Ara escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just, 98.1.
Benvinguts un dia més a la Vilònia, avui amb la grata companyia de la Rosa Alcalá.
Hola, bona tarda.
Com estem? I el David Montaner.
Com anem?
I el Sasson Ramos.
Clar, home, clar que sí, aquí ja ens presentem, aquí ja no cal que ens presenti ningú.
Tots aquí ja estem...
Ja coneguts d'aquí en tot el Baix Llobregat.
Evidentment, i per d'Europa.
I ja tan sucursal a l'altra banda de l'oceà.
Exacte.
Molt bé, avui estem als tres per...
Això que sí, de Tras Atlàntic.
Sí, exacte, vull dir, agafem una antena i la tirem.
Ei, si obrimos potser la Nova York me la demano.
Vale, vale, perfecte, sí, sí.
Jo t'acompanyaré de tant en quant a fer viatges, no?
Ja que tinc a casa, no?
Em posarà en casa i tot això, no?
La pisa allà.
Home, no marxeu fora perquè jo m'encasqueto, eh?
A qualsevol lloc d'aquests, eh?
Allà a Manhattan.
Sí, sí, sí, que guai.
Molt bé.
Ja posats, m'he vist, i fem les coses bé, no?
Home, ben fet i amb diners.
I amb qualitat, aquí a la part.
Adavant ja s'entra al parc.
És dels llocs que m'haurien d'anar a Nova York.
Sí, sí, a mi també.
A mi m'agrada molt.
Jo és...
Per això no m'importaria viure.
És una temporada, eh?
No sé si aguantaria molt de temps, però una temporada bé, sí, sí.
A mi fa molta mandra creuar l'Atlantic amb avió,
però és per l'únic motiu que creuria l'Atlantic per anar a Nova York.
En sèrio, Nova York, potser altres llocs també, eh?
I Canadà, sí, a mi.
Clar, però bueno, ja seria una cosa...
Argentina, segura.
Però si dius una vegada, Nova York i ja està.
Ja, que facis la maleta ja.
Sí, sí, sí, sí.
És que vuit hores en un avió...
A mi em fa molta mandra, això.
Però bueno, jo és un poc d'avió.
Doineta a Costa Rica.
Ja, però també d'unidó, no?
Ja, també, d'unidó.
Anar a unes deu o uns hores.
Bo.
El tornaràs menys, no sé per què.
Sí, jo és que no sé.
Bueno, mira...
Sí, amb això és molt inquiet, eh?
Quan són moltes hores d'avió, no...
Bueno, no sé, potser t'acostumes quan ja et portes una mica la idea...
El primer moment que ja et passa ràpid.
Clar, clar, clar, clar.
Sí, si et mentalitza i ja està.
Ah, no, allò és que és menys, eh?
Són sis hores.
Són, eren nou hores, crec que eren.
Ah, nou hores?
Jo crec que són...
Jo m'han dit vuit o així.
Ah, potser no.
Però bueno, més o menys.
A Perú, veus?
A Perú sí que van ser tretze hores.
Sí, perc, has de passar tota la...
Clar, clar, això.
Bueno, imagina que és posar-te també.
I l'il·lusió d'anar i també se't treu alt.
Sí.
El rotllo, no ha de fer-ho, això.
Sí, o no, i tant.
Bueno, doncs, avui farem un programa de cinema.
M'he millor dit, en relació amb els Goya.
Farem algun apunt també encara dels Gaudí.
Hem vist alguna pel·lículeta, per sobte, els Goya,
que farem una mica de veure què tal com ha anat,
una mica també la cerimònia,
la sorpresa, doncs, per exemple, de la cançó de Rosalia, no?
Però bueno, ja en parlarem una mica tot plegat amb això.
I després, el cinema, realment el cinema bastant, vaja,
vull dir, moltes estrenes i alguna pel·lícula
que tampoc fa tant de temps,
però bàsicament ens movem amb els últims tres o quatre anys, no?
Parlem de les distàncies, parlem de Todos lo saben,
d'una pel·lícula que la Rosa ha vist,
amb aquest espacial que estan fent aquí...
La mostra de cinema asiàtic.
Exacte, la mostra de cinema asiàtic.
El cinebaix.
El cinebaix.
La tercera esposa, una pel·lícula vietnamita,
que ens ho explicarà ella.
Hem pogut veure Nació d'Una Estrella,
la versió, lògicament, del 2018,
la de Bradley Cooper, dirigida per ell,
i interpretada per ell i per Lady Gaga,
no la de Chris Christopherson i la Barbara Streisand,
encara que us posaré la cançó d'aquella pel·lícula,
dels anys 70 llargs, em sembla que era,
no em voy a equivocar,
que era Evergreen Chris Christopherson,
que és el que feia de cantant de country.
Sí, home, és que ella és cantant de country.
Clar, també ho és, per això dic,
i la Barbara Streisand cantava com els àngels,
me'l canta.
Però cantant country no me la imagino.
No, no, no, però és que ella feia cantant melòdica.
Aquí amb el cas de Lady Gaga una mica juga,
ja ho veurem, amb la línia del pop.
Però bueno, cadascú agafa la seva línia.
I després parlem de Lady Macbeth,
també el David, que és un gran pel·lículon,
tot sigui dit.
I la Rosa es parlarà d'una cosa divertida per acabar.
Dios mio, dame paciencia.
Sí, senyor, senyor, dame paciencia.
Ah, senyor, dame paciencia.
Després t'ho explicaré perquè em confonga amb el dió de mi.
Ah, fer-la vista també.
Fantàstic.
Molt bé, doncs ho comentem una mica.
I si es dona temps, acabarem amb Sense Perdó,
aquelles pel·lícules que queden sempre a l'últim moment.
La vam revisar, sí.
Però bueno, a veure si podem i la comentem.
Doncs bueno, jo, parlem dels Goya,
jo no vaig poder veure la cerimònia,
vaig veure trossets.
Si l'heu vist algú de vosaltres...
Un bon tros.
Eh, què tal?
En general...
Jo feia que no l'havia vista.
Jo crec que estava força divertit.
Sí.
Estava a més, no era avorrit.
I original.
L'Andreu Bonafuente amb l'Arxivio al Bril.
Bueno, i...
Ho van fer bé, no?
Sí, prou bé.
Sí, ho van fer prou bé, no?
M'han dit que molt clars.
Molt clars amb els temes, no?
Vull dir que no es tallaven.
Ah, no?
No.
Pedro Sánchez, per què no has vingut?
Si t'has dit un mític a Zaragoza.
A mi això m'ho han comentat,
que ho van dir, per exemple, no?
Mira, aquest tros me'l vaig perdre.
Coses d'aquest tipus que...
Al principi, un momentet.
Van ser molt clares.
Vaig entrar quan feien el vídeo aquell...
Sí.
Que s'escapaven amb el cotxe i tot allò que hi ha.
Ah, sí, l'entrada, una mica la motivació, sí.
I ja està.
I a partir d'aquí vaig estar veient fins...
Era que s'escapaven, eh, per això.
Sí, s'escapaven.
Era que havia acabat la gala,
llavors marxàvem,
i s'escapaven a marxàveix,
tot convençut que havia sotre molt bé
i que no, que havia estat un desastre.
I llavors li donen l'oportunitat
de tornar el temps enrere
i tornar a repetir-lo
i fer-lo correctament
i fer una cosa guapa.
Molt bé, molt bé.
Fantàstic.
Sí, sí, no, no.
I un moment que també
sembla que es va quedar sense roba, no?
Que es va prendre un vestit o alguna cosa, no?
Però tenia sentit
perquè va ser quan vam presentar
el primer El millor Vistuari.
Ah, molt bé.
Llavors ella va fer que si li enganxava el vestit
llavors el diar se li arrencava el vestit
i ella, bueno,
perquè es va quedar a l'escenari igualment
i ell llavors, clar,
per complicitat
i per recolzar-la
ell també es va trobar
també, o sigui,
sense allò que s'estiren
i llavors ja se'ls treu una roba
i ell es va quedar en calçotets
que els calçotets així en plan divertits.
Mira, tinc aquí la foto.
Ai, Déu meu, senyor.
Sí, sí.
Ah, molt bé.
Ah, que maco el que porta ella.
És una cosa així curiós.
Sí, és un body d'aquest body faixa.
Un body d'aquest faixa, sí, sí.
A més que té un tipus que està molt bé.
No, no, no.
Molt bé, molt bé.
Molt bé, divertit, sí, sí.
Vull dir, divertit,
però molt correcte també, no?
Molt bé, sí, sí.
Bueno, el que va ser viral
als 5 minuts
va ser l'actuació famosa
de la Rosalia
i el cor jove...
El cor...
L'Orfeo.
L'Orfeo.
L'Orfeo català
i un altre més.
El cor jove de no sé què.
I amb el Manoguis també,
el piano.
El piano, exacte.
El Manoguis.
Manoguis al piano, sí.
Ajà, ajà.
I va ser...
Va ser fantàstic.
Ella ho va cantar a capella
una cançó dels Xunguitos
que és Si te quedas conmigo.
Sí, sí.
Y, bueno, va ser impresionant.
A mi se me posava el cabelló de pinta.
Que és una cançó,
a ver, que la cançó encima tisa.
Si te quedas conmigo.
No.
Si me das a elegir.
Si me das a elegir.
Es, perdón.
La veritat és Si me das a elegir.
La cançó és Si me das a elegir.
No, no, no.
Me quedo contigo.
Me quedo contigo, me quedo contigo.
Me quedo contigo, sí, senyora.
Al estilillo, a la tornada,
Si me das a elegir.
Que és una rumbita d'aquestes
que estava molt bé amb la seva època
però era una rumbita.
Llavors, a ella li ha donat una línia,
li ha donat una exigència.
Sí, sí, l'ha recuperat
i l'ha donat una elegància.
Que els Xunguitos, per cert,
l'han felicitat, eh?
Li han dit que meravellós,
que quan vulgui...
Estan vius?
Sí, sí, sí.
Hòstia.
I, bueno, dos.
El tercer ja va morir a l'any 82.
I en aquella época era?
¿Los Xunguitos?
¿Los Xichos?
Los Xichos, Bordón 4.
Hi havia més, hi havia més.
Hi havia uns quants més.
Són los Amaya,
que eren més tranquilets,
i eren més rumberos,
però no eren tan salvatges.
És una mica allò de cosa
una mica ja passada de vueltes,
Xunguitos i los Xichos,
el del medio de los Xichos,
és quanta estopa.
Que em sembla que del medio de los Xichos
i del medio de los Xunguitos
tots dos van morir a les 80
per accessos amb les drogas.
L'època de la heroïna.
Sí, home, clar, els anys 80.
De prisa, de prisa,
el pico 1, el pico 2,
per els callejeros,
aquesta època terrible, no?
Sí, sí.
Però no, no.
Pues Rosalia, déu-n'hi-do.
Jo crec que ens donarà
moltes sorpreses, eh?
Sí, sí.
No està nominada a les Ramis, eh?
Té una bona formació.
Aquesta noia fa un any,
no hi havia sentit per la noia.
No, no, no, i mira, i mira.
Jo vaig sentir alguna cosa
d'un primer disc
i em vaig ser de dir
què és això?
Em vaig ser una mica sorprès, no?
I ara aquest últim disc
ha fet totes les cançons,
em sembla que estan totes
en videoclips, la tia.
S'ho ha currat
d'una manera bestial
i a banda de cantar
balla com li dóna la gana.
Per tant,
té aquesta cosa
que deia en poligonera,
aquesta història així
una miqueta passada
de volta,
de Juani,
però és que
no creguis que també...
Bueno, d'ubicació
a la seva cultura
i a la seva generació,
potser, no?
Una mica.
Però tu mires
aquestes cantants
de parallà també.
És un look triat.
Quan empeçó la vellonsena
portava unes ungles
i una miqueta rotera.
I la Jennifer López
com va començar també a deixar anar
en una rotelada molt de parallada.
És una mica així trancadora.
Sí, un look triat.
És un look trancador
d'una persona jove.
Sí, sí, sí, totalment.
Que vol fer coses diferents, no?
No el flamenc normal.
Clar, clar.
És una fusió total.
És una fusió total.
Sí, sí, sí.
Bueno, perfecte.
Ens donarà sorpresa.
Segur que tindrem bons moments.
I els premis i tot això,
què us sembla?
Bueno, estava una miqueta ja...
Oh, em vaig sorprendre.
Ah, sí?
Perquè al rei no li van donar
set premis, eh?
Sí, pensava que els campiones
s'anirien més.
Home, campiones, déu-n'hi-do.
Es van donar la millor pel·lícula,
però, bueno,
pensava que s'enduria més.
És que el campiones
va guanyar molts també
en els Gaudí.
Clar.
I potser també és una manera,
potser, no?,
de repartir-los també,
que no sigui la mateixa pel·lícula.
No, els Gaudí no van ser
els Forqué.
Ah, els Forqué.
Els Forqué i els Feroz.
Ah, vale.
No estava nominada,
em sembla, els Gaudí,
perquè no tenia pressupost català.
Ah, vale.
Això és la base,
que sigui TV3 i tal.
Perquè aquí totes són les...
Les tenien pressupost
del Ministeri de Cultura,
no de Madrid.
Exacte, és aquesta la idea.
Sí, clar.
I paga mana.
Exacte.
Clar.
Bueno, no,
però a malgrat això
també s'han dut el premio
al millor actor Revelacions,
el Jesús Vidal,
i la canció original,
també el Coquemalla.
Sí.
No la tinc present,
la cançó.
No, no, tampoc.
La van cantar,
la van cantar també,
van fer un mix,
la Maya i la Rosalén
i no sé qui més,
són tres cançons d'ara.
Sí, la Judí.
Era aquella cançó.
Vale, vale.
Tenen bo,
em sembla que és aquesta,
o té un home així
com a anglès, alemany.
I van fer-ho molt bé,
també estava el Manu Guix al piano
i van cantar les quatre cançons.
Sí, exacte.
I sí, aquesta té un ritme així,
és Coquemalla,
aquesta cosa una miqueta més alegre
i tal.
Sí, sí.
I el que està sent molt viral
és la intervenció
que va fer el Jesús Vidal,
el protagonista,
el millor actor Revelació
per Campeones,
per tot el que va estar comentant
del tema de la integració,
de la discapacitat
o de capacitats diferents.
De capacitats diferents.
No sabia que tenia
aquests problemes de visió,
perquè hi havia d'acompanyar els llocs.
Sí, sí, sí.
Jo que té un 10% de visió.
Molt poqueta visió.
I també té una discapacitat,
no?, també.
Jo, el que he vist,
només parlàvem d'això,
però bé.
Vale, vale.
I és que quan la manera
en què s'expressa i tal
i això,
perfectament,
és clar,
però sembla que hi ha
alguna altitud,
hi ha com una mena de,
no sé com dir la paraula,
vull dir,
que potser dic una cosa
que no és correcta,
que és retard,
però hi ha una evolució
que no és la que seria
de la normalitat.
No sé, jo no entenc
molt d'aquestes coses,
però m'imagino que també
si tens una dificultat visual
tan gran,
la teva ment
i el teu cos
s'acostuma a anar més lent,
també, no?
Potser.
Perquè no pots anar tan ràpid,
no?
Tens raó,
doncs podria ser perfectament.
No, ja digresc una mica el tema,
no?
Però bueno,
campiones també ens ha donat.
El Reino,
a mi m'agrada molt,
que sí que l'he vistat també.
No l'he vist encara.
Una passada.
Què t'ha semblat,
tu, el Reino?
A mi m'ha agradat molt.
Jo vam parlar la setmana passada
i...
A mi m'ha agradat molt.
A veure,
és...
En un principi,
penses,
ostres,
jo no vull saber res més
de corrupció
ni de política
ni perquè ja estem
una mica fast.
Fa mandrota, no?
Potser.
Sí, sí,
és que és un tema com molt...
Fa mandrota.
Jo estic una altra vegada,
però ja sabem que això passa.
Bueno,
però està tractat
d'un punt de vista
molt...
molt crític,
no?
També.
I aquí,
al final,
rep tot Déu,
no?
Els propis polítics,
tot el seu entorn,
els periodistes,
el mass media,
aquí rep tothom.
Jo m'imagino València,
no?
La gent del carrer.
Hi ha una escena
que és un detall petit,
molt tonto,
però dius,
és que fins i tot
és la corrupció
de la pròpia societat.
Perquè quanta gent
no heu sentit
que diu,
ostres,
si no entren aquests
polítics,
doncs mira,
ja em presento jo
i faré igual,
no?
O si no entro l'altre
faria igual,
no?
Sí, sí, sí.
Com una cosa com que
acceptada o assumida
d'alguna manera,
no?
Todos roban,
no?
Hi ha una escena
en el bar
que està demanant canvi
per trucar per telèfon
amb la cabina
perquè no podia trucar
des del seu mòbil
però no l'hi deixa arrastra.
Sí.
i hi ha un bar
que no el coneixen ni res,
un bar de carretera
o no sé què
i llavors hi ha un senyor
allà,
amb un senyor així
també una mica puf,
que ha pagat un tallat
o alguna cosa
i li estan donant el canvi
i llavors ell
com que li dona
al protagonista,
a l'Antonio de la Torre,
bueno,
li dona un bitllet de deuda
també perquè li doni
canvi d'un euro
amb monedats d'un euro
per fer servir
la cabina,
d'acord?
Llavors el cambrer
o el senyor del bar
s'equivoca
i li està donant
a l'altre senyor
que està pagant
el seu cafè
li està donant,
de fet era
li ha de donant
tres,
una moneda
i cinc euros.
Doncs s'equivoca
i li dona
també,
a més a més,
el llet de Déu.
Com que estava parlant
estava a diste
i l'altre fa un gest
que se'l mira
com dient,
hòstia,
i se'l queda
i se'n va.
Tens raó,
tens raó.
Això també és quedar-te
amb el que no esteu.
Clar,
sí senyora.
Tens raó.
Això també és quedar-te
amb el que no esteu.
Aquesta escena
no és gratuïta,
no?
Aquesta té molt de sentit.
Tots som uns corruptes.
Sí,
un tema mediterrani,
Itàlia,
màfia,
Espanya,
és igual.
Jo imaginava una mica
València,
com seria la València
corrupta.
Sí,
al principi semblava València
pel tema de la costa.
Per la costa i tal,
que sensació,
deu ser una mica,
una altra exposició
lògicament d'aquesta
corrupció pepera
a València tan espectacular
que va haver-hi,
no?
Bé,
un recordatori.
Perquè el partit
al que pertany
a aquest polític
no s'especifica.
no s'especifica res.
No,
no,
no,
no.
No,
no,
no,
no.
No,
no,
no,
no.
No,
no,
no,
no,
no.
Està genial ella.
Com parla?
Està genial.
Quina forma de parlar
tan peculiar,
no?
Vídea,
em refereixo,
és com andalús,
és com andalús,
però com...
És un dege així
que pots ser andalús
o canari.
Sí,
una cosa així
com no saps ben bé
què és,
no?
Vídea,
fa un accent,
allò rotllo
que fa la Mel Street
que canvia els accents
doncs ho fa ella,
no?
Sí,
sí,
sí,
a més molt contundent
també,
ella amb molta força.
I el Lluís,
el Lluís,
tu,
Eda,
es diu,
que ha guanyat el millor.
Aquest és el que fa
el vicepresident del partit.
Exacte.
Aquest també està molt bé,
un tio que sembla...
Que ha guanyat el Goya.
Ell ha guanyat el millor.
Quan està en el balcó,
sí.
És magnífic,
eh?
Quan parla el tío,
és que surten uns capellons,
tio.
És al·lucinant,
perquè és que és una cosa
tan lliscosa,
vegades,
no?
El tot de reparto,
Lluís Zahera.
Lluís Zahera,
exacte.
Lluís Zahera.
Lluís Zahera.
Que tío,
però quin...
A més,
és gallec
i parla com gallec,
no?
I és d'aquella manera
i tal.
Però aquest és un dels càrrecs
d'aquella autonomia.
Sí,
sí,
sí.
El que jo dic després
és l'altre que és el vicepresident
del partit.
El POU?
No,
el POU no,
el POU és el president
de l'autonomia.
De l'autonomia.
A l'altre...
A veure,
tots els que estan en aquest joc
que pot ser València.
Aquest és molt fred.
Aquests són els càrrecs
de l'autonomia,
de la comunitat valenciana
o el que sigui.
El que sembla com Guiri.
I els altres,
exacte,
sembla com Guiri,
sembla com Anglès o Raro,
no?
O el seriano,
no?
Que no t'expressió a la cara,
aquest tio.
Exacte,
aquest senyor que és hieràtic.
Aquest ho fa de conya,
també.
Aquest és genial,
és ideal.
O és així,
tio?
Clar,
és la idea que dius,
serà la netejar,
el perfil,
la netedat del partit,
o què serà?
O no,
perquè també,
ell també entra en el joc,
també,
també entra en el joc total,
de poder i de situar-te,
no?
És una taranyina,
és una cosa absolutament,
i com l'abandonen a ell,
no?
I com s'ha de...
Sí, sí, sí.
Està molt ben parit,
és una cosa...
Sí,
aquí tothom sap les coses dels altres,
que l'important és que es tenen informació
i després utilitzar-la,
fer-la servir també per pressionar
i per aconseguir...
I allà al final veus que res és net,
mare meva.
El personatge de la Barbara Lenni
també està molt bé,
la periodista.
Sí,
el final.
Està bé.
Sí,
perquè al principi sembla que no...
No res,
mai mira-la,
no?
Que mona ella.
Em va agradar moltíssim.
Déu-n'hi-do.
L'escena de la casa,
del final,
i l'escena amb la Barbara Lenni.
Sí.
Aquells dos moments...
Sí.
Dius,
ostres,
aquí ja tens lluit.
La noia que està a aquella casa,
que és la filla d'un polític també,
aquesta noia és una de les que va actuar a Merlin,
a la sèrie Merlin.
Em sembla que sí.
És que sí.
em sonava d'algú,
i aquest dia em sona molt.
Jo és que des que vaig estar pensant
dic ja està,
de Merlin.
Perquè a més,
com que és jove,
a més fa també de menor d'edat i tal,
uns 17,
18 anys,
17 anys fa.
Val la pena,
vull dir...
Sí,
sí,
molt interessant,
molt,
no,
no,
no...
I tot l'altre,
més o menys,
estava el Carmen Irola,
que vam parlar la setmana passada,
ja vam parlar d'aquesta relació
de dos gitanes lesbianes,
en què això comporta dins de l'ètnia gitana,
imagineu-vos,
no?
Sí.
guanyadora una d'elles,
del premi,
com a tal,
el repartiment,
no?
És de repartiment,
no,
o revelació.
A veure,
Carmen Irola és l'actriu de repartiment,
de repartiment,
que és la Carolina Juste.
Sí,
de repartiment,
exacte,
de la secundària,
per entendre's.
I també...
Què més hi ha per guanyar?
I també el premi a la direcció Nobel,
també,
la directora,
l'Aranxa Echevarria.
Ah,
molt bé,
molt bé.
Aquests dos premis,
sí.
Fantàstic.
Aquesta noia,
no havia fet gaire cosa,
una cosa em sembla que havia fet,
una pel·lícula.
I mira,
i ara parlarem avui,
ara,
de les distàncies,
que també és d'una noia.
Però estava com a directora novel,
eh?
Els Gaudí anava com a directora novel,
eh?
Sí, sí,
perquè havia fet alguna cosa,
però...
Igual haia fet algun curt,
o un mig matratge,
una cosa d'aquestes rares.
O codirigint amb alguna altra.
O una sèrie,
alguna cosa si era,
però és la primera partida
que fa llavors una tica
promet moltíssim.
D'acord.
Com l'Helena Trapé,
que parlarem avui
de les distàncies,
d'aquesta,
que en parlarem després,
vale?
Que també,
ole,
ole.
La millor pel·lícula europea,
Cold War.
Home,
jo no l'he vist,
però no l'he vist.
Tu l'has vist.
Que aquesta la vam veure,
el Nacho,
jo i el Jaume,
la vam comentar.
I el Jaume, sí,
jo no l'he pogut veure encara.
Està molt bé,
en Blanquinegra,
Segona Guerra Mundial,
després de la derrota de...
Això era?
Polònia.
Polònia, Polònia.
A Polònia.
Doncs de la...
Sí.
Està molt bé,
la podeu mirar,
la podeu mirar.
Molt bé, molt bé.
Està molt bé,
la vam comentar.
Sí, perquè a Polònia
els van donar pels soviètics
i per la banda dels alemanys
i es van repartir el país.
Roma també promet, eh?
Jo no he pogut veure-la.
I Roma també,
Roma s'ha endut el millor
a la pel·lícula hispanoamericana.
És el Cuarón, no?
El Fojo Cuarón, sí.
Però això promet, segur.
Sí, sí, aquesta se la veu.
Has deixat sempre molt bé,
molt bé.
I també els Oscars
també té carrera, eh?
És la sotobiogràfica,
de la seva pròpia.
Quants són els Oscars?
Infantesa.
Ai.
El març, no?
El març, no?
Jo diria que la primera setmana
o segona de març,
no em vull equivocar,
també estem venint.
Aquí un meset, potser.
Sí.
Sí.
Bueno, a veure què passa també,
perquè l'Han ha fet una estrella
que avui en parlarem també,
també va guanyar
Globus d'Or,
la millor cançó,
la millor pel·lícula,
no sé què també,
vull dir que a Doni Do,
que també està forta aquesta pel·lícula,
a veure quina sorpresa trobaré.
Avui us he passat un article.
Sí, però no he pogut.
quan estava fent classe.
No, no, no, la setmana que ve,
de Green Book
i de la relació
entre el racisme
que hi ha en algunes pel·lícules.
S'ha quedat Viggo Mortensen,
no?
Sí.
Amb aquell noi.
Amb el Herxal Ali.
Sí.
Que també diu que està magnífica,
l'actor de color, no?
Sí.
Es veu que ho fa de conya.
Sí, sí.
Bueno, a veure si la pel·lícula aquesta,
perquè són pel·lícules
que estan estrenades aquí o ja o no?
Sí, s'ha estrenat.
Ah, que s'ha estrenat?
Ah, vale, vale, vale.
És que jo que volia...
S'envoliu encara no agafant.
Amb els hòciers.
Bueno, doncs ja anirem parlant,
ja anirem connectant amb això.
Sí, i Campione sí que va guanyar el premi
a la millor pel·lícula.
Sí, sí, sí, perdó.
Sí, sí, clar, clar, clar.
Bueno, però són tres,
Déu-n'hi-do, són tres.
Pel·lícula que es mereix un art...
Són tres.
Una, evidentment, no?
Que sigui un premi, no?
Lògicament.
Això jo no ho dubto.
I la Enfermeda del Domingo,
algú l'ha vist?
No, no, no, no.
Perquè la major actriu protagonista.
La Susi aquesta, no?
Després el millor documental era...
Sí, el documental, no, Gaza.
Super López, apartat tècnic.
Sí.
Ostres, quina va ser ara no ho veig?
Estava també els Gaudí, Super López.
Jo no el tampoc l'he vist, però bueno.
La vida, algo de los otros.
Deu ser divertida.
A mi m'agraden molts còmics de Super López
i aquesta pel·lícula en fa una mica de por.
Una mica de nosa, no?
Sí, en fa por, en fa por.
Però potser el que fa el Dani Rovira, creus?
No, potser està bé.
És bona, no?
Potser està bé.
És una persona que ho farà...
La pel·lícula millor documental,
la pel·lícula documental
El Silencio de Otros,
del Modena Carracero.
Aquesta penso que ha d'estar molt bé, també.
Segur, segur.
Sobre el tema de les víctimes del franquisme i tal.
Ah, doncs sí, però no tinc referència.
Sí, aquesta ha d'estar bé.
Aquesta no hi ha una marcada.
Potser és trobar-la,
perquè aquest tipus de documental...
També la va dedicar a tota la gent
que va col·laborar a fer la pel·lícula.
Ah, perfecte.
Bueno, doncs seguirem parlant
de més entregues de premi,
segur amb els Oscars o d'això,
però si us sembla, perdoneu.
Vale, sí, jo crec que hi ha un comentari.
Doncs el que farem és això.
Ara parlarem d'una pel·lícula
que es diu Les Distàncies.
Parlem de Todos los Sables,
una miqueta connectem
amb aquestes pel·lícules d'aquests festivals,
bueno, d'aquestes antenes de premis, vull dir.
I Les Distàncies és una pel·lícula,
per això deia festival,
perquè va guanyar també
la Viznaga d'Or
i dos premis més al Festival de Màlaga.
Per tant ja tenia una referència molt positiva.
I també va guanyar la millor pel·lícula,
diguem, de llengua catalana,
el que seria els Gaudí,
perquè de llengua espanyola
em sembla que era entre dos aguas.
O sigui, com ho diferencien, no?
Quan es grava en un format de llengua
en un altre...
És curiós que entre dos aguas,
veus, no li van donar cap golla.
El Gaudí va triomfar,
va treure no sé set o no ho Gaudís.
Exacte.
Però els no hi ha ni un, eh?
Ni un.
Jo pot ser pres,
potser els que estan repartits, no ho sé.
No ho sé, no ho sé,
això tampoc tu ho sé dir.
Doncs bé, és una pel·lícula que sorprèn,
perquè en un principi,
dius, a veure, no?
És una noia que es diu Helena Trapé,
que és catalana,
és una directora catalana.
La seva segona pel·lícula,
una es deia Bloc, la primera,
com Bloc de Bloc d'internet,
d'aquests...
Bloc amb G.
Amb G.
Crec que és una història
d'unes quatre noies i tal,
jovenetes, eh?
Amb, bueno,
s'imagina amb inquietuds, no?
Vull dir, com a adolescents i tal,
que va per aquí la cosa.
Però aquesta pel·lícula va una mica més enllà.
Aquesta pel·lícula a mi em va sorprendre,
perquè, clar, vull dir, jo, no sé,
allò que t'esperes a algú,
a veure, no?
Una mica d'aquestes pel·lícules
més, diríem,
costumistes, entre cometes,
d'aquests grups d'amics
de trenta i pico d'anys, no?
Que estan vivint, no?
Coses, no?
Que li estan passant coses.
La premissa és que se'n van
quatre amics
a Berlín
a veure un altre amic,
que s'han conegut a la universitat
i que són molt col·legues, no?
I allò que no poden estar
sense un, sense l'altre, entre cometes, no?
I que l'altre està vivint allà, no?
Està vivint allà.
Com tant de joventut que estàs treballant
i vivint fora, no?
Seria que la gent jove
o relativament jove
hagi de marxar.
A veure, és un nano
que treballa en una agència de publicitat, no?
És una persona que també
fins i tot l'han agafat de model i tal.
I, bueno, perfecte,
doncs se'n va cap allà
i genial, no?
Llavors, bueno,
aquests arriben per sorpresa
i es troben a un personatge,
aquest nano,
totalment derrumbat.
Llavors, clar, veus com
el que ha de ser una alegria...
Però està vivint sol, llavors.
Viu sol, sí, sí, viu sol.
Bueno, no vull dir moltes més coses,
viu sol inicialment, no?
Però llavors, quan arribes
el típic, ah, quina il·lusió
que hagi vingut i tal,
i això un cap de setmana
tampoc és que...
A mi van per sorpresa.
Van per sorpresa.
Perquè, a més, és el seu aniversari,
no sé quants anys fa,
no me'n recordo ara,
però és allò que ha dit,
bueno, fan allò,
anem a veure aquest amic a Berlín,
amb l'excusa,
fem una escapadeta i tal, no?
I quan arriben allà,
es troben un tio
que veu sobretot quan...
Ah, què feu aquí?
Qui sou?
Ah, qui sou?
No vull dir, què tal.
Ostres, i quan us quedeu?
I quants dies esteu aquí?
com dient, quina mandra, tot això, no?
Està com una enorme depressió
que està passant.
I els altres arriben, bueno,
una mica així,
i llavors te n'adones
que no és que no siguin tan amics,
sinó tot el que hi ha entre ells, no?
Realment aquella parella
que ve s'estimen tant com sembla,
la que ve està embarassada
per què està embarassada
i de qui està embarassada.
Clar, el que pot semblar
això d'amics es complica.
La mierda d'ahir passa que ara apel·lades.
Apel·lades, sí, sí, sí, totalment, totalment.
Res és el que sembla, no?
Exacte.
I llavors hi ha un moment
que veus que un està per aquí,
l'altre està per allà,
un persegueix a l'altre,
l'altre se'n va,
l'altre ve,
l'altre està a casa, no sé què,
i és magnífic el que fa.
Vull dir,
és una senzillesa absoluta,
però a la vegada d'una gran qualitat.
I, bueno,
bàsicament la més coneguda
és la noia,
que es diu Alexandra Gutiérrez,
es diu aquesta criatura?
Sí.
Sí, aquesta senyora.
Miki Morpizpileta,
ella,
que ha intervint en algunes d'altres pel·lis.
Exacte,
que fa pel·lícules més aviat
amb tota comèdia.
Aquí és el Miki és per bé.
Sí, el Miki és per bé,
que és el que fa de comas,
que li diuen comas com a cognom, no?
I hi ha un altre
que també és conegut,
que es diu Iñaki no sé què,
que també és conegut,
que és el més salvatge,
el més, diria que,
masclista fins i tot, no?
Amb els comentaris que fa
i la manera en què la gent,
i tracta la gent molt malament,
està la única per sobre
del bé i el mal, no?
I és aquesta combinació, no?
Llavors, és una cosa
molt ben feta
d'actors,
alguns coneguts,
però tampoc massa trillats, no?
Altres no coneguts,
molt naturals,
amb un berlín gris,
nocturn,
lleig.
A l'hivern, clar.
Sí,
i no és el berlín que dius,
ai, mira,
a Porta de Brandenburg,
no.
Tot són barriades,
clar,
com les barriades
de qualsevol ciutat,
no?
Vull dir, clar, exacte,
que no hi ha un lloc tan, tan...
La zona turística
que hem vist tots els que hem anat
a berlín així.
i llavors això impregna la pel·lícula
d'una tristor
i d'una sensació
de que a veure
què és el que vindrà ara,
què és el que vindrà ara,
i és una pel·lícula rodona,
senzilla,
rodona,
però a la vegada
amb un bon guió,
bé, bé.
Molt de personatge,
una pel·lícula molt de personatge.
Val la pena, eh?
Val la pena,
però jo et dic,
no espereu res
de l'altre món,
no em refereixo,
no espereu grans escenografies,
no espereu res,
una pel·lícula petita.
Bé, ja rodada en el pis,
bàsicament.
Exacte.
El pis d'aquesta...
Exacte.
Té aquesta petitesa,
entre cometes,
d'estiu del 93,
per entendre'ns.
Oh, a mi em agrada molt, eh?
No, però aquesta petitesa,
vull dir,
del que seria,
en aquest cas és la natura.
Sí, d'aquestes petites,
les petites històries.
Això, això.
Allà som és la natura i tal.
Aquí som és la urbs,
bruta, grisa,
l'interior de les persones,
l'interior de la casa.
L'alineació, no?
De la persona.
Alienació, exacte.
Alienació de la persona,
vull dir,
molt bé, molt bé, molt bé, molt bé.
A més, això d'aquels 30 i alguna cosa,
els canvis o els esitjos no aconseguits
i els que la gent vol tenir.
Les frustracions també d'aquesta generació.
Val la pena, eh?
Us ho recomano.
Us ho recomano com a peliculeta.
Elena,
no, ella, la directora, Elena?
Elena, Elena Trapé.
Trapé, molt bé.
Trapé.
I les distàncies o les distàncies en català.
Pot estar en català o en castellà, eh?
Bé, també com...
Però la pelicula que és catalana o castellana?
És catalana.
És catalana.
Perquè els passos dels dies
posen català dissabte, diumenge i tal, i això.
Sí, sí, és catalana.
I veus que quan els...
Que jo l'estic veient en castellà, no per res,
sinó per coincidència i tal, i això,
doncs els labials d'alguns veus que sonen castellà
i altres sonen català.
És probable que fos bilingüe a vegada.
Ah, doncs.
Que algú es pensa en català i castellà.
Quina mania.
No poden deixar els dos idiomes
i quan parlen català ho subtítules i ja està.
No, no, però dic els labials, eh?
Vull dir que sembla que la pel·lícula
té una sensació que això és el que dius tu.
És a dir, ja sé què vols dir,
ara t'entenc el que vols dir.
Però la pel·lícula està...
En castellà, tota.
Sí, però l'original què seria? En català?
En català.
Jo crec que és en català, eh?
Perquè el...
Ja ho sentim de veure...
El Miqui Esparbé, has dit?
Sí.
Miqui Esparbé.
I l'Alexandra Gutiérrez parla en català, segur.
Per la manera en què parla.
En canvi, l'altre parla castellà.
Jo la tinc doblada en castellà,
en aquest cas, per entendre'ns.
L'únic que és curiós és que en aquell moment
que hi ha una conversa amb anglès,
un parell de vegades així,
llavors sí que la subtitulen, evidentment.
Clar, per això hem de veure llavors
la versió en català,
si respecta o si comenté...
Però és aquesta dels cinemes.
O si posa això no els diàlegs
o les interlocacions amb altres idiomes.
No hi hagi castellà o anglès.
I en català.
Sí, sí.
És més probable que sí que ho respecti.
Sí, sí.
S'han doblat ells mateixos?
Sí, les veus, sí.
Les que jo més o menys controlo.
Sobretot ell, sí.
A l'Esperver segur i ella també.
Però sí, sí.
O és que ella ho fa en castellà.
Ja se n'ho recordo.
Jo sé que hi ha dues que ho fan en català
i dues que ho fan en castellà,
per la sensació que tens quan parlen.
Bé, seguim.
Todos ho saben, David.
Doncs sí, pel·lícula del director Asgard.
Molt bé, també.
Molt bé.
Què ha fet aquest home?
Espera't, ara us ho dic.
Nadiri no sé què,
història d'una separació.
Sí, exacte.
Sí.
Nadiri Simín, història d'una separació.
No l'he vista, aquesta.
Doncs aquesta també és molt bona, eh?
I en canvi aquesta...
Aquest tio és molt bo.
És curiós, perquè, clar, és iranià
i es fica el tio amb un...
Sí.
Amb un sidral.
Sí.
En canvi s'han de fer bares,
que és dir en castellà, no?
Sí.
Perquè, home, si tu ets iranià
i te'n vas a la Castilla Profunda
a fer una...
Avui dia ja no és tan profunda.
Aviam, les coses com són, no?
Aviam, les coses com són, no?
No sé què podria passar a qualsevol altre lloc.
Sí.
O sigui, aviam.
Per sort,
per sort
i que, doncs, a tota Espanya...
Home, sí que hi ha de haver pobles
estil Puerto Rico i coses d'aquestes.
Bueno, recorden els pobles d'Almodóvar, eh?
Sí, clar, que sí.
Els pobles de la manxa de l'Almodóvar.
Però tot i així...
Aviam,
la modernitat ha arribat a tot arreu.
Més o menys.
però bé,
però moltes vegades
les relacions segueixen-se en relacions de poble.
I amb això no estic dient que siguin pitjors ni millors,
o sigui, són diferents.
Doncs hi ha una coneixença entre tots,
tot i haver-hi una coneixença entre tot el poble,
o molta gent del poble,
d'alguna forma
hi ha molt d'individualisme.
Potser també per compensar
el fet que tothom és públic allà.
O sigui, tu vas per Barcelona
i ets anònim.
Però ja no,
allà, jo què sé,
fas alguna disbauxa
i tothom al cap de sis minuts ja t'està assenyalant.
I no, no, tot el poble,
perquè això corre com la pòlvora.
Clar, i després es recorden tota la vida.
I generacions, transgeneracions també.
i mots i coses.
Això passava a Sant Jús fa 30 anys enrere.
Per això.
Ara ja no.
I llavors, què passa?
No tant.
Que en un poble així,
doncs la gent tendeix a la individualitat,
a amagar coses.
Perquè és normal també, d'alguna forma.
I és curiós com aquest realitzador iranià,
doncs jo crec que ha sabut plasmar molt bé
doncs això, això mateix, no?
Aquest caràcter, aquesta manera de fer de poble.
Potser també és molt semblant al poble.
anar a dir-ho ara això.
No et diré dir que no,
simplement canvia l'idioma
i costums i coses,
però l'essència,
la relació interhumana,
doncs és la mateixa.
Estic convençut.
És la mateixa.
Jo crec que sí.
El film,
home,
si explico la trama la cago,
perquè us l'esguerro.
Jo ja l'he vista.
No, jo també l'he vista.
Ah, val, val.
Ja, però...
No, però...
Ja per als estudiants.
Sí, escoltant.
Home, sí, clar.
Però bé, diguem així
que és una parella
que es casen
i es casen al poble d'ella.
Ella castellana
i ell català.
Sí.
Hosti, qui és?
No recordo.
Ah, i el Roger...
Sí, el Roger...
El Roger Coma?
Coma.
No, el Roger Coma no.
Sí.
No.
No?
No.
Ara m'estic dir
amb una pel·lícula,
amb una altra pel·lícula.
Ella és la Imma Cuesta.
Sí, ella és la Imma Cuesta.
I ell, sí,
i de fet se n'anirà
a viure a Barcelona, no?
Ah.
Ah, t'ho dic.
Ah, i el Roger Coma, no?
No.
Jo ara no ho tinc present.
El Roger Casamajor.
Ah, Casamajor.
Perdó, així, clar,
t'has raó.
El Roger Casamajor.
És el que va fer el Mar,
amb el Villaronga.
Sí, sup,
els dic el repartiment.
Surt la Penélope Cruz,
el Javier Bardem,
el Ricardo Darín,
la Barbara Leni,
la Imma Cuesta,
l'Elvira Mínguez,
que era la siglonera de tapas.
Sí.
El Ramon Barea,
la Sara Sàlamo,
Carla Campra,
Roger Casamajor,
José Ángel Égido,
Sergio Castellanos,
Jordi Bosch,
un momentet,
i Jaime Lorente.
I l'Eduard Fernández, no pareix?
Ai, i l'Eduard Fernández.
Sí, també, també.
Se l'han saltat, no?
No, l'he saltat jo, perdó.
Ah, vale, vale.
L'Eduard Fernández.
Per això dic que no és Parc Jiménez,
l'elenco és l'elenco.
L'elenco és de l'ujo.
Sí, sí, sí.
De l'ujo, de l'ujo total.
Falta l'Antonio de la Torre ja per a reunir.
Sí, sí, és veritat.
I ara la reba, no?
Vos és l'Antonio de la Torre
i tens tot l'Star System que...
espanyol de...
Sí, sí, sí, sí.
I bé, a mi m'agrada molt perquè...
O sigui, és...
T'ho recordes del Cluedo?
Sí.
Ah, sí.
Una mica és això.
Amb quina arma i amb quina habitació.
Sí.
Diem negritos, però amb una altra revisió.
Sí.
I és allò de dir...
Sabe, está bien la comparación.
Sí, sí, sí.
Qui més et coneix, més mal et farà.
Sí, senyor.
Clar.
I per qui van els tiros.
Sí, exacte.
Perquè, evidentment, hi ha un moment que dius...
Clar.
Ha de ser algú que coneixi.
Clar.
Ha de ser algú que coneixi.
Sí, senyor.
I no explico res, no explico el per què,
però ha de ser algú així.
És molt curiós perquè les relacions a distància,
com vulguis o no, moltes vegades la flama segueix.
I encara que no segueixi, encara que no segueixi,
d'alguna forma et fa que ho donguis tot,
per aquella persona que en el seu moment havies estimat.
Sí.
I que ara potser ja no,
però, clar, el fet aquest provoca que la teva vida se'n vagi, Norris.
Que és curiós el paper del Bardet, també, no?
Sí.
Ostres, és que ho perd tot.
Es pot dir que ho perd tot, però ho fa voluntàriament.
Sí, sí, ho fa consciència, totalment.
El que no em va acabar de quallar va ser el paper del Ricardo Darín.
El vaig trobar una mica impostat.
Sí.
Si tens raó.
Una mica impostat.
És el més pobrec.
Si tens raó.
Sí, una mica impostat, una mica fora de lloc, extravagant.
Una mica histriònic, fins i tot.
Sí, histriònic.
És la idea.
Ostres, no, no.
Els altres, tots estaven...
I no dic que sigui per ell, eh?
Quan el Darín sempre és un tio que és resolutiu,
amb les pel·lícules, eh?
Jo crec que és el paper que no em va quadrar gaire, no?
Sí, ho hem pensat a lo millor una miqueta.
Sí, el...
Té un paper molt apagadet.
Sí, un paper molt apagadet.
És el segundon.
És el segundon, exacte.
El personatge.
És així, és més segundon.
No llueix tan bé com podria lluir, lògicament.
És que és tot una mica estrany, no?
Que hagi marxat a l'Argentina,
que s'hagi casat a l'Argentina,
però té la família aquí, però...
No sé, és una miqueta estrany.
És allò que deia...
De les distàncies...
Per això ja ho deies tu,
que li han posat en camisa d'onze bares.
Sí.
És allò de les distàncies,
que dius...
el que en un principi pot semblar,
després no és tant.
No és tal.
És tot el contrari i s'amaga molta cosa.
I evidentment la trama va d'amagar molta cosa.
La trama principal és d'amagar molta cosa.
Inclús allà surten...
És una situació de crisi familiar molt bèstia
i surten tots els fantasmes.
I totes les sospites de tothom.
Tota la merda surt allà.
Sospites de tothom ja.
Els retrets d'anys i panys apareixen,
es posen sobre la taula.
Em va agradar molt perquè
és una situació molt catàrtica, no?
A nivell familiar.
Evidentment, el que passa és que, clar,
hi ha qui perd molt.
Hi ha qui es queda igual,
però hi ha qui perd molt.
Perd molt i perd massa.
Per mi m'ha sent justament, no?
Bé, i crec que...
No me pots dir que hi hagi un actor
que s'haurà de sortir més que els altres.
Potser hem parlat del Ricardo Barín,
que la cosa fluixa és una mica,
però el Bardem està molt bé,
la Penelbert Cruz està...
és una actriu com la Copa d'un Pino
i no ho reconeguis, que és sec.
Jo no em queixo mai bé.
No, no, no, no.
És una actriu com la Copa d'un Pino.
No me'n pensava pas.
La Bàrbara Leni deixa-la anar, també.
Aquesta és una altra muntanya.
La Ima Cuesta, també.
El paper seu és més reduït,
més circumstancial,
en moments,
però ja està.
I l'Eduard Fernández deixa-la anar.
Clar.
No, no, està molt bé tots.
Està molt ben d'un Pino.
No, hi ha un que diguis,
ostres, aquests els menja.
No.
Sí.
Jo crec que l'actor,
el director amb això,
ho sap dosificar molt bé
cada actor.
fa pinta de director d'actors,
d'aquests.
Molt bé, molt bé.
Em va agradar molt.
S'han portat l'ús per on sigui, no?
Sí.
Bé, doncs, recomanació,
des d'aquí la recomanació.
M'esplanya que els Goya...
Sí, l'han deixat una miqueta...
De banda.
De banda.
Bé, a veure què és el que passa.
Amb el...
Bé, clar, inicialment...
Jo crec que una mica com la intrusa.
Era la intrusa, no?
Això, un director iranià que vingui aquí.
Sí.
I de la manxa.
Si el monopòio lo tiene al monólar.
Jo estic convençut...
Jo estic convençut que l'estatjament d'Espanya,
marca Espanya,
no va acceptar,
tots lo saben,
per als Òscars,
perquè era un director iranià.
Segurament.
Jo estic convençut, eh?
Sí, la pel·lícula igual era també per encàrrec, no?
Sí, sí, sí, exacte.
Per això dic que jo crec que això,
i per això han tirat això de Campiones,
que, bueno,
que no sé si ha passat la...
No ha passat, no?
No va passar, no?
Amb el Campiones està bé.
No va passar la criba, no?
No.
Ni molt menys, no?
Campiones està bé.
Sí, no, no, però no és una pel·lícula.
Siguem seriosos.
Pels Òscars, no?
No, no, ni pels Òscars.
No, no, no.
Et seré sincer,
per mi és molt millor pel·lícula.
No he vist El rei, no, eh?
Sí.
Aquesta de Todos lo saben,
que no Campiones.
Home, clar.
Però és que...
De totes, totes.
Clar, sí, sí, sí.
Parlem de cinema...
Parlem de cinema sèrio i d'adults.
Clar, clar.
Perquè avui dia saps què passa?
Que el cinema està molt infantilitzat.
Sí.
I el públic, adult i no adult,
demana pel·lícules infantils.
cap a un públic adult.
Sí, sí, sí.
Un col·lectiu adult.
Que és el que passava als anys 40, 50, 60.
Sí, sí, sí.
Com als anys 80, 90 i 2000,
doncs la cosa s'ha anat infantilitzant.
Les trames vengadores...
Sí.
I no dic que a ningú li pugui agradar, no?
Sí, sí, sí.
Però les trames són molt senzilles.
No hi ha, jo què sé, pel·lícules...
T'han d'anar a cinema...
Però abans, el que em refereixo
és que avui dia també trobes aquest cinema, evidentment.
Però el trobes en els circuits minoritaris.
Vés-te'n un Verdi,
vés-te'n un Casablanca.
Abans, no.
Un Casablanca ja no sé si existeix.
No, no, no, segur que no.
Ostres.
Avui dia...
Tirem, sí.
Només és això.
En canvi, no el trobes en els...
Abans, les pel·lícules sèries
te les trobaves a tots els cines de barri.
Clar.
A els cinemes d'estrena de Barcelona.
Sí, sí, sí.
I això avui ja no passa.
Tu vas a...
Em sap greu.
Vas a un esplau,
potser trobaràs alguna pel·lícula,
tots ho saben,
però no és la majoria de pel·lícules.
Buscas tot el que seria
tota la línia més americana,
més el que dius tu de superherois...
Més adolescent.
Més adolescent,
però un públic més aviant al centre comercial.
Clar.
Lògicament, és la idea.
Bé, ens queden 20 minutets,
hem de parlar de 4 pel·lícules,
per això, una miqueta així.
Perdó.
Sí, ho posem una miqueta.
La tercera es posa.
Sí, la comento ja.
Rosa, què tal?
Bé, una pel·lícula molt maca també.
És vietnamita.
Vietnamita.
Vietnamita és d'aquesta mostra de cinema asiàtic
que durant la setmana següent
encara es podien veure algunes de les pel·lícules.
Ja s'ha acabat, Rosa.
Ja s'ha acabat.
Sí, sí, sí.
El que és la mostra en sí, sí,
però encara es podien veure alguna pel·lícula.
No sé si encara aquesta setmana alguna potser continuarà.
També es podria veure un assunto de família,
que aquesta és japonesa,
que aquesta tinc moltes ganes de veure-la també.
D'acord, però aquesta la van estrenar, em sembla, eh?
Sí, aquesta està d'estrena.
Ah, està d'estrena.
Sí, sí, està d'estrena.
Encara la pots veure en algun cinema de Barcelona.
Ah, d'acord, d'acord.
Perseva que no fos especialment
per aquest festival que l'havien portat.
Us dic, perdó, eh?
No, i la setmana vinent.
No ho sé.
Fins avui es podria veure a Barning.
No, avui no.
No, vull dir avui dijous.
No, avui dijous.
Ah, no, no, perdó, m'he confós.
Avui és quan comença.
Avui dijous és quan comença ja la segona...
No, no he arribat encara.
Encara, no he arribat.
Bueno, doncs ho comentem la setmana.
Un assunto de família.
I aquesta és la tercera esposa, és vietnamita.
La directora és una dona, es diu...
Es Mayfair.
De fet, ella explica una història personal,
perquè és la història de la seva família,
de la seva mare i de la seva àvia.
És com es casaven les dones,
sobretot a les zones rurals,
a tot arreu, no?,
però sobretot a les zones rurals.
La dona, el valor que tenia era, doncs, per casar-la.
És un objecte, no?
És un objecte, exacte.
Era com...
Això era per casar-la, llavors...
I hi havia...
La polígamia estava perfectament permesa
i consentida i tot tal.
Llavors, és una noia jove,
d'una noia de 14 anys
que la casen amb un ric...
Mare de dos.
A un ascendador d'aquests dades.
Sí.
Que té...
Sona rural, eh?
El que té és camps i bestiar i tal, no?
Però, clar, la casen per ser esposa,
per ser mare i amant i ja està.
D'acord?
No tens més d'això.
Llavors, és una miqueta la relació
entre les esposes entre elles
i el microcosmos que es forma
en aquella hacienda,
en aquella granja, no?
Aquell espai, no?
Aquell espai.
Que a nivell de fotografies,
una preciositat,
són com quadres.
És, bueno, estèticament és preciós,
perquè, a més,
el Vietnam és així.
Sí.
Ah, has estat clar.
És que el Vietnam és així.
A més, el menjar, també, no?
Quan preparan el menjar
o si estan menjant
o esmorzant
o no sé què, aquella sopa.
És molt de rituals, poder?
No, aquí no surten tant els rituals.
No, de preparar el menjar,
de tot això, no.
Clar, sí que ho preparen tot.
Ho preparen tot
i tot el que et posen a la taula
ja és perquè t'ho mengis.
No has d'estar ni tallant res,
ni parlant res.
Ja et posen tot tal qual
perquè t'ho mengis.
Clar, llavors,
és una presentació preciosa.
Preciosa, eh?
I, a més,
el menjar,
els aliments són molt sants.
No hi ha les salses
que fem servir nosaltres,
no hi ha fregits.
És tot molt natural, no?
L'arròs bullit,
hi ha peix,
tenen peix,
tenen porc,
tenen moltes coses,
tenen gambes,
tenen de tot.
Tipo wok, no?
Anec.
Això t'entres a l'hibera
quan estàs menjant.
Sí, sí, sí,
no, no, és una passada.
Es menja molt bé
i és que no t'engreixes
perquè després veus
que clar que estan així primets.
És que no t'engreixes,
menges bé,
et quedes amb la sensació de sacietat
i t'alimentes bé
i no hi ha greixos.
I no hi ha greixos,
no hi ha greixos.
És un menjar molt sa, molt sa.
Pel que has explicat
em recorda la trama
de la llanterna roja,
del Jean Guimau.
Bueno, sí.
I també l'olor
de la papaya verde,
que també era,
sobretot era molt espai
a l'espai de la casa,
a l'espai del pati,
que és un pati jardí,
on elaboraven allà el menjar
i a més tot així a terra,
així amb cucrilles,
no?
No recordo que heu vist
la llanterna roja.
Sí, sí, sí.
Jo ara la tinc present.
Sé més o més de Carnaval,
però ara no la tinc present.
És això,
és una noia que entra
de nou vinguda
que es casa
amb la tercera o quarta dona
d'un senyor així ricachón
i, bueno,
és la competitivitat
amb les altres dones.
I una mica,
perdó,
el maltractament també,
allà es veu
i altres coses, no?
No hi ha una mica...
Maltractament no.
No, però ella
és molt dissoluta,
llavors,
dins el que seria
aquesta línia, no?
No, ella no,
n'hi ha una altra
que és dissoluta.
Ah, és l'altra,
ah, d'acord.
Però clar,
és adúltera
i l'adulteria
a la Xina dels anys 20,
doncs es pagava car.
Ah, doncs seria això.
Es pagava car.
Clar.
Sí, sí.
Doncs aquesta,
ja dic,
els paisatges
on està explicada
la història
és preciós,
són preciosos.
Però clar,
l'història és molt dura,
d'acord?
Perquè aquesta noia,
doncs no,
elles,
entre les esposes
no hi ha rivalitat.
Home,
sí que hi ha una certa rivalitat,
és clar,
hi ha un domini,
hi ha una jerarquia,
no?
La primera esposa
és la primera esposa
i allà el que val
és que tingui un nen,
un varó.
Un varó.
per això ella espera
haver de ser la primera
en donar-li un varó
a l'amo,
perquè llavors sí que
en aquella microescala social
escales
i llavors
és més,
és l'únic que et queda
perquè si no,
allà les dones
no tenen,
si tenen una filla.
Sense saber
que qui ho deixes
és l'home,
no?
La casaran després també
i bueno,
de fet passa
amb una de les nenes
de la casa també,
que esperen de casar
o un dels fills
que hi ha,
un nano que hi ha
també que el casar
amb una nena que ve.
a veure,
la història és molt dramàtica,
és molt dura,
és molt dura
perquè únicament
vals per això,
eh?
I si no vals per això,
no tens,
no siguin,
no vals res.
No vals res.
Hi ha una escena
molt,
molt,
molt,
d'un suïcidi,
és que es pot dir perfectament,
d'una de les noies
que ve cap aquí,
d'acord?
I després la idea
de que si has tingut
una criatura també,
dic, ostres,
què li esperarà
la meva filla també,
no?
I quan diu que no,
sembla que no vol menjar
o que no pot menjar
de neonata,
no?
Doncs ostres,
ella està mirant per allà
les herbes aquelles
que sap que són verinoses
i no saps al final
què farà,
se li donarà o no a la nena,
eh?
És molt dura,
és molt dura
perquè t'ho ensenya
tot realment com és,
i a més una nena
de 14 anys
que ja només,
clar,
que de seguida
ha de tenir relacions
amb el marit,
clar,
i es queda embarassada
i després imagineu
que és un part
amb 14 anys,
és que biològicament
el cos encara no està preparat
i llavors té moltes dificultats,
està a punt de morir també.
Pobreta.
D'acord?
Hòstia,
és que és molt fort tot,
és molt fort tot.
Però bueno,
no ho sé,
em va fer gràcia
de veure-la,
ja he dit sobretot
a nivell estètic i tal,
la història.
i després una miqueta
la idea molt maca també
de la nena petita,
que jo crec que la nena petita
és la directora,
la filla petita
de la família
és la directora,
perquè ella és molt maca,
ella sempre,
ella està dient,
li diu a la seva mare,
mamà,
jo quan sigui gran
li he demanat a,
no sé si era a Buda
o no sé,
que igual que una
s'encomana
per tenir un varó
quan està embarassada,
però la nena petita
diu jo,
he parlat a Buda
i li he demanat
que quan gran
jo vull ser un noi.
Ah!
Ostres!
Aquesta és la més rebel,
la que contesta,
la que no,
això no,
les coses no han de ser així,
la nena la veus
que és la que més es rebel·la.
I al final acaba fent
un gest molt maco també
i jo crec que és
que aquesta nena
després ve a ser
la directora,
la directora de la película.
Sí, sí, sí,
perquè ja l'havia viscut
ja dic amb la seva mare
i amb la seva àvia.
Molt bé.
Molt bé, la història
és molt...
Bueno, és que és real,
és que és real,
vull dir,
si és com era
i no sé si encara continua,
la tercera es posa.
Ara intentarem veure-la
per algun lloc,
però val la pena
perquè és interessant,
no?
Sí, sí.
Ara parlarem
també ràpidament
amb 3 o 4 minutets,
encara que posaré de fons
una coseta,
encara que no coincideixi
amb la pel·lícula
en si mateixa,
perquè resulta
que estem veient,
o bé,
la pel·lícula que he vist jo
és Star is Born,
ha nascut una estrella,
no?
Ahà, sí.
I aquesta no solament
és la tercera versió
que es fa
d'aquesta pel·lícula.
La primera es va fer
l'any 58,
no m'hi equivoc,
amb Judy Garland,
i després la més coneguda
que és un clàssic
de tota la vida
també del cinema
dels anys
dels 70,
no?
80 aproximadament,
seria,
ha nascut una estrella
de Chris Christopherson
i Barbara Streisand,
que l'escoltem de fons,
no?
Amb el tema
Evergreen,
no?
I és una de les cançons
que,
bé,
que evidentment
al ser una revisió nova
la que hem vist
el 2018,
no?
I que farà,
doncs,
un segon,
tinc un lapsus.
Barbara Streisand,
no estàs?
Eh,
espera't un moment,
no,
és que no,
no,
no,
no,
no ho estic fent bé,
però bueno,
ja apareixerà,
no us preocupeu.
La posarem al final,
la posarem al final,
perquè no estic,
no és aquesta,
és anterior.
D'acord.
A veure,
aquesta.
Jo crec que sí.
És que hi ha un problema
amb aquest aparell
i és una qüestió tècnica,
això,
perdó,
això és Evergreen,
ara sí.
Ah,
molt bé.
És que estava mal,
és que no,
no,
m'està posant un número aquí
i un número diferent aquí,
llavors no,
es veu que no hi ha llegit alguna cosa.
D'acord,
doncs,
per què dic això?
Doncs perquè la pel·lícula en si mateixa
és el mateix,
tant aquesta del 2018
com la del 1980,
però adequada a les modes.
En aquell moment
estava de model country,
Chris Christopherson,
que és un cantant de country
i un actor
raonablement correcte,
no ho fa malament,
no és un mal actor,
però tampoc és un superactor,
d'acord?
No.
Bé,
és resolutiu.
Té presència.
Té presència,
exacte.
Jo el recordo a l'Own Star,
per exemple.
A l'Own Star,
sí, senyor,
tens raó.
I en canvi,
l'Own Star Isabel
era una actriu com una casa
i una cantant com una casa
i és una noia
que portava un bagatge
des de fa ni què
i arrossegava 20 anys de cinema
i, bueno,
la veritat és que se'l menjava.
Se lo come con patates.
Se lo come con patates a l'original.
Aquí passa a la inversa.
A la de 2018
estem parlant de la versió
que va fet Bradley Cooper,
que és un molt bon actor,
no ho negarem,
no?
I director
de la pel·lícula en si mateix.
I ella és Lady Gaga,
que és la cantant
conegudíssima,
és com una estrella
a l'estil de Madonna,
és una d'aquestes vives
del pop.
Extravagant.
Extravagant i tal,
fora de lloc.
Però, en canvi,
com a actiu no té ni idea,
ni idea.
Vull dir,
és la primera pel·lícula que fa.
Què passa?
La idea està bé
perquè no deixa de ser això
des del no-res a l'estrellat,
no?
És aquesta la idea
i és ella la que fa aquesta línia.
Ell ho fa...
Bé,
ell no està en la línia del country,
està en la línia del rock.
Lleugenament,
country-rock,
i ella, en canvi,
igual que amb la versió
de la Bàrbara Streisand,
ella tendeix
cap a la música melòdica,
que és aquesta la línia,
que seguirà
quan es fa famosa,
en el cas de Lady Gaga,
tendeix cap a la música pop
i la música discotequera,
una cosa així,
una barreja popera,
no?
En general,
la pel·lícula
és la mateixa que l'altra,
d'acord?
És a fil per randa,
l'únic que és més dramàtica,
aquesta,
d'acord?
Més dramàtica en tot.
La revisió
és molt més bruta,
vull dir,
bruta,
parlo de l'ambientació,
dels cabells,
de tot,
és veritat.
Perquè és un pic malion
que descobreix.
Sí,
és un pic malion,
l'únic que és una revisió,
en aquest cas...
Clar,
Bradley Cooper
és un cantant d'èxit,
no?
I a partir d'aquí
agafa aquesta noia
i llavors l'aixeca,
espectacular i tot això.
I va ser un conjunt
d'una cosa i l'altra.
Vull dir que ella
és una persona
que està dins de l'alcohol,
de les drogues,
és una persona
que és bona persona
però té una problemàtica
d'addiccions.
I ella va ascendint
i de cop i volta
se n'adona
que hi ha un punt
de connexió amb ell
però l'altre punt
de connexió
que és que pot ser
una estrella
i no està sempre
sota l'ala
d'aquest home,
d'ell.
Llavors,
davant d'aquí
hi ha una sèrie
d'elements
i de qüestions
que van generant
una evolució
en els personatges
i també una evolució
vocal
i un coneixement
i tal.
Ell està molt bé,
fa un paper
de persona
absolutament
desastrosa,
absolutament desagradable,
fins i tot
físicament a vegades,
i tot el que genera
l'element de l'alcoholisme
en els seus moments
determinats
de la vida,
de la gent
i ella
se la veu
una mica més indecis
en general
però també és
el que dèiem
és un problema
també d'estètica
perquè s'ha tocat
massa la cara
i llavors
li costa una miqueta
però en canvi
ho intenta
i ho fa
prou bé
no ho negarem
però no podem comparar
amb Barbara Streisand
sisplau
no per res
No, no és mitificada
no és aquest element
de mitificació
és que és real
si la Barbara Streisand
va tenir una època
molt bona
les coses com sigui
de gentel
i tot això
Llavors aquesta cosa
és una cosa marcada
molt concreta
si fas una comparativa
odiosa
es pot comparar
ara pobretta
ja no està
per molt
no, no, no
i més canta
pobretta
té 70 anys
em sembla
la Barbara Streisand
el cantant
encara deu cantar
no, ja et dic jo que no
no?
va treure un disc
no fa gaire
va dir
ups, què vas aquí
està tot filtrao
és l'ataca
no arriba pobretta
però és lògic
és molt estrany
és el que dient
el que cantava igual
era la Julia Andrews
però amb una mala operació
li van destrossar la veu
sí, sí
per això
per això
bueno, doncs seguim
amb el cinema
Lady Macbeth
David
què tal?
bé
és bestiota aquesta pel·li
aquí estem al contrari
de la tercera esposa
sí
tens 5 minutets
estem al contrari
aquí és una noia
que la casen
de conveniència
amb un home
molt més gran que ella
aposentat i tal
i és un home
que ni se l'estima
ni res
ni la toca
per diguem-ho així
d'alguna forma
sí, cert, cert
una toca
que un altre diu
bueno, aviam
és la teva dona, tio
i la dona és maca
vull dir que
la dona és maca
o sigui que aviam
ell tampoc
bueno, un home
més gran
si ella deu tenir
19 anys
20 anys
però l'home en deu tenir uns 40
un home ja currat
i el que se'l diu
ja se'l veu
ajado
sí, ajado
vida dissoluta
potser
no, perquè és un món rural
vulguis o no
i això també fa que la gent
s'envelleixi abans
per l'exposició
dels elements
atmosfèrics
però què passa
que en principi
gairebé la tenen
la tenen com mitja
enclaustrada
la noia
i passa el que passa
si el teu marit
no et fot cas
el cas te'l vas a buscar
en un altre lloc
i en aquest cas
busca un mozo de quadra
que és el més
és un tòpic
però de tòpic
m'ha recordava
ostres, sí
que molt
és el que té més a prop
sí, sí, més
és un mozo de quadra
d'escarador
quin marro, tio
ara m'he donat la copia
d'escaradot
és un tio d'escaradot
que la tia
ostres, mira aquest
aquest se m'encara
ostres
i bé
doncs mira
la cosa com va
i doncs la cosa
comença a ser així
un amor fu
d'aquests així
apassionado
i contigo
al fin del mundo
i les dificultats
doncs fan que
doncs que
se li impedeixi
a aquesta noia
doncs
accedir a aquest amor
no?
doncs que pa
doncs
jo no em doblego
si acaso
us doblegaré
a tots vosaltres
i sí, sí
ho fa i ho aconsegueix
i va doblegant
un a un
a tothom
que se li va posant
per davant
i com els doblega
no?
i evidentment
els treu d'escena
diguem així
d'alguna forma
molt bèstiament
no?
m'encanta això
i arriba un moment
que diguem-ho així
que el camí
esdevé objectiu
i doncs
l'amor fu
ja passa de llarg
i l'objectiu és
el poder
sí
i
i si cal
desestimar
l'amor fu
doncs també
desestimar
fora pen de pel sac
ja no val la pena
ja no val la pena
i doncs
la cosa ja
es perverteix
d'alguna forma
sí
perquè
home
ja es perverteix
a bon començament
no?
però exacte
el que dius tu
arriba un moment
que dius
ostres
ja la cosa
ja veus
sí
és com
no sé si recordes
una pel·lícula
que va fer la Sílvia Tortosa
que es deia
La senyora
ui no
a mi em va impactar
i és un camí
molt semblant
és una dona
no l'he vist segur
sí
és molt antiga
és una dona
és una dona
de Menorca
que
es casa
amb un home
es casa
amb un home
i
que tampoc
no la toca
no la vol tocar
i llavors
però vol que es quedi
prenyada
i l'home
fa les seus
feines en solitari
i el
diguem així
el resultat
li posa amb una cullereta
perquè ella
sense mini
oh
sí
és molt bèstia
quina cosa
sí
ella agafa un trauma
de manera
que
bueno
l'home no sé
per quines substàncies
es mora
i al final
ella
s'enamora del seu nebot
i el seu nebot
el dia que
diguem així
han de consumar
doncs
l'amor
que sent un
per l'altre
pobreta
es mora
es mora
d'un tall de digestió
perquè es banya
amb una bassa
i a partir d'aquí
això no és a poca d'està
de qualitat
sí
sí
sí
sí
sí
perquè n'aveva
si sót
Tortosa
era una senyora
però d'una real hembra
sí
sí
i ella amb un vano
que té un vano de plumes
es venta tota la part baixa
perquè va
feia calor
feia calor
era de Déu senyor
és molt semblant
a aquesta Lady Macbeth
sense diguem així
això és Emanuele Negra
en el Valle de las Virgenes
sí
sí
és que m'ha recordat
aquest film
perquè hi havia
una calentura allà
igual que Lady Macbeth
ai que fort
i diu de mi
no no
i era un nano
tu ves a la carnita aquella
es deia la senyora
sí
de la Sílvia Tortosa
ah pues ho miraré
jo per cosa bizarra
cosa bizarra
sí sí
plan bizarrilla
li diríem al Nacho
que també li mola
aquestes coses rares
sí sí
molt bé
ens quedan 4 minuters Rosa
ho dic perquè parlem
de senyor mio
ten paciència
si vols té una cosa més David
no ja està
ja està
bueno aquesta també rapidet
és una comèdia divertidita
divertidita
el director és el Álvaro Díaz Lorenzo
no sé si ha fet alguna cosa més
no ho he buscat
però us dic que els actors
que és el Jordi Sánchez
és el protagonista
que és molt divertit
està molt bé
per passar un rato
sí exacte
la Megan Alonso
la Silvia Alonso
l'Andrés Belencoso
i la Rosi de Palma
la Rosi de Palma
és la dona
la dona d'ell
que és la que mor
des del principi
des del principi
i és d'amor
i ja està allà dins la urna
però segueix actuant
ah jo l'he vist
aquesta pel·lícula
sí senyor
hòstia
el David Guapo també
que fa d'algendra català
que s'han van a viure a Barcelona
s'han van a viure a Barcelona
al costat del camp del Barça
sí sí sí sí
l'Eduard Casanova
el Paco Tous
l'Antonio de Chen
el Borebuica
i l'Alberto Jolie
que és un actor
que ja feia
va sortir a etapes
també sortia
a etapes
hòstia
és igual si
no me'n recordo
sí sí sí
el van contractar
i estava a la cuina
que també l'estaven explotant
pobra
i també al final
t'ha de contestar
i el tio era molt
sí però no
té també un petit personatge
és molt petit
bé
la història està bé
ja ho sabeu
ell és aquest patxa
conservador total
i clar
en canvi la família
les filles
es casen
exacte
del Madrid total
amb el despertador
del Real Madrid
les vambes del Real Madrid
tot és del Madrid
i en canvi
el primer gendre
que té
és el Barça
és català
el Jordi
a vegades diu Jordi
fill petit
és homosexual
el petit
és homosexual
i li porta un gendre
negre
però basc
negre i basc
les situacions
són divertides
l'altra filla petita
que està amb un perro
flauta d'aquests
amb un indignat
però en canvi
després coneix
el Belencoso
l'Andrés Belencoso
i diu
doncs ara va ser
que m'havia quedat
amb el Belencoso
es calat el Belencoso
i diu
hòstia
vaja truena
la policia no és tonta
han d'anar tots
a passar un cap de setmana
allà
d'on és el camarón
el camarón de la isla
a Sant Lucas
de Barra Meda
bueno
la casa que Joan no vegi
no te despertissi
una guapada
i després
és totes les situacions divertides
al voltant de tot això
que han de conviure
i d'aquests clichés
i aquestes coses
recorda moltíssim
no sé si és anterior
jo crec que és posterior
o anterior
no ho sé
la veritat és que no ho sé
a la pel·lícula
aquella francesa que ja vaig comentar
que era mondial
bueno
dios mio
pero que te hemos hecho
que te hemos hecho
que te hemos hecho
que te hemos hecho
que te hemos hecho
que te nos he visto
també era un matrimoni francés
que también
tres filles
i cadascuna es casa
amb un señor
molt diferent
que si el marroquí
que si el jueu
que si l'última
allà
amb un negre
i bueno
també és molt divertida
la situació
no
no
pues no
aquesta no l'he dit
és això
és això
té moments molt divertits
té moments molt divertits
una comèdia
bueno
pues això
tu passes
molt bona estona
la veritat és que sí
la veritat és que sí
molt bé
bueno
al final és que d'un minut
David
sense perdó
no no
és impossible
és impossible
no no
només destacada
a la Ellie Macbeth
que l'actriu
l'estiu la Florence Puck
sí
que també surt
el rei proscrito
jo encara no he vist
aquesta perigua
jo la vaig veure primer al rei proscrito
i vaig dir
ostres tu quina actriu
la tinc per veure
i després la vaig veure amb Lady Macbeth
i em va confirmar
que és una actriu
com la copa d'un fill
ostres
no és que l'actriu
ella és boníssima
aquella mirada que fa
Jaume
és cap al final
que fa una mirada
que la càmera
sí
així com sèrie
sí
jo n'hi do
jo la recomano
mireu-vos el rei proscrito
que està prou bé
és després de Braveheart
la història
la trama
la trama seria després
com una segona part
per entendre'ns
el que no aconsegueix un
o aconsegueix l'altre
lògicament
molt bé
ja ho intentarem
per Netflix
ja ho intentarem
per Netflix
sí, sí, sí
molt bé
es queden 30 segons
dos just per dir
adéu
adéu
ens veiem
que vagi bé
vinga
adéu
adéu
que vagi bé
No, no, no, no, no, no, no.
La ràdio desperta.