Bona nit, benvinguts un dia més als Babilonis, a Babilònia, directament.
I bé, doncs, avui és un dia, aquest dijous, dijous, doncs, que bé, doncs, és un dia una mica especial,
perquè avui és dia de vaga general i, bueno...
Bé, sí, cadascú...
Sí, cadascú que faci el que és exacte, diuen que és vaga general, exacte, molt subjectiva, no?
I, evidentment, doncs, cadascú, aquí nosaltres estem, bé, doncs, fent el programa
i cadascú, doncs, tenim la seva ideologia.
Estem en pau amb nosaltres mateixos, no?
Exacte, per això mateix.
Per tant, fem referència i, com bé diu la Rosa, que cadascú opti per les seves qüestions.
Aquí són plurals i oberts a qualsevol qüestió.
Molt bé.
Molt bé, doncs, dit això, saludem a la Rosa Alcalà.
Hola, què tal? Molt bona nit, ja.
Molt bé, guapíssima ella, amb tots liles, eh?
Clar, la banda rosa...
Sí, sí, sí, un cotxasso que s'ha comprat más bonito.
Hola, vinga!
Oi, quin cotxe!
No hi cap, no hi ha plaça per aparcar-ho.
No, no, m'hem de fer un aparcament especial, eh, aquí fora, hombre.
És com una nau especial.
Amb vigilant, amb vigilant.
Exacte, com millenari, oh?
És el kit, no? Jo, kit...
Sí, sí, sí.
La renovació era el renovar-se a morir.
Exacte, exacte, molt bé.
Molt maco, eh, molt xulo i que duri molts anys, eh?
Vinga, gràcies, molt bé.
Bueno, el Jaume amb la carrosseria de sempre...
Ai, pobre.
Que és broma, Jaume.
Home, molt bé, Jaume, molt bé, hombre.
Avui me la fotrà, avui es venjarà de mi.
Jaume Vidal, no, com estem, bé?
Bona tarda.
Bona tarda.
Ja saps que és broma, eh?
I que t'estimen molt.
Sí.
L'has confis.
L'has arreglat, arreglat.
Ja, ho has deixat.
Ho has deixat que ja puc.
T'hi ha deixat tendre, como los puentes de Madison.
Te dejaba ahí en el momento que no saps què fes.
I que fa anar-te amb ell o amb l'altre.
Què ho fa que ens agrada tant?
Oi, no ho sé.
Jo sempre que ho penso, ploro.
El Nacho també.
És que el Nacho...
Jo fa nup així, jo ploro.
Jo ploro pel meu cotxe.
Jo sí que tinc un cotxe a la 14 anys que me l'estimo molt,
però que em deixa tirar, tirar, tirar, tirar, tirar, tirar...
No vaig poder venir aquí a la ràdio, etc, etc.
I aviam si ara em puja una miqueta la cachea aquí a la ràdio
i aviam si puc canviar-m'ho.
Sí, sí, sí.
Però bueno, ara...
Ei, sembla que he marxat.
No, no, no, bé, bé.
No et preocupis.
Estem intentant controlar perquè al riure tants tots al final...
Vale, vale, vale.
Ara sí, ara torno a sentir-me mal.
Has saturat, has saturat.
Perfecte.
Doncs ja està.
Bueno, perfecte.
Comencem.
Comencem, comencem.
Molt bé, doncs avui tindrem cosetes,
bàsicament una exposició que el Nacho...
Jo sé que el Jaume va estar també l'exposició,
però el Nacho ens ho explicarà més profunditat,
que és la de Kubrick, el CCCB.
i, bueno, doncs ara ens comentarà el Nacho.
Sí, sí.
I després, cinema.
Parlarem bastant de cinema.
Recuperarem encara alguna coseta del que serien els Goya, eh?
Com seria Alegria, Tristesa.
És una pel·lícula que s'ha de veure i, a més, jo crec que aquí amb el Jaume parlarem una mica de la problemàtica que hi ha al darrere.
No sé el nom exactament, però quan ho expliqui segur que és un nom molt tècnic, però ho explicarem.
I també, més endavant, parlarem també del Viaje al Quarto d'Una Madre,
que també hi ha un remenent també a sota de depressió, d'una situació molt fumuda.
També parlarem de pel·lícules vinculades amb el món gaudí, dels premis gaudí,
que és Formentera Lady, que va estar també nominada i tal, i això.
Sí, sí.
I també Òscars, avui, bueno, això ja estem ja a festivals passades que venen.
Premiats per tot arreu.
Exacte, amb Green Book, eh?
Green Book, sí.
Que parlem la Rosa i el Nacho.
Parlem un tàndem.
Un tàndem, exacte.
Ah, ja l'he vist, aquesta també.
Sí, sí, la vam estar a cap de setmana, sempre.
Sí, una setmana llargueta ja porten.
Ah, bueno, millor una.
Sí, l'anterior, la setmana anterior.
L'anterior, vale, vale.
Sí, ara ja quasi dues setmanes.
I la tràgica que far-ne un, no, Jaume?
Diuen que és molt tràgica, això.
Que s'accedeixen, diuen, fins i tot, no?
Que és massa.
Has d'haver un pamflet, al cap jo de fi, i això fa una mica de nosa, però vaja.
En parlarem, la que sí.
I acabarem parlant de l'home Tranquilo.
Ojo, eh?
Sí, també.
Clàssicazón de l'Ossaya, eh?
Sí.
Una cosa, una cosa, una cosa.
Sembla mentida, oi?
Que grava i tal.
Ostres, jo m'ha dit que...
Sobretot al final, quan diu jo, vaig a fer el sopar i tu...
I tu, vinga, va.
Fes-lo, home.
Fes-lo.
Clar.
Molt llavors.
Sí, sí, és que és pel·ligo, sempre te'n recordes.
Quina cosa més femenina.
Escoltarem una cançó, després, quan la farem una mica d'intermedi, i llavors és una cançó que avui compleix 28 anys.
I jo estic convençut que moltes...
Avui justament sortia aquesta cançó, i per mi és un clàssic de la música dels 90, i d'un grup que jo crec que com a mínim coneixem tothom, que és Rem, eh?
I una cançó que es diu Los In My Religion, que és una cançó, és un clàssicote, clàssicote d'aquests, ja...
De ballar, s'ha ballat, ja...
Sí, sí, sí, sí, milions de vegades.
Milions de vegades, no?
Per això, i com és un clàssic, i altres ja miren efemèries, dic, ai, mira, és una cançó que fa temps que no escolto, i jo que dius, però la posarem després, i a més sempre es dona molt bon rotllo, és una cançó així com bastant agradable, la posarem després.
28 anys, eh?, que ballàvem això, nens, eh?
Per això, ja quadra, ja...
Han passat els anys, eh?, de 1991, eh?
Ja, que us heu fet i abans, i ja...
Bueno...
No.
El xam està igual, i nosaltres, però nosaltres l'anem agafant, ja.
Se'ns cau tot, ja?
Doncs es cauen, no?
Sí?
Diuen?
No, no ho sembla.
No, no, no, no.
I tot s'aguanta de...
No sé, exactament.
Digo jo, eh?
Jo ho dic quan animar-vos, eh?
Vinga, va.
Amb los andamios, no?
Amb vestides, aguantant tot, no?
Bueno, Nacho.
Estaves estupendos, hombre.
A mi em cau el conte, fins de mes.
La demás nada.
Vinga, Chesco Ramos, aquí, també, el control, que l'hem de presentar, eh?
Sí, sí, sí, sí.
Vam quedar que et presentaríem també cada dia.
Sí, amb la cama una mica fumudeta, amb el peu una mica així, perquè, clar, quan es compleixen
anys comencen a haver-vos aixaques, el que dèiem, no?
No, no, no, va fer mal amb la sabata, no sé, és una cosa rara.
Una cosa espontània, no?
Espontània, sí, sí, sí, que no t'esperaves i ja està, no sé, sí, sí, va ser una
mala sabata que 4 o 5 dies vaig portar, i mira, ja és bo que va fer mal, ja està,
les coses com són. Sí, sí, sí, no, no, ja les he llançat.
Igual que el David, que està absent, que també ha tingut un problema així.
Sí, sí, sí, sí, un petit percàncer.
Un petit percàncer, bé, bueno.
S'ha estropiciao, no?
Sí, bueno.
Apa, David, sense sens.
Que recuperi aviat, ja veuràs, que de seguida estarà aquí.
Molt bé, molt bé. Fantàstic.
Nacho, Kubrick.
Bueno, doncs anem al senyor Kubrick.
El senyor Kubrick ens ha agradat moltíssim a tots i, bueno, que el CCCB ha decidit
de fer una exposició, de fet, ha decidit de portar una exposició que venia d'Alemanya
i l'adaptat al CCCB, adaptar-la, bueno, una mica a traducció als plafons, diguem-ne,
perquè la resta suposo que estan igual, no?
Està t'ho viure en català i en espanyol, llavors en anglès, bueno.
Llavors, exposició que fa, clar, una exposició sobre un cineasta,
doncs, bueno, tu penses com la farem, no? Com es farà?
Doncs, bueno, no donar per molt, diguem-ne, no?
Sinó plafons explicatius, com a molt pantalles en què és el que s'ha fet aquí,
pantalles en què es projecten diferents trossos de pel·lícules,
de les deu pel·lícules seves, no sé si, tant, tant hiperconegudes,
un recorregut per als inicis de la persona que després seria el que és,
quan va començar amb el món de la fotografia,
que això no sé si se sap molt,
que va començar bastants anys amb el món de la fotografia,
fent reportatges per la revista Look,
que era com la rival de la revista Life, diguem-ne,
n'hi havia dues entrevistes en aquella època, en els anys 50-60,
que era una més sensacionalista, que era la revista Life, molt coneguda,
i la Look, que era una mica més com seriosa, més artística,
i bé, i ell feia aquí reportatges, i va fer reportatges en el Buigí,
sabeu aquest que feia Buigí, es deia,
B-doble... B-doble E-E-G-E-E...
Ah, sí, sí.
Sí, és que és difícil de pronunciar, no sé com es pronuncia.
Buigí, Buigí.
Buigí, vale, sí, sí.
Exacte.
Aquest que posava, que arribava abans que la policia,
i que posava allòs cadàvers de manera artística,
i modificava l'escenari del crim, i després tenia problemes i tal,
doncs aquesta persona també va prendre.
de tot això li va quedar sempre un poço, no?,
fins i tot més endavant feia servir càmeres,
que es feien servir fotogràfiques,
i les adaptava pel món del cinema, no?,
diguem-ne, com una invenció seva,
o com una aportació a la tècnica, correcte,
m'ha dit la paraula.
I aquestes càmeres estan, també està bé, no?,
que es veu diferent atrets o el que feia servir,
després hi ha una exposició de les càmeres que feia servir,
de les càmeres tan manuals com les grans,
com aquestes adaptacions que té objectius que tenia
adaptats del món de la fotografia,
i hi ha també claquetes de moltes pel·lícules,
la claqueta antiga, no?,
que feia jo per sincronitzar l'àudio i el vídeo,
amb el claque i tal,
i això que queda molt, no?,
fins i tot de proves de llum de no sé què,
de resplendor,
ja posava la claqueta.
Hi ha també,
en el diferent recorregut que fa per totes les pel·lícules,
en algunes hi ha trets originals,
com a la naranja mecànica,
hi ha els uniformes dels drugos,
i, bueno,
hi ha diferents explicacions de la pel·lícula,
un dicionari de les paraules aquestes
que fa servir el protagonista de la naranja mecànica,
que és una mica especial, diguem-ne, no?,
que s'inventa un llenguatge, no?,
per parlar de les dones,
per parlar d'aquesta situació violenta que viu ell, no?,
i, bueno,
una exposició que es fa agradable,
ja dic que és el que és, no?,
perquè a cada lloc hi ha fotografies del rodatge,
fotografies de la pel·lícula,
dels protagonistes,
explicacions en plafons, detalls,
algunes anècdotes de cada pel·lícula,
i una filmació de, bueno,
doncs un tros de la pel·lícula,
una projecció...
Un fragment, no?,
de les pel·lícules, també, no?,
hi ha fragments de les pel·lícules, no?,
quasi totes,
hi ha una pantalla,
o una pantalla de televisió,
o un projector,
a la que projecten un fragment,
pot ser més ben triat,
o menys ben triat,
perquè hi ha algunes que dius,
bueno,
podria haver triat altres escenes de la pel·lícula,
no?,
llavors estan totes,
des de les molt iniciales que va fer,
que no em recordo,
els títols,
són un poc conegudes,
fins allà,
doncs comença a Trago Perfecto,
i, bueno,
totes,
totes les que van emocionades,
Spartaco,
o sigui,
les Senteres de Glòria,
Spartaco,
Lolita,
Doctor Strangelove,
2001,
Resplandor,
La Chaqueta Metàl·lica,
Ice White Shad,
i no sé si hem deixat alguna.
Les diu per ordre,
més o menys.
Sí, sí,
perquè estava recordant les sales,
anaves passant per allà,
i abans veient les sales,
no?,
molt bé.
Sí,
molt bo el tros triat,
pel tema de Strangelove,
Doctor Strangelove,
que és el tros aquell,
quan aixeca la mà Peter Celes,
tota l'estona,
perquè aquest tio havia treballat per al Führer,
no?,
i diu,
I'm Führer,
i aixeca la mà,
i la baixa,
i és un delidi d'escena,
no?,
que s'està explicant allò,
les avantatges de fer l'ataque nuclear,
no?,
i anirem tots a...
Bueno,
és bastant divertida,
és bastant divertida.
De Lolita surt també l'escena més coneguda.
Un segon.
Ho sentiu bé?
Sí.
I el motel?
Se sent bé, no?
Sí.
La anàxia mecànica, no?
Sí.
Sí,
i el motel,
l'objetura de el motel,
la anàxia mecànica,
sí,
sí,
també,
això és cosetxa pròpia,
també se sent
tota la música clàssica
que va posar aquest home,
que va posar un munt de música clàssica,
moltes pel·lícules,
molt conegudes,
des de la Nubia Azul,
en la Odissià d'Espacio,
fins al Bals,
aquell que m'agrada molt,
el que és Sostakovich,
a la Ace Waits Out,
i moltes més,
o Barri Lindon,
Barri Lindon també té aquella,
que és un terceto de cuerda,
tan, tan, tan, tan, tan,
bueno,
molt bé.
Sí, la música ben triada.
Però bé,
ben triada,
també se sent la música per aquí
quan vas passant per diferents sales,
per tant,
aquesta experiència, no?
Refons explicatius,
pel·lícules,
atrets original,
en alguns puestos,
música,
o sigui,
un univers molt cúbric,
no?
Que, bueno,
que està,
tu veus que ja,
hi ha bastants mitjans,
hi ha l'exposició
d'on el parc a dones,
una exposició llargueta,
perquè hi ha una sala
o dos
per cada pel·lícula,
i te la fas una hora i mitja,
preu del CCCP
bastant assequible,
perquè costa 6 euros,
i si tens qualsevol
el carnet de la biblioteca
ja costa 4 euros,
i, bueno,
en un entorn ja
arable al mig de Barcelona,
que aneu,
veieu l'exposició,
després ja continueu
que deu sopar per allà.
Tant recordes?
Fins quin dia està?
Fins el 31 de març,
si no m'equivoco.
per tant,
encara tenim temps,
no ens hem de descuidar massa.
I això.
Molt bé,
doncs,
que tu també la vas veure?
Sí?
Opines igual que jo?
He vist una altra posició?
Jo no.
Ho vaig passar de la conya.
Sí,
bueno,
si ets un fanàtic del públic,
tu passes bé,
sigui com sigui,
no?
sigui com sigui.
Però,
clar,
també aquesta afició
que tenia el tio
per a ses cacs,
allà jugant a ses cacs,
allà amb els actors
i amb qui fos,
allà,
i mirant-ho amb una cara,
perquè es veu que era un fanàtic
d'això,
de ses cacs també,
sí,
sí,
molt guai,
va,
que no estic a veure.
Molt bé.
Molt bé.
Bueno,
i ara el Cesc,
com ho tenim?
El Cesc?
Hola,
què ha passat?
No sé què passa,
que té té...
Un moment,
un moment.
Està fent unes coses,
allò.
Avui estic sobrepassat,
avui.
Està mogut,
està mogut,
està mogut.
Perquè,
bueno,
perquè he trobat una cosa
i llavors,
bueno,
i això és la repera,
a veure si això ens dura.
Què és això?
ui?
Un piano?
No,
eyes.
Eyes were shot.
Vale?
Vull dir,
bueno,
hem trobat Spotify.
Molt bé,
molt bé.
Per aquí,
i bueno,
a veure's el que diem,
no?
Vull dir,
bueno,
vull dir que perfecte.
Molt bé.
Anirem escoltant...
Cada dia millor,
eh?
Aquí al control.
Sí, sí,
anem mirant,
és que ho acabo de trobar,
dic,
eh,
que bé això.
Bé,
doncs això,
vale,
doncs que ho sapigueu
que mentre tinguem Spotify
anirem escoltant
músiques i coses
vinculades amb aquest,
amb les bandes sonores,
si les trobem,
vull dir,
perquè també és allò que
depèn,
si són molt modernes
o no,
potser encara no estan posades
o el que sigui,
no?
Però bueno,
en aquest cas,
amb la música,
ja en va haver la música
d'Eisweissat
per parlar d'alegria
i tristesa.
Alegria barra tristesa.
Sí, sí, sí.
No he tingut temps
de mirar-ho,
es diu,
i es diu Ivan,
és un senyor que és basc,
és la seva segona pel·lícula.
La direcció,
ah, perdó,
l'actor principal
és Roberto Alamo.
Aquest senyor és un monstre,
vull dir,
és un home
d'un altre planeta també,
aquesta línia
Antonio de la Torre,
aquesta capacitat
que té
per fer un cinema
visceral,
no?,
quan s'escau.
Yvonne Comerzana.
Yvonne Comerzana.
Cormenzana.
Cormenzana.
Vale, vale.
Doncs,
el que deia
és que és una pel·lícula
que jo,
doncs,
una mica havia sentit,
allò per tema
dels Goya i tot això,
però no tenia,
no estava massa ubicat,
no?
Bé,
és un noi,
que és el Roberto Alamo,
que és bomber,
és una persona
que s'edica a això
i que li passa una cosa
a la seva vida
que li genera
un canvi
del seu caràcter,
és a dir,
al principi
trobes una persona
que no és empàtica,
d'acord?
I això és,
no?
Bàsicament la base,
és una persona
que perd l'empatia
per una situació
límit que vas devenir,
que ara explicarem,
no ho explicarem,
no sé si s'ha d'explicar
o no s'ha d'explicar,
perquè la pel·lícula
fa flashbacks constantment,
es mou amunt i avall,
no?
I llavors ell,
clar,
ell té una filla,
una filla
que és preadolescent,
que té 10 o 11 anyets,
no?,
la criatura,
i llavors,
clar,
veus que està ell
amb ella
i ell veus que
ell és una persona
que no té sentiments,
no sap el que és alegria,
no sap el que és la tristesa,
d'aquí el títol,
eh?
I no,
no,
no,
no en petits amb el món.
Té un nom tècnic
llarguíssim
que no me'n recordaré,
però que és això.
I llavors,
aquesta persona,
una persona absolutament
natural,
un bomber
que ha de suportar
situacions límit,
no?
Que es veu que la pel·lícula
doncs és feliç
amb la seva dona,
amb la seva filla,
no?
Vull dir,
amb un flashback,
no?
Vull dir,
terminant amb el que veus
totalment el canvi de caràcter,
no?
Diguem,
veus el Roberto Alamo,
bueno,
el personatge
absolutament submergit
en aquest món personal,
impossible de sortir,
la lluita que ell té
per intentar sentir
i no sent.
I això és un element
totalment estipulat
a nivell psiquiàtric,
no?
Jo no ho sé, això, eh?
Sí,
té un nom
lèxi no sé què,
eh?
És el que una persona
li passa alguna cosa
i de cop i volta
deixa de sentir res.
Però deixa de sentir,
em refereixo tant
a ell mateix
com a la gent de Botan,
fins i tot a la seva filla.
És a dir,
ignora la seva filla,
no li importa.
Lluita,
clar,
contra el que també
li ha passat a ella,
perquè és una cosa
que li ha passat a tots dos.
Però en canvi,
clar,
mostra més,
ostres,
més força la filla
que no pas
el pare, no?
Ell mateix.
Exacte.
I llavors,
s'inicia d'aquesta manera
la situació,
vas molt despistat,
clar,
et deixen fins a meitat
de la pel·lícula
saber què és el que passa
i a partir d'aquí,
doncs, bueno,
ell com es mou,
hi ha uns secundaris,
un és el germà
del Bardem,
Carlos Bardem es diu?
el germà,
el Carles,
que també és un company,
Carles es diu?
No me'n recordo ara,
bueno,
el parlem,
el germà.
Sí,
Javier es un,
no,
Javier es un,
el que és el més famós.
Carlos,
Carlos,
sí.
I llavors,
veus que Clay també és un company.
Què passa?
Doncs tot això es comença a moure
en aquest espai.
Clay vol tenir l'alta
i seguir treballant de bomber
i tal,
bueno,
ho aconsegueix,
però torna a passar una altra cosa,
dins d'aquest espai,
que genera encara un terrabastrari
encara pitjor.
I això comporta
un element de dir,
bueno,
això s'ha d'anar a un pas més enllà
i el que hem de fer
és fer-te un seguiment més concret
i l'envien,
doncs,
com passa,
per exemple,
al taulí aquí a Sabadell,
a la planta número 4
de la psiquiatria,
no sé si es diu així,
si és correcte,
diguem-ne a l'hospital.
I llavors la porten allà,
no?
Allò que portes tancades,
que es toca el timbre,
no és una sala oberta,
són espais tancats,
en aquest cas.
I bueno,
i el que passa allà dins
amb aquella mena de,
diríem,
intent de solucionar,
periple,
aplicacions de tècniques antigues
o intent d'aplicació
de tècniques antigues,
venjances,
és a dir,
un joc aquí al mig
que dius,
ui, ui, ui,
això com s'està poniendo
i una resolució.
No dic res més
perquè puc destrossar
la pel·lícula perfectament,
no?
La pel·lícula
és una pel·lícula
que a mi em va sorprendre.
No sé com no li han donat res
a aquest bon home,
ni han donat res
a la pel·lícula
en si mateix.
Perquè deu tenir
algun efecte.
de trampa.
A veure...
No ho sé.
No, a mi som acut
a partir del que acabes de dir.
Sí.
Hi ha,
sobretot,
els psicoanalistes,
però una corrent
és que
com no
siguem capaços
de millorar
la nostra manera
de conviure,
difícilment
això millora.
I això cada vegada
és més evident,
no?
I bé,
vull dir,
aquí,
doncs,
el nom gairebé
és el que més ens importa.
Sí, sí.
El que passa
és que ell va entrant
en una dinàmica
de terror,
fins i tot,
no?
Pel que expliques.
És que hi ha una part,
clar,
jo no explicaré
el que ha passat
per no fer-ne l'aire
de la pel·lícula,
però és una situació
de terror
absolut.
És a dir,
si et passa això a tu
o ens passa a nosaltres,
a més,
s'ubica en un esdeveniment
determinat,
en una època determinada,
en un lloc determinat
que no vull donar pisses.
És a dir,
que es fa creïble,
no?
Totalment.
És que clar,
és que és creïble
perquè la situació
és límit.
És una experiència traumàtica,
no?
Clar,
li passa alguna cosa
tan traumàtica,
la impotència,
bàsicament és la impotència
i quan et trobes
en una situació
és el trobar-te
que et trobes,
no?
I, bueno,
hi ha ràbia continguda,
llavors hi ha gent
que, igual que hi ha gent
que ho troba cap a fora,
doncs ells s'ho emporta
cap a dins,
m'imagino,
i llavors no sé exactament
si és això.
I és una mena
de tancament absolut,
és a dir,
és que ni parla aquest home,
és a dir,
no parla,
vull dir,
diu lo just,
no hi ha manera,
no sent res,
no hi ha la filla,
vull dir,
veus que està la filla
amb ell,
per exemple,
una imatge senzilla,
una imatge molt visual,
està la nena
recolzada
amb les cames del pare,
amb el cap,
no?,
i el menjador
i ella està allà
com si fos un estaquilot,
és que no està veient
ni la televisió,
no està sentint res
per la nena,
no està pensant,
vull dir,
ho fa tan bé,
fa una cara de
no tinc cap sentiment,
que això és
d'un curro de nassos,
i llavors
quan fa els flashbacks
on se'l veu
amb sentiments,
és totalment diferent,
és clar,
m'entens,
fa com doble paper,
eh?
i després una evolució
que ja veurem,
jo no us dic
si és cap a bo
o cap a dolent,
dona igual,
però aquesta evolució
que genera
també és un treball
magnífic d'actor,
eh?
La nena ho fa molt bé
la criatura
i la que fa
d'una doctora,
que no sé com ha estat
també,
ho fa també,
perfecte,
és a dir,
jo crec que és un,
no sé,
és un bon director,
no el tinc controlat
massa,
no sé,
s'ha fet poqueta cosa,
si no és la primera
és la segona.
És un bon treball,
però no ha tingut gaire...
no és una llàstima,
jo crec que...
Bueno,
és un altre premio
a campeones,
no se dà pa todos.
No clar,
clar,
evidentment,
és el que dèiem,
que aquí és aquesta part,
no?
És la part festiva,
en canvi,
és el que mostre.
Sí, exacte,
és bastant profunda,
hi ha la part,
també,
quan es tanca,
quan està dins
de l'hospital,
no?
Que és una miqueta,
a veure,
no és el mateix,
no fem comparatives,
però és una mica,
jo,
momento,
alguien por sobre el nido del cuco,
ens entenem,
perquè hi ha mig o 30 minuts
que, clar,
ell està tenint contacte
amb la gent d'allà,
cadascú amb les seves històries,
no fan un clitxé,
diríem,
de masses malalties mentals,
sinó una en concret,
per exemple,
que és la que més esdevé
i la que més sobressurt,
però, bueno,
veu sobretot
el treball d'equip
dels doctors,
no?
Quina intenció hi ha
per una banda,
una part més moderna,
una part més antiga,
uns elements
de noves teràpies,
no?
De com,
bueno,
ja és que això no us ho vull dir,
vull dir com reacciona
el cap de psiquiatria,
és a dir,
quina reacció té,
que bueno,
que això,
i em va deixar trastocat
i dius,
ah, vale,
ara l'entiendo,
no?
Quan passa el que passa.
Però bueno,
us la recomano,
sincerament.
Molt bé,
sí, sí,
bueno,
mira,
anem de recuperar-la.
A veure si la podeu captar.
Alegria,
tristezza.
Es diu així,
alegria,
tristezza.
No té cap,
és això.
molt bé.
Bueno,
doncs ara passem a una altra pel·lícula,
on esperem que li donin cosetes als Òscars,
encara estem a l'espera,
lògicament,
que és Green Book,
que l'he vist tots tres.
Sí,
bueno,
jo no tinc esperances per això,
que li donin res,
però bueno.
Bueno,
amb Unlight,
que és una de les pel·lícules
que va protagonitzar
el protagonista negre,
l'actor,
sí,
no,
jo crec que sí,
alguna cosa li pot caure.
Sí,
exacte,
ja té un Òscar,
l'actor de reparto,
el negre,
el Marcel Ali,
té l'Òscar
per Moonlight,
que de veritat
que és el paper aquell
que surt,
que és com una espècie
de macarra del gueto,
que és com un,
així me'n diran que ell,
quan ell és molt jove,
quan ell és gran,
quan ell ja és protagonista.
No,
no,
no tan gran,
una miqueta,
no?
Bueno,
jove o madur,
una persona madura,
ja.
I que surt allà,
i surt molt poc,
surt deu minuts de pel·lícula,
però ho fa molt bé,
la veritat,
ho va fer molt bé.
Ja ho feia molt bé.
No sé si per donar-li l'Òscar i tal,
però bueno.
Bé,
doncs digui vostè.
No,
jo l'he trobat molt correcte,
ho vaig passar molt bé.
Sí,
ho vaig passar molt bé.
És molt amena,
els paisatges impressionants,
aquesta Arnold Rodmóvi,
que fa per el cor
de l'Amèrica Profunda,
saber una miqueta,
fent res,
una mica de resum,
de què va l'argument,
que és,
ell és un pianista,
bueno,
de gran prestigi,
que ell viu a Nova York,
amb moltíssima educació.
Sí,
sí,
a més,
és un personatge real,
efectivament,
són personatges reals,
que ha de fer una gira
pel cor profund d'Amèrica,
coincideix amb les datas prèvies a Nadal,
estem parlant de l'any 1962,
i,
clar,
necessita algú que li acompanyi,
que el porti,
més que de xofer,
de guardaesquenes,
pràcticament,
no?
Sí,
sí,
perquè anava sobre en aquella època.
És una persona perquè era molt atrevit,
era molt atrevit,
podies acabar,
doncs,
estomacat o,
bueno,
mor fins i tot,
perquè anava a aquests llocs,
i el Green Book ve del llibre,
del llibre verd,
que s'havia fet,
s'havia publicat,
que eren els llocs on les persones negres
sí que podien anar
i,
doncs,
a dinar,
a un restaurant,
a llotjar-se,
a dormir,
a la nit,
amb un hotel.
On havien d'anar.
Era una guia,
on havien,
exacte.
No és que poguessin,
sinó,
és que...
És que els altres no podien anar-hi.
Els altres no podien anar-hi.
Els blancs,
els hotels allò,
tibos majèstic i tal i qual,
ja no podien anar,
i havien d'anar a moteles de carretera
si volien viatjar,
diguem-ne,
o hi havia res més.
Sí, sí,
era molt arriscat
i era molt atrevit fer això,
eh?
Llavors,
per això entens el perquè
busca aquest personatge
del Toni Villal,
Valle Longa.
Valle Longa.
Valle Longa,
que això en diu
amb una pronunciació del cognom,
no?
Sí.
Algú que li cuidi les esquenes,
està claríssim,
no només que el faci de xofer,
ell ja voldria que li fes
una miqueta més coses,
en plan planxa i tot això,
però ell no vol,
es nega.
amb totes les situacions
que es van trobant,
al voltant d'això precisament,
de la voltant de la música,
al voltant que
ell és una persona de color,
és una persona negra,
que és superben esperada,
superben rebuda,
amb moltíssima educació,
amb grans honors,
però en canvi a l'hora
d'anar a llotjar-se
o d'anar a dinar
o d'anar a un restaurant,
no pot anar en aquest lloc
on fins i tot ha actuat, no?
És una contradicció molt bèstia, no?
Clar, era en els anys 60,
era plena apogeo
del racisme, no?,
als Estats Units,
és una miqueta
la contraposició
de la pel·lícula
tot passejant a mig d'ell,
si és que s'ha de fer
una mica la comparació.
Sí.
És tot el contrari, no?
S'ha de comparar.
És al revés, no?
Aquí és el blanc
el que li fa de xofer, no?
I és curiós
quan passa, no?,
per aquells camps
que veus que estan treballant
al camp,
no són els claus,
són treballadors,
són...
Com s'ho miren.
...braceros, no?
Com s'ho miren.
Tu també l'has vist, oi?
Sí, sí.
Com s'ho miren, no?
Ostres, com és això?
amb un cotxe de luxe,
un cotxe impactant, també,
i el conductor,
el xofer, és blanc.
Hosti, és que no s'ho creien, eh?
No s'ho creien.
Posar una cara
amb uns ulls com plats, eh?
Com a plats.
Què passa aquí?
Què passa aquí?
Sí, aquí.
Clar, dona molt de joc.
No, i aquí, clar.
No, Nacho,
la situació dona molt...
Jaume, dona molt de joc
la situació.
I per sort,
en aquest tipus de pel·lícules
doncs pots acabar
amb lo que és
l'emoció fàcil
i una mica, no?,
los buenos y los malos,
i, bueno,
no s'aplica la que s'aguanta,
i que no és tan neutra
com sembla,
o sigui, no és tan allò,
saps, tan plana com sembla,
hi ha coses,
hi ha matisos, no?,
hi ha cap el tio que diu
que a mi no m'estimen
ni els negres
ni els blancs, clar,
perquè jo sóc un...
una persona diferent,
diguem-ne, no?,
diu, jo no faig...
jo no faig música negra,
deia ell,
ja,
ell és un pionista
de música clàssica,
que l'han educat a Rússia
per una sèrie
d'atzars del destino,
i al final
no és el músic de jazz,
d'allà,
però fins i tot, clar,
no encaixen amb els seus,
no encaixen amb els seus,
amb els blancs,
evidentment,
li conviden
per gaudir del seu bar,
però després no la deixen dinar,
i amablement,
o no tan amablement,
li envien a,
perquè al final també...
I fins i tot
per anar al lavabo.
Sí, sí, sí, sí,
el lavabo,
diu,
el lavabo,
el suyo està fora.
I és una letrina
que hi ha allà fora,
una letrina feta...
quatre fustes
allà al jardí,
que és el meu.
Exacte,
aquí m'haig de...
Hombre, a ver.
i el tipa...
És com una mica...
Ell també és una mica
reivindicatiu en aquest aspecte,
el sap on s'està ficant
i sap que el seu viatge
serà de reivindicació també.
Llavors,
els diàlegs són graciosos,
perquè el tio, clar,
és un model
d'on Quixote Sancho Panza,
diguem-ne, no?
O sigui,
a l'altre,
el Toni Vallelonga
és un italiano
del bronze
allà de Nueva York,
un tio molt planer
que es dedica a fer de matón
de clubs nocturnos.
Vigo Mortensen.
Vigo Mortensen,
irreconnocible.
Exacte,
està grasonet, eh?
Com jala el tio
en tota la película?
Las dones
que els agrada,
aquest senyor,
doncs quan el veuen
diuen,
ostres,
però com potser
Vigo Mortensen està?
Irreconocible absolutament,
amb panxa,
amb allò,
fent el qual,
o sigui,
agraeixat pel paper,
suposo que ell
pensa que en aquest paper
li donaran,
de fet,
està nominat,
no?,
pel millor actor,
que tu,
tu,
que li donguin,
perquè està
el de,
el de,
ja ho diré,
el de,
per dir,
Mercury,
el de Bohemian Rhapsody,
ja ho sortia ara,
i jo crec que,
clar,
li donaran aquest,
clar,
que tres,
de fet,
tres,
tres d'aquests actors
que estan nominats,
un és el de Bohemian Rhapsody,
un altre és aquest,
i un altre és el Christian Bale,
que fa de Dick Cheney en baix,
i els tres,
diguem-ne,
estan absolutament caracteritzats
d'una cosa que no són ells mateixos,
diguem-ne,
que una mica el mèrit és això,
no?,
hòstia,
com s'assembla aquest a Dick Cheney,
ostres,
com s'assembla aquest a Alfredi Mercury,
ostres,
aquest tio com no s'assembla
a Big or Mortensen,
no?,
com estan diferents de Big or Mortensen,
però bueno,
tenint tot això,
ja són allò,
àgiles i divertits,
sí,
frescos,
atrius,
atrius perquè són,
està bé,
vull dir,
jugar una mica amb els tòpics
d'aquest tipus de situació,
però bueno,
el tio,
un tio molt planer,
molt allò de,
toquen a terra,
i l'altre,
un idealista,
toquen a l'arte,
tal i qual,
amb molta educació,
molta educació,
refinadíssim,
no?,
i tot això,
bé,
dona joc,
però ho ressonen bé,
eh?,
jo em vaig quedar com dir,
mira,
és una pel·lícula millor del que sembla,
sí.
Exacte,
com va evolucionar la seva relació,
com va construir la seva relació personal,
no?,
sí,
sí,
que és el que hem dit,
no?,
Jaume,
que està basada en fets reals,
sí,
que ells van acabar,
bueno,
doncs molt amics,
és que no diuen res,
que no s'hagi publicat ja,
no?,
però és que és molt interessant de veure això,
precisament,
no?,
aquestes discussions entre ells,
a veure qui pot més,
a veure qui imposa la seva manera de fer,
sí,
sí,
sí,
però clar,
veus que segons la situació,
doncs mira,
igual convé més aplicar una manera de ser que no pas l'altra,
no?,
totes les coses són complementàries.
En la fi,
el caràcter dels personatges els salva de determinades situacions,
perquè quan està a la presó,
diguem-ne,
hi ha el caràcter d'un personatge que salva els mobles,
i quan està en una altra situació,
és el caràcter de l'altre personatge que salva els mobles.
és l'altre,
que una mica se'ls complementen,
no?,
i d'aquí la gràcia entre ells també,
no?,
i la relació pistolàra amb la seva dona,
també en la de l'Italia,
també està graciós,
també,
vull dir que està bé,
m'entenc,
et lliga també al teu,
per veure com s'enriqueixen tots els dos personatges,
i tant,
i tant.
Jo penso que és una pel·lícula,
que aquesta que has parlat abans,
de problemàtiques i tal,
aquí el que plantegen és la problemàtica
des del punt de vista social,
més que altra cosa,
no?,
perquè totes aquestes persones que rebutgen,
i els fan lavabos i tot,
i van per ells i tot això,
són persones que en el seu interior
s'han introduït, diríem,
que hi ha classes a la vida, no?,
sí,
els negres no tan bons com els blancs,
o no tan bons o no tan vàlids,
o digue-li el que vulguis, no?,
i això penso que és molt interessant,
aquesta pel·lícula ho reflecteix
d'una manera extraordinària,
perquè gairebé diria que no hi ha
ni bons ni dolents,
sinó que hi ha això,
el vell mig de tot el viatge,
i llavors, clar,
tu tens,
sí, sí, aquesta idea,
o sigui,
tu has parlat de personalitzat,
i en canvi aquí trobo que el valor està,
precisament,
que no ho vaig dir l'altre dia,
que ja l'havia vist,
però que ho dic ara.
Bueno,
això sona a la pel·lícula?
Diríem el nom de...
Així és la banda sonora,
es diu Green Book,
estil i dan.
No és maybe,
però ara mateix així d'entrada.
Hi ha molta música,
a la pel·lícula hi ha molta música,
sí.
Hi ha un bon tros,
sí,
que és sonora,
molt bona.
Sí,
però igual és al final.
Que no estigui el títol de fer.
cantant dient el títol,
podria ser.
Sí.
Hi ha molta,
molta música.
L'estil i dan és brutal,
l'estil i dan,
aquest grup és boníssim,
és d'una elegància.
Van mencionant,
clar,
cantants i gent...
Ah, ah.
Bueno,
i això,
si podeu veure-la en versió original,
perquè jo no sé com sonarà això,
jo crec que això fallarà bastant
si fan una traducció,
perquè intentaran fer...
Clar,
perquè la gràcia és,
el tio parla un italià,
un anglès italià així,
una mica de Brooklyn,
i l'altre parla un anglès
que sembla d'Oxford,
diguem-ne,
no?
I també l'intenta...
Exacte,
l'intenta...
I l'ajuda a perfeccionar
en plan Pigmalion també,
no?
Sí,
i la gent del sud
doncs parla una altra cosa,
no?
També són paletos del sud
i parlen una altra cosa.
i amb això intentar,
si ho reprodueixen
en castellà o en català com sigui,
no sé com quedaria,
eh?
Bueno,
català no...
L'actor que fa de Don Shirley,
que és el pianista...
Sí,
de color.
De color,
és el...
es diu...
Majersala.
Majersala.
Majersala.
Majersala.
Que era aquest que va rebre l'Òscar
per Mulai.
Sí,
per Mulai.
És una pel·lícula
que la gent la va odiar
profundament,
que no entenia per què,
i tal.
I bueno,
ja estem...
a mi no em va desagradar,
a veure,
potser donar-li la millor pel·lícula
i tal,
no.
Mantenim la posició.
Sí,
però a mi no em va desagradar del tot,
em va ser una pel·lícula.
I tot mantens-se la teva posició.
Sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
jo no tinc mal record de la pel·lícula.
Però jo igual l'hauria de tornar a veure.
Sí.
A vegades hi ha pel·lícula...
És molt continguda,
és una pel·lícula que té un...
Hi ha pel·lícula que de segona vista dius,
ostres...
però que no es mereixia...
Recordo amb aquella...
No me'n recordo què és el que ja havia nominat,
però no es mereixia la millor pel·lícula,
eh?
Sense cap mena de dubte.
Jo això ho tinc molt clar, eh?
Sí,
que ho vas dir,
ho has dit.
Però dins del que ja havia vaig dir,
bueno,
doncs tampoc està malament.
Vull dir,
no sé,
vaja,
no em va...
A mi em va...
Bueno,
em va sorprendre.
Jo,
no sé què diré.
Hòstia,
mira,
un apunt molt ràpid.
Una recomanació...
Bueno,
recomanació no,
però hi ha una que es trena
en el cap de setmana ara,
del 24 o és el 23 o tal,
que es diu
Destroyer una mujer herida
o algunes així,
que és de la Nicole Kidman.
Anda.
Sí,
que jo he vist
quatre o cinc o sis publicacions
d'aquí
com americanes com tal,
que diuen que Nicole Kidman
fa la millor interpretació
de la seva carrera.
Sí,
m'estic amb el...
I dir això,
que Nicole Kidman és una bona actriu,
diu,
ostres,
o sigui,
literalment,
vull dir,
i diferents,
diguem-ne,
o sigui,
Nicole Kidman brutal,
Nicole Kidman impressionant,
i dic,
ostres,
i ens vam quedar,
la vam posar a la trailer
abans de Green Book,
i ens vam quedar amb el rotllo
i dius,
hòstia,
mira,
anem a veure-la,
és una película
d'un director desconegut
i tal,
però deia,
és que ella és una policia
o algo així,
i no sé de què va i tal,
però sí que tothom diu això,
que fa la millor interpretació
de la seva carrera.
Bueno,
doncs queda...
Apuntada queda d'ahir.
Exacte,
l'expectació.
Vale,
i per últim,
el director de Green Book,
el Peter,
Peter Farrelly.
Clar,
que jo quan vaig a veure
dic,
Peter Farrelly,
Peter Farrelly,
dels hermanos.
Havia fet de dos tontos
molt tontos.
Bueno,
els hermanos Farrelly,
de tot això de
Algo passa con Meri i tal,
que ven riure molt
amb aquestes pel·lícules,
tot i que sí,
però clar,
dius,
ostres,
i m'ho has reivindicat,
perquè és un tio que,
bueno,
que al final no sé si ha fet
la direcció d'actores,
no sé si ha fet aquí
la pel·lícula i tal,
però està nominada
a millor pel·lícula,
al final,
mira.
Sí,
sí,
podem tenir sorpresa,
ja ho veurem,
ja ho tornarem a parlar.
Jo crec que tampoc,
però bueno.
Bueno,
César,
quan tu la vegi ja
tornarem a parlar.
Sí,
ja parlarem,
cap problema.
Bueno,
farem una cosa,
un kit-kat d'un minutet,
dos minutets,
escoltarem aquesta cançó
de Luzi My Religion,
de Rem,
no?
I bé,
doncs escoltarem aquesta cançó.
Molt bé.
Sos sunny happy people.
Això.
Ara sí.
Ja està.
Oh,
life
is bigger
it's bigger
than you
and you are not me
the lengths that I will go to
the distance
in your eyes.
Oh,
no,
I've said
too much.
I set it up.
That's me
in the corner.
That's me
in the spot
like
losing
my religion.
trying
to keep
up
with you
and I don't know
if I can do it.
Oh,
no,
I've said
too much.
I haven't
said
enough.
I thought
that I heard
you laughing.
I thought
that I heard
you sing.
I think
I thought
I saw
you try
every
whisper
every
waking
hour
I'm
choosing
my
confessions
trying
to keep
an eye
on you
like
like a hurt
lost
and blind
fool
fool
I don't know
I've said
too much
I set it up
consider
this
consider
this
end of the
century
consider
this
slip
brought
me
to
my
knees
fail
what
if
all
these
fantasies
come
failing
around
now
I've said
too
much
I thought
that I
heard
you laughing
I thought
that I
heard
you sing
I
can
I
can
I
can
I
hang
good
of
the
I
what
do
what
you
ous
at上
and
I
I
I
com seria, i ja no van treure res més
i ja està, ja són
recuperacions, coses d'aquestes
mentals i tal, però ja
suposo que el 2011 s'estaven allà a punt
però això clar, hi ha gent que
continua, però hi ha gent que ja ho diu
hòstia, ja no toca, no?
No, no, ja estan fora d'això
Però també, bueno, també Rolling Stones
per això deia, hi ha gent que sí
però que la majoria al final
ho produeixen
Però també si talles ja el ritme
ja fa vuit anys, sap res el que diem, Rolling Stones
sempre han estat una mica traient discos cada 3-4 anys
tenien coses, no? I no paren de fer concerts
I potser hi ha un grup
que van trencat que tenen
40 anys, potser sí que passen 10 anys
a 50 tornen, però ja a partir dels 60
suposo que ja és més complicat
I a més aquest, bueno
Déu-n'hi-do, portava un ritme
Exacte, era un ritme important
Bueno, Jaume
anem a Cafarnaú
Sí, ell m'ha dit que això pot ser Síria
Però jo crec que és Israel
Ara ho pensava i jo diria que és Israel
però jo és bíblic
Que sí que sí
No? És Síria?
Com que no?
No, no
Anem a buscar-ho
Aquí parlant del Líban
Ah, també podria ser
Bueno, el que passa és que potser
però és el poble, Cafarnaú
o és un tema simbòlic?
No, no, és un poble destruït
totalment
És un poble
Arruïnat amb una misèria
No és un camp de refugiats
Sí
És un camp de refugiats
Però és un poble
vull dir, no és artificial
Antigüament
Antigüament estaria
Estaria Israel
Ara t'ho dic
Sí, sona en un bíblic
Sí, sona en un bíblic
Ara ve-te a saber
Sí, sí, això ho és
Això ha canviat
Val a dir una cosa
que el noi pot ser del Líban
perquè és diferent allà
Ell és blanc
Sí
I llavors, doncs, allà
tots són morenets
i allò la misèria és total
a tot arreu
És que no hi ha cap moment
que sigui plenent de la pel·lícula
És de la manera
Aquí parla que està Israel
Israel és
Israel no ha estat mai
Galilea
Galilea
Sí
A mi se'm sona
També em sona
Sí, era Jesús de Galilea
Era la província romana
És un tema de la Bíblia
Exacte, no sé
Cafarnaú en surt tan bé
No sé si en quin moment
ha terminat
Però hi ha una destrucció
Hi ha algun personatge
era d'allà
o alguna història explicada
Hi ha alguna cosa
Això és d'ara
A prop del lago Tiberiades
Jo crec que
La pel·lícula és d'ara
Sí, sí, la pel·lícula
Sí, perquè estarà ambientat
amb la població
Dic jo, no?
Sí
Però hi ha alguna situació de guerra
o així o no?
Bueno, està tot destrossat
i tota misèria
La guerra del Líban
o la guerra d'Israel
amb no sé què
Sí, sí, sí
Bé, doncs aquesta és d'aquelles pel·lícules
que t'ha agradat
Però no pots dir pas que sí
perquè és que no té res d'agradable
aquesta pel·lícula
Vull dir, no us enganyeu
ni vull enganyar
A ningú, no?
I que us trobeu allà
doncs
veient misèria
per totes res
Jo penso que
és una pel·lícula
que aquest nano
que deu tenir
vuit o
no, potser una mica més
10 o 12 anys
Aquest nano
denuncia els seus pares
perquè l'han portat
en aquest món
D'acord
D'acord
Està com està?
D'acord
O sigui, d'anuncia el jutjat
davant del jutjat
D'acord
En un jutjat
Exacte
I llavors
doncs allà
el debat
doncs
vull dir
hi ha valors morals
aquí no hi ha dubte
I llavors
diu
una altra criatura
per exemple
però per què
has de portar
una altra criatura?
Aquest
Sí, igual que jo, que no hi ha manera de situar-me.
Jo penso que és un pamflet, no hi ha dubte, ja ho he dit,
però també serveixen els pamflets,
perquè fa fàcil allò que probablement és d'un abast molt més complex.
I llavors aquí l'aventura és que aquest nano,
hi ha la mare d'un de més petitó que gairebé no camina
i va amb això, com se diu, això que es pot...
Amb un caminador.
No, no, que encara no s'aguanta ni el pipi ni el...
Amb un bolqués.
Amb un bolqués, exacte.
Llavors, doncs, amb el nen aquest no sap deixar-lo, no?
I gairebé tot... És massa i tot, eh, això.
Perquè hi ha moments que dius, vale, però ara, tio,
vull dir, altra vegada repeteixes la mateixa jugada.
però que trobo que té aquest gust de voler mostrar el vistiplau
i la satisfacció burgesa, europea i americana, també.
Amb la vida de tot junt, allà.
Sí.
I llavors, la veritat és que a mi m'ha servit,
jo l'he trobat bé,
i malgrat aquests defectes.
La directora és una dona, que es diu Nadine Labaki.
Sí.
I ara estava mirant a veure quines pel·lícules més s'havia fet.
No, deu ser l'Iban, eh, perquè és libanesa.
La pel·lícula és libanesa, sí.
Deu ser l'Iban, potser és en la regió històrica de Galilea,
però com allò ha hagut després molta història,
potser és part del Líban.
És probable, eh.
Llavors sí que té sentit...
El conflicte a l'Iban, clar.
Té sentit que Israel ha entrat allà,
o ha agressat tot i...
Exacte.
En alguna d'aquestes que ha fet...
Sí, sí, sí.
Que són zones que sempre les línies frontereres han variat sempre,
però allò amunt i avall, eh,
vull dir que són llocs molt conflictius, sempre.
Diu, nosaltres que en aquests bubets estem buscant la manera d'educar els nostres fills
de la manera més dolça, amable i tal, no?
En canvi, en aquestes situacions això s'ha perdut tot, no?
Bufetada va, bufetada vega, jo et mato, que jo...
Vull dir, una cosa...
A la dos...
La supervivència crua i dura, no?
Com una criatura viu, això, no?
A la dos van dir que era excessivament...
És a dir, que és un drama total, però que és excessivament dramàtic.
És a dir, que en aquest cas s'han regodejat, diríem...
Jo he vist un crític que deia pornografia emocional.
Veus? Imagina't.
També.
Per això dic que això es tocarà una mica, no?
Potser és massa, exacte.
Potser és massa, que potser és portar el límit massa.
La sugerència, clar, sí, que ja és...
Ensenyar-ho tot, però potser no, no sé, no sé què et sembla a tu.
No.
No?
No l'hem vista, per tant, el que diguis tu...
Pornografia no, jo no ho diguis.
No, però vull dir...
No, però és un dia, és una...
Emocional, vull dir que es posa les coses, pel que es diu, no?
Les coses d'una manera que potser és massa cru.
Massa evident, no?
És aquesta exposició.
No cal que mostris tot el cos, entre cometes, és una metàfora que estem fent, eh?
Sí, sí, sí.
Que podies tapar una miqueta i suggerir, no?
Surtout aquí, tota la cluesa i tota la...
Diuen que la mostra d'una manera que dius, bueno...
Però és que hi ha una línia de pel·lícules, diguem, de la zona d'Israel, d'aquesta zona d'allà,
que tenen a veure amb el conflicte bèlic previ, i encara que el tenen, arrosseguen encara,
que tenen aquest component excessivament dramàtic.
Ara em balla el cap, però hi ha una pel·lícula, també, que vaig veure, que tot passa dins d'una casa,
no me'n recordaré ara, em sembla que el Jaume l'havia vist, d'una mare coratge.
Com es deia, madre no sé què? No era mare no sé què? No madre coraje, però...
No, madre coraje, no.
No, però era no sé què, era madre en tal, i te'n recordes?
I a dins d'aquella casa hi ha una angoixa potentíssima.
Sí, sí.
Potser va, d'aquesta pel·lícula que dius tu, que a Ferneu n'és molt més potent.
Aquestes...
Però hi ha la por de sortir al carrer, que hi hagi el francotirador, i...
És que, saps què passa? Aquella era una pel·lícula que amagava...
O sigui, amagaven els sentiments perquè els se sentien molt malament,
i aquí no, aquí estan molt enfadats per trobar-se, m'entens?
Sí, sí, sí.
Aquella situació, i que vingui un fill i que et digui per què m'has portat al món,
però què s'ha cregut aquest, no? Veus un jutge que passa de tot, o sigui, és d'allò.
Jo trobo que pot... O sigui, que pot haver crítics que puguin batejar-ho així.
Però jo tinc que dir que, a banda d'això, i ja t'ho miraré,
al parlar d'això del judici, hi ha algú bíblic relacionat amb un...
Jo diria que alguna cosa de Cafarnaú, hi ha alguna cosa vinculada amb alguna cosa, eh?
Hi ha alguna història bíblica d'un judici o d'algú, eh?
Per això dic que no anem malament, que potser és l'espai que han triat,
però que també hi ha una connotació bíblica al darrere, eh?
Però bueno, ja ho mirarem, jo t'ho miraré i ho comentarem la setmana que ve.
Aquesta directora, Nadine Lavaquí, havia fet una pel·lícula que es diu Caramel,
que a mi em va agradar moltíssim, també.
Ah, sí? Com es constava, no?
Sí, és un centre d'estètica, bueno, estètica, el que aquí diríem,
un centre d'estètica, aquí fan les depilacions amb caramel.
En comptes de fer servir cera, fan servir el caramel.
I és molt interessant tota la història,
les relacions entre les dones que van allà, com s'expliquen les seves coses...
Els caramels que vam menjar...
I és molt sensual i a la vegada també és molt...
S'enganxaven per tot arreu, no?
S'enganxaven per tot arreu.
Que dic, és molt diferent, llavors, eh? Una pel·lícula de l'altra.
Molt bé.
Es queden 12 minutets, hem de fer el temps.
Jo parlem una miqueta de Viaje al centro d'una madre.
Ai, el cuarto.
El cuarto d'un bracero.
De la tierra.
Del bracero.
Viaje al cuarto d'una madre, és això.
De la Célia Rico, que és la directora, que ha fet dues pel·lícules,
que és aquesta, la segona, i la primera és una que jo no he vist,
però també l'ha deixat molt bé, el que es diu Luisa no està en casa,
amb l'assumpció en Balaguer.
No et dic res, eh?
Fernando Guillem i tal, sembla que és d'aquelles pel·lícules també...
Bueno, és una assumpció en Balaguer molt gran.
Profunda.
Va morir no fa gaire tampoc, i no es farà uns quants anys,
però es veu d'aquesta manera.
I Viaje al cuarto d'una madre, per mi és una pel·lícula
que pretén ser una pel·lícula profunda, ho és,
però a l'igual que a mi alegre tristesa m'ha provocat unes reaccions.
Aquesta, clar, és una pel·lícula que se salva perquè està l'Ola Duenyes
i l'Anna Castillo, aquesta criatura que ho està fent molt bé,
cada vegada ho fa millor,
i que es va sorprendre que no li donessin el Goya.
Recordo l'imaig, va fer, oh, com dient, no me l'han donat a mi.
A veure, els papers d'elles dos són brutals,
perquè evidentment són elles dos, i quatre més que hi ha al voltant,
però bàsicament són elles dos, no?
Tornem a trobar-nos dins d'una casa.
Jo aquest any he vist moltes pel·lícules dels Goya
que és molt dins d'una casa, i dins d'un espai determinat molt concret
o d'un espai, un microcosmos, com el cas també de Carmen i l'Ola,
aquesta també de les noies, aquestes gitanes que eren lesbianes i tal,
que també és un espai molt endogàmic.
Doncs aquí passa el mateix, a l'igual que també a l'eritristesa,
és molt endogàmic tot, però bé, amb cadascú amb les seves històries.
I aquí és el que diem, una l'Ola Duenyes,
que des del minut número 1 està en una depressió, també.
I també hi ha un component de la depressió esdevinguda
per una situació determinada, i ja està.
I tampoc puc desvetllar-ho, però bé, ho imaginem.
Està ella i està la filla, doncs ja està, falta algú,
doncs ja està, no hem de donar-me voltes.
Clar, evidentment, llavors, aquí genera això.
Llavors, és una depressió de llibre, totalment, no?
Amb el qual, vaja, crec, no sé, jo no ho sé,
però jo crec que sí, perquè és allò,
debajo del bracero tot el dia,
allò, a sota i tal.
Encima del bracero.
Clar, no?
Diu que és un personatge més, no?, el bracero.
Sí, està allà, i també pren vida el bracero, eh?
Doncs entenem que pren vida el bracero.
Ja n'entenem.
El que el for.
Vull dir, exacte, que no deuria ningú tenir un bracero,
ens entenem, perquè és perillós, eh?
Vull dir...
Sí, sí, sí.
Home, encara hi ha un accident.
Per això, per això, aquí hi ha un moment, també,
que dius, ostres, vigileu, eh?
Bueno, doncs això, llavors, la filla, l'Anna Castillo,
també ella està una miqueta, doncs, d'una edat,
que vol fer coses, que es vol moure, no?
I que, bueno, i que llavors la vida és una vida com molt de barri,
molt, ella, doncs, no, ella treballa de planxadora,
la mare està retirada temporalment, no?
Vull dir, és tot com molt elles, no?
Molt bé.
L'Ola Dueñas surt de la pel·lícula deixada,
amb els cabells, deixats anar, amb un xandall, amb no sé què i tal, no?
Llavors, ella pren una decisió.
Llavors, una decisió de, bueno, doncs, decidir fer un canvi,
un viatge, no negarem, no explicarem per què ni com,
en el que es fa una crítica brutal a una cosa molt típica que passa
quan la gent viatja i es queda treballant en algun lloc determinat, d'acord?
És una cosa molt clàssica.
I que té a veure amb les auperes, ja està, no dic res més, eh?
I llavors, a partir d'aquí, doncs, ella es queda sola,
però en cap moment veiem l'espai de la filla,
tot passa dins de la casa,
hi ha un moment que sortien uns exteriors, allò,
però tot passa dins de la casa, és aquest espai.
I sobretot la cara d'ella, ara m'ho miro, ara m'ho penso,
ara vaig a trucar a veure si la trobo,
ara estic, ara estic sola, ara tal, ara qual,
ara arribo a l'armari, trec això, diu, uh,
he passat aquí, bum, em desplomo, no sé quantos, ploro.
Sí, però no és per tant, ho sento.
Hauria de ser...
Està bé, però no és per tant.
De ser magnífic, no?
Exacte.
Perquè una cosa tan...
Clar, i s'aguanta perquè són la duenyes.
Tanta economia de medius.
S'aguanta, molt bé.
I no negaré que és una bona pel·lícula, no ho negaré,
però jo crec que és una pel·lícula que dius,
sí, és una situació fumuda,
doncs com la que passem,
hem passat molta gent, d'una forma o una altra, d'acord?
i cadascú ho porta cap a un pot i ho somatitza,
però ostres, jo crec que la pel·lícula en si mateixa,
dius, no crec que sigui per tant,
és una opinió externa meva, eh?
Hi ha una alegria de viure,
una cosa que dius, bueno, respires una mica,
bé, però bueno, no és per tant, ho sento, no és per tant.
Vinga, seran 100 minutets.
Rosa, a Formentera Lady,
parlem una miqueta de l'home tranquil, eh?
Que ens queda?
Sí, no, bueno, rapidet.
A veure, a Formentera Lady ja alguna vegada,
no sé si li has comentat, no?
Bueno, és el món que s'acaba,
una mena de món, una mena de vida que s'acaba,
que s'esgota, ja està, és la decadència, ja, no?
L'últim, jo penso que...
De los hippies.
A José Sacristán, exacte,
és l'últim hippie de Formentera, vale?
Encara resisteix vivint d'una manera una mica precària, no?
Són italians, oi?
Sí, bueno, i al final llavors com tot ho estan comprant,
exacte, els italians, exacte.
Comprant el joc on ell viu per fer un hotel.
Així de clar, no?
Bueno, és una miqueta...
José Sacristán ho fa molt bé.
Sí.
Nora Navas fa de la seva filla,
que li deixa el nen, el net,
perquè ell és el net,
el que mai no s'ha cuidat de la família.
No.
Es veu com la dona ja havia marxat també...
I toca el banjo.
Clar, perquè es veuen uns...
Exacte, va actuant pels locals.
Amb el banjo.
Clar, la vida de hippie encara ho manté
el 4x4 de tota la vida,
que ja no li tira pràcticament.
Mira, pitjor que el teu...
Era un meari, no?
Era un citron meari, no?
D'aquells meari, d'aquells...
No, no, era una mica més tipus que el 4x4.
És un gip, sí, sí.
És un gip.
És que és tot estúpid antic.
Té raó, té raó.
Vull dir que tot és molt...
A veure, cutre, tot és molt de l'època, no?
És molt hippie tot, no?
Ell encara viu així, pues això,
en una casa que fins i tot no té ni llum,
no té electricitat,
perquè el generador, com que no li compra el gasoil aquell,
doncs no té tan poc llum.
Vull dir, la vida en contacte amb la natura
i viure del que et doni la teva professió,
la teva música, ja està, no?
Clar.
Ell no s'havia cuidat de la seva filla,
la seva filla és la nora nava,
és que quan arriba després a deixar-li per un motiu X al net,
perquè el cuidi el nen un mes o dos,
que ha d'estar, ja diu,
que ha d'anar a França a treballar,
després ja veurem si això era cert o no,
això és interessant també.
Clar.
Com la relació entre pare-fill i després la filla,
exacte, després amb el net, no?
Bueno, està bé, està bé.
No, està bé.
Jo era una pel·lícula que se salva moltíssim
per gràcies a Saquistan,
perquè la pel·lícula en si
ha de fer un gran personatge com és Saquistan.
Sí, exacte.
Vull dir, no podia fer...
Jo crec que no podia fer una altra persona
i, bueno, jo crec que és merescut.
És una pel·lícula petita,
però a la vegada que es va creixent.
A més, llavors ve la pel·lícula,
està bé, no?
Et va tirant una cosa cap endavant, no?
I bé, bé, bé.
És una mica rescatar-lo d'aquell món, no?
I dir, bueno, vine que el món ha evolucionat d'una altra manera
i que això ja, aquesta manera de vida ja està.
I tu també tens ara un paper com a avi
que també, home, està bé, no?
També per tu i pel nen,
el nen també mereix estar amb aquest nen.
És una pel·lícula que ha dirigit el Pau Durà.
Exacte.
I és curiós que, clar,
un dels personatges és el Jordi Sánchez,
que fa de pescador, també.
Sí, sí, sí.
Bueno, una mica gent de l'escola de Plas Bruts,
de l'escola de teatre d'aquí de Barcelona.
És veritat, sí, sí.
De Barcelona.
L'únic que han agafat a un tòtem, com és aquest senyor.
Les dones, es veus com encara es relaciona amb dues o tres dones.
El tio, per exemple, el que feia.
Sí, sí, sí.
El tio encara té, no sé, què figura, què figura que té,
quants anys?
Sí, de l'altre 70.
El figura que té com quasi 60 llars, ja, 70, l'il·lusió.
I les dones que estan, vull dir que són dones,
vull dir que molt bé, vull dir en referència en general, no?
Sí, sí, era una manera, va ser una manera...
Exacte, perquè és una cosa que també entre hippies també es remouen, eh?
Sí, sí, entre ells, clar, clar.
Clar, és allò que dius, bueno, encara les hippies que també noves,
que arriben, que potser tenen una generació abans,
també estan per allà, no?
Llavors, bueno, els hi mola.
Sí, veus algunes turistes, alguns...
Els hi mola això, una miqueta, doncs, aquest personatge i tot això.
No, són molt hippies, de vegades, gent molt gran, eh?
Sí, sí, sí, sí, sí, sí.
Aquells sí que tenen emocions, eh, tu?
Jo dono classes en un lloc aquí, bueno, que no res, a Gràcia i, bueno...
Sí, l'escena de la platja, que estan allà empengats,
allà amb la sorra aquella, estan tot el cos cuet.
Això a Lucía i el sexo també surt, eh?
Ah, sí?
També hi ha un turista allà, que també, el tio està allà...
I també ja quan la Paz Vega també s'apropa,
diu, vine, no tinguis por, que no sé què,
i també l'embadurnar ja tot de fang, també.
De fang i tal, sí, sí, és una cosa com tot el món llibre.
És recorrent, no?, aquella escena del fang.
Sí, hi ha la croqueta rebosada.
Sí, sí, sí, la croqueta, i mira, la croqueta en concret, Rosa.
La croqueta.
La croqueta.
Jaume, com explica en dos minuts el hombre tranquilo?
Ràpid.
Tranquilo, no, ràpid.
Això és xungo, eh?
Tota la pel·lícula, veus que vam preparar en el combat final,
i si que l'has vist ja ho recordes, i tal,
i la veritat és que un cop arriba el combat,
per mi s'acaba la pel·lícula, vull dir,
és que a més a més és tan clar,
ja tot és sobrer en aquell moment, no?
Fins a arribar allà hi ha unes constants culturals
en un país i tal, masclistes,
la major part d'elles, els bars, les dones no hi entren,
i si hi entren pobres d'elles.
I, en fi, és una pel·lícula que si te la mires així
amb una mica d'ulls crítics, dius,
mare, però com és possible que això t'agradi tant, no?
És que no té res.
No, però té alguna cosa.
És una història molt senzilla, els personatges són molt senzills.
A mi jo me'n recordo que amb el seu temps fa molts anys
que la vaig veure i em va agradar.
Ara no ho sé, ara amb els meus ulls de dona adulta,
no ho sé, l'hauria de tornar a veure,
perquè potser em va impressionar per altres coses i ara...
Mira-la, perquè d'allò a més a més les herències aquelles
que ella ha d'anar amb l'herència si no no es casa,
hi ha un...
És irlandès, no?
El fada irlandès.
Sí, l'Illis Frii,
el que ho coneixem,
allò que va fer el Gerín.
Sí, sí, sí.
Va fer una cosa allà, uf...
Sí, li va sortir molt vell, eh?
Sí, sí, sí.
Jo vaig veure una cosa del Gerín que no em va agradar res,
que es deia...
En construcció.
Sí.
Ah, quin megavodrio.
Clar.
Ho juro, jo ja no vaig entrar ni a la de 4, eh?
Ho vaig intentar, m'ho mirava i pensava,
dic, què, què, què, què?
Què és això?
Solten massos obrers.
No!
Hola!
Això ha sigut de venjant-se d'abans, eh?
De la carreteria, eh, Zasca?
M'està dient Burgès, eh?
No, no, però és que no vaig entendre, en el fons.
Potser a mi jo em vaig quedar a mig camí,
de la pel·lícula, la vaig poder veure en DVD,
i no li vaig trobar el què.
De debò, eh?
Ho sento, vaig entrar.
Per mi el Gerín és molt bo.
Si no, no té alguna cosa d'estructuralista,
a mi m'he jo dit.
Sí, sí.
Però, bueno, no sé,
potser tinc que entrar més en el món del Gerín, eh?
També no ho heu negat, eh?
A vegades...
Sí.
Bueno, família, es queden 30 segons, eh?
Sí, ja estem.
Passava volant aquí, oi, l'estona.
El próxim dia, una mica més?
El próxim dia haurem de comptar els Oscars.
No, Gino, no?
Ah, és veritat.
Ja hauran caigut.
És el cap de setmana, ara no?
El 23, no era?
És el 23 o el 2?
Bueno, el cap de setmana, ara que ve.
Ah, el cap de setmana, ara que ve, podrem comentar.
Molt bé, eh? Fantàstic.
Doncs, comencem.
Bueno, adeu-siau.
Adéu, adéu, adéu.
Al Just a la Fusta,
parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris que anaven amb ell,
que fins ara mutis.