Diem fins la propera i si vostès volen escoltar aquest programa el tornaran a passar el dissabte a dos quarts d'onze. Donem les gràcies a la Ramona, està molt maca, molt bonica i que deuen s'ajudi i buscarem els peixos i els pans per poder alimentar a tots. Moltes gràcies Ramona i moltes gràcies a tots els s'enjustenques per escoltar-nos. Fins la propera.
Ara escolta's, ràdio d'esvent, sintonitzes, ràdio d'esvent, la ràdio de Sant Just. Durant el 8.1, ràdio d'esvent, Durant el 8.1, ràdio d'esvent, Durant el 8.1.
60 i més.
Gairebé acabem el mes de maig i a la gent gran, els joves, no cal dir-ho, ens engresca la primavera. Tot un goig, passejar pel bosc i respirar l'aire net.
que tenim aquests dies. I una mica de fred també. I millor si fem com els nostres avis, que per respirar millor prenien un brot de menta, farigola o qualsevol etba olorosa i se la posaven entre les dents. Avui alguns ho fan amb una fulla de maria i ben rexinxolats que trisquen pels camins. I tant. Dels vicis i virtuts del can Navis en parlarem un altre dia en què tinguem un expert per convidat. I nosaltres compartirem
Albarcox i Cideres, que és la millor fruita d'aquests dies. I com diu la dita, Albarcox i Cideres, bona dianda, i que quan són madurs fan bé a la panxa. I parlarem també del bé que ens ho vam passar per les Terres de l'Ebre a la darrera excursió programada per l'associació de gent gran del nostre poble, de visita a la metlla de mar i Sant Carles de la Ràpita. D'això i de més coses que ens porta el fill emocional de la memòria
Encara recent, la veu d'aquell trobador grec que ens ha deixat disposat a fer de cada dia una eternitat d'amor. Els George Mustaki de la nostra joventut i dels joves d'avui i de sempre.
Una vegada més ens trobem aquí a la sintonia de ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, avui dimecres, dia 29 de maig, on el saber fer de Joan Algarra i Marc Pere Arnau aportaran veu, saviesa i experiència al programa 60 i més. També en Pere Oliver hi ficarà cullerada, sobretot preparant part del guió, on si no parla de tebeus, de cinema o de teatre,
no queda prou satisfet. Què hi farem, no? I tant, cadascú li agrada el que li agrada parlar. Benvinguts uients d'Esvernians, que us provi força aquest 29 de maig que és el 149è dia de l'any del calendari gregorià. Ens queden per tant 216 per finalitzar l'any. I feliç dia també si ens escolteu el dissabte, primer dia de juny, que és quan sortim en segona audició. És el moment de felicitar a totes i a tots
els qui celebreu el vostre sano aniversari. Avui festivitat de Sant Just, Sant Aimeric i Sant Aimà. I ja posats felicitem als Ferrans i Fernandos que ho celebrin demà, a les Amèlies que ho festegin demà passat i a totes les Laures i Conrats
que ens escolteu dissabte, dia 1 de juny, en segona audició. I segur que n'hi ha més i més, de Sants, perquè quan miro el calendari veig un llai. Òngel, però qui és? Bé, el dia 1 felicitem ja per anticipat el meu senyor marit, que com és molt jovenet fa anys. Veus? Doncs per molts anys, Manel. I tant. I només un apunt. El Sant Just que avui celebrem havia estat patró del nostre poble, després en parlarem, a l'edat mitjana,
molts segles abans que ho fossin els germanets màrtires del Calà. Molt bé, posem música, sisplau.
Richard Abinsell's Warsaw Concerto.
Bé, i ara esdeveniments que va tenir lloc tal dia com avui. De fa 100 anys, de no res, el 29 de maig de l'any 1913, els ballets russos de Sergei Diaghilev estrenen al Teatre dels Camps Alicis de París la Consegració de la Primavera d'Igor Estravinsky,
amb coreografia del gran Vaslav Nijinsky, que provoca una reacció d'estupor. Recordem que Nijinsky ha estat un dels ballarins i coreògrafs més famosos de la primera meitat del segle XX, sobretot per la intensitat de les seves actuacions. El dibuixant i cartellista xec, Alfons Muixa.
El creador de l'art novó, o un dels creadors de l'art novó, el va escollir de model per algunes de les seves obres. Les podem veure si visitem la ciutat de Praga, que n'hi ha a Dojo, però que també estan en moltíssimes galeries d'art de Barcelona, les seves làmines, i estan a l'abast de tothom. I set anys fa també del Tractat de Londres, que va posar fi a la guerra dels Balcans. Turquia va cedir els seus territoris, excepte Albània,
i Bulgaria en va ser la gran beneficiada. I fa poc més de cent anys, el 29 de maig, el govern espanyol, el de les hores, que ningú ara es confongui, dicta una llei que prohibeix parlar en català per telèfon. Tenim molt clar que espanyolitzar catalanes i parlar catalans sobre la intimitat és una cosa que ve de lluny. Fa però 25 anys no ens anava tan malament. El 29 de maig de 1988,
a les eleccions al Parlament de Catalunya, la coalició de Convergència i Unió, encapçalada per Jordi Pujol, repetia majoria absoluta per segona vegada. 12 dies després, el 10 de juny d'aquell mateix any, moria el president Josep Tarradellas, protagonista del restapliment de la Generalitat a Catalunya l'any 1977. No oblidem que Tarradellas va ser president de la Generalitat a l'exili
des de 1954 i va tenir un paper molt actiu en defensa de la nostra cultura i la nostra llengua. Encara me'n recordo d'aquella veu tan alta que va dir des del balcó de la Generalitat. Ja soc aquí. Catalans, ja soc aquí. I ja que fem memòria de fets positius al nostre país, tenim present que és el 29 de maig de l'any 2000
que l'escriptor Josep Vallverdú guanya el 3012 Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Vallverdú, nascut a la ciutat de Lleida el 9 de juliol de 1923, narrador, poeta, traductor, lingüista, assagista i dramaturg, és considerat com un dels intelectuals que més han enriquit la nostra llengua i que per molts anys ho pugui seguir fent. I tant.
I, com dèiem dimecres passat, també l'esport és cultura. Per tant, tenim ben present que un 29 de maig de l'any 2006, Rafa Nadal va a la pista central de Roland-Garros, a París, al rècord de victòries consecutives en terra batuda. La terra batuda aquest noi sempre se li ha donat bé. Sí, és lo seu.
Baby love, my baby love I need you, oh, I need you But all you do is treat me bad Break my heart and leave me sad Tell me what did I do wrong To make you stay away so long? Cos baby love, my baby love Been missing you, been kissing you
També com cada dimecres recordem algun naixement de persones que deixen en prenta el seu pas per aquest món. Alguns són molt antics, com és el cas de Sant Just, bisbe d'Urgell, però es dona el fet que aquest ciutadà nascut fa 1.700 anys i primer bisbe màrtir
que es té consenciament històric a Catalunya, va ser patró del nostre poble fins a l'any 1327, quan va ser substituït pels germans màrtirs de Tielmes, just i pastor. M'he documentat, he vist, evidentment. Tielmes està prop d'Alcalá Denárez. I realment van ser... Ah, sí, i els gojos diuen Alcalá, Fou... Espera't.
Ara no me'n recordo gaire bé de la cançó, però els gojos ho diu. Sí, sí, sí, els gojos que cantem aquí cada any. Aquí cada any. A les festes de Sant Just i Pastor. Això, el calafou, el jardí que donar flors tan belles, que tot i 100 punzelles,
Adéu al seu costat va demanar una cosa així. Adéu els va fer patir i jo que els van oferir el seu patir. És que no tenir-ho davant, per això ens fem nosaltres una escaleta i un guió. Per així es veu que la memòria és la memòria de l'edat que tenim. A vegades se'ns ve de cop i a vegades no. Va i ve, no s'hi pot fer més.
i molt més a prop en el temps, ja que en Prodona el Ripollès neixia un 29 de maig de l'any 1860 l'estimat compositor i intèrpret de piano de renom internacional Isaac Albéniz. Podem escoltar una melodia seva que és l'Albaicín.
Aquesta meravella, per tant, a la Suite Iberia i senyala, reflecteix en la seva deliciosa música
molts indrets de tota la península. Evidentment, les seves composicions ho estava mirant quan he tret els datos de la pàgina d'internet, perquè evidentment un personatge com Isac Albènyic a l'Huikipèdia té pàgines i pàgines i pàgines parlant d'ell perquè va compondre i es va inspirar en totes les poblacions de tot arreu on va passar. Fins i tot a Mallorca, a tot arreu, la seva
la seva suïti bèria agafa temes de gairebé totes les províncies o tots els indrets importants d'Espanya. Es coneixia de cap a peus la pell de brau. Tal dia com avui, de 1894, naixia a Viena, a l'imperi austro-hungarès, el director de cinema Josef von Stemberg. A més de ser escriptor, guionista i productor, i un dels noms que han fet créixer la història del setè art va ser el descobridor
de la inolvidable estrella de la pantalla, Merlène Dietrich. Evidentment, l'un sense l'altre sembla que no haurien realitzat les pel·lícules que van fer. I seguim el món de l'espectacle, ja que el 1956 treia al nas aquesta vida una altra nena de la família Jackson. Una veu més per unir-se a totes aquelles veus dels Brothers Jackson. Per una part van formar un famós conjunt vocal,
per l'altre els nois anaven per una banda i els nois per una altra, però el seu pare i director imposava una fèrria disciplina. Pel que he llegit es veu que els corrien els mastegots entre els Jackson. I recullia tots els cèntims ells. Fins que eren les criatures van tenir una mica d'edat de seny. I amb tot la Toya Jackson ha aconseguit triomfar per ella mateixa com a cantant de sul.
sense poder esborrar mai ni l'ombra del pare ni la mítica força creativa del seu difunt germà tot un mite Michael Jackson. Molts més artistes van néixer el 29 de maig perquè també ho feia el 1959 a Norfolk, Anglaterra, l'actor, productor i cantant Rupert Everett i el 1964 a Madrid, la cantautora de música rock-pop Christina Rosenbinger,
que va ser integrant del grup Àlex i Cristina i parella de l'escriptor Rai Lloriga. A veure, gairebé tot és de fa pocs dies i ens en recordem molt bé, passat de l'edat mitja d'aquells anys just que vam conèixer a tots els que ja són del nostre temps. Sí, sí, i més o menys en podem parlar una mica en conseqüència. En podem parlar una mica de tots. I també, com sempre, trobem algun gran esportista que hagi nascut el dia com avui.
El 29 de maig de 1965 neixia a la ciutat de Madrid el tenista Emilio Sánchez Vicario, germà dels també jugadors de tenis de renom internacional Javier Llancha Sánchez Vicario. Un record també per a veritables celebritats que ens van deixar aquest món tal dia com avui. El 1958 a Sant Urfe, a Puerto Rico, dos anys després de ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura
moria l'estimat poeta Juan Ramon Jiménez. I el 1982, a París, s'apagava una estrella que enamorava els espectadors del setè art, la irrepetible actriu austríaca Romy Schneider. Posa'm música.
No, no, no, no, no, no.
Passem ara a l'entreteniment i a les bars.
que l'associació de gent gran ens ho va fer passar d'allò més bé el passat dijous d'excursió a la comarca del Baix Ebre. Al matí vam gaudir d'una visita guiada al Museu de Ceràmica Popular al terme de metlla de mar i molts ens vam retrobar amb aquells bonics artilugis de quan anàvem al poble dels nostres avis. Amb una mica de nostàlgia. Càntirs i pobles, terrisses de totes les mides,
formes i colors i de tots els indrets de la península ibèrica omplien uns prestatges plens de vessar, de cassoles i orina alts, uncosis, bogaders i peroles gigantines, tant per cuinar de plats més esquicits com per abocar líquids residuals. Sí, aquells clàssics Don Pedro que feien tanta gràcia a tothom però que eren molt habituals. Sí, i que explicaven aquell acudit que deia o miri, escolti'm aquest,
És una etapa de fusta bona i té candau. El que haig de posar dintre ningú se l'ha d'emportar. No és que era així mateix. Ara ens sembla una cosa i fa molta gràcia, amb molts acudits, però durant segles
Els carrers de pobles i ciutats... Agua va! Agua va i avall que va. I com estiguessis a sota ja podies córrer, perquè si no et batejaven. A les escoles que van al Teatre Pavon a veure les actuacions del Teatro Clàssico Nacional, que fan constantment tot l'any obres de Lope de Vega, de Tirso de Molina, de Gatilasso de la Vega, Belze de Gavara i tots aquests clàssics,
Això els fa moltíssima gràcia els esculars perquè surt constantment. La meva iaia tenia un preciós vent de ceràmica dotadornada. A mi em feia molta gràcia. O sigui, no cal que ens remuntem al segle XVI. A la sala d'actes del museu, d'això també ens en vam parlar molt, i ens van il·lustrar a través d'un document filmat de com treballaven aquells terrisaires del vell ofici de Cantiré i de com passaven de pares a fills.
de mestres artesans, adeixables, els secrets d'un ofici, que una vegada signat el contracte oficial, un ja no se'n podia desdir i podia arribar a ser expulsat del gremi i fins i tot de Catalunya si no el complien. Molt ben fet. Després de la visita al museu i un passeig pel port de l'Ammella de Mar, vam dinar plegats a Can Ramon, un acollidor restaurant de Sant Carles de la Ràpita, on vam gaudir d'una esquicida fideuà
amb torrades de llioli i altres delícies per animar el personal. Un passeig pels embarcadors del Moll de Sant Carles en vistes al port dels Alfacs ens va ajudar a fer la digestió i ens va posar l'amena als llavis de com hauria estat de bonic un passeig en barca fins a la punta de la Banya o les Salines de la Trinitat. Aquest passeig es va fer fa dos anys.
i vam anar riu amunt, riu avall, fins a la Gènia. Doncs això s'havia fet... La Carme, la meva companya... S'havia fet la il·lusió. S'havia fet la il·lusió. Doncs no, en una altra ocasió. Jo vaig recordar de quan hi havia anat, a Anyosà, i esclar, li vaig pintar també allà, parlar-li d'aquells llindrets... Però és que l'excursió és molt àmplia. Clar, o és molt, molt. O propà'ns a la base de l'Encanyissada, fins a la Casa de Fusta, on hi ha el punt d'informació del Parc del Delta de l'Ebre.
però no estava previst en aquest viatge, clar, i així ens queda la il·lusió de tornar un altre dia per endinsar-nos fins allà on l'autocar no va poder arribar. O la memòria de qui ens feia de guia era espessa o simplement que ho havia fet molt bé perquè era de poques paraules i no tenia més pressupost, o la nostra imaginació de quan érem psiquets, deu ser això, que la nostra imaginació desvetllava el record d'haver trotat per aquells camins
quan els nostres crits de segals desvalotats es fonien amb la ganzada de les gavines que omplien la cala. Vam marxar amb el desig de tornar aviat i sabem les coses de les Terres de l'Ebre, tan ben descrites per Sebastià Joan Arbó i sovint molt oblidades.
Allà sí que n'hi ha un bon record perquè només a Sant Carles es veu un cartell d'homenatge a Sebastià Joan Arbó. Evidentment, Sebastià Joan Arbó amb les seves Terres de l'Ebre i Carles Sales amb la incerta glòria han sigut potser les obres que més ens han afectat reflexant la història de la primera meitat del segle XX al nostre país. Bé, la propera vegada organitzarem un, però embarca un altre cop, que també us agradarà molt. I tant que sí. Posem música.
cuando la suerte que gerela, fallando y fallando, de larga es parar.
Cuando estés bien en la vía, sin rumbo desesperar. Cuando no tengas ni fe, ni yerba de ayer secándose al sol. Cuando rasques los tamangos, buscando ese mando que te haga morfar.
La indiferencia del mundo que es sordo y es mudo recién sentirá. I seguim amb la cultura. Passejam dissabte passat per la plaça Maragall del nostre poble. Botigues al carrer, perfum d'escenes, d'encens, herbes aromàtiques i enxoves de palamós, formatges i embotits. Menys mal que ja hem dinat.
Ara estem a prop de sopar però amb aquest panorama s'obre la gana, no? És que va ser molt, molt, molt tentador. Vull dir, allà tothom preguntant i això pel colesterol ja em va bé. Un dia és un dia però quina meravella. I tot va ser per la Festa Solidària i la Fundació Joan Petit. O sigui que...
Ho vam viure plenament aquest cap de setmana. I tant. Res a veure amb la lletra del tango que hem escoltat ara. No era trist, ni estrany, ni res de res. Va ser una festa de poble molt participada. Gigantesques, plens de forces, esportistes lliurats a la causa, joves i grans pels carrers de la Vila. Ai, aquell petit trenet. Tot ple d'avis i criatures vorejant els carrers de Sant Just
I mirés com si els descobríssim per primera vegada. Amb trenet potser sí. Em sembla que l'hem fet una altra vegada també. Va ser per la festa de la pau. Sí, una vegada amb tren i una altra un globo. Això. Que té la seva gràcia. I a les converses de les més granats, la lluita per la vida, per superar adversitats i algun record, per aquell cantautor que escoltàvem de joves i també de grans. Perquè jo, Mustaquí, se'ns va començar a morir a Barcelona.
aquell 8 de gener de l'any 2009, quan va sortir a l'escenari per disculpar-se. La malaltia l'impedia de fer al concert al Palau de la Música. Dijous passat era la Déu definitiu, o potser no, perquè l'eixepla de Brassens, i que tant va inspirar a molts dels nostres cantautors, reviurà sempre amb les seves cançons. I el seu llibre, La saviesa del faedor de cançons,
torna a ser els prestatges de les llibreries. Digue la versió original. No, si m'escolta una persona francesa vindrà i em tirarà un totxo pel cap. Però l'he traduït bé, no? Sí, això sí. L'SG és d'ofensors d'això els sons? No, quin desastre. Però entenc que és la seriesa del faedor del que composa, del que escriu cançons. Del cançonista.
I ara com és habitual en aquest espai, us recomanem alguna exposició que ens hagi impactat aquests darrers dies. Una d'elles és Pasolini Roma, el centre de cultura contemporània de Barcelona. Es tracta d'un recorregut de 20 anys de la vida de Pierre Paolo Pasolini seguint la seva dramàtica i extraordinària trajectòria vital, tot proposant un viatge artístic, topogràfic i existencial.
A l'exposició hi trobem el posicionament d'aquest artista respecte de les llibertats individuals, de la religió i el legat del cristianisme sobre les noves formes de violència i abus de poder i, sobretot, una manera de veure el món reivindicant el valor del rostre anònim, la bellesa dels marginats i les inquietuds de les noves generacions. Una mirada als seus poemes, als seus dibuixos i als fotogrames de les seves pel·lícules i, sobretot,
Els seus escrits, cursaris, un munt d'articles de premsa que van posar un munt de gent en contra d'ell ens mostren com pensava i sentia aquest revolucionari no violent del segle XX criat a la via Giovanni Talleri número 3, una casa sense sostre i sense enguixar, una casa de pobres.
els suburbis extrems. Més informació a la web ccb.org. Entrada gratuita recorreu tots els diumenges a la tarda. De dimarts a divendres, 4 euros pels jubilats.
L'horari és de dimarts a diumenge de les 10 del matí a les 8 del vespre. Recordem aquest detall que és gratuït els diumenges a la tarda. Recordem també que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, això ho deu saber gairebé tothom, però recordem que és al carrer Montalegre número 5 de Barcelona on estava l'antiga Casa de Caritat. Molt bé. I també recordem una exposició que fa un dia que s'ha inaugurat.
Una exposició que sota el títol El sentit del lloc i el temps ens presenta Núria Guinovart a la sala Parés en el seu espai 2. O sigui, el pis de dalt és... Mira, no sé...
És aquell tipus de pintura que a mi potser no m'ample gaire però és contrastos de color. I que és difícil d'explicar per ràdio perquè s'ha de veure. Les coses que van dirigides als sentiments i les emocions, evidentment, t'han de provocar emocions quan les mires, quan les expliques com que a cada persona li provoca una emoció diferent, té la seva. Ja posats a recordar exposicions,
En recordem una, que va sortir la informació a l'avantguàrdia i també el periòdico de dilluns passat dia 27, que en els homenatges a Diagonal, que ja en vam parlar, recorda el passat mes de febrer, del que es fa a l'Institut del Teatre, però és que ara, en aquestes celebracions del centenari, també s'hi ha sumat l'espai marcessala de transports metropolitans de Barcelona, que acull l'exposició a Diagonal al perfum d'una època, que brinda un recorregut panoràmic
per a l'obra artística de l'autor, la seva producció com a dramaturg, la seva feina com a director d'escena i la seva tasca com a impulsor d'iniciatives i institucions culturals. La mostra, que conté fonts documentals procedents del Museu de les Arts Escèniques,
es podrà veure fins al 7 de juny. A l'estació del metro diagonal línia 3. Espai Marcessala és un passadís que hi ha entre la línia 3 i línia 5 del metro. Des d'aquí podem anar amb el 157 fins a Collblanc i a la línia 5 fins a l'estació de diagonal. O també amb la línia 3, però fas més volta, o el just metro a línia 3 i fins a l'estació de diagonal des de zona universitària, però hi ha un munt d'estacions.
i si no caminant, caminant, deixem el 63 al carrer per on baixa cap a la passada de la Diagonal i escolta'm, és un passeig extraordinari. Això ja com estigui el cos de cada un. Jo conec persones grans que diuen... Sí, jo conec un molt a prop de casa meva. A casa meva, un va fer els deu quilòmetres corrent de la Guàrdia Urbana, que es feia per primera vegada ahir.
i com no teníem mitjans de transport perquè no es van recordar d'agafar cèntims pel metro, doncs se'n va tornar caminant fins a la maternitat. I mira, tan panxo ell, 10 i 10, 20 quilometrets. Un corrents i l'altre caminant. Mira, amb fred no hauràs passat, oi? I tant, deu li conservi. Jo havia anat moltes vegades
El que darrerament està molt complicat, sobretot si véns per la Diagonal, passar aquest tros de la rotonda que van els cotxes a tota velocitat quan vas dels tres molinos fins aquí. Allò és perillós. Més d'una persona ha perdut la vida.
És una mica enrevessat. De vegades agafo més l'autobús per això. Els cotxes van a tota velocitat i no hi ha cap espai. I ningú respecta el 60 per hora que demana. I no hi ha espai ni pels ciclistes. Bé, posem una mica de música.
D'Albéniz passamos a Beethoven. Com si no fos res, mira, com si no vol la cosa. És que, diguéssim, de la persona de qui parlarem ara, s'ho val, aquestes músiques clàssiques tan maques. I tant que sí. Ara parlarem d'una cosa molt important. És una mica més prosaica, però val la pena
Val la pena que la donem a conèixer. El nostre amic Jordà, ell no ve, però sempre ens dona apunts que treu d'internet i de llocs i són coses interessants per a la nostra salut.
Sí, sí, el dia... El vaig trobar l'altra setmana i el programa anterior, el que m'ha explicat el Marc Tueng, jo ho vaig portar cap aquí, ho va dir... A més, ho treu, en aquest cas, de Cura Naturalment. El blog post de Cura Naturalment. O sigui que si el voleu consultar és tan fàcil, clar, com les d'internet va tot seguit, és...
Tot seguit i amb minúscules. Curar-te naturalment. Acabat amb T.blogspot.com.es barra. O sigui que tots ho podeu consultar, els que tingueu internet, entrant a la pàgina. I si no, quins servidors aquells que jo no en sé, de coses d'internet. Quan consultes al Google, tu dius les adreces o no?
Sí, clar, a Google, que per cert ens diuen, això haurà d'informar aquí aquests tècnics joves, perquè Google ens està amenaçant que a partir de setembre d'aquest any serà de pagament. Però ara, de moment encara, tu poses a Google la paraula que tu vulguis trobar i allà aquest servidor et porta l'altre. I a més, en aquest cas, perquè jo l'he consultat,
naturalment té pàgina de Twitter, Facebook... Bé, són les curiositats, les malalties que pot curar l'alimentació sana. Per exemple, parlem de la poma. Protegeix el cor. És una prevenció contra els refredats. Evita la diarreia.
millora la capacitat pulmonar i suavitza les articulacions. Veus, això n'estic al dia, n'estic informat perquè precisament totes les persones que patiu amb colitis crònica, la poma i el suc de poma és molt recomanable i va bé per prevenir. A més té una funció sobre els bodells molt bona. Molt depurativa. Bé, ara arribem al barcoc.
combat el càncer, controla la pressió sanguínea, salva la visió, és un escut contra l'Alzheimer i retarda el procés d'envelliment. Doncs bé, trobareu uns abarcocs boníssims amb moltes tendes i fruiteries. Encara estan una mica verds perquè com fa aquesta primavera tan boja.
Doncs no ha tingut el sol, temps de madurar-los tots. L'altre dia em vaig trobar uns de boníssims a la tenda aquesta que hi ha al carrer Miquel Rabarté de Sant Just, a prop de la farmàcia de Marta Calduc, que eren una delícia. I en aquell lloc tenen molta fruita natural, de les terres de l'Ebre, de Castelló, dels pobles d'aquí... I també de l'entorn. Del Baix Llobregat, i fruita fresca i molt bona. I ara de la carxofa, es vol parlar, vinga, la carxofa. Ajuda a la digestió.
Redueix el colesterol, protegeix el cor, estabilitza el sucre a la sang i protegeix contra malalties renales. Que bé, i ara de l'albocat. L'albocat a mi m'agrada amb bogeria. L'albocat, aguacate en castellà, va molt bé per la diabetes. Redueix també el colesterol. Ajuda a aturar derrames. No sé si són oculars o quins derrames es refereix. Suposo que és el trencament de les...
de les petites venes. Ah, es refereix a això. Clar, sí, perquè controla la pressió de la sang. Per tant, es refereix a les artèries i les venes que les ajuda a contenir. Sí, sí, perquè si controla la pressió sanguínea,
És que va bé per la hipertensió, no? No la deu abaixar, però la deu controlar. Ai, a més, suavitza la pell. No sé si menjant o passant-te un... No, menjant. És medicina interna. I ara arribem al plàtan. El plàtan va molt bé pel cor. Calma la tos. Enforteix els ossos. Controla la pressió sanguínia
i detén la diarrea. I molt important, porta potasi i va molt bé per evitar les rampes, els calambres. Tots els aportistes, tots els nedadors, tota la gent que es fa esport es menja cada dia el seu plàtanum i moltes vegades abans de l'entrenament. Ara passem als pèsols. Para biener los resfriados, perquè la carta aquesta està escrita en castellà.
Ajuda a lluitar contra les hemorroides. Les morenes en català. Redueix el colesterol, combat el càncer i estabilitza el sucre a la sang. O sigui que abans d'encostipar-vos, si ja ho esteu... No, però ajuda també a contrarrestar una miqueta. Doncs a menjar pèsols. Ai, ara un aquí que és una de les meves hortalitzes predivèctes. Jo vaig sovint a un vegetarià per menjar
la ramolatge, m'encanta la ramolatge. Controla la pressió sanguínia, combata el càncer, enforteix els ossos, protegeix el cor i ajuda a perdre pes. A més, recomana al metge que totes aquestes hortalitzes i fruites vermelles, rojenques i fosques, o sigui la ramolatge, les mores, també les garrofes, van molt bé per la circulació de la sang. Sí, sí.
ja que parlaves de mores, dient que combat el càncer, protegeix el cor, estabilitza el sucre a la sang, tonifica la memòria i preve el encustipat. Caram, amb els encustipats. Jo, doncs mira, les persones que estan encustipades, jo tinc una casa que porta un encustipat de fa tres o quatre mesos i no se'l treu de sobre. Però tu no t'encustipes. Senyal que tens els anticossos ben forts.
També me'n constipo de tant en tant, però no tant, no tant com ella. Potser també perquè practico molt d'esport a l'aire lliure i al dia que l'agafes, l'agafes ben agafada, però normalment... No, però normalment no. Com que vaig generar al migdia i ho faig a l'aire lliure... O sigui que hi ha el sol i et dona les suficients defenses. Sí, és que el sol és vitamina D i aleshores si el tens, prens sol a molta estona, ja ho hem dit aquí moltes vegades, dolentíssim per la pell. Però si tu prens sol caminant i nedant,
Aleshores, mira tota la gent que neda cada dia i s'entrena cada dia a l'aire lliure, com tenen el cos de broncejat. No me falta res, o sigui, vas i vens... Jo conec un que ha de fer la travessa de les medes
On ha d'anar-hi? Fa 3.000 quilòmetres. De 20 meca. No, 3.000 metres. De 20 meca en fa molts més. Pobret, però ell està molt preparat. Sí, és que s'ha de tenir un gran entrenament per això. Parlem ara del bròcoli, que també és deliciós i sobretot menjat amb pinyons i un bon raig d'oli. Boníssim. Però ha de ser oliva, verge natural i tot el que vulguis. Jo sempre sempre demano
oli d'oliva verge del millor. Que hi ha llocs que et diuen oli d'oliva i potser no ho és. Ja ho notes que no ho és. Em notes amb el sabor. Enforteix els ossos. Va bé per la vista. Sí. Evita o és previsió del càncer. També protegeix el cor i controla la pressió de la sang. I avui acabarem aquesta ressenya amb la col. Combat el càncer. Et enforteix contra els refredats. Em promou la pèrdua de pes.
protegeix el cor i ajuda contra les hemorroides. O contra les hemorroides. Venia un consell l'altre dia a l'avantguàrdia, tu que ets l'actora de l'avantguàrdia d'un metge naturista.
que deia que no hi ha com pelar un all cru i cada nit anar-te'n al llit, se'l posen vostès al forat del cul i farem un rotllo. Ho deia textualment així i així acabava l'entrevista. Podria ser perquè té molt d'antibiótica l'all. S'ha de dir les coses com són. Quan tinguem medicaments naturals de la pròpia natura, del menjar de cada dia, val la pena fer-lo servir,
i no inflar-nos el cos de pastillotes que a vegades...
el fetge, els ronyons i altres parts del cos. Sortosament ha baixat. Té la seva part positiva que s'hagi de pagar pels medicaments. Perquè ara la gent s'ho repensa i s'ho mira més. És allò de posi'm en dos caixes, posi'm en tres, com que sortirà i a més li donen una alaballina. Vinga, tothom a prendre pastilles. No, no, és que això per la Pròstata és un medicament car especial i has de pagar 20 euros.
L'agafaré el mes que ve i quan veuen que avui encara que sigui poc però clar la suma de diversos medicaments es torna la medicina natural i tant. I sent que tenim a l'abast totes aquestes hortalisses que es van tan bé, doncs escolta, val la pena aprofitar-les. Posem música, sisplau.
Bésame tú a mí, bésame igual que mi boca te besó, dame el frenesí que mi locura te dio. ¿Quién sino fui yo pudo enseñarte el camino del amor? Muerta mi altivez,
cuando mi orgullo rodó a tus pies. Quiero que vivas solo para mí y que tú vayas por donde yo voy para que mi alma sea nomás de ti. Bésame con frenesís. Dame la luz que tiene tu mirada y la ansiedad que entre tus labios vi.
I ara arrodonirem aquella informació que vam embestar una miqueta la setmana passada
sobre el concurs de l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat, que és molt interessant per a les persones grans. I sobretot digue'm la web, que a mi molt m'interessaria, deu haver aquí una web, consella-se sota la gent gran Cornellà de Llobregat, no? Suposo que entrant en aquesta pàgina, suposo, això ho trobarem, perquè són les bases pel 15 concurs de relats breus escrits per a gent gran, però evidentment,
a ningú se li pot quedar tot això de memòria. Ho hem de treure a través de la web o saber a on ens poden donar aquest folletó amb les bases. Que deu ser a l'Ajuntament de Cornellà, m'imagino. Sí, suposo que sí. Si no, la gent gran, si algú li interessa, també tenen les bases per això. El Centre Social del Mil·lenari. Ja ho sabeu. Allà ho tindreu perquè és molt difícil. Aquest mateix paperet el posarem allà demà mateix. Allà tenim la pàgina web i el telèfon.
Aquí hi ha les bases a les quals s'ha de presentar un. Però que són 13 apartats i a més està redactat en català i en castellà i retenir-los tots de memòria és pràcticament impossible. Només poden participar les persones de 60 anys o més. O sigui que podem, Joana. Podem. Els relats hauran de ser en prosa amb un màxim de 20 folis i un mínim de 4 folis a doble espai.
i poden estar escrits en català o castellà. I en català a la manera de valencià. També, també. I es poden barrejar les dues llengües. Es pot fer el que vulguis. Pot, després, refusar-ho i tirar-t'ho pel cap si no els agrada. Més evident, el jurat. I si al jurat li fa gràcia, per què no?
Recurrem això sempre, sempre, que quan escrius un relat, un conte, un poema, la forma és molt important i el contingut encara més. Perquè hi ha gent que té bona forma literària i no explica res. Hi ha altres que tenen contingut i falla la prosòdia de sintaxis. La prosòdia no, perquè és la forma parlada, però falla de sintaxis, falla d'ortografia i fallen altres coses. Què s'ha de fer bé? Si els relats es presenten en paper, s'hauran d'allurar dues còpies de cada relat
dins d'un sobre tancat on tan sols consti el pseudònim i el títol. Està molt bé. Així si és dolentíssim no s'entén ningú que l'has presentat. Quedes a la glòria. Bé, si els relats es presenten en CD en aquest tan sols hi figurarà el pseudònim i el títol. S'haurà de presentar com a arxiu de word.
Un document de text enviat per Word, a dins d'un disquet. Junts amb les còpies o el CD, cal ajuntar un altre sobre tancat amb les dades de l'autor o autora, cognoms, nom, adreça, telèfon, x i fotocòpia del DNI. A la coberta del sobre, tan sols, han de constar el títol del relat
i el seu dònim. Molt ben explicat, però això és el que dic que és difícil retenir-ho tot a la memòria, perquè després que ho dius, què m'han dit? Que he de posar el nom al sobre o l'he de posar dins? Un sobre amb el nom, totes les teves dades personals, dintre del sobre sol, i el CD amb un altre sobre, només que amb el seu dònim i el títol del treball. Està perfecte. I s'enmetran un màxim de 3 relats per persona.
Tots els relats hauran de ser inèdits. Els relats s'hauran de fer arribar a l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat, Departament d'Acció Social, Plaça dels Enamorats número 5, fent constàn al sobre per al concurs de relats breus. El termini de presentació finalitzarà el dia 12 de juliol. Recordeu que el codi de Cornellà és 08940. Bé, el primer premi serà de 600 euros d'unidurets,
el segon de 450 i el tercer de 300. D'aquestes quantitats es deduirà al IRPF corresponent. O sigui que l'Estat es queda com sempre amb el seu tant per cent. Com tot, com tot. Quan a un jubilat ens demanen un dibuixet d'algun ajuntament, d'alguna diputació o d'algun lloc i alguna vegada ens ho paguen, com que passa molt poques vegades, resulta que quan t'ho paguen
la meitat, gairebé la meitat, se'l queda isenda. I a tu et queda tant poc que dius, per favor, millor que m'invideu a dinar o qualsevol altra cosa. Que consti que és per amorar l'art i ja està. I no consti que ens ha pagat res de res. No perquè has de fer encara un paperam al gestor.
A més, fer declaració de la renda. No val la pena. Alegrement vas, ho fas de gratis i et queda satisfetíssim. És com ho faig i és com em ve de gust fer-ho. El que passa que hi ha algunes institucions que no t'ho permeten. Diuen que t'he encarregat un dibuix... Però els tràmits que has de fer és un enredo. I després és una enredada. Bé, posem una mica de música.
En dónde estás, amor, que ya no sé qué hacer sin ti. Este dolor me mata y me tienes sin vivir.
¿En dónde estás, amor? No ves que ya no puedo más Y hasta el reloj retrasa Y me ocultan la verdad Yo ya no sé qué hacer
L'amor és a tot arreu i enlloc.
O sigui, què ens volies recomanar del teatre nacional? L'amor és com la llibertat, que significa responsabilitat. És per això que a la majoria dels homes li tenen tanta por. De la por a la llibertat ens en parla l'obra Llibertat, precisament, de Santiago Rusinyol, escrita
No, adaptada, perdó, dramaturgia i direcció de Josep Maria Mestres, que es pot veure a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya. Però ara ja queda poc temps, oi? Per això ho dic ara, perquè queda fins al 9 de juny. Fins al 9 de juny t'has d'anar-la a veure. Gairebé dues manetes. Ho dic perquè val la pena. Us deixarà, us sorprendrà, és una meravella. Sí, perquè, a favor del tema que...
La seva adaptació en tres moments de la història diferents. La primera divertidíssima, la segona reflexiva i la tercera rabiosament actual.
No només d'actors, sinó que hi ha un treball de caracterització que és una prioritat. A més, amb música, dinàmica, representar del mig, el públic que estem dintre de l'acció, és una meravella.
Aquesta s'acaba abans. L'altra, la que vam parlar l'altre dia a Barcelona, encara es pot veure un parell de setmanes més. Però són els grans èxits de la temporada. En profiteu, i a més hi ha una reivindicació que em sembla molt positiu que la fan els treballadors del Teatre Nacional, que és demanar tots d'una vegada que posin els mateixos preus dels teatres nacionals de Madrid, que aquí paguem gairebé tres vegades més. Molt més. Doncs això és una reivindicació a tenir en compte. Què et sembla si donem aquestes frases que tenim aquí?
i ja un altre dia farem més coses. Sí, dedicades també a l'Antoni Jordà, que té debilitat per les frases cèlebres. Doncs endavant. La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats. Molt bé. És d'en Groschomar. Un marxista convençut. Un marxist més aviat. No li posem adjectius. No, és de Groschomar. Diu aquí.
Aquesta és de Jean-Jacques Rousseau. Les cartes d'amor s'escriuen començant sense saber el que s'ha dit i terminen sense saber el que s'ha dit. O sigui que acaben... Com Déu vol. Ara aquesta és del Thomas Chalmers.
Aquesta de què parla? Del goig de la vida que consisteix en tenir sempre alguna cosa que fer, algú a qui estimar i alguna cosa per esperar. També està molt bé, clàssic. Si no tenim aquí a esperar ni a qui estimar, ens avorriríem com ostres. Sí, i ara el René de Katz. Donaria tot allò que sé per la meitat d'allò que ignoro. Molt cert. És molt assabentat. Sí, sí, sí. Molt assenyat. Bé, i ara una que és un aforisme anònim.
L'amor és com la lluna, quan no creix és que mengua, va de baixa. I ara aquí una de Ed Kahnemgang. Amics són aquells estranys éssers que ens pregunten com estem i s'esperen a sentir la contabilitat. Sí, molt bé, molt bé. L'autèntica amistat és la que espera desinteressadament resposta. Això mateix. L'experiència és alguna cosa que un ja la té del tot del tot
quan no la necessita. M'ha agradat molt també la del Rosó, perquè com l'hem estudiat tant, la gent que hem treballat en el món editorial, per fer el socialisme autòpic i preparar tot aquest tipus de treballs, a mi tot aquells...
pensaments del bon salvatge, de com seríem de bons, de meravellosos. O com seríem de dolents. Com seríem de dolents. El Rosó no, el bon salvatge era boníssim. I després quan veus que aquest home era un il·luminat tenia pensaments molt savis però la fauna humana, senyor Rosó, em temo que no som així. I ara oferirem... Espera't, aniríem al Jordi Botani.
i no tindríem ser salvatges, tindríem plantes precioses. Són dos actes que es fan el dissabte i el diumenge. Compte que n'hi ha de carnívoros. El Jardí Botànic no. Estem parlant del clot de la masia del Jardí Botànic històric a l'avenguda dels muntanyans
darrere l'aparcament del Museu Nacional d'Art de Catalunya a Montjuïc, a Barcelona. Això és el dissabte, 1 de juny, des de les 11 del matí fins a la 1. El proper dissabte. El proper dissabte. Sí, diu, vols fer-te amic d'un hort ecològic al Jardí Botànic Històric? Doncs acosta-t'hi. I també el diumenge, 2 de juny, hi ha Iniciat en l'Art dels Bonsais. Ah, una meravella.
Una meravella. Realitzarem una aproximació pràctica a les tècniques més bàsiques que es fan servir en el manteniment del bonsai. Entendre com es fa el rec, l'adovat, el defoliat i el pinçat i la preparació del substrat. Ens endurem l'exemplar que haguem treballat. O sigui que podeu tenir
Un bonsai a casa. Compte que val 20 euros apuntar-se a aquest taller. Per 20 euros un bonsai està molt bé. I si el saps cuidar el tindràs tota la vida. Recordem que és el diumenge 2 de juny de les 11 a la una, Jardí Botànic de Barcelona. Bé, ara ja posarem la sintonia de la poesia.
Recordem avui Francesc Vallverdú i Joan Ramon Jiménez, no tan sols perquè hagin sortit a l'Efemèride, sinó perquè alguns dels seus poemes, com els que direm avui, perduren a la nostra memòria i ens omplen de goig. Una cosa tenen en comú aquests dos grans poetes, tant el Càntic de Vallverdú
Com el Nocturno de Jiménez ens parlen d'amor. Cantaré l'amor nou. Cantaré l'amor de les veritats. La veritat de l'amor són les seves veritats. Les grans i les petites. Les de cada dia i les de les festes. Les de la joia i les del dolor. Totes les veritats. Les nombroses. Les refrigerants veritats. Cantaré l'amor nou. Cantaré l'amor de fronteres alçades.
l'amor de la sinceritat, l'amor del lliurement sense segones intencions, el senzill amor natural, el senzill amor de totes les coses darrere les quals et trobes tu. Cantaré l'amor nou, cantaré l'amor del sexe franquit, no l'huminós amor del sexe encadenat, no, cantaré l'amor del desig humà, dominadament humà, retornat a l'home en l'alliberament.
Cantaré l'amor nou. Cantaré l'amor de tu i de mi. D'aquestes dues irrellevants criatures. D'aquestes mil milionèsimes unitats anomenades Joana i Manel. Per tu i jo cantaré l'amor nou. Cantaré l'amor en tothom.
Bé, i ara... Fragment de les rimes, Primavera i Sentimiento, que ja d'altres vegades les hem dit, però que com que aquestes ens les sabem de memòria, ens hi deixem anar amb aquest nocturn. Está desierto el jardín. Las avenidas se alargan entre la incierta penumbra de la árboleda lejana. Ha consumado el crepúsculo
su holocausto de escarlata, y de las fuentes del cielo, fuentes de fresca fragancia, las brisas de los países del sueño a la tierra bajan, un olor de flores nuevas y un frescor de tenues ráfagas. Los árboles no se mueven, y es tan humana su calma que así parecen más vivos que cuando agitan las ramas, y en la onda transparente del cielo verdoso vagan misticismos de suspiros
y perfumes de plegarias. Qué triste es amarlo todo sin saber lo que se ama. Parece que las estrellas con padecidas me hablan, pero como están tan lejos no comprendo sus palabras. Qué triste es tener sin flores el santo jardín del alma, soñar con almas en flor, soñar con sonrisas plácidas, con ojos dulces, con tardes de primavera fantástica. Qué triste es llorar sin ojos,
que contesten nuestras lágrimas. Ha entrado la noche. El aire trae un perfume de acacias y de rosas. El jardín duerme sus flores. Mañana, cuando la luna se esconda y la serena alborada de al mundo el beso tranquilo de sus lirios y sus auras, se inundarán de alegría estas sendas solitarias. Vendrán los novios por rosas para sus enamoradas y los niños
y los pájaros jugarán dichosos, almas de oro que no ven la vida tras las nubes de las lágrimas. ¿Quién pudiera desleirse en esa tinta tan vaga que inunda el espacio de ondas puras, fragantes y pálidas? Ay, si el mundo fuera siempre una tarde perfumada, yo la elevaría al cielo en el cáliz de mi alma.
Aquest ha sigut el punt final d'aquesta audició d'avui amb aquesta poesia tan dolça i tan enamorada de Juan Ramon Jiménez. Us esperem el proper dimecres i, si no, dissabte es podeu tornar a escoltar. Fins aleshores, molt bona nit o molt bon dia. A reveure.
Ara escolta's, ràdio d'esbet. Sintonitzes, ràdio d'esbet. La ràdio de Sant Just. 48.1. Ràdio d'esbet. 48.1. Ràdio d'esbet. 48.1.
L'Albert Quiles va tenir un accident de cotxe als dos anys. Els seus pares van morir i ell va patir un traumatisme crènioencefàlic. Van morir per culpa d'un cotxe que anava a contrairecció. Faig feina adaptada de primària perquè no faig el mateix nivell que els altres perquè no arribo. Quan algun cartell digui la velocitat que tens que anar aniria a la velocitat que diguin. Sí, podem evitar-ho. Servei català de trànsit.
No tengo que decirles que las cosas están mal porque todo el mundo lo sabe. Hay crisis. Mucha gente está sin empleo o con miedo de perder el que tienen.
Un dólar se compra por valor de un centavo, los bancos quiebran, los tenderos guardan un revólver en el cajón, los maleantes andan sueltos, nadie sabe qué hacer. Y lo que es peor, no se ve una solución. El aire es tan malo que no se puede respirar y los alimentos tan malos que no se pueden comer.
Seguimos sentados ante el televisor mientras un locutor nos cuenta que durante el día ha habido 15 homicidios y 60 delitos violentos, como si eso fuera lo más corriente del mundo. Sabemos que las cosas están mal, peor que mal. Están locas, todo en todas partes se vuelve loco y ya no queremos salir a la calle. Nos quedamos en casa y lentamente el mundo en que vivimos se pequeñece y solo decimos, por favor, dejadme vivir tranquilo en mi living, dejadme con mi tostadora, con mi radio, mi televisor y mis electrodomésticos, y no diré nada, dejadme en paz, pues yo no voy a dejarles en paz.
Quiero que se irriten conmigo. No que protesten, ni que hagan manifestaciones, ni que escriban a su diputado. Porque yo no sabría decirles qué es lo que deben escribir. No sé qué hacer con la crisis, ni con la inflación, ni con los rusos...