Seixanta i més...
El Mars Marsot continua avançant i amb ell el comiat dels qui ens han deixat, ja que aquest mes se'ns ha endut a grans figures del món de l'espectacle. En dimecres passats hem lamentat el darrer adeu dels artistes Maria Esquerino, Toni Ronald i José Sancho. I avui ho fem abocant la memòria d'una escriptora que fa un any que ens va deixar a l'edat de 92 anys, la molt estimada i admirada Teresa Pàmies,
A la gent de la nostra generació ens va impactar molt Testament a Praga, on va intercalar vivències del seu pare Tomàs Pàmies. En parlarem avui dimecres, dia 13 de març, aquí a la sintonia de Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada. Us parla Joan Algarra, fent el programa 60 i més,
amb tantes ganes com sempre de compartir una estona amb tots vosaltres. Qui us parla, Pere Oliver, faré costat a la Joana per dir alguna cosa de l'actualitat més immediata o d'altres temes. Precisament estem a l'espera de conèixer el nom del nou Sant Pare, ja que fa tres quarts d'hora, encara no, que ha sortit la fumata blanca. Doncs aquí us ho direm, dins d'aquesta hora de ràdio per a les persones grans o de qualsevol edat que ens vulgueu escoltar.
en l'estimable col·laboració del nostre company Marc Pere Arnau, atent a posar les músiques, coordinar la part tècnica i barallar-se en l'ordinador perquè no faci de les seves i no es doni a vegades aquests disgustos que ens acostuma a donar.
Benvinguts, oients desvernians. Passen 4 minuts de les 8 del vespre. És el 72è dia de l'any del calendari gregorià. Tenim per endavant 293 dies d'aquest 2013 per viure'ls tan bé com les circumstàncies ens permetin. Quarta setmana de quaresma i moment de felicitar a totes i a tots qui celebreu el vostre san aniversari. Avui, dia 13 de març, festivitat de Sant Roderic, Sant Ramir,
i Santa Cristina de Bèrcia, entre d'altres. Festa gran a Figueres, on aquesta setmana celebren la Fira del Bunyol. I si no ens ve ben a Figueres, que ens queda una mica lluny, recordeu que totes les pastisseries i forts de Sant Just fan uns bunyols de quaresma... Deliciosos. Però exquisits, eh? Deliciosos. Temptadors, amb el que engreixen, que bons que estan. Jo crec que m'estic passant de pes...
a causa dels bunyols de Quaresma. Malo, malo. Tot el contrari del sacrifici quaresmal. Bé, però mira, qui ho pot evitar, això? Aquesta tarda mateix he comprat uns al forn del carrer Bonavista, on està l'Anna i l'Ivan. Quina delícia. Quina delícia. I també els de la Celes i els de la Trilla són molt bons. Són boníssims. Però cada un té el seu punt, no? Cada un fa el seu estil.
Doncs bé, des d'aquesta pantalla invisible o visible, si ens veieu per la webcam, que és la ràdio, i ens permet fer volar la imaginació, estem aquí per viure i conviure i compartir aquest camp vespre parlant de coses que ens agraden. Ja sabeu que també ens podeu trobar a la web radiodesverm.com, clicant la ràdio a la carta a qualsevol hora del dia o de la nit, on teniu un bé de déu de propostes dels variats programes d'aquesta casa.
aquí a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada. I molt millor encara. Ens podeu trucar en directe fins a les 9 del vespre aquí, a la nostra emissora, i en Marc us posarà amb nosaltres. Esperem les vostres propostes al 93 372 36 61, que és el telèfon de Ràdio d'Esvern. I ara posarem una mica de música.
Fins demà!
I ara esdeveniments que van tenir lloc tal dia com avui. De l'any 1781, a Baf, Anglaterra, l'astrònom William Herschel observa per primera vegada el planeta Urà. Va ser un descobriment notable i avui...
Un observatori especial porta el seu nom. El mateix dia de l'any 1924, al Camp de les Corts de Barcelona, la selecció catalana de futbol juga contra la selecció espanyola.
va ser una derrota notable, ja que van perdre per 0 a 7. Al contrari del que va passar ahir. Qui no pensava en la remuntada, eh, amigos míos? Qui pensa en l'any 24, quan en ple 2013, ahir mateix, van tenir una victòria que ha fet història. O sigui, quan nosaltres, o qui estigui aquí, quan nosaltres no hi siguem i llegeixi l'efemèri des del 2013, sortirà la victòria d'ahir, perquè va ser històrica. I, a més a més, un gran joc per part de
Bé, un any després, el 13 de març de l'any 1925, als Estats Units, una llei de l'estat de Tennessee prohibeix l'ensenyament de la teoria de l'evolució de Darwin
per contradir el dogma judeocristià de la creació. I un 13 de març de 1938, el Tercer Reich s'anacciona a Ústria. Això va suposar la fi del parlamentarisme, suspensió de garanties i atribució de poder executiu d'un govern sotmès a Hitler i els seus mandataris. Dos anys més tard, el 13 de març de 1940, finalitza la Guerra d'hivern entre russos i finlandesos.
La tal Bissota, guerra d'hivern amb finès, havia esclatat el novembre de 1939, tres mesos després de l'inici de la Segona Guerra Mundial.
i va ser desastrosa per la Unió Soviètica. En data més propera, un 13 de març de 1961 a Perpinyà, al Rosselló, s'hi publica el primer número de la revista Sant Joan i Barres. El seu contingut era d'entubi pedagògic, però aviat i dominar l'aspecte polític i reivindicatiu de la llengua i la cultura catalana. Dos anys després, el 13 de març de 1963, atorguen a Barcelona la lletra d'or al llibre
Nosaltres, els valencians, del sempre famosíssim Joan Fuster. A més, un gran llibre, un llibre pràcticament de lectura obligatòria, que alguns valencians que no coneixen prou bé la seva llengua l'haurien de llegir. Nosaltres, els valencians, és una obra preciosa,
i molt millor instructiva. Clar, jo ho he dit en català. Nosaltres, els valencians... És igual, és igual. Tant és parlar el català a la manera del valencià com el valencià a la manera del català. Tots hi val, i com deia Joan Fuster, som la mateixa llengua. Hi ha diferents pronúncies... Hi ha algun gir, hi ha algunes...
una cosa especial, alguna paraula especial, però realment les regles són els mateixos. Les normes són les factetes. Diferents pronúncies i diferents modismes. I també en el castellà hi ha modismos gaditanos, modismos olumenses, de totes les regions, nacions i comunitats del país.
I bé, una tempesta solar no és una cosa gaire freqüent, però la del 13 de març de 1989 al Canadà va ser fortíssima. Com a conseqüència, 6 milions de persones es van veure afectades per una apagada general. La xarxa elèctrica de Montreal va estar paralitzada durant més de 9 hores. Antiquíssima és la Moixaranga del Gemercí. Per el 13 de març de 1997 va passar la història
perquè hi van incorporar per primera vegada persones de sexe femení dins del grup. Antigament deien que les dones no tenien força per fer de castelleres. I mira ara com s'ha demostrat, si precisament les que pugen a dalt de tot, les més valentes, hi ha més enxanetes noies que nois.
I a les moixerangues, que és castell i ball, resulta que la dona li ha donat una força i una alegria. La que és forta pot, i la que no és forta no pot, com qualsevol home. Com qualsevol home o qualsevol noi. La fortalesa, igual que el caràcter, és diferent en cadascú. Hi ha qui pot aguantar a sobre 150 quilos i que no en pot aguantar ni mig. Ni mig. Doncs recordem que la moixeranga és un conjunt de danses i castells humans originaris del País Valencià, que acompanyaven les processons a principis del segle XVIII.
Si l'heu vist alguna vegada, jo n'he vist al País Valencià, solen anar amb ratlles verticals de colors, els moixiganguers. El costum també va arribar a Catalunya i a altres indrets. A la comarca de l'Anoia són coneguts els moixiganguers d'Igualada. Finalment tenim present el 13 de març de l'any 2008, quan l'Audiència Nacional d'Espanya anul·la el judici a Jaume Roure i Enric Estern
perquè el jutge Vázquez Onrubia els va impedir de declarar en català. Estaven acusats d'intentar cremar una foto del rei.
Passem ara als naixements de persones que han passat a la història. Tal dia com avui de l'any 1895 naixia a Bilbao, Juan Larrea,
una de les grans figures de la poesia d'avantguarda espanyola. Llegirem un poema seu al final del programa. I també al final del programa llegirem un poeta del poeta Marco Sanna, que, per cert, va sortir ahir a la 2 de Televisió Espanyola en la presentació de la pel·lícula El Verdugo. Ha complert 93 anys i també aquí el recordarem. O sigui, avui tenim molts poetes, perquè un altre poeta també naixia a Grècia el mateix dia, tal dia com avui, de l'any 1900, al Premi Nobel de Literatura Georgios Seferis.
Deu anys més tard, el 13 de març de 1910, naixia a Bunyol, al País Valencià, el compositor i director d'orquestra José María Cervera Lloret.
En un lloc més proper encara, a Esplugues de Llobregat, naixia un 13 de març de 1971 la destacada política Carme Chacon, militant del Partit dels Socialistes de Catalunya des de ben joveneta, ha destacat en dos ministeris, Vivenda i Defensa, i és professora de Dret Constitucional. També un 13 de març de 1975 naixia a Barcelona l'actriu de teatre, cinema i televisió Anna Saúl,
Es va donar a conèixer el gran públic pel seu paper de Laia a la sèrie Porca misèria i ara triomfa fent de Lídia a la Riera. I que és filla de l'actor Ismael II, que va fer papers preciosos en els temps del teatre experimental i del teatre independent. O sigui que la vocació al teatre ja li ve de mi. Ja és de família. Sí, sí, sí.
I també, com cada setmana, tenim algú per recordar que va deixar aquest món tal dia com avui. Com hem dit abans, l'escriptora Teresa Pàmies avui fa un any que va morir, però ens ha deixat obres apassionants, que són la història viva d'un temps i un país. I del món de l'espectacle recordem també l'actor Andrés Recino, que va morir el 13 de març del 2011, i uns quants anys abans ens deixava el sastre més important de Hollywood.
Adrian Grimberg, conegut senzillament com Adrià arreu del món, que va crear el vestuari, tant femení com masculí, per a nombroses pel·lícules. Pràcticament les pel·lícules més vistoses de Hollywood, ell havia dissenyat els vestits. Amb el seu honor, posem música de pel·lícula.
Aniversaris a Dojo Avui fa 900 anys el papa Pasqual II, mitjançant una butlla, reconeix l'orda religiós dels hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem, també coneguts com Cavallers de Malta, creada pel monjo Gerard Tum.
Un altre 13 de març de l'any 1713, fa 300 anys, va tenir lloc la primera reunió de la Real Academia Española, fundat pel duc d'Escalona i el marquès de Villena. Felip V aprova la seva Constitució i la col·loca sota la seva ampara i reial protecció. I cent anys fa avui que el 13 de març de 1913, després de l'assassinat del president Madero, Pancho Villa torna a Mèxic des dels Estats Units
i crear la seva coneguda Divisió del Nord. Un altre 13 de març de l'any 1938, fa doncs 75 anys, el Tercer Reich se'n acciona a Ústria i es crea la Gran Alemanya. França i el Regne Unit es limiten a una protesta verbal. Dos dies més tard, Hitler és rebut amb gran entusiasme a Viena. Molt més a prop, fa 50 anys, i ho celebrem aquests dies, va tenir lloc a Barcelona a la inauguració del Museu Picasso,
dins el Palau Berenguer d'Aguilà, al carrer Moncada, al cor mateix del barri de la Ribera. Acull la donació de Jaume Sabartés. Llargues cues van fer el passat cap de setmana per visitar el museu, ja que amb motiu del cinquantenari ho hem pogut fer de manera gratuïta. Això està bé, quan jo vaig anar-hi vaig haver de pagar. I fa 25 anys d'aquell març de 1988, quan el règim de Saddam Hussein utilitza armes químiques, entre les quals gas mostassa,
a Ahalabaiha, al Kurdistan irakià, i causa més de 4.000 morts. Que veus pronunciat, no?, això del Halahabah. No m'ho tornis a fer dir, perquè ho diré molt malament. Domini d'idiomes. Sí, sí. I canviant de tema, lamentem també avui que fa 18 anys de la mort d'Ovidi Montlló. Ah, si entre tant el Marc potser ens troba alguna de les seves cançons. No, diu que no. No, doncs no. És normal, el recordem de paraula. El proper dia ho recordem de paraula.
que fa 18 anys de la mort del cantautor valencià i actor de teatre i cinema amb una extensa trajectòria professional que compta amb més de 20 àlbums editats i la participació en més de mig centenar de pel·lícules. Alguns, recordem encara, les primeres actuacions de l'Ovidi al Fòrum Vergès i aquell saber estar a dalt dels escenaris actuant en la calçada de l'Alcoi
La Cazuela de Alcoi. És que m'ho tapaves amb el bolígraf, home. Perdona, perquè és que hi ha una cosa aquí que no s'havia de dir. No, no, la Cazuela, no la Caltada. O el teatre experimental català. Ens va impactar a tot Esperant Godot, ens va commoure a Fortibus. I el dia que puguem, el proper dia segurament, ja posarem una cançó d'ell. Molt bé, escoltem ara un altre espai de música.
Bona nit.
Bé, ja tenim el nom del proper Sant Pare.
Ja ho havíem dit abans, però... Ja ho hem anunciat en el programa anterior, veus de la parròquia, s'ha acabat veus de la parròquia, i ja ho hem dit que si ho sabíem dins d'aquest espai, doncs ara mateix el Marc ens ho passa, que ho està veient a través d'internet, i ja us podem anunciar el nom del nou papa, del nou sant pare. O sigui, és Jorge Mario Bergoglio, de 76 años, argentí, i és arcabisba de Buenos Aires. I el coneixerem
per Papa Francesc. És el que és de l'ordre franciscà? No t'ho sé dir, no estic assabentada. Ja traurem més dades, ja traurem més dades, ho seguirem anunciant, perquè demana el programa just a la fusta al matí, també en parlarem. Sí, com ja tindrem els diaris a l'abast, ja podem comentar-ho més.
I ara, doncs, en tots els informatius de ràdio i televisió, ho tindreu aquesta nit, informant a l'abast, avui del dia, TV3, la U de Televisió Espanyola, la que vulguem. Tots, tots i tots estaven allà connectats, a Roma, bueno, a la ciutat del Vaticà.
Doncs bé, fa dies que no parlem de teatre, i per això us volíem recordar que segueixen en cartell obres tan divertides com Toc Toc, de Lauren Baffi, al Teatre Borràs de Barcelona, amb Mercè Comas i Santi Ibanya, d'entre d'altres, dirigits per Esteve Ferrer. Esteve Ferrer, que és un gran actor i director, es va formar a la Casona de Alcolea de Sants, o sigui, ja no es deia de Alcolea, em sembla que era simplement la Casona.
El Colea devia ser pel carrer, no? Sí, però és que ara ja no està al carrer El Colea. Ah, ja ha canviat de dades. Quan estava a l'Argentina era a la Casona de Sant Elmo, que és en el barri argentí on Fernando Grifell la va fundar, i després a Sants era a la Casona de El Colea, i després ha anat canviant de carrer. Ja fa anys que és només la Casona, que és una gran escola de teatre.
I també podeu veure l'ailerant, sí, primer ministre del Teatre Condal, protagonitzada per Joan Pera. Ah, Joan Pera, que deu estar com sempre, jo no l'hi he vist, eh? I Ferran Ranyer, entre d'altres, on fins al 7 d'abril podem anar a divertir-nos. Ai, parlant de Ferran Ranyer, el tenim ara incorporat també a la sèrie La Riera. Sí, i tant. O sigui que si voleu veure el nostre admirat actor Sant Justell... Ja veurem quin càlida té aquest personatge, però de moment ha sortit en diferents capítols. Sí, sí. També segueix en cartell una obra de gran força dramàtica amb una interpretació magistral...
de Pablo Berqui. Ens referim a Roberto Zucco, de Bernard Maria Colté, dirigida per Julio Manrique, que es pot veure al Teatre Romea fins al 21 d'abril. Es tracta d'una obra fascinant
que no pot deixar indiferent a ningú. Jo és de les darreres vegades que he disfrutat, però moltíssim, veient teatre. Interpretació, direcció, escenografia... La escenografia és formidable, té un ritme cinematogràfic. És, ja dic... Fantàstica. I a més són dues hores que et passen volant i dius, però ja m'han passat dues hores, sembla que n'hagi durat mitja.
És una interpretació dinàmica i vibrant. Bé, com pou, tampoc pot deixar indiferent a ningú l'esplèndid muntatge de l'obra Actrius, que es podrà veure a la Taneu de Sant Just el proper diumenge, dia 17 de març, a les 7 de la tarda. L'obra, escrita per Josep Maria Benet i Jornet,
tracta de la recerca biogràfica a càrrec d'unes joves actrius d'una diva del teatre anomenada Ampar Rivera, d'aquí que l'obra es titula E.R. Actrius. Se n'ha representada per la companyia Sala Cabanyes de Mataró i recordem que també l'han fet en cinema dirigida per Ventura Pons. Ah, i si us ve de gust una taronjada generosa en colorants i conservants, un vas de vodka amb sabor a colònia o un gaspatxo
En somnífers teniu acabadeta d'estrenar l'última pel·li de Pedro Almodóvar, salpebrada amb histrionisme anfetamínic. Los amantes pasajeros. Divisió d'opinions entre el públic i pallissa total dels crítics. I enfadament extraordinari
Del senyor Pedro Almodóvar, que no li agrada gens que li portin la contrària. No li agrada que el critiquin. Que el critiquin. Però és el que hi ha, és el que hi ha. Uns han dit que és una pel·lícula petarda, que és molt cert, és una pel·lícula petarda i mariquita a tope, i altres han dit que és un petardo de pel·lícula. I clar, això li ha sentado fatal. Fatal.
Jo la vaig veure i em vaig passar moments que em vaig divertir molt per la passada de rosca dels gais tan desmanegats que interpreten els actors. Però, clar, els primers cinc minuts es fa gràcia. Per allà, una hora i pico de pel·lícules d'aquests gags, ja demanen passen de mirar. Tota la pel·lícula, fent la mariquita boja desmadrada, desmanegada, exagerant uns amaneraments fins al límit. Sense necessitat. I, a més, és que hi ha una cosa, que tenen raó els crítics, on és el guió? Jo li vaig dir, però...
d'on pedra, d'on està el guion o sigui, té uns actors esplèndids perquè els actors hi ha gent com Antonio de la Torre que és formidable la Cecília Rod compta amb uns actors i actrius magnífics i els hi fa fer el gamarús d'una manera desmanegada si et sent vindrà i et demanarà explicacions no, no, no, perquè hi té molts fans a Madrid han sortit de fans de carrer la cosa està en què?
La crítica l'ha deixada per terra, però té unes taquilles extraordinàries. Té una taquille esplèdida. O sigui que, mira, Gria Vama ja t'ha dormit. Actors com Javier Càmera, que han donat sempre uns registres tan bons en tota mena de papers, treballant amb la Isabel Coixer... Sí, però escolta'm una cosa, és que treballar per Pedro Almodóvar, Déu-n'hi-do...
Té un prestigi, i és allò d'agafar fama i posa't a geure. Això ho és. I bé, si us estimeu més passejar pel casc antic de Barcelona, no us perdeu la mostra que es pot veure a la Galeria Artur Ramon, el número 10 del carrer de la Palla. Quatre dones artistes. Veureu fins on pot arribar la força del coró i l'expressivitat de la sensibilitat femenina. Les quatre dones que donen títol a la mostra són Letícia Feducchi, Alicia Marsans, Anke Blaue i Dominica Sánchez.
Des de retrats masculins fins a natures exsoberants. Ens sorprèn l'originalitat temàtica. Aquí han canviat els papers. No és l'home qui practica l'art visual i la dona és contemplada, sinó que és la dona la que contempla i crea homes i dones a l'abast del seu talent. Sí, ja fa dies que vam anunciar... Ara, el que passa és que l'has anat a veure, no? Sí. Ah, fa dies que ja la vam anunciar, aquesta...
aquesta exposició. Sí, però de tant en tant ho repetim perquè... Sí, perquè val la pena. I a més a més, com no costa un duro... Exacte, tenen data de caducitat. Jo a vegades amb això em passo perquè a vegades visito exposicions o visito museus que sí, que cobren l'entrada, però clar, com que els que som socis del Cercle Artístic de Sant Lluch...
o del cercle artístic. Tens avantatge, home. O som propers alumnes d'Escola de Belles Arts, entrem gratuïts a tots els museus, i després no me'n recordo de preguntar el preu com em va passar amb la casa que em vas anunciar l'altre dia amb el Palau Moixó. Que jo em pensava que jo... Que eren com tots, i no, no, van dir 13 euros per grup i 15 per persona. A més em va dir, passi, passi, que els artistes podeu entrar, i després resulta que demanen uns jubilats per anar-hi i diuen que són 15 euros i que no es mira que siguin jubilats. No, no,
No, no, 13 amb un grup de 25, o sigui que ens vam quedar d'una peça. I ja que parlem de bellesa masculina i femenina... Ah, sí, que és xico o xica? És un xico. És un xico. Ah, però com és aquesta bellesa, sí, un poco androgénica. Este personaje es un chico andrógeno y gay.
Ah, llavors... I, a més, està fet amb estil manga, sofisticat, on els nois semblen noies... Sí, sí, amb aquells ulls tan guapos, sí. És curiós que tots els personatges són bastant androfins. Androfins tots. Són androfins tots, o sigui, perquè les noies semblen nois, els nois noies, o sigui, tots són... Bueno, sí, és tot un revolutum. Són molt unisex, però aquest estil ja és molt habitual. Sí, desveu que ara és molt demanat, no? No, sobretot si algú ha llegit altres manga, perquè està fet amb un estil totalment de mangaka, de Javi Kuo...
I la Vanessa Durant, veuran que hi ha un estil habitual en ells, no?, que fan aquests nois. A més, és curiós que els personatges es van fent vells, però en el dibuix no envelleixen. No, no, no. Tenen el do de l'eterna joventut, no? Són com Dorian Gray. Són joves tota la vida. Ara que si surt un d'això, un mirall en el que es vegin, Déu-n'hi-do, eh? Després seran vells com ells.
Sí, té un altre còmic, l'anterior amb aquest, que precisament hi ha un jove que cuida una persona gran, un cuidador d'avis, que és una delícia de sensibilitat i de bellesa. Però, curiosament, l'avi només li fa dos ratlletes perquè es noti que és vell.
Més que els ullets, no?, aquells petites de gallo. Sí, sí, uns ullets petitons i dos petites de gallo, i quan diuen el text, que és un avi de 85 anys, jo li vaig dir, perquè el conegui té molta confiança, dic jo, si als 85 anys estic tan jove com els dibuixes aquí, ja m'hi apunto, no? I tant. Bé, continuem. Aquesta exposició s'ha de fer una miqueta d'excursioneta a Sant Cugat,
però em sembla que altres vegades ja l'hem anomenada. I com és del Xavier Rodés i Torres, val la pena, perquè jo no sé qualificar-ho, però té un realisme extraordinari. Jo diria hiperrealisme. Quan és un realisme que supera gairebé el de la fotografia i que on hi afegeix ombres i llums, encara moltes més de les que té la realitat, o que tot aquí hi ha uns certs capvespres, aquí dominen el...
Los amaneceres y atardeceres, ¿no? Sí, sí. I, a més, té tot tipus d'expressions. Per exemple, aquí grafitis, gràfit sobre paper, que és un pont, i després careto, són tinta sobre paper. I després oli. Sí, que domina totes les matèries. Val la pena. Està al carrer Sant Jordi, que és una travessia de la Rambla,
podeu aparcar, si podeu, que a vegades no s'hi pot, el cotxe a la Rambla i realment també no costa un duro i val la pena passar-s'ho bé perquè Xavier Irodés és realment un pintor modern estupendo. I si no teniu cotxe, ja sabeu que amb els ferrocarrils de la Generalitat... S'arriba amb més facilitat. Sí, sí, realment, val la pena a vegades fer servir el... Tenim molt a l'abast anar des de Collblanc fins a l'estació de Passeig de Gràcia i allà
L'estació Diagonal i en Llaçà, en Provença, i allà directament anar amb el tren fins a Sant Cugat. Cada dilluns a divendres passen amb moltíssima freqüència. Bé, també us recomanarem uns espais que són de Barcelona, on es fan tot l'any exposicions i tampoc no costen un duro. Parlarem concretament de la capella.
La capella ocupa una posició preeminent
en el panorama de la creativitat contemporània barcelonina i complementa els esforços d'espais com la Sala d'Art Jove, Sant Andreu Contemporani i Can Felipa. I aquí té una pàgina web, no?, també, la Capella, que em sembla que està indicada aquí. Recordem que la Capella és al carrer Hospital 56 i té una web que la trobareu a barcelona.cat barra la capella.
I podeu escriure a la capella arroba bcn.cat i es pot visitar de dimarts a dissabte al migdia de 12 a 14 i de 16 a 20 i els diumenges i festius als matins des de les 11 fins a les 2 de la tarda. Molt bé, i també tenim un altre lloc a l'Espai Volar i Espai Volar 2 de la Fundació Vilacases. Ocupen uns antics magatzems tèxtils d'arquitectura modernista de l'Eixample Barceloní.
els de la casa Antònia Puget, construïda el 1904. L'Espai Volart acull exposicions temporals d'autors que pertanyen al fons d'art de la Fundació Vilacases, mentre que l'Espai Volart II persegueix el merescut reconeixement d'artistes del passat recent de la història de l'art català. És al centre de Barcelona el que reaussi a Marc XXII, la web fundaciovilacases.com barra espaivolart.
I es pot visitar de dimarts a divendres, des de les 5 fins a dos quarts de nou del vespre, i els dissabtes de les 11 a les dues del migdia, i de les 5 de la tarda fins a dos quarts de nou de la nit. Tancat els diumenges, festius, Setmana Santa, Agost i Nadal. Molt bé, i si el diumenge? Diu que sí que plourà. Però si no, també us convidem a anar a Badalona.
a les platges de Badalona, que fan unes excursions fabuloses. I a més, és un lloc idoni per banyar-se si fa solet. Si fa solet, però en fa l'efecte que plourà. Però, de totes maneres, és un catàleg que produeix les activitats als parcs, platges i rius metropolitans. O sigui que val la pena. El dissabte, dia 16, de 11 a 13, el moll de Capitania del Port de Badalona,
coordenades, bé, aquí les coordenades jo no sé per què serveixen. O sigui que és una visita guiada que val 5 euros. I públic familiar, infants a partir de 5 anys.
Observació d'aus marines a bord del queig ciutat de Badalona. Això està molt bé, o sigui, vas navegant i observant aus marines. I a més a més t'expliquen el que són les aus que trobes. Ens explicaran quins grups d'ocells marins viuen a les costes centrals de Catalunya, quina relació estableixen amb les persones. Això és molt bo de saber-ho perquè, darrerament, ha canviat l'actitud de les aus marines amb les persones, especialment les gavines i els gavians, que són molt més agressius.
a la que et descuides et donen unes picotades, a més, arriben fins a Sants, jo els veig... No, no, hi passen, passen riu amunt, passen per sobre de Sant Just.
I a més és que, jo ho veig en el solàrium del Clonetació Mediterrània Sants, se't posen a dalt de la barana i van mirant fixament. I una persona que la miren fixament, tot en un plegat, baixen... I piquen. I piquen. Sí, sí, sí. I sobretot, quan treguis alguna cosa de menjar... Ah, això ja és fora de mida. Perquè et piquen la galeta i el dit que aguanta la galeta. Sí, sí. Doncs tot això ens ho explicaran. Ho podeu venir a descobrir tot navegant pel litoral de Badalona a bord d'un balè clàssic, el queig Ciutat de Badalona. Bé.
i al Parc de Can Soleil i de Calernús, també a Badalona, el diumenge 17 de març, de 10 a 13 hores, 13.30, o sigui, de les 10 del matí, a dos quarts de dues del migdia. Porta d'accés al parc des del carrer Sant Bru sense número a Badalona. La jornada és participativa. Públic familiar, totes les edats. Construïm un jardí per a Papallones al Parc de Can Soleil i de Calernús.
Com ha de ser un jardí per atraure les papallones? Participarem en la plantació d'un jardí per papallones al parc i podrem fer-nos voluntaris per tenir cura d'aquest espai. Sí, que és molt agradable. Això és molt curiós perquè a Can Drago, a la illa de Tenerife, hi ha un mariposario.
Allà en diuen mariposario i és preciós entrar allà dintre. Oh, clar, és que val mantenir les espècies. Envoltat de papallones de tots els colors, races i menes i espècies. Molt bé. Posem una mica de música. Música
Bona nit.
Col pienta la mia parecciulla mi saluto, bella c'è il mar m'inghiotta e tu vedi a sena una colomba bianca venir leggera.
Gràcies.
La paloma, cantada en l'italià. Molt bé, molt bé. Mira si és de famosa. Bianca, Bianca. Bé, i ara donarem a conèixer... Això estava l'altre dia a l'àrea bàsica de salut. O sigui que el teniu a l'abast de tots. Al cap de Sant Jus i el trobareu. I a les farmàcies també. Perquè realment només diu controla la teva salut en 5 minuts amb una goteta de sang.
és un sistema Ràpid Plus Control de Roche Diagnòstic. Diu, Ràpid Control. Tener salut, jo com que veig que el fullet està en castellà, respectem com està escrit. Tener salut te fa sentir bé, però mantenir una bona salut no és una condició que podamos tenir garantitzada. En tan solo uns minuts puedes conocer los indicadores de riesgo que dan la señal de aviso, muchas veces incluso,
antes de manifestarse la enfermedad. Controlar la evolución de una alteración crónica ayuda a complicidades futuras, a evitarlas. El resultado es un consejo personalizado de tu farmacéutico. Así de fácil. Con un volumen equivalente a una gota de sangre de la yema del dedo y con la ayuda de tu farmacéutico,
Puedes controlar tus niveles de glucosa, colesterol y triglicéridos, ácido úrico, hemoglobina, parlanemia y el buen funcionamiento del hígado y los riñones, creatinina. Así de rápido.
La tecnologia actual en concreto, la química seca, permite realizar este tipo de determinaciones con la mayor fiabilitat en un breve espacio de tiempo. En solo 5 minutos a cualquier hora del día. Los controles realizados nos aseguran resultados comparables con los métodos estándar del laboratorio. I avui parlarem, precisament, del control de la glucosa. Un altre dia parlarem dels altres controls que són molt interessants.
¿Sabe que por cada diabético conocido hay otro que lo desconoce? Hambre y sed intensa, incremento en el cansancio, necesidad de micción más frecuente, pérdida de peso sin causa aparente, infecciones frecuentes. Todos ellos son indicios de una posible glucosa elevada en sangre o diabetes. La glucosa es necesaria para todas las células del cuerpo,
Para entrar en las células y ser utilizada como energía necesita la insulina, una hormona secretada por el páncreas. Las personas con diabetes o no fabrican suficiente insulina o la insulina que producen no es efectiva. Existen dos tipos de diabetes. Diabetes tipo 1 o del joven. Suele aparecer antes de los 30 años y de forma brusca.
se produce por una falta de secreción de insulina. Diabetes tipo 2 o del adulto suele aparecer después de los 30 años de forma lenta y asintomática. Está muy relacionada con la obesidad y aparece una resistencia a la insulina. La detección precoz de la diabetes puede evitar o retrasar
Es la primera causa de ceguera. Es un importante factor de riesgo cardiovascular para infarto de miocardio y enfermedades cerebrovasculares. La glucosa puede determinarse en ayunas y dos horas después de cualquier comida.
Los valores obtenidos fuera del ayuno tienen incluso un mayor significado diagnóstico. Si usted tiene más de 45 años, obesidad, antecedentes familiares de diabetes mellitus en primer grado, antecedentes de diabetes gestacional o niños con más de 4 personas,
quilos de peso al nacer, hipertensión o alteraciones de colesterol o trigligéridos. No dude en asistir a la farmacia y que le hagan un control con este sistema Rapid Plus Control que con una gotita solo desde luego dará cualquier resultado y vale la pena saber
Perquè moltes persones tenen diabetis i no la coneixen, i no ho saben. I ha vist que totes les farmàcies de Sant Jusbo estan fent aquests dies, o sigui, és molt pràctic. Vaja, val més prevenir que curar. I tant que sí. Bé, parlant de la vista, un reportatge de 60 i més, aquella revista que publica el Ministerio de Benestar, de tot aquello que decimos.
El que cuida de los ancianitos como nosotros. Y de los no tan ancianitos. Y de los jovencitos, vaya. También. Que cuida de la salud. Sí. Las titula Una mirada saludable al envejecimiento activo. Igmar Bergman no era oftalmólogo, pero para muchos fue el mejor director de cine. Hablando de las personas mayores, dijo una vez que envejecer es como escalar una gran montaña. Mientras se sube, las fuerzas disminuyen,
Pero la mirada es más libre, la vista más amplia y más serena. Aunque el concepto sea ideológico, llevar a la práctica la salud visual es posible, a cualquier edad. De hecho, los oftalmólogos aseguran que la pérdida de visión o de agudeza visual no es consecuencia del envejecimiento, sino de un problema que debemos evaluar.
La prevención, una revisión anual y buenos hábitos físicos y alimenticios pueden mitigar los problemas visuales en un 70 u 80%. Revisión anual de la visión. Es posible que tengamos un problema grave de la vista sin saberlo. Algunas enfermedades de los ojos no tienen síntomas en las primeras etapas.
es aconsejable revisar y actualizar las dioptrías de tus lentes. Una buena calidad visual en las personas mayores repercute en una mayor independencia funcional. Dieta equilibrada en frutas, verduras y pescado. Los alimentos ricos en carotenos, ácidos grasos omega-3,
Vitaminas A, B2, C y E y zinc previenen el riesgo de padecer enfermedades de los ojos asociados a la edad, como el glaucoma. ¿Qué es un banco de ojos? La idea se importó desde Nueva York y Londres hasta Barcelona. Y la familia Barraquer, la impulsora y primer donante de córneas para conseguir devolver la vista a los ciegos.
La experiencia fue el mejor ejemplo entre padre e hijo. Abrir los ojos de un ciego cuando los tuyos se cierren. La frase fue la mejor herencia que recibió el doctor Rafael Barraquer que en la actualidad la ha convertido en filosofía de trabajo en uno de los centros de oftalmología más prestigiosos del mundo. El banco de ojos tiene en la actualidad más de 173.000 afiliados, es decir,
Personas que han expresado el deseo de donar sus córneas al fallecer, la mayoría de edades avanzadas. Cualquiera puede ser donante, admite Barraquer, sin excluir la edad o un defecto de visión. Es más, las córneas de ciego, si están en buen estado...
Pueden devolver la vista a otros. Hablamos de la ventana del ojo y su primer y más importante lente. Su fisiología es tan particular debido a su transparencia que su cuidado se hace tan imprescindible como su donación, que puede efectuarse después del óbito, pero no más allá de unas ocho o diez horas. Solo así tiene sentido el lema de la familia Barraquer.
Dos ojos para más de una vida. Que millora molt l'eslògan aquell de dos ojos para toda una vida. Este dice más, dos ojos para más de una vida. Naturalment, perquè es poden ser per més persones. Dos ulls poden servir per dues persones. Bé, posem una mica de música.
Bé, i ara farem lectura d'una de les curiositats de les mil i una de Barcelona que publica l'editorial Arca i van escriure Sílvia Suárez i Anna Priscila Magriña. Parlem d'un palau finançat a les Amèriques. Des que Colom va posar un peu a Amèrica, els reis tenien molt clar la importància de mantenir aquelles terres sota dominació espanyola.
Per això, sempre enviaven a homes de renom perquè exercicin les funcions de controladors de la corona. Un d'aquests personatges va ser Felip Manuel de Mat. Del 1707 fins al 1782 va durar la seva vida. Era un militar català que havia estat enviat a Amèrica primer com a governador de Xile i més tard amb el títol de virrey del Perú.
Cruel i racista visceral, Amat va maltractar els nadius americans allà on va anar. Però també era autoritari amb els seus, a més de corrupte amb la corona, a la qual li devia lleialtat. Quin bitxo, no? I tant. I és que va resultar que ni totes les monedes, ni tot l'or, ni tota la plata que s'havia anat desant curosament a les seves butxaques de virrey acabaven de ser seus del tot. El 1767, a través d'un apoderat
l'Indià va comprar solars a la Rambla per construir-hi un palau que no veuria fins a l'any 1777, quan va tornar d'Amèrica amb 70 anys a les seves espatlles per no moure's més de la península. Poc després va contraure matrimoni en Maria Francesca Fiballer i Bru, de 24 anys, una noia molt discreta que la gent va començar a anomenar la virreina. Qui la fa de vegades la paga
Potser perquè, mentre Amat va viure a Amèrica, havia prestat... havia prestat, jo he dit bé, béns i molt bons serveis al govern central en tot moment, la corona no li va voler tocar gaire el crostó mentre va estar de servei. Al cap i a la fi, devien pensar que l'home havia defensat fidelment la sobirania espanyola als seus territoris, assetjat pels inglesos i francesos,
a més de mantenir la sobirania a les Illes Malvines i del Cabo de Hornos. Però els últims anys del Virrey a Barcelona van ser difícils. La corona li estava segurament agraïda pel cel demostrat en la defensa del territori, però no per això pensava oblidar les allargades de mà del Virrey. Durant els pocs anys que Amat va viure al seu palau de somni, es va veure setjat pels tribunals dia i nit. Alguns creuen que es va acabar suïcidant,
tot i que aquest fet no consta documentat enlloc. Però sembla que per la manera de ser d'aquest bon senyor, això de suïcidar, potser el van suïcidar, millor que suïcidar-se. Francesca Fiballer va continuar vivint al Palau fins a la seva mort l'any 1791. Els hereus van vendre l'immoble a Josep Carreres d'Argeric l'any 1835,
que hi va instal·lar una biblioteca tan nodrida com cap altra a Barcelona. Amb els anys, l'edifici va anar quedant abandonat fins que el 1944, ja gairebé en ruïnes, l'Ajuntament el va comprar. Avui, totalment restaurat, és la seu de l'Institut de Cultura del Consistori i a les seves sales més espectaculars s'hi fan exposicions temporals. Realment és preciós, eh? Bé,
El Palau de la Virreina està considerat com el millor exponent de l'art barroc aplicat a l'arquitectura civil de tot Catalunya. Val a dir-ho que les exposicions que hi ha a la planta baixa són gairebé sempre gratuïtes. En canvi, les de dalt són paganes. Són paganes, sí.
Com he dit abans, si sou soci d'algun cercle artístic també us hi deixen entrar i hi ha descompte pels nens i pels avis. I per les persones grans. Per les persones grans. Bé, i ara una anècdota sobre aquest palau.
L'opareta La perritxola, de Jacques Offenbach, està inspirada en la història d'amor que el virrei va mantenir al Perú amb una popular actriu peruana coneguda amb el nom de Perritxoli. El 2003, Dagoll de Gom, va portar la seva pròpia versió de la història al teatre. Molt bé, doncs posem una mica de música.
Bé, los hijos del rock and roll comen patates al caliro. Això és el que ens recomanava ja fa un temps la doctora Pilar Sant Pau, jove, metge especialista en dietètica i la qual admirem molt i sempre procurem donar
algun dels seus consells. Mira, sí, m'agraden les patates al Caliu, que de vegades en algun restaurant et posen carn o alguna altra cosa. I tu demanes patates. Amb patates d'acompanyament, i jo dic, i en lloc de la carn, poseu-me tot patates, i llavors faig una doble ració de patates al Caliu. No, però, i no t'engreixes. M'agraden molt les patates. Avui mateix n'he menjat de patates al Caliu. Sí, sí. Bé, avui parlarem d'un dels millors plats de la nostra cuina, que per la seva modèstia ha quedat oblidat amb molts menús
i mereix ser salvat per l'oblit. El Pere ja s'encarrega de no que no s'oblidi. No, no, no. És un tren que no ens podem perdre, tant per les seves qualitats nutritives com pel seu preu econòmic. Aquest aliment és les patates al caliu, que ja hem anunciat. Jo amb les patates al caliu i els bunyols de cuaresma farcits de crema m'estic passant però de mala manera.
Les patates alcaliu, recent fetes, obertes per la meitat i regades amb un polsim de sal i un bon raig d'oliverge d'oliva, oh!
Són un regal de la nostra horta per als humans. La manera de ser cuinades depèn del temps que es tingui. Es pot utilitzar al forn, la brasa o al microones. O anar directament al mercadillo, com es diu, al mercat d'aquest petitor que hi ha... Sí, també les fan allà. Allà hi ha una parada que venen de Mataró, que fan unes patates al caliu. Fantàstiques. Amb botifarra, amb pollastre o amb conill, el que vulgueu. Aviam, destacarem les propietats per a la salut d'aquest plat. No aporta gens de greixos saturats.
Per tant, totes aquelles patates que les prenen els que pateixen de colesterol...
tenen un primer plat excel·lent per incloure al seu menú habitual. Veus, no engreixen res, eh? O sigui, puc menjar patates, més aquesta nit repetiré. Això mateix. Per als hipertensos, com que la patata és una de les hortalisses amb més quantitat de potassi en la seva composició, és un remei, perfecte, també em va bé que soc hipertens, ja que produeix un efecte diurètic i, per tant, adient per contribuir a reduir xifres de la hipertensió. Per tots aquells que han de fer esport, unes patates al caliu, abans de l'exercici...
els permetrà mantenir una energia constant durant tota la sessió esportiva. També ho faig, abans de nedar, patat al caliu. I el fet d'afegir-hi oli verge ens acabarà de completar el plat, ja que aleshores tenim assegurada una bona digestió, també per tots aquells que pateixen de gastritis o dulcera d'estómac. Així mateix, l'oli ens aporta un efecte preventiu per als ensurts de cor,
i, segons els últims estudis, en la prevenció del càncer de pit. Les patates alcaliu són un plat senzill en aparença, però consisteix en el contingut. Les patates no són una comparsa en l'alimentació, el Pere ja ho ha demostrat. Tenen personalitat i valor propi, tant des del punt de vista de la salut com de l'organolèptica. Bé, i ara ja posarem la sintonia de la poesia.
Ha complert ja 93 anys el poeta Marcos Anna. Presonet polític del franquisme és el ciutadà del estat espanyol que ha passat més anys privat de llibertat a causa de la seva ideologia. Des de la presó va escriure bellíssims poemes com aquest que porta per títol Oídme, amigos. Oídme, amigos. He visto con los ojos soñolientos algo que quiero contaros. Es la madrugada.
Un preso enfrente de mí despierta, se incorpora sobre un codo, lía un cigarro, se inclina. Saca un pedazo de pan, se lo come lentamente y después rompe a llorar. Quizá no tenga importancia, yo os lo cuento. Ya sabéis que a mí las losas me han gastado hasta los huesos, hasta los huesos del corazón, pero ver llorar a un hombre es algo siempre tremendo.
Y este preso no es un árbol que se ha roto. Sigue ileso. Pero de pronto ha venido todo lo suyo a su encuentro en esta noche tranquila. Con su dolor en mi pecho le miro. No pude verme. Sus ojos están muy lejos. Sus ojos cerca, llorando, tan suave, tan hondamente que apenas se mueve el aire y el silencio. Un alerta le estremece. Por el patio...
se oye cruzar el relevo. Resitemara algún poema de Juan Larrea abui en l'aniversari del seu neixement Espinas cuando nieva. Sueñame, sueñame a prisa estrella de tierra cultivada por mis párpados cógeme por mis asas de sombra
alócame de alas de mármol ardiendo estrella estrella entre mis cenizas poder poder al final hallar bajo mi sonrisa la estatua de una tarde de sol y los gestos a flor de agua los ojos a flor de invierno tú que en la alcoba del viento estás velando la inocencia de depender de la hermosura volandera que se traiciona en el ardor con que las hojas se vuelven
Hacia el pecho más débil. Tú que asumes luz y abismo al borde de esta carne que cae hasta mis pies como una viveza herida. Tú que en selvas de error andas perdida. Supón que en mi silencio vive una oscura rosa sin salida y sin lucha.
Bé, i ja hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui. Però abans us tornarem a recordar...
el nom del nou Sant Pare. Que és la primícia, la gran notícia d'aquest programa d'avui. El papa Francesco, Francisco, o Francesc, sapons en l'idioma que el vulgueu dir, i que el seu nom és Jorge Maria Bergoglio, o Bergoglio, com seria en la pronúncia italiana. Jorge Mario. Jorge Mario. He dit Jorge Maria, perdó, Jorge Mario. Jorge Mario, que a més és un