logo

Babilònia

Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats. Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.

Transcribed podcasts: 269
Time transcribed: 11d 16h 46m 6s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

costa
molt bé, doncs
comencem un dijous més
aquí a la Pilònia
i bé, doncs com sempre tenim problemes tècnics
a vegades, no? Jo ara estic amb una mena de festa
de sorolls per aquí, però bé, tot passa
com passa. No, és una qüestió de problemes
tècnics. No? És el tècnic?
Potser, Jaume?
Bueno, jo no diré
tant. Doncs jo ara marxaré, us deixo
aquí. No, cap problema.
Ara sembla que s'ha solucionat, és que sentien com
sorolls, els sorolls
de la ràdio i ara sembla que finalment...
Fantasma de ràdio. Exacte, està controlat. Molt bé.
Doncs estem aquí un dijous més, com
dèiem, a la companyia de la Rosa Alcalá.
Hola, bona tarda. Molt bé, que havia treballat
més hores que un rellotge. Ai, ai, aquí
una passada, ja. Rendint, rendint.
A tope. I el Jaume, que està d'estat jubilat.
És broma, no?
Com estem, Jaume Vidal?
Doncs bé, bé, bé. Mira, escolta,
jo m'he llevat a les set del matí.
Bueno, fantàstic, però has treballat molt, eh?
Encara que... Vull dir, ja faig broma,
però també penges molt. I he escoltat
moltes coses. Clar que sí.
Això està bé, això està bé.
Això és molt bé, s'ha d'escoltar, s'ha d'escoltar.
Ara he escoltat la Susana Díaz?
Aquesta ja s'ha quedat molt bé, ja.
Aquesta, ahir va ser un festival, jo, mare meva.
Dona-hi-do. Nacho Alonso,
com estem?
Jo he treballat 8 hores justes,
amb un més fugat d'allà.
Molt bé, molt bé.
Perquè si no m'enganxarien per una altra cosa,
i mira, 8 hores.
Ben fet, ben fet.
I que a més ajudeu-me, no?
I que a més ajudeu-me, no?
Sí, sí, allò, pam, pam.
Molt bé, i el que us parla de Xesco Ramos,
doncs que està aquí, darrere de la peixera,
castigat com sempre, no tinc contacte humà.
Exacte.
Només visual.
Toco el vidre, no?,
per intentar apropar-me a vosaltres.
Nosaltres en mirem de quan en quan.
Fereix una mirada com,
mira, mira, no és...
No, de complicitat, no intentem involucrar-lo, no?
Sí, exacte.
Sembla simpàtic.
Mira, mira, mira, mira com es mou, mira com es mou.
Fac buf, buf, buf, buf, com un peixet allà fa buf, buf, buf.
Exacte.
A tant en quan em posen una mica de menjar i una mica d'aigua.
Sí.
Com a bossets, m'estimen.
Jo estic content.
Bueno, però bé, molt bé.
Et tortarem una neguet de goma, si vols, també.
Sí, sisplau, sisplau.
No, o un hueso anti-sarro, directament d'aquest, no?
Molt bé, doncs avui parlarem, com sempre, de moltes coses
en l'àmbit de les arts.
Parlarem de l'exposició que tenim aquí a Can Ginastà, justament,
doncs del Miquel Planes i Dibuixant Línies,
que hem dit que és una miqueta així minimalista.
Sí.
Parlem de teatre...
Una miqueta.
Sí, no, una mica, bastant.
Parlem de teatre impro-show, eh?
Que és una cosa que jo no coneixia gaire,
però que l'ho he explicat el Nacho, l'ho explicarà molt bé.
L'ho explicarà perfectament.
Perfectament.
La Rosa va estar al requiem...
No, perdó, l'auditori.
Escolterà el requiem de Verdi, també, doni-do.
Doni-do.
Molt de paciència, no?
Moltes ganes.
Sí, però molt maco, espectacular.
Fantàstic.
I aquí al presento es parlarà de la història del cinema, directament.
Començaré per l'any 1895 i acabaré el 2015,
que és quan acaba el llibre.
Imaginem-vos que el tenim per quatre dies.
Nosaltres ja pleguem, no?
El deixem ja directament, que vaig explicant.
Sí, fem torns.
Un va a sopar, te torna...
Ah, això m'agrada ja, que sí.
L'ha fet, tacatà, tacatà, tacatà.
El 2015, no?
Ah, sí.
L'han actualitzat.
Ho explicarem, ho explicarem, això.
I ja, bueno, no gaire, no gaire, ja farem el comentari.
Com a tal, és de Roman Govern, evidentment, és el gran clàssic, no?
I el gran llibre de capçalera de molts dels cinèfils
i també dels universitaris.
No se l'he dit mai, eh?
Que és un llibre de referència.
Cinema, doncs, novetats, Bajo el Sol,
un clàssicot també molt recent,
La gran belleza, que és una gran meravella de pel·lícula.
Té tres anys, però és un clàssic.
Exacte.
Un altre que també ho serà de clàssic, La doncella,
que ens comentarà també la Rosa.
I la que no, no sé, ja parlarem de Tony Erdman
i de Les Fúries, si tenim temps, no?
Acabarem de parlar d'aquestes dues pel·lícules,
que també estan, bueno, una d'estrena
i l'altra no tant, però és el que hi ha.
I avui, pel mig, intentarem posar
una cançó d'un senyor que es diu Chris Cornell.
Li diré, qui és aquest senyor?
D'un senyor que es va suïcidar fa una setmana aproximadament.
Ah, sí.
Ah, sí, jo sí que és aquí.
Que és de l'any que va néixer el 64,
que només té 52 anys.
De cantant de Soundgarden.
Exacte, no?
Cantant de Soundgarden.
I posarem, bueno, la cançoneta més famosa,
Black Hole Zone, no?
Black Hole Zone, home.
I és una cançoneta molt maca.
La posarem quan matem les canyeres, grunts,
i explicar una miqueta, res, molt per sobre
qui és aquest home, encara que sigui 5 cèntims,
i posarem la cançoneta, si tenim temps.
Però ara el que farem serà començar a parlar d'art.
Aquí a Can Ginestà tenim el celler,
Miquel Planes, dibuixant línies.
Sí, bueno, com cada mes, no?
Que hi ha una exposició, doncs, bueno, procuro anar-hi.
I avui, doncs, que he arribat una mica aviat,
doncs m'he arribat, vaja.
Bé, la veritat és que et sorprèn, no?
Aquestes obres així minimalistes,
probablement són molt més vàlides
per persones com tu,
que has historiat la història de l'art.
Sí, home.
No, no, sí, sí, sí.
D'aquesta manera li pots posar,
com em deia un amic meu, no fa gaire,
diu, li posem nom nosaltres a les coses.
I llavors hi va haver un altre que em deia,
a veure quin nom li poseu,
perquè si no hi ha manera d'entendre-ho,
malament anem, no?
La veritat és que quan hi he entrat dic,
ja hi som, no?
Saps allò?
I ara no en canxo res, avui, aquí, no?
Però sí, sí, llavors he llegit una estona
dels tres o quatre llibres que hi ha allà,
que he anat a preguntar si n'hi havia algun
que me'l podia quedar o comprar,
i m'han dit que no,
que només hi havia aquells,
molt estrany,
perquè com a mínim
n'hi hauria d'haver la possibilitat de comprar-los.
Com a mínim, algú?
Sí.
Però no, es veu que no,
que només han fet aquests tres o quatre llibres,
doncs una còpia de cada un.
Una unitat i ja està, l'exemplar.
Sí, el que és cert és que he llegit una mica el llibre
i llavors m'he quedat una mica orientat,
si més no nega de cap manera
el minimalisme que tu dius,
i la radicalitat d'una proposta com aquesta,
però ja hi entres una mica més.
De fet, el que he llegit parla
que en el moment que nosaltres tenim
una d'això,
una versió d'un paisatge,
o sigui, que veiem un paisatge,
automàticament és com si el retratéssim.
M'imagino que hi deu ajudar molt
el fet que avui, doncs,
tothom va fent fotografies per tot arreu,
és que és...
Vaja, jo penso que és horrible, eh?
Sí.
Però vaja, vull dir...
I llavors, esclar, vull dir,
del que parla el llibre,
dir, és això, no?
Que nosaltres no gaudim del que és el paisatge,
sinó que ens queda, diríem,
anar a la nostra ment,
o a la nostra capacitat de recepció,
com una imatge, en definitiva,
que no té res a veure
amb el que és un paisatge.
Llavors, a partir d'aquí,
bé, li dono una altra mirada a la qüestió,
no?
I la veritat és que tot el que són els quadres,
doncs,
és una manera molt radical
de plantejar diferents formes
que tenen a veure amb camins, no?
Vull dir, cada quadre, doncs,
és un camí possible
que hi ha que un pot fer
i sense quedar-te amb la fotografia,
doncs, en definitiva,
llavors això, doncs,
tu ho fas teu, no?
Val a dir que moltes vegades
en aquests llibres,
i ho dic perquè és la impressió
que m'he portat,
en aquestes exposicions
és tan o més important
el que s'explica
que la mateixa obra.
Exacte.
I això suposo que deu voler dir
que a vegades les obres...
I ells, i el mateix escrit ho diu,
diu, probablement,
si heu fet ja una mirada,
doncs no us quedareu fora de joc.
Dic, però,
llavors ve l'explicació i tal.
I, evidentment,
llegiu per poc que pugueu
quan hàgiu fet
la primera mirada
a l'exposició,
per poc que pugueu
llegiu
algun d'aquests quatre llibres
que hi ha allà,
perquè us donarà,
jo crec que fins i tot,
la poètica
de la pròpia proposta.
I llavors,
això ja té
un altre volum.
No sé,
no sé res més,
jo no en sé tant.
No, no, no, jo he vist alguna cosa,
per fora no he entrat,
he vist així per sobre.
A veure, jo crec que el que està fent
aquest senyor,
que és el Miquel Planes,
és una combinació
entre el que és el minimalisme,
aquest concepte
que és portar als extrems
el que es diu
l'economia de mitjans,
artística, expressiva,
doncs amb línies,
amb formes,
utilitzant l'escultura,
utilitzant potser la pintura,
i no sé si...
Sí, escultura també ho pareix.
També escultura, no?
Però quan parlaves de la pintura...
Quatre o cinc.
Què parlaves?
D'un espai en blanc
amb una línia pel mig?
És que ben bé pintura
tampoc és això, no.
Què seria?
No.
Més o menys.
Esclar, qualsevol que entrin allà
diu que són aquestes taques, no?
Amb unes ratlles
que tenen una continuïtat
i que les taques,
d'una manera o altra,
queden situades dins
d'aquestes ratlles, no?
I llavors això són camins, esclar.
Sí, sí, sí.
No cal que li donem més voltes.
Però el posar-li,
és a dir,
quan va sortir el minimalisme
als anys 60,
era molt radical.
Simplement et posaven això,
una línia, un quadrat,
una forma,
que això és una cosa
molt típica dels 60.
Amb un llum, eh?
Exacte, una llum,
és a dir, un neon,
i allò era l'obra en si mateix
i no hi havia explicació al respecte.
No, no, no.
El que està fent aquest home
és una cosa molt maca
i és combinar
el que va venir,
no després,
però molt semblant al minimalisme,
que és una cosa
que es diu
art and language,
és a dir,
art i llengua,
i llenguatge,
que era el mateix,
és a dir,
utilitzar en aquest cas
possiblement,
descarat perquè utilitzen
la pròpia tipografia
de la lletra
per crear minimalisme.
Però alguns d'aquests artistes,
que tampoc ara direm
Sol Leuid
i una sèrie de gent
que tampoc són gaire coneguts,
que són molt importants,
vull dir,
amb el que seria
l'àmbit de l'art,
doncs el que feien
era explicar l'obra,
és a dir,
posar un text,
una poètica,
un significat
tipus diccionari,
cosa molt curiosa,
posaven una cadira
i al costat ampliat
amb un text immens,
el que seria
chair,
és a dir,
posava chair
i què volia dir cadira,
segons el diccionari.
Algú tan banal com això,
era desmaterialitzar l'art,
és a dir,
convertir-lo en una cosa
aliena gairebé
el que seria
el concepte
d'artístic,
de bellesa,
era posar una cadira
i posar un text
i a partir d'aquí
què et provocava això?
Per tant,
el minimalisme
d'una cadira
triada a l'atzart
sense cap tipus d'importància
amb un text explicatiu.
Llavors això
va més enllà,
potser utilitza la poètica,
o potser utilitza la prosa
i això és molt maco.
Jo crec que
aquesta combinació
és molt interessant.
No ho sé
en aquests llibres,
com deia.
I no l'he vist,
però ja la veure
i a veure si aprofundeixo
sobre el tema.
Aprofundim una mica més,
perquè esclar,
lògicament,
els coneixements artístics
teus
no tenen
ni molt menys...
però farem una entradeta
a veure,
mira què ha passat avui per davant,
però a vegades el temps
ens agafa.
Teatre.
Doncs teatre.
Un xou.
Vale.
Parlem d'un teatre
que el més important
és que és el tipus de format
que té.
Sí.
Diguem-ne,
no és el teatre
com estem acostumats,
és una obra
con el principio,
nudo,
desenlace,
escrita por un dramaturgo,
no.
Això es basa,
cometes,
perquè ara direm
exactament com va el tema,
en...
O sigui,
la companyia es diu
Planeta Impro
i es basa en amplificació.
Sobre el paper,
cada obra que fan,
i és una cosa que et diuen
quan comença la representació,
és diferent de l'anterior.
Dicen,
vosaltres heu vist avui una obra
i si torneu a venir
el dissabte que ve,
ens veureu una obra
completament diferent,
perquè vosaltres sou els que
ens esteu donant,
diguem-ne,
el guió,
el guió en el cine
o si estuviuen
la obra,
la obra teatral
que nosaltres representem aquí.
I, bueno,
el que fan,
tu quan entres al principi,
dones ja unes urnes,
ja uns papers
i llavors tu escrius
allà alguna cosa,
el que tu vulguis.
Pot ser una xorrada,
pot ser una idea,
pot ser...
Jo vaig escriure
el títol d'un llibre,
jo vaig escriure
La insoportable edat del cert,
dic,
vinga,
aviam què fareu amb això.
I va sortir.
Va sortir i es curiós això.
Primer que vien allà,
la tira de propostes,
no?
Sí, sí.
Tantes com a públic,
com a ciutadans.
Descentes persones,
descentes persones.
Sí, sí.
I...
En quin teatre és?
És en el Teatre Neu.
A Treteneu.
A Treteneu,
al Carreterol,
allà al mig de Gràcia,
a més a més,
hi ha ofertes,
vull dir que
està bastant ben combinat.
Gràcies.
Aquí ha vingut
un fantasma de la ràdio.
Ha passat alguna cosa.
He notat alguna presència,
no?
Ens han deixat aquí
un comandament.
Ara sembla que ja està...
Sí,
aquesta presència
ens ha ajudat.
Una presència molt gran.
Molt gran, molt gran.
Vale.
La proximitat,
que diem abans, veus?
La proximitat, correcte.
Ja ha travessat barreres.
Ja està.
Ja està.
Com a l'àlien,
se m'atreglaria la ràdio.
Doncs, bueno,
el que estàvem dient,
que és una proposta interessant
en quant a que el format
és diferent.
Tu tries,
ells van triant,
fan diferents tipus
de combinacions,
diferents tipus de jocs,
triant, a lo millor,
de la urna una frase
i fan un sketch,
fan sortir una persona
del públic
i li van dient,
mira,
ara,
cada cop que nosaltres
et mirem,
tu ens diràs una emoció.
Llavors,
nosaltres anem canviant l'emoció
i es van fent
a les queis que estan fent
i de cop i volta
es giren
i ell ho diu
tristesa,
alegria,
ira.
Llavors,
els tios canvien,
bueno,
hi ha molta interactuació
i tot i que ells,
evidentment,
tenen com un patró,
tenen una línia maestra
de la història
que estan,
perquè si no seria impossible,
però sí que és veritat
que la van modificant,
que hi ha vegades
que es queden una mica així
perquè estan improvisant
i dintre de,
jo no sé quin presentatge
hi ha d'improvisació
i quin presentatge
hi ha de preparació,
però sí que és cert
que,
bueno,
que jo sí que crec que van,
perquè jo l'ho he vist
diverses vegades
i les històries
sí que són completament diferents,
això sí que és cert,
però és que igual
les van posant
i és un format de comèdia,
evidentment,
és un format bastant lleuger,
tipus així modern,
tipus com seria
el Club de la Comèdia
o així,
es van fer cacs allà
de diferents coses,
però amb qualitat,
perquè això,
si fos una cosa
que no tingués qualitat,
seria com un sainete
que, bueno,
no m'agradaria,
però bueno,
aquests tios tenen qualitat,
la obra és en castellà,
que és una cosa
que em va sorprendre,
perquè no sé
si són d'aquí
o no són d'aquí,
jo és que diria
que són d'aquí,
però no sé per què
fan l'obra en castellà,
perfecte,
però normalment
com el teatre
sempre es fa aquí en català
i tal,
és curiós,
no?
I, bueno,
és molt divertit,
té qualitat,
perquè si no tingués qualitat,
doncs, no?
El format de sorprenent,
la veritat,
si no has anat mai,
doncs et sorprenen,
no?
Hòstia,
això de que comencin
a muntar les històries
i tal,
la part d'improvisació,
no sé quina és,
són quatre persones,
quatre persones joves,
però que ja porten temps,
perquè això porta,
no sé,
fent aquest format així,
sí, sí, sí,
el format d'aquest,
jo no sé si cinc,
sis anys,
deu,
no sé,
porta, porta,
em sé,
perquè m'ha sortit a la ràdio,
s'ha sortit al programa aquest de la CERN,
ràdio,
si dóna per fer una funció diferent cada dia,
sí, sí,
no,
i té molt d'èxit,
a més a més que
l'Eubició de fora
és un tema molt de,
que això és el que menys em va agradar,
diguem-ne,
però si hi ha,
jo què sé,
un aniversari d'algú
el fan sortir,
mira,
ens han dit que surti la Laia,
i surt la Laia,
i la Laia és la que fa les preguntes,
d'acord?
Ja dic,
tot això,
que quan comença dius,
hòstia,
a més això com acabarà,
però els tios tenen qualitat,
com tenen qualitat,
fan un gag,
un gag molt del club de la comèdia,
però amb una mica més de mala llet,
amb una mica més de surrealisme,
està bé, està bé,
improvisen i són bons actors,
són bons actors,
a més a més,
els tios s'ho curren,
els tios són els que recullen allà les urnes,
els papeletos que estan a la porta allà,
o sigui,
és una mica multidisciplinar,
però bueno,
jo suposo que així va bé,
i com una experiència refrescant
d'un teatre diferent,
o sigui,
allà no aniràs a un teatre
a veure veritablement
un teatre de veritat,
que sí que ho és,
diguem-ne,
perquè els tios actuen,
però com una experiència
de veure molt de prova,
a més,
és una sala petita,
veus la gent,
encara que et toqui allà dalt de tot,
o sigui,
veus-nos molt bé les cares,
són molt expressius i tal,
i com una experiència refrescant
per a un públic jove
i per a un públic no tan jove,
també,
vull dir,
i surts allà,
doncs bueno,
tu has passat bé per aquí
perquè tenen qualitat,
i ho recomano,
i preus molt assequibles,
per exemple,
ofertes i tal,
molt bé,
el teatre neu,
molt bé,
el teatre neu,
fantàstic,
doncs mira,
i dijous,
divendres,
dissabte,
sembla que estan tres dies allà,
la setmana,
doncs molt recomanable,
mira,
molt bé,
i teatre experimental,
o no experimental,
sinó més aviat,
com més,
com això,
en formats més moderns,
més moderns,
com seria el base,
no?
Bueno,
potser no estan modernes
el requiem de Verdi,
no, Rosa?
Com a Déu-n'hi-do,
les versions actualitzades
que n'hi-do ja.
Bueno,
com va anar jo?
Bueno,
és un concert que estaven fent
la setmana,
bueno,
el cap de setmana passat
a l'auditori,
ja sabeu que són tres dies,
eh,
els divendres,
dissabte i diumenge
que repeteixen la programació.
Bueno,
doncs aquesta vegada
he estat el requiem de Verdi,
Déu-n'hi-do,
són 85 minuts,
jo abans us ho comentava,
85 minuts sense descans,
que dius,
bueno,
m'ho prenc com si fos una pel·lícula,
així de clar.
Que la música clàssica...
I més un requiem.
és un requiem,
és veritat,
a veure,
és música trista,
és música fúnebre,
és així.
No és el trosset aquest
de l'obertura
que ens posen a les ceders,
no, no.
No,
clar,
és tot,
consta de set parts
i hi posa totes seguides.
Però,
però,
però,
però va estar molt bé.
Va estar molt bé,
va ser espectacular.
Primer perquè,
clar,
actuant
a l'Orfeo Català
més la coral jove
de l'Orfeo Català.
Són 130 cantants.
Imagineu,
l'auditori tot ple.
Sí, sí, sí.
Quina meravella.
totes aquestes persones
que a d'entra
ja fa molta patxoca,
no?
Més quatre solistes.
Soprano,
mesosoprano,
baix
i contral.
Contral, sí.
T'ho dic segur.
Sí.
Hauria de ser contral,
en teoria.
El tenor,
perdó,
tenor.
Ah,
que era un...
El tenor,
que té la veu
més seguda
amb els homes,
més seguda és el tenor.
L'equivalent
a la soprano femenina
és el tenor masculí
i la mesosoprano
és l'equivalent
al baix masculí.
Vale.
Vale,
doncs,
les quatre solistes.
El director
és el titular
de la OVC,
de l'Orquestra de Barcelona,
que és el...
Espera,
que és que és japonès.
Kasushi o no?
O no.
Lo digo no,
vale.
O no,
o sí,
o no.
No,
pues ell sí.
No,
és molt bon director,
a més,
és el director titular
de la OVC.
Ja va haver una temporada
que també ho va ser
i també és director
convidat
a moltes orquestres
d'Europa.
Vale.
Doncs,
molt bé,
perquè a més estava
l'Auditori,
la música és això,
la música del Requiem.
És una...
Primer us explico
la part
de l'escenografia,
de com van decorar
o com van adaptar
a l'escenari
de l'Auditori.
Havien posat
una moqueta
de color negre
que ja d'entrada
dius,
ostres,
quina imatge,
quin efecte visual,
perquè l'Auditori
és tot de fusta,
tant el terra
com les parets,
tot és de fusta,
clar,
per ajudar
a la...
Sonoritat.
A la sonoritat,
exacte.
Doncs el tenia
enfadrat
amb moqueta de negre
que dius,
ostres,
aquí estan fent
alguna cosa.
Clar,
quan baixen
les llums
ja queda tot
com més
per això
en penombra,
no?
Doncs resulta
que van estar
projectant
tota l'estona
un mapping.
Un mapping
que s'ha creat
expressament
per aquesta...
Jo anava a dir
òpera
i ara diré
per què.
Per aquest rèquim.
Clar,
llavors això
va estar superxulo,
ja sabeu que el mapping
es projecta
a el que seria
així que tenen
una pantalla
al fons,
que alguna vegada
sí que havíem vist
quan fan,
per exemple,
la música de pel·lícula
que passen la pel·lícula
i estan interpretant
la banda sonora
doncs ja fan servir
la pantalla,
no?
Però clar,
d'entrada la pantalla
aquella rectangular
que hi ha al fons
i ja està,
no?
En canvi,
el mapping era
no tots els laterals
però la veritat
de cada lateral sí
i més a l'escenari,
no?
Clar,
llavors era molt xulo.
Imatges creatives,
no?
Que recorden
una miqueta
en consonància
el que s'estava dient.
Molt recordaven
imatges de la natura,
que sí,
com blocs de neu
que van caient,
que sí,
o un edifici
que s'està ensorrant
o les flors
que van naixent,
però tot com molt esquemàtic,
eh?
I també molta estètica
en blanc i negre,
algun coloret així,
algun to pastís,
però no massa colorit.
Però està bé això,
algun vermell també
perquè sembla un esclat
com d'un foc
o d'unes flames
també sí que hi ha vermell,
però no exagerat,
tot molt suau,
tot molt,
que ajudava molt
el que era
l'acompanyar,
el que era
la musicalitat,
les intervencions
dels cors
i dels...
Un màping,
dius que es diu això?
Sí,
aquella projecció
era està de moda,
aquelles projecions
que fan,
jo que sé,
posar la pedrera
o edificis
emblemàtics,
a Sitges també,
ara no sé on he vist
que Sitges també,
no sé si serà
o que l'han anomenat
com a Ciut,
o que hi ha una trobada
de tema
que és de màpins
o no sé què,
a Sitges també,
aquests dies
hi ha una història d'aquestes.
És un màping,
no sé què vindria a ser,
no sé què vindria a ser
en un castellà o en català,
no sé.
Un màping és una projecció
però més gran
que no només una pantalla,
és una projecció
amb un edifici,
amb un edifici,
amb un...
La textura és
la que tingui l'edifici,
o sigui,
si té allò
de lleus...
I s'adapta,
o sigui,
d'alguna manera
embolcàia
aquell edifici
o en aquest cas
doncs aquell escenari
i amb les parets
aquell edifici
o embolcàia.
La projecció
no només és...
no s'entra només
en una pantalla,
sinó que surt de la pantalla,
és molt més àmplia
i s'adaptar
a l'objecte
o al local
o a la zona
on s'està projectant.
Clar,
agafar la forma d'oja.
Jo ho he pogut veure
així anunciat,
no?, això
i em va semblar
molt abstracte,
no?,
el que representa això,
no?
Sí,
clar,
és que és això,
no són imatges
reals
per entendre,
són imatges
figuratives,
geomètriques,
en continuo moviment,
no?,
com si neixen,
evolucionen,
desapareixen
o es converteixen,
evolucionen,
es transformen
en un altre,
hi ha algun moment
que es para
i no hi ha cap imatge,
també,
perquè com que hi ha
set moviments,
hi ha set parts,
millor dit,
clar,
els màpings
o les projeccions
van acompanyant
aquests set parts
que té el rèquim.
És una experiència,
vaig trobar que és
molt interessant,
perquè si no,
sí que hi havia el perill
de dormir-te una mica,
també ho dic,
eh?,
també ho dic.
I amb aquestes llumes...
doncs el rèquim,
ara,
entran allà,
el que és la partitura,
el que és la composició,
la part musical,
el va composar el Verdi,
el Giuseppe Verdi,
com a homenatge
a dos herois nacionals italians,
era l'època de...
Penseu que es va estrenar
el 22 de maig
del mig del mig del 1874,
en pleia del projecte
del romanticisme,
tota això,
una exactació
dels herois nacionals,
que eren el compositor
Joaquim Norosini
i el literat
Alessandro Manzoni
era dedicat
a ells dos
de fet és música religiosa
i d'entrada es va fer per estrenar-la
a la catedral
però
el requiem
en aquest cas
per això he dit allà de l'òpera
té un estil, aquest requiem de Verdi
té un estil operístic molt clar
perquè de fet hi ha moltes parts
que es veu que és com un diàleg
és un recitatiu
no, no, és cantat
és cantat
i és molt com una conversa
entre els solistes que he comentat
i el propi cor
llavors ve a ser, home només faltaria que es moguin
i comencen a actuar
però de fet hi ha molt de diàleg
i està molt basada en la tècnica operística
o el que també ells deien que és la parola
és una tècnica que és la parola escènica
sí, bueno, és una manera de dir-lo d'alguna manera
vale
vale, doncs això era
és una miqueta el que seria
llavors hem de pensar
insisteixo que es va estrenar al maig del 1874
justament ara ha fet
ui, no he calculat els anys
però bueno, com que estem al mes de maig
és la seria d'això
es va estrenar a l'església de Sant Marc de Milà
allà hi havia llavors una orquestra amb 100 músics
i un cor de 120 veus
més o menys el que hi havia aquí ara
i després però ja
l'èxit va ser espectacular
va ser aclaparador
i després ja de seguida es van començar a programar
tres audicions a l'escala
llavors era un lloc no laic
o sigui un lloc laic, no religiós
i a més al verd li van obsequiar
amb una crona de plata
no sé què
i ja a partir d'aquí
ja totes les misses de difunts
que es van fer al segle XIX
a mica a mica ja van anar sortint de l'església
i llavors van ocupar
el que seria les sales de concerts
però que en un principi era això
estava pensada per ser cantada
i per ser interpretada
amb les esglésies
o amb una càtedra
m'imagina que ha de tenir cabuda
o l'acerari, com seria l'altar
l'altar, sí, clar
o el cor hauria de tenir cabuda suficient
o clar, és una alta gran
per totes aquestes persones
només una cosa
que les dues solistes
són d'Espanya
una és de Badajoz
la soprano, la Carmen Solís
molt bé
la meso soprano, l'Anna Ibarra
és de València
és valenciana
molt bé també les dues
i els dos solistes masculins
el Bruno Ribeiro
aquest és portugués
molt bé
i una itàlia
de Parma
el Michele Pertussi
al baix
bueno
fantàstic
està bé
ja dic
i l'actuació
de l'Orfeo Català
i del cor jove
de l'Orfeo Català
tot molt així
molt de l'Europa meridional

mira tot queda
en pla mediterrànica
exacte
fantàstic
bueno
doncs escolta
és el que diem
és molt recomanable
la realitat
que l'experiència
d'anar a l'auditori
a sentir música clàssica
és una experiència
sentir les veus
jo és una cosa
que sempre dic
que la veu
veritablement
la veu humana
és un accident
de l'evolució
llavors
tu estàs sentint
aquestes veus
que de vegades
són brutals
magnífiques
una òpera
o així i tal
i et pares a pensar
això és un accident
de l'evolució
si mires llibres
d'antropologia
i tal
és una cosa
que és antinatural
diguem-ne
perquè nosaltres
tenim la veu
doncs
podem ofegar-nos
llavors saps
que ens enloguem
perquè i tal
això no li passa
a cap mamífero
perquè això és
antievolutivo
diguem-ne
tot això perquè podem parlar
un accident de l'evolució
pot portar aquestes meravelles
clar
és curiós
jo ho penso sempre
benvinguts siguin
els accidents
jo vaig tenir el plaer
fa un pare d'anys
o tres
no me'n recordo
de veure el rèquim de Mozart
i d'escoltar-lo
al Palau de la Música
a sobre
i va ser espectacular
em tornava a tot
també va ser 70 i escaig de minuts
no t'acordo
i va ser una meravella
perquè jo he comentat
el que són els cantants
els cors
perquè és el que dava l'atenció
els músics per suposat
tot d'acord
la percussió
el vent
bueno
una passada
també és impressionant
però això dic
espectacular
surts en xoc d'allà

fantàstic
bueno doncs ara passem
a un llibre
en aquest cas
no és un llibre de ficció
és un llibre
un assaig
conegudíssim
de la història
mai millor dit
del cinema
que és el llibre
del Roman Gobert
que és un llibre
que coneixeu tothom
o almenys els companys
d'aquí
d'aquest programa
segur que algú
l'ha fullejat
o l'ha llegit
ben llegit

i el David també em sembla
el David
recordo que m'ho acabat
que l'ha llegit
una mica per sobre
l'únic que clar
que és com tot
és un llibre
que ja es va treure
l'any 1969
és un llibre de referència
pels universitaris
i per la gent
que vol un coneixement
una miqueta
més que coneixement
vol organitzar
aquesta història del cinema
que a vegades
ja sabeu que anem veient
que si ara veiem un clàssic
ara veiem una
en blanc i negre
ara veiem una
muda
ara veiem un actual
i no saps ben bé
on col·locar
ell el que fa
és organitzar això
ordena
l'estil clàssic
dels llibres
d'historiografia
que jo els historiadors
sempre els coneixo
i ell el que fa
és en un principi
fa un claríssim
sobretot fa un inici
magnífic
que explica
aquells
prolegòments
del que seria
la història del cinema
l'inici de la fotografia
i tot el procés
fins a arribar
al concepte
fa una visió
ara ja m'han fotut la bronca
o no
però fa una
jo crec que el senyor
Romà Govern
té una visió
molt marxista
de la història
que és magnífica
aquesta idea
sempre s'ha dit
això
exacte
però és que aquesta idea
marxista
és molt difícil
explicar això
quan tu estudies història
tens la visió
conservadora
o la visió liberal
i la visió marxista
i això existeix
hi ha professors
que tiren cap a una línia
i una altra línia
no vol dir que t'expliquin
o que una siguin més patriotes
o menys patriòtics
o més catalanistes
o no
això no
és la manera
d'explicar la història
llavors
aquesta manera
que té
més propera
que té uns elements
vinculats
amb el que seria
l'apropament al poble
simplement
no des del punt de vista elitista
doncs aquesta manera
que jo he tingut uns quants
el senyor Pagès
el senyor Munies
que són uns clàssics
en l'àmbit de la història
doncs et fa una visió
més propera
més aquesta visió
en general
i el senyor Romà Govern
t'ho fa
t'ho fa
t'ho fa
t'ho fa
t'ho fa
només té una capacitat
increïble
aquest senyor
parla de
té un llibre que es diu
Patologia del Cinema
és a dir
té una visió
també molt psicològica
sap tocar
sap fer uns resums
meravellosos
d'una pel·lícula
amb 4 minuts
ai 4 minuts
amb 4 línies
perdó
clar quan és impossible
dius
com pots resumir
2001, una edició de l'espai en 5 minuts
i t'ho fa. Té aquesta capacitat, no?
De fet, ta-ta-ta-ta-ta, i t'ho deixa molt clar.
Clar, que és recent,
per això, recent, vull dir,
no és que sigui recent, és el 69, però jo he agafat
una edició recent
que ha tret anagrama
d'aquests llibres típics seus, no?
I el plantejament és
que, clar, el Jaume em deia, però bueno, això s'acaba
el 69, el 70, no, no, s'acaba el 2014.
Per un costat,
positiu, perquè arriba fins a greve l'actualitat,
però per un altre hi ha una cosa negativa.
a l'igual que tota aquesta part,
que és el gran muntant del llibre...
És marxista? No, no, no,
és que l'altre no és ni marxista ni no marxista,
l'altre és un catàleg
d'informatiu. Google, no?
Sí, és una mica això, és a dir,
la primera part és molt més complexa,
molt més desenvolupada,
arriba al 69, llavors hi ha una part que es diu
post-scriptum, que arriba fins,
em sembla que és dels 70 fins als 90,
no em vaig equivocar, o
por ahí aproximadament, i hi ha una altra part final,
que seria alguna cosa així com el cinema,
amb l'era electrònica i tal,
que seria fins al 2014 aproximadament.
El que diem, hi ha una...
I és terrible, hi ha una cosa molt terrible,
i és que la part final del que seria el llibre,
amb la primera part del post-scriptum aquest,
no?, s'enganxen i expliquen el mateix.
Hi ha un moment que durant 20 pàgines
es t'expliquen el mateix amb altres paraules.
això és una errada...
T'has parlat de les pitjors.
Exacte, amb un element de producció,
ai, de producció, diguem, de control,
de qui ha fet el llibre en si mateix,
o ha volgut recopilar aquests assajos finals,
no?, doncs que no ha controlat.
I és cert que la part aquesta nova
ocupa 70-80 pàgines,
però no té la contundència de l'altre,
estem parlant d'això,
d'una sèrie de...
Doncs, bueno, el cinema japonès,
a banda de tal,
doncs apareix aquest,
fa això, fa això, fa això, fa això, fa això,
i ja està.
I és una miqueta aquest element, no?
Però, bueno, insisteixo,
és un llibre de referència.
Té un índex onomàstic,
pots buscar el que vulguis,
clar, avui en dia tenim Google
i això, evidentment, s'ho menja tot.
Però, encara i així,
és una forma d'organitzar-se.
Això no trobaràs al Google,
t'organitza perfectament la història del cinema,
jo la tinc bastant organitzada,
però m'ha servit per organitzar
i per descobrir
que hi ha moltes pel·lícules que no he vist
i que són premis de Cans i tal,
no? Vull dir, potser de les pel·lícules
que hi ha allà,
jo hauré vist, mira, que menciona la tira,
potser n'he vist, no sé, un 40%,
però encara en falta un 60% per descobrir.
I, clar, si són recomanables
o recomanades des d'un punt de vista
d'un senyor com és el Romà Govern,
crec que a mi he perdut moltes coses encara.
Que probablement el Jaume
n'he vist el 80 d'aquelles pel·lícules,
estic convençut.
No, clar, és veritat,
perquè el bagatge és com tot, no?
Vull dir, ja, ja, clar,
jo crec que hi ha coses que dius
ostres, però això no, això no, això no,
però bé, sí, jo cada vegada que m'escapava
de la dona anava a veure una pel·lícules.
Clar, clar, clar.
Això està bé, això està bé.
Bueno, jo.
No t'escapis de la dona amb una altra cosa, no?
A part de veure-les, a part de...
No comen, no comen.
Jo crec que cosa que actualment segueixes fent,
amb tots els meus respectes, no?
Vull dir, jo que no, però bueno.
Sí, sí, sí.
Bueno, ja està, no passa res, no?
Anar a veure aquesta pel·lícula.
Amb la trésia de confiança.
Ja confia, confia, confia.
La salutació treu.
A mi m'ha agradat molt que fessis aquesta definició del marxisme.
Clar, és fantàstic això.
Clar, és que la visió...
Perquè penso que queda igualit això,
bé, això és del passat.
Saps el que passa?
Que això no s'entén.
Potser actualment...
Exacte.
Clar, és un tema, no?
O s'entén massa.
O no s'entén o s'entén massa.
Clar, però quan veus la forma en què explica,
en què viu,
i això quan tens un bagatge, en aquest cas,
és clar, estudiar alguna cosa així,
doncs que pots donar uns enfocs,
és magnífic, no?
I clar.
És difícil explicar-ho,
però quan ho sents,
quan sents el discurs,
dius, ho entens perfectament.
És veritat, és una cosa curiosa,
a vegades, que no és més de dir-ho que no com a tal, no?
Me'l deixes?
No, ja veuré.
Bueno, deixeu-me res.
Dos minuts, escoltem aquest programa.
Sí, t'anava a dir, dic, sentim la cançoneta.
Sí, sí, sí.
Dèiem Chris Cornell, 52 anys,
líder del Soundgarden,
una de les bandes líders
de l'època de la música grunys,
aquell retorn, eh?
Del rock als anys 90.
Als 90, sí.
Oasis, Blur, Travis,
Soundgarden, Nirvana,
tota aquesta gent,
van ser un referent increïble.
Pel jam, sí.
Pel jam, exacte.
I un cinc fín, no?
De grups que...
Són tota una generació.
Soundgarden va ser molt important a la seva època,
va caure una mica en l'oblit, no?
Sí, sí.
I és això,
i escoltarem aquest Sound...
Black Hole Sun, eh?
Que està molt bé.
Vinga, una chau, va.
Pots cantar?
Poso la cançó, no?
Vinga, va.
Fara el coro, fara el coro.
Vale, vale.
Posa la cançó,
yo lo farem en un coro.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
V Jae.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit