tots els que vulguin assistir els esperem a partir dels quarts de 12 el diumenge dia 17 per acabar amb aquesta informació direm que aquesta trobada té un lema es diu canvi davant la crisi i propostes d'esperança a l'acabar a partir de quarts de 4 de la tarda un cop llest al dinar de Germanó
hi haurà una sobretaula musicada i el comiat. Doncs aquesta ha estat la intervenció, diguéssim, a favor de l'anunci d'aquesta trobada festiva de la parròquia. Bé, el programa Cristianisme i Cultura arriba al seu final. Han estat deu mesos Sí, sí, molts mesos. En què ens hem apropat
aquest concepte i hem arribat als nostres oïdors. L'equip de Deus de la Parròquia continuarà. Se sol fer que el darrer programa sigui un resum o es faci una mica de valoració del que ha estat tot ell. Pregunto-vos si en Lluís Maria s'atreveix a fer una mica de valoració d'aquest cristianisme i cultura de la temporada 2011-2012.
Es pot dir que, bueno, m'atreviré amb una mica de sort. Molt bé. Destaques d'un programa respecte als altres, potser? El més pràctic, el darrer mes, que va ser amb la Fundació Joan Maragall. Jo em penso que, malgrat les condicions de la gravació...
el contingut era molt, molt, molt, molt important, perquè la Fundació Joan Aragall, primera que està a l'abast de tothom, segona que la persona que ens va atendre sembla molt oberta a rebre a tothom, i tothom pot fer allò que, per allò que estigui preparat per fer,
No tothom el mateix, sinó tu estàs preparat per fer això i t'agrada fer això, doncs fes-ho. Tu estàs preparat per fer no sé què, però t'agrada més fer això o l'altre, doncs fes-ho, senzillament. És curiós que alguns dels plantejaments de la Fundació coincideixen amb alguns del programa Cristianisme i Justícia, que nosaltres hem defensat al llarg dels tres mesos. Quan s'esmentava aquesta presó,
pèrdua de presència cristiana, és a dir, l'hegemonia del cristianisme, excessiva, per d'altra banda, ja està bé que s'hagi perdut, ha portat a una situació en què la presència dels fidels seguidors del Crist no diré que és menys tinguda, però és menys rellevant. Per tant, cal un esforç per part nostra per fer-nos present en aquest món.
Esclar que sí. En llocs culturals, en moviments polítics, en organitzacions socials, en el món de l'art, del teatre, de la comunicació... Però és el que tenim de fer. I només ho podrem fer-ho, és el que deia abans, només ho podrem fer-ho si coneixem més l'Evangeli de Jesús. És a dir, els ensenyaments de Jesús. Per tant, se's recomanava tenir presència...
i capacitat de dialogar uns amb els altres. Això és prou difícil. Ens queden tres minuts. Llegiré que al llarg d'aquests mesos hem parlat de la relació a Catalunya entre cristianisme i cultura, dels calendaris feiners i festius, dels pas dels dies i del temps, de la música, la sacra, la profana, la popular,
la culta, la litúrgica, les menges i la gastronomia, els àpats, els costums d'origen religiós, que n'hi ha un munt. I tant. Vam parlar també de l'art, com la pintura, l'escultura i l'arquitectura, sobretot aquests tres arts, guarden la presència de Déu a la Terra. Vam parlar de la ciència i la fe, com dialoguen, aquí sí que hi ha
un debat permanent obert. També de la literatura i la comunicació audiovisual sobre les influències cristianes. El treball, l'oci, el descans setmanal, el diumenge, com a dia del Senyor, que en altres cultures i altres tradicions religioses és el sàbat. Sí, sí, sí. Avui hem parlat de la religió i la política, dels moviments socials.
i, com hem dit abastament, fa quatre setmanes, del paper de la Fundació Joan Maragall amb la societat catalana. Quan vam entrevistar la Mar, no me'n recordo d'un nom, la senyora Mar, que era membre del patronat de la Fundació Joan Maragall. Molt bé, doncs, Cristianismo y Cultura s'acomiada, de moment fins dissabte que ve. El dissabte, a dos quarts d'onze, hi haurà
repetició d'aquest programa, estem parlant del dissabte, dia 16 de juny, i l'equip D, format per en Lluís Maria Domènech, l'Eima Periques, en Rocio Polls, el podem rescatar dels seus compromisos, i jo mateix, Lluís Segura, intentarem estar amb vosaltres a partir del mes de setembre. Moltes gràcies a tots i adeu-siau. Una abraçada molt fort.
Bona nit.
Comradio. Noticias.
Bona tarda, són les 8, us parlem Sònia Kerr i Manel Carvajal. La Comissió Europea ha aclarit a Comradio que l'afectació del rescat bancari al dèficit espanyol serà mínima. Diu que l'Estat compensarà la despesa amb els interessos que cobrarà els bancs pels diners del rescat. Recordem que aquesta tarda l'Eurostat, l'oficina estadística de la Unió Europea, havia assegurat que el rescat tindrà un impacte en el deute i també en el dèficit d'Espanya. Anem a Brussel·les. Raquel Correa, bona tarda. Bona tarda. Doncs sí, Brussel·les crida la calma...
I precisa que el comunicat d'Eurostat que afirma que el rescat espanyol afectarà el dèficit és una nota d'orientació basada en casos anteriors que eren similars però que encara no se'n poden treure conclusions definitives, com si aquest rescat a la banca comportarà o no més retallades perquè els plans de reestructuració de les entitats financeres espanyoles no existeixen.
Ho ha explicat el portaveu econòmic de la comissió en declaracions a Com Ràdio, Amadeu Altafaix. Aquests diners, quan els presti el FROP en els bancs que necessitin, ho farà un tipus d'interès clarament més elevat, que podria estar pel damunt del 8%.
I, per tant, els interessos d'aquests préstecs als bancs se'ls embutxacarà al llarg del temps l'Estat espanyol i compensaran clarament aquest impacte negatiu en el dèficit dels préstecs europeus. És a dir, que si hi ha impacte negatiu, aquests interessos del 3 o del 4% que l'Estat haurà de pagar pel préstec estaran compensats pels interessos que, al seu torn, l'Estat demanarà als bancs a qui rescati en torn al 8%, com Radio Brussel·les.
A tot això la Comissió Europea estudia també proposar el tancament de les entitats financeres petites amb problemes en el plec de condicions per lliurar Espanya els 100.000 milions d'euros. Els bombers ja han donat per controlat l'incendi que crema des d'ahir a Castellet i la Gornal i Vilanova i la Geltrú, un foc acalcinat més de 630 hectàrees d'arbres i matolls. Durant la nit, nou dotacions dels bombers continuaran treballant a la zona per evitar que el vent que bufa faci rebifar les flames.
El govern central impulsarà un canvi de codi civil que prioritzi la custòdia compartida en casos de separacions i divorcis. Ho anuncia el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardon. La resposta d'un divorcio o d'una separación muchas veces debe ser adoptada precisamente en interés del menor porque mantener artificialmente una unidad familiar cuando desaparecen esos vínculos de afecto
Puede producir un efecto que no es paradójico, sino que es real, que es un sufrimiento mayor para el mismo menor. Y ahí es donde tiene que entrar el legislador, a que en esa nueva realidad el menor pueda tener una plena capacidad de disfrute de ese derecho que es suyo a relacionarse directamente con sus progenitores. Aquest canvi legal vol eliminar que automàticament la custòdia acabi en mans de la mare en cas de ruptura com passa en aquests moments.
Dos accidents compliquen a aquesta hora la circulació a la C58 a Sabadell i a l'accés a Barcelona per la Diagonal. Més dades amb el Servei Català del Trànsit fins a Araque. Bona tarda. Hola, molt bona tarda. Doncs en aquest moment, mica en mica, la situació aviat i els principals accessos a la capital catalana va millorant. Tot i això, hem de destacar encara dos quilòmetres de retencions.
A la C58 entrem a Montcada i reixequi el nus de la Trinitat. Pel que fa als accessos del Baix Llobregat, la B23, que ara presenta retencions a l'altura de Sant Just d'Esbert perquè un accident talla un carril en sentit Barcelona. També destaquem la ronda litoral amb circulació lenta a la zona portuària en sentit Trinitat i destaquem que la B2115 Castellet i la Gornal continua tallada en aquesta zona.
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha advertit que Espanya no sortirà de la crisi si no dona més diners a Catalunya. Segons Mas, amb el rescat del sistema financer hi ha ara més raons a favor del pacte fiscal.
Bona tarda, us parla Gerard Costa Freda. Menys de dues hores per a l'inici del quart partit de la sèrie entre el Real Madrid i el Barça de bàsquet. Situació límit per als blaugranes que han de guanyar aquesta nit si no volen perdre el títol de Lliga. El jugador blaugrana, Joan Carles Navarro, diu que l'equip és conscient del que va passar i que lluitaran fins al final. L'equip lluitarà fins al final, s'ha de borrar una miqueta el que va passar l'altre dia, però ser conscients del que va passar i...
Ja està tot dit, jo crec, controlar el ritme del partit, controlar el rebot, sobretot, baixar els seus percentatges, pujar nosaltres també.
I bueno, que estarem a partit i lluitarem. A l'Eurocopa ja ha finalitzat el Dinamarca 2, Portugal 3. Pels portuguesos han marcat Pepe, Postiga i Varela. I Betner, per partida doble, ha marcat per la selecció de Dinamarca. Tres quarts de nou del vespre, torn per l'Alemanya-Holanda. I un dels favorits per la pròxima edició del Tour de França, Andy Schleg, no participarà en aquesta competició. El ciclista luxemburguer s'ha trencat una vertebra després de patir una caiguda a la Dauphiné-Liberé i també serà baixa per als Jocs Olímpics.
Com Radio. Noticias.
Seixanta i més. Iniciem avui el programa amb el nostre condol
per als familiars i amics de Pau al Bornà. Centenars d'amics i coneguts han omplert la xarxa de sentides paraules, amb el dolor que provoca haver de paï l'absència d'una mort absurda, injusta com totes les morts que tallen la vida en plena joventut. El blog que ell va crear, sietecanibanes.com, i que s'acabaria convertint en una de les revistes gastronòmiques digitals de referència,
Queda avui reflectida l'estimació de moltíssimes persones per les qui, en pau, mai no serà lluny. Aquí, a la ràdio, i especialment al programa La Penya del Morro, va deixar constància de la seva professionalitat, espontaneïtat i alegria, i ser tan bon company dels seus companys. Des d'aquí ens fem ressò de tantes paraules d'efecte i agraïm la seva força i honestedat
que ens acompanyaran sempre. La cerimònia de comiat tindrà lloc demà dijous, dia 14 de juny, a les 12 del migdia, al Tanatori de Sant Just d'Esvern.
Avui és dimecres, dia 13 de juny de l'any 2012.
Festivitat de Sant Antoni de Pàdua, predicador i teòleg franciscà. Portem ja 165 dies d'aquest any de traspàs i ens en queden 201 per finalitzar l'any. Celebrem avui un dels anys més populars del Sant Oral Catòlic a causa dels miracles com li atribueix. Va néixer a Lisboa el 13 de juny de l'any 1195. Va estudiar Teologia a Itàlia
a l'abadir Agustina de Sant Vicenç, especialment autors com Sant Geroni o Sant Agustí. A l'entrar a l'horda dels franciscans va adoptar de nom Antoni en honor de Sant Antoni Abad, per qui sentia gran admiració.
El seu nom de baptisme era Fernando Martins de Buloes i de cognom Taveira Acevedo. Només pel qual no recorda gairebé ningú. S'ha quedat amb Sant Antoni de Parla, que és el nom que l'ha fet famós. Està molt bé. Avui també és el dia dels sants Víctor, Fortunat, Llucià i Aquilina, entre d'altres. Felicitats a totes i a tots els que celebreu avui el vostre sant o aniversari.
Molt especialment els Tonis, Toños, Antons, Antònies i Antonietes. Us saludem des d'aquí, a Ràdio d'Esvern, on vivim amb tu. Amb tots vostès, Sant Just en directe. Des de 60 i més a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, posem la mirada en tot allò que ens sembla que pot interessar a les persones grans i a tot i quanti que ens vulgueu escoltar.
Benvinguts, oients desvernians, seguidors, fans, amics i amigues de la ràdio. Estem amb vosaltres i, si voleu, ens podeu trucar aquí, a Ràdio Desvern, al 93 372 3661. I ara recordarem alguns esdeveniments que van succeir tal dia com avui.
El 13 de juny de l'any 1668, a Manresa, a la comarca del Bages, s'hi esdevé una revolta pagesa antissenyorial coneguda històricament com la balot de les faves. L'estat eclesial tenia aleshores el dret a cobrar dels pagesos de Manresa el que es deia delma, que consistia en una decena part de tots els fruits i hortalisses que produïa el recadiu del terme.
Un grup de pagesos, tot d'una, s'hi va negar. I aquell 13 de juny, encapçalats per Francesc Planes, el del braç de ferro, van assaltar les cases de sis canonges, inaugurant canyes amb alls, cebes i faves enfilerats, al crit de visca la terra. Oriós, aquest personatge, no? El braç de ferro. Perquè jo he trobat aquesta informació casualment...
cercant braç de ferro. Pensava que parlava d'un superheroi. I m'ha sortit aquest personatge que era un pagès. Ah, per ell sí que va ser un superheroi. No, no, és que en l'època ho va ser, no? I tant, que es va atrevir contra els canonges. Es va atrevir contra el que en aquell temps es quedaven amb la... Amb un 10%. Amigo mio, ja està bé la broma, no? Posem una mica de música, sisplau.
Fins demà!
Bé, escoltàvem Carmen de Vizé, una de les obertures. Bé, continuem. I d'una revolta passem a un armistici, o almenys és el que van intentar un 13 de juny de l'any 1713 les persones que van promoure la Conferència de Cervera. De fet, no ho van aconseguir, ja que la condició que les llibertats catalanes fossin mantingudes no es va respectar.
I, per tant, la conferència va acabar fracassant. Ja hi estem gairebé. Com gairebé totes les conferències. O sigui, portem anys i panys en què les llibertats catalanes mai són respectades. No, no, i les conferències acaben en no res. Ens hem de fer valdre pètic i pètic, però no hi ha manera, eh? No hi ha manera.
I de Catalunya ens n'anem a Mèxic, on un 13 de juny de l'any 1859 el president Benito Juárez declara propietat nacional tots els béns de l'Església Catòlica. Recordem que Juárez era indi de l'ètnia Zapoteca. Va aprendre castellà al seminari i va lluitar sempre pels drets dels indígenes.
En principi anava per capellà, però després va plegar i es va passar a l'altra banda. Va passar a la història com el benemèrit de les Amèriques. De Mèxic passem a Dublín, a Irlanda. Ja que el 13 de juny de l'any 1865 naixia el poeta i dramaturg William Butler Yeats, que va ser Premi Nobel de Literatura l'any 1923. Embolcallat en un halo de misticisme, Yeats
ha sigut una de les figures més representatives del renaixement literari irlandès. L'amor a la natura i, sobretot, a les persones i al creador és present en les seves poesies de riquíssim llenguatge. I ens ha costat trobar-ne algun pel final del programa, perquè, clar, es veu que gasta un llenguatge molt ric, però s'ha traduït... Llavors costa una mica, potser es desllueix una mica.
El que passa és que has de buscar algun poema, sempre ho fem, que sigui entenedor a la primera per l'àdio. Perquè no ens costi tant de recitar. I seguim en el món de les lletres, ja que el 13 de juny de l'any 1882 naixia a l'Horta de València l'historiador, filòleg i escriptor, llicenciat en Dret i Filosofia, Salvador Carreres Sacarés.
va ser un dels signetaris de les normes de Castelló en aquella famosa trobada a la Societat Castellonenca de Cultura l'any 1932, on foren redactades les normes ortogràfiques per la llengua catalana i valenciana. Segons l'acord al que van arribar Pompeu Fabra,
Carles Salvador, Josep Sanxís i 19 intel·lectuals més. Això és molt interessant perquè ha explicat la nostra infantesa directament pel mestre i professor Carles Salvador. Tenia moltíssima gràcia. Perquè ell havia participat. Hi havia participat i a més en temps de franquisme puro i duro hi havia molt poca gent que s'atrevís a ensenyar català i valencià. Que per ells, perquè ets
vint i tants intel·lectuals que ho van signar era la mateixa llengua. Clar que sí. Bé, el Citell, els eogirs, que es respecten, es respecten quan estudies català,
Es respecten els girs de cadascuna de les regions? Ell sempre deia, aquest gran mestre que va ser en Carles Salvador, don Carlos, li deien als pobles de Castelló i València, deia que tan autèntic era parlar català a la manera del valencià com parlar valencià a la manera del català. A la manera del català, clar que sí. Que tot val. Clar que sí. També era un 13 de juny, però de l'any 1918, en què naixia Schiller, a Oklahoma,
l'actor estatunidenc Ben Johnson. Criat entre cavalls i cent, un formidable genet va triomfar en famosos westerns com Río Grande, Grupo Salvaje o La Legión Invencible. Va treballar una mica més de 300 pel·lícules i dirigit per mestres del sete art com John Ford,
Sam Peckinpach o Steven Spielberg. Al principi, en totes les pel·lícules, havia de muntar cavall perquè veien que és el que millor sabia, però després va fer pel·lícules de tota mena. Va fer comèdies, imaginen, va fer 300, o sigui, va fer de gánster, va fer de bon noi, va fer absolutament de tot. Va fer de tot tipus, sí, sí. Dos anys després, el 13 de juny de l'any 1920, va esclatar una bomba al Teatre de l'Òpera de l'Havana. En plena representació de l'Aïda de Verdi,
mentre cantava a l'escenari el tenor Enrico Caruso. El famós cantant va sortir il·les de l'accident, però moria dos mesos després, als 48 anys, a causa d'una infecció a la pleura. També va ser mala sort, no? Potser del sotrac i de l'espant li va perjudicar la pleura. No, el que passa és que com a llavors no hi havia la... Els avenços mèdics que hi ha ara, no? No, sí, sí. Ai, madre, és igual. Doncs és clar, els antibiòtics...
Doncs la pleura, quan s'infectava, era mortal. Era mortal, sí, sí. Ah, i recordem també algun economista. Aquests dies que en surten tantíssims. Pobrets que tenen tanta feina. Cada dia. Que ens expliquen uns sopars de dur o que no en tenen ningú. A la televisió i a tots els diaris. Sí, sí, sí. Però ningú va veure venir la pedregada, eh? Tothom parla després. No, és que si sents les cintes de temps enrere, els economistes, cap ni un, no, van...
dir que es presentés aquesta crisi tan enorme. N'hi ha algun que sí que ho veia venir però no li van fer cas. O no es va atrever a dir-ho. Ara tenen molta feina en temps de crisi. Doncs recordem un que va néixer un 13 de juny de l'any 1928 i que va ser Premi Nobel d'Economia l'any 1994. Ens referim al matemàtic nord-americà John Forbes. Molt bé.
Va ser Premi Nobel d'Economia l'any 94, com acabes de dir. O sigui que aquesta persona devia ser molt, molt entesa. En sabia molt, en sabia molt. Tornem a posar una mica de música.
Desayuno con diamantes, quina pel·lícula tan fabulosa, tan maca. Preciosa. I l'Origé, perquè maca també estava. Molt, molt. Bé, tornem de nou al nostre país. Ja que el 13 de juny de l'any 1931 moria, prop dels Jardins d'Aranjuez, que va immortalitzar en les seves obres, el pintor i dramaturg català Santiago Rossinyol. Fou un artista polifacètic i un dels líders del modernisme a Catalunya.
Va néixer al carrer Princesa de Barcelona, a l'alci d'una família d'industrials del tèxtil. De ben jove va marxar a París a estudiar belles arts, a desgrat del seu pare, que volia que fos botiguer o industrial. I de la pròpia experiència vital va néixer l'auca del senyor Esteve, la seva obra més representada.
Al carrer Patrichol de Barcelona, al cau Ferrat de Sitges o als Jardins d'Aranjuez, és ben present encara a l'empremta del Pas de Rossinyol. Obres com Gente Vient, L'Alegria que Passa... Aquesta és molt maca. El Pati Blau o Els Savis de Vilatrista. Joana, tota la gent que han fet alguna vegada teatre mater...
han fet aquestes obres. Oh, clar que sí. Sobretot en el temps que nosaltres feíem teatre mateix. Ara potser no es representen tant, però aquestes obres... Mira, de roda el món i torna el born. Potser sí que es tornaran a representar. L'au que sí, eh? L'au que torna a esteve cada dos per tres. Sí, sí, sí. A més, aquestes obres han fet les delícies de diverses generacions.
I la seva obra pictòrica, això sí, la podem veure cada dia al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Que és deliciosa, també. És fantàstica. Té una obra, una part d'obra molt alegre, i després dels Jardins d'Aranjuez, no sé si és que havia entrat... Potser és perquè ja depenia del seu estat d'ànim.
Del seu estat d'ànim, que potser ja estava una mica malalt, i té un deix de tristesa... Però hi ha uns patis interiors amb flors que són una meravella. Una meravella, no, no. És un gran dibuixant i un gran pintor. Seguint el món de les lletres, perquè el 13 de juny de l'any 1946 va néixer a l'Eixample de Barcelona l'escriptora Montserrat Roig. Autora de novel·les, contes, reportatges...
i centenars d'articles periodístics es va llicenciar en filosofia i lletres i va conrear un estil d'escriptura culta, feminista i amb la voluntat de recuperar la memòria històrica del país. L'hora violeta, el cant de la joventut, els catalans, els camps nazis o digues que m'estimes, encara que sigui mentida, són algunes de les seves obres.
També va destacar en el món de la ràdio i la televisió com una excel·lent entrevistadora.
I que va morir joveníssima. Molt jove, molt jove. Quina llàstima. I, en certa manera, la seva saviesa li venia de família, perquè ja el seu pare, en Roig i Llop, Tomàs Roig i Llop, havia fet moltíssimes coses a la ràdio, havia escrit molt, la seva germana, Glòria Roig... La seva germana, vaig tenir l'honor de treballar en teatre matera amb ella, quan ella era molt joveneta, que vam fer l'heridera a Esplugues.
A la Vens Desplugues. I la seva mare, la Franci Torra, també era una dona culta, o sigui, una família... No, tots ells eren molt, molt. I també un dia 13 de juny, però de l'any 1965, va néixer a Madrid un personatge força conegut, ben popular. Ens referim a l'infanta d'Espanya, Cristina de Borbón i Grècia. Llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat Complutense de Madrid,
és també màster en relacions internacionals per la Universitat de Nova York. Recordem que es va casar a la Catedral de Barcelona, va ser el 4 d'octubre del 1997. I en Vinyaki Urdangarín, també ben conegut de tots vostès, famós al món de l'esport, al món dels negocis i en altres coses que només ho poden. No, no, no, o sigui, molt famós, sobretot al món de l'esport. Recordem-ho com al món de l'esport.
i la infanta viu actualment a Washington des de l'abril de l'any 2009, i com això ho sap ja tots vostès, no cal que ho diem, és mare de tres nens i una nena d'alto estandi. Tres nens maquíssims i una nena, cent nena, no és tan maca com els germanets, que són maquíssims. I de l'aristocràcia passem al món del teatre, ja que el dia 13 de juny de l'any 1969 naixia l'actriu Cayetana Guillén Cuervo,
Tercera filla dels actors Fernando Guillén i Gemma Cuervo va debutar a les òrderes d'Adolfo Marcillac a la Compania Nacional de Teatro Clàssico. Havia interpretat ja diversos papers en obres de Cervantes i Lope de Vega quan va passar al cinema, la ràdio i la televisió on ha fet tant d'actriu com de presentadora. La tenim ben present en obres com La ferida lluminosa de José Luis García
Todo sobre mi madre, de Pedro Almodóvar, o Amor idiota, d'Aventura Pons. Entre moltíssimes altres, i a més la tenim present. Sí, sí, quan fa que presenta el cine espanyol. Presenta el cinema a la 1 i a la 2 de televisió espanyola en l'actualitat, o sigui que la podem veure en molta freqüència, i a més en els debats que participa, interessantíssim. Molt interessant. Interessantíssim, i a més molt bon ull triant les pel·lícules, i ho fa molt bé, molt agradable. Bé,
Posem música. No posem música o sí? No posem música. El directe té aquestes coses. De vegades s'encallen els aparells. Aquest ordinador li donarem un cop de puny. Els ordinadors es penxen tots. Això ja ho sap tothom. Ja ho entén perquè tothom qui té ordinadors, que avui ja som la majoria, de tant en tant se'ns queden en blanc.
Recordem finalment el poeta portuguès Eugenio de Andrade, que va deixar aquest món a la ciutat de Porto el dia 13 de juny de l'any 2005. Andrade era el seu dònim de José Fontinhas. Va ser un home compromès amb el seu temps i els ideals d'esquerres i entusiasta de l'obra de García Lorca, Antonio Machado i Juan Ramon Jiménez, autors que va traduir el portuguès.
La seva obra poètica és intensa i apassionada. Va escriure nombrosos llibres amb títols tan atractius com Ofici de paciència o Trucs i baldufes. És original aquest títol? No, tots els seus títols són molt originals. Al final del programa recordarem tant Andrade com a llits...
llegint algun dels seus poemes. Llàstima que la traducció del portuguès al castellà o al català deuen perdre perquè fa servir unes paraules molt originals. Clar. I aleshores... Potser les equivalents no són les ideals perquè rimien les poesies. Jo l'he trobat en portuguès...
i tenen un ritme i una mica... No, però jo en portuguès no m'atreveixo. Jo no m'atreveixo llegir en portuguès. No, perquè si ens escolta algun portuguès ve aquí i els que no truquen per telèfon venen en persona a donar-nos un cop de punt. No, i a més, amb la gravanda que molta de la gent que ens escolta tampoc sap portuguès i entre que l'hi llegim malament i que l'entendran diran què diuen aquestes persones. Bé, i per als qui ens escolteu, el dissabte, dia 16 de juny, festivitat de Sant Quirz a Santa Julita i Sant Ferriol,
recordem algun dels fets que van succeir aquella data. El dia 16 de juny de l'any 1802, a Menorca, en nom d'Espanya, el capità general de Mallorca, Joan Miquel Vives, pren possessió de l'illa després de la darrera ocupació britànica. Un altre 16 de juny, però de l'any 1870, va tenir lloc a la ciutat de Barcelona el primer congrés obrer espanyol. I un 16 de juny de l'any 1937,
L'escriptor i polític Andreu Nin va caure assassinat a Madrid a mans d'agents estalinistes. Un any després, el 16 de juny de 1938, a Castelló, a la Plana Alta, les tropes franquistes ocupaven la ciutat. Més prop tenim el 16 de juny de l'any 1983, quan Escó, a la Ribera d'Ebre, hi entra en funcionament la central nuclear Escó II. I fa només 3 anys...
El 16 de juny de l'any 2009, al Prat de Llobregat, estrenava la Terminal 1 de l'Aeroport Internacional de Barcelona. I acabem, avui sí, recordant la prodigiosa veu de Jaume Aragall el dia que va debutar al Teatre La Fenice de Venècia amb un èxit apoteòsic que l'ha acompanyat per sempre més. Si la tècnica no falla, escoltarem a Jaume Aragall en alguna de les seves cançons. A veure si sona...
Vola, oh serenata, la mia diretta è sola, e con la bella testa abbandonata posa tra l'enzuà.
Fins demà!
Esplende, pura la luna esplende, vola serenata, vola serenata, vola serenata. És una delícia sentir el Jaume Aragall. Giacomo Aragall, que el coneix en Itàlia. Que dius que se n'ha cantat més.
Déu-n'hi-do, aquí també ha cantat moltíssim. I per tot el món, per tot el món, és un dels grans tenors que tenim aquí. Molt bé, doncs, recordem una mica la cultureta, coses entretingudes que ens puguin alegrar també una mica l'ànim. Una mica la vida i l'ànim. Amb tanta tragèdia com hem de suportar dia darrere dia de coses que passen al nostre entorn, l'evasió, la distracció, l'entreteniment són absolutament necessaris. I quan hi ha una pel·lícula tan entretinguda, tan divertida,
Com les noies de la sisena planta, les xiques de la sesta planta, tot i que la versió original, tu que domines llengües... Home, no, la fem de... S'assem... Exacte. Val a dir-ho que... Uno se atreve con todo. Perdó. El Marc està rient de com ho hem dit en francès, però bé. És molt divertit perquè precisament els personatges són dones d'aquí d'Espanya que han anat a treballar a França
i xapurregen el francès. Ah, deu ser molt divertit. I veure la pel·lícula en versió original és divertidíssim perquè és veure les confusions que fan entre el francès que xapurregen amb accent espanyol i les paraules amb espanyol que regeixen per entremig. Té moltíssima gràcia. No he vist la pel·lícula doblada. No sé això com ho deuen arreglar, però jo la vaig veure en versió original. Clar, llavors és quan no em fa gràcia perquè notes la diferència. Sí.
Això és quan fan pel·lícules traduïdes al català, a TV3 o a qualsevol emissora en català, i surt una persona que parla mexicà, i al fer un castellà notes la diferència. Sí. Aquí també deu ser molt, molt, molt... No ho sé, amb el doblatge algun invent deuen haver fet. El doblada la fan als Cinerenes i amb d'altres cinemes. Serà qüestió de veure la doblada també. Me'n diu que ja fa temps que era estrenada a França. Sí. El que passa és que ara l'han estrenat aquí, eh?
Sí, tampoc massa, eh? La pel·lícula és de l'any 2010. Té dos anys. Dos anys. Dos anys fa que s'havia estrenat a França. Però la pel·lícula està ambientada a París als anys 60. Ara ja hem de dir del passat segle XX, no? Oh, naturalment. Naturalment.
I el personatge protagonista, que diu Jean-Louis, veus quin francès tenim, té un monòton i avorrit dia dedicat a la família i al seu negoci, té una vida molt monòtona, i la seva vida canvia quan coneix a les fems de la sisena planta, un grup d'espanyoles plenes de vida, d'alegria, que treballen com a criades en un edifici elegant,
el prospecte diu elegant, no sembla massa elegant a la pel·lícula, perquè és un edifici molt atrotinat i molt antic, però clar, és als anys 60, i a més és aquells edificis del París, de mitjans del segle passat, que hi havia només un lavabo per tots els veïns, i a més és una comuna, o sigui, el que es deia abans... No, no, no, sí, no era molt...
A més, no érem gaire adonats a les cambres de bany adequades, no, no. I això precisament dona també escenes molt divertides, molt divertides, molt divertides. Doncs ja he dit, la fan en diversos cinemes, encara estarà diverses setmanes en cartell perquè és molt interessant, i la crítica opina...
que té nassos que hagi de venir un francès a ensenyar-nos com parlar de la Guerra Civil sense explicar les mateixes batalletes tronades de sembra que expliquem a les pel·lícules espanyoles. Això ho diu en Toni Vall a Cinemania. Ah, molt bé. Que està bé. I una altra...
obra que recomanem, aquí potser la cosa ja no és tan divertida, perquè té un fons dramàtic, però la interpreten tan bé, ho fan tan bé, que és un goig veure treballar l'Andreu Benito, Jordi Boixaderes, Jordi Bosch i Bois Ruiz. Estem parlant de l'obra Els jugadors.
amb autoria i direcció de Pau Miró, que fan el Teatre Lliure de Gràcia. Ho diem perquè ha estat prorrogada. Havia de durar fins al 20 de maig. Sí, que ha tingut molt èxit. Però la prorroguen fins a final d'aquest mes. Aquest diumenge i el que ve, i tota la setmana, no de dilluns, no, de dimarts a dissabte, que la fan per la nit,
i el dissabte, tarda i nit, i els diumenges a la tarda. En el Teatre Lliure de Gràcia, no us equivoqueu, perquè ara la majoria de coses del lliure les fan a Montjuïc. Ah, sí? Sí, saps que hi ha dos teatres lliures, un Montjuïc i una Gràcia. No, no ho sabia, no? No ho sabies? No. Doncs el de Montjuïc és precisament... El lliure és el de sempre, no? El de Gràcia, el primer, o no? Sí, sí, sí. És el de tota la vida. El de tota la vida, però ja fa molts anys...
que han fet un lliure molt més gran a Montjuïc, on estava enfront del Mercat de les Flores. O sigui, el Teatre Lliure de Montjuïc hi ha també... Tu, que ets l'especialista en teatre... El de Gràcia. No, no, no hi vaig tot el que voldria, perquè, com vostès saben, el teatre últimament té uns preus bastant... Onerosos. Bastant onerosos. Ho dic en castellà perquè la paraula és més rimbombante. Onerosos.
però hi ha llocs i a dir... Però escolta'm, si vols anar a la família, a un teatre que sigui mitjanament entenedor, escolta'm, et costa un ull de la cara. Sí, sí, i a molts llocs botarques a 34, 35 euros... Jo comprenc que el teatre és car, però sí, cada cop és més minimalista. Et fan una rebaixa... Sí, per la gent gran, una mica, no? Moderadeta, o sigui, que a vegades pots veure-ho, no sé, et fan el 10%, et fan el 5%,
El 15%, segons en quin teatre, no és igual. No sempre. No és igual a tot arreu. Evidentment, als públics ens surt més bé de preu. Si vas al Nacional de Catalunya, el descompte és més potable. Ja, ja. Bé, ara us recomanaré, i això que jo no soc molt, molt aficionada a la pintura, que no és figurativa, encara que el Pere sempre diu que figuratiu és tot,
No, jo no ho dic mai, això. Que figuratiu és tot, no? Moltes coses que tu a vegades em dius abstracte, jo ja veig figures, és figuratiu. Hi ha figuratiu estilitzat, hi ha figuratiu deformat... Aquest és a la base només cada color. Però hi ha coses que són úniques i purament abstractes, i tant que sí. El que passa és que tant l'art abstracte com l'art figuratiu abarca milers d'estils, cadascun. Bé, jo us recomano que aneu a Artur Ramon,
que és al carrer de la Palla, de la Palla, em sembla que ho dic bé, Palla 23. Sí, sí, el carrer de la Palla, sí, sí. Neu és tancat, però es truca a un timbre i hi ha una persona que molt amablement us ensenya el contingut i és l'obra d'una noia, Anke Blaue, que, escolta, sobre grans quadres,
i sobre unes textures diferents, fa unes marques de color extraordinàries. És una obra tota de color i textures. Jo diria que això que recomanes és per gent molt, molt entesa i que li agrada molt la pintura. Oh, sí, que li agradi molt el color. Si no hi ha gent molt entesa en pintura, veurà un plafó de color, un panell de color i es quedarà igual que abans. Sí, sí, però sobretot t'has de fixar en les textures de la tela. No, no.
Ja et dic, a mi que no m'agrada gaire aquest tipus de pintura, que pràcticament no diu res, a mi aquesta vegada m'ha impressionat molt. És que en aquest cas són espais. Sí. És la immensitat dels espais vistos a través dels colors. Sí, perquè són quadres de metro i mig per metro. És una cosa extraordinària. Sí, el títol de l'exposició és Espais. Espacios. Espacios.
Bé, recordem també que a la Fundació Vila Casas del carrer, o si és marc, número 20, s'afegeix a l'homenatge que la ciutat de Barcelona organitza l'any 2012 entorn de la figura del pintor Javier Vilató, nascut a Barcelona l'any 21 i mort a París l'any 2000.
Era fill d'un neuropsiquiatre, no?, si no recordo malament. Sí, sí, sí. I a més de pintor, un dibuixant excel·lent. Sí, la seva mare, Dolores Ruiz Picasso, germana del gran artista. Vilotó visquer submergit en l'avantguarda. Personer, juntament amb el seu germà al camp d'Argelers, d'on sortirien, gràcies a l'oncle, a Barcelona a formar un grup que tindria com a objectiu reanimar la vida artística del país.
A finals de la dècada dels 40, torna a viatjar a París on s'instal·la definitivament. A partir dels 50, la seva trajectòria va esdevenir internacional. La seva darrera exposició, a Barcelona, tinga lloc l'any 1999.
De les Hores Ençà, la Sala del Mau, en nombroses exposicions, i la Fundació Vilacases, la darrera va tenir lloc l'any 2006, no hem dit, han intensificat esforços per tal de divulgar el treball del pintor d'avantguarda a la seva ciutat natal. Veus aquí, aquest autor, el Vilator, fa un treball...
Que per molts seria potser estrany o especial. Sí, perquè exagera la figura. Però és figuratiu. Quan hi ha una figura, encara que sigui el cap immens, les cames petites, un va cap aquí, l'altre va cap allà. Aquí el pobre Cosset està deformat completament. És figuratiu, però és figuratiu. El que passa és que hi ha figuratiu realista, figuratiu hiperrealista, un altre que és impressionista, un altre expressionista, que no té la seva tendència.
I evidentment es poden deformar totes les... Ah, i mira, portes també... La de l'Artigues. Aquesta ja la vam veure i en vam parlar. Sí, ja en vam parlar, us la recordo. Recordem que encara es pot veure. Sí, l'home del foc, Artigues, que és ceramista, un ceramista meravellós, i que estarà a l'Obre Social de Caixa Catalunya. A la Pedrera. A la Pedrera. O sigui, CX Catalunya Caixa, l'Obre Social. I la tindrem de gratis completament
del 17 d'abril va començar i estarà fins als 2 de setembre d'aquest any. O sigui que encara teniu temps per anar-la a veure. Tot l'estiu la podem repetir, la podem tornar a veure. La de Vilató no, és fins al 22 de juliol. Però encara queda un mes ben bo. Encara queda un mes.
Bé, doncs... La d'artigues a la Pedrera té, a més, l'avantatge que a les sales d'exposicions de la Pedrera hi ha bancs. Ah, sí, és un lloc deliciós per estar-te una bona estona sense cansar-te. Tu pots contemplar tranquil·lament, hi ha una sala de vídeos on et passen les imatges, on veus com ho fa, com treballa, o sigui que és molt, molt interessant. Bé, i finalment us recordem que el diumenge, el proper diumenge, dia 17,
al parc de Can Soleil i Calernús, itinerari botànic al parc. Descobrirem la vegetació del parc, els seus arbres centenaris, el magnífic jardí romàntic i els seus edificis històrics, com ara la Torre del Rallotge, que fa poc que també la van fer molta propaganda a TV3. Bé, és a Badalona. Molt bé. O sigui que...
Parc de Can Soleil, porta de la Riera de Canyador a Badalona. I recordem també que demà l'associació de gent gran fa una visita guiada al Palau de la Música i que encara queden alguna plaça, molt poquetes. Molt poquetes, però val la pena. Heu de trucar aquesta nit a la Rosa Carbonell i s'hi queden 4 o 5 butaques, o 4 o 5 seients...
Perquè anem amb l'autocar. Anem, anem amb l'autocar. O sigui que demà a les 9 i quart... Que sigueu allà a l'autobús i al parador i realment encara podreu participar-hi. A les 9 i quart en punt, pegueu allà al pujar l'autocar. Això sí, a les 9 i quart en punt, eh? Sí, marxarem a les... Val més que aneu una miqueta abans, d'un quart de deu.
Si no us trobareu que l'autocar ja ha marxat, també val la pena, perquè et porten, et tornen, i allà vas a... No, no, i a més allà farem un vídeo que durarà ben bé uns 20 minutets, i la resta ens ensenyaran totes les... No podrem entrar a platea per lloc normal, perquè estan fent obres. Però, de totes maneres, des del segon pis, que ja se'n sort, ens ensenyaran la platea.
Bé, les persones que potser hem anat una mica sovint, o que hem participat en segons quins actes allà, doncs, esclar, veiem les diferents etapes del Palau. Però ara ens ensenyaran llocs molt bonics que jo no les he vist encara. Molt bé, molt bé. Hem d'anar-hi esmorzats, això sí. Això sí. I a dinar a casa, eh? No ens donaran a esmorzar. No. Hem d'anar a esmorzar. Esmorzadets. Bé, posem una mica de música.
Am l'anyum donate, un mirada, suncler,
Si em volguessis estimar amb la il·lusió fora complita, i viuria tan content que en mon rastre s'hi veuria la llum de l'agraïment.
i a tota hora et cantaria una cançó pels teus ulls que ja mateix et faria. Quina delícia, escoltar en Josep Carreras. I quin goig que ja la tècnica funciona, l'ordinador respon i podem tornar a escoltar les músiques, no? I tant. És la gràcia que tenen aquests aparells que...
Ara es pengen i ara tornen a arrencar i aleshores podem seguir. Sí, mira... Recordem que fa uns dies ens va deixar una de les veus més populars del món musical des de finals dels 50 fins a principis dels 70 del segle passat. Ens referim a Estela Raval, la solista del conjunt Los Cinco Latinos. Aquest és el recull, hem fet només un...
un retall, no?, un parell de paràgrafs o tres de l'article que, signat per Robert Moore, va publicar a La Vanguardia diumenge passat, tot recordant aquesta coneguda cantant. Gràcies, mamà, per tot el que m'has donat. Ben aviat estaràs delactant amb la teva veu els àngels. El cel estarà de festa amb la teva arribada. Ho va escriure dimarts a Facebook la filla de Estela Raval. La Mònica...
Poques hores abans d'aquell mateix dia, la popular cantant argentina va deixar d'existir. Tenia 77 anys i va morir en un hospital de Buenos Aires després de lluitar contra el càncer de mama durant 10 anys. La veu angelical i prodigiosa de Raval també va ser la veu de los cinco latinos, grup que durant els anys 60 va triomfar per tot el món. Va ser fundat el 1957
per ella i el seu marit, el trompetista Ricardo Romero, juntament amb Héctor Buensanti, Mariano Crisiglione i Jorge Francisco Pataro, encara que aquest últim seria substituït el 1960 per Carlos Antimor. Tots eren compatriotes, però van optar per dir-se latinos perquè, segons explicava Raval, hagués estat molt localista d'anominar-se els 5 argentins.
El conjunt va néixer, inspirant-se, en el grup dels Estats Units de Driving Blues, The Platters, però cantant en castellà versions d'èxit amb anglès. En els anys 50, la premsa del seu país va qualificar Raval de la primera cantant pop de l'Argentina, on també se la considera una de les dones pioneres del rock i del jazz.
Però el segell d'identitat de los cinco latinos acabaria sent la cançó romàntica, la balada i el bolero, amb la interpretació de temes tan populars com Resistiré, Balada de la trompeta, Dímelo tú o Solamente tú. El 1958 van gravar el seu primer àlbum, Meravilloso, Meravilloso,
acompanyats per l'orquestra de Waldo de los Ríos. Quan ja eren un boom a Llatinumèrica, los cinco latinos van aterrar a Espanya el 1960. Van actuar a l'emblemàtica Sala Florida Park de Madrid, en el Festival de Benidorm, i van complir la plaça de toros de València. El grup es va separar el 1969 i l'any següent Raval va iniciar la seva carrera en solitari.
En motiu del Mundial de Futbol d'Espanya, el 1982, el quintet es va convertir en sextet i va tornar als escenaris amb el nom artístic d'Estela Raval i Los Cinco Latinos.
Escoltem a l'estima. Tu cara, tus cabells...
Fins demà!
També guardo el fracaso que de tiempo me duró Me condeno en silencio a buscar un consuelo para mi corazón Me parece mentira después de haber querido como he querido yo Me parece mentira encontrarme tan sola como me encuentro hoy
Podríem estar-la escoltant tota una tarda perquè té una veu tan deliciosa, però ens ha deixat i he aquí el nostre homenatge. Molt bé, doncs com deia la ressenya, com deia la seva filla, ara cantarà amb els àngels, no? És una esperança. Bé, i ara coses del nostre poble. Endavant. L'escultor i veí Jaume Plensa creu Sant Jordi 2012. L'artista de projecció internacional, afincat a Sant Just d'Esvern, Jaume Plensa...
ha estat una de les 25 personalitats i 15 entitats que el govern de la Generalitat ha distingit en guany amb la creu de Sant Jordi pels serveis a Catalunya en la defensa de la seva identitat o en el pla cívic i cultural. Concretament amb aquest guardó es reconeix a l'escultor la prestigiosa aportació a l'art català i a la cultura catalana que ha contribuït decisivament a internacionalitzar el nostre art.
Se'l considera autor d'una obra que reflexiona sobre l'absència, la incertesa o el desig. Temes interessants, eh? Interessantíssims. L'absència, la incertesa, el desig... Això gairebé està en el fons de totes les obres d'art, tant poètiques com plàstiques, de moltíssims autors. Bé, recordem també avui que s'ha concedit el Premi Príncep Astúries a la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja,
O sigui que recordem una mica que dies enrere... Ha m'agradat molt aquestes samarretes que han editat i que ara veig que porten moltes persones, on en la mateixa samarreta està la mitja lluna i la creua. Ah, clar que sí, perquè ja no és només en camps de guerra, no. És amb l'ajuda dels altres, tan amarquen aquests temps que són tan difícils,
També tenen al seu càrrec molta, molta persona que té unes necessitats que no poden ser complertes. Recordem que 260 persones de Sant Just d'Esbert són sòcies de la Creu Roja. Coincidint amb la celebració del Dia Mundial de la Creu Roja, l'agrupació d'Espluga Sant Just va commemorar-ho amb un acte al qual estaven convidades aquestes 260 persones que són sòcies de l'entitat, un 1,7% de la població.
O sigui que aquest és un record i és una satisfacció realment que aquesta entitat tan meravellosa i tan senànim de lucre, perquè realment som voluntaris i la seva tasca és infinita, sigui governada amb aquest premi tan important a nivell internacional. Posem una mica de música.
Bona nit.
Bé, i ara què parlarem, ja que parlàvem d'art? Doncs jo parlaria de la Mona Lisa, perquè si teniu el suplement de cultura de la Vanguardia d'avui, fa un reportatge preciós on explica detalladament, no ho llegirem, perquè no tenim temps. Però és molt interessant de llegir
tota la investigació que venen fent des de diversos anys amb les diferents monalisses que hi ha pintades per aquest món. Han arribat a la conclusió que la que tenim al Prado és tant o més interessant i amb més valor artístic que l'original.
Però, de fet, és que, ara ho comentàvem abans amb la Joana, tots aquests grans mestres, com Leonardo, Miquel Àngel, Rafael, tenien estudi, tenien deixebles... No, i aquí els espanyols també. I els espanyols també, i els espanyols també. Tenien ajudants, i tenien gent que ho feia... Tenien una escola de música, no, de pintura. Tenien una escola de dibuix i pintura, i tenien deixebles que eren tan bons o més que ells. O sigui, que aleshores s'havia identificat tant amb aquest coneixement d'anatomia
I dovinaven tant l'estil que el mestre els deia això va per aquí, això va per allà. Clar, ells hi posaven la seva petita imprompte, però seguien les normes del mestre. És curiós que tots els grans museus del món tenen en l'actualitat, i amb els ordinadors ho detecten, unes restauracions acuradíssimes. Sí.
Fins a l'extrem que aquesta Mona Lisa que teníem al Prado tenia el fons negre i han averiguat per transparència que darrere d'aquest fons negre hi havia tot un paisatge de col·lòs. Preciós, preciós. L'han retocat, l'han restaurat, l'han retocat. De ser un quadre fosc i una miqueta intimista, és esplèndid, té una...
Luminositat extraordinària. De ser un clar obscur ha passat a ser lluminós. I ara tenim que amb les avantatges que hi ha els quadres seran constantment restaurats al llarg del temps. Els restauradors són uns grans artistes que segueixen... I a més a més seguint les normes. Perquè els restauradors antics a vegades ho feien a la seva manera i a vegades xafaven l'obra. Han de seguir l'estil d'aquell autor. Bé, ara posarem la música de la poesia.
Com ja us hem anunciat, amb dos breus poemes dels autors que hem recordat avui, ens acomiadarem de vosaltres. En primer lloc, Cuando seas mayor, de William Butler Jeats.
Cuando estés vieja y gris y soñolienta y cabeceando ante la chimenea, toma este libro, léelo lentamente y sueña con la suave mirada y las sombras profundas que adornaban tus ojos. Cuántos amaron tus momentos de alegre gracia y con falso amor o de verdad veneraron tu belleza.
Pero solo un hombre vio en ti tu alma peregrina y amó los sufrimientos de tu cambiante cara. Inclinada ante las relumbrantes brasas, murmulla un poco triste cómo escapó el amor y anduvo en las cimas de las altas montañas y entre un montón de estrellas ocultó su rostro.
Escolté, Mara, Poema a mi madre, de Eugenio de Andrade. En lo más hondo de mí sé que te traicioné, madre. Todo porque ya no soy el niño adormecido en el fondo de tus ojos. Todo porque ignoras que hay lechos donde el frío nos demora y noches humorosas de aguas matinales. Por eso a veces las palabras que te digo son duras, madre, y nuestro amor
Es infeliz. Mira, ¿quieres oírme? A veces aún soy el niño que se adormeció en tus ojos. Aún aprieto contra el corazón rosas tan blancas como las que tienes en el retrato. Aún oigo tu voz. Era una vez una princesa en medio de un naranjal. Sabes, hijo, la noche es enorme y todo tu cuerpo creció. Me salí del retrato y de
A beber mis ojos a las aves. Ya sé que nunca me has olvidado. Guardas mi voz dentro de ti. Gracias por las rosas blancas. Por el tiempo vivido viéndote crecer. Y por tu amor. Gracias, hijo. Me voy con las aves.
Y ara, Los amantes sin dinero, de Eugenio de Andrade. Tenían el rostro abierto a quien pasaba. Tenían leyendas y mitos y frío en el corazón. Tenían jardines donde la luna paseaba dando la mano al agua y un ángel de piedra lo tenían por hermano. Tenían, como todo el mundo, el milagro de cada día resbalando por los tejados y ojos de oro en los que ardían los sueños más extraviados. Tenían hambre y sed
como los bichos y el silencio en torno de sus pasos. Pero a cada gesto que se hacía, un pájaro nacía de sus dedos y deslumbrado surcaba los espacios. En un lugar del sur, también de Eugenio de Andrade. Es un lugar del sur, un lugar...
Donde la cal amotinada desafía el mirar. Donde viviste, donde a veces en sueños vives aún. El nombre empapado de agua acude a tu boca. Por caminos abruptos descendías a la playa. El mar batía en aquellas piedras, en estas sílabas. Los ojos se perdían ahogados en el fulgor más hermoso el primer día. Era la perfección.
I així hem arribat a la fi d'aquest programa. Com la perfecció, no? Sí. Que bons, aquests poemes. Molt macos, preciosos, molt sentimentals, molt tendres. I molt bé, Marc, al final s'ha aconseguit trobar totes les músiques que funcionés l'ordinador. Ara t'hi donen els papers en l'aire. Molt bé. Bé, doncs, si voleu tornar a escoltar aquest programa, el dissabte vinent serem amb vosaltres a les 11 del matí. I si no, fins al proper dimecres, si ja ho vol,
en què tornarem a ser 60 i més. Moltes gràcies, Joana. Moltes gràcies, Pere. I sobretot a vostès per escoltar-nos. A reveure. Moltes gràcies a tothom. A reveure.
Fins demà!
L'agafo jo, que tu estàs conduint. No, no, ja l'agafo jo, passa mal. Però si és la Rita, ja contesto jo. Que no, que no passa res, que puc fer-ho. Dóna'm. Rita, estic conduint a tot.
Les imprudències al volant generen víctimes mortals, però també seqüeles per a tota la vida. Perquè pots evitar un accident, però no el seu record. Recorda-ho, els accidents són per a tota la vida. Al volant, risc zero. Generalitat de Catalunya. Tot va començar a la nostra cuina, la cuina més petita del barri. Havíem de fer alguna cosa amb la nostra brossa. Encabir els covells de reciclatge era difícil, però no impossible. Ens ho vam muntar com vam poder i vam començar a reciclar. Satisfets del nostre esforç, el volíem donar a conèixer el món.
Aquí reciclem.cat, si voleu entrar, perquè no és una qüestió de cuina petita, sinó de responsabilitat gran. Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració d'Ecoembes i Ecovidrio. Ara escoltes ràdio d'Esfern, sintonitzes ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Junts, 98.1.
Esta es la situación y así no debe continuar. El engranaje burgués del mediocre socialismo impide la misión del prometedor futuro productivo. Creadores de incomprensión y anquilosamiento, el apoyo al viejo sistema capitalista... No hay cambio. No hay progreso. No hay cambio. No hay progreso. No hay cambio.
No hay progreso. Solo la adaptación camaleónica a otros vientos mientras las viejas estructuras consolidan su poder y el ruido del ejército se aplaca con nuevas compras de armamento. No existe. No existe. No existe. Ya no hay compromiso social en el gobierno.
Fins demà!