor
que tenia
verdaderes extensions
tenies les ràdios
sempre esparllant
llegades
que sentissin música.
Música
per les flors.
Sí,
sí,
sí.
Bé,
ara el Joan Maria
ha llegit el seu reportatge.
Sí,
més que res
són reflexions
sobre el telèfon
amb uns mòbils.
Ah,
molt interessant.
Aquests que exploten,
Josep Maria.
Alguns sí,
alguns sí.
Sí,
sí,
de totes maneres
també és perillós
tenir-los endollats,
carregant
i parlar per telèfon.
Ahà,
no es pot fer.
Alhora.
Digues,
digue-vos,
que això convèncer
saber-ho.
Que serà interessant.
Recordo perfectament
que era l'any 1992
a les Olimpiades de Barcelona
i a l'Expo de Sevilla
i també
aquell any
van gastar tot
i la Ciutat de Cultura
de Madrid.
Sí.
Van fer tres eventos
aquell any 1992.
Sí, sí, sí.
Això molta gent ja no se'n recorda.
Sí, sí, sí.
Però bueno.
No me'n recordava
del de Madrid,
ja veus?
Sí, sí.
Sí.
Com he vist de fer coses
a Barcelona i a Madrid no.
Sí,
no, hombre,
va ser un contrapunt.
Oh, clar, clar.
Que no els va sortir bé,
però vale.
Doncs aquestes eventos,
aquests tres eventos,
és el que m'ha fet recordar
que van coincidir
amb la introducció
del telèfon
en mòbils
al nostre país.
Abans no n'hi vien, pràcticament.
La progressió de vendes
i el canvi
estenològics
dels mòbils
ha continuat imparable
fins als nostres dies.
Uns pocs fabricants
dominen el mercat
a nivell mundial.
Americans,
xinesos i coreans
són els primers esglons.
Abans hi havia hagut
la Nokia,
ja no se'n parla,
que a mi ha sigut la línia.
No, no, no.
Ha fet aigües.
Sí, no, no.
És que ha fet aigües
no perquè no venia,
però esclar,
com que han innovat
els altres...
No ha innovat
amb tanta rapidesa.
Exacte.
Els últims anys
s'ha celebrat a Barcelona
la Fira Mundial
dels Mòbils,
la qual cosa
fa que estiguem assabentats
de les últimes novetats
del mercat
i segurament
per això
el nombre de telèfonos
per a habitants
sigui extraordinàriament alt,
un dels més alts del món,
a Espanya.
Sí, sí, molts.
L'any que ve
farà tot just 25 anys
que tenim mòbils.
Si bé les prestacions
dels armarons
actuals
d'ara no tenen res a veure
amb els primitius mòbils,
es tracta d'una verdadera
revolució tecnològica
que es va ampliant
cada dia
quasi sense adonar-se'ns.
Primer hi van poder
fer fotos.
Després,
amb l'arribada d'internet,
una allau d'aplicacions
de tota mena
per comprar de tot,
seguir els comptes bancaris,
transferències,
per pagar, etcètera,
que han fet els mòbils
l'eina imprescindible
per l'era moderna.
Fins aquí,
tot molt positiu.
Parlem ara
del que cal anar en compte.
Preocupa tanta gent
que camina per la seda
mirant-se el telèfon
i parlant-hi,
amb el perill que comporta
de ser atropellat
quan es travessa
sobretot el carrer.
Sí.
Per cert,
crec que a Sant Cugat
han posat a terra
els semàfers.
La llum vermella.
Vermella o verda
perquè vegin
si poden travessar el carrer.
Perquè com que van mirant
el mòbil,
no miren a terra.
Sí,
però el meu fill
diu que miren el mòbil
i no miren a terra siquiera.
Sí,
però això és travessar el carrer
i quan vas per la vorera
les bicicletes,
els patinets...
I alguna moto.
I alguna moto,
bé.
Després,
conduir el cotxe
i parlar per telèfon
sense mans lliures
és actualment
una de les causes
de més accidents
de circulació,
convé tenir-ho
molt en compte.
Sí,
això jo ho havíem comentat aquí.
Sí.
Faríem bé
de ser curosos
en fer servir el telèfon
dintre els transports públics,
centres sanitaris,
restaurants,
etcètera.
L'ús que es fa avui
del dia del telèfon
és simplement abusiu
i una falta de respecte
envers els altres.
Ser ben educat
no costa diners
i fa la vida
més agradable
a tots.
Pensem-hi.
Sí,
i tant.
Vas amb el transbaix
i t'enteres de tota la vida
i milagros del veí.
El que fa,
el que farà
i cridant a crits encara.
Bé,
aquest és el petit
del telèfon mòbil.
I a més a més
tenint en compte
una cosa,
surt un model avui,
un smart d'aquests
fons
que diem
i demà
passa com els cotxes.
Està passat de moda.
Ja entra
un altre model.
Bé,
no sé
quant temps
ens queda.
Aviam.
Muchachito.
Deu?
Ah,
encara ens queden
llavors
els menjars.
Sí?
Bueno,
doncs
mengem
exòticament.
Sí,
això també.
parlem ara
una mica
sobre
menjars
exòtics
que són
fora del nostre
menú diari.
No descobrim
cap temps
estrany
si diem
que les generacions
del nostre
temps
són
molt
afeccionades
a viatjar
i no precisament
a llocs
propers
sinó
a països
llunyans
exòtics
amb cultures
molt diferents
de la nostra.
Que per què
comentem això?
Doncs
perquè
fa un temps
va arribar
a les nostres mans
una revista
que publicava
un article
d'allò més
interessant
sobre
diferents
plats culinaris
d'altres
països
que la nostra
cultura
gastronòmica
consideraria
inacceptables.
Us expressarem
uns quants
i podrem
considerar
si serien
del vostre gust
o no.
Ja ens ho direu.
Aviam,
Lina.
Sí,
d'un article
diu
Anar a Colòmbia
i no tastar
les famoses
formigues
anomenades
culgroses
seria una
descortesia
per a l'amabilitat
dels naturals
d'aquell país
ja que és
un dels plats
més típics
i preuats
que ens poden
oferir.
Aquestes
formigues
d'una mida
considerable
les presenten
ben frigidetes
i quan les mengen
ens recorden
el blat
de moro
torrat
i tenen
l'aspecte
de crispetes
que ens hagin
posat
una mica
en el microones.
Sí,
allò,
torredetes.
Torredetes,
sí.
Resumint,
una delícia
però
veritablement
exòtica
de la cuina
colombiana.
I no ens
mourem
del continent
americà.
Ara ens
trobem al Perú,
a la zona
més selvàtica
i agresta.
Allí
ens ofereixen
el plat
conegut
com suri-suri
que està
compost
ni més
ni menys
que per uns
senzills
cucs
blancs
i rodonets
com d'altres
classes variades
fregits
pobrissons
de viu
en viu
que quan
els mengem
esclaten
dins de la boca
deixant
un sabor
molt agradable.
Ens diuen
que tenen
grans
propietats
nutritives.
Això sí,
ens recomanen
que no masteguem
el cap
ja que és
força dur
i ens podria
perjudicar
alguna peça
dental.
És un plat
típic
de la Massònia.
Ja ho sabeu.
Ara,
Montse.
Ara pujarem
cap al nord
a un país
que no
que per les seves
característiques
no té
no és
camparol
no té plantes
res de
camparol.
Allà,
Alaska,
allà
gaudirem
en grans
quantitats
del salmó
que els
habitants
d'aquelles
terres
consideren
un element
del més
preuats
de la seva
gastronomia.
Però,
atenció,
bitgeu,
bitgeu-vos,
diu,
bitgeu-vos...
Fixeu-vos.
Ah,
he fet una F?
Sí.
Fixeu-vos de les preferències
dels esquimals
respecte
en aquest deliciós peix.
I és el cap,
però no a la planxa,
ni al forn,
ni guisat.
És la següent manera
com el prefereixen
els esquimals.
ben marinat
amb els elements
adequats
el colguen
sota terra
durant mesos
fins que arriba
a un perfecte
estat
de
podridura.
Sincerament,
és una delícia
exòtica
que jo,
personalment,
no penso
tastar
si em decideixo
viatjar
a Alaska.
Suposo que
he copsat la teva
opinió,
no?
Que és la meva
també,
no?
Sí.
Aviam.
Exactament.
I ara,
per la força
de la imaginació,
ens traslladarem
a la Xina,
on som típics
els ous milenaris,
que com són
els ous
així anomenats,
doncs són
ous d'ànec
que triguen
entre un
i sis
mesos
a madurar
i que es
conserven
envoltats
en fang
fins un any.
Quan els obres,
la Clara té
un aspecte
no gens
atraient.
Sembla
gelea
lleugerament
transparent,
d'una tonalitat
tirant
a marró.
El rovell
és semisòlit,
d'un color
gris
verdós,
un tant
sospitós.
I el sabor,
què direm
del sabor?
Diuen
que recorda
les aromes
del sulfur
dur
i l'amoníac.
No sé
si recomanar-vos-lo.
Però escolteu,
això aquí hem dit
a fora,
però entrem aquí.
De totes maneres,
no cal marxar
del nostre país.
Quan a les
menges
exòtiques,
podem dir
que el nostre
superfamós
Ferran Adrià,
també de
quan en quan,
ens sorprenia
amb els estranys,
amb les estranyes
aquestes
exquisiteses.
L'any 2008
va idear
un parell
de plats
que potser,
per a la majoria
dels comensals,
no devien de ser
gaire atractius.
Semen
de barat
i mèdula
de tonyina.
Toma ja.
Aseguren
els que li han testat
que el gust
de les gònades
de barat
són d'allò
més
refinat
i la seva
textura
cremosa
és una delícia.
També
heu de saber
que la mèdula
de tonyina
s'utilitza
a la cuina
per a completar
la textura
cremosa
i gelatinosa
dels guns
plats calents.
Ah,
si no ho sabies,
ja ho sabem.
Déu-n'hi-do,
hem parlat
de cucs,
hem parlat
d'alguns insectes,
però d'aquests
menjars estòtics
el que més
em va farapant
a mi
i me'n recordo
i que no surt
en aquest article
és menjar
els cervells
de mona
però servits
amb el cap
de la mona
tallat
posat en un plat
i una cullera
i anar menjant
els cervells.
Això que si recorda,
saps què recorda
aquella pel·lícula
de l'arca perdida
d'una
de les sèries
aquelles
que surten
que estan menjant
amb l'ull
i el cap
de la mona
i tota la mataca.
Aquestes coses
ara preparant-nos
per fer
el sopar
em sembla
que malament,
no?
fan tomàquet i per mil,
eh?
És més exòtic
que jo m'agradaria
a fer.
Al final ho diem.
Segueix.
Però siguem sincers.
Si ens posem a pensar
en alguns plats
de casa nostra,
també tenim
algunes mostres
de gastronomia exòtica.
Per exemple,
formatge fermentat
per fongs,
cargols cuinats
de moltíssimes maneres,
més,
que tenen
unes jornades
específiques
a Lleida,
Barcelona
i altres conrades.
O bé,
els botifarrons
fets a base
de sang de por
coallada
amb afegits
de ceba
o arroz.
Menuts cuinats
amb ceba
i tomàquet
que produeix
una mica de rebuig
a qui no hi està acostumat.
O sigui,
que tots els països
tenim
menges
exòtiques.
Què em dieu
del pa amb tomàquet
amb un bon
raig
de bon oli.
Deliciós.
Ja us trabeu?
Però potser
hem canviat,
no?,
la manera de menjar,
perquè jo recordo
haver menjat menuts.
Cosa cara.
A mi m'agraden, eh?
Cosa cara feia
al meu marit
que li agradava molt
i a mi no.
Cosa cara
potser no me'ls menjaria,
mentes?
Sí, sí,
però jo me'n recordo
d'haver fet,
per exemple,
ronyons
amb vi,
amb vi.
I bunyols de cervell.
Sí.
Conferés, conferés.
Els bunyols de salva,
els bunyols de cabrit
o de be petit,
de l'etxal,
el Juguí més que li encantava
i jo li feia perill.
No.
La meva filla em deia,
és que tu,
mama,
sempre mimes el papa
i és veritat
perquè li feia casoleta.
Perquè li agradava.
A mi m'agradava, eh?
A mi,
com quan jo era petita,
muy de cuando en cuando,
quan la meva mare
portava del mercat
un cervell,
suposo que devia ser
de xai.
Eren petitons,
eren petitons.
Sí, sí, sí.
Doncs a mi m'agradava.
Podien ser,
potser,
eren petits.
Petitons,
petitons,
sí.
La tripa.
La tripa també,
també faig ara tripa jo.
Ah, perdona,
uns bons callos,
si estan ben fets,
són bons.
Jo,
jo els faig molt bons,
eh?
Sin ponerme monyos.
O sigui,
com diu,
us convidaré.
A qui us agradi?
A mi em van dir-los
el pan tomàquet,
tant per mi,
perquè les coses gelatíneses no.
És el que deia
el pan pernil
amb una mica d'oli,
però després falta dos coses.
Sí.
O pernil de jabú,
per exemple,
o enxobes de l'escala.
Ah,
també,
també.
I el som
el senyor de l'Empordà.
Ja ha sortit.
De mar o muntanya,
és igual.
O una arangada.
També,
també.
El Carles ja ens diu
que hem arribat a la fi,
que se'ns ha acabat el temps,
senyores,
senyors vients.
I hem berenat.
Sí,
hem berenat
i hem preparat el sopar
o bé prepararem el dinar
el dissabte
si sortim el dissabte.
El berenar s'ha fet
el patritxol.
Ho heu parlat de tot una mica.
Senyores,
senyors,
molt bona nit
si ens escondeu en dimecres
o molt bons dies
si ho feu
el dissabte.
I bones festes de tardor
a tothom.
ràdio d'esforçol.
A l'escoltes
ràdio d'esforçol.
sintonitzes
ràdio d'esforçol.
Ràdio d'esforçol.
La ràdio de Sant Just.
98.1
Ràdio d'esforçol.
98.1
Ràdio d'esforçol.
98.1
Ràdio d'esforçol.
Ràdio d'esforçol.