doncs et toca penjar i el tub se m'enseny la sang quan l'envas no va on toca. Això mateix. Bé, i ara els deveniments que van tenir lloc. Els països catalans tal dia com avui, però primer posarem una miqueta de música tranquil·leta.
In the land like the withered leaves connected might be And the wind begins to blow
i ara esdeveniments que van tenir lloc als països catalans tal dia com avui. 1708. El COI és ocupat per les tropes burbòniques. 1951 a Barcelona. Arriba per primer cop a l'estat espanyol la sisena flota americana, fet que tindrà un impacte econòmic, social i polític molt important. A que sí que ho recordes, Joana? Això sí, jo treballava llavors.
I quan els marineges van espendir per tot Barcelona va ser un espectacle digne de veure. I el del COI que va ser ocupat per les tropes borbòniques, evidentment ho sabem per la història. Sí, perquè nosaltres no hi érem. Nosaltres no hi érem, però tenim retrats dels Borbons per tots els museus. I tant que sí. A vida sí per haver-ho. Esdeveniments al món, tal dia com avui del...
1693, un terratrèmol destrueix 60 pobles i llogarrons de Sicília i causa la mort a més de 50.000 persones. 1817, primer contingent de l'exèrcit libertador de Xile, deixa Mendoza rum a Coquimbo, comandat pel coronel Cabot.
I el 1837, Pushkin, poeta rus, és ferit greument en un duel. Això és quan els poetes romàntics, a més d'escriure, ja diu que quan un escriu un poema és perquè sent una gran passió en vers una persona. Aleshores, tenen poetes i pintors d'aquella època que són des de tot el duel. I gent que havia perdut un braç i tot perquè havia estat ferit en un duel. I alguns de vida. Sí, i tant. Bé, 1863.
s'inaugura el metro de Londres, el primer ferrocarril subterrani del món de 7 quilòmetres de longitud. Estem a la segona meitat del segle XIX. Deu-n'hi-do. 7 quilòmetres, aleshores... Devia ser molts quilòmetres. Era un tanto quan recordem que el metro de Barcelona, quan el van inaugurar, arribava només, si no recordo malament, des del carrer Marina fins a Santa Eulàlia, o fins a Sants, i després van prolongar fins a Santa Eulàlia. Bé.
I el 1879 a Xile es dicta la Llei d'Educació Secundària que disposa que hi ha d'haver almenys un liceu a cada província. 1923, Juan de la Cierba fa el primer vol a Nautogir per Madrid. I en 1939 Lívia és incorporada al territori d'Itàlia. 1988, científics de l'Institut Whitehead de Boston aconsegueixen aïllar
el gen responsable del sexe humà, localitzat en el cromosoma Y, només present en els homes. Recordem que cromo vol dir color, i soma, cos o element. Si els homes tenim la Y, qui en teniu les dones? Qui?
La X. La X, la X. Sí, sí. I el 1991, primer or de la història de la natació espanyola en guanyar López Cubero la final dels 200 esquena en el campionat del món. Atenció, perquè després en parlarem una mica, tindrem els campionats del món aquest estiu aquí, a Barcelona. 2011, comencen les votacions del referèndum sobre la independència de Sudan del sud, les quals duren
fins al dia 15 de gener. Bé, sobre aquests fets no trobo que hi hagi una música en concret. O sigui que tu poses la que et sembli més bé. I si mentre sona la música, alguns vols trucar, que truqui. Això mateix.
Bé, continuem. Naixements als països catalans.
1586, a Barcelona, Pau Claris, president de la Generalitat. O sigui que a més d'un carrer, recordem que era un president, perquè és molt curiós que quan un personatge porta molt temps a un carrer, ara la gent ja està dient, l'autobús termina en Ernest Lluc, o sigui, un acaba sent un carrer. Sí. Verdaguer és alguna cosa més que una plaça, però nosaltres sabem... O Manuel Girona, qui era Manuel Girona? Exacte, nosaltres ho coneixem, però ja ens trobem amb gent de fora, inclús gent d'aquí,
Que no sap realment el personatge, quin personatge era. Que no sap exactament què significa. A mi em va dir un dia un ciutadà que muntaner o aribau es va quedar pensant, ah, i és un perquè munti cap amunt i l'altre deu ser perquè baixa cap avall. Mira, és una explicació. És una explicació, no? Bé. Des del 1850 a Reus, Lluís Quer i Cugat, escriptor i economista, va néixer tal dia com avui del 1850.
I el 1893 a València, Joaquín Balader i Santxís, dramatur valencià que va néixer el 1828. I el 1947 a Castelló de la Plana, a la Plana Alta, Biel Mesquida, escriptor valencià i un gran poeta i un gran lingüista. El 1948 a Ibiza i les Barlears, Josep Maria Marí, escriptor i pintor. I arreu del món,
Doncs el 1821 va néixer Francisco Bilbao, escriptor i filòsof xilè. El 1902, a Barbastre, Aragó, Josep Maria Escribada Balaguer,
Sant Espanyol, fundador de l'Opus Dei. D'aquest sí que segur que en teniu moltíssima notícia perquè és un dels sants més recents i a més molt debatut. Hi ha diversos llibres criticant-lo en profunditat o ensalçant-lo. Los hijos del padre, per exemple, de Alberto Moncada.
Un de Maria Angústias Moreno, publicat per Planeta, són de persones que han estat dins de l'obra i critiquen els seus mètodes molt durament. En canvi, hi ha molts altres llibres, aquests a l'abast en totes les llibreries, tipus Claret i aquest tipus de llibreries, on diuen meravelles. Aquests tipus de llibreries porten llibres religiosos.
i, realment, clar que discuté la seva opinió. I tenim l'experiència d'un llibre com Camino, que té tantíssimes lectures, del propi escrivà de Balaguer, i un llibre com Autopista, de Jaume Perich, per odiant Camino. I els dos són molt interessants de llegir i molt interessants de valorar. El 1913, Richard Nixon nèix, aquest any, tal dia com avui,
i va ser president dels Estats Units. I el 1920 a Madrid va néixer també José Luis de Villalonga, escriptor, periodista, actor i aristòcrata. Vila-llonga, que no sé si ho he pronunciat bé. Sí, perquè Villalonga és el mallorquí. Evidentment, i José Luis de Villalonga era l'actor, periodista, aristòcrata, escriptor,
Marquès i tot el que tu vulguis. Entre les seves obres podem recordar La Nostàlgia és un error, publicat ja fa anys per Planeta. I totes les memòries, que són tres volums. I els articles habituals, que publicava cada dia al diari. Era molt acit, molt crític, moltes vegades. I fins i tot va ser, perquè jo hi vaig treballar, quan en la revista Playboy
era del grup Planeta, José Luis de Vilallonga va ser durant una bona temporada el director de la revista Playboy España. Bé, va néixer el 1941 Joan Baez cantant a Estat Unidenca. D'aquesta també podríem parlar-ne moltíssim. I fins i tot si el Marc ens trobés alguna música, quan acabem de xerrar ens pot posar una cançó de Joan Baez.
I el 1959 va néixer tot un premi Nobel de la Pau, que li van donar el 1992, va néixer el 1959 Rigoberta Menchú. I el 1974 va néixer Jesolín de Ubrique, un torero español.
Famosíssim per totes les revistes del cor, per totes les seves coses especials i perquè era un bon torero. I de què te'n parla tantíssim, alguns mitjans televisius i radiofònics, que em sembla que d'aquest senyor ho deu saber gairebé tot, no? Sí, sí. I el 1975 va néixer l'actriu estatunidenca Angela Bettis. Proúncia-ho tu que t'ho diran en anglès. No, no, ja ho has dit bé. Més o menys, no? Bé, posem una mica de música.
Before he caught him a man. How many seas must the white dove sail Before she sleeps in the sand? How many times must the cannonballs fly Before they're forever
i la resposta, meu amic, és flotant al vent. La resposta és flotant al vent. Quants anys pot existir una muntanya?
Before it's washed to the sea How many years must some people exist Before they're allowed to be free And how many times can a man turn his head And pretend that he just doesn't see the answer
Sí, sí, la resposta està molt bé, en la veu de Joan Baet. Bé, i ara continuem. Necrològiques als països catalans.
Hi havia tantes que, com veus, he fet una selecció perquè ja sabem que cada dia mor molta gent. N'és molta gent i mor molta gent. Recordem que el 1932 a Santa Sirga, a Manacor, moria Antoni Maria Alcover.
Ecclesiàstic, lingüista, escriptor i foglorista. Evidentment, una persona com el gran Alcover no el podem deixar l'oblid, sinó que una el recordaria cada dia. La seva poesia era fantàstica. Un sacerdot exemplar, un gran poeta i un lingüista que anava a les arrels de les paraules. I, evidentment, un foglorista.
si era un lingüista que coneixia l'origen i l'etimologia de moltíssimes paraules, com no havia d'estar enamorat del folklore i enamorat de les corrents d'un poble, d'un país. Aquí també
cal destacar perquè està recollit en un llibre del periodista Eduardo Pons Prades de que Venceslau, Jiménez i D'Oríbe, com altres guerrillers, eren, pels que manaven el franquisme, delinqüentes puros i duros,
però en canvi vist des de les Esquerres, o sigui, eren guerrillers. Era gent que lluitava, havien pres, ja sé, la posició més extrema perquè tornés la República Espanya. Això ja es produeix quan hi ha una dictadura. Sempre hi ha uns corrents que són antipoder i és normal que aquestes persones, si no estan d'acord, com no hi ha una democràcia que pot expressar les seves idees,
Són contra el poder i són, pel poder, uns delinqüents. Evidentment, estem parlant dels anys 50, quan els maquis estaven en lluit armada contra el poder des de les muntanyes i alguns guerrillers urbans es van atrevi a baixar a la ciutat, el qual va ser per ells absolutament fatal. Bé, ara, necrològiques arreu del món. El 1853, Zamora, Espanya, Juan Nicacio Gallego,
un altre insigne poeta, en aquest cas en llengua castellana, i també sacerdot, com en el cas del Cobert. Juan Nicacio Gallego té poemes que es poden consultar a la Biblioteca Nacional de Madrid, que són també una meravella. El 2007 a Los Angeles, els Estats Units d'Amèrica, i Bau Takamoto.
Creador de la sèrie de dibuixos animats Scooby-Doo. O sigui, era ja avui li dirien un mangaka, perquè de fet... Clar, ell realment tenia aquest estil una mica. No és una qüestió d'estil. Manga i anime vol dir còmic i dibuixos animats en llengua japonesa.
Algú creu, avui encara, que tots els mangakas, que tots els dibuixants japonesos, fan els ulls rodons, aquests grossos? No, res. I això és un dels molts estils. Aquests són els que segueixen una determinada escola, un determinat estil. Un determinat estil del que hi ha un autor que va ser el que va crear aquesta escola. Però, per exemple, Iwao Takamoto,
que tenia la nacionalitat japonesa i l'americana i es va formar als Estats Units, va agafar una barreja d'Osamu Tesuka, que és el pioner del manga, i de Walt Disney, que és el pioner dels dibuixos americans. Veu de les dues fonts, d'Osamu Tesuka i de Walt Disney. Encara l'altre dia vaig veure dibuixos de Scooby-Doo, que nosaltres teníem un goset,
que li vam posar a Scooby-Doo per la sèrie de dibuixos. Sí, perquè les modes van i venen. Hi ha temporades que està de moda papella, després passa de moda, després el torna a redescobrir. Doncs aquests personatges van i venen. La cosa és així. Bé, posa música.
No! No! No!
una notxa encantadora de l'opereta South Pacific, o sigui que una melodia de tota la vida, allò que diuen els americans estàndards. I tant que sí. Doncs seguim amb aniversaris a dojo.
Ens va arribar al cor l'article de l'actor i director de teatre Josep Maria Pou publicat al Periódico de Catalunya el passat 5 de gener. Sota el títol una llista personal però transferible, l'estimat actor ens va proposar compartir perquè ningú ni res caigui en l'oblit tot el que ens convé recordar aquest any acabat d'estrenar i amb dues setmanes en cartell encara no. El 2013 es compleix en 200 anys del naixement
de Giuseppe Verdi i de Richard Wagner. No hi ha per ficar-se al Liceu i no sortir-ne en tot l'any, afirma en poc. I tant, que n'hi ha per ficar-se al Liceu per escoltar-los. I continuar seguint i seguint i seguint. Després, ara ho està buscant el Marc, ja mirarem si podem trobar, segur que per aquí n'hi ha, que avui ens funcionen tots els ordinadors, és increïble, no? A casa m'ha pesat igual, de cop. Ara ja. Estava encallat. Los Hados estan a favor de la tècnica. De cop ressuscitat.
Doncs fa 150 anys de la inauguració del Teatre Romean, segueix dient en Josep Maria Pou, i del naixement d'Enric Borràs a Badalona. També 150 anys del naixement de Constantin Stanislavski, molt més lluny. Segur que algun dels nostres uients de més edat ha vist alguna vegada en escena l'actor que dona nom al Teatre Borràs de la plaça Urquinaona. Segueix la llista d'en Josep Maria Pou. 100 anys del naixement de Salvador Espriu, de Carmen Amaya,
de Vivian Lake, d'Albert Camus i de la creació de l'escola catalana d'art dramàtic Adrià Wall. 75 anys del naixement de Romy Schneider i de l'emissió radiofònica de la guerra dels mons, genial humorada d'Orson Weiss. Però que li va costar la vida a molta gent, perquè es van espantar de tal manera que alguns es van suicidar. Bé, 50 anys de l'assassinat de Kennedy i de la mort de Deepiaf, de Jean Cocteau i de Luis Cernuda.
i 20 anys de la mort d'Audrey Hepburn. No hi són tots, però els que hi són valen la pena. Així acabava l'article llista d'en Josep Maria Pou. Per a ells, el meu record i el meu particular homenatge. Ens plau d'allò més coincidir amb el criteri del senyor Pou, ja que en el programa de la setmana anterior van manifestar la nostra admiració per a molts d'aquests personatges. És a la nostra memòria, almenys jo me'n recordo encara molt, d'un Enric Borràs ja molt gran,
ferit per l'adversitat que va suposar per tel gran actor en Salvador Soler Marí, recorda, Salvador Soler Marí era el pare de Amparo Soler Leal i marit de Milagros Leal, represaliat pel franquisme o el gran Ricardo Calvo, que com a emborràs va acabar els seus dies fent de rapsodes per diverses entitats, a l'Orfeu Gracien, a l'Orfeu de Sants, ja que ells es van quedar al costat dels vencedors i van desestimar l'exili com va fer Margarida Xirgo i tants d'altres.
En gran estima tenim també l'Adrià Gual, a qui el teatre deu obres tan immensurablement memorables com Hores d'amor i de tristesa o Misteri de dolor, i una escola d'autors, d'interprets i directors que va reneixer de nou als passats anys 60 de la mare Maria Aurelia Campmany i Jaume Vidal Alcubé. També uns grans admiradors de Verdi. I ara posarem de Verdi, si pot ser, un fragment de l'Obertura de la Traviata.
L'esforç de l'estat espanyol de l'Estat espanyol de l'Estat espanyol de l'Estat
No, no, no, no, no.
Us feia memòria una vegada més.
Si recordeu algun dels personatges que hem anomenat, que l'hagiu vist en el teatre, en el cinema o en persona... Si ens voleu parlar de l'Audrey Hepburn, de la Carmen Amaya, de l'Orson Welles o de tants altres que no hem citat però són importants per vosaltres, ja sabeu que ens podeu trucar al 92 372 3661 Ràdio d'Esvern Sant Just en directe. El Teatre Mater, que ha servit d'escola per a tantíssims actors i actrius al nostre poble,
tant si després s'hi han dedicat professionalment com no, segueix encara ben viu. Mai que adueñes a la companyia Just Teatre o Pep Albanyell dins el grup El 2050 han fet muntatges esplèndids aquí al nostre poble i a poc que mirem enrere recordem el grup Xiveca i els seus espectacles de carrer que van fer història. O aquella formidable actriu de caràcter que va ser Francesca Cortés que encomanava a tothom qui treballava al seu costat les ganes de fer teatre.
Ai, com que el bon teatre sovint va del braçet amb la poesia i les ganes de llegir i escriure, ara que ha bufat el mal vent sobre la llibreria Catalònia de Barcelona, que com sabeu ha hagut de tancar portes, ens ve al pensament alguna de les moltes presentacions que hi van tenir lloc. Aquelles Terres interiors i platges estenses d'en Jaume Creus, autor de poemes per a plantar la tenda,
i establir-hi el foc o aquest senyal que es perd en el darrer llibre de Joan Margarit, tan indòmit, ferreny i soterradament musical com el d'en Creus, o les paraules es tornen instants que no tornaran mai més. Amb un poema de Jaume Creus i un altre de Joan Margarit, tancarem després aquest programa. De moment posem una mica de Wagner.
No, no, no, no, no, no.
No, no, no, no.
Bé, com la música ja ens introdueix amb aquest tema, tornarem a llegir algun tema del llibre Mil i una curiositats de Barcelona. Avui suposo que parlant del Teatre de l'Iseu, ja que parlem de Wagner, toca. El llibre és de Sílvia Suárez i Anna Priscila Magriñà i parlarem realment d'un teatre amb mala sort, que és realment el Teatre de l'Iseu.
diu l'article de la pàgina 143 del llibre que hem citat textualment. El primer edifici que albergaria al Liceu es va aixecar per ordre del negociant Joaquim de Gispert. Aquest senyor va viure entre 1799 i 1862, va morir al segle XIX, sobre el solar d'un antic convent dels trinitaris que datava del 1662. Des de la seva creació, al convent dels trinitaris no havia tingut gaires moments de pau.
Durant les guerres napoleòniques es va utilitzar com a magatzem. Més tard seria la seu d'un club polític de tendència liberal per, finalment, tornar al seu caràcter religiós. El restribuïment de l'ordre, però, va durar poc. No se sap si va ser a causa de la crema de l'any 1835
o per una de les desamortitzacions de Mendizábal, la construcció va acabar en runes per sempre més. El teatre es va inaugurar el 4 d'abril de 1847, però la tranquil·litat tampoc seria molt llarga per al Liceu, ja que al 1861 es va incendiar gran part de l'edifici, segurament a causa d'un llum d'oli mal apagat. La reconstrucció va anar a càrrec de Josep Oriol Mestres,
que va afegir un gran salon de descans seguint l'estil segon imperi de l'època, i va decorar les sales i el sostre del recintes central amb frescos dels millors pintors catalans del segle XIX, i tot en un temps rècord d'un any.
Al segle XIX el teatre no només es feia servir com a lloc per representar-hi òpera, sinó que també s'hi celebraven actes socials com les festes de Carnestoltes. A causa d'aquestes trobades, una part del sector més conservador i purú de la societat barcelonina veia el teatre com un centre de disbaixa inacceptable per la moral cristiana.
Si a aquest caràcter alegre del teatre se li suma l'incident del foc, no és d'estranyar que per Barcelona comencessin a circular rumors sobre l'existència d'esperits indignats dels frades trinitaris que havien estat enterrats al convent i volien castigar el Liceu. I tornem a coses més, més tristes. O sigui, el 7 de novembre de 1893 tornaria a ser un dia de dol per el Liceu.
Santiago Salvador, un anarquista de 30 anys, va llençar dues bombes Orsini a la plateia del teatre durant l'entreacte de la representació de Guillentell.
Volia venjar l'assassinat de Paulí Pallàs, un anarquista que havia comès un atemptat contra el capità general de Catalunya, Arsenio Martínez Campos. Una de les bombes va provocar una vintena de morts. L'altra no va explotar perquè les faldilles d'una de les víctimes va esmorteir el cop. Aquest exemplar sense explotar es pot veure al Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona.
Salvador va fuixir a Saragossa, però tot un any després es va veure envoltat per la policia en el seu pis de la capital aragonesa. L'home es va disparar un tret al pit i mentre la policia en derrocava la porta també va tractar d'ingerir verí. Però el seu doble intent de suïcidi va fallar i després de ser tractat a la sala de presos de l'Hospital de Saragossa el van traslladar a Barcelona per ser processat.
L'anarquista, veient el seu final, va escriure una carta al jutge que portava el cas declarant-se penedit i demanant perdó pel que havia fet. Però no hi va haver redemció per l'anarquista, que va ser executat al Garrot Vil a Barcelona el 21 de novembre del 1894. I aquí una dada molt important. El Liceu està considerat com un dels teatres de l'òpera més importants del món.
i pel seu escenari han desfilat totes les primeres veus del panorama operístic internacional. A diferència d'altres ciutats europees, on la monarquia pagava les despeses que els teatres de l'òpera poguessin tenir, aquest es va haver de construir a través d'aportacions d'accionistes particulars. Per aquest motiu, el Liceu no té llotge real. Bé, i ara també està passant un mal moment. O sigui que es demana als amics del Liceu
que tothom hi col·labori una mica per poder acabar aquesta temporada, perquè amb les retallades l'IVA que ha pujat un munt i que les persones cada cop tenen menys diners per gastar en espectacles, doncs és una llàstima que el nostre teatre
que és de tots, no puc continuar endavant. I realment en aquests moments està esplèndid. Fantàstic, i els espectacles són fabulosos. I recordeu que es pot visitar cada dia pagant una entrada bastant mòdica i us ensenyaran tot el Liceu. Una de les coses apassionants de visitar és veure tota la maquinària de com funciona l'escenari.
tot el que han construït precisament per evitar i prevenir els incendis que malauradament... És que va ser l'any 94 del segle passat, que va ser l'últim incendi, que també el va destruir gairebé totalment. Va ser per una gospira d'un senyor que estava soldant uns ferros
i va calar amb unes fustes que hi havia, i afortunadament no, a passar desgràcies, perquè hi havia un col·legi que estava visitant el teatre. És allò que deia un poeta, que el azar és l'amant de l'ujo del destino. I l'azar de vegades pot fer unes malifetes que són tremendes. I pot haver d'evitar-les.
i exacte, s'ha de prevenir tot el possible perquè no tornin a passar. Jo crec que ara ho han tingut molt en consideració i realment està fantàstic. I has dit una cosa molt important que em sembla que moltes persones encara no l'entenen i és que els teatres,
els museus, els tresors que té un país o que té el món, que són vents de la humanitat, i paguem entre tots pel seu manteniment. O sigui que quan algú diu que si això el papa s'ho vengués arreglaríem la pobresa del món, o que els teatres estan ornamentats, tot aquest bé que hi ha als museus... No, si és que això és de tots, és de tota la humanitat, i no per vendre uns quants tresors d'aquí o d'allà, arreglaríem la pobresa del món. Això és tota una altra història
que té uns fonaments molt diferents i molt més llargs d'explicar. Com a bon economista, quan ens aprofundim en el tema ens expliquen les raons. Ara parlarem d'una galeria, la Galeria Eude, que té en exposició obres, gravats i fotografies de Miquel Barceló i Jaumari del Moral.
L'han prorregat perquè té tant èxit que molta gent s'ha quedat sense veure-ho i han decidit prorrogar-ho fins aquest mes segur, al final de mes, o potser principis de l'altre. Quan un té la fama i el nom que té Miquel Barceló, que ja són coneguts, són populars, o sigui, un ciutadà que s'han fet viatges i viatges de milers de persones
en el cas de Miquel Barceló, per anar a veure les seves obres, per anar a veure la capella, per exemple, de la catedral de Palma de Mallorca. La capella de Sant Josep. La capella de Sant Josep, on els guies han d'explicar sempre el perquè, les vivències, i què és que ho entenc, l'altre no ho entenc, ni si no ho has d'entendre. A Miquel Barceló o t'agrada o no t'agrada. No intentis entendre'l, perquè ell és Miquel Barceló i no hi ha res més.
És tan difícil d'explicar per ràdio Miquel Barceló com explicar per ràdio Antoni Ràpies. Això no es pot explicar. O ho veus i ho sents i ho dius o no ho entres. A mi el Macba, una exposició que va fer ja fa molts anys, em va impactar moltíssim, perquè deia Art Moder, a mi això no m'agrada, un mural fet amb unes coses, amb uns materials tan especials i unes imatges tan especials i a més
Hi havia unes vitrines, les seves obres, que les havien marcat unes formigues de la seva vivència quan era a Quènia.
És igual, en un país africà que va viure molts anys i les termites se li jalaven els papers. Diuen que s'ha de deixar i ho contornejaven i allò era una obra d'art. Les formigues contribuien amb ell a modificar una cosa que abans era d'una manera i fer art és modificar-la perquè et causi una impressió diferent. D'això m'havia parlat moltíssim la nostra veïna Filo de Paz.
que el cel sigui, perquè ja fa un parell d'anys o tres que és morta, i havia estat veïna nostra, vivia a la casa del costat mateix, i tu també l'havies conèixer, la senyora Filo de Pas. Era dos edificis més avall d'on vivia jo. Doncs aquesta senyora va ser molts anys la que estava al cap de la galeria Eude.
O sigui, era empleada de la galeria Eude i a més era una dona d'una cultura extraordinària. Havia sigut molt amiga de grans poetes catalans, de grans pintors, havia conegut personalment per edat i per estar dins d'aquest món.
i no li entrava al cap que hi hagués gent que no pogués entendre la pintura que ella sentia. Jo deia que és inútil. Es necessiten unes vivències, uns coneixements d'història de l'art que ella tenia. Com pot ser que no ho entenguin? Perquè els altres entren i miren i quan veuen una sabata diuen que això és una sabata, però quan veuen una creu d'antàpies diuen que totes les creus són iguals. I no són iguals. I cadascuna és diferent. També tenim la Galeria Mayoral d'Art
Tot aquest mes, també prorrogada, una exposició fabulosa. El títol ho diu tot. Modern versus contemporani. És com dir Barça versus Madrid. Hi ha tantes preses de posició, perquè avui tan modern és el contemporani com el clàssic. Tant l'abstract com el clàssic són contemporanis.
ja és una cosa que l'hem digerit i que l'hem viscut, però no tothom igual. I llavors hi ha gent que, el modern, diu que aquí arriba, però el contemporani diu que això és massa atrevit, massa llançat. Amb el temps serà clàssic. Quan passin 50 anys serà absolutament clàssic. I aquí la selecció d'obres ho veiem.
Aquí els gats són realistes, a més no és normal. Botero atinfla les persones d'un volum extraordinari. El seu gat és fabulós. Saura és d'un realisme extraordinari hiperrealista. Bassarelli és el pare de l'abstracció. I no parlem d'en Picasso. Picasso té molts estils. Va des del realisme total.
Quan era jovenet que va deixar de fer aquells tipus de pintura perquè l'avorria, perquè deia que era normal. Ja hi havia arribat, i als 18 anys dibuixava i pintava com un senyor de 50, era totalment un geni. Llavors es va haver de reinventar constantment i crear nous estils. I aquí tenim Miró, que podem parlar del mateix. Miró va començar fent realisme i va acabar fent una
És un figurativisme tan únic, original i excepcional, que dius és que com miró no hi ha ningú més com jo, i aleshores això s'ha de veure i deixar que t'entri dins d'esperit, deixar-te portar per les imatges perquè diguis ara això ho...
No és que ho entengui, és que ho sento. L'art no el pots entendre, l'has de sentir. Lo estoy disfrutando. Com ho estàs disfrutant, qui entri, entri i qui no, mira, passa de llarg. Així està la galeria Mayoral, Galeria d'Art, al carrer Consell de Cent, 286. Molt a prop de la Galeria Eude. En aquest centre de Consell de Cent hi ha moltes galeries d'art. A quina més interessant? Posem una mica de música.
Bésame tú a mí, bésame igual que mi boca te besó. Dame el frenesí que mi locura te dio. ¿Quién sino fui yo pudo enseñarte el camino del amor?
Quiero que viva solo para mí y que tú vayas por donde yo voy para que mi alma sea nomás de ti.
i ara acabarem el tema que vam començar la setmana passada
de la mobilitat al nostre poble. Ja sé que tu ets, igual que jo soc fan de la natació i nedador de tota la vida, el teu són les bicicletes. Sí, sobretot jo que en sé tant, de la estàtica sí, però l'altre no. Tu saps la quantitat de gent avui que als gimnassos i als curs de natació a tot arreu fan bicicleta estàtica? El primer que faig al dematí és, després d'unes altres coses,
anar-me la bicicleta estàtica i faig mitja hora. Ja que caminar no puc caminar molt, però mira, la bicicleta em va força bé. Clar que sí, potser a un li va millor nedar, perquè caminant tens dolor i nedant no el tens tant, doncs a nedar. I la bicicleta estàtica, mira si hi ha gent que en fa, la tira, estan allà clavats i fan bicicleta i des de dalt miren com els altres anem nedant. Nosaltres, mentre nedem i fem esquena, veiem els que fan bicicleta. Això mateix. Aquí hi ha un escrit
del nostre senyor alcalde Josep Perpinyà i Palau que diu. Bicybox, aparcaments segurs per bicicletes. L'àrea metropolitana de Barcelona està impulsant de forma progressiva el Bicybox als municipis que en formen part per afavorir l'ús de la bicicleta. És un servei que no té cost pels ajuntaments de l'àrea i que serà totalment gratuït per a les persones usuàries durant els sis primers mesos de funcionament.
Una empresa concessionària és la responsable de la gestió, el manteniment i la neteja dels mòduls que funcionen amb energia solar. Es tracta d'un projecte metropolità que té per finalitat promoure que la ciutadania pugui moure's amb bicicleta pel territori i resoldre la seguretat en l'aparcament. Les cinc zones d'aparcament instal·lades a Sant Just d'Esvern, estratègicament combinades amb la xarxa de transport públic i situades en espais
On hi ha una major concentració de persones pretenen fer ús de la bicicleta i estacionar-la sigui més fàcil i segur. Totes les estacions tenen capacitat per a 7 bicicletes. A Sant Just d'Esvern aquesta iniciativa s'assuma a altres accions
que estem fent per avançar cap a una mobilitat urbana més ecològica i sostenible, seguint els criteris del Pla de Mobilitat Urbana del Municipi. Bé, diu el senyor Perpinyà, us convidem a provar el bici Vox i que us moveu de forma sostenible, saludable i segura. I a més, si teniu la bicicleta a prop de la parada del bus, com és un avantatge que tenim? Clar, si pots.
anar-te'n cap a un barri més extrem, vas a l'autobús per dir alguna cosa al perador o ve a la vinguda de la indústria i agafes la teva bici i te'n vas al teu barri. El senyor Perpinyà, que ja sabem que a vegades ens escolta, l'altre dia comentava la quantitat de persones que es queixen del malament que van als autobusos.
que sàpiguen els nostres veïns que no hi pot fer més l'Ajuntament ni el senyor alcalde perquè els canvis en els autobusos del transport de Barcelona no depenen de Sant Just d'Esvern ni de la seva alcaldia, depenen de l'àrea metropolitana de Barcelona i per tant si en algun senyor alcalde li han d'escriure una carta és en tot cas el senyor Trias. O bé el responsable de mobilitat a Barcelona. El responsable de mobilitat a Barcelona. Perquè també s'ha de dir, ja que parlem de mobilitat,
que en els autobusos una cosa ha millorat.
Alguna cosa millorat, sí, és que hi ha uns senyors de la companyia que procuren que quan arribi un bus de Sant Just l'esperi un moment el de Barcelona o viceversa. Per poder fer la coordinació. Per poder fer la coordinació sense veure cada dia tota una carrera de jubilats i pensionistes que en 50... O de gent de mitjana edat o de criatures. Però els joves corren. Sí, però nosaltres no. Veus que ja que van amb el bastó i quan hi arriben l'autobús... Llavors l'autobús marxa. Ai, que se n'ha anat per tots l'hora. Doncs ara en aquest moment els esperen. He vist molts dies que ens esperen.
Bé, i de moment una última cosa que surt al bulletí que és les subvencions per a entitats 2013. Termini de presentació de documentació fins al 31 de gener del 2013. Recordar que les justificacions dels ajuts del 2012 cal presentar-les com a màxim abans del 31 de gener de 2013. Molt bé, doncs posem ja la música de la poesia. Bé, doncs com tenim aquesta setmana les jornades
De l'ogar, almenys una de cada autor. No? No tenim la sintonia? Sí, perdoneu, el lapsos és que no trobarem la sintonia, però entrarem directament. Això són les coses del directe. Ja el trobarà el Marc. Tranquils. Els ordinadors han de fallar en algun moment. Endavant la música.
Dins de cada poema hi ha una reacció emocional memoritzada. Per tant, la poesia ens transforma. Cada vers que aprenem és una mica nostra. De llibre Terres interiors, platges extenses,
Us diem el poema Figures de Jaume Creus. Encenta, error meu, encenta, i permet que et cremi el contacte d'una veu apenas creada, com un tors de mascle irredent que no ha sortit encara de la roca. Dimana, torpitud meva, no empeltis de gel el coratge ni facis menys dur a la lluita. Ens deixa el desig despullat, que en el combat guanyarà més bellesa.
Omple't negació meva i fes que se't coalli l'equívoc, l'afenta amb què doves el dubte per tal d'impedir que t'arribin les llums, que mai no sabràs pas d'on venen. Alça't en l'aire, sorxells tímid cos meu, deixa aquest calça que, sóll d'una sang que era vi, se't veu tot l'esforç i l'impuls, la teva ofana, deblat per durable. Creu-me arreu el meva i endinsa't
La terra t'espera i no creu ni en les imatges que et suen els ulls ni en el renau dels dogmàtics timbals que t'esborren l'error, la teva vida. De Joan Margarit, retirada. No coneixia aquest plaer d'obediència a una llei.
Em quedo aquí on la vida m'ha portat. Recorro la ciutat i m'hi sento estranger. No comprenc els amics que s'han fet ells com jo i ja no sé de què conversar amb ells. Cada nova parella dels fills més, més estranya. No recordava haver desitjat mai amb tanta urgència la soledat. Són senyals. L'animal els coneix i em fa cas.
costa molt de trobar una guineu morta, un sanglà mort. Abans s'amaguen. De Joan Margarit, Dignitat. Si la desesperança té la força d'una certesa lògica i l'enveja un horari tan secret com un tren militar, estem perduts. El castellà m'ofega i no l'odio. No en té la culpa de la seva força, de la meva feblesa encara menys.
La I era una llengua ben trebada per pensar, per pactar i per somiar, que ningú ja no parla, un subconciente de pèrida i codícia, d'on resuenen bellíssimes canciones. El present és la llengua dels carrers, maltractada i espúria, arrapada com l'eura a les ruïnes de la història. És la llengua en la qual escric. També és una llengua ben trebada per pensar,
per pactar i per somiar. I les velles cançons s'esalvaran.
Bé, i amb aquestes poesies tan de dins de l'ànima... Amb el permís dels seus autors, perquè més com ens va dir Joan Margarit, quan ja les teniu memoritzades ja són una miqueta nostres. Però, evidentment, l'autor és l'autor, per tant, moltes gràcies Jaume Creus, moltes gràcies Joan Margarit, per portar tanta saviesa als nostres llavis. Bé, doncs hem arribat a la fi, com dit, d'aquest programa d'avui de 60 i més.
Bé, us esperem el dimecres vinent de 8 a 9, però recordeu que si ens voleu tornar a escoltar aquest programa que acabem de radiar el podeu sentir d'11 a 12 el proper dissabte. Fins aleshores, adeu-siau. Adeu-siau.
No, no, no.