This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Doncs hem vingut-nos un dia més, un dissabte més,
al Depilònia i que res, que ja acabem la temporada,
com el que diu la cosa, eh, família?
Encara no, eh?
Queden una miqueta junts...
Queden tres programes o quatre, eh?
Clar, per Sant Joan ja estem de vacances.
Exacte, exacte.
No, vacances no, estem pensant en la propera temporada.
Això sí.
No descansem mai, no?
Sí, sí, sí.
Nosaltres sempre connectats.
Clar, clar, no, és quan hi ha...
Això és el furor del dragón.
Clar.
És quan tornem a fer el nostre...
Bueno, doncs anem a parlar amb la direcció,
per fer el nostre nou contracte multimilionari.
Sí, sí.
Cada any fem, no?
Cada any és el mateix.
I aquest any haurem de demanar més perquè l'audiència...
Home, hem de negociar, hem de negociar aquí una alça, eh?
Moltes vegades molt més.
És com a Neymar.
Sí, sí, com a mínim que ens ponguen aquí uns bocadillitos de algo,
quasi de parnaïrica.
Jamás que estaria bé.
Un brunche.
Molt bé, doncs estem, això, com dèiem a Babilonia, estem amb la Rosa.
Què tal?
Hola, bona tarda, molt bé.
Ah, mal, fa aquí, com sempre.
Tu, guapíssima, em va agradar molt aquesta camisa, eh?
Gràcies.
De floretes.
Molt, molt, molt.
Gràcies.
Nacho, que va de Tejano, eh?
Ojo, eh?
Aquí va de worker, eh?
Total, allò.
Com es diu Tejano, com es diu això?
De denim.
De denim, sí, sí, de veritat.
I el David, que va quadriculat, eh?
Sí, jo, com sempre.
Sí, sí, sí, perfecte, de mantel, no?
I jo vull de vell.
I el Cesco, que va en plan professor aquí, molt xulo.
És una mica modernet, eh?
Sí.
Sí, avui venia de moda.
Vinga, que sigui més alternativa.
Amb les sabates, amb les cibelles que he vist jo aquí, eh?
Sí, brillants, eh?
Aquí, categoria, categoria.
Un punto, un punto sado aquí, una cosa.
Muy modernet, eh?
Sí, sí, les 50 sombras de Cesco, dios mara, adéu, Cesco.
Què més voldries?
No, però són liberades, ara.
Que és la tercera pel·lícula, que es diu Liberades?
No he vist ni la primera.
No, no, no, jo la primera.
No repel·la, no repulsa.
Horroroso, horroroso.
Horroroso, horroroso.
No, jo tampoc, no.
Bueno, doncs avui parlarem solament...
Solament, no, parlarem bàsicament de llibres i de pel·lícules.
El David es parlarà d'Hiperion, algo romano.
¿Me suena a mí esto?
No.
No?
O la lia o parda.
Bueno, doncs del que ella ens parlaràs, ara no, però no ens preocupem.
Una pel·lícula que es diu La Ràdio de Piedra, que és un llibre molt petit, molt costumista,
que us recomanaré, que està molt bé, que està molt simpàtic, que ja parlarem.
I parlarem també de Los perros duros no bailan, del Peres Reverte.
Sí, guau, guau.
Que jo la deixe i la Rosa ja ens explicarà.
Jo, estoicament, el vaig acabar.
Vale, vale.
Ho comentarem.
Pel·lícules, abans de res parlarem d'una sèrie, Wild Wild Country, que el Nacho ens comentarà.
Correcte, una sèrie de Netflix que ha tingut molt bona acollida i que, veritablement,
que parla d'una història, un tros de la història americana, d'una secta que es va fundar ja a Oregón
i que del no re, diguem-ne, i en un paro van construir una ciutat utòpica amb una dimensió que, bueno,
que al final va tenir una dimensió nacional als Estats Units, a l'Amèrica de Reagan,
que va ser bastant interessant i era un tema que jo no coneixia i que ens hem quedat bastant flipats del que va passant allà.
Sí, sí, com una cosa que no coneixem i sempre és original, no?, el fet de conèixer història.
I amb una potència argumental, que és de la pròpia realitat, que ja veureu que...
Molt bé, doncs els comentarem, clar que sí.
El David ens parlarà de Molly's Game, que, bueno, que està embugit amb la Jéssica, no?,
Chastain, home, estava guapa, estava guapa.
Sí, sí, sí, val la pena, no?, però la pel·lícula...
Sí, ara l'explicaré.
Vale, ja l'explicaré, l'explicaré.
És molt bona actriu, també.
Clar, clar, clar, clar.
I jo parlaré d'un biòpic que es diu Tom of Finland, que és dibuixant, tan peculiar,
que realment ha fet un documental.
Ah, bandido, eh?, i la cosa...
No, però és que és un documental que...
És un biòpic que està molt ben parit, eh?
Com de Finlàndia.
Sí, sí.
I després parlaré també, bueno, d'una pel·lícula, me la carregaré,
de tant en quant ens carreguem una pel·li,
una somnia dentro de tus sueños, es diu així la pel·lícula,
i el títol ja dius, eh?,
doncs sí, em vaig posar amb aquest benenjenal, dels meus i va ser un desastre.
I ho comentarem.
Tinc una lletur rosa, campeones.
Rosa, no sé què he posat jo aquí.
Què hauràs posat tu aquí?
No sé què he posat.
He leído capones, imagina't, no?, i va escriure ràpid.
El David es parlarà de 12 anys d'esclavatge,
i la Rosa es tornarà a parlar d'una habitació en convistes,
James Ivory, no?, que també, eh?, aquest senyor...
Una pel·lícula d'època.
Sí, sí, d'època, d'època.
Molt bé, doncs David, digue'ns això d'Hiperion, que és,
perquè jo ara m'hi parlo.
Uf, aviam.
Es vol que es veu...
Jo no coneixia l'autor d'aquest llibre.
És tota una saga, eh?, dintre de...
Aquesta és la primera de la saga,
però si els pilars de la ciència-ficció
diuen que és l'Arthur C. Clarke,
l'Isaac Asimov,
el Frank Herbert,
doncs aquest és un altre, es veu.
Jo no ho sabia, no el coneixia.
Qui és?
Dan Simons.
Ah, sí, Dan Simons, sí.
Dan Simons.
Que ara està una mica en boga,
perquè el canal AMC, em sembla que és,
fan la sèrie de Terror,
que és també un llibre d'ell.
Està basat en un llibre d'ell.
Que no té res a veure, eh?
No és ciència-ficció ni molt menys, eh?
És fantàstic una mica, no?
En gènere una mica fantàstic.
Sí, però surt un element...
És una reconstrució d'una història real
amb un element fantàstic que s'ha inventat ell.
Sí.
Bueno, que s'han inventat la sèrie, es veu.
O la sèrie, o no sé si ell va estar per mi.
No ho sé, no ho sé.
No sé si a la novel·la surt així.
Jo diria que sí, però bueno.
No ho sé.
Bueno, el fet està,
és que el llibre que us parlo
no té res a veure amb la temàtica
que parla de Terror,
sinó que la temàtica és de ciència-ficció.
D'acord?
I sembla que l'obsessió
de la majoria d'escriptors de ciència-ficció
és intuir que la nostra societat
amb el temps es anirà expandint.
Ja no només s'allotjarà el planeta Terra,
sinó que d'alguna forma
no es anirà ocupant altres planetes.
Sí.
amb tota...
Està molt ben...
El paio que l'ha escrit està molt ben documentat,
el Dan Simons,
perquè...
Bé, pels elements tècnics i tecnològics
que ens explica al llarg de...
M'estic acabant el segon llibre,
que és La caïda d'Edip Erion,
que d'alguna forma és el mateix llibre,
però una continuació.
Llavors,
estem en un futur d'aquí uns 700-800 anys,
més o menys,
en què conviuen
doncs tres tipus de societats.
L'hegemonia,
que és tota una xarxa de mons
habitats,
uns 200 i pico mons,
que l'home ja ha pogut anar...
Colonitzant.
Colonitzant.
Al principi amb naus
que sobrepassaven la velocitat de la llum,
i amb el que ja diuen
les deudes temporales que acarreava això.
Això què vol dir?
Que si tu viatjaves
de planeta A al planeta B,
això, tot i que anessis a la velocitat de la llum,
t'ocupava un cert temps.
És allò que vam veure al planeta del cim,
si us en recordeu.
Doncs,
durant aquest desplaçament,
la gent que estava al planeta A,
doncs,
evidentment,
per ells passava molt més temps,
que no pas per tu,
com jo era un viatge de mesos,
però per ells eren,
al millor,
20 anys.
I tenies una deuda temporal tu
de 20 anys
respecte al planeta A.
I hi havia gent
que fins i tot
que es dedicava a això,
anar viatjant,
eren viatjants,
i al millor ells,
ostres,
la seva vida,
que per ells era una vida
que passava normal,
en temps normal,
però de cara als planetes,
doncs,
era una vida
que gairebé
consumia la vida
de tot un ésser.
Sí.
Val.
Doncs,
això que us deia,
hi ha tres elements.
L'hegemonia,
que diuen la ret de mons,
que és
tota una unió de mons
amb un líder
que els governa tots,
més o menys,
val.
amb un exèrcit molt poderós
i tal,
després uns que es diuen
els éxters,
que són uns humans
que van marxar de la Terra
abans que marxés tothom
i que aquests
no van evitar cap planeta
sinó que es van adaptar
a viure en naus espaials
i a l'espai.
Ah, mira.
i són com un misteri
pels que viuen
a la ret de mons.
I després hi ha
el que és el tecnonúcleo,
que és un alliberament,
o sigui,
els,
diguem-ho així,
intel·ligències artificials
que han pres consciència
de si mateixos
i han creat
un contrapoder a l'humà.
Però un contrapoder
tan poderós
que fins i tot
li donen un regal
als humans,
però és un regal
que més endavant
veurem que és enverinat,
que és
el que es diuen ells
els telelectores,
que simplement és
unes portes
que creen
forats de cuc
entre els quals
pots tu
passar d'un planet
a un altre
sense cap mena de problema.
Sí, sí.
O sigui,
són unes portes
que tu dius
me'n vaig a Marti
i travesses la porta
i ja estàs amarrat.
Com teletransportar-te, no?
Què?
Com teletransportar-te, no?
Sí, sí, sí,
però automàticament.
Tu ni notes res,
es veu.
Fins i tot
és que
l'escriptor
ho arrodoneix,
ho complica.
Fins i tot
els més rics
tenen el que es diu
cases
multimundo.
Què vol dir?
Que tu tens una casa
i tens...
Una segona residència.
No, no, no, no,
encara més sofisticat
que això.
Tu tens una casa
i potser
una habitació
la tens en un món.
L'altra habitació
la tens en una altra
perquè la porta
que tu travesses
del menjador
a l'habitació
t'ha portat
a aquell altre món.
Carai.
Original això.
Per exemple.
Això mola, eh?
És una miqueta
la idea
del castillo ambulante, eh?
Ah, sí, sí.
Una miqueta.
Sí, sí, sí.
La idea
per aquí, tema, eh?
Una casa sencera.
A per aquí.
Sabe, molt interessant.
Juga amb això.
Clar, pensa que
hi ha una xarxa,
inclús hi ha un riu
que travessa
diversos mons
a través d'aquestes portes.
Uh, carai.
Clar,
ostres, ja...
Clar, mica, mica...
Tot això
t'ho has d'anir imaginant,
no?
T'ho has d'anir imaginant,
però clar, clar,
dona una riquesa aquí.
Però què passa?
En tot element organitzat,
quan apareix,
i controlat
sobretot pel tecnonúcleo aquest,
que és com un ent
que ningú sap on està,
és un misteri,
ningú coneix on està aquesta,
però en canvi
és el que dona,
entre cometes,
podríem dir-ho,
el servei d'internet.
Pensa que el llibre
està escrit l'any 89.
Aquella època
internet no existia.
Clar, clar, clar.
Llavors,
tothom està connectat
a el que es diu
un comlock.
Un comlock és com un visor
en el qual tothom...
És que fa una visió
del que estem avui dia
gaire veia, no?
I llavors tothom està com enganxat
i té sensors ficats al cap
i tothom està...
Gaire veia
qui es passa més connectat
a la xarxa
que no pas a la realitat,
d'alguna forma.
I això està escrit l'any 89.
Home, ja és...
Era més fàcil intuir-ho, no?
Però això té mèrit.
I...
I ara s'ha anat al sant al cel.
Ah!
El que em volia explicar.
Bé, bàsicament...
Que no hi havia internet.
Que en aquella poca no hi havia internet.
Hi ha un planeta
que encara no ha estat assimilat
per la xarxa de mons,
que el que passa
és que aquell planeta
conté una anomalia de temps.
I aquesta anomalia de temps
implica
un ésser
que es diu
l'alcaudon
o the shrek,
em sembla que es diu
en anglès.
S-H-R-E-K.
Què és l'alcaudon?
Alcaudon és aquell ocell
que agafa les preses
i les clava
en les espines
dels arbres
per consumir-les
quan ho creu convenient.
A l'espina
o albar.
Sí.
Llavors,
és un ésser
que després averiguarem...
L'ombre i la Tierra,
les representacions...
Sí, sí, sí.
És un ésser creat
pel tecnonúcleo,
però en un futur
que l'envia cap al passat
per crear com una mena...
per arrasar amb la humanitat.
És complicat.
És complicat.
Però un cop entres...
No, però és interessant.
I el primer llibre
es veu que es munta
tota una mena religió
al voltant d'aquest alcaudon
i es fan
peregrinacions anuals.
I doncs,
just en un moment
molt crític
que està a punt
d'esclatar una guerra
entre els éxters i els éssers humans,
doncs,
es genera,
es crea
una peregrinació
de 5 o 6 peregrins
triats
pel tecnonúcleo
per motius molt concrets
i el primer llibre,
Hiperion,
ens parla
de la vida,
o sigui,
ens parla
del per què
aquesta gent
està fent la peregrinació.
En aquest sentit,
el llibre està molt bé
i han de fer la peregrinació
a un planeta
que es diu Hiperion,
que és on se suposa
que allà està ubicat
a l'alcaudon,
però l'alcaudon
està encerclat
per unes dubles
tombes del tiempo
que li impedeix sortir,
però es veu
que s'estan obrint
i quan suposadament
s'obrin
aquest alcaudon
quedarà lliure
i podrà,
entre cometes,
reçar amb la humanitat.
I això vindrà
a la segona part?
Això vindrà a la segona part.
Ah, vale.
Me l'estic acabant ara.
Ah, vale, vale.
Llavors, misteri
fins a setmana que ve.
Continuarà.
Però està molt bé,
està molt bé,
perquè ens parla
de l'Església Catòlica
que gairebé
és vestigial,
o sigui, queda no res,
és un reducte.
A més a més,
està ubicada
en un planeta
que és d'Opàcem,
perquè la Terra
es va aniquilar,
es va crear
un forat negre
dintre la Terra
i va desaparèixer.
Llavors,
abans que això passés,
tothom va marxar corrents,
que es diu la Ejira,
famosa.
Ah, sí, sí, sí.
O sigui, carai,
quines condicions
religioses, no?
Sí, sí, sí.
No, però un idolatiu,
s'ha currat, eh?
Val molt la pena,
i està molt ben escrit,
està molt ben escrit.
Potser no arriba
al punt
que s'estigui llegint
Juego de Tronos,
potser per mi
el George R. R. Martin
potser encara
escriu més bé,
però aquest,
ostres, Déu-n'hi-do, eh?
Però aquest és conegut,
el Dan Simmons,
jo no hi he llegit res,
però alguna cosa
jo he escrit
jo tenia referències,
d'aquesta vèria.
No hauria sentit parlar d'ell.
Un bon escriptor,
vaja, d'aquesta vèria, no?
Molt bé, molt bé.
Bueno, doncs vinga,
ens quedem amb el misteri
fins a setmana que ve.
No podrem dormir
en una setmana.
Queda poquet, poquet.
Sí, sí, molt bé.
No, res,
jo parlo d'un llibre,
com és poquetes pàgines,
també parlo de poquet,
però el tinc que deixar molt bé,
perquè és un llibre
d'aquests petitonets,
deliciosos, no?
Que dius, agafes
i es recomana,
i dius, vinga,
anem a mirar-ho, no?
És un llibre
que es diu
La Ràdio de Piedra,
d'un tal Juan Herrera,
que és un escriptor novell, no?
I que, bé,
doncs són aquests llibres
costumistes, no?,
que t'ubiquen en un poble, no?
Bé, no estem parlant
concepte urdes i tal,
ni molt menys,
però un espai d'aquests
de l'Espanya,
de la guerra,
de la postguerra,
millor dit,
però postguerra
recentment acabada, eh?
Vull dir,
que en Franco
fa un any
que està, doncs,
governant
el que seria l'Estat.
Anys 40.
Sí, anys 40, exacte.
Més que res,
perquè és curiós,
perquè és un poble
que encara no coneixen
la imatge de Franco.
Ah, sí.
Per això dic,
perquè és una cosa
molt iniciàtica,
molt dels principis, no?,
d'aquest senyor com és, no?,
perquè entra en joc
aquesta idea, no?
La rèdia de piedra
fa referència,
com sabem,
a aquella ràdio de Galena,
aquella primera ràdio mínima, no?,
amb la que es feia,
doncs,
amb aquella manera de fer...
La Galena era un mineral.
Era un mineral,
una pedra i tal, no?,
i a partir d'aquí
es contactava
i llavors
només no podia escoltar
una persona.
Sí.
Vull dir,
es posava una mena com de...
El meu pare no se n'havia fet.
Sí, d'auricular,
una mena d'algú, no?
Feien servir un matalàs com a entena.
O sigui,
un somier de llit com a entena.
Exacte,
però ells,
com són una miqueta més avançats,
ho col·loquen a sobre del campanar.
Ah, clar.
O arriben a tenir aquesta opció
perquè el capellà està interessat, no?
Llavors,
imagineu,
és un poble,
no et diu exactament on,
no?,
però fa pinta de macetàrio,
allò que deia és una cosa d'aquestes de per allà,
amb les típiques imatges
d'un poble molt petitonet,
un senyor que compra,
o que es fa aquesta ràdio,
llavors tothom va a casa seva
a veure quines notícies hi ha del món, no?
Llavors aquí entrem en el joc
de la realitat i la ficció,
vull dir,
de fet de dir
quines notícies són autèntiques
i quines són falses,
llavors ell juga
a ser el centre d'atenció.
Llavors és magnífic
perquè et veus com arriba
doncs el sec, no?,
del poble,
el tonto del poble, no?,
que no és tan tonto,
però bueno,
és el típic noi
que és un tio molt alt,
molt desgarbat i no sé què,
i a partir d'aquí,
doncs també el capellà
amb la seva germana Beata,
hi ha tres noies
que li diuen les lombrices,
perdó,
i li diuen les lombrices
perquè són les cuidadores
de les,
com és llombrius?
Llombrius en català?
És correcte, llombrius?
Crec que sí, no?
Les cuidadores de les llombrius
del poble.
Ens entenem?
Sí.
O això ha de ser més clar?
Vull dir,
clar,
que el cuido de les llombrius
dels homes,
però ho fan d'una forma,
no diríem,
perquè no fan la prostitució,
és a dir,
elles tenen necessitats,
bueno,
doncs com home o home o dona,
volen tenir relacions
i és una manera
de fer com una mena
de prostíbul,
però fent un acte
de caritat
o un acte de fe.
Ella s'ho passa bé
a canvi d'estar amb senyors.
És un intercanvi.
Un intercanvi,
que està molt bé,
que és supermodern,
però clar,
això és un escàndol,
lògicament,
per al capellà,
per al poble,
en si mateix,
però com sempre
s'han portat tan bé
i han estat els cuidadors
de les llombrius
del poble,
doncs ningú es queixa.
Ens entenem?
Perquè és un tomadaca,
clar,
i és meravellós.
I llavors,
amb tot aquest impàs,
imagineu-vos
tota aquesta història
explicada,
no?,
amb aquesta situació.
El Dimas,
que és el vell,
ai, perdó,
que és el sec,
va amb el que és
aquest noi
que no és tan eixerit,
no?,
que resulta que aquest noi
agafa la fama
que és un magnífic amant,
perquè és tan dolç,
tan maco
i està tan dotat,
clar,
i tot això es remou
en un moment
que ha de venir
una persona,
es lien
amb una d'aquestes notícies,
i que diuen
ve Franco
i ve un senyor baixet
que no és Franco,
fan un peripé
amb una obra de teatre
i tal,
perquè hi ha un cas
que es diu
Menasalves,
que és el gran
dramaturg del poble,
el que és el gran
lletre ferit,
el que llegeix poemes
i tal,
i llavors crea
com una mena de farsa
al voltant de l'arribada
d'aquest,
perquè,
bueno,
per una sèrie de qüestions,
no?
Clar,
això es barreja
amb un encant
i amb una gràcia
i amb l'arribada dels alemanys,
perquè arriben els alemanys
que necessiten,
amb aquest espai
crear un punt de connexió
també,
amb una antena
que fa que millori
la connexió.
És un joc
de cosetes petites
que passen allà
entre un benvenidor
Mr. Marshall
barrejat
amb una cosa,
no sé com dir-ho,
vull dir,
costumista,
una cosa,
la Ràdio de Piedra.
És un llibre petit,
però que té,
no sé,
té gràcia,
no?
És aquesta coseta
que dius
que bé que entra,
no?
I res,
recomanable,
i res,
a l'estiu,
això amb dos dies,
que quan tinguem
temps per llegir tothom,
ho llegim en un moment.
Per tant,
val la pena,
val la pena.
Rosa,
i ara parles del reverte,
que tampoc és moure
en el llibre,
no?
Los perros,
no?
No,
no,
i a més és molt curtet
també,
sembla,
la enquadernació
és molt així,
molt tipus mitjà,
però que va,
es llegeix de seguida,
són poques pàgines,
perquè està imprès
així amb poqueta lletra
i lletra grossa,
tu la lleixes
molt ràpid.
Ara costa una mica,
eh?
Sí.
És el que tu comentaves
abans també.
Comença amb un cert interès,
perquè és molt...
A veure, és original,
no?
El plantejament és un gos,
el protagonista és un gos.
I de fet,
com que...
I fa una mica de referència
al coloquio de los perros
de Cervantes,
que diu,
des de que tuve fuerzas
para robar un hueso,
tuve deseo de hablar
para decir cosas
que depositaba en la memoria.
Clar,
dios, ostres,
aquest paragraf del coloquio
de los perros,
pues igual és una cosa així,
no?
De injundia,
no?
Bueno,
és la historia de un gos,
que es...
Por això dice,
los perros duros no bailan.
Bueno,
jo pensava que era negro.
És un gos que és negro,
perquè a més li diuen així,
negro,
que viu en un barri,
tenen els seus costums,
sembla que van al bar,
però és un aveurador,
que és una fàbrica de whisky
que surt un racholida.
Ai, guai,
el que fan és això,
no?
Sí,
estan allà i beuen allà.
Allà a veure el whisky,
i bueno,
mira,
una miqueta paral·lelisme
amb el món dels homes,
però en un món marginal.
Clar.
És un món marginal.
Hi ha gossos que allà
que sí que tenen amus
i viuen en una casa,
d'altres no,
o d'altres no més de carrer.
I bueno,
però aquest gos de seguida
llavors que té una història
una mica dura
o tèrbola,
no?
I mica en mica
allà ho desvella,
no?
Que havia estat un gos
de baralles,
de baralles a mort,
senzillament,
o sigui,
ensinistrat
a ser agressiu
fins a matar l'altre,
el contrincant,
no?
però bueno,
no se sap com
ha aconseguit
alliurar-se
d'aquell món
i ara està vivint,
doncs mira,
com que s'ha refet,
no?
Bé,
però resulta
que després,
això sí,
té molta,
no,
molta no,
com diria,
sí que va,
és curiós,
no?
Perquè va mencionant
tots els personatges,
tots els protagonistes
són gossos,
no?
I gosses.
I llavors,
clar,
sí que surten moltes races
i això,
clar,
resulta com una miqueta,
no?
graciós,
no?
Doncs el negro,
per exemple,
és un creuament
de mastig espanyol
i fila brasilen,
la Gilulfo
és un podenco,
la Margot Laporteña
és una bollera de Flandes.
Ah, sí,
és boníssima aquesta.
Sí,
a més l'accento
és de porteño,
l'accento porteño,
no?
Alteo és un sabueso
rossiciano,
Susa és mestiza
callejera,
el Rudi,
pues és alia Perlita
la dos Queen,
és un delicado
caniche grisperla
que tocava otra música.
O sea,
vull dir que és divertit,
no?
Perquè surten moltes races,
surten un setter irlandès,
un pastoral alemán,
un xulo,
Itquintle,
mexicano,
Doberman,
Golden Retrie,
Vertec,
el Dalmata,
bueno,
surten,
és que m'he intervingut
en anar-los apuntant
perquè li buscaré
una motivació al llibre
perquè és que si no
no me l'acabava.
Husky siberiano,
Cocker Spine,
bueno,
jo crec que surten
pràcticament,
no sé si totes les races,
però Déu ni d'o,
no?
I el Chihuahua no surt.
El Chihuahua no surt,
però al Chihuahua
sí que hi ha una expressió,
això també és original,
no?
perquè fan expresions
com si fossin clagosos,
no personas,
per exemple,
hi ha una expressió
que diu
me importaba un carajo
de Chihuahua,
o una altra que dice
al que se le ocurrió
no se le peló el rabo
por estrujarse la imaginación,
o una altra
perro santo
en contra de Dios santo
por perro santo,
o habéis oído
ladrar de un tal Teo?
Sí, sí, sí.
Clar, aquestes cosetes
et fan gràcia,
perquè el veus en situació,
no?
Però?
Però, clar,
la història és una miqueta
això fosca,
de tornar una altra vegada
i a un segrest,
segrestant dos amics,
i clar,
tornant cap a aquell món,
perquè aquí ha segrestat
aquests dos amics,
doncs gent que es dediquen
a les baralles aquestes
de Gossos,
tu,
i se les emporten
allà amb unes
gàbies,
amb unes xaboles
allà a les afores
de la ciutat,
no sé què,
ostres,
però és tot com molt,
no?
De tornar a connectar
aquest gos,
de tornar a connectar
amb tot això,
amb aquest món,
però des del punt de vista
que ell ja s'ha regenerat,
o sigui,
sí que entra,
però no entra,
bueno, no sé,
és una mica de liu,
no?
I és com,
després,
com si volgués
donar com un final
exemplar,
no?
Aquestes,
tot això ha de tenir
un càstig,
ha de tenir,
no?
Ja dic,
a part d'aquesta originalitat,
però clar,
després com una novel·la
com negra,
de detectiu,
no?
Perquè aquest gos fa com una mica
de detectiu,
i va preguntant,
i veus que hi ha una gossa mexicana
que té els seus acòlits,
no?
La gent que està per ella,
a canvi de drogues,
i no sé què dius tu,
no sé,
això ja no.
I a més,
trobo que és sexista,
també,
és sexista,
que no cal,
bueno,
valent que la novel·la,
potser en aquests ambients,
segur que el tema és així,
però no cal,
no sé.
Estereotips,
cauen els estereotips.
Per exemple,
hi ha dues expressions que,
no sé,
me la vaig apuntar amunt,
quan parla d'un gos,
curso,
i dius,
hombre,
això s'ho podia haver estalviat,
no?
I després...
Estem parlant del senyor Turó,
Pérez Reberta.
Clar,
per això,
però és que jo no havia llegit res d'ell.
Con tot el que conlleva.
Jo no havia llegit de res,
de,
mira,
i l'altre,
jo què sé,
doncs vivia amb dues hermanes,
que eren,
dues humanes,
que eren hermanes,
solterones i mayores.
Que bueno,
tampoc no passa res,
no?
Però dius,
no sé,
jo per ser la primera cosa d'ell,
la veritat és que no m'agafen ganes
de llegir més coses.
No sé si vosaltres podeu recomanar
alguna cosa d'ell,
però...
Jo he llegit la batalla de Trafalgar.
Ai,
què tal?
Que jo recordi,
no sé si he llegit alguna cosa més.
Jo no sé la trista,
són meravellosos.
Sí?
Els salatristes són boníssims.
Sí,
deus tan bé.
És que parla d'una època
que jo crec que ell s'hi troba.
Clar.
Que és l'època de l'imperiador espanyol.
La controla perfectament.
Sí,
sí,
és molt conscient.
Les expressions,
los pardieces i tal.
Per què ell és periodista o és historiador?
A veure...
Bueno,
va ser reporter de guerra.
Va ser reporter de guerra.
Però és periodista,
eh?
És un tio molt viscut.
Clar,
llavors és periodista,
sí,
més a dir.
Però va amb una càrrega ideològica
molt forta.
A més de que és acadèmic
també de la Real Academia
de la Llengua Espanyola.
Jo,
per exemple,
el...
Aquesta novel·la és d'ara,
és de l'Abrit del 18,
segur que l'ha tret ara
per Sant Jordi.
Jo de la batalla de Trafalgar,
jo li dic al senyor Onomatopeya
perquè vaig veure que feia servir
moltes Onomatopelles,
però d'estil de còmic.
Fasca,
bum,
coses d'aquestes,
no?
Em va sobtar moltíssim
perquè el llenguatge
que empleava
en aquella batalla de Trafalgar
ens explica
la batalla de Trafalgar,
la que va passar ja
a la Bahia de Càdiz
entre la flota franco-espanyola
contra la flota anglesa
del Miran Nelson,
no?
Si tu analitzes
la història que t'explica,
està molt ben explicada,
molt ben explicada.
Ara bé,
el llenguatge
que utilitza
per explicar aquesta història
és molt barroer.
No me l'esperava,
m'esperava
alguna cosa més
més treballada,
més currada.
Sí, sí, digues.
No, no,
i bàsicament això,
però l'ambientació
estava molt bé.
En canvi,
jo he llegit
a los oratristes
i he llegit
la carta esfèrica.
D'acord?
Clar,
la carta esfèrica,
jo me la vaig llegir
perquè me la acabo sí o sí.
A mi no m'interessa
gens ni mica
el món del mar.
Gens,
el món de,
pues això,
los extantes,
navegaciones i tal.
sap la host,
perdó,
sap la repera
aquest home amb aquest tema.
I és el que dius
i cada un dels llibres
que agafa,
imagino que si
que fóna immersió.
Segur, segur...
Quina passadesa.
Segur, segur
que queda empatitit
si ho compares
amb Moby Dick.
Ah, no, no, sí,
però és que és diferent
el concepte.
Perquè allò és un tractat
de marineria,
bàsicament.
Però bàsicament aquí
el que ell fa
és un tractat
de marineria
però actual,
és a dir,
dels nous baixers,
no sé què,
no sé què,
però jo tinc ni fava.
A mi em va semblar
un conyazo,
parlant clar,
però en canvi
als elatrices
em va semblar
un portent
i és quan realment
ells el fes famós
arrel dels...
Són quatre,
em sembla,
perquè com escriu...
És que ja estàs vivint
el segle d'or espanyol
a nivell de llenguatge,
a nivell d'ambientació,
Salamanca,
és que t'imagines,
no?
Si has vist
Salamanca,
anar per aquests carrers
que hi ha en Salamanca,
al centre,
la societat de Salamanca,
dius,
ostres,
que ben parit,
no?
Vull dir,
el Jardín de Calixto
i Melivea.
Doncs val la pena.
Aquest sí que és...
Jo com a recomanació,
és l'únic que puc recomanar.
Jo he vist la pel·lícula
que va fer el Vigó Martins.
Sí,
sí.
Bueno...
Bé,
la pel·lícula tampoc feia
massa...
No,
exacte.
I també va fer la pel·lícula
de la Carta Esfèrica,
amb el Carmelo Gómez
i l'Emma Suárez,
que també era per anar a dormir-te.
Crec si la va fer
al Bardem o...
No,
al Bardem,
ai,
al Mèdem,
no,
el Mèdem no era?
Era el Mèdem,
no.
No ho recordo.
No crec que el Mèdem
fes aquestes coses.
Aquella època,
Mèdem.
Però no,
no l'estamos cargando.
L'Emma Suárez
i el Carmelo Gómez
era un triunvirato.
Clar.
Sí,
o potser era el Mèdem.
Jo ho miraré,
però sí,
sí,
sé que amb aquests tres
l'han fet i era.
Sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí.
Sí,
sí,
sí,
sí,
sí.
Bueno,
deixem una mica
a los librillos
i ens anem a parlar
de sèries,
que abans ens ha deixat
una mica també
amb ganes de saber
què més passava
con el Wild Wild Country.
Wild Wild Country.
Bueno,
parlarem d'un gènere de sèrie
que no és tan,
bueno,
vist,
que és el gènere documental,
però que últimament
també ha tingut sèries,
docu-sèries,
sí,
que ha tingut sèries
importants,
com el que vam fer
de l'amor de Gianni Versace,
tot el que l'envoltava
i tal,
un altre també
en el tema aquest
de sectes
Waco,
de la secta
aquella de los Davidianos,
són sèries amb molta qualitat,
basades en els fets
que van passar
amb l'estil de sèrie documental,
però no pot ser d'altra manera,
i aquesta,
que és Wild Wild Country,
doncs,
és una sèrie d'aquestes,
sis episodis,
basada en un episodi
que va tenir lloc
als anys 80,
entre el 81 i el 85,
a l'Amèrica de Ronald Reagan,
important també aquest detall,
perquè és...
Té a veure.
Sí, sí,
té a veure,
i que, bueno,
això va començar
una mica abans a la Índia,
que hi havia allà un gurú,
que tenia,
doncs,
una comunitat,
que era una espècie
com un ashram,
el mateix que tenia el Gandhi,
allò com un kibbutz,
o alguna cosa així,
no?,
una cosa allà
on feien...
Una comunitat,
una comunitat,
que cultivaven tot l'oceu,
que feien tota la roba,
que estaven allà,
i aquest tio
tenia unes ensenyances,
basades,
bueno,
en molta cosa,
la típica ensenyança
basada en Buda,
basada en Gurdies,
basada en no sé què,
passada en no sé qual.
Aquests tios van tenir
uns problemes allà
a la Índia,
amb Indira Gandhi,
que ja estava en Indira Gandhi,
doncs,
també suposo que perquè
el tema havia agafat
una dimensió semblant
a la que va agafar
després als Estats Units,
llavors van fotre el camp d'allà
i van comprar
un tros de terra
herma,
absolutament herma,
a Oregón,
al costat d'un poble
molt petit,
de 40 habitants
que es deia Antelope,
era un terreny,
allò,
enmig de les praderes,
no?,
un wild, wild country,
que per això dona
el títol de la sèrie,
diguem-ne,
un pàramo salvaje,
no?,
i allà van construir
una ciutat utòpica,
a l'estil del que feien
els socialistes utòpics
de Furien,
en aquest segle i tal,
no s'han fet
una comuna utòpica,
en la qual,
del no re,
van aixecar
tota una ciutat.
Carai.
I,
lo,
interessant del cas
és que allà,
pel missatge d'aquest home,
que era un missatge
que en aquell moment
calava molt,
era una mica post-hippie,
però encara estava això
molt ficat a la societat.
Quins anys concrets,
això que és?
Això era entre el 81
i el 85,
va ser quan va acabar.
Però,
encara,
suposo el missatge post-hippie,
encara...
I quan va començar
el comprar el terreny?
Com?
Quan van comprar el terreny?
Sí, sí,
els anys 81.
La comuna de l'Índia,
primer estava al final del 60,
a la década del 70.
Llavors,
van començar,
a finals del 70,
van començar a tenir problemes
amb Andhira Gandhi,
aquesta,
i llavors van venir aquí.
Bé,
van comprar el terreny.
Llavors,
això tenia una potència
i una qualitat molt important
perquè la gent que va venir allà
era gent molt preparada.
O sigui,
va treure a un munt de gent,
ell volia muntar
una ciutat
d'uns 50.000 habitants.
Llavors,
va treure a bastanta gent
molt preparada,
arquitectes,
enginyeres.
O sigui,
no és que ell
els triés,
diguem-ne,
però de cop i volta
es va adonar
que tenia tot això
a la seva disposició,
se li va córrer
a la generació de la ciutat
i tenia planificadors urbans,
o sigui,
gent que treballava,
que abans havia treballat
de coses molt tècniques
i molt concretes,
metges,
científics,
tot tipus,
gent amb oficis més normals,
diguem-ne,
no?
Perdona,
flipo que gent
amb aquesta...
Correcte, correcte.
Se n'anés darrere aquest indignament.
Bueno,
bueno,
lo de les sectes
no només va la gent
que no té quatre dits,
sinó que,
a més a més,
les sectes busquen
sempre la gent preparada.
La gent preparada
té més...
La tendència a viure
amb...
Això,
amb comuna,
amb comunitat,
amb grup,
no?
Això com és ser gregàri,
gregàri,
no?
Sí, gregàri,
sí, gregàri.
D'ajuntar-se,
no?
La tendència a ajuntar-se,
sí.
Tenim a l'opús,
també.
Sí, sí,
no és clar,
que passa que també
la gent preparada,
a més a més,
que t'hi calés per donar,
és aquesta gent preparada,
si tu fas un convenciment
d'una idea,
és molt difícil
de treure aquesta idea,
perquè precisament
són gent preparada
que es defensa,
està preparada per...
Un cop ja els has trencat,
estan molt preparats
per defensar-se
i tenen una capacitat
intel·lectual forta
per defensar-se.
Llavors,
aquest experiment
que en principi
en tot el documental
diguem-ne
està una mica esbiaixat,
diguem-ne està una mica
la part, diria jo,
de la gent aquesta
que va fer
com una espècie de somni
que en principi
no semblava
que fos una secta destructiva,
perquè ells tenien allà,
vale,
tenien el típic molt
del que era una secta
que ballaven nus,
que feien unes cerimònies
com de teràpia,
ja cridant
i acabaven una mica
en sexo col·lectivo,
però bueno,
era una cosa tolerada,
no hi havia
un control mental d'aquest,
no s'hi agafaven
i es anaven a
vinga,
ves a vendre flors
allà com els Hare Krishna
als pobles,
no?
Vale.
O sigui,
era tot dintre la comunitat
i era una comunitat harmoniosa
basada molt així,
en un estil molt hippie,
molt de secta hindú,
diguem-ne,
el tio sí que estaven allà,
el tio vivia com un rei,
això sí,
tenia 30 Rolls Royce,
això s'ha de dir,
cuyos,
cala meva.
Aquests tios van construir
un aeroport allà,
tenien dos avions privats
d'aquests d'aquest,
som els de negocis
d'aquella època,
les que tenien de llupis,
uns llupis,
això també,
no?
Però a part,
a part d'això,
diguem-ne,
els tios, bueno,
s'autofinanciaven,
feien tots els cultius,
tenien allà totes col·les,
tenien tot un muntatge important
i la cosa no hauria passat d'allà
si no hagués hagut un enfrontament
al poble del costat.
El poble del costat
era un poble de 40 persones
enmig d'Oregón,
Amèrica profundíssima,
de l'època de Reagan,
que, bueno,
tot i que aquesta gent
no s'hi ficava,
no venia al poble ni res,
a ells no els semblava bé això,
perquè eren tios cristianos,
fundamentalistes,
i aquestes pràctiques sexuals,
obertes,
i aquestes coses,
no els agradava.
Bueno,
això va començar a agafar
una miqueta de velocitat,
diguem-ne,
la que és l'enfrontament,
i de poques coses
en van començar més,
a més a més perquè,
diguem-ne,
per l'altre costat,
resulta que aquest tio,
en el poble,
hi havia una família,
que eren els,
no recordo el nom ara,
però que un parent
era el fundador de la Nike,
un parent d'aquest poble.
Llavors van començar,
aquest tio va recolzar el seu parent,
que tenia un ranjo allà al costat,
diu,
aquí estan al costat del ranjo,
del meu parent i tal,
i va sortir el fundador
de la Nike a parlar,
van començar a ficar
pel mig més poder,
es van muntar
una associació
d'amics en defensa d'Oregón,
l'associació cristiana,
americana,
es van començar,
i això què és,
i tal,
llavors aquesta gent,
els de la secta,
que no eren pacifistes,
ja ho van dir,
i bueno,
nosaltres no som ni Jesús,
ni Gandhi i tal,
bueno,
van començar a comprar armes,
automàtiques,
van muntar una policia allà,
llavors què passa?
diguem-ne...
Però perdona,
la secta a Estats Units,
que estava formada per indis,
i per nord-americans,
o només per nord-americans?
Sí,
diguem,
hi havia 4 o 5 que manaven,
que eren més aviat indis,
era una,
ell,
que era el gurú,
la germana,
oi que sí?
No,
no la germana,
una dona,
que era manant Xila,
que aquesta era la dama dragón,
aquesta la tira xunguíssima,
una tia molt fanàtica,
és que ara veureu per què,
vull dir,
no ho dic per,
no,
no,
saps la típica dama,
dama dragón,
que està darrere de les polítiques,
com la Líbia,
de l'imperi romano,
o coses de així,
és una dona que està darrere de tot,
que està ja intrigant,
i que,
i que ella estava...
Una mesalina,
no?
Una mesalina,
ella estava enamorada,
d'aquest home,
del gurú,
del Bhagwan,
i estava,
i estava assolvament convençuda
que feia ara el correcte,
i quan els van atacar entre cometes,
quan aquest poble va intentar
que aquesta societat desaparegués,
o d'alguna manera,
els tios es van defensar,
i ella va dir que, bueno,
que el fin justificava els medius,
i a partir d'allà...
Con tota la contundència.
Bueno,
van fer tots els temes legals que van poder,
al final van comprar el poble,
es van posar en el conselt del poble,
van canviar tots els noms,
els carres,
tal i qual,
i va haver-hi una votació
en l'estat d'Aragón,
no sé què,
bueno,
és com la de McDonald's,
no?
Aquesta secta,
no explicarem com,
té el rècord
de l'ataque bioterrorista
més gran que s'ha fet,
jo diria que al món,
als Estats Units i al món,
atac bioterrorista,
perquè van fer,
ells tenien uns laboratoris allà,
tenien científics i tal,
tenien un muntatge impressionant,
i aquests tios van enverinar
algo,
i va haver-hi gent que,
bueno,
no van haver-hi morts,
però sí que va haver-hi gent
bastant intoxicada
amb un atac bioterrorista
que van fer per fotre
a la gent del poble
i als del poble del costat.
A partir d'aquí,
el tema va acabar ara
com el Rosario de l'Aurora,
va haver-hi presó,
va haver-hi,
bueno,
però va costar molt,
no?,
perquè estaven molt defensats
legalment,
i bueno,
hi ha tota una història en allà
que t'explica
que,
probablement,
és molt interessant,
no?,
de com aquesta,
primer,
com van muntar una societat
tan utòpica
i tan perfecta,
que veritablement
estava molt bé,
i com,
quan van entrar,
no tenien previst
el que passaria
quan entressin en contacte
amb una altra societat
tan forta com ells,
diguem-ne,
que la societat americana
cristiana
de l'època de Reagan,
tan forta com ells,
diguem-ne,
no van saber
què fer
i van reaccionar
de les pitjores maneres possibles
i, clar,
amb això,
doncs,
enfrontant-se
amb un poder
que era més fort que ells,
en el mateix context,
van perdre,
diguem-ne,
i la cosa va acabar,
al final es va esmentellar
i tal,
però molt interessant,
tractat
amb estil documental,
vull dir,
entrevistes de l'època,
muntatge molt ràpid,
música interessant,
de l'època,
il·lustrant i tal,
i mantenint l'atenció,
sis episodis,
vull dir,
cada episodi acaba,
clar,
això com va d'escalada,
cada episodi acaba amb una,
ui,
ara què passarà,
diguem-ne,
o sigui,
és molt interessant
perquè el guió
que té la pròpia realitat
és tan interessant
com moltes vegades
som més que la ficció,
no?
Molt recomanable
i t'enamores
d'alguns personatges,
alguns personatges reals,
que són uns personatges
amb una força brutal,
clar,
la Manany Xila,
aquesta,
era una tia
hiperintel·ligent,
fanàtica de lo seu,
però clar,
només parlant per la televisió,
o sigui,
veient-la ja
per la pantalla,
tenia un magnetisme,
una cosa,
ja veus el magnetisme
que tenia,
són gent que té una capacitat
el gurú no es veu tant
perquè el gurú
les imatges que surten
una mica així
que és una mica flipadillo,
va tomar quatre pastilles,
no?
Algo així,
a més a més
que va acabar
amb temes d'aquests
també i tal i qual,
però aquesta,
aquesta era una tia
que era,
només estava dedicada
a la seva causa
hiperintel·ligent,
provocadora,
capaç de donar les ordres
i de les coses més bèsties
com es va veure,
no?
I que va patir
després presó i tal
i acaba sortint
que està exiliada
com molts dels que
coneixem últimament,
no?
Està suïssa
i allà no la poden
estraditar i tal,
vull dir que està perseguida
per la justícia,
està trànsit,
no?
Vull dir que...
Clar, clar, clar.
És lògic, no?
És curiós,
tot això,
però mira,
que és una cosa
que no tenia ni fava,
jo.
While country,
jo tampoc tenia ni idea,
igual del nom del gurú
es diu Osho,
va tenir diferents noms,
el Bhagwan,
Rajnex,
no sé què,
el Rajnexi,
però al final,
si busques en internet
Osho
i la seva filosofia
ha tingut una mica
tensió, diguem-ne,
o sigui,
la gent que li interessa
en tots aquests temes
de místiques hindús,
budisme,
mindfulness,
tot això que està una mica
de buscar una altra consciència,
buscar alguna vegada diferent
del que tenim
de pensament occidental,
l'Oxio aquest surt,
perquè tenia també
una nínia de pensament
que era interessant,
diguem-ne,
no?
Molt bé.
Després ja,
de desenvolupament,
doncs tinguem-ho en compte.
While country,
sis episodis,
una hora cadascú.
Fantàstic,
però tampoc està,
no sé què dir,
és que tinc gasta,
jo enganxat 40 episodis,
que sí,
és una mica
que ho expliques.
Molt bé.
La sèrie de Waco?
No.
Com?
La de Waco.
I el que està a la vista,
no?
No,
és que també diuen
que està molt bé.
Sí,
és que he comentat.
Diuen que realment
era gent pacífica.
És que igual que les altres.
I que es van defensar
simplement de la brutalitat policial.
Aquí igual que les altres,
eh?
I allò va acabar,
evidentment,
i on ja es va...
Waco sí que va acabar malament.
Sí,
jo me'n recordo,
això.
I tant,
i tant.
Això és una de les nostres coses
de la...
és l'any de la nostra adolescència,
diguem-ne,
no?
Sí, sí,
que et quedava
ja impactat
amb el que havia passat,
no?
Tota la gent aquí morta.
Los Davidianos de Picó.
Sí, sí,
va ser una imatge,
la tinc tan mera
que dius tu,
eh?
De imatges.
Això,
i l'assassinat de la Guyana,
d'aquests tios que van morir
molts estius,
també surt aquí a la...
James,
sí,
el James Brown.
Això va ser abans,
això va ser l'any 79,
78.
Abans,
abans de la secta aquesta de Dojo,
però hi ha una referència a la...
que al final es van enverinar tots.
Sí.
Els que volien i els que no.
Sí, sí,
tot trist d'allà va caure.
Jo sí, te lo tomaves.
Paràs de tothom.
Molt bé.
Molt bé.
Doncs ara passem a una pel·lícula real.
No real, no,
fictícia, en aquest cas.
Fictícia o no tan real.
Que seria Molly's Game.
No, no és fictícia, perdona.
Ah, perdó, és real, també.
També és basada en fets reals.
Ah, sí, sí.
Amb aquesta pel·li vaig ser una mica perdut, eh?
No, no, no.
Explica'm, explica'm.
Doncs mira, estem davant...
O sigui, sempre hi ha gent que tu els veus per separat
i dius, hòstia, aquesta persona és brillantíssima.
Sí.
O sigui, és una passada.
O sigui, és una persona com la dama aquesta dragó
que dius tu.
La maranxella.
Però una passada.
Però realment, aquella persona,
en el seu entorn familiar,
és el petit Ofeo.
O sigui, imagina't com són els altres, no?
Ostres.
Doncs això és el que li passa a la protagonista,
a la Molly.
Com ho has deia?
Molly...
Molly's Bloom.
Ah, ah.
Que és el nom del personatge
que sortia a Ulisses, del James Joyce, també.
Ah, ah.
Molly's Bloom.
Però, bueno,
això és una anècdota que surt a la pel·lícula.
Sí, sí.
No ens diu així,
ens diu així la dona.
D'acord?
Era una noia molt intel·ligent,
dintre d'una família de superdotats,
en què el pare, doncs,
és un pare amb una relació amor-odi,
més un pare amb unes...
El pare estava protagonitzat pel Kevin Costner,
però el pare amb trets,
gairebé dir, teatorials, no?
Aquella família es governava amb mà de ferro
i la mare es podia dir un paper testimonial, no?
Allà qui decidia tot era el pare, no?
I una noia en què, bé,
en què ell imposava una disciplina acadèmica,
però a la vegada una disciplina esportiva.
Allò de men sana, incorporé sano,
doncs, a Catamor aplicava al fons, al 100%.
Més que res perquè tots els germans
van ser esportistes olímpics
i tots van tenir una carrera laboral d'èxit,
però brutal.
Poso un exemple dels germans, però no ho recordo.
I ella, d'alguna forma,
era l'única filla, em sembla,
i era la contestatària,
la que s'enfrontava al pare,
la que li replicava,
i la que realment, d'alguna forma,
va fracassar en l'àmbit esportiu,
perquè ella va començar com a esquiadora
i inclús va participar en proues olímpiques...
No, en proues olímpiques...
En campionats.
No, gairebé va estar...
Es va...
Ai, va estar en proues olímpiques...
Ara no sé si el que li passa
era l'Olimpiada o la selecció per anar a l'Olimpiada.
Crec que era l'Olimpiada.
Crec que era l'Olimpiada.
Però, bueno, per unes circumstàncies...
X, doncs, no va...
La cosa no va a quallar.
I va estar fotuda,
perquè es va lesionar,
i llavors, a partir d'aquí,
ella va dir...
Receso.
I es va buscar una feina.
Una feina d'administrativa i de servir copes.
No, primer de servir copes,
i després li va sortir, gràcies a un client,
de servir copes,
una feina d'administrativa.
I a partir de la feina administrativa,
doncs, aquell paio que li va subministrar
a la feina administrativa
era un paio conegut,
amb un famós sete d'aquests, no?,
que hi ha per allà als Estats Units,
és el que n'hi ha molts.
I a partir d'aquí,
aquest home es veu que organitzava timbes de pòquer.
I ell utilitzava la secretària,
que era xica para todo,
doncs,
perquè també li organigués les timbes de pòquer.
i a partir d'aquí,
gràcies a su poderós intel·lecte,
la tia va quedar frapada pel mundillo aquest.
Clar, no eren timbes de pòquer de 3 al 4,
com la podíem veure aquella pel·lícula,
per exemple,
de Rounders,
no sé si la recordeu.
Sí.
Allò eren timbes de 3 al 4.
Sí, eren timadors.
Sí, sí, sí.
La Rounders està molt bé.
Això és un estil així.
i és un estil així.
Doncs,
aquí no,
aquí eren timbes
amb gent que movien molts quartos,
perquè eren famosos,
eren actors,
eren gent de negocis,
magnats,
i movien molts diners,
i clar,
les aposta mínima,
potser alguna ja anava a 100, 200.000 dòlars.
Que dius.
Sí, sí, era una barbaritat.
Mare meva.
Era una barbaritat.
Lo que vale mi casa.
Sí, sí, sí.
Això era una mà de pòquer.
És una mà de pòquer.
Això és per l'habitació
que has destit
abans de la casa aquella del futur,
que una ja estava a casa.
Sí, sí, sí.
Acabar.
Un parell de portes.
Doncs,
doncs, clar,
ella comença,
ella s'hi enganxa al joc aquest,
evidentment té una ment superoberta
i ho agafa tota la vegada.
A més,
es necessita molta vista
per saber,
per clitxar,
o sigui,
el pòquer no és un joc d'atzar,
és un joc d'habilitat.
No, no,
recordem-ho,
tot i que la normativa legal
el tracta com un joc d'atzar.
Però no, no, no,
allà tu has de,
com la pel·lícula Rounders
ens il·lustrava d'alguna forma,
és un joc de psicologia,
d'estats d'ànim,
moltes vegades.
Unos 5 minuts de la partida
no sabes quién es el primo,
és que el primo ets tu.
Esta frase es boníssima,
es la primera frase.
Sí, sí,
doncs aquí igual, no?
I és el que passa,
ella escala amb tot,
a més té molta mà dreta,
però clar,
pensa que està en un món
que és molt complex,
és un món en què
poden entrar elements negatius,
molt negatius,
perquè igual que hi ha gent legal
amb diners,
també hi ha gent que no és massa legal
tenint diners.
I aquest tipus de negoci
crida,
crida aquest tipus d'elements.
I tants.
Llavors,
es veu que jo no ho sabia,
i això és,
almenys als Estats Units,
tu pots muntar timbes de pòquer,
sempre i quan
tu no participis dels diners
que es...
tu no participis dels diners
que es mouen a la taula de pòquer.
Tu, el teu guany,
escriva en les propines
que et puguin donar,
pel servei prestat.
O cobrar una entrada,
diguem-ne,
no?
No, no, no, no, no, no, no.
Tu només,
tu gestiones els diners,
però tu no toques
un diner.
O sigui,
tu ets legal
mentre tu no toquis
un diner dels que corren la taula.
Sí,
però potser per jugar
dius,
vale,
doncs mira,
200 dòles per jugar,
m'ho invento.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
És com lloguer de local,
jo poso de local...
No.
Tu no recordes
el Cincinnati Kid?
Aquesta pel·lícula de...
Cincinnati Kid,
és una pel·lícula del 60...
No, no l'he vist.
No.
No?
Del Steve McQueen,
que és un jugador també,
tal i qual.
No l'he vist segur.
molt clàssica,
tal i ja fan això igual,
no?
O sigui,
el que organitza la partida
no guanya res,
però sí que cobra
una mica de lloguer de local,
diguem-ne.
Per muntar el tema
i cobra una entrada.
Aquí d'alguna forma
ella cobra propines
i de les propines
se'n pot anar
al principi,
molt al principi,
a 3.000 dòlars una nit.
Sí, sí.
Bó.
Imagina't,
només de les propines, eh?
Mare meva.
Sí, és espectacular.
Això d'abans que ella
agafi les regnes del negoci,
o sigui, imagina't, no?
Però la llei,
ella trepitja,
però clar,
què passa?
Ella d'alguna forma
es converteix en banca,
perquè ella té
les seves pròpies fitxes,
perquè els jugadors
li donen els diners
amb ella,
ella, evidentment,
no se'ls queda,
ni en toca res d'iners,
i ella els dona fitxes,
i les fitxes
són dos jugadors.
Ara bé,
les fitxes es mouen
d'un jugador a un altre
i el que guanya
es queda amb els quartos,
ja està,
o amb els avals,
perquè no tothom paga diners,
amb els avals
o el que sigui.
Sí, ho sé si amà,
que qualsevol coste
que tingui que serà amb diners.
Però clar,
si ella fa de banca,
és ella qui ha de responsabilitzar-se
d'aquells diners.
I on una li fa veure,
diu,
tia,
com no puguis pagar,
et vindran a buscar tu.
I on se n'adona,
i on aquí ja cometa
l'error,
que és quedar-se
un percentatge
de les fitxes.
I ella li fa una senyal
a la Crupier,
i la Crupier agafa dos fitxes
i pop,
pel boter.
Clar,
a partir d'aquí
és quan la justícia,
la llei,
t'enganxa.
Vale.
T'enganxa.
Això no ho sabia.
Sí, sí, sí.
Sí, és legal,
però d'aquesta manera.
És legal si tu montes les times
però no llepes res.
Si no vius
de les propines,
que evidentment
no són propines tontes,
no?
No, clar,
és que deu ser
una propina que, vamos...
Et forres,
és clar.
Sí, sí, sí.
No, no,
molt interessant.
El problema
és que fins a...
La pel·lícula està molt bé,
ella contracta un advocat,
que és l'actor aquest
de l'Hidris Elba,
amb tot a qui implica
i tal,
però quan...
Quan tu penses,
una,
salvarà un judici,
bueno...
Però, ostres,
arriba el judici,
pim, pam, pum,
bo que digui a tu,
s'ha acabat la pel·lícula.
Oh.
dius, ostres...
Ja està.
Sí, sí, ja està.
Dius,
tant de follon per això...
Però, a més,
la primera és llargueta,
són dues hores i pico,
em sembla.
Sí, sí, sí,
tant de follon per això...
Ja.
Quan, realment,
tota la pel·lícula és un...
són flashbacks,
que explica ella aquí i allà,
amb el seu advocat,
hi ha moments del present,
que és quan ella està parlant
amb l'advocat,
però, hòstia,
et quedes...
Però això em va...
Clar,
està basada en fets reals,
doncs potser sí que...
Sí, sí, sí, sí, no?
No ho sé,
aquesta era la idea.
Però, la pel·lícula
juga amb això, no?
Que a mi m'agraden les pel·lícules
que et fiquen en mons
en els quals, evidentment,
ni de lluny
hi arribarem a entrar, no?
I doncs, ostres,
és molt espectacular,
sobretot el tros
en què hi ha un paio que...
Ah, no, que se sabe.
Ah, no, que se sabe.
Lo huec difícil.
I, doncs,
hi ha un paio que,
veritablement, diu,
dels jugadors que hi havia
en aquell moment a la taula,
aquell era el veritable
que sabia jugar a pòquer.
Diu, els altres,
els altres què feien?
Aquell jugava a pòquer.
Aquell sabia
quan un jugador,
doncs,
s'estava marcant un farol
perquè li sabia llegir
si les venes del coll
se li deien a la taula.
Carai!
Sí, sí,
era un paio que en sabia molt,
però...
El lenguaje corporal.
En aquell moment
no estava preparat
per un determinat tipus de jugador
que en aquell moment
estava a la taula.
Perquè ell estava acostumat
a professionals
i li toca un novatillo de turno.
I el tio no es pensava
que hi hagués un novatillo de turno
i el novatillo de turno
li pot una repassada
que l'ample.
Mare meva.
Molt bé.
Bueno,
doncs mira,
recomanable.
Absolutament.
Fantàstic.
Bueno,
doncs ens queda res,
deu minutets
per parlar
del Tom de Finland
i per Campeones
i mira,
se'ns ha acabat avui el temps
perquè hem aprofundit més,
però bueno,
ja com tenim...
Exacte.
Ai,
això ja...
Bueno,
doncs mira el que fa Tom of Finland,
no?
Sí,
és un moment.
Bueno,
realment,
quan arriba sempre a l'època Oscars,
època de,
diguem,
de festivals,
sempre es fan biòpics,
no?
Això se ve que és un clàssic,
de veure el nom,
té un nom...
Bé,
és finlandès,
també el director,
els actors són finlandesos,
però la sensació de veure la pel·lícula
tampoc és tant allò,
pel·lícula nòrdica,
saps?
Té una certa concepció
lleugerament americana,
no?,
de pel·lícula ambientada,
lògicament,
a la Segona Guerra Mundial,
perquè aquest senyor
era conegut com a Tuko,
un d'aquests noms,
és que els finlandersos
tenen noms molt raros,
jo he estat a Finlàndia
i és complicadíssim,
allò té U-K-K-O,
llavors deia Tuko no sé què,
i llavors aquest noi,
doncs bueno,
se'n va a la guerra,
està a la zona,
exacte,
a Finlàndia,
exacte,
va ser al front de Rússia
i allà,
doncs,
i se n'adona,
doncs,
que té,
que li ha de lançar els homes,
no?,
per tant,
a partir d'aquí...
I,
i curiosament,
comença una relació
amb un dels capitans,
no?,
que tampoc sembla que no
i es comença a veure aquest àmbit,
no?,
d'una miqueta,
el que seria vulgarment
el concepte de cancaner
o d'anar a llocs,
no?,
i això es comença a remoure,
que era una forma de lligar
amb aquella època
quan estava prohibidíssim,
no et podien enganxar.
Quan estava a la casa del campo.
Exacte,
que es feien redades
i t'enganxaven,
et tancaven a la presó,
et fotien una multa
de caldeu i tal,
no?,
llavors,
ell és un noi que,
bueno,
que passa la guerra
i això li marca moltíssim
i aquest,
el punt de la guerra,
és el que li dona els clixés
per començar a dibuixar,
el que serien
les botes de pell,
aquest món
que Tom of Finland
crearà al voltant
del còmic
de contingut gay,
no?,
vull dir,
realment,
és un home
que ja ha traspassat
amb el temps
el concepte
de pintor de còmic
per ser considerat
realment un artista,
vull dir,
tu quan treballes
a l'àmbit
del que seria,
per exemple,
la universitat,
parles de Tom of Finland,
quan també parles
del Mappel Torf,
a més,
ve un estereotip
de tifus de dibuix.
Clar,
i a més,
és d'una qualitat excel·lent,
és a dir,
a més,
ella es veu com dibuixa realment,
no el que puguis trobar
per internet
o veure en un còmic,
sinó realment
el dibuix que ell fa
a llapis,
a carbonet,
bé,
és espectacular,
vull dir,
és un domini
dels volums,
de les formes,
llavors,
ell comença a crear-se,
insisteixo,
aquest món,
que en un principi
vivia amb la seva germana
quan torna de la guerra,
clar,
ell amaga coses,
no?,
la germana també
veu que fa coses,
que pinta,
però no li ensenya els dibuixos,
llavors,
ell,
perdó,
es mourà
per aquell Helsinki
una miqueta més fosc i tal,
i sí,
i començarà a moure's,
no?,
llavors sí,
que a mica en mica
hi va obrint-se
i d'una forma mig amagada
coneixer un noi,
comença a mirar
l'estereotip,
no?,
del senyor amb bigot
i tal,
i crea una pel·lícula
amb un clímax
absolutament magnífic,
res de,
no diguem escabrós,
res que busqui,
saps,
la imatge fàcil,
no?,
com troba els personatges,
no?,
adients,
no?,
per representar,
doncs,
el modem,
ell sempre va amb un
quadernillo
i sempre aprenent,
veu el típic prototipus
que li agrada a ell,
no?,
doncs el noi amb bigot
i aquest,
no saps aquesta idea
així com més de cara quadrada
i tal,
fortote,
motorista,
així molt setentero,
el motorista,
aquest rotllo,
llavors,
ai,
em deixes que et pinti
i llavors el dibuixa,
no?,
però és una pel·lícula
molt sensible,
està molt ben feta
i molt creïble
perquè són actors
que no coneixes
i això és meravellós
perquè a vegades
quan dius,
ui,
te lo va a fer,
jo què sé,
el Viggo Mortensen,
ja no m'ho crec,
no,
tu creus perfectament,
perfectament.
Ara m'ha vingut al cap
la quella de
Behind the Candelabra,
sí,
ah sí,
veus,
però allò és una altra història,
però allò és un passote
de pel·lícula també,
hòstia,
allò,
Behind the Candelabra,
allò és boníssim,
tu no l'has vist això?
No,
míratelo,
que te va a gustar,
que somos bizarrones amb això,
és molt bizarro,
és la vida del,
del liberéis,
del cronista,
liberatxe,
el que tocava el piano,
no saps qui era,
aquest que era un tio,
vale, vale,
de fèncer tant,
sona,
sona,
sí,
per tant,
pel·lícula rodona,
una estrella de Michael Douglas,
meravellós,
aquest sí que te'l creus,
i és Michael Douglas,
està genial,
està genial,
bueno,
un bon biòpic,
d'aquest que dius,
val la pena,
li feu una ullada,
fantàstic,
i bueno,
ja està,
no s'ha de dir res més.
Es quedan 5 minutets,
parlem de campeones,
Rosa.
Bueno,
és una pel·lícula de Javier,
sí,
Javier,
Javier Feser,
Javier Feser,
sí.
Bueno,
el protagonista és el Javier Gutiérrez,
ja l'hem vingut a la isla mínima,
i coses així,
aquí fa un personatge molt diferent,
aquí és un entrenador de bàsquet venido a menos,
perquè, bueno,
li sancionen per, bueno,
arriba a agredir,
està molt nerviós,
està passant una època així molt...
Molt difícil,
no?
Molt supersiva,
molt supersiva,
i, bueno,
agredeix al seu entrenador,
que és el principal,
ell està jugant a la principal lliga,
no?,
de bàsquet del país,
i, bueno,
doncs,
li posen en condena
que ha d'anar a fer serveis comunitaris,
clar,
a entrenar,
que és lo seu,
però que l'entrenen amb uns nois
que tenen una dificultat psíquica,
no?,
i física.
I, bueno,
doncs,
és entranyable,
trobo que és entranyable,
és una barreja entre humor i tendresa,
i és una miqueta la reivindicació,
també,
de les emocions,
no?,
de l'educació emocional
que potser en aquesta societat ens falta,
no?,
i com els que són,
les persones que són diferents,
o que, bueno,
tenen unes altres,
o que tenen unes altres qualitats,
doncs com,
d'entrada,
vivim una miqueta més d'esquena,
no?,
amb això,
i quan te'ls plantegen
i te'ls posen en pantalla,
que al principi hi ha gent
que es pensava que eren actors,
eh?,
però no,
són realment gent amb dificultat.
per l'aspecte que es veu al tràiler,
ja es veu que són gent.
Sí,
sí que ho són,
sí que ho són,
però amb una humanitat
i amb un sentit de l'humor,
la pel·lícula és divertidíssima,
és divertidíssima,
eh?,
en cap moment sent llàstima,
això tot al contrari,
tot al contrari,
és un homenatge
amb aquestes persones
i al dedicar-se
a aquestes persones
amb un altre ritme
de temps,
eh?,
amb uns temps diferents,
amb una concepció de la vida,
de les relacions entre les persones,
molt realista també,
però com més senzilla,
però més autèntica també,
d'acord?
És la que té la reivindicació aquesta,
no?,
la base d'arregir ser humà.
Està molt bé,
està molt bé,
jo penso que val la pena.
Sí, sí, sí.
Insisteixo,
divertida,
no et fa pena.
No fa pena,
no hi ha que dir,
ah,
vaig anar a una pel·lícula,
no sé què,
què va,
què va,
són entranyables,
al final és que ja coneixes
a cadascun d'ells
i cadascuna,
perquè també al final
hi ha una noia,
que la noia és,
el tope,
és la mosca cojonera.
Jo amb el tràiler
vaig veure que dius,
ostres,
això té alguna cosa,
que no serà jo que diguis,
ostres,
anem a veure una cosa
que serà divertida,
que ens ho passarem bé,
no és allò que diguis,
has de començar a pensar,
a veure què no...
No, no, no,
al revés,
al revés,
que és molt natural,
tot el que et poden aportar
a tu aquestes persones,
tot el que et poden aportar a tu.
Clar, clar, clar,
per això que a vegades
és el que diem,
és molt enriquidor.
Sí, sí, sí,
molt enriquidor.
Perfecte, perfecte.
Per dir alguna cosa,
no sé.
Home, jo la perú que quedava
ja la comentaré la setmana que ve.
Sí, 12 anys d'esclavitud.
Bueno, jo i la prima
que em carrego.
Vinga, va, carregat-la.
Dentro de tus sueños,
malíssima, malíssima.
És allò,
un nen que el porten
a casa d'acollida,
al nen li passa alguna cosa,
és un nen molt especial,
no?
I llavors aquest té la capacitat
de dir que té un monstre
que es diu Cànquer
al seu costat,
d'acord?
I llavors a partir d'aquí,
doncs resulta que això
és el monstre
de la seva mare,
que havia mort de càncer.
Llavors,
hi ha molt petit i tonet
i llavors ell
posa aquest nom, no?
Llavors aquest monstre
és un monstre real
que ell genera
amb la seva ment, no?
I a partir d'aquí
fa que aparegui gent
que està morta
i, clar,
i això és el que genera, no?
Genera, per exemple,
aquesta família
que recull el nen
és perquè se li ha mort
el seu fill.
Llavors fa reviure
el seu fill
i, clar,
el que comporta això
per als pares, no?
És un interior d'animals, això, tio.
Sí, sí, és bestial, és bestial.
És com una mena
entre això,
una mica,
s'ha deien mestrit
perquè passen coses
mentre es dorm el nen, no?
I és ell mateix
que genera aquest monstre,
aquest ésser, no?
Que en teoria, doncs,
en un principi és negatiu
però també és positiu
per un costat positiu
amb l'aspecte
que et fa reviure
de nou allò
com si fos real
però és negatiu
perquè si t'enganxa
aquest monstre
se't menja.
És com si fos el càncer, no?
Sí, sí.
Llavors, la premissa
no és dolenta
però, en canvi,
se li esbaraó ja
allà, vinga, va, vinga,
ara me'n vaig cap aquí,
ara què fots?
vull dir que estàs fent, clar,
jo et foten crits
davant de, eh,
gairebé,
perquè, clar,
perquè, dius, no,
te l'estaran al cap, no?
I una premissa bona,
doncs, com el llibre
de Berta, no?
Que té una premissa bona
però se li a la matraca, no?
I això és el que no pot ser, no?
Família, doncs,
ens anem retirant, eh?
Ens veiem la setmana que ve.
Sí, vinga.
Perfecte.
I això,
doncs, adios, no?
Fins el prochain dia.
I no podeu assinar demà.
Adió, adió.
Que vagi molt bé.
Adiós, adiós, adiós, adiós.
Adiós, adiós, adiós, adiós.