98.2
Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats
de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
El Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis.
400 pisos per vendre.
Si es va apagant de la seva butxaca, ningú li pot dir-ho.
Busco sempre aquella notícia una mica positiva.
Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia.
Si volem veure algun d'aquests greus més de casa,
hi ha moltes oportunitats, molt festivals.
Si t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid,
pots quedar classificat a per rida.
Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona.
Just a la Fusta, vivim Sant Just en directe.
Cada matí, de 10 a 1.
vídeo-uri.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies a tutti.
Gràcies.
Gràcies a tutti.
Gràcies a tutti.
Gràcies a tutti.
Gràcies.
Seixanta i més
Molt bon capvespre, amics oients de Ràdio Desvern
Aquesta és l'audició, Seixanta i més
i en ella podreu escoltar, com sempre, temes variats
que els components de la taula de redacció
han seleccionat per difondre'ls en aquesta hora
que esperem que us sigui d'interès
Lina Santa Bàrbara
Montse Larrea
Joan Maria García Puigdevall
Carles Hernández Rius
i Joana Algarra
Així ho desitgen
Endavant, doncs, Seixanta i més
Avui hem dit adeu a un home encantador, senzill
i com han dit tots els comentaris que hem escoltat sobre ell
un activista de la cultura del nostre país
el nostre bon amic Paco Camarasa
Havia estat durant 12 anys comissari de la Setmana Negra de Barcelona
Gran erudit d'aquest gènere literari a nivell mundial
la seva tasca de divulgació en conferències i dirigint clubs de lectura
d'aquest tipus de novel·la negra
l'havien fet merecedor de la medalla d'or
al mèrit cultural de la ciutat de Barcelona
en consideració a la seva gran tasca
a favor del coneixement, a nivell popular, del gènere negre
a través de la botiga que regentava la Barceloneta
on els dissabtes convidava els seus clients a musclos
i després, també a vinegre, després d'una estona de bona lectura del gènere
Tenia 68 anys i va decidir tancar la botiga i jubilar-se al 65
sobretot pel seu estat de salut, un tant delicat
El seu record, a Sant Just, sempre estarà lligat a la lectura i comentari
en el club de novel·la negra a la Biblioteca Joan Margarit
Títols interessants, bons escriptors
i un esclaridor comentari sobre el tema proposat
ens recordaran sempre aquesta persona simpàtica, culta
sempre fent pedagogia a un tema que en principi
semblava popular i senzill
però que ell va tornar en important
a través de les seves xerrades i conferències
Amic, que aquestes paraules siguin un record per sempre
de tu i de la teva gran vàlua personal
Adeu Paco, Paco Camarassa
Amic, que aquestes paraules siguin un record de la teva gran vàlua personal
Amic, que aquestes paraules siguin un record de la teva gran vàlua personal
Amic, que aquestes paraules siguin un record de la teva gran vàlua personal
Amic, que aquestes paraules siguin un record de la teva gran vàlua personal
Amic, que aquestes paraules siguin un record de la teva gran vàlua personal
Amic.
Viatjant per Catalunya
Avui ens acostarem a uns paratges extraordinaris
a cavall entre l'Alt Urgell, la Cerdanya i el Berguedà
on trobem la natura en estat pur
El parc natural del Cadí Moixeró
Aquest és el parc natural més gran de Catalunya
La seva singularitat només es tradueix en els quilòmetres quadrats
El seu principal atractiu és la natura i està gairebé pur
Escoltem les paraules amb qui el va descriure Oriol Alemany
Enormes penyes segats de roca calcària i antics boscos de muntanya
Qui no ha anat mai?
Al Pedraforca?
A les fonts del Llobregat?
A Rassos de Peguera?
A la Serra del Cadí?
On o bé ha creuat les muntanyes del Moixeró
pel conegut túnel del Cadí?
Els caps de setmana, les parets de roca i els senders forestals
proporcionen entreteniment a intrepides escaladors
experts excursionistes o turistes d'autocar
Però la resta de la setmana les muntanyes que engloben el parc natural del Cadí Moixeró
el més extens de Catalunya segueixen fent la seva vida
Les plantes, els animals i també els homes
que viuen dint dels seus límits
no aturen pas el seu rima quan els visitants tornen a les grans ciutats
Els vessants de les muntanyes del Cadí Moixeró
es vesteixen descensos boscos
entre els quals destaquen antigues abatoses ovelles pefagedes
que cada any amb l'arribada de la tardor
ens obsequien la vista amb el seu fullatge multicolor
Per al parc també hi ha molta roca
i fins i tot a les parts de la pedra
és possible trobar plantes com ara el matafoc o l'aurelladors
o plantes que són capaces de relar en un substrat molt poc acollidor
són extraordinàries els faigos, el faig del bosc, el grasolet
arraulit al peu del pedraforca
i què dir dels magnífics abets centenaris
que encara es conserven a la vall de l'Ingla a la Cerdanya
A causa del seu relleu abrupte
les muntanyes del parc han constituït un refugi vital
per a la pròpia fauna de l'alta muntanya pirinenca
El parc natural s'ha convertit en un dels millors indrets
per veure Isars
la població dels quals ja fa anys vorejava el miler d'exemplars
La profusió de cingleres també afavoreix
la presència d'ocells rapinyaires
com l'àguila daunada, el falcó pelegrí o el trencalós
Les extenses masses forestals serveixen de refugi
a una rica i variada fauna forestal
en la qual destaquen ocells com el gall fer
la becada o el pigot negre
o bé mamífers com el cabirol
la marta o el gat fer
el lins
un dels carnívols més enigmàtics
de les nostres muntanyes
El cim més alt d'aquest conjunt de muntanyes
és el puig de la canal Baridana
que arriba fins als 2.642 metres d'altitud
Com en totes les muntanyes que superen els 2.000 metres
el clima del conjunt del massís
és particularment dur
sobretot durant l'època invernal
El tor, el vent que aixeca la neu caiguda a terra
foeteja boscos i cims
creant unes condicions de vida
que són suportades heroicament
per diverses plantes i alguns animals
Els capvespres d'hivern
quan la temperatura baixa fins a 10 o 15 graus sota 0
sembla que la vida s'aturi el bosc
però aquesta és justament
l'hora en què es pot sentir el cant del mussol pirinenc
Amb la seva airosa estampa
el pedraforca ha esdevingut un símbol
pels muntanyencs catalans
Són innomblables els escaladors
que practiquen aquesta activitat
els elevats penyassegats de la cara nord
Però no cal ser tan arriscat per escoronar el cim
La tertera central també ha estat remuntada
per generacions d'excursionistes
Tot el parc és adequat
per dur i a terme nombroses
excursions en diversos graus de dificultat
Des d'una tranquil·la passejada
de dimenge fins a una escalada
de les parelloses cascades de glaç
que a l'hivern es formen
a les canals o vagues
de la cara nord del cadí
El pedraforca és una muntanya
que desprèn personalitat
Però tot i la seva bellesa
aquest massís ha hagut de superar
tota mena d'agressions
com l'obertura de mines
per l'extracció de carbó a cel obert
o l'intent de fer
una central termo
al peu mateix de la muntanya
una central tèrmica
per fer electricitat
Des de fa tota la protecció
del parc natural
la muntanya tan sols
ha de contemplar
com els núvols
acaronen els seus cims
o com els excursionistes
li fan pastigolles
pujant per la seva
tartera central
sobre李光
al cap coi
de esa central
de laière
d'部 gris
ز lies
i
l'incari
centut
de斯
de
Orb
d'國
pocket
d'un
손
ила
l'indem
d'un
d'un
d'un
turbo
tres
ant
d'un
I després de descansar
una miqueta
d'aquesta excursió
un tant muntany.
D'un i duret.
Molt tants. Es necessiten bones cames.
Sí, i també esma
per arribar-hi.
Pulmons.
Pulmons, pulmons, sí.
Bé, vinga.
Les teves curiositats.
Fixeu-vos que hem anat
sapiguent coses de Barcelona.
Serà que jo soc barcelonina?
No ho sé.
Sembla que estàs una mica
envenuda a la ciutat.
Barcelona és la ciutat
més maca de tota l'Europa.
Segons el meu punt de vista.
Però jo per viure
s'enjust.
Això sempre.
Bé, us diré.
El primer trenc de la península
surt del Passeig de Gràcia
i diu
Miquel Viada
1789-1848
era un comerciant
mataroní
que havia anat a fer
les Amèriques
a Venezuela i a Cuba
quan aquestes
encara eren colònies espanyoles.
A Cuba
va participar
a la construcció
del primer ferrocarril
que es va inaugurar
a la illa
a 1837.
de retorn a Catalunya
s'instal·la de nou
a Mataró
la seva ciutat natal
i es diu
que un dia
no va trobar lloc
a la diligència
que havia de fer
els 30 quilòmetres
que separen
Mataró
de Barcelona.
Després d'aquella situació
l'emprenedor
començaria
a concebre
el trajecte
del primer tren
que hi hauria
al país.
En tota
la perseverança
del món
en 1844
Viada
aconsegueix
fundar
la gran
companyia
espanyola
del Camino
de Hierro
de Barcelona
a Mataró
i viceversa.
Aquesta empresa
té com a objectiu
la construcció
del primer tren
del territori
de la península
espanyola
i així ho farà
desenvolupant
el primer mitjà
de transport
amb una capacitat
de fins a 400
passatgers
alhora.
Viada
va ser
el responsable
econòmic
de l'empresa
fins a la seva mort
un mes abans
de la inauguració
del primer tren.
L'home
no va poder
superar
una pneumonia
que havia agafat
vigilant
les sobres
del ferrocarril
per evitar
actes
magnàlics
i és que
durant la construcció
del tren
molta gent
acudia
a les sobres
de nit
per destruir
el que s'havia fet
durant el dia.
Era un transport
innovador
i va costar
que s'acceptés
com a tal.
El dia 28 d'octubre
de 1848
va quedar
oficialment inaugurat
el primer
ferrocarril
de l'estat espanyol.
I n'hi ha
una anècdota
aquí
que diu
que no tothom
somiava
amb aquest nou invent
i diu
la llegenda
que els grans
convois
provocaven
por
entre la gent
que els veien
com una obra
del dimoni.
Es creia
que les rodes
i els eixos
i els altres
engranatges
de la gent
necessitaven greix
per funcionar
de manera correcta
i corria
el rumor
que el millor greix
era
els dels nens
petits.
Els pares
i mares
explicaven
als seus fills
que l'home
del sac
recorria
els carrers
de nit
per segrestar
criatures,
matar-les,
estreure'n
el greix
del cos
i així
permetre
que el maleït
invent
sigués funcionant.
Mare de Déu!
Us deixo
amb aquesta anèdota
que jo
no crec
que segurament
algú...
No, que la gent
com és possible
que 200 anys
enrere
siguessin
tan tancats?
Com és possible?
No arriba 200 anys?
No, però sí,
no arriba 160 anys.
Invenç del dimoni
que dèiem, no?
Com el cotxe,
com tot.
Què et dirien ara
dels drons
i totes aquestes coses?
Els drons...
Això és el diable
això que voler.
Els drons
l'altre dia
que estava allà
tot l'ejercit
i totes les altres
autoridades russes
van fer una cosa
del dron
i se'ls agrada
amb orriu,
vau veure?
No, no, no.
Se'ls agrada
no arriscar el cap.
Es van quedar
tots molt dronados.
Molt dronados,
tu.
Si cau al cap del tot
cau del dron.
Bé, xiquets,
i ara continuem
fent coses
de Barcelona,
eh?
I aquí viu
el soldat
sacríleg.
Oh!
Aquesta és aquella
de fantasmes
que us agrada tant.
diu
El carrer Robador
té, sens dubte,
un nom molt
sugeridor.
Un d'aquells noms
d'arrel popular
que ha sobreviscut
a través dels temps
i que fan
que es preguntem
quins fets
se'l van originar.
Des de sempre
està considerat
un dels
mals carrers
de la ciutat.
Potser
perquè allà
hi va haver
la intercessió
amb el carrer
Sant Pau
on avui
s'obre la plaça
de Salvador Seguí
la penitenciaria
de dones
públiques,
la famosa
galera.
O potser
perquè s'hi
passejava
a finals
del segle XIX
l'ànima
en pena
d'un soldat
llagradot
que havia viscut
en una
de les seves
cases,
avui
impossible
de determinar.
Els fets
es remunten
a la Tercera Guerra
Carlina
1876
quan la tropa
de que formava
part
aquest xicot
va saquejar
una població
i el jove
es va endur
del temple
parroquial
una valuosa
custòdia.
A caps
d'uns mesos
va arribar
a Barcelona
la notícia
de la seva mort
en batalla
i la seva promesa
que també
vivia
en aquell bar
després de plorar-lo
durant un temps
va trobar
una altra amant
i s'hi va casar.
Però cada cop
que venia
a visitar
la seva família
si la nit
l'enxampava
al carrer
robadors
se li apareixia
per les cantonades
l'ombra oscura
del seu enamorat
difunt
que la seguia
en licenci
a frec
de talons.
Atemorida
la jove
li va explicar
el seu confessor
que era
el capellà
de l'hospital
de Santa Creu
i aquest
li va aconsellar
que la propera
vegada
li preguntés
a l'aparegut
en què podia
ajudar-lo
i ella
així ho va fer
i l'ànima
en pena
s'afanyà
a explicar-li
que es veia
obligada
a vegades
sense descans
i impossibilitada
d'entrar
al paradís
pel greu
delicte
i en nom
del seu
antic amor
li pregar
que anés
a buscar
aquell objecte
sagrat
que estava
amagat
en una cova
de la muntanya
i el restituís
a l'església.
La jove
i el marit
van emprendre
el llarg viatge
i efectivament
l'indret indicat
van trobar
l'utensili religiós.
Però
com que
l'aparició
no li havia dit
de quina església
l'havia sostret
el van portar
a Barcelona
i el lliuraren
a la seva parròquia
amb el convenciment
que fet i fet
seria igual
defectiu
per l'ànima
amb pena
d'aquell soldat
sacríleg.
I així
havia de ser
perquè des del moment
en què la custòdia
va ser reintegrada
al culte
deixaren
de produir-se
l'aparició
aquelles aparicions
fantasmals.
Aquesta història
explica
perquè
en una de les cases
del carrer Robador
ara coneguda
amb el nom
és coneguda ara
amb el nom
de
la casa
de l'ànima
amb pena.
També explica
perquè la custòdia
de la parròquia
de l'hospital
de Santa Creu
i Sant Pau
és molt més rica
i luxosa
del que
correspondria
a un establiment
benèfic
de les seves
característiques.
Així és que
el soldat
va tornar
el que era seu
o el que no era seu.
Adéu-siau.
Tinc una veu.
Tinc de por.
un moment
que me gusta.
tinc de por.
tinc de por.
tinc de por.
Biografies
de personatges
il·lustres.
Encara que el Mars
ja s'ha deixat
amb tot el seu
reguitxell
de verjacions
atmosfèriques
i d'altres menes,
nosaltres volem
posar punt i final
l'homenatge
i record
a les dones
en general
durant el Mars
i en especial
aquelles grans dones
que van marcar
emprenta en l'avenç de la humanitat.
avui seran
avui seran dues
unides per lligams
més que familiars
ja que són
mare i filla.
Maria
Slodowska
a Irene
curi.
Maria
Slodowska va néixer a Varsovia,
Polònia,
l'any
1834.
era filla
d'un professor
de física
i va fer els seus estudis
al Museu de la Indústria
i l'Agricultura
a Varsovia.
Decidida
d'ampliar
la seva formació
es va traslladar
l'any
1891
a París
on va estudiar
a la Universitat
de la Sorbona.
Allà
va conèixer
Pierre
que era professor
de física
amb qui es va cansar
4 anys més tard.
I el 1995
la seva primera
bueno
el 1995
és quan es caça
i la seva primera
filla
Irene
va néixer
l'any
1897.
Anys abans
el físic francès
Antoine Henri
Becquerel
havia descobert
la radioactivitat
arrel
de la trobada
casual
d'un raig
sobre magnetisme
i fosforescències.
La Marie
va decidir
fer
la seva
tesis doctoral
sobre la continuació
de la investigació
d'aquest tema
de la radioactivitat
de Becquerel.
Investigant
sobre aquest tema
va descobrir
dos elements
molt importants
el turí
i l'urani.
Pierre Curie
es va unir
a la seva esposa
amb la laboriosa
investigació
fins a arribar
a illar
un nou element
al qual
van posar
el nom
de Poloni
en homenatge
al país natal
de la Marie.
Continuant
amb la seva tasca
van descobrir
una altra substància
radiactiva
el ràdio.
Encara
més
i més
treball
fins a arribar
a determinar
els pesos
atòmics
del ràdio
i del Poloni.
En reconeixement
aquests descobriments
els van atorgar
juntament
amb el professor
Becquerel
el Premi Nobel
de Física.
Pierre Curie
va mor
en un desgraciant
accident
de trànsit
i Maria Curie
va passar
a ser professora
de Física
de la Sorbona
lloc
que havia estat
el seu marit
sent la primera dona
que va aconseguir
tal lloc
en una universitat
francesa.
Ella va continuar
les seves investigacions
i en l'any 1911
li van atorgar
el Nobel
de Química
pel seu èxit
en l'allament
del ràdio
metàl·lic
pur.
Van passar
els anys
i la seva filla
Irena
va col·laborar
amb Marí
a les seves
investigacions.
La jove
es va casar
més tard
amb el físic
Frederic
Juliot
que també
era una investigació
important.
Tots dos
van descobrir
la radioactivitat
artificial
i per tal
descobriment
van rebre
el Premi Nobel
de Química.
Marie Curie
era
fins l'any
1961
l'única
persona
en obtenir
dos Premis
Nobel.
La seva història
va ser relatada
en un interessant
llibre
escrit
per
Levé
la fill
petit
de la investigadora
sota el títol
Madame Curie.
Aquest llibre
va ser traduït
a 25 idiomes.
Marie
Rodosca
va morir
l'any
1934
a causa
de la leucèmia
contrata
per la seva
exposició
contínua
a la radioactivitat
al llarg
de la seva vida
d'investigadora.
I ara
parlarem
de la Irene
la filla
primogènita
del matrimoni
curí.
Fisioquímica
nascuda a París.
Va estudiar
a la Universitat
de la capital
francesa
i durant
la Gran Guerra
de l'any
1914
va prestar
grans serveis
en els
desplaçaments
de radiografies
dels hospitals
de primera línia.
Més tard
va passar
a ser
l'ajudant
de la seva mare
a l'Institut
de la Ràdio
de París.
L'any
1926
es va casar
en Jean
Frederic
Juliol
físic
de gran
fama
del moment
en qui
va establir
una col·laboració
científica
tan notable
com la dels seus pares.
El matrimoni
es va fer famós
l'any
1934
per haver
aconseguit
produir
artificialment
elements
radioactius.
L'any
1935
els va ser
otorgat
el Premi
de Química
i en el
1940
la medalla
d'or
Barcelona
de la Universitat
de Colòmbia.
Irene Corí
Juliott
va
anomenada
en 1935
directora d'investigació
de la Fundació
Nacional
de Ciències.
Anys més tard
va ser
subsecretària
nacional
d'Investigació
Científica
de França.
Però
sempre hi ha
un però.
Com sempre
diem
el desagraïment
és un dels vicis
més destacats
de la societat
humana.
Les seves simpaties
cap a les corrents
d'esquerra
concretament
al comunisme
van ser el motiu
de la seva separació
de la Comissió
Francesa
de l'Energia
Atòmica
l'any
1951.
Cinc anys
més tard
el 1956
moria a París
una de les
més importants
figures
fisioquímiques
de tots els temps.
Irene Curí
Julió
filla
de l'altra
gran descobridora
física mundial
Mary Curí
de l'Energia
de l'Energia
Peter
Ilyich
Tchewikovsky
Podem escoltar
el vals
Serenata
per cordes
Opus 48
Aquest
agradable
vals
Moderato
és interpretat
per la
English
Strings
Orchester
dirigida
per
William
Broughton
A
F
Is
Sudam
aplicat
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
...
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
...
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
dedicarem uns minuts a parlar d'un dels sentits més provats
per tot ésser humà, el sentit de la vista,
humà i també dels pobrets animals que sense vista no tenen vida.
En primer lloc, ens referirem a una malaltia que és traïdora, silenciosa,
que quan dona símptomes gairebé ja no té remei, el glaucoma.
I això que diu aquí, que acaba de dir la Joana,
sobretot, eh, si ho sentiu, estem molt a la guai
i a partir dels 50 mireu-se de quan a quan la tensió ocular.
Perquè a partir dels 50, un cop a l'any es tindria que fer,
igual que mirem l'altra tensió.
Igual que ens mirem l'atenció.
Bé, el glaucoma diu, aquest és un problema del nervi òptic,
que encara que no afecti a la retina, causa discapacitat visual greu.
A l'ull, en l'ull tenim un líquid que entra i surt a velocitat constant.
Si no ho fa amb la suficient rapidesa, la pressió interna de l'ull s'incrementa,
cosa que produeix lesions en el nervi òptic.
El camp visual, perifèric, enmalalteix de manera irremediable
i podem perdre la vista sense remei.
El glaucoma acostuma a passar de ser percebut perquè no produeix dolor.
El camp visual es conserva intacte i la persona creu que percep la perifèria en normalitat.
No es veuen taques fosques, com d'altres lesions.
I com diu el doctor Biedermann, aquest és l'exemple.
Home s'hi troba davant de tres cotxes, però només en veu dos.
I si nota el tercer cotxe, aleshores, què veu?
Doncs, solament al carrer.
El cervell afegeix la imatge que s'espera i que està acostumat a veure.
Si un nano corre i se situa al punt sec,
a l'ull no se n'adona que hi ha algú davant seu.
Uns 12 milions d'europeus pateixen glaucoma.
Entre el 10 i el 15% acaben secs.
Aquest trastorn és més comú a partir dels 60 anys
i acostuma a ser hereditari.
No hi ha manera, pel moment, de reduir el risc.
Però sí que hi ha esperances,
ja que es pot tractar o bé aplicar en gotes
o bé en procediments quirúrgics o làser.
Però si el diagnòstic és precoç,
és possible controlar el glaucoma en gotes
si el pacient és constant en seguir el tractament,
puntualment, tota la resta de la seva vida.
Gràcies al finançament de l'Institut Britànic d'Investigacions
en Matèria de Salut,
s'ha iniciat un estudi aleatori multicèntric
amb pacients en glaucoma.
Hi ha un pacient anglès
al que li van diagnosticar glaucoma precoç
als 32 anys.
Avui té 61
i la seva vida es troba intacta.
Aquesta persona, durant tots aquests anys,
no ha deixat de posar-se les gotes ni un sol dia.
Ell diu que ni és incòmodo ni és difícil
i que solament s'ha de ser disciplinat.
No es deu deixar d'aplicar ni una sola dosi.
Ell ho ha fet així durant 20 anys.
Una altra lesió ocular
que es produeix moltes vegades unida a la diabetis
és la que li van diagnosticar el senyor Usni,
Ender, turc,
que tenia 70 anys
i va saber que alhora se li havia declarat
una retinopatia.
No, retinopatia.
Retinopatia.
Ah, això mateix.
Es tracta des de llavors
amb injeccions intraoculars periòdiques
i manté la seva glosèmia
sota un estricte règim alimentari.
Fins ara, els seus ulls es mantenen intactes.
Amics, us aconsellem
que si mai us diagnostiquen diabetis
aneu immediatament a l'oftemòleg
per controlar una possible retinopatia
o un glaucoma.
I les noves tecnologies
també afecten els nostres ulls.
Molts dels nostres informàtics
es pregunten
Tinc la síndrome visual de la informàtica?
Ordinadors, tauletes, telèfons mòbils,
books i per extensió
tots els enginys digitals
són imprescindibles
tant per l'esbarjo com per la feina.
Utilitzar-los és una necessitat
i cada cop es passen més hores
davant de les pantalles.
Això es tradueix
per a algunes persones
amb l'aparició de problemes de salut
sobretot als ulls.
La síndrome visual informàtica
es manifesta en persones
que passen més de vuit hores
davant l'ordinador.
El 70% dels treballadors
pateix problemes de fatiga visual
ja que passen molt temps
davant les pantalles
durant la seva jornada laboral
segons l'Acadèmia Americana d'Optometria.
Aquests són els símptomes.
Molèsties oculars,
passantor d'ulls,
sacadat ocular,
lagrimeig,
somnolència,
respecte als trastorns visuals,
dificultat per enfocar,
visió borrosa,
visió doble,
fotofòbia,
i com trastorns extraoculars,
mal de cap,
mareig o vertigen,
ansietat,
dolor cervical,
etcètera, no?
Etcètera, etcètera.
Quan centrem
l'atenció de la pantalla
durant moltes hores,
la freqüència del parpadeig
disminueix,
així que hem d'aprendre
consciència
i perpallejar
amb regularitat
pot ajudar
i evitar la sacretat ocular.
Cal desconnectar
de la pantalla
seguint la regla
del 20-20-20,
que significa
treure la mirada
de la nostra pantalla
cada 20 segons,
enfocant
en una distància
de 6 metres.
L'objectiu
és desconnectar-se
de la superfície
de la pantalla
perquè la vista descansi.
Posa a punt
el teu monitor,
el teu espai de feina.
Ha d'estar inclinat
una mica enrere,
no completament pla.
Els continguts
que apareixen
en la pantalla
haurien d'estar
una mica
per sota
de la línia
de la mirada.
La brillantor
no ha de ser
ni massa intensa
ni massa tènua
i, sobretot,
cal mantenir-lo lliure
de brutícia
i emprentes,
que redueixen
la claretat.
Evita els reflexos
a la pantalla
causats
per les finestres altes
o altres fons
d'il·luminació.
En el pla ambiental,
la temperatura
ha de ser
agradable
i cal evitar
l'excés
de calefacció
i els corrents
d'aire
que afavoreixen
la sacedat ocular.
Revisa't la vista
regularment
per ajustar
la graduació.
Si ets
usuari
de lentilles,
has de saber
que n'hi ha
algunes
de dissenyades
per a usuaris
de pantalles
digitals.
La síndrome
visual
informàtica
pot ocasionar
o agreujar
defectes
refractaris
com ara
miopia,
hipermetropia,
estigmatisme
o presbície.
A la farmàcia
pots trobar
tota mena
de productes
que et poden ajudar
si tens
molèsties
oculars,
llàgrimes
artificials
en forma
de gotes,
tovalloletes
per a la higiene
de les parpelles
o tractaments
per teràpies
amb fred
o calor,
tipus
màscares
de gel.
L'efecte
calor
alleuja
la sacadat
ocular
i l'efecte
fred
alleuja
la picor
i el llagrimet.
O sigui
que ja ho sabem.
Aquí has dit
una paraula
que diu
presbícia
que vol dir
vista cansada.
Sí,
però és presbícia.
No, no,
presbícia
que ho has dit
molt bé
però com
l'úbul...
Sí, sí,
en plan
popular
és vista cansada.
Si jo
suposo
que esteu
amb mi,
que veus els crios,
els crios
i els no tenen crios.
Tot els en diem
amb el mòbil,
mirant
i amb una distància
molt curta.
És a dir,
jo a vegades
els arrenyo casa,
home,
posa't en una distància
de més lluny
perquè si no
pot fer
un esforç
que és el que està fent
de l'acomodació
dels desulls.
pot després
oxigenar
un estigmatisme
o una miopia.
Per ser que només
tenim dos ulls
per tota la vida,
els cuidem
poc.
Molt poc.
No, no,
però ara els nois,
la gent jove,
amb el cuento
de les pantalles
i les tablets
i aquesta d'allò,
estan forçant
els ulls.
Agafa un cansament.
Un cansament
als ulls.
i això
ja s'ho trobaran
perquè els hi dius
i no, eh?
No, no, no.
Quan no se'ls posen
tocant per veure més bé.
Sí, sí.
I seus que els nenos petits
s'ho acosten massa.
No sé si ja ho fixa
també jo.
Bé, això també va passar
quan al principi
de la televisió,
la televisió, sí.
Ah, que es posava
massa a la vora.
Molt, molt a la vora.
Els havies de renyar,
sobretot tenien fora
una pantalla petita
amb una tauleta
i ells seien
al voltant.
que està al voltant.
Però, escoltem,
sobretot una de les neves nebodes
és que se la jalava
la pantalla.
Diu que ha de ser
com a 3 metres.
No, no cal.
El d'allò,
la distància per llegir
amb uns 30 centímetres
no és suficient.
Sí, però per mirar...
Però 30 centímetres
és més d'un pam.
Però per mirar la pantalla
l'entra de la televisió...
Ah, no, per mirar la pantalla
com millor...
Sí, ho he dit aquí.
Em sembla que ha dit
60 centímetres
o una cosa així.
Sí, bé, més, més, més.
Depèn de la pantalla
depèn de la que parli.
Ara, el que sí que jo
s'hi aconsello
que vaig treballar
molts anys amb Ulls
és el del grau coma.
Sí, això sí.
A partir dels 50 anys
si no volen anar al seguro...
Això sí, és de traïdoria.
No, vull dir res.
Aquí tenim una òptica
amb dues persones
que són molt expertes
i ho fan molt bé.
Hasta podria fer la propaganda
i això que no cobro res
és el camp de llars.
Això, sí, sí, sí.
Però el que és
un dels xicots d'allà
aneu un cop a l'any
a fer la revisió.
Sí, sí, sí.
I tant, i tant.
No, no, que val la pena.
Bé, doncs,
tens el reportatge a punt?
Sí, aquesta vegada
l'ha escrit un tal
Fèlix Badia.
Ah, molt bé.
No sabia que et deies
Fèlix Badia, ara.
Ja tinc un negre, mira.
És l'anrodesa.
Molt bé, molt bé, molt bé.
Molt bé, endavant.
Bé, va de cotxes
robotitzats
i ciutats més humanes.
Quan a començaments
del cicle 20
van començar a circular automòbils,
les ciutats van haver d'adaptar-se
a un nou mitjà de locomoció
que va acabar per transformar-les.
Quan en algun moment
de mitjans d'aquest segle
circulin els cotxes autònoms,
els automàtics,
les ciutats es tornaran
a reinventar novament.
No es tracta només
que els vehicles
robotitzats
circulin d'una forma més segura,
sinó que ho faran
de manera més fluïda
i respectuosa
amb les persones.
La fluïdesa serà
la gran característica
del nostre trànsit rodat,
perquè la interconexió
entre els cotxes
farà quedar-li
en la seva velocitat
a les cruïlles,
de manera que
les parades seran
innecessàries,
com passarà també
amb els semàfors
i els actuals
sistemes de senyalització.
Menys parades
i també menys distància
entre els automòbils.
El resultat serà
a més capacitat
de la via pública
i la radiació
dels embussos.
Però hi haurà
tants vehicles
com avui?
Probablement no.
Ara de mitjana,
els automòbils
estan a més del 90%
del temps aparcats,
un aprofitament mínim.
L'automatització
facilitarà
la propietat compartida
o fins i tot
donarà lloc
a un nou tipus
de transport públic
personalitzable
en temps real.
El resultat
serà una dràstica
reducció
dels vehicles
en circulació
i els que quedin
seran elèctrics
a nivell de soroll
i contaminació
menors.
Qui tingui el seu cotxe
en fórmula
de propietat
compartida
no haurà
d'aparcar-lo
i qui en disposi
d'un
per ús personal
no tindrà
per què fer-ho
a la seva destinació
ja que el vehicle
podrà tornar
al seu punt
de partida
mentre no
se'l necessiti.
tot solet
se'l tornarà.
Així doncs
perdran sentit
els pàrquings públics
i els privats
que avui ocupen
un espai
gens menyspareble.
Amb això
s'alliberaran
metros quadrats
als centres urbans
que es podran
destinar
a altres usos
la qual cosa
impactarà
en un mercat
immobiliari.
Aquesta repercussió
pot ser més gran
si es té en compte
que la fluidesa
que promet
el cotxe autònom
facilitarà
que cada cop
més gent
visqui fora
de les grans
metròpolis
que d'altra banda
seran més humanes.
Sí, però em permets
ser una mica
d'advocat
del diable.
Ja,
aquesta setmana
passada
un altre cotxe
autònom
va ocasionar
una mort
i un accident
però va ser de bé.
Molt bé, però
com fa que circulen
cotxes autònom?
Segurament uns 3 anys
han espeixorrat
un Tesla
d'aquest
de l'amuix
i també
un Bobo.
És a dir,
dos marques
de primera punteria
dos cotxes
i estem parlant
en 3 anys.
Escolta,
aquí a Espanya
cada any
moren
cents de gent
i altres ferits.
Per tant,
escolta,
va molt bé,
molt bé
i tindrà
molts cotxes
autònoms
més aviat
el que tots
ens pensem.
I es salvarem
moltes vides,
si no,
el temps.
No, no,
i a més a més...
Jo no vull pas morir
sense...
Sense veure-ho.
Molt bé,
puja una miqueta
de música.
Bé, i ara un petit apunt d'història.
com a cosa curiosa
em preguntava
l'altre dia
i això del nom
de les costes,
sobretot
el de la Costa Brava,
jo,
em sembla que
alguna vegada
ja ho hem comentat,
però
tornar-ho a repetir
no costa res.
Diu,
segons diu
Josep Pla
a la seva
guia de Catalunya,
la Costa Brava
no és en si mateixa
una comarca natural,
sinó que és certament
una entitat turística
considerable.
Pensem
que això
ha estat publicat
l'any 1961.
El nom
li va ser posat
per en Ferran
Agulló i Vidal
a les postres
d'un sopar
extraordinari
celebrat
al Paradís
de Fornells,
restaurant
propietat
del senyor
Bonaventura
Sabater
a principis
del segle XX.
La Costa Brava
està constituïda
per tres comarques
successives
i ben diferenciades.
La de la selva
del Baix Empordà
i de l'Alt Empordà
que
s'extén
fins a la Catalunya
Nord
al Vallespí.
Quan a Ferran
Agulló i Vidal
fou un poeta
periodista
i també
el secretari general
de la Lliga
Regionalista
va néixer
a Girona
l'any
1863
i va morir
a Santa Coloma
de Farners
el 1933.
El nom
de Costa Brava
se li va acudir
arran d'un comentari
sobre
l'espró
de les seves
rocalles.
a Grand Marz
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Ja està bé!
Bé, doncs, ja som aquí tots, ens hem de felicitar i també a totes aquelles persones que ens escolten que també han marxat i han tornat i estan íntegres.
Bé, si voleu escoltar-nos en segona audició, el dissabte tornarem a ser amb vosaltres.
I si no, fins al proper dimecres, senyores, senyors, a tots.
Molt bona tarda, molt bona nit i bon dia, si ens escolteu un dissabte.
Montse, Siau, Lina, Joan Maria, millorar-se, Carles, bye-bye.
Bon cap vespre.
Això mateix.
Ara escoltes ràdio d'Esfern.
Sintonitzes ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Just, 98.2.
Sintonitzes ràdio d'Esfern, la ràdio d'Esfern, la ràdio d'Esfern, la ràdio d'Esfern.