dos del cicle B perquè és el segon de Quaresma i aquest Evangeli també parla d'una amistat ja veureu, parla no d'una amistat no diríem l'amistat però diria que sí i diu, lectura de l'Evangeli segons Sant Mateu
En aquells temps, Jesús prengué Pella, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt d'una muntanya alta i ens transfigurà davant d'ells. La seva cara es tornar resplenent com el sol i els seus vestits blancs com la llum.
També se'ls aparegueren Moïsès i Elias, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús, Senyor, que n'estem de bé aquí dalt? Si voleu, hi faré tres cabanes, una per vos, una per Moïsès i una altra per Elias.
Encara no havia acabat de dir això quan el cobria un núvol lluminós i del núvol estant una veu digué «Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m'he complegut, escolteu-lo». En sentir-ho els deixebles esgrellats es prosternaren de front de terra. Jesús s'acostà, els toca i els digué «Aixequeu-vos, no tingueu por».
Ells alçaren els ulls i no veien a ningú més, sinó a Jesús tot sol. Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els penà que no diguessin a ningú res d'aquella visió fins que el fill de l'home no hagués ressuscitat d'entre els morts. L'Evangeli s'acaba aquí. Aleshores l'amistat seria de Jesús amb els deixebles i Moisés i Elias.
Vols fer algun comentari de l'Evangeli? No? No, penso que no és massa oportun, no ho sé. No, no, no, no és... A més a més penso que abans m'ho preguntaves, penso que l'Evangeli és una miqueta conflictiu, com per fer-ne comentaris així.
Bueno, clar, no podem fer aquí una d'allò de l'Evangeli, una dissertació sobre ell o d'allò. Però sempre en els Evangelis nosaltres hem pensat que n'hi ha un cert paral·lelisme al que se'n diu. Jesús era amic dels seus amics, no? I, bueno, era benevolent. Evidentment. I volia tothom. Evidentment. Em sembla que tot el que hem parlat avui està en plena concordància amb el missatge evangèlic, això sí.
tens alguna cosa per dir? els oients te'ls diries? em pensava que volíeu comentar això no, no, no, si no ho comentem no ho sé, no vosaltres no ho comentem mai a l'Evangeli només que el llegim digues no, home, ara sí que hem canviat de fil sí només recordar el que el que sortia del propi llibre penso jo la finalitat de l'home és la felicitat és el ser plenament home
Trobar la felicitat sent plenament home, és a dir, visquent la nostra vida aquí a la Terra com? Ens correspon viure-la d'una manera plena i aquesta vida plena no es pot aconseguir si no hi ha una molt bona relació amb els altres, bàsicament a través de l'amistat.
anem a veure la motivació potser per triar el tema i per triar el llibre molt bé, moltes gràcies penso que també és un molt adient de parlar-ne perquè també s'estava vivint una època que també hi ha molta solitud i llavors treballar l'amistat és important de cultivar-la absolutament d'acord entraríem en un altre debat en un altre debat
Ara podríem tenir una altra sessió, però no podem, perquè només queda un minut. Només recordar-los que aquest programa, si vostès el volen escoltar, es tornarà a repetir el dissabte a dos quarts d'onze, si Déu vol.
I fins la propera. Bona tarda, no? Perquè encara és tarda. Sí, mig tarda, mig nit. Bon vespre. Bon vespre seria la paraula. Fins la propera. Gràcies a tots per escoltar-nos. I moltes gràcies al Fons per haver vingut. I per haver-nos tingut el plaer d'escoltar-te. Moltes gràcies a vosaltres.
Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Seixanta i més...
Avança el mes de març, que en llatí es deia Martius, nom que derivava del déu Mart en temps del calendari romà, quan era el primer mes de l'any. Amb el calendari gregorià, que és el vigent, va passar a ser el tercer mes. En alguns indrets de la muntanya del nostre país també en diuen mes de la terra, perquè és quan es deixa veure la terra sota la neu.
Arriba també la temporada del xató. El fred dona gust a l'escarola, base d'aquesta amanida que també porta enxova, toïna o bacallà. Recordeu que el vino vell serà la beguda ideal per acompanyar aquest plat. Al xató també li posen les tres coses plegades, o sigui que no exclusivament una.
També, també. També l'endívia és molt bona aquest temps i del tot recomanable, ja que va molt carregada de fibra i és ideal per regular el trànsit intestinal. Protegeix les mucoses dels budells contra les inflamacions i evita els gassos i l'acidesa.
El que no és tan bo d'aquest temps són les galipàndries i els refredats, com el que tinc avui. Mira, escolta'm, tothom té alguna cosa, tu. Que dispenseu aquesta veu de casalla, però no és que m'hagi pres. No, no, sí que s'ha pres casalla, sí, ja es nota. Ah, sí, he pres el tallat aquest matí amb un bon roig de conyac, no? Ah, que bo, no? Sí, sí.
Doncs molt més consells de com cuidar-vos aquest mes i tots els de l'any els trobareu el llibre Menjar bé, una qüestió d'intel·ligència, de la doctora Pilar Sampau, encara disponible a ressenya i en moltes altres llibreries d'arreu del país.
Benvinguts, oients d'Esvernians. Ens trobem a la sintonia de Ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada fent el programa 60 i més. Dedicat, com sempre, a la gent gran i a tothom qui ens vulgui escoltar, sempre oberts a les vostres propostes. Amb moltes ganes de compartir aquesta hora amb vosaltres, tot i que avui, per qüestions tècniques, sortim amb diferit.
com sempre, amb la cali de veu de Joan Algarra, el saber fer i millor dir d'en Carles Hernández i Rius, que si vol pot entrar al programa quan vulgui, i ell avui sí que està amb una veu esplèndida, i també qui us parla, Pere Oliver, sempre a punt de navegar per les zones.
Avui dimecres, dia 12 de març, és el 71è dia de l'any del calendari gregorià i ens queden encara 294 dies per a finalitzar l'any. És el moment de felicitar a tots els qui celebreu, com cal, el vostre sano aniversari, avui, festivitat de Sant Innocenci i Sant Maximilià. Demà dijous, Sant Roderic.
Divendres, Santa Matilda, reina. I dissabte, que sortim en segona audició, Santa Madrona i Santa Lluïsa de Marllac.
Recordem que innocenci és un nom que ve del llatí i, com la paraula indica, vol dir càndid, portador d'innocència. Que és gran i superior a tots és el que vol dir maximilià, que també ve del llatí. En canvi, el nom Roderich és d'origen germànic i significa governador important.
També és d'origen germànic el nom de Matilda, que vol dir poderosa en la batalla. I finalment tenim Madrona, que també ve del llatí i significa dona casada. Molt bé, després d'aquesta explicació, posem una mica de música.
I don't know why there's no sun up in the sky that's told me why. Since my man and I, together, keeps waiting all the time.
Bona nit.
I ara, esdeveniments que van tenir lloc un dia 12 de març. Tal dia com avui de l'any 1622, a la ciutat del Vaticà, el cavaller Íñigo López de Recalde, fundador de la Companyia de Jesús, és canonitzat sant per l'Església Catòlica amb el nom d'Ignasi de Loyola.
En data molt més propera, el 12 de març de l'any 1894, a Big Bull, en un indret tant estatunidenc com el Mississippi, es venen per primera vegada ampolles de Coca-Cola. Des d'aleshores, aquest popular refresc inventat pel farmacèutic John Pemberton i produït per The Coca-Cola Company és el més venut d'arreu del món.
Molt bé, no? Quina publicitat li has fet de la Coca-Cola? A la Coca-Cola no cal fer-li gaire publicitat. Ens invad per tot arreu. Sí, sí, sí. Fórmula secreta de sarsaparrilla i alguna coseta més. Aquí deien sarsaparrilla, la meva iaia. Em feia de sarsaparrilla. Però mira, Coca-Cola és Coca-Cola.
Un altre 12 de març de l'any 1918 a Rússia, Moscú esdevé la capital de l'imperi, després que Sant Petersburg ho hagi estat durant 215 anys.
Un fet ben destacat va tenir lloc aquell 12 de març de 1930 a la Índia, quan Mahatma Gandhi condueix la marxa de la sal al llarg de més de 300 quilòmetres, per donar exemple d'insubmissió al monopoli de la sal que s'havia otorgat al govern britànic.
Important va ser també el 12 de març de 1941, a la Guerra d'hivern, quan Finlàndia i la Unió Soviètica signen l'armistici que els va enfrontar entre l'any 1939 i el 1940. Des d'aleshores, Finlàndia és un país independent.
I bona memòria en tenim d'aquell 12 de març de 1965 al nostre país, quan arran de les declaracions que feu al diari El Monde en defensa de la identitat nacional catalana, les autoritats franquistes expulsen l'abat de Montserrat a Aureli Maria Esquerré de l'estat espanyol, el religiós sexiliar a Milà.
Seguim amb els fets de caire polític, ja que el 12 de març de l'any 1968 l'illa Maurici s'independitza de l'imperi britànic. Hi ha que veure la gent que s'ha independitzat al llarg dels anys. I tant, és que no tota la vida poden estar sota la bota del que mana, no? Del país més poderós, clar.
Bé, una altra qüestió política encara més propera va tenir lloc a Espanya el 12 de març de l'any 1986, quan s'hi celebra el referèndum sobre la permanència a l'OTAN amb victòria del sí.
Tot una sorpresa va ser l'ordenació sacerdotal d'una dona, dins l'Església Anglicana, això sí, a la ciutat de Londres, el 12 de març de 1994. Sorpresa perquè va ser la primera de la història, avui fins i tot n'hi ha que són bisbes, i va provocar aleshores un gran enrenou i molt disgust entre el clargat masculí. Cosa rara.
No tan sorprenent va ser aquell 12 de març de l'any 2000 quan Espanya va guanyar les eleccions per majoria absoluta al Partit Popular. Al cap de poc temps, membres d'aquest partit ja van fer campanya al País Valencià per desconnectar TV3 a tota la comunitat i anys més tard ho van aconseguir.
I precisament s'han dit unes informacions que de totes maneres els està costant un realero, perquè els pobres que estaven treballant no tenen la culpa que hagin desconnectat. I no, ara parlem de Canal 9. Han desconnectat, o sigui que amb els mitjans de comunicació, el País Valencià, o els que manen el País Valencià, els hi tenen una fòbia extraordinària. Bé, una fòbia que no sigui de la seva idea.
Sí, i a més perquè, clar, precisament hi havia molts periodistes en aquests mitjans de comunicació que eren crítics amb la feina d'aquests senyors que manaven i amb el cas Gurtes. Que manaven, no? I que manen. I que manen, i que manen, malauradament manen, i molt, i molt. I aleshores, com que no els convenen i tenen poder, els escombren i fora. Això mateix. Bé, posem una mica de música.
Fins demà!
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Escoltàvem a Plàcido Domingo cantant aquesta Sibonet tan maco. Bé, continuem. Naixements que van tenir lloc un dia com avui. De l'any 1863 ho feia a Pescara el novel·lista, poeta i dramaturg italià Gabriele Danunzio. Algunes de les seves obres han estat traduïdes al català. Per exemple, La llàntia de l'Odi, que fou estrenada al Teatre Romea.
Pocs anys després, el 12 de març de 1875, neixia a Sant Feliu de Guíçols el compositor de sardanes Juli Garreta. Considerat un dels més eminents, ja que algunes de les seves obres foren instrumentades per ell mateix per a orquestra sinfònica, pastoral, suït empordanesa o dalt les gavarres, són algunes de les seves composicions immortals.
Encara son avui a totes les ballades, o sigui, és d'actualitat molt vigent. I seguim amb la música, ja que el 12 de març de 1889 neixia a la ciutat de València la pianista i compositora Amparo Iturbi. Va acompanyar el seu germà José Iturbi en nombrosos concerts arreu del món, fent diverses aparicions en pel·lícules de Hollywood.
De la música passem al ball, que sempre van units. El 12 de març de l'any 1890 neixia a Kiev, a Ucraïna, el ballerí coreògraf rus considerat el pare de la dansa moderna Václav Nijinsky. Malaltís, insegur i atormentat amb la vida real, es transformava en un geni dalt l'escenari.
I del món de les arts passem a l'empresarial, ja que el 12 de març de l'any 1921 neix a la ciutat de Turí, al Piemont italià, un dels grans emprenedors del segle XX, l'innovador Giovanni Agnelli, patriarca i fundador de la Fiat, que és l'acrònim de la Fàbrica Italiana d'Automòbils Torino.
Un altre empresari polític, en aquest cas amb menys glamour que el del creatiu Agnelli, neixia a Burgo d'Eusma a Sòria el 12 de març de 1933 i va arribar a ser alcalde de Marbella.
Ens referim al populista Jesús Gil y Gil, famós també pels seus tripijocs i malifetes, va trepitjar la presó el 1969 i un parell d'ans després va ser indultat pel govern franquista.
Si no recordo malament, es va enfonsar un restaurant... Sí, sí, el dia de la inauguració. Amb un bé de Déu de Genda. Sí, dos cents i pico de persones que van caure al llac. Amb morts i ferits d'altaballs i sembla que l'home no es va inmutar gaire, no? No, no, esclar. Allò d'aquella cosa que feien molts constructors. D'aquesta obra, tant per mi. I així van sortir.
I afegien aigua i posaven guix al ciment i després el dalt a baix. I qui sí que va tenir autèntic glamur, aquesta sí que va ser una glamurosa total,
Ens referim a l'actriu i cantant Liza Minnelli, que va néixer a Los Angeles el 12 de març de 1946. Filla també d'actors i actrius, perquè els seus pares ja estaven al món de la faràndula. Judy Garland i el director Vicenç Minnelli. Exacte, Minnelli director i la seva mare Judy Garland va ser ja una gran actriu i cantant.
I ella va triomfar des de molt joveneta, ja de molt nena. Però de tot el que ha fet, sí una cosa l'ha fet immortal, ha estat la pel·lícula Cabaret, de Bob Foz.
Fins demà!
Bé, recordem finalment algun personatge que va deixar aquell món tal diga com avui. L'estudiant jueva Anna Frank, que ens va deixar escrit un diari memorable i moria un 12 de març de l'any 1945. Que per ser aquest diari va ser convertit en una obra de teatre i novel·la de gran èxit. I va ser representada amb un èxit total aquí a Barcelona al Teatre Comèdia.
i Blanca de Silos feia el paper de la mare i Berta Riazza feia d'Anna França. Sí, quan Berta Riazza era molt joveneta. Joveníssima. Estic parlant dels anys 50. Mira si fa anys que el teatre comèdia ha estat destruït i convertit en multicine. Sí, i tant, un desastre.
Bé, un altre dia, un altre efemèri desmemorable, va ser també aquest 12 de març, que l'abat de Montserrat, Cassià Maria Just, moria el 12 de març del 2008, però abans també moria...
L'abat, no? L'abat què era? No, no, no ho dic bé. El creatiu escriptor enamorat de Castella i lo castellano, Miguel de Libes, ens deixàvem 12 de març del 2010. Jo ho havia posat per ordre, eh? No, però jo m'he saltat l'ordre i ho he posat d'una altra manera. I està molt bé, i val igual, i en tot cas és un homenatge a persones que ens han estat molt properes i que més els hem estimat molt. Sí, sí, sobretot el Pare Just era una meravella.
Era una meravella de persona i val recordar-lo perquè persona més afable, més oberta i més home del seu temps que ell no hi ha conegut pas. I ja posats en el món literari, et recordo també que Miguel de Libes era una persona absolutament encantador, proper, molt agradable. Però con su caràcter, eh? Bueno, bueno, bueno, pero quien no tiene su caràcter. Home, hi ha moltes persones que no tenen ni geni ni caràcter, però ell el tenia. Ja, ja, ja.
Normalment, la majoria de monjos de Montserrat són senyors amb molt caràcter. Que quan els agafes la part dolça dius quin home més dolç i més apassible. No, no, però s'ha de tenir caràcter. S'ha de tenir caràcter. Per portar les arrendes d'un monestir i d'una comunitat i d'una organització que, escolta'm, és un monument en pla comercial...
de la seva part comercial, com turística i molt principalment religiosa. I un avantatge al seu favor, milers d'anys d'experiència. És un grau. Sí, i tant. Bé, posem una mica de música, sisplau, Carles.
Hem arribat a l'Espai Cultura. Ens deia l'altre dia una senyora gran, molt gran, encara hi ha gent més gran que nosaltres, eh, Joana? Que el més bonic de la ràdio és que ens fa companyia. Que bonica és aquesta expressió. Venim al món a compartir i a fer-nos companyia. Ens ho deia un dels grans poetes, Martí Pol.
Fer companyia resulta que el compte essencial per a la convivència humana hi existeixen moltes formes de fer-ne. La més directa és estar al costat d'altra persona, però també hi ha, sobretot avui en dia, moltes altres maneres.
Els tuits, els missatges de Facebook i del correu electrònic, els SMS, les trucades telefòniques, el mòbil, cada vegada més insistent, que enmig del brugit o el silenci, imposa la necessitat que algú li digui a un altre, ep, estic aquí, amb tu.
La ràdio té l'avantatge que és al teu costat mentre vas fent feina. Pots dibuixar, cosir, cuinar, fer feina... Quants tallers i obradors no han estat presidits per la ràdio? Quantes carreres de taxi? I fins i tot viatges en tren o autobús amb els auriculars posats a l'orella escoltant un partit de futbol.
o un concert o el que siga. Som éssers socials i em va faig de conèixer. Per això seguim agraïts al físic Rudolf Hertz, que va descobrir les ones electromagnètiques, anomenades avui ones artsianes, en honor del seu nom. I, sobretot, el gran Guillem o Giuliemmo, perquè ell era italià, Marconi, que va fer les primeres demostracions en aparells transmissors.
És més, l'any 1897, Marconi va muntar la primera estació de ràdio del món a la illa de White, al sud d'Anglaterra. Però l'ús de la ràdio no comença a ser quotidià fins que l'utilitzen per comunicar-se entre els exèrcits l'any 1914 durant la Primera Guerra Mundial, la Gran Guerra.
Al nostre país, la ràdio es va inaugurar oficialment el 14 de novembre de l'any 1924. La primera emissora va ser EAJ1 Ràdio Barcelona, que aviat va competir amb Ràdio Associació de Catalunya, que va esdevenir EAJ15 Ràdio Espanya de Barcelona després de la Guerra Civil.
Per cert, Albert Malla té un blog a internet amb 60 anys d'història de la Ràdio Catalunya. Té recollits aconteixements com el del primer programa informatiu, l'any 1930, que es deia La Palabra,
i un bé de Déu de persones que han fet de la paraula ofici, com Josep Torres, Toresqui... Va ser el primer, no? Sí. O un dels primers. Bé, la seva feia el Maginet, era ventríloco, i tenia un personatge, el Maginet. Després el va fer el paupí a Ràdio Barcelona...
I vinga, continuem. Albert Guixereu, José Luis Barcelona, Jorge García Soler, Odet Pinto, Míriam de la Prada, Jordi Estadella, Juan Antonio Fernández Abajo, Luis Arribas Castro, Enrique Sadamón amb el seu paupí i amb la Pila Montero, Jorge García Soler i tants i tants altres.
El bloc és interminable perquè parla de dotzenes i dotzenes de professionals de la ràdio, també de Ràdio Nacional, com Juan Manuel Soriano, de Ràdio Barcelona, com Fernando Parés, Armand Blanc i tantíssims altres. I també hem de citar la més jove, aleshores, de totes les veus de la ràdio, Juanita Algarra, la que ara escolteu, que va debutar amb només 13 anys, o sigui, més joveneta ja no podia ser.
Era la més jove de tot l'estat espanyol i era l'any 1951. Sí, sí, ha plogut moltíssim des de llavors. Ha plogut moltíssim. I ja que tenim a la veu del Carles Hernández, a mi m'agradaria ni que fos durant res un minut, un instant, que em digués alguna cosa de Ràdio d'Esvern. Quan vas començar Ràdio d'Esvern?
No, aviam, jo puc parlar d'Armand Blanc, si vols. Ah, pots parlar d'Armand Blanc? Puc parlar d'Armand Blanc perquè el vaig conèixer... Jo també, jo també. Sí, sí, aquest home, vaig estar una temporada amb ell treballant, quan era molt jovenet, i em va ensenyar... Era un home que era una autèntica passada. Era una autèntica meravella. Saps que era també guionista d'Historietes, que va col·laborar al Patufet, com l'Armand Gaties Guiu, i com altra gent de la ràdio, col·laboraven en el món del còmic. I era un gran presentador perquè presentava al teatre...
Jo el vaig conèixer ja molt gran i fent de tècnica, per això. Ja, ja. Però ell presentava la situació del teatre. O sigui que era una habitació, entren els personatges i amb aquella veu que venciosa que tenia...
Era molt agradable. És que portava tota la vida la ràdio, no? Jo havia col·laborat amb ell també amb Radioteatre a Ràdio Barcelona i era un goig veure'l dirigir i, a més, quan et donava el to d'una paraula era perfecte. I, a més, ho deia amablement.
d'aquella manera tan amable que realment era un personatge molt important. I com a guionista de còmics va crear el personatge Jordi Valent. Ah, sí? Sí. I té diverses obres també publicades i diversos llibres. Vull dir, era un home bastant, bastant polifacètic. Era molt polifacètic. Com el Josep Maria Angelat i tanta gent de la ràdio, el que hem citat abans, l'Armand Matías Guiu, que col·laboraven en el món del còmic, feien guions pel Pulgarcito i pel TVO. En aquell temps tothom feia el que podia, saps?
Perquè ja no era perquè es necessitaven diners i com es guanyava poquet, doncs mira, una miqueta d'aquí, una miqueta d'allà i ja està. Però hem tornat ara una mica, eh?, perquè els teus companys d'Antena, al carrer de la Creu, fan grafisme, fan disseny, fan ràdio i em fa molta gràcia perquè nosaltres, quan començàvem, també ho fèiem. Fèiem de tot. O sigui, igual fèiem un rètol per un anunci...
un eslògan, i llavors aquell eslògan el anàvem a gravar i es convertia en una falca, aleshores en dèiem cunya publicitària, perquè sentia tot en castellano. Però jo als meus primers temps a Ràdio Espanya de Barcelona, que vaig entrar al 55, llavors els discos me'ls posava jo de Ràdio Fèmina, eh?
Sí, sí, el tècnic només que no donaven ni el micro, es detenia amb la clavilla per obrir-te o tancar-te el micro. I llavors, també, ja eren vinilos grans i havies de saber exactament on anava la sintonia de cada programa. Canviaven de color i tenies que posar un cantor a l'altre. Sí, sí, et posaves guió, disc, guió, disc, guió, disc, i sí, sí, mira, així anava transcorrent. I l'altra pregunta quina era la ràdio, quants anys fa? Sí.
Sí, 30, no? A Ràdio d'Esvern? A Ràdio d'Esvern en fa 30. I tu vas començar fa 30 anys? No, una mica més tard. Jo fa 28 anys que sóc aquí. Molt bé, no? Felicitats, perquè portes més anys que nosaltres a Ràdio d'Esvern, eh? Sí, a Ràdio d'Esvern. En Ràdio no, però... En Ràdio no, ja no ens agafes. Ja no us enganxo, però vull dir, a la Ràdio sí, ja fa molts anys. Ara per la Setmana Santa farà 28 anys.
Doncs, felicitats i endavant. Sempre t'ha agradat la ràdio per això, eh? Sí, home. Sempre deia la teva mare que agafaves rodes de no sé què i eren discos per tu. Sí, això en un anyet ja feia jo. Coses rares. Coses radiofòniques. Ja feia ràdio, no? I a més, li agrada comunicar-se. Més que fer ràdio, li ratllava els discos al meu pare. També, eh? També, eh? Escolta.
A Radio Unió amb Espluga Sant Just, que a vegades abans ho parlàvem fora micro, encara teníem discos de pedra i un allà a Esplugues, el senyor que estava allà encarregat, tenia discos de l'any 37. O sigui, es canviaven les agulles cada X número de discos. I passaven discos de la voz de su amo, però amb unes etiquetes. Ver oliva... Saps allò tant d'història...
Quan penses, dius, mare de Déu. La ràdio és també expressar-se, preparar un guió, preparar una esqueletra de programa. I això a ell sempre li ha agradat comunicar-se, perquè em recordo que feia l'Emília Melilla, i quan es va enterar que jo també havia fet l'Emília Melilla, m'enviava a postals i m'explicava coses. Vas fer l'Emília, Carles? Sí, noia. No et vas lliurar? No et vas lliurar? Me'n vaig estar a temps de lliurar-me.
En ell com jo vam estar a Melilla abans que hi haguessin murs de filferro. No n'hi havia encara dues hores. Havien minimurs, però la gent passava. Sí, no era com ara. Era molt divertit perquè et deien que tenien que donar els nanos que estaven de guàrdia, que és pràcticament tota la frontera de Melilla, et deien que els has donat l'alto i si no passen dispara. Aquesta era l'ordre. Aquesta era l'ordre, però els deixàvem passar tots. Sempre miràvem cap a l'altra banda. Posem una mica de música, sisplau.
Ladies and gentlemen, las hermanas sisters.
Bona nit.
Fins demà!
graciosos, com sempre, a la trinca. Llàstima que has de fer el conjunt, perquè eren molt agradables i van donar un vigor a tot el sistema radiofònic, musical, de televisió, que valia la pena que haguessin continuat. No, però, de fet, van continuar d'una manera molt més astuta i molt més intel·ligent. Es van passar al món de l'empresa i van... Però ja a l'empresa, encara que ells muntin espectacles fabulosos, ja no són ells en persona. En persones que quedaven també tots tres.
No, però va arribar un moment, tot té data de caducitat, que per l'agilitat, pel que fos, doncs ja no podien fer això. I la prova és que ells són irrepetibles perquè van fer un concurs per trobar tres nous trincaies que han fet una pel·lícula però no han enganxat, no han connectat amb la gent com ells connectaven. No, perquè de seguida sortia allò de la comparança i totes les comparances són molt horribles. Són terribles.
Bé, doncs aquests dies, com que qui més qui menys hem estat en una galipàndria, ens hem dedicat a llegir i recomanem ara algun llibre de molt grata lectura. Jo, un dels que m'he llegit és La sonrissa de Mandela, de John Carlin, editat per Debate, que és una descripció magnífica de les vivències del personer polític més famós del món.
I ara estic acabant de llegir un altre llibre, que és El carrer de l'Embut, aquest ja fa dies que ha sortit, però encara el podeu trobar, ressenya totes les llibreries, és de Pilar Rahola, està editat per RBA La Magrana, i parla des de la Guerra de Cuba fins a la Segona República i la Guerra Civil, compartint la vida d'un munt de personatges que ens resulten molt propers, i a més molts personatges històrics de la Catalunya contemporània.
Molt bé, i aquí tenim també un altre llibre de recent publicació, que és La història de 25 carrers per gaudir. 25 carrers de Barcelona per gaudir. L'ha escrit en Jordi Carol i el publica l'editorial Arca.
I què et sembla si parlem del primer carrer que tu i jo coneixem i que dius que a mi m'agrada tant? Què et sembla? Coneixem moltíssims de carrers de Barcelona, però ja estic endevinant que estàs parlant del carrer Patritsol. Ah, això. Perquè és allà on et perds menjant xocolata. No, i mirant les sales d'exposició. I mirant la sala Parés. No, no, per què em poses les meus bicis a l'abast, home?
D'entrada hi ha un gravat aquí, quan parla del carrer Patrichol, que és a la pàgina 31 del llibre, que és molt curiós perquè hi ha aquestes pedres, com es diu azulejo en català, mosaica, ara em sortia la paraula. Això es diuen majòliques. Majòliques, exacte. El seu nom són majòliques. Aquestes majòliques hi ha l'auca del senyor Esteve per tot el carrer Patrichol, que la primera diu que quan naixia l'estabet no feia calor.
Ni fred. Bé, és el primer carrer de vianants de Barcelona. El carrer de Patrichol es troba a Ciutat Vella, concretament al barri del Pi. Paral·lel a la Rambla, connecta el carrer de la Porta Ferrissa en la plaça del Pi. Es va obrir l'any 1465 i el seu nom té l'origen en el fet que els terrenys que recorria aquesta via eren propietat de la família Patrichol.
L'amplada, com la de moltíssims carrers d'origen medieval, varia perquè els edificis no estan alineats. En alguns trams fa 3 metres 16 centímetres i en d'altres una mica més de 2 metres. De llarg fa 129 metres aproximadament.
La majoria de les cases es van construir durant els segles XVII i XVIII, però el caràcter arquitectònic que presenta avui és conseqüència de les reformes i noves construccions dutes a terme durant el segle XIX.
A més de per les famoses granges catalanes on serveixen una xocolata desfeta excel·lent, el carrer de Patritxol destaca perquè és el primer carrer de vianants de Barcelona. L'any 1959 es van eliminar les voreres, que eren molt estretes, i es va empadrar de nou la calçada.
Cal afegir-hi una característica singular, les majòliques, el que tu comentaves abans, que no són mosaics sinó majòliques, plaques de ceràmica amb un acabat vitri especial i amb indicacions i dibuixos que guarneixen les parets dels edificis. Per exemple, una d'elles diu, estima i difona el civisme en el carrer, i en una altra, la gorra ja no hi és, com deia el senyor Parés. Clar, el senyor Parés, que va ser l'amo de...
El fundador, no? El fundador de la sala Parés. Diu, els barcelonins parlen d'aquest carrer perquè, suposo que, entre d'altres motius, en aquest petit carrer van néixer, viure i treballar molts barcelonins insignes.
La figura del popular dramaturg Àngel Guimarà hi ha ajudat molt, ja que va residir pràcticament durant tota la vida al número 4 d'aquest carrer, i el 18 de juliol de 1924 hi va morir. Al número 1 va néixer Josep Puiggarí i Llobet, advocat, historiador i l'arxiver de l'Ajuntament de Barcelona.
A la dreta del portal hi ha una ceràmica en la qual es llegeix que el ballerí i coreògraf Joan Magrinyà i Sant Romà hi va obrir el seu estudi l'any 1936.
En aquest mateix costat del carrer, el número 3, va néixer Maurici Serraíma i Bofill, escriptor, advocat i senador. Segons el baró de Maldà, el prestigiós daurador de mobles Jaume Aroles tenia el seu taller en aquest carrer. Una altra insigne barcelonina, la gran soprano Montserrat Caballé, també està relacionada amb aquesta via, ja que durant l'any 1950 va treballar a la planta baixa del número 11.
Precisament en aquest edifici, on avui hi ha la granja ballaresa, va néixer l'eminent científic francès Salvà i Campillo. Aquests dos fets històrics es recorden en dues plaques que els vianants poden veure a la façana de l'edifici actual.
També l'escriptor madrileny Moratín va viure en aquest carrer. Fins i tot diuen que hi va començar a escriure «El sí de las niñas», una de les obres més importants de Leandro Fernández de Moratín. Bé, qui són els establiments més importants del carrer de Patrichol? N'hi ha molts i de molt notables. En primer lloc, a l'esmentar, la sala parés, la sala d'art més antiga de Barcelona, la de Gana. Es troba al número 5 del carrer i exhibeix pintures figuratives.
Des que es va inaugurar el 1840, hi han exposat artistes com ara Picasso, Mir, Rossinyol, Casas, Clarassó, Meifrent, Mas Riera, Camarassa, Nonell o Urgell, entre molts d'altres. El senyor Parés no només va ser el responsable de la creació d'una de les sales d'exposicions més importants d'Europa, sinó va acostumar la burgesia de l'època a mirar obres d'art
en sortir de la missa de 12, d'allà de Betlem, o del Pi. Sí, la més propera, evidentment, és Santa Maria del Pi. Sí, no, i Betlem també. Betlem també queda prop. Però està a la Rambla. I fins i tot la de Sant Anna, sobretot es queda en el casc antic. El número 5, podem reprendre el nostre recorregut artístic a la Galeria Trama, on s'exposen obres de la millor pintura contemporània. Això ja és...
famós des de fa moltíssims anys, que qui vol pintura contemporània va a la trama i qui la vol molt realista i figurativa a la sala parés. Al número 2 trobem l'acceler llibreria Quera, especialitzada des del 1916 en excursionisme i muntanyisme.
Molt a prop hi ha la joieria Sant, establiment històric. El número 10, la papereria Conessa, una botiga singular amb objectes molt originals. És impossible sortir-ne amb les mans buides i, òbviament, no podem deixar passar l'ocasió de visitar les granges Dulcinea i Pallaresa.
Boníssim. Aquells suïssos... Escolta, és una delícia. Val més no visitar la carrer Patritxol, perquè allò és un pecat.
No, perquè quan vas de pressa, jo quan vaig ràpid el passo tot sencer i no m'aturo enlloc. Perquè no ets el llaminet. Sí, que ho sóc aquí molt, però si vaig a Sant Lluc a dibuixar, abans em quedava al carrer del Pi, però com que he d'arribar fins a la plaça de les Beates, anar fins a la catedral, traspassar la diagona, se'm fa molt llarg. Bé, posem una miqueta de música, Carles.
Bona nit.
Bona nit.
No, no, canviem encara que vulguem. No, no. Bé, continuem i ara ja parlem de coses del nostre poble. Bé, una mica de programació des de demà dijous 13 fins al diumenge 16. Doncs endavant, Joana.
Bé, a les dos quarts de sis, el centre social El Milenari xerrada estalvi energètic com estalviar en el rebut de la llum. En Marta García, de l'empresa Ecoserveis, es recomana portar un rebut de la llum de casa.
I, al mateix dia, dijous dia 13, a dos quarts de set de la tarda a Can Ginestà, taller de restauració de mobles. S'aprendran els procediments més comuns per restaurar un moble i funcionament d'eines i tècniques d'acabats. Cada persona pot portar un objecte per tal de resoldre dubtes. Inscripcions a Can Ginestà, places limitades. Bé, i a la nit, a dos quarts de deu, des de ETB del Llobregat,
programa Panorama Municipal, amb el tema Ràdio d'Esvern, 30 anys. Aquest no ens el podem perdre, perquè parla de la història de la nostra emissora, de la nostra estimada Ràdio d'Esvern. De la història una mica de tots nosaltres, perquè ja fa uns anys que caminem per aquí, també. I Llobregat Televisió, o Esplugues Televisió, que em sembla que és com es diu ara, no fa pas gaires anys venia i ens gravava fins i tot programes, quan hi havia pressupost.
I passem ja al divendres dia 14. A dos quarts d'onze de la nit a la sala Utopia del casal de joves, hi ha una pel·lícula que sobretot a la gent jove l'entusiasma molt. I a tu també et va agradar molt. No tant. No? No, jo vaig passar millor veient Filomena que veient Gravity. Ja. Però em deu ser qüestió de gustos. A mi, la veritat, passar-me...
Pensa que tota la pel·lícula, la Sandra Bullock i el George Clooney... Va volant. Estan dins de l'escafandra, vestits d'astronauta i flotant per l'espai. Ai, pobres. I ara es desenganxa un cable, ara es desenganxa un interruptor... Ah, no ho expliquis, no ho expliquis. Però si ho he vist, si han fet 40.000 trailers i està penjat a internet... Deixa que la gent hi baixi a la sala, al casal de joves, i escolta'm ells, ja ho veurà si els agrada o no.
Oh, clar, que els agradarà. Si jo he parlat amb gent jove que m'ha dit que s'ha entusiasmat, vaig trobar-me un noi, un nedador de la natació mediterrània, que em va dir, m'he emocionat, m'he impressionat, semblava que les estrelles se'm venien al damunt. A més, com que és en tres dimensions, no sé si el casal de joves la faran en tres dimensions, al cinema sí que ho era. No es necessiten ulleres d'aquelles especialitzades?
Sí, sí, sí, tant. Igual se es proveiran d'un llenat. Recorrem, sí, perquè hem dit els actors, però el director és Alfonso Cuarón, que està superpremiat, oscaritzat. La pel·lícula, això sí, no és recomanada per menors de 14 anys. No sigui que s'espantin al veure que... I no vulguin anar a l'espai. Un anau al damunt. El preu són només 3 euros i organitza Cineclub Utopia i Casal de Joves. Molt bé.
I arribem al dissabte, dia 15. A les 9 hores, Creu Roja es plogués Sant Just, al carrer Severos Joga, número 14, curs de desfibrilització automàtica. Desfibril·lació automàtica. Per a personal no mèdic.
En requisits majors de 18 anys. Fotocòpia del carnet d'identitat. Preu 75 euros. Inscripcions al mateix lloc. Organitza Creu Roja Espluga Sant Just. I recordem finalment que el proper diumenge, dia 16, a les 9 hores, al Parc Roquetes, Exposició Canina.
puntuable per al títol del millor gos de Catalunya 2014. Si ja ho sabeu, tots els veïns i veïnes que teniu gossos i gossetes preciosos, cap a l'exposició Canina. Informació a info.caninacat.org Organitza Reial Societat Canina de Catalunya.
I a les dues del migdia, Casal de Joves, tradicional Cocido Extremenyo, organitza la Casa Regional d'Extremadura. D'això ens en parlava, però molt abundantment, quan teníem amb nosaltres Candida Nevado, suposo. Sí, ja ens informava, però ara últimament no està a disposició.
Però Càndida sigue estando detrás de este cocido. Sabem que ens escolten, per tant, els nostres pioners de la ràdio, els que van començar aquest programa, sempre els recordem. I a més, de tant en tant ens envien coses, ens envien idees, ens envien sugeriments, no? Ens recolzen. Ens referim tant a la Càndida Nevado com a l'Antoni Jordà o al Lluís Maria Domènech. Salutacions des d'aquí.
Una abraçada ben forta i aviam si us animeu a tornar aquí a la ràdio. Bé, doncs, ara també parlant de Sant Just, parlarem d'un centre que realment és 50 anys donant-se a la gent gran.
Teniu un reportatge, per exemple, molt extens i molt ben redactat a la revista de Vall d'Avers d'aquest mes, escrit per la Gina Toses i la Clara Aguilar, i que porta per títol el que tu has dit, 50 anys donant-se a la gent gran. Les hermanitas de los ancianos desamparados han convertit la residència d'avis i àvias Nostra Senyora de Lourdes en una càlida llar per a una gran família.
Espiritualitat i vocació absoluta. Dos ingredients, sobretot el segon, que han estat el motor de la residència Nostra Senyora de Lourdes, situada al passatge Montseny, a la cruïlla del carrer Badó, en bona vista, des de fa 50 anys, i que l'han convertida en una càlida llarg per a una gran família.
El 4 de juny de 1964 es posava la primera pedra del pavelló, que seria inaugurat 5 anys més tard, i on s'instal·larien una vintena de persones grans. Avui dia en són 155. Durant la seva construcció, les germanes van ocupar la torre que hi havia i que encara avui està d'en peus, tot i que no s'utilitza perquè és massa vella. Bé, i també acaba el reportatge, més o menys, amb aquestes paraules.
No estic fent només un extracte, perquè el reportatge és molt ampli, ho recomano. Amb fotografies, està molt ben documentat. Recomano que no us perdeu la Vall d'Avers d'aquest mes, on el reportatge és ben ampli i molt detallat. Treballen en equip a la residència, tot i que les tres monges més joves són les instigadores de moltes activitats. Les novícies, d'entre 28 i poc més de 30 anys,
Provem d'Amèrica, del centre i del sud, on la congregació té més de 70 cases. El relleu espanyol és inexistent, segons reconeix la superiora. Ara bé, les comunitats vermanites s'estenen arreu del món. Bé, doncs ara, saps què? Viatjarem per Catalunya.
Com anàvem de temps? Bé, bé. El Pere em preguntava que com anàvem de temps. Em sembla que bastant bé, no? Sí, a veure, sí, sí. Tres minuts? No, tretze. Tretze. Això de les senyals de la ràdio, tu, no, no, no. Sí, no, és que s'anava mirant el paper, no l'he mirat amb ell, si no l'hauria entès. Bé, anem a la Terra Alta, una comarca arrelada a la pedra.
Reportatge de Rafael López Montné. Les roques de Benet es miren una plantació de vinyes noves a Horta de Sant Joan. La denominació d'origen Terra Alta abraça tots els municipis de la comarca, que són dotze, i ofereix uns vins molt lligats a un paisatge típicament mediterrani.
rius petits, serralades calcàries i muntanyes de conglomerat, els Inàs, Pinedes i olivaràs. També és terra de dolços. La comarca més llaminera ens presenta els seus cocs i pastissets.
I també d'obres artístiques precioses, eh? També, també. Si visiteu Horta de Sant Joan, no us perdeu el Museu Picasso, perquè és una veritable meravella. I us convidem a descobrir el bo i millor de la rebosteria terraltina, que ve l'adjectiu de terra alta, terraltina, està molt bé...
Un territori sense gaires fàbriques i escassa cobertura, però que gràcies al seu estil de vida tradicional ha preservat costums i llapolies d'origen antic, amallats i casquetes, coques i pastes i uns pastissets que són una autèntica meravella. Estan farcits de cabell d'Àngel, estan fragidets, més bons.
Si teniu amics d'Horta de Sant Joan i quan tornen us porten pastissets, és per gaudir-ne i agrair-ho. Jo des d'aquí, els sanjustencs de la Terra Alta que es porten pastissos, els dic moltes gràcies. A la senyora Cinta, que ens en porta de tant en tant, que tenia abans la casa de Jovines i Cielo, és una fan d'Horta de Sant Joan. Home, clar, em sembla que la seva família prové de per allà. Ho és, elles d'allà, sí, sí.
Si algú a la Terra Alta us convida a menjar pastes a casa seva, considereu-ho un honor. Sou un hoste estimat, digne de la més alta confiança. Durant segles i fins avui, les pastes típiques han gaudit a la comarca d'una alta consideració simbòlica i identitària.
Se'n diguin casquetes o panadons, els pastissers de cabell d'àngels, els amallats, els cocs o les enseginades no poden faltar en cap celebració. En aquesta terra, els millors records i desitjos van sempre de la mà d'un tipus de rebosteria popular, vertadera alquímia dels fogons d'origen ancestral que transforma en or els millors fruits de la terra de sacà, l'oli, la mel, els ous, el
Tot i que a la comarca encara hi ha molta gent, sobretot senyores grans, que fan pastes a casa, la modernitat ha imposat un ritme de vida més accelerat a les noves generacions. Per primer cop, bona part dels joves desconeixen com es preparen els dolços que estimen.
En aquest context, els forns del poble, com el de Calbassó, a la Fatarella, prenen el relleu com a focus transmissors de cultura.
La coca de protesta, bontets, tortades, pan beneïts, coca fina, són algunes de les llamineres especialitats d'aquest forn. I encara una altra, la sublim coca d'avellana, que s'ha guanyat fama reivindicativa. Anys enrere, els pagesos de la Fatarella van mobilitzar-se junt amb d'altres per protestar per la baixa cotització de les avellanes i algú es va endur a aquelles concentracions coca guarnida,
amb Avellana Negreta. Ara ens arribarem. A on ens arribarem? Ens arribarem a on fan les comandes més importants, no solament del poble, sinó de tot arreu, fins i tot de França. Si bé, d'Avellanesa a la Fatarella, ara en queden pocs, perquè molts van ser arrencats amb la crisi de preus, explica la pastissera Maria Carme Rius.
També del forn de Calbassó surt la gran tortada que els majorals, que són els patrocinadors de la festa, subhasten el dia de Sant Blai, el 3 de febrer. Per increible que sembli, tot i que sol pesar uns 8 quilos i alguns anys se n'han pagat més de 300 euros a la puja, l'enorme pastís sostingut per la parella que guanya la subhasta és...
molt engrescador perquè ho fan ballant una jota. Molt bé. Bé, us recomanem també la tortada de Sant Blai de la Fatarella, que pesa 8 quilos i alguns anys se n'han pagat 300 euros. I aquí ens venen un munt d'adreces, eh?, de llocs. Sí, sí, sí. Vé el Fort Miralles i la Pasteixeria Altes a Horta de Sant Joan, Calbassó...
Aquí ja ho hem dit. La coca de Vallanes. El coc de cassola, que és el forn pujol a Gandesa. A Gandesa fan uns pastissets també genials. Boníssims. Al carrer Montaner, tocant a la Diagonal, hi ha una família que són de Gandesa que tenen un bar. I allà fan també uns pastissets deliciosos. Si no podeu arribar fins a Gandesa, al carrer Montaner els trobareu. És que el paisatge s'ho val, que us arribeu. O sigui que...
us convidem tant a menjar pastissos com a visitar la Terra Alta, que és una munió de colors que val la pena. Bé, i ara posarem la música de la poesia.
Avui fa 73 anys que va morir l'escriptora estatunidenca Elizabeth Maddox Roberts. Tan brillant en el camp de la novel·la com en el de la història o la poesia, ens deixa versos tan expressius com aquests que us diem avui escrits a la seva terra natal, Kentucky. La matèria de l'aire
Que tingueu un bon dia. També jo em sento com si fos d'Ibori. Heu cessat els meus amics d'avui. Herbes del bosc per fregar-me les mans. Bocins de branca que cremen vora meu després d'un bon àpat. I l'aigua fresca, que ve tan de gust, esperant la bona nova dels dies que fugen, sense que cap déu, gran o petit, m'hagi salvat.
Ni llum ni tenebre. Sovint de matinada visito les dones que estenen la bogada tot cantant. Treballo al costat d'elles i juntes anem al forn a coure el pa. Sovint em pregunten qui soc i jo només els dic «Sóc una com vosaltres, que estén la roba i menja pa».
i que cada dia i cada vespre el padrís de casa, amb les mans a terra. I elles em miren, i marxen tot cantant, però mai no em parlen d'amor.
Sovint tinc pensaments, però no els penso, venen i van. M'endinso dins els meus somnis, que em nodreixen de tela i d'averí. Només les petites erugues i els que caminen pel cel són purs. I cridó, enceneu una foguera amb tot el mal d'aquest món.
I molt menys temps fa que ens va deixar, tot just la setmana passada, un altre poeta que avui també recordem, un altre dels novíssimos, Leopoldo Maria Panero, del que avui us diem aquestes paraules que expressen el seu estat d'ànim gairebé sempre pròxim a l'autodestrucció.
Aquí estoy yo, Leopoldo María Panero, hijo de padre borracho y hermano suicida, perseguido por los pájaros y los recuerdos que me acechan cada mañana escondidos en matorrales, gritando que termine la memoria y el recuerdo se vuelva azul y gima rezándole a la nada porque yo muera.
Fins demà!
Recordem també avui el poeta i cantautor venezolà Simón Díaz, que ens va deixar a finals del passat mes de febrer. Fill germà de Camparols va fer de les tonades llaneres una manera de viure. Diu així una de les seves tonades del llanero. Camino del llano viene, montada en la soledad, el cabrestero cantando su copla en la madrugada.
El toro pita a la vaca y el novillo se retira. Como el novillo era toro, la vaca siempre lo mira. Ya viene la mañanita cayendo sobre el palmar y el cabristero prosigue con su doliente cantar. Mañana cuando me vaya, ¿quién se acordará de mí? Solamente la tinaja, porque de su agua bebí.
Bé, hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més. Us recordem que cada dimecres estem amb vosaltres de 8 a 9 i en segona audició els dissabtes de 11 a 12.
Segurament la propera setmana ja podrem estar en directe i sabeu que ens podreu trucar si ho voleu. Ja ho sabeu. Si no, sabeu que ens trobeu a internet i allà estan penjats tots els programes d'aquesta casa, posant ràdio d'Esvern i clicant ràdio a la carta, ens teniu a tots allà. O sigui, moltes gràcies a vostès per escoltar-nos, a tu, Carles, avui, per poder participar amb nosaltres. També, i col·laborar amb nosaltres. I a tu, Joana.
per aportar la teva veu i la teva experiència de tants anys de ràdio. M'estàs dient vella. Des dels 15 anys. Oh, que és dure, aquest home. Això és experiència i sabiesa. No, res. Compte que tenia 13 anys quan vaig començar. I ara en tens una mica més, però això ens passa a tots. No, poc, poquet, poquet. Bé, moltes gràcies, Peda, i espero que la propera vegada tinguis la veu.
Un pelet, un pelet. Més afinadeta. Doncs gràcies i a veure. Fins la propera a tothom. Bon dia, si ens escoltarà el dissabte o bona nit, si és el dimecres. A reveure. A reveure. A reveure.
Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com. Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu móvil. informatiucomarcal.com.
Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com. Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mobile. Informatiucomarcal.com. La ràdio de Sant Junts, 98.1.
Gràcies.
Bona nit! Bona nit!
Bona nit, benvinguts a una nova edició de Carabé, que avui començarem amb música de Bob Dylan i el seu treball publicat el 1980, data en què es va convertir al cristianisme. La peça Saving Grace. If you find it in your heart, can I be forgiven? Yes, I owe you some kind of apology.
I've escaped death so many times I know I'm only living By the saving grace that's over me By this time I'd have thought that I would be sleeping
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
I ara ens en anirem al 1975 amb el treball que va publicar Jaume Sisa. Escoltarem la peça Maria Lluna.