Bona tarda, comencem un dissabte més al Babilònia, el programa número 15, oi que sí, companys? Sí. Que jo ja tinc una edat i no me'n recordo. Jo tinc més edat que tu i tampoc me'n recordo. I jo també tinc una edat. Per això vull dir que em sona que aquí... Bueno, tanquem ràdio ja. Clar, aquí tot és fatal. Anem a fer el carnet de l'inserso directament. Sí.
Pentinent cames... Ai, cames canes, que es diu, no? Va, mira, deixem-ho. No direm on, eh? Vull dir que... Entreeix el subconscient. És que avui tenim un programa una miqueta pujat de to, eh? Sí, no? Ja us ho dic, perquè hem de parlar... Déu-n'hi-do quines coses hem vist i hem legit, eh? Sí, de les 50 sombres de Grey farem una mica d'esment, clar que sí, però això serà després, perquè abans la Rosa ens parlarà d'un cicle de conferències al CCCB, aquí, a Barcelona,
I també tindrem un espai dedicat sobretot a la part de cinema, que dedicarem un espai bastant ample, no? Parlarem de l'entrega dels premis dels Globus d'Or, parlarem de dos morts, una molt propera i nostra, l'analitzaran, que ens va abandonar als 68 anys, i també un altre director de cinema, també amb una pel·lícula una miqueta...
Puja de tot l'imperi dels sentits, el Naguisha Oshima, que també ens ha deixat aquesta setmana. També tindrem temps a parlar del Hobbit, de The Master, per parlar d'Argo, justament amb aquesta vinculació amb els globus d'or que hem comentat, i Mishima, la vida en quatre capítols. Acabarem fent un petit comentari, un debat. Sí, un debat, sí.
Exacte, doncs parlant del futur del diari de paper i dels llibres, amb la imposició dels formats digitals, dels e-books i els diaris digitals que es poden per internet mirar. Doncs bé, estem aquí la Rosa, estem el David, i el presente que sóc jo, el Xesco.
Avui ens falta el Jaume i la Lourdes Estan amb altres ocupacions I és el que diem, cadascú tenim les nostres coses que fer i a vegades no podem fer el ple al 5 que ens agradaria com sempre Rosa, què passa al CCCB?
Ui, doncs passen coses, eh? Sí, vinga, explica'ns. Passen coses, passen coses. Sí. Mira, i és molt interessant, trobo, eh?, perquè és un cicle de debats o de conferències amb la intenció de fer debat que l'han titulat En Comú. Sí. En Comú.
I és sobre el patrimoni immaterial. Amb aquest temps de crisi, doncs quines coses, quins valors tenim que no tenen un preu, sinó que és un bé comú, és de tot, de tota la humanitat. Doncs anem a reflexionar sobre això.
Em permeteu que llegeixi una miqueta la presentació del cicle perquè ho trobo molt interessant com ho han explicat i com l'han presentat. Diu, mira, les sacsejades de la crisi han deixat al descobert un vast territori, oblidat i negligit que en aquests moments de despossessió i pèrdua té una qualitat meravellosa, pertany a tothom.
És l'immens domini del que és comú, compartit, que sense ser de ningú és patrimoni i responsabilitat de tots i cadascú de nosaltres. La voracitat de la societat de mercat ens ha fet oblidar sovint que la confiança en l'altre i la col·laboració són el veritable fonament de la vida col·lectiva.
i que al darrere de cada impuls individual hi ha la imparable energia de tota la comunitat. La natura, els somnis, l'educació, els ideals democràtics, les ciutats, la música, formen part del patrimoni material i immaterial de tothom. Cal defensar amb força aquells espais que no es regeixen per la mesura del valor de mercat, sinó per la noció del que és útil per a tota la comunitat.
i que promouen una nova cultura de la solidaritat i la capacitat col·lectiva per preservar, crear i gestionar els béns comuns. Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do, eh? Ho planteja d'una forma més molt atractiva, també. Són un cicle de conferències, ja us dic, que després la intenció de fer debat, perquè a més hi haurà una persona que presenta a cada partícip, a cada conferència,
Es fan cada dilluns, ha començat aquesta setmana, el dilluns ja 14 de gener, i continuen fins al dilluns 11 de març. Totes és a la mateixa hora, les 19.30 de la tarda, i us dic així els títols de totes elles. Europa, d'Hulrich Beck, la que ja s'ha fet. Després, els drets humans, amb la Lídia Cacho, la periodista i escriptora. A més, és una activista en favor dels drets humans. La presenta la Sílvia Heras, que és una periodista de TV3.
Dilluns següents, que és el dia 28, el tema és El saber, amb Peter Burke, que és catedràtic emèrit d'Història Cultural de la Universitat de Cambridge, i la presentació li fa el Josep Maria Muñoz, que és un historiador director de l'AVENS. La següent serà el dia 4 de febrer, es titula La música,
amb el Ramon Andrés, poeta, sagista i estudiós de la música. La presentació li farà el Ferran Saez, que és filòsof i professor a la Universitat de Ramon Llull. La següent és el dia 11 de febrer, s'intitula La ciutat. És un diàleg entre Xavier Antic, filòsof, professor d'història de les idees estètiques de la Universitat de Girona, i Joan Margarit, poeta i arquitecte. I de Sant Jus?
I de Sant Lluís, la biblioteca porta el seu nom. I tant, i tant. Això és el dia 11 de febrer. La presentació d'aquest tema de la ciutat la farà el Joan Noguer, que és un catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona i director de l'Observatori del Paisatge de Catalunya. Que interessant. Molt interessant. Després, el dia 18 de febrer, el tema és la confiança. El presentarà la Michela Marsano, filòsofa, directora del Departament de Ciències Socials de la Universitat Paris Descartes.
El presenta la Marina Garcés, professora de Filosofia de la Universitat de Saragossa. Després tindrem el dia 25 de febrer l'Agrarietat, amb el Pere Jaume, que és un artista. La presenta el Jacint Torrents, antropòleg, estudiós del món rural i professor de la Universitat de Vic. Després tindrem el tema de la llibertat, aquesta el David ja em deia, ostres, que interessant, amb el Josep Ramoneda. És molt poquet, home.
Doncs mira, aquesta serà el 4 de març. La presenta el Jaume Casals, que és catedral de Filosofia de la Universitat Pompeu Fabra. I l'última, que està prevista, serà sobre el tema de l'educació,
amb el Catedràtic Emerit de Sociologia de l'Universitat d'Elits i Varsovia, que és el senyor Sigmund Baumann. I a més, el Premi Príncep d'Histúries també de Comunicació i Humanitats. I aquesta li farà la presentació el Jaume Sela, que és un mestre i escriptor. Menys mal que no n'hi falguert, no? Mira, estaria a punt ja. No, perquè no entraries a algú. No el deixaria entrar, li farien un altre bativull que li van fer. Són temes que donen molt de sí, eh? Podria fer un bon debat de cada dia. Home, és que falten...
Tot això falta avui dia. A més, aquí ho deies molt bé, amb això del mercantilisme, tot passa per posar-hi un preu i per vendre-ho o comprar-ho, no? I hi ha coses que és la base de la societat, de la manera que ens comportem i com funcionem, i això no...
I valors que sempre els hem tingut, però que potser en l'època materialista o d'un excés de materialisme s'havien oblidat una miqueta o s'havien infravalorat. I ara es tornarà a recuperar-los. Hi ha un moment en què era ciutat com a tal, el que diem, cadascú campi qui pugui i aquesta mena d'anticivisme o poccivisme. Tot això jo crec que és molt important fer consciència. Jo sempre parlo que s'han de fer campanyes de conscienciació. Per tant, pel tema de la solidaritat entre les persones, no parlo de campanyes...
que estiguin mediatitzades per elements religiosos, o no, no. Vull dir, coses simplement del dia a dia, no? Vull dir que això costa molt, no? El fet de saber quan s'ha d'aixecar un de la cabida, d'un transport públic i coses d'aquestes, no? O quan te'n puixen demanar simplement una disculpa, que això no ho fa ningú ja, gairebé. Pedagogia a les escoles, molt, també. Exacte, exacte. Però bé, jo crec que també aquest tipus de conferència serveix per donar... Sí, per reflexionar, també. Com a mi, en reflexionar, no?
Sí, jo trobo que en tot el cicle formatiu d'un ésser humà tot això s'ha d'estar adonant. El que passa és que, malauradament, aquest mercantilisme ha entrat a l'escola i ha entrat a la universitat. I només es valoren, moltes vegades, aquestes titulacions que realment després tenen una sortida a professions que...
que donen rèdit econòmic, no? Llavors, les professions que donen rèdit humà, doncs aquestes estan menys preades. Estan de capa caiguda. I alguns ja estan intentant, per exemple, humanitats, no sé si l'han degradat, diguem-ho així, ja no és una llicenciatura. Ara em sembla, no sé si és un postgrau. Sí, és veritat, hi va haver-hi un rebombori també en tot això. Bueno, ara és grau. Ara és un grau. Sí, humanitats, ara pots fer, bueno, història 2, història de l'art, geografia, vull dir, arqueologia, pots fer diferents branques,
però segueixen 4 anys, eh? Vull dir, encara, no sé si amb el temps això es perdrà, però encara segueixen 4 anys. Evidentment. Jo crec que és que hauria de ser una assignatura, i perdoneu, potser... Gaita bé, qui fa una carrera no hauria de fer dues, i una hauria de ser Humanitats, no? I tant.
perquè no s'entén, és que estan sortint moltes vegades, i això ho comenten molts professors universitaris, universitaris acabant final de carrera amb un asfalt, amb unes faltes d'ortografia, per posar un exemple, i que es garrifa. I uns coneixements mínims, és a dir... Sí, estudiant-ho just... De cultura bàsica, de cultura general... A veure, jo en aquest cas, bueno...
Jo soc llicenciat d'història de l'art fa poc, vull dir, i allà no solament fas història i fas pintura, no, no, fas música, fas cinema, fas teatre, fas fotografia, vull dir, aprens, és una cultura tan vasta o intenta ser tan vasta, vull dir que literatura...
No pot ser. Geografia, filosofia, estètiques... Vull dir, fons per estudiar, museologia... Vull dir, fas tantes coses. Vull dir, que està tan obert... Vull dir, que dius, mare, adeu, senyor, no acabaries mai per a vestir-ho tot. Clar, jo amb aquí potser parlo de...
O sigui, amb molta subjectivitat, no? Perquè jo vaig començar humanitats, el que passa és que no he pogut continuar per errors personals, però... Però, ostres, és que jo no aprofundeix a nivell d'art com pugui ser, òbviament, una carrera d'història de l'art, ni aprofundeix a mi història com pugui ser una carrera d'història, Déu-n'hi-do, crec jo, però sí que et dona un... Les pautes. Unes pautes i que després tu mateix facis, no? Clar, clar, clar.
I trobo que això falta i s'ho estan carregant tot. I a més, sempre essencial, tens l'opció, si fas en una universitat pública, d'anar doient allò que t'interessa. Vull dir que a sobre pots ampliar marge, no? Sí. Que és una cosa que crec que... No, jo ho vaig fer per la UOC i realment ara mateix no m'ho podria permetre.
i és una qüestió purament econòmica ja no m'ho podria permetre perquè s'han doblat els preus literalment des que jo vaig començar i no vaig començar fa tants anys aquesta és la segona història del món de l'educació però què està passant aquí? però està passant que les classes estan més buides i que la gent no... a contracor i aquí m'ha recomanat que en lloc de la UOC me'n vagi a l'ONET que és molt més econòmica jo tinc una companya que fa psicologia a l'ONET i val la pena
Està molt bé. I a contracor, no? Però dius, ostres, és que la única universitat oberta, així, i virtual de Catalunya, que només és la UOC, que aquí jo n'estic contentíssim, eh? Però el nivell és bo a la UNED, eh? T'ho dic jo perquè aquesta companya ho ha fet, ho està fent i està molt, molt contenta. Així està el panorama. Escolta'm, mira, estem fent promoció, que ens paguin, no? Mira, està clar. Unes falquetes, eh? Si no els agrada que no pugin els preus. Exacte, també he explicat. Això sí. No, sí que s'ha de dir... S'ha de vindicar que el saber sí que és un patrimoni...
Com a experiència pròpia, que molta gent, el que està fent, companys meus que no han pogut acabar la carrera i tal, van aquest any dollent, no s'ho poden permetre, pagar els crèdits, i llavors l'any que ve es matriculen i fan l'examen. Per seguir una mica, per no perdre el fil, van, escolten, apunten, i llavors l'any que ve, quan puguin, pagaran per poder fer l'examen. És molt fort, eh? No, no, no, simplement que aquest any no s'ho poden permetre. Estalvien per l'any que ve. Per no perdre un any sense estudiar.
o clar, perquè estàs quedant en atur, com a mínim segueixen estudiant, però clar, no poden permetre's pagar-s'ho, és una mica dramàtic. La veritat és que la situació està una mica complicada. Què hem de fer-li? Bé, no ens hem equivocat, de so, de font,
el David em va dir que sona i tal, no? Sí, jo també. Ai, però ja va bé. És que saps que cada setmana posem diferents estils. Home, toquen els canes gregorians, eh? Sí, no. Del monestir de Silos i tal. Però no saps que li afegien un chumba-chumba, no? No saps que li afegien tipus xil·lau, tipus xil·lau. Els Enigma, sí senyor. Jo aquests senyors sí que els hi posaven. Sí, exacte. Aquells van fer el Max Mix, aquell. Però...
Aquest disc, recordeu que va ser líder de vendes durant un any gairebé. Va guanyar la Madonna directament amb vendes. Jo tampoc ho entenc gaire perquè tota l'estona és igual. És més exòtic que no per la Madonna. Exacte, exacte. Però ja va bé. El canto gregoriano.
I ja va bé per relaxar l'esferes, perquè del que parlarem ara, bueno, potser una miqueta, potser una mica picaresca, doncs aquesta musiqueta i parlar de sexe, però bé. Moltes vegades va relacionat, eh? Bueno, perdona, l'última escena del llibre...
que és una escena, evidentment, sexual, perquè estem parlant de 50 sombres de greix, eh? Vull dir que ja hem anat ja per la... Per la literatura. Ja està. Exacte. No, i justament, l'última relació que té aquest noi amb aquesta noia, ella, mentre s'està fent amb el noi, escolta justament un TD1. Vull dir que ja anem acompanyats, eh? Què té aquest llibre? Perdó, primer de tot, què té aquest llibre que totes les dones del tren se l'estaven llegint? Exacte. Bueno...
Jo no viatjo en el teu tren, David. No, jo parlo pel que jo veia, no? Jo tinc curiositat, perquè és veritat. Vigila, David, eh? Jo també ho he dit sentit. No, no, perdona. No, no, no, és un fet palpable. No vaig dir a cap home llegint-se aquest llibre. Tot eren dones. Ojo, és que jo he fet justament per això. I ja t'explicaré el per què. Per què? Jo tinc curiositat també. Inclús tinc una cosina meva de Suècia que deia que a l'oficina on treballa ella totes se l'estan llegint. Sí, sí, sí.
És un clàssic. Jo no acabo d'entendre el tot. Des del punt de vista masculí, allò que dius a vegades és una cosa que està vinculada a un políconcret. Aquesta senyora, la E.L. James, que no té nom... És una dona. Sé que és londinenca, sé que és una persona que estava vinculada amb temes de televisió, és a dir, treballava a la televisió, no sé exactament de què...
Va deixar-ho tot per escriure un llibre determinat, que va tenir molt d'èxit. És un llibre que s'ha venut per milions a tot arreu. I és curiós perquè el target de la gent que ha comprat aquest llibre és dona i mestressa de casa.
Això és el que sabem. De 25 a 45 anys. Sí, i més aviat sembla ser aquesta línia. Tampoc sabem el per què ni el per què. Moltes amigues m'han comentat el llibre. Algunes diuen que el fet de aquest llibre els ha comportat una millora a nivell sexual amb la seva parella. Això està bé sempre. Això mai és negatiu. Però llavors tu agafes el llibre, te'l mires i dius, a veure, el llibre comença bé. Estem parlant d'una relació d'una noia jove
Verge, hem de dir-ho, perquè és una cosa que apareix constantment al llibre. Per tant, no és que jo sigui en aquest cas... Sempre és aquesta noia. És aquesta noia. Sempre. Amb un noi ric, multimilionari, prototipos del senyor fitness... A més, ella sempre explica... Tabletes de xocolata. Exacte. Com? Tabletes de xocolata, no? Abdominals... Sí, sí, sí, exacte. I bé, el que diem... Que té temps per entrenar el cos. Exacte.
I ella no hi ha molts complexes, és maca també, no hi ha un bon cos, bon físic, vull dir una mica, estem parlant de prototipos, ja anem per aquí. La Barbie i el Ken, no? Sí. Una relació vinculada per un motiu determinat, que es coneixen, comencen a tenir una història, hi ha uns dubtes al principi, però ja ell se li veu que té quelcom amagat. 50 sombres de Grey, ella es diu Christian Grey. Ella es diu Anastasia Steele, que ja té un nom d'aquests una miqueta rotllo. Jazmín, no? No ve la Jazmín. Que ella em posa una mica nerviós. Llavors...
Mira, entre això i la música de fons. Per això dic, que la cosa té tela. Llavors, el llibre comença i es comença a tenir relacions i tal, són explícites totalment. No estem parlant d'un llenguatge vulgar, estem parlant de... s'utilitzen certes... A veure, parlem clar, no estem parlant de... jo què sé...
de follar, sinó, clars, perquè les coses són com són, no? Parlen de penetracions, parlen del penis, parlen de la vagina, vull dir, no estem parlant d'una cosa aborda ni bèstia. Però, bueno, les situacions són d'un i do, bastant bèsties. Llavors, la cosa fa un gir... I amfílies, no? Sí, sí, fa un gir a les 300 pàgines, no? Jo comprenc que en aquest cas el llibre pugui agradar o està molt pensat perquè la dona, vull dir, ella, sempre està descrivint el noi.
No és a l'inversa, lògicament, no? Està dient que el seu cabell, l'agradaria tocar-li el cabell, l'agradaria tocar-li el pit, no sé què, ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta, i una serie d'històries, bé? Llavors, per arribar un moment que a mi el llibre em trenca. És un llibre fàcil de llegir, eh? Ojo, no estem parlant... Ja, me'n dic que literàriament no porta massa. No, no, no. Tampoc és el somriure vertical, eh? Vull dir, estem parlant d'aquest... No són obres púbiques, eh?
Exacte, tampoc són poètiques, és una pel·lícula absolutament urbana, un llibre, perdó, urbà, que parla d'això, a més està ambientat a Seatle o per allà, bueno, per als Estats Units, va. Qüestió, res, el que vull anar a buscar, què són les 50 sombres de Grey, és que aquest senyor és sadomasoquista, punto pelota. La gent, és curiós que m'ha dit companyes que han confós...
que és masclista. No, perdoneu-me. Aquest senyor no és masclista. Clar, causarà amb la seva línia, però aquest senyor és una persona que és, per uns motius personals, de la seva infantesa, li agrada el sadò. És sadomasoquista, és acossador, ell ho reconeix. I a mi és el que em preocupa del llibre. I arriba un moment que aquest, perquè fins i tot ell li diu d'assignar un contracte
amb ella del que ha de fer per ser sotmesa, sumisa en castellano. I ella juga a ser i no ser, ser i no ser, però ell, per exemple, el primer llibre, no ho direm com acaba, però hi ha un moment en què ell li dona sis cops de cinturó forts, que ella marxa i tot. Tu diràs... Ojo! És que al primer li fots un revés que el gires, no? Però...
Jo, a mi em sembla que és un llibre mal entès. Vull dir, des del punt de vista masculí, per les dones. I em perdonareu, senyores, que estiguin al llibre. Hi ha una part que sí. A més, és molt curiós perquè ell diu que són relacions sexuals vainilla. Mira quin concepte. Vainilla. Vainilla. Per ser suau. És molt suau. El fet de fer l'amor, simplement, és vainilla. L'altre és... Té un quarto... Té una estança del dolor
Hòstia. Una habitació. Clar, llavors, jo és el que dic... Hi ha gent per tot, eh? Hi ha gent per tot en aquest món, eh? Què és el que excita? És a dir, resulta que estem envoltats, no dic per les dones solament, eh? Parlo de gent que el tema sadomasoquista li va i no ens hem assabentat.
No, no, mira. No, a veure, segur que hi ha gent. Però és que perquè sigui un èxit... Jo sempre dic que el que facin dos adults amb consentiment d'un de l'altre ja s'apanyaran ells. Evidentment. Però que sigui un supervendes vol dir que hi ha molta gent. Perdoneu-me. O potser pel to i el morbo, clar.
Però és que després hi ha dos llibres més. I un llibre, a més si dius que hi ha cenes molt explícites, això no es troba normalment. Bé, potser a obres de literatura, de bona literatura sí que n'hi ha, no? Ara estava jo pensant algunes, però bueno... Però és molt jaminé, un llibre... Suposo que faciló.
Fàcil, fàcil, molt fàcil de llegir, molt, molt, molt. Tipo que en folet. Sí, que en folet, la corintellada d'abans del segle no sé què. Exacte. I ja està, no? Dica, el segon llibre es diu 50 sombres massa oscures, vull dir que la cosa, imagino que es deu tornar encara més masoca.
I l'última es diu 50 sombres liberades. S'entén que ella al final aconsegueix canviar. Jo crec que per aquí van els estiros, eh? No t'ho sé dir. Però jo crec que és aquest joc. Però estem parant de llibres de gairebé mil pàgines cada una, eh? No estem parant de llibres de 300 pàgines. Són amplis llibres. És igual de gran que el Victus. Més o menys, per tenir la idea.
Bé, ja està, tenim aquesta referència. Com a home, a mi m'ha sorprès en negatiu, totalment. No he llegit els altres. Justament perquè tinc companyes que m'ho han comentat i per el morbo, no realment del tema sexual, sinó fins on s'arribarà.
m'ha sorprès. Hi ha gent que no li ha acabat d'agradar, eh? Noies que han dit que no, que a mi aquest tema no em va, que em va la primera part, però la segona part no em va. Llavors, clar, això s'entén. Jo entenc que la primera part els hi vagi, perquè són escenes... Ja sé que s'està venent en botigues d'aquesta de Sex Shop, que es diuen,
S'està venent també allà. Bé, doncs vinga. Però mira, un article més així de consum. És un consum. Estem parlant de consum. I la persona que ho ha escrit segur que ho ha fet amb una intenció materialista i econòmica. Per cert, ja heu acabat de llegir Víctus? No, no, no, farem una... No, estem allà, estem allà.
Jo a mi em falta res, la meitat una mica més de la meitat. Si podem la setmana que ve, no sé si amb la Lourdes, si no l'altra, ja ho farem. Farem un col·loqui, això sí, perquè volem... Jo estic en el moment de la crida, quan estan fent la crida aquella famosa... Tots la crida que diguin la crida. Exacte, aquí estic per aquí, està molt. Jo no he arribat a Madrid. I han sortit el nan... Amb la cama... A la Rambla.
a la Rambla, amb allò del Pernil. Allò és genial. Callo, callo, que jo no he llegit. Jo he arribat, jo estic a Madrid encara. Allò és genial. Allò és que em plorava de riure. Ja està molt bé. M'haig a recordar a tu, eh? Quan vaig veure que amb una pota de Pernil dic, ui, ui, això del David. Ja està bé. Estava genial allò. Estava molt bé.
Bé, passem al cinema. Abans de parlar de les pel·lícules, res, unes menys, ja tothom ho sap, però a veure què us sembla també a vosaltres, una mica podem parlar de l'amor de l'Anna Lizaran. Vull dir, crec que és una pèrdua importantíssima. Reconec que no hi vis res d'ella. No? Home, segur que has vist alguna cosa.
Igual sí, però no recordo. Ventura Pons, actrius, carícies, morir o no, Barcelona un mapa... Això ho has vist, no? Alguna d'aquestes no has vist, cap d'aquestes? No, coincidic que aquestes del Ventura Pons no les he vist. Jo crec que era una bèstia. El teatre, també. Feria moltes aparicions al teatre. Jo vaig tenir el plaer de veure el ball, ja vaig comentar-ho temps enrere, amb la Sol Picó fent la part de dansa contemporània. Sí...
Aquesta obra d'Irene Nemirovski, que era bestial, era l'imatge d'una dona, bé, amb un cert nivell, no? Vull dir, que com obvia la seva filla, com l'abandona, vull dir, una miqueta amb aquesta línia de la Rússia imperial, no? La marxa a París i com... Que tinguin institutrio, que simplement facin vida i ja està, no? Vull dir que...
Però jo crec que l'Anna Lizaran és una persona que realment ha deixat una emprenta importantíssima. Volien anar a veure a gust. Sí, també diuen que era brutal. Entre ella i la Emma Vilaraseu és el que feien un duet bastial. No vaig poder. No n'hi ha igual.
I també, parlant de llibres, de pel·lícules una mica supujades de tot, també dic el Naguisha Oshima, de l'Imperi dels Sentits, tothom recorda la pel·lícula, que jo la vaig veure no fa gaire, i em va sorprendre. No l'he vist, i vist trossos, però no l'he vist. La pel·lícula dels 70s era sexe explícit, també. No estem parlant de la pel·lícula pornogràfica, però estem parlant de la pel·lícula eròtica. No, per eròtica, però vull dir que hi ha penetració, que hi ha... Vull dir que es veuen coses. Però clar, l'erotisme a vegades no comportava això. No, no, no. Vull dir que depèn de la pel·lícula com sigui.
I bé, també és una altra pèrdua. Encara al Japó no es pot veure aquesta pel·lícula, està prohibida. El Japó és molt estricte, fins i tot els còmics. Tapan tot el pèl públic. Tapan el penis dels homes. I això encara no he entès mai. Que un govern impedeixi a una població veure determinat film. Això és una mesura paternalista. I no acabo d'entendre cap govern que pugui arribar a ser paternalista. Però encara que es tenia imperialista, potser...
Sí, o tirànica. Tirànica, exacte. Jo crec que és més tipus feudal, encara hi ha... Sí, exacte. Rigeixen normes de tipus feudal. És veritat, sí. És com fins no fa poc, a França no es podia veure senderos de glòria? No, és veritat.
Perquè jo és un ràper, les forces armades, aneu a cascar, tio. Ja, això que ara és curiós. Aquí em sembla que no hi ha cap pel·lícula prohibida, no? Ara? Jo diria que no. A l'epoca d'en Franco molt, esclar, però vull dir que... No, ara la censura és més súbtil. Sí, jo crec que sí. La retiren de seguida. Això, a millor, les passen a una hora... A millor, les passen a quatre sales amb una mica al·labor. Hi ha pressings sota mà a les productores o a les distribuïdors perquè no la... Jo suposo per qui va el tema.
Bueno, no sé. Parlem de més cinema aquesta vegada d'estrenes. De Màster, Rosa, què tal? De Màster. Déu-n'hi-do. Sí? Déu-n'hi-do. Sí, sí, sí. Bueno, de fet, encara que el directe es veu que diu que no, però el que tracta és el laixement de la cienciologia, que és aquella secta. Hi ha qui diu que ja serà la nova religió del futur.
Home, de fet, és que està agafant una embranzida. Sí, sí, hi ha qui diu que... Que tenen una estructura fins i tot econòmica i branquial, no?, ja per molts països. I a Europa també han arribat i tot, no? Sí, sí, que diu que...
Jo què sé, el protestantisme és una derivada del cristianisme, però aquesta nova serà una altra. Però a més aquí no té res a veure amb iconografia cristiana ni res, no? No, que va, que va. És una palla mental d'un pallo que... Sí, bueno, sí, una miqueta... A veure, jo no soc psicòloga, jo no entenc gaire, no? És un tema que no aduïno gaire, vaja. És el tema de... No sé, els psicòlogistes són què van pensar, no?
És una mica, és el que jo vaig entendre, perquè no és massa complicat tampoc. La idea està en que el cos que ocupem actualment en aquesta vida, però això és circumstancial. Nosaltres som la mateixa persona, la mateixa entitat, que hem viatjat al llarg del temps. És un embolcall el nostre cos.
Sí, és un embolcall passatger. Llavors, en temps passats, en èpoques passades, però molt passades. O sigui, pots anar retrocedint en el temps, però lluny, lluny, lluny, fins a la prehistòria, sí que cal. I llavors, bueno, és una manera de dir, no pateixis amb el cos que tens ara o amb els sentiments que puguis tenir ara, perquè això és circumstància, això no té importància. Tu estàs molt més per sobre que això,
I llavors, abans t'ha tocat viure amb unes altres circumstàncies, ara estàs vivint aquestes i més endavant el futur. Llavors, la pel·lícula es veu que és quan ja vol donar aquest pas al creador d'aquesta història, que a més s'està fent ja, ha escrit el segon llibre. Imagina, això sembla una miqueta, sí que recorda, no? Els llibres sagrats. Sí. Però s'està fent ja, i de fet ja fa la publicació i la presentació d'aquest amb tot el rebombori possible. Doncs és ja de mirar de fer el pas cap al futur. O sigui, intentar que cada persona es projecti cap al futur.
Perquè la idea de fer, de viatjar cap al passat o de veure una miqueta quines experiències que havies tingut en el passat, això ho fa mitjançant una tècnica, una pseudotècnica d'hipnosi. Ah. Hi ha d'altres científics. Hi ha d'altres científics. Hi ha d'altres científics. Hi ha d'altres científics. Hi ha d'altres científics. Hi ha d'altres científics. Hi ha d'altres científics. Hi ha d'altres científics. Hi ha d'altres científics. Hi ha d'altres científics. Hi ha d'altres científics. Hi ha d'altres científics. Hi ha d'altres científics. Hi ha d'altres científics. Hi ha d'altres científics. Hi ha d'altres científics. Hi ha
Però que el propi fill, el seu propi fill, ho diu, si és que el meu pare s'ho inventa tot sobre la marxa. Clar. Sí, sí, sí. S'ho inventa tot. No és aquella pel·lícula que va fer el Joan Travolta sobre uns alienígenes? Fenòmenos. No, no, no. Ah, no. Sobre uns alienígenes. Però és tan mena sensològic, eh? Fenòmenos. Sí, sí, sí. Però són uns alienígenes que baixaven amb una mena de rastes impressionants. Ui, no me'n recordo. Ai, no. I quan recordaria. Objectivo, la Tierra o així, no me'n recordo.
Sí, sí, sí, era molt paranoica i allò es veu que era una mena de... El preludi de... El preludi de tot això de la psicologia, segons aquest tio creia en aquests éssers, però era infumable aquell film, eh? Era una mena de senyors com de la guerra de l'espai que ens sotmetien els humans a una tirania bastial. Sí, sí, sí.
Doncs això es veu que era una mena de preludir de la història de la Terra. De la història de la Terra que vivia després, no? I dius, no, potser que algú us ho hagi pres en sèrio, això. Sí, sí. Bueno, mira... Tom Cruise. Exacte. Sí, aquest està clar que sí, no? I es veu que ha tallat més i tot amb altres dones per aquest motiu, no? I la Penélope Cruz, això de Penélope Cruz en deu saber molt, eh? I tant, i tant. Ai, aquest Tom Cruise. Ai, si algun dia sabéssim el que fa de portes a dins. Ai, senyor.
Els protagonistes estan molt bé. Els tres principals són el Joaquim Fènix, que fa de Freddy Cuell. Ara us explicaré qui és. Bon actor. El Philip Seymour Hoffman. És encara bon. Tots estan genials. Diuen que és el millor actor viu a la Terra. Sí. Hi ha qui ho ha dit, eh? Hi ha qui l'adora, pel que veig. De la seva generació, eh? Hi ha qui l'adora. Home, treballa molt bé. És molt bo, però...
Treballa molt bé, molt bé. Ell fa d'aquest creador, d'aquest senyor. I posa aquestes etiquetes. És molt relatiu, no? Però dels que així reconeguts, dels de la millor que hi ha. Fa molt bé. Fa molt bé, treballa molt bé.
I l'Amy Adams fa de Peggy Dot, o sigui, la dona d'ell, no? Llavors el que és molt interessant, per suposat, és el personatge del creador d'aquesta ciència i logia, que veus realment... És que això és una inspiració que té ell, el que pensa i que va fent, i sí que té aquest tio, té molt de carisma.
És una persona que, a veure, és molt amable, és carinyosa, sap guanyar-se la gent, sap protegir, aquest sí que té aquest paternalisme, no? No es veu d'on treuen els diners. No es veu, diu, de què viuen? De què viuen? No saps. No, clar, això ja comença a sospitar, diu,
D'on provenen, no? D'on provenen, no? De l'espai? Claro. Qui lo sap. Qui lo sap, no? Bueno. I llavors, el personatge d'un Joaquim Fènix, que també ho fa genial, a més, amb una transformació física, amb unes tares, pobre, com camina, com es dulega, veus que està ja fatal. Si està borratxo, si no està borratxo, si està perdut, si no està perdut, és genial, és genial. Ell és un exmarin, eh?
És combatent de la guerra? No, del Vietnam, suposo que era. O de la Segona Guerra Mundial. Sí, de la Segona Guerra Mundial, sí. I llavors, com ell, molta gent perduda, que poden tenir ofici, però on es resituen aquesta gent un cop tornen a la societat civil, després d'aquelles experiències?
Veus que han estat també en tractament psiquiàtric, perquè té unes històries, no només de l'haver estat allà a la Marina durant anys, sinó històries pròpies, històries personals. En algun moment del film ja ho diu, és que el meu pare era borratxo i la meva mare està internada en un manicomi. Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do també el personatge. Però és una persona que el veus perdut. És una persona que necessita protecció, que necessita atenció, diria jo. Eh?
Clar, la societat no li dona. El sistema públic, i menys als Estats Units, no li dona això. No es veu ben bé com, de cop i volta, apareix amb aquesta història. És un vaixell que, com que ell havia estat mariner, li crida l'atenció al vaixell i com que li atreu, que ell puja en aquell vaixell, que estaven celebrant un casament, i és curiós com...
d'aquesta forma es veu com sí que ell arriba d'aquesta forma d'allà, entra en contacte amb aquesta família, perquè de fet sí que és veritat que és una família biològica, però a més a més, tota la gent que comencen a veure-hi ja a pol·lular al voltant, també formen com una mena de família, també, no?
És una relació molt especial, no? I veus com s'integra aquesta persona, de quina manera ells sota l'afant de, bueno, intentem ajudar-lo, però clar, també s'en beneficien del perfil d'aquesta persona, no? I de la part més agressiva també que pugui tenir aquesta persona. I a més, aquest director és bastant fred fent cinema, no? Sí, havia fet... Sempre allò, sempre que he vist Magnolia i tal. Havia fet, exacte. I alguna més... No sé si sigui fred, és com bastant clar.
Bastant... Fa una mica de realisme brut, que dic jo, que això es diu realisme sucio, que existeix aquest concepte, tant al cinema com a la literatura. I aquest home ho fa molt bé, perquè tira coses que dius, apa, vinga, solta. Jo he vist... Mira, Dixon, Magnolia... Quina l'has dit, la primera? Bugi... Bugi... Bugi... Bugi Nights, l'he vista... Bugi Nights, també... També... Embriagada d'amor... Uf, fantàstica... Jo aquesta l'he vist... Punx Drungloff...
No l'has vist? No l'he vist. Va ser el DVD. Ah, sí, sí, sí. Ben Affleck, és possible? Ben... No, el... Sí. No. No, qui és? No, no, és Ben Affleck. Ai, com es diu aquest cap? Ja apareixerà, ja s'ha apareixerà al cap. Sí, sí, sí, ja sé qui és, sí. Aquest que fa actor de comèdia. Ja sé qui n'és, ja sé qui n'és. Doncs Pozos d'Ambició, també. També l'he vist.
I aquesta, de màster. Fantàstica. A més, veu que la va rodar amb un sistema d'aquests de filmació... Com es diu? Ai, ara ho trobaré. Per donar encara la sensació de més d'antiguitat, no? De que la història estava... Una mica més antiga. Jo això ho dic perquè un dia vaig llegir-ho, eh? Vull dir, amb una crítica que feia aquest comentari. Aquest realisme urbà, clar i tal. Bé, no ho sé, a partir d'aquí. Tampoc en sé gaire.
Molt bé. Val la pena, és interessant. Ara parlar d'aquesta pel·lícula m'ha vingut al cap una altra, però que hi ha en to clarament de conya, que era l'Alan Park, el balneari de Battle Creek. Ah, sí.
que d'alguna manera també sortia el personatge de l'Antoni Hopkins, que feia el doctor Kellogg, i d'alguna manera era una mena de gurú en què totes les ricaxones de l'època, sobretot nouscentistes, això era finals de segle XIX i principis de segle XX, totes el tenien com un... Bueno, el tio pregonava una tornada al naturalisme, a no menjar carn, a una vida sana, entre cometes...
a uns tractaments pseudo-científics, que de científics en teníem més poc, més aviat poc i més aviat tot era pseudo, no? I que congregava tota una munió de gent que el seguia amb una fidelitat gairebé sectària. Absoluta, no? Sí, sí.
Però, clar, allò acaba com el Rosari de l'Aurora, no? I mort el perro, s'acaba la ràbia, no? De bona manera. Segueix el producte, que són els cereals que molts nens avui dia mengen, però... I que allò va fer, bueno, ja no se sap qui es devia beneficiar...
Tota la filosofia d'aquest home em va anar una mica a Norris, no? No ho sé, en aquest cas, no, en aquest cas suposo que el The Master, que és el... Suposo que és el Philip Seymour Hoffman. Sí. Doncs aquest sí que sàpiga amb els noms canviats, imagino, el personatge, per evitar...
denúncies, doncs aquest va saber que llançar bé les canyes i estendre bé tots els ams perquè anessin pescant tot i dur. Molt bé. Doncs la matinada del dimarts es van entregar els globus d'or allà a Hollywood, que és una mica l'avançada del que serien els Òscars. Xim.
I tothom pensava que Lincoln, de l'Steve Spielberg, que ningú l'hem pogut veure, crec que per aquí estava nominada. I seria una bomba, doncs va ser un desastre. Es veu que la pel·lícula, la gent que ho ha comentat, és una mica, el que diem, massa mega rebombori i tal, que el senyor Daniel Day-Lewis, que es considera un dels millors actors també de la història del cinema, i que molta gent diu que està sobrevalorat també, va guanyar...
I tendeix a sobreactuar, també. Exacte. I tendeix a fer-ho. Els Ticks the Gangs of the New York... Oh, són terrorífics. Era allò, dius, tio... Sí, perquè la pel·lícula no ha estat en mala menga, no és el New York, però és ell que dius, angúnia. I aquí tornem a trobar-lo en primers plans i tal, no? La gran sorpresa va ser, lògicament, Els Miserables, i sobretot Argo. Ningú esperava que la pel·lícula Argo s'emportés el que s'emporta. Perquè almenys tenen una mica el Ben Affleck. Exacte. I ha donat mostres de... Sí.
Evidentment, de ser un mal actor, perquè d'aquí no destila mucho, però de ser un bon realitzador. Exacte, és que aquí és on vaig a parar, i aquí és un bon realitzador i és magnífic actor. Per tant, aquí ja veiem que jo crec que és com tot, a veure com et dirigeixen. El Clint Eastwood no és un bon actor. Ja, però bé...
com a mínim, ell s'autodirigeix i ho fa d'una manera bastant correcta. Sí, s'ha posat els límits. No, no. I llavors, el que passa és que, bàsicament, va ser Argo, va ser Els Miserables, lògicament, Els Miserables, jo l'he vist, i és una gran pel·lícula, bé, doncs, un gran musical, l'Anne Hathaway va guanyar el premi, també. Va bé? Sí, sí, l'Anne Hathaway potser és la millor de totes, juntament amb el Phil Jackman. Perdona, oi que hi ha una versió que surt a Gerardi per ayer? Sí, senyor.
de fa... I qui sortia, què feia? De anys, no me'n recordo. No me'n recordo, no me'n recordo. No fa tants anys, eh? No fa tants anys, jo l'he vist al cinema, a les sales. David, Tom Hooper, director de Discurs del Rei. Ah, això mateix. Ara, és que l'altre dia... Ho vaig mirar. Exacte, vaig mirar-ho i vas dir, a veure, és que a mi això em recorda alguna cosa, i per aquí anàvem els tiros, no potser cap allà, però bé. Bé, tot això ve a compte que, bueno, jo he pogut veure algo, i una miqueta puc donar una opinió fidel, de que, a veure, clar, si això s'ha d'emportar als Òscars...
Bé, ho farem, però jo crec que és una pel·lícula que, de cara al nostre interès, té poc interès. És una petita història... Política interna. Exacte, una història concreta de la història dels Estats Units, que està bé, que té el seu interès, anys 79-80 en concret, i a partir d'aquí estem parlant de... La crisi d'Iran, allò... Sí, la crisi de quan l'aixada Pèrsia, quan emmalalteix de càncer, es refugia als Estats Units. Bueno, però ja l'havíem fet fora d'Iran, no? Exacte, perquè havia fet de tot, aquest home. Ja estaven els allatoles ficats a Irans.
Sí, sí, sí, estan col·locats. Però en aquell cas, vull dir, quan ell va, es veu la Yatora Jomeini o això posat per allà. I, clar, una miqueta el que passa és que hi ha una situació, lògicament, de rebel·lia contra l'ambaixada americana, perquè justament han donat asil a aquesta persona, vull dir, l'han exiliat i, per tant, estan allà. Entren. Exacte. Llavors el que fan és que sis d'aquestes persones queden no com a...
no com a dins del que seria segrestats per ells, sinó que no poden sortir del país. Llavors, el Ben Affleck és un especialista de la CIA i tal, per extreure gent del país d'una forma, vull dir, que no es noti, perquè clar, quan surts pel que seria per l'aeroport, t'enxampen, vull dir, està claríssim. Llavors, és tot aquest joc. Però el joc està molt ben fet, en un principi és una pel·lícula que ens recordaria a...
Tots els homes del president es recordaria a Joss Cluney, productor de la pel·lícula. Pel·lícules de Joss Cluney, vull dir, per què no? Dirigides per ell. I llavors, ell com a director sembla que hagi dirigit tota la vida.
Això és el que em preocupa, perquè està molt ben dirigida la pel·lícula, una estètica setentera. És tipus Múnich, per dir alguna cosa. Sí, doncs mira, tampoc queda lluny de Múnich, l'estètica. Vull dir, jo crec que és una forma de fer cinema molt concreta. És aquest estil de... Sí, zodiac.
Anem per aquí, anem per aquí, saps? Anem a aquesta línia de despatxos, d'estètica, final 70. Llavors, com trauran del país aquesta gent que està com una, per dir-ho, com si fos un ostatge? Sí, un ostatge, sí. El país...
però no justament agafat... Estan agafats físicament, estan atrapats. Estan retinguts d'alguna manera. Estan en l'Ambaixada del Canadà, no poden sortir d'allà, perquè surten d'allà al Pèl. Com ara a les Sants, que no poden sortir. I llavors el que fan és crear tot un embolcall al voltant d'una pel·lícula que es deia Argo, estil Guerra de les Galàxies, anys 79, que van allà a buscar exteriors i que aquests sis personatges són el productor, el director i tal.
És la fórmula perquè piquin o perquè tota aquesta gent d'allà es confongui a aquesta gent perquè no saben qui són, perquè han destruït tota la informació. Abans que vinguessin a entrar dins de l'ambaixada, han cremat totes les imatges, tota la informació i no saben qui són exactament.
Encara que en el fons sí que ho saben, perquè es dediquen, és una imatge molt petita, d'un nen enganxant el que serien els trossos de paper, de les màquines aquelles americanes, de triturar paper, enganxant les cares d'ells. És molt bèstia. I, bueno, imagina't amb un munt de fils de paper fent un puzzle. És un joc de nens. Bé, la pel·lícula en si...
Molt bé. Que s'emporti als Òscars? No ho sé. Si comparo amb els Miserables, jo em quedo amb els Miserables. I és que no té res a veure. No sé què més hi haurà, però jo crec que la cosa es queda per aquí. Passa que els musicals són més cinema de faràndula. Exacte. No està tan ben valorat. És com el cinema d'animació. Més d'un any ha merescut una pel·li d'animació endurça. L'Òscar és la millor pel·lícula. Exacte. I com ja estem una miqueta cansats i el David, em sap que això no li fa molta gràcia. A Argos, una cançó de Dire Straits. A quina? Sí. Sí.
Soltes el swing. Vull dir, al mig de la pel·lícula, t'agrada... Ah, no, no t'agrada mai Colfield. Perdó, ara he tingut un ball aquí jo de... No, no, m'encanta mai... De distrets. Vale, vale, vale, doncs ja està, no? Els distrets, com deia algú, deia els distrets. Bé, com hagués que deien que és el Bruce el speedsting, no? Vull dir que... Sí, Bruce el speedsting. Això és una cosa dolent, eh?
Molt bé. Re, abans de parlar, la Rosa es presentarà un tema molt interessant sobre el final dels diaris en paper i els llibres en paper. Dic que també amb el David he pogut veure El Hobbit. Què tal? Un viatge inesperat. Bé, a mi m'ha agradat moltíssim. Entenc per què li han posat tres estrelles, perquè és més del mateix. Sí, no sorprèn, però... És una gran pel·lícula. Tornem a fer un pel·lículon com una casa...
Tu, quan ets nen, no t'encantava que et repeteixin els contes? A mi sí. Jo m'ho vaig passar en gran una altra vegada. És el mateix. I tornes amb una altra història, però... A veure, jo crec que, literàriament, el Hobbit és una cosa i la senyora és una altra que està per sobre. Un és un conte, l'altre és una novel·la.
I li ha donat l'elit del Senyor dels Anells, a nivell cinematogràfic. Sí, però és un conte. Sí. I tu et tracta com un tonta. Ai, com un... Com un tonta. Com un tonta. Oh, per favor. Com un conte, perdó. Com un conte, vale, vale. No hi ha l'aspiració de transcendir com el Senyor dels Anells, perquè allò és una lluita entre bé i el mal. Sí, sí, sí. I jo no sé si ho vaig explicar aquí...
que a cap i a la fi el Hobbit és uns pallos avariciosos que tenen una muntanya d'or i que volen anar-la a recuperar. Exacte. I a cap i a la fi el Hobbit li posen un contracte davant perquè el signi. Exacte, perquè el signi, sí, sí. En canvi, el Senyor dels Anells tot va per... Sí, sí.
per honor i per... Per honor, sí, sí. En canvi, aquí és un contracte, tio. Bueno, aquí també és una mica l'honor dels nans de recuperar. Però què honor? Recuperar la pasta, tio. No, no, sí, però també de recuperar el regne amb l'excusa, de recuperar el regne. Sí, sí, això és nans, cerdos i diamantes. Sí, no, no.
home, aquell tros de tresor que es va al final i dius, hola, mare de Déu Senyor, no? Però veus, jo crec que ho fa molt bé, és a dir, sí que repeteix tics, per exemple, quan van al grup caminant per la muntanya, aquells moviments amb l'avió, és repetitiu... Bé, però és el seu estil. Sí. A veure, no...
Abans dels Senyors Anells ningú havia fet les pel·lis d'aquesta manera. No, no, no. Segueix amb aquest estil i jo crec que algú s'enduria una decepció si no hagués seguit amb aquest tipus de... Tot i que ara diguis, oh, ja no sembla tan maco, és igual, tan bo, és igual, veient la pel·lícula. Jo crec que és important seguir una línia perquè, per exemple, quan veus la Guerra de les Galàxies, vull dir, què passa? Veus la del 78 i veus la del 2000 i pico i no té res a veure, res. Vull dir, és un desastre. Aquí, com a mínim, si vols començar des del Hobbit i acabar la tercera pel·lícula dels Senyors Anells, tindràs un seguiment.
Perquè la Galadriel és la mateixa, perquè l'Elron és el mateix. Vull dir... I fica conyes que no són de la trama, eh? No, no, sí, sí, és cert. Això ja he vist. Això em vaig adonar perquè jo el llibre l'he llegit fa poc. Per exemple, l'escena en què surt la Galadriel no surt cap dona, el hobbit. El hobbit cap dona surt. No surt, l'Elron surt, però no surt el... El ser humà no surt. No, el llibre no, el hobbit no.
Al llibre i a la pel·li, no. A la pel·li fan un Falcon perquè surti alguna dona, perquè... Molt clar, si no... La Galadriel és magnífica, és bestial. En canvi, la Galadriel sí que surt, surt la Galadriel, surten dos o tres noies, i també ho han amplificat, perquè tingui una presència major i...
I que hi hagi una història d'amor també molt marcada entre l'Aragorn i la Galadria. Penso una cosa. El Hobbit s'ha escrit justament quan pujaven els feixismes al poder. Sí, però a mi em van comentar que el senyor Tolkien no era feixista. No, jo no dic que ho fos, però per exemple... Era militar. Era militar, però per exemple, no sé si ho vaig comentar, la figura dels nans té molta relació amb el poble jueu. Totalment, totalment.
I el Senyor dels Anells, està clar que la va escriure durant la Guerra Mundial. Segur, segur, això segur. Durant la Guerra Mundial la va escriure, perquè és la Guerra Mundial. El Hobbit, any 37, el Hobbit. Sí, que hi ha una escena que marxa, no?, perquè els fan fora, no?, els expulsa d'algua i així. El drac els expulsa. Sí, sí, sí, per això dic. L'alusió a l'èlixó de jueu està clara.
i parlarem del tema, perquè si no se'ns va el temps, el que sí que és veritat que el senyor Tolkien es va inspirar, us recordeu del Frodo i del Sam, el Sam era el que seria, en aquella època, als anys 30, la primera guerra mundial i tot això, el ayudante de càmera
del que seria els coronels, els capitans, els generals. I per això li parla de vostè tota l'estona. El Martí Zubiria, de Victus. Ah, això mateix. Mira. Els que ho vi piernas largas. Vull dir que entenguem per què es diu de vostè i per què hi ha aquesta línia, potser una miqueta militaroide, per allà mig donant voltes, perquè ell va ser-hi, per tant... El Maganón. Vull dir que és això. El Maganón. Bueno, estem parlant de Victus, eh? Anem adquirint un vocabulari ja. Estem parlant de Victus, eh?
Ai, per cert, que ja han estrenat una obra de teatre basada en la història de Maria Moliner. Anda! La famosa monolingüista semántica, no sé què, que va fer el famós diccionari, jo el tinc a casa, és el diccionari de tota la vida, no?, en Maria Moliner. Sí, sí, no sé, no en tenim de moment referències, a veure què tal pot estar... Averiguem algú.
Rosa, presentes que tenim 10 minutets per parlar d'aquest tema, que és molt interessant, per l'altra banda. Sí, home, sí, déu-n'hi-do, molt interessant, molt actual i que continuarà d'actualitat i més i més i més. Vinga. De fet, va ser en una entrevista que li van fer al diari Lara, res, al mes de novembre, fa molt poquet.
Algumercindo Lafuente, aquest senyor és periodista, i ara és exdirector de ElMundo.es i ElPaís.es, o sigui, diaris digitals, ¿vale? Ell, de fet, va ser que va posar el diari digital, la versió digital del Mundo, en una posició de un i dos, eh?
Perquè, clar, d'entrada els diaris no tenien... Estan entrant de mica en mica en aquest terreny, ja. I estan vencent la reticència inicial, no? Perquè, clar, tu tens un negoci, tens una història muntada al voltant de la lletra impresa, no? I després, doncs, passar-te al tema d'internet... Doncs, home, és delicat, no? Perquè parlem d'un diari i un diari no és una persona o dos, no és un...
una persona que té un negoci o que té un editorial... No, no, és que són moltes persones i els periodistes també han d'estar disposats a treballar d'aquesta manera, no? Ell diu que s'havia trobat, s'ha trobat amb moltes reticències per part dels periodistes i també a vegades per part del...
de la visió que podem tenir el públic, no? És veritat que a internet és molt immediata la informació, contínuament s'han d'estar revisant el que s'està publicant, perquè a més és fàcilment contrastable, les fonts. Sí. Així exigeix un esforç també constant, la forma de treballar amb la forma de tot,
És veritat que també, en canvi, amb la lletra impressa ens pensem que va a missa, que això és com un acte notarial, veus una cosa impressa i dius, ostres, això, no? Encara estem aquí, no?, una miqueta. I, bueno, una miqueta explica totes aquestes reticències. Es veu que, bueno, el Mundo no va tenir gaire... Va ser tot com més pla, el camí li van aplanar una miqueta i ho va aconseguir.
canviant el país es veu que al final va haver de deixar sense poder acabar el procés, no? Una miqueta d'or, bueno, per històries que hi havia, no? Però ell basa molt tot aquest tema, diu, home, és que hem d'apostar pel tema que hi ha molt de talent en un diari, no? Sempre parlava del país, hi havia molt de talent i a més jugant molt amb la marca. La marca continua sent la marca. No importa que sigui impresa o que estigui en una edició digital, d'acord?
Però la informació és la mateixa. Tu la pots aplicar. Si tens un columnista magnífic, un editorial d'un senyor de prestigi, pots posar-lo en un diari digital a l'hora que el mateix dia del diari. I fins i tot és més variable. Pots posar fins i tot dos editorials, si vols, en un mateix dia. Sí, sí. Abans hi havia matutinos i vespertinos. Exacte, hi havia dos diaris. Abans hi havia diaris que sortien a la tarda, fins i tot. Sí, sí, dues edicions, perquè així...
Encara es fa això, en dies d'eleccions, a vegades, no fa gaire, va sortir una edició, vas partint del País. Això recordo que em va xocar, perquè és diferent la portada, perquè hi havia variacions, no sé. No sé, jo crec, respecte al tema, jo consulto tant diaris digitals com premsa escrita, no?
Jo crec que no aprofundeixes mai a nivell digital com el que aprofundeixes a nivell de paper. El que lleixes en digital lleixes més en els encapçalaments i una mica lleixes en diagonal.
el diari en paper et presta a aprofundir més. Crec que això acabarà en què entre setmanes seran diaris digitals i al cap de setmana es publicaran diaris de paper. Jo crec que sí.
Estic d'acord. És que jo estava pensant... Depèn del moment del dia de la setmana. Dixabte... Està potser divendres, si m'apuràs, eh? Sí, però... Perquè jo també tinc la... No sé si és el vici o el mal costum. Moltes vegades el mateix dia que compro el diari no tinc temps de llegir-lo.
I llavors el lleixo l'endemà mentre esmorzo. M'és igual. Moltes vegades tampoc cal aquesta immediatesa de les notícies. No cal tampoc, eh? No. Cal la notícia reposada. A mi m'ha agradat molt el cafè de la... Quan puc l'escolto, el cafè de la República, del Joan Barril, que és a partir de les 9, de 9 a 11, i dius, veus això, la ràdio tranquil·la. Diu, analitzem les notícies amb calma. Hi ha moltes tridències. Jo crec que la immediatesa també la tenim als mitjans de comunicació, que pot ser la televisió o la ràdio...
internet i tot plegat. A part d'això, eh? Però internet té un problema. És que hi ha molta gent, o sigui, aviam, siguem sincers i sent clars. Qui ha de fer notícies són els periodistes. Sí. I internet és un mitjà en el qual tothom pot dir la seva. I tothom pot dir la seva d'una manera qualsevol. Clar. Allò és un galliner. Sense filtres, sense res. I els diaris han de marcar un punt de qualitat i un punt d'opinió que tu associis a aquella marca, en aquest cas.
El País ja sent com per on tendeix, La Vanguardia per un altre, El Mundo per un altre, l'Ara per un altre... Però està clar, si t'informes, has d'anar a buscar aquests diaris. Evidentment. No pots anar a buscar el blog de Pepito. No pots anar a fòrums, ni a blogs, ni a fòrums de notícies, tipus MNM, que no sé si el coneixeu, aquest... Alguna vegada he dit... Que està molt bé, moltes vegades per temes curiosos. Moltes vegades, sincerament, he vist notícies reflexades aquí que després han aparegut a la premsa escrita.
cosa que això també dius, ostres. Però el periodisme d'investigació, que per mi, d'augment, el país és el que té el number one, i tot i que em sap greu que altres diaris d'aquí a Catalunya encara no arribin a aquest punt, però no n'hi han, ho sento molt,
doncs és el que realment el cap de setmana et ve de gust llegir, et ve de gust aprofundir en un article periodístic que hagin investigat, jo què sé. La màfia de Sicília, per dir alguna cosa, eh? Ostres, i allò t'ho desgrana...
Pas a pas i personatge a personatge, no? Clar, això, evidentment, l'entra setmana no tens temps de fer. No, això és impossible. Per això justament surten aquests especials el diumenge, no? Per una miqueta, no? És perquè tinguis el temps de llegir-ho, no? Però és que... Digues, digues, Rosa. No, no, no, sí, sí. Tranquil. No, no, no. Jo deia perquè jo, justament, a veure, jo per X motius, doncs rebo el periòdico al...
al meu despatx, i també estic afiliat al periòdico.cat, que és el que seria l'internet, no? I sí que és veritat que quan tens les dues opcions, com a tal, et trobes que a vegades, quan vols buscar la immediatesa de la notícia, que a vegades és important tenir-la, pam, vas a fer-ho, eh? Però, clar, és el fet que tens aquesta eina, però si no la tens, jo crec que no hem d'oblidar que tenim la ràdio, que és immediata, o deuria ser immediata, i
I la televisió que tens tres informatius que es van renovant o que s'havien de renovar com a mínim. El que sí que s'ha perdut és que aquests elements d'última hora, que abans era molt típica la televisió, vull dir, si estan fent el sàlvame o un culebron, no ho tallen per posar-te potser una notícia de sete importàncies. Si té gran importància, sí que ho fan. És algú extraordinari per trencar una parrilla. És a dir, la mort d'algú important, d'un cap d'estat, algú, vull dir, no sé... Però quan és algú que dius que pot ser important, com pot ser un retall...
de la política d'aquest país, no ho posen. Ho diuen d'aquella manera amagat cap allà. Vull dir que també no tenien compte amb això. Molts interessos. Però bé, jo crec que això és un altre tema. Ens anem cap a un altre costat. I també jo crec que és bo, Rosa, que a part del tema del diari, que ho podem seguir comentant, el tema del llibre digital, no? Que està provocant... És que és paral·lel. L'evolució que estàs seguint dels dos mitjans és molt paral·lela, no? Exacte. I hi ha un motiu, David, que és el que dèiem, no? El llibre et costa
Molt. Són 20 i escaig d'euros, un llibre nou amb tapadura i tal. Això ho tens clar. Ja de per si crec que és excessivament car. A vegades ja no estem parlant del gruix del llibre, estem parlant que, per exemple, qualsevol llibre que tregui el bàsquet Montalbán, sigui de 100 pàgines, val 29 euros.
Perquè això jo he comprovat en les meves carns, eh? Vull dir... Sí, ja s'han quedat una mica... Les reedicions, no? Les reedicions. L'alternativa de l'ebook és un element que, clar, estem parlant que no és el paper, no és l'olor, no és el tacte... Això ho deixem cap a un costat i deixem el tema romàntic, no?
Suposo que té costumes, no? És romàntic, estaríem amb tele de tubo. I encara amb el tocadiscos, que també tothom això ho tenim de record. Però bé, és el que diem, jo entenc. Però esclar, el que no pot ser és que quan surt la tecnologia aplicada i apareix l'e-book, que és un preu raonable d'uns 100 euros aproximadament, amb el qual tens la capacitat d'introduir 2.000 llibres
siguin com siguin. No és necessari. Exacte, no és necessari. 3 o 4 en tens de sobres. Exacte. Estàs ja, per la banda econòmica que estem tots com estem, ja diem, bueno, doncs mira, d'aquesta manera em surt més a compte. Això plantegem el tema. Però a l'altre costat,
També s'ha de tenir molt clar una cosa, i és que tu vas a la llibreria i compres l'ebook i et costa 20 euros. Aquest que val 29 et costa 20 euros. Això és virtual. Clar, és virtual. Ni el pendrive. Diu, dona'm el pendrive, o te l'envien per e-mail, o no sé com va exactament perquè no he fet... O te'l descarregues directament a l'ebook.
exacte l'ebook directament clar a més jo n'he comprat n'he comprat i des del Kindle des del Kindle pots fer-ho el mateix Kindle que en aquest cas té l'opció de connectar-te a la propa web d'Amazon directament com ja tenen el teu compte corrent emmagatzemat però si és novetat tries aquest
Ja te'l vaig, ja te'l has baixat. Exacte, el Victus. El Victus valia 28. Llavors, quin preu pot tenir? He baixat així directament a la e-book. Aquest em va costar 7 o 8 euros. El Victus val 19,95. Però no era una novetat, era una cosa... A internet? Quan? El Victus val 19,95. En format digital. Adiós, adiós.
I la compra són 24-25. Jo faig el bocat del diable. Tinc un company que em diu i es poden posar el preu que vulguis? Sí. I posa a pensar, dius, sí, per gratuït ja tens els clàssics. Exacte, sí, sí. Això sí, però què passa? Que això motiva, tornem al pirateig, com va passar amb la música, com va passar amb el cinema, i això es dius, home, és que són tontos, en el fons posa un preu econòmic i la gent s'ho gastarà
Però és el que us anava a dir, que vosaltres esteu més posats amb això. Les editorials també tenen, no?, aquesta versió digital? Són les pròpies editorials les que estan explotant o comercialitzant? No, totes no. Per exemple, si tu entres a Amazon, que és la que més potenci...
Per exemple, hi ha llibres que només estan en paper. Llavors dius, si vols tenir-lo en formato Kindle, clica aquí i Amazon d'alguna manera enviarà tu sol·licitud a l'editor per veure si d'alguna manera saca el llibre en formato electrònic.
No, hi ha editorals que resisteixen a treure un format. Planeta sí que es juga a aquest joc, evidentment, amb uns presos orbitats perquè no vol perdre el mercat, però també dic que avui en dia els escàners estan preparats en un format que es diu OCR, perquè una persona durant un dia ho va escanejant, ho col·loca i tens el llibre en qüestió de 3 hores. I això corre per les xarxes, clar.
I penseu que també es poden fer llibres ja pensant en el format digital només i que no segui sinó en paper? Clar, clar, evidentment. Hi ha molta gent que escriu llibres directament en format digital i els envia. Exacte. I també la discogràfica, l'editorial, també és com la gent que fa música i li fan un single o simplement li fan...
gravació per internet és curiós perquè això està tenint una evolució i els primers que van fer el canvi van ser les discogràfiques amb el famós MP3 avui dia la gent ja no es baixa tants MP3
sinó molta gent directament s'apunta a webs, tipus Spotify, bueno, no és webs, o Groove Shark, en que realmente tu ja tens tota la música gratuïta. Perquè ja ha evolucionat això. Això ja ha evolucionat. Ja ni emmagatzemes, ja ni fas això, però tens allà. Ves que això és molt important. Vull dir que, clar, és que tot evoluciona i jo crec que hem de mantenir. I una...
Hem de seguir parlant la setmana que ve. Sí, sí, parlem del tema, seguim, cap problema. Doncs ja està, continuem llavors. Molt bé. Doncs vinga, se'ns acaba el temps, perquè és que no parem de parlar, escolta'm, això no pot ser, però estem fent ràdio. I això que som tres. Exacte. Doncs vinga, fins la setmana que ve. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau.