60 i més?
De què pocs dies, concretament el 19 de juny, els esculars s'acomiadaran fins al proper 14 de setembre. S'apropa de nou el moment en què molts avis i àvies els tocarà fer de cangur i amb allò que, en tenim experiència, ens caldrà fer de pares i mares, però amb uns anys més a l'esquena.
A les portes de les vacances escolars, que aquest curs arriben a les 12 setmanes, i amb els pares fent jocs malabars per encaixar els calendaris, la Plataforma Iniciativa per la Reforma Horària, que impulsa una lògica europeització dels horaris a Catalunya, advoca per retallar el descans estival de petits i joves.
El Consell Escolar veu recomanable elaborar un calendari amb períodes lectius homogenis i una redistribució de les vacances. A tall d'exemple, es podria excursar en dues setmanes la llarga aturada estival i redistribuir aquestes setmanes al llarg del curs. Per apuntar solucions es recorre a Europa on hi ha diversos blocs de dies festius.
Les vacances de tardor a finals d'octubre. Les de carnes toltes o bé setmana blanca a l'hivern. Les de primavera o setmana santa. I escorcem així les llargues setmanes del pic de l'estiu. No sé si ho aconseguiran aquí això. Ja ho veurem.
Amb el de gent gran ens sembla bé i per això en parlem aquí, a Ràdio Desvern, al 98.1 de la freqüència modulada i dins el programa 60 i més on us oferirem, com sempre, una petita varietat de les coses que ens han semblat més interessants. I de nou, per qüestions tècniques, sortim en diferit.
Benvinguts, uients d'Esvernians. Avui dimecres, dia 10 de juny, és Sant Maurici. Demà dijous, dia 11, Sant Barnabé i Santa Alicia. Divendres, dia 12, Santa Yolanda. I el proper dia 13, dissabte, que sortim en segona audició, és la festivitat de Sant Antoni de Pàdua.
molt celebrat arreu del nostre país. Antoni Jordà, avui hauries de ser aquí per celebrar-ho. Clar, clar que sí. I com que ens agrada mirar al cel, aquesta nit trobarem la Lluna en quart minvant. De nou, una servidora Joan Algarra, junt amb els meus companys, Carles Hernández Rius i Pere Oliver, ens disposem a compartir aquesta estona de ràdio amb la vostra companyia.
Felicitem com sempre a totes i tots els que celebreu el vostre sano aniversari en aquest 161è dia de l'any del calendari gregorià. Queden per tant 204 dies per finalitzar l'any. I a més estem acabant temporada. Com que ve Sant Joan, que és festiu... Ja veurem què farem. Ja et felicitarem, Joana. Igual acabem el 17, que és el dia següent.
de l'estat d'ànim. Si fa molta calor, ens quedarem a casa. Bé, i a la vegada saludem el Lluís Domènech i la Càndida, que ara fa dies que no els saludem des d'aquí, igual que l'Antoni Jordà, que sempre per una cosa o altra no poden venir des de fa ja algunes setmanes, però ens envien coses de tant en tant i ens donen ànims perquè seguim nosaltres. Doncs aquí, amb tots els ànims del món. Bé, posem música.
No, no, no.
L'hi anem, li anem, li anem, li anem, li anem, li anem, li anem.
Esdeveniments que van tenir allò a carrer del món tal dia com avui.
El 10 de juny de l'any 1363, el regne de València resisteix el setge que Pedro el Cruel de Castilla havia iniciat el 21 de maig d'aquell any. I un 10 de juny de 1596, els exploradors neerlandessos Wilhelm Barents i Jacob van Herms Kerk descobreixen l'illa Jorbenova, prop de Noruega.
Un altre 10 de juny, però de l'any 1770, Buenos Aires, el governador espanyol ordena l'expulsió dels ocupants britànics de les Illes Malvinas, els qui considera invasors de terra espanyola.
I el 10 de juny de 1936 a Mallorca es publica la resposta als catalans signada per 150 intelectuals de sesilles en desacord amb el missatge als mallorquins escrit el maig d'aquell mateix any per un grup d'intelectuals barcelonins membres d'un comitè de relacions entre països catalans.
Com veieu això ve de lluny. Que es posin d'acord. Catalans, valencians i mallorquins és gairebé com demanar la lluna. I sembla mentida parlar amb les seves diferències al mateix idioma. Sí, sí, totes són modismes els que canvien. Parlem al mateix idioma. Però segueixen entusodins en que no. Perquè canvia l'accent i canvien unes quantes paraules que no, que no, que nosaltres... Mira, cadascú és molt lliure a defensar el seu parer.
Cada un defensa la terreta, però amb això és una vergonya que no siguem capaços de posar-nos de porta. Seguim igual, eh? Seguim igual que se'ns tenta. El Sil Valencià és el millor del món i els catalans mos destrossen la llengua. Que no, que no, que el que val és el mallorquí, que és el que... i així no acabem mai. No acabarem mai.
I també era un 10 de juny però de l'any 1944 quan s'inicia la batalla de Normandia durant la segona guerra mundial on van morir també a més dels militars centenars de civils indefensos. Molt més proper tenim aquell 10 de juny de 1975 en què es va inaugurar a la ciutat de Barcelona la Fundació Miró, obra de l'arquitecte Josep Lluís Cert
que custodia alguna de les obres més representatives del gran artista plàstic català Joan Miró. Conté més de 104.000 peces entre tota mena de pintures, escultures i tapissos. Pel que fa als dibuixos, cal destacar que la fundació en conserva més de 8.000 i són un material bàsic per entendre l'obra de Joan Miró.
Em sembla que avui han fet portes obertes en celebració de l'aniversari. O sigui que tothom que volia podia anar a visitar-ho. Sí, sí, perquè avui precisament 10 de juny és quan es va inaugurar. Per tant avui és l'aniversari. No sé si fan sessió de nit, perquè haurà estat més aviat de dies. No, no tinc notícia, però durant tot el dia hi ha es temps per poder anar-hi.
i un 10 de juny de 1990 al Perú, Alberto Fujimori derrota l'escriptor Mario Vargas Llosa a la segona volta de les eleccions presidencials.
A la història va passar l'Ewis Hamilton aquell 10 de juny de l'any 2007 en guanyar la seva primera carrera de la Fórmula 1. I continua. I continua. Recordem que Fórmula 1 és la manera breviada de designar la màxima categoria de l'automobilisme creada per la Federació l'any 1950 en la participació de les escuderies Ferrari, Alfa Romeo i Maserati.
Posteriorment s'hi van afegir també McLaren, Williams, Lotus, Mercedes i Renault. Els qui tenim una certa edat recordem els noms dels primers campions d'aquelles curses. Corredors com Farina, Fangio o Fiti Paldi són a la memòria de gairebé tothom. Molt. Posem música. For once in my life I have someone who needs me Someone I've needed so long
For once una freedom I can go where life leads me Somehow I know I'll be strong For once I can touch what my heart used to dream of Long before I knew Oh, someone more like you
I have something.
I know you won't desert me. I'm not alone anymore. Once I can see this is mine, you can't take it. As long as I know I have love, I can make it. For once in my life.
Molt bé, doncs seguim. Deixa'm dir una cosa en favor de la gent de Compromís de València, que han dit coses meravelloses darrerament per Facebook de la llengua catalana, i que es volen sentir molt agermanats en Catalunya. No cal dir-ho, que hi ha unes centenars de respostes que els acusen de pancatalanistes, per dir una paraula fina i coses pitjors, però és el que hi ha.
Sembla que hem avançat una miqueta. Vols dir? Ja t'hi diré. Per part d'alguns sí, per part d'altres no. Pasa que uns van endavant i d'altres enrere, que hi farem. Bé, i com cada setmana recordem ara alguns personatges famosos que van arribar al món tal dia com avui.
El 10 de juny de l'any 1922 neixia a Minnesota Judy Garland, que era el nom artístic de la qui va ser popular actriu i cantant estatunidenca de l'època devorada dels musicals de Hollywood.
va debutar sent una nena i va treballar tant al teatre com al cinema durant els seus 47 anys de vida. Del cinema passem al futbol, ja que el 10 de juny de l'any 1927 neixia a Budapest un dels jugadors més famosos de tots els temps, en Ladislau Kubala. Aleshores era el més famós de tots els temps perquè no havia nascut més.
considerat un dels millors futbolistes del segle XX, i una de les figures més rellevants de la història del FC Barcelona. Rellevant és també tot el que escriu el periodista Manuel Vicent, nascut a València el 10 de juny de 1937.
es va donar a conèixer a les revistes Triunfo i Hermano Lobo, i actualment escriu el diari El País. Noveles seves són Tramvia a la Malvarrossa i Som de mar, i que han tingut adaptacions cinematogràfiques de notable èxit. Sí, per cert, Tramvia a la Malvarrossa, protagonitzada per L'hiberto Raval, el qui no li ha vist fer cap més pel·lícula. No, no, no, s'ha acabat. Es devien callar, aquest noi, no ho sé.
tantíssimes que en va fer Paco Raval. Sí, però potser no donava... no donava el perfil. No és això el que diuen quan ho volen a les persones. Sí, en els càstings a vegades diuen que la càmera no t'estima, però amb aquest ciutadà la càmera el devia estimar molt perquè és molt guapo. Ara un actor, a més de ser atractiu, ha d'estimar la càmera. I ha de tenir expressivitat. No n'hi ha prou amb posar una càmera guapa davant d'una càmera, sinó que ha de fer coses amb la cara
i transmetre'ls a la gent. I aquí està el difícil art de la interpretació. I bé, un altre 10 de juny, però de l'any 1941, neixia a Elorio el polític basc José Antonio Ardanza. Va ser l'endecari d'Euskadi entre 1985 i 1999. A més, ha destacat membre del Partit Nacionalista Basc. En l'actualitat, presideix la companyia de telecomunicacions Euskaltel.
També era un 10 de juny de l'any 1961 quan neixia a les Palmes de Gran Canària Juan Fernando López Aguilar. És actualment polític, jurista i professor universitari, a més de destacat membre del Partit Socialista Obre Español i un gran expert en teveus i dibuixant ocasional.
Jo el recordo sobretot de quan de jovenet ens enviava dibuixos a l'editorial. Jo era un fan total dels TBOs i a més hem coincidit amb ell en diversos salons del Còmic, o sigui que segueix tenint passió pels TBOs. Ja es pot guanyar la vida quan decideix ser polític.
No, perquè, a més, ell és jurista i professor universitari. Suposo que té més futur que de Nino Taira. Que un Nino Taira simple i corrent. Sí, perquè com a Nino Taira, de moment, com que tampoc ho ha cultivat massa, no és un number one. Per guanyar-te la vida dibuixant de veus, has de ser molt bo.
O de tenir sort. No, aquí em sembla que la sort... No juga? La sort juga sempre amb totes les professions. Per això. Però vull dir que si no ets un figura i una persona que val molt, tal com està actualment el còmic, ni que el nostre país. Un altre cop que siguis dibuixant de còmics a França o a Bèlgica o al Japó o als Estats Units. Però aquí el públic és molt reduït.
Ara bé, l'avantatge que tenen els bons dibuixants espanyols és que des d'aquí treballen per fora o bé tranquil·lament se n'han anat a viure a fora. Jo em comunico cada dia amb col·legues, tinc a Alemanya...
Per estric, no? Perquè aquí també hi ha molta afició als còmics, sobretot cada dia més, no? Sí, però la diferència és que un còmic a França té una tillada de 500.000 exemplars, aproximadament la immensa majoria, i aquí arribar als 2.000 ja és una gran cosa. I clar, les avantatges són molt diferents.
I bé, tornem al món de l'espectacle, ja que el 10 de juny de 1970 neixia l'actor i cantant Miguel Ángel Rodríguez, molt més conegut com El Sevilla. És el líder del grup Mojinos Escocios i col·labora actualment com a humorista al programa Tu sí que vales de Telecinco.
Un 10 de juny més proper, l'any 1991, neixia Granullers, el pilot català de motociclisme de renom internacional, Pol Espargaró. Al igual que el seu germà Aleix, competeix en la categoria de MotoGP, i la seva innata vocació el va fer córrer en moto sent encara un nen molt petit. Diuen que als 3 anys ja anava en moto. Ja són ganes, però mira. No, si estan dotats, per què no?
Si una cosa es porta a dintre, com més jovenet comencis, millor. I bé, dels famosos que han deixat aquest món, recordem avui tres catalans de gran renom. El poeta Mocent Cinto Verdaguer, ja que avui ens surt a l'Efemèdides, llegirem algun poema al final del programa. Doncs moria el 10 de juny de 1902.
El genial arquitecte, Antoni Gaudí, el 10 de juli de 1926, malauradament atropellat per un tramvia. I el polític i ex-president de la Generalitat, Josep Terradelles, moria el 10 de juli de l'any 1988. Bé, doncs ara posarem una mica de música.
Bé, i ara ens anirem a la radiocultura.
És agradable, quan vas de viatge per altres ciutats, trobar-te amb belles sales de cinemes recuperades que tenen una programació activa i viva imbrincats en la població. Són antigues sales que havien tancat anys enrere que de nou es reactiven per la tenacitat d'associacions veïnals.
Aquestes sales rescatades, que estan arribant a poc a poc a tants pobles i ciutats, ens recorden per força els nostres veïns de Sant Feliu quan van recuperar el Cine Baix, que abans era Cine Guinard, o Guitart o Guinard. I era Guinard, no? Jo crec que sí, que era Guinard. Com el de Sant Just. Doncs van recuperar el Baix per fer-ne un lloc de trobada
on han tornat la màgia, on tornem a compartir aquell moment en què s'obre la cortina amb el cal fred de l'expectació pel que ha de venir, una sensació envoltant d'abandonar el nostre cos i entrar en una altra dimensió.
La pantalla gran és el cinema en majúscules, en lloc on es presta atenció a la pel·lícula sense que hi hagi irrupcions de la vida quotidiana. Trucades, sorolls, whatsapps, consultes a Facebook, el BDT de coses que fem a casa amb la tele posada fins al extrem que es converteix sovint en música de fons, un lloro que parla sol mentre cadascú va a la seva bola.
Per això reivindiquem el cine als cinemes. Una altra sensació agradable, per exemple quan ets fora de Catalunya, és trobar-te una colla de gent d'alguna penya blaugrana que va mostrant pel carrer el seu entusiasme. Cal doncs reconèixer fins i tot els que no seguim el futbol. I som capaços d'anar al cinema mentre es disputa una Champions?
que l'espectacle més vist del gran teatre del món és la pilota. Jo sortia d'un cinema de Burgos, on hi havia tres persones en tota la sala... I la Carmen, què va veure? El cine o va veure la pilota? Oh, es va quedar a veure el partit. Ah, ja ho sabia, jo això.
i al sortir vaig veure un V de 10 de persones que resplendien de triple felicitat. El Barça havia fet el triplet, o sigui que aquí no vaig tenir més remei que reconeixer que aquí el que val és el futbol, com li agrada aquí el nostre company, Carles Hernández Rius i tantíssima gent. Avui tenim dos tècnics, Juanita Rius i Carles Hernández Rius, o sigui, dos millor que uno, ja que a veure quanta companyia tenim avui a la ràdio. Benvinguda, benvinguda.
Bé, bé, continuem. Si la cultura i l'esport aporten benestar i qualitat de vida, el goig que han fet sentir els herois de Berlín al fabulós Barça, que van aplaudir milers d'espectadors arreu del món, ha estat total. La gent gran estem doncs ben satisfeta que hi hagi un equip amb aquesta capacitat d'il·lucionar, i de tot cor l'hi desitgem al Barça,
que segueixi cultivant les ganes de guanyar i de fer disfrutar els seus seguidors. I fins i tot, de desvellar una certa curiositat envers al futbol per a aquells que no li presten gaire atenció. Per exemple tu. No, però mira que hi ha escrit eh. Sí, sí. O sigui, acabo escrit jo. Ah, perquè l'actualitat mana eh, però res més per això.
No, i perquè mana també veure les reaccions de la gent. I llavors, quan tu estàs fora de Catalunya i veus que hi ha penyes futbolistes a León, a Burgos, a Ávila, a tot arreu, fins i tot, hi havia un grupet de quatre senyors que eren la penya d'un poble petitíssim, de Zamora, i, vaja, tenemos nuestra penya azulgrana, o sigui que el Barça és universal i estrangers,
Ni te cuento, japonesos, un B de 10 de japonesos amb les camisetes blaugrana. O sigui, això vol dir que el fenomen Barça... Per contra, vols que expliqui una... Ho vaig veure a la televisió, no m'ho invento. Dos nois molt ben plantats, tots vestits de blancs i en ratlles blanques i blaves a la cara. Diu, ah, vostès? Diu, no, som del Madrid, però venim a recolzar a la jove.
Home, mira, escolta, em sembla molt bé, cadascú pensa el que pensa, no? Hi ha llibertat d'expressió, inclús veus en alguns diaris, no diaris d'aquí, perquè els deixarien de comprar, sinó en algun diari de la meseta, veus que algú ha escrit coses com diu, el millor equip del món és el Real Madrid, però passa que el Barcelona té golpes de suerte. Dic, home, no pot ser que sigui un cop de sort guanyar Copa Lliga i Champions.
Una de les tres podria haver estat un cop de sort, però les tres és impossible. Me'n recordo l'altra vegada, que estava tota l'equip aquí, jo vaig entrar tota curulla d'alegria. Copa Liga i Champions. Veus que l'ets dur? Ui tant, el Marc, tots es van posar a riure. I ara tornem-hi.
Molt bé, molt bé. Bé, i els que sí volem estar molt atents, això sí que hem d'estar-ne molt atents, que és d'aquí del poble, i és el ple extraordinari de la Constitució del nou Ajuntament, previst pel proper dissabte, dia 13 de juli, a les 12 del migdia, a la sala municipal de l'Ateneu. Ho dic bé, no, Carles? Això em sembla que aquesta notícia, perquè l'he vist per internet, que no estigui equivocada? No, jo crec que sí, que és per tothom.
Doncs en aquest acte obert al públic, les 17 persones que han estat escollides per la ciutadania prendran possessió del càrrec de regidor o regidora de la nova corporació municipal per al mandat d'aquest any 2015 fins al 2019. Repetim el proper dissabte, dia 13 de juny, a les 12 del migdia, a la sala municipal de l'Ateneu. Doncs molt bé, ara posem una mica de música.
April in Paris Chestnuts in blossom Holiday tables under the trees
April in Paris. This is a feeling no one can ever reprieve.
Never knew the charm of spring Never met it face to face
Una veu meravellosa. Molt, molt. I bé, com comentàvem ara aquí, fora del micro, és també tot un goig reconèixer una vegada més, ja sabem que ho heu vist els titulars de tots els diaris, a la Vanguardia de diumenge passat, en molts diaris d'altres llocs de l'estat espanyol, de Castella, on ara publicat a Mar és Donde,
Què és la traducció del seu últim llibre de poemes? Des d'on tornar a estimar de Joan Margarit, que Joan Margarit reconeixen gairebé tots els diaris, alguns amb lletra gran i altres amb lletra pequeñita. No, però no. Escolta, el cas és que ho posin. És la realitat, el cas és que ho posin, però vull dir que, igual que hi ha diaris que han posat... I que l'ençalcen fins a dalt, els altres... Ho diuen amb una nota petitona. Sembla que amb la boqueta petita.
Però això passa amb totes les coses d'aquí. Hi ha diaris que han tret el Copa Lliga i Champions del Barça amb una nota petitona a baix i han posat una foto gran de l'Aznar el dia que el Barça va ballar la Copa. Ja puc dir quin diari és.
Un era la Razón i l'altre, penso que era l'ABC. Naturalment, naturalment. En canvi, val dir-ho que fins i tot el marca i altres diaris, com es diu aquell altre diari tan popular de Madrid, el que fa combat... és l'esport. No, l'esport és d'aquí. L'esport i el mundo deportivo és d'aquí.
Ah, exacte. Moltes gràcies, Carles. L'Asia i el Marca van dedicar 4 o 5 pàgines al Barça. Doncs de la mateixa manera, alguns han posat a pàgina sencera, gairebé, Joan Margarit, i altres, és una nota petitona, com el poeta vivo contemporaneo más leído.
Poeta espanyol, de habla catalana, altres poeta catalan, cadascú ho es posa com vol. Però el cas és que en els diaris venen publicats els seus poemes, bastants dels seus poemes, i això em sembla interessantíssim. A més a més, és traduït a l'anglès per l'Anna Croft, o sigui que és de projecció internacional. I a més a més, li van concedir el vanguardonar a Mèxic,
amb el premi de poetes latins. Però en castellà per ell mateix, eh? Sí, sí, sí. O sigui, ell escriu indistintament. El padre fusilado, o, com diu el juez, ejecutado, ho escriu el mateix autor que diu el pare fusillado, com el jutge diu executat.
La mare, la misèria i la fam, la instància que algú li escriu a màquina, saludo al vencedor, segon d'Onyo Triunfal, solicito a Boecencia deixar els fills dins la casa de Misericòrdia. Realment tampoc és molt difícil traduir dejo los chicos dentro de la casa de Misericòrdia. Per nosaltres no, però si algú l'ha de traduir no pensis.
Ah, no, per un castellà no parlant és complicat. O sigui, per ell no, però a l'inversa ja volíem. La veritat és que llegit en català o en castellà sempre és molt atractiu. Sí, sí, no perd amb absolut intensitat, ni amb una llengua ni amb una altra.
També parlem d'una proposta cultural que es diu ITACA, cultura i acció a l'Empordà per la salut de la cultura. La cultura no és un luxe i han fet tot un seguit de programació d'actes que val la pena demostrar-ho.
Aquest manifest que precedeix aquests actes el va signar Lluís Llach, o sigui que per això es diu Ítaca. I a més pel que veig hi ha una web que es pot trobar a través del mòbil, a través de la web, a través d'internet i a través d'on vulgueu.
Itaca cultura i acció és un festival que aglutina propostes culturals de qualitat a un preu assequible amb l'objectiu de reivindicar la cultura com a dret bàsic. Un luxe de festival a l'abast de tothom que celebra la seva tercera edició durant maig, juliol i juliol de 2015 per diverses poblacions de l'Empordà. Ja sabeu, cap a l'Empordà aquest estiu. I tant!
L'ITK és un crit en defensa de la cultura de qualitat i assequible, on les paraules solidaritat, ecologia, innovació, reivindicació i defensa del territori són presents en cada acció de programa.
Per oïtar contra la injust IVA cultural, el 21%, totes les entrades del festival són pomes. D'aquesta manera, el públic s'estalvia l'IVA, abusiu, i paga només el 4%, perquè la cultura no és un luxe, és un dret. Plenament d'acord.
Tot i que en molts moments sembla que no canvia res, el món i la societat evolucionen en positiu. Així ha de ser.
Més lluny, Home d'anar més lluny, resolva la cançó del Lluís Llach que, com nosaltres, eludia amb les aventures d'Ulisses per animar-nos a seguir el camí cap a la nostra Ítaca, aquell món que volem i que somiem i que no és una utopia. Cal que no defallim, seguim reivindicant, seguim exigint, seguim.
Seguim perquè creiem que la cultura no és un luxe, com no ho és ni la sanitat ni l'educació. La cultura és un bé per la humanitat, un dret col·lectiu dins una societat lliure i democràtica que vetlla pel benestar dels seus integrants. Només amb la cultura com a eina farem un món millor on tothom tingui el dret a decidir
Aquest és el món que veurem i el tindrem. Més lluny, hem d'anar molt més lluny. I, com a mostra, parlarem de dos actes que estan programats.
Juan Diego Botto, un trozo invisible de este mundo. Demà passat, 12 de juny, al Teatre de Palafrugell. Molt bé. I ara també veiem aquí un altre acte a Roger Mas en concert el 19 de juny a Púbol.
Després també... La Pegatina, Hora del Joglar i Ita que van en concert 20 de juli a Torroella de Montgri. Bé, potser el proper dia encara anunciarem algun acte més. I fa gràcia perquè mira, a la revista Descobrir Catalunya, ara, al mes de març, vam fer un article especial per Collserola.
La revista Descobrir Catalunya ha editat en el seu número del mes de març un dossier sobre Collserola. De març o de maig? De març. De març. De març. Si està una mica... Que surt cada tres mesos? No, però m'ha fet gràcia perquè estava en el programa de primavera
de la serra, diguéssim. I llavors m'ha fet gràcia perquè com és una de les fonts que a vegades ens basem per parlar de Catalunya, mira, Collserola, que està aquí mateix, també ha estat motiu de fer-li un article. Sí, va publicar un dossier sobre Collserola en què explica els valors d'aquest espai natural amb propostes per gaudir de la serra i contribuir al seu coneixement i valorització. Aquí només hem de sortir de casa, començar a caminar
I ara tenim Collserola aquí mateix. Podem fer des d'un passeig de mitja hora fins a un de quatre hores. Cadascú segons la forma que es trobi. Segons les seves forces i les seves cames. Bé, i els cotxes d'època llueixen pel Penedès amb el desè Rail i País del Cava.
Una trentena de vehicles anteriors a 1940 va ser tot un goig perquè abans d'anar al Penedès els vam poder veure exposats aquí a Barcelona. I va ser un goig veure'ls. Sí, sí. Estaven tots parats a la Diagonal, a davant de l'illa.
Eren tots anteriors, a l'any 1940, i van participar a la desenedicció del Rali de cotxes d'època del país del Cava, que organitza anualment la Confereria de Caves a Sant Sadorní. El desert Rali va sortir a les 10 hores de les Caves Codorniu de Sant Sadorní, fins arribar Vilanova i la Geltrú, on se celebrava la Fira Temps de Vi. Els cotxes es van exposar a la plaça del Mercat Soleil Carbonell,
on els visitants van poder votar el cotxe que més els agradava, que va ser un Hispano Suïssa de l'any 1923. Aquest Hispano Suïssa en aquell temps va ser la marca puntera. No, i a més són uns cotxes preciosos. I ben cuidats, tot lluents, els metalls lluents, les fustes lluentes.
Val la pena tenir aquest respecte a aquests cotxets. Molts el treuen un o dues vegades a l'any. Però els posen en marxa cada dia i tenen un manteniment perfecte. Si no el motor s'encallaria. I tant que sí. Posem música sisplau.
No, no, no, no.
I ara informació del nostre ajuntament. És treta de l'últim butlletí que aquests dies ha sigut repartit pel poble. O sigui que cerqueu la vostra bústia, no el llanceu, perquè així estem informats de les coses del nostre poble.
Diu, nous plans d'ocupació que combinen la feina a entitats i empreses privades. Aquest mes de juny, deu persones de Sant Just d'Esvern en situació d'atur de llarga durada tenen feina per mitjà d'una iniciativa municipal innovadora que implica el teixit productiu local en el desenvolupament d'aquest programa a fi d'augmentar les oportunitats d'inserció laboral de les persones participants.
El programa 5 més 4 va adreçat específicament a persones aturades de llarga durada majors de 45 anys. Els primers 5 mesos se'ls assignaran les tasques d'interès comunitari en entitats locals mentre es reben un programa de formació i assessorament per millorar les seves competències professionals.
Avui ja saps que del món laboral ningú diu assessorament sinó que diu quashing. Perdona, es diu assessorament en català o en castellà? No parlem de quashing ni res de totes aquestes coses.
Però, Joana, jo el que vull dir és que del món de l'empresa ja fa anys que es coneix així. Molt bé, com que jo no soc empresa, que soc una persona que parlo perquè m'entenguin, doncs dic assessorament. Que un treballador tindrà més pitjor parell. No, no, no, és que és com ens expresem avui la gent que diu marketing o mercadotecnia.
Màrqueting? Però des de fa moltíssims anys. Però això no vol dir... Què diuen? Layout. No diuen layout, no diuen esbós. És que hi ha tot un seguit de paraules angleses que han entrat dins el món laboral. Protesto. Molt bé, molt bé. Fas molt bé de reivindicar la nostra llengua. Clar que sí. A més, així hi donem discussió i color al programa. Res de quàxing, res de màrqueting... No, coxin ni res de totes aquestes coses.
Aquestes persones prestaran servei en entitats que prèviament ho han sol·licitat. Caixa Regional d'Estemadura, Parròquia, Ateneu, Acció Solidària i moltíssimes altres, pràcticament totes les entitats de Sant Just. Un cop finalitzada aquesta primera fase, passaran a desenvolupar tasques en empreses col·laboradores durant un període de quatre mesos.
Les nou empreses on treballaran són l'Hotel Espèries Sant Just, dues persones, el restaurant Cremp de la Cremp, l'empresa d'essències Ventós, Esprocéat, gestió de serveis integrals i suports per la qualitat de vida de les persones amb discapacitat.
l'empresa d'oci la Torre Torres, el laboratori Sint Noga, l'empresa de maquinària de fred industrial Frigicoll i l'escola Bressol Sant Pàtrics. Molt bé, doncs també podem dir que Sant Just participa en una jornada sobre adolescents i drogues.
Un dels objectius de la jornada sobre adolescents i drogues era oferir pautes per facilitar la relació entre el jovent i les persones professionals que treballen amb aquest col·lectiu. La regidora d'acció social Gina Pol va ser la moderadora de la jornada en el mar de la qual professionals de l'àmbit de serveis socials, sanitari, educatiu i de la seguretat van debatre sobre la relació que existeix actualment entre el jovent
i el consum de drogues.
I ara parlarem dels 20 anys de la publicació del bulletí de Sant Just Solidari i realment de la tasca d'aquesta ONG de Sant Just. Ara fa 20 anys ja que Sant Just Solidari es va constituir el ONG. Com tothom sap, ONG vol dir Organització No Governamental. És un bon moment per recordar com va començar.
però caldria també mirar uns quants anys més enrere quan un grup de persones solidàries de Sant Just van organitzar el Comitè de Solidaritat a Nicaragua. De sobte apareix una esperança al país més pobre d'Amèrica després d'Aïti. La família del Somoza, dictadors sanguinaris durant generacions i propietaris del 70% de la riquesa del país havia estat vençuda pel poble a través d'una revolució.
Moltes persones d'aquí van anar-hi i van contemplar de prop l'esperança, que amb perols plantant granos bàsicos amb el fusell a l'esquena defensaven les cooperatives. I tots els joves, donant la vida en una guerra desigual, lluitaven amb una contra ben armada i finançada pels Estats Units a través de l'Iran contra de Reagan.
La gent tornava a Europa entusiasmada amb aquell procés tan diferent que no expropiava la petita empresa, que impulsava la reforma agrària que havia somniat Amèrica Llatina i que iniciava campanyes d'alfabetització com mai no s'havien vist fins aleshores. I així al voltant d'aquests sentiments va néixer el que anys després seria Sant Just Solidari.
El nostre primer objectiu, diu Sant Just Solidari amb la seva revista, que precisament aquesta vegada aquest bulletí ha estat preciós. Tu que en tens tant de publicació ho consideraràs perquè mira quines fotos tan precioses.
Sí, sí, jo com a grafista i com a tècnic editorial sempre valoro les coses fetes amb bon gust dins d'aquest camp, que sempre hi ha dos factors per això, el bon gust, el saber-ne, el tenir ofici i sobretot que hi hagi més o menys pressupost per poder fer una publicació, perquè segons el pressupost amb què comptes pots fer una cosa o una altra.
Bé, el diu Sant Just Solidari, el nostre primer objectiu va ser l'agermanament. Va ser difícil perquè a l'Ajuntament no hi havia unanimitat del govern i en aquell moment no teníem el recolzament de l'oposició. Però va acabar sent una realitat i va començar un llarg procés d'aprenentatge, perquè la solidaritat ha de ser humilitat, amor i aprenentatge.
vam aprendre que no ens germenàvem amb els sendinistes, ens germenàvem amb tot el poble de Camoapa, i que ho fèiem no només els del comitè de Nicaragua, sinó que era una qüestió de tot el poble de Sant Just. Bé, doncs, l'article continua, es fa història, i val la pena llegir-ho un altre moment, perquè realment és molt interessant.
Hi ha una frase d'aquí que m'agrada molt, que diu, que diu, companys i companyes, que junts hem compartit aquest camí, vull citar la frase del nostre col·laborador camoapa Ramon Mendoza. Ramon Mendoza, que fa molts anys va dir, què hauria sigut de camoapa sense enjust solidari? Això vol dir que aquí s'ha fet una labor que pesa i que és important. I tant que sí. Posem música, sisplau. No, mira, saps què? Posarem la sintonia de viatjar per Catalunya.
i ens en anirem al Delta de l'Ebre amb un article d'Andreu Carranza.
Andreu Carranza l'ha titulat precisament l'immens camaleó i diu, malgrat la seva fragilitat i els canvis constants, en el delta hi ha quelcom de tàvic, de perpetu, alguna cosa capaç d'imprimir caràcter en les persones que han endinsat les arrels profundes en els seus llims.
El cel obert de la Plana del Taica, de claror enlluernadora, ens encomana un sentiment de solitud, de paisatge en estat pur. Tot és una contínua lluta, lluita contra la barrera salada de la Mediterrània, que forja un ric microcosmes de llims i aigua molls. Una de les zones humides més importants d'Europa, un viver d'espècies aquàtiques i de gran varietat d'aus.
Els homes i les dones, fills del paisatge, des dels temps remots han sentit l'atracció atàvica del delta com un poderós imant biològic. Encara no fa cent anys era una jungla de canyissars, senill, joncs, illes i vessals on abundava la caça i la pesca.
El meu oncle hi anava a caçar. Hi anava a caçar en freqüència i estava encantadíssim. Clar, perquè era gairebé Bèrgia. Sí, sí, sí. Era com la Ribera de Cabanes. La Ribera de Cabanes, a les Terres de l'Ebre, no hi ha gaire distància. Una és al País Valencià, l'altra ja és a Catalunya, però són llocs on els caçadors i pescadors gaudien d'allò més. L'escriptor de la ràpita, Sebastià Joan Arbó,
A la novel·la Terres de l'Ebre, publicada per exemple fa molts anys per Planeta, a més la seva filla va treballar a Planeta també durant molts anys, doncs l'herbó dibuixa la tragèdia dels primers colons, aventurers que s'endinsen les maresmes per conrear un grapant d'arròs. Avui tota la salvatgeria d'aquell món queda lluny, com les muntanyes blaboses del món cià.
Caro, el port de Tortosa i Cardó, que barren al pas els aires que venen de terra endins. Només el sol de l'Ebre majestuós s'obre pas entre els espadats de roca del pas de Barrofemes. El riu com un déu antic, mal ferit pels pentants, les extracions i la falta de pluges resisteix l'embat del progrés.
El delta de l'Ebre és l'última frontera per a moltes espècies i especialment per a les ous que habiten a les basses del parc natural, illes, goles, de les desembocadures i la punta de la banya que encercle el petit mar dels alfacs. Però la major part del seu abast d'extensió està seccionada pels camps d'arròs, amb canals i camins que configuren un immens laberint.
La pell del Delta està viva. Canvia de color com un immens camaleó. A l'hivern, els matisos del fang, gris i terros, tenen un punt de monotonia ferèstiga, de pantany salubre. A la primavera, quan els quadres d'arròs són plen d'aigua, l'epidermis del taica es transforma en un mosaic d'espills platejats que reflecteixen els cels. Que consti una cosa per qui ens està escoltant. Espill vol dir mirall.
Clar, evidentment que sí, però és que Espilla està acceptat al diccionari. Espilla és la manera en què es diu sempre Mirall al País Valencià i a les Terres de l'Ebre. Però està acceptat també a tots els indrets de Catalunya, com totes les paraules.
Bona, ja sortiríem amb aquell tema que hem dit abans, que hi ha algun caberut que diu no, això no se pot dir només a València i això només es pot dir a Catalunya, no, tot es pot dir a tot arreu. Bé, doncs seguim. Despunten aquí allà les barraques, com taques blanques, amb una palmera o un àlber a la vora, i davall d'aquest calidescòpia estacional s'oculta el veritable misteri de fang en ebullició, l'aigua barretx dolç i salat que al tardet
o la vesprà, la vesprà també és una paraula, palenciana i les terres de l'Ebre. Seria la tard de cer, o la vesprada o el camp vespre. Amb el taló de fons d'una atmòsfera moradenca es manifesta amb els núvols de mosquits, el raucar de les granotes i l'estol de flamencs que aixequen al vol, imatges evanescents, racons ancestrals que aboquen l'existència del paradís perdut.
Bé, després d'escoltar aquest article tan poètic, ens ve molt de gust anar a visitar les terres de l'Ebre. O sigui que us convidem a que aneu com us encantaran.
L'associació de gent gran hi vam anar fa un any. El que passa que vam fer, potser perquè el temps no acompanyava, no ens vèiem dins amb barca ni vam anar fins als arrossars ni fins al paisatge. No, perquè és just. Esclar, és molta tasca només que per unes hores.
i és clar, és difícil. I la gent gran ens cansem, que és el que va passar l'últim dia, que clar, vam visitar Sitges i després de visitar el museu i els dos museus que vam visitar, la pobra gent estava molta. És el que té les associacions de gent gran.
Com diu el programa, no 60 i més. N'hi ha que en dia de 60, de 62, de 70, de 75, però també n'hi ha de 80 i tants i fins i tot de 90. Doncs mira, la persona més activa de la nostra junta, de l'associació, ahir va complir 87 anys. I sempre és la persona més activa, més viva, va tot arreu amb autobús, perquè per una circumstància es va deixar de conduir. Escolta, no té mandra.
I és la més experta i més activa en tot. Felicitats, felicitats. I a més això també depèn de l'estat de salut que es troba. Ha tingut els seus més i menys. Però no, no, escolta'm, sempre ho ha superat tot molt bé. I se sobreposa el dolor amb més força, qui té més nervi, qui té més caràcter.
Al·leatori. Al·leatori. I cadascú se sap els dolors que té. Hi ha gent que en pot tenir 63 i està cruixida de dolor i una altra a tenir 85 i està més en forma. Això mateix. Això depèn de cadascú.
Me falta tu risa, me falta tus besos, me falta tu despertar.
Això per anar fent boca per la cantada de maneres de Calella de Palafrugell. Sembla que és el 10 de juliol. Ara parlarem una miqueta de salut de les coses que hauríem de tenir a la farmaciola.
Una farmaciola ha de contenir medicaments i el material sanitari necessari en bon estat per poder lleugerir les molèsties, curar les petites ferides o assistir als petits accidents. Marets, talls, talls petits, esclar, caigudes, cal tenir-la instal·lada o guardada en un lloc on no faci massa calor ni hagi humitat i protegida de la llum.
cal que els medicaments estiguin fora de la base dels nens. Els principals medicaments que es recomana tenir a la farmaciola són analgèsics, acetilsalicílic, o sigui, aspirina,
paracetamol o ibuprofè pels dolors. Antitèrmics, antidiarrèics, antitosígens, antialèrgics, mucolítics i especturants, sempre sota el control del metge. Evidentment que sí. Antisèptics faríngics per al mal de coll de primer moment, algunes gotes pels ulls, liniment pels cops sense ferida i solucions antisèptiques.
Sempre hi hem dit per prescripció mèdica. Sí, sempre hi ha aquella llista que els metges et recomanen. Ara ve l'estiu, els antidiarrèics són indispensables, però hi ha gent que els va fatal el fort a sec, i en canvi els va molt bé el tio orfant. Per tant, és una qüestió que el metge ha de decidir.
que el metge és el que ha de decidir la medicació que poc o molta has de tenir a la farmaciola. I tampoc t'ha de tenir la farmaciola forcida de medicaments i sobretot vigilar que no hi hagi medicaments caducats, que això també passa. De cara de dir oi, vaig a prendre-te el pastilla, mires la capsa i és de fa 10 anys. No val. No m'hi va passar.
No, o sigui que de quan en quan s'ha de fer un repàs. Sobretot, tant les aspirines com el paracetamol, aquestes coses de primer moment no tenen gaire prop la data de caducitat. No, i a més, aquestes són les que estem sovint. La gent gran, com que qui més qui ve té dolor, el paracetamol, el gelocatil, el gelocatil és la marca, és el paracetamol, el ibuprofè i tot això va que vola.
El material sanitari més important està composat per alcohol, aigua oxigenada, compreses de gas estèril, venes de gassa, vena elàstica, esparadrap, tiretes, termòmetre, pinces i tisores amb punta rodona. També és important incloure un llistat amb els principals telèfons d'urgència, farmàcia, centre d'atenció primària, informació toxicològica, policia, bombers i ambulància.
Sembla una tonteria, però val la pena. Bé, és important revisar la farmaciola com a mínim un cop l'any, de manera que no hi hagi medicaments caducats, com acabem de dir, mal conservats o poc identificats, pinces i tissores rovellades o termòmetre que no funcioni. Els medicaments que ja no serveixin es portaran a la farmàcia per a la destrucció controlada i per preservar
El medi ambient. Molt bé. I ara tenim l'Andrea i la Maica control. Quatre persones i hem tingut avui aquí control. No ens podem queixar. Mai havíem estat tan ben acompanyats. Salutacions, Andrea.
Escoltar la barcarola va molt bé a aquesta hora perquè és una música
Que t'acompanya a caminar, però caminar no, caminar cap a la taula de sopar. Bé, ara aquell espai que t'agrada tant. Vinga doncs, tornem amb els barbarismes? Sí. No us voldríem avorrir. Més cal que la nostra parla, la anem pulint, oi que sí? Comencem. Dieu antojo.
El correcte serà dir, i d'això prenem una nota, entull, caprici o desig. Rebutgeu també, avorreixa, el que cal dir, avorrir. I dir halà ja fa riure, en lloc de halà, crospir.
Diu passillo. No hi passo. El nom just és passadís o colador. Si bé us sembla, una resta clara fins aquí. El qui us digui que fa ahorros, digueu-li que està mal dit, ja que el que fa són estalvis. Avui què en pot fer? Deu ser feliç. Ara es diu molt gamberraba. En català què cal dir?
Tenim el mot bratolada amb sinònims elegits. Ja vull prou. Dues paraules i podríem afegir. No digueu pastel ni enredo. Cal dir pastís i embolic. Bé, i ara ja posarem la sintonia de la poesia.
Com hem recordat a la nostra efemèrides, avui fa 113 anys que moria un dels grans clàssics de la nostra llengua, el poeta i sacerdot Jacint Berdeguet, el recordem llegint Flors del Calvari. Són vermis. Vegeu-me aquí, senyor, a vostres plantes, despullat de tot bé, malalt i pobre, de món no res, perdut dintre l'abisme.
Puig de la terra vill, per una estona he vingut, en la cendra, a arrossegar-me. Fou-me un braçol, un gra de polsinera, i una altra gra serà lo meu sepulcre. Vodria ser quelcom per oferir-vos, però vos me voleu petit i inútil.
de glòria, d'escollat i de prestigi. Feu de mi l'ugusplàcia, full seca de les que el vent s'emporta o gota d'aigua de les que el sol sobre l'herbei aixuga o, si ho voleu, barboia de les carn.
Jo sou no res. Més món no res és vostra. Vostra és allò i us ama i us estima. Feu de mi el que us plaga. No sóc digne d'anar a vostres peus. Com arbre estèril, de so carrel traieu-me de la terra. Morfoneu-me, atuïu-me, annihilau-me.
Veniu a mi, congoges del Martíri, veieu, oh creus, mon ori, ma fortuna! Urnau mon front, engaloneu mos braços, veniu llorers i palmes del calvari. Si em mespres avui, abans del gaire, al vostre ombriu me serà dolç la seurem.
Espina del dolor, vine a punyir-me. Cuit a brigar-me amb ton mantell, o injúria, calúmnia, al meu voltant, tos llots de pila. Misèria, vine'm a portar l'horròsec.
Vull ser en Bolva de Pols de la Rodera, on tots los que passem m'atrepitxen. Vull ser llançat com una escombreria del Palau al carrer, de la més alta cima a l'Afrau i de l'Afrau al córrec. Escombreu-me espatjades en altura. Ja no hi fa res més nosa. La pobresa serà el meu tresor. Serà el que provi el meu orgull. Les penes, la delícia.
No, no, no.
i després d'aquestes dolces paraules difícils a vegades d'entendre de mossèn cinto, hem arribat a la fi d'aquest programa. Perquè són d'abans de Pompeu Fabra, clar. Sí, de la normalització. Hi ha molt la CEAC. Bé, doncs fins dimecres vinent i o bé fins dissabte si voleu tornar a escoltar aquest programa. Fins aleshores, a reveure. A reveure.
Ara escoltes ràdio d'Esperm, sintonitzes ràdio d'Esperm, la ràdio de Sant Just, 48 punts.
Sí, sí.