Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda, no et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. informatiucomarcal.com
Fins demà!
Bon vespre, un dissabte més estem aquí al Babilònia. Avui estem en quadro, Jaume. Però mira que bé, també, no? Sí, de tant en quan va bé, eh? Jo saps que voldria ara mateix tenir tot a la ment i poder-ho explicar tot allò que m'ha suggerit la setmana.
O sigui, el que he llegit, el que he viscut, el que he somiat fins i tot, no? Ho podríem fer, eh? Ho podríem intentar, eh? Però és probable que acabéssim dels nervis, eh? Vull dir, potser amb alguna problemàtica fins i tot, eh? No entre nosaltres, sinó nosaltres mentalment, eh? Vull dir, perquè tal com està el cotarro, després ja farem.
Se'ns faria un lus ahir al xirimbolo que diuen. Al final farem un apropament a la situació de la crisi arran d'uns llibrets que donen a TMB, als transports de Barcelona. Llibrets que es poden comprar. Sí, evidentment. Cap problema. I un que es diu aturem la crisi, solucions imaginem, però per l'altra banda escoltes els informatius i és el que hi ha. Abans parlàvem de la Cospedal, que després si podem ja farem una mica més enllà.
i comentarem a veure quines bajanades diu aquesta senyora, perquè Déu-n'hi-do. Sí. Doncs el que dèiem, estem el Jaume, Vidal i aquí el Xesco Ramos, tots dos. Aquest ets tu, eh? Cara a cara, sí, sí, sí. Doncs avui farem dues seccions bastant clares, una parlant de cinema, sobretot parlem de clàssics dels últims 20 anys, vull dir, hem agafat una miqueta dels 80s i alguna coseta de fa...
10 anys, parlarem del vent que hagi de la cibada, del nom de la Rosa, gran clàssic.
Del cor de l'Àngel, que és d'aquelles pel·lícules que jo tenia molt, molt record i amb el temps dius, que malament envelleixen certes pel·lícules, eh? Sí, és que el realitzador... L'emparque, eh? El realitzador aquest és un espantus ells, que dic jo. Totalment. Veus la pel·lícula? Exacte. Què passa aquí? I altres, també, com Peguis-ho sé casó, que han ballit molt bé, no? Vull dir, que és una pel·lícula que està molt ben portada, no? La Francis Ford Coppola, aquesta. I tant, la Francis Ford Coppola.
I també farem una pel·lícula de temàtica gai que l'altre dia el Jaume ens comentava i que jo també he pogut veure i així una mica farem el contrast. A nivell de literatura tornarem al Diccionari Vintage. Recordem la paraula Walkman, que allò és una d'aquelles paraules que em porten uns records magnífics, perquè jo he estat sempre de persona de portar
allò auriculars, no?, sempre amb moderació i amb control, no?, vull dir, perquè m'agrada molt la música. Que no s'acabar al costat no ho escoltarà. No, exacte, evidentment, una cosa controlada i de qualitat, no? I també parlarem del Nada, del llibre, també un altre clàssic. Avui anem molt de clàssics, eh?, vull dir, però ja és bo, de tant en quant fer allò un record de la nostra història, la filla cap, no?, del llibre Nada, de la Carme Laforet, un llibre del 46...
que realment també potser ens servirà per parlar d'aquesta modernització que ja a l'època de postguerra existia en la dona i existia a nivell social. I també el que dèiem, acabarem parlant d'aquest aturem la crisi i intentarem donar solucions al que seria el que podem fer, perquè no podem fer res. Arguments per pensar. Exacte. Comencem amb cinema. Comencem amb Weekend, Jaume.
jo recordo molt bé el que vas comentar i és una pel·lícula que arran d'això l'he pogut veure i tens molta raó del que comentaves per un costat, és una pel·lícula crec jo que en aquest cas recerca vull dir, és activista vull dir, aquest és el problema que jo li ve a la pel·lícula exacte, inopla estem parlant d'una relació entre dos nois una senzilla relació entre dos nois que apareix
amb la qual està ambientada a Anglaterra, diu una cosa curiosa, que el director, l'Andrew Hike, és un home que ha fet alguna pel·lículeta, però que es va donar a conèixer arran de fer ajudant de direcció de Gladiator. Curiosament, que no té res a veure una temàtica amb l'altra, ni molt menys l'estètica, que és una pel·lícula molt senzilla, allò tillant gairebé el que seria el cinema independent...
I crec que, per un costat, els personatges estan prou encertats amb l'aspecte que tots dos hi ha una certa complicitat, no? Vull dir, perquè ells dos expressen molt bé el que senten. A mi em molesta l'accés o amb l'alegria que les drogues s'utilitzen en aquesta relació, eh?
Més que potser les escenes, com a tal, que evidentment estem parlant d'una escenografia, lògicament, que hi ha relacions sexuals i tal, i que bé, entra dins del que seria el joc com qualsevol pel·lícula que fos heterosexual. Un joc eròtic. Un joc eròtic que ha d'existir i que evidentment això, doncs bé, el grau de molèstia pot ser el que vulguem per cadascú. A mi també em molesta a vegades certes escenes de relacions entre home i dona massa pujades de to al cinema, no? Vull dir, perquè llavors entrem en el tema de cinema...
no direm S, perquè això queda molt lleig, però tampoc X, no? Són aquelles pel·lícules que dius per què t'has de passar tant amb el tema sexual, no? O com podria ser amb el tema de la malaltia, que això hem parlat més d'una vegada, quan és molt excessiva la malaltia a mi també molesta, no? Però bé, la pel·lícula en si crec que hagués pogut ser molt més encertada, crec que és massa jovinista, és massa... El tema el volen redondar amb excés, no?
Ja és previsible que aquesta relació hi haurà un trencament... Sí, per tant, a mi m'agradaria fer-te fins i tot una pregunta, però que també la faré a qualsevol de vosaltres i penso que hi podeu pensar paral·lelament a la contestació que facis. Jo penso que és una pel·lícula fins i tot moralista, o sigui, d'una moral molt alta, perquè no plante... O sigui, a part de l'excés de consum de drogues, com dius tu, que...
que podria evitar-se i encara ho seria més. No té sentit, no? Sí, però jo el que entenc és que és d'una noblesa extraordinària, o sigui, no planteja en cap moment que la relació sigui l'aventura de la vida i que lògicament s'acabarà i punt, sinó que és la mort de la vida, o sigui, la gran estimació que acaben tenint ells, que és com
com allò que fa necessari i que moltes vegades es planteja a nivell dels matrimonis gais i tal, no? De dir, no, és que jo l'estimo tant que vull estar amb ell tota la vida. Però per què no en moments d'una aventura hi està, no? Sí, sí, sí. Jo crec que hi ha aquesta... A vegades crec que estereotipa, potser. Exacte. Perquè és el que trobem, no? És a dir, sembla que una relació homosexual tingui que ser això, un excés de drogues, un excés de...
de poca fidelitat, no? Perquè ell, l'altre... Saps? Vull dir, aquesta línia, vull dir, i això crec que trenca, vull dir, jo crec que més o menys tothom té al seu voltant, coneix gent emparellada d'una forma o d'una altra, i jo tinc amics que té una relació de parella fa 20 anys, i bé, el tema de la fidelitat és una cosa molt íntima i molt personal de cada parella i cada persona, però que bàsicament, vull dir, poden ser fidels tranquil·lament i no cal aquesta disbauxa, no?
Jo és que crec que em va molestar més tota aquesta tipologia, no? Vull dir, i moltes pel·lícules que toquen la temàtica tendeixen, no? Aquesta sensació com de dir, a veure, per què ha de ser tot d'aquesta manera, tan eteri, no? En definitiva, et posiciona. Aquest és el problema, a vegades, d'aquests films. Et posiciona. Jo sempre... La veritat és que, bàsicament, l'actitud que he tingut amb tot això, bé, vull dir...
No m'escandalitzo, no? Però també quan et repeteixen que aquell és l'ideal perfecte i tal, dius, bé, vull dir, és que l'ideal perfecte, on t'està aquesta? És una cosa molt complexa. A mi jo crec que ells dos porten molt bé la pel·lícula, és a dir, jo crec que tant un com sota, el noi de la barba, vull dir, el noi, el que és, no sé com ho es deia ara, em sembla que és el Chris New, és que hi ha, no, el Tom Cullen, es diu un que és el Tom Cullen, es diu Chris Owen, perdó.
El Moranet, per entendre'ns, doncs aquest noi té un cert carisma. A veure, és un actor, vull dir, molt natural, no? I sembla... Com si se sorprengués de trobar-se amb el que es troba. Exacte, aquesta timidesa inicial que planteja. Això és el que més em va agradar. Exacte, això és molt correcte, no? I crec que per aquesta banda la pel·lícula s'aguanta molt bé, no? Per aquesta línia, no? Però, insisteixo, el que dius tu, aquelles converses a vegades massa llargues, massa...
Massa repetitives fins i tot, no? En aquests casos recordes bàsicament el senyor Pasolini i el senyor Fazbinder, són les dues icones que hi penses i dius, hòstia, allà sí que et donava una mesura. Però jo crec que a Fazbinder i crec que a Pasolini jugaven o a la bellesa o al lleigisme. Allò lleig o allò maco. Tenia aquesta línia, perquè hi ha precocions de Fazbinder que són autèntiques, les amargues làgrimes de...
la petra aquesta, allò és absolutament una obra magistral d'un interior que no passa res més que dins d'aquella habitació, no? Allò és absolutament meravellós. Vull dir, jo crec que hi ha pel·lícules d'aquests senyors, igual que Pasolini, a vegades jugar...
a la lletgesa absoluta, no?, amb les seves pel·lícules, sobretot, que tenen a veure amb The Cameron i totes aquestes coses, no?, les contes de Canterbury i tal. I també la temàtica homosexual està donant voltes i està movent-se, però jo crec que és una tipologia, no?, molt més... Lletxa. Lletxa, no? Jo crec que per aquí va la cosa. Però bé, són tipologies. Però la... Però vols dir... Jo el que entenc és que lletxa potser sí, però no pas...
no pas fora de la realitat està dins d'unes constants d'expressió perquè estem parlant d'una època concreta perquè ella ambientava amb èpoques vinculades d'una moral concreta diria jo també però quan es parla de lleigisme jo no vull estar parlant que sigui lleig per exemple tu quan veus certes obres de Velázquez estem parlant de lleigisme perquè Velázquez jugava a tractar una realitat però si era lleig, era lleig
I si era un borratxo, era un borratxo, m'entens? No s'havia d'italitzar un borratxo. Un borratxo té el nas vermell, les orelles tal, està rugat, eh? Vull dir, saps el que vull dir? Una mica aquesta línia, no? Però bé, vull dir que és com tot, no?
Bé, seguim una miqueta amb aquest cas amb el cinema i ja ens anem ara a parlar d'un clàssic recent. Jo crec que us podia parlar, que sí, perquè és una molt bona pel·lícula, que és El vent que hagi te la cibada, Jaume. I què tal? Què t'ha semblat? Aquesta, molt bé, mira, aquesta setmana precisament d'aquest lloc he pogut repescar dues pel·lícules. Una era La terra i llibertat, que es va fer aquí, oi? Vull dir, sobre el conflicte durant...
la Guerra Civil Espanyola entre els diferents partits, els posicionaments, per cert, una pel·lícula que en el moment que es va estrenar va crear un cert rebuig per part sobretot de les persones que militen en el Partit Comunista i veritablement sí que hi ha una crítica bastant directa contra la mecànica que es va utilitzar aquí a l'estat espanyol en general.
De tota manera, és una pel·lícula que... bastant millor que no pas moltes de les que s'han fet aquí, oi? Sí. I llavors jo la vaig trobar per això, molt interessant, no? No puc opinar perquè jo del Ken Loak no he vist moltes coses, he vist poquetes. Sí, és que és un home que t'interessa, perquè és que grata, grata, és d'aquells que rasca sobre el que és la terra...
que tenim en els peus, com si tingués memòria, no?, memòria històrica. Bé, doncs, el vent aquest que fa moure, doncs, la cibada, és una pel·lícula també d'ell, crec que és d'abans, eh?, vull dir, no ho puc assegurar, perquè, a més a més, no tinc apuntat l'any amb la... Ah, sí, mira, del Regne Unit del 2006. Sí, també 2004 o 2005, per aquí va la cosa, no? Sí.
I aquí estem amb dos germans que s'allisten a la guerrilla que lluita contra la guerrilla, que quedi clar, així ho diu aquí, eh? Jo després, en tot cas, hi puc posar un matís aquí, no? Sí. Que lluita contra les tropes britàniques que volen impedir la independència d'Irlanda. La pel·lícula se centra en el pacte del govern britànic amb els rebels per posar fi al conflicte com aquest acord i com aquest acord provoca divisions entre els irlandesos
que acaben derivant en un conflicte fratricida. Bé, la pel·lícula sí que és cert que toca molt la fibra personal, vull dir, més que un document és una ficció, i la construcció d'uns personatges amb una ficció de guerra, o sigui, que no s'ajusta a la realitat ben bé, sinó que en tot cas hi va afegida a la realitat. Doncs jo penso que és el que té més interessant el film, no? De la manera que el fet d'apuntar-se amb una
amb una guerrilla, com diu aquí, jo diria, amb una resistència, doncs això, a quedar tancats amb unes constants que no tenen res a veure amb la seva pròpia identitat assumida com a tal, ja, la veritat és que flipa molt, no? Perquè aquesta probablement també és una d'aquelles constants que en la...
transició, si és que es pot parlar de transició cap a la independència de Catalunya, doncs es té molta cura de no entrar en aquest terreny, de la resistència activa, no? Si no, tot el contrari. En tot cas, activa sí, però no pas violenta. Vaja, vull dir... Si intenta evitar. Exacte, i això penso que d'entrada és una molt bona cosa i en definitiva el que planteja és que
per difícil que sigui una cosa podem arribar a entendre's. En canvi, aquí aquesta possibilitat d'entesa ja no hi és. I fins i tot el que planteja és que davant ja d'un pacte, d'un acord, digue-li com vulguis, doncs es diu vinga, doncs acabem la violència i malgrat tot allò segueix perquè el mal que ja s'ha apoderat de les dues parts
doncs ja fa inviable que allò s'acabi radicalment i digue, mira, fins ara hem estat en amics, no?, per exemple, que tu i jo poguéssim ser-ho, i com que ja el meu i el teu han dit que prou, doncs ja està, no és tan senzill, no? No és tan fàcil com això. I trobo que ho planteja bé, això. Jo trobo, no sé, em va semblar molt interessant. A la línia del senyor, del senyor Keldóa, que, no sé, que va gretant sempre sobre unes constants. Vull recordar, per exemple...
Una pel·lícula sobre la Taxer, no concretament sobre ella, però que va parlar de l'època aquella. Agenda oculta era allò? Agenda oculta podria ser... Jo a mi em sona, aquesta em sona. Sí, sí que em sona. Però també n'hi havia una altra que era més indirecta i que també parlava d'aquestes constants. Era sobre uns treballadors de trens que es privatitzaven les línies i tot allò. No recordo massa bé com es deia aquella, però bé...
El que sí que és cert és que aquestes pel·lícules t'han quedat a la memòria perquè el que et posen és en contacte amb fets que són molt reals. És el Ken Loak, sí que és veritat, que és un dels grans cronistes, no?, perquè d'aquesta manera de l'època d'Anglaterra, no? Jo també ho crec. I jo crec que, igual que Stephen Friars, a vegades juga això. També. Però aquest ja és una mica més ambigu, no?
Aquest és més polític, més social, més directe, no? Jo recordo Sixteen, la pel·lícula Sixteen de Ken Loak, d'uns nois, recordes, una de les primeres que va fer, d'uns jovenets també, crec que era per Bristol o per Birmingham, una d'aquelles ciutats de barriada, vull dir, d'una ciutat gran amb barriades, no? I també la problemàtica de l'atur juvenil que hi havia a l'època de la Thatcher, vull dir, sempre es juga, exacte, amb un punt de referència i és una gran pel·lícula també, no? Jo crec que això està molt bé, aquest tipus de realisme social, no?
Doncs la veritat és que, bé, són d'aquelles pel·lícules que es recuperen d'una manera potent i molt, molt... O sigui, és el que avui a vegades s'anomena el docudrama, no?, el document drama, no?, que ben combinat, eh?, doncs... Pot tenir un... Nosaltres aficionats a les ficcions, més aviat, a vegades... Doncs se'ns fa molt agradable, doncs, poder combinar aquestes dues constants, gaudir d'elles, no?,
És una mica el que també parlava l'altre dia de la pel·lícula aquesta del Solenberg. El que passa és que aquella... Afectes secundaris. Sí, amb un grau d'això, de ficció, probablement no massa ben combinada amb la part document que tenia al principi de la pel·lícula. És que a mi el Solenberg... No m'acaba mai de convèncer. Li falta un puntet de...
magistralitat. Juga a ser un mestre i li falta, per mi, eh? Jo no he trobat mai cap cosa que he vist que diguis, apa, quina bestiesa, ni tràfic, eh? Que tràfic es plantejava com una cosa també fora de lo normal, i a mi em va semblar una cosa com bastant... habitual. Habitual, no? Però bé, és el que diem, no? Per gustos, els colors, no? Em permets, amb una exageració de les dificultats que planteja
com a història, no? I que els personatges eren gairebé com víctimes
de la seva pròpia dinàmica. Tant per la voluntat com per la maldat, no? Vull dir, i això, esclar... A vegades se fa trontollar, no? És el problema. És el que passa amb aquesta última, també. Vull dir, també hi és això. Jo la setmana que ve la vull veure i la comentarem, perquè em vas a això una mica... Jo vaig dir que era com si fossin dues pel·lícules en una i tal, no? I aquest plantejament, no? T'interessa per comprovar, a vegades, que les coses no són tan fàcils de combinar. Tan fàcils com potser a vegades es podria.
És massa evident, no? A mi sí que em va agradar molt. Fantàstic. És allò que dius, sí que no és bona, però em va agradar molt. Bé, però escolta, tot s'ha de veure amb aquesta vida. S'aprèn del bon cinema, del mal cinema, del cinema estrany, del cinema que no sé ben bé, què és de fer, no?
Bé, abans de passar a parlar justament d'aquesta paraula, d'aquest Wallman, aquest diccionari vintage que el Jaume ens comentarà ara, jo de tant en quant us comento, aquí al Babilònia i abans al cinema sense condicions, que jo, per la meva línia d'historiador, i a vegades una mica friqui,
Jo estic fent una mica el seguiment de la història del cinema per anys, no? Vull dir, vaig començar el 1895 amb l'entrada del tren a l'estació o el regador regat, que és una d'aquelles coses inicials que es feien, no? I segueixes tirant del fil. I segueixo tirant, ja porto anys, eh? Estirant del fil i tal.
I ara estic a l'any 86, vull dir, ja ha passat molts anys, a l'any 1986, s'entén. I bé, és molt maco veure aquesta evolució del cinema, i aquesta setmana he pogut veure tres pel·lícules de l'any 1986 en concret, molt diferents entre elles, i que servia també per fer un esment justament d'aquest cinema, que ja ha passat, que hi ha d'haver 30 anys, i com evoluciona el cinema. Estem parlant del Nom de la Rosa, de Jan Jacxenó, que això és una història diferent,
Estem parlant del Cor de l'Àngel, d'Alan Parker, que tampoc té a veure una cosa amb l'altra. I Peguissú es va caçar amb el senyor Francis Porcó, però que tampoc té a veure. Estem parlant de tres pel·lícules antològiques, perquè són antològiques, sempre recorden. Tu parles dels cinemes 80s i jo crec que les pel·lícules de seguida sonen, surten de seguida.
Potser el cor de l'Àngel no tant, però també... No tant, no tant, però sí que va marcar una mica, perquè sobretot el fet de la imatge de Robert De Niro com el diable, el Mickey Rourke estava molt de moda en aquella època, era previ nou setmanes i mitja, i mira, parlem, comencem parlant del cor de l'Àngel, ja que estem, i bé, jo considero que és una pel·lícula que vista ara, a mi em recorda els videoclips, vull dir, imagino que tothom, vull dir, si posa RAC 105, la televisió, la
videoclips dels anys 80 i a mi em recordo els vídeos de la Madonna els vídeos d'aquella època perquè hi ha una estètica Alan Parker oblidem que va fer fama i altres pel·lícules vinculades sempre amb musicals no és una persona que té una estètica això de videoclip musical més que de gran director i la pel·lícula en si mateixa doncs bé
Potser la gent l'ha vist tantes vegades o l'han reposat tants cops per la televisió que no cal ni explicar d'acabar el tema, no? Gairebé és un detectiu desgracadet, que és el Mickey Rourke, no? Abans d'operar-se i engreixar-se i fer aquelles coses que va fer aquest senyor un sentiu normal, vull dir...
que rep l'encàrrec d'una persona misteriosa, que és en Robert De Niro, per buscar una persona. Ell es mou per Nova York, per l'oceana, per una sèrie d'àmbits vinculats amb el tema del vodú i la màgia negra i tot això, i resulta que al final Robert De Niro és el diable que li ha posat a prova aquesta persona. És com un joc, igual que la temptació que va tenir el diable amb Cris, la temptació d'aquesta persona...
a un ser que és encara més dolent que el propi diable, no? Sí, són dos personatges reals, si no fiquis. Sí, sí, sí. I a partir d'aquí, bé, una pel·lícula que jo crec que no s'aguanta. L'any 2013 no s'aguanta, senzillament. El cas del Nom de la Rosa. El Nom de la Rosa és una pel·lícula temporal. Estem parlant del llibre d'Humberto Eco, estem parlant d'un senyor Humberto Eco, que és un dels grans historiadors de l'art, un dels grans coneixedors de l'època medieval, és una eminència, d'acord?
i crec que va plantejar un llibre molt fàcil, molt proper a la gent, que va enganxar, i que està basat també en un personatge que és un monjo franciscà de l'època, que té un novici, en aquest cas Sean Connery, i un Christian Slater molt jovenet, no sé si recordes el Christian Slater, i que ho fa molt bé, per ser jovenet ho fa molt bé, ho fa molt creïble, i llavors els misteris que van al voltant d'un escriptori on es fan els manuscrits de l'època medieval,
d'un espai a Itàlia, i a partir d'aquí una mica el joc que planteja d'un monjo investigador. I tot el procés, no? I no... Com se diu això? I no repressiu. I no repressiu, exacte. Vull dir, estem parlant d'una línia totalment molt clara. El llibre, jo el recordo, fa temps que vaig llegir, però està molt bé el llibre. El llibre és molt millor que la pel·lícula. Dir que els en Jacks no fa una bona direcció, tot sigui dit...
fa trampa, perquè, bueno, en aquest cas és de formació professional, però ell utilitza, que jo sàpigui, jo el sé historiador de l'art, utilitza tres espais que no tenen res a veure. Treballa a Alemanya, treballa a Itàlia i treballa a França. És a dir...
Està en un... vull dir, a les ambientacions, als llocs, jo els coneixo, els he pogut estudiar i veure, i llavors tot està al mateix lloc, vull dir, passa al mateix lloc, però en canvi agafa tres escenaris que estan a diferents punts geogràfics diferents, no? Bé, una miqueta fa trontollar, perquè el que és l'abadia és una abadia italiana, el portal on passo a ensenyar coses és el portal de Moisac, que és França,
i el que seria una torre que apareix és una cosa que està a Alemanya per tant no ho deixa a construcció vull dir que ell juga diferent i llavors ho fa molt bé tot cola però bueno vull dir la gent que una miqueta estem una miqueta avarsats dius home però això és el portal de Sant Pierre de Moesac és molt característic perquè té una entrada amb unes dents que és un espai diabòlic vull dir que està molt ben parit allò i clar però bueno
Deixem-ho, no? Vull dir que és un comentari extra, però la pel·lícula en si mateixa s'aguanta, que és el que ens importa. I per últim, Peguissú es va casar, la Francis Ford Coppola, crec que és el que millor de totes manté el seu pes, no? I estima Catherine Turner, que feia tan bé aquesta dona...
Es va perdre pel camí. I es va perdre pel camí, perquè mira que el Soledad ha fet coses bones aquesta senyora, però després d'allò que va fer de los asesinatos de mamà, te'n recordes? Que va ser l'últim que va sortir por ahí, que va fer-ho amb aquell que sempre, bueno, no n'hi ha igual, és un director d'aquests molt canalla.
I a partir d'aquí, doncs, no fer res més. I aquí estem parlant justament d'això, d'una festa, vull dir, de recordatori, d'institut, del temps, als 40 anys, diguem-ne, perdó, els 40 anys, als 20 anys de deixar l'institut, fan una festa molt típic dels americans, no? Ella va allà i llavors pateix un mareig i torna, vull dir, amb el seu pensament, a tota l'època de la seva adolescència, però com una persona ja
d'uns trenta i pico d'anys, no? I això és, clar, és un trasbals, no? I viu aquell període intentant canviar-lo, però, clar, no es pot canviar, no? És com un retorn, no? Allò al passado, no? I llavors el fet d'aquest. I és una pel·lícula que sí que segueix estant molt bé, que és una pel·lícula que és molt agraïda i que és molt interessant, no? Molt.
Jo crec que tant una pel·lícula com l'altra va triomfar perquè l'estètica dels anys 80 va haver-hi un retorn als anys 50. Estèticament parlant, les modes van tornar als 50. El que parla no té d'ells nius romàntics. Els nius romàntics era tornar a l'estètica dels anys 50. Jaquetes amples, pantalons amples. I per això potser va agradar, perquè tant una com l'altra, el cor de l'Àngel, com aquesta, està ambientat l'any 55 i el 50 i alguna cosa.
Vull dir que per això aquesta explicació, crec jo, que tingués tanta entrada, no?, aquest cinema. Tint anys després va sintonitzar amb la gent més gran, per dir-ho d'una manera, i com anava ella, o com pensava, fins i tot. O com pensava, exacte, això també és una altra història, no? Farem una cosa, Jaume, tenim Pegu i Sue es va casada, el Buddy Holly, dura un minut cinquanta segons, vull dir que és molt curteta, i a partir d'aquí, escoltem la musiqueta...
Ens relaxem? M'ho relaxo jo, perquè jo he parlat molt, el que és broma. I ara anem a parlar del Waldman, vull dir que no deixem la música. Please don't tell No, no, no Don't say that I told you so I just heard a rumor from a friend I don't say
That it's true I'll just leave that up to you If you don't believe I'll understand You recall a girl that's been in nearly every song This is what I heard Of course the story could be wrong She's the one I've been told
You recall a girl that's been in nearly every song
Peggy Sue got married not long ago Peggy Sue got married not long ago
Molt bé, doncs estem allò que es diu habitualment a l'Equador del programa. Sí, del programa. Estem a les 30. Jo volia també, abans, ja que hem parlat de cinema, i tot i que l'esmentarem segur, doncs hem... O sigui, acabem l'apartat de cinema, val a dir que ahir es va fer una elecció, doncs amb el... Això, el... Ai, com se diu això?
A l'Institut de Cinema. A l'Institut de Cinema Català, ara que no em sortia, perdoneu. Saps, a vegades el nus aquell? No passa res. I el senyor que, més ben dit, la senyora que va guanyar va ser la Isona Passola, que bé, que sigui aquesta, la promoció del talent que ella defensava, que creia en la qualitat del cinema català i que vol promocionar el talent dels professionals per millorar, en definitiva, poca diferència hi havia.
entre els dos, i va haver una certa polèmica, perquè la veritat és que els estatuts diuen una cosa i tal com es van fer les coses no s'ajusta a la realitat, però hi va haver consens i van dir bé, donem per bona la d'això, la votació, i en definitiva la Isona Passola, que és el cap d'una productora, doncs serà la que dirigirà aquest Institut de Cinema Català.
Molt bé. Fantàstic. Entrem, sí, home. Sí, home. És una notícia que cal. No, no, no, i tant que sí, val la pena, perquè a vegades és el que diem, no? Vull dir que una mica està el dia del que passa amb el cinema català, que es fan últimament coses molt interessants, eh? Vull dir que tot això s'ha de dir. Parlem del Wallman. A veure, és el mateix que jo. Això el coneixes més tu que jo, perquè jo difícilment he tingut, no sé, a la ràdio...
Sí, aquí sí que la veritat és que sempre m'ha agradat en principi perquè et comuniques amb el senyor que està a l'estudi, com ara tu i jo, no? Si no, no podríem parlar. Però en segon lloc perquè és curiós com t'acostumes a la teva pròpia música, amb la teva pròpia veu, no? I llavors et trobes prou bé que t'escoltes i... Més còmode. Exacte, molt bé. Bé, doncs quan l'any 2010 l'empresa Sony va anunciar que deixava de fabricar el Wallman,
molts fòrums d'internet van bullir amb visatges d'antics usuaris que de sobte se sentien ells també com si els hi haguessin donat la baixa, no? Perquè havien nascut amb això, no? L'aparell que havia representat la modernitat havia estat declarat oficialment obsolet o per dir-ho d'una manera vintage s'havia convertit en una andròmina, no? I això va ser així, no?
Molt bé, com que en Dromina ja vam dir que era i tots ho sabem molt bé, perquè com que tots escoltem aquest programa i tal, no cal... Tota Catalunya l'escoltem. Això... Bé, doncs, el Walmart és un dels símbols dels anys 80, d'Esperon, parlàvem també del cinema dels anys 80, de quan per primera vegada es podia accedir al plaer d'escoltar la música preferida pel carrer. Fins aleshores, els únics que feien una cosa semblant
eren els jubilats que circulaven amb el trànsit a l'orella sobretot els diumenges a la tarda escoltant el futbol Poc després apareixia una alternativa ètnica als carrers dels Estats Units
els negres que carregaven el buscle normes radiocassets estèreo, els lloros, i obligant els vianants a compartir amb el seu hip hop que manava del volum de la piconadora un precedent que ciutadans que escolten
Riguetton, al metro, amb el telèfon mòbil, doncs ho tenen com a experiència del passat. Com a experiència del passat. Com és que a ningú se li havia acudit fins llavors inserir uns auriculars a un magnetofon? No calia incorporar-hi una altaveu, però sí garantir la qualitat de son als auriculars. Estem parlant de qualitat, no de molèstia, eh? Vull dir que quedi clar, no?
Salvador Espriu tenia raó. Tot et serà après. Col·leccionem les rampoines d'ahir per poder recordar-les demà i ens fotografiem preveient un futur melancoliós. Jo penso que això és molt interessant. M'ha agradat molt aquesta frase perquè ens deixa al vell mig del que representa probablement tenir un espai vintage en el nostre espai radiofònic.
Per això, per acaptar aquest passat, per riure, com moltes vegades... És molt important recordar aquelles èpoques. En definitiva, recordem, repassem que hem estat vius, doncs, tants anys. I que aquell va passar i l'altre va passar allò, allò va passar de moda i tot això. Es poden dir força més coses, perquè és evident que aquí n'hi ha, no?,
Però jo crec que en el cas d'avui... L'experiència, no? Jo la veritat és que aquesta experiència la desconec. Igual com gairebé m'ha passat per patirant tant el vídeo com el propi CD. Clar. No sé, saps allò que... Que tampoc ha acabat d'entrar. No, ha acabat d'allò. Mira, als anys 80, clar, jo tenia justament l'edat... Era adolescent, clar, evidentment és una troballa, no? El fet del que dius tu, no? Vull dir, el fet de...
portar la ràdio era com de llaios, no? Vull dir, era una cosa molt determinada, i a part d'això que et comportava, que vés a escoltar la ràdio, i la ràdio sí que hi havia emissores en aquella època, com 40 principals, Radio Club 25, etcètera, que et donaven Radio Minuto i tal, que et donaven música actual de l'època per la gent jove, per entendre'ns,
I llavors, clar, però estaves marcat per la radiofórmula, però esclar, en el moment que el casset era el gran re juntament amb el vinil, doncs clar, i quan ja apareixen aquells equips de música que podies gravar de disc a casset, les famoses platines que es deien, que encara tenim alguna per la ràdio, encara hi ha alguna per aquí durant voltes,
Doncs clar, el fet de trobar que tu poguessis gravar-te des del teu equip de música personal amb un casset, una selecció musical o fins i tot a la ràdio, que era molt típica en aquella època, clar, no és com ara, que ara tens tota la música a internet, però abans havies de comprar el disc.
podies comprar-ne uns quants, però, clar, tota la música que sortia, a vegades, a la ràdio, amb el caset, anaves gravant. Que sortia per anar al locutor pel mig, que sortia un jingle musical, que sortia un tros de l'anunci, però, Daniel, igual, tenies la cançó. Llavors, allò, quan va sortir el Walkman, vas dir, ostres, això m'ho puc posar dins d'un aparatet, no?,
I a sobre escoltar-ho amb uns cascos que estaven prou bé, que eren molt primers, que no passaven res, que eren dos rodonetes d'espuma als costadets, no? Però, clar, marca Sony, i de Sony, que va ser la principal, van sortir altres imitacions, no? Però tothom tenia aquell, perquè és el que hi havia en aquella època. I no era gens barat, eh? No recordo què costaria en aquella època, però estem parlant del millor de 5.000 o 6.000 pessetes de l'any 80 i escaig, que eren diners, eh? Déu-n'hi-do.
Però, en canvi, era meravellós, perquè el que dius tu, escoltaves la teva música, no molestaves a ningú, i tal, i va ser autèntica... I amb una qualitat, eh? Clar, i amb una qualitat dins de cap, que, evidentment, avui en dia està molt superada, no?, amb aquests cascos interiors que a tot on porta, amb els telèfons, amb els iPods, aquesta tecnologia nova, no?, però va ser l'inici.
Del que actualment és aquesta massificació absoluta d'aquests aparells que et caven 10.000 cançons, no? I que a sobre les pots triar amb perfecte so per internet, no? Vull dir... Però allò era... Va ser una bomba. Va ser com... No diré com a internet, però va ser com... Ala, et pots portar la música on vulguis. A més, pots triar la teva música i a sobre pots gaudir-la, no? Amb un so bastant correcte no s'ha molestat ningú. I no s'ha portat el lloro. Que per això es deia lloro, perquè la gent portava...
aquells catxarros a sobre de l'ombra, no? Per això es deia lloro, no? I a part d'aquests que feien hip-hop, que dius tu als Estats Units, aquí també n'hi havia, eh? Que la gent anava pel carrer amb el lloro, que jo els he vist, eh? Vull dir, grups de 4, de 7 o 8 joves, abans que sortissin els Wallman, i portaven la música amb el lloro i s'anaven a un parc i ho posaven, no? I l'escoltava tot el poble, vaja. Exacte. I que avui en dia, el que tu deies molt ben dit, és que no s'entén que amb el segle XXI,
dels auriculars, hi hagi gent que escolti música amb l'altaveu al telèfon. Posa't la teva música, com sempre. A més, és una cosa que em molesta moltíssim i que ja està prohibit. El tramvia ja està prohibit. Sí, ja apareix, la informació. I jo m'he encarat amb gent. Escolta'm, tio, uns auriculars...
No havia escoltat la teva música, perquè m'estàs molestant. Sí, perquè els auriculars és factible, és tan elemental. I no val 5.000 peles. Clar, però això fa una tipologia de públic que jo crec que va una mica més enllà. Que són gent, i ara seré potser una mica dur i dràstic, sobretot jove, bàsicament, que potser són ninis, són aquests nois que no tenen gaire cosa...
a la vida, perquè potser això s'ho han provocat, perquè no hi ha res més, i tenen que destacar d'alguna manera, i per això ensenyen la seva música, com ensenyen els seus vídeos a partir d'un telèfon mòbil. És una qüestió purament, i aquí entrem en la psicologia d'aquesta joventut, i és una llàstima. Considero que... De tota manera, la meva pròpia experiència em fa pensar que fins i tot jo mateix he tingut aquesta sintonia en determinades etapes de la meva...
o amb l'etapa determinada de la meva vida, que és aproximadament l'edat que tu estàs espantant, que es produeix ara. Els ninis, dius tu, bé, vull dir, quantes vegades havia sintonitzat amb una valoració semblant com aquesta, quan jo, per exemple, des que em llevava fins que anava a dormir, sempre estaves amb alguna cosa a fer, vull dir, i si no te la buscaves, això està claríssim, i en canvi n'hi havia que veies que no, que anaven, doncs, això...
Anaven amb la seva qualitat, probablement a vegades més física que no pas, diríem, àudio. Però que, esclar, vull dir que eren acceptats, que tenien... És aquella problemàtica, jo penso, que tenim en determinades etapes de la vida i que no se supera. Això estic d'acord. El que passa és que els problemes són diferents d'una etapa a l'altra...
i lògicament no hi pot haver la mateixa valoració, o si la valoració és la mateixa, no són les mateixes constants.
Però sí que hi ha, com a tal presumir, com a tal exhibició... Exacte, és una ment purament exhibicionista, que està claríssim. Potser no m'atreviria a dir exhibicionista, però sí que és una exhibició puntual. Demostres que és el que t'agrada. I a partir d'aquí, com qualsevol exhibicionista, potser no amb un grau patològic, t'obliga a veure el que no vols veure. Un senyor, si t'ensenyen les seves vergonyes pel carrer, t'està obligant a un acte que t'està provocant una reacció...
una mica d'angúnia o de rebuig, no? Doncs aquí és el mateix. T'està provocant amb una música que potser no et pot agradar, però te l'has d'empassar perquè ell considera oportú. Per tant, jo crec que és una línia... Sí. I ara aquests casos, i com que, no sé, amb diferents experiències poden ser molt diferents, el que entenc és que entrar en el camp de dir jo soc més llez que tu,
i conseqüentment t'ho demostraré, jo penso que és una feblesa que té aquella persona, perquè cal que m'ho demostri, vull dir, mira, si és millor endavant, vull dir, tots gaudirem d'aquest saber que tu pressuposes, et pressuposes com a tal, no? I qui diu aquest saber diu aquesta presència, que ja moltes vegades això no hi ha cap mena de dubte, no? Llavors...
Esclar, vull dir, és un joc que he vist jo. I saps per què l'he vist? Perquè quan era petit, que més o menys... No és que jo ho creies, però sí que m'ho feien creure. Precisament perquè hi havia actituds ja sistemàtiques, d'enveja a vegades també, deia, hòstia, que jo amb aquest paio, mira quin atractiu. Suposo que era això, no? I automàticament dic, està joventut, que només pensa en tonteria. No és veritat, m'entens? Vull dir, pot ser puntual, però no pas d'allò.
No sé, és aquell matís, és donant-li una volta més... Jo crec que com tu deies molt bé, la intel·ligència és una qüestió, o el pressupost, o el pressupost intel·ligent que l'altre, ha de ser des d'un punt de vista des del que seria la humilitat. És a dir, jo crec que tu pots tenir un coneixement de qualsevol cosa, però mai pots fer un alarde, que es diu en castellà, d'aquesta línia, perquè llavors està mostrant un complex d'inferioritat, perquè necessites...
està per sobre d'aquesta persona. Tu pots compartir una sèrie de continguts, d'elements, perquè tinguem un coneixement major entre nosaltres, però mai dir, ah, mira, què veu-hi fet, tu ets un desgraciadet i jo sé molt més que tu i mai arribaràs a això. Compartir, mai, ser prepotent, no? És el que jo considero, perquè llavors jo considero ja malaltís, que aquesta persona ja entra en una línia que no és l'habitual. O emmalalteix la pròpia societat. A vegades no és que sigui malaltís, perquè hem de...
Valorar, que pot ser puntual només. Sí, un fet concret. Jo el que també entenc, i ho veurem també després quan parlem d'això de l'Arcadi, que hi ha coses que cauen pel seu propi pes. I l'únic que cal és saber fer una lectura del que allò representa...
Però sense guanys per ningú. Perquè, en definitiva, allò que diuen moltes vegades és que vivim en una societat, diuen, potser en un planeta, no ho sé, però jo més aviat ho he escoltat a nivell, vivim en una societat que tots els caps que sobresurten es miren de tallar perquè tots estiguin a la mateixa alçada. O sigui, no ens agraden les persones que sobresurten.
Home, jo la veritat és que no estic d'acord amb això. Sincerament. Si no hi haguessin amb aquest món eminències i gent que t'ensenyés o gent que pensés en certes situacions polítiques, econòmiques, socials, artístiques... Home, ha de venir gent i sempre...
Que som així, doncs ho sento, però no, jo no puc estar d'acord amb això. Hi ha gent que admiro profundament, clar, i que a vegades, el que dius, però és que a vegades no és que sigui pedanteria, és que el nivell de la informació que t'estan donant és tan meravellós que és que no ho està fent per fardar, que es diu vulgarment, ho diuen perquè realment en saben i volen compartir-ho, i això em sembla magnífic. Naturalment, quan sintonitzes em diuen així...
Evidentment que n'hi ha que saben o creuen que saben, vull dir que aquí caldrà veure... Que aquí és l'esnob, l'esnobisme. Que t'ho passegen, sí, t'ho passegen per la cara. No estem parlant d'això, eh? Estem parlant d'allò altre que no, que jo no puc estar d'acord en que aquell... Que vaja, vull dir que els...
Que se'ls talla el cap. No, no, clar, això. De cap manera. Els queden 15 minuts, aproximadament. El que farem, deixa'm un minutet per fer una recomanació, perquè m'interessa molt que parlem del tema de la crisi. I seguim amb aquesta línia de vintage, i mai millor dit, no? Recuperem un magnífic llibre de la Carmen Laforet, que es diu Nada, que per cert, jo tinc una companya que dona classes a l'Institut de Castellà, ella és filòloga,
i és un llibre obligatori, és a dir, d'ensenyant-se mitja. Per tant, el llibre té el seu empà que la seva forma d'escriure. Carme Laforet va ser una de les primeres dones, és un llibre de l'any 46, que realment va ser activista en el món del feminisme i en el món del que seria aquella dona de la postguerra. Justament feia 10 o 12 anys, per què dic 12 anys? Feia 7 o 8 anys que s'havia acabat la guerra. Amb aquella Barcelona...
urbana, però a la vegada provinciana, tot sigui dit, perquè el fet d'aquella mena de guerra va provocar un provincianisme generalitzat arreu d'Espanya, a tots els punts.
I en aquest cas... Si no, encara... Vull dir, ara tornem a crear aquest provincialisme, eh? Vull dir, amb els meus respectes, perquè jo soc de poble més que ningú, però em refereixo que... Però és aquesta línia que estem tornant, no? I aquí estem parlant d'una història molt senzilla d'una dona que ve de províncies i de Barcelona a estudiar a la universitat. No, no, no, a l'any 46, mare meva, quina modernitat, no? Va al carrer Arribau i ella es troba amb una família, amb una família, clar, vull dir, va a casa de la germana, de la tieta i tal, no?
Bé, una família peculiar, una família que una mica desestructurada, amb un tiet una miqueta malalt mental, però a la vegada una mica de geni, una mica d'artista, una mica d'aquestes persones tipus de l'iniana, que diríem, no? I tot el que passa a la ciutat de Barcelona, no? És un retrat magnífic d'aquells anys 40-50 i realment com es festejava, no? Vull dir, amb una línia potser més moderna del que seria l'època, és a dir,
Ella festeja, però no festeja com a l'antiga manera, no?, de que a casa ha de venir la persona com es feia abans, no? No, no, vull dir, ella queda amb aquest noi, va prendre alguna cosa, vull dir, això és una cosa que, eh?, una mica amagades, no?, aquestes coses. I res, el llibre és magnífic, és, tornem a dir, no?, allò que dèiem abans del realisme, no?, d'aquella Barcelona d'una època molt concreta, i s'ha de recordar aquestes coses, eh?, la forma en què vestien, en què es movien, en com que escoltaven, què llegien, no?,
Un gran llibre, sincerament. Una senyora que no va escriure moltes més coses després i que amb aquest llibre va guanyar el Premi Nadal, una de les primeres dones que guanya el Premi Nadal també l'any 46, justament. Per tant, molt recomanable i s'ha d'agafar perquè això tothom el doni a casa, o gairebé tothom, perquè el donaven també amb alguna caixa temps enrere.
Jaume, tenim això, ara tenim uns 14 minutets, parlem d'aquest tastem del TMB, que es diu Aturem la crisi, i parlem del que ja vulguem sobre el tema. Sí, primer de tot jo penso que hem de parlar del propi autor, no? Arcadi Oliveres és director de Ciències Econòmiques, professor de l'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona i president de Justícia Pau. És també membre
de diverses entitats vinculades a la pau i la lluita per un món més igualitari i participa activament en xerrades i debats sobre desenvolupament, desarmament i justícia global. Aquesta és la presentació d'aquest senyor, que val a dir, com ha afegit, que la senyora Forcades s'ha posat d'acord amb ell, i s'ha posat d'acord ja amb moltíssima més gent, a ser impulsors
d'una alternativa al sistema que ja ho veurem, que tenim i que ens domina. Diu, els diners circulen per a la xarxa sense cap tipus de control. El més important, però, és que l'entorn d'aquesta crisi que patim ara s'han enquistat diferents patologies. Hi ha una crisi alimentària que és la més catastròfica perquè és la que s'emporta més vides.
Segons l'Organització de les Nacions Unides per l'Alimentació, cada dia moren 60.000 persones de fam. Una crisi ecològica, una crisi energètica, una crisi de valors. Ara bé, això representa que hem trencat o hem de trencar amb el model anterior? És una pregunta que es fa ella. Ens hem de preparar per una nova revolució econòmica? Hem de fer-hi front practicant
una política antisistema? Doncs potser sí, perquè el problema és que el sistema se'n va en ordres. S'ha pervertit la idea del diner. El diner tan sols hauria de ser un instrument d'intercanvi. És a dir, jo tinc una feina i em paguen un salari. Aquest salari no té cap utilitat en si mateix, perquè ni me'l puc menjar ni em serveix de bric.
En tot cas, l'empro per comprar el menjar que necessito, la taula en la qual me'l menjo, i la cadira en què sec, i després a dormir amb el llit, evidentment. En els darrers anys, però, aquest no ha estat el destí de bona part dels diners, ja que no s'han fet servir per comprar béns, sinó per guardar-los. Especular i fer tots els possibles per obtenir més, i com més ràpid, millor.
Els anys 60, perdó, els anys 70, els espanyols que tenien estalvis ja compraven accions de telefònica. Jo me'n recordo d'això, eh? Sí, sí, sí. Aquestes eren tan populars que fins i tot hi havia un anunci televisiu en el qual un home, estem amb el vintage ara, eh? Curiós. Un home li deia a la seva dona Matilde, tenim que comprar seccions de telefònica, no? La popularitat de l'anunci va ser tal que a les accions de telefònica
Se les anomenava Matildes. Ah, que bo, això ho sabia. No eren accions electròniques, sinó paper i en forma de cupons. Eren una forma d'estalvi. Qui ho volia tenir el salari, la pensió i el rendiment d'aquestes accions...
doncs eren com una garantia. Actualment es compren accions de telefònica, Repsol, Endesa, Gas Natural, Aigües de Barcelona, però no amb la voluntat de guardar-les en un calaix durant 10 o 20 anys, sinó per vendre-les en 24 hores. De fet, la quantitat d'operacions de compra-venda que es fan amb finalitats especulatives és enormement més gran
que les que es fan per estalviar. Al contrari. El que passa és que moltes vegades aquells que senzillament estalvien són... Com es diu això?
Especuladors? Proposats, no, són proposats que facin un canvi, que clar, veu que aquí només guanya no sé què, i oi que si l'Iol li ofereixi un producte, i bueno... Això comentarem després quan acabis, però justament això que explica aquest bon home és el que provoca les primes de risc famoses, aquestes pujades, aquestes davallades, eh? Digues, digues, Jaume. Sí, sí. No, hi ha més coses, vull dir, podem anar repartint, doncs, el que llegim amb el que opinem, també, no?
Diu que especular és fàcil i que no hi ha res ni ningú que ho limiti. Ja ho va demostrar el 1990-3 el més gran especulador del món que es deia George Soros. No coneixia aquest senyor. La història d'aquest especulador grès és ja força coneguda per molta gent. Aficat a Nova York tenia agents de borsa repartits arreu del món.
i va fer una operació per fer caure la cotització de la lliure esterlina. Va ordenar als seus agents que compressin totes les lliures esterlines que trobessin a la venda. En 10 dies en va acumular una quantitat extraordinària. El següent pas va ser vendre les lliures acumulades i inundar el mercat bursari.
El resultat fou que la lliure va baixar de cotització. Els agents de la borsa els van enviar el pànic i van vendre les seves lliures, contribuint d'aquesta manera al fet que les lliures encara baixessin més. En dues setmanes, el seu valor t'havia baixat un 15%. En aquell moment, Soros va ordinar als agents que compressin totes les lliures del mercat
sempre que cotitzessin un 15% per sota del seu valor habitual. Després va descansar i no va fer res. De mica en mica, però, la lliure es va anar recuperant. És que el que et dèiem és que això és el que ha passat amb Portugal, amb Irlanda, amb Itàlia, amb Espanya, vull dir, això amb Xipre. És a dir, tot això que està passant d'aquestes caigudes salvatges i aquestes
problemàtiques, que la prima de risc puja a 100 punts i tal, són jocs d'aquests grans inversors o grans coneixedors d'aquesta macroeconomia que es diu, que el que fan és jugar amb els diners, en aquest cas amb l'euro, justament, però també amb les economies del país, de cada país. I això fa aquests canvis i durant temps això provoca, han fet caure, Irlanda va caure.
Islàndia va caure per aquests motius, no? I el que dius tu és perfecte. Segur que Anglaterra, en aquell impàs de temps... El que diu l'Arcadi, eh? Sí, sí, sí. No, no, l'Arcadi, però el que estàs llegint és molt correcte. El que et deia abans, ho acaba de corroborar. Exacte. És posar aquells exemples, no? Allò és un exemple concret, però és que, clar, actualment, si hi ha 10.000 fortunes al món, imagina't 10.000 persones fent això.
És que es carrega un país i és el que està passant. Vull dir, clar, hi ha moltes fortunes, ja sabem on estan totes. Ja ens n'hi pico de paradisos fiscals. Hi ha pel·lícules que ja ho planteja tot això precisament davant de la crisi. Bé, es poden dir moltes més coses, però tinc aquí un paràgraf no massa llarg que penso que pot ser el culofò de tot això. Diu, la banca de voluntat per aplicar una taxa és absoluta.
El Parlament francès, el belga, el canadenc i l'europeu han dit no a la taxa. Per tant, la pressió dels especuladors està per sobre dels interessos dels ciutadans. És això de la taxa per sobre de 100.000 euros, no? Ah, sí. Va per aquí. I té que donar per aquí la cosa, sí. El resultat? El comerç mundial mou 10 milions de dòlars l'any. Els especuladors em mouen 400 milions.
És a dir, l'especulació és 40 vegades més gran que les transaccions comercials, diguem-ne legals, per dir-ho d'una manera. Tu acabes de dir-ho, 400 bilions en B. Un estat, vull dir, el seu dèficit, la seva renda, estem parlant d'un bilió o dos bilions.
És clar, és que et compres un país, així de clar, o l'enfonses si vols. Per tant, això és el que està provocant tota una sèrie de qüestions, a part de la mala política interna. Però la part, vull dir, quan aquí teníem la prima de risc a 600 i pico o 700, que s'estaven venent a 7,5%, això era tota una pura joc, que se'ns escapa a nosaltres de les mans perquè no estem en aquest àmbit, tenim economia domèstica.
O sigui, que allò que hauria de ser, que sembla que tots, si més no, aquells que jo a vegades he dit ens hem conformat, ara ja no perquè estic jubilat, però ens hem conformat a fer una feina, a ser correctes, vull dir, perquè és clar, perquè si no ets correcte fas mal en el que gestiona aquella empresa, que pot ser un amo, pot ser un d'això, i que pot ser un aparell de direcció i tal, no?
que ens hem conformat, crec jo, en una cosa d'aquestes, és tan elemental com allò que deia al principi, tens un sou i això et valida una vida estable. Després, que si la societat al ben està, que si no sé què, que si tal... Però és que això no serveix ara, perquè no hi ha estabilitat.
I no hi haurà en els propers anys, per tant, no hi ha una tranquil·litat econòmica, és a dir, amb els nous contractes que hi ha, l'acomiat que s'està fent, que és, dona igual que siguis fixa, et poden fer el dia següent fora, i a més et fotre l'onera i no et paguen. I vesta de Fogassa, que és el fons de garantia aquest, i et pagaran d'aquí 5 anys, et pagaran un 50% del que et deuen.
Estem parlant d'autèntiques bajanades, estem parlant que hem pregut els drets com a treballadors, com a persones, i ja perquè no som dones, però vull dir, també ara el tema de l'avortament. Bé, el Rocco Varela diu quatre tonteries i el tonto del, perquè és tonto, no es pot dir una altra cosa, per no dir alguna cosa més gran, del Gallardón, ja està, ballant-li l'aigua, aleshores dient-li, oi, no te preocupes, que t'havia de fer una llei. Coma, perdona, escolta'm, cadascú que foti el que vulgui.
ni l'Església, que es posin a les seves feines i que es dediquin a buscar adeptes i que la gent que faci política miri per la societat, que som gent que estem al món i que estem en la realitat del dia a dia. Tots sense diferència, està claríssim, no? Diu, fins i tot ens podríem plantejar si és legítim cobrar interessos. Allò tan habitual, també, no? Vull dir que aquí, clar, vull dir, el que cal és...
És repassar-ho tot, no? Es pot buscar un interès però no una usura. Exacte. Això és una altra història. Perquè quin dret tinc a cobrar uns diners per desipositar els meus estalvis al banc? L'únic interès justificable és el de la inflació, que serveix per no perdre poder adquisitiu. La banca islàmica, per exemple, no dona interessos. No, però no dona interessos perquè no està ben vist. Perquè això estava prohibit.
a l'època i a l'època també a l'època diguem de parlo de fa 300 anys estava mal vist i per això els jueus estaven mal vistos però vull dir no es podia donar perquè anaves a l'infern però això és una qüestió purament religiosa però bé tu tens molta raó amb això vull dir hi ha un interès lògic basat en una sèrie de qüestions un dèficit una història que es pot donar però clar allò que es diu en castellano verbigracia les preferentes clar et dona un 7 et dona un 8 et dona un 9 quan es donava un 2% i mira què ha passat vull dir
No deixava de ser, curiosament, perquè avui heu dit justament que Caixa Madrid, que aquests 3 milions de preferents que Caixa Madrid ha agafat era per pagar els rics, les accions que devien els rics. Per tant, encara pitjor ho poses. És que és terrorífic, és que estem donant més diners als rics. I clar, és que al final acabarem menjant sorra. Tu creus que els rics provocaran una situació tan bestia com aquesta? És que l'estan provocant fa anys, Jaume. Però a quin sentit té això?
Però si ells durant tants anys han estat bé amb nosaltres sotmisos i tal, com es poden carregar una cosa així? No, però dona igual, no els importa ells això. Ells cada dia volen tenir milers de milions més perquè és una malaltia. No deixes una malaltia, en el fons. És que no sembla que tingui massa lògic això. No és lògic, però bueno...
Escolta, que se'ns ha acabat el temps, tu. Sí. I pensava encara que ho farem avui, que som tots dos, però és que no pot ser això, eh? Necessitem dues hores de programa. La setmana que ve ho fem dues hores. Sí, home. Que vagi molt bé. Igualment, es veiem dissabte que ve. Adéu-siau.
Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot tirar. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molts festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid, pots quedar crucificat a per vida. Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta.
Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'exterràdio. També parlem de televisió, esports, bandes sonores o fins i tot notícies positives. Cada setmana connectem amb el casal de joves de Sant Just, fem un caràcar amb nos de segon d'esso i parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres i agentes de concerts al cinema.
Tendencies, entrevistes, tallers. Tot un món de moda amb Mireia Redondo.