M'agradaria veure-la.
60 i més.
Arribar a l'oïent, desvetllar la nostra i la vostra curiositat, saber despertar l'interès que ens presten atenció i, fins i tot, de tant en tant, animar-vos a parlar amb nosaltres és tot un repte quan som tants els mitjans que tenim a l'abast. Sovint fem diverses coses a la vegada. Avui els psicòlegs parlen que estem desenvolupant l'atenció flotant.
Cuinem, atenem el mòbil, parlem amb la família, anem donant caps d'ull a la tele i a l'ordinador, i la ràdio, com un lloro parlant, la sentim estonetes. Truqueu doncs i no us esteu de dir-nos que facireu o que suprimireu d'aquest programa nostre. Fem la ràdio entre tots i donarem cabuda a tots els gustos. Truqueu al 93 3 7 2 36 61 i amb molt de gust atendrem les vostres propostes.
Benvinguts uients d'Esvernians, ens trobem a la sintonia de ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada fent el programa 60 i més. Dedicat com sempre a la gent, a la gent gran i a totes les persones de qualsevol edat que us vingui de gust escoltar-nos.
La primavera avança amb força i és temps de gaudir de la natura. I si a més teniu hort, podeu collir carmassons, enciams i tomàquets, a més de saborejar un aliment tan suculent com la patata, que ara fa 500 anys que va arribar a Europa des d'Amèrica. Les primeres patates cultivades foren vistes pels exploradors espanyols a la Vall de la Grita, a Colòmbia, l'any 1537.
Pedro Cierza de León, el seu llibre crònica del Perú, publicat a Sevilla avui fa 461 anys, ho relata i descriu la patata com el tubercle comestible bàsic en moltes poblacions de l'Amèrica Llatina.
De no haver sortit a l'Efemeri des d'avui no parlaríem de la patata, però ja que hi som, recordem que van ser els clergues i els nobles els primers a cultivar-la al nostre país. I va costar molt d'extendre entre el poble el costum de menjar-ne. Va ser al nord de Catalunya on es va imposar per mitjà de la bullinada. La bullinada era un plat de pescadors.
Fet amb cassola de terrissa on s'hi alternaven capes de peix i de patata espulsada de farina, pebre i cefrà. I ara posem una mica de música mentre feu gana per sopar i passarem.
Bé, i ara recordarem que l'associació de gent gran de Sant Just ofereix a la sala principal del Vilanari un interessantíssim recital de música i poesia a càrrec de Soledat Gascon i Joan Es verd, poetes i escriptors, i el conegut guitarrista Josep Maria Baquer, que ens oferiran una escollida selecció dels seus poemes i composicions sota el títol, suggerent títol, El Llanguatge de la Primavera.
Serà, com us he dit, el proper divendres demà passat, el dia 30 a les 17.30, dos quarts de 6 de la tarda. I a motiu d'aquesta celebració, Ràdio Desvern, dintre de l'audició, aquesta audició nostra de 60 i més, té el plaer de rebre els protagonistes d'aquest concert de veu i música, que ens parlaran sobre temes que podrem escoltar el pròxim divendres.
Bé, primer, començarem per la Soledat, que és la nostra veïna, i que, a més a més, és la que ens va proposar aquesta activitat tan interessant. Per què motiu aquests temes, tant vocals com musicals, que ens oferireu tenen a partítol, en quina freqüència, a partítol, el llenguatge de la primavera?
Hola, bona tarda. Bé, aquest llenguatge de la primavera és un títol que he posat jo ara pel mil·lenari. Perquè l'obra completa és el llenguatge de la llum de les estacions. Perquè és un recull que té les quatre estacions.
Però aquí, per fer-ho curt, perquè si no seria massa llarg, només direm la primavera. I per això vaig posar per títol el llenguatge de la primavera. I que més és adequat perquè és l'estació que estem ara. És la que toca. En quina freqüència feu aquests concerts? Basta. Recitals de poesia, en el meu cas, en fem amb estanta freqüència a Sants, a Òster Franks, a Pati Llimona.
a Casinet d'Ust-a-Franc. Últimament ho hem fet amb una farmàcia de la universitat que tenen una rebotiga darrere i també ho hem fet. Esplugues a la biblioteca per a Miquel a diversos llocs i sobretot a Sants és continu.
Està molt bé, ara que tanquen les llibreries, malauradament, anar a les rebutiques de la farmàcia, que és un lloc com un altre, que són veïns de la cultura. Abans anàvem a Catalunya i a aquests llocs a recitar, van tancar les llibreries. Ara les farmàcies. Benvinguts, sigui en qualsevol indret. I a més consta que Sants i Ust-de-Francs, jo és que soc de Sants, té una tradició cultural, poètica molt intensa i musical.
Sí, perquè és el col·lectiu d'artistes a Sants, que hi ha tot un col·lectiu d'artistes. I com és que tenim la sort de comptar amb aquesta representació del divendres amb el Josep Maria Baquer, el senyor Josep Maria Baquer, que és un guitarrista molt famós, compositor, ha fet tot tipus de música, o sigui, ell ens parlarà del seu tarannà.
Bé, gràcies, bona tarda. Jo de fet col·laboro molt sovint amb el col·lectiu d'artistes de Sants. Va ser a partir de l'any 99 que vaig començar a acompanyar recitals de poesia amb l'Adriana Ferran i la Dolors Pérez.
i a partir d'aquí vaig conèixer també la Lluísa Fran, que de fet ja la coneixia, que era la presidenta del col·lectiu d'artistes, i vaig, des d'aquella època, col·laborar. El que passa és que la meva trajectòria ve de molt abans, jo soc músic professional, porto 40 anys visquent de la música exclusivament, com a pedagog musical,
escoles de música, escoles d'EGB o ara de primària, com a formador de mestres amb cançó popular i també com a compositor i com a intèrpret de guitarra clàssica i dins d'un grup de folk que és un grup de folk que va existir als anys 60 i que vam tornar a ressuscitar a mitjans dels 2000.
Sí, que ara es diu... té un títol molt maco. Primer ens dèiem els anys 60, ens dèiem els fums. Dels tres érem tres components. Tocàvem amb recitals conjuntament amb el Serrat, amb el Llac, amb els Falstert o tres, amb els Dos més Un, amb el Guillem de Fac, amb el Cisa, aquells grans macos concerts que es feien els diumenges al matí o dissabtes a la tarda.
I després aquest grup va desaparèixer al cap de dos anys perquè l'únic que va continuar amb la música va ser jo. I després a mitjans dels 2000 ens vam tornar a reunir però incorporant un grup de rock de músics professionals al darrere. I després una cantant que és la Judit Buscallable, que és una cantant extraordinària i que tot plegat ja portem en registrat tres CDs en aquest grup.
O sigui, deu ser aquell primer que farem un fragment, aquell primer disc que ens has... Sí, aquest primer disc de fet és l'últim que l'havíem d'haver editat però ens hem aturat perquè ens vam classificar ara fa un mes i mig pel Sona 9 del Catalunya Ràdio i TV3. Fantàstic. I bé, esperem doncs properes si ens continuem classificant o no però de tota manera ja està tot a punt per poder-lo llençar. Bé, Enric, sisplau, posa uns fragments d'aquest primer disc.
i jo et somio. T'apropes i jo et desitjo. Somriure quan em dibuixis tot el perfil dels meus llavis amb geltes roges d'amor
Ja noto el teu anyor, i per tu soc una fada, i em parles amb la mirada.
Bé, una magnífica cançó. I quina magnífica veu. I la veu. És que la Judit, ella és una cantant professional, de fet els que a tots els anys ja estava cantant en grups de rock cristià, té tota la carrera de piano, de flauta travessera i percussions professionals vam coincidir ella i jo i li vaig dir si volia venir al nostre grup.
El nostre grup en principi es deia Els Fums, després vam transformar en Els Fums Projects i ara hem tornat als orígens acústics i ens diem Més Fums i Perfums. Que bé, no? Que ben rimat. I durant tot aquest temps, vostè realment només s'ha dedicat a música moderna o hi ha fet uns altres tipus de música? No, perquè quan toco amb els poetes, o sigui, quan acompanyo poetes,
toco el meu repertori de música clàssica, pròpia o d'autor. D'autor, diguem-ne, des del segle XVI fins a la música romàntica. I, a més, molt interessant el que heu explicat, que feu una tasca pedagògica, això em sembla importantíssim, perquè avui els nens que aprenen música i que coneixen la música, hi entendran la música. Perquè a generacions posteriors, que la música no s'ensenyava a les escoles,
quantitat, potser dues o tres generacions, almenys dues, sordes per la música. Totalment perdudes, sí, sí. Sí, sí, tan perdudes. Jo tinc el privilegi que, clar, jo he tingut al llarg d'aquests 40 anys, com que l'especialista de música, ets gairebé com el tiet de l'escola, perquè tens els nens des de B3 fins al 80, en molts anys, doncs, de vegades organitzen sopars, promocions, doncs, que ara tenen 44 o 45 anys i, clar, jo sempre hi he de ser. I he tingut el privilegi que molts, això que comentàveu,
són músics professionals, d'altres són músics d'un gran nivell, que canten amb corals o toquen amb orquestres amateurs, però que en tot cas tots sempre allò, que de tant en tant me'ls trobo pel carrer algun de tant... Escolta, tu ets el Baquet, et recordes? Sí, a veure, qui ets? Però m'ha entregat 4 cds i un d'ells era una òpera,
Aquest últim té la particularitat que hem fet versions. Hi ha una versió que és la màxima interpretació que m'imposa la pell de gallina de la Judit.
que és la cançó La Mare. És el disc que posarem com a cloenda d'aquesta entrevista, no? No, perquè m'agradaria que poséssim una altra, que és la meva última cançó, perquè és aquesta, la primera que ens ha fet classificar una persona nou. És aquella que hem marcat, no? Aquella que es diu El meu cor és teu. I aquesta cançó resulta que jo la vaig anar composant l'estiu del 2012, allò pel carrer.
i arribava a casa i posava les notes, després vaig fer un arranjament pensant que podia ser una bona cançó, però no sabia a qui la dedicava. Però resulta que el 14 de setembre del 2013 vaig trobar a la persona que no la coneixia a qui li havia dedicat aquell CD.
Aquesta cançó. I aquesta persona, doncs, ella ho sap. Que té aquesta cançó, que és la seva cançó. És la seva? Ah, molt bé. Jo la vaig fer sense conèixer-la, però és la seva. Molt bé. O sigui que va ser una espècie d'enteniment... Sí, no sé. Sí, un any i mig abans. Ah, sí? Com a telepatia, no? Aquí va passar això que el Destí és l'amant de luxe de l'Atzar, no? I us heu trobat el camí separat. Sí.
I la Judit fa una interpretació, aquí més a més intervé amb flauta travessera. Ella també. A l'hora també. És perfecte. Molt bé. Aleshores què li sembla demà amb aquest poble nostre?
Ah, i d'aquesta cançó també tinc un arranjament per guitarra clàssica que demà també el tocaré. Demà passat, vull dir, explicaré també aquesta història. I a més a més, amb una poetessa molt important dins del col·lectiu, que és la Natàlia Carrasco, fem recitals en què ella recita la lletra d'aquesta cançó i jo toco la versió en guitarra clàssica. I ens queda molt bé.
Aviam si demà passat tenim un gran èxit i jo crec que sí. Si no ens plou tant de bo que no sigui. No plourà, ja no toca. Demà no toca. Demà passat no tocarà, ja haurà passat el front. Plourà una mica de mai i demà passarà. Això mateix. Estem contentíssims que heu vingut. Ja veieu que us porto músics de luxe. Jo molt agraït d'estar aquí. Nosaltres agraïm de tenir-lo. I com a Cluenda posarem aquesta cançó
Doncs fantàstic, del meu cor és teu. Molt bé.
Som-hi, n'amén, soc teva, no us n'hauràs mai. Som-hi, n'amén, no us veu. Som-hi, n'amén, com ha passat.
No ho sabràs mai. El meu cor m'has robat, el meu cor és teu. El meu cor m'has robat, el meu cor. El meu cor m'has robat, el meu cor és teu.
El meu cor m'has robat, el meu cor és teu. El meu cor m'has robat, el meu cor...
M'has robat el cor. Senzillament no sé com. Senzillament com ha passat.
El meu cor m'has robat El meu cor és teu
El meu cor m'has robat, el meu cor és teu. El meu cor m'has robat, el meu cor és teu.
L'estiu de l'estiu de l'estiu.
El meu cor, el meu cor és tu.
Molt bé, doncs així acomiadem la Soledat Gascón i el senyor Josep Maria Baquer amb aquesta mostra fantàstica de la seva composició i aquesta veu meravellosa d'aquesta senyora que realment és deliciosa. Bé, esperem que el proper divendres
doncs baixi tot molt bé, ja hi serem allà, i us convidem a Caneu perquè realment val la pena, perquè és una audició oberta a tothom, no només pels socis de l'associació, és per tothom. I gratuïta.
I com estic aquí, la veu de Soledad Gascon també sona amb una claredat d'edicció molt expressiva. I fa unes poesies precioses. Val la pena que hi aneu. I tant. Moltes gràcies. Molt bé. A vosaltres. Gràcies.
Sí, sí.
Després d'aquesta actuació ja continuem amb el nostre programa que avui dia 28 de maig és el 148è dia de l'any del calendari graugrià i queden per tant 217 dies per a finalitzar l'any.
passen 20 minuts de les 8 del vespre. 20 minuts no, 26. 26 minuts. I és el moment de felicitar a totes i a tots els qui celebreu el vostre Sant anniversary. Avui és festivitat de Sant Emili i Sant Just d'Urgell.
demà dijous Sant Feliu de Nicòsia, divendres dia 30 Sant Ferran, rei de Castella, i dissabte 31, que sortim en segona audició, dia de Castella a La Manxa i festivitat de Santa Amèlia. Curiosament, la festa de la comunitat castellano manxega es va convertir en una celebració itinerant a partir de l'any 1984, que va tenir lloc al càzap de Sant Juan a Ciudad Real,
el 1985 a Guadalajara, el 1986 a Cuenca i va anar seguint fins cinc anys seguits a Toledo per continuar després cent de nou i tinerant. I ara, els deveniments que van tenir lloc tal dia com avui? Del l'any 1486 a Granada, l'exèrcit comandat pel gran capità Gonzalo Fernández de Córdoba entra a la ciutat de Loja després d'un combat en què van caure ferits Boabdil i Hamet al Segri.
Un altre 28 de maig de l'any 1533, l'arquebisbe de Canterbury, Thomas Kremen, dona per bo el matrimoni entre Enric Vuité i Anna Bolena.
També era un 28 de maig de l'any 1814 quan es retiren les tropes franceses de la ciutat de Barcelona durant la anomenada guerra del francès. I la famosa comuna de París va acabar el seu domini formalment acordat el 28 de maig de l'any 1871. Més propera tenim la capitulació de l'exèrcit belga durant la segona guerra mundial que va tenir lloc el 28 de maig de l'any 1940.
I un article de Peter Berenson que duia per títol Els Presos Oblidats i es va publicar al diari Londinenc d'Observer el 28 de maig de 1961 va acabar sent l'origen de l'organització Amnistia Internacional.
I aquest any que el Barça no ha fet gaire feliços els seus seguidors, potser és bo que recordem aquell 28 de maig del 2011 en què el Barça guanyava la quarta lliga de campions de la UEFA davant el poderós Manchester United. Ha passat una mica de temps. No gaire, 2011, tres anyets de no res. El proper, el proper any, guanyarem, tot ho guanyarem. Molt ben ric, així m'agrada. Bé, posa en ric una miqueta de música.
No. No. No.
Neixements que van tenir lloc tal dia com avui.
El 28 de maig de 1902 a Piscara, a Itàlia, arribava al món el director de cinema Luis César Amadori, col·laborador de Walt Disney en pel·lícules com Pinocho, Fantasia, Dumbo i Bambi. Va venir després a Espanya on va ser molt popular als anys 50 i 60.
Madreselva, la violetera, Dónde vas Alfonso XII, i Más bonita que ninguna, són les seves pel·lícules més famoses. 5 anys més tard, el 28 de maig de 1908, neixia a la ciutat de Londres el creador de James Bond, el novel·lista i periodista britànic Ian Fleming.
L'Agent 007 va ser un èxit mundial i l'actor Sean Connery el va fer triomfar al cinema. Un altre 28 de maig de l'any 1912 neixia a Barcelona el polifacètic abalí artigener Tisner.
va ser periodista, traductor, escenògraf, escriptor, ninotaire, corrector i publicista. Antimilitarista i nacionalista d'esquerres, és distinguit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1997.
També era un 28 de maig però de l'any 1932 que neixia al barri de la Trinidad de Màlaga l'actor còmic Gregorio Sánchez. Potser per aquest nom no sabreu qui és però si us diem que el seu pseudònim és Chiquito de la Calzada segur que ho sabeu. I tant. Després d'actuar com a secundari i des de ben jove en molts espectacles de cabaret i revista el va fer famós la televisió a l'edat de 62 anys.
va ser un productor Tomàs Summers qui va influir en el seu personalíssim estil i el va fer debutar al programa Gènio y Figura d'Antena 3. Seguim el món del teatre, el cinema i la televisió, ja que el 28 de maig de 1960 neixia l'actriu i presentadora Pastora Vega.
La recordem en la prestigiosa obra de teatre de García Lorca, Así que pasen cinco años, i en nombroses pel·lícules. A la petita pantalla l'hem vist a Gran Reserva, a Mar en tiempos revueltos, Bandolera, Cuéntame cómo pasó, i moltes altres sèries.
i també el nostre record per alguns famosos que van morir tal dia com avui. El 28 de maig de l'any 1787 deixava aquest món el músic i compositor austríac Leopold Mozart. Era el pare de Medeus Mozart nascut el 1719. També al món de la música perdia el gran tenor Miguel Fleta un 28 de maig de l'any 1938 a la Corunya a l'edat de 40 anys.
Recordem finalment a l'historiador i periodista Eduard Pons Prades, que va morir a Barcelona el 28 de maig de l'any 2007, destacant les seves cròniques de guerra i postguerra. Són impactants les de la batalla de l'Ebre, on va combatre amb només 17 anys.
I després va seguir lluitant als maquis i va seguir fent cròniques amb els republicans a la segona guerra mundial. Va ser un home d'acció, un gran periodista i un excel·lent company. Perquè el vaig tenir de company a Planeta i al diari de Barcelona. I una gran persona que ens ha deixat 5 o 6 llibres molt, molt interessants. Molt interessants, sí, sí. Posem música. Baby, baby, baby don't leave me
All by myself All I've got is burning, burning, yearning Feeling inside me Blue teeth inside me And it hurts so bad You came into my heart So tenderly With a burning love
That stings like a bee Now that I've surrendered So helpless me And I wanna leave
espai cultura i de cant corol. Perquè va ser una festa, una autèntica festa a l'actuació del grup All Green a la sala Gran de la Teneu el passat diumenge dia 25. Ni les apagades de llum ni el retard van ser cap impediment perquè l'actuació fos del tot brillant i engrescadora.
cal felicitar tant a la Teneu com a la xarxa d'Arts Escèniques Amateurs de Catalunya perquè han fet una temporada excel·lent. Recordem que ha estat una vegada al mes que hem pogut afruir d'una certa varietat d'espectacles alternant música, cant, teatre i dansa. Hem vist muntatges atrevits com Menage à Troyes o Antígona a Nova York
Hem vibrat amb el green i l'esbar d'ensaire de Mollet i estarem encantats que la temporada vinent segueixi sent tan atractiva. I tant que sí. I com que sabem que també sou bastants cinèfils, si a més sou admiradors del saber actuat de Nicole Kingman, no us la perdeu posada en la pell de Grace de Monaco.
La darrera pel·lícula d'Olivier Dahan, que a més té l'atractiu de poder gaudir de la sempre elegant Paz Vega fent el paper de Maria Calas. I per si encara no heu vist el gran èxit d'aquesta temporada 8 apellidors bascos, només recordar-vos que encara és en cartell el cinema que tenim més a prop de Sant Just.
al Cinebaix de Sant Feliu. I que duri per temps. A més, podeu triar entre Carmina Iament, pel·lícula també molt interessant, una tragicomèdia molt intensa, Godzilla, Aprendit de Gigolò, amb el Woody Allen de protagonista, al costat de John Turturro, que també n'és el director, i 10.000 km. Sí, ja sabem que no hi ha comoditat com la de veure pel·lis escarxofats davant de la tele.
però la gran pantalla afegeix un plus d'emoció i d'espectacle. És que una pel·lícula com veure-la a la pantalla gran no resulta tan interessant, per molt que estiguis escarxofat al sofà. No, no, i a més el cinema m'hi entrego totalment. Si la pel·lícula m'agrada m'oblido del món i estic dins de la pel·lícula. Ho he fet molt poques vegades, perquè ja aquí sóc posat, mira, aguanto fins al final a veure si la cosa millora.
I si no vau trobar entrades per veure el gran Carlos Latre a l'ateneu de Sant Just, el podeu anar a veure al Club Capitol de la Rambla de Barcelona, on actua dimecres i dijous a les 9 del vespre i els dissabtes i diumenges a les 6 de la tarda.
15 años no es nada, és el títol de l'espectacle, en què l'humorista presenta les millors imitacions de personatges famosos. I potser que la Teneu comenci a estudiar si hi ha alguna forma de fer els espectacles amb localitats numerades.
Ah, perquè després és un enredo, no? Quan entra cadascú pel seu compte. Estan acostumats a fer espectacles que no omplen la sala, però precisament en aquests darrers últims, el de Carlos Latre... Sí, sí, s'ha omplert, eh? I el de Holgreen, no sol s'ha omplert, sinó que han tingut el públic esperant
3 quarts d'hora de peu, persones grans que necessitaven una butaca perquè les cames ja no podien més, o sigui això amb entrades numerades no passaria. Potser es pot estudiar d'alguna manera. Aviam si el públic s'anima per veure espectacles, el nostre en tenim. Quan són personatges mediàtics, mira el que va passar quan va venir aquí a les escoles la Clara Segura,
Quan són persones que coneix tothom es queda tot petit i quan ha vingut Olgryn i quan ha vingut Carlos Latre es queda la sala petita. Ara quan ve un grup que és desconegut al gran públic potser falta una mica de promoció també dels grups. Sí, però quan són personatges famosos amb un parell de cartellets que hi hagi ja n'hi ha prou.
Molta gent es va quedar sense veure-ho, per això recordem que podeu anar al Capitol a veure Carlos Latre. I us recordem també que l'exposició sobre l'admirable actriu Anna Lisaran, que ens va deixar el mes de gener del 2013, es pot veure encara tant al Teatre Lliure de Montjuïc com al de Gràcia fins al dia 31 de juliol.
Anna Lizaran va participar en la majoria de muntatges teatrals realitzats al llibre, amb els millors directors del país, entre els quals destaquen Lluís Pascual, Josep Maria Mestres, Sergi Balbel, Fabià Puigcerbé o Josep Maria Flotats. Anna Lizaran va rebre l'any 2000 la Creu de Sant Jordi i el 2003 el Premi Nacional de Teatre.
És un actriu que ens ha deixat un gran record. Sempre estarà. I a més és inconmesurable. No cal dir res més. Ah, ja que parlem d'exposicions, no ens oblidem d'aquesta exposició que la trobeu al carrer. Només sortir de casa ja la tenim davant del nas perquè està per tots s'enjust. Ara quan començava el programa el senyor alcalde l'estava inaugurant als jardins de Can Ginestà
que és passió per la fotografia i es pot veure des del 28 de maig fins al 30 de juny. La teniu per tots els carrers de Sant Just. Perfecte. Els carrers de Sant Just s'han convertit en una sala d'exposicions de fotografia. S'ha d'agrair a aquests aficionats, que no són tan aficionats, que són fantàstics.
I recordeu també que el Museu d'Història de Barcelona inaugura demà l'exposició Monestirs Urbans en Temps de Guerra, Sant Pere de les Puebles i Santa Clara de Barcelona, 1691-1718. L'acte tau de maig, o sigui demà, a dos quarts de vuit del vespre a la capella de Santàgata de la plaça del rei.
No cal indicar un test perquè em sembla que la plaça del rei tot serà humanària. Les veus femenines d'Auditec Saudi interpretaran, a continuació, cants del fons musical del monestir de Sant Pere de les Puebles i altres peces litúrgiques del 70.
Visitar aquest monestir és també tot un goig perquè és un dels més antics que tenim a tota la província de Barcelona. El monestir de Sant Pere de les Puebles és del segle XI i encara edificat sobre un temple primitiu que hi havia abans allà.
Bé, ja ho sabeu, monestis urbans en temps de guerra. Sant Pere de les Puebles i Santa Clara de Barcelona 1691-1718 al Museu d'Història de Barcelona. Bé.
Fins aquí el programa.
Bé, i ara viatjarem per Catalunya. L'Espai de les Deus, aigua i esport d'aventura al Penedès.
Els corrents d'aigua més importants del Penedès cal buscar-los en el subsol. A la falda de la serra prelitoral, un trencament en el terreny, una falla, fa que l'aigua que burra la seva presència, circulant per galeries subterrànies, sorgeixi sense avisar ningú. En un terreny de roca calcària he sabut que la pluixa s'escola en molts punts i els rius són una bona part de l'any plens de còduls secs.
però l'aigua hi és. I queda clar, a les 10, a Sant Quintí de Mediona, on la natura se salta a la norma i també la imatge de país eixut. Sembla demostrat que el gran aquífer que és sota les muntanyes de Carme i Capellades besa les seves aigües en aquest indret de l'Alpenedès. Ni més ni menys que 6 milions de litres d'aigua diaris. Ho fa mansament.
a través d'unes grutes obertes al públic des de 1954 i descarregant la seva presència brillant a través de l'estampa clàssica de les 23 fonts de les Deus arreglarades i brullant entrepans de molsa humida de diverses tonalitats. Segons la Montse, guia de les grutes de les Deus, la cúifar de Carme capellades vindria a ser com el llac de Banyoles però sota terra.
Els 23 d'olls de les Deus alimenten l'arriera de Mediona i la portació constant de líquid crea el palaix gran envoltant de roques erocionades.
Poc més amunt, arran de paret, uns grans tallats i la roca duen a la cova dels degutalls amb concrecions calcàries i traces d'una antigua instal·lació tèxtil que l'aigua furiosa s'emporta fa anys, o sigui que ja no hi és.
A l'estiu, una capbussada al palaix gran és un plaer sempre que l'afredor sensual d'una serp d'aigua fregant-nos les cames no ens faci cap angúnia. No, a mi sí que em faria, eh? No, no, no, gent, està molt bé. La serpa, les cames... Ui! Papa cigolles, com aquests peixets que netegen els peus.
L'any passat hi vam anar amb tots els nets i netes i ens ho vam passar molt bé a la Font de les Deus de Sant Quintí de Mediòn. Ah, molt bé. Preciós, molt maco. Les Deus Aventura, des de l'any 2000, aprofitant les condicions d'aquest paratge, l'empresa ha llegut i té en ple servei unes instal·lacions esportives i d'oci. Segons el Lluís, experimentat alpinista i un dels monitors d'aquest complex d'aventura,
Des que vam obrir ja hi han passat més de 15.000 infants. Això sense comptar les colles d'adults, amics i famílies que venen els caps de setmana a celebrar aniversaris o altres festes. El cert és que al bar hi ha, en el mateix espai de les 10, una família nombrosa talla un pastís d'aniversari i el nen homenatjat obre els regals, encara com qui diu, amb el cas posat i els mosquetons mig penjant.
Més tard veiem guarnits d'aventurers, els pares i les mares. El circuit petit-aventurer s'adreça als infants. És una combinació de ponts i de passos de poc alçada.
Les mesures de seguretat són màximes. Casc, arnès, mosquetons, etc. Abans de fer el circuit, els participants fan una petita preparació. Els ponts de micu, els de xarxa i els d'indiana són molt celebrats. Però qui s'emporta el major nombre de crits d'adrenalina és la tirolina.
Aquest circuit es complementa amb una gatera de diversos pisos i un recòdrom. Ai, recordeu que també els avis podem anar i jugar amb els nostres nets. La tirolina val per tots. Els circuits que ofereix el parc són destinats a totes les edats.
El circuit salts de les bruixes és la remuntada d'un tram de l'Arriera de Mediona. Els nens i nenes es posen l'armilla, remunten una cascada, caminen en l'aigua fins als genolls i fan salts, entre ells el del Pèlagigran, on acaben de nedar fins a un engorxat d'on surten, enfilant-se per una corda. Per als més ganàpies, d'un metre i 40 centímetres en amunt, hi ha opcions ben variades.
Les 10 aventura permet per cada circuit per separat o una combinació. El circuit Pélec del Fregaire aprofita el recorregut engorjat de la Riera de Mediona i és un dels més celebrats. Té 5 tirolines, 4 ponts acrobàtics de xarxa, cable i troncs i trams de via ferrada a les parets laterals.
El circuit dels plataners aprofita els arbres de gran envergadura que hi ha arrelats a les Deus per fer un circuit molt entretingut que inclou cinc tirolines, set ponts, de fustes travesseres, d'indiana, de trapecis, de xarxa, de cable i un salt de tersant, d'on cal sortir en filança per una xarxa de corda.
El circuit de roca lliça es pot classificar de via ferrada. Certament és la que recorda més l'escalada. Tots els circuits tenen un final esperat, la tirolina llarga d'uns 100 metres que s'inicia damunt del Pèlag Gran.
Si té la sensació de caure a l'aigua però la pulitja no deixa mai el recorregut marcat pel cap la de ser, que llança l'aventurer a gran velocitat. L'estómac es contrau i els crits s'acoblen al paisatge tancat i un punt fantàstic de les 10. I a més els nens s'ho passen pipa veient els avis com fan el gamarús. I com criden també. I com criden o cauen de cul, que tot passa. Tot pot ser.
Bé, ha sigut un article escrit per Joan Rabantós i Mireia Bordonada i publicat a la revista Descobrir Catalunya.
Després de caminar per la natura d'aquesta manera tan salvatge, nens, avis i pares, ara farem un passeig més tranquil pel carrer més atractiu del Mediterrani.
El Passeig de Gràcia de Barcelona. El Passeig de Gràcia és una vinguda extraordinàriament singular i bonica que, a més, reté molta història. Els visitants que hi passegin pelparan l'autèntic esperit de l'essència catalana, és a dir, la profunda vocació per la diversitat. En aquest passeig hi ha un munt d'elements urbans que mereixen l'atenció.
Si es recorre sense presses, com hem dit, de seguida es constata que és un dels carrers més atractius del Mediterrani, però si ho fem ràpidament ens deixem moltes coses al tinter. Els 60 metres d'amplada i el pendent suau que fa cap al mar donen molt de si. Permeten contemplar perfectament la part del davant
i creuar d'un costat a l'altre diverses vegades sense sentir cansament. I amb molta cura de no ensopegar convé molt mirar cap amunt. Els terrats, les cornisses i les cúpules del Passeig de Gràcia són una autèntica exposició de modernisme a l'aire lliure. És preciós, és que val la pena. Però t'ho has d'aprendre amb molta tranquil·litat. Sí, perquè si vas de pressa ensopegues mirant en l'aire.
Sobretot ara que estan arreglant les voreres. Ara aneu d'anar amb més cura perquè ara precisament estan obres. La denominació actual és perquè antigament era un camí rural que unia la Barcelona en Morellada amb el poble de Gràcia, municipi situat al nord de Barcelona i independent fins al 1897. Però el nom originari era Camí de Jesús.
Era un recorregut amb bors a cada costat que els veïns de Gràcia feien servir en freqüència per baixar a la ciutat a la qual hi entraven a través del portal de l'Àngel. El primer projecte d'urbanització va ser redactat per Ramon Plana, un comandant del cos d'inginyers de l'exèrcit per encàrrec de l'Ajuntament Liberal durant l'any 1821.
No obstant això, les obres es van aturar a causa de les fortes epidemies que en aquella època van assolar la ciutat Condal.
El 1824 es va produir un canvi de govern i el nou absolutisme va encarregar la continuació del projecte al capità general de Catalunya, francès Bernaldo de Quirós, marquès de Campo Sagrado. L'any 1825 es va estrenar la instal·lació de l'enllumenat amb gas i finalment el no posseig es va inaugurar el 1827.
L'obra inicial tenia cinc carrils per cotxes i sis fileres d'arbres, i uns anys més tard, amb l'aprovació del projecte Cerdà, que va incorporar el passeig al seu traçat, vas devenir la via més important de Barcelona, una de les ciutats europees, amb una massa arbòria més gran. Tant sols al Passeig de Gràcia hi ha 530 plàtans, diverses alzines, quatre tarongers i una lluca.
La longitud del Passeig de Gràcia sempre ha estat la mateixa. Neix a la plaça de Catalunya i acaba als Jardinets de Gràcia. En total, més de 2.000 metres. O sigui, dos quilòmetres. Es pot fer caminant tranquil·lament.
L'emplada inicial era de 42 metres, i tant a la dreta com a l'esquerra es van construir edificis unifamiliars amb jardí. Amb el temps, aquestes elegants cases van ser substituïdes per edificis d'habitatges, molts dels quals són un excel·lent paradigma del modernisme català i han esdevingut un atractiu turístic de primer ordre.
A les plantes baixes dels edificis es van instal·lar botigues i comerços de tota mena, de manera que es va guanyar vitalitat urbana i amplada, 60 metres. En aquest nou i magnífic espai, ample, rectilini i banyat pel sol, l'aristocràcia lluïa elegants cotxes i destressa muntant a cavall, alhora que la ciutadania s'ho mirava asturat i gaudia de l'espectacle.
D'immediat el Passeig de Gràcia va passar a ser l'indret preferit dels barcelonins, substituint temporalment la Rambla, el pulmó verd tradicional de la Barcelona medieval que sempre havia estat el centre d'exhibició dels poderosos.
La gran dimensió del nou passeig va apassionar els barcelonins. Els excepcionals bancs fenals que es van posar al 1906 adornen tot el passeig. Són 32 bancs construït amb el clàssic trencadís del modernisme català i cada un està íntimament unit a un fenal de ferro forjat. Preciós. El disseny original que constitueix una sola peça és de l'arquitecte modernista Pere Falqués,
autor d'innombrables monuments i edificis a Barcelona. La Casa Bonaventura Ferrer, el número 113 d'aquest passeig, n'és un. Al llarg de l'any 1974 es van afegir més bancs inspirats en els de Falquers, però sense fanals i amb jardineres.
El 2002, l'Ajuntament de Barcelona va fer servir les rajoles hexagonals dissenyades per gaudir per cobrir la zona d'entrada a la Casa Batlló per pavimentar la totalitat de les voreres del Passeig de Gràcia. Volem ara com queda després de posar els nous paviments.
Sí, de moment hi ha hagut queixes perquè han posat rajoles que no es corresponen al model original. I no has hagut de tornar a treure i tornar-les a canviar per imitar la sobria. Això és absurd. Encara que sigui una imitació, s'han de posar les que corresponen.
Bé, no hi ha dubte de la seva enorme complexitat i la seva escala humana i afable. Aquest passeig general molt clar vol ser un recinte senyorial i en definitiva aquesta n'és la característica principal. Aquesta significació urbana tan particular i contundent cautiva a tota la gent.
El color de les botigues, els bars, els fanals, els restaurants, les oficines, els arbres, els cotxes, els autobusos, sobretot els autobusos turístics, juntament amb les insignies arquitectures modernistes de referència mundial, moltes de les quals declarades Patrimoni de la Humanitat donen com a resultat un boulevard espectacular.
En alguns indrets de Nova York, París, Berlín o Londres passa el mateix que el Passeig de Gràcia. Tenim la sensació de trobar-nos al centre de l'univers. No obstant això, ens agradaria insistir en l'esmentada escala humana. Efectivament, les dimensions d'aquest passeig són molt més sensates i, per tant, més equilibrades que la dels Champs-Élysées de París o les de Parc Avenue de Nova York.
I bé, ara ja podem posar la sintonia de la poesia.
Un dels grans poetes contemporanis, Walt Whitman, va néixer el 31 de maig de 1819. Per tant, aquest dissabte que sortim en segona audició farà 195 que arribava a aquest món. Avui el recordem tot llegint el seu can de la via lliure.
i en cor lleuger jo trenco per l'ample via. Sóc lliure amb tot el món davant meu. El llarg camí grisenc em mena arreu on vulgui. A des i ara no demano bona sort. Jo mateix sóc bona sort. A des i ara jo no em planyo ja que res necessito.
Prou d'interiors complenses i malicioses crítiques, fort i content, viatjo per l'ample via. Estimant la Terra. Això basta. No cal tenir les constel·lacions més a prop. Sé que hi són i amb això en tinc prou. Jo sé que elles basten per aquells que elles pertanyen. Tot i que no em lliuren de les velles càrregues perquè més impossible desfermen. Amb la llum que m'envolcalla,
i amb l'aire que em dona l'er per parlar, a peu i amb cor lleuger, jo vaig fent via pels aspres i costaruts camins de la llibertat.
Jo espiro grans globs d'espai. L'est i l'oest em pertanyen. El nord i el sud també són meus. Sóc més gran i més bo del que em pensava. Jo no sabia que contingués tanta bondat. Tot em sembla hermós. De tant de bé que m'habeu fet, l'esperó no em tornarà pas. Mai més. I qualsevol que m'accepti, ell o ella, seran beneïts i em beneiran.
Recordem que aquest acte d'amor a la humanitat, que Wal-Witman... Tu ho pronuncies molt bé, tu com ho dius? Wal-Witman. Wal-Witman. Que bé parles anglès, Joan. Com senti un anglès, sortiré per peus. Aquest amor per la humanitat va seduir García Lorca, que es va convertir en un gran admirador de Wal-Witman. Sí, ja m'ho vas comentar l'altre dia. I precisament l'Oda, digues tu el nom, Oda A...
Exacte, és un dels poemes més preciosos d'un poeta a Nova York de García Lorca, que un dia llegirem algun tros, ja que hem parlat de qui el va inspirar, parlarem també del poeta que va ser inspirat per ell.
Molt bé, doncs hem arribat a la fi del programa. El temps corre molt. I tant, i tant. Doncs bé, Enric, moltíssimes gràcies per aportar la teva saviesa tècnica. No riguis, que és veritat, home. I a tots vostès per escoltar-nos. Per tenir la bondat d'escoltar-nos. I als nostres convidats, el que va trucar el dia passat, els que han vingut avui, ja sabeu que és un espai obert, podeu trucar, podeu venir. El proper dimecres no.
que anirem endiferit perquè farem un viatge d'aquests que fem a la Costa Brava que després informar-vos. Això mateix. Bé, ja ho sabeu. Fins dimecres vinent, o bé, fins dissabte que tornem a sortir en segona audició. Fins aleshores, a tothom, o bé, molt bona nit, home, bon bon dia. A reveure.
Bona tarda.
Vigila, vigila, vigila.