Per la ràdio de Sant Just, 98.1
Carave, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats
de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
excepcional, és la que estem gaudint. Una primavera, com les d'abans, hagués dit la meva bona mare.
Fa un sol espaterrant, surts de casa per fer tres o quatre gestions, aprofitant l'agradable
temperatura i tot d'una et cau del cel una massa immensa d'aigua que et deixa ben desmanegada
o desmanegat, que els ruixats no distingeixen si el públic és femení o masculí o amb dos,
que és el més natural. I mireu si distingeixen poc que no han respectat en absolut la immensa
feina feta pel veïnat de Sitges per aconseguir aquelles catifes florals tan precioses que
l'aigua se'n va emportar carrer avall segons manés el pendent. Les tempestes podien haver
esperat una mica, ja que dilluns va fer, al matí sobretot, un sol esplendent. Ben veritat és
que mai plou a gust de tothom.
A la revista Llobregat Motor, del passat mes de maig, llegíem un titular que ens va cridar
l'atenció. Deia, el Lamborghini del Papa surt a subhasta. Tots els diners que es recaudin
per a aquest cotxe que la marca va regalar al pontífex es destinaran a causes benèfiques.
I l'article diu així.
El qual es desplaça el Sant Pare, que es coneix amb el nom popular de Papa Mòbil, sempre
ha estat objecte d'interès. Però d'entre tots els models que han format part del garatge
Vaticà, és probable que cap de tots ells sigui tan espectacular com el que va rebre el passat
mes de novembre el Papa Francesc.
Un Lamborghini Huracà LP610-4. Aquest esportiu italià, una verdadera obra d'enginyeria
en si mateix, és encara més especial d'allò que es considera normal, ja que mitjançant
la divisió de la personalització de l'Umbargini ad person, ha estat decorat amb els colors
de l'estat vaticà. La carroceria pintada amb el color blanc Monoceros i adornat amb
línies i detalls en groc Gialio Tiberino. A més a més, ha completat amb unes destacades
llantes negres.
L'interior presenta una combinació cromàtica similar amb tapeixeria de cuir i ant, també
en tons blancs i negre, amb els daurats com a elements de contrast per a les costures.
Tots els detalls del motor, que són força complicats, ens diuen que aquest automòbil és
capaç d'accelerar de 0 a 100 km per hora en 3 segons i que pot arribar als 325 km per
hora de velocitat punta.
Això pel que fa a l'aspecte físic del catxarrito. Però se li afegeix un altre element que el
fa força valuós pels col·leccionistes. El Sant Pare el va beneir en l'acte d'entrega
el novembre passat, cosa que, sens dubte, posa un valor afegit per a tots els que pugin
per a ell. RM Sotheby's, de Londres, espera que la puja guanyadora estigui entre els
250.000 i els 350.000 euros.
Tots els diners que recaptin aniran íntegrats a causes benèfiques de la següent manera.
Un 70% a la ciutat iraquiana de Ninive. Un 10% per a l'organització Amici per el
Centrifa...
Àfrica, no? Centràfrica.
Centràfrica.
Xiru...
No, òlius.
òlius, ah, sí, òlius.
I un altre 10% per al grup internacional Xirurgens Amici de la Meny. I el 10% restant per a l'associació
Papa Joan XXIII. Cal dir que serà una subhasta força profitosa.
black 스uja.
Te-lemos.
Quа�olla.
Vica.
Quaminister.
Peix o gat Madrid.
Qua-ch Mason, la чabè headphone.
Qua, la피leüyorum.
Quarischộde.
Qua, la jazz.
Qua.
Qua, la m Étatsò.
Qua, la earth.
Qua, la pov Westoo.
Qua, la mesmateen.
Qua, la ambitia majestà.
Qua, la gente.
Qua, la omega.
Pragả Eisba.
Qua, la etcè espomma.
Qua a laOR.
Qua, la pova shake.
Qua, la desire.
Qua, la psic satisfa.
Qua quantitathora.
Em toca a mi, no?
Sí, senyora.
Molt bé.
Doncs jo continuo amb la literatura d'aquí de Catalunya
i dels nostres homes pro-homes, com si diguessin.
I avui parlarem de Jacint Verdaguer,
un poeta amb àngels i dimonis.
Quan Jacint Verdaguer, que va existir de 1845 a 1902,
va publicar O de Barcelona,
l'impacte que va ocassar l'escrit entre la gent
va ser gairebé de la nit al dia
que convertir amb ell el poeta de Barcelona.
Com a fet absolutament extraordinari per l'època,
l'Ajuntament de la ciutat va fer una edició
de 100.000 exemplars de l'obra.
Sempre lligat a l'Arcabisbat de Vic,
Verdaguer acceptarà viatjar amb la companyia naviera
d'Antoni López i López, marquès de Comillas,
com a inspector dels capellans de l'empresa.
El seu periple marítim, que durà dos anys,
segurament influirà a l'hora d'escriure l'Atlàntida.
De tornada del viatge, es converteix en mossèn particular
de la família Comillas i disposa d'una cel·la monacal
al carrer Canuda.
Ja convertit en un escritor molt popular,
Verdaguer no podia acceptar la idea
que el marquès de Comillas trafiqués amb esclaus africans.
Mogut per aquest fet, decideix repartir diners
de l'empresari entre la gent necessitada.
i davant d'aquesta actitud, el marquès trenca relacions
amb el religiós, va dir ell el tanto, no?,
que va de canto.
Diu, el mossèn Joaquín Pinyol iniciarà Verdaguer
en la pràctica de l'exorcisme,
fet que li causarà el rebuig de molta gent.
Tant sols, alguns admins comprendran la crisi del poeta
i estaran al seu costat fins al final.
Davant dels rumors, el bisbe de Vic retirarà la llicència sacerdotal
a Verdaguer i l'envia al santuari de la gleba
perquè reposi, però el poeta interpretarà aquest gest
com un mendejament.
En aquesta època, la seva, perdoneu,
que això continua aquí darrere,
diu, la seva salut va començar a debilitar-se
i va córrer el rumor que el seu estat mental estava alterat.
Tament que acabés imprenent-lo per boig,
Verdaguer es va retractar dels seus actes
davant del bisbe de Vic,
que li retornarà la seva llicència.
Però l'escritor ja estava tocat de mort
i expirarà a causa d'una tuberculosi
el 1902 a Vila Joana,
una finca de Vallvidrera.
Segons una biografia de l'escritor Sebastià Joan Arbó,
un senyor que va viure de 1902 a 1984,
les floristes de les Rambles
van llançar tantes flors
al pas de la cubitiva que portava el fèretre de Verdaguer
que el poeta va abandonar el carrer
sobre una espessa catifa florida.
Aquest homenatge popular
va fer la realitat de
ja mai tanta florida s'ha vist en son jardí
de la seva oda a Barcelona.
El seu cos va estar enterrat
al cementiri de Montjuïc.
Ja sabeu alguna cosa més d'en Verdaguer?
El pròxim dia continuarem amb Maragall.
Molt bé.
El Maragall poeta.
Ja, ja.
I ara anem amb el que li agrada a la Montse,
que l'altre dia no va venir
i t'ho vam dedicar, eh, Montse?
Els esperits aquests que surten per aquí.
A la Joan Maria també li agrada una mica, eh, a la Joan Maria?
No, no, no, no, no.
Les tonteries que arribien a escriure
i la gent que s'ho crevia, encara.
Bueno, però escolta tu, eh?
De ver-les aigua, eh?
Com deia aquell, no?
Jo no en crec d'un veigues, però a ver-les aigua.
Sí, això els allà us diuen, sí.
Sí. Bueno, aquest fa gràcia.
Vosaltres vau veure aquella pel·lícula que es deia Poltergeist?
Ai, sí.
A mi de gràcia res.
Bueno, home...
Se'm van posar els nervis de punta.
Diu, de gràcia res, doncs aquí és el Poltergeist.
Els Poltergeist.
Els Poltergeist, de gràcia.
De gràcia, eh, de gràcia.
Del meu barri, vaja.
Sí, del teu barri, sí.
Diu, als baixos de l'edifici del número 43 del carrer Francisco Giné
es documenta un dels Poltergeist,
terme alemany que significa esperits sorollós,
més recent de la història de Barcelona.
En l'any 1935, la família Monroig i Mendoza
va patir les malèvoles entre mel i adures pròpies d'aquests follets.
Les manifestacions van començar a la nit del dimetge dia 10 de febrer,
tot just quan el pare de l'Enric va sortir cap a la seva feina de vigilant nocturn.
La família ja dormia quan, en el silenci de la nit,
va començar a sentir-se violents cops a les parets exteriors de l'edifici.
El primogènit dels Monroig es va aixecar intrigat
i, en encendre el llum del menjador,
va poder observar com els calaixos del bufet s'obrien tots sols
i es desplomaven a terra en gran estrèpid.
Després de la família, es van aixecar tots els inquilins de l'edifici,
testimonis d'excepció dels cops que seguien sonant,
i van decidir avisar el Serenu,
que en aquella època feia la ronda pels carrers,
per si algú veí necessitava dels seus serveis.
El vigilant va practicar un excessiu registre
en el transcurs del qual els sorolls van cessar sobtadament.
Però tot just cadascú que va tornar a casa seva
van començar de nou fins a la matinada
en què l'Enric Monroig va poder percebre
on tornar de la feina.
Aquell mateix matí,
l'home va presentar denúncia a la Guàrdia Urbana del Districte,
des d'on es va notificar a la delegació de la policia.
Una inspecció realitzada a l'edifici per una parella de guàrdies
de salt va donar resultats negatius.
La tranquil·litat més absoluta va ser la tònica de la nit del dilluns 11 de febrer,
per la qual cosa tothom va creure
que els fenòmenos hi havien remès.
Però l'undemà, a la nit,
van tornar a sentir-se els violents cops
i els guns veïns van poder contemplar
com una cadira del menjador dels Montroig
dansava i queia i s'aixecava sense que ningú no la toqués.
El llum girava tot sol,
el rellotge de la paret s'aturava
i després s'ajustava a l'hora tot solet
i forquilles, culleres, ganivets flotaven en el aire.
Ombres blanques circulaven pels corredors
com àlits gelats.
De sobte, les llums van començar a titillar,
els vidres de la finestra a tremolar
i una potent granissada va deixar en pocs instants
el pati cobert d'una blanca catifa de gel.
La ràdio i la premsa es va fer eco
d'aquells estranys sucessos.
La revista Estampa i Crònica
va arribar a publicar fotografies dels testimonis
amb grans titulars com ara
«Guardes de asalto vigilan la puerta de la casa
donde eligieron residencia los duendes
para impedir que el público se estacione ante ellas».
Els fenòmenos no van remetre
fins que els monroig i alguns altres inquilins de l'edifici
que tenia i que té el mateix aspecte que ara
ja que no s'ho feia cap modificació del que va passar
decidiren mudar-se a una altra banda.
Adeu, senyors.
Què ha passat, Joan Maria?
No, no ha passat res.
No, no ha passat res, eh?
No direu que aquí no hi ha sang i fetja.
No, res de sang i fetja.
Precisament va ser l'any que els meus pares van anar a viure al barri.
Sí.
El 35.
No, bueno, tu eres molt petita per recordar-te.
No, bé va, jo vaig anar a viure dos anys després.
Ah, sí.
Però, clar, la casa era nova, però estava a prop i encara es comentava, eh?
Sí, sí, sí.
Encara es comentava.
Sí, sí.
Ara la meva mare, que era molt forta, deia «Tot això són comèdies».
Jo m'imagino que, d'alguna manera o una altra, a algú li interessaria, però com no s'ha tocat, ojo, perquè potser a algú li interessaria fer...
Cuidar la finca.
Cuidar la finca per fer alguna cosa. Però si no l'han tocada, no l'han fet res.
Hi ha coses que...
No tenen.
Estranyes, però el Patillos Volants n'és una.
Sí, sí, és una.
Se'n parla, se n'ha parlat molt.
Sí, i tant.
Però el que realment a mi m'afascina i no m'agrada tocar aquest tema, per si acas, és els que estan posseïts del dimoni.
Ah, no.
I això a la Iglesia, encara actualment, hi ha capellans que s'han dedicat a treure dimonis.
Sí, n'hi ha, n'hi ha.
Bueno, llavors, escolta, si diuen que no hi ha enferme, com és que hi ha dimonis?
No, perquè...
És un tema que...
Cuidar.
Bueno, estic a tractar molt d'allò.
L'únic que passa és que en aquests casos d'un exorcisme, en realitat s'ha demostrat científicament, medicament, psiquiatria, medicina, el que sigui,
que aquella persona no té unes neuròsis o no té una cosa d'aquestes.
Quan ja la medicina és impossible, no els curanderos, però a vegades n'hi ha casos d'aquests que, i després, miraculosament, es curen.
Ja, ja, ja.
Què ha passat?
Llavors, saps què passa? Que la medicina no pot intervenir dintre del cervell de les persones.
Causes estranyes, no?
Perquè quan una persona es mora, és com una pantalla d'un ordinador.
Això ho va dir una amiga que tu i jo coneixem.
Sí, se para.
Es queda en blanc.
I, afortunadament, encara, d'això, va descobrir les terminacions Ramón i Cajal, les terminacions nervioses.
Però, fora d'allò, és que, físicament, no s'ha aconseguit encara trobar un motiu físic que...
Que faci aquestes manifestacions o que faci aquests fenomenos.
O sigui, que les expliqui.
Sí, ara, de moment, la cosa és de parada.
El que passa és que n'hi ha temporades, com deia abans el Joan María,
això dels platillos volantes, ovnis, que diuen i tal, que si era que aquí, que allà.
N'hi ha una cosa que això, d'allò, els núvols lenticulares, que sembla com una llentia,
i que havia donat, i segons com ho contrasten, o segons, sembla que siguin platillos volantes.
Sí.
I moltes vegades els atacs de Pilèptia deien que estaven posits al dimoni.
No, no, no, però ara això sí.
No, ara això ja està bastant...
Sí, això ja està...
No, el que, per exemple, sí que queda molt raro, i això és veritat i ha passat,
d'aquestes persones que estan posseïdes,
que a vegades comencen a parlar amb un idioma arameu, o un idioma antí,
i amb una veu que no és la seva.
I amb una veu que no és la seva, i aleshores això no ho anà estudiant,
i aquella persona no ha estat influïda en res.
I dius, vale, títol.
Sí, això li passava al tonto del pueblo del meu marit,
que es passava totes les nins, passant per els camins,
cantant en soltes, però en soltes exactes de missa de difunts.
No tenia ell ni idea.
No sabia llegir ni escriure.
I a més a més, no havia anat a escola, és que no.
I a més a més, amb un parlar, una nit va anomenar
alcalde de no sé què del pueblo de los guiles,
al nieto de doña...
Escolta'm, però en paraules, absolutament legulella.
Qui li ha ensenyat aquest home?
I mira, era un cas extraordinari.
I les cacofonies també.
En el cas de mort, hi ha certificat de mort,
i al cap de deu minuts resulta que ressuscita.
i llavors resulta que sap tot el que havien enronat.
Si ho ha sentit tot.
Si ho ha sentit tot, sí, sí, sí.
I ara es veu que els científics diuen que la consciència no ha mort.
Clar.
Llavors un va parar la consciència.
Ah, qui lo sap.
Ah, qui lo sap.
I tant.
Jo sempre dic que el ser humà és tan perfecte,
tan hermosamente perfecto,
que per què ha de desaparèixer del tot?
Ai, ai, ai.
O sigui, físicament...
Bueno, se transforma, se transforma.
Però com totes les matèries...
Maldito, Carme.
Sí, és jo aquest llibre que fa gràcia, eh?
Se transforma en formida.
De fet, som energia.
L'energia es destruyeix.
No.
Es transforma.
Es transforma.
Bé, posa-hi una icona de música.
Sí.
Poca, poca, que no ens distregui que hi estic bastant.
Però no.
Bé, posa-hi una icona de música.
Bé, posa-hi una icona de música.
Bé, ja ho dèiem a la nostra portada.
No plou mai a gust de tothom.
Per això, els alemanys,
i dic els alemanys,
perquè van ser els primers a col·locar-nos el producte,
tan llestos ells,
ens van presentar els famosos paraigües plegables,
NIRPS,
que hi cabien a la bossa,
a la maleta,
allà on portàvem els paquets de la compra,
o bé,
el maletí dels executius.
Fent-li companyia a documents més o menys importants.
Per evitar les desagradables conseqüències de la pluja,
amb vestits,
pentinats,
papers,
etcètera,
etcètera,
els anys 60
van arribar al país
els paraigües plegables
que van revolucionar el mercat.
Els primers eren fabricats a l'estranger,
sobretot a l'Alemanya,
i es venien en botigues especialitzades,
i que posteriorment es fabricarien en empreses com Gallers
o el Diluvio de la ciutat Contal.
Gallers tenia l'obrador al carrer de la Contessa de Sobrediel
i era el principal distribuidor del fabricant alemany NIRPS,
que es caracteritzava pel punt vermell del logotip.
Per destacar les virtuts del bonic que per aigües,
els responsables van posar en marxa grans campanyes publicitàries,
destacant com motiu principal de la promoció
la seva sorprenent capacitat
de convertir-se en un objecte tan petit
que cabia en una bolsa de senyora.
Quan el Diluvio,
amb taller al carrer Diputació,
es va associar amb l'empresa Guante d'Oro
per constituir un gran holding
amb distribuïdors i botigues
a les principals ciutats del país,
l'any 1966 va patentar un artilugi
amb el qual va adquirir gran fama,
un parasol de platja,
que es transformaria en caseta de bany.
Durant les dècades dels anys 60 i 70,
el Diluvio aconseguí una sortida implantació
intensificada pels anuncis en premsa i revistes,
en què es remarcava que els seus articles
eren famosos a tota la península i també al Marroc.
Va ser en aquells anys
que va participar en diferents fires europees i americanes,
fins a aconseguir un gran reconeixement internacional.
Per promocionar la compra,
els responsables del màrqueting
van idear obsequis molt originals,
com per exemple la possibilitat d'adquirir parcel·les al Vallès
destinades a la construcció de segones residències
i també participacions amb la posada en marxa de l'hotel El Ferell.
Però, ja hem arribat al disortat, però.
Al final del segle XX,
l'arribada massiva de paraigües plegables
fabricats a la Xina
va capgirar la situació.
Aquests productes de poca qualitat
i baix preu
van ser molt ben acollits pels consumidors
i es va iniciar una terrible competició
amb els productes locals,
que van donar lloc a una profunda crisi
de la qual els locals ja no recuperarien.
Amb la desaparició d'aquesta indústria local,
es va perdre un ofici femení
que havia tingut un llarguíssim període d'esplendor
durant el segle XIX
i bona part del segle XX.
El de paraigüera,
una feina que consistia en cosir
les teles, ja fos els tallers
o el domicili particular.
També van desaparèixer
els tallers de reparació
i els esmolets ambulants
que, a banda de recuperar
el tall de ganivets i tisores,
també es dedicaven a adobar
les vernilles de paraigües
malmesos per l'ús.
Actualment són poquíssims
els artesans, fabricants i botiguers
especialitzats en aquest tipus de feina.
A Barcelona només sobreviuen
els que es dediquen a fer paraigües de fantasia
destinats a la publicitat o al cinema,
o bé els que produeixen models de luxe
amb robes dissenyades
per reconeguts creadors,
fonamentalment orientats a l'alta costura
i a les seves desfilades.
I és una llàstima
haver perdut aquesta indústria
perquè és realment útil
portar a la bossa
un paraigües
i si és petit, efectiu
i bonic, molt millor.
Molt bé.
Música per gaudir
A Música per gaudir
escoltarem la polca
Tic Tac 365
de Jog amb Estrabos Fills
en interpretació
de l'Orquestra Sinfònica
de Ràdio Televisió Espanyola
sota la direcció
d'Enric García Asensio.
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir

A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música

A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir

A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir




A Música per gaudir
A Música per gaudir

A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
P fibra gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A MNIE per gaudir
A M Particularly per gaudir
pedra que pixa
damunt dels passabolants
per carnaval
que has de tenir molta cura
no portis la coca en aquell moment
o sigui, que has de mullir
vinga, això faria
és imprescindible
anava a dir portar per allà
tot passejant
pel carrer Llobera
portem el cap ben alçat
per tal de veure les singulars
façanes de les cases
cases que es van construir
tant pels nobles de la ciutat
com pels mercaders que s'havien enriquit
amb el mercat d'exportació
de la llana
ens preguntem que si les façanes
són tan boniques
com deuen ser les cases per dintre
plataners
la font i les cases d'arquitectura
singular fan de l'indret
un lloc sumament tranquil
aquesta font té caps
de lleó, com aixetes
com a símbol de l'aigua pública
de Solsona
ja que les altres fonts de la ciutat
tenen els mateixos brocs
a la plaça de Sant Roc
dos personatges importants de Solsona
ens asseguren que aquesta és la ciutat del món
que té més gegants per metre quadrat
aquí, en aquesta plaça
en un restaurant ple d'història i d'art
gaudim de l'especialitat de la casa
l'estupenda vedella amb bolets
tot contemplant els quadres
complen les parets
quadres amb gegants, el drac
fotos magnífiques dels entorns de la ciutat
finalment, després d'aquest agradable passeig
pensem que a Solsona
s'uneixen profà i diví
a través dels seus variats gegants
i aquesta bellíssima
mare de Déu del claustre
tan venerada
arreu dels entorns
La visita ha valgut la pena
no us sembla?
Sí, i tant
El CSI
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
i segons la vestimenta de l'home, aquest seria un esclau.
Encara que la versió més extesa és la que parla d'un camperol de valls
conegut amb el nom de xat de Benages sobre el que es diu que a finals del segle XIX
va donar un ús a les cebes velles brotades a la brasa,
però es va distreure i se li van cremar.
I va ser per atzar quan va descobrir un sabor curiós i molt bo,
la cebolla, la ceba, havia adquirit una textura molt tendra
i un gust com un toc dolç.
Un toc dolç.
Se les va menjar acompanyat d'una salsa semblant al romesco més lleuger.
O sigui, sembla ser que aquesta manera accidentada
es va inventar la recepta que avui en dia mengem com els calçots o les calçotades,
un nom dels plats típics per excel·lència del patrimoni gastronòmic català.
I es diu des d'aleshores que les famílies de valls van començar a celebrar
menjars festius a les masies fent calçots a la brasa.
I amb el pas del temps, la calçotada és un aconteixement i un menjar tradicional
que amb els anys i per fortuna ha arribat a tota Catalunya i més enllà.
El calçot de valls està protegit per la indicació geogràfica des de 1995,
un distintiu de qualitat europeu que otorga amb alguns productes una funció del seu origen.
Les calçotades s'acostumen a celebrar a finals de la tardor fins al mes de març
o a principis d'abril, segons la temporada.
És un plat del menú típic de calçotada, són els calçots,
normalment entre 10 i 20 per persona,
que se serveixen amb les teules per mantenir la temperatura
i amb la salsa típica que els acompanya,
o la xativada o bé una varietat de romesco.
Després se solen menjar altres hortalisses a la brasa
amb pa torrat, sucat amb tomàquet,
acompanyat de vi negre o de cava.
I per postre es solia menjar una taronja.
Però últimament...
Què? Aviam.
Però últimament s'ha introduït també la crema catalana
i altres elaboracions de pastalaria.
Això pel que fa a les postres.
Però no diem que acompanyem amb els calçots
bones botifarres i bona carn a la brasa.
És que aquesta de no és muy ecològica.
És muy vegetariana.
Els calçots s'han de coure amb llama viva.
Sí, sí, perquè es crema.
Com se diu les ceps, que són sarmientos?
Sarmientos, en castellà sarmientos, sí.
I se serveixen tal com surten de la parrilla.
S'han de pelar-los i mullar-los a la salsa
des de fa uns anys.
Però no tothom sap pelar-los, eh?
No, no.
S'han estirat les tres puntetes de dintre.
Sí, sí.
Hi ha que pelar-los i menjar-los amb la salsa.
I des de fa uns anys, sobretot als restaurants,
és costum posar-se un pitet
per evitar d'atacar-se la roba.
Però tradicionalment el pitet no s'utilitzava.
Així que es menjaven calçots, que seria...
I es posava un fet d'un porc.
Cada any se'n fan unes collites
aproximadament de 55 milions de calçots,
el 10% dels quals porten l'etiqueta
de denominació d'origen I-G-P, calçot de valls.
Molt bé.
Molt bé.
Bé, doncs la pròxima vegada anirem a menjar calçots.
Sí, però sense posar-se guants de plàstic, eh?
Ah, sí, sí, no.
I ara ja es posa...
Es frutar-se els dins.
No, amb el pitet, sí,
perquè acabes fet una porqueria.
Doncs ja està.
Molt bé.
Aviam, Jean-Marie, tu què has portat avui?
Ah, mira, avui parlarem de la puntualitat.
Ah, ah.
O sigui que estaves disgustat
perquè sempre arribes al primer, no?
Bueno, bueno.
Està acostumat.
Sí.
Tratant amb senyores, oi, a vegades?
És un acostum més.
Bé, com hagi llegit això...
Ja ho parlaré, ja en parlaré.
Molt bé.
Bé, la puntualitat està lligada al control del temps,
la qual cosa no era necessari
fins que va arribar la industrialització del país.
Llavors les persones van tenir la necessitat
d'arribar a treballar a les empreses a l'hora convinguda.
El problema era que quasi ningú es podia permetre el luxe de tenir un rellotge.
Estic parlant dels primers anys del segle passat.
Les empreses van haver d'instal·lar sirenes per indicar les hores de començar
i acabar les jornades de treball i, a la vegada, els ajuntaments també van instal·lar rellotges
als campanars de l'església, principalment.
De mica en mica, la gent més adinerada va començar a comprar rellotges de butxaca primer
i de canell més tard, fins a arribar a ser el rellotge honest i imprescindible.
Tornem a la puntualitat.
Quins són en guany els països en els quals els seus ciutadans són més puntuals?
Suposo que els anglesos.
Doncs sembla ser...
No.
Aquí no hi figura.
No m'he pas inventat.
Deixa-ho a tret un article.
Ja, ja, ja.
Doncs sembla ser que els cinc primers països en el ranqui mundial són Alemanya, Suïssa, Japó, Suècia i Holanda.
Oh.
I, a l'inversa, quins són els pitjors?
Aràbia Saudita, Índia, Nigèria, Quènia i la Xina.
Mm-hm.
Del més puntuals, quatre són europeus del nord, l'altre asiàtic, el Japó.
Tots amb un nivell cultural remarcable.
Uns amb una alta demografia i els altres més baixa.
Del pitjors, el denominador comú són l'alta demografia, amb un analfabetisme secular.
I, fins i tot, fa poc, quasi no tenien indústria.
Per tant, per ells el temps no valia per res.
I el nostre país?
Són les persones puntuals?
Ja.
Doncs hi ha gent de tota mena.
Sí.
Però encara ens falta arribar al nivell dels altres europeus del nord.
Per això, ells són europeus del nord.
Nosaltres som del sud.
Nosaltres som del sud.
I, a més a més, llatins i mediterranis, home.
Bé, segurament els que no són puntuals no s'han preocupat mai de pensar que la seva actitud és prepotent.
Que m'esperi l'altre.
Jo sóc més important.
Per això, arriba-te l'últim.
En qualsevol cas, és una falta greu d'educació i menyspreu envers els altres.
Molt tant.
Si on fa negocis a l'estranger, a països del primer món, que vagi molt en compte de ser puntual, perquè no li toleraran ser impuntual.
Ser puntual indica ser una persona adequada i curosa, amb el temps de les altres persones.
Val la pena pensar-hi.
Oh, i tant que sí.
I tant que sí.
Molt correcte.
Si ha fet el discurset, avui.
Sí.
No, no, però és veritat, eh?
El que deia ara el Joan Maria és això.
És una mica abusat el temps de l'altre.
És una falta d'educació i curtesia.
Jo puntual, em té que passar un dalt a baix perquè no sigui puntual.
Jo també tinc molta mania d'arribar a l'altre.
Jo per la feina, perquè a la feina tocaven campanes i havies d'estar allà.
Ah, hi havia cinc minuts de campanes i havien d'estar allà i ho sento, s'havia de parlar.
A les escoles, l'entrada és a les nou i a les nou i cinc, tanquen la porta.
I tant.
És el mateix.
És una regla.
En anglès, que també eren puntuals i aquí no ha sortit en l'article, però bueno,
n'hi ha dues preposicions, una que es diu on time i l'altra in time.
On time vol dir just.
El temps.
No, no, no, on time vol dir puntual.
Puntual.
Please, time o'clock on time, come here, vale.
Sí, sí.
En canvi, in time vol dir tens marge.
Però marge sempre abans va anar en temps.
No, no, no passar del temps.
Molt bé, aviam quants minutes no es queden?
Sí.
Carles, quants minuts ens queden?
No, no ens fa cas.
Bé, és igual, mira, comencem.
L'actualitat automobilística sembla estar molt encaparrada
en donar la raó al nostre company en Joan Maria, ja que en un article d'una publicació especialitzada llegíem el titular següent.
Viatjar en un cotxe elèctric és cinc vegades més barat que en un de benzina.
L'article diu així.
Els vehicles elèctrics atrauen cada cop més a un públic que considera que per segons quina sigui la mena d'usos és una opció més rentable.
A més, hi ha una raó que pot resultar molt convincent.
Un viatge en un cotxe elèctric costa cinc vegades menys que en un cotxe de combustió.
Aquesta és una de les raons que va inclinant a poc a poc el favor del públic comparador cap a aquest tipus de vehicles.
Segons els últims estudis de mercat, en aquest moment el 57% dels compradors no descarta comprar un vehicle elèctric o híbrid.
Inconvenients.
Preu inicial, que és considerat car.
A més, que els punts de recàrrega són encara insuficients, sobretot per les distàncies de més de 100 quilòmetres.
Malgrat això, la tendència va canviant lentament i els fabricants estan incrementant les inversions per reduir aquests inconvenients.
A poc a poc els preus van baixant i l'autonomia s'incrementa.
I si es segueix aquesta línia de fabricació, l'estimació és que l'any 2020 hi haurà sobre uns 20 milions de cotxes elèctrics en tot el món.
De moment, el passat 2017, es van registrar a tot l'estat 8.645 matriculacions d'aquest tipus de cotxe.
Una xifra que suposa un augment del 82%, comparant-la amb la de l'anterior, 2016.
D'altra banda, l'estalvi de diners resulta incontestable quan parlem d'estalvi de combustible.
Recórrer 100 quilòmetres amb un cotxe elèctric costaria 1 euro en 20 cèntims, sempre i quan la recàrrega s'efectués en tarifa nocturna,
mentre que el cost de combustible fòssil, o sigui benzina, és de 5 a 6 euros, segons els models.
Resultat, de 4 a 5 vegades més car.
També s'ha de tenir en compte les possibilitats de subvencions, que va prometre l'anterior govern, encara que sense aprovar, en tot el que va d'any.
Aquests eren prou atractives.
Fins a 5.500 euros per compra, més els mils que s'aporten pels punts de recàrrega.
També hi ha promeses econòmiques d'alguns concessionaris, comunitats autonòmiques i ajuntaments.
Tot sigui per afavorir l'ús.
I atenció, avantatges fiscals.
Els vehicles elèctrics estan absentes de pagar l'impost de matriculació.
Arreu d'Europa tampoc es paga, l'únic que paga és Espanya.
En algunes províncies tenen descomptes especials en l'impost de circulació, que poden arribar al 75%.
També tenen avantatges en l'aparcament de segons en quines ciutats, perquè a la seva majoria aquests vehicles estan absentes de pagar-ho.
Quan el manteniment, segons dades donades per l'AudioDatex, el manteniment d'un cotxe elèctric és un 56% més barat que el d'un cotxe de combustió,
ja que té un 60% menys de peces per a revisar.
I finalment, la contaminació acústica, segons molts dels especialistes dedicats al control del soroll del trànsit rodat normal,
aquest ocasiona el 80% de l'accés del soroll que les ciutats poden suportar,
degut al funcionament dels motors i dels trups d'escapament dels cotxes de combustió.
Amb totes aquestes dades, sembla ser que tot són avantatges en un principi.
I una de les més importants, la contaminació ambiental.
Però, a mi personalment, m'escamen, i perdoneu, pel mot intempestiu, tantes avantatges.
No us semblen masses avantatges?
I quan passi el temps, què passarà?
Tu què em dius, Joan Maria?
Mira, entre altres coses, és veritat que és un dels futurs,
perquè almenys a la ciutat no et meten, pel tub d'escapament no meten res, per tant és més net.
Sí, però l'electricitat sí que s'ha de fer.
I si fem l'electricitat aquí amb el carbó o amb altres coses brutes,
el que fem és treure d'un lloc a un altre.
I amb això no arreglem res.
Tinguem en compte que Vic és un lloc al mig de muntanyes, que era tan maco,
i per tant deu que respirava molt bé,
doncs ara resulta que, com que la marinada porta tota la contaminació de Barcelona cap a la zona de Vic.
Ja tenen greus problemes de contaminació de Vic.
Per tant, amb això dels cotxes passarà el mateix.
Passarà igual.
Necessitarem a l'electricitat, que la produirem en un altre lloc.
Aquí estarem més nets, però la brutícia la portem en un altre lloc.
Portem cap a una altra banda.
Per tant, no arreglem res.
Primer, totes les coses que són una energia neta, eòlica,
la de les plaques solars i tota la mandanga,
està subvencionada, grans propocions.
De cop i volta o van tallar?
Van tallar.
Sí, sí, sí, en sec, eh?
Ara anem tard.
El govern no ha fet res.
No tenim ni enxufes, no tenim prou electricitat pel cotxe.
Ara en venem 8.000 a l'any, segons diuen aquí.
Sí, sí.
Bueno, sobra un milió, no és res.
No és res.
Segurament d'aquí dos anys, aquí l'any 2000, diu que...
2020.
2020.
Bueno, el 2020 és d'aquí dos anys.
Sí.
De 8.000, què anirem?
100.000?
Res.
Bueno, 100.000.
Hi haurem muntat totes unes infraestudes al carrer,
que valen molts cèntims de connectar.
Sí, tant.
I llavors ens vindrà el cotxe de motor de combustió,
perdó, de combustió, d'hidrogen,
aquest sí que no contamina,
i tot aquest gàstol ho haurem fet per res.
Però això trigarà molt,
perquè els grans lobbies que tenen la gasolina,
el seu guany,
ja ho aniran frenant, ja ho aniran frenant.
Però el cotxe d'hidrogen és una realitat.
Hi ha marques que ja el tenen.
Sí, però ja fa més de 20 anys que es parla d'això.
Tanto de fer molt de gas, tu ara, per aparència.
Hidrogen era el que tu funcionava, el sepel·lín?
Sí.
Era, funcionava amb hidrogen?
Hidrogen, sí.
Hidrogen, sí.
Hidrogen, sí.
Ara no parlis del sepel·lín.
Si es protèm igual, malament, eh?
És que és un dels retards per assegurar-se
que els dipòsits que el hidrogen són prou segurs.
Aquest és un dels problemes tècnics que hi ha.
Si no ja feia fa anys que està inventat.
Sí, ja hi ha.
Però bueno, ens podem trobar això,
que fem molt de gas, tu ara,
electrificant les cases i els...
i després surti massivament.
L'altre combustible.
Jo l'hem llençat molts diners.
Sí, sí.
Què està passant en molts diners?
Doncs ja sento la sintonia així de fons.
Això vol dir que el Carles ja ens diu
que hem complert el nostre temps.
El cupo.
El cupo.
El millor seria que per la ciutat
ens acostuméssim a anar caminant
i el transport públic.
I qui pugui, qui pugui, no, no exigiu tant caminar.
Perquè la red de metro que tenim a Barcelona
hi ha no gaires ciutats al món que la tingui.
Sí, i tant.
El que passa és que hi ha molta gent
que s'ha acostumat tota la vida a anar en cotxe
i no hi han baixat mai en aquell forat.
No el deixen ni per anar a comprar aspirines a la permacció.
O i tant, ha de ser de porta a porta.
Bé, doncs, nosaltres, mentretant,
estarem esperant-vos el dimecres vinent.
per si us podeu interessar
per aquests temes que portem aquí
al vostre enteniment.
Aviam què us sembla.
Mentrestant, recordeu que el dissabte
tornem a ser en aquest mateix programa,
en segona audició.
Fins aleshores, senyores,
molt bona tarda.
Tarda, perquè encara fa bo
i fa fa llum.
Ara són les 9 i encara està la claretat.
I si no, doncs, molt bon dia.
Que migdia també és molt bonic.
Que d'aquí al dissabte segurament no plourà, senyors.
Estigueu content.
No ho sé, no ho sé, eh?
Jo no ho asseguraria tant.
Com deia el poeta,
com més fos és quan hi vaig calor.
Sí.
Molt bé, senyores, senyors, passiu bé.
Adéu-siau.
Ara escoltes
Ràdio d'Esvern
Sintonitzes
Ràdio d'Esvern
La Ràdio de Sant Just
98.1
Ràdio de Sant Just
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern