Fins demà, t'ha fet com tu.
Fins demà, t'ha fet com tu.
Fins demà, t'ha fet com tu.
Fins demà, t'ha fet com tu.
Fins demà, t'ha fet com tu.
De totes maneres, no ens espantem que tots els anys passa el mateix.
I encara que és incòmoda per transitar, no es faria de més una bona reacció amb la pluja que ens caies a sobre.
Bé, com que el temps farà el que li sembli i, a més a més, a farà l'ho adient, sense fer gaire cas dels nostres desitjos, amb el tempo bona cara, com diu un refrany castellà.
En Joan Maria, malgrat estar fònic, en Carles, el nostre Carlitos, i qui us parla, la Joana.
Hem preparat per aquesta hora, que ara comença.
Endavant.
Dies enrere.
Es va celebrar, a nivell mundial, la jornada contra la violència masclista.
Bé, la violència, no solament masclista, la violència, en tots els àmbits, es pot considerar en general molt desgraciada.
No és absolutament absurd que en el primer terç del segle XXI es facin aquestes jornades?
Un temps en el qual presumien dels avenços de la tècnica referent a automòbils intel·ligents, habitatges domòtics, robots destinats a fer-nos la vida més senzilla o bé a millorar la producció industrial?
I potser ens podem preguntar, respecte de l'ésser humà, en què hem avançat sobre el comportament envers el nostre pròxim, respecte a la parella sobre la qual hi ha una cita bíblica en paraules de Déu a l'home en el moment de la creació?
Companya, et dono, que no es clava.
I això ve a compte perquè, desgraciadament, és estrany el dia en què els mitjans de comunicació no ens colpèssim en notícies com la de dies enrere.
La mort d'una dona a mans del seu excompany, qui va ser capaç de viatjar molts quilòmetres per acabar amb la seva vida.
La vida d'una persona que lliurement havia decidit posar punt i final a una relació no desitjada, potser pel total domini que l'home exercia sobre ella.
Però, tot i ser en aquest cas molt dolorós, com tants d'altres de molt similars, allò que ens preocupa profundament és el de la joventut.
Aquesta joventut encara en l'institut, que comença a viure ara, una de les més preparades intel·lectualment, en més mitjans al seu abast per realitzar-se com éssers superpreparats
i que caigui en comportaments idèntics al dels homes de les cavernes.
I el que és més sorprenent és que elles, les nostres joves, tan agosserades i preparades,
que han suportat barreres socials molt difícils per col·locar-se al mateix o superior nivell dels seus companys,
es conformin a suportar aquest domini del mascle, suposat continuador de l'espècie.
Hem de demanar als sociòlegs que estudien el sistema educatiu i el continuat devenir social
per corregir aquests girs que està patint la societat actual,
una societat que s'està tornant cada cop més violenta i que arribarà un dia que no es podrà controlar.
I ja, deixant de comportaments de parella, destaquem l'ús dels mitjans moderns per amenaçar d'altres persones,
o bé faltant el respecte de la propietat, tant pública com privada, amb pintades
que embruten les paredes a vegades noves o acabades de pintar.
O també fent-se el valent, apallissant a pobres persones que prou pena tenen de no disposar d'un lloc
per poder xuplugar-se del fred d'aquestes nits d'hivern.
Perdoneu-me que expressi la meva opinió, que és la de tots nosaltres, espero, en aquest espai,
però no em semblava correcte que el nostre programa no dediqués un petit espai de temps
a comentar el virus terrible que està contaminant el nostre temps.
Un temps tan avançat i tan prometedor en segons quins aspectes i tan retrógrat o salvatge en d'altres.
Per exemple, les guerres, en les conseqüències tan inhumanes pels qui les pateixen.
Les fams patides per pobles sencers, per culpa de sequeres i d'altres fenòmens ambientals
que no són solucionades pels seus mandataris.
I l'incomprensible comportament de l'ésser humà contra el propi ésser humà
que actualment torna a vendre els immigrants com a esclaus,
com en els pitjors moments del comerç de l'esclavatge,
que semblava que estava totalment erradicat
i que la dura realitat ens demostra que no és així.
És d'esperar que arran de les denúncies universals
siguem capaços d'intentar frenar aquesta deriva
i que la consciència de l'individu, de l'humanista convençut,
predomini per sobre de totes les baixes passions
o de l'interès personal de cadascú.
I que algun dia s'aconsegueixi posar una mica de sentit comú i respecte
sobre el company o companya que es tingui al costat.
Tenint l'obligació de desitjar-ho, oi?
Música
Música
Música

I ara us oferim les biografies de personatges il·lustres.
Federico García Lorca
El poeta Federico García Lorca va néixer el 5 de juny de 1898
a Fuente Vaqueros, poble de la província de Granada.
Molt jovenet va començar els seus estudis musicals.
L'any 1915 va ingressar a la Universitat de Granada
per estudiar Filosofia i Lletres i Dret.
Malgrat la seva joventut, ja en aquella època
inicia una gran activitat artística.
Rep classes de guitarra i de piano
i freqüenta la tertúlia del cafè El Rinconcillo de la Vega,
on es reuneixen grans personatges
de la vida intel·lectual i artística de Granada.
També s'inscriu en el centre artístic d'aquesta ciutat.
Però l'any següent mor el seu professor de música,
cosa que va ocasionar l'abandonament dels estudis musicals
i la inclinació total cap a la literatura.
Gran amant de conèixer el món,
viatja molt per la península ibèrica.
En aquests viatges coneix a Miquel de Unamuno
i a Antonio Machado,
que li produeixen una gran impressió
per les seves personalitats.
Més tard, fa una gran amistat amb Manuel de Falla.
Potser si l'hagués conegut anys abans,
ara estaríem parlant d'un García Lorca
com a gran músic i no com a escritor.
Resultat dels seus freqüents viatges,
va publicar el primer llibre, Impressiones i paisajes,
quan als 21 anys feia la seva estada
en residència d'estudiants de Madrid.
Fa una gran amistat amb Luis Buñuel i Salvador Dalí,
Pepín Bello, Emilio Prados
i més personatges que van ser grans figures
del panorama cultural espanyol de l'època.
Publica el seu primer llibre de poesia amb aquest títol,
Libro de poemes,
sent una gran admiració i interès
pels cants característics dels gitans del Sacromonte
i decideix, amb el seu amic Manuel de Falla,
convocar l'any 1922
el concurs de Cantejondo
de gran repercussió,
tant a nivell nacional com a l'estranger.
Arran de l'èxit d'aquest concurs
va iniciar el cicle de les seves famoses conferències,
destacant la que va tractar del tema, precisament,
del Cantejondo.
Per aquest temps, coneix Rafael Alberti,
amb qui va mantenir una estreta amistat
tota la seva vida.
Federico escriu l'obra teatral
Mariana Pineda,
que estrena a Barcelona, amb gran èxit,
la companyia de Margarita Xirbo al Teatro Goya.
En els anys 1927,
Salvador Dalí també va ser el seu gran amic.
L'admiració que l'escritor sentia pel pintor
li impulsa a escriure
La Oda a Salvador Dalí,
que va publicar la revista d'Occidente.
García Lorca sempre va sentir fascinació
per la personalitat del pintor empordanès,
qui correspon amb idèntica admiració
cap a l'escritor granadí.
L'any 1927 va ser crucial
a l'obra del gran literat.
Publica el llibre Canciones.
El vestuari i els decorats,
de Mariana Pineda,
van ser obra de Salvador Dalí.
La revista d'Occidente
publica el primer romancero gitano.
En aquests moments,
Federico García Lorca
és una de les personalitats
més importants del panorama literari del país.
no només per la publicació de la seva obra,
sinó per la difusió que va fer ell mateix d'ella,
amb recitals i lectures,
i també conferències sobre el tema
seguides per molt públic.
En aquest moment de la seva vida,
sent la necessitat de sortir d'Espanya,
com ja ho han fet Bunyuel i Dalí.
marxa a Nova York,
on residirà des dels anys
1929 i 1930.
La ciutat dels Gratacels
l'impressiona vivament,
per exemple,
els espectacles de Harlem,
o bé,
les obres teatrals de Browey,
innovadores i originals.
Tot plegat
influirà de manera important
en la seva obra posterior,
sobretot en el seu llibre
més surrealista,
Poeta en Nueva York.
La institució hispano-cubana de cultura
el convida a pronunciar
tota una sèrie de conferències
a la capital cubana,
on fa grans amistats
entre la intel·lectualitat
de la illa.
Torna a Espanya,
on la companyia de Margarita Xirgu
estrena al Teatre Espanyol de Madrid
La Zapatera Prodigiosa.
Quan l'any 1931
es proclama la Segona República,
García Lorca
està absolutament d'acord
amb la validesa dels seus ideals populars.
Aquest any,
1931,
publica el poema
de Cant del Cantejondo.
1932,
funda amb Eduardo Ugarte
el Teatro Universitario La Barraca,
que anirà per tot el territori
representant teatre clàssic espanyol.
García Lorca va ser,
malgrat la seva joventut,
un autor prolífic,
amb una gran producció,
tant a Espanya
com també a Amèrica del Sur.
A la mort del seu gran amic,
el torero Ignacio Sánchez,
Mejías,
a la plaça de Manzanares,
li va inspirar el poema
Llanto per Ignacio Sánchez Mejías,
que va llegir,
ell personalment,
en el Teatre Espanyol.
La seva musa inspiradora,
la gran actriu Margarida Xirgo,
va estrenar al Teatre Principal de Barcelona,
Doña Rosita la Soltera,
o El Lenguaje de las Flores.
També a Barcelona,
va rebre tot un seguit d'homenatges
de part d'artistes intel·lectuals catalans.
L'any 1936,
el de la seva mort,
va ser d'una intensa activitat del poeta.
va publicar tot un seguit d'obres
que han quedat per la posteritat.
Bodes de Sangre,
primeres canciones,
i la casa de Bernard d'Alba.
I va estar a punt
de treure la llum
així que pasen 5 anys.
I arribar a una data tràgica,
el 18 de juliol de 1936.
García Lorca decideix tornar
de Madrid a Granada.
Gran error.
Els seus amics li recomanen
que marxi d'Espanya
perquè, per les seves idees
i l'amistat que té
amb molts dels responsables republicans,
li poden perjudicar.
I així va ser.
El poeta va ser assassinat
a Vidmar
a Granada
el dia 19 d'agost.
D'aquesta vilmanera
va ser troncada la vida
d'un dels artistes
més extraordinaris
que ha donat el país espanyol
en la seva plenitud vital
i en el seu moment
de màxim esplendor creativa.
Que dolenta és per la humanitat
l'enveja i la maldat
d'alguns dels éssers humans.
La lavena
Bé, Lina, bonica, que tenim preparat?
Aquelles coses estranyes.
Si us fixeu tot, la reflexió que ens ha fet primer la Joana
i després la vida de García Lorca, que fa molta pena perquè penses
bueno, nen, està aquí a Moriagau, no?
La maltat humana, perquè aquesta persona, doncs, era de grans valors,
si no ha canviat, anem a fer un apartadet que n'hi ha aquí que fa gràcia,
perquè així no plorem tots plegats.
No, que hem de plorar, la vida és la vida.
Bueno, però tu, escolta, avui ja malament.
I fixeu-se en el títol d'aquest petit reportatge, que és petitet,
que diu, orinals amagats darrere de les portes.
O sota el llit.
Això ho he viscut jo.
No, orinals a sota el llit els teníem, però aquest és que fa gràcia, perquè diu,
anys enrere es tenia com a costum deixar un orinal darrere de la porta de cada casa.
però es veu que quan el general Carlos Espanya, de 1775 a 1839, va venir a Barcelona al servei de Ferran Seté,
no va trobar la tradició massa del seu gust.
De fet, ho va considerar tan desagradable que va demanar que es deixés de fer immediatament.
Davant de la nova ordre, la gent va córrer a treure els orinals de darrere de les seves portes.
Però ja se sap com és de difícil trencar algunes maneres de ser molt arrelades entre la població.
Es veu que un senyor ric del carrer de Mercaders no va ser prou ràpid a desfer-se del seu orinal
i com a càstig va tenir el cap ficat dins d'una comuna durant un dia sencer.
Un càstig, sense dubte, de nassos.
Sí, aquesta va ser.
I tant, i tant, perquè pobres nassos, el que van percebre va ser bo.
No, i una mica abans, la gent, moltes vegades, quan tenia algunes necessitats,
darrere dels cortinatges dels grans salons, se n'anaven a fer les seves necessitats.
En el salón del trono, no me'n recordo quin rei era, però he visitat el Palau Real.
No, no, no, el trono, allà on se rebia els ambaixadors, el rei d'Espanya,
ell tenia la trona per anar de ventre.
I sense cap mirament, inclús sense soroll.
Això, s'ha de pensar, mira, sóc el rei...
No, era per costum.
Perquè és que no hi havia un altre sistema.
Ah, no, per costum.
No, no, mira, tu.
I bueno, ja ens anem a...
Ja deien, i perdona que t'he tallat,
deien en aquell temps que Espanya no era perfectament olores roses,
el que despedia.
Però també les franceses no rentaven i es posaven perfum.
Bueno, però quedava més dissimulada.
Sí, tant, i tant.
Molt bé, i ara parlarem una mica, que també és interessant,
del Gran Teatre del Liceu.
Home.
I diu, un teatre d'òpera amb mala sort.
El primer edifici que albergaria el Liceu
es va aixecar per ordre del negociant Joaquim de Gispert,
1799-1862,
sobre el solar d'un antic convent dels Trinitaris
que datava de 1662.
Des de la seva creació,
el convent dels Trinitaris
no havia tingut gaires moments de pau.
Durant les guerres napoleòniques,
va ser utilitzat com a emmagatzem,
i més tard seria la seu d'un club polític de tendència liberal,
però finalment va tornar al seu caràcter religiós.
El restabliment de l'ordre, però, va durar molt poc.
No se sap si va ser a causa de la crema de l'any 1835
o per la desamortització que menjissava,
i la construcció es va acabar amb runes per sempre.
El teatre es va inaugurar el 4 d'abril de 1847,
però la tranquil·litat tampoc seria molt llarga per al Liceu,
ja que en el 1861 es va incendiar gran part de l'edifici,
segurament a causa d'un llum d'oli mal apagat.
La construcció va anar a càrrec de Josep Oriol Mestres,
que va afegir un gran saló de descans,
seguint l'estil segons de l'imperi,
segons imperi de l'època.
Sí, estil imperio.
Estil imperio, no?
I va decorar les sales i el sostre del recinte central
amb frescos dels millors pintors catalans del segle XIX,
i tot en un temps rècord d'un any.
I en el segle XIX el teatre només no es feia servir
per un lloc per representar-hi òpera,
sinó que també s'hi celebraven actes socials
com festes de carnes totes.
I a causa d'aquestes trobades,
una part del sector més conservador i poruc
de la societat barcelonina
veia el teatre com un centre de disbaugia,
inacceptable per la moral cristiana.
Si és aquest caràcter alegre del teatre,
se li suma a l'incident del foc.
No és d'estranyar que per Barcelona
comencés a circular rumors
sobre l'existència d'esperits indignats dels freres trinitaris
que havien estat enterrats al convent i volien castigar el Liceu.
I un altre dia continuarem amb les bombes del Liceu
perquè ara tenim que anar als fantasmes.
Això mateix.
que no són tan fantasmes.
Sí, bueno, escolta'm,
val més fantasmes que no bombes, eh, carinyo meu.
Però és que l'Liceu ha tingut molt mala pata.
Sí, i tant.
Mala sort.
Mala sort.
Sí.
Jo hi he estat dues o tres vegades,
una vegada no s'havia incendiat i l'altra sí.
Sí.
Bueno.
I us explico l'anècdota.
Com van estrenar una obra d'un amic nostre íntim,
que es deia Cristóbal Colón, l'obra,
i la que feia d'Isabel,
que era la Montserrat Caballer.
Acabant la representació...
A l'amic diu,
veniu que us presento a Montserrat,
que esclar, ell era el compositor.
I quan arribem allà,
el meu marit li diu,
ai, molt bé, dintre del camerino.
I jo li vaig fer la gran referència,
i dic, majestat,
i ella, oh!
Sí, clar, tu diràs.
Bueno, xiquets,
i ara anem allò que us agrada i us fa por,
i després a la nit no dormiu, eh?
I bueno, i es diu...
Pastilles.
Pastilles.
Diu, el cau del diable.
Tot això que anem llegint,
senyors,
que esteu escoltant,
són coses que estan de veritat, eh?
No és que aquí ens inventem res, eh?
No ens les inventem, no, no, no.
Això que quedi constància.
Diu,
Des de temps immemorials,
es té per cert que pels contors de Montjuïc
existia un túnel anomenat
Cau del Diable,
o Forat del Diable,
que no és sinó la Porta de l'Infer,
el qual es troba exactament
sota de la muntanya.
A Catalunya,
l'Infer és conegut popularment
com el cel de les cabretes,
que els àngels porten banyetes.
Ah!
Això ho sabíeu?
No.
I és descrit
com una caverna
situada al centre de la terra,
imperi de les ombres
i del caos,
ple de torrents
i rius de lava,
de cels gelats
i horribles pous
i calderes,
on els condenats
passen del foc ardent
al fred gelat
sense interrupció.
Jo, quan vaig llegir,
vaig pensar,
això és una sauna d'aquelles...
D'aquelles modernes.
i caliente, no?
Sí, i tant.
Sí, diu,
els seus accessos
són vigilats
per mostres horribilants
que permeten l'entrada,
però no la sortida.
I, segons altres versions,
el forat diabòlic
de Montjuïc
no és, sinó,
les restes de les mines
obertes per Satanàs,
enforismat
per la devoció
que els barcelonins
sentien
pel màrtir local
Santa Madrona,
patrona de la muntanya.
Compte la tradició
que a fi de portar
a terme
la seva empresa,
el príncep
de les Tinebres
resolgués reclutar
tots els diables
que anaven dispersos
pel món,
ocupats
amb les seves
particulars malifetes.
I per fer-ho
va recórrer
a l'inestimable
ajut
de les libèlules,
que per aquest motiu
reben el nom
d'espia dimonis
o cavallets
del dimoni.
Ah, sí.
Per això se li diu
espia dimonis.
Reunits els diables
començaren a obrir
una àmplia mina
al cor de Montjuïc
on la intenció
d'ensorrar-lo
i llençar
tot el rocam
sobre la ciutat
sepultada
i així
sepultar la ciutat
per sempre.
Però en arribar
a l'alçada
de l'ermita
que albergava
les relíquies
de Santa Madrona
aquesta
va sortir
de la seva sepultura
i va
traçar
davant
dels atrafegats
diables
el signe
de la creu
posant-los
en la fuga
amb la cua
entre cames.
Algunes
tradicions
situen
el cau
del diable
al voltant
de la font
del gat
que és una cançó
popular
que s'ha convertit
en una de les famoses
de Catalunya.
Doncs ja se sap
que el gat
és l'animal
del diable
per excel·lència
i les frondoses
fondalades
que envolten
el
berenador
contribueixen
a donar-li
l'aire misteriós
que precisen
les obres
d'enginyeria
del maligne.
Ah!
Adéu!
Escolta'm!
Quin tema
tan
supersugestiu,
no?
Bé!
Quan aneu a la font
del gat
una noia
i un soldat
vigileu
que per allà
no hi hagi
algun diable
amagat, eh?
No, res, que va.
Bé, doncs,
ara posarem
música
per gaudir.
Avui
escoltarem
l'obertura
de Poeta
i
Empisant.
del compositor
austríac
Franz
von Cipé.
Va néixer a Dalmàcia
l'any 1820
i va morir
a Viena
l'any
1895.
Van ser
molts anys
director
de l'orquestra
de l'orquestra
sinfònica
de Viena
i compositor
de moltes
de moltes
de moltes
que es van
molt populars
amb gran
seguiment
de públic
i crítica
pel seu
personalisme
i estil
propi.
Deia el seu
biògraf
que l'obra
de
Fons
descrivia
descrivia
una
ànsia
especial
de l'univers.
Obres
populars
seves
que han
arribat
als nostres
dies
són
Cavalleria
Ligera,
Mañana Tarda
i Noche
en Viena
o La Dama
de Picas
i Poeta
i Aldeano
de la qual
escoltarem
fragments
de la seva
obertura.
Interpreta
l'orquestra
sinfònica
d'Hamburg
sota la direcció
de Pietro
di la Corona.
i Aldeano
i Aldeano
i Aldeano
i Aldeano
i Aldeano
i Aldeano
i Aldeano
i Aldeano
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!







Fins demà!








Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
de música!
Fins demà!
demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé, tothom hauria de tenir una mascota a casa,
sobretot si són persones grans.
Un gos, potser, obliga a sortir més i això és més difícil,
però el gosset és tan fidel.
Encara que... un gat a casa, què us sembla?
Orientacions sobre aquest preciós animalet que ens dona el veterinari Llorenç Serraina.
Tenir un gat a casa és una decisió important,
així que ens hem de plantejar quins avantatges i inconvenients pot tenir.
Entre els avantatges cal citar que és molt net, menja poc,
no necessita sortir al carrer i s'adapta bé a les llars humanes.
Si té els seus espais ben definits, és a dir, un lloc on menjar,
una safata amb sorra per les seves necessitats
i algun lloc on poder estar tranquil quan vulgui,
serà una gran companyia.
Però cal proporcionar-li aquests espais i respectar-los.
Per exemple, no poseu la safata de sorra al costat de la rentadora.
El soroll el molestarà i acabarà fent les seves necessitats a algun altre lloc.
Que precisament tenen una pudor que no és gens agradable de treure, eh?
El gat és un animal afectuós i capaç d'aprendre moltes coses.
Li agrada jugar, per tant, amb nens com en grans,
però només estones, perquè és força independent.
No sempre jugarà quan ho vulguem nosaltres,
ni s'estarà quiet quan li demanem.
Entre els possibles inconvenients hi haurà els seus propis ritmes.
Un gat té les seves manies.
En general, cap d'elles acostuma a ser gaire extrema,
però cal adaptar-s'hi,
si no la relació amb ell pot ser un infern.
Sí.
El gat?
El gat és molt expressiu, encara que té el seu propi llenguatge.
Així cal aprendre a escoltar-lo.
I, si és cert, hauràs d'estar disposat
a anar netejant pels pèls de gat,
pels racons de la casa.
Però res que una bona aspiradora no pugui controlar.
L'alimentació no és un problema.
Hi ha, al mercat, infinitat de mengers de gat.
La majoria, molt bons.
I les cures veterinàries que necessita
són forces senzilles.
Desparacitacions periòdiques,
vacunacions anuals i poca cosa més.
En definitiva,
és un bon animal de companyia.
Tingueu-ne cura i sereu molt feliços.
Jo us explico una anècdota d'una persona
que té un gat que se l'estima molt
i fa molta gràcia.
perquè el millor és un dia de diumenge
que no vol aixecar-se
i a l'hora que li toca menjar,
el gat amb les potetes s'acosta a la habitació
i amb la poteta li toca diferents parts de la cara.
Sí, sí, per dir-li, escolta'm, diga...
I és clar, com la...
No sé com se diu això,
té un nom que són les potetes.
Sí, perquè té uns com uns coixinets.
Sí, que són com coixinets,
li va fent pim, pim, pim, pim,
i fins que no es desperta.
O sigui, res.
No para de fer-li les...
Bueno, per exemple, en carícia.
Ara, el que sí que n'hi ha,
l'única cosa en contra, diria jo, del gat,
que a vegades, bueno, però també hi passa amb el gos,
el pèl, que a vegades n'hi ha persones
que són al·lèrgiques.
Sí, sí, sí, sí, no poden tenir.
Però llavors troben ja un gat
que no té pèl.
Bueno, sí, però és lletxot.
Bueno, pot ser lletxot
perquè no té pèl, és raro.
Sí.
Però ja, al més no pot ser en tenen un
i és simpatiquíssim.
No, no.
Escolta, els lletxos,
els lletxos normalment som simpatics.
És simpatiquíssim.
És raro, eh?
Ja són gats.
És raro, eh?
Que no li hagi volut un llagardatge més d'un gat.
No, no, no, és un gat, és un gat.
I després agrada més a vegades
que hi ha persones que els agrada més els gats que els gossos.
Jo, un gos...
Escolta, i després d'aquest consell del veterinari,
ell continua amb les seves recomanacions
en resposta a la pregunta.
Cal que esterilitzem la nostra mascota?
Pobrets.
Bueno, això...
Cal esterilitzar-los o no?
No, jo diria que no.
No ho sé.
No, no ho sé.
Escoltem el de Llorencia Reïma.
Ah, que tu vols continuar el mateix, no?
Sí.
Diu, hi ha diversos motius per esterilitzar una mascota
que conviu amb persones.
El primer és evitar baralles.
Els animals senten impuls sexual únicament
com a factor de supervivència de l'espècie,
no com un gaudí individual.
Es tracta d'un estímul incontrolable
desencadenat per una femella en cel,
la qual, al seu torn,
tampoc no controla quan apareix aquest cel.
És una funció fisiològica, periòdica,
que no depèn d'ella.
Si la femella no està en cel,
no accepta cap relació sexual amb el mascle.
Fins i tot el pot rebutjar
en gran agressivitat.
Això sí,
quan una femella està en cel,
provoca una atracció incontrolable pel mascle,
que és capaç de barallar-se
amb una gran violència
contra qualsevol altre mascle proper.
O sigui,
es converteix en font de ferides
o de fugides descontrolades
que sovint acaben en accidents greus
pel fugitiu.
Castrar els animals
evitarà aquesta agressivitat
sense perjudicar-los,
ja que deixaran de sentir
la necessitat de reproduir-se
i, per tant,
de barallar-se.
El segon és evitar-ne
la superpoblació.
Una gossa i una gata
poden tenir fàcilment
dues ventrades l'any
i cada ventrada
es pot estar formada
per quatre o sis cadells.
A més que això suposa
un gran esforç vital
per a elles,
pobretes,
després cal tenir cura
dels descendants
en responsabilitat
i proporcionar-los
un allar
en condicions
a cada un d'ells.
No sempre s'aconsegueix.
Per això,
hi ha tants refugis
i protectores d'animals
per a tot el país
que ara mateix
ja no donen l'abast.
La tercera
és la vida mateixa
dels animals.
Segons que publica
la revista
American Journal
of Veterinary Research,
la castració
dels gossos i gats,
mascles i femelles
redueix sensiblement
la incidència
de diverses malalties
ja hi ha
la vida dels animals.
Si poden viure
durant més temps
i amb més salut,
de debò creus
que no val la pena?
Jo crec
que sí que val la pena
mantenir-los
amb salut.
Bé, doncs,
pugem una mica
de música.
Vietchan per Catalunya
Encara que l'estiu
és un agradable record
i que inexorablement
ens acostem a Nadal,
encara sentim
l'enyor del sol
de la Costa Brava
i dels seus paisatges,
dels quals gaudim
sentint encara
les carícies
tant del sol
torrant la nostra pell
com del vest
de les onades
sobre el cos,
a vegades suau
i a vegades
un tant ruda
i perillós.
I per sobre
d'aquests records
el desig
de tornar a un lloc
que és fascinant
per tots cantons,
terra, mar
i, com no,
aire.
Com diu la lletra
d'una popular serrana
ben fresquet
de tramuntana.
A quin lloc
ens referim?
A Roses.
Potser ho hem sentit
a dir moltes vegades.
Potser que ens sembli
utòpic,
però difícilment
podem trobar
un paisatge
que ens produeixi
tantes sensacions
diferents
com aquest preciós poble
de l'alt
empordà gironí.
Roses.
Si és per terra,
admirem-nos
del ric patrimoni
històric
i arqueològic,
o bé
fent senderisme
pels seus camins
de ronda
que voreixen
part de la costa brava.
Si és per mar,
gaudim
de la meravellosa
abadia
que ens ofereixi
la possibilitat
de practicar
tota mena
d'esport
o embarcar-nos
en creuers
que alliberen
tota...
no,
que el viren,
no?
El viren
tota la costa.
I si preferim
les terribles
sensacions
de l'aire
setsejant
el nostre cos
en salts
i el paracaigudes
passejades
en avioneta
i o voltejant
en un túnel
de vent,
rebrem
la salutació
de la ciutadella,
una important
fortalesa
que amb 17 hectàrees
amb itineraris
ben senyalitzats
ens portaran
per 25 segles
de la nostra història
a través
de la civilització
grega o romana
o bé per èpoques
com per exemple
la Edat Mitjana.
Podrem visitar
de manera guiada
un enorme museu
a l'aire lliure
i tenim
com vigilant
constant
una joia
arquitectònica
al castell
de la Trinitat,
un fortí militar
del segle XVI
que en forma
d'estrella
de cinc puntes
corona un cim
des d'on
es pot gaudir
de les vistes
fantàstiques
dels paisatges
que envolten
tot el fortí,
especialment
de tots roses
i la seva badia,
recomanable
la posta de sol.
Us recomanem
un tranquil passeig
pel casc antic,
corull de botigues,
de restaurants
que us convidaran
a gaudir
del saborós
plat estrella,
el suquet de peix
que era l'antic estofat
de pescadors
que per la màgia
dels restauradors
moderns
avui és
una delicatessen
gastronòmica
famosa
arreu del món.
Podeu visitar
una església
del segle XIX,
l'església
de Santa Maria
amb la seva
façana neoclàssica,
l'ajuntament
instal·lat
en la modernista
Casa Mallol
o la plaça
de la Pau,
memòria històrica
de la guerra
del 36
al 39.
I si sou amants
d'esports
marítims,
el proper estiu
apunteu-vos
a forcets
de surs
de vela,
surs
d'estel,
surs
de rem,
vol nàutic,
rem,
callac
o submarinisme.
Però si voleu
gaudir
d'una experiència
realment interessant,
podreu acompanyar
els pescadors
en cinc tipus
de pesques
diferents
dintre de l'oferta
de pescaturisme.
En el seu moment
podreu trucar
al número
que aneu apuntant
si teniu llàpies.
6
5
0
2
7
2
4
2
7
Torno a repetir.
650
272
427
o bé
al correu electrònic
info
arroba
en roses
puntocom
però
però si us ve
de gust
mirar roses
des de l'aire
tal com
us hem dit
abans
podeu fer-ho
amb un salt
amb paracaigudes
o vols
en avioneta
o bé volar
en el túnel
del vent
del Windor
Real Fly
també
amb puriabrava
a només
6 quilòmetres
de roses.
Altres visites
interessants
són
el castre
vis...
el castre
ah sí?
El castre
visigòtic
dels segles
6 i 8
el conjunt
megalític
de 3 segles
abans de Crist
amb el dolmen
de la creu
de Covertella
el castell
de Bufalaranya
dels segles
8
al 14
i parts
naturals
la d'Albera
Aiguamolls
Aiguamolls
de l'Empordà
perdó
o el cap de Creus
i el monestir
benedicti
de Sant Pere de Rodes
Bé
i amb aquest passeig
tan preciós
per roses
i els seus entorns
hem arribat
a la fi
d'aquest programa
nostre
de 60
i més
Senyores
Senyors
a tots
o molt bé
bon
capvespre
un bo
capvespre
ja que se'ns ha
entortulligat
la llengua
d'aquesta manera
o bé
bon dia
si el dissabte
al matí
teniu el gust
d'escoltar-nos
bé
fins aleshores
bon dia
o bon dia
o bon matí
bon matí
adéu-siau
adéu-siau
adéu-siau
a les contres
d'escoltar-nos-te
l'altor
al Just a la Fusta
parlem de tot el que passa a Sant Just
sóc una urbanita
ho reconec
sí, sí, jo també sóc molt urbanita
acompanyat d'una bona amanida
i tens un plat baratíssim
i facilíssim de fer
també és un dels llibres més robats
de les biblioteques públiques
dels Estats Units
són molt feliços
adéu-siau