Seixanta i més...
Avui és dimecres, 26 de setembre de l'any 2012. Us saludem des d'aquí, Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada. El 26 de setembre és el 273 dia de l'any del calendari gregorià de traspàs, com és aquest any. Ens en queden 96 dies per acabar-lo.
Avui és festivitat dels sants Cosme i Damià i Santa Justina. Felicitats a totes i a tots els que celebreu el vostre sant aniversari. Moltes felicitats.
Esdeveniments als països catalans. Tal dia com avui de l'any 1997 a Barcelona, el ple de l'Ajuntament elegeix Joan Clos Batlle de la Ciutat. 2002, Barcelona es constitueix oficialment la plataforma Aturem la Guerra, que mesos després liderarà l'oposició ciutadana a la Guerra de l'Iraq.
Naixements als països catalans. 1863. València. Agustín Trigo Mezquita. Farmacèutic, industrial i polític valencià, alcalde de València, el 1931. Mort el 1952. Naixements al món. 1888. Londres. Anglaterra. T.S. Eliot. Thomas Stern Eliot. Escriptor.
Premi Nobel de Literatura, que va morir el 1965. I tal dia com avui de l'any 1919, a Santander, Matilde Camos, poetessa i investigadora. Va morir el 2012, o sigui, aquest any. En llegirem algun dels seus poemes al final del programa.
Necrològiques als països catalans. El dia com avui, de l'any 1923, a València, a l'Horta, moria Àngel García Cardona, metge. A l'any 1965, a València, a l'Horta, Ernest Martínez Ferrando, escriptor i historiador valencià. Necrològiques al món. Al món, al món. Westport, Connecticut, Estats Units.
Paul Leonard Newman, actor. Va néixer l'any 1925. Que no era altre que el magnífic actor Paul Newman. Del que ens recordem un munt de coses. Sobretot els seus ulls blaus. Aquella cara de bona persona, encara que fes papers de dolent. Sí. Jo no el sabia veure, en papers de dolent. I com a festa i commemoració recordem que avui és... Dia Europeu de les Llengües.
I com hem dit que un dels personatges més destacats d'aquest efemèrides és l'inoblidable Paul Newman, comentem tot seguit una ressenya de la vida d'aquest gran actor. Paul Leonard Newman, Sheikhaix, Ohio, 1925, Westport, Connecticut, 2018.
fou un actor i director de cinema estadunidenc. Va ser molt apreciat en tant que actor, considerat com un dels darrers grans actors de Hollywood, del Hollywood daurat, però també en tant que persona, degut a les seves activitats en favors dels drets civils, defensar els drets dels homosexuals i a les seves nombroses obres humanitàries. Va romandre, casat,
amb la seva segona dona, l'actriu Joan Woodward, des del 1958 fins a la seva mort. O sí, que no era dels actors de Hollywood que feien el pendó cada dia, sinó que va estar casat amb la mateixa dona. No, no, no, no.
El que un es separi, es divorci dos o tres cops, és que s'ha equivocat dos o tres cops. Tampoc és fer el pendó, pobrec. No, no, no em refereixo a ell, al contrari. No, no, amb ell no n'hi ha ningú. Però tu saps que hi ha actors i actrius de Hollywood... Ah, sí, que ho tenen per norma, ho tenen per esport, però no. I a més dels seus molts matrimonis han tingut unes relacions...
Ah, però això ja no cal que siguin els actors, eh? Ah, no, no, no. No rengratem molt a la vida de moltes persones. Això forma part de la condició humana. Ja ho hem comentat alguna vegada. Hi ha qui té la necessitat de la promiscuitat i hi ha qui no. Hi surt de natural ser fidel. Tampoc és ni mèrit ni defecte ni una cosa o l'altra. No, no, no. Cadascú és com és i se l'ha de respectar. Doncs recordem ara alguns detalls de la biografia d'aquest gran actor. Newman va néixer, com ja hem dit,
a Sheikah Heights, una petita vila tocant a Cleveland, Ohio. El seu pare, Arthur S. Newman, era jueu d'origen alemany i el propietari d'una pròspera botiga d'articles esportius. La seva mare, Teresa Fetzer, catòlica d'origen hongarès, ajudava la botiga i s'ocupava de l'educació de Pol i del seu germà, Arthur Fetzer.
que més tard esdevindria productor. El jove Paul, que era un brillant esportista, també va començar a interessar-se molt d'hora pel teatre, cosa que la seva mare el va encoratjar. Als 17 anys va actuar per primer cop en l'obra Robin Hood, amb el grup de teatre de l'institut on estudiava.
Va continuar els seus estudis a la Universitat d'Ohio, a la Universitat d'Ohio. Quin bon anglès. Jo crec que m'escolti amb algun anglès em vindrà a tirar pedres al cap. I va completar-los a acabar de la guerra a la Universitat de Kenyon, on va obtenir el graduat de Ciències Econòmiques i va formar part de l'equip de futbol americà. L'any 1943 es va llistar a la Marina i va ser enviat al Pacífic,
a Okinawa i a Guam, participant així a la Segona Guerra Mundial, entrat cap metrallador d'avió bombarder. Hauria desitjat ser pilot, però el seu deltonisme li ho va impedir. Durant la contessa va ser ferit, la qual cosa li impedir practicar l'esport de manera professional,
decidint-se així per una carrera teatral. Veus, tot té els seus pros i els seus contres. Ah, i tant. Tu parlaves dels seus preciosos ulls blaus, però a la vegada que eren uns ulls maquíssims era també així de clars perquè era del tònic, no? Perquè era del tònic. Moltes vegades va lligada una cosa amb l'altra. Sí, potser sí. I de retorn al seu país i després de finalitzar els seus estudis,
es va inscriure a la Universitat de Yale i a l'Actors Estudi, aquella conegudíssima escola d'actors... Que ha donat tants, tants i tants actors. Exacte, on es va formar Marlon Brando, Montgomery Cliff i tants altres, i allà va estudiar interpretació. En paral·lel a la seva carrera d'actor, Newman es va comprometre en política d'esquerres i en activitats caritatives. Va crear, per exemple, una marca de productes alimentaris, Newman's Owned,
els beneficis dels quals van parar a diversos organismes que s'ocupen de la infància. També va organitzar campaments per a nens amb el càncer i va ajudar econòmicament centres per a persones amb problemes de droga i alcohol. I com dèiem, es va casar dues vegades, no? La segona va durar moltíssims anys. Sí, la primera va ser en la Jackie White, del 49 fins al 58,
amb la qual va tenir tres fills, Scott, Susan i Stephanie. I des de l'any 1958, fins a la seva mort, en John Bogwer, amb qui va tenir tres fills. Tres filles, Elinor, Melissa i Claire. Per aprendre distàncies amb el món del show business,
Va preferir anar a viure a la costa est en comptes de quedar-se a Hollywood. L'any 1978 va perdre el seu fill Scott, mort als 28 anys d'una sobredoci de medicaments. Això sí que és una trista pena. Arran d'aquesta tragèdia, Newman va fundar el centre Scott Newman per la prevenció contra l'abús de drogues i uns quants anys més tard va realitzar la pel·lícula Harry i el seu fill, precisament en memòria d'Scott. Del noi. Les curses d'automòbil.
Les curses de cotxes van constituir l'altra gran passió de Newman. Va interessar-s'hi, per primer cop, durant el rodatge de Wining, era l'any 1968,
I, malgrat el seu daltonisme, va esdevenir pilot professional. Va participar en diverses curses, guanyant-ne algunes. Va quedar segon a les 24 hores de l'Eman. Doncs és difícil, eh? És molt important, a més, aquesta cursa. L'any 1983 va crear una escuderia, la Newman Haas Racing, que ha esdevingut molt prestigiosa en els circuits de curses americanes. Fins l'any 2005 encara va participar en curses en tanque pilot, convertir-se en el pilot.
de més longevitat de tota la història. Els últims darrers anys, a finals del 2007, va saber que tenia càncer. Veient que el tractament mèdic no era capaç de guarir-lo, les darreres setmanes va decidir passar-les a casa seva...
on va morir el 26 de setembre de l'any 2008, acompanyat per les seves filles i la seva dona. I acabem recordant la seva carrera artística i els seus inicis al teatre. Va començar treballant amb una companyia d'Illinois, la Ustuk Players, on hi va conèixer la que seria la seva primera esposa, Jackie White. L'any 1953 va debutar a Broadway en l'obra de William Einke, Picnic.
Més endavant també va actuar en The Desperate Hours i Sweet Bird of Youth, Dulce Pàjaro de Juventut, que no fa gaire la van passar per la televisió. Sí, sí, certament. Amb aquestes actuacions va aconseguir l'èxit que li obriria les portes del cinema. Que precisament com a actor de cinema, reticent d'entubi a la idea d'anar a treballar a Hollywood, va acabar per trasladar-se i va fer una carrera, com tots vostès saben, molt brillant. Com hem dit,
Dols ocell de joventut, el color del diner, el llarg i càlid estiu, els colors en flames o veredic final. Són aquestes algunes de les moltes i moltes pel·lícules que el tenim present.
Recordem, com era aquella? Dos hombres i un... Dos homes i un destí. I un destí, sí que era divertidíssima. Sí, sí, sí. El cop, o sigui, el golpe. Sí, sí, sí. Se n'ha fet moltíssimes, moltíssimes. Passa que ara això seria una llista interminable i passaríem tot el programa parlant de Paul Newman. De Paul Newman, no? Que també hi ha altres coses a dir. Ara haurem de posar una mica de música per canviar de tema, no? Això mateix.
Bona nit.
Bé, i ara passem ja a l'espai de cultura, cultureta i culturassa per gent gran... Això de culturassa no m'agrada. I gent de totes les edats, que sí, que sí. No m'agrada, això de culturassa sembla pejoratiu. No, és pejoratiu. La cultura inclou espais de...
de coneixement, d'entreteniment i també d'esbarjo, i per tant cap la cultureta, la culturassa, la culturota, la cultureta, tot, tot, tot, la culturilla, tot. Bé, voleu veure els carrers de Barcelona amb ulls de nen o de nena gran? Us recomanem els dibuixos que Pilarín Vallès exposa a la Sala Ciutat a tocar de l'Ajuntament, a la plaça Sant Jaume. Són estampes de la ciutat de Barcelona en un recorregut turístic i històric
dirigits sobretot als petits, que han d'entendre la història amb missatges relativament positius, sense deixar de mostrar les coses dolentes. La mostra és d'allò més interessant per anar-hi amb els nostres nets i netes i ajudar-los a que descobreixin com es va construir la plaça del rei, Santa Maria del Mar, els edificis modernistes o la façana marítima. Com va ser la nostra danditxana, quan creixien les arts i l'humanisme,
en aquella època que va posar fi a la Pesta Negra. El més sorprenent d'aquesta exposició és que els protagonistes no són només les persones, sinó també els edificis. Oh, clar, t'ho diràs, això és estupendo. La Casa Batlló, el Mercat de la Boqueria, el Museu de la Ciència, el Molino o la Sagrada Família esdevenen éssers vius que ens fan sentir emocions. Gairebé tanta com aquestes legions romanes, contes i reis catalans, presidents i arquitectes
que ens miren il·lustrats en cartolina i tinta ginesa i colors de tons suaus, amb l'estil inconfusible i amable de Pilarín Vallès. Recordeu, fins al dia 2 de novembre teniu temps d'admirar aquesta petita història de Barcelona a la Sala Ciutat. I ja que ens trobem al rovell de l'ou del casc antic, recomanem un parell d'exposicions més ben a prop les unes a les altres i també algunes més de dos. Digues, digues...
Fins a primer d'octubre es pot veure l'esplèndida mostra de codits gràfics de Junceda, Gaietà Cornet, Llevaries, Ricardo Piso i altres autors procedents de la revista Cucut, que van ser dibuixats entre els anys 1902 i 1912. La de Rembrandt al Museu Diocesà, a tocar de la catedral, i la del setmanari Cucut, a l'arxiu històric de la ciutat. Sota el títol Sàtira política en temps trasbalsats,
Podem veure, 100 anys després, com era l'actualitat política a principis del segle XX. El més sorprenent és que alguns dels acudits tenen avui plena vigència, sobretot els que tracten el tema de les relacions Catalunya-Espanya semblen fets ara mateix. Sí, però és que escolta'm una cosa, això de les relacions un tant tempestuoses...
Catalunya-Espanya ja duren 300 anys. Sí, sí, sí, però aquí és molt curiós, tinc el català a la mà, aquí te veus el personatge Cucut amb el seu llaç amb pigues i la seva barretina, i aquí tenim un acudit que la primera cosa que diu el personatge és Parla Catalunya, coincideix exactament, ja dic fa 100 anys, el titlo La Vanguardia d'avui
el seu titular a la portada és també Parla Catalunya. O sigui, que portem anys intentant donar la veu a Catalunya. I repetint-nos, i aconseguirem parlar. Jo crec que sí. I Déu faci, no? Jo crec que sí. Bueno, espera, també recomanarem, ja que estem al casc antic, a la Sala Parés, que ja és normal que fem una mica d'esment, que hi ha dues exposicions fabuloses, una d'en Jordi Sardà,
i una altra de Carlos Díaz. Es va inaugurar abans d'ahir, una és paisatge, la de Carlos Díaz, paisatge urbà, que sembla mentida, que és això, que és naturalisme. Molt urbà perquè són gratacels, o sigui, urbà a tope. I per l'altre contra, Jordi Cerdà. Aquí també són paisatges, però de camp. Però és de camp, sí, és més... Hi ha uns verds, uns cels, i escolta'm, és una delícia.
Recordem també que podem veure del 13 de setembre al 17 d'octubre l'exposició Núria Pompeia sola davant de la vinyeta. Com vostè recordarà, Núria Pompeia va ser una ninotaire pionera en un ofici dominat per homes. Va col·laborar habitualment als setmanaris Por Favor i al setmanari Triunfo. I la seva secció Y fueron felices comiendo perdices con la educación de Palmira...
van arribar a ser molt i molt famoses. Es pot veure al Col·legi de Periodistes, a la Rambla de Catalunya, ja dic, del 13 de setembre fins al 17 d'octubre. I també la família Ulisses, que a mi m'agrada molt. O sigui, la podem veure del 19 de setembre al 5 d'octubre.
A la Biblioteca Ignasi Iglesias a Can Fabra. Molt bé. Doncs ja hem fet un recull una mica exhaustiu, no? També els humoristes gràfics de Público, del 28 de setembre al 19 d'octubre. I si voleu anar més lluny, a Lleida, l'exposició Alfonso López, però que els originals són preciosos, però jo l'he vist, és una meravella. Estraperlo i tramvia. Són les il·lustracions del llibre Estraperlo i tramvia. Es pot veure fins al 11 de setembre a l'Institut d'Estudis i Llerdencs. Molt bé.
Posem una mica d'espai de música i continuem.
Amb la llum del teu mirar has omplert la meva vida si em volguessis estimar.
i viuria tan content que en mon rastre s'hi veuria la llum de l'agraïment i a tota hora encantaria una cançó pels meus ulls que jo
Una cançó pels teus ulls, perquè en mig de tants esculls fossin ells la meva guia. Rosà, rosà.
i un dona meva vida, rusor, rusor, no desfazis mai il·lusió.
Una delícia escoltar el Josep Carreras. Una delícia. Una meravella. No, només ho va molt bé, ho va molt bé. Bueno, em deies que ja havíem parlat molt d'exposició. Sí, sí. Però deixa'm parlar una miqueta més de Rembrandt, perquè és que és una meravella. Perdre's aquesta exposició seria gairebé un delicte, és una preciositat. Molt bé, molt bé. Hem dit que està el Museu Dios Assar. Sí, i la mostra està dividida en tres àmbits. Això és molt important, veure el ben diferenciats que estan i el ben expressats.
Aquests tres àmbits són religió, gènere i retrat. I trobem obres de l'antic testament molt centrades en la relació entre pare i fill a través de les figures d'Abraham i Isaac. Del nou testament, l'artista també va fer numerosos gravats amb diverses escenes de la passió. I trobem des de la ressurrecció de Llàtzer fins a Jesús clavat a la creu,
i fins i tot una estampa que representa la mort de la Verge Maria. Els gravats que aborden la vida quotidiana d'aquella societat vitalista i nova ens mostren com eren els costums dels ciutadans que poblaven Amsterdam en ple segle XVII. Un fort caràcter social i humanista il·lustra aquesta sèrie de gravats exposats al Museu Diocesà, plens d'influències religioses, tant catòliques com protestants, que van marcar la vida de l'artista.
Mercaders, comerciants, navegants, captaires, joves i ancians, capellans de diverses religions, es mostren amb tota la força expressiva amb què Rembrandt retratava els seus contemporanis. Teniu temps fins al 13 de gener en què l'exposició es traslladarà a la ciutat de Berlín. Ai, molt recomanable visitar-la en dia feiner, això sí, perquè els festius amb gran nombre de visitants...
dificulta apropar-se als gravats, ja que alguns són molt petitons. Alguns fins i tot tenen la mida d'un segell. O sigui que si no posen el nas a sobre, no ho veus. Aquesta és gratuïta o has de pagar? Has de pagar una miqueta. Però ja sabeu que els...
Els jubilats tenen preu especial. Els ancians tenim preu especial. Recordeu el Museu Diocesà, també conegut com la Pia al Moina, el Pla de la Seu, és a l'esquerra de la catedral de Barcelona. Entrant a la catedral amb esquerra. El de les caricatures no s'ha de pagar. Cap d'aquests que hem dit abans, els de l'Arxiu Històric de la Ciutat, aquests que hi ha el cornet, el Junceda i tots aquests dibuixants meravellosos, aquesta no s'ha de pagar. Bé, aviam...
i l'altre dia, si te'n recordaràs, vam parlar del que era el dia mundial de l'Alzheimer, el dia 21. Sí. I aleshores vam fer una captació al dematí, una apostació, i a la tarda vam passar la pel·lícula Rugues, que va ser... La pel·lícula és fabulosa, però és tan, tan dura. És molt real. O sigui que totes les persones que vam anar-hi
realment van quedar molt corpreses. I a mi, que no m'agrada plorar, em va costar res, allò d'un pèl, eh? És emotiva, però... Sí, no, no, però és que és tan realista. Però l'estil de dibuix és molt amable. No, sí, el dibuix sí, però el que és la idea del tema, doncs és real, és trist i és dur.
I perquè realment, no perquè la gent es comporti malament, és que, desgraciadament, el que agafa aquesta malaltia és realment com un dels protagonistes de la pel·lícula. Bé, sobretot afegir que els cèntims que s'obtenen d'aquestes coestacions són per l'AFA del Bas Llobregat, que componen
Tots els pobles, o sigui, Esplugues, Cornellà... La seu està a Cornellà, però tenen seus i representants, tant aquí a Sant Just, que hi ha la Rosa, com a Esplugues, com a l'Hospitalet, o sigui, i tenen un centre social molt important. Recordem que AFA vol dir Associació de Familiars d'Alzheimer. Sí, sí.
O sigui que l'Àfell Bas Llobregat, aquí tenim un tríptic que ho explica, i diu que la complexitat de la malaltia d'Alzheimer exigeix una resposta global, terapèutica, psicològica i social. El centre d'estimulació global és a Cornellà. I ara ja hi ha dos centres. Se'ns va explicar l'assistenta social, que va venir una noia deliciosa, que realment sort qui tingui el que...
el que estigui a les seves mans, perquè és d'un dolç que val la pena. Diu que els malalts del cervell, com ara l'Alzheimer, es caracteritzen per la seva gran complexitat, o sigui que cada malalt és un malalt diferent. Afecten les capacitats físiques de la persona, que té problemes per realitzar determinats gestos i moviments necessaris per la vida de cada dia. També afecten les capacitats intel·lectuals,
perquè el malalt perd la memòria, el llenguatge, la capacitat d'orientació en el temps i en l'espai. El caràcter i la personalitat canvien. Sorgeixen trastorns psicològics amb ansietat i depressió. L'Associació de Familiars d'Alzheimer del Bas Lleografat ha posat en marxa un centre, ara hi ha dos, perquè aquest tríptic ja fa un temps que està fet. O sigui, Centre d'Estimulació Global i Descàrrega Familiar,
per a malalts d'Alzheimer per fer front a aquesta complexitat que comporta la malaltia. El malalt romant durant unes hores al centre, on rep per part dels professionals una teràpia especialitzada que li permet mantenir durant més temps una millor qualitat de vida. El programa d'estimulació global que es desenvolupa al centre Eloís
inclou activitats tant de l'àmbit cognitiu com funcional i emocional. Es realitzen tallers cognitius, musicoteràpia, fisioteràpia, manualitats i manteniment de les activitats de la vida diària, entre altres. El clima del centre afavoreix la relació entre els malalts que massa sovint pateixen les conseqüències de l'aïllament social provocat per l'Alzheimer. O sigui, si algú vol
tenir una mica més d'informació, perquè desgraciadament moltes famílies pateixen aquest personatge a casa seva que pot arribar a patir l'Alzheimer, tenim un lloc d'informació. És com hem dit abans, l'AFA, l'Associació de Familiars d'Alzheimer de Baix Llobregat, que és a l'Avinguda Sant Ildefons sense número, entre sol, a Cornellà de Llobregat, Barcelona.
Els telèfons són 93 375 32 61. I el 93 3 79 12 44. I aquí a Sant Just tenim la Rosa Ros, que és sòcia de la nostra associació de gent gran. I si us interessa tenir més informació, podeu anar els dimarts al despatx, que ella molt amablement us donarà totes les...
Les dades. El despatx és el centre social, el mil·lenari, no? El mil·lenari, sí. O sigui que és aquí mateix. Tots els dimarts, d'11 a 1. Això mateix. Bé, posem una mica de música. Música
Bé, i continuem amb aquesta informació actual dels nostres bussos, no?
Sí, sí, sí, ara hem d'estar atents perquè a partir de l'1 d'octubre hi ha algun petit canvi, o gran canvi, segons el lloc que ens trobem de Barcelona, en quan han canviat el recorregut de molts autobusos. Pel que més ens afecta Sant Just d'Esvern és el 57 i el 157, que ara només arribaran...
fins a l'estació del tramvia d'Ernest Lluc. O sigui, no arribaran ni a Collblanc. I allà, Ernest Lluc, s'ha de canviar amb un altre bus, que és el D20.
Ja heu vist que ens han donat un fulletó... El 157, també? Sí, sí, sí. Us han donat un fulletó aquests dies que porta per títol El bus sense embolics. O sigui que no podem anar a la Barceloneta directament, com fins ara? No, no, no, no. O sigui, per una Barcelona que es mou ràpid. Això és el que diuen que anirà més ràpid. Però la cosa ara funciona així. Que jo m'ho cregui. Mira, aquí ho tenim en el plànol. Sí, llàstima que no tinguem la televisió per poder-lo ensenyar.
Tenim aquests nous busos, n'hi haurà molts més, però de moment hi haurà...
Dos de transversals, dos noves línies perpendiculars i una amb diagonal. Aquesta amb diagonal... Tant divertit que era ara anar amb el 157, que feies una excursió per mitja Barcelona. Divertit i pràctic. No, no, ara serà igual, només que el 157 arribarà només fins aquí, fins a Ernest Lluc, a l'estació del tram. I aleshores, per seguir fins al passeig marítim, s'ha d'agafar una nova línia... Has de baixar l'autobús, agafar una altra línia i nosaltres, amb les cames fetes, una vírria...
No sé com podem fer això. Sí, que ho farem. És la D20. O sigui, recordeu, aquesta nova línia serà la D20 a partir del dia 1 d'octubre. O sigui que amb el 157 només arribareu.
fins a l'estació del tram d'Ernest Lluc, i allà s'ha de canviar i agafar l'autobús D20, que segueix fins al passeig marítim. Hi haurà nous canvis que també ens afecten. Si aneu a Collblanc, no espereu el 56, perquè el 56 deixa d'anar a Collblanc. El 56 o el 57? No, no, el 56.
De Collblanc fins a Besòs-Berneda anava al 56. O sigui que moltes vegades anàvem a Collblanc, canviàvem d'autobús i agafàvem el 56 fins al centre de Barcelona. No, ara no haureu d'agafar el 56 perquè no arriba a Collblanc. El 56 ara serà l'H12 i anirà des de Besòs-Berneda fins al Gornal, tot per Gran Via, Plaça Espanya-Gran Via i seguirà per la Gran Via. I en canvi el que sí trobareu a Collblanc és el 50%.
El 50 que va fins a Trinitat Nova i anirà per tota la carretella de Sants, plaça Espanya, Gran Via. O sigui, no busqueu a Coll Blanc el 56, sinó el 50. M'agrada.
Mare de Déu, mare de Déu. També, si aneu a Sarrià, no busqueu el 30, perquè en lloc del 30 serà el B-21. Bueno, el 63 no l'han tocat. No, el 63 no el toquen. La vaig i gadeu, que és l'únic que jo agafo. Bueno, però la informació és per tots, perquè miro la gent... No, per això costarà d'empassar-s'ho, eh? Jo que vaig cada dia a Sants a la piscina, o si no, cada dia, un dia sí, l'altre també... Què has de fer? Doncs he de canviar d'autobús, he de canviar d'autobús al...
el 157, canviar, com hem dit, a l'estació d'Ernest Lluc i allà agafar el D20, que el D20 sí, passarà per Sants i anirà fins a Plaça d'Espanya i seguirà fent el trajecte que fa ara el 157. Bueno, cosas veré de si en este lugar estares a cientos cada momento. Hi ha molts més canvis amb els meus autobusos de Barcelona.
No, però nosaltres aquests de moment no... No, però molta gent d'aquí sí que els fa servir, a gent que van a Vall d'Hebron. Sí, sí, hi ha una pàgina web, per això ho anava a dir, hi ha una pàgina web que és novaxarchabus.bcn.cat. O sigui, si entreu en aquesta novaxarchabus... Hi ha també tríptics i díptics i tot això per informar-nos? Sí, sí, això... Ho haurem d'anar a buscar.
On es pot obtenir aquest... Aquests folletons a la parada de l'autobús. Sí? Sí. Hi ha moltes parades d'autobús de Barcelona i també d'aquí Sant Just. Hi ha nores que hi ha empleats repartint aquests folletons i donant-te tota mena d'informació. Molt bé. Doncs haurem d'informar-nos perquè això...
Com he dit abans, és un bon embolic. No. És acostumar-s'hi. És el contrari de l'eslògan que diuen ells. El seu eslògan és un bus sense embolics, a partir de l'1 d'octubre. Mare de Déu, mare de Déu. Posem música. La recomanació del senyor Trias, alcalde de Barcelona. Bueno, bueno. On a day like today...
Fins demà!
How you laughed when I cried Each time I saw the tide Take our love letters From the sand You made a vow that you
Fins demà!
Bé, una melodia molt agradable. Bé, i ara parlarem d'una persona que, almenys d'aspecte, és molt agradable, també. És una entrevista que li fan a la revista 60 i més
que publica aquell ministeri, que sempre em costa tant de dir, aviam, Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i... No, Igualtat. Igualtat, això mateix. Bueno, igualtat, dit en castellà. El senyor és Leopoldo Abadia. I diu, d'esta crisi solo no sacaran les empreses, naturalment. I diu,
Es probablemente quien mejor ha hecho entender la crisis a los españoles. También el más mediático, desde que, de la mano de Buena Fuente, nos explicara su origen y efectos, con sus ninjas en ristre. Fue, y aún hoy continúa siendo, el autor más leído, sonreído y visitado en Internet, Twitter y Facebook. En la cosa económica y su pedagogía ya es una autoridad, como cuando afirma...
que de esta crisis, com bé has recordat tu, Joana, solo nos sacaran las empresas. Todo un ejemplo de cuando tu éxito, dice, llega en la vejez. Bé, aquí aquesta persona és un senyor de 78 anys que realment és la simpatia personificada, que parla molt clar i que diu...
Com repetim, aviam si a algú li entra el cervell... Però això és una opinió, que d'aquesta crisi només ens trauran les empreses, que és la frase que repetia i repetim i diu aquest senyor, però molts polítics ens estan dient que no només ens trauran les empreses. I qui més s'ha d'intervenir? Nosaltres? Que ja no tenim ja de què prescindir. Nosaltres, els avis, evidentment, els jubilars, els pensionistes, no...
Però una organització política forta i una ajuda que ens vingui d'un banc potent sí que podria ajudar a les empreses, que les empreses no poden sortir soles, moltes d'elles tal com estan, si no reben una ajuda econòmica. Clar, perquè no arriben ajuda perquè no es poden financiar. I aquí aquest senyor, clar, el que ens recorda és que les empreses són persones, evidentment, sí, diu textualment, les empreses són persones, i com a persones tots devemos convencernos de nuestro poder.
I també diu...
Es necesario ser decente. Necesitamos un modelo de sociedad más justa que prime el trabajo bien hecho y castigue el chanchullo y el pelotazo. Això ho diu aquest senyor i ho diem tots. Moltíssima gent i molts periodistes ho estan dient. M'ha semblat que era molt adient reflectir-ho aquí. Mira la seva biografia, diu que
Nació en Zaragoza hace 78 años. Jubilado. Tiene 12 hijos y 41 nietos. Es doctor ingeniero industrial. ¿Y está titulado dónde? ¿En Harvard? Harvard Business School. Es patrono de honor de la Fundación Alia II de lucha contra la pornografía infantil. Su libro La crisis ninja está considerado como la mejor explicación en español...
sobre la crisis económica mundial. Su blog, leopoldoabadia.com, cuenta actualmente con más de 4 millones de visitas procedentes de todo el mundo y ha convertido a su autor en una persona de referencia a la hora de analizar los hechos económicos surgidos a raíz de la crisis. También ha publicado la hora de los sensatos. ¿Qué hace una persona como tú en una crisis como esta?
...y 36 cosas que hay que hacer... ...para que una familia funcione bien. Leopoldo Abadía... ...es también invitado y colaborador habitual... ...en los medios de comunicación... ...además de conferenciante... ...en diferentes países del mundo. Aquest és un homenatge... ...a una persona de 78 anys... ...que demostra que realment... ...quan més grans ens fem... ...si fem funcionar el cervell... ...podem treure molt més bons resultats... ...i a més...
Molt de sentir comú. Ho hem repetit numeroses vegades i, a més, molta gent de més de 70 anys, i estem posats, que podem formar part d'associacions professionals en les quals podem ajudar altres persones més joves, tant en la seva formació com en donar-los orientació...
d'on i com poden trobar feina és importantíssim i només ho fem des de l'experiència de l'ofici que coneixem i cadascú en la professió que ell ha treballat i per fer-nos viure també podem rebre una miqueta d'aquest entusiasme dels joves que és immens i que val la pena cultivar-lo i que no es perdi perquè seria una trista gràcia i una desgràcia molt gran pel temps que estem vivint i per la nostra societat actual
Bé, posem una mica de música. Música
Gràcies.
007, una música molt amena i una sèrie de pel·lícules molt divertides. I com tu dius, necessitem un 007 perquè vingui a posar ordre entre tots els depredadors que han arrasat l'economia d'aquest país. El servei d'aquí? El servei nostre, no? El servei nostre, no de sa majestat, sinó...
al servei de la quantitat de gent. De cada majestat que som cadascun de nosaltres. Què? Fem una miqueta de cop d'ull als titulars de la premsa? Sí, perquè, evidentment, una de les coses... Avui és un dia que val la pena comprar la premsa. I una de les coses que fa la gent gran, i mai deu deixar de fer-ho, perquè manté el servei molt actiu, és estar al corrent de l'actualitat. I si no, comprar-la a totes les associacions, biblioteques... O si no, també...
buscar un mitjà informatiu que sigui realment entenedor i que parli com Déu mana. Perquè hi ha cada mitjà que intoxica que és massa, eh?
Sí, ahir vaig enganxar per casualitat una emissora que no sé ni quina és, una emissora de televisió, que hi havia un bé de Déu de gent dient pestes contra Catalunya. Ah, jo ja no ho poso. Allò d'haver de ser Intereconomia o alguna cosa d'aquestes. O Intereconomia o la 13. Insultant el senyor Mas, insultant la Convergència. Dius, però com poden ser? Si no ho coneixen. És des del desconeixement. És que diuen coses que estan mentides.
I a més intoxiquen la gent que els escolta, perquè jo a vegades amb una emissora que és bastant, bastant imparcial, sento alguna gent que truca...
i dir unes mentides i decidir no tornar-ne a escoltar. Mira, és allò que com més ignorants, més arrogants, com diu l'Edita. Com dèiem, avui el titular de La Vanguardia, com abans hem dit, coincideix amb el titular Parla Catalunya, que aquest Parla Catalunya ja ha sortit com a titular fa cent anys. Però ara és degut a que el senyor Mas, president de la Generalitat, anticipa les eleccions per calibrar a les urnes el suport a l'estat propi.
El president confia assolir els objectius nacionals en un o dos mandats i després plegar. Si el país ha d'iniciar un procés de gran embargadura, és necessari l'aval del poble. Doncs això que em sembla la cosa més natural del món està de criticar des de Madrid com un cas de feblesa, com un cas de frivolitat, o sigui, encendit de tot.
No, a mi, quan em van proposar de sometre el concert econòmic, o digues el que vulguis, al Parlament, al Congrés, va dir no, perquè ja estic tip que m'humilin i que em diguin que no, i que no, no estic disposat a passar una altra mala estona.
I per això prefereixo que és el poble el que ha de dir si sí o si no. Naturalment, naturalment. I a més això està molt lògic i avalat per moltíssima gent de seny també de fora de Catalunya. Sí, sí, sí, però la resta de gent, escolta'm, està ben i ben sorda aquestes paraules. I com em deies abans, és també titular avui de tots els diaris que el cardenal Tarcicio Bertone, secretari d'Estat del Vaticà,
va rebre ahir el premi Comte de Barcelona a la Concòrdia. Sí, de mans del rei. I a més ho vam veure pels noticiaris, com va fer servir la llengua catalana i va demanar comprensió, diàleg i entesa. Aquest era el rei, no el rei de la carta famosa a internet. Aquest era el rei. El d'ahir va ser molt, molt interessant. Sí, sí, sí. Va ser molt sensat i molt bé. Tant ell com el cardenal, des del Palau de Pedralbes,
va ser retransmès a més per dues o tres emissores d'aquí, i suposo que també la resta de l'estat espanyol, com fan aquestes coses, també les deuen. Suposo que sí, ja que la figura del rei suposo que sí que la respecta. També les deuen emetre, o sigui, aquestes emissores que ens tracten de bàrbars i coses per l'estil, suposo que... I secesionistes...
I ja no sé, hi ha tantes barbaritats que escolteu. Quan devien sentir parlar el rei, devien almenys veure que és una llengua civilitzada. Suposo, i no bàrbara, com diuen ells. Posem una mica de música.
Fins demà!
Una preciositat, aquesta marxeslava. Bé, i ara passarem també a una cosa que fan les àvies, que és cuina. I, com vam dir la setmana passada, faríem...
una miqueta d'incís cada setmana per donar una recepteta que ja fa anys que ho fèiem. I més avui que ens parlaràs d'una pasta d'un postre que a mi m'encanta, que són les madalenes casolanes. I jo tinc prohibides. No, perquè... Jo sí, jo sí, jo sí. Prohibidíssimes. Bé, dona els ingredients, sisplau. Els ingredients són 200 grams de farina... Poquet a poquet. 200 grams de sucre, 200 centilitres d'oli...
4 ous, un sobre de llevat o gasificant, una mica de sal i ratlladura de llimona, taronja, vainilla o canyella. I es confecciona així. Hem de batre en un recipient prou gran els ous amb el sucre. Quan veiem que la massa va prenent textura, afegirem l'oli i continuarem batent.
Posarem la ratlladura de llimona i tornarem a batre una mica més. Per últim, hi posarem la farina que haurem barrejat prèviament amb el gasificant o el llevat. I ho tornarem a batre per acabar de fer la massa. Veurem que ja té la consistència desitjada que ens servirà per fer les magdalenes. Tot seguit, la deixarem reposar durant uns 10 minuts. Seguidament, calentarem el forn a 180 graus.
I mentre anirem preparant els motlles o capsuletes per posar-hi la massa. Us recomanem posar les capsuletes de les madalenes dins motllos d'alumini per evitar que la massa sobressurti quan creix. Omplirem aquestes capsuletes fins a tres quarts de la seva capacitat. És hora de baixar la temperatura del forn. Posem les madalenes i quan veiem que comencen a estar de color dauradet,
I han pujat prou, és que hi estan llestes, per treure-les. Cadascú coneix el seu forn, així que el temps és difícil de calcular. Uns 20-30 minuts, aproximadament.
deixeu que refredin abans de menjar-les. Aquest matí, per cert, he esmorzat magdalenes. Ah, molt bé. Que passa que no les hem fet a casa. Em sembla que les ha fet en Rosendo del forn de l'Anna, aquí al carrer Bona Vista, que les fan, per cert, delicioses. Molt bones. Si no teniu ganes de fabricar-les... Ah, però és que fabricar-les és molt divertit. Té el seu encant, clar que sí. Bé, mira, repetim els ingredients. 200 grams de farina, 200 grams de sucre, 200 centílitres d'oli...
quatre ous, un sobre de llevat o gasificant, una mica de sal, ratlladura de llimona, taronja, vainilla o canyella. Doncs apa, a menjar madalenes. Apa.
Fins demà!
He nacido
al frescor de tierra verde he sentido en mi entraña el latigazo del mar gris de su vivo maretazo que lame nuestras costas o las muerde diseñaré el contorno que concuerde en mimo de mis versos de mi trazo sobre la mar vecina seré abrazo seré amor inmortal que las recuerde tierra y mar equilibrio de paisaje
Entre bruma y caricias de oleaje Me conceden su plástica fortuna Mi pasión tan redonda y desbordada Se diluye en poemas de otoñada Derramándose en miel sobre mi cuna A Gerardo Diego Canta el mar con sus olas diagonales Canta, canta sin tregua ni sosiego
Canza porque eres tú, Gerardo Diego, la voz nuestra de acentos fraternales. Cantan cabarga y mouro entre sus sales. Ríe el valle y la vega del pasiego. Bella es tu inspiración. Su vivo fuego ha llegado a la peña de ramales. Gira en tu honor la rueda de la vida. Por ti asciende mi son en su crecida devanada de versos mi garganta.
Rumor lleva la tarde con sus brisas, oro el cielo y el mar entre sonrisas y hasta el ciprés de Silos feliz canta.
Desde la prehistoria. En el azul sereno de tus ojos, con ocho años de luz y de inocencia, tu profunda sorpresa se hizo ciencia al crecer. Eran bueyes pelirrojos. Y fuiste tú, María, fue tu boca quien descubrió la magia de Altamira. Tu padre comprendió.
En ella admira el vigor de Buril, pintura y roca. La sinrazón, puesta en razón, os niega este prodigio vivo que ha nacido de escultura y color, arte curtido en la capilla de esta gruta ciega. La honesta afirmación nos da la prueba de este valioso encuentro con la historia. Ha triunfado la fe, siendo notoria la realidad
de nuestra Egregia Cueva.
Aquí hem vist que s'ajuntaven dues arts. Sí, la música i la poesia. La música i la pintura, especialment aquí, en aquest cas, la pintura prehistòrica en la forma meravellosa en què t'escriu. Ella. Una escriptora de Cantàbria, les coves d'Altamira, que per cert van estar tancades molt temps. Sí, perquè és que s'estaven fent molt bé, perquè la gent no respecta aquestes... A més a més, esclar, si entraven multituds, el mateix baf de la respiració de les persones...
podien atacar les coves. De totes maneres, van fer una rèplica, perquè la gent no quedés decebuda. Ara, jo vaig anar i eren tancades, no vaig poder entrar. El que miren és la rèplica. Després, quan vam veure que hi havia molta demanda, vam fer la rèplica. Però és que moltes vegades, tenint la culpa les persones que visitem les coses, perquè ella diu, no t'ho xipar.
No toqueu. No. I el dedito siempre va al sitio. I això no pot ser. I a més és que d'això se'n ressenten tots els museus i totes les catedrals i tots els llocs que són tremendament visitats. Vull dir, és sorprenent.
Per exemple, que la figura de Sant Pere del Vaticà, el seu peu s'hagi convertit en una xancleta, no? A base d'allapar-lo, de tocar-lo... Ja està, ja està, no té forma, que està tot lliç, està... És que un peu de pato... Però és que, bueno, allà... Tot això són mans i llengues que han anat passant per allà a fora. Tenint en compte una cosa que és tradicional, allà és tradicional passar la mà pel peu de Sant Pere, però, esclar... Però ara hi ha una recent recomanació, bueno, ja fa de bastants mesos, de l'Església,
dient que la veneració dels sants, que no es toquin ni es petonegin. Ah, i tant, i tant. Que s'ha de fer en esperit i en veritat, amb una inclinació davant de la imatge, amb una inclinació, sobretot, davant de l'altar, perquè...
És una inclinació davant de l'altar, on està el sant, o sobretot davant de l'altar on està el santíssim. Aquesta és la forma d'adorar. Com a respecte, adoració... El tocar, petonejar, passar la llengua, passar les mans, és una forma d'idolatria que ja quan el Consell Vaticà II es va comentar. Ja s'ho veieu, ja ho van dir. I inclús hi ha molts sacerdots que per higiene, fins i tot a la festivitat de Nadal, a l'adoració del nen Jesús, demanen a la gent que el toqui només amb la mà o que inclini el cap davant de la imatge. Això mateix. O sigui, no cal passellar la llengua, el lameton, el pie, no? Sí, sí, mira...
Bé, ara sí que estem arribant al final. Moltes gràcies, Marc Berarnau, que, com sempre, ha portat la seva saviesa a la part tècnica. A la música, a la part tècnica. I a tu, Joana, que porta sempre aquesta meravellosa veu i aquest saber fet. Ui, gràcies, Pere. Estàs molt amable avui, eh? És el que és, la veritat és la que és. I tu també, que estàs sempre aquí amb nosaltres per oferir-nos la teva bona manera de dir les coses. Moltíssimes gràcies i, sobretot, moltes gràcies a vostès
I a reveure. Bé, fins dissabte a les 11 del matí, que estarem en segona audició.
Fins demà!