que no el llegirem. Direm que la Carmen ens expliqui o que doni un consell als suïdors per què els diria que comprensin el llibre o comprensin o volguessin a buscar a la biblioteca, parlem-ne, que els temps estan de crisi, però per què el recomanaries?
Te'l va regalar una tieta. Me'l va regalar una tieta i és el seu. Jo t'ho dic perquè estic intentant que diguis el que em vas dir. És un llibre que parla de l'amor de la família. Sí, sí. Això no ho has dit, eh? No, en cap moment. I vull que ho diguis, perquè si t'escolten els de la família que ho sàpigen, eh? Sí, és veritat.
Un dels valors més importants és la família i l'amor o els valors que ens transmeten des dels nostres antepassats fins nosaltres ara als nostres fills.
Per nosaltres és molt important, la família. I sempre hem estat unida. Espero que sigui sempre. Bueno, tenen tots aquells periodos que n'hi ha de la rebel·lia dels joves. Però, bueno, a mi sí. A mi em va agradar això, sobretot per això i, a més a més, pels valors que aquesta senyora li ensenya o li vol ensenyant a la seva neta. Que, a pesar de tot, l'estima moltíssim, no se n'ha entès mai, però l'estima molt i l'enyora. Perquè tota...
Tot el llibre fa referència a... Com un crit, un crit. I que amb ella jo m'imagino que li agradaria veure-la abans que se n'anés. Perquè sempre li està dient el tema, en els últims pàrrecs li diu això, que quan tu vinguis potser ja no hi seré. I després també, encara que hi hagi distància, encara que això que no s'entenguin, hi ha aquest nucli, no? Sí, totalment. Però amb un lligam.
a vegades diu no es pot trencar el cordó no umbilical exacte doncs el cordó no umbilical no es trenca i quan es mora la mare es trenca jo era gran però es va morir la meva mare i em vaig sentir orfa
És aquesta, i no és que especialment, bueno, jo no estava com aquesta àvia, jo tenia bona relació i tal, el mateix que tu amb la teva mare, que la tens de cuidar. Sí, clar, clar, i tant. I totes aquestes coses. Però sí que és veritat que n'hi ha alguna cosa que... Home, és que llavors sí que hi ha realment... I dius, i ara tota la responsabilitat és per tu, eh? Parlem-ne, perquè sempre tenies aquell post on puguem anar, i diria ell, eh?
Bueno, senyors, això s'està acabant i no volem passar del temps perquè ens renyaran. Hi ha coses importants a fer. Si vostès volen escoltar aquest programa, el tornarem a repetir, si de vol, d'una manera diferida, el dissabte a dos quarts d'onze. Se supone que sí, que no hi haurà cap tormenta que la no. Ara aquí tenim el tècnic bo que diu que sí, que això està gravat i tot.
Carme, ha estat un plaer tenir-te aquí. A mi també m'ha agradat molt. Ja estic més tranquil·la. Ara ja estàs més tranquil·la. Moltes gràcies per haver vingut, Carme. Et donem moltes gràcies per haver vingut. Gràcies a vosaltres per haver-me convidat. Per haver-me convençut. Però la Carme era molt bona alumna i per tant segur que ho feia i a més ho feia bé.
I ho he fet amb carinyo, eh? Sí, sí. O ja ens ho imaginem, eh?
Ara, després, si vostès veuen els succesos algun cop de pedra, no sàpiguen que tot està bé, tot està bé. Moltes gràcies i tornarem. No sabem si la setmana que ve es fa el programa, Carles? No. La setmana que ve, com és Setmana Santa i nosaltres seguim un programa, podríem dir, com un curs de col·legi, doncs la setmana que ve tenim la festa... Tancat per vacances. Això mateix, sí. Ells suposo que treballaran una mica, nosaltres ja no.
Així és que els nostres companys dintre de dues setmanes. I ara la Montse... Per nosaltres, és la Setmana Santa que és aquest punalgi de la nostra religió, de la nostra fe i del nostre compromís, que també ens porta a reflexionar com vivim i què fem. I que tenim uns models, se'ns presenta un model de vida per poder estimar
moltíssim o sigui que estimem a tots els uïdors i uïdores com diu la Montse i n'hi ha una cosa que si vostès em permeten és que demà n'hi ha una cursa per totes les persones que són del CAP
I m'han dit, si vas a la ràdio digue-ho, digue-ho, perquè les senyores que vulguin que s'apuntin o els senyors, per fer una caminata. Bona tarda i fins la propera. Gràcies, Carme. Bona tarda. Parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia.
Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça Madrid, pots quedar crucificat a per vida. Tot se solucionarà. Amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1.
De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, el smooth jazz, el funk, el sol o la música electrònica més suau. 100% música relaxant.
Cada dia, de dilluns a divendres, i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. T'hi esperem. Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1.
60 i més.
Bé, tornem a ser aquí, com cada dimecres, per saludar-vos i per donar-vos la benvinguda al nostre programa. I tant que sí, i tant que sí. Avui en diferit, avui no us podem dir que ens truqueu perquè anem en diferit. Són coses de la tècnica i són coses del dia a dia.
El que sí que és cert és que avui és 9 d'abril, és el 99è dia de l'any del calendari gregorià i els centen els anys de traspàs. Però com que no és de traspàs, a nosaltres només ens queden 266 dies. Déu-n'hi-do, els podem disfrutar encara. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Els podem viure a poc a poc, sossegadament. Sobretot sossegadament. Sossegadament, perquè encara que tenim una edat fem tots moltes coses i molt de pressa. Massa de pressa. O sigui, preneu-vos la vida amb calma.
El que dèiem la setmana passada, allò del bombó, mirar-se'l a poc a poc, amb les arestes que tenia, fer una llapadeta... I amb totes aquestes coses ha passat tranquil·lament 10 minuts i el cervell s'ha buidat i realment tornem a ser capaços de reemprendre les activitats.
Moltes gràcies pel bon consell, perquè a mi el cervell no se'n buida mai. Quan em menjo un bombó, quan em menjo un bombó... No, no, no, em veu un acudit sobre bombons i llavors em poso a dibuixar. No, no, no, doncs mira, has de buidar el cervell i serà la manera que entres d'una manera laxa i tranquil·la a la vida. Que bonito, pues vaciem els nostres neurones i parlem una mica dels esdeveniments que van tenir lloc tal dia com avui.
Mira, el 1413, Enric V és coronat rei d'Anglaterra. Que bé. I el 1767 a Espanya es publica a Màlaga un banc ordenant l'expulsió immediata de tots els jesuïtes. Els jesuïtes... Pobres, han rebut per tot arreu. Han rebut moltes vegades. Bofetados de tot arreu.
Moltes vegades. Jo recomano que aneu a l'Oiola, si podeu, aquests dies de Setmana Santa, i veureu el recolliment i les propostes dels nous membres de la companyia de Jesús. La companyia de Jesús està més viva que mai.
El 1865, als Estats Units, després de la victòria del general Ulisses Grant, davant del general Robert Lee, apotomax, apotomatox, desalueu aquest nom, és ben complicat. És ben complicat. No, més que res que és indi. És que és indígena, no és anglès. Jo et porto els noms amb anglès, però és que... No té traducció. No t'has parat a traduir-ho, no? No, no en sé, no soc traductor.
Es rendeixen els exèrcits confederats. És el final de la guerra de secessió dels Estats Units. I el 1940, d'això molts de vostès, persones grans també, ja ho van viure i en van sentir parlar, perquè en la nostra memòria de nens d'això se'n parlava. El 1940, a la Segona Guerra Mundial, Alemanya envahia Dinamarca i Noruega.
Bé, en 1945, a Alemanya, el pastor i teòleg luterà Dietrich Bonhoeffer, membre de la resistència alemanya contra el nazisme, és penjat al camp de concentració de Flossenburg. 1945, quina edat tenies tu, Joana?
Doncs una cosa així com 7 anyets. Exacte, i d'aquesta edat dels 5 i 6 anys en tenim memòria del diari de Barcelona, aquelles cobertes d'en Florid, i els records primers, els primers impactes que teníem de nens de la Segona Guerra Mundial. Jo del 45 me'n recordo l'alegria de la meva mare quan va sentir el comunicat que s'havia acabat la Guerra Mundial.
O sigui, va sentir com era una forofa de la ràdio, portava els seus auriculars posats i diu, gràcies a Déu, els japonesos s'han rendit, s'ha acabat la guerra. El meu pare m'ho va llegir des del diari de Barcelona.
I ara passem al 1973, perquè si ens entretenim molt amb l'Efemèrides, aquí ens hi podem passar el dia. Israel llença l'operació Primavera de Joventut al Líban amb la finalitat d'assassinar a importants dirigents de la OLP, l'Organització per l'Alliberament de Palestina, com a reacció a la massacre de Múnich.
El 1977, Espanya, per sorpresa, era dissabte sant, el govern legalitza el Partit Comunista d'Espanya. Cosa que ara torna a estar ben vigent, ja que han sortit... Sí, arrel de la mort del president Suárez. Arrel de la mort del president Suárez, no cal que repetim tota la quantitat de llibres que estem anunciant cada dia per televisió. Oh, és que s'acosta a Sant Jordi, eh? I tothom a rimar l'asco a su sardina.
No hi ha dia que en qualsevol canal de televisió anunciin un llibre en diversos programes, com els hàgim de comprar tots. Oh, no tenim pressupost, per tant, eh? La gent gran no tenim pressupost. Mira, anirem a la biblioteca. Això anava a dir, tenim biblioteca, tenim la biblioteca Joan Margarit, on tenim a l'abast totes les novetats o gairebé.
Bé, i ara a quin any som? El 1989, no? Sí. A la tragèdia del 9 d'abril a Tbilisi, a Georgia. Una manifestació antisoviètica és esclafada per l'exèrcit roig. Com veieu, la humanitat, la pau aquesta que... No, no, no, és pura fantasia.
No, no és pura fantasia. Que sí que és fantasia. La pau. No, més que una fantasia, una utopia. Una utopia. No sé si l'aconseguirem mai. En parlarem, en parlarem, perquè precisament en la xerrada que vam anar sobre Pere Casaldàliga per Clara Segura, ens va parlar que aquesta utopia, precisament, només es pot aconseguir sent molt honestos amb nosaltres mateixos i aconseguint cadascú la pau dins de nosaltres. Però, si...
És una preciosa utopia, però recordem que utopia la va escriure Tomàs Moro amb aquella il·lusió que algun dia fos certa. Sí, però imagina't si fa anys ja ha plogut i encara no s'ha aconseguit. I plourà, i plourà. I el 2003 a Bagdad, l'Iraq, les tropes dels Estats Units...
prenen el control de la ciutat i inciten el poble a abatre, amb la seva ajuda, una colossal estàtua de Saddam Hussein. I semblava que amb l'estàtua d'arribada de Saddam Hussein s'havien acabat els problemes. Ah, a la televisió va ser una gran festa, l'estàtua per terra, i jo ho estava mirant i pensava, fa l'efecte, que molta il·lusió, però no sé, sembla que hem sortit del foc i ens hem posat a les brasses.
Les litúrgies del Gran Teatre del Món, un cop acabada la celebració, hi ha un relax. Ja hem fet l'acte. Ara continuem la vida. És com una gran tragèdia de teatre grec o de qualsevol acte en què participen les masses i on protagonistes, antagonistes i deuteragonistes fan la gran celebració davant de la massa. I com hem parlat moltíssim, posa una mica de música, Carles, sisplau.
Fins demà!
Fins demà!
Bé, volem dedicar uns minutets, poquets, al record d'una persona molt important a la nostra cultura i al nostre art català que ens va deixar ahir als 87 anys.
L'últim renaixentista, titula La Vanguardia, precisament d'aquest matí, d'avui dimecres 19 d'abril, i Daniel Girard Miracle ens explica en el seu article. Per la quantitat i la qualitat de la seva obra i per la seva capacitat de treball, Subirax és una figura essencial de la nostra escultura i, a més, és el que millor encarna el trànsit del nou santisme a la modernitat.
Si els mentors Monjo i Casanovas van resultar determinants en el seu aprenentatge, van ser la seva pròpia inquietud i l'afany investigador el que a mitjans dels 50, després d'un viatge a París i de residir a Bèlgica,
el van fer evolucionar d'un mediterraneïsme arcaïtzant a un expressionisme que cada vegada donava més importància al gest i als volums arestats. Les arestes d'en Sobiracs són això que ha sigut tan motiu de discòrdia, que a uns els sembla massa cantallut i a altres els sembla que desentonen el Gaudí, no? Bé.
I a partir d'aquest moment la seva figuració va esdevenir més abstracta i va posar tot l'èmfasi en les masses compositives i les cuidades textures que enriquia amb textos i simbologies de procedència diversa.
Progressivament va anar abandonant les referències figuratives per escometre unes obres abstractes que, partint d'una estilització de la figura humana, van culminar en unes formes autonomes, allunyades de la realitat.
com són les obres Forma 212 i Evocació marinera, en les quals es va convertir en el primer escultor abstracte que va plantar les seves escultures als espais públics de Barcelona.
Llarge Mundet, l'any 1957, i Barceloneta, 1960, respectivament, i en les quals, encara que avui pugui semblar-nos insòlit, va provocar una gran polèmica, posant de manifest la seva valentia per trencar radicalment amb el monumentalisme escultòric, llavors imperant, i l'arcaïsme de l'opinió pública en matèria d'art.
Tot i això d'aquells anys, per a mi, diu Daniel, girar el minacle, diu, per a mi la peça més reixida és el fris dedicat a les taules de la llei que presideix la façana principal de la facultat de dret que va fer amb el ceramista Cumella. És per tot això...
que m'atreveixo a afirmar que valorar Sobiracs exclusivament per la seva feina a la Sagrada Família em sembla injust, ja que suposa ignorar una llarga trajectòria que inclou la seva escultura experimental en ferro, propera a la del primer xillida, les seves tensions i penetracions en ciment, fusta i terra cuita, el seu personal neorealisme en el qual jugava amb relleus, concavitats i perforacions,
les projeccions del cos humà, els diàlegs de la pintura amb l'escultura i un llarg etc., que acabarien confluint en una obra sòbria, complexa, conceptual, de clars referents renaixentistes com ell mateix,
perquè home de múltiples inquietuds va dibuixar, va pintar, va esculpir, va fer escenografies i va escriure nombrosos escrits, entenent totes aquestes activitats com a parts d'un tot. Com hem dit, l'article està assignat pel crític d'art Daniel Girald Miracle, que, com molts de vostès deuen saber, és el fill de Ricard Girald, que va ser un mestre, professor, grafista, dissenyador, que molta gent vam tenir el goig de conèixer i fins i tot de treballar amb ell,
i que han deixat una empremta forta del que és l'art del nostre país. Jo tinc molt record d'ell, perquè en els anys que el meu marit va treballar a Montserrat, recordo allò que diu de les concavitats,
El sant, o sigui, l'altar de Nostre Senyor, que està a la banda esquerra de la basílica, doncs és una meravella, perquè tot ell és una pedra i només està esculpida, però en concavitat, la cara de Nostre Senyor i les mans. I semblen que aquells ulls...
sempre et segueixen amunt i avall. Això ho va destacar ahir a la televisió Artur Ramon, que moltes vegades parlem de les seves sales i de les seves opinions. La tècnica de Leonardo que ha estat aplicada a tots els que hem vingut després en totes les tendències de l'art és que quan un va al realisme o a l'hiperrealisme
ha d'aconseguir que quan fa un retrat els ulls que tu mires et mirin a tu. Sí, sí, sí, realment, i és així. Molts pintors, molts pintors... Ho intenten fer-ho i no ho aconsegueixen. Però sí que els grans mestres han aconseguit. Per això són grans mestres. Per això són grans mestres han aconseguit.
i alguns dels seus deixebles també, perquè aquí hi ha en l'art, ja que hi som, un cert pepanetisme a vegades, com que en els viatges es visita tot tant de pressa, jo he sentit barbaritats, això Goya, que era un geni, ho va pintar amb un tres i no res, això Miquel Àngel ho va fer amb un cop de geni, no, no, no, aquí hi ha...
una gran profunditat d'estudi, de coneixement, i uns deixebles, sovint molt bons. Sovint molt bons, que han continuat amb saviesa l'obra del mestre. Després, a l'espai punt de cultura, continuant l'espai de cultura, parlarem precisament d'una obra que s'està exposant a la Sala Parés, que realment és aquest tipus d'aresta, que és de Jordi Alomà,
Ara hem vist a parlar de Jordi Alomar. Que és una meravella. A més de que és una meravella, Jordi Alomar és un dissenyador tan artista que no va poder seguir fent de cap d'estudi en un estudi de disseny. Perquè la publicitat, ell va estar de cap d'estudi en una agència de publicitat, on jo treballava. I clar, el pintor té un esperit tan lliure que li fan fer una cosa i ell, si no ho troba adient, no ho fa.
No, no, i una cosa encara, que parlant en plata se va per les rames, no? I llavors quan ho veu el client diu, però escolti, on està la meva marca? Això no és el que jo volia. On està el meu logotip? Perquè és allò que li deies, Jordi, vostè és un gran mestre, però on és l'anunci, no? Però clar, ell el que volia era que tots dibuixéssim, que tots pintéssim, que tots fóssim artistes. I això és una mica difícil. Al costat de Jordi Alomàs pot ser artista. D'això n'estic plenament d'acord.
Molt bé, aquí més podem avui dedicar una miqueta de record. Un altre personatge que també ha estat la seva vida molt llarga i que ha fet infinitat de pel·lícules. Ah, ja sé a qui et refereixes. Jo el vaig veure ja de molt petitona fent pel·lícules de nen i després no era precisament un actor que a mi m'agradés gaire, però s'ha de reconèixer que va tenir la seva fama i la seva manera de fer.
I com tothom que hi ha estat, un mite de Hollywood, avui tenim aquí que tots els diaris... Els diaris tots els dediquen. Els diaris tots els dediquen. El veiem amb Spencer Tracy Forja de Hombres, 1938, que molts te lo recordaran. A l'època dels grans estudis de l'Star System de Hollywood, emparentava actors amb actrius per veure si sorgia la màgia entre ells, i el van...
Ho van intentar amb la Shirley Temple. També amb l'Ava Garner. Va tenir moltes dones. La que es va casar. La primera vegada que es va casar va ser amb l'Ava Garner. Però a més és curiós perquè hi ha un... Es veu que hi ha un màrqueting que funciona tan bé a Hollywood que li costa al públic saber quines eren reals i quines autèntiques. Era la gran creadora de fantasies.
Hollywood era i és la gran creadora de fantasia. Ja està una mica de capa caiguda. I a més el seu sistema de... Perquè ara se sap tot, ara a través de les xarxes socials... Mira, ara una pel·lícula maca, que a mi m'agradi, de Hollywood, què vols que et digui? Hi ha efectes especials, músiques, llums, colors... Però una pel·lícula en contingut i sentit són una mica difícils de trobar.
Ahir qui es preguntava al crític i a l'avantguàrdia, diu, era realment Rooney un seductor per naturalesa, o Hollywood el va acompanyar que fos seductor, ja que es va valdre de la seva màgia que tenia de nen, la càmera l'estimava. Sí, això sí. Això que la càmera t'estima... És una cosa deliciosa per la persona que l'estima a la càmera. És un carisme, que la persona que la té mira als ulls a la càmera i a l'espectador li cau la baba. I aleshores això li passa quan és nen, li passa quan és jove, li passa quan és dalt... Li passa sempre. I...
No tothom. Hi ha nens prodigi que els hi passa només quan són nens i de grans. Sí, perquè la Shirley Temple, el que dèiem l'altre dia, la Shirley Temple fins que va ser adolescent em va agradar, però a partir de Fora Patxe, com a artista ja, la cosa va quedar una mica més diluïda.
no és el cas del Mickey Rooney, perquè el 2012 va ser candidat a l'Òscar de Hollywood en quatre ocasions i va aconseguir que li donessin l'Òscar honorífic per tota la seva llarga vida. I l'hem vist en diverses pel·lícules fent avis simpatiquíssims, l'hem vist fent homes baixets simpatiquíssims, l'hem vist amb la Judy Garland, l'hem vist en el foc de joventut amb la Liz Taylor, ara fem memòria de les pel·lícules que hem vist en nostres anys jovenes en blanc i negre. Però l'entremaliat
Li han dit, m'ha agradat molt el titular de La Vanguardia, Mickey Rooney l'entremaliat. L'actor mor amb 93 anys, va protagonitzar la carrera més longeva de Hollywood. Això és un mèrit, perquè hi ha molts que es cremen als 40, altres que es cremen als 35, i treballar des que ets un baby, pràcticament, fins als 93 anys... Sí, va començar als 17 mesos.
S'ha de començar als 17 mesos, o sigui, doncs, això és un carreron, no? Ja que parlem d'actors i d'actrius, el que ens lamentem sempre és que aquesta carrera esbojarrada que porten els actors i les actrius, no només els number one, sinó que hi ha tota una sèrie de gent... La gent de repartiment.
exacte, fa un paper petit aquí, avui fa teatre avui fa una obra a Madrid, avui en fa un altre allà i els que fan figuració, que aquests molta gent no els coneix i fan només de figurants i vinga, trena'm un, vinga avió cap avall i els paguen res, una misèria però mira, mira això, s'ha de menjar com tu dius
I bé, tu en parlaves abans de Pere Aventura, Pere Aventura era ja un actor d'un nivell, i a més ha fet un munt de serials... No, no, ha fet papers molt importants, sobretot jo l'he vist a les sèries de la televisió. Ha fet papers de força importància. Jo sé que havia treballat en el cor de la ciutat, havia treballat en moltes altres... A Vent del Pla també va treballar. A Vent del Pla, sí, i a Porca Miséria. També, també. I en moltíssimes altres, jo no les he vist, perquè entonces estaba en Era de Mereceri com que treballava...
En edat de merecer, sí que te ha durado, querido, Jesús. És un decir, edat de merecer trabajos constantes, que te encarreguen coses avui i demà també, i trabajos remunerados. Remunerados, perquè si és això el que vols dir, ara també te encomanen treballs i vas sempre corrents.
La diferència és que ara és allò, oi, com que està jubilat, mira, em pots fer això. Com que ara no fa res, jo t'encarrego i et vas carregant de feina, llavors no. Què has dit? Has de triar. Quan estàs en edat de merecer, també triava i diia això sí, això no, però llavors triaves en funció... De mani, mani, mani, mani.
Exacte, moni, moni, moni, aquest em paga més bé, doncs aquest ho faig. Aleshores, quan ho fas por amor, has de fer una inflexió de sentiments i dir, a veure, aquest em coneix, hi ha una relació carinyosa amb aquesta persona o amb aquest grup, si és l'hi faig, si no és un senyor que diu, ah, com t'he vist en Facebook, te pido un dibujo. Dic, ah, bueno, jo també t'he vist en Facebook. Tant de gust. Tant de gust, tant de gust. Bé, doncs, posem una mica de música, no, Joana? Ja ens hem embalat.
Recordes quan Ens vam trobar Van ser bons temps aquells No podrem oblidar Recordes com
M'han somiat, teníem tot el temps i el món elevat. Recordes quan? Te'n recordes? Bé, passem a la propera secció, que és...
activitats culturals al nostre poble. El passat divendres, dia 4, al pati de les escoles, vam poder compartir les vivències de l'actriu Clara Segura al costat del bisbe Pere Casaldàliga durant el rodatge de la pel·lícula Descals sobre la Terra Vermella de Oriol Ferrer. L'acte presentat per Lluís Casals de Sant Jus Solidari
I Maria Quintana, del grup Nostra Dona, que el va concloure, va convocar nombrosos assistents, atrets tant per la popularitat d'una actriu mediàtica i molt estimada del nostre poble, com és la Clara, com pel carisma d'un bisbe que projecta el seu missatge a nivell universal. De vegades tan llarg i a la vegada tan proper, les paraules de Casaldàliga.
Més que tan llarg, jo diria tan lluny. Potser sí. Tan lluny en la distància. En la distància, però per la manera i per algun sentit, tan properes a nosaltres. Properes a nosaltres perquè les seves paraules són claríssimes i a l'abast de tothom. En destaquem només algunes de les moltes que es van comentar. Després també llegirem al final del programa algun dels seus poemes.
deia, el contrari de la fe no és el dubte, és la por. Aquí és una realitat tremenda i total, és autèntica. La gent que tenim fe no en tenim de dubtes, tenim por, perquè la por és humana, i només els molt valents, jo no n'he conegut gaire gent 100% valenta, perquè és allò, el valor se le supone. Sempre tens una por a una altra. I cadascú, sabem en la nostra intimitat quines són les nostres pors.
El més important no és la vida, sinó la causa, quina és la nostra raó més important a la vida i per cadascú de nosaltres. I això també em va impactar molt, perquè la vida... Bertolt Brecht deia que la vida és el més gran, perdre la vida és perdre-ho tot.
Frase de Bertolt Brecht. De Bertolt Brecht. Cadascú té la seva fe i penses que no? Que no ho has perdut? Canvies? I justament Pere Casaldàliga diu el contrari. El més important no és la vida, sinó la causa per la qual lluites en aquesta vida.
No és que existeixi una part de món ben desenvolupat i una altra de mal desenvolupat, diu Casaldàliga. Hi ha un sol món mal desenvolupat, un bé de Déu de riqueses mal digerides, mal assumides i mal compartides. No hem de tenir por de Déu. Déu no castiga. Som nosaltres que ens castiguem.
Finalment, ens va llegir la Clara, aquest jo pecador tan senzill, que és una de les pregàries de Pere Casaldàliga, que diu, jo pecador em confesso de somiar amb una església només revestida d'evangeli i sandàlies. Molt bé, doncs posem una mica de música.
Fins demà!
I bé, ara deixem aquesta part tan transcendental de la nostra audició per prendre's la vida una miqueta en broma.
Missatges del cara llibre, dèiem aquí. Evidentment, el cara llibre és com li diuen en conya a molta gent al Facebook quan va sortir. Avui, òbviament, estem tots tan... Alguns atrapats, altres encuriosits, altres... No podem negar que és un mitjà de comunicació i que a través d'ella ens diuen coses. Per tant, missatges de Facebook. Això mateix. Un comunicat al regidor de Cultura i a l'Assemblea Nacional de Catalunya de Sant Just d'Esvern, de part de Núria Feliu.
Vinc a recitar i actuar quan vulgueu. Ens posarem d'acord? Núria Feliu arroba ono.com i entrant a la web de Núria Feliu us poseu posar d'acord amb ella. Ella estaria encantada de venir a recitar a Sant Just. Molt bé. Un altre missatge per al regidor de Cultura, àrea de joventut. Hello Lilliput. El telèfon 93 776 2511.
Grup de rock electrònic alternatiu. Els trobareu a Facebook, YouTube, Soundcloud i Twitter. Al seu mail, hellolilliput.hotmail.com Hellolilliput.hotmail.com Això de les adreces electròniques són més per tu, que estàs més enterat.
Els seus noms són Nil, que és el cantant, Sandal, Astrid, Kenya i un altre Nil, que és el bateria del grup Hello Lilliput. Els vaig veure tocar i són una meravella. Un grup de joves, joveníssims, tenen l'edat de molts dels vostres nets i netes adolescents. Veure'ls actuar és tot un goig pels sentits.
Molt bé. Quan els nostres nets deixen de ser nens i nenes i es van fent grans, ells cada dia, més joves, i nosaltres, una miqueta... No, més joves antics, segueixen sent i estan i tenim el nostre recolzament. O sigui que som joves antics, no ens fem mai vells. No, mai, mai. Som joves antics. No, res. Pren nota, eh, Carles? Pren nota que som joves antics.
Carles, tu què creus? Va, digues la teva. Som joves antics? No, no, diu que no. No vol entrar, no vol entrar, no es vol mullar. Bé, doncs, aplaudiu les seves iniciatives, aplaudim les iniciatives dels nostres nens i netes. Aconselleu-los amb tot l'amor, sempre que calgui.
Bé, continuem. Continuem, doncs vinga. Més Facebook, capa. Proposta d'un espai sobre futbol a 60 i més. Futbol, també aquí. Futbol, futbol. Mare de Déu. Més enllà de la gespa. Hi ha algun programa, Carles, que es digui així, Ràdio d'Esbert? No, no, no. Doncs vinga, una proposta de títol. Més enllà de la gespa serà l'espai de futbol a 60 i més. Del Facebook trec un missatge que em diu... Si tu no en saps, a futbol, a què proposes aquest programa?
Ho proposo perquè precisament... Que algú em parli. Però si no saps tu ni el que és un delanter centre. M'escoltes un moment que diu aquest ciutadà a través de Facebook? Mira què ens diu. Canseu d'elitistes els que passeu de parlar de futbol. Mai no podreu evitar veure'ls sempre de cara. El futbol és espectacle, posada en escena i motiu de seducció per a milions de persones.
O és que els oients de 60 i més no són també socis del Barça o de l'Espanyol o de l'equip de futbol sala on cremen les adrenalines cada cap de setmana? Ell diu, personalment, soc català i madridista. Visca Catalunya i alla Madrid. José Pérez Rodríguez.
Molt bé, a la Madrid. I escolta'm, ja que estan ficats... Carles, tampoc vols dir res, tu. No, vol dir res. No ens vol dir res, avui. Mira, mira, deixem que el Carles estigui tranquil. Direm un rodolín sobre futbol. Amb aquell llibre tan maco que tenim de Campanya del Lloro, per parlar el català força bé.
Diu, l'escena al camp de futbol. Què? Fent cu a la guixeta? Taquilla, havies de dir. Taquilla? No ets tu qui lerres. Consulta i fa l'alfabre i veuràs que el mot taquilla és correcte. Guixeta només pot ser una guixa petiteta.
Au, que el pito ja he sentit i el jaleu ja comença. No és pito. Cal dir xiulet i això del jaleu és gresca. Mira, mira, que no veus quin mal joc la delantera. Ja l'has tornat a vessar. El mot just, el mot just és davantera. Ara l'àrbit ha fallat. Digues àrbitre, punyeta. Ximple, burro, capsigrany. Si s'ho mereix l'àrbitre, val, eh? Tot això ho has dit correcte.
La sencadilla li ha fet el gamarús del defensa. Sencadilla? Molt mal dit. Això es diu fer la trebeta. Escolta, noi, ja em tens cuit amb la teva cantarella. Ah, sí? Doncs o parles bé o t'ensenyo la targeta.
Com hem dit, avui el programa és endiferit, no ens podeu trucar, però ho podreu fer a partir de la setmana que tornem a tenir programa, perquè la que ve és la Setmana Santa... I farem festa. I farem festa, o sigui que quan tornem de la Setmana Santa podeu trucar a 60 i més i participar en el programa més enllà de la gespa, sobre el futbol i el que cal. Secció del programa 60 i més. Secció del programa 60 i més. Secció de futbol. Una secció de futbol, sí.
Sempre i quan hi hagi algú que tingueu ganes de venir aquí a parlar de futbol. Jo ja he dit que com mai he estat un espert ni m'ha agradat, però com que em diuen que això és cosa d'elitistes. No, no, no. És cosa de les aficions amb què cadascú omple el seu temps. Molt bé. I estem ara a la sèrie de...
de comentaris sobre coses d'art, allò que hem començat amb la mort del nostre artista famós, renascentista de l'actualitat, i ara continuarem amb el Jordi Alomar.
Tornem a parlar del Jordi Alomar, que ja ho hem parlat, però ara el podeu veure en actualitat, no de quan nosaltres érem joves i el teníem de cap d'estudi, d'ara, del present. Mira, el Jesús Mestre i Godés fa un inici a la carta de presentació de l'exposició que s'inicia demà a la Sala Parés.
Podria ser la darrera exposició, ens diu en Jesús Mestre, ja que som els seus 90 anys i està il·lusionadament absorbida per dedicar-la a la seva Barcelona.
Ha variat la tècnica però continua sent fidel al seu art. Fa bé. L'obra darrere de Jordi Alomar, com sempre, traspua el seu univers original i una vegada més la màgia de la seva creació pictòrica. L'exposició es diu La Closca de Barcelona. Es pot veure fins al 13 de maig. Sí, perquè s'inicia demà. S'inicia demà, dia 10 d'abril. A les dos quarts de vuit de la tarda és la inauguració.
Sí, a la sala parés, a l'espai 2. A l'espai 2, que és el pis de dalt. És el pis de dalt. Val a dir-ho que Jordi Alomar, suposo que molta gent ho deveu recordar, perquè tenia un estudi de dibuix a la Gran Via de Barcelona, ja el seu pare, i tant el seu pare com ell, donaven classes de dibuix, i molts dels dibuixants avui en dia han tingut el seu pare o amb ell de mestres. O sigui que no només és un artista, sinó un mestre de dibuixants.
I també a la Sala Parés, demà, s'inicia l'exposició, que també va del 10 d'abril, al... no sé, fins a quan la tindran, de Carme Galofré. Fins al 13 de març, no? Al 13, sí, sí. Carme Galofré, Entre Mons, també, l'inauguració és demà, és demà, a dos quarts de vuit de vespre. Normalment sempre fan les llugues exposicions alhora.
Diu Entremonts, ara, no sé, el títol d'aquest quadre, que és bastant gran, és Constel·lacions. Constel·lació. No sé, són unes granades... Magranes. Sí, sí.
Una constel·lació de Magranes, té la seva gràcia. Magranes, això mateix. Granades en castellà, no Magranes en català. Els que alternem 50-50, a vegades l'esculem. Som molt bilingües, i tant que sí, i que per molts anys ho puguem ser, perquè la nostra educació ha sigut bilingüe, i llavors, com que ho ha estat així, i la nostra feina, el nostre àmbito de treball... També de feina, o sigui que la meva feina, prohibidíssim parlar en català, no sigui que el castellà s'embrotís.
I escolta'm, què vols que et digui? Ara sí que es veu que treballaves en una època antiga. I tant antiga. Actualment, fins i tot les empreses on tots els comunicats i tota la nostra labor és 90% en llengua castellana, també podíem expressar-nos i parlar en català. I tant. Faltaria plus, no? El que passa que estàs tan habituat
a pensar en castellà, que llavors el tradueixes automàticament. No, no, no és el meu cas. El que passa és que a vegades el costum a mi en traeix. És l'hàbito, no? Sí. Bé. El hábito hacia el monje, doncs mira. Carme Galofré també inicia la seva exposició. I davant a la galeria Trauma... Trauma! Trauma, és veritat. Trauma és una altra cosa. Inspiracions. L'Urdes Fissa.
I també és demà, a les 19.30, o sigui que us haureu de partir si voleu anar a veure les dues inauguracions. Partir serà bastant difícil, però a vegades sí que es pot fer un cop d'ull a l'una i un cop... Mira, jo quan vaig a una inauguració em sembla sempre tan interessant el que expliquen que abans he de fer l'esforç de triar. Si voleu figuratiu...
o derivats del figuratiu, la sala parés, i si voleu un art molt més contemporani, la galeria trama. Perquè, a més a més, els quadres, aquest concretament, que tenim aquí, el cartró que ens han enviat, perquè ara envien cartronets. Abans sí que enviaven els catàlegs i era molt divertit. Ara envien uns cartrons perquè, com estan a internet, no es gasten tant.
Bé, a la Galeria Trama teniu també dijous 10 d'abril, però s'acaba el 13 de maig. Igual que les que hem anunciat abans. Sí, però resulta que aquest quadre és enorme, del qual han fet només una part per l'exposició. Un fragment. Un fragment, sí, sí. Ja sabeu que quan reproduï Mart... Aquest quadre concretament és de dos deu per cent trenta-vuit. Déu n'hi do, eh? Molt, molt, molt, molt.
Però és... Mira, sent que a mi no m'agrada gaire l'art extracte, doncs, mira, aquest sembla que m'ha entrat ben bé per la vista. T'has de posar davant d'ell i a veure què et comunica. Davant d'ell una mica difícil, l'han de posar al fons, perquè mira que és gran, eh? Evidentment, evidentment que sí, però mira, els grafistes, quan maquetem, o maquetam en el meu cas, però ho segueixen fent actualment, moltíssims grafistes, llibres d'art, no tant com abans, perquè avui en internet se'n fan menys,
L'artista ja et diu què pots fragmentar i què no pots fragmentar. Hi ha coses que es poden enquadrar perquè un fragment és expressiu per si i coses que no es poden fragmentar. Recordem, això sí, que les galeries no és com els museus. Estan ja les coses exposades perquè vulgui comprar i sigui una inversió.
Jo vaig estar també. Ah, que vas anar. La que vam comentar. Ah, i tant, la Catalunya del segle XVII, no? La Catalunya del segle XVIII. XVIII, XVIII. A la galeria Artur Ramon Art, al carrer de la Palla, que està al costat de la llibreria de vell. Ah, estupenda.
Ara no me'n recordo del nom. A mi fa molta gràcia perquè si agafes un d'aquells llibres, a vegades et surten les sardinetes. O sigui, aquells bichitos de macos. A casa meva també. Ahir vam fer una neteja de dalt a baix de tots els llibres perquè he fet una donació a la Fundació Coldo Michelena de Sant Sebastián de tot el meu fons de llibres i coses maquetades i dibuixos. Molt bé. I amb bichitos de tota mena. El paper és matèria orgànica, ve dels vegetals, ve de l'arbre i per tal genera vida. O sigui,
No, mira, això també li passa a molts pintors, que sobretot aquell nostre que és de Mallorca, que va estar tant de temps a l'Àfrica, va fer una exposició en tots els papers que tenia dibuixats que se l'havien menjat les termites. Miquel Barceló vols dir. Ah, això mateix. Sí, sí. I parlant de... Jo vaig entrar d'Artur Ramon, vaig preguntar també els preus. Sabeu que aquestes galeries...
el que venen és per qui pugui gastar-se els cadarons i fer una inversió, i aleshores és el seu fons. És el seu fons, és una meravella de fons. Que de l'actual, la que està ara exposada, la del vidre i ceràmica del segle XVIII, els preus... I els mobles. I els mobles, no, no, però anava a dir... En mercateria, una preciositat. Anava a dir que els preus estan entre els 600, 1.000, 1.600 i 2.000 euros. El que passa és que, mira, l'art no té preu.
Jo dic el preu actual d'aquesta setmana. Sí, sí, sí. Però vull dir que l'art no té preu, perquè resulta que si tu tens aquella ànsia de posseir aquella peça, et gastes el que sigui necessari. Si em permets una cosa, l'art no té preu, però té valor.
I el valor li donen als senyors que estan dins d'aquest món i li posen preu. Aleshores és un mercat. Sí, perquè el pobret de Van Gogh, que no va vendre amb la seva vida i va morir a la misèria, no va vendre més que un quadre que el va comprar el seu germà, és una santa pena. No cal que anem al temps de Van Gogh. Jo conec...
autors, dibuixants, grafistes, de l'associació d'autors de còmics d'Espanya actual i contemporanis, que alguns han acabat dormint al carrer i gràcies a Càritas i gràcies a la Fundació Arrels han pogut sortir de la misèria. O sigui, no li passava només a Gangog, li està passant a gent...
al comparar els preus que tenen avui els seus quadres, que són per moltes persones inaprensibles, i, sin embargo, escolta'm, ja m'explicaràs, ell, pobre, poc, va gaudir del seu art. Però és que alguns avui en poden gaudir perquè hi ha, per exemple, un cas, Miguel Fuster ha sortit d'aquesta misèria que et dic terrible de contemporània perquè tornen a publicar obra seva...
i torna a veure diners per poder menjar, però durant 20 anys ha estat vivint al carrer, oblidat completament. Sembla que ja vam parlar d'aquest actor ja fa un temps. No, no és un actor, és un dibuixant. Autor, autor. Autor, un dibuixant, un dibuixant de còmics.
Sí, sí, va sortir a la Vanguardia potser fa un parell d'anys o una cosa així, o una mica més, que realment una seva obra s'havia vist publicada i realment a l'home em semblava que començava a veure la llum.
Cada vegada que ens reunim amb assemblea resulta que els calarons que recullen pels socis de l'associació van a parar en un cas d'una persona necessitada. En la darrera ocasió, amb un noi de Sevilla que per fer un acudit ha tingut un problema amb la justícia i és a la presó. O sigui, cosa que també ens pot passar qualsevol...
Perquè hi ha molta gent que no té sentit de l'humor i fas una caricatura... No, no, aquest nostre país té poc sentit de l'humor. No, sí que en té, molt. El que passa que hi ha unes persones que entenen molt... Però qui regeix no, eh? Qui mana no. No, n'hi ha que sí i n'hi ha que no. Guanyem més el que no.
Jo diria que té menys sentit de l'humor. Persones als qui fas una sàtira i no estan dins el món de l'alta política que els qui estan dins el món de l'alta política que ja saben que si no hi ha algú que se n'enfoti i algú que el satiritzi, vivir de aduladores no dona bona prensa. Ai, però s'ha de tenir un seny tan clar.
Ah, sí, sí, però jo ho dic personalment a persones que els agrada les caricatures. Puc citar, mira... Sí, sí, ja ho sé. Santiago Carrillo en Gloria Esté, Fraga Iribarne en Gloria Esté. No, jo tenia un company que era molt gran, allà a la ràdio, que posava discos, i realment aquella persona vivia de les seves caricatures, perquè el sou que cobravem de la ràdio era minso. Ah, bé...
I realment ell vivia i feia unes caricatures fantàstiques. I en un moment, eh? Un segon. A mi em feia un nas tan rodó que jo soc tan xata, per l'amor de Déu. I una persona també a la memòria que estava encantat que li fessin caricatures i trucava a la redacció, Don Juan de Borbón, el padre de l'actual rei d'Espanya. No, hi ha persones que donen molt de sí per fer caricatures. Sí, sí, sí.
A més, una de les sàtires que recordo, que era del text del Guillermo Tejeda, li va fer una sàtira de... M'encanta la navegación. Juanetes, don Juanetes, contra Juanetes, super Juanetes... Ja, per això ja eren text. No, no, ell ho feia sense text. Ja to los borbones de maravilla. I ho feia com que navegava, no? I aleshores ell va trucar a la redacció, va parlar amb el director i li va felicitar perquè va trobar que aquella conya era molt adequada. Molt bé.
Ara anirem a viatjar per Catalunya. Bé, almenys al principi, avui ha fet un dia preciós, preciós, que ens convidava al passeig, sobretot per les costes del Mediterrani.
I ens hem anat a Tarragona. Però Tarragona ens inspira aquella il·lusió de la seva història. I com tenim l'ocasió de treure-ho de viatjar per Catalunya, és la nostra audició, però Descobrir Catalunya és d'on traiem les bases d'aquest programa, doncs aquí farem una mica d'esment de totes aquestes coses precioses que té la Imperial Tàrraco.
Doncs vinga, les teves vivències per Tarragona, que més endavant haurem d'anar al Barcelona. Les meves vivències no. Com que no? No, per favor, vivències d'avui, però de les vivències que parlarem són d'un altre temps. Són velles, però no tant.
Ah, jo em pensava que és que havies anat a Tarragona aquest cap de setmana. Com que jo he anat a Piera, després, si vols, et puc parlar del castell de Piera. Molt bé, molt bé. Ara, de moment, parlem de Tarragona. Doncs vinga, ara anem a Tarragona. Bé, la història de Tàrraco comença al final del segle II abans de Crist amb l'assentament d'un campament militar romà a l'espai ara ocupat pel nucli antic, la part alta.
En ple enfrontament a la península ibèrica, entre Roma i Cartago, el turó, on s'aixeca l'actual Tarragona, va ser un lloc ideal per a les elegions. Avui en dia atreuen les infraestructures i la indústria, allà estan assentades. Les seves excel·lents comunicacions per mar, cap a terra i cap a l'interior d'Hispània, llavors els atreien amb ells i ara els atreu a la indústria i tot aquell que s'hi assenten allà.
La primera manifestació perdurable d'aquest domini va ser les muralles que van començar a construir-se un lloc sagrat.
on les darreres excavacions hi han situat el temple d'August, un santuari de vuit columnes en la seva entrada i construït després de la mort de l'emperador. Així ho indiquen les restes que avui en dia es conserven amagades sota el paviment medieval de la catedral.
Del complex dedicat al culte, però, en queden altres peces com part del mur que envoltava aquesta terrassa sagrada, el Temenos, que es conserva al claustre de la catedral i que l'arcabisbat obre al públic en ocasions especials. Tarracó va ser de les primeres ciutats a oferir un temple al culte imperial, com demostra l'autorització de l'emperador tiberi que els vol situar com a exemple per altres províncies.
A la terrassa inferior, connectada a l'anterior per unes escales i la via processional que creuava pel mig tot el complex, el que avui aquí voldria si fa o no fa amb el carrer Major, es trobava la gran plaça de representació, un recinte rectangular de grans dimensions on se situaven estàtues dels principals personatges de la província. Es tracta segurament d'un dels elements més impressionants de Tarraco.
però que la història posterior ha amagat. Fou precisament aquí on es van alçar les cases de la Tarragona medieval. Situat entre els carrers actuals de la Marceria, la Cibaderia i de l'Enrejolat, de la plaça de la Representació, en queden restes de les zones d'entrada.
a la plaça del Pallol i al pretori, de les voltes que les sustentaven sota terra i que n'eren l'estructura superior, la volta de la tecleta i la sala del sarcòfag, visitables al complex del pretori, i algunes restes amagades dins d'habitatges i botigues, com les escales que es poden veure a Esports Catedral, al carrer Major. Finalment, a la tercera terrassa es trobava el gran circ de Tàrraco.
Per molt callada que hagin deixat els segles tota aquesta estructura que guardava el seu interior tàrraco, per als tarragonins del segle XXI encara és inevitable mirar cap al turó de la part alta quan es parla de poder. I és que hi ha coses que ni dos mil anys de història poden canviar. És un article escrit per Azaara Palomares, periodista redactora del Punt Avui i especialitzada en informació des de Tarragona.
I bé, com has dit, que també has estat de passeig per un lloc que és molt maco i molt estimat per tu, parla, parla. Volia parlar un instant de Piera. De Piera, com tots vostès saben, em sembla que ja en vam parlar un dia. Hi ha un còmic preciós que parla de la història de Piera, dibuixat per Jordi Sempera. Hi ha també la història de la parròquia de Piera, dibuixada per Pilarín Vallès, recomanable i molt maca, perquè, a més, Pilarín Vallès...
A part que és superconeguda, ara molts de vostès han gaudit de la història de Catalunya junt amb l'avantguàrdia. Només per dir una coseta del Castell de Piera, és que es pot visitar tots els primers diumenges de cada mes. Es pot gaudir dels jardins per berenars, batejos, comunions, aniversaris. També inclou visita a la Torre de la Defensa i hi ha una web a la que es podeu dirigir
que és la web Castell de Piera. Poseu a Google Castell de Piera i trobareu allà l'adreça on es podeu dirigir. És a la part més bonica del poble, està en front de la parròquia de Santa Maria, que es pot visitar també, hi ha visites guiades, a més, després d'assistir al culte la podeu visitar amb el seu claustre, amb la capella del Santíssim i el Sant Cris de Piera, es pot pujar a l'Alcamarí i és una autèntica meravella, una església de pedra preciosa. Molt bé.
I bé, com a informació, i ja que s'acosta a Setmana Santa, i la Setmana Santa no serem aquí per donar-vos l'horari dels actes de la nostra parròquia, potser que fem una miqueta de recull. I tant que sí, la parròquia del Sant Just i Pastor, diumenge de Rams, benedicció abans de cada missa, dissabte a les 8 del vespre, diumenge a les 11 del matí, i a dos quarts d'una la plaça Mosèn Cinto Verdaguer via Crucis, a les 6 de la tarda, via Crucis, pels jardins de la Llar d'Avis.
A dos quarts, a la plaça de Mossencinto, serà la benedicció dels Rams. Evidentment. Sí. Bé, arribem a Dissou Sant. A les 20 hores, 8 de la nit, celebració de l'Escena del Senyor. L'Església estarà oberta fins a les 23 hores. Divendres Sant, a les 9 del matí, ofici de lectures i laudes. A les 5 de la tarda, celebració en la Passió del Senyor. Via Crucis a les 7, pels entorns de la parròquia. Dissabte Sant, a les 9 del matí, ofici de laudes i lectures.
A les vint hores, vuit de la nit, vint hores, vuit de la nit, solemne vella pasqual. Diumenge de Pasqua, celebracions de la missa, a les onze del matí, com sempre, i a la una. Molt bé, i a la capella de la residència de Nostra Senyora de Lourdes, el diumenge de Rams, benedicció i celebració de la missa, a les deu hores, i al Via Crucis, a les sis de la tarda, pels jardins.
Dijous Sant, celebració de la Sena del Senyor a dos quart de sis de la tarda i pregària davant del Santíssim a les nou del vespre. El divendres Sant, dia Crucis a les onze del matí i celebració de la Passió del Senyor a les quatre de la tarda. Dissabte Sant, a les nou del vespre, solemne Vigilia Pasqual. I el diumenge de Pasqual, celebració de la missa a les deu hores, com sempre.
Ja sabeu que a la web podeu trobar en el lloc que sigui on es trobeu de vacances de Setmana Santa les celebracions de totes les parròquies, de totes les esglésies del nostre país i dels altres.
Hem arribat a l'espai de poesia. Todavía estas palabras, de Pere Casaldàliga. A los que conmigo dicen de rodillas la palabra, a cuantos gritan conmigo, quizá contra los que callan, siempre contra los que mienten, a los que conmigo emplazan la lenta aurora del reino,
Todavía estas palabras.
Llenos de unción y libertad tus labios, repletas de oro y de terror sus arcas, pedrarias o somófalos tetrarcas, y tú y tu pueblo frente a sus agravios. Pastor, espejo claro de pastores, que el óleo de las casas ha bruñido, un pueblo nuevo vela, estremecido, la herencia de los huesos reventores. Pastor de Nicaragua, todavía necesitamos hoy tu parresía, contra el imperio o en la iglesia ausente.
Primero cote de la Iglesia Alerta. Rosa de sangre pastoral abierta en el costado azul del continente. Y van a ser 500 años. A Cristóbal Colón o Colombo o Colombo.
La mar era más ancha que Castilla y el Finisterre no era la verdad. Mejor que tu ambición soñó Tuquilla y abrió los muros de la humanidad. No fue misión de España ni de Roma no encontrarse por casualidad.
Armada ya la paz de tu palabra contra la paz de nuestra libertad. Tierras, tesoros, vidas, de un acaso perdido nos hallaste y nos vendías. Cristóbal, ¿de qué Cristo portador? El nuevo mundo te salía al paso mientras buscabas solo especiarías sirviendo, sin saberlo, a un rey mayor.
A las tres carabelas. Palomas de la fiebre de Moguer, tan dulces en la boca vuestros nombres, niñas las tres, violadas por los hombres del oro y de la sangre y del poder. Calzabais horizonte y aventura volviéndole la página a la historia, pero al azar de vuestra trayectoria la mar se inundaría de amargura. El grito de Pinzoni vio la tierra y el vuelo del Quetzal dejó varado
y puso a la subasta nuestra suerte. Palomas mensajeras de la guerra, detrás de vuestros sueños han llegado todas las carabelas de la muerte.
No fue Dios quien les dio tanta victoria. No andaba Dios metido en sus degüellos.
Menos que maceguales todos ellos quemaron con sus naves su memoria. Y basta ya de imperios y de oro. Sea el maíz el único tesoro y soberano el pueblo y ley la vida. Libre la sangre en las banderas rojas. Verás reverdecer piedras y hojas. Tenochilán verá la amanecida. Ven.
Bé, ha estat només un fragment del llibre Todavía estas palabras de Pedro Casaldàliga. El llibre, com ens va dir Clara Segura, de moment està editat només en castellà, però està editat també en altres llengües, estarà també en català, però aquí no importa la llengua, sinó que ell coneix moltes de llengües, té un concepte mundialista i la poesia i el llenguatge i el missatge de Crist és sempre universal.
Bé, doncs, amb aquestes paraules d'en Pere Casaldàliga, hem arribat a la fi d'aquesta audició d'avui de 60 i més. Moltes gràcies, Carles Hernández i Rius, i a tu, Joana, i a tots vostès. I a tu, Pere, també. Us esperem dimecres vinent, a les 8 de la nit, o bé... Vinent no, eh? L'altre, l'altre. És veritat, que fem vacances! Setmana Santa, que la passeu molt bé. Molt bé, que ho passeu molt feliços tots.
Sintonitzes la ràdio de Sant Lluís
Tres, tres, tres, tres, tres.
Bona nit, benvinguts a una nova edició de Cara B, que avui començarem amb la música d'Ian Gillan. Ian Gillan és el cantant, podríem dir, titular de la formació Deep Purple, que el 1980 va publicar un dels seus treballs ja en solitari després de deixar el grup. I escoltarem una peça que porta per nom Time and Again.
Fins demà!
We do it time and again.
Fins demà!
Bona nit.
Oh, oh, oh, oh, oh
Fins demà!
Fins demà!
Dedicarem els propers minuts del programa a escoltar algunes peces importants dins de la discografia de Bob Dylan, començant pel seu magnífic treball del 1974, Blood on the Tracks. Escoltarem la peça Lily Rosemary and the Jack of the Hearts.
The festival was over and the boys were all planning for a fall. The cabaret was quiet except for the drilling in the wall. The cabaret had been lifted and the gambling wheel shut down. Anyone with any sense had already left town. He was standing in the doorway looking like the jack of hearts.
Bona nit. Bona nit.