La ràdio de Sant Lluís, l'orat de Víctor Pú
Carave, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Música
Connecta't al català.
Vine al Consorci per a la Normalització Lingüística i apren català o millora'l.
Des del nivell inicial fins al nivell D.
A classe o des de casa.
Tens més de 140 punts de servei arreu de Catalunya.
Saber català té molts avantatges.
Tant en el món professional com en les relacions socials.
Informa't en el web cpnl.cat.
A Sant Jus, servei local de català.
Ens trobareu a les escoles, carrer Montserrat, número 2.
Jazz.
De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda,
relaxa't amb estils com el chill out,
l'smood jazz, el funk, el soul
o la música electrònica més suau.
100% música relaxant.
Get back to surrender.
Cada dia, de dilluns a divendres, i de 4 a 5 de la tarda.
Everybody loves my sunshine.
Smooth Jazz Club.
T'hi esperem.
Ara escoltes ràdio d'Esvern.
Sintonitzes ràdio d'Esvern.
La ràdio de Sant Jus.
Benvolguts amics de Ràdio d'Esvern.
Avui és 28 de setembre, dimecres.
L'audició 60 i més torna, com cada setmana,
a ser amb vosaltres per oferir-vos aquest magazín d'Hamanitats.
Amb actualitat, curiositats, reportatges,
orientacions alimentàries, destins viatgers, música...
Tot allò que pugui fer agradable aquesta hora,
de 8 a 9 del vespre,
i en segona audició, el proper dissabte, d'11 a 12 del matí.
Avui comptem, en l'equip del programa,
a una persona molt rellevant d'aquest poble nostre,
i que ens fa molta il·lusió de tenir-lo en la nostra audició.
mossèn Joaquim Rius.
Com que diu que és per 60 i més,
ja estem en aquesta.
Això mateix, ja podem ser-hi.
Igual ja està aquest mes, deu de complir 60, no?
Diu 60 i més, o menys.
O menys?
Sí, però avui com el menys,
s'ha fet fallida,
perquè fins al Nadal no el tindrem,
doncs, sí, perquè té assatges de dansa.
Ah, dansa, grames.
I han canviat el...
Ui, balla molt bé, eh?
Molt bé, molt bé.
Sí, amb el grup de ball de...
Com si...
No, no, doncs no riguis, no?
Que fa molta gràcia.
I clar, diu, abans assajava el dilluns,
i ara m'han tocat els nassos,
que és el dimarts a les 5 de la tarda.
Ah, clar.
Diu, i fins Nadal,
doncs no podré ser amb vosaltres.
Dansa artística o de ball de saló?
No, ball de saló no, dansa artística.
Artística.
Sí, bueno, fan de tot, modern, espanyol,
el reggaeton no el fa molt bé.
Dansa contemporària.
Sí, sí, sí, sí.
Bé, continuem.
L'equip del programa,
la Lina, la Montse,
en Joan Maria García Puigdevall,
en Carles Hernández,
el mossèn,
Joanquim Rius,
i la Joana,
som a punt per posar en marxa
el programa 60 i més.
Com dèiem,
la nostra veu jove,
en Joan Xirivella,
no podrà ser amb nosaltres
fins pels vols de Nadal,
ja que la seva altra gran afició,
amb la qual gaudeix moltíssim,
que és la dansa,
l'han canviat el dia d'assaig
i no li és possible
estar amb nosaltres.
T'hi esperem per Nadal, Joan.
La Tardó s'ha presentat
adornada de tot un reguitxell
de pluja,
llampecs,
llams
i trons,
i fins i tot
una mica de pedra,
que ha mullat adesora
les ha de sergades terres
d'aquesta Catalunya nostra,
que ben bé
que ho necessitava.
I encara que continués
aquest temps de pluges,
serien ben agraïdes,
malgrat que en alguns llocs
tenen la brema a mig fer.
Però ja és ben sabut
que mai no plou
a gust de tothom.
A Barcelona,
alguns dels concerts
del divendres
van haver de ser
suspesos,
però el Piro Musical
va lluir,
com sempre,
com a punt i final
de la festa major
del Cap i Casal
de Catalunya,
encara que
amb alguna goteta
cap al final.
també a Tarragona
a les festes
de Santa Tecla
van haver de lluitar
amb el mal temps,
però
amb bon humor
tot se supera,
ja se sap,
com es diu en castellà,
amb el tempo
buena cara.
Aquest és
l'inconvenient
de celebrar
les festes
a la tardor.
Ja vaig a dir
un d'allò,
una cosa
que em va agradar molt
sobre la Mercè
i sobre Santa Eulàlia.
Diu,
com Santa Eulàlia
és el febrer
i la patrona
de la Mercè
li ha tret protagonista,
diu,
doncs mira,
el dia de la Mercè
plourà.
Ale,
enfadada.
Ah, sí?
No és així?
Les competències
veu que també
s'estableixen
al barri de dalt.
Ah, sí.
I tant, i tant.
Bé,
seguim.
L'Associació de Gent Gran
de Sant Just
va celebrar
l'entrada
de la tardor
amb una representació
de música
i poesia
realment extraordinària.
El llenguatge poètic
de la verema
i el vi
de la nostra terra
amb il·lustracions
musicals,
una performance,
una representació
que ens va sorprendre
agradablement
a tothom
amb la sala
de gom a gom.
Els textos,
la música
de l'acordió
com a acompanyament,
va fer sentir
als presents
la sensació
d'estar davant
d'una d'aquestes
obres contemporànies
tan de moda
actualment.
La interpretació
de la poetesa
Soledat Gascó,
autora de la majoria
dels poemes,
i del rapsòdia
Jordi Odina,
acompanyats
de la màgia
de l'acordió
de la senyora
Rosa Maria Tomàs,
va passar
de relleu
la gran vàlua
dels intèrprets.
Resumint,
va resultar
una vetllada
extraordinària
amb l'original
colofó
d'una tempesta
violentíssima.
O sigui,
que
després espero
que les persones
poguessin
arribar a casa seva
sense mullar-se.
aviam,
la setmana passada
es va celebrar
a nivell europeu
el dia
sense cotxes.
A Barcelona
es van fer
peatonals
en un dels seus trams
dues vies
principals,
la via
La Lletana
i Major de Gràcia,
i estones
els uns trams
d'altres carrers
segons
a quines hores.
Aquí a Sant Just
es van perllongar
durant tres dies
espais restringits
dels carrers
Bona Vista
i Raval de la Creu.
Amb aquestes
accions
es pretén promocionar
l'ús del transport públic,
la bicicleta
o bé
una manera
molt sana
de transport
com és
el caminar,
per qui pugui.
i hi ha opinions
a favor
i també opinions
en contra.
Vosaltres,
tots cinc,
què pensem?
Comença el més petit.
Ah, no sé,
és el més petit.
Mira,
el burro va davant.
No!
Això no, mai.
No, no, no.
Ho dic com a frase popular.
Ah.
No, no, no.
Només he pensat
que això del trànsit,
esclar,
quan te n'adones
que anant caminant
arribes també als llocs,
que anant amb serveis públics
hi arribes també,
i anant de cara
al pràctic
de no veure't esclavitzat,
haver de sortir
sempre
conduint,
doncs te n'adones
que fas un bé
a tot l'entorn,
a tot l'ambient.
I vull dir això
perquè
jo entenc
que les persones,
doncs,
estem muntant
la societat
d'una manera
que,
esclar,
mira,
si no,
si la gent,
doncs,
no va amb cotxe,
doncs,
no arriba als llocs,
no,
però, esclar,
és que llavors
què vol dir
anar a treballar?
O què vol dir
que et rebin
amb una empresa?
Si no marques
alhora
ja et descompten.
És a dir,
tot és una cadena
que va embrutint
la nostra convivència.
Perquè,
me'n recordo
el meu oncle
que era
un gran pagès
de la banda
de Lleida,
concretament
a Isona
i a Vella de la Conca,
ell estava allà
i deia,
diu,
no m'agradaria,
diu,
estic bé
aquí al poble,
al camp,
diu,
amb un convenciment
que som els burros
de la societat.
Diríem,
ho dèiem al sentit
d'estar en pitjor situació.
diu,
però és curiós
perquè jo no envejo
per res
haver de córrer
per arribar
i que marcar
i si no marques
no cobres
i si després surts
has de tornar
a anar a dinar
de córrer cuita
i tornar allà
a l'empresa,
etcètera.
Diu,
en canvi aquí jo
vaig fent amb la mula.
Sí,
però que és tot un problema
estar allà fora al camp
que tampoc no és fàcil
i mirant el cel
si plou
si neves
si cau pedra
de tot.
Llavors ell deia,
diu,
però jo vaig amb la mula.
Me'n canso,
m'espero,
paro
i veig un trago d'aigua
em torno a aixecar
i tornem-hi.
O vi.
O vi,
veu?
A cadascú que vulgui.
A cadascú que vulgui.
Jo crec que gasto aigua
per això és de l'àrib.
No,
però vull dir,
amb això vull dir
que moltes vegades
és el que ens hem fet
i ara plorem
pel que ens hem fet.
Sí,
és un esclavatge modern.
I hem d'acostumar-nos
a l'esclavatge aquest
i a viure com a esclaus
de l'ambient,
del correcuita,
del mar de pressa,
de que la gent no es veu,
de que la gent
només...
No parla.
Es passa un als costats
dels altres i prou,
ens trobem tots apilats.
En canvi,
doncs,
si tens la possibilitat
de caminar,
de saludar,
de trobar-te amb un altre,
d'agafar un autobús,
d'agafar...
T'adones que dius,
bueno,
mira,
almenys no poluciono tant
la naturalesa,
no la destrueixo tant
i comparteixo més
amb la gent
perquè ara també,
és clar,
si vas amb l'autobús
i amb el metro,
tampoc no pots parlar gaire
perquè tots van
amb els auriculars posats
o amb el telèfon.
O amb el telèfon.
al davant
i dius,
bueno,
mira,
doncs,
que vagi fent...
No hi ha comunicació verbal.
No hi ha comunicació.
És a dir,
això ens empobrim.
Jo sempre dic
que la naturalesa
ens ensenya
i, per tant,
amb els anys
i els segles,
nosaltres potser
no ho veurem,
però estic convençut
que farà
donar compte
que moltes coses
aquestes
no ens ajuden
ni ens fan més.
No, no, no,
és allò,
bueno,
tenim l'esperança
de robar el món
i tornar al bord.
Sí.
Un programa de la tele
deia
que,
degut a que la crisi
aquí
sembla que hagi passat
una mica,
torna a haver
una gran quantitat
de trànsit
de tal manera
que arribarà un moment
que quedarà tot col·lapsat.
És a dir,
que en el 2013-2012
s'havia baixat
degut a la crisi
molta gent
no va fer la cotxa,
ara el tornen a agafar
i omplen les carreteres
i omplen tot
i queda
i bueno,
i aleshores després
venen
totes aquelles contaminacions,
aquelles malalties
de pulmó
i tot allà.
Sí, sí, sí.
Per mi,
per mi,
per mi,
sí, continua.
No, no,
ja està,
caminem, caminem.
Algú ja va dir
que podríem circular,
el que no podríem fer
és parar.
Ja, bueno,
però potser...
Sí, però mira,
a Madrid...
No hi haurà manera
d'estacionar.
Ah, no,
estacionar res,
no, no,
estacionar.
Ahir va ser un miracle.
Vaig haver d'anar
a Cornellà
al cap,
diguéssim,
per una petita radiografia.
Miracle del cel.
De trobar un post
per aparcar.
Escolta'm,
però va ser un miracle
tan gran
el meu marit
no s'ho pensava.
No, no, no.
Em faran sortir d'aquí.
Dic, no,
que el senyal
és a partir d'aquí.
Aquí no ho diu res.
Però ell no s'ho creia.
Jo tens que deixar el cotxe
al començament de la Diagonal.
Diu,
ja aniré caminant
fins després.
abans allà al cap de Cornellà
s'aparcava molt fàcilment.
Sí.
A part darrere,
aquell carrer
que hi ha aparcat
ment per tot.
Sí,
no, no, no,
perquè han fet jardins,
han fet voreres,
han posat barres.
No,
jo hi he,
sí, sí.
ara ja no porto cotxe,
però últimament
ja no hi anàvem cotxe,
anàvem al tram baix,
caminava el meu circuit
fins a arribar al cap
de la carrera.
Sí,
del tram baix
allà,
Déu-n'hi-do.
Fixeu-vos per això
que és curiós,
la gent jove,
molts marxen de la ciutat
i van refent aquests pobles,
famílies,
que van refent pobles destruïts,
que s'han abandonat
i els van poblant,
se'n van allà,
se'n van a tornar
als treballs del camp.
Els treballs del camp
i després tenen l'avantatge
que com avui dia
a través d'internet
i totes aquestes coses
es pot treballar.
Es pot treballar.
Perquè jo a vegades
dic al meu fill
escolta que estàs treballant
o et diu sí,
no,
és que estic treballant
i està a casa seva.
Sí, sí, sí.
No ha anat a la feina.
És a dir que
una cosa potser
anirà compensant a l'altra.
Si la cosa administrativa
es pot fer.
Anirà compensant.
A altres coses no.
Si això és un guany
que es pugui treballar des de casa.
I tu què dius, Joan Maria?
El Joan Maria no,
que és el rei dels cotxes, no?
No, no, no.
En fi,
tot el que s'ha dit
hi ha 50.000 casuístiques.
Tot és veritat.
El que passa
és que estem enmig del canvi
i quasi no ens en donem compte.
Amb els cotxes,
què passa?
Jo ja ho he dit més d'una vegada.
No pot ser
d'anar en cotxe a Barcelona.
Per què?
T'has d'anar al garatge
si en trobes
i pagar un disbarat.
Oh, ja.
Però el que
segurament
el que fem més malbé
és l'atmosfera.
És a dir,
nosaltres
vivim per l'aire.
L'aire
a la zona metropolitana
de Barcelona
està enveranat.
Ens estem
intoxicant.
Per tant,
els poders públics,
amb això Europa
ja ho està dient,
que a Espanya
la majoria
de capitals
no compleixen
i estem també
avisats
per una munta
molt important,
igual que l'economia.
ens vindran multes.
Per sempre ho anem allargant,
per si de cas.
Ara ho anem allargant
perquè fins que
vingui la multa
hi haurà de fer-la.
Bueno,
sabeu què passa a Barcelona?
Que està
entre,
és una vall
entre dues muntanyes.
Sí, també.
Montjuïc
i el Tibidabo.
I és clar,
és un cau
tancat
amb menys
quan fa aquell vent
tan horrorós,
llavors
sí que es pot,
però si no,
mentre tant,
i vas enmagatzemant
i enmagatzemant,
clar.
El problema és
perquè no fem res.
Llavors els poders públics
hauran d'intervenir
i, bueno,
a Barcelona
només hi haurà d'entrar
els cotxes
que no contaminin.
Molt bé.
i, bueno,
jo ho trobo tot molt bé,
però necessito
uns serveis
que complaguin
la meva necessitat
de desplaçar-me
per la ciutat.
Això és més difícil.
Per això,
doncs ja està.
Mentretant,
què pots fer?
Doncs aguantar-te.
I anar
i anar
i anar
ensumant.
Jo no tinc cotxe
i ara
hi he après,
fa anys, eh?
Ja fa
menys fa
8 o 10 anys.
Hi he après
a anar
amb el transport públic
i buscar les línies,
la manera
d'enllaçar
l'una amb l'altra.
Ja no tinc cotxe.
El transport públic
a Barcelona
està molt bé, eh?
Segons quines línies,
lina,
segons quines línies
has de fer
dos i tres
tres bordos, eh?
També,
però el mateix
bitllet serveix.
No ho sé,
però es demanar
d'aquí cap allà.
Sempre ens estem queixant
d'aquest país
i hi ha moltes coses
que no van bé.
És veritat.
però amb el tema
del transport públic
estem...
No està tan malament.
A nivell mundial
segurament estem
dels 15 primers del món.
Dels millors.
I més barat.
I si mirem del preu
encara més.
Encara millor.
Llavors és una canga.
Si agafem,
per exemple,
Londres,
Londres és caríssim
i dolent.
Quan van en tren.
Vull dir que val
4 o 5 anys.
Tota la gent
que està de fora
arriba en tren
a la City.
Sí, sí.
Esclar.
és l'única manera.
Potser el tren
és més econòmic
que els autobusos
que circulen per la ciutat.
quan fem treballs
d'això d'anglès
hi ha línies
que són més econòmiques
perquè van més
xuf, xuf, xuf, xuf
i hi ha línies
que van més ràpides.
Aquí a Barcelona
també tenim
la línia 9
que està...
que, bueno,
no està acabada.
però aquest tros
que va fins
de Pedralba
és fins
a l'aeroport
d'on gos anà-hi.
Que és nou ara.
No contamina
i a més a més
va sense conductor.
Ai, mare.
Aquelles vagues
que sempre...
Això ens alegra
la vida
com bé.
Però ja hi ha la pega
que hi ha
una trompada
d'aquelles grosses.
Hi ha la pega
que hi ha un lloc
de treball menys.
No.
Bueno, no.
No, no.
Com a mi, tres.
Com la gent.
I les dos de festa
cinc llocs de treball menys.
El que passa
és que se'n creen
altres de nous.
La ciència
sempre fa que
les persones...
Una cosa compensi l'altra.
Sí,
i a més puguin fer
treballs
sense necessitat
de cansar-se.
De cansar-se.
Hem passat
dels animals
que...
Sí,
que ens tenen exportades.
Van passar els cotxes
també d'aigua
i s'ho haurà acabat.
i no sé què,
no sé quantos.
Sí,
n'hi ha que perden
o que perden
el poest de treball.
Després s'hi creen
altres.
Però després hi ha uns millors
que s'han de preparar més.
O sigui,
la gent s'han de preparar més.
I això és el que
està passant ara també.
Hi ha molts oficis
aquesta última dècada
que ja no hi seran més.
Però en sortiran de nous.
Clar.
Sí,
bueno,
això ho debo sempre...
sempre el Martín.
El Salamartí
no ho diu sempre.
Sí, sí.
Dius, clar,
hi ha treballs
que es perden.
Però hi ha treballs
que es fan nous.
Sí,
aquests nous
que tenen més tecnologia,
aquests,
evidentment,
la gent s'han de preparar més.
Molt més.
I aquí tenim
molta mà d'obra
molt senzilla.
Bé,
no...
Bé,
bueno,
però tots són declarats
i d'on ho sent dirà.
Això mateix.
Tampoc és veritat.
a Espanya en aquest moment
tenim el doble
d'enginyers
que a Alemanya,
que té el doble
d'habitants.
Sí,
però se'n va anar a Alemanya.
El que passa
que aquí
la gent
ha estudiat molt,
tenen moltes carreres,
però després
no hi ha feina
per fer aquestes carreres.
Això mateix.
I llavors
hem malgastat
els cèntims
de formar tanta gent
per coses
que no...
segurament...
Al que necessita
la societat.
Mitjanes
adequades
de formació professional.
Sí,
és que l'hem posada
molt mal lloc
a la formació personal.
Ara es va posar.
En un moment,
en un moment,
que està ressurgint.
Ara està més bé, no?
Ara sí.
Ara sí.
Perquè és una pena
que feines tan maques
com els artesans
s'hagi perdut.
Els artesans
tenen que tornar.
I tant,
si no ho perdem tot, eh?
Tots són modes.
Els artesans
tornaran, senyors.
Sí,
esperem, no?
Ah, sí.
Vale.
Anem amb una miqueta
de música,
Carles,
sisplau.
Bé,
continuem,
com deia la Lina.
Fa uns dies
vam presenciar
una escena
que justifica
la gran admiració
que sentim
pels gossos pigall.
La gran compenetració
que existeix
entre l'animal
i la persona
a qui serveix,
millor dit,
a qui dintre
de les seves possibilitats
cuida
i protegeix.
De sempre
hem considerat
extraordinària
la seva tasca
envers les persones
cegues.
Són animals
extraordinàriament
ensinistrats,
obedients,
dòcils
a les ordres
del seu amo,
de bon caràcter,
atents
a aquelles
circumstàncies
que poden representar
un perill
per a la persona
a qui cuidar.
La escena
va ser
la gran ajuda
que va prestar
el gos
a un ancià
que,
a banda de sec,
tenia problemes
de mobilitat
per pujar
a un servei públic,
que és el que dèiem.
L'última línia,
sisplau,
Lina.
Diu,
els gossos pigalls
estan molt controlats
ja que sempre
es té en compte
el seu estat de salut
al ser
una part important
de la persona
a la qui serveix
de guia.
Segueixen,
obligatoriament,
exigents
controls
veterinaris
d'higiene
i d'insinistrament.
El taxi
és un dels serveis
públics
més vitals
per a les persones
cedes
que amb els gossos
pigalls
poden accedir
a qualsevol lloc
amb les millors garanties
de rapidesa
i seguretat.
En taxi
poden desplaçar-se
per anar
a treballar,
al metge
assistir a representacions
teatrals,
als restaurants,
de la mateixa manera
que qualsevol
altre usuari.
Un momentet,
mossèn,
les esglésies
poden entrar també
als gossets?
Suposo que sí.
Els pigalls sí, no?
Com que de vegades
són coses d'experiència
si t'hi has trobat,
de vegades no t'ho planteges.
No, però jo,
per exemple,
accepto animals
també a l'església
que vulguin,
per exemple,
a vegades
venen gent
que porten un gos.
Jo li dic
però aquest gos
com es comporta?
Clar.
Perquè, esclar,
si és un gos
que m'ha d'estar
donant voltes
tota l'estona
per l'església
bordant,
doncs diré que no.
L'església
d'arribar tota l'estona.
Ara,
si és aquella bèstia
que està allà al costat
i inclús a vegades
són d'aquests
tan menuts
que no saps
si és un gos
o és un conillet
allà,
però bueno,
doncs,
ells estan allà
tan tranquils.
En aquest sentit
jo no tinc agúnia.
Ara,
sí que demano
que es comportin.
Naturalment.
Segueix,
el Joan Maria.
Des de fa temps
els gossos Pigall
estan sota una llei
que els permet
l'accés lliure
a qualsevol
espai públic.
A mitjà de transport
unes 200 persones
ceques a Catalunya,
un centenar llarg
a la província
de Barcelona
viatgen
acompanyat
d'un gos guia.
Un gos Pigall
està molt ben educat,
camina sempre
al costat
del seu amo
i si es dona
l'ocasió
d'anar
amb el taxi
sempre
que es posa
els peus.
La majoria
de gossos guia
provenen
de la Fundació
Onze,
del Perro Guia,
on tots
han estat
ensinistrats
admirablement.
Un gos Pigall
no és un animal
de companyia
qualsevol,
són els ulls
d'una persona
cega.
Com ja hem dit
abans,
la llei catalana
de gossos
d'assistència
que és
19 barra
de l'any 2009
tenen lliure
accés
a qualsevol
espai públic
i a qualsevol
mitjà
de transport.
Això
pel que fa
al gos Pigall,
l'animal
de companyia
especial
per una
part de la població,
la que pateix
ceguesa.
També
hi ha gossos
ensinistrats
per un altre
tipus d'ajuda
per a persones
amb invalidesa
o amb dificultats
psíquiques.
Però
i el gos
de casa nostra
que és un membre
més de la família
que està content
quan nosaltres
ho estem,
que percep
les nostres
tristeses
i també es posa
trista.
Ell es mereix
tota la nostra
atenció.
El doctor
veterinari
Llorenç
Serraíma
escriu
un interessant
article
amb el títol
Perruqueria
canina
moda
o salut?
Diu
La missió
fonamental
d'un animal
de companyia
com el seu nom
indica
és fer companyia
a la persona
que el poseeix.
La companyia
és un valor
intangible
que no es pot
mesurar
però sense cap
dubte
és un factor
molt important
per la vida
d'una persona.
Per això
tots els elements
que formen part
d'aquesta companyia
tenen importància.
El mateix animal
el seu comportament
la seva salut
la seva higiene
i el seu aspecte
i a quasi
tots els propietaris
els s'agrada lluir
una mascota bonica
neta
sana
i fins i tot
ben pentinada
i d'aquí
a la perruqueria
canina
només hi ha un pas.
Però
la perruqueria
no únicament
compleix
una funció estètica.
En una bona perruqueria
rentaran el gos
amb productes adequats
per a les condicions
del pèl
de cada raça
cosa
que ajudarà
a mantenir-lo net
sí
però
també
sa.
Després
mentre li tallen
el cabell
aniran
examinant
cada racó
de la pell.
En una bona
perruqueria
detectaran
si l'animal
té alguna
ferida
picada
erosió
o enrogiment
i envertiran
l'amo
o el veterinari
si és necessari
també
detectaran
si l'animal
es queixa
o si li molesta
alguna postura
determinada
o que li toquin
alguna part del cos
cosa que podria
indicar
alguna lesió
o malaltia
incipient
que a l'amo
se li hagués
passat per alt.
és a dir
la perruqueria
canina
compleix
diverses funcions
simultàniament
d'una banda
millora
l'aspecte
del gos
a gust
del seu
amo
i el que té
sense dubte
un gran valor
i d'altra banda
manté la pell
i la pèl
de l'animal
nets
i sants
finalment
permet
fer una revisió
sucinta
del seu estat
de l'estat
de l'animal
i en ocasions
pot alertar-nos
sobre l'existència
d'un problema
de salut
i evidentment
que vagi a més.
Sí,
m'he deixat un moment
i diré per què.
D'aquelles anècdotes
i coses
que jo sempre trobo
precisament avui
us volia parlar
d'una contra
de la vanguardia
d'una
antrozoologa
no antropologa
sinó antrozoologa
que es diu
Pauline Bennett
és una senyora
d'Austràlia
de Melbourne
i aquesta és
estudia
la relació
entre els humans
i els animals
i aleshores
ens parla d'això
diu
els gossos
i els seus amos
sincronitzen
el batet
pels seus cor
sap que tinc estudis
en els quals
els interessa moltíssim
la relació
que n'hi ha
amb una persona
i l'animal
de companyia
que té
sobretot
aquest animal
de companyia
que és com un efecte
que aquesta persona
necessita
sí
és el que dèiem abans
diu
i aleshores
també
diu
i és possible
bueno aquí
això és molt llarg
i no cal llegir-ho tot
diu
però
i és possible
diu això
que diuen
que l'animal
i sobretot
els gossos
estem parlant
dels gossos
que tenen
aquest sentit
tan profund
d'aquestes emocions
que s'expressen bé
diu
de captar
que ve
l'amo
diu
sense arribar
i és com si tingués
una cosa telepàtica
que tenen
com aquesta
emoció
que n'hi ha
sí
i acaba dient
diu
en aquesta societat
la comunicació
s'ha fet superficialment
és ràpida
els gossos
saben escoltar
saben estimar
i colmen
aquest efecte
que com seres socials
tots necessitem
és xulo
o sigui
el que no li agradin
els gossos
a mi m'agraden
però vull dir
el que no li agradin
no passa res
però bueno
els gossos
generalment
si tens un animal
ho noten
quan arriba la persona
que és el seu amo
a baix a l'ascensor
jo que veig
que Montsisè
ells ja ho saben
ja ho saben
i estan voltant
al redor de la porta
jo com vaig
a casa
de la meva cunyada
com pujo a l'ascensor
amb la meva dona
o sol
i com sóc
el replant
no no
jo no ho veig
perquè és al redor de la porta
però el goss
està al redor de la porta
no no
i està cridant
sí
senyala
ja crida
senyala que ben conegut
que bé
no sé si conegut o no
ell crida
si m'acompanya
la mestressa del goss
en aquest cas
la meva cunyada
no diu res
com si n'hi hagués gos
o sigui
a redor de la porta
ell saps si arriba
on la mestressa no arriba
com ho fa
no ho sé pas
és curiós
això de les bèsties
és com per estudiar-ho
és curiós
jo m'agraden molt els gossos
però que els tingui un altre
ja
no jo a casa
no vull
no perquè a més a més
crec que si
vols tenir un animal
a casa
si el que sigui
has de tenir-lo
sí
i per tant
tenir-lo en condicions
comporta unes sortides
perquè a vegades
veus animals pobres
que s'enganyen maltractats
del tot
perquè entre bruts
i maldeixats
i que no tenen espla
i gairebé aquelles bèsties
i dius
bueno, què en faríem
d'això també, no?
i després també
val tenir en compte
que
una cosa que he percebut
bueno
no sóc especial
en això
de que si
sortint a caminar
per exemple
als matins
doncs
a primera hora
de vegades trobo
persones
que van amb gos
sí
doncs
perdoneu
però
de vegades
no dic bon dia
a la persona
quan veig a venir el gos
dic
hola maco
què tal
no per res
i llavors dius
calla que no has dit res
a la persona
però és que a vegades
la persona
no et diu res
tampoc
en canvi el gos
sí
mira li agrada
això era abans
que la gent
se saludava
no, no
però si vostè
perdona
si portes un gos
lligues molt
això són els senyors
que van
si porto el gos
lligo molt
però és voler lligar
perquè si no
no lligues
no vull dir
que em trobes
no, no, no
ho dic amb el sentit
que les persones
més aviat
ni
això que a aquella hora
si a aquella hora
ens trobem dos
és demà
sí
entre 6 i 7 del dematí
6 i 7 del dematí
i t'hi trobes
hi ha gent que té un gos
que és un gos
especial
pot ser una marca
per no dir una raça
perquè clar
sí
això
són races
són races
sí
però clar
hi ha races i races
i llavors
aquesta persona
que té aquest gos
tan especial
generalment
no et saluda
perquè allà
vaig amb un gos
que són dos gos
pataners
pataners
són un raton de praga
però són petitons
són insignificants
però si vas amb un
que tingui un gos així
potent
maco
sí
no et saluda
és important
jo en canvi
aprecio una cosa
i és el que volia dir
que
quan t'acostes un animal
si saben que tu
hi vas
l'aprecio
encara que no
l'he vist mai
jo aquella bèstia
et fa
ja et mira
d'una manera
primer veia
t'ensuma
o averigua
vol saber
que és
llavors sap
si realment
ets atraient
dels gosos
i lo vós
que si un altre dia
ens trobem
ja no li haig de dir res
d'un tres un
ja ve a remenar
la cua
perquè ja en veu
recorda
això són elements
d'aquests
de la naturalesa
que és curiosíssim
veure com
aquelles bèsties
són tan
tan properes
al ser humà
sí
s'han adaptat
molt
et sorprenen
et sorprenen
nosaltres vam tenir
a casa 14 anys
una gosseta
i bé
una part més
era
res
una xiguaua
barrejada
amb pinter
que era
de lo més
petit
que pots trobar
però allò
es feia sentir
però es feia estimar
també
però a més a més
jo diria
que en Ronan
fa 15 dies
a les basses
a Sant Pere
hi ha una font
grossa
que esclar
perquè regi l'aigua
has d'apartar
llavors
un botó
esclar
el gos
estava
un d'aquests
molt grossos
esperant
com me va a veure
a mi
es va acostar
ben bé
allà a la font
com vulgui
a veure
hem parat
amb el cap
mirant
i mirant-me a mi
volent-te's dient
oi
escolta'm
apretem el botó
que no sé
tu a veure
pobret
és veritat
és veritat
me'n vaig donar
compte
que m'estava demanant
t'estava demanant
vaig apartar
el botó
va a veure
això sí
va marxar
gràcies
no
va marxar
com un gos
natural
va marxar
com un gos
i ara
música
per gaudir
avui
a música
per gaudir
escoltarem
la famosa
dansa del sabre
fragment del ballet
gallane
que ja fa uns quants anys
s'emetia
per totes les emissores
de ràdio
i s'interpretava
en les sales de concert
juntament
amb concerts
per solista
i orquestra
de l'autor
Aran
Ilish
Hachaturian
aquest músic
d'origen
armeni
va néixer
a Tiflis
a Rússia
en tota la seva obra
es perceben
les
més brillants
mescles
tot
harmonitzant
les modernes
tendències
europees
amb les
dolces notes
de la música
popular russa
aconseguint
melodies
d'intens
lirisme
va ser
un gran expert
en música
i instruments
orientals
l'any
1940
li va ser
lliurat
el Premi
Stalin
pel seu
poema
sinfònic
Cant
Stalin
té
una extensa
obra
sinfònica
però
la peça
més coneguda
és el
ballet
Gaiane
d'aquest
ballet
poden escoltar
La dansa
del sabre
interpretada
per l'orquestra
filharmonia
dirigida
la part
Pierre
Ossac
de la
bookmarker
no
rays
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
La nostra dia vaig batejar algun que li deien Tòquio!
Tòquio?
Encara més!
Avui com la llei diu que mentre no siguin noms que facin mal fet a la criatura es pot posar el que volguis.
el meu marit té una
una cosina
i és morta, que es deia
llibertat
era l'època de la guerra
deia llibertat i tot
però ara els hi posen llunes, estel
tu tens una neta
que es diu estel
molt maco
i l'altre que fa una certa gràcia
que a mi m'agrada
ja sabeu que m'agraden les novel·les policiaques
que diu, quan la gata Criste
es va convertir ella mateixa en un misteri
diu, molta gent
encara avui dia
després de 125 anys
que va néixer aquesta bona senyora
encara va anar a Torquí
que és el suruest d'Inglaterra
per veure el lloc on havia nascut
i on havia viscut aquesta gran escritora
que en realitat
diu que té llibres
i ha publicat tant llibres que supera
a la Bíblia i al Xesper
que dius
aquesta senyora era molt avançada
pel seu temps
i aleshores també
ella investigava
i quan va venir la guerra
va mirar molt
i va entrar a farmàcia
i va fer de tot
i va anar a l'universitat
del col·legi de Londres
i allà
doncs va saber
sobre els cianurs
i tot això
i després per això
feia totes aquestes novel·les
que tenen aquest misteri
que després diu
es movia l'orella
i van saber
que aquell era l'assassí
eh
bueno
doncs aquesta diu
encara que tenia
totes aquestes coses
i que era molt
com si diguéssim
molt vital
també
les va passar
una mica magres
em va patir moltes depressions
eh
sí
moltes depressions
i una d'elles
possiblement
era degut
al seu marit
no
diu
i aleshores
el dia 3 de desembre
de l'any 1926
es va trobar
el seu automòbil
el seu equipatge
el seu abric de pell
totes les seves encers
se'l van trobar
i aleshores
bueno
allà tothom
anava de bòlit
policia
exèrcit
gent del lloc
per trobar
aquesta bona dona
i
aleshores
tot això estava
en un lloc
que es deia
era prop
d'un lloc
que es deia
Newlands
Cona
bueno
aleshores
quan van veure això
diu
més de 1.500
policies
i 15.000
voluntaris
i al cap
de 11 dies
resulta
que la van identificar
amb un hotel
com ella estava
amb un os
d'ost
amb un hotel
que es deia
Swamp Hydrofatic
en l'hotel
de
Harlgate
que això
molt ben dit
era un balneari
i ella va dir
que no escoltava
la ràdio
que no havia sentit res
que no sabia
que l'estaven buscant
i tot això
ella allà
va tenir un altre nom
el nom
que va posar allà
es deia
Teresa Neil
i
esclar
allà
els hotels
no sabíem
què era
que la buscaven
amb aquesta senyora
però
va tenir
que anar al marit
a buscar-la
i bla bla
bla bla
però aleshores
diuen
que va ser
una venjança
que li va fer
el seu marit
que es deia
Archibald
perquè
aquest
li havia confessat
que la deixava
per una
noia més jove
una noia més jove
que es deia
Nancy
Nancy
Neil
i va agafar
tot això
diu
i aleshores
ella va fer
tota aquesta pantomima
per
vergullir-lo
d'una manera
més
com si diguéssim
més
radiodifusió
és a dir
per expandir
més
més divulgada
més divulgada
molt bé
o també diuen
que potser
era com una propaganda
per el seu nou llibre
que era
l'assassinat
de Rogelio Eichlott
que
com si diguéssim
com fan ara
la publicitat
de
marketing
en aquell moment
però aquesta
després
es va separar
del marit
es va divorciar
i es va casar
amb un arqueòleg
egipci
que era
Max Malou
Maluin
es deia
Maluin
i aleshores
diu
i aleshores
va ser
molt feliç
inclús va dir
aquello de
non è vero
è ben trovato
perquè va ser
molt feliç
amb aquest
amb aquest home
i
diu
si et cases
amb un arqueòleg
com més vella
t'afagis
més t'estima
més encantadora
et troba
o sigui que la senyora
era més vella
i per això
va estar més
més
més d'allò
bueno
aquesta senyora
evidentment
ja es veu que era molt culta
perquè
totes les històries
que n'ha escrit
i novel·les
per quantitat
doncs
totes
sempre
utilitzen
ja
en el seu temps
coses que
no estaven
alabast de tothom
no
i tant
no
o sigui
estava molt bé
per això
els estudis
de les
a metzines
per posar-lo
a les novel·les
sí
sí
després
també
resultava
que només
tots els seus assassinats
i totes les seus intrigues
eren gent
de la classe aristocràtica
i alta
és curiós això
i encara avui dia
té d'altres sèries
a la televisió
que els d'afan cada setmana
i que hi ha
aquell galamú
aquella cosa
de totes maneres
jo que
m'han llegit
moltíssimes
totes
en les seves parts
veus ben bé
una mica
la hipocrisia
sí
sí
sí
perquè els engaessos
són molt magos
però són aquells
que
però van darrere
de la cortineta
i miren
això queda molt bé
reflectit
amb aquestes novel·les
sí
també
era perquè
estava en Inglaterra
perquè
80 o 90 anys
enrere
com va escriure
aquí
les senyores
no podien escriure
i tenim el cas
per exemple
no gaire lluny
de l'escala
que l'escritora
havia de posar
un nom d'home
perquè
si no
no podien
allà també
bueno
allà en aquell moment
sí
però també
bueno mocitos
si volem
que tot
entri
continu dintre
del que té que sortir
això
continuem
ara la salut
bueno
aquests consells
que dóna sobre salut
la Montse
mira
parlarem del cale
poderós
superaliment
el cale
bràssica
o lerafea
sabellica
col
o col arrissada
és un superaliment
altament
ara ho hem entès
perdona
però ara ho hem entès
col
o col arrissada
ara
és un superaliment
altament nutritiu
es fa
que encapçali
la llista
d'aliments
més saludables
del món
i això
degut
al gran nombre
de nutrients
que proporciona
menjar
col arrissada
és beneficiós
per mantenir
una pell saludable
cabell
i ossos
forts
així
com per ajudar
la digestió
i reduir
el risc
de malalties
del cor
el consum
de cale
permet
controlar
la glucosa
en sang
en els diabètics
prevé
el risc
de desenvolupament
de càncer
reduies
la pressió arterial
i el risc
de desenvolupar
asma
el cale
és una verdura
de fulla verda
que pertany
a la família
bràssica
un grup
d'hortalisses
que inclou
la col
la coliflor
les cols
de brusseles
que podem trobar
en els mercats
de mitjans
d'hivern
fins a principis
de la primavera
sent a la primavera
quan té
el gust
més dolç
i es troba
més ampliament
disponible
la col
arrissada
té fulles
de color
verd fosc
tija
fibrosa
i un sabor
lleugerament
picant
que la fa
deliciosa
igual que el bròquil
la coliflor
i la col
i el cale
descendeixen
de la col
silvestre
una planta
que es creu
que es va
originar
a l'Àsia
menor
i que va arribar
a Europa
al voltant
de l'any
600 abans
de Crist
portada
per grups
migratoris
celtes
va ser
un cultiu
important
durant l'època
grega
i romana
sent un vegetal
molt popular
a l'edat mitjana
i ara
només llegirem
aquest petit fragment
que diu
una erecció
de 100 grams
de cale
proporciona
49 calories
i és font
rica
en vitamina A
vitamina C
vitamina K
vitamina B6
àcid fòlic
i manganès
i és una bona font
de
tiamina
riboflavina
i àcid
pantotènic
vitamina E
vitamina E
i diversos minerals
com el ferro
el calci
el potassi
el coure
el magnesi
i el fòsfor
no faria com fan
els de la Cerdanya
el trinxat
posen la col
però a més a més
hi posen la xulia
i una mica de patates
tot trinxat
la cal
és una col
arrissada
sí
la col arrissada
sí
hi ha més
però amb això
sí
ja està ben dit
i ara
Joan Maria
el teu reportatge
ah bueno
mira com que
no sabia
només
de començar
i a dir
que no sabia
que hi havia
el mossèn
avui
ah perquè
l'entrada
és una mica
una presa
bueno doncs
parlaré
de les mentides
ai ai ai
que ens tindrem
que confessar
sí
d'aquí va
recordo
temps partèrits
en què la mentida
era molt mal vista
a més de ser
un pecat venial
el qual es devia
confessar
i purgar
amb uns quants
para nostres
i Ave Maries
per poder rebre
l'Eucaristia
eren temps
del nacionalcatolicisme
i a tot arreu
els diumenges
al matí
les esglésies
estaven plenes
de vessar
de fidels
han passat
unes dècades
i avui dia
els diumenges
a les esglésies
només hi va gent gran
i uns pocs
fidels
convençuts
no em correspon
jutjar
si avui dia
la ciutadania
no considera
la mentida
un pecat
ni tan sols
un problema
greu
per la convivència
tornem a les mentides
em costa d'entendre
la poca vergonya
d'alguns polítics
d'aquest país
utilitzen com a norma
les mentides
per es desprestigiar
el contrincant
fixeu-vos-hi
que faig servir
el mot contrincant
que no
enemic
perquè entenc
que en democràcia
cal respectar
les idees
dels altres
a l'època
a l'època actual
em sembla
poc assenyat
mentir
amb la freqüència
que alguns dirigents
ens tenen acostumats
que potser
es pensen
que som bebaus
confio-te
que quan aquest país
arribi
a la plenitud
democràtica
mentir
la ciutadania
sigui prou motiu
de dimissió
immediata
de qualsevol
càrrec públic
a
els corruptes
i lladres
que en tenim un munt
una vegada jutjats
per sortir
de la garjola
a més de complir
la totalitat
de la condena
caldria que tornessin
tots els diners robats
això sí
això és molt difícil
finalment
dir-li a la Joana
la directora
del nostre programa
de Ràdio 60
més
o menys
que no he parlat
de política
no
com sempre
ens diu
que no hem de fer
sinó
o simplement
he parlat
de polítics
mentiders
i poques
vergonyes
que això
és una altra cosa
això mateix
però que el nostre
país va bastant
lligat
sí
llavors seria
un altre article
els corruptes
més endavant
llavors
llavors
llavors
тра
Bé.
Bé, en aquesta audició ja havíem fet referència a la història de les moltes fàbriques que es van implantar a Barcelona a través dels segles XVIII, XIX i XX.
Història que podem llegir en el llibre escrit per la senyora Mercè Tatger, doctora en Geografia per la Universitat de Barcelona
i que és en l'actualitat catedràtica emèrita de Didàctica de Ciències Socials.
Avui parlarem dels paraigües i les ombreles.
El parasol de mà fou primerament utilitzat per les antigues civilitzacions egípcies, a Síria, grega i xinesa,
com a mitjà de protecció individual de les radiacions solars.
Els xinesos van ser els primers a fer-los servir per resguardar-se de la pluja,
després d'aplicar ceres i laques als parasols de paper.
Però aquests artilogis no arribarien a Occident fins al segle XVI,
per mitjà dels viatgers i sacerdots jesuïtes enviats a Orients amb finalitats missionals.
És a partir del segle XVIII que s'estén el seu ús entre les classes benestants de les grans ciutats europees,
encatcel·lades per París i Londres, iniciant-se la producció artesanal.
Al principi van ser d'ús exclusiu de l'elegància femenina,
però molt més tard també els dandis masculins els van adoptar,
com a complement del seu ben vestir.
Va ser cap a l'any 1820 que es van extendre les indústries especialitzades a Barcelona
per satisfer la demanda de l'elegància local.
Els models eren fets de fusta o balena,
tant la tija central com les varilles,
mentre la tela protectora solia ser d'alpaca de cotó impermeabilitzada
que es podia decorar a gust del consumidor.
Es venien amb botigues especialitzades que alhora eren fabricants i venedors
d'ombrelles i paraigües,
i també d'altres complements com bastons, ventalls, guants, bijuteria, etc.
Aquests establiments estaven concentrats als carrers més comercials de la ciutat,
com els d'Avinyó, la Boqueria, Ferran, Escudallers i, com no, la Rambla.
Cap al final del cicle XIX, tant el paraigües com l'embrella
eren el complement habitual entre la classe benestant,
i, segons la indumentària, el moment i el lloc,
les dames podien triar el color més adequat i la tela més convenient.
de cotós, gairebé sempre era de cotó i de color negre.
A Barcelona, la implantació del paraigüe fou tan espectacular
que l'any 1885 es va col·locar al recinte del Parc de la Ciutadella.
És l'escenari de l'exposició universal,
una escultura d'una dama molt elegant
que sostenia delicadament un paraigüe amb la seva masquerra.
Encara avui la podem contemplar.
És l'emblemàtica senyoreta del paraigüe.
Una mostra més de la gran difusió d'aquest objecte
va ser l'aparició d'un moble especial
per a la seva col·locació, el paraigüe.
Els artesans modernistes el feren d'una gran bellesa decorativa
i es podien veure amb molts rebedors de les cases brugeses.
A Barcelona va haver-hi grans empreses
dedicades a la fabricació de paraigües i ombreles,
no solament per a Barcelona,
sinó també per a tota Catalunya,
la península ibèrica i fins i tot alguns països americans.
Una de les primeres empreses de la qual tenim informació
va ser la fundada per Bruno Quadros,
al carrer de Mendizábal, al barri del Raval.
I bé, quant temps ens queda, Carles?
Si acabó?
Doncs mira, saps què?
Continuarem amb les ombreles el proper dia.
Com diuen les sèries de televisió.
A això, a tu vi continuo.
Bé, moltes gràcies, mossèn, per haver estat amb nosaltres.
Avui us hi he acompanyat.
Molt bé, molt bé.
Però només us hi he acompanyat.
No, molt bé.
El pròxim dia el farem participar.
No, no, no.
A això mateix.
Bé, ens acomiadem fins al pròxim dissabte,
que sortirem en segona audició.
I bé, senyora, senyors, molt bona nit,
si ens escolteu en dimecres,
o molt bon dia, si ho feu en dissabte.
Fins aleshores, a tothom, passiu bé.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau a tothom.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
L'àdio d'Esvern, la ràdio de Sant Lluís,
durant el lluit com tu.