No, no, no, no.
60 i més. És en aquest temps de primavera, quan els ors demanen ser plantats, el temps convida a sortir i comencem a gaudir d'un paisatge renovat. Vindrà un augment progressiu de la temperatura.
i cada dia serà més bona la fruita i les verdures més tendres. Això ho has escrit molt poèticament però falta saber si no farà encara molt de fred que aquest abril serà bastant dur. Hem de deixar anar la imaginació segons aquest dia. Jo és que he escrit perquè aquest matí feia molt bo. Si la setmana que ve fa mal temps ja farem una introducció segons el mal temps.
Però estem parlant del present, veiem aquí encara la clara del dia. Perquè han avançat una hora. Evidentment. Ens van escatimar una hora de dormir el diumenge. Sí. Ja està bé la broma. Clar, però jo ho faig cada any. Ja saps que la vella deessa romana Flora deia en els clàssics que feia créixer els prats i portava als humans vitalitat, amor i alegria. Ja, ja. En parlarem avui aquí a la sintonia de ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada.
Avui és dimecres, dia 3 d'abril. Us parla Joana Algarra, fent el programa 60 i més, amb tantes ganes com sempre de compartir una estoneta amb tots vosaltres. Qui us parla, Pere Oliver, faré costat a la Joana per dir alguna cosa del bo el temps que ens revifa o del mal temps que diu la Joana que vindrà. Ja ho veurem, ja ho veurem. Ah, jo per el que ha dit el servei. Però bé. El servei me remito. Eso. Nosaltres en parlarem en aquesta hora de ràdio per les persones grans
o de qualsevol edat que ens vulgueu escoltar. Amb l'estimable col·laboració del nostre company, Marc Pere Arnau, atén a posar les músiques, coordinar la part tècnica i barallar-se a l'ordinador perquè no faci cap malifeta. Això és més difícil.
No, perquè ja fa dies que va la mar de bé. No, ja fa dies que va molt bé. Però no em negaràs que dies enrere no va anar gaire bé. I gairebé ens quedem sense música. Però això passa amb tots els aparells i màquines. Això és així. No m'agraden les màquines, ja ho saps. Benvinguts uients d'Esvernians. Passen 6 minuts de les 8 del vespre.
és el 93è dia de bany del calendari gregorià. Tenim per endavant 272 dies d'aquest 2013 per viure'ls també com bonament puguem. És el moment de felicitar a totes i a tots els qui celebreu el vostre sant o aniversari avui dia 3 d'abril festivitat de Sant Ricard, Santa Angràcia i Santa Guiómar de l'Orbao, entre d'altres.
Des d'aquesta pantalla invisible, que és la ràdio, ja ens permet fer volar la imaginació. Estem aquí per viure i conviure i compartir aquest capvespre parlant de coses que ens agraden. Ja sabeu que també ens podeu trobar a la web radiodesvern.com, clicant la ràdio a la carta, a qualsevol hora del dia o de la nit, on teniu un BDEU de propostes dels variats programes d'aquesta casa. Aquí, a Ràdio Desvern, en el 98.
I també a Facebook, on cada setmana descobrim que hi ha algú, pocs, però hi ha algú que connecta amb nosaltres a través de Facebook. De València, sí. No tenim l'èxit que té el Jordi Domènech, que és el que té més èxit a Facebook, però és que la penya del morro té molt de morro i molta gràcia. I mira, el Jordi ens està saludant des d'aquí.
I molt millor encara, ens podeu trucar en directe fins a les 9 del vespre aquí, a la nostra emissora. I en Marc us posarà amb nosaltres. Esperem les vostres propostes al 93-372-3661. Telèfon de ràdio d'Esvern. I ara posarem música.
En las noches de luna y clavez la llamonte hasta villarrea. Sin rumbo por el río, entre suspiro una canción viene y va. Que la canta María, arqueré d'un endalú. María es la alegría y es la agonía que tiene el sur.
i ara esdeveniments que van tenir lloc del dia com avui. De l'any 33, a Jerusalè amb Palestina, és la data més probable, segons en darrers estudis, en què Jesús de Nazaret fou crucificat per l'acord de Pons Pilat a instàncies del senadric.
Sempre hi ha alguns investigadors que descobreixen la data exacta, però després hi ha uns altres que ho posen en dubte. Nosaltres com no hi érem no podem constatar-ho. No entrem ni sortim perquè l'Església ho celebra litúrgicament, per tant mai no celebra una data concreta. No és que el crucifiquessin en una data diferent, sinó que simplement segueixen l'ordre del calendari litúrgic.
El que sí que tenim ben comprovat, històricament, és que el dia 3 d'abril de l'any 1493, a la ciutat de Barcelona, al Palau del Tinell, els reis catòlics revien amb tots els honors a Cristòfor Colom. Un altre 3 d'abril de l'any 1559, a la Picardia, França i la monarquia hispànica, hi signen el Tratat de Pau de Cotó de Cambrècis.
Ja sé que el teu francès... Jo sempre et deixo... No, no, no, el meu francès és de Sastròs, però... Saps com una mala jugada? Sempre et deixo per tu les paraules amb anglès i amb francès. Ja veus que m'ho faig venir bé perquè... Molt llest, tu. Sí, no, però ho faig perquè tu domines el que et deien abans, idiomes extranjeros, i llavors, com que ho saps fer bé, te'ls deixo per tu. Important va ser també aquell 3 d'abril de 1860 en què als Estats Units s'inaugura el Pony Express. Era un servei de correu
en què els missatges es portaven a cavall creuant les muntanyes, des del riu Missouri fins a la costa del Pacífic. I ben desagradable devia ser aquell 3 d'abril del 1895, per l'escriptor i dramaturc irlandès Oscar Wilde, ja que un tribunal el condemnava a la presó acusat de seduir el jove aristòcrata Alfred Douglas, fill del marquès de Kingsbury, enemic declarat de l'escriptor.
Vam fer una bona jugada, una maldat d'aquelles tremendes. És que la gent quan és tan totalitària i tan intolerant és que és de pànic. Més bé va ser per enveja. Sí, que per altra cosa i tant que sí. També era un 3 d'abril però de l'any 1938, quan en plena guerra civil espanyola,
Els franquistes ocupaven la ciutat de Lleida. El president de la Generalitat, Lluís Companys, va escriure una amarga carta denunciant aquest fet a la comunitat internacional. I ben proper tenim encara el 3 d'abril de 1979 quan Espanya s'hi fan les primeres eleccions municipals després del franquisme. Va ser un gran aconteixement per a la democràcia acabada d'estrenar després de 40 anys de dictadura.
I ahir, com aquell qui diu, el 3 d'abril de l'any 2004, a Figueres, a l'Ala Empordà, Lluís Llach i Pascal Comelade actuaven plegats al Teatre Municipal al Jardí. Va ser un gran aconsejament musical del que va dir la crítica que els dos artistes assolien el màxim exponencial dels seus anells creatius. Curiosament, el mateix dia que la ciutat de Lleganés, al sud de Madrid,
Set persones relacionades amb l'atemptat de l'11 de març d'aquell any a l'estació de Totxa simulaven dinamitant el pis franc on s'havien refugiat quan el GEO els anaven a detenir. Els anaven a saltar. Un dels GEOs va morir també amb aquest assalt. Certament, veig que te'n recordes. Són coses que no se'n van de la memòria perquè ens van deixar tan sumament
estorats, aquell aconteixement, el dematí que van començar a esclatar les bombes, jo m'estava vestint, però aquí, aquí, és que el locutor que ho anava dient a Ràdio Nacional ni s'ho creia. Jo sempre que passo per l'estació de Totxa de Madrid,
i veig el monument aquell amb forma cònica que dins ja ha escrit el nom de totes les persones. Sí, tot el jardí aquell en record dels morts. Sempre t'impressiona. Jo feia molt por que havia estat dos cops a l'estació de Totge. I, mare de Déu Santíssima, com és possible? Bé, posarem una mica de música.
No es por casualidad que yo tenga el color del trigo en el verano. No es por casualidad que tenga yo mi hogar junto al Mediterráneo.
que sienta el corazón como una bendición que guarda mis anhelos para colmar de amor de fuego y de ilusión a la mujer que quiero. Gelatino, tengo el calor de una copa de vino, mitad señor, mitad corre caminos,
Passem ara als naixements de persones que han passat a la història. Del dia com avui de l'any 1930, neixia a la Renània el polític Helmut Kohl,
que fou canceller de Alemanya entre els anys 1982 i 1988. Vuit anys abans, el 3 d'abril de 1922, neixia a Madrid el poet espanyol José Hierro, considerat un dels grans autors de postguerra. El recordarem al final del programa llegint algun dels seus poemes. I dos anys després, el 3 d'abril de 1924, neixia a Omaha, a l'estat de Nebraska,
el famós actor estatunitengue Marlon Brando, considerat el màxim exponent del mètode actin i d'exemple del diòleg de l'ideòleg de Artos Estudio, Lee Strasberg. Ens ha deixat interpretacions memorables com Viva Zapata, Julie César o El Padrino, entre moltes i moltes d'altres.
Jo me'n recordo molt del tramvia Llamada de Ceu. I tant, va fer una gran creació. Jo, clar, gaire tan jove i tan ben plantat. Molt bé. A més, em sembla que va fer pocs anys després de Viva Zapata, va ser de les primeres. I justament el mateix dia que neixia a Cincinnati una gran actriu, cantant i ballarina, tot un mite del setè art, la inoblidable Doris Day. Considerada una de les grans estrelles de l'època d'aurada de Hollywood,
Després de protagonitzar els musicals més famosos, es va retirar per tenir cura de nombresos animals de companyia. Precisament l'altra tarda vam veure l'Hombre que Sabia de Macià. I escolta'm, és estupenda, tant cantant com actriu. Bé, seguim amb el cinema perquè el 3 d'abril de l'any 1946 neixia també una esplèndida actriu, en aquest cas espanyola.
La temperamental i expressiva Marisa Paredes, que va debutar tant al teatre com al cinema en només 14 anys. La recordem de ben jove a la companyia de Conchita Montes i en moltíssimes pel·lícules.
sobretot a les de Pedro Almodóvar. I als principis de la televisió, que sortia gairebé en tots els teatres. I tant que sí. Ha fet tant teatre com cinema com televisió, però des de fa moltíssims anys. El que passa és que a Conxita Montes la recordo molt bé perquè la companyia de Conxita Montes i Antonio Vico venia amb molta freqüència al Teatre Comèdia de Barcelona. Jo, com que era de claca, els anava a veure. I la recordo perfectament. Hi havia claca. I us pagaven o no per fer de claca?
No, per fer de claca no ens pagaven, pagàvem però poquíssim. Però era tot un luxe anar a les estrenes i veure la funció. A la gent de l'Institut del Teatre, gairebé tots érem de claca, i a mi em tocava el Teatre Comèdia i el Teatre Romea, que eren dos teatres boníssims. Precisament al comèdia feien totes les estrenes de totes les companyies que venien de Madrid, dels actors com Prendes, Carlos Lemos, la companyia Lope de Vega,
totes les companyies de teatre de vanguardi espanyol i que també estrenaven obres estrangeres com Les Brujas de Salem, La Muerta de Ullejante, anaven al comèdia i les grans obres del teatre català amb la companyia de Maria Vila i Ramon Duran i després de Carles Lloret, les feien el Romea, Carles Lloret i Lluís Nonell. Sí, i tant que sí.
I ens quedem al món de l'espectacle, perquè un altre 3 d'abril, de l'any 1956, neixia a la ciutat de Panamà l'actor cantant i un dels grans innovadors de la música pop, Miguel Bosé. Les seves cançons han donat la volta al món i ha pres part també a nombroses pel·lícules. Ara, després d'aquest bloc informatiu, mentre el Marc la busca, potser la trobem per aquí a la Marte Bandido o alguna d'ells. I també, com cada setmana, tenim algú per recordar que va deixar aquest munt el dia com avui.
Alguns molt a contracor com el bandit Jess James, assassinat al seu amagatall per Bob Ford d'un tret a l'esquena el dia 3 d'abril de 1882. També un dia 3 d'abril de 1973 a la provença deixava aquest món un dels pintors més innovadors i genials del segle XX, Pablo Ruiz Picasso. I fa només un any, el 3 d'abril del 2012, moria a Madrid el dibuixant i cronista Antonio Mingotti.
I ara sí, recordem Miguel Bosé amb alguna de les seves cançons que ha trobat en Marc. Jo seré
el viento que va. Navegaré por tu oscuridad tu recibe beso frío que me quemará. Yo seré tormento y amor
No dirás que no. No dirás que no.
Seré tu amante bandido, bandido. Corazón, corazón malherido. Seré tu amante caústico, caústico. Seré tu... pasión privada, dorado enemigo. Ja hem escoltat una estoneta el Miguel Bosé.
amb una de les seves primeres cançons famoses. Amb un recull que es va fer amb un llibre disc de l'èxito pop dels anys 80 d'en Bostacho. Espera't, com es deia? Ah, és terrible la nostra edat quan ens falla. Per això ens posem les coses per escrit, perquè si no, no estaràs parlant de l'Iñigo, de José María Iñigo.
Des d'aquí el podem felicitar, no crec que escolti Ràdio Desvern, però no se sap perquè a Facebook es poden veure. A més, és molt assequible perquè als anys 80, en una revista de Madrid en què treballàvem, el vam entrevistar i és una persona d'una gran simpatia. Han fet molts reculls. Ell i José Ramon Pardo, el primer va ser aquest, tot patrocinat per Ràdio Nacional d'Espanya, i després èxits internacionals,
i ara últimament també tenen un a punt de sortir o ja ha sortit a la venda, que també es collen els títols. I nosaltres tenim aquest recull i ens agrada de quan en quan posar-lo en la mà ventena. Esclar que sí. I recordem avui el nostre espai de cultura, Terenci Moix, perquè ahir va fer deu anys que va morir i fem una mica de memòria de la seva vida i obra.
Ramon Terén Simoix, gran escriptor i reconegut cinèfil, es va convertir en un dels escriptors més llegits de la literatura espanyola després de la publicació de No digas que fue un sueño, que va ser el Premi Planeta de l'any 1986, amb més d'un milió d'exemplars donant-li continuació al somni d'Alexandria.
a l'any 1988. Però molt abans, potser als anys 60, 1962 o 64, havia publicat ja un estudi sobre el còmic i les formes pop, perquè ell era un gran comiquero, li agradava moltíssim els còmics, i va escriure un llibre preciós parlant dels personatges de Pulgarcito, del TVO... Sí, l'havia sentit jo per la ràdio que comentava sobre aquests còmics.
i que li havien influït molt a la seva vida. I va fer els seus pinitos, inclús com a dibuixant de còmics, però es va llançar a l'escriptura perquè veia que li anava millor escriure que dibuixant. I el seu primer gran èxit en català va ser La torre dels vicis capitals, va seguir poc després, Onada sobre una roca deserta, El dia en què va morir Marilín, Siro o La increada consciència de la raça, que és una preciositat de llibre bastant oblidat, i molts més.
La seva obra navega entre la crítica i la mitificació de la cultura catalana, els valors de l'època franquista, l'educació i el sexe, ja que, segons explica, va estudiar en col·legi de capellans i una inconmensurable devoció per la història d'Egipte, imbuïnt-se de ple en el món del cinema. Per aquest fet, les seves novel·les més cèlebres es basen en amors i desamors durant l'imperi faraoni.
Jo me'n recordo de no digas que fue un sueño que em va impactar moltíssim i em va agradar moltíssim.
Sí, sí, i el 1992 va publicar El sexe dels àngels, llibre que va originar una gran polèmica en molts sectors catalans per la seva genial sàtira a la cultura catalana. Malgrat tot, el 1993 va rebre al guardó la lletra d'or per a aquesta obra. Precisament va ser tan crític com alguns autors valencians ho són amb la seva cultura. Va plasmar la seva biografia en una trilogia denominada
Memòries del peso de la paja. Jo tinc el primer llibre. Jo els tres he disfrutat molt amb aquestes memòries. Jo vaig començar però vaig haver de deixar-la per circumstàncies i tinc ganes de tornar-la a reprendre. Obertament homosexual, Moix va participar en tertúlies televisives i es va manifestar en freqüència respecte al tema de la sexualitat, els seus enfrontaments
contra el que percebia com manifestacions homofòbiques. Ser exemple d'això, les seves dures crítiques al nòvel de literatura, Camilo José Zela. Va escriure en el Telexpress, Telestel, el Correo Català, Destino, Nuevos Fotogramas, Cerrador i El País. Va morir l'abril de 2003 fumant d'un emfisema pulmonar per la seva adicció al tabac.
les cendres de l'escriptor van ser dispersades entre l'abadia de l'Axendria, no lluny del llegendari Far, i el carrer de Joaquim Costa del barri del Raval de Barcelona on va néixer. Que era el seu barri, clar. El 22 d'abril del 2005 es van iniciar els Premis Terens i Moix. El mateix any també van començar el Premi Terens i Moix de Narrativa, Gai i Lèsbica Fundació in Arena.
I ara podríem posar una miqueta de música, no? Posem música.
La gent em sorprèn, me apuntan con el dedo, susurran mis espaldas y a mí me importa un dedo. ¿Qué más me da si soy distinta a ellos? No soy de nadie, no tengo dueño.
M'horroreix, mi vida les agobia. ¿Por qué será? Yo no tengo la culpa. Mi vida instància les insulta. Mi destino es el que yo... ...decido el que yo... ...elijo para mí.
És clàssica la veu d'Alaska.
És ella, ella abans i ara, sempre igual. Clar que sí. És meravellosa, aquesta dona. Només si hem parlat abans de Bocé, és que són de la mateixa època i a més participaven en aquells anys tan guapos de... Sí, sí, de la Movida. De la Movida madrileña. O sigui, aquests 80 èxits i dels 80 són precisament de la Movida madrileña. I amb aquelles taules rodones sobre música i còmic, jo hi vaig disfrutar moltíssim. Sempre veim les quatre sardines. No, però són ells que els agrada també, són molt comiteres. És que realment els còmics agraden tothom.
Al Santi Euseron de Radio Futura li agraden molt els còmics, al seu germà també, a Ferran Ranyé, que també hi ha participat en aquest Estau de Rodones. I recordo que Ferran Ranyé va donar vida a un personatge de còmic.
Sí, em sembla que sí, em sona. Kiko El Prògra i Màquina Baja, dos personatges de còmic que li va donar vida. És veritat. O sigui que el còmic i el teatre i el cinema es donen la mà. Això ho deia moltes vegades en Santiago Cerón, de Radio Futura, que ara és Juan Perro. Doncs és una gran realitat i, aleshores, moltes tires de còmic
historietes que s'han convertit en obres de teatre, igual que les novel·les o en pel·lícules, o en sèries de televisió, perquè em sembla que Maquina Baja es va fer en teatre, en cinema i en televisió.
com es diu la Maña, com es diu... L'Hitta Claver. L'Hitta Claver va fer de camionero travesti. Va ser molt divertit. Un personatge molt bo. I bé, un fet cultural important fa 500 anys, el 1513, no hi érem nosaltres, però ens consta que Juan Ponce de León va arribar a la Florida. La vanguardia d'abans d'ahir dilluns ho va tractar com a tema del dia.
Juan Ponce de León nasc a Sant Hervàs de Campos, a l'actual província de Fajadolit. Tot i que durant molt de temps se situa davant la seva data de naixement al 1460, actualment noves evidències els situen en 1474. El cognom Ponce de León té origen basc i data del segle XI
Es desconeix qui eren els seus pares, però sembla que era membre d'una influent i distingida família noble. Entre els seus familiars destaca Rodrigo Ponce de León i Núñez Marqués de Cádiz, una important figura en les guerres contra els moros de aquella època. I tant. Arribada al nou món. Una vegada finalitzada la guerra contra el regne de Granada, no hi havia la necessitat dels seus serveis militars al país, per la qual cosa,
com molts dels seus contemporanis, Ponce de León, mirar cap a l'estranger per trobar una nova oportunitat. Així, el setembre 1493, uns 1.200 mariners, colonos i soldats s'uniran a Cristòfur Colom per fer el segon viatge al nou món. Això ara vist amb la distància?
Dius, però quina aventura, no? Es van embarcar. I tant, però llavors ho trobava... Jo hi he estat dintre d'unes boletes a Palos de Moguer. Jo també, jo també. Jo li deia al Manel, però escolta'm, perquè el Manel va fer el servei a la Marina i amb un bar petitó, barco petitó, i escolta'm, dir que és possible? Dius, sí, sí, noia, i aquests encara es movien més que el meu. Doncs sí, sí, amb una barcasa així van arribar al Carip el novembre de 1493.
van visitar diverses illes abans d'arribar a la seva destinació principal, la Hispaniola. Una d'aquestes aturades fou al davant de la costa d'una gran illa que els nadius anomenaven Boriquen.
Ah, doncs aquí posa Borinquen. Jo la cançó que va ser molt famosa durant molt temps era Borinquen. Doncs mira, tant a l'avantguàrdia com a Wikipedia és que posa Borinquen. Però bé, en l'actualitat es coneix com a Puerto Rico. O sigui, no vagin a Borinquen ni Borinquen perquè han d'anar a Puerto Rico. Ara aquest nom no el reconeixen. Els historiadors estan dividits sobre què va fer durant els propers anys. Però on és probable és que tornés a Castella i posteriorment
Tornés a l'Espanyola amb Nicolás de Ovando. I aquí, seguint tant dates que hem tret de la Viquipèdia com del Teix de la Vanguardia, sembla que aquest senyor després va fer barbaritats perquè va participar activament en la Massacre d'Higuey, el 1508,
Fou escollit per la corona espanyola per liderar la conquesta i explotació dels indis Tainos per treballar les mines d'or. Mare de Déu! Com sempre, els conqueridors sempre fan les mateixes. Bé, posem música.
i a qualquiera no saps que hora és. I acuestas a mi lado sin saber por qué.
Oye, estamos con la movida madrileña, ya que, a veure, hem vingut molt dels anys 80. És que, clar, dels anys 80, però de la primavera, com que aquesta música està mogudeta, doncs, escolta, val la pena posar-la. Sí, sí, està molt bé. I, a més, està bé, també, que recordem els 50 anys de Paz en Interris, l'encíclica per al final de la Guerra Freda, que avui, per cert, a les pàgines del suplement de cultura de la Vanguardia, ve un reportatge de quatre pàgines interessantíssim sobre aquest fet. I tant.
Tot just un mes després de l'elecció d'un nou papa, es complirà mig segle d'un altre fet transcendental en la història de l'Església catòlica. La publicació l'11 d'abril de 1963 de l'encíclica Patxin i Terris
promulgada per Joan XXIII i que va determinar la doctrina política que, segons el papa, havia de possibilitar la instauració de la pau mundial i la superació dels conflictes propis de la Guerra Freda. Una pau que només seria possible fonamentada en els principis d'igualtat i llibertat.
El més curiós és que interpel·lava els ciutadans del món fossin o no fossin creients. Era un text modern i compromès. Ho era i encara ho és. I a més, quan entres en profunditat dins d'aquest article i els fragments de l'encíclica, veus que es dirigeix als governants, es dirigeix a les famílies, es dirigeix a tothom, perquè, i a més, parla constantment de justícia i pau. Pau i justícia, perquè sense una cosa no hi ha l'altra.
L'encíclica, més que aspectes teològics o doctrinals, arrelava l'ètica cristiana en el present. O sigui que 50 anys després val la pena que la tornem a llegir. I amb profunditat, i que l'entenem, perquè realment és molt important i realment la gran visió que va tenir aquell sant pare, que era vellet, que tothom pensava que seria un papa de transició, però que va tenir una importància extraordinària.
I ara aquí comentàvem abans de començar el programa que precisament en Espanya en aquell temps per molts sectors fins i tot catòlics no va ser ben rebuda l'encíclica. No, perquè el que sigui les creences d'aquell temps i el tipus de govern i tot, això no s'hi semblava bé.
Aquell tipus de govern volia un catolicisme de processons i manifestacions externes. Cadascú té les seves dèries i els seus sistemes. Alguns drets sí, perquè van queixar molt bé, per exemple, Montserrat. El pare franquesa de Montserrat va tenir molt a veure amb el Vaticà segon al Concili. Va ser un dels ajudants molt importants. Un monjo que mor fa un parell d'anys, gairebé en cent anys,
però que era entenimentadíssim i una persona que tenia una cultura extraordinària i un sentit cristià i religiós extraordinari i va ser un dels grans ajudants. I sobretot les ordres religioses com els franciscans, els caputxins, els jesuïtes, són els que van donar
més peu que l'encíclica. Les altes esferes estaven tan aferrats a les seves normes antigues que els semblava impossible que un sant pare tan bellet fos capaç de ser tan aperturista. I algunes parròquies havien de ser obedients als bisbes imposats moltes vegades per la mà llarga de Franco
i quan es passaven o es pronunciaven massa, com li va passar al mossèn del Mau de Gallifa i d'altres, els destinaven a pobles perduts perquè no parlessin gaire. Aquelles idees no els convenien. Bé, posem una mica de música.
No, no, no, no, no, no, no.
Bé, la Marcha Radetzky. Famosíssima. Sempre acaba el concert d'any nou amb la Marcha Radetzky i tothom aplaudint. Bé, doncs ara...
donarem peu a llegir un reportatge que ha sortit publicat a la Vall d'Avers del 15 de març. O sigui que si esteu subscrits a la Vall d'Avers el trobareu i si no el podeu comprar, podeu adquirir a les llibreries i quioscos de Sant Just. I tant que sí. 6 veus femenines parlen de la dona. En motiu del dia de la dona treballadora, la Vall d'Avers va entrevistar a Sant Justenques lluitadores, valentes i capdavanteres
amb un reportatge que signen Gina Toses i Clara Aguilar. Aquestes són Alicia Casals, Càndida Nevado, Maica Dueñas, Nuria Jiménez, Clara Bernardo i Meri Barranco. Bé, Alicia Casals és Ingeniera Industrial, Catedràtica a l'UPC, Directora de Robòtica de l'Institut de Bioingènere de Catalunya
i al davant de la secció local de l'Assemblea Nacional. I ens diu, com a frase destacada, en moc en un món majoritàriament masculí. Segona, Candida Nevado. És costurera o cosidora, com tu dius, exregidora de Serveis Socials i Sanitat de 1991 a 1995.
fundadora i presidenta de l'associació de la gent gran des de fa 14 anys. I també iniciadora d'aquest programa 60 i més. I que durant molts anys ha estat aquí. Ha estat companya nostra i la coordinadora i directora del programa durant molts anys. Darrerament amb tantes activitats ja no s'hi pot dedicar, però ja saps que han dit que quan vulguis t'esperem aquí, estàs a casa teva. Les opinions de totes elles són interessantíssimes.
Però, perquè m'agradaria, amb la nostra companya càndida, Nevado, que va iniciar aquesta audició, com hem dit, fa molts anys, i ha estat amb nosaltres durant una monio de temps, destacarem algunes de les seves idees.
Molt interessant aquesta frase que diu, privar la dona d'una educació ha fet perdre molts talents. Això és importantíssim perquè moltes dones de la seva edat, i a més haver nascut en els llocs on van néixer, no els donaven l'educació que calia en aquell temps. Les dones, diu, les dones no tenien una vida pròpia, ni una vida ciutadana, fins que no em vaig casar.
No vaig poder anar a les reunions que volia perquè no em deixaven. No podíem anar soles enlloc. La dona estava molt controlada. Quan Nevado, una revolucionària, diu ella amb orgull, va entrar a l'Ajuntament, es va alliberar. I diu, el meu marit no va acceptar, ho va acceptar també perquè el vaig saber conquistar. El meu marit m'ha ajudat poc. Quan jo tenia més reunions i estava més activa,
li deixava el sopar preparat. Les dones de la nostra generació hem educat els marits i encara no ho és tan prou. Ens ha costat moltíssim. És bo recordar que va néixer Alcoéscar a Extremadura i és precisament, jo recordo, les dificultats que en aquesta terra concreta, a Extremadura, no ara sinó aleshores, van tenir moltes persones, no només dones sinó homes, per aprendre a llegir i escriure,
La prova és que la gent de la nostra edat, jo vaig fer l'Emilia Melilla, i vaig estar en el plan nacional d'alfabetització, i a molts soldats que procedien d'aquests pobles, quan feien l'Emilia se les ensenyava a llegir i escriure. Quan és una gàstima, perquè és una terra meravellosa. Magnífica. Però això va ser una deixadesa del govern d'aleshores, que amb el seu aparell de propaganda es va deixar persones... Esclar que només atenien a llocs on podien treure profit. Evidentment que sí.
En parlem de la Maica Dueñas, que és periodista radiofònica, actriu, ajudant de direcció de Calixto Viejto, entre d'altres, directora de la companyia Ajust Teatre des de 1997 i professora d'interpretació de l'Ateneu, que diu... La societat ha de permetre que la dona pugui arribar exactament on arriba l'home, molt bé, ni més ni menys. És això mateix, és la cosa més senyada que pot dir. Bé, la Núria Jiménez,
educadora social, pedagoga i membre i cofundadora de Nostra Dona el 1996, grup vinculat a la parròquia de Sant Just i al col·lectiu de dones de l'Església de Catalunya. També molt bo la frase que diu a la Bíblia, hi ha un viatge de gènere. És cert, sobretot a l'Antic Testament, però eren uns altres temps i a la dona era per fer unes altres coses, no? Això mateix. Bé, ara tenim la Clara Bernardo. Diu,
Ens hem de treure del cap la idea que encara estem per sota. És productora, gestora cultural i co-creadora del cineclub Utopia des del 2008. I, finalment, la Meri Barranco diu, una dona obre més portes al front d'una entitat. Una de les fundadores, el 1982, expresidenta i membre molt activa de l'Associació de Veïns. Molt bé, doncs si voleu comprar-vos, si no esteu...
suscrits a la revista La Vall de Vers, realment aquest mes està interessantíssima. I la contraportada per a Goig del Pere. Ah, perquè és un dibuix molt ferm. Ah, sí? I del teu amic, de l'Iñaki. Iñaki Beascoa, sí, sí. És un grafista i dibuixant extraordinari. Són dues mans entrellaçades que fa Goig. És dibuix a bolígraf.
I, a més, l'Iñaki domina diferents estils, diferents tècniques, o sigui, és un gran professional. Des d'aquí, Iñaki, et felicitem. I tant que sí. Posem música, sisplau. Por la esquina del viejo barrio lo vi pasar Con el tumbao que tienen los guapos al caminar
Las manos siempre en los bolsillos de su gabán. Pa' que no sepan en cuál de ellas lleva el puñal. Usa un sombrero de ala ancha de medio lao. Y zapatillas por si hay problemas al ir volao. Gafas oscuras pa' que no sepan qué está mirando.
y un diente de oro que cuando ríe se ve brillando a tres manzanas de aquella esquina. Bé, ara us convidem a visitar la desembocadura del riu Besòs.
Aquest ens queda una mica més lluny, no? El Llobregat queda més a prop. Però tampoc no està tan lluny. Hi ha autobusos i tot el que vulgueu i més perquè val la pena. I el tren a l'estació de Sant Adrià i el tram Besòs, que és igual que el tram Baix però que s'agafa per allà a l'Art de Triomf. Visita guiada, públic familiar i infants a partir de 6 anys.
Diu que la desembocadura del Besòs és un retall de natura enmig de la ciutat. Descobrirem les singularitats ecològiques d'aquest espai natural, fluvial i marí tan proper. Observarem els ocells que hi viuen tot l'any o s'aturen durant les seves migracions. Això és cert, perquè jo anys enrere ja anava a dibuixar per allà aquell lloc, abans encara que estés la Vila Olímpica, i hi havia una quantitat d'aus extraordinària a la desembocadura del Besòs. I continuem amb l'aigua, amb el parc de les aigües.
el diumenge 7 d'abril, el de 11 a 14 hores, casa de la mina exterior, avenguda de la unitat, sense número, Moncada i Reixac, visita guiada i taller, públic familiar, infants,
a partir de cinc anys. O sigui, si teniu un maïnar de petitona, podeu anar-hi que s'ho passaran força bé. És un món d'aigua al Parc de les Aigües. Grans i petits, es brinyarem els secrets de l'aigua de Montcada, de les màquines de vapor i de la sostenibilitat de l'aigua, a través de jocs didàctics i de la visita a tres espais únics, el Rec Comptal, la Casa de la Mina i la Casa de les Aigües, fita de l'arquitectura industrial modernista. Molt bé.
Què et sembla si fem una miqueta d'ulladet aquell llibre tan interessant que tenim sempre sobre les mil i una curiositats de Barcelona i que han escrit Sílvia Suárez i Ana Priscila Magrinyà. Sí, n'hem llegit ja un munt de capítols d'aquell llibre. Poca a poca el anirem donant tot, però està molt bé. Perquè són coses cortetes i són molt interessants. El Mediterrani, un mar regit per la llei catalana. Durant el regnat del fill de Jaume I, Pere II d'Aragó,
segon de Barcelona, gran per la posteritat que va viure del 1240 al 1285, començar la construcció de les Dressanes Reials de Barcelona. En aquesta època ell mateix crearà el Consolat de Mar, l'organisme de dret marítim que regiria les aigües catalanes. El Consolat de Mar estava format per cònsuls nomenats pel Consell de Cent. Es triaven entre ciutadans honrats
que eren una mena, com si diguéssim, d'aristòcrates urbans, amb experiència en assumptes comercials. Des d'anòlits fins a danys o avaries a les mercaderies, quan es tractava del mar, el consulat passava per davant de la justícia ordinària. Algunes ciutats amb ports internacionals van veure la vàlua d'aquesta institució i la seva jurisdicció es va ampliar fins als punts més importants
de la xarxa marítima comercial del Mediterrani. El llibre del consulat de mar. El fill d'aquest segon Pere, Pere III al cerim uniós, que va viure entre el 1319 i el 1387, convertirà aquest consulat en tribunal superior. La reglamentació del tribunal arribarà a assentar jurísprudència i aquesta es reunirà al famós llibre del consulat de mar.
El volum arribarà a tenir tant de prestigi a l'estranger que molts governs de fora demanaran còpies de l'exemplar a canvi d'una bona quantitat de monedes. Va de vocabulari. Segons Joan Coromines, el vocable català Dresana i el castellà Atarazana tenen el mateix origen àrab i signifiquen arsenal de vaixells, dresinta, on treballen els corders, o casa de la fabricació.
El primer document en el qual apareix la forma catalana dresana data de l'any 1245. O sigui que si voleu visitar les Dressanes o Tarazanes
Ho podeu fer perquè ara estan restaurades, on hi ha el Museu Marítim i val la pena. La llegenda diu que una de les primeres ciutats a les quals es va permetre copiar el llibre va ser Venècia. En agraïment per la deferència, els venecians van regalar a la ciutat de Barcelona un rellotge de torre, aparentment el primer que s'instal·lava a la ciutat.
Aquest mateix rellotge seria el que l'any 1393 s'instal·laria a la catedral. Ens referim al rellotge del consulat de mar. Bé, doncs com a final podem dir que molts governars de l'estranger van demanar còpies de l'exemplar del llibre del consulat de mar. Bé, posem música, sisplau.
Bé, i ara donarem una informació del bulletí del nostre poble.
Ben aviat es marcarà el material urbà per evitar robatoris. L'Ajuntament signarà un conveni amb l'empresa distribuïdora del producte selecte DNA que té com a finalitat la reducció de la delinqüència mitjançant el mercatge de material amb una solució molt novedosa que permet localitzar-les en cas de robatori. Es tracta d'un esprai o cola
anomenada DNA artificial, amb la qual es marca el material o infraestructures. Així queden registrats amb una senyal invisible per les persones i que només poden detectar el raig ultraviolats. El conveni contempla la sessió gratuïta a la policia local dels aparells per detectar el producte i saber si el número identificatiu pertany a Sant Just d'Esvern o d'altres ajuntaments o empreses
que ja estan fent servir el mercatge. Els objectius que es persegueixen són com a mesura dissuasòria per evitar robatoris de mobiliari urbà, tapes de subministrament de serveis, bancs i etc. que, per cert, de tapes n'han robat ja un munt. Enorme. Reduir la despesa econòmica que suposa de renovació d'aquest material i de seguretat viària per tal que no succeeixin accidents. També està previst començar en període de proves
al mercatge de bicicletes amb un producte semblant. O sigui que s'ha de procurar al màxim posar-li fred als senyors Cacos. I vigilar molt perquè darrerament s'han jugat molts robatoris. O sigui, assegureu-vos a deixar el pis ben tancat, el pany de dalt i el de baix... Tots, tots. I no deixar senyals quan sortiu a fora que està la casa desocupada.
No els hi passi com a Belén Esteban que diu me voy de vacaciones i el dia següent li van robar el pis. Va ser una cosa molt ben ideada aquesta. No dieu mai per la tele ni per la ràdio ni en cap mitjà que us aneu i on aneu perquè algú pot estar al cas de dir ui. I també del bolletí controls de radar mòbil per una circulació més segura.
El radar mòbil de la policia local és un dels mitjans que disposa l'Ajuntament per aconseguir una circulació més ordenada i pacificada dels vehicles pel municipi. Es posa en les vies de més accidentalitat. Durant el 2012 s'han controlat més de 50.000 vehicles. Un cop descontat el marge de permissivitat local, es procedeix a tramitar les denúncies pertinents per accés de velocitat
amb el resultat d'un 2,8% de vehicles denunciats. En aquests darrers controls, més de 35 vehicles s'han denunciat per circular a més de 100 km per hora. Quina barbaritat pel municipi, eh, amics meus? Ja ens hi vam trobar, ja un dia sortint d'aquí i per un dels carrers més estrès de Sant Just... I més amb costa.
Ens vam haver d'enganxar contra la paret perquè baixava cent per hora un cotxe des del carrer Bona Vista fins a l'entrada Can Ginestà. Vam estar a punt de fer-nos truita tots dos. Per favor senyors, prudència. I tant. Ja podem posar música per a la poesia.
Recordem José Hierro als 91 anys del seu naixement amb el poema Cumbre. Firme, bajo mi pie, cierta y segura de piedra y música te tengo, no como entonces, cuando a cada instante
te levantabas de mi sueño. Ahora puedo tocar tus lomas tiernas, el verde fresco de tus aguas. Ahora estamos de nuevo frente a frente, como dos viejos camaradas. Nueva canción con nuevos instrumentos. Cantas, me duermes y me acunas. Haces eternidad de mi pasado y luego el tiempo se desnuda. Cantarte, abrir la cárcel donde espera,
tanta pasión acumulada, y ver perderse nuestra antigua imagen arrebatada por el agua. Firme, bajo mi pie, cierta y segura, de piedra y música te tengo, señor, señor, señor, todo lo mismo. Pero, ¿qué has hecho de mi tiempo? Las nubes,
Inútilmente interrogas. Tus ojos miran al cielo. Buscas detrás de las nubes huellas que se llevó el viento. Buscas las manos calientes, los rostros de los que fueron, el círculo donde hierran, tocando sus instrumentos. Nubes que eran ritmo, canto sin final y sin comienzo, campanas de espumas pálidas volteando su secreto.
Palmas de mármol, criaturas girando al compás del tiempo, imitándole la vida su perpetuo movimiento. Inútilmente interrogas desde tus párpados ciegos. ¿Qué haces mirando a las nubes, José Hierro?
Sólo materia de sombras. Criaturas de la noche, nubes espectrales, seres dolorosamente informes. Visiones o pesadillas llegadas de no sé dónde, ráfagas resucitadas.
que fueron mujeres y hombres. Que tuvieron carne y sueños, donde anidaban los soles y ahora son solo penumbra, ríos de negros acordes. Tristezas desenterradas, pesadillas o visiones llamando siempre a la puerta de quienes no los conocen.
Maravillós com sempre, José Hierro, i és un goig que no hi ha setmana que no coincidim amb el naixement o l'aniversari del dia que va partir d'aquest món algun poeta, no? El dia que ve em penso que ens toca Baudelaire.
que precisament té una quantitat preciosa de poemes. Ja ens va tocar fa anys i vam llegir Les flors del mal. Aquest any en tirarem una altra perquè en té molts i, a més, traduïts al català per Xavier Bencarell. Llavors és fantàstic, sona molt i molt bé. Són una autèntica meravella, o sigui que no ens faltarà poeta. Ai, això sí, a l'Espai de Cultura de la setmana que ve parlarem del sabó del còmic. Parlarem del sabó del còmic perquè aquest any es poden anar preparant
perquè està dedicat al western, als còmics de l'oeste. A mi m'agradava molt quan era petita, els còmics de l'oeste. Jo tenia el Pequeño Sheriff, que eren unes tiretes apaisades que valien una pesseta amb 25 centis i escolta, me les comprava totes, tenia una així de gros.
Ara he preparat a treure comis d'aquest tema, igual que ha ressuscitat Asanyas Bélicas, et traurà també els comis del Western, o sigui que podeu posar a la web del Saló del Còmic o Ficòmic i trobareu totes les novetats del Saló d'aquest any. Ja estan a la xarxa. Potser a mi arribaria, ves per on, ja que a mi el Western m'agrada molt. Bé, hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més.
Doncs ens podeu tornar a escoltar com sempre, si voleu, el proper dissabte. Sí, d'11 a 12 tornarem a repetir aquest programa. I si no, fins dimecres vinent. Doncs fins aleshores, moltes gràcies per ser aquí amb nosaltres i a reveure. Moltes gràcies a Marc Pere Arnau per haver posat aquesta música de maca. Gràcies Marc.
No, no, no, no, no.