Bona nit
Bona tarda a tothom
Comencem nosaltres ja
El jefe no
No el sentim, està aquí
Però com passa a vegades amb els jefes
Que està inestant
Bé, doncs nosaltres
Si escorrem el control
Ara
El volia obligar que el presentessin
És que no sabia com fer-ho
No, el que ha passat és que imagino
Que s'ha desconnectat o alguna cosa
Perquè és que no em sentia
Nosaltres tampoc
I abans quan estàvem fent proves
Si ho sentia
Per tant s'ha hagut de moure això
Ara sí que és de les presentacions
Sí, sí, sí
Ja m'he presentat
Jo no us presento a vosaltres
No cal, ja som molt coneguts
Avui no estem solament amb la Rosa Alcalá
I no ho dic pels altres companys
No, és broma
No va poder ser la setmana passada
No, que sí, que sí
Que ja ho sabeu
És broma
Estem aquí amb la Rosa Alcalá
Hola, bona tarda
Amb el Jaume Vidal
Què tal, bona tarda
I amb el David Montaner
Hola, bona tarda
Ja estem a l'equip
Bastant falta el Nacho
Que està també amb cosetes
Que ja després del Nadal
El tindrem aquí
Gairebé segur
Sí, sí
Res, ens queda poc, eh
Ja per marxar de vacances de Nadal
Un programa
Un programet
El de la setmana que ve
I ja arriben
Ara arribarà el lot de la ràdio
Ah, sí, exacte
Sí, sí, sí
Ja podem fer cua, ja
I l'Aguinaldo
I l'Aguinaldo
I el Pica Pica
Sí, la propina
La propina
El Pica anem a mi una altra cosa, no?
Vull dir que ja diré jo
Anda
Per tant, res
Com no ho fem nosaltres
per la nostra banda
Com no anem a fer un Pica Pica nosaltres
Això és la que ho tenim bastant difícil
Però no és una crítica constructiva
Perquè ens n'han de parlar de crítiques
Però crítiques de cinema
D'altres coses, eh
No en sabem fer
Eh, no en sabem fer
No, faltaria
Això
Nosaltres sempre constructives
Però si podem endrapar
Millor que millor, Jaume
Això és el que tenim
Com aquest dia allà, oi?
Sí, sí, sí
Oh, oh, oh
Bé
Doncs dit això
Tenim avui
Tenim teatre
Tenim llibres
Tenim cinema
I tenim una sèrie, fins i tot, eh
Ens mourem una mica
Entre coses una miqueta
Bé, potser una mica cosa friki
I altres més serioses, eh
Per tant, aquí tenim una mica de tot
Comencem parlant de teatre
Mira, començaré jo
Aquesta vegada
El Dani Rovira
Que vaig veure a Odio
Ho parlarem després
Llibres
La Rosa ha vist
La illa dels tresors
Que ja ens explicarà
Que sembla un llibre interessant
I el David
Ja hi hagi un llibre que es diu
Elevación
Jo també l'hi he llegit
Ja n'ho explicarà ell
Vam comentar una mica la setmana passada
Que vam tenir temps
Però el David es farà la seva revisió
I una que es diu
La Tierra Errante
Que també ja ens explicaràs tu
I ja farem una mica de...
La Tierra o les tierras?
La Tierra
La Tierra Errante
Cinema
El Jaume ha vist
Legado en los huesos
La segona part
De la trilogia del Bastán
Sí, que la primera diríeu
Que se va ser molt dolent
El Guardián Invisible
És d'ella
El Guardián Invisible
Jo no l'he vist encara
Vull dir, no he pogut veure-la
El Guardián Invisible
Avui la fan per la tele
Avui la fan per la tele?
Sí
Ah, doncs mira
A veure si tinc temps
No ho sé
Una generalista
En el país
Sí, però sí que la fan
Deu-s'Espanyola
Sí, sí, l'he vist
Ara estava llençant el diari
Abans d'entrar
Ah, doncs mira
Si esteu-s'Espanyola
Potser la veig
Perquè no ha tingut anuncis
Potser m'enganxo
I així la veig
La tinc vista
Perquè aquestes coses
La Rosa es parlarà
Del viento no es llevarà
Sí
Ja es parlarà ella
De la pel·lícula
I el David de Paràsitos
Que també hem fet
Algun comentari per aquí
Però sempre és bo
Veure la visió del David
De Paràsitos
Perquè la seva visió
És com qualsevol altra
No perquè sigui un paràsit
Que no ho és
El David
No, no
És Roma
Bàsicament perquè
Cadascú que hem vist la pel·lícula
Hem donat una percepció
I jo crec que
Bueno, percepció
Que té una lògica
I una base i tot
Però està molt bé
Perquè és una pel·lícula
Que té suc
No és allò que diguis
Ara venga va
Sí, sí, té suc
Ostres, allò que diguis
Buf
És molt potent, molt potent
I a veure si podem parlar
Després de 3 setmanes
Això és com allò
Com aquella pel·lícula
La pera
La pel·lícula que te volies parlar
El pera el salvaje
El pera el salvaje
Que vas passar 4 setmanes
Al final va
T'ignoràvem, pobreta
Sí, sí, sí
Ignoràvem el peral
I no sabien el que s'estava
Ostres, s'estava perdent
I parlaven d'aquesta sèrie
Que es diu Bonding
Que us ho perdeu
Sona algo sexual això, no?
Sí, senyor
Que escanyero, escanyero
Jo em vaig fotre un far de riure
El Bonding què és?
Allò que els lliguen?
El Bondage
Però en una altra manera
Sí, és el concepte de Bondage
Però és un concepte molt
Que els amarren allà amb sogues
És molt millennial el concepte
Ja explicaria
Si podem parlar
És una setmana que ve
Ja parlarem
Sí, és una cosa que a mi no
No, avui sí
Que t'amarrin
Però fa gràcia una miqueta
Al conjunt també de la sèrie
És una sèrie
És Netflix, em sembla
O s'HB
Jo no me'n recordo
Ara ho dono igual
Ja parlarem si ens dona temps
Vull?
Bueno
Bueno, doncs
Apa, directament
Tinc que parlar jo
Avui no callo, eh?
Avui no us deixaré ni dir hola, vaja
Ostres
Comença
Començo
Ahir vaig
Bueno, va ser l'últim dia
L'últim dia
Després de vuit dies
No segits, sinó diferents
Que va fer
Dani Rovira
Conegutíssim
Còmic
Espanyol, no?
Malagueny
Per més referències
Sí, sí, és de Màlaga, sí
Bueno, xapelladors bascos
Sí
Xapellós catalanes
Catalanes, també
Vull dir a Los Japón
Que vaig veure també la setmana passada
Sí, la setmana passada ho comentaves
Que vaig parlar
I a més un tio que em fa gràcia
Que vols que et digui
No ho sé
A mi és un personatge
Que jo el vaig començar a seguir una miqueta
Quan feia el Club de la Comèdia
Per la tele i tal
I llavors quan sortia sí que me'l mirava, no?
I altres també que em fa gràcia
I la Yolanda Ramos em fa molta gràcia, per exemple
Vull dir a una sèrie de personatges d'aquests
Que a mi em fan gràcia
Perquè són
Van una mica
No una mica més enllà
Perquè són aquests monòlegs políticament incorrectes
Que dic jo
I és com tot
Mola, vull dir
A mi em fa gràcia
Llavors, clar
També tinc que dir una cosa
I aquí si no tens tan bé
És a dir
Una mica
Un coneixement
Mira, jo
Quan vaig acabar
Vaig dir
Això és humor negre
Andalús
Humor negre
Andalús
Vaig fer aquesta barreja
Perquè és un humor
Molt típic català
És a dir
D'aquesta línia
Vull dir
Molt potent
Fins i tot a vegada surrealista
Però amb la gràcia andalusa
Perquè quan fa
El dege
És molt andalús
Sí, sí
És molt allò
I llavors
Et deixen a coses
Que dius
A veure
O tens algun vincle
Amb família andalusa
Jo tinc
O una cosa
Que no vol dir res
O una mica
Et pots perdre
No, perquè connectes
I ho enganxes
I ho enganxes millor
Perquè hi ha coses
Que jo veus
Que la gent no reia
I jo
I la persona que no
Que també són de Granada
Les seus familiars
O meava
I comparem de l'audiència
Ens veiem uns fas de riure
Això vol dir
Que a Catalunya
Som diferents
Clar, sí, sí, no, no
Ni millors ni pitjors
Ni diferents
Ni diferents
Mai de la vida
Aquí, aquí, aquí
Sí, sí
Doncs el Dani Rovira va sortir
És un espectacle
Que no té res de particular
Em refereixo a nivell de decoració
És el sur
Arriba així amb la seva jaqueta
Estil Rubianes
Estil Rubianes
Sí, sí, sí, exacte
És aquesta línia
No té res més
Llavors hi ha un focus
El darrere sí que té una mena de pantalla
Que va utilitzar per 4 o 5 fotografies
Que va posar por ahí
Per certes coses
Llavors ell
Amb el seu taburet
La seva jaqueta
La seva ampolla d'aigua
I ja està
Minimalistes
Sí, sí, sí
I a més, el típic
El típic que fa
Bona nit, Barcelona
I tal
I clar, parlant català
I tal
Per guanyar-se el públic
Sou el millor públic
Que he tingut
Que hi ha a la meva vida
Exacte
Sou el millor públic d'Espanya
Anya, anya, anya
Com dient
A veure quin comentari faran
Aquí, clar
Aquesta idea d'Espanya
Clar, mira, i clar
I la gent va començar a riure
Dius, clar
D'on te vas
Diu, no
Jo no dic res
I jo no digo nada
A mi esto me pasó
Però això comença així
Però ja directament
I dius, no et dóna temps
Ja entra en faena
Al teatre municipal
De Girona
De Girona
Lo dijo bien
Va dir Girona
Va dir Girona
I clar
I vaig dir això
Vaig veure un senyor
Que estava al davant
Assegut i tal
Que mirava
No, no, no
Estava sentado
I li dije
El mejor teatro de España
I de golpe
Vaig a dar un ictus
I se muere
Però què vas dir
Hola
Però així a sac
Vull dir
Allò que dius
No té
Justament hem parlat
Aquest tema anteriorment
Vull dir
I dius
Què ha passat aquí
Clar, vull dir
I així comença
I vinga
A repartir llenya
A tot Déu
Evidentment
A els burbons
A tothom
És un tio que és
Afensor dels animals
Es va carregar
Aquelles persones
Que tenen gossos
Que li diuen
Que són muy listos
Però com va ser
Tu perro listo
S'acaba de comer-se
Un mojón con pelos
Clar
Que dius
Com va ser
Que dius
Aquestes coses
Aquestes bestieses
Vull dir
A mi això
Em fot uns fars de riure
Amb aquestes coses
Perquè em sembla
Putantíssim
I perdoneu
Si algú ens escolta
Com estem a una
De les 9 o les 10
Estan dormint
Parlava de pollas
I de xochos
Amb una tranquil·litat absoluta
És a dir
Amb una cosa
A més
A vegades
Esos comentaris
Que deies
Bueno
A ver
Rallan
Al masclisme
Semblava el sargento de hierro
Sí, sí, sí
Clar
Perquè jo no entiendo
Allà en mi casa
Con toda mi hermana
Mi prima
Película de Huck Jackman
Ostres
I el parquet
Torre esbaladizo
De golpe
Clar
Perdona
Clar
I jo
I jo
I jo
I jo
I jo
I jo
I jo
I jo
I jo
I jo
I jo
Però la gent
A tothom
Era com una bola
Una bola
Una bola
I mi perro
Que tinc un perro
Que se llama
Rufo
y tal. Llega el perro
en el comedor, mi padre, mi prima.
Estoy explicando això perquè va, yo de que va, porque es un monólog,
¿no? Y ya, es que es un millor explicar.
Mi padre, mi prima, no sé qué.
Y mi prima dice, te juro que tengo
una prima monja. Te lo digo en serio.
Hablando del celibato, como el que no quiere la cosa,
y llega mi perro, Rulfo.
Allí, pux, ¿no?
Se acerca, se pone en medio a mirar,
nos mira a todos, fijamente,
y lo apareció ahí frente a la mímica, ¿no?
Te imaginas al Rulfo.
Y entonces hace un movimiento que lo apareció ya es buscarle
para que no haya ningún punto ciego,
que lo podamos ver bien todos.
Se aseo,
baja la cabeza,
cataclum, cataclum, cataclum,
va a ser el cap
y es fa una autofalació allà al mig.
Mira, clar, la imatge
la dius, pero això va
comportar una controvérsia.
Y yo ahora lanzo la pregunta,
¿os gustaría llegar?
La gente partint-se de riure.
però és que va anar més enllà.
I la segona pregunta,
a ver, tu que has dicho que sí, seguro,
d'aquí enfrente,
clar, ya que es fot amb la gent i tal,
¿no?
¿Os avisaríais a vosotros mismos?
Clar.
Dius, home, yo soy vegano,
proteína para mi cuerpo otra vez.
Mira, yo pensaba,
dic, tio,
pero absolutamente escatològic,
puta,
clar, diu,
i això és que, clar,
imagina't,
i això era un no parar,
una darrere de l'altra,
se metió com Messi.
Bueno, lo de Messi va ser,
no explicaré,
perquè ja és una bestiesa.
Es va comparar amb Hugh Jackman.
Clar,
si él es López,
no?
Jo soy súper López.
Clar,
i a partir d'aquí va començar
a fer unes coses,
bueno,
brutals,
no?
Vull dir,
ell va representar la cerimònia
dels Òscars,
amb una,
lo típico,
amb una pajarita,
amb un smoking i tal.
Jo també,
però la imatge que està amb els pantalons baixats,
que hi té un moment que es baixa els pantalons
amb una de les galles dels Goya,
no?,
que va fer i tal.
Vull dir,
fa unes comparatives brutals.
Hugh Jackman sortint de la platja,
que veia així,
supercatxes,
no?,
ell,
en la revista Lectures,
que lo pillaron ahí,
saliendo,
con la cara así,
todo el pelo pegado y tal,
vull dir,
és que és molt bo,
perquè fa aquestes comparatives
i genera tot un procés d'això,
i de tant en quant s'emprenyava a l'odi,
no?,
i s'emprenyava amb la gent,
no?,
llavors li cridava a un,
i llavors,
per això,
llavors al final...
que la gent vols dir-se al públic.
Sí,
el plat de conya.
Tu,
la del mòbil,
que no sé què,
perquè tenies el mòbil,
no,
no,
i l'altra criatura,
però estava allà,
no?,
i llavors hi ha un moment
que pregunta a la gent
sobre el tema de l'odi
i després fa tot un...
tota aquesta gent que ell odia,
no l'odia,
sinó que està fent
un plantejament contrari,
no?,
és a dir,
com l'admiro tant,
sento un odi sa
per aquesta gent,
perquè són gent que admiro,
i llavors a partir d'aquí
demana,
entre cometes,
perdó a tota aquesta gent,
i llavors canvia el discurs
i parla del riure,
del que això comporta
a la societat,
no?,
i una miqueta acaba
amb un petit conte,
no?,
una cosa molt petita,
perquè ell diu que explicava contes
quan començava amb aquest món,
que en contes de fer,
i diu,
i és un conte molt petit
que deia,
em vaig despertar,
me desperté,
y todos teníamos azúcar
en los labios,
y cuando salimos a la calle
nos besamos todos.
i va acabar així,
i va dir,
que maco,
clar,
és que te lo comes,
i dius,
però que bé,
tu,
va fer un rodolí
molt ben parit,
és a dir,
va ser els excessos
i la tendresa al final,
no?,
per això dius,
i com aguantar un monòleg
una hora i tres quarts,
sense descansar,
meravellós,
de debò,
la gent amb peu rendida,
jo,
absolutament,
molt bé,
per tant,
si torna una altra vegada,
mira,
ens apuntem i direm,
amb tot l'amor del món
anirem a veure odio,
jo tornaré,
home,
potser ho dir ja no,
perquè es veu que ja
està acabant portant un any
rodant-la,
no sé si anirem a algun lloc més,
però,
però a què seria Catalunya,
ja ho ha fet Catalunya
i ahir marxava,
però bé,
ja amb un altre que vingui.
Un altre espectacle nou.
Doncs vinga,
com l'he explicat,
una mica l'he matxacat,
cert,
però clar,
jo no la tornarem a veure,
per tant,
he fet un spoiler total.
Molt.
Vinga,
Rosa,
llibres,
eh?,
La illa dels tresors.
La illa dels tresors.
Sí,
és un llibre que,
bueno,
de fet,
segurament molta gent l'ha llegit,
perquè el regalaven a les biblioteques,
no sé què estaven commemorant,
no sé si 25 anys ja
de biblioteques públiques,
de les biblioteques de la Diputació,
i es veu que és un llibre per encàrrec,
d'acord?
Vull dir,
què vol dir?
És un llibre de contes,
i llavors cada conte
l'ha fet un autor o autora
diferent,
eh?
Jo m'imagino que els hi han dit,
va,
penseu un conte
sobre una,
que hagi,
bueno,
una biblioteca de protagonista,
que passi en una biblioteca
o algú que va a una biblioteca,
o que,
bueno,
és igual,
o experiències vostres,
o el que sigui,
no?
I,
bueno,
doncs els resultats són 15 contes
molt distrets,
estan molt macos,
ja de tot tipus,
no?
Vull dir que no tots
tampoc m'han agradat tant,
no?
Però,
bueno,
són interessants,
mira,
tenen des de contes
de la Maria Barbal,
Sebastià Banassà,
Xavier Vox,
David Sirissi,
Najat,
el H.M.
Aquesta periodista
escriu al periòdico,
té articles sobre feminisme,
sobretot Najat.
No ho coneixo,
Gironet també,
el Pau Joan Hernández,
el Francesc Miralles,
que tenen un conte
sobre la biblioteca,
que també està molt xulo,
la Núria Pradas,
Llucia Ramis,
Albert Sánchez Pinyol.
Vale.
Doni,
l'Albert Sánchez Pinyol
fa un conte
que el que fa és futurista
i parla d'una biblioteca,
d'un nen net
que parla amb el seu avi
i està en posició
en un futur,
no?
I hi ha Matxín,
que és una miqueta
com el que ho sap tot,
no?
qui coneix tota la veritat
i tota la cultura
i tal.
I el nano,
doncs,
averigua
que és que la gent,
doncs,
agafava llibres
en prestes
de les biblioteques
i això,
doncs,
és bo que no estava bé
perquè,
clar,
llavors es carreguen
el que és la vida
dels autors,
no?
Ah.
Clar,
això està claríssim
que és una crítica directa
de l'Albert Sánchez Pinyol
al tema
que des de les biblioteques
prestin llibres
de forma totalment gratuïta
sense cobrar res
i sense pagar
cap cànon tampoc
als autors.
Clar.
Bé,
aquí està la polèmica
servida,
eh,
a partir d'aquí ja.
No sé,
jo una mica la imatge
que tenim tots
de les biblioteques
que pots anar-hi,
doncs,
això tranquil·lament,
agafar un llibre,
dos llibres,
tres llibres,
pel·lícules de...
o DVDs
o CDs
o música,
doncs,
bé,
ell això ho critica,
no?
Després hi ha un altre...
Les editorials ho envien.
Són les editorials
com a tal,
envien el llibre gratuitament.
La veritat és que no sé com funciona.
Tampoc no ho compra la Diputació.
No, no, no.
D'entrada,
les biblioteques són...
Bé,
ara poden ser biblioteques municipals,
però la lliuria,
la xarxa que tenim aquí
a la comarca
són de Diputació.
Però s'entrega,
ho dona la lliuria.
Sí,
per fi,
ara ja no accepten ni donacions.
No,
donacions no accepten,
abans sí.
Abans sí,
de res.
Sí,
o sigui,
que siguin llibres molt importants
i que puguin ser per biblioteques
de Catalunya
o així tipus incunables
o coses d'aquestes.
Però,
és com les discogràfiques
a les ràdios,
abans ho feien,
portaven a l'NDP sencer.
Perdona,
i l'autor,
deu cobrar alguna cosa,
esclar,
si ho envia?
Bueno,
en teoria,
si no el compren
i no hi ha un diner,
en aquest cas,
no cobra res.
Ella té un contracte
amb l'editorial.
Saps què vull dir?
Vull dir,
per aquest llibre
que són 17 euros,
el percentatge no li donarà res
perquè ells l'han regalat.
Únicament quan és una venda.
Exacte.
L'editorial ha fet una inversió
amb el que és la impressió,
que això té un cost
per unitat.
Llavors,
és el que ell regala
com a tal a les biblioteques.
Digues,
perdona, Rosa.
No, no, no,
doncs ja està,
que és a l'atenció
perquè ell li fa aquesta crítica,
no?
Ja dic,
li fot imaginació
perquè a Sánchez Pinyol
l'imaginació no té
i ho fa d'aquesta manera,
no?
Com si fos,
però si jo un món futurista
i el nano no s'explica
com és que hi havia un temps,
no?
Fa segles a la Terra
que els llibres
es prestaven
i no es pagava res
a la persona
que els havia escrit,
no?
és la nota una miqueta així,
no?
No sé,
queda molt estrany
aquest conte,
a mi no m'ha acabat
d'enganxar,
no,
no.
També hi ha una altra
de la Care Santos,
una altra del Mario Serra,
la Sílvia Soler
i la Colla Valls,
d'acord?
Déu-n'hi-do.
A mi,
bueno,
ja et dic,
a part d'aquests,
per exemple,
tots fan una mica
de reflexió,
no?
Per exemple,
la Maria Barbal,
en el seu conte
que es titula
Clarianas,
parla d'una nena
que va a la biblioteca,
és petita,
i al principi
l'acompanya el seu pare,
llavors la deixa a la porta,
ella entra,
agafa els llibres
i després el pare
la recull,
fins que ja arriba un moment
que ella va sola,
no?
I després ella ho recorda
de gran,
que és una gran lectora,
no?
I recorda aquell moment
de quan ella es va enganxar
a la lectura,
no?
I que el pare
l'acompanyava i tal.
Per exemple,
ella el llibre que agafava
és el llibre de la jungla,
i clar,
hi ha lectures
per cada edat,
no?
Clar.
I parlar d'aquell mogli
podria ser,
doncs,
el símbol actual
del refugiat,
no?
Del que seria avui dia
també un refugiat,
una persona que no té res a veure
i allà doncs li acullen
doncs els animals,
no?
Acullen a un ser humà,
no?
Doncs imagina,
no?
És molt,
m'acullen a unes reflexions
molt xules.
Per exemple,
també l'obra del
coronel Durana,
aquest és del
del coronel Durana,
és del Pau Joan Hernández,
també parla,
per exemple,
de l'òpera
Ipaghiacci,
una mica polèmica,
perquè clar,
se veu que al final
acaben matant
un crim passional,
el que es deia,
un crim passional,
que avui dia es diria
un crim masclista,
no?
Sí,
sí,
sí.
Doncs també es fa una mica
una reflexió sobre això.
El conte de la biblioteca
és molt maco també,
perquè aquest conte,
aquest és el Francesc Miralles,
és un noi que està en un autobús,
està viatjant,
i, bueno,
hi ha una noia també,
no es coneixen,
i, no sé,
arriba un moment
que hi ha una mica
de discussió,
ara no me'n recordo
per què,
perquè és que fa dies
que ho he llegit
i ara intento recordar-ho tots.
Total,
el que sé és que
ell va aixer també
de l'autobús
i va parar
en un poble així
molt estrany
i després resulta
que és un poble
imaginari també,
vull dir que no existeix,
és com una altra dimensió,
no?
Com Bricadón,
i va a parar,
sí, sí,
avui sí,
i llavors va a parar
que resulta
que és com una biblioteca
també,
però clar,
ja no hi ha ningú més,
només està ell,
aquella noia també,
que ve a ser
com una bibliotecària,
no sé,
tot així molt
de somnis,
no?
Molt oníric,
com a surrealista,
però que no pot sortir
d'aquell somni tampoc,
ell no pot anar
a tornar a carretera
a agafar un altre autobús,
et creu una mica d'angoixa
i dius,
ostres,
que situació,
no?
Bueno,
cadascú posa això
s'ha imaginat un conte
a partir d'aquesta situació.
Al més així,
romàntic,
no perquè hi hagi
una història d'amor,
sinó perquè la Sílvia Soler,
ja com escriu ella,
tenia aquella novel·la
que era,
ai,
les nits d'agost,
o una cosa així,
era que passaven
a les nits de Sant Joan
sempre,
i ho anava retratant
cada any,
doncs amb la família
com celebraven Sant Joan
allà al Jari de casa
i tal,
no?
Doncs ve a ser una miqueta
això també,
així en pla,
no?
Doncs romàntic d'ideal,
no?
D'allà,
bo, no?
De Bonomia,
no?
I per mi,
el més divertit,
el que m'ha agradat més
és el de Mario Serra,
a Biblioteca Oral,
que és una expedició,
clar,
no saps si és veritat
o és una ficció,
no?
Una expedició
que van fer a Maputo
amb uns periodistes
i amb una gent
d'allà del país
que els guiava
per fer una mica
un reportatge
sobre la gent
que viu
de les escombraries,
de les quantitats
de...
com es diu?
un basurero,
ara no me'n recordo.
Una deixelleria.
Una deixelleria.
Sí,
però en pla,
allà,
aquelles muntanyes...
Un abocador.
Exacte,
això,
els abocadors
aquells tan enormes
que hi ha
que allà són
els països
de...
Sí,
que viuen d'això.
Hi ha gent que...
Esportem la porqueria
en aquests països,
no?
Doncs hi ha com un altre
sud...
Bueno,
sud món,
un altre,
no sud món,
un altre...
Hi ha unes persones
que viuen d'això
també,
no?
Sí,
clar.
I llavors ells van a fer
aquest reportatge,
no?
A més hi ha fotografies,
hi ha càmeres de fotografies
i tal,
i clar,
es troben que hi ha gent
allà que,
clar,
és que viuen d'això,
no?
I se'ls enfronten
d'alguna manera,
no?
I passen un moment
així una mica de por
i tal,
però bueno,
al final,
menys o menys
poden sortir bé
i hi ha una noia,
bueno,
hi ha de les pròpies noies
que estan allà,
el que diem abans,
no?
I sí que poden sortir
bé del tema,
però la història
és molt maca
i és molt interessant
també.
És un llibre senzillet
d'aquests que dius
per tenir-lo a la tauleta de nit
i anar llegint un conte
són curtets
i és interessant,
no?,
aquest exercici
perquè és molt maco,
et deixa molt bona sensació
al cos,
llegir-te contes
allò a la nit i tal,
va molt bé,
allò,
sí,
sí,
i com cadascú
ha pensat una història diferent
sobre un tema
d'una biblioteca,
cadascú com ha pensat
i com ho ha fet,
no?
Bueno,
està bé,
ja et dic,
ho regalen a les biblioteques
de la Diputació de Barcelona
de la xarxa.
Fantàstic,
a veure si repinyem algun,
millor dit.
Si no,
doncs ja us el deixo.
Fantàstic,
molt bé,
David,
dos llibres que tenim,
digues.
Diu que ja l'he llegit,
doncs ja està.
Ah,
vale,
vale.
Sí,
no,
ja us estava dient,
sí,
no,
ara,
sí.
No,
és que estigui llegint
quatre coses a la vegada,
jo ara sense no tinc ja més.
Vale.
David,
parlem d'Elevación
i de la Tierra Errante
també després.
Doncs feia temps
que no em llegia
un llibre
de Stephen King
i m'ha sorprès,
m'ha sorprès
perquè és un llibre
curtet,
no és massa llarg.
i normalment
ho són,
no?
Sí,
home,
si mires el It,
allò és horrorós.
Sí,
sí,
és horrorós.
I són,
home,
per exemple,
la cementeria d'animals
tampoc és massa llarg
i és potser
de lo millor que té ell.
No fa massa
me'l vaig rellegir
i està prou bé.
Sí,
sí,
està bé,
però és el milloret aquest.
Però darrerament,
ara feia anys
que no llegia,
potser em vaig saturar
una mica
de Stephen King.
És que és un Stephen King
una miqueta retocat.
És quin?
Tira,
tira.
Aquest?
Tira,
tira,
jo crec que sí.
Vull dir que no és d'ell
l'autor?
Té 70 llargs,
no 80?
No,
no té tant.
Què vol dir?
No,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
però una persona,
no,
vull dir,
no,
però jo a una edat
hi fa 4 llibres a l'any
o 5 llibres a l'any,
és a dir,
és la bestiesa.
Ah,
el que comentàvem l'altre dia,
sí,
és que aquest any
ha sigut a l'Elevació,
ha sigut a l'Institut,
que són 640 pàgines,
ara m'ha arribat també un llibre
que també fa uns comptes,
amb un llibre,
és a dir,
amb un any,
és molt prolífic,
ni que tinguis 40.
No ho sabem,
no ho sé,
jo sempre poso el benefici
del dubte.
Sí,
sí,
t'explico una cosa,
comenta-ho i després ja et parlo.
Però em va sobtar,
vaig dir, va,
no tenia així,
vaig veure aquest,
dic, vinga va,
me'l llegeixo.
Bé,
ens parla d'un paio que
està separat,
que és dissenyador
gràfic.
Sí.
No,
fa aplicacions,
fa païnes web i coses així.
Viu,
evidentment,
l'entorn on Stephen King viu,
que és main,
em sembla,
perquè...
Sí, sí, main, main,
sempre molt per allà.
Sí, sí, sí,
perquè hi ha voltant
i és un paio que,
ostres,
té un problema,
és un paio així,
bé,
de mitja edat,
de grassonet,
alt,
tio sapat,
no?
Però que fa una colla de dies
que nota que va perdent pes.
I, clar,
això el preocupa.
Però això vaig pensar,
ostres,
com molta gent,
no?
No,
en aquest cas no.
Ell pesa el mateix
vestit
que despullat.
Pesa el mateix
que agafi una bola de ferro
que no l'agafi.
O sigui,
el seu pes és el mateix.
és com si tot el que ell agafa,
diguem-ho així,
li dona una certa ingravidesa
i una pèrdua de massa
i fa que tot pesi el mateix,
però ell,
si es puja la bàscula
i agafa,
jo què sé,
un sac de patates,
doncs si ell pesava abans
el sac de patates
50 quilos,
per dir alguna cosa,
amb el sac de patates
pesarà 50 quilos.
I s'ha acabat.
I s'ha acabat.
I, clar,
ostres,
això no té lògica,
no té lògica.
I viu aquí a la terra.
I viu aquí a la terra.
I viu aquí a la terra.
Sí, sí,
clar, viu aquí.
Salta a les lleis de la física
de totes,
totes.
A partir d'aquí,
doncs,
l'escriptor
ens envolta,
doncs,
de...
bé,
la seva relació
amb unes noves veïnes
que són lesbianes
i que han acabat
d'obrir un restaurant
al poble.
Mexicà.
Al poble.
Però, clar,
un poble,
a més ho indica,
no?
Votant,
majoritànicament votant
de Trump,
home,
doncs,
el restaurant
massa, massa èxit
no té.
Gairebé el Midwest
aquest americà
que està por ahí perdut
per les muntanyes,
clar, és...
A partir d'aquí,
la ment oberta
d'aquest home,
doncs,
fa que
que sigui capaç
de...
d'intentar guanyar-se...
Perquè hi ha una
de les dues noies
que és molt escarpa.
De ella manera.
És molt escarpa.
L'altra és més tímida,
però l'altra és molt escarpa.
Llavors,
ell mica en mica
intenta guanyar-se el...
bé,
el...
no, no,
o sigui,
l'amistat d'aquesta noia.
El tracte, no?
El tracte, sí,
com a mínim el tracte, no?
Sí, sí,
però fem pica i pala, eh?
Sí, sí,
perquè l'altre li va fotre
unes canyes...
Sí, sí, sí, sí.
Un lladre,
pobreta,
vull anar a l'altra,
bueno, ja, ja...
Molt bé,
però és que la manera
que està explicat el llibre,
ostres,
és molt amè.
No sé,
si és ell o no és ell,
m'és igual,
ho ha escrit molt bé.
Clar.
No, no,
t'hi ha que t'explico després això,
a veure què pot ser.
I a partir d'aquí,
doncs,
clar,
ell fa uns càlculs,
perquè ell cada dia
s'aprima,
doncs,
no sé...
mig quilo,
cada dia.
Cada dia mig quilo,
mig quilo,
mig quilo,
mig quilo.
I va amb progressió,
o sigui,
no és allò...
Però físicament no s'aprima.
No, no,
això és veritat.
Aparentment,
ell és la pinta d'un tio fondon,
segueix la mateixa espècie de físic.
És com si...
Pesa cada vegada menys.
No es transforma.
Sí, sí, sí.
No, no, no.
Està igual sent.
Físicament,
és l'aparença d'un paio,
igual,
com si pesés cent i pico quilos.
I, clar,
hi ha un moment
que es fa una cursa,
i hi presento.
Perquè, clar,
ell la força la té
com un paio
de cent i pico quilos.
Això no ho ha perdut.
Però en aquell moment
deu passar cinquanta o...
Perquè ho ha pesat cinquanta,
seixanta.
Clar,
i té un avantatge allà muscular brutal.
I, clar,
ningú,
quan el veuen que es presenta,
diu,
diu,
va,
un altre que li agafarà un atac d'acord.
Jo,
on vas amb aquesta panxa?
Clar,
amb una panxota així,
pom,
i, clar,
comença la cursa,
però una cursa dura.
I el paio,
doncs va fent,
pim, pam,
pim, pam.
Al principi, va,
queda dels dos últims
perquè
de què es tracta aquí?
Es tracta que
s'ha apostat
amb la
lesbiana
que si guanya ell
la convidarà,
acceptarà
una invitació seva
a que vinguin a dinar
a sopar a casa seva.
I, si no,
deixarà,
que comença el conflicte,
que deixarà que els seus gossos
de la noia aquesta
es caguin
per tot el seu jardí
i ell no dirà ningú.
Que s'anirà del conflicte.
Que s'anirà del conflicte.
I, clar,
és que no sé si explicar-ho.
Per què no?
Ah, no sé.
Per què no?
No sé.
Qui no vulgui sentir
que està prit
la sovieria.
Bueno, sí, sí, sí.
Tira,
jo vaig comentar
indiferentment
fins a un punt determinat.
Indiferentment,
indiferentment
del resultat
de la cursa,
ella va sopar
amb ell.
Amb la seva parella.
Amb la parella de la noia
i van sopar.
Sí, sí, van les dues
per estar a dos.
I a partir d'aquí
tot fa un gir
de 180 grups.
Sí, es fan supercol·legues.
Sí.
O sigui, teníem
més punts en comú.
Clar.
Sí, no le semblava.
I era una curassa.
I era una curassa.
Ella estava,
Rebeca,
però en sèrie de qüestions.
Sí, era una curassa.
I a partir d'aquí,
bé,
ell segueix perdent pes.
Clar.
I ahí lo dejo.
Jolín.
És una metàfora
tot el llibre, eh?
Sí, sí, sí.
Una metàfora.
A part,
encara no he pillat el que...
No, no, no.
El problema és que no.
Ja, ja.
Jo no,
a mi no sé.
No, no, no.
Que jo no hi vaig trobar
una explicació
del tot coherent, del tot.
Vull dir,
no sé quina base
ni empírica
ni real.
Bé, ell és un paio solitari.
Sí,
però jo no crec que vulgui
anar més enllà
que la...
És que en aquest aspecte
es fingués bastant bàsic, eh?
Vull dir,
em refereixo que, bueno,
és la cosa irreal...
Vull dir,
si surrealista
o irredent, no?
D'aquesta persona
acabi
en els mundos de llupi.
Elevança.
Clar.
De pura forma.
Clar, elevança
la feia cap, no?
Sí, sí.
Sí, podem parlar
de redempció,
podem parlar el que sigui,
però tampoc hi ha elements
de redempció en la vida
com per parlar
d'aquesta idea.
No sé si volguéssim
parlar d'una...
No, no ho pretén.
És una elevació,
ja està.
Hasta luego, Lucas!
Molt bé.
Pam, pam,
al final allò...
Servit està.
Molt bé.
Com fogo artificialito.
Molt bé.
No, l'únic que volia dir,
i ara es parla
de terra errante,
era això,
que bàsicament
el que últimament
hi ha un mosquetx,
és que clar,
aquest home té un fill
que es diu Joe Hill,
que és el que escriu també,
i la seva dona es diu Tabita.
Sí.
I també escriu.
Sí.
Llavors, aquí creiem
que podia haver...
Home, jo,
coneixem Stephen King,
amb aquesta línia,
és aquest home
sempre obre moltes carpetes.
Sí.
I aquí és molt lineal.
Sí.
Obre el que seria
això de les amigues,
el metge, no sé què,
però no sempre
t'obre grups i gent,
no sé què,
i no acaba les històries.
Sí.
I és això,
és com massa lineal,
és massa...
Que ve,
que ve tira...
És com els Mortadel
i Filemon Barruès de l'època.
Exacte.
Aquest dies que no l'havia fet
a l'Iganya.
Ah, això mateix.
Doncs una mica és al revés.
Aquí és com molt estilitzat
aquest Stephen King,
no?
Llavors, a mi és el que una mica...
I el Joel Hill va per aquí.
Alguna cosa que he dit
del Joel Hill
és més directe.
És més...
Això és el fill
que li ha muntat,
o no,
o potser quatre negres,
amb el recepte...
Ell marca les pautes...
Ah, llavors marca les pautes.
Podria ser.
Pot ser, pot ser,
no ho sé.
Jo ara m'estic llegint
i ara ja sé si és amb el tema
i acabem l'Institut,
que és un altre
que té escrit aquest home,
que són 640 pàgines,
que va per un tema...
Aquesta no més Stephen King.
Esteem a la mateixa,
està molt bé,
parla una mica de telequinesi,
coses d'aquestes,
una miqueta també,
allò que aquestes coses
una miqueta d'altre espai,
telepatia, telequinesi...
I a partir d'aquí
ja veuré el que passa,
però també està molt ben encarrilat tot.
Per cert.
Llavors és això.
Faig un parènticament
abans de parlar de la Tierra Rante,
molt curt, molt curt.
Sí.
No us atreviu a llegir
la Taranyina,
del Jaume Cabré.
Oh!
Ai, no, és que ja me'n ja me'n cabré.
Tens, ja.
Ostres, Pedrín.
Quin llibre més...
Ai, em perdó, eh?
Du lent.
Ja pot ser.
Va, no?
A mi se m'acabarà amagant.
Un dia vaig dir alguna cosa,
no sé, aquest o un altre,
i buf.
Jo ho he llegit.
Això que és?
Sí, sí, sí.
Horrorós.
Horrorós, potser, potser.
Ja entén.
Hi ha unes literatures últimament
que dius, hòstia...
Ostres, em vaig quedar parat,
no havia llegit res,
i vaig dir, no pot ser.
Ja pot ser, eh?
Jo tinc mal record,
ja m'acabaré d'un llibre
de no sé què era,
algú històric,
i vaig començar a dir
que és això, fora.
Bueno.
Seguim.
La Tierra Rante.
La Tierra Rante.
Xi Xin Liu.
D'acord.
Xi Xin Liu.
És un escriptor xinès,
que, bé,
és especialista en ciència-ficció,
i ha escrit aquest llibre,
que és com el llibre de la Rosa,
doncs és una sèrie de contes,
d'acord?
Però tots de la ciència-ficció,
molt originals, per cert.
I tots d'ells, vaja.
Comença la Tierra Rante,
que és el primer conte,
que ens parla, doncs,
que es veu que els científics
tenen calculat,
avui dia se sap que el sol
d'aquí x milions d'anys,
molts milions d'anys,
s'inflarà,
perquè començarà a consumir altres...
L'hidrogen se li acabarà
i començarà a cremar heli,
després altres subproductes
d'aquesta cremació d'heli,
i tot,
i, doncs, es anirà inflant,
es anirà inflant, inflant, inflant,
i la seva infló, diguem-ho així,
ens abarcarà on està la Terra,
i quedarem tots...
La Terra quedarà rostida.
I això se sap que passarà,
i és cert.
Però amb el llibre aquest,
doncs,
juguen en què,
no sé,
el dos mil i pico,
dos mil cent i pico,
els calculen 400...
Això passarà d'aquí 400 anys.
I la Terra té 400 anys
per buscar-se la vida.
I què fer?
Clar, no poden...
És pel que diu el llibre.
No, jo crec que tot està molt estudiat,
o sigui, totes les dades que ens dona l'autor
estan totes comparades
amb dades científiques, no?
Perquè no dona la sensació que s'ho inventi.
No.
Llavors, clar,
dius que tots i que tots amb naus espaials,
no hi ha lugar i no pot ser.
Què fan?
Doncs converteixen la Terra
amb una naus espaials.
Això es diu la Terra Rante.
Li creen uns motors brutals.
Ostres.
Però d'11.000 metres d'alçada
a cada motor.
Sí, sí, sí.
Però en fan com 10.000,
clar, em mou tot un planeta.
I, doncs, això,
què fan?
Doncs la desplacen
de l'òrbita del Sol.
Clar.
Però t'ho explica
molt detalladament
tot el que passarà.
I automàticament
ja tenim més fred.
I, doncs,
l'expulsa.
No, i doncs,
la gent s'ha de viure a sota.
sota Terra
per conservar l'escalfor.
L'expulsa de l'òrbita
per fer un viatge
de 2.500 anys.
O sigui,
hi ha 100 generacions de gent
que patiran aquest viatge.
I per anar-la a insertar
en un altre Sol
que tindrà més vida,
més durada,
i que formi part
d'aquest sistema solar.
I a partir d'aquí
la Terra es torni a regenerar.
Perquè, clar,
el trajecte i l'expulsió
implica
uns cataclismes brutals
a la Terra.
Potser ens convé, això, no?
En aquests moments.
Bé,
estaria bé, no?
Un canvi.
I això és el primer conte.
Jo pensava que tot el llibre
seria la història aquesta
del trajecte.
No, no, no.
Perquè el segon conte
no té res a veure.
I el tercer i el quart.
ja, ja...
És a dir,
ens ho has explicat el primer,
només.
Jo ho he explicat el primer.
A partir d'aquí,
a qual més original.
Ja.
Més original.
Molt curiós.
Sempre partint de...
No, no, no, no.
No parteix de la primera història.
Són històries diferents
de la Terra.
una que si ens visiten
els extraterrestres,
una altra que ens visiten
uns déus,
una altra que la...
Per exemple,
l'exploració espaial
arriba un moment que diuen
bah, fem una cosa.
No hem vist mai
a l'interior de la Terra.
Fem una exploració
intraterrestre.
Amb naus,
amb naus
que avancen molt a poc a poc
perquè han de rascar roca
i magma i tot
i realment es dediquen a
visitar a l'interior de la Terra.
I?
Bé,
això.
Van trobar roques
i pedres i...
No, però estableixen...
Bé, troben coses interessants.
I així,
diferents llibres.
No et sabria...
Tinc una aquí.
He trobat una llista
d'una web que...
Del mateix reddit.
No, no,
d'un comentari que fan.
Sí, per exemple,
expliquen que arriba un moment
que la Xina,
doncs,
gairebé totes les històries
són xineses.
Doncs, d'un pallo
que es dedica...
que gairebé és un rodamont
i arriba a...
Però té un ingran invent
i ningú li fot cas
fins que arriba un moment
que, ostres,
algú li fa cas.
I, per tant,
que amb gràcies a aquest invent
poden construir
un reflector solar brutal
de 30.000 quilòmetres
quadrats
a una òrbita de la Terra
per donar més sol
o provocar tormentes
i, llavors,
t'explica la vida
d'aquesta gent
com acaben sent
mecànics
d'aquest...
Del planeta Terra.
No, no,
del planeta Terra,
no,
d'aquest reflector
que està a l'òrbita
i així t'explica històries.
És que...
no ho sé,
està molt bé.
Està molt bé.
Bueno,
jo el recomano, eh?
O una altra.
Per exemple,
aquest ja és l'últim.
Es diu l'Era Micro.
És el típic...
O sigui,
l'home ha enviat
diferents exploradors
espaials
a l'espai infinit,
no?
I allà,
a veure si troben
altres civilitzacions,
o que sigui, no?
I a cap de molts anys
i milers d'anys,
perquè, clar,
amb la teoria
de la relativitat,
quan tu t'aproximes
a l'obligat de la llum,
diguem-ho així,
i per tu el temps
passa diferent
en relació a la Terra,
no?
I quan per tu,
per exemple,
han passat,
jo què sé,
30 anys,
però a la Terra
han passat milers
i milers d'anys.
I quan torna,
ostres,
està tot buit.
Sí,
n'hi ha res.
N'hi ha ningú.
Però resulta que no,
resulta que la humanitat
ha evolucionat,
com vam veure
que els recursos
s'acabaven,
van dir,
no,
ens hem de miniteoritzar
i ens hem de tornar
micros,
petitons,
de tamany microscopi,
com una bactèria.
i donarem.
perquè així els recursos
donaran de més
i quan arriba allà
se n'adona
que la civilització,
una ciutat,
és com la palma
d'una mà,
per exemple,
no?
Sí, sí.
Ostres,
i a la punta d'una agulla
hi ha cap milers
de personetes
i només mitjançant
la tecnologia
d'aquesta gent
ell es pot comunicar
amb ells,
no?
Per ell és el...
Clar,
ell s'acosta
a la cúpula
que estan clavades
a terra
com bombolles
grosses.
Clar,
és tota una cúpula
d'una ciutat,
però una ciutat brutal,
com pugui ser Nova York,
una cosa d'aquestes.
Amb un tís,
imagina't.
Clar,
i ell que diu,
clar,
al final entra en un raonament
i diu,
sí, sí,
això és el que la terra,
això és l'evolució
que ha de seguir
i ell portava,
ella la nau portava
embrions humans
per recolonitzar.
Arriba a una conclusió
amb tot allò.
Molt bé,
però és interessant això,
eh?
No,
està molt bé.
De llegir
alguna cosa diferent també,
que a vegades...
Sí, sí, sí,
està bé.
Cinema,
Jaume.
Colonitzar la terra.
Colonitzar la terra,
sí, sí.
Comencem amb el cinema.
Com el Joel.
Legado en los...
Ui, ui, ui.
A ver dónde vamos a ir.
Legado en los huesos,
la segona part
del Guardián Invisible.
És tot la història
del que heu parlat.
Clar, sí, sí,
no té res a veure.
Bé, suposo que...
Sí, que vosaltres...
És que jo ja havia escoltat
i avui quan he vist
la pel·lícula aquesta
i vaig a veure
què és això,
perquè...
és que no tenia ni idea,
no?
La veritat és que
m'ha sorprès molt
perquè la pel·lícula
té un ritme molt bo,
sempre van passant coses,
no?
I encara que no estigui
molt ben fet
i probablement,
si la veieu vosaltres
us trobareu...
I jo m'he llegit els llibres.
Val, tu has llegit els llibres.
Sí, sí, sí.
I llavors, doncs,
parla de tot el que
ens ha acompanyat
a l'estat espanyol,
concretament en aquesta part
de Navarra,
eh?
Amb riguades i tal,
no ho sé,
ja he llegit el segon,
ja l'heu llegit aquest llibre.
Sí, sí, sí,
però bueno, sí, sí,
tira, tira,
cap problema,
no tallis.
Total,
que m'ho he passat bé
perquè
m'he assabentat
de coses
que diríem
que des del propi poder
es té molta cura
que no se sàpiguen,
no?
i una part
de la pel·lícula
és precisament
sobre el que és
la d'això,
l'Opus Dei,
la seva organització,
què representa,
què persegueixen,
com s'expliquen
i la veritat
és que, bueno,
que acaben
trobant un punt
molt interessant.
Ara queda
la tercera part.
La tercera part,
no?
Queda...
I el quart llibre
és una preqüela
de les històries.
Sí, sí.
El que passa
és que
el que
el que està
molt bé
aquesta noia
és de la manera
que com a
com a inspectora,
no?
Com a inspectora,
sí, sí.
Doncs va descobrint
diferents coses
de la pròpia família.
Això està molt bé, eh?
Aquesta és la part
més interessant del llibre,
com remou
les pistes
una miqueta...
És una família
que té la marit.
Sí, sí, sí.
Deja-lo ser, eh?
Tu has vist la primera?
No.
Que jo recordi, no.
Mira, avui la fan
per la tele.
Ja, ja,
igual...
Ah, però la tres...
Ja, ja,
jo li faig veure
una pel·lícula així
i...
No, no és de bruixa.
Bueno, jo crec que no...
Bueno, jo és que he vist
el trailer, però no...
Ho provaré, ho provaré, val.
No, el que passa és que...
Digues, digues, perdona.
No.
I llavors,
el que m'ha agafat
de la pel·lícula
precisament
és tota aquesta història
que seria
una reflexió
sobre les nostres
les nostres pròpies arrels,
no?
Arrels, eh?
Vull dir,
sí, sí, sí.
I això crec que és
molt, molt interessant, no?
I bueno, vull dir...
Encara que hi ha una part
lleugerament,
no sé si és el segon
o me'recordo,
màgica, és a dir,
màgica atàvica, no?
D'aquella zona en concret, no?
Del que seria...
Esotèrica.
Esotèrica.
Aquesta banda una miqueta de...
Home, ja la seqüència
està molt bé
quan la mare
va, doncs,
a eliminar
el nadó
d'ella,
que ha tingut ella.
Allò està molt ben fet, eh?
Vull dir, trobo
allà al mig de la selva aquella
amb una mena de gruta
amb el psiquiatre aquell
o digue-li el que vulguis,
perquè aquí no li pots posar
noms normals.
No, no.
Desacredícades a tot una...
Tot un col·lectiu.
Exacte.
Un col·lecció.
Sí, sí.
Ràpidament, vull dir.
Sí, oi?
És una cosa que...
Els personatges són...
Són el tanto.
Són potents.
Sí, sí.
Però has d'anar en compte
i trobo que al final
de la pel·lícula
dius,
caram, nena,
com has estat superant tu
tots els inconvenients
que has tingut, no?
Perquè, veritablement,
això és superar els inconvenients, no?
Clar.
És com les famílies aquelles
que el pare era el tacanyo, no?
Que això s'ho expliquen moltes vegades, no?
Sí.
sobretot catalans, no?
Que de l'home
com alçada del bató.
Això, vull dir que passava, no?
I llavors dius, caram,
ara m'explico per què
tenim aquesta real tacanyota, eh?
I tal.
Sí, sí.
Véem aquesta idea.
Està molt bé.
A mi m'interessant molt, la veritat, eh?
Vull dir, m'ho he passat molt bé.
M'ha de dir almenys
que a algú li hagi agradat.
No, no, no.
No, però...
Reconec que hi ha vegades
que et desorienta,
no sé, eh?
Perquè va molt ràpid a canviar.
Sí.
Hi ha tres o quatre
històries paral·leles, no?
I de vegades dius
aquesta quina és ara, no?
Saps?
Però no, no.
Al final m'he aclarit, eh?
Jo no sé si és el mateix director
de la primera pel·lícula,
però el que sigui és que les crítiques
són millors.
I a més, aquesta vegada
estem en horàries
i una sèrie de gent, no?
Que està donant empaque.
Hi ha un parell de personatges
que donen més empaque
que no pas els personatges...
Personatges, vull dir,
que no són tan coneguts,
els principals
de la Guàrdia Invisible.
Per tant, aquí sembla
que hi ha un treball més d'actors.
Jo és que fa poc la vaig veure.
I et dic,
si molta gent l'hauria criticat molt.
Deia que, per exemple,
la Guàrdia Invisible
que semblava és que,
sobretot,
quan deien els diàlegs,
és que ho estiguéssim llegint-los.
Sí, sí, sí, tal qual.
Una sensació com de...
La crítica més gran és aquesta.
D'automatisme.
Sí, és que ho estiguéssim davant.
D'automatisme.
Sí, que ho estiguéssim a teleprompter
i ta, ta, ta, ta, ta.
I comença a dir els prototípics
analitzats, no sé què,
no sé quant.
Hi ha uns diàlegs com el robot.
Això no és...
Això és el primer que em van dir
d'una crítica o sigui que m'ho ha dit,
que va dir,
és que semblen robots,
però semblen que estiguin llegint
el teleprompter,
allò, la cosa aquella.
Jo us vaig a dir,
ostres, l'actriu aquesta no,
acostuma a ser bastant...
No, exacte,
l'actriu, no?
La mertatura.
La mertatura,
és una tia bastant bona.
Dic, però el canvi aquí
la vaig veure com molt encasillada,
molt, no sé...
Aquí és un poc el tema director.
El primer director segur que és aquest
de 3 metros bajo el cielo,
aquelles pel·lícules
de Pagafantas,
és aquesta cosa una miqueta
d'aquestes primeres pel·lícules
que eren així del Mario Casas i tal,
que eren pel·lícules panoses.
I em va cridar a la tensió.
Dic, hòstia,
aquest tio dirigirà aquesta pel·lícula
amb aquesta foscor i aquesta cosa?
Podem saber qui és el realitzador?
Sí, sí,
que el David ho busqui
i...
Has de comentar alguna cosa més?
No.
No?
Bueno,
ha estat molt bé.
Fantàstic.
Molt fosca, eh, també.
Sí, sí, sí,
és allò,
aquelles imatges,
sí, jo t'ho imagino.
Fosca,
gairebé no veus res a vegades.
Rosa,
El viento nos llevará.
Sí, ja està.
No, ràpidament.
Sí, sí, sí.
És una pel·lícula
de la Basquiat,
que està a mi.
El David també,
que s'ha parlat de paràsitos.
Sí, no, no, no,
tranquila,
és fes, hi ha temps.
És una pel·lícula
de l'any 1999,
que d'alguna manera
aquí reprenia
una pel·lícula anterior
que es deia
A través de los olivos,
que era de l'any 94.
És una pel·lícula
molt poètica,
bàsicament és un poema visual
sobre la mort,
eh,
la mort amb M-O-R-P.
Sí.
D'acord?
Està,
bueno,
el festival de Venècia
va guanyar,
d'aquell any
va guanyar el premi
a la millor pel·lícula
i també el premi especial
del Jurat.
A veure,
està rodada l'Idam,
com les pel·lícules
del que ara està a mi,
o almenys com la majoria,
al Kurdistan,
a la zona del Kurdistan,
en un poble
que es diu
Siat-Daret.
Anda.
Sí,
i és molt curiós
perquè és un equip
de rodatge
o un equip
de fotografia,
o sigui,
que vol anar a filmar
una cerimònia
que es fa
en aquests pobles
quan hi ha una mort,
no?
Sí.
La cerimònia que es fa.
I llavors van,
perquè clar,
saben que hi ha una senyora,
una persona gran,
una iaiaia,
que està de 100,
de més de 100 anys,
que està allà mal altona
i que ja no menja
i que ja,
és probable que mori,
clar,
ja estan,
i llavors ells van allà,
se llogen allà
en una casa
i clar,
veus tota la manera
de viure
d'aquella gent,
no?
Aquella tranquil·litat,
aquella plàzidesa,
aquell que tot funciona,
que tots són necessaris,
que la gent es coneix,
que s'ajuda,
que vols que parlen
amb respecte,
no és que sigui
tampoc idílic,
que ells tenen
els seus problemes,
faltaria més,
no?
però el paisatge
acompanya moltíssim,
és un paisatge preciós,
unes muntanyetes així,
uns turonets així,
molt macos,
amb molt de cereal,
que tots tenen ramats,
el que ja són ramats
d'ovelles,
de cabres,
no hi ha un altre,
mira per exemple,
gallines sí que veus
algunes gallines,
per exemple,
vaques,
no ho veus,
són bàsicament
això és cabres,
ovelles,
i la gent viu,
això és una població rural,
de camp,
de viure,
posa això,
de recollir el cereal,
de rentar-se un matx,
i després pots tenir llet,
poder fer pa,
i una vida senzilla,
una vida simple,
si m'apures,
ideal,
però és un sistema
que funciona,
és una miqueta
una reivindicació
dels valors,
també del ser humà
i de l'origen de tot.
No seran mai rics,
però sí que seran feliços.
Però seran feliços,
efectivament,
a més és una zona molt rica,
és que en agricultura
i en paisatge
és una zona molt rica,
la gent viu bé,
vull dir que no passa
en necessitat.
Aquesta no la hi ha estat,
molt bé.
És molt maca.
Sí que l'he vist,
jo fa temps,
si la vull recordar.
Aquesta l'he agafat
de la biblioteca,
però jo sé que fa anys
que l'havia vista
i m'havia agradat molt
i a la biblioteca de Sant Vicenç
feia una miqueta
una exposició,
vull dir,
exposició,
un recull de pel·lícules
iranianes
i m'ha fet gràcia
i m'ha fet gràcia
i m'ha fet gràcia
tornar-la a veure.
i llavors,
i llavors amb el de BD que tens
a les biblioteques
veu un documental,
uns extras,
que aquest documental
està molt bé,
es diu
The Art of Living,
l'arte de la vida,
de viure,
i és una entrevista
que li fan
amb a la Basquiat Rostami
i algunes persones
que han treballat
amb ell
a la producció
o perquè una mica
ho el comparen,
un disc de cinema,
i dura quasi una oreta
també
i està superbé
aquest documental.
Perquè et dona una visió
del propi autor
que a vegades
et queda escurt
quan no facis un cineclub
amb una persona
com a tal
va bé aquests extras
que et donen informació
amb aquests documentals
previs.
Sí, sí, sí.
De fet,
és un poema
però algun altre dia
ja ho l'he dit.
D'acord.
Per què surt
aquí, no?
Del viento
nos llevará
que és un poema
d'un poeta
que es diu
Foruc Ferroczat
i bueno,
que al final acaba així
el viento
nos llevará.
viurem, viurem bé.
Una cosa,
parlem de lo que és
i si ens dona temps
al final.
Si ens dona temps
unes jaixos.
Vale, vale, perfecta.
Què, l'has trobat?
David.
L'he trobat.
És el mateix realitzador
que el Guardián Invisió.
És el mateix?
Sí, el Fernando González Molina.
Va dirigir també
Palmeras en la nieve.
Oi, oi, oi, oi, oi.
Bienvenidos al Lolita.
Tengo ganas de ti,
Mario Casas.
Ara sí que veig.
A tres metros
bajo el cielo, no?
No sé com es diu això.
El barco,
tres metros sobre el cielo,
Mario Casas,
Fuga de Cerebros,
Mario Casas
i Los Hombres de Paco
també va dirigir.
Buf.
És que és una cosa
molt justeta, eh?
És molt justeta.
Ah, i espera't,
que està fent una sèrie
que es diu Paraíso,
una sèrie,
i farà Ofrenda a la Tormenta
també l'any que ve.
Oh, Dios.
La tercera, no?
La tercera, sí.
Mare meva, bueno,
ja que està,
doncs mira, va tirant.
No ho sé, mira.
És la que ja...
Flaco favor.
Flaco favor,
que li han fet
perquè això agafa un bon director,
això agafa una mena,
o d'una cosa d'aquestes...
Jo entenc que
no és el mateix
trasladar un llibre
al cinema, eh?
Però, ostres,
és que es va menjar
trossos molt bé,
molt importants.
Sí, sí, sí.
El paper, per exemple,
que es fa el Francesc Orella,
a la primera.
Aquí també surt, eh?
Sí.
Ostres,
és un paper
molt més prominent
i vital,
fins i tot,
per la trama,
i aquí l'escapça,
però de base de bé.
potser aquí també
he tingut a veure
el guionista,
que no sé si és
el Guardian Invisible.
El guionista
em sembla que és
el...
Espera't.
M'encatges.
No, no,
ara no ho veuré.
No ho veuré.
Vaig veure.
Però, bueno.
L'última pel·lícula
de...
Vaig veure
el Lidlendès,
aquesta,
és totalment diferent.
Sí, sí, sí,
ho hem comentat.
Jo,
la semana que potser
parlarem d'aquesta també,
perquè jo la...
Sí,
tinc ganes de veure.
però són
tres hores i mitja,
és allò que dius,
i potser en parlem,
eh?
A veure si en tenim temps
i en parlem.
Sí,
és un genèric
amb la gent que
ho hagin vist.
David,
tens set minuts
per parlar de Paràsitos,
perquè deixarem un minut
perquè llegi el poema,
i ens acompanyarem
i ens acompanyarem,
bueno,
set,
vuit màxim.
Ostres.
Per on comences?
Doncs no ho sé.
Mira,
començaré pel final.
Ole.
Hi ha un...
Al final,
allò és una orgia.
Sí.
I no diré de què,
però és una orgia.
És una orgia,
però no és sexual.
No, no, no.
Snop,
quan ha dit no,
es diré de què,
ja s'entén.
Hi ha un acte final,
hi ha un acte final
que hi ha un acte de...
Com us diu això?
De classisme.
Sí,
de classisme,
de dir,
hòstia,
fàstic,
no?
Que tots,
o molts,
pensen,
m'acaba un 19,
jo estic allà
i faig el mateix.
Sí, sí,
podria ser.
Per dir,
hòstia,
quin paio,
quin individu,
per mi és la...
Allò és el kit de la pel·lícula,
no?
És com l'habilitat
d'uns desclassats,
perquè els protagonistes,
la família protagonista,
els paràsits d'enguixi,
són uns desclassats.
Bueno, bueno,
això de desclassats,
parlem-ne, eh?
Vull dir,
perquè avui es va situant...
Sí, sí, sí, clar.
Però d'alguna forma,
des de la perspectiva...
Sí, però on viuen,
com es remouen allà,
és una sensació.
Si són paràsits,
és que s'estan intentant
parasitar algú.
Viure en un soterrani.
Tu només pots parasitar algú
que té uns recursos
que tu no tens.
Això està claríssim.
Llavors,
aquest algú,
diguem-ho així,
és un paio
que està per sobre
del bé, del mal,
i tot.
Ostres,
amb un concepte moral
molt bèstia,
no?
Parles del senyor
de la casa?
Del senyor de la casa.
Vale, vale, vale.
I llavors,
el fet del detall
d'haver unes calces
a dintre del cotxe,
ja...
Ostres,
el tio ho agafa
gairebé amb el boli,
no?
Així com dient...
Un altre, ostres,
agafa les calces
i...
Hòstia,
no, no,
el tio agafa amb el boli,
com que hagués trobat allò
un...
algú infectant.
que no es pot tocar.
No es pot tocar, no?
Perquè les seves mans sagrades
allò s'infectarien, no?
I que fa un o l'altre, no?
I clar,
el primer que mira
és agafar les calces
i mira el xófer
i diu,
hòstia,
tu et dediques a portar
nenes aquí al cotxe,
tío.
L'acusa de...
Clar.
Sospita.
Això tot ve donat
per una trama
de la família aquesta
que es dedica...
Oi,
és una família
que està habituada,
està habituada
a aprofitar
tot allò
que la gent no...
o se'n descuida
o no...
No em fa cas.
O no em fa cas
i doncs aquesta gent
diu d'això,
de...
de...
del que els altres
no aprofiten,
ells ho aprofiten
i li treuen un profit
i fins a aquest punt penses,
ostres,
doncs està bé això.
No,
per què no?
Escolta,
és un modus vivendi
doncs legítim.
Clar,
fins que al punt que,
clar,
ostres,
treballen un xollo.
Un xollo
quan un dels de la família
entra a treballar
de...
Professor.
De professor d'anglès
perquè un amic seu
no pot
amb aquesta família
i, clar,
allà
les portes s'obren.
Família amb molta pasta, eh?
Una família
però podrida, pasta.
Bueno, podrida
gràcies a ell
perquè ell és un directiu
d'aquests que
sembla que fa molt
i sembla que no fa res
però, bueno,
però és igual,
guanya una pasta
indecent, no?
Sí.
i la...
Ostres,
també de la marinera, eh?
Com deixa el paper
de la...
De la...
De la dona.
De la cònjuga
de l'home rica, no?
Sí, bueno.
Perquè és una...
És una...
una burgessada
Totalment.
que no té ofici ni benefici
i...
Està a casa
i es dedica...
La dona Florero.
Ah, exacte.
Sí, dona Florero
perquè no sap ni portar la casa.
No la sap ni portar.
No ho necessita, no ho necessita.
Necessita una cohorte
de xatxos i de xatxes.
No ho necessita.
Ja té gent que ho fa, clar.
Però, clar,
és que...
Tot amaga...
Tot amaga...
Sí.
Tot amaga una història darrere.
Ells també són paràsits
d'alguna manera, no?
Sí, sí, tots.
Aquesta família adinerada
són paràsits també, no?
D'alguna manera.
Bé, són paràsits de la feina
que els hi facin tot.
D'alguna forma, no?
És una dependència.
Sí.
Interdependència.
És dependència més,
és crèdula.
Ella i ell.
Són crèduls.
Ell no tant, però ella sí.
Ella i ell no.
Tot el que li foten
és greu.
I a partir d'aquí
genera una reacció
en cadena de coses
per introduir-se als altres.
Clar, clar, clar.
Com a paràsits.
Tot allò peta.
És impossible d'aguantar
aquella història.
Jo no s'aguanta.
O sigui, la pots aguantar
un temps, però més ja no.
I més quan...
Clar, clar.
Quan et trobes
que hi ha altres històries
ficades allà també.
I llavors, hòstia,
la teva història
et xoca amb les històries dels altres.
I hi ha un moment
que allò peta, peta per tot arreu, no?
I peta de la pitjor manera
que pots arribar a petar.
A mi em va sorprendre
moltíssim moment
del soterrani.
És a dir, un moment que dius
Ostres, allò que dius
Què ha passat aquí?
Què és això?
De cop i volta dius
Què se movió?
Què és el que hi ha?
Clar, i això és boníssim.
Clar, és l'altra història
amb la que xoquen.
I és aquest canvi
que et quedes com sorprès
i després com evoluciona
cap al final.
Uu, uu, uu.
I ho recomano aquesta pel·lícula.
És total.
És bestial.
Està anomenada ja els dos casos, no?
Va guanyar.
Va guanyar.
Va guanyar a Venècia.
A Venècia, a Venècia.
No, a Venècia no, a Canes.
Ha sentit que està anomenada també.
Va ser Canes.
A Canes, Canes, a Canes.
Com a millor pel·lícula estrangera,
igual que Dolor i Glòria,
de l'Almodóvar.
Són aquestes dues
que són candidates.
No sé si aniran juntes
o encara han de patir
alguna selecció més.
O alguna eliminació més,
però sí, és una.
Hòstia, el no sé Dolor i Glòria
no l'he vista, eh?
Jo l'he dit, està bé Dolor està bé, eh?
Sí, però si compares...
Trobo que anaves a començar pel final
i veig que no.
Sí, més no en aquesta...
Bueno, pel final, diguem-ho així,
és que el final és tot un poema.
Sí.
Bueno, que jo no l'he vista,
no expliqueu el final.
No, no, no, sí, és tot un poema.
De veritat.
És que hi ha com un epí...
Epíl·lec?
Sí, és un epíl·lec.
El film...
Hi ha un final i un epíl·lec.
Hi ha un epíl·lec
que t'acaba de rodonir la pel·lícula.
Què?
Te l'acaba de rodonir.
Bueno, doncs mira,
parlant de epíl·lecs, eh?
Doncs la Rosa ens llegirà un poema.
A veure si s'està quiet, això.
Ah, vale, s'està quiet, diu.
Ai, que es gira.
A veure si s'està quiet.
No, és que es gira, eh?
L'he dit, l'he dit, l'he dit tu,
que estàs, el tens així.
Que no, no pots llegir-lo.
No es posa, oi?
No es posa, oi?
És que es gira, es queda girat.
No el deixa, perquè és un PDF.
Sí.
Vale, és que això pot passar a vegades.
Ara l'intentaré, mira.
En mi pequeña noche...
Esa que es del viento.
Sí, el viento nos llevará.
En mi pequeña noche...
Ay, el viento tiene una cita
con las hojas de los árboles.
En mi pequeña noche amenaza la ruina.
Escucha.
Hoy es la corriente de las tinieblas.
Yo miro distante esta felicidad.
Apegada estoy a mi desesperanza.
Escucha.
Hoy es la corriente de las tinieblas.
Algo atraviesa la noche.
La luna está roja y agitada.
Y sobre este techo que a cada instante parece derrumbarse,
las nubes aguardan enlutadas a derramar sus lágrimas.
Un instante.
Y después nada.
Detrás de esta ventana tiembla la noche.
Y la tierra deja de girar.
Detrás de esta ventana, algo desconocido está pendiente de nosotros.
Ah, tú, verde, todo verde,
pon tus manos como un recuerdo encendido en mis manos amantes.
Y como un cálido sentimiento de existencia,
confía tus labios a las caricias de mis amantes labios.
El viento nos llevará consigo.
Eso sí que es una poema.
Muy bien, muy bien.
Es un poema muy maco.
Es que la película es así.
Es deliciosa.
Es deliciosa.
Es maquísima.
Podría pasar a grabar algo.
Ahora nos queda dos minutos.
No, no, pues mira.
El bonding.
Oh, al fin, no podré parar res.
Dos minuts.
Res, res, us faig.
És una sèrie que són 10 capítols.
Dura cada capítol uns 15 minuts.
És aquest rotllo d'aquesta època, de l'època YouTube,
és a dir, pensat per la gent jove.
Netflix, bonding, una noia que es dedica,
una noia que estudia, universitària,
a fer aquesta tècnica del bondage a senyors i senyores,
dona igual, és a dir, treballa en un espai,
ella amb el que fa.
I llavors té un amic que, bueno, que és un amiguete,
que, bueno, que en un principi no era gay,
però després se n'adona que a la meitat de la sèrie és gay
i llavors fan com una mena de parella,
com una mena d'unió, diguem, de bondage,
diguem, professional, no?
I forza uns fars de riure.
perquè és una cosa superràpida en quan, clar, són 15 minuts de, vull dir,
que res, la sèrie te la pots veure en dues hores o tres hores,
vull dir, és una cosa molt ràpida perquè són 10 capítols, 15 minuts cadascun,
i vas veient la gent, el que dius tu, no?,
les paranoies que té en l'àmbit del sexe,
sense ser excessivament desagradable, eh?
ni molt menys, no?
I, bueno, i és molt bo perquè, per exemple, li diu,
bueno, clar, li diu, a veure,
s'entén aquesta línia una mica més potenta,
li diu un senyor, no?, per què no en fas una pluja daurada?
Ja sabem com serà això.
Per exemple.
I el noi, clar, com no és expert, clar,
es posa nerviós i no li surt, perquè, clar,
vull dir, clar, diu, és que, clar, jo no sé fer això,
clar, i llavors, el típic, mira, llavors, clar,
coses d'aquests que dius, però, bueno, les tonteries,
però que no és allò que sigui vulgar,
sinó que té gràcia, no?, té aquesta cosa, no?
i són, així com joves, no?, nois que tenen així,
doncs, ella té uns 20 anys, ja té uns 20 i poc,
i llavors, clar, és aquesta cosa molt destinat a un grup
millennial, així una miqueta, però fa gràcia,
jo m'ho van recomanar, eh?, vaig dir, ostres,
quin fart de riure, perquè és algo tonto i senzill i bàsic,
però, bueno, mira, tant en quant per veure algo diferent
també té gràcia, no?, per això dir que...
Pròxima setmana ens parles de The Boys, eh?
Sí, sí, sí, la setmana que ve, sí,
que fa demanar un parell de capítols, oh, oi, oi, oi,
que bé, que bé, que bé, que dolent el patriota.
Ja he vist el trailer de la segona temporada.
Ah, sí? Ja està en marxa, no?, que vaig dir-ho.
Encara més bèstia que la primera.
Sí, mare de Déu, senyor.
Doncs en parlem, en parlem d'avós, ens hem de marxar, eh?
Vinga, que vagi molt bé.
Adéu, adéu, adéu.
Durant la buiton, oh.