allargaríem massa. No, només recordar-vos que divendres a les 7 de la tarda a les escoles hi ha una conferència que parla sobre educació. La Janine Kunci ens vindrà a veure i ens parlarà de la visió d'una altra forma de veure el món, que va molt lligat amb el que acabem de parlar avui. A dos quarts d'avui, tots aquells que vulgueu, esteu convidats.
Molt bé, doncs hem arribat als minuts finals, als segons finals de Veus de la parròquia. Avui amb la Quima Jiménez i amb el Jesús Castro. Bé, ha posat les músiques i ha controlat el so el Carles Hernández i Rius. Us recordem que el proper dissabte, si voleu, ens podreu tornar a escoltar. Bé, fins aleshores, fins al proper dimecres i adeu plau. Bona nit. Adéu.
Ara bé, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Soc una urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també soc molt urbanita. Acompanyat d'una bona amanida i tens un plat baratíssim i facilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units.
Són molt feliços. És una història d'amor molt naca. Indudablement la presència d'aficionats d'un club i de l'altre era impressionant. Clar, què vols fer-hi, no? És el temps, no s'hi pots fer res, no ho podem canviar. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1.
Consorci per a la normalització lingüística i apren català o millora'l. Des del nivell inicial fins al nivell D. A classe o des de casa. Tens més de 140 punts de servei arreu de Catalunya. Saber català té molts avantatges, tant en el món professional com en les relacions socials. Informa't en el web cpnl.cat. A Sant Jus, servei local de català. Ens trobareu a les escoles, carrer Montserrat, número 2.
Fins demà!
Seixanta i més.
Som a finals de novembre i en un 3 i no res ens trobarem de nou a les festes de Nadal. Per anar fent boca a partir de demà passat i fins al proper diumenge, dia 30, tindrem a l'espai del Fòrum de les Cultures la fira més dolça de Barcelona, la fira internacional de rebosteria creativa.
Tallers gratuïts per a nens i adults. Molt bé. Concursos amb més de 100 projectes per admirar. Cursos amb els millors professionals. Zona per als amants de la xocolata. Ui, que bé. I expositors d'arreu del món amb les millors propostes i els millors productes.
Barcelona UnCake és un projecte inèdit que no deixarà indiferent a ningú. Un repàs a la història de la rebosteria i la seva evolució al llarg del temps ens mostrarà la diversitat de postres que podem crear. Per a més informació podeu consultar la web b-c-na-n-a-a-n-d-c-a-k-e
Veus, és el que tu deies l'altre dia, de posar noms anglesos. Veus. Cake deu ser pastís amb anglès. Clar, clar. Doncs ja veus, a la web, amb lo fàcil que seria posar Barcelona pastís, doncs no has de posar... Més que pastís, és cosa dolça. Perquè això... Poden ser també bombons i tot això. B-C-N és Barcelona. I an és I amb anglès, A-N-D. O sigui, és B-C-N-A-N-D-C-A-K-E cake, clar, punt com. Barcelona en cake, punt com.
La paraula rebusteria és obvi, ve de rebost. El lloc designat per emmagatzemar les provisions i on sovint també hi elaboren els dolços i tota mena de pastes i gran nombre d'embotits. La rebusteria o pastisseria és un ofici antiquíssim al nostre país. A l'edat mitjana ja es coneixia una gran varietat de postres. La farina d'ametlla...
El maçapà, la mantega, la canyella o la vainilla. Van entrar a les cuines per donar sabor al bo i millor de coques i pastissos. No me'n parlis que he fet dos coques en un dia i mig. Veus que bé. I a més, les tradicions han creat al llarg del temps delicatessens per a totes les festes de l'any.
panellets per tots sants, neules i torrons per Nadal, bunyols de quaresma, orelletes de festa major, mones de Pasqua, coca de Sant Joan, coques com les que fa la Joana, pastissos de Sant Jordi, tortell de Reis i un llarg etcètera. La llista seria interminable. Molt llarga, sí.
Viatjant per Catalunya trobem també una gran diversitat pastissera. Borregos de Cardedeu, catànies de Vilafranca, pa de pessic de Vic, bufats del Vendrell, coca de Manresa, pastissets de Tortosa, boníssims i moltíssims més en cabell d'Àngels Estòn.
I que els pastillers de Tortosa comencen a baix de tot, a Tortosa i a Gandesa, i arriben fins a Morella, Benassal, Culla... Més, més, més amunt, sí, sí. Pràcticament, tant el Baix Maestrat com l'Alt Maestrat es fan tota aquesta mena de pastillers. Sí, perquè és fregit. O sigui, la pasta... O sigui, quan posen dintre el cabell d'Àngel, l'estiren, li donen forma i la pugen a sobre fent amb el dito, amb una forquilla, pa, pla, pla...
Molt d'oli i, escolta, es gira i boníssim. Tot i que en alguns pobles del País Valencià el pasticet li diuen momet. Momet, però és el mateix. És el mateix. Benvinguts, oients d'Esvernians. Ens trobem a la sintonia de Ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada.
fent el programa 60 i més. Pensem en la gent gran i també sempre en els joves, que de tant en tant ens escolteu, ens seguiu per Facebook i ens agradaria que algun dia ens poguéssiu trucar al 93 3 72 36 61. Ja no cal que els hi recordem, que ja ho saben, que estem oberts a totes les propostes. Sí, però cada temporada ens truquen menys persones. Com és això, Joana?
Doncs perquè tenen mandra, i és l'hora de sopar, o de fer el sopar. Perquè estan ocupats veient altres programes. Això, sí, aquesta hora és l'hora que comencen a seure davant la tele. I a més coincidim amb l'hora del Gran dictat, de passar palabra, o sigui, tenim una competència molt bona. I del Josep Cuní. I del Josep Cuní, en 8 al dia, clar, és que són tantes coses. Tantes ofertes, bé...
De nou, una servidora, la Joana Algarra, junt amb els meus companys, en Carles Hernández i Rius i Pere Oliver, ens disposem a compartir aquesta estona de ràdio. Avui, 26 de novembre de l'any 2014, que és el 330 dies del calendari gregorià.
Queden, per tant, només 35 dies per finalitzar l'any. Jo t'ho poso per escrit perquè em dius que és més fàcil, però jo quan són xifres així, jo trobo que... Prefereixo posar-les en número. 330 en número, em surt més, ho entenc més clar per llegir-ho que escrit. Sí, sí, sí. Perquè escrit com que porta tants guionets. Ah, això, en català sí. En castellà potser és més fàcil. Sí, en català, clar.
En català és més difícil perquè és guió i guió i guió. Has d'estar molt al tanto de la grafia. I perquè algunes i alguns estem més avassats a escriure en castellà que en català. Els nostres anys d'ofici portem molts anys escrivint en castellà i molts menys escrivint en català.
Sí, Déu-n'hi-do, jo, des que vam començar a fer tant 60 i més, i abans veus de la parròquia, i he escrit sempre en català. És més, feia els programes en català, de veus de la parròquia, i els donava a corregir el meu fill. Un dia es va arribar,
de t'ensenyalar en vermell, fes el favor d'anar aquí davant i apunta't a cursos de català. I mira, va ser una manera. Molt bé, molt bé. I deixeu-nos dir, ara fa dies que no ho diem, però que si no ens podeu escoltar a aquesta hora en directe,
buscant, cercant, ara he dit la paraula B, ràdio a la carta, sabeu que podeu trobar tots els programes de la nostra emissora. També adverteixo que la versió en diferit del dissabte potser l'escoltin més persones que no pas aquesta que donem en primera audició. O sigui que mira, tot és bo. Posem una mica de música. Red sails in the sunset
All day I've been blue
Que bonica aquesta cançó, la Rojas en el crepúsculo. Mare de Déu. Un, quan se'n recorda quan era jove que la ballaves, és que et quedes amb l'ànima. Bé, passen onze minuts de les vuit del vespre.
Aprofitem per felicitar a totes i tots els que celebreu avui el vostre Sant O Aniversari. Avui Sant Conrat i Sant Amador, demà dijous Sant Raimon Llull i Santa Flora, divendres Sant Basili, dissabte dia 29, que sortim en segona audició, festivitat de Sant Sadurní i diumenge dia 30 Sant Andreu.
I com que avui, guluts que som, ens ha donat per parlar de rebosteria, ara farem una petita ressenya de com van néixer les neules i els torrons i com es van fer tan populars a casa nostra. Va ser una monja la que va crear la primera neula l'any 1267. Imagina't, 1267, quan se li va ocórrer enrotllar una sagrada forma.
Ho descriu perfectament Ramon Lluny a la seva obra El llibre de les meravelles. Veus? Això jo no ho sabia. Sí, jo sí que ho sabia. Sí, ho sabia. I el dels torrons també. No, no, no, però això de la sagrada forma i l'invent de la neula l'he trobat avui. Mira, cada dia aprenem una cosa nova. Ah, i tant.
També d'aquella època són els torrons. Tenim constància, tot i que a la Joana i a mi no ens hi van convidar... No, no, érem molt petits. No, no, hi hem nascut, no hi érem, no hi érem. No ens van convidar a les noces de la filla del rei Jaume I, perquè ja van menjar torrons per postres, esclar que no hi érem. Els torrons no els van inventar les monges, sinó els àrabs.
que van ser els que els van introduir al sud del País Valencià i va ser en aquelles terres on van començar a fabricar-los. Els millors artesans van sortir de Xixona, població a la cantina que segueix sent pionera en l'elaboració d'aquest deliciós postre a base de metlles, llet i ou i d'altres ingredients que s'hi han anat afegint cercant diferents sabors.
Més endavant han destacat a Gramunt, Perpinyà i Xerta, amb peculiars variants en la fabricació. I van crear productes com el torró de guirlatge, a base de fruits secs units per una capa de mel i caramel dur. Boníssims.
El torró de crema... Que tingui les dents bé. Això sí, això sí. El torró de la can i el torró de guirlatge requereixen d'una bona dentadura. Si no, et trenques allà tots els postissos i cap al dentista. El torró de crema cremada, veus aquest sí. Aquest sí, encara que has de tenir la boca molt malament, ja no per menjar torró de crema. No, no, ja perquè et fan mal els queixals. Aquest està fet amb ametlles, sucre, ous i pell de llimona.
També és d'origen ancestral i va ser creat per un pastisser de Barcelona, l'obrador del qual encara es conserva en una botiga del barri de la Ribera. Actualment, com podeu comprovar, ha crescut i molt el nombre de torrons de tota mena de gustos i sabors.
Només cal treure el nas a qualsevol botiga, pastisseria o supermercat i veiem un bé de deu de marques i embolgalls que ens conviden a tastar delícies tan diverses com la fruita, el maçapà, la xocolata, les nous, la nata, el coco i totes les innovacions que calguin.
Ai, val a dir-ho, que molts no hem pogut esperar Nadal i ja hem fet un tast de gairebé tots els sabors possibles. Ai, llaminé! A més dels polvorons, que també és un dolç, molt, molt atractiu. Ai, a mi sí, perquè també porta moltes ametlles i és molt saborós. És molt enganxós. No, depèn, depèn, depèn. Els que són ben fets no són enganxosos. Els autèntics polvorons de l'Estepa de Sevilla són boníssims.
Vols que t'expliqui una cosa? Digui, digui. De les meus viatges a l'ístiu, per festes majors, allà a Almeria sobretot, però clar, com dius, és un costumàret, no? És un costumàret. Resulta que mengen torró.
Tant d'en Mella, sobretot en Mella, aquest dur, aquest guet de sense dents, com també el de Xixona. Ho sé, ho sé. I a més, fabricat a casa, al d'en Mella li posen una quantitat de llimona, que és deliciós. Tu t'imagines en ple agost allà menjant torró?
No, sí que m'ho imagino perquè ho he vist i ho he comprovat. I bé, potser prou parlar de teca, que ja ens està entrant aquí una gana, ens està obrint la gana de sopar. En lloc de fer un apetiu salat, el fem dolç. I què més va? Bé, posem música, sisplau.
Fins demà!
Fins demà!
I ara, uns quants personatges que van arribar al món tal dia com avui. El 26 de novembre de l'any 1731, naixia el popular poeta britànic William Cooper. Va ser molt conegut i admirat al seu temps, ja que va innovar la manera d'escriure versos. S'estimava més d'escriure la vida quotidiana que llogar les grans gestes, com era costum aleshores.
he triat i he trobat bastants els seus poemes. El que passa és que les traduccions les he vist una mica enrabassades, però l'he portat també en anglès, o sigui que si et vols dir-ho al final... No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
He portat una alternativa, també, d'un llibre de Carles Salvador que va publicar fa 50 anys, que potser és més planer per llegir. Això mateix. Ja t'ho miraràs quan fem una pausa musical i veuràs que és una mica complicat de llegir el senyor Cooper. Pensa que, a més de què, no és un anglès contemporani, és un anglès del segle XVIII. Clar, passa com els nostres de la Edat d'Oro. Evidentment.
Sí, i de la poesia passem al teatre, ja que el 26 de novembre de l'any 1909 neixia a Eslatina, Romania, l'escriptor i dramaturg Eugen Ionesco, un dels creadors del Teatre de l'Absurd.
Membre de la Real Acadèmia Francesa va aconseguir notorietat en obres com La cantant Calva, Les cadires o El rinoceron, on la combinació d'un joc burlès dins d'un text dramàtic hi era ben present.
Evidentment, un senyor que veu que lentament es va transformant en rinoceron. És un drama terrible. El coneixes, el teatre de Ionesco? No, no m'agrada el teatre de l'absurd. Ni el teatre de satíric. Mira, jo soc molt planera, què vols que et digui? Jo soc un fan total del teatre de l'absurd. Em penso que m'he llegit gairebé totes les obres dels grans autors de l'absurd.
que són, a més, de Ionesco, Adamoff i Beckett. Sí, només el Beckett tampoc no m'agrada. Doncs mira, jo amb el tot esperant Godot, a part que l'he interpretat, l'he vist diverses vegades i per diferents llibres... Sí, sí, jo l'he vist al teatre, no, l'he vist a la televisió una vegada que em fa l'efecte perquè els actors eren molt importants i em va decebre tant i tant. Clar, ja se sap que al final saps a qui estàs esperant, no?
Que no ve. Suposo que són les percepcions i els gustos de cadascú, perquè jo disfruto molt amb el teatre de l'absurd, fent-lo, llegint-lo i veient-lo. Doncs bé, també era un 26 de novembre de l'any 1931, quan naixia a Buenos Aires l'arquitecte, escultor i pacifista argentí.
Adolfo Pérez Esquivel. És conegut per liderar la protesta contra l'àrea del lliure comerç del seu país i per denunciar que la policia argentina formava esquadrons paramilitars. Si no recordo malament, i això es va dir en el seu temps...
Feien servir fins i tot menors d'edat per formar aquests esquadrons, lo cual tiene delito. Doncs al senyor Pere d'Esquivell, com tots recordem, li fou concedit el Premi Nobel de la Pau l'any 1980. Tornem ara al món de l'espectacle, ja que el 26 de novembre de l'any 1939 neixia a Tennessee la cantant estatunidenca
Tina Turner. El seu estil s'inspira en la música negra nord-americana, molt especialment en el sol o el rítim en blues. D'entre la seva nombrosa discografia, destaquem Acy Queen, Proud Mary o Wilder's Dream com les més notables.
I de la música passem al món de la historieta, ja que el 26 de novembre de l'any 1944 naixia a la ciutat de Rosario l'autor de còmics argentí Roberto Fontana Rosa,
Creador d'un estil molt original i divertit, va aconseguir notorietat amb els seus personatges Inodoro Pereira i Superro Mendieta, tot i que van ser els acudits gràfics a la premsa diària els que li van donar renom universal. També un futbolista de curta però intensa vida naixia un 26 de novembre de l'any 1984, Antonio Puerta, que va jugar de defensa...
el Sevilla, l'equip de la seva ciutat natal. Com molts deuen recordar, va tenir la fatalitat de patir un desmai durant un partit contra el Getafe el 25 d'agost de l'any 2007, que es va complicar en una mortal parada cardiorrespiratòria.
I acabem aquest espai recordant que Isabel I de Castella, ara la tenim molt present per la sèrie Isabel de Televisió Espanyola, doncs moria a Medina del Campo un 26 de novembre de l'any 1504. I molt més proper, el pintor català Ramon Calzina, del que per cert es pot veure una obra preciosa al Museu Nacional d'Art de Catalunya,
doncs ens deixava un 26 de novembre de l'any 1992. També, precisament, el Museu de Montserrat també té obra seva. Bé, posem una mica de música. En un rincón de l'alba, donde guardo la pena que me dejó tu adiós.
En un rincón del alma se aburre aquel poema que nuestro amor creó.
A este rincón del alma le falta tu presencia que el tiempo ya dejó. Tu cara, tus cabellos que tantas noches nuestras mi mano acarició. En un rincón del alma me duelen los te quiero de tu pasión. No seremos felices, no te dejaré nunca, siempre será mi amor.
En mi rincón de l'asma, también guardo el fracaso que de tiempo me cuido. Me condeno en silencio a buscar un consuelo para mi corazón. Me parece mentira. Bé, ara presentem Radiocultura.
El dimecres passat vam parlar de dones i fotografia amb motiu de l'exposició sobre les dones a l'Afganistan. I avui ho fem sobre les dones al món de la historieta, a motiu de l'exposició que es va inaugurar ahir al centre cívic La Sedeta.
Ah, i parlant de dones, que no me n'oblidi, aprofitem per felicitar Clara Segura. I tant, i tant que sí. Guardonada amb el Premi Butaca pel seu paper a la rosa tatuada. És que va estar fantàstica. La vam veure al Nacional de Catalunya i es van teus gismar. Fantàstica. Moltes felicitats, Clara. Cari Art 2014 és un projecte que dona vida als diferents projectes del còmic contemporani.
Avui parlem de la mostra, que es pot veure fins al 18 de desembre, al centre cívic La Sedeta, al número 321 del carrer Sicília, prop de l'estació del metro de la Sagrada Família, en les línies 2 i 5. Bé, tres carrers més amunt, però això és un passeig que ve la mar de gust de fer.
L'exposició ha estat organitzada i produïda per la 29a mostra del còmic a Cornellà i sota el títol Marica Vila, veu de dona trencant estereotips. Podem veure l'obra d'una de les autores més crítiques amb el sistema i amb gran capacitat d'ironia. Mentre Roser Capdevila i Pilarín Vallès donaven mostres de la seva excel·lència a través de l'humor blanc,
Núria Pompeia i Marika Vila ho feien a través de l'humor més corrosiu. Revistes com Triunfo, Por Favor o Vindicación Feminista van donar veu al seu esperit contestatari. Bon moment per veure com és encara d'actual l'humor de Marika Vila,
al d'escriure el paper de la dona dins la família i l'empresa en el món d'avui. L'exposició es pot visitar de 9 a 2 al matí i des de les 5 a les 8 de la tarda, de dilluns a dissabte. També vam estar divendres passat a la presentació del llibre del TVO al Manga. I avui, després d'haver-ho llegit, podem afirmar que és...
Un tractat gairebé exhaustiu sobre el còmic japonès. Com va néixer, quins són els seus principals autors, els títols de més èxit, la diversitat de gèneres que hi trobem i la gran varietat temàtica.
Per si algú mira la webcam, el llibre és aquest. O sigui, que és un llibre bastant gruixut. Però aquí gairebé tot és manga, no? Oh, clar, és que és tot manga perquè és el... És que aquí diu del TVO, que el TVO és nostre, i aquí gairebé tot és manga, no? Joana, és l'onzer volum d'una enciclopèdia que comença el primer volum parlant de l'origen de la historieta il·lustrada i passa per tot... O sigui, que és el TVO.
Clar. No, no, però anterior... Que dèiem els meus tiets. La historieta il·lustrada és molt anterior al TVO. El TVO és de 1917 i la historieta il·lustrada és de finals de la primera meitat del segle XIX. Sí, ja ho sé. I els creadors de la historieta il·lustrada són, evidentment, la Peles Mestres, Eduardo Saez Mecachis i José Luis Pellice. Oh, escolta, a mi em feia molta gràcia aquests dibuixos tan antics...
que les senyores eren horondes, con unes delanteres, y los senyores eran bajitos, con chistera, i tot això... Això ja era posterior, eh? El que t'ho estàs dient era que hi ha principis del segle XX en revistes com El Pepito, en revistes com El Violet... En Blanquinegre també sortien dibuixos d'aquests tibuts. Sí, sí, sí. Perquè a mi em passaven totes les revistes endarrerides i els llibres vells, imagina't.
Que sí, que sí. Doncs, com et deia, aquest llibre, després de llegir-lo, l'últim volum està dedicat al manga, i després de llegir-lo ningú podrà dir que tots els mangas són iguals. Hi ha notables diferències entre un shonen, que és el destinat als nois, un kodomo dirigit als nens, un soho per les noies...
Un josei, per dones adultes, un hentai, que és de gènere eròtic, un yaoi, que és de temàtica gai, un hidaimono, que és del gènere històric, i bé, un llarg, etcètera, hi ha més de 30 gèneres de manga. O sigui, de labors per les dones, per cosir, n'hi ha d'arts marcials, n'hi ha de futbol, n'hi ha de cinema, de teatre, de tot.
Ah, i també aquesta setmana hem anat al teatre i us recomanem una obra que entusiasma tots els públics. Mar i cel, ja ho has dit, que aniries. El gran èxit de Goll de Gom, que es pot veure al Teatre Victòria amb una posada en escena realment impactant. Basada en un text d'Àngel Guimarà, posat al dia per Xavier Bru de Sala, segueix sent tan o més atractiu que el primer dia.
La veritat és que sí. El dia passat ja hi vaig dir que hi aniria, ara dic que sí, que hi he anat, que l'he vist i que realment... I els nens van estar contents? Molt, molt, molt, moltíssim. Els més petits jo diria que són els que s'ho van passar millor. Però és clar, si surten pirates, si surten moros, si surten no sé què, doncs t'ho diràs.
Els més petits s'ho van passar molt bé, molt bé, molt bé, perquè, a més, com que el muntatge és tan dinàmic, a més, hi ha unes projeccions... No vull explicar massa detalls, perquè hi ha molta sorpresa. Bueno, han explicat que, clar, es difereix molt de la primera, perquè la primera era estàtica.
Fa 28 anys, no? Juguen amb projeccions, juguen amb efectes de so, de llum, i a més les projeccions donen gairebé molts espectacles d'avui, que a més és el gran recurs del teatre contemporani. Com que no es poden fer decorats corporis, es fan projeccions sobre una pantalla de fons...
I aleshores allà surt el que vulguis, no? Realment està molt bé. Ai, i no em volia descuidar de dir que hi ha una altra exposició que hem vist amb originals a la venda, aquesta, que és del dibuixant Josep Coll, que el va fer famós al TVE. Doncs es poden veure la llibreria... El preferit del meu marit. Es poden veure la llibreria Norma al passeig de Sant Joan número 9. Realment són magnífics, perquè són originals autèntics, no són...
Com que no els hi tornaven, doncs aleshores ara els tenen alguns col·leccionistes i els han cedit a la venda. Molt bé. Doncs mira, posats a visitar exposicions, ho recomanem, com sempre, tu dius que em repeteixo, però és que la sala Parés fa unes exposicions fabuloses...
No és que ens repeteixis, és que ens ve de camí. Ja saben molta gent que la gent gran són més que ningú animals de costums. No, i a més a més ho tenim. Sortint de l'autobús, has de caminar poquet per anar al carrer Patritxol. Però és que tu perquè fas aquest trajecte, com jo el faig sovint, i aleshores com que faig un trajecte que vaig molts dies a Sant Lluc, doncs em ve de pas passar per la sala Parés, ens ve de pas passar per la galeria Artur Ramon, i en canvi...
Quan vas a veure, per exemple, l'exposició d'en Coll al passeig de Sant Joan, o vas al centre cívic de la saneta, t'has de desplaçar més. Tinc que fer un altre recorregut, o sigui, ja no faig el recorregut que faig habitual, però per això posem variants també de diferents llocs. Bé, a veure, esgotar en la sala, però és, com hi ha uns seients fabulosos per seure, pots passar-te tota la tarda mirant detalls, seient, i després te'n vas al costat i fas una berenadeta boníssima. Això està...
Està molt bé perquè ara hi ha molts museus que han tret seients, perquè la gent fa cibia, com que porten aquests ramats de turistes a veure quadres. Han tret seients i, a més, ho veus, ho notes que n'hi ha pocs, i sempre ocupats. O sigui, vagin... Intentar trobar un seient... És molt difícil. Veus que el seient, per tota la volta del seient, està ocupat i apartat allà ple de turistes, no? Bé, mira, es posa la Glòria Mollor en l'espai número 1,
que, com sempre, ella és molt, molt... La seva especialitat són els blaus, i aquí ensenya un paisatge de mar que, escolta'm, és fabuloso. Una autèntica marina. Sí, i veus aquest, que és a l'espai número 2, que és del Jordi Sardà,
Estaran fins al 16 de desembre, que llavors ja presentaran l'exposició de Nadal, i aquí és més cel, també és mar, però és un mar diferent. Hi ha uns bossets passejant, és més descriptiu. És una marina vista des d'una altra perspectiva. A més, en aquesta marina ja hi ha la sorra, hi ha la platja, i per tant hi ha les persones, i aquí no és mar... L'altre és mar endins. Això mateix.
també hi ha roques. Després, si teniu ganes d'anar cap a Sant Cugat, llavors, recordeu que el proper dilluns, dia 1 de desembre, la presentació del projecte escultòric en homenatge a Pere Formiguera. I això on és, el Museu del Monestir?
Sí, organitza la taula, o sigui, tot l'any s'han anat fent... Taula 13, organitza, no? Sí, sí, sí. S'han anat fent exposicions perquè és l'any d'en Pere Formiguera, que és un artista local molt famós i molt estimat. I també us recomanem, si voleu anar fins a la Costa Brava,
Sobretot més que a la Costa Brava, a l'Empordanet, a Torroella. Ah, a Torroella de Montgrí. Sí. Doncs mira, tu saps que aquest llibre que hem presentat abans del TVO al Manga està editat per Panini i que Panini és a Torroella de Montgrí. Sí, sí, sí. Té molt moviment cultural, tant per la gent, en plan gratuït, per exemple. Torroella és un lloc on hi ha molta vida cultural. Molta vida, hi ha sales d'exposicions. Sí, sí.
Realment hi ha museus i, a més a més, pots entrar en gairebé tots de franc.
Bé, el divendres, dia 28 de novembre, que serà demà passat, a les 7 de la tarda s'inaugurarà el Passebre de Josep Mir. Al Museu de la Mediterrània, no? Sí. Molt bé, molt bé. Una de les tradicions més arrelades del Nadal i més difoses a la Mediterrània, al museu, és la de muntar el Passebre. La molsa, el suro, els troncs, amb les figures de fang del neixement,
Els pastors i el caganer formen part dels símbols més desitjats.
Els més nostrats, no?, com es diu normalment. Sí, sí, sí, que són més nostres. Exacte. El pessebre del Museu de la Mediterrània té com a escenari inconfusible la plana del Baix Ter i el Montgrí, un pessebre que es fa realitat gràcies a la iniciativa de Josep Mir, pagès de professió, que cada any, amb sensibilitat i destres especials, realitza una magnífica obra d'art que fa les delícies de grans i petits.
I avui mirant per les meves llibreries, les prestatgeries que es diuen, doncs he trobat una revista, no me'n recordo, va ser de les primeres que va publicar l'editorial, però la va publicar en castellà,
de Descobrir Catalunya és la mateixa que editava Història i Vida i Nueva Història era quan es venien això és de l'època es venien tantes revistes això no pot ser d'ara perquè estava allà ficada entre llibres i mira m'ha fet gràcia perquè diu coses
Molt curioses. Hi ha una secció que diu coses curioses. Sí que són coses que potser les coneixem, però... Sí, però quina delícia els anys 70 i 80 les revistes que arribàvem a fer i a editar, no? No, no, hi ha més curiosíssimes. Els grafistes, maquetistes, dibuixants... I tot, mira aquí, està molt ben feta. No, no, però és que a més, en el quiosc hi havia tal quantitat de revistes, n'hi havia de tot...
Hi havia les ciències. I la de posir, la de brodar. De tot, de tot, de tot. I ara sembla que només sobreviuen les corazonàries. I les eròtiques. No, aquestes han anat de baixa. Vols dir, també? I tant, que sí. Revistes eròtiques. Si no hi ha cap editorial que en faci, ja.
ja no? no, no, no ha passat de moda com a la televisió, les veus cada dos per tres anunciant-se i tot a internet, a internet posen la paraula i el que no té internet, només que poses a les dues de la matinada hi ha tres o quatre emissores que només que donen aquestes coses
Poses la paraula sex i veus totes les pel·lícules eròtiques que vulguis per internet. El que vulguis. Bé, aquí vols entendre les moltes curiositats que m'ha agradat, el descobriment accidental de l'anestèsia. Ah, sí, això ho vam publicar també a la història de la ciència que dirigia el doctor Felip Cid, i precisament
un dels capítols més interessants que jo el vaig trobar interessant i divertit és com van descobrir l'anestècia diu que a finals del segle XIX un xarlatà provocava que les persones esclatessin amb carcajades rialles no sé què els hi feia
I ara ho direm, després de fer-los respirar peròxid de nitrogen en una fira als Estats Units. Un dels curiosos, tras aspirar el gas, es va ferir el caure de la tarima en què es trobava, però, estranyament, no va sentir cap mena de mal.
I un dentista que ho va presenciar, de seguida va relacionar el gas aquell amb l'absència de dolor. Ho va enganxar. I el dia següent va fer la prova. Va respirar peròxid de nitrogen i es va fer arrencar un queixal. No va sentir dolor.
El dentista es deia Horaci Wells i acabava d'inaugurar l'ús de l'anestèsia. Després es van fer moltes proves pel que vam llegir. Esclar, perquè hi ha persones que els hi va més bé i hi ha persones que no els hi va tan bé. I es van fer moltes proves amb animals amb la qual cosa els veterinaris van ser els primers a poder fer-ho servir en sèrie i dintre de la llei.
I quan la gent veien que un gos es trencava la pota, li donaven aquesta anestèsia i es quedava adormit, si els hi va haver els gossos i les rates, els mamífers més grossos també ens ha d'anar bé. Diu el secret de l'acústica perfecta en l'òpera.
En un teatre en què s'interpreta una òpera, només el públic que es troba assegut a les primeres files rep la veu dels intèrprets de forma directa. La resta dels espectadors rep el so que arriba de l'escenari quan ha rebotat ja en el sostre de la sala. És a dir, el so es propaga en una sala de teatre de la mateixa forma en què una pilota de goma rebota quan és llançada contra una paret.
I ara un advertiment sobre l'aigua, el líquid element. 12 litres d'aigua surten per a una aixeta en un minut. Deixar-la oberta al raspallar-nos les dents implica perdre fins a 20 litres.
Doncs això ho hem de tenir en compte, perquè com que constantment ens estan apujant el gas, l'aigua i la llum, perquè a més hem de pagar els desperfectes que fan d'altres, ho hem de pagar entre tots, doncs recordeu, i això és molt habitual, deixar-se l'aixeta oberta, perquè com que respallar-te les dents són dos minuts, en aquests dos minuts, i com més vent rentis les dents, més litres d'aigua perdràs si deixis l'aixeta oberta. I tant.
I parlant de més fred dins de l'aigua, un bany amb l'aigua a 25 graus produeix en el cos humà més sensació de fred que l'aire a la mateixa temperatura. Això també és cert, perquè a vegades quan fa fred, si a més et dutxes amb aigua freda, el fred és doble. Això es deu a que l'aigua porta, transporta, millor dit, condueix l'escalfor o la calor millor que l'aire. I que la nostra percepció del fred està relacionada amb la velocitat
a la mateixa velocitat que perdem l'escalfor del nostre cos. Molt bé, això són coses curioses que publicava aquesta revista, i si trobo alguna més, també ho donarem a conèixer. Només les revistes de ciència tenen una...
Un avantatge sobre l'altra mena de revistes és que els descobriments científics no passen i, per tant, tant és actualitat parlar ara de qui va descobrir el que sigui el segle IX, per exemple, la penicil·lina, o qui va descobrir amb un microscopi el primer espermatosou, el que sigui, no?
El que passa és que, com està molt avançat sobre aquella notícia primitiva, pots afegir detalls. Ah, clar que sí, clar que sí. Però, en canvi, la premsa del cor s'ha de renovar constantment perquè... Ah, però això que interessa, sí. El que passa és que interessa molt de gent. Però si són els que es venen més, tu fixa't, totes les revistes, de tota mena de coses, des de científiques, històriques, eròtiques, esportives, de tot tipus,
totes han anat plegant. En canvi, el pronto, hola, lectures, segueixen més vives que mai. Aquestes seguien venent aleshores molt, abans es venien molt i es segueixen ara venent molt. Tenint en compte una cosa, en els anys de la postguerra, en els anys de la postguerra, no me'n recordo, era una era siluetes.
I l'altre em sembla que ja va començar a ser... Lectures, lectures. I lectures que també té molts anys. És la més antiga. Doncs la gent, encara que tenia pocs sentiments, la comprava. Per què? Perquè els feia il·lusió que dintre de la seva pobresa poder-se imaginar que podien arribar a ser com aquelles persones tan maques que sortien a les revistes del cor.
Mira, i ara encara actualment he vist que el rastro i el mercat de Sant Antoni es venen a molt bon preu lectures antigues que tenen com a portada la Grace Kelly. Sí, jo la tinc, el casament de la Grace Kelly. Evidentment, portades amb la Ingrid Bergman, l'Audrey Hepburn, o sigui, són personatges que encara avui...
es valoren revistes en portades d'aquella època. Bé, el dia 25, que va ser el dimarts, oi? Sí. No, no, perdó. El dia 25 va ser ahir. Ahir, dimarts. Ahir era dimarts, ja ho he dit bé. El que passa és que passen les hores d'una manera...
Doncs va ser ahir, el dia 25, va ser el dia contra la violència de gènere. I precisament es va escollir també aquest dia per inaugurar l'exposició que t'he dit abans. Sí, de les dones. De la Marica Vila, Mari Carmen Vila, perquè la seva temàtica sempre ha estat...
d'un feminista combativa. Aquí a Sant Jota es va fer una performance i es va llegir un manifest i els nois de l'institut van fer també una mena de lectura i música i tot això no vaig poder assistir-hi però realment vaig sentir la seva música que estava a prop i llavors arran d'això hi ha recursos en situació de violència masclista
que podem recordar que es poden portar tema. I que s'ha d'actuar molt ràpid, perquè si tu has vist de prop, i malauradament tots n'hem conegut, alguna persona que és molt primitiva...
i que té tendència a un masclisme bastant visceral. O sigui, totes aquestes qüestions no li arriben. No li arriben perquè no és una persona sensible. Per tant, s'ha de tallar... Jo crec que és problema d'educació, també. Sí, sí, però... O sigui, que està molt vist que, sobretot...
que consti una cosa violència de gènere també hi ha molts senyors que també pateixen violència psicològica i també fa pocs dies una senyora ha estat detinguda per haver mort el seu excompany o sigui que és un cas contra 100 però també existeix clar, és el que en diuen una dona electra que és una dona que fa un paper marimatxo no, més que res dominant dominant del gènere
dominant. Ahir vam fer un reportatge precisament a la 2 de Televisió Espanyola, no sé si ho veu. No, no, perquè ahir vam estar de molta festa. Que era magnífica més perquè era un repàs a tota la quantitat de pel·lícules moltíssimes, sobretot pel·lícules espanyoles,
on la dona sempre hi apareix com una mare protectora, com una boníssima monja o com una prostituta desmanegada. A mi em semblen molt bé tots aquests temes, però això no treu que les dones també tinguin el seu rol dintre de la societat. Però és que sempre, en tots aquests casos, se la presentava al servei de l'home. Al servei de la societat.
de la seva família això sí, però no és així com s'ha presentat no, no, no, com la pata quebrada és que a més era el títol del reportatge aquest el reportatge aquest es titulava però és que això es deia sempre com la pata quebrada, no sé si el Carles el va veure no, no, jo afortunadament estàvem sopant en un orc d'una persona d'un senyor que feia 80 anys i va estar molt content i tots vam estar molt contents de poder-lo felicitar perquè està molt guapo
I realment, endavant. A 80 anys es pot ser perfecte. Com es diu aquest senyor? Digueu que el puguem felicitar per la ràdio. Ja el felicitem, ell ja sap qui és. Tant si es diu Manel, com si es diu Lluís, com si es diu Joan...
com que es digui, felicitats. Felicitats a tots els que feu 80 anys i esteu en plena forma. I que esteu en plena forma, ja està. I els que no esteu en plena forma també, caram. Perquè els hem de donar ànims perquè millorin, clar que sí. Això que parlaven de la violència masclista,
Hi ha recursos per solventar-los, eh? Mira, aquí hi ha quatre temes que surten d'una publicació de la Generalitat i què diu?
Línia 900-9120, repetim 900-900-120, detenció permanent a dones en situació de violència masclista. És gratuït i confidencial i funciona tots els dies de l'any durant les 24 hores del dia.
Els serveis d'informació i atenció a les dones, de titularitat municipal o comarcal, ofereixen informació, orientació i assessorament sobre tots aquells aspectes relacionats amb la vida de les dones, àmbit laboral, social, personal, familiar i especialment sobre la violència masclista.
Les oficines d'atenció i informació de l'Institut Català de les Dones ofereixen un servei presencial i gratuït d'atenció psicològica per orientar i assessorar les dones que ho necessitin, especialment les que estan en situació de violència. També disposen d'un servei presencial i gratuït d'assessorament jurídic. Bé, doncs, ara posarem la cinta ondorra.
Andorra és més enllà de les botigues. Una mirada superficial a Andorra ens pot fer pensar en un carrer de botigues i unes quantes pistes d'esquí. Aquesta és la imatge més clavada que tenim la immensa gent d'Andorra, perquè abans...
quan es comprava a millor preu que aquí, això ja ha passat a la història, la gent anava a Andorra, feia cues per anar a Andorra. No, el que passa és que hi havia coses que potser aquí no estaven tan difoses. I no veien res més que allò, com que ja anaven a fer la compra, sortien de bon matí, feien la compra, quan tornava... Que mira, molt arme, ha passat, eh? Començant per baix de tot i continuant fins dalt. Sí, sí, i deien, i queda semblat Andorra. Ai, molt bé, és un carrer ple de botigues, ja havien vist Andorra.
Doncs aleshores, Pere Canturri, historiador i exconseller de Cultura del Principat, ens porta allà on caldrà dirigir els nostres ulls si volem veure alguna cosa més que botigues o muntanyes nevades. Sí, diu que Andorra ha estat definida reiteradament com un carrer de botigues. Per a alguns vells catalans, fou durant el franquisme, un reducte del català.
Per als de la postguerra civil espanyola, fou refugi d'exiliats com ha estat al llarg dels segles. Per als espanyols podria ser un tros de França i per als francesos un tros d'Espanya. Per als més pròxims era un país de contraband i per als més entesos un residu feudal on manava el bisbe de la seu i el president de França.
Bé, avui segueix manant el bisbe de la seu i el president de França, no? Teòricament, ara ja tenen un parlament, ja tenen, ja és una altra mena de manar. Sí, sí, sí, però el monsenyor Enric Vives segueix presidint la seu juntament amb el president de França. Això mateix. I aquest inconcret país republicà, valls neutres, principats, nació, cadascú també, segons el periodista, li deia d'una manera o d'una altra. Sí, sí, sí.
El van començar a descobrir aventurers, muntanyencs, periodistes, novel·listes, botànics, historiadors, il·lustradors, alguna lady i incomptables viatgers anglesos, francesos, alemanys, nord-americans i fins i tot russos o suecs. Seguir de la seca a la meca, la vall d'Andorra, era sinònim d'haver vist molt de món, cada un dels quals en va donar la seva puntual i particular visió.
Molt bé, doncs continuem amb Andorra ja, amb una altra manera de veure Andorra. Centre de gravetat.
Aquest espai pirinenc, anomenat Andorra, nascut del més fabulós dels exarts, és encara avui un àmbit amb paisatges preservats. La diversificada composició de les roques i la seva transformació al llarg dels anys han permès un paisatge tan variat com singular, en el qual queden esculpits racons d'insuperable bellesa. Grans formacions rocoses s'identifiquen arreu del Principat.
les esquistoses, el majestuós com a pedrosa, els esquits micassis, l'espectacular font blanca, el granit, el preservat madriu, el gineis, l'escabrós escoves, i les calcàries, l'incomparable casamanya. Tot això ho deu saber bé un especialista que fa excursions i escalades.
I gent d'aquí, dels centres excursionistes de Sant Júguez. El que no ho veureu és si aneu només a... Deixeu el cotxe allà al carrer central, amb un... Amb un pàrquing. És molt difícil. Perquè si aneu només al carrer de les botigues, tot això no ho veureu. Heu de caminar, i molt. El massís de Casamanya, veritable centre de gravetat, situat al vell mig del país pirinenc, és com un sentinella silenciós.
Bosc de pinegre als peus, vestit de gespa i roca nua al cim. Un cop arribats, vorejarem la serra en direcció al coll d'arenes per descobrir un racó secret i enigmàtic on el desgast de la pedra avança al ritme de les estacions.
El gel, la pluja i el sol continuen esculpint els eterns calcàris per fer d'aquest espai un indret únic, d'un atractiu incomparable. Bé, la petja dels glaciars, que també és molt important.
la petja de les glaciacions. La vall de Rançol, a la parròquia de Canillo, té una orientació nord-sud gairebé exacta, cosa que en fa un indret amb una vegetació exuberant i ben equilibrada. Al fons de la coma trobareu els Coms de Jan, a 2.200 metres, una zona de basses i patamolls plena de blocs erràtics.
Unes grans masses de pedra, desplaçades per la força de les glaceres, que van esculpir aquestes valls, han estat encallades al vell mig de les prades de pastura. Si us hi fixeu bé, en algunes d'aquestes pedres podreu observar petits cristalls de roca amagats entre les esquerdes. El paisatge que es contempla des de la terrassa natural
que formen els coms és meravellós amb la vall als peus i al davant les muntanyes de l'Ovac del Tarté. Un riu inquiet solca al fons de la vall de Rensol, cosa que fa que l'aproximació fins al camí costarut que porta els coms de Jam sigui una delícia. Sobretot...
Ja hem dit abans, si tot això ho feu a peu. A més, és que no es pot fer d'altra manera. No, no, i tant que no, no hi arribes de cap manera més. Tots els estadis vegetals. La parròquia de les escaldes Sant Gordany és posseïdora de la joia natural més valuosa de les valls andorranes, la vall del riu Madriu.
És una vall de més de 12 quilòmetres, sense excés rodat, que conté tots els estadis vegetals típics del Pirineu Andorrà, ja que neix a 1.100 metres d'altitud i acaba als pics de més de 2.700 metres.
Per visitar-la, cal preveure més d'un dia a peu. O sigui, que us estan en forma, eh, Joana, per anar-hi? Jo, sobretot. Si tenim dolor, fer un dia a peu, no sé com ens en sortirem. Però hi ha un petit camí que porta, amb poc esforç, fins a un mirador natural, Coll Jovell. Podreu gaudir d'una vista sobre la vall del Madriu. En cas de poder disposar de dos vehicles, es pot fer una excursió no gens complicada i gairebé tota de baixada.
Molt bé, i no parlarem avui de les estacions d'esquí perquè això està ja molt i molt vist. O sigui que un altre dia continuarem parlant de les Meravelles d'Andorra.
Espai poètic. Tenim avui poemes de William Cooper, l'autor que hem citat abans a l'Efemèrides. Però la veritat és que jo els trobo una mica complicats per dir per la ràdio. Si t'atreveixes, Joana, comprovem. Ara, un parell o tres, després, si ens queda temps, els farem traduïts. De moment el que hem triat és un poema de Carles Salvador,
Evidentment, està en valencià, però aquí m'hi he atrevit a fer una cosa, que si algun valencià m'escolta, potser em maleeix. Però hi ha algunes paraules que les he passat del valencià al català nostre, perquè tu puguis dir en català, ja que en valencià no se't dona tan bé. És del llibre Beles i Gavines, publicat avui fa 50 anys. D'on i do. Mar brava.
Ampla és la mar com ampla escovejança. Bellugadís mirall de l'aire cel, mòbil cançó d'afanys i d'esperança, queixa i sospir, rialla i plor i anel. Ets com l'amor, oh mar, blanc a fermança, ara tot llist, després amarc, rebel, per retornar-se gaia mudança, mirall del cel tot blau,
Càntic, fidel. Mai no envelleixes, res no et fatiga. Tos càntics són novells, ta veu antiga i el teu respir per l'alga és perfumat. Saps brassolar escuma en les onades, quan et maltracta el vent a remelades, respons a brams, hostil, amb tempestat.
Gavines. Sobre les aigües marines i entre les veles i el sol passen les blanques gavines amb vol. Venen de lluit viatgeres per l'aire blau.
Tenen les ales lleugeres i el vol suau. Porten els becs, el misteri de l'horitzó i un respir net i aéri, dolç de cançó. Passen lleugeres gavines, blancs mocadors, entre les aures marines, saludadors.
I si vols, fem una estrofa del William Cooper, perquè vegin que sí que l'hem cercat. I a més, durant moltes voltes, a veure si trobava poemes fàcils de dir. Ja has vist aquí, digues-li que sigui la primera paraula, no? Que posa aquí, obscurs night. Night involved the sky. I això fixa, traduït, diu... La más oscura noche todo el cielo envolvió. Las ondas del Atlántico rugían con fiereza.
Cuando un predestinado infeliz como yo, arrojado de a bordo, de cabeza, de amigos, de esperanza, de todo despojado, para siempre su casa flotante había dejado. No podrá Albión jactarse de un jefe más audaz.
que el que partió con él en tal jornada ni zarpó de las costas de Albión n'ave jamás con deseos más cálidos enviada. Él los amaba a ambos, pero ambos van a mente, ni él los contempló ni a ella nuevamente. I ho deixem aquí perquè això segueix molt llarg per explicar tot un naufragi, però aquí és la traducció que hem trobat. Llavors es feien poemes èpics que duraven la tira.
Bé, doncs, ara ja posarem la sintonia de comiat.
Hem arribat a la fi d'aquest programa de 60 i més. Doncs, com sempre, si voleu, ens podeu tornar a escoltar el dissabte. Quina hora, Joana? D'11 a 12. Perfecte. Doncs moltes gràcies a tots vostès per escoltar-nos i aquí al Carles per ajudar-nos tant amb la música i la part tècnica i a tu, Joana, i a tu.
I a tu també, Pere, que complementes tot l'enrenó del programa. Però sobretot a tots els que feu l'esforç d'abandonar jo què sé quines coses per estar aquí pendents del ràdio. I escoltar-nos. A tots, molt bona nit o molt bon dia. A reveure.
Fins demà!
Fins demà!