I ens retrobem dintre de 4 setmanes. 4 setmanes. Una abraçada a tots.
Sintonitzes la ràdio de Sant Just, 98.1, 98.1, 98.1, 98.1, 98.1.
Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Música
Al Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. És una cosa molt dura, la pujada de l'IVA. Està menjant pel costat de feina i veus que són gent més o menys preparada. L'única solució jo veig que ha de ser alguna cosa revulsiva com el que va passar a Islàndia.
Cal posar alquimisme on n'hi ha. El Juden està al costat d'ells perquè hem de trobar alguna solució. Sigui que sigui que estigui davant. El principal són els interessos de Sant Just. Sempre se t'acosta algú que té alguna pregunta o que té alguna resposta. Perquè n'hi ha d'esperança, si es fa bé. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1.
La penya del morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'exterràdio. També parlem de televisió, esports, bandes conorats o fins i tot notícies positives. Cada setmana connectem amb el casal de joves de Sant Just, fem un caracar amb les de segon d'ESO i parlem del que no hem de fer a l'antiagenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres i agentes de concert al cinema. Smooth.
De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, l'smooth jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. T'hi esperem.
Ens trobareu a les escoles, carrer Montserrat, número 2.
Seixanta. I més...
Ens diu un ciutadà de nom Bruno, via Facebook, que està fins al capdamunt de tantes efemèrides, que si el dia de les dones, el dia dels nens, el dia dels drets humans, el dia dels gais, el dia dels avis, i que totes les commemoracions, afirma, venen d'alguna barbaritat que han comès uns grups de persones en contra d'unes altres.
Només salvaria el dia de la marmota, diu en Bruno, amb molt sentit de l'humor. Per nosaltres això de la marmota... Serà per dormir, no? Ens sona una mica folclòric, no? Perquè és el mètode que fan servir alguns grangers dels Estats Units i el Canadà per anunciar la fi de l'hivern en ple mes de febrer. Ho hem vist molt per la tele.
Si la marmota, en sortir del cau, no veu la seva ombra perquè hi ha núvols, deixarà d'hivernar i és senyal que l'hivern s'acaba. Si fa sol la marmota, veu la seva ombra, gira cua i se'n torna del cau.
L'hivern va per al llarg. I aquesta cerimònia amb tot de senyors amb barret de cop alta entorn de la marmota. Sí, com tu dius, és puro folclore. El dia de la marmota cau aproximadament entre mig del solstici d'hivern i l'equinoxi de primavera. Això aquí també és, aquest temps. Per aquests varals, hem encetat el mes de març. Del qui diu una dita valenciana...
El març comença com una cordera i acaba fet una fera. Si a més ho diu la senyora Rita Barberà, cantant el caloret fallero, s'acaba l'hivern en una mascletà. Ui, i tant. Però aquí, com a bons enjustencs, estem a punt de celebrar el Dia de la Dona, que serà el proper cap de setmana. I en parlarem tot seguit aquí, a Ràdio d'Esvern,
en el 98.1 de la freqüència modulada, fent el programa 60 i més. Per a totes i tots els qui ens vulgueu escoltar. Benvinguts, oients desvernians. De nou sortim en diferit. Tant i tant que ens agrada fer-ho en directe, però el futbol rei dels esports és el qui marca els patrons i els nostres estimats tècnics han de ser presents als espais del poble on els partits es poden veure, viure, patir i gaudir
en rigorós directe. Avui, Vilareal-Barça, la sala Piquet de l'Ateneu, de 8 a 10 del vespre. Partit de tornada de les semifinals de la Copa del Rei. De nou, una servidora, la Joan Algarra, junt amb els meus companys, en Carles Hernández Rius i Pere Olidé, ens disposem a compartir aquesta estona de ràdio, esperant voluntaris que ens proposin nous reptes, que vinguin i que ens ajudin a millorar continguts.
El proper dimecres, dia 11, si no sorgeix cap imprevist, tindrem de convidat al nostre programa el senyor alcalde de Sant Just, Josep Perpinyà. Aviam si les seves moltes ocupacions li permeten de venir al nostre programa. Esperem que sí. L'esperarem molt, molt, molt il·lusionats. Carles, i esperem que ho pugui fer en directe, perquè donar un alcalde a un llaunat quedaria molt malament, no?
Vinga. Doncs posa una mica de música. Música
Fins demà!
Molt bé, molt bé. Esperamos que si viene no sea aquella noche la última vez. No, res. Que jo que vingui moltes vegades. Moltes vegades, moltes vegades. Avui, dimecres, dia 4 de març del 2015, i a punt de tenir lluna plena, setmana segona de quaresma i festivitat de Sant Casimir, príncep polonès, demà dijous Mare de Déu de l'Àfrica, divendres Sant Oleguer, bisbe de Barcelona...
Dissabte, dia de la dona, i santes perpètua i la seva serventa Felicitat, màrtirs. I diumenge, dia 8, tercer de quaresma i festivitat de Sant Joan de Déu, fundador de l'Orde Hospitalari, que avui porta el seu nom. És el patró dels malalts i dels bombers.
La setmana passada vam parlar de l'any nou xinès i en altres programes hem parlat de diferents cultures i les seves tradicions. Aquests dies, que tant es debat, si a les escoles cal adoctrinar o ensenyar a pensar, els avis convé que ens quedem en segon terme i que siguin les ampes
els mestres i pares que arribin a un bon acord perquè ètica i espiritualitat siguin compatibles i la història de les religions, de totes, arribi d'una manera ben entenedora als nostres nets i netes, sobretot als que fan primer i segon d'ESO.
Ens ha semblat molt adient el dipti publicat per la Delegació Diocesana d'Ensenyament del Bisbat de Sant Feliu sobre religió a l'escola. El podeu trobar a la web bisbatsanfeliu.cat o bé trucant de dilluns a divendres de dos quarts d'onze a dos quarts de dues del matí al telèfon 93...
Repetim. Qui paga l'ensenyament de la religió a l'escola pública?
Què diu el dret internacional sobre ensenyament? Quina diferència hi ha entre la catequesi i l'ensenyament de religió a l'escola? Tot això trobareu les respostes en aquest díptic i també, com hem dit, a la web del Bisbat.
I també a la parròquia del Sant Just i Pastor trobareu díptics d'aquests al vostre abast. Els infants i adolescents constantment ens fan preguntes. Els avis fins i tot ens sorprenen a vegades de fins on arriba la curiositat infantil, que per ser res molt saludable. Sense curiositat ningú no aprendríem res. No haguéssim avançat. Mai, mai.
Els nens demanen respostes senzilles i convincents. Si diem... Ja ho entendràs més endavant. Oi, mira, nen, d'això no sé res. O d'això no es parla. O d'això no se'n parla. Els nens no parlen d'això. Malament. Malament perquè quedem com uns tanoques. I si allò que els diem ho fem amb amor...
que per cert és l'amor, la gran missió de la família, nets i netes veuen ben clar que aleshores la nostra experiència sí que val i que és fins i tot, no és que fins i tot, és que és així, és llavor de vida. I ara sí, parlem del Dia Internacional de les Dones i el seu significat.
Reconegut per la ONU en defensa dels drets de les dones, l'Internacional Women's Day comemora els inicis de la revolució industrial quan àmplies capes de la població femenina es van incorporar a fàbriques i tallers, sovint en salaris inferiors als dels seus companys masculins. Sovint, sempre i a més ara també.
Sí, sí, malauradament estem al segle XXI i avui estan mirant en grans empreses que ara han renovat la seva plantilla de dirigents, no sé si plantilla es diu bé en català, com es diu plantilla en català, sí, es diu plantilla, no? El Carles em diu que sí, doncs endavant. La majoria segueixen sent masculins.
Però a banda d'això, feina per feina als tallers i a les fàbriques, el que fa un home està molt més pagat i ben considerat que no el que fa una dona sent a parts iguals. Plenament d'acord. Ho he viscut i he vist que és així. Dic una cosa, una salvetat. Quan jo treballava a la ràdio...
el meu company i jo i tots els companys guanyaven igual les locutores que els locutors. O sigui, era una cosa... Fèiem les mateixes hores i cobraven el mateix sou. Molt bé, això és que va ser... O sigui, va ser... I fa moltíssims anys, però mira, allò era una excepció. Va reivindicar molt bé els teus drets, em sembla molt bé, perquè anys enrere...
ara estàvem parlant de quan ve això del Dia de la Dona, Catalunya no va quedar al marge d'aquestes desigualtats. 3.500 treballadores del sector tèxtil d'Igualada es declaraven en vaga l'any 1881. Algunes d'elles van ser severament castigades
sense arribar, això sí, als extrems de les 142 dones que van morir cremades al seu lloc de treball en una fàbrica de cotó a Nova York l'any 1911. I no van morir cremades perquè hagués caigut involuntàriament. No, no, perquè l'amo va calar foc a la fàbrica. Les van tancar... Van tancar les portes i van calar foc.
Exactament. O sigui, va ser com una mena de mostra del que podia passar si tornaven a revelar-se. No, no, és que ja no es podien tornar a revelar-se. Elles no, però altres sí. Això va ser un exemple. Ho va fer, per exemple, i a més van dir amb tota la barra, com que dones n'hi ha moltes, si vosaltres us ho carrimeu, aquí en tenim unes altres. Això mateix. O sigui, és la infàmia més gran que s'ha fet contra la dona i a partir d'aquí, a més, va sorgir uns moviments sufragistes i feministes amb molta força. Sí, sí.
I ja que parlem del dia de la dona, ve molt a compte aquest article que ha escrit la Gina Pol Iborràs, regidora de polítiques de gènere. Diu 2 més 2 igual a 5.
El trobareu al vostre bolletí a les bústies. No llenceu les bústies, que jo trobo a vegades entro l'escala i veig tirats els bolletins. No, i després la gent diu que no se n'entera, que a Sant Jus no es fan coses, quan al revés, es fan potser massa per la quantitat d'habitants que té el poble. Sí, perquè a vegades no dones a l'abast d'anar als mateixos actes que coincideixen a les hores. No, perquè se sobreposa l'un sobre l'altre.
Però, sisplau, no llanceu el butlletí, perquè precisament és a les búcies de tot el poble, perquè esteu informats, us ho recordem. Bé, diu la Gina Pol, és evident que hi ha una errada amb aquesta suma, 2 més 2 fan 5.
Tothom coincidiria, fins i tot la meva filla de sis anys. Com a societat estem preparats per veure l'error matemàtic, perquè durant molts de temps l'escola, la família i la vida diària s'han carregat d'ensenyar-nos-ho. En igualtat i llibertat de les dones, els errors a detectar són molts, però sovint no es tenen les eines escolars, familiars o quotidianes per reaccionar.
Sovint l'estereotip social que s'ha imposat al llarg dels anys condiciona la nostra mirada i pensem que són normals determinades realitats. Ser-ne conscient ja és un pas i actuar en la següent conseqüència.
A Sant Just fa 15 anys que es treballa en sensibilitzar, coeducar i formar en matèria d'igualtat. No és fàcil incidir en les realitats socials. Per fer aquesta conscienciació, l'Ajuntament va desenvolupar el Pla de Gènere 2006-2010, que va ser pioner en el seu moment, ara que acabem d'aprovar el segon pla, 2015-2018.
Hi ha línies d'actuació que es mantenen com es va actuar davant de la violència masclista que existeix tant a Sant Just com a altres llocs, o bé fomentar l'ocupació femenina i el lideratge. Impulsar la producció cultural femenina i la recuperació de la memòria local de les dones és una altra actuació fixada en el segon pla de gènere.
I ja tenim el primer resultat d'aquesta aposta iniciada a finals dels anys 90. Aviat podreu llegir la primera miscel·lània que recull la història, les vivències i els pensaments de 50 dones de Sant Just nascudes durant la primera meitat del segle XX,
Coneixer la seva història permet recuperar el llegat històric de les dones del nostre poble i ser conscients de les desigualtats entre dones i homes que han anat evolucionant des dels temps de la República fins als nostres dies. El llibre és fruit de la col·laboració de prop de 200 dones i homes de Sant Just i aquest exemple de treball col·lectiu és el que hem de seguir impulsant.
Si volem que dos i dos facin quatre en igualtat, només podem fer una cosa, aprendre a sumar voluntats fent una nova mirada basada en la igualtat real entre dones i homes en tots els aspectes de la nostra vida.
com les dones de la primera meitat del segle XX comencen a trencar els estereotips de gènere. També és informació del butlletí municipal. Quan llegim les vides de les 50 dones que formen part de la miscel·lània, observem que la majoria han estat i són conscients de les desigualtats entre dones i homes en molts aspectes de la vida.
Algunes reivindicaven la seva participació en activitats i treballs tradicionalment adjudicats als homes.
La Concepció Amigó Rius va tirar endavant una empresa juntament amb les seves filles i des del primer moment li va semblar que calia que la primera empleada fos una noia. En el camp de l'educació tenim diverses mestres que van ser innovadores fins i tot en plena època franquista i que van haver de lluitar contra els prejudicis sobre la vàlua de les dones.
La Carme Pérez Verdú recorda que els infants se sentien humiliats perquè havien d'estudiar amb una mestra i que ell els va dir «Tan sap un home com una dona, tampoc pot ser un mestre com una mestra».
La majoria opina que la situació de les dones ha canviat en positiu i que les pròpies dones han estat les artífecs d'aquests canvis. Algunes de les transformacions que més valoren són la independència econòmica i els espais de llibertat guanyats per les dones.
Així, la Glòria Pino Monclús creu que avui en dia una dona és lliure perquè té la seva feina i el seu sou i no ha de dependre del seu marit. En aquest sentit, la Maria Camps García considera que l'avenç més gran de les dones en els darrers 50 anys ha estat sortir de casa i fer-se visible fora de les parets de la llar.
Malgrat aquests canvis, creuen que falta molt per aconseguir la igualtat real entre dones i homes. Encara avui són assassinades moltes dones pel fet de ser dones. Encara avui dia, a igualtat de dificultat i de responsabilitat en els llocs de feina...
Els salaris de les dones són inferiors al dels homes. Encara avui dia no hi ha corresponsabilitat homes-dones en les tasques domèstiques i de cura. En aquest sentit, la Joana Algarra-Retxe diu en el bolletí que tots podeu llegir...
Perquè sí, tenim molts drets, tenim veu i vot, estem a les institucions, però ens hem carregat d'una feina extraordinària perquè encara no hem aconseguit que els senyors... Encara no hem aconseguit que els senyors es responsabilitzin que les coses han de ser...
al 50%, encara que jo no puc queixar-me, perquè a casa meva, el meu marit, des que es va jubilar, doncs ens compartim totes les feines de casa, i també vaig ensenyar als meus nois, perquè jo no tinc nenes, que les coses han de ser així, i ells també ho saben fer, o sigui que és una gran tasca aconseguida, però això és... perquè diu, no, si jo l'ajudo, no es tracta d'ajudar, es tracta de compartir.
Bé, posem una mica de música. Bé, posem una mica de música.
Fins demà!
Consulteu la web santjust.cat on trobareu tota la informació sobre les activitats del Dia de la Dona al nostre municipi. Trobareu ben detallat el recital poètic que tindrà lloc demà passat a l'Ateneu a dos quarts de vuit del vespre amb les poetesses Blanca Llum i Anna Pentinat.
Això demà divendres, o sigui demà passat dia 6 de març. Això mateix. També tingueu present la sortida en autocar organitzada pel grup Just Dona el dissabte dia 7 per assistir a l'auditori Atrium Viladecans per veure l'espectacle La Plaza del Diamante dirigit per Joan Oller i protagonitzat per Lolita Flores. Es tracta del mateix espectacle que l'estiu passat va ser estrenat al Teatre Espanyol de Madrid amb gran èxit de públic.
També el vermut per la igualtat el diumenge dia 8 de març i la presentació de la miscel·lània La història de 50 dones de Sant Just de la primera meitat del segle XX. Això serà més endavant, el dia 24. I crec que pels socis i socis del Centre d'Estudis Sant Justencs serà uns dies abans.
No, em sembla que no. Que és el dia 24. És el dia 24, o sigui, jo la carta que he rebut d'invitació és el dia 24. Doncs el dia 24, està claríssim. No us faci mandra consultar la web. A la Biblioteca Joan Margarit, a mig matí o a mitja tarda, segur que trobareu ordinadors disponibles. Us podeu connectar amb el vostre número de carnet de biblioteca i només escrivint l'adreça de la web estareu informats a l'instant. No cal saber informàtica.
si fins i tot el més petit dels meus nens ho sap fer. Però els nens ja han nascut amb una tecla al dit, eh? Sí, els de la nostra generació sí, perquè el primer que veuen quan es lleven és... Com funciona això, no? Clar, clar, de seguida. I a tot això, com deu anar el partit entre el Villarreal i el Barça?
Com que gravem en diferit, no ho sabem. Els qui ens escolteu en dissabte sí que ho sabreu, de fa dies, i podreu brindar per l'equip guanyador. Recordem, mentrestant, algun personatge famós que va néixer tal dia com avui.
La música és la passió predilecta dels nascuts en 4 de març. Joaquim Serra, compositor de Sardanes, va néixer l'any 1907 a Paralada, a l'Alt Empordà. El concertista valencià Artur Llàcer ho feia el mateix dia, però, de l'any 1913. El violinista català Javier Durull naixia un 4 de març de 1922.
Més enllà en el temps, el famós compositor italià Antoni Vivaldi naixia a la ciutat de Venècia un 4 de març de l'any 1678. De moment el meu net Guiu, que va néixer el 4 de març de l'any 2009, fa meravelles o fa el que pot amb el xilofón. Felicitats, petitó, i escoltem Vivaldi.
Fins demà!
Quina meravella, quina alegria aquest Vivaldi, el Gloria 586, 88. És que és una meravella. O sigui que, si tinguessin temps, escoltaríem fins i tot el cor, perquè el cos et queda ple d'aquesta joia.
És una meravella, l'Antònia Vivaldi. Una meravella, una meravella. Tant de bo els meus parents, que tots són músics. També arribessin a tenir aquesta vivacitat, i valgui una mica la consonància, i realment aconseguís la fama que va aconseguir el curar Roquillo. Tots els meus nets i netes toquen algun instrument i a tots els agrada la música. Imagina't. Felicitats. Tant de bo, tant de bo seguiu així, amb aquesta força envers la música, no?
Malauradament, també cada setmana ens toca recordar persones famoses que hem perdut. L'actriu Rosa Novell ens ha deixat cinc mesos després d'haver-la aplaudit cega i valorosa al Romea interpretant l'última trobada de Sandor Marai, dirigida per Abel Folk.
la recordem plena de vida, llegim fragments d'obres publicades per Planeta al costat de l'actor Josep Torrent, que també ja fa temps que ens va deixar. Certament, i a més la recordem també en moltíssimes altres obres, però jo recordo aquest... Clar, cadascú recorda les coses que hi ha viscut en primera línia, no? Quan es feien aquelles presentacions a la Terrassa Martini i que presentaves el llibre i aleshores venien uns actors a llegir,
molta gent era temps que encara se servien molts canapers i moltes coses gracioses. I n'hi ha més cèntims. Sí, i algunes senyores es llençaven, i senyors, de cap als canapers. I quan senties algun actor o actriu que llegia bé,
tot en un plegat es feia un silenci. I quedaven atents. I quedaven atents. Perquè és que jo diria que mai llegien. Rosa Novell i Josep Torrent interpretaven. O sigui, començaven a llegir i ja estaven ficats dins del personatge. Bé, Jordi Tardà, mort el passat diumenge, el recordem com un home de ràdio, de música i còmics. Era un tintinòfil apassionat. Tintinòleg reconegut. Jo destaco la paraula de tintin...
Tintinòleg, perquè un tintinòfil és una persona que s'estima molt allò. Però l'altre és el que ho publica. No, no, és un expert. O sigui, ell hi entenia molt.
Coneixia tots els personatges d'Ergell i del seu autor. O sigui, era veritablement un expert. Una llàstima. Tant joves. Tant l'un com l'altre, eh? No és el mateix dir un neurològic que un neuròleg, no? Naturalment. O un neurofílic. És una persona que estima... Vull conèixer les neurògiques. Estem avui de molta semàntica. Sí, sí, molta semàntica, exacte. Sí, sí.
També ens ha deixat el gran actor de caràcter Héctor Colomé, conegut pel gran públic gràcies al seu paper d'empresari a la sèrie Amar en tiempos revueltos. O a la pel·lícula Azul Oscuro casi negro i a tantíssimes altres obres que l'hem vist. I entre els homes de lletres, el periodista guionista d'Historietes, també un gran enamorat del còmic i novel·lista, un home molt polifacètic, Francisco González Ledesma, que moria abans d'ahir a Barcelona.
Premi Planeta 1984 amb Crònica sentimental en rojo. Més de mil llibres publicats, que es diu aviat. O sigui, aquest senyor, com deia sovint Vázquez Montalbán, molt amic seu, i a més compartien una passió molt gran pel gènere negre. Sí, i tant.
En una de les sessions de lectura de novel·la negra del club vam llegir, clar, una de les aventures de l'inspector Méndez. Evidentment, un dels seus personatges. Que és també protagonista d'aquesta novel·la del Premi Planeta. I que en Vázquez Montalbán el contava també, entre molts altres, diu «Estoy rodeado de personas que poseen la erótica del trabajo».
Això ens deia sempre de la gent que treballava molt. Erau maniàtics de la feina. Aquest senyor em guanyava perquè, junt amb González Ledesma, han mort tots els seus pseudònims amb els que signava, que no eren pocs. Enrique Muriel, Silver Kane, Taylor Numi, Sílvia Valdemar, Rosa Alcázar, Fernando Robles, i em sembla que encara me'n deixo alguns, eren alguns dels pseudònims que feia servir, uns per novel·les de l'Oeste, altres per novel·les robes,
Perquè es guanyava la vida amb aquestes novel·les una mica més senzilles per poder realment dedicar-se al que a ell li agradava, que era l'escritura una mica més sèria. I tampoc podia firmar amb el seu nom veritable els primers temps perquè va ser censurat i reprimit per la dictadura franquista. No, no, més que...
concretament com la censura franquista. I la censura franquista era molt rigorosa. I llavors el van acusar de rojo i pornògrafo. I clar, aleshores, un senyor acusat de rojo i pornògrafo no pot signar amb el seu nom. Clar, i tant. Bé, posem música. Música
Fins demà!
Bé, ara resulta que partalarem de Radiocultura. Notícia molt fresqueta. Sabuda i a la nit, gairebé a última hora. O sigui, la creu de Sant Jordi, per Neus Català, Josep Maria Espinàs i el doctor Joan Rodés, especialista investigador de tot el sistema digestiu. O sigui que són unes creus absolutament merescudes.
I molt especialment el doctor Rodés, investigador de les enfermedades hepàtiques. Hepàtiques i d'estómac també. I d'estómac també. Ha sigut un investigador fantàstic. Que ha saltat molt el pla d'actualitat aquests dies que tant es parla de l'hepatitis C, perquè ha saltat, com tots sabem... Clar, per aquest medicament que pot salvar vides i que és tan caríssim.
Dels altres dos personatges se n'ha parlat encara molt més, perquè en Neus Català els seus llibres i les seves vivències als camps nazis van ser extraordinàries. Més que extraordinàries, molt punyents i molt doloroses i molt actives. Però se'n va sortir molt valorosament.
I Josep Maria Espinàs té... De què parlem, del Josep Maria Espinàs? El gran mèrit d'estar en actiu durant tants anys que hem llegit tantíssims llibres d'ells. I en cada dia, sempre diu que cada dia escriu un article. Cada dia, cada dia. O sigui, que el publica? No, no, si a més el llegeixo jo cada dia. Vull dir, cada dia sóc un apassionat, un fan total d'Espinàs, perquè a la seva edat, que és tot un mèrit per la gent que diu... Per quina claritència aquesta persona. És que quan arribeu a certa edat...
La gent s'equivoca molt, o sigui, si no tens la desgràcia de patir un Alzheimer, quan tens més anys no és ex de res, al contrari. Ets molt de tot. Ets exacte. Perquè has acumulat molts anys d'experiència, encara que sigui un tòpic i a la gent no li agrada que es digui, però és veritat.
Jo dic que a vegades el meu títol de redactor ja no val per res, perquè ja no estic en actiu ni en cap diari ni en cap revista. Però continues. Però continuo. El que no em serveix és aquest carnet per entrar gratuït a algun lloc que em servia abans. Això ja no puc. No, no, no, perquè ha caducat. Home, és lo que hay, no? És lo que hay. I s'ha de pagar? La gent gran no tenim descomptes?
No, si ha caducat... Una cosa, tenim-nos compte com a gent gran. Com a gent gran. Però el carnet de premsa caduca, perquè el carnet de premsa... Clar, ja no pots entrar en segons quins llocs, clar. I llavors jo tenia carnet, tal quan estava a la revista Opinion, quan estava a Planeta, que quan treballàvem revistes, tenia el carnet per assistir a un lloc com a redactor, per prendre notes i passar-li a un periodista. Perquè no tinc, no soc periodista professional, però sí que tenia un carnet de redactor.
Llavors puc passar informació a un periodista. Això no ho pot prohibir nadie, no? Però vull dir, jo estic jubilat d'una empresa, però segueixo escrivint igual que segueixo dibuixant. Bé, com que celebrem com cal el Dia de les Dones, potser és el moment de veure la pel·lícula de les 50 ombres de Grey amb una mirada feminista. El Cine Baix de Sant Feliu la teniu encara en cartell.
Espereu algun Mr. Grey? Algun príncep blau carregat de calarons que us faci viure com a reines? Això sí, obeint-lo quan us demani obediència. I alguns assots, alguna fuetada, carinyosa o no, mostrant gelosia d'algun machito alfa que us hagi mirat furtivament. Em sembla que aquest xicot a mi no fa gaire el pes, eh? Jo no veig que sigui tan guapo.
Si heu estat fans algun dia de les novel·les de Corintellado, on els vicis de les seves heroïnes eren fumar compulsivament, posar-se mitges de reixeta i viatjar en 600, les 50 ombres és una visió de la dona del segle XXI.
que vola en helicòpter, van cotxes d'alta gamma naturalment en xofè, es mou entre senyoretes esculturals que obren portes, serveixen cafès, van i venen per edificis platejats i recorren a joguines sadomasoquistes per mantenir esvalutada la testosterona del mascle que vol triqui-triqui.
Això del triqui-triqui. Ho he escrit d'una manera molt subtil, però... No, no, això del triqui-triqui ho entén tothom, eh? Oh, clar, que ho entén tothom. Tu ho entens, Carles? Sí, oi? Sí, i tant, i tant. Ho hem posat ben entenedor, però és que la pel·lícula va d'això i a més és d'un... No, no, però he sentit a moltes persones que s'esperaven una altra cosa, eh? Oh, clar, és un... O sigui que aquella tan antipàtica de noves setmanes i media era...
Sí, nove setmanes i mèdia. Diu que era més forta i era una altra època. Sí, de forta no en té res, 50 ombres de Grey, i és senzillament una pel·lícula que se li ha fet una gran propaganda, ve d'una novel·la que ha estat molt llegida, que té un rerefons molt romàntic, entre cometes. I qui la digita aquestes? Les dones dels Estats Units.
Sobretot, no, aquí també he tingut moltes lectores. Sí, sí, sí, però ell ha sigut en un. I, sobretot, clar, el cinema què presenta? Un noi superatractiu i una noia superatractiva amb molta publicitat a darrere que diu que tal periodista i a tal... És la filla de la ex-dona de l'Antonio Banderas.
Exacte, i llavors ha sortit en molts titulars que ha sortit com la dona més maca del món o l'home més maco del món. Això sempre és relatiu i subjectiu. És molt subjectiu. Encara que hi hagi un jurat i que es valguin dels cànons que sigui, és molt relatiu, però una noia pot estar enamorada o un noi o una persona atractiva. La noia té cara de nena, però el xicot que vols que et digui, clar, no és mi tipo, ja està, i continuem.
Això sí, si el vostre fort són les pel·lis de guerra, és impactant l'última de Clint Eastwood, el franc tirador. Comença amb una homilia on el pàter diu que els homes es divideixen en pastors, llops i ovelles. A partir d'aquí, veiem quin és el paper que cada personatge li toca fer a la pel·lícula. Per sort, els que ens sentim artistes, ni que sigui una miqueta, no acabem d'encaixar en cap dels arquetips que ens proposa Mr. Eastwood.
Prou guerres que hi ha al món que veure més pel·lícules de guerra. El que sí encaixa plenament amb el nostre punt de vista és l'excel·lent exposició sobre la vida i obra del dibuixant i escultor Josep Llimona que hem pogut veure al Palau Barbier, actualment seu del Museu Europeu d'Art Modern. En ple barri de la Ribera, entremig del Museu Picasso i Santa Maria del Mar.
A la web neam.es trobareu una mostra molt ben documentada de la vida i obra d'un dels fundadors del Cercle Artístic de Sant Lluc commemorant els 150 anys del seu naixement.
i a més moltíssimes coses que de la vida d'en Josep Llimona la gent no la sabia ni remotament la sospitava va ser un gran creador si a vegades no saben veuen les seves estàtues i no saben realment de qui són o sigui que
No, i a més va tenir un cert menyspreu en la seva època per part de la gent dels quadregats, que els hi deien els germans llimons els lluquets, perquè els consideraven uns meapiles, com deien en aquella època, i no hi ha res més lluny de la veritat. Evidentment que eren creients i molt, evidentment que ho manifestaven a través de la seva obra, però tota aquesta quantitat de noesa que hi ha a les escultures,
que adornen monuments de Barcelona i de moltes altres ciutats, parteixen de punts del natural, que és el que m'agrada més de veure de l'exposició, on es veu que els models, aleshores com ara, són nois i noies despullats, inclús persones d'una certa edat, que posen davant d'ell i després ell els transforma
en obrers, els transforma en sants, els transforma en vergies... Tornem una mica al Renaixement, que també va ser el moment. Després va venir l'època tontorrona, que posaven fulles de pare a les estàtues perquè estaven nues, i se'n tornem-hi. Bé, i quan va intervenir el frate Sabonarola...
directament a donar ordres als dibuixants i pintors... Sí, llavors ja vam acabar. No, no, és que vam acabar, és que les mateixes models i els mateixos models que servien per... Pels nus. La nueza total i que representaven figures de la mitologia grega o del que fos, es van convertir en sants i en imatges de la doctrina catòlica. També perquè era un temps que molta gent no sabia llegir i escriure i havien de veure imatges i sants. Sí, això mateix.
I aleshores els pintors, que més cobraven de l'església, no van tenir més remei... Que senyir-se el que li deia l'església. El que manaven els canons, i llavors la model que posava Nua, se li posava un mantell de verge, se li canviava l'expressió de la cara, i la que havia posat, com una gràcia de l'època grecorromana, es convertia en una santa, en una mare de Déu...
en un Sant Antoni, en un Sant Roc, en el que fos. O sigui, el model que havia posat abans per ser un Hermosísimo Efebo es convertia, a la setmana següent, en un Sant Sebastià o en el que convingués. I també el nostre reconeixement, ja que parlem de dibuixants i artistes, per Ulisses Ponce López, de l'Associació d'Autors de Còmics d'Espanya, una d'associació de la que jo també n'estic, o sigui que és un col·lega... Estamos arrimando el asco a su sardina.
Sí, però me l'estimo molt perquè ha fet una cosa, entre les moltes, que fa molt positiva. I el seu còmic Un Mundo de Capacidades, que ens demostra el molt que podem fer per aquells a qui anomenem discapacitats, i que de vegades no ho són tant, el que tenen són unes capacitats diferents. Limitats.
limitades i diferents de les altres, i que gràcies al periodista i presentador Christian Galvez, per divulgar-ho la setmana passada dins el seu programa Passa Palabra, aquest còmic ha tingut una resposta que ni repuntament ens esperàvem ningú. O sigui que és el que fa quan una obra que hauria passat gairebé desapercebuda... Entre els mitjans. Entre els mitjans, o sigui, un ha tingut la difusió d'un gran mitjà com és Telecinco...
I moltes felicitats al jove emprenedor Daniel Rocinés, de Sant Boi de Llobregat, per aconseguir un contracte a nivell europeu de Marvel i Disney per divulgar les seves joguines de goma de personatges de còmic.
I no em diguis que tiro l'acqua bisardina, però és que moltes vegades la gent del còmic està vista com si fos una cosa menor, una cosa sense importància. No, no, realment, sempre ho dic, que molta gent s'ha aficionat a llegir gràcies als còmics que havia llegit a la seva infantesa. Però és que dins del món de la cultura, ser lector únicament de còmics també és el seu mèrit. Clar que sí. Perquè aquell eslògan que va fer servir una vegada el Ministeri de Cultura, que deia, d'on hi ha un còmic després sabrà un llibre,
Va ser respost per un altre que deia, donde hay un còmic, habrá luego 20 còmics. També val, no? També val. També val i també és cultura. Per tant, que un noi de Sant Boi, que ha muntat una petita empresa, hagi estat reconegut i ara pugui contractar treballadors i pugui fer créixer el seu negoci, doncs moltes felicitats a Daniel Rocinès. I també, eh? Molt bé. Doncs mira, la sala Parés ha canviat de la programació.
O sigui, des del dia 26 de febrer, Àlex Pronés, també un pintor jove i molt... A mi m'agrada moltíssim a casa, hi ha quadres d'ell i realment és d'un naturalisme extraordinari.
Jo tinc també la meva gran admiració per les persones que estimen tant la natura que per ells és la seva predilecció. Si tu veiessis, no sé si hi ha estat alguna vegada, en algun cercle artístic, el de Barcelona o el de Sant Lluc o qualsevol altre cercle artístic o escoles de velles arts, veuràs que hi ha persona que té predilecció pel paisatge i només pinta paisatges. Ara, altres que només per la figura humana, altres que només
per les natures mortes i per això hi ha 3 o 4 estudis i aquí va l'estudi de natures mortes posa una poma allà davant i es passa tota la tarda pintant una poma concretament aquest arbre tan nu perquè representa que és l'hivern perquè tot el paisatge és enfosquit però realment és extraordinari a mi m'agrada molt i a la vegada també aquest arbre és una simbologia un arbre nu té una simbologia o sigui la vida que està dormida
Però que la vida vindrà amb la primavera. Que espera un renaixement. Això mateix. I demà, aleshores, l'Alejandro Quincoces, que ja és un altre tipus de pintura. Un gran number one, un pintor de primera línia. La sala Parés sempre es posa...
Autors ja molt reconeguts. A vegades sí, a vegades no. També fa l'any la setmana del pintor jove, la pintura jove, i s'han fet unes mostres molt importants. Una vegada a l'any, i això és molt important que es faci. I el primer premi ja té el reconeixement de pintor de la sala.
I això és important. Això anava a dir, també ho fa el Celc Artístic de Barcelona i el Celc Artístic de Sant Lluc, que cada any fa una col·lectiva, i allà tots els socis hi exposem coses, i sempre hi ha la tria d'un o dos que els galeristes i els crítics consideren que mereixen passar al nivell superior d'anar a una fira Arco, per cert, és aquests dies, si tenen ocasió d'anar a Madrid... No sé si s'ha acabat ja...
És que es dura molt pocs dies. No arriba una setmana. Sembla que ja s'ha acabat. Jo hi he estat alguna vegada. Arco és que mostra totes les tendències. Des de la cosa més clàssica fins a la cosa més supermoderna i avançada.
De tot, de tot. O sigui, Arco és una mostra de totes les arts. Totes les tendències. De totes les tendències. Perquè actualment ha passat ja allò que ara toca abstracció i fa uns anys tocava figuratiu. No, estem al segle XXI i tant val l'hiperrealisme com l'abstracció. Tot depèn de cadascú el que li agradi. O sigui que la pintura és bastant subjectiva.
T'agrada una cosa o t'agrada una altra. Però sempre hi ha un jurat que determina si ets un number one o ets el 17.814. Suposo que en aquest jurat deu haver-hi pintors o persones de totes les tendències. I sobretot crítics que tenen un gran coneixement de història de l'art i són els que ho valoren. I aleshores, davant dels crítics, i també hi ha galeristes... Que a vegades també valdria saber si aquests crítics estan...
O sigui, són prou entesos per fer-ho. Jo diria que la majoria sí, eh? El que passa és que sempre... Sempre hi ha algun que... Sempre el que ha perdut dius... Mira, jo he vist aquí... Mira, i tu el coneixes força i a més parla moltes vegades dels mitjans, que és l'Artur Ramon. I el galerista Artur Ramon té un coneixement d'història de l'art amb una profunditat extraordinària. I se li veu en la seva manera d'expressar-se i en la seva manera de parlar. No, no, però té les seves tendències, eh?
O clar, però és que no hi ha ningú que no les tingui, o sigui, la imparcialitat no existeix, o sigui, cadascú té les seves preferències. Però que aquesta persona amb un jurat, clar, que llavors s'imposen la majoria dels criteris, però hi ha vegades que també han fet unes pifies extraordinàries. I sobretot està demostrat a la història de l'art amb pintors que els crítics van dir que no valien res i després valien una milionada.
Això és una altra història perquè moltes vegades el que una persona fa es revaloritza més quan és a l'altre barri. No sempre. En aquell moment hi estic pensant en alguns dels impressionistes.
Isidre, on ell va ser menys preat en el seu moment, els seus apunts i els seus dibuixos de gitanes... No, no, esclar, perquè a la societat en aquell moment les gitanes no tenien prèdicament. No tenien prèdicament. Però ell les trobava maquíssimes i trobava que era una manera molt idònea de dibuixar la societat.
reflexava una determinada societat que era menyspreada per la immensa majoria. Bé, doncs, Carles, ara, si de cas, saps què? Pots posar la sintonia de viatjar per Catalunya o ens esperem.
Bé, viatjarem per Catalunya i anirem a les valls d'Olot. Testimonis del temps. Els habitants de les valls de la Garrotxa han sabut avançar cap al futur sense fer malbé al passat. Avui hi conviuen amb orgull, tradició i modernitat. La Garrotxa és molt seva.
Un de fora, d'entrada, quan arribem, encara és un estrany i ha de demostrar que estima aquella comunitat perquè hi sigui benvingut allà on hi arribi. El sentiment de pertanyança a la Terra és molt arrelat. Els seus ciutadans avui s'enorgulleixen del seu origen i ho manifesten públicament conscients que al món les coses han canviat més i més de pressa que no pas allà.
Però, alhora convençuts, potser per les dificultats de sortir-ne per culpa d'unes pèssimes comunicacions, que han sabut crear una forma de vida autosuficient i que al mateix temps han estat capaços de projectar-se amb força cap enfora. Gent que ha volgut avançar sense perdre en cap moment la tradició. Una manera de progressar cap al futur sense fer malbé al passat.
Un passat que se'ns fa present en ponts medievals i en nombroses ermites romàniques, o els adormits volcans que conformen una de les zones més significatives del sudoest d'Europa. I a les valls, amb el testimoni de la romanització que encara es conserva a la vall de Vianya, o el de les reivindicacions remenses a la vall d'en Bas, on per cert hi vam estar l'associació de gent gran, i la vall d'Ostoles.
A la vall del Bac, portal de l'abrupta, ensinglarada i avui gairebé deserta, alta Garrotxa, és fàcil imaginar-hi històries de trabucaires. El present que es projecta cap al futur ja no passa per les fàbriques d'imatgeria religiosa, els famosos santeros olotins que van tenir tanta fama,
o per les reminiscències de l'antiga i reconeguda Escola Superior de Paisatge. Avui el pes el porten les indústries exportadores que s'han sabut situar a primera línia. El disseny, les noves formes d'art, les nombroses iniciatives turístiques han sabut posar al dia una economia que només en comptades ocasions ha entrat en crisi.
Us convido a buscar aquestes descripcions perquè les millors no són les literàries, sinó les que són fruit del descobriment personal. I, si voleu, ens ho podeu fer saber quan hàgiu anat a visitar aquesta part del territori català.
Art de fabular. La imaginació del romànic. Homes amb ales o animals amb cossos d'àguila i lleó... ...ens miren des dels capitells de les esglésies. Van ser fets per uns artistes que creaven... ...sense fixar-se'n en la realitat. Els picapedrers de les esglésies romàniques...
Tenien una imaginació desbordada. Molts no havien vist mai cap bèstia, sinó que n'havien sentit a parlar de les Reals i les dels Contes. Ara bé, amb quatre dades en tenien prou per agafar l'escarpa i el martell i dibuixar-ne una en un capitell.
L'església de Sant Joan les Fons, de la qual es té constància escrita des del segle X, n'és un exemple. A l'interior del temple hi ha un capitell que té esculpit uns grius, és a dir, un animal fabulós, que és maitat àguila i maitat lleó.
Aquí l'artista tenia molta llibertat perquè ningú, amb el pas dels segles, li pot dir res. Un altre capitell, però, té un cap de lleó amb unes faccions tan grotesques que o bé ho va fer per riure-se'n o bé perquè mai no n'havia vist cap. Un home verbut i dos alats.
Uns mostres quimeris també sorprenen a l'església de Sant Salvador de Vianya, que data del segle XI. En un dels capitells, una persona aguanta un, potser o més, d'un animal fantasiós.
La bèstia és desconeguda mentre que el personatge està més ben perfilat. I no és cap cas exclusiu de Sant Salvador de Villanya. A la parròquia de Sant Esteve d'en Bas, del segle XI, es pot observar un home verbut.
Un home vestit amb bales, i un altre també alat, però despullat, i encara més. En un altre capitell, una mare de Déu asseguda, és aguantada per dos àngels, un a la dreta i un altre a l'esquerra.
Mentrestant, el nen Jesús beneeix amb la seva mà dreta i sosté un llibre a l'esquerra. La imaginació dels escultors també es pot veure al temple de Sant Esteve d'en Bas. Un home agafa el cap d'un presumpte cavall que al seu torn té a les potes un altre home.
Aquest cavall està situat sota d'un altre que, per la seva banda, té cara humana. Més imaginació, tal vegada, als llibres, però de ben segur que als artistes del segle XI i XII és possible que de llibre no n'haguessin vist ni un. O sigui que us convido a veure aquestes meravelles que realment val la pena.
I ara parlarem de poesia.
Nascut el 3 de març a València l'any 1459, Eusias Marc va ser un poeta i cavaller medieval dels més importants del nostre món, del nostre segle d'or. S'han conservat d'ell 128 poemes manuscrits. Us diem un fragment del seu cant espiritual.
Diem només un fragment, perquè realment llegir avui Ausies Marc és bastant complex i has de mirar molt el diccionari. El que sí, podeu veure quan el consulteu, aquest cant espiritual el podeu trobar també a Google i a qualsevol llibre d'Ausies Marc publicat. Veureu que molts cans espirituals escrit després, d'en Maragall, de Sant Joan de la Creu,
de molts autors, tenen paraules i conceptes que hi ha en aquest can espiritual, els hi trobem. Llegim un fragment. Tan clarament en l'entendre no peque, com lo voler he carregat de culpa. Ajuda'm, Déu. Més follament te pregue, car tu no val sinó al qui s'ajude, i a tots aquells a qui a tu s'apleguen no els pots fallir,
i mostrar-te els braços, què faré jo, que no mereix m'ajudes, car tant com puc conec que no m'esforce. En la mateixa línia de voler obrir la ment al creador, Josep Vicenç Foix escriu 500 anys després. És per la ment que se m'obre a natura.
És per la ment que se m'obre en atura. A l'ull volós, per ell, em sé immortal. Puix que l'orden i encara hi ha enllà del mal. El temps és un i pel meu ordre dura. D'un home so i alluny tota pastura el meu llengui.
En ella l'irreal no és el fosc, ni el son, ni l'ideal, ni el foll que ho veig d'una aurança futura. Ens el present i amb l'ull a l'hora i enlloc, i el cremar dolç en el meu propi foc, fer de voler sense queixa ni usuri.
Del vell concert faig el meu càlid joc a cada instant i en els segles em moc lent com el roc davant la mar obscura.
Seguim, doncs, en el món dels cants espirituals, diem aquell que ja hem dit moltes vegades i el tenim memoritzat, no sabem si atribuït, atribuït potser sí, a Sant Juan de la Cruz o a Teresa de Cepeda i Aumada o a algun altre dels autors de l'època que diu «No me mueve, mi Dios, para quererte el cielo que me tienes prometido, ni me mueve el infierno tan temido para dejar por eso de ofenderte. Tú me mueves, Señor».
Muéveme el verte clavado en una cruz y escarnecido. Muéveme ver tu cuerpo tan herido. Muéveme tus afrentas y tu muerte. Tú me mueves, Señor, y en tal manera que aunque no hubiese cielo yo te amara y aunque no hubiese infierno te temiera. No me tienes que dar porque te quiera, pues aunque lo que espero no esperara, lo mismo que te quiero...
te quisiera. Aquest poema el podeu trobar a l'entrada del Santuari de Santa Gemma, entrant a Madrid el teniu allà escrit. Molt bé, bé. Hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més. Fins aleshores, adeu-siau. Adeu-siau.
Fins demà!
Ràdio 98.1 Ràdio 98.1 Ràdio 98.1 Ràdio 98.1
L'àdio d'Esvern, la ràdio de Sant Lluís, 98.2.