Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia.
Avui tenim una reunió d'homes.
Sí.
Bàsicament, per falta de la rosa.
Clar, exacte, ara.
Reunió d'homes.
Exacte, sí senyor.
Aquí, com sempre.
Tenim dos bolos aquí, aquestes sortides que fan els americans, no?
Treu homes jugant al pòquer i els bolos,
que tenim tot aquí a l'estudi avui.
Sí, sí, sí, i tal, i tal.
I disparar el plató.
Exacte, també.
L'he vist, si és necessari.
Sí, per tirar el plató, mira, si tira el plató, és el que hi ha.
Bé, doncs estem amb la companya del Jaume Vidal.
Hola, bona tarda.
Molt bé, del Nacho Alonso.
Què tal, ja.
Encantat.
Aquestes coses que tinc jo, que vinc, que no vinc,
doncs bé, és que la feina...
A final has vingut, és el que passa.
Igual que jo.
Et farà ric, eh?
Aquest home igual.
Et farà ric, eh?
Jo sempre ric.
No, no, no, no.
I el que ja és ric de mena és el David, també,
que fa uns dies que, pobret...
No, en aquest cas ja són temes determinats.
Clar que sí, és el que passa.
És com ser animals, és animal.
Sí.
És el que tenim.
No hi ha cap menys cosa, no?
Quan es fa l'animal, què es diu?
Clar, clar, clar.
I des de la peixera, el Xesco Ramos.
Mira, parlant d'animals, que bé ha quedat, eh?
Doncs jo sé d'aquests animals que no pensen més d'un segon, els peixos, no?
Sí.
I ja no sé què tinc a dir després, no?
La dòlia.
La dòlia.
La dòlia.
Peluda, però bueno, no.
No has fet mai un discurs de deu minuts, per exemple?
Home, cada dilluns, cada dimarts, hora i mitja,
que has conès a parar i van callar, dic, bueno.
No, sí, sí, sí.
No, bastant ja parlo jo avui, com per parlar després.
Bé, avui parlem de dos llibres i d'unes quantes pel·lícules,
algunes d'elles peculiars, altres que, bueno, que anirem descobrint sobre la marxa.
El David ens parlarà del Mamotreto de Fundación Isaac Asimov de Proachat.
Ostres, vale, eh, jo puc parlar de la tira.
Bueno, doncs vinga, doncs parleu.
No estic rellitjant.
Sí, sí, sí.
Molt bé, fantàstic.
Jo parlaré d'un llibre, rapidet, d'un thriller que es diu
La desaparició d'Estefany Myler.
Aquestes coses que això ho pas per una mica per llegir, que és a més.
Però són sisèntes i pico de pàgines, eh?
I està molt bé i ho va anar tot.
Ja ho parlarem, jo ho comentarem.
I de pel·lícules, doncs, ja m'ha vist una superestrena que és Mula,
que està així com amb la cara dient, bueno...
No, no, és que m'ha sorprès, la veritat.
Sí, bueno.
Sí, no sé, vull dir, és que quan, sobretot, quan parles,
quan vas a algun lloc que parlen d'ètica i veus aquesta pel·lícula...
Una mica fa pensar.
Ara ens ho comentaràs, eh, i aprofundirem sobre el tema.
El David ens parlarà de Green Book, que hem pogut veure tots
i que és una autèntica meravella, però el David ens farà la seva versió.
Jo us parlaré de dues pel·lícules que han estat...
Jo segueixo amb el rotllo Goya, jo soc una mica així, ja sabeu, obsessiu,
I he vist Quien te cantarà, del Carlos Bermud.
Hombre, mira, quines ganes que m'expliquis.
I he vist una pel·lícula que m'ha deixat absolutament frapat,
que és La noche de 12 años, d'Antonio de la Torre,
i explicarem del Pepe Mujica, del president d'Uruguay,
que ja jo em vaig quedar dient com poden fer una pel·lícula d'aquestes característiques,
quina potència, que ben parit és d'això, i jo parlarem.
Que va estar nominat, Antonio de la Torre, us sonava aquesta pel·lícula d'algú?
Sí, però això parla la història de Pepe Mujica, no?
Sí, sí, exacte, és la història dels 12 anys que va ser tancat.
És una borrada.
Però amb unes condicions bestials, no?
Bestials.
Vull dir, home, no estem parlant, és una comparativa odiesa,
no estem parlant de l'Hijo de Saúl, per entendre'ns.
No, no, òbviament, no.
És un altre concepte de càmera i tal, no?
Però un estil de...
Exacte, l'angoixa i la percepció, si ets claustrofòbic, no veus aquesta pel·lícula.
L'expresso de Medianoche?
De Medianoche, em sembla que...
Sí, bueno, jo crec que no, jo crec que és molt més salvatge,
és molt més...
Sí, sí, sí, és molt més...
Carai, jo.
Ja parlem de quatre detallets mínims, però...
L'entorn de la càmera l'han de posar en el Goya, l'han de treure a la cara i posar la seva,
perquè m'agrada, aquest tio diu que té 13 nominacions als Goya.
Als Goya, als Goya.
Jo tenia dos o tres.
Aquest any va estar nominada pel Reino i per aquesta, com a actor secundari.
Jo no sé si dos o tres, però hi ha estat 13 nominacions.
Sí, sí, sí, és que és una...
A més, i aquí torna a fer un altre gir que diu,
és que el tio parla en uruguajà,
és a dir, parla d'aquesta manera i tal,
i és que, tio, saps parlant de conya, sembles uruguai, tio.
És que no m'ho pots...
Vull dir, sembla d'allà, és que és bestial.
Bé, ja en parlarem d'això una miqueta després.
I després parlem d'unes pel·lícules una miqueta així més anteriors, no?
Vull dir, més del cinema clàssic, Scaramuix, Grup Salvatge,
i et havies parlat del fil invisible, eh?
Et recuperarem aquesta meravellosa pel·lícula.
Absolutament.
Això és una cosa...
Podem fer molt tàndem avui perquè...
Sí, sí, sí, sí. Perfecte.
Molt bé, doncs comencem per Fundació, eh?
Sí.
I endavant, David.
No sé si ja la vaig començar a explicar.
Vas parlar una miqueta, però bueno, fes un recordatori.
Bé, jo fa 30 anys em vaig llegir aquests llibres,
precisament quan estava fent el Servei Militar,
i perquè em servien per extraure'm del agradable ambient.
dels quartels de l'exèrcit espanyol.
Era mili.
Sí.
I llavors pensava, dius, bueno, el meu cos era vostre,
però la meva ment no.
I la meva ment durant les tardes viatjava a diferents...
Ui, que revolucionari és això.
A diferents mons.
Sí, sí, no, no, no, jo...
El cos vostre...
És que sou uns porcs.
Sí, sí, sí, sí.
I tots penseu sempre de mal manera.
No, dius, no, no.
Jo era per la manera així molt logística.
I aquestes dutxes, i aquestes dutxes.
No, i aquest jabonet.
Ah, ja està, ja està.
Anava a la segona part.
Digues, digues, digues.
I llavors, ja no me'n recordava, ja.
I l'altre dia em vaig assabentar que no sé quina plataforma
que han creat nova, d'aquestes noves que van creant.
Ara no sé si Apple o Amazon, no sé quina d'aquestes.
Crec que Apple.
Que han adquirit els drets per passar en sèrie
tota la saga de Fundació.
I vaig dir, ostres, doncs mira,
és un bon moment per rellegir-se les novel·les.
Les vaig haver d'anar a buscar,
les vaig trobar totes,
i ho estic alternant.
M'estic llegint, per una banda, la saga de Fundació
i ho alterno amb la saga de Robòtica.
Ah.
perquè resulta que al final aquestes dues sagues s'ajunten.
Ah, no sabia això.
En Fundació i Tierra s'ajunten.
O es troben.
Es troben.
L'autor les va fer lligar.
Pensa que va començar tot això,
com comencen moltes novel·les al seu moment,
els anys, sobretot, 40 i 50.
No, 50.
40 i 50 van començar
amb petits escrits publicats en revistetes.
O sigui, que no...
Després, mica en mica, ho van ajuntant,
i em sembla que el Senyor dels Anells també va començar així.
Ho van ajuntant,
i on ja va establir les novel·les fetes de l'any 50 i pico.
Les primeres es nota que estan fetes els anys 50,
perquè...
No hi ha mòbils, encara.
No, evidentment.
No hi ha el concepte de mòbils,
no hi ha el concepte d'internet.
Bé, es vislumbra,
es vislumbra alguna cosa,
l'hipervisor i coses d'aquestes.
Però no...
La televisió, bueno,
no existeix, no...
La cosa encara no és capaç.
Tot i que, per exemple,
el Jules Verne va ser un visionari brutal
i va ser capaç d'anticipar molts fets
que van produir-se gairebé 100 anys després,
l'Asimov era un científic,
no era un imaginatiu.
I com a científic,
doncs estàs una mica encursetat,
crec jo.
I, val, que sí,
amb la seva mirada científica
va ser capaç de desenvolupar coses,
però potser aquesta visió més profètica
no la va tenir,
perquè, bé,
va pensar,
sobretot en les novel·les dels 40 i 50,
va pensar que tot seria atòmic,
està un bolígraf,
un, jo què sé,
qualsevol cosa, no?
El tema d'energia atòmica...
Sí, sí,
l'energia atòmica dels anys 40 i 50
es pensaven que allò era el futur
i era la modernitat.
S'un producte de l'època.
Sí, sí,
i que tot seria atòmic, no?
Es feia cosmètica amb radi.
Sí, sí, sí,
per això així acabava tothom, no?
Sí, sí, sí,
és veritat, és veritat.
I ell, bé,
ho porta amb un màxim exponent, no?
I, bàsicament,
la saga Fundació
és una novel·la
que intenta,
al principi sobretot,
intenta
que la humanitat,
perquè ja és la humanitat,
no la societat,
sinó la humanitat,
doncs que no torni a caure en un caos,
en el caos del desordre,
del desori,
de guerres intestines
pel poder i tal, no?
Sinó que tot estigui
un altre cop,
o sigui,
que intenti,
o sigui,
ell, el protagonista,
preveu
i ho encerta
que la humanitat,
o sigui,
la societat galàctica,
d'alguna forma,
se'n va en orris,
o sigui,
allò s'acaba,
o sigui,
tot el que té un començament té un final
i allò s'acaba.
I diu,
com ho podem fer
perquè aquests càlculs
que ell preveu
en funció
de la psicologia
de la societat,
que és psicohistòria,
doncs,
ell preveu que
uns 30.000 anys de caos,
i dic,
això no pot ser,
hem de reconduir tot això
per minimitzar
tot aquest període tan llarg,
no?
I al final arriba a la conclusió
que ho pots reduir
en uns 1.000 anys,
tot aquest caos
de 30.000 a 1.000,
d'acord?
I llavors estableix
dues fundacions,
una
tecnològicament potent,
a un extrem de la galàxia,
i una altra
mentalment potent,
que serà la que
d'alguna forma
guiï l'altra
indirectament,
doncs,
perquè es torni
a establir
tot l'imperi galàctic
una altra
vegada,
no?
Paral·lelament,
i així ja
ho enllasteixo tot,
doncs,
aquest escriptor
va inaugurar
el que era
la saga robòtica
amb George Robot,
que es va fer
una molt mala pel·lícula
en aquest moment.
Aquella pel·lícula, sí.
Sí, molt mala pel·lícula,
i després
va inaugurar
tota una saga,
no m'he llegit jo
la primera de George Robot,
no em venia de gust,
perquè són petites històries
i volia enxetar,
em venia de gust
una trama
continuada, no?
I vaig començar
llegint-me
les bòvedes de cert,
val?
Tot està tramat, eh?
En aquest sentit,
però tant
la saga fundació
com les bòvedes de cert.
No les primeres novel·les,
òbviament,
perquè ell no tenia
la intenció de lligar-les,
sinó més endavant,
ja vas veient
que de mica en mica
les va lligant,
les va posant,
les va entrellaçant.
Doncs les bòvedes de cert
és que el planeta Terra,
d'alguna forma,
després d'haver hagut
una migració
de terrícules
cap a altres planetes,
allò s'ha acabat,
val?
Hi ha un tancament,
com molts països fan,
com a vegades fan
als Estats Units,
que es tanquen
en si mateixos,
després de potser,
o entre guerra,
empradeu de guerra i guerra
es tanquen en si mateixos,
però això va fer la Terra.
I a més a més,
no es tanca simbòlicament,
sinó també es tanca físicament.
crea la ciutat,
les tanca en bòvedes de cert,
i la gent inclús,
és molt metafòric,
agafa agorafòbia,
té agorafòbia de sortir a fora.
Ells només se senten
recollits en el cau
de la seva ciutat,
en l'úter,
que implica la seva ciutat,
i allà se senten...
és una mica una tirada enrere,
una tirada a l'úter matern.
Se senten protegits.
Tot el contrari
que els espaials,
que diuen ells,
que en canvi viuen
en uns mons
absolutament
escèptics,
en què no hi ha cap bacteris
ni virus,
perquè hem pogut
deslliurar-se
dels bacteris i virus
que comporta la Terra,
i tenen
una mitja de vida
de 200 o 250 anys,
i ens procuren
no barrejar-se
i prohibeix...
A més,
s'han convertit
en societats molt més poderoses
que la terrícola
i controlen
la societat terrícola.
I això arribarà
un moment,
un punt
de dilema
en si
la Terra
s'ha d'expandir
a altres planetes
que no passa
aquests 50
o
s'ha de quedar
enclaustrada
i acabar
reduïda
el no-res,
es pot dir,
no?
I això és el que
les novel·les aquestes
van per aquí,
i van per allà.
Intentant explicar-ho,
sí, sí.
Llavors,
es nota el salt
perquè ell,
quan va acabar
a fer les tres primeres novel·les
de la Fundació,
va fer un salt
d'uns 25 anys
fins que no va escriure
les següents,
que eren
Els límits
de la Fundació
i Fundació Imperi.
No,
Fundació i Terra.
Exacte.
Fundació i Terra.
És Fundació,
Fundació Imperi,
Segunda Fundación,
són les tres primeres.
Sí, sí, sí.
Segunda Fundación,
després ja va fent
Els límits de la Fundació,
que és la que m'estic llegint ara,
Fundació i Terra.
I després,
amb la saga robòtica,
ho tinc,
sé que és,
jo robot,
Bòvedes de la Cero,
la que m'estic...
És que aquesta no recordo
com es deia,
la segona,
després de Bòvedes de la Cero
no me'n recordo.
Després eren
Els robots de l'Amanecer
i després Robots Imperi.
I això quants anys
fa que està escrit, dius?
Això,
l'última novel·la
és del 80...
No,
després em va escriure,
després em va escriure
unes quantes més
que són,
com es diu això?
Prèvies a la Fundació.
Precueles.
Precueles, això.
Precueles.
Precueles a la Fundació.
Em sembla que va acabar escriure,
poc abans de morir-se,
el 90,
i alguna cosa, em sembla.
Sí, sí.
I després hi ha tres novel·les
que jo no les sabia,
que no les coneixia,
que és un guijarro en el cielo
i alguna més,
que parlen del període imperial.
Sí.
El període imperial
del primer imperi.
Del primer imperi.
Allò com a spin-off, diguem-ne.
Sí, del primer imperi.
Sí, sí, sí.
Jo no m'he llegit.
Potser ara aprofitaré
i me les llegiré
quan hagi acabat.
És una saga,
jo crec que la saga Fundació
és una saga notable
dintre la sensació.
Sí.
És una història simple
perquè al cap de la fi
es agafa la història universal
traslladar-la a un futuro
distòpico, hipotètico,
i ja està.
Saps allò?
Aijo y caída de las civilizaciones
del Toynbee.
Sí, sí.
Això del Toynbee.
Això del Toynbee ja està.
Vull dir,
és un macroimperi
que és com si fos
un imperi romà
però més bèstia.
Sí.
En ser tan gran,
al final caurà
en el caos
i en la descomposició
i, clar,
en ser tan gran,
en comptes de tenir
mil anys
d'edat mitjana
que vam tenir,
tindrà 30.000.
Llavors,
algú pensa això,
no?,
que per les lleis
de la psicohistòria
i per les equacions
que ha fet,
això es podria reduir
en mil anys
agafant tot el coneixement
i tancar-lo
en una esfera
com una aïllada,
un planeta aïllat
que en N temps
ja començarà
a expandir-se
i tornarà a créixer
i tornarà
a donar la civilització
a la Galàxia.
Llavors,
aquí fa,
hi ha un moment també
que això es converteix
com les republiques venecianes,
no?,
i al final ja surt
el general aquest
que és el Belriós
que és com si fos Belissari
o el general aquest del tal,
bueno,
tot això,
això que és
la història universal
amb una bona idea,
el que passa és que,
clar,
així molt ves com Stephen King,
és un escriptor que és dolent,
vull dir,
tu comences a mirar,
o sigui,
com escriptor,
és que, clar,
és que és un paio
que era científic,
és que, a més a més,
d'escriure novel·les
escrivies sagos
sobre història,
tot això,
tota la potència
de les idees
i del tema,
però, clar,
els diàlegs
són una mica tontos,
intenten ser i tal,
o sigui,
quan posis diàlegs i tal,
és molt fluix,
novel·lísticament
és molt fluix,
per exemple,
per posar una comparativa,
eh?,
amb això de Joc de Trons,
és molt més bo
el George R. R. Martin
a nivell de diàlegs
i de trames
i de relació
entre personatges
molt millor
que no pas
el de ser molt simple,
que és molt simple.
És que la influència
que ha tingut
de la ciència-ficció
per aquestes coses
que has dit tu,
per la idea de robots,
per aquestes sagues
ha estat important
i ha estat un escritor
molt, molt conegut.
Jo, per exemple,
ara que em vaig llegir
la saga Hyperion,
novel·lísticament
li dóna 10.000 voltes,
però 10.000 voltes
a tota la saga fundació
i a més me la vaig llegir tota
i, ostres,
això sí,
vas dir...
No,
és una altra cosa,
a més,
es nota molt,
també es nota molt
de les primeres fundacions
a les últimes,
estan molt ben escrites,
es nota que l'home
va aprendre a escriure,
va aprendre a escriure.
Les primeres són més,
són més ramplones.
Més idees,
més idees,
però començant amb l'idea,
però més ramplones.
Molt bé.
Bueno,
fantàstic,
doncs mira,
esperarem que les altres
que acabis de llegir,
no?,
altres històries,
no?,
una mica anem ampliant,
no?,
tot el temari.
és un resum genèric.
Sí.
I sense res a veure
amb el tema cineficció,
ens anem al món thriller,
que és un llibre
que es diu
La desaparició
d'Estefani Miller,
Miler,
perdó,
és un noi que es diu
Joel Dicker,
aquest senyor
ha fet algun llibre,
va fer un altre també,
no me'n recordo com es deia,
però que també va ser
un bestseller d'aquests,
ha vingut, no sé,
quatre milions de llibres,
por ahí.
I, bueno,
és un llibre que inicialment
partís d'una base
com bastant senzilleta,
però, clar,
són 60-65 pàgines,
em sembla que són,
i es va complicant.
I és una cosa
que no es deixa de sortir
d'un poble
del...
a prop de Nova York,
com es diu allò
que és Tampijo,
de Nova York,
els Hamptons.
Els Hamptons de Nova York,
que estan a Sant Fork,
aquells pobles
superguais i tal,
que hi ha per allà,
un lloc es diu Orfea,
i a partir d'aquí,
bueno,
és un espai que, bueno,
que fa cada any
un festival de teatre.
bé,
a partir d'aquí
apareix una noia
que parla
amb un policia,
amb una festa,
i li diu
et vas equivocar
amb l'assassinat
que va passar
l'any 1994
quan va acabar
la primera edició
d'aquell festival.
I aquest li diu,
home, però,
perdona,
perquè, clar,
va haver-hi un...
fins i tot una de les...
a l'assassí,
en teoria,
doncs havia mort
per culpa
de la situació
i tal,
per una sèrie de coses
que evidentment passen.
I llavors aquesta noia
desapareix del mapa.
És a dir,
davant d'aquesta advertència,
desapareix.
I es comença a crear
una mena de fil
de taranyina,
allò,
pa, pa, pa,
que es comença
a obrir per tot arreu,
en el que s'ha de veure
exactament
qui és el culpable
d'aquell assassinat
que s'havia providat
l'any 94,
que estava vinculat
amb una obra de teatre
que es deia
La nit negra,
i que, a banda d'això,
involucra
no solament a la policia,
sinó a l'alcalde,
a crítics de teatre,
actors,
a la pròpia policia,
i, bueno,
i a partir d'aquí
es comença
allò típic,
no?,
a parlar de personatges
que tenen vincles
amb orfea,
amb aquesta població,
però que són de Nova York,
i tal,
algun editor,
doncs,
la típica dona
que també, doncs,
està vinculada
amb una relació
de mans,
llavors,
tothom sembla culpable,
tothom,
vull dir,
la FIA CAP
va buscant
que qui digui,
doncs,
aquest deu tenir
algun vincle
que fos l'assassí
que, en teoria,
no era,
de l'any 94,
i l'assassí del 2014
de l'Stefany Meiler,
per tant,
que al final coincés
que són els dos,
vull dir,
que al final no,
vull dir,
que sabem
que la lògica
ens portarà,
perquè ja des del minut
de la pàgina 15
ja insinua
que hi haurà
aquesta vinculació
amb l'assassinat aquest
amb l'assassinat anterior,
no?
I, bueno,
hi ha moments
trepidants,
hi ha moments
que són una mica
més fluixets,
sincerament,
però, bueno,
no deixa de ser un thriller
d'aquests per llegir
i perquè, vinga,
pim, pam, pim, pam,
la desaparició
d'Estefany Meiler.
I, bueno,
ja et dic,
no és un gran llibre,
ni molt menys,
no és un,
ni molt menys
un pierre la metre,
per cert,
David,
ha aparegut la segona part
del llibre aquell
de...
Ai, com es deia
aquell David?
Espera'm en el cielo,
no?
Com es deia allò?
La de la guerra...
Sí, la de la guerra mundial
que es deia
Los años...
No sé què, bueno,
hi ha un de la primera
guerra mundial
de Pierre la metre
que no es té a veure
res amb el que seria
la trilogia
d'aquell
d'Albert Joven
i tal,
i això,
i, bueno,
i que segueix.
Perdó,
i dit això,
simplement comento
que el llibre en si mateix
es va desenvolupant,
es va desenvolupant,
no es mou gaire
d'aquest espai,
però realment
és allò que...
ara busquem aquesta pista,
pam, anem a parlar, pam,
i llavors és molt dinàmic,
és un guió cinematogràfic.
L'autor, com es diu?
Podríem fer Joel Dicker,
em sembla,
o Joel Dicker
o Joel Dicker
amb CK,
i res,
et dic,
un bon llibre
per passar l'estona,
no ho negarem,
no estem parlant
d'alta literatura,
ni molt menys,
però, bueno,
com a mínim,
et va enganxant,
et va enganxant,
no?
Arriba un moment
que t'imagines
qui és,
és veritat que
quan falten 100 pàgines
ja t'ho vas calant,
però bé,
dependrà de cadascú
de la seva capacitat
d'investigador
o d'experiència
en aquest tipus de llibres
perquè, clar,
dependrà d'això, no?
Però bé,
es pot suportar
perfectament bé.
Jo el recomanaria
allò en una època
que tinguis temps,
que no el deixis,
perquè si el vas deixant
allò,
ah,
doncs d'aquí una setmana
l'agafo,
no,
has de seguir
perquè hi ha molts personatges
i es mouen molt
i ja està,
doncs simplement
és aquesta la recomanació
d'un llibre
correcte
i un bestseller.
I anem al cinema,
Jaume,
a veure,
jo he trobat per aquí
la banda sonora
de La Mula,
un tema que es diu
Mind Games,
no sé si això et sona,
jo t'ho posaré
i si em dius que et sona,
doncs fantàstic,
és a dir...
Hi ha un tros
que m'agrada molt.
Jo no sé si és,
és com una cançó
com molt moderna,
veieu que està vinculada
amb el...
Qui fa la banda sonora
al fill,
pot ser?
Perquè el fill
fa moltes bandes sonores.
O la fa ell a vegades
també, eh?
Aquest tia
ha vingut a l'auditori
de Sant Cugat,
de poc.
Per cert.
Calís Baudès.
Us ve Sant Cugat
la de Diana Kroll, eh?
Bé.
Home,
doni-do, eh?
Quin nivell,
quin nivell.
Sí,
això és allà,
sí,
ja s'hi veus.
Deus algun moment
de la pel·lícula,
no?
És allà amb el càrtel.
Ah,
ah,
d'acord.
Perfecte,
doncs ja m'explica'ns
La Mula,
mentre sentim
la musiqueta de fons,
no?
No,
és la...
Ah,
Mula,
perdó,
Mula,
sí,
sí,
tens raó,
tens raó.
És que m'agrada
és de Mule,
com diu en David.
Jo he anat amb la devoció
que vaig a veure sempre
al Cunís,
perquè jo sempre
he tingut molt clar
que aquest home
m'ha portat
molta,
molta clara evidència
en quant coses
que pugui haver trobat
bé o malament
i en canvi
ell les ha posat,
segons el meu criteri,
d'una manera
que a mi
m'ha enriquit,
vaja,
vull dir,
no?
i llavors,
doncs,
la pel·lícula,
les expectatives
es compleixen
en aquest sentit.
O sigui,
ell torna a parlar
d'un avi,
ja,
molt avi,
molt,
eh,
que no té 90 anys,
però gairebé,
representa.
el coreja,
no?
Sí,
el coreja.
I llavors,
doncs,
com sempre,
doncs,
és un home abandonat
per la família
perquè no l'ha entès mai
perquè,
pel que explica,
ell havia fet sempre
de camioner,
no?
Anava d'una banda
a l'altra
i, esclar,
la família el veia arribar
i el veia marxar
gairebé immediatament
pel que he interpretat,
no?
Llavors,
a mi el que,
el que m'ha sobtat molt
és aquella simpatia,
aquella capacitat
de complicitat
que crea ell.
Ell et convida
a que l'entenguis,
a que l'acceptis
com és,
no?
I això no vol dir
que sigui com
com aquella
que s'ha dit tant
d'ell a Gran Torino,
eh,
no estem parlant
d'un altre tipus
de valors,
eh?
I llavors,
bueno,
ja es va desenvolupant
d'una manera,
en música,
vull dir,
en moltes estones
perquè ell acaba fent
molts viatges
perquè torna a entrar
en el camp
del transport
quan ell ja
el que havia arribat
a tirar endavant
doncs eren
unes floretes
que eren,
és el que diu,
diu,
són flors
que s'han de gaudir
en el moment
que estan,
a la demà
ja no tenen res
de valor,
no?
Són unes flors
molt,
molt,
molt maques,
molt així,
no?
Total,
que quina impressió
m'ha donat
aquesta pel·lícula
que el seu
conservadurisme
com a
com a filosofia
el porta
doncs a una
elementalitat
molt gran
sobretot a l'hora
de treballar
per la família
i després
de la manera
que allò s'arregla
d'una manera
molt artificiosa
però que ell
destaca
com a molt
profitosa,
molt vàlida
i sobretot
el que és
més interessant
és que
o sigui,
ell té molt
tracte
amb el
càrtel
i els seus
i la
policia
també
acaba
tenint
tracte,
no?
I això
sobta
perquè ell
és clar,
és ell
i llavors
els altres
doncs
l'acaben
respectant
no saps ben bé
si perquè fa
el que fa
i el negoci
que els hi genera
o bé
veritablement
perquè
entren
en una
connexió
amb la seva
manera de ser
o canvi a la fi
doncs
és el que
tantes vegades
hem escoltat
i tu què faries
si tinguessis
oportunitat,
no?
Connecta molt
amb això
la pel·lícula
aquesta.
A mi aquí
és on
m'arrascati
molt,
no?
Jo crec que
altres vegades
per exemple,
no sé,
per posar un exemple
el gran Torino
està clar
que ell
allà
és un home
abandonat
al mercat
deixat
també
abandonat
pel reaccionari
també
reaccionari
també
sí,
no,
aquí també
eh?
i també
també fa les seves
amb un parell
que troba
a la carretera
que se'ls
ha rebentat
una roda
i el paio
que la dona
ho diu
és que ell
no sap com va
diu
esclar
perquè tot ho mireu
en el mòbil
i si tot el que no està
en el mòbil
no d'això
i diu
va vinga
que us ajudo
i tal
i són
de raça negra
no?
i llavors
diu
hauré ajudat
a dos negritos
diu
escolti
vol dir
que no ens ha de tractar
d'una altra vegada
saps?
vull dir
juga també
amb cosetes
que està molt bé
i després
hi ha una altra cosa
també
que és la part
que ell
entra en contacte
amb el càrtel
allò
és d'una
d'una
festassa
tan gran
que
que bé
que el padrino
queda
en el cel
i allò no
allò queda
en el d'allò
en fi
vull dir
que d'una manera o altra
llueix
o presumeix
o insinua
potser només
ho insinua
que encara és un home
doncs
amb capacitats naturals
no?
i esclar
dius
doncs
potser no
oi?
sí sí
bé
vull dir
ja
prometia
per als propers
Oscars
deien que aquest home
seria
una de les properes pel·lícules
de cara l'any que ve
que estaria molt nominat
parlaven ja
sí ja parlaven
ja parlaven
ja ho deien
sí sí sí
sí sí
en plan bèstia
van dir que no
que segur que
Clint Eastwood
seria la seva gran pel·lícula
que no sé què
ara que van
vaig llegir
un aviat fotograma
sí sí
un aviat fotograma
aquest home
li han donat
per si em perdon
no?
sí
em sembla
sí em sembla que ja està
bueno si és alguna cosa
anterior
no sé si per
Mystic River
o alguna vegada
Mystic River
sí sí sí
sí sí
però em sembla que deien
que el paper que ell feia
és a dir que li volien
que serien un dels candidats
als propers Òscars
com a millor actor
com a director
no ho sé
a director l'han donat
clar
home
hi ha Òscars
que al final d'una carrera
és com un horífic
és com el que va guanyar
el que va guanyar el Paul Newman
no sé per quina era
ah sí
tens raó
per color del dinero
color del dinero
era l'Òscar
que no l'havien donat
al Buscavides
sí era un Òscar honorífic
va agafar un paperàs
també eh
i que no el va agafar
que jo no recordo
no el va agafar
sí sí
no el va agafar
no el va agafar
té raó
clar
o sigui
no sé si
no recordo
si va
si va pujar allà
i va dir que no l'agafava
o es va excusar
d'alguna manera
però no va recollir
l'Òscar aquest
perquè deia que no
a bones hores
a bones hores
sí
és que em sembla
que n'hi va anar
jo diria que n'hi va anar
n'hi va anar
llavors em sembla
que el que va recollir
va dir l'hi donaré
però no sé què
potser el millor
seria qüestió de mirar-ho bé
fa anys
en una hemeroteca
perquè estava marallat
era un paio molt coherent
eh també
sí
el Paul Newman
un paio molt coherent
amb les seves maneres de pensar
podria estar en cor o no
però un tio que
això hi tira endavant
a mi em va agradar
moltes pel·lícules d'ell
sobretot la gata
i tant
oi sí
la gata solta
la gata de cinc
allò és brutal
va sorprendre a mi
aquesta pel·lícula
jo no hi havia pensat mai
en aquelles coses
tan potentes
sí
i molt moderna
per l'època
et va quedar
com
ostres
què és això
això ha passat
amb el cinema clàssic
que ha destuat en pel·lícules
que dius
ostres quina modernitat
de cop i volta
als anys 50-60
no sé què
a vegades
que continuen sent moderna
sí sí
però hi ha pel·lícules
mira jo per mi
una de les pel·lícules
més modernes
que vam parlar
i que és més antiga
que el
de John 6
que el Fil Negre
és
la passió de Jonah Dark
del
Dreyger
1928
tio
i la veus i dius
és que sembla una pel·lícula
d'ara
d'ara
avantguardista
tio
aquesta sempre en recordo
que la vaig veure
quina meravella
a la filmoteca
amb piano
oh
això ja és per tothom
la musiqueta
que era
tin tin tin
tin tin
tin tin tin
si és veritat
si senyor
la tinc picada
jo l'he vista
però no
jo la vaig veure
com és deia
aquell cinema
que estava a prop
del Carrer Aragó
que només feien clàssics
que van fundar
només per
el Capsa
no
el Meliés
el Meliés
el Meliés
encara existeix
no ho sé
ja no existeix
no ho sé
jo diria que no
però sí que és veritat
que vam fer
el Passeig de Gràcia
no no no
a prop del Carrer Aragó
aquí vaig veure jo
moltes de Hitchcock
i l'Hombre
la parada dels monstruos
sí també
també
jo heu veure moltes
i tant com aquell cinema
ara està el Fenòmena
ara funciona
no ho sabia
ara està el Fenòmena
bueno tens una mica
sí
no
Fenòmena no fa tants clàssics
de tan antics
és que les antigues
s'han de veure
perquè estàvem
una cosa més espectacular
estàvem pensades
per la pantalla gran
i tu t'es allà
la ventana indiscreta
i flipes
amb la càmera
o el tercer hombre
jo em vaig flipar
el tercer hombre
ho he vist
jo a la tele
moltes vegades
però no amb la potència
però quan la vaig veure ja
dius hòstia
és que està feta pel cinema
el cinema clàssic
aquestes característiques
s'ha de veure
amb pantalla gran
però clar
és complicat
molt bé
doncs Nacho
que encara no has parlat
parlant una mica
de Grupo Salvaje
ja està
cinema clàssic
clar
i què estem parlant
doncs vinga va
som-hi
Sam Peck and Park
Sam Peck and Park
llavors què passa
que fa 50 anys
aquesta pel·lícula
és la pel·lícula de 69
i bon número
bon número
sí
és un any maco
sí
per la gent que va néixer
no sobretot
sí
per la gent que va néixer
aquest any
sobretot
no diguem-nos casos
no
però sí que és veritat
que mirant la llista
de pel·lícules
dius
estàs una mica de fluixet
l'any
perquè sí com l'any passat
us recordeu
l'any 68
que van haver d'haver
3 o 4 pel·lícules
com 2001
home
aquest era el millor any
la sortia del diablo
cincuenteros
va haver-hi
Casnoti
al 69
van haver-hi pocas pel·lícules
i que sí que ser
que las dos més conegudes
són dos pel·lícules del oeste
sí
que són
Dos hombres i un destino
sí
aquesta tal
que parlàvem de Robert Redford
por Newman
i Grupo Salvaje
i després
a partir d'aquí
els següents anys
la cosa no va anar tan més
i després ja va començar
a mitjans dels 70
ja van començar
els pel·lícules aquestes potentes
de bueno
pues Taxi Driver
va aparèixer Scorsese
i tal
llavors comença
el Copola
ja comença a aparèixer
és una altra línia
és una altra línia
però que
passen uns anys
allà
just al principi
del 79
71
72
no sé quines pel·lícules
no hi ha pel·lícules allò
molta pel·lícula bèl·lica
d'aquelles
i també molt western
serien
serien de mirar bé
exactament
ara pensen
ara pensant
ara pensam en una pel·lícula
western
que a més
els professionals
però és un pel·lícules
més antigas
de l'any 66
i va haver-hi
bueno
aquí va haver-hi
una mica de bèl·lica
sí
està molt bé
i què tal això
que posa al màxim
Sam Peckinpach
a mi és una pel·lícula
m'agrada molt
és una pel·lícula molt poètica
és una
jo crec que
de les millors pel·lícules
de l'oeste
Sam Peckinpach
que va inaugurar
el gènere aquest
tan
bueno
parlat d'ell
que és el western
que és el muscular
diguem-ne
amb slow motion
sí
i a més a més
el dos hombres
i un destino
també és una mica
western
que és muscular
jo crec que
és una reflexió
o sigui
els Estats Units
diguem-ne
han perdut la innocència
ja no és
el vaquero
de les llanures
allò
dels anys 50
han guanyat la guerra mundial
i tal
i són els reis
ara s'estan matxacant
a Vietnam
i això es nota
la societat està molt dividida
pel tema de Vietnam
diguem-ne
que se les ha caigut
la innocència
és un estat de xoc
llavors què passa
que apareixen aquestes pel·lícules
una mica més fosques
de l'oeste
vull dir que
els vaqueros
ja no són aquells
que estan plans
del bo
i el dolent
i la noia
i tal i qual
sinó que són
bueno
personatges amb molta
torturats
amb molta càrrega psicològica
aquesta pel·lícula
és una pel·lícula
nostàlgica
d'uns personatges
que ja estan fora del seu temps
perquè estem parlant
de bandidos
ja en el 1900
o sigui
no sé és bastant
perquè els soldats
ja
jo diria que s'en 1916
o una cosa així
els soldats
perquè a més
s'enfrenten els soldats
ja van vestits
amb el uniforme
aquest caki
de la primera grana mundial
els soldats de Persing
que estàvem ja preparant
per la guerra
i tal
hi ha cotxes
o sigui ja comencen a haver-hi cotxes
ja el bandido
el general
és com els últims
els últims samurais
els últims samurais
aquests tios continuen
a més a més són ja
una mica grans
tots els actors també
perquè hi ha un holding
que tenia una edat
Ernest Bornant
i tal
i és un grup que es resisteix
i a més a més
volen donar l'últim cop
diguem-ne
ja per acabar amb això
doncs amb aquesta èpica
de gent que està allà
són companys
companys de professió
companys a la vida
ells s'estan acostant
a la seva final
diguem-ne
doncs
hi ha com una espècie
d'idea
que els tios
d'alguna manera
moriran
fent això
i que moriran
en això
que van a fer ara
diguem-ne
hi ha diferents
avisos
no però vull dir
que al principi
es veu la primera escena
que es veu
un escorpí
que el cremen
allà
llavors
ja no sé
que estan jugant
allà
i un escorpí
i de cop i volta
l'estan cremant
allà
i quan està allà
mig morint-se
venen un munt
de formigues
que les acaben matant
i és una mica
com una reflexió
de dir
mira aquesta gent
que són uns idealistes
uns bandits romàntics
diguem-ne
doncs estan superats
per les formigues
per la massa
per la cultura de les masses
per el capitalisme industrial
per 300.000 coses
i aquests tios
només poden que
per fer
diguem-ne
i al final
és el que passa
perquè al final
de la pel·lícula
els tios s'enfronten
allà
quan tu tens exèrcit
de mexicans
allà
amb unes metralladores
i moren allà
i maten
no sé quanta gent
però al final moren
diguem-ne
d'una manera poètica
sacrificant-se
perquè no
heroica
heroica
sí però
heroica però fosca
diguem-ne
és com el que va fer
el John Ford
amb el Liberty Valence
també al final
sí
una mica així
però bueno
el vaquer heroic
doncs deixa pas
voluntàriament
en aquest cas
aquí no el maten
doncs a la societat
moderna
llavors
ells d'alguna manera
són dolents
perquè són gent
de crueltat
és una película
bastant violenta
l'ultra violència
aquesta de Sam Peck
impacta
la slow motion
que avui dia
es quedaria curta
es quedaria curta
però en aquell moment
però amb una poètica
i un bon director
un tio que no va
en aquell moment
llavors
la gent a la que s'estan
enfrontant
són pitjors que ells
clarament
perquè és el govern
és el ferrocarril
són gent
absolutament corrupta
i a més a més
la gent que
està
el
com ho sé
aquest Robert Ryan
que és l'altre
que és el que ha estat
amb ells
llavors ha posat
el servei del ferrocarril
hi ha un munt de gent
que estan
anant amb ell
a buscar
aquesta banda
i tal i qual
i són
el pitjor
són a l'imanya
són gent allà
que després
quan es carreguen
els tios allà
es baranyen ahir
per agafar els anells
i per agafar
totes les joies
que tenen
i li tallen un dit
amunt
per quedar-se
són absolutament
carronya
i al final
es maten també
tal i qual
aquests
diguem
que és una imatge
poètica
aquesta gent
té més virtut
i fins i tot
alguna reflexió
filosòfica
amb aquelles frases
que diuen
però com
com ha podido
aquest tio
que es està perseguint
que era el seu
diuen
aquest és un traidor
com ha podido
fer-nos
això
diuen
diuen
su palabra
al ferrocarril
diuen
que tiene que ver
i dice
importa
que se dé
la palabra
i dice
no
importa
a quién
se dé
la palabra
i al final
la cosa
acaba malament
però una pel·lícula
poètica
amb escenes
allò
càmera lenta
i escenes
del poble
allà
dels mexicans
allò
primeres
càmeres
molt intimistes
i sí
és curiós
digues
és curiós
perquè això
també reflexa
una mica
el cine bèlic
de l'època
el desafiament
de les àligues
l'any següent
van fer
Patton
que és la pel·lícula
de l'any 70
que també és una pel·lícula
és bèlica
però no
té un ton íntimo
no fa massa
la vaig veure
amb uns fallos
tècnics brutals
però brutals
però bueno
volia dir
que
el nostre
d'aquest realitzador
que acabes
d'esmentar
Sant Peck Impact
Sant Peck Impact
hi havia Artur Pen
també
Artur Pen
sí
que no va ser
tan reconegut
com a bo
però que també
va fer coses
però interessants
va fer coses bones
aquest tio
no recordo ara
però
és que
té moltes conegudes
és un referent
també
del western
dels anys 50-60
potser
més que pels 60
és Artur Pen
jo no he vist
cap pel·lícula
que hagi retratat
tan bé
allò del general
Custer
i llavors
ell era
presenta que
ell és un
dels supervivents
d'aquella situació
i els explica
i tal
amb un novel
amb un
que escriu
va fer Little Big Man
que és del Pequeño Gran Hombre
que és del 70
també
veus
Soldado Azul
també és a l'època
oi que sí
una casaia
Soldado Azul
va fer Bonnie and Clyde
també aquest home
la Bonnie and Clyde
de Warren Beat
uf quina mandra
Bonnie and Clyde
a mi
gens ni a mi
que em va agradar
aquesta pel·lícula
de Gigantes
el Zurdo
que és aquest del
del Pile Niño
sí sí sí
també és un referent
ara que acabes
desmentava
i el Niño
ahir vaig veure
una pel·lícula
que parla d'ell
però que explica
la seva vida
i que no el va matar
a l'altre
vull dir
el inspector aquell
sí
llavors
em vaig quedar
una mica
no estava gaire
ben fotut allò
vull dir
el seu amigo
no està gaire ben documentat
vull dir
agafarem aquest fil
i estirem
tant com puguem
i ell va explicant
i tal
però no
no me'n recordo
ni com se deia
ja que estem
per cert
parlant una mica
de clàssics
parlant una mica
d'escaramuix
Jaume
perquè ja passem
a pel·lícules una mica
així més posteriors
perquè veiem
a Green Book
i tal
però
anys 50 total
sí sí sí
a mi
a mi el que m'agrada
m'agrada més
d'Espadachins
és el prisioner
de Senda
també és de l'estil
també
és de l'estil
però aquella
que siguin germans
i que un
atrapi en l'altre
permet-me fer una introducció
sí
previ a aquestes pel·lícules
es va fer aquella
de
els tres mosqueters
sí
del
George Sidney
del George Sidney
que sortia
que també era
sortia el d'això
el
el Gene Kelly
el Gene Kelly
sí
que ja era un
i el Balló
i el francès aquest
el Depardieu també
sí
i no sé qui més
hi ha uns tres mosqueters
no el Depardieu no
home no
hi ha uns tres
no el Depardieu no
devia ser més
era una altra versió
hi ha uns tres mosqueters
de l'any 1903
que et pixes a riure
aquesta és del 40 i poc
del 48
jo que estic veient aquest cinema
de les primers anys 10
jo m'ho estic passant
el Gene Kelly
però està molt bé aquesta
i aquestes que dius tu
també sortia el Mel Ferrer
sí
amb això
amb aquestes
Caramuix
surt
no
no te'l creus
és molt repinat
va d'allò
sí
sí
sí
sí
l'Estabar Grans
encara
encara trobo
que d'allò
ara les dues noies
la Donald Parker
i l'altra
la
la
la
Janet Lake
la Janet Lake
sí
que les dues
són
uf
s'ho porten tot
eh
en la pel·lícula
clar clar clar
és que estem parlant
de
granses
sobretot
m'agrada molt
en el cinema
les mirades
i aquest parell
és que
sempre van
amb aquella
aquella habilitat
per veure com
l'Eleanor Parker
l'Eleanor Parker
és la de
Marabunta
la Marabunta
no
aquella és una altra
oi la Marabunta
jo li tinc sempre una
famosa escena del piano
potser perquè en el fons
soc un masculista
jo diria que no és l'Eleanor Parker
ara t'ho diré
i tal
però no diria
no diria
hòstia d'aquestes pel·lícules
que parleu ja
per tancar
la de
l'alcool i la fletxa
sí
també
mítica
el trapecista
també la passaven
també la passaven
un dia
o trapeci
també
estava molt bé
estava molt bé
hi ha una que jo
intento localitzar
i no hi ha manera de trobar
quina és?
és el major espectàculo
del món
jo la vaig veure aquesta
no la trobo
jo per algun lloc
l'he pogut veure
no la trobo
em va frapar
quan la vaig veure aquesta
sí
estava molt bé
amb el Toni Curtis
era?
el Charlton Heston
Toni Curtis
el James Stewart
que va de pallasso
sempre pintat
amb la cara blanca
no diguis res més
si no ho descobreixo
tenia vostè raó
que és la
l'Eleanor Parker
l'Eleanor Parker
molt bé
i un paparàs
aquella pel·lícula
allò és genial
el posa
el posa a puest
un vell
però ràpid
sí
no, no
el posa
no, és que sí
això o et queda sol
sí
vols un piano tocat
i un piano tocat
sona millor
sàpiga
quina gràcia
que la frase
la única condición
que puse
és que tot
el que baixara
por este río
fuera nuevo
és la frase
ahí la tía
se queda
convidiendo
i dos bestiesos
bueno, doncs
cambiem dels anys 50-60
a Mocedades
per reclamar
aquesta cançó
de la zona
és
¿Quién te cantarà?
a Amico
díganse
ja anem por ahí
ja anem a aquesta línia
és una cançó
que jo no me he recordat
de Mocedades
jo soy un poco Mocedades
digo Mantic
però em mola Mocedades
no, a mi sí
en aquel moment
aquesta cosa una mica així
més pol
sí, sí
són els mateixos
són de la mateixa família
una cinció
de mamas
amb de papas
espanyols
exacte
exacte
bueno, crida l'atenció
perquè clar
evidentment
aquesta cançó
aquí al mig
de la pel·lícula
del senyor Carles Vermut
clar, és una sorpresa
perquè dius
ja sabem com és
el senyor Carles Vermut
no?
a veure Màgic
Alguel
ens fem una idea
que és una cosa
un tio molt especial
molt peculiar
molt a càmera de fora
molt concreta
no és un tio
que sigui massa clar
explicant les històries
al contrari
deixa coses una mica
turbulentes
i en el cas de
Quente Cantará
tenim la Natja Nimri
tenim la Carmelías
i no me recordo
de la que li fa
bueno
hi ha una noia
que es diu Violeta
però no me'n recordo ara
estrella no sé què
que no és que era coneguda
i jo vaig tenir la sensació
d'estar veient
una pel·lícula
del Modóvar
però més estilitzada
és a dir
aquesta sensació
que ja vaig tenir
lleugerament
amb Màgic
Alguel
no tan loca
no tan loca
la part loca no
però no crec
si hi ha uns moments
que dius
aquí hi ha unes cosetes
que jo m'esperava
una cosa encara
molt més potent
molt més sencesa
vull dir
molt més allò
i bueno
la història és bastant
senzilla
des del que cap
vull dir
igual que Màgic
Alguel
et deixa coses
lleugerament
subtils
aquí
t'ho deixa
bastant clar
tot
i això és potser
el que no em va agradar del tot
simplement és
Natxan Imri
aquesta criatura
que fa de cantant
és a dir
que ella és cantant
també
i actriu
lògicament
que juntament amb Carlos Gin
havíem fet
anar xegint
aquesta història
i tal
sí
no estava malament
una cosa així
una mica més alternativa
una mica
en rotllo
independent
però amb tocs
dens i tal
i la veritat
és que he estat buscant
i no l'he trobat
hi ha un parell de cançons
que estan fetes
per Alberto Iglesias
la banda sonada
d'Alberto Iglesias
que doni i do
que estem parlant de nivell
que estan molt bé
les cançons
això sí
m'agrada molt
que té una cosa així
com molt peculiar
una mica alternativa
és una senyora
que és una gran cantant
espanyola
que es diu
Lila Cassen
que ja el nom
a mi ja em recorda
Almodóvar
no sé
a més l'estètica
que té
quan veus
cada seva
a mi em recorda
els Ablazos Rotos
aquelles pel·lícules
que tenen aquella estètica
tan malmodóvar
dels últims anys
Keats
no no
Keats no
al contrari
més Aixuta
més de l'Almodóvar
més de l'època final
no de l'època
de Pepi Lucibov
i aquestes coses
no això no
llavors què és el que passa
insisteixo
aquesta dona
ha tingut un problema
passa almeny un número 1
això
vull dir que
té amnèsia
i a partir d'aquí
no recorda qui és
i apareix una persona
que li recorda
qui és
a nivell
de cantant
i llavors aquí
entrem una mica
del que seria
el món de l'estrellat
el món dels karaoke
i tal
aquesta cosa una miqueta
més baixa
que dius
ui
baixa em refereixo
dins del que seria
el nivell que sempre
aquest home ens ha presentat
en altres pel·lícules
però amb Soda Màgica
el que estava
en una altra línia
passa això
i a partir d'aquí
s'intenta que aquesta persona
recordi les coses
i que entri en una altra línia
Carmelies
fa d'amiga
i de manager
i també està per allà al mig
però a la vegada
aquesta noia té
una relació a casa seva
la noia que ajuda
la natxa Nimri
que ajudarà
per una sèrie de qüestions
que és la Natàlia de Molina
que fa un paper
de
què passa
la nena poligonera
diu que jo
no m'esperaria mai
de la Natàlia de Molina
tio
és una tia que no sé
però fa un paper
i et diré
que és molt més salvatge
tot el que passa
dins d'aquest microcosmos
d'aquella casa
on viu
la violeta
que és
la que li fa
que ho fa perfecta
aquesta criatura
i la Natàlia de Molina
que no pas
el que passa
la natxa Nimri
en teoria
m'interessa més
l'altre que no pas
allò
quin problema
que la pel·lícula
la càmera és molt elegant
el moviment és magnífic
l'estètica és brutal
però
tot és massa evident
i llavors
a mi
jo volia un Carles Vermut
que no fos evident
és com Jaime Rosales
amb la càmera vaga
és el que dic
si a mi em canvies
a Jaime Rosales
i me'n fots
travelings
i em fots
un element dinàmic
no m'agradarà
Jaime Rosales
que parlàvem l'altre dia
de
ui
que parlàvem
com es deia
aquella pel·lícula
de Jaime Rosales
la que vam veure últimament
bueno
ja me'n recordaré
per tant
és aquesta la idea
per tant
una pel·lícula
que està bé
van dessonar bé
assètica bé
però
el que dèiem
que li faltava
una miqueta de punx
a la pel·lícula
doncs li falta punx
i això estic d'acord
amb les crítiques
que hi havia
encara que bueno
que la deixen bastant bé
alguns
però bueno
està bé
però visible
correcta
acceptable
sí
que no és una pèrdua de temps
i comentaré res
en tres minutets
i així parlarem del fil invisible
i alguna cosa més
que voleu parlar
una que es diu
La noche de 12 años
d'un tal
Álvaro Beckner
que és un senyor
que és
que és
que és
uruguai
uruguaià
uruguaià
uruguaià
uruguaià
i llavors
està interpretada
per tres senyors
l'Antonio de la Torre
un crac
el xino d'Arin
que no sé si és el fill
és el fill
imaginava
perquè per l'aspecte
diu si és el fill
o un familiar directe
no ho tenia controlat
i un tal
Alfonso Tort
que no sé exactament
aquest noi
d'on surt
aquest home
vull dir d'on surt
perquè em sona molt
d'haver vist alguna pel·lícula
i jo diria que és d'allà
és de per allà
perquè potser fa molt bé
també l'accent
ara tindria que trobar-lo
any 1973
aquesta dictadura
que va durar
12 anys
però no uns
sinó diferents
el Pacheco
uruguaià
ja em perdo tu
la d'Argentina i Xile encara
però la d'Uruguai
vaig mirar-ho
perquè no coneixo aquest món
i llavors hi havia un tal Pacheco
un tal borró no sé què
i un altre
és a dir tres
que van empalmar
vull dir
que es posaven un darrere l'altre
per intentar que fos això
aquests són uns revolucionaris
los topamaros
això sí que sonarà
i llavors
són lògicament d'esquerra
són comunistes
o que seria
la línia més esquerra
lògicament
la dictadura
no accepta aquests senyors
i agafen
a 9 o 10
en una sèrie de situacions
i tal
i a partir d'aquests 9 o 10
hi ha tres
que se'ls emporten
i hi ha uns controls
la FIEG
el que crec que és una dictadura
hi ha uns controls
de la Creu Roja
i per tant
aquesta gent
no els poden matar
i què és el que fa
la dictadura?
doncs el que va fer aquí
ja feia altres llocs
no et matarem
no els matarem
perquè tampoc teniu
delictes de sang
ni res per poder fer-ho
però us parlem
clar
putejarem fins a l'infinit
i van estar
12 anys
12
que es diu molt ràpid
per això es diu
la nit de 12 anys
passant pels pitjors espais
que us podeu imaginar
és a dir
no és que anéssim per presons
és que anaven
els fotien
en un espai abandonat
és a dir
en una mena com de celes
tipus
no sé
imagineu-vos
el castell de Montju
abandonat
un espai
on regalim
aigua
amb rates
amb esmorres
que es diu abans
però una quantitat
de coses
és a dir
hi ha un moment
que és brutal
que a mi em sembla
que és el més salvatge
de tot
que és que
arriba un moment
que no tenen res
que porten 5 anys
sense llegir un llibre
sense res
vull dir
no tenen res
no tenen ni lavabo
és a dir
no tenen ni per dormir
no tenen un llit
és a dir
és que és el mínim possible
que et puguis imaginar
es comuniquen
donant-se copets
a les parets
i tal
creen un llenguatge
perquè és una única
de comunicar-se amb dos
uns a l'Antoni de Torre
i aquest embogeix
pobret meu
aquest ja
ja arriba un moment
que diu
que li han posat
un micròfon
dins de l'oïda
que li està dient
el que ha de fer
constantment
i que li treguin
i tal
perquè clar
el que té
és que pobre home
és que és una autèntica
no sé com dir-ho
és un deliri
absolutament
el que estan patint
però aquest sobretot
i a partir d'aquí
sí, sí
absoluta
però arriba un moment
que de cop i volta
estan entrant
en aquell espai de merda
parlant clar
i li entren de cop i volta
menjar, cadires
llibres
no sé què
ostres, no?
i diuen
què ha passat
que imagina't
una al·lucinació
és total, no?
clar
llavors tot ho toquen
els llibres
els oloren
no?
vull dir
el bolígraf
és meravellós
vull dir
com fa això
vull dir
m'ho fa de conya
aquest director
és boníssim això
és salvatge
és cru a la pel·lícula
vull dir
en el moment que els deixen
perquè quan surten fora
no els deixen veure el dia
els hi tapen
la cara
amb un sac
vull dir
és que és brutal
vull dir
és que no es deixen
res
allò que nosaltres fem habitualment
vull dir
un moment que surten una nit
quan ja comença a haver un aperturisme
però aperturisme de la política
sinó perquè dins
hi ha per exemple
un tio
un sergent
que li diu
a canvi de que em facis cartes
per la meva dona
per la meva parella
per enamorar-la
et donaré condicions
i una de les és que
sortir a fora
a veure la nit
i els estels
clar
és que dius
quina pena més gran
com pot ser l'ésser humà
tan desgraciat
doncs amb això
que deia dels llibres
i ara ja passarem
perquè no
no vull explicar més coses
clar
és perquè resulta
que la Creu Roja
està fent un control
i llavors
van amb el tio
al darrere
amb el militar
i clar
diu
què?
et tracten bé
i l'altre ha de dir que sí
perquè si no
ja sabem el que li toca
i llavors l'altre diu
sí
vale
ja pot dir-se
això és militar
com sap el que estan fent
i tal
llavors
quan se'n van
i llavors
quan passa aquesta revisió
li treuen tot
una altra vegada
és el que diem
és una qüestió
darrere
de dos o tres dies
que estan
i llavors
però això
llavors el porten
en un lloc
encara pitjor
és a dir
és absolutament
angoixós
angoixós
i així 12 anys
tio
i és el PP Mújica
el José Mújica
el president
de l'Uruguay
i els altres dos nois
van ser
ministres
de
de defensa
a l'Antoni de la Torre
Antoni de la Torre
sí
és que
ho borda
vull dir
fa perfecte
és el que
el que té més
els altres
suporten més la pressió
és a dir
tenen una comunicació
entre ells
en canvi l'altre
ha arribat un moment
que pap
al seu cap
ha fet clac
trenca
i llavors
a partir d'aquí
és terrible
li porta a la seva mare
una bacineta
per cagar
i al final
com ja ha hagut
una millora
els últims anys
llavors té un lavabo
al final
els últims anys
llavors
aquella bacineta
el que fa és
plantar una flor
i surt
amb la flor
dius
quina pena més gran
quina pena infinita
vull dir
com ho diu
no no t'ho juro
jo a més
i al final
plorant com una mala cosa
clar
és que home
ja et pots imaginar al final
perquè surten
però hòstia tio
és que el que han passat
a aquestes criatures
molt ben feta
molt bèstia
David
què hem de parlar
en el Green Book
tio perdona
si m'heu sento al Fiel
o que no hem parlat
de Green Book
i del Fil Invisible
perdona
parlem del Fil Invisible
aquest ho vulguis
si no parlem
setmana que ve
del Green Book
perdona
i això ho parlem
de les dues
Fil Invisible
que és el Paul Thomas Anderson
i vaig quedar
frapat
frapat
perquè ens parla
d'un món
primer començà
d'un món
que jo crec
que avui dia
no existeix
que és aquesta moda
que va durar
fins als anys
cinquanta
seixanta
i que després
ja la cosa
es va revolucionar
tot
van entrar
sembla que
una altra manera
de fer moda
els texans
per dir
no
era una altra manera
hi ha el
pret-a-porter
i coses
això era
alta costura
el que ens presenta aquí
és
un modisto
d'alta costura
britànica
que no està
arraigat a París
era un altre món
era un món
molt més tancat
la costura
francesa
estava més oberta
al món
i crec que la britànica
era més
més tancada
era un mercat
més interior
més interior
però
no per això
era
amb menys prestigi
ni molt menys
aquí ens presenta
un individu
no sé com es diu el nom
però sí que em va quedar
el cognom
que era
Butch
Butchoc
que si m'apures
vol dir
polla de manera
de manera
jo em vaig pensar
a traducció
sí
sí
vaig pensar
bueno
bueno
bueno
vale
doncs vale
és un entorn
absolutament
malaltís
sí
malaltís
totalment
una relació
molt curiosa
amb la seva germana
sí
la paraula
molt simbiòtica
seria aquesta
sí
molt simbiòtica
uns necessiten l'altre
es retroalimenten
fins que hi ha qui
diguem-ho així
la germana
i ara m'avanço
un salto un tros
fins que la germana
pren consciència
de la situació
crec jo
i aposta
aposta
per
per trencar
la rutina
que té ell
establerta
i
i
i dir
no
ell i ella
no no
ella
la germana
diu
això és el que ara
t'ha de convenir
no el que fins ara
estaves fent
a partir d'ara
has de tirar
per aquesta senda
i ell
submís
però alhora
conforma
també
ho accepta
val
però
i això
rege
és la trama
finíssima
que no hi ha
aquí no hi ha
no hi ha cap
complexitat
però és que
tot
tot
hi ha un ritual
és
és un individu
de rituals
i rituals
intocables
i rituals
que
que la seva germana
els preserva
que ningú el molesti
és
atenció
allò que diuen
atenció
genio pensando
és allò
és ell
arriba
té tot un ritual
de neteja
de pentinar-se
de vestir-se
d'esmorzar
mentre esmorza
fa una tasca
ningú
si algú
l'interroma
aquella tasca
el dia
ja està perdut
el tema
de l'esmorzar
quan apareix
la tercera persona
que entra
en aquesta vida
és brutal
com la tercera persona
que arriba
a aquesta vida
mica en mica
se sap adaptar
tot i després
també per la seva banda
trencar
aquells esquemes
esbarlar-ho tot
estem escoltant
el fil invisible
és la banda sonora
esbarlar-ho tot
Jerry Greenwood
sí, sí, sí
esbarlar-ho tot
aquella noia
és la més espàvida
de tot
ajuntament amb la germana
jo crec que
al final del film
hi ha un pacte
no xerrat
no xerrat
una comunicació
no verbal
entre les dues dones
del seu món
i entre les dues
en lloc d'haver
el que era un duo
s'estableix en un trio
se coneixen les dues
el poder que tenen
sí
i llavors el van portant
perquè clar
la germana sap
que la seva ascendència
sobre ell
no serà eterna
llavors
una mica en mica
diguem
perquè tot això aguanti
haig de cedir una mica
una mica com el gato pardo
el que passa és que
al final em vaig quedar
frapat
amb aquella relació
literalment tòxica
tòxica
tòxica
malaltíssim
en tot el sentit
tòxica
amb les famoses
truites de bolets
Déu-me
en què
allò és com una mica
un catalitzador
per tornar a establir
la relació
quan la cosa
trontolla
tranquil
truita de bolets
el canto
i tornes
a ser meu
tornes a ser meu
és recorrent
sí, sí, sí, sí
veig quedar
dic
no pot ser
primer pensava
dic
hòstia, què fa
aquesta individua
no, no, no
què carai
no se'l vol carregar
ho té molt ben pensat
i ara
em malaltiràs
i necessitaràs
i tornaràs al cau
tornaràs a l'úter matern
i tornaràs a ser meu
sí, sí, sí
quan et desvaries
zasca
ai, te pillo
ostres, vaig quedar
dic
uah, això sí que ja m'ha desmuntat tot
però això és molt molt
Paul Thomas Anderson
que te la fot
que s'hi diu tranquil·lament
dius
oi, que bonita pel·lícula
què és això
de cop i volta
bum
et fot aquesta cosa
que et quedes com trasposat
això és molt bo
molt bo
fantàstic
la resta és molt previsible
ell és un ego
que no li capa la pell
està clar
però és com els grans artistes
o els grans actors
a la vegada que tenen un ego
molt potent
a la vegada són un sac
d'inseguretats brutal
o sigui
trontolla
si ho hem de fer
tot d'aquella manera
sí, sí, trontolla
perquè si no allò
es desmorona
això seria com un trastorn
això, obsessió compulsiva
m'equivoco
o massa obsessió
però és que sempre fa el mateix
que de tant en quant
pot arribar
segurament
jo no ho sé
jo pregunto
perquè és tan perfecta
amb allò
evidentment no arriba
a l'extrema
aquella pel·lícula
del Jack Nicholson
que no pot ni trapejar
les ratlles de la cera
impossible
evidentment
allò és molt exagerat
hi ha gent així
però hi ha un punt
hi ha un puntet
d'aquesta persona
clar, dir-te
perquè has fet un soroll
de la torrada
ja m'has arruïnat el dia
això has de saber
reconduir
molt bé
ens queden 30 segons
però aquest és un convenciment
que té molta gent
tant per una part
és hora ja
sí
ens queden 30 segons
que acabes de acabar
no, no
ja ho explicarem un altre dia
perquè això segueix
gran film
jo us recomano
tot i ser de l'any passat
absolutament
però val la pena
absolutament
el millor de l'any passat
doncs acabem amb
The Phantom
Phantom Freed
és com es deia en anglès
Fins la setmana que ve
adéu-siau
adéu-siau
ara escoltes
ràdio d'esfern
sintonitzes
ràdio d'esfern
la ràdio de Sant Lluís
durant la red
puntu-siau
Fins la setmana que veu-siau