A les contes que diudes bé
Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats
de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris que anaven amb ell,
que fins ara mutis.
400 pisos per vendre.
Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir.
Busco sempre aquella notícia una mica positiva.
Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia.
Si volem veure algun d'aquests grups més de casa,
hi ha moltes oportunitats, molt festivals.
Tu t'equivoques en un penal en un Barça-Madrid,
pots quedar crucificat a per rida.
Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona.
Just a la Fusta, vivim Sant Just en directe.
Cada matí, de 10 a 1.
60 i més.
Molt bona nit, amics ullents de Ràdio d'Esvern,
o molt bon dia, si ens esteu escoltant en dissabte.
L'equip de 60 i més us saludem
amb la satisfacció de ser una setmana més amb vosaltres.
Els amants de la neu estaran contentíssims
del temps que hem tingut dies enrere.
Una persona molt a prop de casa meva i del meu cor
estava força disgustat
perquè la seva vall d'Aran estava completament marró.
Doncs no, ara no està marrón.
Es posa marró quan la trepitgen els cotxes,
però en cabat torna a fer una altra ruixadet
i fantàstic, ja tornem a semblar un mantell d'Armini.
De ben abrigats, dóna gust trepitjar aquella catifa tova,
blanqueta, i el silenci.
Tot soroll queda esmorteït
i vols dedicar-se a pensar lentament,
deixant-te anar com aquell que no vol la cosa.
En fi, que la neu és bonica, però una mica freda.
L'Alina, la Montse, en Joan Maria, en Carles i qui us parla, la Joana.
Desitgem que aquesta hora us sigui distreta
i us trobeu contents d'estar amb nosaltres.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Estupendo aquel llibre!
El llibre del periodista i escriptor Eugeni Casanova ens aproxima a la manera de viure dels pagesos de Collserola.
Mitjançant una selecció de déu-macies, l'autor conversa amb els seus propietaris o masovers, que esdevenen els principals protagonistes d'un munt d'originals, històries i relats sobre el seu mas.
Tot un univers que està a punt de desaparèixer.
Masies i vida rural a Collserola és una bona oportunitat per conèixer millor aquest món, tan proper però tan oblidat i desconegut.
És una bona aportació per contribuir a un ús d'aquest espai natural de manera més responsable, serena i respetuosa.
Les masies documentades són les següents.
Can Carbonell, Sant Just d'Esvern, Santa Margarida, Vallvidrera, La Torre Bisba, Sant Feliu de Llobregat, Can Planes, Can Tintorer, Can Castellbí, Molins de Rei, Vila Joana, Vallvidrera, Can Bel i Can Janer, Sant Cugat del Vallès, Can Coll, Sardanyola del Vallès.
Haureu observat que la primera de totes és Can Carbonell, que és potser la masia més de la que es té notícia i documentació.
Sí, sí, sí.
No sé si era del 13, eh?
Sí, sí, sí, molt antiga, molt antiga.
O sigui, constava l'arxiu parroquial i per això sabem les dades antigues que tenen.
N'hi ha unes activitats que es faran el 2017 i entre elles en el Parc Natural de Collserola tenim l'especial hivern.
Es farà un taller d'iniciació a la fotografia d'ocells.
El diumenge, dia 29 de gener, això està aquí al tocar, eh?
Sí, i tant.
A Can Coll, gaudirem de la fotografia tot retratant les aus de la feixa dels ocells.
Imprescindible disposar d'una càmera que permeti disparar un modem manual.
Pot ser reflex, bridge o micro 4 barra 3.
Això està a càrrec del fototracking.
Molt bé.
Què més?
Passejades temàtiques.
Una passejada tranquil·la pels entorns del centre d'informació per conèixer els valors del parc,
de la mà d'un guia especialitzat a càrrec dels guies del parc.
Cal inscriure's el mateix dia al centre, prasses, places il·limitades, 20 persones per sortida.
El preu és d'1,75 euros i l'horari és d'11 del matí, dos quarts d'una.
Molt bé. A més, són molt interessants perquè els guies estan molt, molt levantats.
Sí, sí, molt.
I ara, al febrer.
No, no, ara al febrer. Te'l trobes?
Sí.
Hi ha flors al bosc a l'hivern.
La vida no s'atura.
Els ecosistemes mediterranis, durant els mesos de més fred,
i un recorregut pel zinà ens permetrà descobrir una certa quantitat d'espècies vegetals
que aprofiten l'hivern per fer la floració.
I ara també estem arribant ja quasi al final del gener,
però el dia 28 tenim ocells hibernants,
que són, apropa't a la menjadora dels ocells,
observació i identificació dels ocells que visiten la menjadora del centre d'informació.
També aprendrem a construir una senzilla menjadora per penjar al balcó de casa.
I els ocells no aniran.
Nosaltres tenim dos, una amb una olivera i otra amb un llimoner, i res.
Bueno, jo el que us volia dir abans que esteu parlant d'això de la floració i tal,
que si us fixeu que quan he entrat, pel passeig que entra entrant aquí Can Ginnestà,
n'hi ha diferents plantes, i n'hi ha una que es diu pitosporo,
que jo més o menys la conec.
Bueno, doncs m'ha cridat moltíssim l'atenció,
perquè es veu que ha fet una eclosió de lo que seria la semilla,
la floració, en pla floració, no?
No es veuen flors, però en canvi es veuen com si fos un fruit obert pel mig
amb quatre puntets vermells dintre de cada una d'elles,
que jo he pensat que maduren i potser que cauran i són com si fos la llavor.
Segurament.
És molt bonic i fixeu-vos-hi, el sortit m'ha cridat l'atenció pel color, i és maco.
Que un nano no l'agafi a pensar que és una...
Perquè a vegades són verinosos, hi ha algunes coses aquestes.
Les llavors aquestes acostumen a ser verinoses.
Bueno, una cosa bonica que tenim aquí a Can Ginestà, no cal anar al pan.
Hi ha moltes coses boniques a Can Ginestà.
Aquí, la ràdio.
I la gent de la ràdio.
Amb això dels ocells, jo em recordo molts anys enrere,
bé, no gaire, és un grapat, que hi havia quantitat d'ocells aquests de l'hivern.
En aquest cas eren tors, que venien de la Sibèria amb amalades a mils.
I també els estornells.
Els estornells i molts.
Els estornells són de la mateixa família, més o menys.
Bueno, però els tors són molt bons per menjar la brasa.
Ah, miro!
Ja tenim el gurmet aquí, eh?
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
Que a l'ocell li agradava per algun dia.
No, bueno, ho dic perquè llavors era del bando dels caçadors.
Sí.
Ara aquests que van a matar coses, els trobo que és una animalada.
Però el temps enrere ja estava a l'altre costat.
Ah, mira.
Si us trobo que amb l'edat va canviant.
No, bueno, i amb aquests accidents que passen, millor no estar-hi, no?
Doncs aquí a Sant Just ja havia hagut uns accidents de caça.
Cada any hi ha hagut accidents.
Per què?
Perquè de vegades es posen a darrere de les...
Sí.
De les accidents fortuïts que algú està buscant el senglar
i que hi ha un moviment i cent.
I el caçador, pum!
Ara, en aquest cas d'aquí, o aquest xicot, es va atabalar?
O aquest xicot no sabia de canar?
Un va fer a Sant Fredre, eh?
No, no, no, o es va fer algú que nosaltres...
Però amb els antecedents que tenia no és pas estrany.
Sabia el que es feia.
Per estrany.
Ara, amb això resulta que els polítics ja volen treure el rèdic.
Ara no és de rebut que diguin que...
Que tu, que jo, que tu, la responsabilitat, tu...
Que la responsabilitat i que les armes l'ha de controlar un o l'ha de controlar l'altre, l'altre.
Això, aquest debat, ara no hi ha de ser.
No, no, no toca.
Hi ha dues famílies destrossades i val la pena que entre tots se'ls recolzi i no es barallin per això.
I després també a la premsa juguen també, com sempre, a despistar la gent.
I diaris tan sèrius com a La Vanguardia posava, mitja veritat, deia no tenia la llicència d'armes.
No t'has que veure.
I resulta que sí que tenia.
Al contrari, que tenia un permís superior, però per l'escopeta, que és inferior, aquest es veu que el tenia caducat.
Ens va atabalar.
Però, bueno, tampoc no està bé.
Però que tingués un permís no treu que ell portava una escopeta.
Després, amb l'escopeta de caixa no fa falta passar cap psicotècnic.
Allà donen a entendre que sí que n'han passat.
No.
Només és pistoles i arma llarga.
I amb les pistoles i l'arma llarga costa bastant que el donin.
no has de tenir antecedents penals, has de passar pel psicoanalista, etcètera, i penals i tal.
Però, bueno, posats en raonar i escriure, vinga.
Es treu suc de tot.
Esclar.
Es fa amarillismo.
I es compren cap a casa.
Amarillismo.
És una manera de vendre.
Sí, sí.
Amb això ho havien discutit moltes vegades.
De vendre, perquè, bueno, abans era un deport o una necessitat en la cacera, perquè era per menjar.
Després, últimament, era com a esport.
Ara, el que no pot ser és, últimament, que surten aquests domingueros, i tot el que volen els graven tiros.
Tot el que es molen i peguen un cret.
La prova està esquilmat.
Això que deia abans de tors i destornells, a bandades, ja quasi no en queda cap.
També ha ajudat, també, els insecticides.
Tot el ocell que és insectívor, degut als insecticides, ha quedat que ha marmat de mala manera.
La cadena.
Sí, sí.
Clar.
És que, a més a més, els inutilitza, o sigui, es moren i no tenen descendència.
I anys enrere, el tema dels conills, conills d'Espanya, eren un lloc que es veu que el nom d'Espanya ve de terra de conills.
Doncs també va ser un francès que no se li menjaven a tot l'hort, doncs va posar una espècie de bereno, que, bueno, va contaminar i va donar l'amic somatòs.
Que no només a França, sinó a Espanya, i d'Espanya va passar també a Balears, imaginem-se.
Sí, sí.
O sigui que...
A vegades no sabem el que fem, eh?
Sí.
A vegades no sabem el que fem.
Bé, posem una mica de música.
I després d'aquest comentari que em s'ha semblat una mica avient.
No.
Perquè és molt lamentable.
És lamentable.
Doncs, anem a les curiositats?
Ai, anem a les curiositats?
Sí, senyora, mira, volves de parceta.
Anem d'allò, això...
Avançades.
Sí, curiositats curioses.
Graciola.
Sí.
Bé, a veure, un moment, que són xulos...
Bé, xulos.
Són curiositats?
Són curiositats, això mateix.
Diu, un port molt atabalat.
Diu, quan es va llibarissar el comerç amb l'Amèrica Llatina, l'activitat al port de Barcelona va augmentar d'una manera considerable.
Era un tràfic de vaixells que anaven i venien en ruta cap al Nou Món.
Embarcaven oli, vi i productes acabats com teles, eines, vaixelles, mobiliari i vestimenta.
Partien cap a Amèrica i anaven tocant diferents ports on venien tot o part dels seus productes.
I al mateix temps transportaven mercaderies d'un port llatí americà a un altre.
Els productes que portaven de tornar a Barcelona eren, bàsicament, cacau, cafè, cotó, sucre i tabac.
Que se'n deien els ultramarins.
Ah, sí, els ultramarins.
Aquí ve el nom de les botigues.
Molt bé, eh?
Una precisió molt xula.
Va quedar.
De ultramarino, sí, senyor.
Aquests béns es repartien del mercat interior on tenien una enorme acceptació, o per la resta d'Europa.
Era un negoci intel·ligent.
S'havia creat un pont comercial entre Europa i Amèrica.
Ja tocava.
Intercanvi, digues.
Però, a més a més, del descobriment d'Amèrica fins que des de Barcelona els catalans varen poder negociar amb Amèrica,
varen passar segles.
Sí, tant.
Perquè el negoci aquest el teníem exclusiva a Castella, a través, principalment, de la Porta de Sevilla.
Barcelona havia de negociar cap al Mediterrani.
Durant molts segles, que se sàpiga això també.
Ja, ja, ja.
I tant.
Bé, l'intercanvi era transparent i reportava uns beneficis considerables.
Hi havia diners fàcils que passaven d'una mà a l'altra a formar, degut a taxes o a llicències.
Però existia un altre intercanvi que era molt més rendible, que eren els esclaus, el que es va anomenar el comerç negre.
Moltes fortunes catalanes, espanyoles i europees, algunes encara estan d'empeus, va créixer gràcies a aquest cruel negoci.
Alguns dels vaixells que sortien del port de Barcelona abans de posar la directa cap a les Amèriques recorrien les costes africanes.
I allí contentaven en intermediaris locals, que eren uns altres, que membres de tribus, que es sometien a les altres tribus.
O sigui, els de la mateixa raça, eh?
Els vaixells embarcaven mercaderies, omplien els cellers d'africans i els desembarcaven a les costes americanes o al Carip,
per lliurar-los amb uns altres intermediaris. I aquesta vegada eren blancs.
A Amèrica, els vaixells carregaven el cafè, el sucre, el tabac i tornaven amb els cellers ben plens i productes que venien a Europa.
Anglesos, holandesos, francesos, portuguesos i espanyols es van dedicar a aquest tràfic durant molts anys.
Els catalans es van limitar a seguir el camí obert per uns altres, però quan es va abolir l'esclavatge els va costar molt de sceptar-ho.
Sí, tant.
O sigui, que tan bueno tampoc ho som, o sigui?
I després, per evitar la mala consciència de la gent, perquè llavors la religió tenia molt d'importància, no solament a Espanya, sinó a tota Europa,
doncs van inventar una cosa molt senzilla, van negar la principal, és a dir, els negres no tenien ànima.
Això mateix.
Això, la religió, o sigui, que és terrible, eh?
Sí, sí, sí.
Diu, aquest deu ser una mica els precursors del Trump.
Havien estat molts diners i molt fàcils.
Amb l'aparició de les lleis abolicionistes, de l'últim test del cicle XIX, els guns nord-americans,
la reina Isabel II d'Espanya i els anti-abolicionistes, entre ells un grup d'empresaris i polítics catalans,
s'ho van prendre amb virulència.
A Barcelona la reacció no es va fer esperar i van crear la lliga anti-abolinista,
que tenia el suport del col·legi d'abocats, de les grans famílies ficades dins d'aquest negoci.
Cap als vols de 1860, a Cuba hi residien 10.000 catalans.
La majoria d'ells es dedicaven al comerç.
Molts d'ells tornarien a Catalunya amb les putxaques plenes.
Eren els indians.
I dintre d'aquest comerç, el que a mi me fa gràcia, i a la Joana també,
diu, ella riu i ja sap de què va,
un dels productes més exòtics que van arribar de les colònies americanes va ser el xocolata.
Colom hi havia portat grans de cacau als Reis Catòlics,
però com aquests no van saber què fer-ne, doncs havien de quedar oblidats en algun racó.
Per provar la dolçó hauríem d'esperar fins al segle XVIII,
quan uns frares catalans que s'havien establert a Mèxic
van enviar al port de Barcelona un carregament de cacau,
aquest cop amb la recepta que explicava els passos a seguir per elaborar xocolata d'esfita.
Un cop aquí, els frares receptors del paquet van preparar la xocolata
i el seu ús, va anar cada vegada estenent-se més,
a poc a poc entre la ciutadania, però cada vegada més.
Perquè la seva popularitat va ser màxima,
arribaria, com quan arribaria aquesta popularitat,
va ser gràcies a l'església,
perquè va considerar que menjar xocolata d'esfita
no trencava el dejuni.
Ah, està bé.
En tan bona publicitat, aquesta beguda aviat obtindria una gran popularitat.
Sí, si us en recordeu, havíem parlat de la xocolata
i que les senyores podien anar soles a les xocolateries,
però sense que la seva reputació quedés menyspreada.
No, però allà sa xocolata i va, no va ser de bé, no?
I aquí dintre del llibre hi ha una cosa molt xula,
que és com un musei, que diu que rep et xicol.
I jo sempre que sento això me'n recordo de la meva amiga.
Això és el carrer Patrícia.
Bé, no, no, us ho dec, eh?
El dia que vulgueu, que em faci més bon temps, fem...
Sí.
Ah, el que vulgueu.
Hi ha en tres o quatre.
Que és guapa.
I, bueno, nens, que aquí tenim també els fantasmes, eh?
I és una dama endimoniada.
Oh!
Hi havia una magnífica i luxuosa mansió medieval
situada al carrer de Lledó, número 5.
Sí, on està el carrer Lledó?
Sabeu?
Ai, me suena, però no ho conec.
I va viure al segle XIX una viuda alegre,
de gran bellesa i major desinvoltura,
que amb les seves grans riqueses
organitzava les orgies més sonades de la ciutat.
Amb xocolata.
Un dia...
Sí, diu.
Un dia el rector de l'església de Sant Just i Pastor,
no el d'aquí, eh, senyors...
No, no, és Sant Just i Pastor.
És la parròquia de Barcelona.
I és una de les basíliques de Barcelona.
Sí, sí.
És la parròquia del barri.
Penso que és la segona després de Roma.
Té 8 o 9 de basíliques.
Sí, sí.
Doncs mira, aquesta, eh?
Doncs aquest senyor rector,
que estava ubicada en aquesta parròquia,
al mateix barri,
es va presentar per fer-li saber a la dama
que venia a portar-li un missatge
que li havia transmet en estat,
mentre ell estava en un estat d'èxtasi,
davant de la imatge del Sant Crist.
El missatge era que,
si no s'esmenava amb el seu desenfrenament,
seria greument castigada.
Ell es va riure de les paraules del religiós
i s'ha pressat a treure's al daldamunt,
perquè precisament aquella tarda
estava molt atrafegada,
organitzant una d'aquelles bacanals
que l'havien fet famosa en tot de Barcelona.
Al cap d'una estona,
la dama va decidir anar a fer una bacaina,
a la fi d'estar fresca i descansada
durant la festa,
però tan bon punt en que els ulls
se li presentaren a la cambra,
com sortits dels seus somnis,
quatre diables,
vestits com a gentils cavallers,
però que no podien dissimular,
malgrat les cedes i els velluts,
les banyes i les cues
que els identificaven.
Vaja.
Atebrida,
la dona va intentar aixecar-se del llit,
però els diables li van posar les mans al damunt
i a l'instant va quedar convertida en una mula.
Vaja.
Aleshores,
entre els quatre la van aixecar,
la van treure volant per la finestra
i la van portar al tallet d'un ferradó.
al qual li van manar que ferressa l'animal.
Com a penyora pel treball realitzat,
li donaren una preciosa joia
i li indicaren que anés a la mansió de la viuda,
la presentés als cristians
i aquests li recompensarien
i cobraria els seus honoraris.
I així ho va fer el ferradó.
I els criats,
que de seguida van reconèixer la joia
com una de les més preuades de la seva mestresa,
van anar a buscar-la per explicar-li el cas.
Però a l'entrar a la seva cambra
la van trobar morta al llit
amb una ferradura clavada a cada mà i a cada peu.
Els servents i els convidats,
que ja començaven a arribar,
van fugir espaldits
i durant molt de temps la casa es va quedar abandonada,
tal com l'havien deixada,
sense que ningú gossés posar-hi els peus.
I més tard,
quan aquests esdeveniments
ja havien caigut en l'oblit,
es convertí en la primera seu social
del...
na-na-na-na...
d'aquí?
Orfeó Català.
Molt bé.
Tal com explica la làpida al costat de la porta.
Mira.
O sigui que els cantaires...
Estan inspirats.
Estan inspiradíssims pel diable.
Molt bé.
Hasta la propera, muchachos.
Música
Bé, ara parlarem
una miqueta d'una cosa
que fa uns dies
estava molt en boga
o sigui, ja ha passat una mica
la sorpresa inicial
davant la novetat dels regals
i de les primeres hores
d'il·lusió de les criatures
tot gaudint de les joguines
dels llibres, dels jocs
que tant el pare Noel
com el Tió o ses majestats
dels Reis d'Orient
van tenir la gentilesa de deixar-los-hi
com a reconeixement
el seu bon comportament
és ben cert
i ben sabut
que tant les joguines
com els jocs de lleure
tenen una gran importància
en la formació
durant els primers temps de la vida
dels nostres infants
però alhora
també s'ha de reconèixer
la gran influència positiva
que la fabricació d'aquests elements
té per la bona marxa
del comerç del país
tant pel que respecta
al consum intern
com per a l'exportació
i en altres temps
bastant llunyans
també aquest motiu
era molt important
i això ho diem
perquè ja
durant el segle XIX
tant els llocs de taula
com les joguines
i d'altres elements
d'entreteniment
es van consolidar
com objectes d'esbarxo
tant per a grans
com per a petits
les famílies benestants
eren les principals consumidores
d'aquests articles
en principi
però les classes populars
també s'hi van aficionar
encara que els elements
eren molt més senzills
segons les seves possibilitats
les joguines
sobretot
les elaboraven
en aquells temps
d'una manera artesanal
i en nombre
molt reduït
en petits obradors
de fusters
o llauners
fins que amb l'evolució industrial
es passa a la producció
mecanitzada
que conviuria
amb la manual
el mateix
va passar
amb la fabricació
d'articles de lleure
d'esport
i industrialització
per necessitat
ja que la demanda
es va disparar
degut a que els esports
es van posar de moda
a partir del primer terç
del segle XX
l'origen
de les joguines de llauna
estany
plom
està estrictament
lligat
als tallers
que fabricaven
peces de metall
i ocasionalment
petites joguines
pels nanos
alguns d'aquells
obradors
serien més tard
grans empreses
capdavanteres
de l'estat
fabricaven
la fàbrica
saida
de l'example
va ser
especialitzar-se
en fireta
per les nenes
l'origen
de les joguines
de llauna
estany
i plom
està estrictament
lligat
als tallers
que fabricaven
peces de metall
i ocasionalment
petites joguines
pels nanos
alguns d'aquells
obradors
serien més tard
grans empreses
capdavanteres
a l'estat
la fàbrica
saida
de l'example
va especialitzar-se
com ha dit la Montse
en fireta
per a les nenes
i qui no recorda
el gran èxit
de Mecano
una joguina
de peces
metàl·liques
que va superar
a totes
les existents
fins al moment
per la seva capacitat
tècnica
i creativa
que com deia
la publicitat
de llançament
oferia formació
a futurs
enginyers
però cal dir
que el preu elevat
i una
certa dificultat
tècnica
al moment
del muntatge
la feien
un tant
inaccessible
a molts nens
pel que fa
al gènere especial
de la joguina educativa
no oblidarem
els jocs de mans
la màgia
disciplina
a mig camí
entre l'enginy
i la tècnica
que sempre ha tingut
molt d'èxit
a casa nostra
destacarem
el rei de la màgia
fundat pel gran mag
d'aquell moment
Joaquín Partagàs
i ja aquest
que fabricava
i venia
sorprenents articles
d'il·lusionisme
i que malgrat
el pas del temps
ha arribat
als nostres dies
convertit
en museu
de la màgia
i per excel·lència
el paper
el cartró
ha proporcionat
moltes hores
d'esbarjo
als nostres infants
des de soldats
i les nines retallables
fins als teatrets
i als titelles
han obert
un gran ventall
de possibilitats
d'entreteniment
a la nostra mainada
dintre d'aquest apartat
cal assenyalar
una gamma
d'articles
de paper
com globus
banderoles
les populars
estels
reproduccions
d'instruments
musicals
per a
revelles
recordeu-vos
de les trompetes
que fan
aquell soroll
bé
després
articles
encara tenim
a l'abast
la industrial
vol ser
si volem
aquesta mena
d'articles
que va obrir
en un pis
d'una antiga
fàbrica
de teixits
al Raval
i avui
segueix
oberta
al carrer
d'en Xuclar
amb una
àmplia
xarxa
de botigues
a Barcelona
Badalona
Granollers
l'Hospitalet
Mataró
Terrassa
i Vilanova
i les altru
a principi
del segle XX
Barcelona
gaudia
d'una important
indústria
cinematogràfica
era
el primer
contacte
el primer
centre
productor
de pel·lícules
de l'Estat
i per tant
no era d'estrany
que també es dediqués
a produir
cinema domèstic
les primeres
càmeres
i els primers
projectors infantils
eren de fabricació
francesa
segons la patent
dels germans
Patrou
amb les pel·lícules
de 9 i 5 mil·límetres
es tractava
de Paté Baby
i el seu inconvenient
era el preu elevat
que feia
que només fos
a l'abast
de les famílies
benestants
la rèplica catalana
va ser
el cinènic
una proposta
molt més modesta
i econòmica
a mig camí
entre el cinema
i els dibuixos animats
en aquells moments
el cinema
iniciava la seva etapa
més gloriosa
i la gent
es va sentir atreta
per la senzillesa
del format Nick
una simple caixa
de cartró
amb una bombeta
de 40 watts
una bobina
de paper vegetal
amb imatges
dibuixades
en fin
d'allò més fàcil
de manejar
l'èxit
va ser extraordinari
i durant els anys
30
es va fabricar
amb llicència
a molts països
incluent-hi
els Estats Units
i el Japó
la seva popularitat
va alcançar
la màxima esplendor
als anys
50 i 60
fins que va arribar
la més terrible
de les competències
la televisió
i així
es va acabar
jocs de taula
els escacs
les dames
el perixís
o el joc de l'oca
tenen una llarga tradició
en el nostre país
però
el cap
li fa la competència
als jocs de cartes
ja de temps
immemorial
existia
el gremi
de naipers
i vuit fàbriques
de cartes
a la ciutat
de Barcelona
els jocs de taula
es venien
a establiments
de quincalleria
o joïnes
o també a botigues
especialitzades
com la que encara
fa poc
existia
en el carrer
de Jaume I
finalitzar el tema
farem un petit repàs
als establiments
dedicats
a la venda
de joguines
jocs de taula
d'entreteniment
i d'entreteniment
al principi
les joguines
i jocs
es venien
a les anomenades
quincalleries
establiments
que oferien
gran varietat
d'articles
des de paraigües
i guants
objectes
per la llar
o rellotges
després van sorgir
establiments
dedicats
exclusivament
a la venda
de joguines
i jocs variats
el primer
va ser
el passatge
de les columnes
junt
al carrer
just al carrer
princesa
però més tard
varen ser
els grans
magatzems
els que es van
reservar
una de les seves
plantes
exclusivament
a les joguines
el segle
el siglo
can jorba
l'àguila
després
aparegueren
noves botigues
de joguines
el feller
el palacio
del juguete
el xiquito
tic tac
i en l'actualitat
les plantes
senceres
que ofereixen
el corte
anglès
i tots els seus
establiments
un moment
perdó
perdó
jo Maria
és que el veu
el tic tac
m'he recordat
d'en Llosar
perquè a mi
el tic tac
que estava a la diagonal
em van donar
una medalla
per alumne
bona
de l'acadèmia
on t'anava
era el número
uno
no sé què
i va ser el tic tac
i em va donar
la medalla
toma ja
tu
i a mi
em van comprar
una guendolina
del tic tac
el meu senyor
nòvio
sí mira que ve
sí que imagina't
sí sí no
però nena
això és una medalla
de mèrit
ah això sí
jo no tenia mèrit
perquè m'he regalat
una munyeca
ara la gran revolució
en el comerç
és el comerç
electrònic
o sigui comprar
per internet
això està recent
perquè cada any
l'augment
de vendes
és terrible
i es veu
que l'any que ve
o no sé
a finals d'aquest any
hi ha el famós
Amazón
conegut de tot el món
que crec que ha comprat
uns terrenos
aquí
i que tindrà
un magatzem enorme
enorme
no sé quants mil metres
per poder donar
servei
aquesta demanda
aquesta demandada
de gent
per tant
és una font
d'ingressos
molt gran
que serà
pel correus
el correus
estava pràcticament
a la quiebre
i gràcies
al correu electrònic
han de repartir
els paquets
el que passa
és que val la pena
que correu
s'espavili
perquè si us en recordeu
xafen el territori
sí
però correus
el nostre
i més
o menys
el Joan
va encarregar
l'any passat
uns quants
regals
que esperava
per Nadal
i no van
arribar
una de les coses
que sobretot
les senyores
que els agrada
és comprar roba
jaquetes
jerseis
bueno
amb això
resulta
que com que
moltes d'aquestes coses
venen de la Xina
o del Japó
etc
hi ha una
disparitat
amb les talles
que ningú s'aclava
ningú sap
quina talla
que és
els homes igual
no sabem
si el 50
el 48
52
o XL
o L
ningú sap
fa uns anys
que hi havia
una venda
per correu
però com uns 15
15 anys
enrere
que enviaven
uns
uns
catàlegs
i llavors
però
comprovaves
les talles
i eren
em sembla que era
francesa
o irlandesa
aquesta casa
i anava exacte
el que passa
és que jo
no comprenc
aquesta diferència
l'única explicació
és que aquesta gent
compren
a diversos països
i cada país
té la seva talla
aquí
a Barcelona
concretament
ja fa molts anys
hi havia una casa
que va néixer
crec que a Terrassa
i que ja
entre bé
llavors
per telèfon
o nantien allà
senzillament
et donaven
que agafessis
unes mides
determinades
de les braços
de les mànigues
no sé què
no sé quantos
i et feien
un vestit
a la mar de bé
i molt competitiu
aquesta mateixa empresa
ja està al Passeig de Gràcia
no vull pas dir
fer propaganda
i resulta
que
penso que té
molt d'èxit
sí, sí
qui menja sopa
se les pensa totes
diem en català
no?
vale

I ara, música per gaudir.
Avui us oferim en segona audició l'intermedi de la sarsuela, Bohemios, del compositor català Amadeu Vives.
Va néixer a Collbató i va ser un músic precoç, tant com intèrpret com compositor.
L'any 1898 va col·laborar amb en Lluís Millet a la fundació de l'Orfeó català,
pel que va composar moltes, moltes melodies, entre elles la famosíssima La Migrant.
Més tard es va traslladar a Madrid, on va aconseguir grans èxits amb les sarsueles i altra mena de músiques,
sobretot també religioses.
Bohemios, Maruixa, Doña Francisquita i la Villana van ser aquells dels grans èxits d'Amadeu Vives.
També va ser un gran conferenciant i un escriptor notable.
Podem escoltar l'orquestra de ràdio-televisió espanyola,
sota la direcció d'Enrique García Asensio,
interpretant l'intermedie de Bohemios.
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
Enrique García Asensio,
García Asensio,
Enrique García Asensio,
Fins demà!
I ara la Montse ens explicarà aquelles coses que ajuden a la nostra salut.
Sí.
Endavant.
Fins ara havíem parlat d'alimentacions per viure bé, ara parlarem de caminar per viure.
Els passos que donem al caminar són el carburant per la bona marxa del cos i de l'esperit.
Caminar és bastant més que recorre una distància a peu.
Prova d'allò és que el peregrinatge que existeix a totes les tradicions espirituals
amb la finalitat de ser conscient de la connexió que existeix entre la Terra i la Divinitat.
Buda i Jesús van dedicar la seva vida a caminar de poble en poble impartint les seves ensenyances.
Cada any milions de musulmans peregrinen a Estalameca, els catòlics fins a Santiago de Compostela i els jueus a Jerusalem.
En el camp dels filòsofs, Nietzsche o Walter Benjamin Kant també van convertir el caminar en la base de la inspiració.
A pesar de les enormes progressos que ha fet el ser humà en matèria de locomoció,
caminar segueix sent el millor exercici per activar la salut física i el pensament principals responsables de l'equilibri intern.
Es fa camí al caminar.
Encara que la major part dels animals comencen a caminar poc després de néixer,
El ser humà pot potser erguir-se sobre les seves cames, però suposa un acte molt més difícil.
Per allò són necessàries una gran quantitat de cèl·lules cerebrals
que el recent nascut anirà desarrollant a lo llarg del seu primer any de vida.
Una vegada adquirida la facultat per caminar,
tant la part física de les articulacions, els muscles i els tendons,
com la psíquica, corresponent a l'autonomia, a l'intel·lecte i l'autoestima,
experimentaran un constant progrés i seran essencials en l'equilibri emocional del bebè.
A mesura que ens fem adults, tenim tendència a oblidar els beneficis
que, igual que els anys, sols han fet que augmentar
i que contribueixen directament a allargar la vida.
O sigui, us diré una frase que diu
Acostumo a medir el grau de salut de les persones
per al número de sabates que tenen desgastades.
Molt bé!
Hi ha més coses que es poden, però això és el principal, caminar per viure.
Això mateix.
Bueno, s'ha fet camí a l'endart.
S'ha fet camí a l'endart, sí.
S'ha fet camí a l'endart.
Sí.
I ara tu, què reportatge tens preparat?
Bueno, avui s'obre la bona educació.
Ah, ui!
Passi, passi vostè primer, senyor Joan Maria.
Dias enrere, en un dinar d'amics, va sortir a la conversa de sobre taula
el tema de la bona educació dels ciutadans de Sant Just d'Esvern.
Sense adonar-me'n vaig dir el que m'agradaria ser, i no el que realment som, súbdits,
que és el que correspon a les persones que viuen en un estat monàrquic, com és el cas d'Espanya.
Som súbdits, no som ciutadans.
Súbdits.
Tornem a l'educació.
Al final de les converses, vam arribar a la conclusió que, en general, les persones més joves estan millor educades.
Per exemple, recullen els excrements de les seves mascotes,
no solen tirar papers o capses de cigarrets a la voreda,
solen donar preferència de pas a les persones que caminen per la seda dreta,
a les cues són més curosos a no saltar-se-les.
Al bus o al tram, cedeixen el seient a les persones grans
i també tenen més cura de reciclar les deixalles i posar-les al contenidor corresponent.
En el cas dels transports públics, és on es detecten més casos de mala educació.
No validar el tíquet de transport,
ocupar els seients assenyalats pels persones grans o invàlides,
posar els peus en el seient de davant,
estar tota l'estona cridant pel mòbil sense cap respecte pels altres.
De totes maneres, l'educació a Sant Just crec que es mereix un notable.
Segurament hi té a veure la bona formació cultural de les persones que hi viuen
i també la labor excel·lent dels mestres de les escoles del poble.
Enhorabona.
Molt bé.
Molt bé.
Això que dius és veritat.
Aquí, en realitat, la gent és bastant educada.
Té.
Bueno, aquí la Línia és la que té més experiència en aquest tema.
Sí, no, no, no, tots nosaltres tenim,
perquè tots som jo de la mateixa quinta, tu més jove.
Però vull dir, normalment la gent és bastant, bastant educada.
Et trobes al...
Sempre hi ha...
Que pot ser gran, que pot ser gran i pot ser jove.
I jo, el que acabes de dir aquí, una part que has dit, que el jove sí, potser és consciència en més.
Però...
No, no, les escoles han impartit sempre normes d'educació i tot.
No, i ara també hi ha recollit papers i tot.
Sempre n'hi ha el gambarret.
Que no vol passar, sí.
Sempre serà igual.
Però normalment sí que ho són.
O sigui, només cal mirar una cosa.
Només cal caminar pels carrers de Sant Just i veureu que està quasi tot molt ben endreçat i és bastant net.
I no perquè els serveis de neteja funcionen més bé, sinó perquè la gent embruta en menys.
Bueno, és allò...
El nivell cultural.
I fa molts anys, si comparem a l'Espanya, posem els anys 60, jo em recordo que ja tenia ocasió d'anar a Perpinyà, per exemple, o a qualsevol altre poble de la Catalunya Nord.
Hi havia una diferència terrible i és el nivell cultural.
Sí, sí, sí.
Cultural i també econòmic.
Però va lligat, normalment.
Sí, va lligat, va lligat.
Això, gràcies a aquests últims anys, hem lograt arribar a un nivell similar a França.
I fa dos anys encara la cosa funcionava, amb la qüestió reciclatge, funcionava bastant millor.
Ara hem tornat una mica enrere.
Aleshores, ho hem de dir, aquella dita, que diu que és més net el que no embruta...
Que el que neteja molt.
Sí, després només hem de sortir els diumenges, com ara, que vindrà el bon temps sobretot,
que les gens agafen el cotxe, uns van a la muntanya, uns van al mar,
i veurem que després a la tarda, allà on han passat tanta gent, perquè tant de cotxes,
resulta que sembla un femer.
N'hi ha alguns que diuen, no, és que la pela de plàtano és orgànica i ja va bé.
Home, no, perquè el camp, el bosc, no és un femer.
L'orgànica, tot el que sigui, te l'has d'emportar a casa amb una bossa i deixar-ho allà on...
Sí, però ja fa moltíssims anys...
O sigui, el meu marit, que em pertanyia també a un grup, l'ordre del jefe, del responsable, deia
tot el que feu, feu un clot i ho colgueu.
Això potser sí.
Sí, feu un clot, ja que no ho voleu portar a casa, la brutícia, aleshores feu un clot i...
Solzament per deixar algú orgànic, perquè com ha dit ell, una pell de plàtano o una pell de taronja,
si fas un petit clot i ho deixes allà, és orgànic.
Sí.
Això és...
Bueno, i si és una altra cosa que no és orgànica...
No, llavors te l'emportes.
Te l'emportes i si la colgues, almenys, no la deixes al mig.
No, però segons que no es pot colgar.
Nosaltres teníem una casseta dintre d'un bosc i allà havíem recollit de tot, amb el camí
que hi havia un quilòmetre fins al poble, de televisions velles, de tot, de runa, d'obres,
tot el que vulguíssim és. Si volies tenir el caminet net, havies de treballar com un desesperat.
Si te fixes, jo vaig pujar fa un temps, eh, a Sant Joan, al funicular de Montserrat que puja
a Sant Joan.
Sí, sí.
Les voreres, les voreres, de mà esquerra i de mà dreta, són plenes de llaunes de
Coca-Cola.
Sí.
Corresponents, Coca-Cola, llimonades, sorpreses...
Sí, sí, i paquetets de refrescos.
I perquè no s'ho importen.
Ah, mira.
Per tant, la cuja plena, que pesa més que buida, la tiren a les voreres.
Algú impressionant, eh?
Jo diria, ja diria, per part d'allò, que de totes maneres la joventut ara està molt
més conscienciada en la cura de la natura.
és a dir, que la gent té més constància que el món, el món, la terra...
S'ha de cuidar.
S'ha de cuidar.
S'ha de cuidar.
Anècdota.
Fa 26 anys jo vaig estar a Colònia, Alemanya, Germany, només d'entrada i sortir, eh?
i em vaig quedar... em vaig quedar tan decebuda en el lloc on vaig anar, que era la plaça
on estava la catedral, era un dissabte a la tarda...
El museu germànic.
No, no, no, no, estava tota la gent tirada per terra, botiga, que tots eren estrangers.
Sí.
Eren tots turcs o no sé el que eren.
però una brutícia tan total que aleshores em va passar pel cap que vaig pensar que
per què n'hi ha aquesta cosa de la xenofòbia.
Perquè vaig pensar que aquests tenen aquí el seu hortet ben netet o ben d'allò la seva
finestreta i ara aquesta brutícia en el centre de... va ser com una mica de rechars.
Bueno, a mi em va passar, a mi em va passar...
I era a Alemanya.
Sí.
No, no, no, en Ternam.
A canvi havia anat a Copenhague o a Bergen, a Noruega, i estava tot netíssim.
Sí.
I molta, molta la resta del camí per a Alemanya també.
També.
Però en aquell lloc concret...
Perquè no era gent d'allà.
Clar.
I aleshores, però bueno, què ha passat?
Ha passat 25, mira, 26 anys.
Sí.
Doncs, a l'estat, jo crec que la joventut ara...
La joventut té més consciència.
Creus, creus.
N'hi haurà el gamberro, però que no, perquè n'hi ha molta gent que se'n va al camp,
perquè està avorrida de la ciutat.
Gent jove, que com ara amb els e-mails, el computer i tot això poden treballar de lluny,
que no cal que estiguin físicament en el lloc, però mica en mica.
I aquí en el poble, anècdota, una senyora gran, la Maria, te'n recordes?
Veïna teva, no?
De la teva escola, la Maria.
Anant pel carrer, una senyora gran amb un gos, i el gos fent les seves deposicions,
i la Maria diu, escolti, anava amb la gas les crosses, que jo no, treu-s'ho vostè.
Sí.
És a dir, que no era jove, era gran.
Continua havent-hi l'excepció.
Generalment la gent ho recull.
Però la gent ho recull tots.
Però jo encara veig gent que es fa el desentès.
Sí.
No n'hi ha gent, però com tot arreu, com tot arreu, com diu el Joan Maria.
Tu estàs dintre d'un autobús.
Gent gran, gent jove, eh?
I el tio el posa els peus damunt del seient, i li tens que dir joven, o no tan joven,
perquè a vegades no són tan jovenes, sisplau.
Ah, sí, bona mare, ah.
No, no, la meva mare era al·lèrgica al fum del tabac,
i la meva mare, al cel sí, tenia el caràcter molt fort.
Com pugés a l'autobús, que llavors no era prohibit, no era prohibit,
es podia fumar, i li deia, escolti, un jove, sisplau,
que jo soc al·lèrgica al fum.
Senyora, aguantis.
Li armava un sarau?
Que l'altre...
A la força tenia que deixar de fumar.
Aguant-se, ja va, pa, pa, pa.
Però sempre eren excepcions, i me'n recordo baixant de Montserrat un dia en tren,
en el seient, hi havia tres seients que anaves així, frontals,
tres aquí, tres aquí, i al seient de davant nostre hi havia una parella
que ella estava assegutat i ella estava semiestirada,
ocupant un seient parella i un que podia ser per un altre.
I no es van bellugar, anava ple i no es van bellugar,
fins que va passar el revisor i els hi va dir.
Perquè la gent moltes vegades té el que tenim, vergonya,
per educació, perquè ells haguéssim pogut dir nosaltres.
Ningú va dir res i quan va passar el revisor li va dir
tu tens que seure al teu seient i aquest és lliure per un altre.
Clar que sí.
Bueno, però bueno...
Eren joves, eh?
Mira, fa d'allò tiraven els pipis per la finestra, vull dir que...
Sí, agua va...
No, perdona, agua va...
Agua va!
I anava tot!
Agua, agua con orea, tu!
És tot!
D'aquí ve, que sempre havia de cedir a la dreta les senyores,
que era al costat més a la vora de la cera, de la parella.
De la parella que no li queia.
Si tenien a l'àgua va, l'aigua com que sempre anava una mica més al centre.
Més al centre del carrer.
Menos perill que caigués al cim.
Bé, quan temps ens queda, dos minutets.
Som optimistes, eh? Som optimistes.
Bueno, això que anava a explicar també de l'estranger,
a Holanda, a Amsterdam, vam arribar al matí,
només que vam estar tres dies,
i vam arribar al matí, doncs, a la plaça d'Am, preciosa,
que és gran, és enorme, la mar de bé.
Vam sortir a la tarda, allò era un famer.
Perquè...
Clar, clar.
Clar, perquè la gent de fora no havia...
Sí, estaven les galledes de les escombraries vessant,
cerveses per terra, bueno, un desastre.
Després, clar, jo vaig pensar,
no han passat encara els serveis de neteja?
Vam anar a l'Aia i als poblets petits, a Volenda,
i a Marc, i estaven nets, preciosos.
Jo dic, és que és la gent de fora
la que ens embruta les coses,
que al centre de Barcelona passa a tres quarts del mateix.
A més, la recollida de xalles aquí és cada dia.
Sí.
A París em penso que és cada tres dies.
No ho sé.
Cada dia, amb molt poques poblacions d'Europa,
perquè és molt car.
Sí, sí, sí.
Aquí, si passa una mica de retras, un parell d'hores,
ja cridem.
Sí.
Doncs els altres països...
A París el que he observat,
que tenen el costum,
com tenen tanta aigua,
tenen el costum de deixar anar l'aigua...
A la vorera, té l'aigua.
Sí, els cantos, la rigola per sota.
L'aigua de sota.
Sí, sí.
I van posant, jo deia,
aquests draps aquí que representen.
I a la tarda ho vaig veure.
I, clar, normalment,
com fan una mica combat,
les deixalles van cap al cantó de la rigola
i se les emporten cap a les clavegueres.
I mira, tots són costums.
Amb el tema del transport,
ja ho he dit més d'una vegada,
aquí haurem de canviar, no?
Pot ser tenir tant de cotxes,
perquè no hi cabem.
No, no hi cabem.
I menys contaminem tant.
L'aire que respirem no pot ser,
perquè estem malalts de l'aire que respirem.
Home, no, a París tenen un problema, també, eh?
Sí, sí.
He posat aquestes l'enfaderes.
Senyors, que tot va millorant.
Sí, l'enfaderes.
Per 12 persones i sense conductor.
Millor.
A més a més, elèctric.
I mira, escolta'm.
Aquí tenim un clima ideal,
perquè quasi tot l'any no fa gaire fred, fa sol.
En canvi, és raro que la gent agafi amb bicicletes.
Ara comencen, perquè hi ha aquestes bicicletes.
Sí, però les agafen molt, molt, molt, molt,
molt indisciplinadament, eh?
Bueno, però ara que fem...
Perquè jo he vist una senyora, eh?
Una noia que devia tenir més de 40 anys
pel carrer Portaferrissa,
i no creu coberta.
Escolta'm, telèfon a l'orella,
una mà al manillar
i, escolta'm, entre els cotxes i els camions
i dalt que te pego, eh?
I els autobusos.
Però, bueno, posem una gran ciutat com és Amsterdam.
Amsterdam resulta que el treball públic és elèctric, els trenvies.
Van, no van gaire pressa, a poc a poc.
I després, a mils, a mils, les bicicletes.
Sí.
En un país que quasi cada dia plou.
Sí, però és molt planer, és molt planer.
Bueno.
I nosaltres tenim, sobretot aquí a Sant Just, tenim un escop.
Allà respiren la mar de bé.
Sí.
Aquells canals també tan macos, bueno,
és un dels llocs que, bueno, que m'aniria a viure.
Sí, hi ha d'això, hi ha uns ànecs
que el company que anava a dir,
llàstima no tenir una escopeta,
ara en carregaria un
i això l'emportaríem a l'hotel a penxar-nos-lo.
Em sembla que ja hem arribat al final, oi, Carles?
Sí.
I, doncs, fins la propera.
Mira, el que tingui bicicleta, que l'agafi
i que faci l'exercici de pujar al carrer Badó.
Això mateix, ja està.
Ja, ja, amb una parada, ja, ja, ja està.
I si no caminen, senyores, senyors...
Sembla que no puja ningú amb bicicleta.
No, em sembla que no.
Adiós, adiós.
Adéu.
Adéu, adéu.
Adéu, adéu.
Ara escoltes Ràdio Despern
Sintonitzes Ràdio Despern