Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
La radio de San Just, 98.0.
La radio de San Just, 98.0.
Amics oients, molt bona nit si ens escolteu en dimecres o bé molt bon dia si ho feu en dissabte que sortim en segona audició.
Som 60 i més o menys i desitgem que passeu amb nosaltres aquesta propera hora en què us proposem temes d'actualitat que pensem que són força interessants i aments.
En primer lloc, alegrem-nos una mica perquè, per fi, semblava que faria un ambient a estones un xic hivernal.
Fred relatiu, però, senyors, va nevar.
Va ploure a llocs força intensament, cosa que li ha anat molt bé a un territori terriblement assadegat.
Ha nevat a llocs on feia anys que no veien la neu.
Ha disminuït, teòricament, el risc d'incendis, amb permís del vent, que també ha fet de les seves i fortes.
Esperem que els camps hagin recuperat una mica de la seva vitalitat.
Deixem passar uns dies per veure si continuen amb aquesta tònica, però em sembla molt que tornem a tenir la primavera aquí amb nosaltres.
Temes d'actualitat que són, en les dues últimes setmanes que s'han celebrat, dos certaments cinematogràfics a nivell mundial,
en els quals s'han reflectit uns temes, tornem a dir, predominants, marcant l'interès punyent del moment.
L'angoixa, que no s'acaba, dels refugiats que fugen dels conflictes armats dels seus països
i de la manca de perspectives de futur empessos per la crisi.
Aquest és el tema que més s'ha tractat en el certamen de la Berlinale.
I, als Òscar, una altra temàtica dolorosa, encoberta durant molt temps, la pederàstia.
A més a més, amb una sonada protesta contra la discriminació racial.
És bo que en aquests esdeveniments, a nivell popular, es denunciïn aquests afers que sempre s'han tractat només als despatxos.
Avui, dos de març, felicitem els qui porten per nom Lluci, Genara i Agnès.
I el dissabte, dia 5, ho farem a, qui porti per nom, Àfrica, Josep Josep Joan de les Cases i Olívia.
Bé, i sense res més a comentar, la Lina, la Montse, en Joan Maria i qui us parla, la Joana,
amb el nostre col·laborador i amic Carles Hernández Rius, donem pas a l'audició 60 i més, o menys,
avui, sense el Joan Chirivella, que, com he dit abans, té exàmens trimestrals.
Informació del butlletí municipal.
Novetats del Servei Local de Català.
El Servei Local de Català de Sant Just d'Esbert ha començat l'any amb nous projectes,
el Club de Lectura Fàcil i un perfil de Facebook.
El club s'adreça a persones amb un nivell de llengua entre el bàsic i l'elemental,
tant si són alumnat de català com si no,
i consisteix en llegir un llibre de lectura fàcil d'acord amb el nivell de llengua de l'alumnat.
Semanalment hi ha una trobada al club on es comenta el llibre i es plantegen activitats.
Continuem.
Des de fa unes setmanes, el cervell també compta amb Facebook,
una nova eina per dinamitzar i informar a la ciutadania de tot allò que fa.
Es pot consultar la pàgina, l'adreça...
A l'adreça... Tu saps llegir molt bé les dreces, això ho feia molt bé el Pere.
Tu saps així les dreces electròniques?
No, ho intentarem.
Ah, bé.
El primer m'haig de posar les ulleres.
Passa, passa les ulleres perquè si no, no veiem.
Mira, aquí. Aquí posa l'adreça.
Ho veus?
Valga'm Déu.
El que entenguis.
Sí, H-T-T-P-S dos punts, barra barra, www.facebook.com barra S-L-C-Sant-Jús d'Esvern i tancar la barra.
Molt bé.
És una adreça una mica llarga, eh?
Sí, les trobades són els dimarts de 12 a 13.30 a les escoles, però clar, si teniu una mica de dificultat perquè tantes lletres són difícils de copsar,
doncs truqueu a l'Ajuntament i us donaran l'adreça tranquil·lament, al servei local de català.
Veig que s'espavilen perquè abans poc n'hi havia.
Jo fa uns anys vaig tenir de professora la Marta, aprofito per si sent aquest programa per saludar-la,
i també l'Eduard, que era el coordinador d'aquí a Sant Jús.
Sí.
Gràcies a ells vaig poder, el que volia fer, escriure bé el català.
Molt bé.
Els donem les gràcies des d'aquí.
I les persones que tenen interès i que són d'aquí a Sant Jús, els recomano que s'hi apuntin.
Oh, i tant.
Tenen molt d'interès, són molt bons professors i és la manera de poder escriure la nostra llengua,
que com érem joves, com sabeu, estava prohibit, que això molta gent no ho sap.
Sí.
Sí.
Sí que ho saben.
Bé, sobretot nosaltres, les gent grans.
Les gent grans sí, però la majoria de gent joves no.
De totes maneres, sempre hi havia escoles i professors que feien de més i de menys.
Alguns s'han posat del dia i altres no.
Perquè, per exemple, jo...
Jo vaig tenir la Marta, vaig tenir la Irene, també vaig tenir un Joaquim que va suplir a la Irene
quan la Irene va tenir el nen.
O sigui, també, clar, cinc cursos donen por al mort.
Donen.
Sí, sí, sí.
No, no, jo estic molt contenta d'haver-ho fet.
Bé, una vintena de parades al Mercat Ambulant dels Dimecres.
Al Mercat Setmanal Ambulant, on s'instal·len cada dimecres una vintena de paradistes,
s'hi poden trobar productes frescos i altres relacionats amb la roba i els regals.
És un servei públic regular i les persones titulars de cada parada tenen l'autorització municipal corresponent.
Segueix, sisplau.
Jo en Maria.
S'hi poden comprar productes alimentaris, com ara verdures i fruita de temporada,
productes ecològics, formatges i embotit, rostisseria, flors de temporada, roba, complements,
petits electrodomèstics i parament de la llarga.
Els Dimecres, de vuit a quinze hores, a l'illa Walden.
Sí, sí, és quan està obert el mercadillo, que diem.
És el mercat.
Molt bé, ja ho sabeu.
Això era una cosa d'aquí, diguéssim.
Sí, sí, sí.
Local, del botlletí.
I se'n recordi d'aquí, d'abans, el primer mercat, quan ho feien, ho feien allà al carrer Arrabal.
Imagina, allò era un continu, semblava la Rambla.
No, semblava en els mercats, los tocos aquells de marraquets.
Estava molt recollit, i clar, allà a la plaça que ho fan ara, és molt ampli.
I fixeu-vos que després van passar a darrere, que el carrer és més ampli.
Sí, però venia l'aire canalat de la penya del Moro.
I aleshores hi anava gent, però no tanta.
Però des que l'han posat allà, és clar, és molta comoditat pel client.
Però no estan massa contents, perquè la gent que viu per allà, que si tots van a treballar.
No fa caliu, no fa caliu.
És el dissabte i imatge que estan la gent que viu.
I aleshores...
No, no.
Es queixen els parades.
No acaba d'acoyar.
Socialment no està ben.
Jo crec que preferirien tenir menys paradistes i tornar al carrer Arrabal.
Estan aixen una mica pilot turnadets, eh?
Sí, sí, sí.
Però bueno.
Bueno, mira.
Quien sabe, sabe.
Quien estudia, estudia.
I quien decide, decide.
Més comoditat, però no és tan...
No, no, no és tan familiar.
Això.
No, no és tan familiar.
I a tu t'agrada tractar amb la gent.
Sí.
Ah, mira, jo m'havia passat...
Sentir l'empenta, el calor.
Sí.
Escolta'm, això, aquesta roba, hi havia un senyor que venia i molt bé de preu i molt bon gènere.
Bon gènere.
I deia, escolti'm, aquest me l'assegura vostè tranquil·la.
Això li durarà, perquè jo m'acostumava a fer la roba.
Per sempre.
Per sempre, cada que volgui, no?
I no, no.
Llavors era més familiar.
Sí, sí.
Semblava que tenies més confiança amb la gent.
Bueno, què hi farem?
Potser roda el món i torna el born.
I potser ho tornen a muntar aquí.
Ja.
Aviam.
Bueno.
Ara us recomanem que no deixeu de visitar el celler de Can Ginestar demà
perquè s'inaugura l'exposició de Javier Iranzo.
Serà a les vuit, aviam, dos quarts de vuit.
A dos quarts de vuit del vespre.
Amb la targeta que ens ha enviat, convidant-nos al Bernissage.
Sí, hi ha una mena d'escrit que m'ha agradat.
diu, la ciutat es veu d'altres maneres quan canvien les propietats, finques del terra, les llums, els reflexos i que canvien els colors.
Bé, ja ho sabeu, demà podeu anar al Bernissage, que val la pena.
Per la fotografia que està posada amb aquest cartró, realment, una barreja de colors preciosos.
O sigui que, ja ho sabeu.
Una pregunta.
Digues.
Aquest senyor té alguna cosa a veure amb el peluquer, l'Iranzo?
Això sí que no t'ho sé dir perquè el senyor pintor no el conec.
Ah, no.
O sigui que...
El nom sona, però...
Sí, suposo que...
Home, no és molt corrent, molt corrent, però vaja.
Perquè també el llongueres em penso que també pinta, també fa apologia, fa una mica de tot.
Sí, el llongueres, sí, fa escultures.
Són artistes, són artistes i tot, eh?
Sí, sí, són artistes, és veritat.
És veritat.
Bé, on estem ara?
Continuem amb la informació de la comarca.
Dijous passat va concloure el tan comentat, comentadíssim, Mobile World Congress,
Congrés Mundial de Telefonia Mobile.
Amb els seus 100.000 assistents ha estat un esdeveniment multitudinari
que ha acollit a persones de totes les parts del món.
El congrés pot agradar o no, però ha constituït un motiu
per proporcionar tot un seguit d'avantatges, no solament a la ciutat de Barcelona,
sinó també als entorns i, sobretot, a l'hostaleria.
Aquesta conclusió la tenen tret una mica a ressenya.
No.
L'hem tret.
L'hem tret, ah. L'hem tret, nena.
Ara.
Hi ha una ressenya feta pel magazín de Penedès, Alcargol,
on sota un llarg titular va informar que la comarca ha sortit beneficiada
amb la celebració del Congrés,
ja que ha assolit gairebé la plena ocupació dels seus hotels.
A preguntes del redactor del magazín semanal Alcargol,
els responsables de l'hostaleria de Vilafranca del Penedès
han confirmat que l'hotel Domo va penjar el cartell de complet
i que els altres hotels que gestiona la mateixa empresa,
el Pere III i el Bàsic, han tingut una ocupació del 80%,
igual que la resta dels hotels de la ciutat.
Pel que fa a la procedència dels clients,
ha estat d'unes nacionalitats molt variades.
A banda dels procedents de la resta de l'estat espanyol,
els visitants venien d'Europa, de la Xina, de la Índia, del Japó,
els quals ja feia dies que s'allotjaven abans de l'inici del Congrés.
Això pel que fa solament a Vilafranca del Penedès.
Imagineu la resta de l'hostaleria de Barcelona i dels seus entorns.
Creiem que aquesta mena d'aconteixements, a nivell mundial,
són molt necessaris tant per la ciutat de Barcelona com per la resta de Catalunya.
Que cal cuidar-los curiosament i per aconseguir promocionar la imatge del nostre país arreu del món.
El que haurien de fer, com cada any, que fan les vagues de metro, de ferrocarrils, de taxis i tal.
És un cup de force, es diu en francès així.
Sí, sí, també.
Per obligar, però aquesta vegada no els hi ha resultat.
I continuen, eh?
Però si haurien de posar tots els polítics, alinear-se i dir això s'ha d'acabar.
I això seria ajudar...
Perquè dona un contrapunt que no és massa positiu.
Clar, clar, clar.
Perquè és...
Però passa que un moment, un moment, un salarmem.
Perquè la gent estrangera està assabentada i no solament assabentada,
sinó que estan acostumades també a que hi hagi vagues...
No són ells sols que tenen que pateixen la crisi o el que sigui.
Ho pateix tothom.
Sí.
Els usuaris de peu també.
No, a més els usuaris de peu.
No fa gaire.
Jo tinc un dels fills que viatgen moltíssim i vi a París
i es va trobar que arribant a l'aeroport...
Ah, també.
Sí.
Que no hi havia el transport, que no ho sé què.
Sí, també, també.
Si ho volien portar amb una moto.
Sí.
Hi havia allà uns voluntaris, no voluntaris, voluntaris pagant.
No, no, de les mateixes companyies, eh?
Que et volien portar amb una moto fins a la ciutat.
Això m'ha passat a mi les dues vegades que he anat a París.
Una de controladors i l'altra del servei de les companyies.
Es va haver de posar el responsable a recollir els passatges per tornar.
Ja, ja, ja.
O sigui que...
Sí, tot arreu hi ha aquest problema.
Sempre profita.
Però és que el problema més greu el tenim a dir, a la competència.
Madrid ja s'ha postulat per aquest congrés.
Home, home, home.
Aquí en la marga on ho fem.
Els sistemes de locomoció que hi ha a Madrid, res que haver-ho molt de Barcelona.
Hi ha molt més quilòmetres de metro.
Sí.
I no diguem, no diguem de carreteres.
Per moure's per Madrid hi ha la M30, la M40, la M50.
Sí, totes les que l'envolten.
Totes.
Totes són, a més de franc, eh?
De gratis aquestes.
O sigui que...
Bé, bé, de totes maneres, tot l'entorn, imagina't si a Vilafranca, que està a uns quilòmetres,
estava l'hostaleria plena.
Sí, sí.
I a més a més els que s'han quedat.
Perquè el meu fill deia que al gimnàs hi havia molta gent que dels que s'havien quedat per tot el cap de setmana.
Sí, sí.
O sigui que benvingut sigui el meu bail, encara que sigui una mica pesadet.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Bé, i ara la Lina ens explicarà aquelles coses que no tenen res a veure amb el mobile,
no tenen res a veure amb els hotels, ni amb les vagues actuals.
Diu, bueno, diu, però si el mobile puja i baixa i fa el que vulgueu.
Aquí, una de les primers articles aquests que he trobat fa gràcia perquè diu, indecís.
Oh?
Diu, pot existir un riu que una vegada vagi una part de l'any cap al nord i una altra vegada vagi cap al sud?
Aquesta és la pregunta que fa, no?
Ah, ah.
I després, doncs sí, així és.
Es tracta del toble sap, que passa per Can Boia.
Quan n'hi ha l'època de les pluges, la seva corrent s'inverteix.
Durant una temporada anual, el toble sap aprovecha la forta crescuda del Mekon per conduir una part de les seves aigües fins a un gran llac.
Però després, quan això ja s'ha parat, torna una altra vegada a anar-se'n de ser un influent del Mekonetet, eh?
Segur.
O sigui, que és indecís, el pobre riuet.
Per on va.
Sí.
I si aquest és indecís, encara ve una pregunta que encara fa més gràcia.
Perquè diu, qui sap que el canal de Panamà està situat a Amèrica Central, uneix a l'oceà Atlàntic amb l'oceà Pacífic.
Si m'agina, i el mapa, no?
Sí.
Diu, aleshores, qui pot contestar aquesta pregunta?
Aviam.
Quina entrada del canal, per l'Atlàntic o per el Pacífic, està més a l'oest?
Alé, senyores.
Jo suspendida en geografia.
No, perquè si tu t'imagines el canal, l'Atlàntic, l'Atlàntic per nosaltres és a l'oest, i el Pacífic encara està més a l'oest, no?
Perquè està a l'altra banda.
Sí.
No?
Sí.
Doncs no, senyors.
Contestació.
Contestació.
La part del Pacífic està més a l'est que la part de l'Atlàntic.
Jo això no ho acabo de veure.
He vist un tros de mapa.
I ho has intentat esbrinar.
Si no, jo veig que està aquí.
A la part de l'Atlàntic, una ciutat que es diu Colón, a la part del Pacífic, quan surt, és la ciutat de Panamà,
i, esclar, fa com un gran golfo, aquesta banda, com el golfo de roses més gran,
i potser la situació et dona que aquest està més cap a l'oest i aquest està més cap a l'est.
Bueno, senyors.
Un còmic, sí.
Sí, sí, sí.
Segurament, si ho hi haguéssim amb una bola aterràquia...
Ah, ho miraré.
Jo és que hi ha una bola aterràquia.
Ja ho miraré.
Sí, sí.
Que hi ha els meridians i hi ha el d'això, ho hauríem i clar.
Ah, entreteniu-se, i així no...
Sí, sí, mira, si me'n recordo, quan arribi a casa, ho miraré.
D'acord.
Bueno, ja fets això, estàvem parlant l'altre dia del de la Rosa, no?, que era el piloto de proves.
Bé, aquí parlarem d'animalets que van ser pilots de proves.
Diu, tothom sap que el primer astronauta va ser un gosset rus.
Pobretes, i la laica.
La laica.
Pobrissona.
Diu, però el que ningú sap és que abans que aquesta laica, que era un pilot de proves,
bueno, era un...
Sí, sí.
Un que teníem allà perquè provés a veure què li passava, pobra.
Una aventurella.
Doncs sí, un tal francès Jean-Pierre Blanchard, un llací magnífic, va fer que el seu goss saltés des d'un globo en 1785.
O sigui, 100 anys abans, i el va arribar, eh?, amb un pare caiguda.
Ah!
Ah!
Ah!
Si no, home, no!
No va dir, allà va, com la cabra aquella que surts ara, eh?
Sí, que la tiren d'una torre.
No, no, no, no.
I després també hi ha cosa parlant d'animals que fa gràcia.
Jo no sé com, en català es diu la perca negra.
Com es diu la perca?
Sembla que es diu allò.
Sí.
És un peix.
Un peix.
Un peix.
Un peix de riu.
D'Egipte, no?
A Egipte.
Diu, la majoria de les perques negres, aquestes, diem perques, eh?, del mas,
sí, sembla que sí.
Diu, quan són joves, són famílies.
Ah!
Diu, però després de cinc anys de vida, es tornen mascles.
Mira que bé.
I jo dic, quan vulguin fer una festa d'aquestes de drag queens al mar, agafen aquestes perques negres.
Clar, perquè ja no tenen que disfressar-se.
I per últim el que n'hi ha, perquè confiem en la humanitat,
doncs n'hi ha persones que són molt bones i totes les seves ganàncies, totes són generosos, són potentats.
No les donen, no les guarden.
I un d'ells, un d'ells, aquests que el coneixeu, de nom almenys, que era John Davison Rockefeller.
Ah, sí.
Aquest senyor va guanyar milions i milions i milions refinant petroli.
Però aquest senyor, als 16 anys, ja va fer la seva primera donació.
I durant tota la seva vida, que va morir als 98, va fer, amb dòlars, 500 milions de dòlars de donacions.
De donacions.
Ah, bé.
I va fundar la Universitat de Chicago i, a més a més, va fer aquella fundació de Rockefeller.
Sí, sí.
Aquest va ser un potentado d'aquests, un milicenes total.
Sí, però era del tipus de persona que creava la necessitat per després enxufar-li el producte.
Bueno, bueno, ja no busquem tant.
Però si donava era una espècie de Robin Hood petrolero.
Sí, això no donava.
Però el net va tenir un net que va ser vicepresidenta dels Estats Units, que era el Rockefeller.
Però ja tenim.
Senyors, espereu si el Rockefeller, aquest, un d'aquests, doncs mira, no ens toca la loteria,
no ens toca la primitiva, però potser ens envia una donació, oi?
Sí, és greu que sí.
Aquí, per la ràdio d'Esvert, per comprar aparells, i està.
Per cert, a Nueva York, la ciutat, hi ha un edifici molt famós i molt conegut,
que és el Rockefeller Center, que no fa pas gaire el van comprar els xinus.
Vaja.
Aleshores, guíteu, també l'Espanyol ha comprat els xinus.
Jo no sé què passarà amb els xinus.
Ara, escolta, escolta, Joan Maria, aquest Rockefeller s'entra,
el que fa els xinus, es dirà, lo que fa l'ell centell.
Perquè si són xinus, és el que fa l'ell.
Esclar, no podran dir-ho de la seva manera.
Bé, senyors, la propera buscarem més coses.
Bé, si són divertides, estan molt bé.
Sí, ja tenim prou embolic.
I ara, música per gaudir.
Fer de Grofé i Paul Whiteman
érem viola i piano, respectivament,
en l'Orquestra Filharmonica de Los Angeles sobre els anys 20,
quan, atrets pel moviment iniciat per George Gerswin,
van formar una orquestra, la Paul Whiteman,
per tal d'introduir el jazz en la música clàssica
i popularitzar-la entre el gran públic,
convertint-la en clàssica lleugera,
fent que aquestes obres es convertissin en estàndard.
Inspirat pel paisatge,
després d'haver visitat el gran canó del Colorado,
Fer de Grofé va composar la suite
que porta aquest nom
i que es va estrenar a Chicago l'any 1931
amb un èxit extraordinari.
És una música descriptiva,
amb un to romàntic,
sobre una Amèrica idealitzada
d'un impressionisme musical
seguint una mica l'empremta deixada per George Gerswin.
Escoltem un fragment del tercer moviment
de la suite del gran canó
en el camí de Fer de Grofé,
interpretat per l'Orquestra Sinfònica de Detroit,
sota la direcció d'Antaldorati.
cristoía,
fermentatriccutair,
de l'Orquestra Finje,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I et quedes així, va ser xulíssim, va ser molt bonic.
O sigui, encara que quan el vaig veure per primera vegada vaig pensar, això ja ho he vist, perquè ho hem vist molt amb...
No, no, però in situ, no, hombre...
Estàs allà i et quedes impressionant, és impactant, val la pena fer-ho si es pot.
Si es pot.
Bueno, i si no ens conformarem a la televisió, i es portarem la suite del Gran Canó, ja està.
Ah, això mateix, Gran Canó, sí.
Bé.
Viatjant per Catalunya.
Viatjant per Catalunya.
Avui viatjarem en cotxe pel Baix Empordà, seguint el camí del carrilet de Flaçà.
entre els anys 1887 i 1956, un trenet de via estreta travessava el Baix Empordà, seguint gairebé tota la carretera C66.
Actualment, del seu traçat no en queda ni rastre, però sí que hi ha els monuments i els paisatges que, innotables, han contemplat el pas del tren i dels homes, a més a més del temps.
El tren de Flaçà a Palamós unia poblacions de la importància de Palafrugell o la Bisbal d'Empordà.
Tanmateix, la proposta que fem és visitar una sèrie de petits nuclis propers al traçat del ferrocarril desaparegut, amb monuments molt interessants que potser queden empel·lidits per la importància d'aquestes ciutats.
Començarem per Flaçà, on encara és visible la platja del tren de Palamós, al costat de l'actual estació de la Renfe.
I prendrem la carretera que segueix la Riera de Rifós.
I després s'eleva sou augment per agafar el trencall de la Pere, un poble una mica aturonat, coronat per un massís campanal renaixentista.
Val la pena perdre's pels estrets carrerons, coberts de pols i la Iglesia, un edifici gòtic renaixentista del segle XVII.
És l'edifici de més valor.
Des de la Pere és indispensable arribar a Sant Andreu de Pedrinyà, un llogarret amb la façana modificada i amb un atzís a marcades llombardes.
Aquesta església tenia unes pintures a l'atzís amb el pantocràtor entre els quatre evangelistes i unes escenes de la nativitat de Jesús, que ara podeu veure al Museu d'Art de Girona.
Tornarem a la Pere i arribem a Púbol, a molts pocs quilòmetres que es fan entre camps ondulats i retalls de bosc.
Aquí tenim un conjunt format per l'església i el castell.
El temple de Sant Pere és gòtic del segle XIV, amb afegitons, amb un campanar que no es diu gaire amb la resta.
En temps antics tenia un retaule de Bernat Martorell del 1437, que ara podeu veure a la capella de Sant Pere, anexa a la catedral de Girona.
També és interessant el castell angòtico-renaixentista, antiga residència de Salvador Dalí i que ara és el Museu Gala Dalí.
La ruta continua cap a Cursar, on podem arribar per caçar de Pelras o bé per Planils.
Totes dues carreteres estretes, però molt bones, per conduir amb tranquil·litat, immersos en un paisatge meravellós de camps,
fileres d'oliveres i retalls de bosc recobrint els turons.
A Cursar també hi ha elements interessants.
El castell de l'alberg del segle XVI i XVII, amb una capella gòtica tardana i un jardí d'estil romàntic,
i l'eglésia de Sant Julià i Santa Basilissa, construïda al segle XVIII, sobre una altra de romànica,
i de la qual es van aprofitar alguns elements, com ara la façana.
De Cursar aprendrem la carretera a Monells, i aviat, a l'esquerra, veurem l'ermita romànica de Santa Cristina,
amb un xiprer centenari, telapsis amb la planta de ferradura.
Monells és un poble preciós, amb dos nuclis separats pel Rissec, que mereix dedicar-li una mica de temps.
Podem passejar relaxadament per la plaça Porticada, pels carrerons,
la recòndita plaça de l'Oli, les restes de les torres i muralles,
i l'església de Sant Genís, amb una façana refeta de 1785.
Després continuarem per Cruïlles, que a més a més de l'antic monestir de Sant Miquel,
situat a prop de la Sant Saturní de l'Eure, té a la plaça, al costat de la iglésia,
la impressionant torre mestra de l'antic castell, de 25 metres d'alçada.
Acabem la ruta a l'abisbal d'Empordà, una ciutat moderna,
amb tons d'antiguitat i massa trànsit.
És un reportatge escrit pel periodista i fotògraf Josep Noet,
publicat a Descobrir Catalunya, a la secció L'Aventura Interior.
Fins demà!
Aquesta cançó és molt bonica, però més interessant serà aquell escrit
que ens parlarà la Montse de coses molt importants.
Avui, en lloc de parlar de menjars i tot això de llagums, cuites, sense coure...
Avui, com és l'aire que respirem?
Avui canviem, és com és l'aire que respirem?
Oh, boníssim!
La contaminació a Espanya es cobra cada any milers de víctimes i provoca enfermetats respiratòries.
La nova llei de l'atmòsfera intenta frenar aquest problema, però el tràfic és el gran enemic.
El govern acaba d'aprovar la llei de l'atmòsfera una norma del màxim rang per frenar la contaminació de l'aire que provoca els cotxes, fàbriques, calderes i demés.
La nova llei és una bona notícia.
La mala és que, si bé l'atmòsfera de les ciutats no està avui més bruta que fa 20 anys o 30,
cada cop sabem més del cost amb salut dels òxids de nitrogen, partícules i companyia.
Un estudi de la Comissió Europea conclau que la contaminació de l'aire provoca a Espanya 16.000 morts a l'any.
16.000 morts a l'any.
Del triple que els accidents de tràfic.
I 10 vegades més que els accidents laborals.
El que no és d'estranyar si considerem que, segons un estudi d'ecologistes en acció,
entre 12 i 18 milions de persones a Espanya respirem un aire brut.
I encara que així no sembli que les administracions públiques facin tot el que haurien de fer
davant d'un problema que tampoc és prioritari per a la societat espanyola.
Però, tant mateix, a l'aire que respirem, l'Ajuntament de Madrid compleix la normativa en vigor
sobre la qualitat de l'aire, explica Àngel Sánchez, director general de Sostenibilitat del Consistori Madrileny,
encara que devem millorar de cara al compliment dels nous valors.
O sigui que es fixa la normativa comunitària i espanyola sobre partícules per a l'any 2010.
Això ja ha passat.
I veieu que continuem igual.
I tant.
D'acord amb aquests límits...
Potser pitjor.
quan una ciutat està per sobre de les administracions que tenen d'elaborar un pla d'actuació,
això és el que ha fet la ciutat de Madrid, que amb la seva estratègia local de qualitat de l'aire,
l'aire que respirem a les nostres ciutats és pèssim.
Contesta amb tota claritat Jordi Sunyer, metge i investigador,
amb la unitat d'investigació respiratòria ambiental del barcelonès Institut Municipal d'Investigacions Mèdiques.
A Los Angeles afegim que això fa l'experiència de treure els nens de la ciutat
i hem portat, doncs, al camp per funció pulmonar millorada.
Substàncies de nines, el que ataca la funció pulmonar són la seva perillositat i l'omnipresència de l'atmosfera urbana,
els òxids del nitrogen, les partícules en suspensió, l'ozono troposfèrico i, per últim, una reacció resultant dels òxids i les partícules
més a més, una forta radiació solar.
Tot això pot provocar, segons l'Organització Mundial de la Salut,
irritació, sacerat en el coll, en els ulls, nàusees, dolors, mal de cap, fatiga i congestió nasal,
al·lèrgia, hipersensibilitat pulmonar, asma, dolència cardiovascular i càncer.
Déu-n'hi-do.
Continuem més, tot això és l'aire que ara respirem.
Sí, aquí van posar com a norma els dies que Barcelona...
Que hi hagués molta contaminació.
Té la boina a sobre, aquesta boina és aquella buidina que quan puges una miqueta cap allà...
Sí, o a Santa Creu, està al balcó de Santa Creu, ho veus.
Llavors, llavors...
I un barret.
Sí, sí, la gorra, el barret, digues el que vulguis.
Llavors, redueixen la velocitat dels cotxes.
Sí, sí.
O sigui, després, quan es va netejar una mica, van augmentar la velocitat.
Però, l'altre dia, va tornar a baixar, a 60 i en llocs a 50, perquè hi havia una atmosfera, però, absolutament irrespirable.
Llavors es pregunta què es podria fer.
Clar, hi ha coses que es podria fer.
Bueno, a Estàlia van fer que els cotxes sortissin a parells o cenassos...
Sí, sí, sí, però de totes maneres...
La qüestió és que hi ha alguna cosa que podríem fer?
Clar, reduir...
Les recomanacions, però que les recomanacions no depenen de nosaltres, sinó dels estaments municipals, governamentals...
No, i de tot, i de les fabricacions i tot.
I, sobretot, els països emergents, que ells mateixos es mataran, tenen molt de carbó i molt de petroli.
I què? Ells, ara també tenen dret a...
Tenen dret a fer-lo utilitzar com nosaltres l'hem utilitzat.
Com nosaltres, fa més de 100 anys que ho estan fent.
Clar.
I, esclar, és el gos que es mossega la cua.
Bueno, però ja ho sabem, que l'aire està contaminat.
Això, mira, complementant aquesta cosa, em sembla que aquest escrit que he trobat...
Aniria bé, no?
Aniria bé.
Sí, sí.
Mira, complementant l'espai de la Montse amb uns comentaris sobre els nostres pulmons.
Atenció.
Per millorar la nostra salut respiratòria i evitar la pèrdua de capacitat pulmonar, cal cuidar diferents aspectes.
Vegem quins són.
La capacitat pulmonar és el volum d'aire que els nostres pulmons són capaços de llotjar.
Aquesta capacitat és diferent en cada individu i depèn, bàsicament, de com cadascú té cura dels seus pulmons.
El propi envelliment, el tabaquisme, el sedentarisme, l'obesitat i les malalties causen per si mateixes una capacitat pulmonar deficient.
Per millorar la nostra capacitat, en primer lloc, hem de cuidar les nostres postures.
En segon lloc, cal realitzar pràctica esportiva de forma regular.
Per exemple, bicicleta, gimnàstica aquàtica, córrer, caminar per pla o per muntanya, etcètera, etcètera, etcètera.
En tercer lloc, la manera en què respirem no sol ser la correcta, ja que no utilitzem tota la nostra capacitat pulmonar i respirem a mig gas.
Si el nostre cos respira adequadament, augmenta el nostre benestar, gràcies a la producció d'endorfines.
Millora la qualitat del son, la concentració i la memòria, així com la salut mental.
Ens cansem menys i tenim més vitalitat.
Millorem els nostres reflexes, l'equilibri i el nostre cor està més fort i saludable i els nostres òrgans funcionen millor.
Finalment, quan estem refredats, patim bronquitis, neumonia, tot tos recorrent, afonia, sinusitis, etcètera, etcètera.
Cal treballar aquesta capacitat respiratòria mitjançant exercicis específics
i l'ajuda, si pot ser, d'un professional que sigui format adequadament.
Per evitar aquesta capacitat es vegi afectada en els adults, i en especial en els infants,
que encara estan formant-se la seva estructura pulmonar.
O sigui que hem de tenir molta cura dels exercicis que fem
i això d'augmentar la capacitat pulmonar podríem fer cada dia una miqueta d'exercici.
A mi el trauma em va dir, perquè jo m'ofegava i la meva capacitat no és prou gran,
llavors va dir, diu, bufa globus.
Cada dia, bufa.
Tant a inflar globus.
Sí, sí, sí, durant una estoneta, fes-ho dos o tres vegades al dia.
Un ratet, molt poquet, no et cansis.
Però és el que nosaltres recomanem als que tenen les costelles trencades
i que els fa por de respirar.
De respirar a fondo.
Sí, diu, feu això i de mica en mica els pulmons s'aniran distenent.
Jo ric, perquè m'estic imaginant a la Joana, que la pare, la Guàrdia Civil,
que fa el globo, que li diuen, senyora, vostè no m'ha escabagut aigua.
Però sí que et dones compte, sobretot quan caminem fora del que és el poble,
que anem cap a la muntanya, podríem fer inspiracions profundes,
agafar aire, llançar-lo, per treballar els pulmons,
que sempre has treballat a mig gas.
Sí, sempre a mig gas.
Diu, sobretot, això ho diu el meu fill,
vosaltres, que sou planetes, només feu treballar la part de dalt del pulmó.
Clar, el cor batega amb més força.
Diu, al revés, s'hauria d'aconseguir que tota la capacitat n'és cap avall.
O sigui que ja ho sabeu, estimats oïdors.
Estem informades, però no ho practiquem.
Però les senyores, les senyores, va bé que estiguin una mica grassetes.
Perquè si cauen a terra, no sols hi trenca el sacro ni res més.
No, és veritat.
Queda la cos amortiguada.
Això també ho diuen els traumatòlegs, eh?
Sí, sí.
Els que no ho diuen són els de cor.
Que diu que vostè ha de respirar més a fons,
ha de perdre quilos,
ha de caminar molt.
I el dia altre matal et diu, vigili els genolls que queden una mica tocats.
Bé, hi ha un exercici per veure si esteu una mica en forma.
Es tracta d'anar fins a la fira.
I allà a la fons lluminosa, que hi ha moltes escales,
fins al palau.
Doncs pujar aquelles escales tranquil·lament.
Si arribeu a dalt bé i sense parar,
és que esteu bé del pulmons, n'hi ha problema.
Si bufeu, malament.
Jo he pujat les escales.
Escolta bé el refreny que diu,
per arribar dalt com un jove, has de pujar com un vell.
Sí, ara jo he pujat les escales de la catedral de Girona.
Ah, valent.
I en aquell temps no em cansava, no fa tant.
Des de la font màgica hasta el Palau Nacional també hi ha escales.
Oh, i també hi ha manera de pujar amb escales mecàniques per darrere.
O sigui que mira tot té solució.
Sí, de veritat.
Oh, i aquesta cançoneta tan maca
dóna pas al comentari del Joan Maria.
Avui he sentit a la ràdio,
o no sé si a la televisió, no me'n recordo,
una granja que es dedica a produir conills,
es veu que el preu que li paguen la carn així en brut
no li surt gaire compte.
I aleshores aquest home es veu que s'ha espavilat una mica,
i ha trobat també uns col·laboradors,
i en vez de fer els conills per la carn,
ha decidit vendre'ls com mascotes.
I es veu que li funciona molt i molt bé.
Oita, diu que ha venut,
em sembla que hem vist el mateix reportatge.
Sí, sí.
Un milió l'any passat de mascotes.
Sí, sí, sí.
Bueno, perquè ha fet conills,
aviam tenen una cara molt bufona,
jo crec que ha fet...
No, no, i que hi ha una rasa que és molt dòcil.
Vàries races.
Sí, sí, sí.
Segurament.
Tots són dòcils,
perquè inclús l'últim que ha tret,
que és el més gran de tots,
diu que també és molt dòcil.
I és un senyor conill, eh, l'últim.
Sí, encara me'n recordo quan fèiem veterinaris,
que el primer animal que van presentar
era un d'això,
era un animaló que feia 8 quilos.
El portaven per fer-lo baixar de pes, eh?
Jo, per exemple, puc menjar carn de conill.
Carlitos, què dius?
No importa, però hi ha persones que no en volen menjar, eh?
Sí, bueno, als Estats Units,
des de fa molts anys, és una mascota.
I els dius que et menges el conill,
doncs és el mateix que dir-te'n aquí que et menges el gos.
Els gossos, a la Xina, és corrent menjar.
Sí, és menjar normal.
A Inglaterra igual, eh?
No us agrada els conill.
Clar, clar, clar.
A Inglaterra no us agrada els conill.
Ah, bueno, i a l'altre dia te'n recordes
que parlaven que els havien fet servir
per netejar-se les mans?
Sí.
En l'edat mitjana,
pobrets conill, tan monos que són.
Després hi ha una cosa que no sé avui dia
si l'aprofiten o no.
M'imagino que sí, però.
La pell.
La pell.
Sí.
La pell a brisa de pell.
El que passa que tocant les pells
és una pell molt dèbil.
Sí.
S'ha de tractar molt bé,
si no...
S'ha de tractar molt, és molt agradable de toc,
és molt poc forta
i es peta molt per la part de darrere,
per la part de la pell.
Però mentre duri una temporada n'hi ha brava.
No té qualitat.
Però és molt suau, eh?
Molt suau.
Jo me'n recordo perquè a casa meva,
a Esplugues, teníem conills,
el corral, diguéssim,
teníem un corral grandet
i teníem conills
i el meu pare sempre els havia volgut blancs.
Sempre, sempre, sí.
Que tenen els ulls vermells.
Sí, tenen els ulls vermellosos.
I aleshores,
quan mataven contra mi oposición,
quan el mataven...
A les granges...
A les hores passàvem
de quan en quan un senyor les posàvem a secar.
I passava un senyor
i ells les compraven.
O sigui, mira, a falta de pan,
bueno, es conejo.
Aquests senyors, m'ho recordo,
anaven pels carrers
i amb el famós deien
«Quit de pell de conill».
Sí.
I el que en tenien els varien.
«Quit de pell de conill»,
deien.
Exacte, exacte, exacte.
Sí, sí, feien aquesta cançoneta.
Ja me'n recordo
l'estanya paelles.
Què més?
Això d'aquesta pell,
doncs jo
tinc un record
perquè un dels regals
que vaig fer
a la meva dona
per Reis
va ser un abric
de pell de conills
de color blanc.
Era preciós
i, bueno,
li va fer molta i molta il·lusió.
I l'hem recordat sempre.
Sí, sí, sí.
I si m'escolta,
doncs li farà gràcia
de recordar
aquest regal.
Bueno, i ara...
Ara, a més de conills,
ara parlarem del vi.
Ah, molt bé.
Bueno, després de menjar
una mica de conill
a la brassa...
Va bé una copeta de vi.
Escolta,
a mi em queda molt bo
amb suquet
i champinyons, eh?
La meva mare
feia el conejo
fins de siglo
i era boníssim.
El que passa
que, esclar...
Mira.
Diré que
el vi d'oll,
a mi m'agrada sempre
beure'l amb porró.
El de qualitat,
no,
en copa.
Sempre.
Ah, clar.
Bé,
a la postguerra espanyola
els nens i nenes
ens donaven a casa
per berenar
pa amb i sucre
o bé pa amb oli
i una mica de sal.
Xocolata.
Sense escuidar
el pa amb xocolata
i el pa xucat
amb tomàtet,
també.
Són les quatre coses
més correntes
per berenar
a les maïnades llavors.
Aquí a Ciutat
això del pa amb tomàtet
era més difícil.
Sí.
Bé,
no era una moda,
sinó simplement
que ens donaven
el que tenien.
Diré que llavors
faltava quasi de tot,
de menjar
i de diners.
A la cultura mediterrània,
el vi,
el pa i l'oli
són aliments
basis de la dieta diària
i el seu conreu i consum
ajuda a millorar
la renta dels pagesos.
Tradicionalment,
el vi es venia d'oll,
tenia una clientela
quasi cautiva
en els nens i les nenes
de la postguerra
que estaven enganxats al vi.
Estic convençut
que la majoria
només en beuen
una copa per dinar
i una altra per sopar,
però els estemis
proclamen
que senzillament
beure vi
és beure alcohol
i l'alcohol
és una droga.
Això sí,
droga,
legal.
Cal dir que el vi
només té un grau alcohòlic
entre dotze i mig
i catorze
graus.
També diré
que,
sobretot a pagès,
estaven molt acostumats,
també,
quan estaven una mica
de caiguts.
Ah, sí,
un ponç.
Sí,
i després també
l'adormirera,
quasi tots
teníem.
I llavors
preníem també
aquesta droga.
En deien
cascall.
Molts no sabien
ni què era.
Ni el que era.
Sí, sí,
el cascall.
Sí, sí.
És una piàcia.
Sí.
Sigui com sigui,
el consum de vi
a d'oll
ha minvat
els últims 20 anys.
Segurament
per l'envelliment
dels antics consumidors
i perquè els joves
prefereixen
beure
aigua
o cervesa
pels àpats.
I per què no dir-ho?
Resulta
molt més barat,
sobretot,
en els restaurants,
que fàcilment
multipliquen
per dos o tres
el preu de cos
de l'ampolla de vi
a l'hora de vendre'l.
I de facto,
vol dir.
Els controls
de l'alcoholèmia
als conductors
és un altre factor
que ha incidit
a beure menys
via els bars
i restaurants.
I no diguem
les begudes més forces,
com conyacs,
whiskeys,
ginebres,
anissos,
rons
i d'altres begudes
d'alta graduació alcohòlica.
Sense oblidar
la gran quantitat
de combinats
que també porten
déu-nir-ho
i tant,
gintònics,
etcètera.
A les ciutats
cosmopolites
com Barcelona,
especialment
el turisme
de negocis
ha fet revifar
i posar de moda
els consums
de vins
de qualitat,
sobretot
de denominació
d'origen
i marques
reconegudes
i uns preus
astronòmics.
Sí,
abans,
una barbaritat,
munts
de deudors.
Amb aquest últim
gol,
el congrés
que aquí hi ha hagut,
segons he llegit
ja els restaurants
i bars
de luxe
han agotat
tot el més car
i de més qualitat.
Han quedat
sense existència,
ho han venut tot.
Perdó,
amb el restaurant
tu vas a dinar
i jo,
per exemple,
no és que sigui
molt amant del vi,
sinó és molt bo,
això també he de dir,
però pots demanar
només una copa de vi.
Ja no cobren abans
que demanaves
el vi,
no,
ara no cobren
la copa.
Una copa,
sí,
això es fa
amb el restaurant
ara.
Sí,
sí,
excepte els que són
sibarites
i demanen
una ampolla.
No,
que demanen
tota l'ampolla
i se la prenen.
I se la prenen,
però vull dir
que ara
hi ha ampolles
d'un preu
molt elevat,
eh?
D'un preu
molt elevat.
Però esclar,
si del vi
en produïm
a Espanya
quantitats ingents,
després l'hem d'utilitzar
per cremar,
per alcohol.
Per la segona qualitat.
Per això ara
van decidir
treure
els ceps
més senzills
i plantar-ne
de més qualitat,
produir més qualitat
i no vendre tant
d'això.
Als Estats Units
també s'ha posat
de moda
de prendre vi
i aleshores
això...
però es prenen
inclús
es prenen
com a aperitiu.
No, no, no,
però vi, eh?
Una copa de vi.
Una copa de vi.
Una copa de vi.
Sí, sí, sí.
I acabes?
Bé, no.
Bé, no.
Bé, doncs ara
aquesta moda última
de demanar
els que vénen
de fora,
doncs també
ho van copiant
els joves.
També ara
ho troben
que és cool
demanar
el vi a copes.
però amb uns preus
de Déu-n'hi-do,
llavors, eh?
Déu-n'hi-do, sí, sí, sí.
I sobretot
com van
els bars de tapes,
que entre els vins
i els preus
de les tapes
costa quasi més car
que anar a sopar
i ser-hi-do.
Però ells ja tenen prou.
Ja, ja.
Bé, no ho sé,
segurament.
Després?
Alguns poden
i altres que no,
depèn.
Això mateix.
Bé,
una bona oportunitat
pels cellers catalans
que en la crisi
alguns n'han aprofitat
per innovar
i invertir
i contractar
personal qualificat
tant tècnic
com comercial.
Queda encara
molta feina per fer.
L'exportació
ha de millorar.
Els primers èxits
ja es comencen
a veure
a casa nostra.
En general,
la qualitat
del vi català
ha millorat
molt durant
els darrers anys.
La prova
és que,
per primera vegada
a la història,
el consum de vi català
als bars i restaurants
a Catalunya
és quasi a l'altura
dels vins
de la Rioja,
imbatibles
fins fa ben poc.
Anem,
doncs,
pel bon camí,
però cal tenir
molta cura,
ser seriosos
i no confondre
que pujar
els preus
dels vins
significa
que som més bons.
La gent
cada vegada
està més preparada
i la marca
que no sigui honesta
ho pagarà molt car.
Molt car.
Molt bé.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Bé, amics,
ja hem arribat
als moments finals
després
d'aquesta dissertació
tan interessant
del vi
i que realment
uns diuen que sí
i altres
diuen que no.
Però
els cardiòlegs
recomanen
el vinagre?
Sí,
sí,
sí,
senyora,
perquè el tenino
el tenino
que reforteix
el cor,
o sigui que...
Tot en mesura.
Sí,
tot en mesura.
Però algun cardiòleg
et diu a l'hora de menjar
que si prens dos o tres dins
de vi
i negre
i bo
que va bé
el cor.
Sí, sí,
sí, sí.
I algun diu
al vespre
que prenguis un sip
que vol dir
una miqueta de whisky
que també va
si va a ser dilatador.
Sí, sí,
però mai
millor que no s'acostumem massa,
eh?
No,
com deies,
tot en mesura
és bo.
Jo la poca
la pega que tinc
és que només
que passa
per aquí
pel coll
ja se'n fa
agra.
Sí?
No,
si és bo,
bo,
bo,
no te'n s'acostumem.
Sí,
carinyo mio,
sí.
I el cava
hi ha vegades que sí
i hi ha vegades que no,
eh?
El cava també ha de ser bo.
No,
mira,
la vef Clicó
i a les 12 hores
brrim,
brrim,
brrim,
o sigui que jo
per això
estic absolutament
negada.
Donarem aigua
per allò
de la polícia.
Ah,
per,
escolta,
una bufa,
tufa.
Bé.
Això que dius
de la vió de Clicó
no cal
comprar-lo tan,
tan,
tan car.
No,
no,
no es compren,
no.
Els caves també,
t'asseguro que són
laxants.
Sí,
sí.
Nois,
hem arribat al final,
ens acomiadem fins,
perquè ja ens fa senyals
el Carles,
ens acomiadem fins
dimecres.
i recordeu que
aquesta audició
es torna a repetir
el dissabte.
Fins aleshores,
a tots,
o molt bona nit,
o molt bon dia.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
S'enjuç, plorant de bruit com tu.