...en ploi, perquè ha fet coses moridós...
Carave, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats
de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
El Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis.
400 pisos per vendre.
Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir-ho.
Busco sempre aquella notícia una mica positiva.
Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia.
Si volem veure algun d'aquests greus més de casa,
hi ha moltes oportunitats, molt festivals.
Tu t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid,
pots quedar crucificat a per vida.
Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona.
Just a la Fusta, vivim Sant Just en directe.
Cada matí, de 10 a 1.
Ara escoltes, ràdio d'Esfer.
Seixanta i més.
Benvolguts, amics oients de Ràdio d'Esvern.
Com cada dimecres, en primera audició,
i cada dissabte, en diferit,
Seixanta i més és amb vosaltres
per oferir-vos una estona
temes que l'equip que realitza el programa
ha seleccionat per a tots
que les escoltem
en tota l'atenció del món.
La Lina Santa Bàrbara,
la Montse Larrea,
en Joan Maria García Puig de Vall,
en Carles Hernández Rius
i qui us parla, la Joana Algarra,
us saludem a molt efecte
i diem
Endavant, 60 i més.
Estimats companys de redacció,
feia molt temps
que no parlàvem del carrer Petritxol,
de les seves estupendes granges,
de les seves sales d'exposicions.
Doncs avui
es torna a presentar l'ocasió
tant de parlar de quadres
com de tornar a convidar-vos
a un bon baranar
de xocolata amb xurros
o croissants o suïssos
amb força nata.
I per la nostra Lina,
no gens amant
de les delícies
que acabo d'anomenar,
un estupendo entrepà
de pernilet de pota negra
amb aquelles minibarretes sucades
amb bon oli.
Què?
Què us sembla?
Deliciós.
A vosaltres no ho sé,
però a mi estupendo.
Deliciós, oi?
Bé.
I després,
en l'estomaquet
ben preparat,
anem cap a Camp Parés
on podem gaudir
de les obres
de Marcos Palatzí
a l'espai
1
i de Jordi Sardà
en l'espai 2.
Cal dir
que faig esment
d'aquestes exposicions
perquè realment
són del tipus
que m'agraden a mi.
els d'en Marcos
en figura humana
i els d'en Jordi
de paisatges campestres,
d'arbredes i herbeis
que encanten a la vista.
També es pot visitar
una altra exposició
que és una mica en sorpresa
a càrrec de Francesc,
Artigau
i Miquel Vilà,
que ja no tinc ni idea
en què consistirà
aquest diari satíric
que ens volen presentar.
Tenim de temps
fins al 15 de maig
sobre aquest diari satíric
i fins a l'1 de maig
les dues exposicions
de quadres figuratius.
Sembla que abril
ens ha portat definitivament
la primavera
i una primavera
com les d'abans,
ben atemperada,
pluges abundoses,
a voltes més suaus,
a voltes més violentes,
amb uns quants llams
i trons,
però no gaires.
Per la qual cosa
ja és hora, doncs,
de tornar a fer alguna visita
a llocs de calma.
Un home
es pot dedicar
a la meditació,
al pensament,
a gaudir d'un respir,
en un entorn de natura,
amb arbres,
amb flors,
si s'escau,
en resum,
de fer una estada,
encara que sigui curta,
en un parc
o en un jardí.
I avui
no marxarem gaire lluny
del nostre entorn.
Visitarem
el Parc de les Corts.
Quan l'antic municipi
de les Corts
s'agregava
a la ciutat de Barcelona,
l'any 1897,
la seva indústria
més important
eren les bòbiles.
Totxos
i teules
es fabricaven
amuns
en el terreny
de Can Macians,
on,
en un dels seus racons,
trobem ara
el Parc de les Corts.
Segons l'opinió
de l'escritor
Ignaci
Viladevall
Palaus,
el pas de la zona industrial
a Parc
no deixa de ser,
avui dia,
un fet insòlit.
Per a aquells
que són molt joves
i no ho saben,
cal que recordem
que davant
per davant
del que és avui
Parc
o Plaça de les Corts
es trobava
l'antic
camp
del Club de Futbol
Barcelona.
Allí
on portaven
a terme
les seves gestes
en cobala,
marcant gols,
increïbles
i Antoni Ramallets
parant tot
el que semblava
que no es podia parar.
Té aquest parc
la qualitat
que es pot
capçar
en tot el seu
perímetre
només que
amb un cop d'ull.
El divideix
un estany,
un petit estany
en forma
de canal
que procedeix
d'un sobreixidor
i que marca
amb originalitat
les diferents parts
que el composen.
el traçat
del parc
ens obliga
a observar-lo
amb molta atenció.
Format
per diferents
plataformes
de saulor,
a la part alta
tenim
l'espai
de jocs
per infants,
tot envoltat
d'aurons
i pollàncares.
Segueix
una zona
de descans
per al qual
podem gaudir
sota els arbres
de matins
i tardes
tranquil·les
de conversa
i es desitja
amb d'altres
persones
que vulguin
com nosaltres
un espai
de relació
que sincerament
en els nostres dies
és un espai
veritablement
difícil
d'aconseguir.
o bé
al contrari
podem dedicar
un espai
de temps
a la contemplació
a la meditació
imprescindibles
per la nostra
tranquil·litat
d'espírit.
Escoltem les paraules
de Josep Maria
de Sagarra.
És dolç
tenir
les hores
dedicades
a la contemplació.
La part baixa
del parc
està dedicada
a diferents
tipus
d'aparells
per l'esbargiu
de diferents edats.
Els parterres
formen
talusos
que separen
les diferents zones.
El canal
està voltat
d'arbres
de fulla perenne
que ens ofereix
un paisatge
verd
tot l'any.
En resum,
són un total
de deu espècies
diferents
que fan
que el llac
presenti
un aspecte
de múltiples
verds
a tota hora.
La composició
d'aquest paisatge
urbà
que treu
un extraordinari
partit
de l'espai
de la Brata
Bondós
és obra
de Carme Fiol.
Es va inaugurar
l'any 1988.
Degut a la gran
superpoblació
que habita
actualment
en el barri
i potser
el poc respecte
que,
desgraciadament,
tenen alguns
pels espais
comunitaris,
costa molt
mantenir-lo
en bones condicions.
El servei municipal
fa mans
i mànigues
per aconseguir-ho.
Solament
s'ha de demanar
al bon veïnat
que el gaudeix,
que el respecti,
perquè és ideal
tenir al centre
del barri
un espai tan verd
que serveix
com a pulmó
per a tothom
que s'hi acosti.
L'antiga activitat
de la zona
queda palesa
amb els dos arcs
de tot xucamarquen
els dos extrems
del canal.
L'any 2003
escrivia
el senyor Ignaci
Viladevall
a Palau
que la construcció
de polígonos industrials
malmetia
en el paisatge
sense
fre,
mentre que
aquest parc
suavitzava
aquesta dolorosa
realitat.
Han passat 15 anys
des que ell
va escriure
aquestes paraules
la societat
ha canviat
en pesa
per la terrible
crisi
que es va patir
des dels anys
2008
però el parc
continua allà
donant
frescor
a qui desitja
moments de pau.
Recordem
el que deia
Castellton
no,
Chesterton
perdó.
Els humans
necessitem
creure
que tot passa
a fi de bé
pel millor
dels mons possibles.
I pel bé
del barri
de les Corts
existeix
aquest parc
de molts arbres
d'espais
verds
i de la remor
de l'aigua
del canal
que envaeix
de pau
a qui vol
seure
una estona
enmig del
brugit
de la ciutat
del trànsit
rodat
que no para
i de la pressa
que sembla
que ningú
no vulgui
a païbaga.
de la pressa
I bé, ja li ha passat a vostè la tosseta, com està aquest collet...
No, no, demano perdó, perquè no és que tingui res,
però de quan en quan me pica el coll de mala manera.
Sí, la colla, tu sí.
I tinc que fer un estossegada.
Sí, sí, molt bé, molt bé.
Però no us contamino, eh?
No, segur, segur.
Tranquils que no passa res, segur.
Val, val.
Ja veureu la setmana que ve que feu.
Val, bé, jo, com sabeu, continuo amb aquestes cròniques de Barcelona
per explicar-vos, per si teniu dubtes i perquè sapigueu d'acabar tot, no?
I m'ha de desbarinar-ho.
Sí.
Diu, després del de Londres, s'arriba el metro Sarrià.
El tren de Sarrià va ser obre de la companyia de ferrocarril de Barcelona-Sarrià.
La línia fèrria es va inaugurar el 1863 amb locomotores de vapor.
Va ser el primer ferrocarril urbà de l'estat espanyol
i el segon del món, ja que el metro de Londres s'havia iniciat els seus serveis
tan sols sis mesos abans.
En un inici no havia estat concebut com a tren urbà, sinó de rodalia,
però l'absorció de Gràcia, Sarrià i Sant Gervasi va canviar la seva naturalesa.
Als inicis del segle XX es va electrificar
i en 1915 els impulsors de la canadenca crearan la companyia Ferrocarrils de Catalunya
que es va fer amb el control del tren de Sarrià i el va modernitzar.
I ara aquí n'hi ha una anècdota que és bastant xula dintre del bon...
No, no, ja veureu, no, els fantasmes venen després, ja veureu.
Diu, unes sandanes massa amples.
Diu, a principis del segle XX el caos circulatori de Barcelona
havia provocat molts accidents.
Els més greus va ser en 1925
quan un tren que venia de les planes va descarrilar
i van haver 26 morts i 87 ferits.
Soterrar el tren de Sarrià es va convertir en una necessitat imperiosa
i en 1929 coincidint amb l'exposició internacional
el tren colgat estava llest per la seva estrena.
I ara bé, diu, a la vigília de la inauguració
al voltant d'ara, eh, diu, el 24 d'abril del 1929
els encarregats de circulació
van descobrir estorats
que els trens no podien entrar a les estacions
perquè les sandanes s'havien fet massa amples.
Amb una obra d'aquestes proporcions
els constructors no s'havien coordinat
passa sempre
amb els encarregats de les màquines.
I a punt d'un atac de nervis
els responsables van crear quadrilles extres
d'obrers que van treballar durant tota la nit
per retallar les sandanes.
Mare de Déu, s'han dit ells.
Imagineu-s'hi, ja, quina coordinació
com passa sempre a les altres esferes.
Que fort.
Que tothom s'ho coordina.
No, sí, sí, perquè des dels despatxos
amb un pot manar la mar de bé.
Sí, sí.
I ara, nens, ara ve la segona part.
Ai, com disfruta aquesta senyora.
No, perquè aquí hi ha una cosa aquí
que fa una certa gràcia
que diu
K. La Plana Geps.
A l'edifici situat al número 7 del carrer Robadors
va existir fins a finals del segle XIX
una apotecària coneguda popularment
com K. La Plana Geps.
La història que se n'explica és extraordinària.
Sembla ser que antigament
un tant per cent de molt i molt elevat
de la població era Geperuda.
A Barcelona existia un tipus popular
en Pere Geperudet
que havia descobert un ingüent màgic
elaborat en cent nassos humans
i que servia per aplanar les gepes
i es dedicava a recórrer el país
a la manera d'un quincallaire
proporcionant la medicina
que a ell tan bé l'havia fet
a tots els que patien
la mateixa deformació.
Després d'uns quants anys
aplanant xipes
per tota Catalunya
amb el diner guanyat
en paret
va obrir una botiga
en aquest carrer
per tal que fossin els clients
els que anessin a buscar
i no al revés.
Consta que el seu remei
meravellós
es va fer tan famós
que venia la gent
de tot arreu
adquirir-lo
amb la qual cosa
la població de xaparuts
va de créixer notablement
i el seu inventor
va guanyar fama
de gran fatiller.
També es diu
que tots els barcelonins
que tenen en l'as curt
o es mussat
són descendents
d'aquells pobres homes
als qui al paret
xaparudet
els hi tallava
a l'apèndix nasal
per fabricar l'ongüent
que aplacava
i aplanava
totes aquestes xepes.
Mare de Déu!
Aquest és un.
I ara anem amb un altre
molt de pressa.
Voleu?
Aquest no és gaire a sèrio, eh?
O sigui que quan veiem un xat
no li diuen xero.
Aquest no fa por, eh?
Aquest no fa por.
Quins disbarats s'escriven.
No, no,
però tot això són històries
que tindran un cert fonament
o ves a saber
perquè aquest llibre
representa que està escrit
amb molta serietat.
Naturalment.
Històries a la vora del fon.
Això.
Ara aquest és més
aquest és més punyent.
Diu
Una veu a la paret.
Diu
L'Hospital de Santa Creu i Sant Pau
és una de les institucions hospitalàries
més antigues del món.
Va començar com a refugi
allà pel segle X.
Després va ser a Cil de Peligrins
i després Llaçaret.
i finalment el segle XIII
un ric canonge de Barcelona,
Guillem Colom,
va allegar unes quantes finques
al Consell de Cent
perquè hi vestissin l'hospital.
Pedres velles,
gruixudes i sòlides,
que malgrat el pas
de torturar en els cicles
ha aconseguit arribar fins als nostres dies.
També les de la darrera edificació
afegida al segle XVIII.
El conjunt hospitalari
de l'Acadèmia de Medicina
han arribat senceres
fins a l'actualitat.
Es poden tocar una per una
i fins i tot
es poden,
si es para una mica de tensió,
sentir.
I no és una metàfora.
Acosteu-vos,
poseu l'uïda a la paret
i escolteu.
Si ho feu,
potser empeledirà la vostra cara,
potser us tremolaran les mans,
potser s'enconjirà el vostre cor
i diríeu
que heu sentit una veu humana a la paret.
«Cerballó,
cervelló,
com un udol,
com un gruïn
o com un lament».
«Cerballó»
era el nom antic d'aquest carrer
quan ara es diu
Floristes de la Rambla.
I «Cerballó»
era també el nom
del mestre de cases
que va construir l'edifici
de l'Acadèmia de Medicina
i que va sacrificar l'obra
la seva pròpia esposa.
Sembla ser
que quan estava construint l'edifici
aquesta paret
queia constantment.
Per més que l'apuntalessin,
per més que l'aterressin
i la reconstruïssin,
la paret seguia caient.
Antigament,
per consolidar els edificis
i mantenir inamovibles
els fonaments,
era costum regar-los
en sang humana
o emparadar un home.
«Pilars humans»,
es deia,
d'aquests sacrificis.
Solien ser els enemics
vençuts en batalla,
els homes tinguts per sants
o, si més no,
els mateixos palets
de la construcció.
I aquests sacrificis
no es consideraven
ni tan sols
com un suplici,
sinó com un ritus màgic
que els convertia
en poderosos esperits
protectors de la construcció.
«Mare de Déu Santíssima».
Per descomptat,
en l'època
de la qual estic parlant,
això és l'escritora,
feia molts anys
que Barcelona
s'havia abandonat
aquest cruel costum.
A més,
cap paleta
no s'hi hagués vingut,
eren altres temps,
però la paret
seguia desplomant-se
i a la fi,
desesperat,
el mestre Cerballó
va jurar
que emparaderia
la primera persona
que passés pel carrer.
Fos qui fos,
passés qui passés.
De sobte,
a l'ombra,
la ombra d'un peu humà,
va aparèixer
a la vista
d'en Cerballó
que contemplava
a la terra
les runes disperses
de la paret maleïda.
Angoixat
i adolorit
pel que era a punt de fer,
l'ombra
va alçar la mirada
i es va trobar
al davant
el rostre
sonrient
de la seva esposa,
la qual li allargava
un cistell de vimet
amb un tovalló.
Havia anat
a portar-li
l'esmorzar.
Cerballó,
cerballó,
xisclava
la dona
desfeta de terror
mentre el marit
l'anava cobrint
amb les pedres
i l'argamassa
pastada
i amb les seves
pòpies llàgrimes.
Cerballó,
cerballó
i la va
emparadar viva.
No és
el remor
del vent
ni l'efecte sonor
d'un eco llunyat
el que se sent
sorgir
d'aquestes pedres
ni tan sols
els patètics
elements
dels fantasmes
que potser
ronden
pel veïsamentiri
de Corralet.
És la veu
de l'esposa
del mestre
d'obres
que des de l'altre món
encara crida
terroritzada
el nom
del seu butxí.
Déu-n'hi-do!
Déu!
T'has passat
deu pobles!
El primer
era molt suau
però aquest ja
aquest ja
és sobrepassar-se, eh?
És que
anem allà
i escolteu, eh?
Posarem
posarem
la uida
veu-n'hi-do!
Ara el que posarem
serà música...
El cicle passat
encara ho feien
els ganses de Nueva York, eh?
Ah, ja!
M'estranyé, eh?
Sí, la gamassa
dels edificis
i els tiràvem
els quatre
desviciats allà.
Sí, i tant!
Sí, sí!
Bueno,
hi farem!
Sí!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
M'estranyé!
Dites, dies, hores, mesos i més temps!
Bé, l'art romànic als Pirineus!
El viatger que es proposa anar a l'encals de les grans fites de l'arquitectura romànica del país
ha de fixar l'atenció, fonamentalment, en dos sectors, nord i est.
Dos sectors que, de fet, a la pràctica, són un de sol.
L'ha denominada Catalunya vella.
És a dir, la Catalunya dels antics comptats, l'embrió d'allò que, segles a venir, seria el país tal com l'entenem avui.
De fet, de l'art també se'n pot fer una lectura geogràfica.
I en aquest sentit, el romànic català és molt expressiu.
Parla dels quatre costats i ens ensenya com era la vida dels Pirineus
quines eren les valls habitades i fins on arribava Catalunya.
La distribució de les eglésies romàniques sobre el territori
marca clarament la frontera entre la Catalunya vella i la Catalunya nova.
Bet aquí com l'art esdevet testimoni d'una frontera més profunda.
No és, doncs, per casualitat, que les valls dels rius Pirinencs, Garona, les dues nogueres, el Segre, el Valira, Llobregat, Ter, Fluvià, Tec i Ted,
siguin els àmbits per excel·lència de l'arquitectura romànica catalana.
Dit d'una altra manera, allò que avui veiem com unes terres perifèriques,
a causa del factor muntanyengui i d'allunyament respecte a les grans ciutats,
eren en molts casos, durant els segles medievals, uns centres humans i econòmics autosuficients
i d'una vitalitat molt considerable.
Les pedres, tant les que sempre s'han mantingut en peu,
com les que la mà de l'ombra ha tornat a col·locar al seu lloc,
són fites clau de la nostra història.
Amb elles es pot anar reconstruint el nostre passat
i presentant el romànic dels Pirineus com a font impossible de tergiversar.
Són el testimoni de la part més important de la nostra única història medieval.
El romànic pirinenc té tot això.
La bellesa del verd de prats i boscos,
el goig d'embaladir-se amb els acs llombars
i el sentiment de retornar-nos al punt més important
d'un gran passat únic i independent.
14 quilòmetres de carretera ben amagada entre boscos
ens porten fins a Bejet.
Sovint trobem algunes de les imatges més velles
en les iglèsies més inesperades,
menys conegudes, com per exemple és el cas de Son o de Surp.
De sobte, al fons de la vall s'endevina
a l'extrem del campanar de Sant Cristòfo, de Bejet.
L'harmonia és total.
Tot el conjunt és encantador.
Un riarol, creuat per un petit pont, la travessa.
Hem passat uns quants quilòmetres, uns quants,
i arribem al priorat de Serrabona.
Al seu interior trobem una fantàstica tribuna de Mabre,
envoltada per columnes,
enmig d'una il·luminació de caire misteriós.
Allí les imatges són enormement especials,
degut a la llum del sol que penetra pels vitralls
i crea jocs de llums i ombres que...
Cauen.
Cauen, eh?
En el teu entorn.
En el teu entorn.
A Sant Martí del Canigó,
als peus de la mítica muntanya,
tot és diferent.
Se senten els monjos cantant la seva pregària,
que produeix al viatger unes sensacions especials.
Sant Martí és un d'aquells llocs
que semblen construïts per ser fotografiats.
Només cal esperar els canvis de llum
i esperar també les imatges siguin prou plàstiques
per transmetre els sentiments que han inspirat el fotògraf.
Malgrat l'un despoblament del Pirineu,
l'edifici de l'Església, sobretot si és romànica,
continua sent el símbol de la població,
l'edifici públic per excel·lència,
que tots els veïns cuidem, mantenim i engalanem
amb motiu de les grans ocasions,
casaments, batejos o funerals.
Si l'Església és, a més,
un edifici romànic que trau els forasters,
esdevé el mirall del poble,
la peça de la casa on es reben les visites
que cal tenir neta, polida i que faci boig.
Així que cadascun dels veïns arriba
a considerar-la com a casa pròpia.
La manca de capellans i el despoblament
han posat literalment en mans d'aquests veïns
fins i tot les claus de gran part d'aquestes esglésies.
En certa manera, el Pirineu
és romànic i és propietat de la gent.
A partir del primer quart del segle XI
van arribar uns constructors des del nord d'Itàlia
que porten una nova tecnologia
i un nou concepte de la decoració dels edificis.
Són els anomenats mestres llumbars
o magistri romanizi o comanizi.
Romanitzi.
Romanitzi.
Sí, comanitzi, diria jo.
I les seves obres s'omplen tot el territori català
de façanes ornamentades
amb arquets secs,
murs fets de petits carreus
i abscis semicirculars.
El Pirineu, aquest estil perdura
sense variacions
fins ben entrat al segle XII.
L'arribada d'aquests mestres llumbars
i la facilitat en què, aparentment,
es va moure pel Pirineu català
posen de manifest
que les valls i els camins
que avui són perifèrics
aleshores eren el rovell de l'au del país.
Un país que vivia
amb la mirada posada
més enllà dels Pirineus.
A les golfes de les esglésies
de la vall de Boí
s'hi troba
el conjunt més important
de la imagineria romànica
de tot Catalunya.
La quantitat d'imatges descobertes
fa suposar
que durant el segle XII
les esglésies de la vall de Boí
tenien un aspecte
vigarrat
amb els murs plens d'imatges
com els davallaments
d'eril de la vall de Taull
o de Duró.
situades sobre les vigues
en la cobertura de l'abscis
en qualsevol altre indret de la nau.
L'església del segle XI
d'eril de la vall
per exemple
els restauradors
la van trobar
arrebossada de color gris
amb ratlles blanques
que formaven
una quadrícula
i així
ho van conservar
en l'interior
del mur nord.
Tot plegat
fa pensar
als experts
que molt probablement
el romànic
no fou un estil
tan auster
com s'ha interpretat
a dies d'ara.
Bé,
i un altre dia
continuarem
perquè
el romànic
pirinenc
dona
molt
o sigui que
puja sintonia
a eixeclau.
Fins demà!
Música per gaudir
Avui escoltarem el cor dels gigants, de gitans,
de l'òpera Il Trobatori, de Giuseppe Verdi.
Des de les seves primeres obres operístiques,
Giuseppe Verdi s'afirmà com un gran compositor de temes corals
basats, una mica, en el patriotisme latent d'un poble ple de nobles ideals de llibertat.
Música i cors senzills i populars van causar gran impacte entre el seu públic.
El va pensiero de l'obra Nabucco va ser el seu primer gran èxit.
Avui escoltarem el cor de Gitanos, de l'òpera dramàtica Il Trobatori.
Interpreta el cor i l'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà
sota la direcció de Claudio Abado.
Música i cors d'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà
i cors d'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà
i cors d'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà
i cors d'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà
i cors d'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà
i cors d'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà
i cors d'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà
i cors d'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Avui tornarem a tractar un tema molt recorrent, però per ser-ho, convé insistir en ell.
Les moscautes, com un membre més de la família.
Conviure amb animals té molts beneficis, tant en l'àmbit físic com en el mental.
Els nens i les nenes que creixen amb una mascota al costat, per exemple, un gat o un gos,
acostumen a ser més sociables i empàtics, segons l'opinió de gaire tots els pediatres.
I és que conviure amb un altre ser viu implica responsabilitat i inculca valors com, per exemple, respecte, generositat o amor.
Els animals demanen temps i dedicació, per la qual cosa cal ser conscient de si poden cobrir les seves necessitats bàsiques
i oferir-los l'atenció que necessiten perquè siguin feliços, treure'ls a passejar, donar-los de menjar, dur-los al veterinari, jugar amb ells, netejar-los.
Els animals no només ens fan companyia. Diversos estudis demostren que els nens que conviuen amb gossos enforteixen el sistema immunitari
i, per tant, redueixen el risc de desenvolupar al·lèrgies o malalties respiratòries.
I, a més a més, faciliten que els nens siguin més actius físicament, ja que cal treure'ls a passejar o jugar amb ells, com hem dit abans.
Això sí, és important escollir la mascota ideal, conscienciar i ensenyar als més petits que els animals no són jovines,
que es poden abandonar i que no es poden abandonar quants uns a tipa d'ells.
A l'hora d'escollir mascota, cal tenir en compte l'edat del nen i les necessitats de cada animal.
No és el mateix escollir un gos que un peix.
Gossos i gats són animals que estableixen vincles especials amb les persones perquè viuen força anys i són companys fidels.
Els petits mamífers, com ara hàmsters o conills, requereixen poc temps i espai i permeten interactuar.
Peixos, rèptils i ocells són educatius i fa sense de cuidar, però no permeten jocs, com seria el cas del gos o del gat.
Però, sobretot, hem de conscienciar-nos, pares i nens, que una mascota, del tipus que sigui, té uns drets dintre de la família.
Menjar adequat, vigilància mèdica, nata d'edat ineludible i, sobretot, amb gats i gossos, molt de respecte i amor.
Si seguim aquestes normes, ells ho retornaran amb escreix.
I ara, la nostra amiga Montse ens treu aquí uns paperets i mira, aviam, quines coses ens pot recomanar.
Aviam.
Hi ha hagut un article que diu, quan comença la primavera.
Ah.
La primavera ens aconsella anar al llit aviat i aixecar-nos més aviat per passejar, per saborejar la frescor del dematí.
És adequat fer exercici amb més freqüència i utilitzar roba que sigui còmoda.
És una estació ideal per estirar els tendons i la musculatura.
Encara que pels occidentals la primavera entra el 22 de març, en realitat, el moviment de la primavera comença a gestar-se a partir del 4 de febrer.
Moment en què la sàvia, amagatzemada dintre de les arrels de les plantes i dels arbres, s'impulsa suaument cap amunt
i comença a l'ull de la imperceptible.
Aquest canvi de naturalesa orgànica està a l'altura d'un gir extrovertit.
Extremadament ho fa amb molta timidesa.
Internament, com tot, l'impuls que disfrutarem durant 45 dies després és intel·ligent començar a modificar els nostres hàbits de la mateixa manera que la naturalesa proposa.
A l'encentral sabidoria oriental, el moviment emergent i ascendent, que esdevé del moviment flotant i del profund hivern, això es diu energia d'àrbol o energia de fusta.
És l'energia que en la naturalesa despunta, brota i germina i afecta a tot el que viu, plantes, animals i humans.
Aquest moviment que emergeix creatiu i que tendeix a desenvolupar-se en l'espai projectant amb ímpetu, com els primers brots verds dels arbres, els camps, els jardins i també emergeix dintre del nostre cor, del nostre cos.
I és platòric i és col·lapsat i castrat. Depèn de l'estat del nostre fetge i de la bicicleta biliar.
Només això dintre del cos es produeix igual que amb la natura dels arbres quan els fa brotar i quan els fa germinar.
Tot això representa la primavera en el nostre cos i per sintonitzar l'alegre ball exterior que es manifesta en tota la gama de verds, brots i baies,
amb la naturalesa és el fetge, la bicicleta, que permeten aquest viatge del fluix de l'arbre que recorre tota la llar del nostre cos que va pujant des de les cames.
Aquest fluix es detén o es col·lapsa si no hem eliminat totes les toxines, grasses o energies pesades de l'hivern manifestant-se en un humà amb un caràcter agra, irritable i en algun cas irrastint.
Irrastible, pregunta. Irrastible ho dic en castellà perquè en català no la sona frustrat.
Sí, irrastible.
I frustrado, agressiu, patètic, prematur, desconfiat, ambivalent, contraigut i a vegades massa extrovertit.
Per això la primavera en totes les cultures és coneguda com l'època de la depuració i en algunes persones que fan dijunis en dietes extremes és un principi que generen aparentment benestar, però que a la llarga tenen el seu efecte ió ió.
Així, el més adequat és fer una depuració de forma orgànica, no dràstica, i anar canviant en alguna direcció coses més estables amb intel·ligència.
Ajudar el nostre cos, a nostres òrgans, a depurar-se per sintonitzar la dansa emergent de la naturalesa, que pot ser molt senzill i positiu.
Oh, i tant. I tant. Ara, el meu pare deia, les mañanites d'abril són molt dolces de dormir.
O sigui, això d'aixecar-se d'hora, permeteu-me que ho posi una miqueta en dubte.
Perquè vegis que tot és qüestió dels ulls en què ho miren.
No, i també passa que les primaveres, les estacions també han tingut una variació amb el camí genètic.
Sí, és el que dèiem al principi.
Perquè quan érem jo petita, que esclar, això ja és de l'època de los pre-dinosaurios,
però quan era petita, tu, arribava...
Què dius? Ara, la primavera, bueno, ja es podies posar un jersellet.
Sí, sí, però en compte, eh, en compte, blanquets.
Ja, i ara, segons les...
La primavera és traïdora, eh?
La setmana que ve una altra vegada el jersell, i d'allò, perquè baixarà.
Però és veritat, perquè el que fa la naturalesa, que està a l'entorn nostre,
fa el nostre cos, el que passa que nosaltres no...
No ens adonem.
No ens n'adonem.
No, o sigui, potser és que tindríem que estar una mica més atents a la natura.
A tot, a la natura i a nosaltres també.
I veure què podem fer.
I el que tingui al·lèrgic no s'amoïni, que passes de seguida tu.
No, el que tingui al·lèrgic no s'amoïni, que passes de seguida tu.
I veuràs com li passa, si no són al·lèrgics al pèl.
O sigui que tot s'ha de dir.
Aviam, Joan Maria, què tens?
Ah, doncs mira, un tema que ja l'hem tocat, però com que crec que és interessant,
avui he tornat.
Per cert, em penso que aquesta setmana, em penso que va ser ahir,
ahir dimarts, que l'Ajuntament de Barcelona,
la senyora de Colau, ha perdut el que pensava.
Sí, sí, sí.
dos, eh, dos.
Sí, sí.
El que el tramvia.
Bé.
Bueno, sí, l'assumpte de les aigües de Barcelona.
No, no, és el tram per la diagonal.
Sí, sí, sí.
Ara, jo he comentat amb una persona que tenia bastant freqüència en Badalona.
i què diuen els de Badalona d'aquesta unió?
I diu que sí, perquè aquesta part que toca gairebé Badalona,
que arriba fins a l'estació del tren,
doncs queda molt lluny del...
Del que és la connexió amb el centre.
Sí.
i, clar, si arriba el tramvia damunt i avall,
doncs amb ells els hi aniria molt bé i s'estalviaria en el tren.
Hi ha els pros i els contras.
Clar.
Jo sempre he escrit que era...
Adequat.
Adequat, perquè travessar tot Barcelona.
No té sentit que quedi el dos extrems, només.
Bé, ara el que he escrit és el següent.
Aviam, aviam què dius.
Darrerament es torna a parlar d'unir els dos trams per la diagonal.
i, com en tot, hi ha raons a favor i en contra.
És a dir, per tots els gustos.
El tema s'embolica, encara més,
quan intervenen els partits polítics.
Un diu blanc i l'altre diu negre.
I així es van passant els dies i no es fa res.
I, com en el cas del tram,
en podrien posar-ne molts més d'exemples.
Un exalcalde va tenir la idea de fer un referèndum
sobre aquest tema.
I li va sortir el tirupolacolota.
Com se sol dir, quan una cosa surt malament,
el que es tenia pensat.
Tinc la convicció que en aquest país
les persones que ens governen
no estan prou preparades per decidir
en funció dels interessos de la majoria de la gent.
Per la qual cosa proposo-t'una solució raonable
per solucionar, al meu entendre, el problema.
Crear una comissió d'experts,
enginyers, arquitectes, urbanistes,
gent preparada,
que dictaminen les avantatges i els inconvenients.
Llavors, aquestes dades
s'han d'introduir en el superordenador
mare nostrum que tenim a Barcelona.
És un dels més potents del món.
I fos aquest el que proposés
la solució més dient.
Pot semblar una solució utòpica,
però avui dia ja està demostrat
que l'intel·ligència artificial
és capaç de solucionar molt millor
els problemes que els humans.
Per tant, crec que no hi ha cap raó
per no posar-ho en marxa.
I si funciona,
de retruc haurem trobat
la taula filosofal
per salvar el país
de tants incompetents.
Molt bé, molt bé.
M'ha demostre'n.
Molt bé, molt bé.
Molt bé.
És veritat.
M'ha demostre'n.
A principis de l'any passat
vàrem difondre un article
publicat a la secció
Stop Accidents
de la revista Llobregat Motor
en què s'expressava
amb optimisme
respecte de l'esperança
de la reducció de sinistres
amb resultat de mort
que semblava haver-se reduït
al llarg de l'any 2016.
Però, ja hem amb els peros.
Desgraciadament,
aquest passat 2017
es va tancar
amb un notable augment
de defuncions
en accidents de trànsit.
Un total de 1.200 morts
en 1.067 sinistres.
Farem uns trets
de l'article
descrit per senyor
Illidio Villasante,
membre del grup
Stop Accidents de Catalunya,
sobre aquest tristema.
Aquests són els textos
del senyor Villasante.
El mateix podem dir
de l'increment
d'accidents greus,
28 més,
però,
amb les circumstàncies
favorables,
d'haver-se reduït
el nombre
de ferits hospitalitzats
a 336.
L'augment de morts
en turismes
i furgonetes
es deu
a no portar
el cinturon
de seguretat.
26 més
que en el 2016,
passant
de 149
a 175
en l'any 2017.
Sembla
visitable
a veritablement
decebedor
que ni els advertiments
ni les campanyes
en ràdio
o televisió
ni les pròpies multes
no hagin aconseguit
que molts
dels conductors
compleixin
amb la norma
de fer
servir
el cinturon
de seguretat
que ens pot salvar
la vida
en un gran parc
per cent
i un tant per cent
d'accidents.
I no solament
del conductor
i l'acompanyant,
sinó també
dels passatgers
del darrere.
És veritat
que el nombre
de desplaçaments
va augmentar
situant-se
en 408
i mig
milions
més
que recorreguts
de llarga distància.
26,4
milions més
en 2017
que el 2016.
Però des de stop
accidents
no es creu
que l'augment
de mobilitat
i de vehicles
matriculats
justifiqui
l'elevat nombre
d'accidents
i víctimes.
Els conductors
barons
segueixen sent
dels més
numerosos
amb un 78%
que les dones
i mentrestant
caminven
els accidents
els conductors
de major edat
de 65 anys
en amunt
passat
del 240
a l'any
2016
a 181
el 2017
però desgraciadament
els sinistres
augmenten
amb resultat
de morts.
Entre
els 25
i els 34
anys
l'afició
al ciclisme
és extraordinària
i en els últims
anys
també
el 2017
registra
un major
nombre
de ciclistes
morts
al món
de les dues
rodes
amb motor
i augmentar
les motos
també dona
més víctimes
però
aleluia
són menys
força menys
les víctimes
mortals
entre el públic
i anant.
Però
cal pensar
que la disminució
dels accidents
amb resultat
de mort
està en mans
de tots nosaltres.
La distracció
al volant
la velocitat
inadequada
el cansament
l'alcohol
les drogues
i el mòbil
són els factors
principals
d'aquests
accidents.
Aquest augment
demostra
que les mesures
adoptades
per les institucions
de trànsit
no són
efectives
ni
resolutives.
A principis
d'any
van aprovar
un pla
contra la
sinistralitat
vial
en 15
mesures
urgents
de les quals
es van
executar
solament
un 90%
però que no
van servir
de res
ja que el nombre
de víctimes
ha augmentat
notablement.
Arribat a aquesta
conclusió
les institucions
hauran d'explicar-nos
en què van fallar
les mesures
proposades
i que no són
i que no
se'ns amagui
amb l'excusa
de l'enbenyeriment
del parc
automobilista.
també
les institucions
autonòmiques
haurien de dedicar
més esforços
a erradicar
aquests dolorosos
accidents
de trist
resultat.
Gairebé
totes les comunitats
han registrat
l'augment
de víctimes
excepte
Galícia,
València,
País Basc,
Navarra
i Castellelló.
La resta
d'autonomies
haurien de seguir
el seu exemple
per revertir
la situació.
Com ja hem dit,
l'ús del mòbil
i d'altres aparells
no necessaris
per la conducció
són els culpables
del 32%
de l'augment
d'accidents.
També
la velocitat
excessiva.
Ho són
i el cansament
són altres responsables
d'accidents
de resultat
dolorosos.
El fracàs
de les normes
dictades
es deu
al no compliment
d'elles.
Aquesta
és la veritat
de Perro Grullo,
però és certa.
Però alhora
és el resultat
de la gran
manca
d'educació
vial
dels nostres
conductors.
Diu el senyor
Villasante
Penso
que les administracions
tenen molt a fer
contra la desgràcia
que jo
anomeno
càncer
de la carretera.
Una major
implicació
en aquesta
dolorosa
situació
i inversió
més important
en el manteniment
i adequació
de la xarxa
viària.
Sempre en paraules
del senyor
Villasante
escoltem
les seves
propostes.
Ens sembla
que un augment
de les sancions
administratives,
una reforma
del Codi Penal
sobre delictes
de trànsit,
educació
vial
basada
en els valors
i el respecte
als altres usuaris
de la via pública
obligatòria
en totes
les escoles
de l'Estat
ajudaria molt
a erradicar
el dolor
de la carretera
o almenys
aconseguir
que cada vegada
siguin
menys famílies
les que
haguem
de plorar
per haver perdut
algun
zagmo familiar
o algun ésser
estimat
a la carretera.
Aviam,
segueix,
l'Ina?
Per part nostra
esperem seguir
treballant
durant tot el temps
que faci falta
per insistir
una i una altra vegada
en denunciar
les causes
de les sancions
que ocasionen
una distracció
que poden ser aquestes
o una manca
de respecte
cap als altres conductors
i facin sofrir
un gran dolor
a les persones
que perden
un ser estimat
a la xarxa viària.
Bé, doncs
aquest senyor
opina això
i jo crec que
en una gran part
té raó.
Bé, la major part
dels accidents
són per distraccions
d'aquestes.
Per exemple,
ara fa molt poc
aquesta parella
que ell encara s'ha salvat
però la copiloto
que era amb ell
ja, esclar,
ell havia begut
i estava drogat.
Parlem-ne.
Accès de velocitat.
I accès de velocitat.
Però, bueno,
I poc control
de la màquina.
Queden pocs anys.
El cotxe
que dirà sol
autònom
conduirà
molt més
que les persones.
Molt bé segur
que els altres.
Clar,
no està subjecte
a sentiments
ni a veure
ni res de res.
Clar,
l'ésser humà...
S'haurà acabat
de tantes morts.
Ara en tenim
per, bueno,
cinc o sis anys.
Sí?
Sí.
Bé,
esperem a veure-ho.
senyores,
senyors,
hem arribat
a la fi
d'aquest programa
de 60 i més.
Bé,
si ens escolteu
en dissabte,
molt bon dia.
si és en dimecres,
serà la propera setmana.
I bé,
jo en espera
que aquests companys
vulguin venir amb mi
al carrer Patritxol.
Ja saps,
tu tens un entrepà
de Pernilet.
I els altres,
suïssos,
i tot el que es vingui de gust.
Aquí n'hi ha una cosa
que tens que anar al tanto,
perquè t'ho he dit,
esteu tots invitats.
Sí.
Aquí s'apunten,
fan una llista i ja està.
Ah,
també,
també podria ser.
Oble a darrere,
senyora.
Com a l'Amelin
que es va emportar
amb el riu.
Bé,
senyora,
senyors,
passi-ho bé
i fins la propera.
Adéu-siau.
Bona tarda.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Al Just a la Fusta,
parlem de tot el que passa a Sant Just.
Soc una urbanita,
ho reconec.
Sí, sí,
jo també soc molt urbanita.
Acompanyat d'una bona amanida
i tens un plat baratíssim
i facilíssim de fer.