La teva escolt.
La teva escolt.
És interessant que s'hi apuntés. Ja us ho comentaré.
Ah, vale, vale. Perfecte, perfecte.
Tant de bo que ho escolti, perquè sé que segueix amb molta atenció aquest programa.
O sigui que fem-ho bé, eh, això?
Ah, vale. Hem de fer-ho a consciència, no?
Això mateix.
Hem de fer-ho com cal.
Sí.
Bé, doncs avui parlarem bàsicament de cinema, perquè, bé, mira, ens ha tocat.
Vull dir, hi ha vegades que parlem més, que parlem menys, no?
I parlarem d'Espectre, de l'última pel·lícula del James Bond, eh?
Parlarem amb el David d'aquest tema.
Parlem també d'Edith Poole, d'aquesta pel·lícula curiosa, si més no, el Jamoia riu.
Vull dir, això ha passat bé, sense cap mena de dubte.
Can Barrota.
Can Barrota, no?
Va ser més interessant el que m'envoltava que la pel·lícula, però, vaja, m'ho explicaré, no?
Vull dir, molt bé, molt bé.
Perfecte, perfecte.
Parlarem també d'Spotlight, parlarem d'Ave César i parlarem també de Los Odiosos Ocho,
del Quentin Tarantino, que també deixarà anar, eh?
Aquest gran realitzador de cinema.
Bueno, sí, però també ja al final els clichés es repeteixen una miqueta.
I també farem un, bueno, parlarem una miqueta de la Harper Lee, el Jaume ens farà un bon recordatori,
que tenim aquí un, bueno, un retall del diari que una mica ens farà cinc cèntims d'aquesta actriu
tan famosa del cinema clàssic americà.
I també parlarem d'Humberto Eco, una miqueta, tindrem una mica de referència d'aquest història de l'art,
d'escriptor, personatge, bueno, doncs curiós i necessari, eh?
Per entendre la filosofia de final del segle XX.
Bueno, doncs, David, parla'ns del James Bond, de l'espectre, del Daniel Craig, no?
Sí.
David Craig, no? David o Daniel?
Daniel.
Daniel, Daniel, Daniel.
Sí, sí, sí, sí.
Bé, és un...
Em crec que aquesta saga, aquesta darrera fase de la saga, està arribant a la seva fi.
Ah.
Em dóna la sensació.
És crepuscular, oi?
Què diuen?
Sí, a més jo crec que la pel·lícula, al final del film, ja t'ho deixa d'entreveure.
Que no...
No, no, que...
Com si el James Bond es volgués retirar, d'alguna forma, no?
Perquè...
Ah, no ho sabies, això, tu?
No, no ho sabia, no ho sabia.
No, no, no, no dic que sigui així, eh, però és la sensació que m'ha donat a mi, eh.
Però és l'última, en teoria.
No, no, no ho sé, no ho sé, però segons la trama, igual que l'anterior, que era Skyfall, que sortia del Verder, ja es veia que allò continuava, no?
Perquè moria la M i la cosa semblava una mica, quedava tot una mica obert, no?
Tot i que moria el dolent i tal, tot semblava una mica obert.
I aquesta sembla una mica un compendi de les anteriors.
Aquí, diguem-ho així, es tanca una mica el cercle.
I per mi s'ho han fet venir una mica així bé, però amb pèl forçat, tot plegat, no?
Perquè en cap moment, en les anteriors pel·lícules que jo recordi,
tots els brillants, diguem-ho així, no semblava pas que tinguessin un cap superior, no?
I aquí, t'ho diu clarament, no, no, sí, que ells eren subordinats meus.
Ja, quan dius, què passa aquí, no?
I però sí, no me n'havia adonat, no?
O potser sí, jo potser no l'espesco, no, en aquest sentit.
Bé, el film, en definitiva, està en la tònica de tots els gens bons.
Potser he rememorat més la part més del primer, que era el Sean Connery,
un paio així masclot i que, bé, sense cap...
Atractiu per les dones i punts, no?
Sí, perquè tampoc era un tio guapot, guapot,
com pogués ser més endavant el, no ho sé, el Pierce Brosnan o algun altre, no?
Ara no recordo algun altre més.
El Roger Moore.
El Roger Moore.
Però és que a mi...
A mi m'agradava el Roger Moore.
Sí, a mi també.
Però era una època del gens bon de conya.
Tot el que sortia em feia en plan conya.
Sí, sí, se ponia així.
Era un tio seductor, sí, però...
I ficava molt d'humor anglès.
El Pierce Brosnan em semblava tou.
Sí, era fofera.
Era com, no ho sé, no li veia...
Igual que el Sean Connery, és un masclot.
Sí.
El Daniel Craig, cony també.
Qui un macho, sí.
Exacte.
Però al Roger Moore ja li veies, però era canalla, dius, feia gràcia, no?
Sí.
Però, en canvi, el Pierce Brosnan, que othom deia que també, també, ni com a actor, ni com a referent, ni...
No, va quedar molt fluixet.
Sí, va quedar com una miqueta fluixet.
Era com, no sé, una cosa molt tonta, no?
I amb aquest actor van potenciar la saga, en la magnífica Casino Royale.
Exacte.
Que ja se'ls hi van anar ja totes les idees.
Sí, sí, molt bé Casino Royale, eh?
És magnífica aquesta part.
Per mi, és la millor que he vist jo, de sempre.
Sí, per mi també.
De sempre.
Mira, la segona.
No, la primera de la nova saga.
La primera de la nova saga.
La primera de Daniel Craig.
Sí, sí, sí, per mi és la millor de sempre.
Sí, sí, senyor, això tens raó.
I després ja la cosa ja va anar fluixant.
I aquí, bé, és que és una mica, és un copiar i pegar, no?, que es diu, d'escenes.
I, doncs, el que et podria donar a semblar que, a mi la sensació, aviam, l'aparença, quan jo vaig veure el tràiler, abans de veure el film, era que, ostres, això pinta com, per exemple, tota la trama fosca d'Ice White Shad, no?
És el que dius, sí, sí, sí, és quan ell se'n va a la casa aquella, en que hi ha aquella orgia bestial, i que no saps realment per darrere qui marega els fills, no?
I només dona, només, no, o sigui, ell rep uns tocs, uns avisos, no?
És que el cobrir, que el que ens explica és que al darrere no hi ha ningú, allò és part d'una normalitat total.
Ja, però hi ha algú.
Què em vaig avorrir amb aquesta pel·lícula de White Shud?
No, no, jo no.
Oh, em vaig avorrir tant.
Però aquí, la sensació d'un James Bond, d'alguna manera, tot va semblant, no?
Sembla que la trama, aquesta espectra, que sembla que te la venguin com si fos allò, bueno, ell acabó ser de les intrigues,
però sí, potser en un principi sí, però després es desfà com un sucret al cafè.
I dius, per tant, no?
I acaba com qualsevol dels villanos que ell comandava, no?
I doncs, encara potser pitjor, el que li va donar de més guerra potser va ser el, el, sortirà el nom, l'actor espanyol, el...
El Bardem.
El Bardem, el Javier Bardem.
Sí.
Va saber molt a poc, però molt a poc.
I totes les escenes, potser així, que és el que es valora més avui dia, del senyor Bond, d'acció i tal,
estan molt per sota del que jo anteriorment he vist.
No, no, i no diguem, diguem així, la saga Born, que ara em sembla que la volen tornar a revisar amb el Matt Damon,
Bond, dius, ostres, si això és el que ve, doncs...
Doncs anem bé, ni al Born, vols dir que ja...
No sé si, potser ja s'acaba amb aquest actor i en buscaran un altre, no ho sé.
El que sí és cert, eh, vull dir...
Home, espera, perdó, el Roger Moore, per exemple, va fer de James Bond bastant més gran que no pas el...
Sí.
El que hi ha ara, el Daniel Craig.
El Daniel Craig, sí.
O ja tenia 50 ben llargs, eh?
Clar, però és que el Daniel Craig és un tio que, bueno, home, està cuidat físicament.
Em refereixo a que no és una persona que diguis, és que clar, ja té 50 i pico, 60, i que diguis...
No, no, és un consejador bastial.
Clar, per això, vull dir, que allò que físicament i de cara no sentiu que hagi envellit malament.
Vull dir, podria seguir, dos i tres James Bond més, no?
No ho sé, potser segueix, eh, però no ho sé.
Vull dir que no, tampoc queda clar.
La pinta, tal com es desenvolupa la trama, és que dius, bueno, allò, cinta la cabeza, no?, d'alguna manera.
Clar, és que ara posar-se a pensar qui podia fer o seguir la, diguem, una altra James Bond,
anàvem tota la gent que puja ara, que hi ha molta gent jove, hi ha tios gansos i gent que dius,
bueno, a lo millor si volem buscar un tio que sigui atractiu, que sigui fort, que sigui canall...
No ho sé, és que això dependrà moltíssim del que vulguin fer, però jo crec que és un encert, Daniel Craig, eh?
Per mi és un encert.
Sí, per mi sí, quan ho veig jo ara dic, ostres, si nois l'heu clavada.
Sí, sí, sí, per mi sí.
Bé, perfecte.
Ja es veurà.
Bé, què passa?
Passa alguna cosa?
No, no, estava pensant que precisament tu i jo hi ha dues pel·lícules que topem d'una manera gairebé, diríem, violenta, no?
Sí, sí, sí.
És el whatsapp i el puro vicio, no?
Ah, sí.
Dues pel·lícules que tu sempre marques com una fita impossible de paï, no?
Com, vaja, vull dir que no.
A veure, jo és de dir una cosa, a l'es whatsapp tinc que tornar a veure-la.
Faré l'esforç i ho veuré una altra vegada.
Fes-ho, fes-ho.
L'he vist una vegada amb el seu moment.
El puro vicio no cal, de moment.
El puro vicio no la veuré.
No, perquè és que jo...
Però, Jaume, tu aquesta pel·lícula, tu què vas sentir amb puro vicio?
Qui és puro vicio?
El Thomas Anderson, el de Magnolia, que ha fet aquesta última pel·lícula, que és una cosa psicotròpica i psicodèlica.
Sí, sí, sí, ja sé quina és, però no l'he vista, no.
Jo no vaig entrar en cap moment.
És que em va semblar un despropòsit fora de lloc i fora de línia, de ritme.
L'únic que em va agradar, t'ho dic en sèrio, és la posada en escena.
Mira, aquí hi ha la tonteria.
El que s'hi ha de la decoració.
Vas dir, això mola un pebrot i la música mola un pebrot.
Però el que és el concepte, vull dir, el que és l'embulicat, és magnífic.
Ara, la història, dius, perquè tinc aguantar dues hores i mitja d'aquesta paranoia.
Que bé que ho dius, sí, senyor.
És que és això.
Jo penso que ells guatçat era aquest avançar.
Sí, guatçat és una altra cosa, això és una percepció.
Sí, és un embolcall realment genial, no?
Sobre una manera de contemplar o de mirar les persones
amb aspectes tan naturals com pot ser la seva relació
i la seva dificultat, evidentment.
Que no ho digui que sigui dolenta, que no ho és.
És una pel·lícula important.
Però que ho hauria, que és impossible, no?
No hi ha res que sigui dolent, entre cometes.
Però no vaig entrar, no m'ha transmetre.
Llavors són pel·lícules que no...
I amb el puro vicio, tira que munta.
Tira que munta, és una cosa que com semblant.
Vull dir, un embolcall més llatxot, però molt ben ambientada.
És una pel·lícula amb una ambientació perfecta.
És a dir, com fer la Florida de los años 70
amb una capacitat, però increïble, d'una imaginació bestial,
però en canvi, el tema, en aquest cas el tema,
i el com es desenvolupa, em sembla totalment fora de lloc.
És que el tema ja l'havia representat massa bé el Henry Bogers, clar.
I llavors és que és com difícil de superar aquell llistó tan alt
que va deixar aquell senyor en aquell moment.
Jo crec que aquesta és la realitat.
Però bé, ja...
No, no, sí, sí, sí.
M'ha agradat ressaltar-ho perquè...
No, perquè són pel·lícules que dius que fa ràbia que no puguis entrar.
Quan haguessis pogut entrar directament,
jo amb el Thomas Anderson aquest,
vull dir, mira que ha fet pel·lícules rares de pebrots, eh,
parlant clar, i has entrat.
I has entrat bé.
I encantat de la vida.
La penúltima, aquella dels patroliers, el petroli...
Oh, calla, aquesta me l'he vist, calla.
I era molt ràpid.
Jo parlo del Buggy Nights, del Magnolia...
Sí, ara me'n recordo com es diu.
La que surt, la que fa també el Daniel Day-Lluís...
Submarino, no.
No, home, no, aquella no és ell.
Això no, és el Vintenver.
Sí, no, no, no, no.
Vintenver no.
No? Submarino no és...
No, submarino sí.
Ah, vale, vale.
No, jo no la refeixo a aquesta.
Ah, vale, vale.
Jo la refeixo a la que...
Ara no em sortirà.
Va, ja la trobaràs.
Però aquesta de Patroler no és la de Lars von Trier?
No, no, no.
Ara t'ho explico.
Patroler, no.
No, com es deia, aquesta...
És la plataforma petrolífera, no?
No.
Ah, vale.
La dels que van començar a explotar el petroli a Estats Units.
Sí, però que no és pas...
No, això era...
Oh, i tant, que sí.
Mira, there will be blood.
I aquí es va traduir...
Ostres, és que no em sona aquesta pel·lícula de res.
A veure, hi ha...
És el 2007, Pous d'Ambició.
Sí.
Ah, Pous d'Ambició, és de l'Anderson?
Oh, i tant.
Ho diu aquí, també?
Sí, sí, sí.
El Daniel de Lluís, aquelles...
Si ho diu aquí...
Ostres, vale, vale, vale.
No, aquesta pel·lícula...
Aquesta pel·lícula és una pel·lícula normal.
És a dir, que no entren en els mons del Thunderson que se li invalt.
No, no, no, està clar, està clar.
Si la pel·lícula històrica segueix una química.
No és Fons Drangló, per exemple.
Ah, exacte, exacte.
Genial per mi.
Genial, per altra banda.
Clar, clar, clar.
Però és que és genial, més això.
Val.
Vale.
Jo penso que has posat aquí un senyor que el podem utilitzar com a referència, que evidentment
ens posa el límit de les nostres possibilitats.
O sigui, el que tu dius, dolenta no, però no hi entro.
I llavors això vol dir que hi ha alguna cosa que falla, no?
Sí, és el missatge.
És el llenguatge, crec jo, en aquest cas cinematogràfic, que no ha sabut transmetre, o per mi no ha sabut transmetre,
perquè crec que és una pel·lícula que va passar així, bum.
Tot i la magnífica ambientació i tot el que...
I el bon, i l'actor, que és, no m'ho recordo ara, que és aquell del llavi trencat,
le porino, que no sé com es diu ara, però bueno, que és genial.
Vull dir que són...
És genial.
A canvi, permeteu-me encara una llicència més, que és la que jo...
El Joaquim Fénix.
Ah, el Joaquim Fénix, això.
Sí, estipularia el d'això, o sigui, el senyor...
El que parlàvem amb l'Estález Cúbric.
L'Estález Cúbric, sí.
La diferència, per exemple, que jo veig amb la pel·lícula aquesta i aquella altra de la taronja mecànica,
és que per mi la taronja mecànica és una cosa que no anava massa enllà,
sí que avui hi anava, però no hi anava,
i en canvi, avui, el WhatsApp jo la trobo, doncs, bueno, superrelativa, no?,
perquè penso que fa una evolució molt gran dins el món del cinema.
Jo crec que la taronja mecànica era provocativa, a l'època buscava provocació,
i Aix-ho haixut, és una provocació però elegant.
No em diguis el per què.
Hi ha una percepció d'haver una cosa que dius, mira que ve mou la camara...
És físic, perdó, i això és...
Exacte, i mira que és canyera, que diu el que diu, eh?
Aix-ho haixut, però dius, bueno, però és una cosa, és com la maduració.
Allò era una bogeria de joventut, eh?
Que és magnífica, que té una estètica irrepetible,
que la veus ara i dius, ostres, mare de Déu, senyor, com es podia fer?
Era políticament incorrecta fins a morir-te.
I, en canvi, això és una cosa que t'ho deixa anar, però és molt correcta.
Per mi és correcte, vull dir, no?, dins del que seria el discurs.
No hi ha estudiències.
Exacte, i això és el que dius, bueno, està bé això.
Però mola, eh?
Mola, mola, per tant ha quedat una miqueta...
No hi entra, però veig que està ben entrat, eh?
Sí, sí, sí, ja la veurem, a veure si tinc temps i farem un estudi més en profunditat.
I tant.
Perfecte, doncs escolta, anem per les pel·lícules actuals,
després ja parlarem de les persones que ens han deixat.
Exacte.
Jo, bé, heu dit una cosa que fa una estoneta de la mort de Harper Lee, eh?
Però jo el que llegeixo aquí és que és l'autora de la novel·la Matar un rossinyol.
És l'autora.
Ah, vale, vale, vale, vale, vale.
No, la triu.
Calla, calla.
L'autora.
Vale, vale, doncs aquí ens en creu.
Per això és que a mi m'ha semblat esclarar-ho.
Sí, sí, sí.
Bé, en tot cas, ho fem quan toqui.
Ara anem a...
De què parlem primer?
Parlem dels germans Coen o de...
Com vulguis.
Si de cas comença pels germans Coen, eh?
I després jo parlaré de l'Spotlight
i farem una miqueta així de pel·lícules que són així més...
Probables.
Probables guanyadores d'algú.
Sí?
Però bueno, no ho sé, no ho sé.
Jo crec que no, eh?
Aquesta d'allò no.
De l'Ave César?
Ah, no, aquesta no està nominada, no?
Perdona.
No, que va, això no ho poden nominar, això.
Per què no?
Perquè és que va, tot ell, va, va, va...
És una manera...
Entre Hollywood, va.
Ui, ui, però una cosa...
Ah, explica, explica.
Sí.
Això d'Ave César, no?
Sí.
D'Als germans Coen.
Bé, estem també situats en els anys...
No ho sabria dir, però els anys 70 o...
50.
50, fins i tot, oi?
M'enpaigna els peplums i tot allò.
Ah, això mateix.
Sí, és que sí.
I bé, els peplums...
No, ara no.
Gladiator.
M'hem quedat amb Gladiator i ja està.
Gladiator...
No, però això sí que es copsa, que ho fa anterior.
Escolta, el que vaig trobar molt interessant va ser l'actor aquest, el Joss Brolin.
Ah, sí.
És molt competent, aquest paio, no?
Sí, sí, sí.
Aquest sortia Sicario, per exemple.
Sí.
I bordava.
Ho he vist, ho he vist, eh?
Sí, sí, sí, ho he vist avui també.
Durota aquesta.
Bé, doncs, sí, aquesta ja en vas parlar l'altre dia, molt bé, no?
Val, doncs, llavors, els germans Coen, doncs, jo penso que fan el mateix de sempre.
Jo crec que s'assembla i força amb el mort entre les flors.
Per què?
Perquè hi ha un senyor que és el mediador, que probablement a vegades els mediadors podrien arribar a ser les persones més,
o sigui, més emblemàtiques del que representa la conservació de l'establishment.
Més emblemàtiques vol dir, més responsables.
Exacte.
Asensualment això.
I, llavors, del que parlen aquí és d'aquesta responsabilitat, eh?
Vull dir, és que és curiós perquè a la pel·lícula Mort entre les flors, la recordeu bé, oi?
Són dues bandes així que estan rivalitzant i n'hi ha un pel mig, eh?
Que és el que mira que allò no se'n vagi a l'aire, vull dir, perquè al cap i a l'aire, esclar,
llavors, què estem conservant en què si fas aquesta feina, no?
Que no hi hagi morts que, en definitiva, són persones que estan atrapades,
i penso que ho podem dir en tota la llicència moral del món, no?
Que estan atrapades dins unes dinàmiques que, veritablement,
és difícil que puguin estar orgullosos, a no ser que siguin els que em matin més.
No l'has vist a Mort entre les flors.
Sí, sí, però fa molt de temps, ho vaig veure fa 10 anys o així.
Llavors, aquella pel·lícula m'hi ha fet pensar molt,
doncs, el paper que té aquell senyor,
doncs agafeu aquell senyor, el vell mig de les màfies,
i poseu-lo en Hollywood.
El Gabriel Byrne, no? Em sembla que era.
Sí, el Gabriel Byrne, sí.
Llavors, el poseu a Hollywood en aquests anys 50,
amb els peblons i tot el que representarà els musicals.
Per cert, l'ambientació de tot el que representa
en els trossos de pel·lícula, d'allò, molt bé, eh?
Sí.
Musicals.
Ai, ui, ui, quina meravella, tu, fins i tot un western,
i fins i tot l'heroi d'un western.
Que no és que t'ho puguis identificar amb el John Wayne,
però amb algú...
L'artesania del cinema.
Hi ha un recordatori.
Eh, sí, sí, sí.
No era l'artesania del cinema, tot el que...
I de la manera que, per exemple, doncs,
un senyor que fa un western i que és un gran actor
i que no massa espavilat, però al cap i a la fi, eh?
Vull dir, resulta perquè a tothom agrada i tot això,
que es permeten el luxe de posar-lo en contacte, doncs,
amb una xicota que, com ell, doncs, també té aquesta virtut,
que cau bé i els dirigeixen bé.
quan va a parar a mans d'un suposat diria jo...
jo, què et diré, quin realitzador d'aquesta època?
Billy Wilder, per exemple, o bé el gent Negolesco...
Se li deia les costures, llavors.
Sí, llavors ja...
Clar.
Llavors ja...
Què passa amb aquest paio?
Això no és tan fantàstic.
Això no va tan bé.
I una va dir, escau, el productor m'ha dit que vingui i tal.
li diu, doncs, mira, i dic, vaja, vaja com va aquesta frase.
Vaja com per la paciència.
Però és una comèdia, com a tal.
És una comèdia.
Comèdia fora.
Evidentment.
Però no té res a veure d'un nou país para viejos, eh?
Ah, vale, no.
Tot i que, curiosament...
Una altra pel·lícula que no vaig combregar.
No.
Últimament, no parem, eh, tio.
A veure si ja...
No vaig combregar perquè no em vaig creure, el Javier Bardem.
S'està tornant un increïent.
Totalment.
No, no, no.
És que no vaig comulgar per el paper de Javier Bardem.
Molt forçat, aquell paper.
Exacte.
La història és magnífica.
No em farà mai més.
El tempo és magnífic.
Veus, jo, en canvi, estic convençut que no em farà mai més cap de tan bo.
Potser ho s'imagino.
És que a mi...
És que no m'ho vaig creure.
Ja, ja.
De debò, no em diguis el per què.
No vols.
Mira que el Bardem me'l crec bastant, eh?
Sí.
Però no...
Vaig veure...
Antes de Canochezka, per exemple, va semblar un...
Feia de conya.
És que era creïble al 100%.
I aquí, en canvi, amb aquell pentinador i aquella cosa...
És que no va estar molt...
No va estar molt encertats.
Iixi, ja hi va grinyolar.
El disseny no funcionava, vaja.
No.
No, no, no.
I la forma en què parlava i la forma en què moltes coses no em va acabar de començar.
Digues, digues.
Veus, en aquesta pel·lícula el que tenim també és aquell punt, no?
Aquell punt de dir...
Escolta, la societat que tenim és aquesta.
Mhm.
Eh?
I aquí també, o que teníem, en el fol·ligut aquell, no?
Sí, sí.
I llavors diu...
I com que és aquesta, qualsevol que surti...
o sigui, que vulgui fer-se l'espavilat i surti del que és la normalitat.
I intenti no sé quina mena de profit treure-ho, no sé quina mena de situació, no, eh?
No.
La situació ens està controlada sempre, eh?
No, evidentment que no.
I si no, vindrà el Javier Bardem, no?
Vull dir, que és aquest...
No, però...
Bueno, últimament el Justo Sart també, que ho arregla tot, el Justo Sart, a base d'hòstia...
Ui, a base de...
No, ja n'hi ha un altre que no és el Javier Bardem allà també, que és com un figura també d'aquesta mediació, per dir-ho d'una manera, no?
Clar, clar, sí, sí.
Perquè, esclar, aquí estem parlant del mediador també, que és aquells que són els rics més rics de tots, no?
Perquè trafiquen amb el que trafiquen i llavors diu, eh, tu, escolta, ens ha desaparegut aquesta quantitat, recupera-la, no?
Sí, sí, sí.
Amb el risc de trobar-se amb un Bardem que supera les pròpies franquícies que tenen establertes, per dir-ho d'una manera, no?
Sí, sí, sí.
Que és el que per mi té una validesa, aquella pel·lícula.
Però ja també sortia el Joss Brolin.
També sortia allà.
Sí, era el que rebia, pobret.
Ah, el que dispara i tal.
El que portava els...
Era l'antagonista del Javier Bardem.
Sí, l'antieroi.
L'antieroi, no, l'antieroi antagonista.
Sí, sí, sí.
Bueno, que rivalitzava ens com a efectivitat.
Tela, també, això, no?
Bé, estem descobrint els germans Cohen, no?
S'han posat en el món del cinema, això no agrada.
Perquè el senyam el tenim mitificat, puguem o no?
Tu d'una manera i jo d'una altra.
Sí, clar.
Això és diferent.
I que, escolta, que ens el rebaixi la no sé què, això no.
Clar, clar, clar.
M'estic una paquita rico.
Exacte.
Una cosa.
Un emperió argentina.
Sí.
Que dolent.
Mola, mola i tal.
Ah, calla, l'altre dia vaig estar.
M'ho diràs de viure.
De viure.
Et recordo que hem de compartir cotxe últimament.
Ah, sí?
Ah, sí?
Potser no arribes a que no.
No, que no hi quedem.
No, no, no, que no.
No hi quedem, no és bèstia.
Però a partir d'ara, que anem a viure el mateix poble.
Ah, tu sí.
Serem veïns.
Serem veïns, serem veïns.
Tracta'l bé, tracta'l bé ara, perquè si no m'estàs perdut, eh, tu.
Des del bàlcoli diré bèstia i no...
Bé, doncs suposo que queda presentada, eh, vull dir, amb això ja us podeu fer una
idea, tot molt ben fet, vull dir, realment, una recreació exquisita dels trossos que
presenta, tant musicals, no estic, i un musical més bonic no el feia en aquella
època, eh.
No?
Ells aquí ho magnifiquen, eh, això.
Ah, bé, bé, bé.
Però també està bé, no?
Esclar, però...
Els musicals estaven bé, eh.
Jo tinc ganes d'un musical, eh.
Però aquí tu, escolta, buah, eh.
Jo soc de musicals.
T'erguïlles ni...
I les Carleja Johansson?
Què?
Brr!
Ja la voreu, jo dic.
Explosiva, no?
Oh!
Surt allò que dius...
Neumàtica.
Com que hi ha una amiga meva a repretar, no?
Com que surt massa poc, vull dir, poquíssim, a més a més, no?
Destaca, llavors.
Lo poc que surt...
Oh, però tu, una cosa.
Una cosa més.
Jo penso que...
Voluptuosa.
Que quan una...
No massa, eh.
No?
Ah, va, com sé que deies una mica, referies això de que arriba abans...
Voluptuosa, en tot cas, en quant a fets no mostrats, però...
Ja.
Però, en quant a que la puguem veure, no, no, és tota una qüestió moral, també, eh.
Bueno, bueno.
De moralitat n'hi ha molt, però, en les pel·lícules dels germans Coen, home, no ho dubtem.
Sí, no, no.
No, no, no, sí, perquè, diguem, nusos i tal, no són gent d'anuar a la gent, eh.
Els Coen, no els interessa aquest tema.
Jo, en aquests directors que de seguida et despullen algú, et fa una escena de sexe, els Coen és en plan com, no sé, no?
Sí, és una altra onda.
Sí, és una altra línia.
Molt bé, bueno, que també és una altra escena.
Bueno, jo vaig a parlar d'una pel·lícula que es diu Spotlight.
Però, perdona, si t'hi fixes, a les pel·lícules del Tarantino tampoc s'hi ha un despullada.
Emocionalment.
I és un irreverent.
És veritat, és cert, perquè ell busca potser una línia molt més.
Que li vols condicionar.
No, no, no, però a mi tot el cap, ballo també, tan irreverent, potser...
A les 10 o les 8 no es poden, no, apa, passen un fred.
Per això.
No, no, però, si t'hi fixes, alguna escena pot haver sortit...
Jo crec que jo recordi, no, eh.
A Jackie Brown.
A Jackie Brown, sí, però perquè era un Black Explotation d'aquells.
Sí, però ja està.
De tant, quan havia que sortia alguna cosa.
Però ja està.
Però no, no, és veritat.
Home, la xicota que fa de protagonista en aquella pel·lícula és...
Ah, sí, és potentíssima.
Potentíssima és aquella dona.
Clar, però físicament potser va curta i va assegida, però no...
I la Bridget Fonda també, que se la beneficia el d'això, com es diu, el Robert De Niro.
Però tampoc surt res, no surt res.
No, no, és veritat, hòstia.
Un fundidor en negre...
Ja hi ha suficient, no?
Sí, sí.
No hem d'anar més enllà, no?
Parlem després de Los Odiosos 8, que ja comentarem una miqueta, però abans vull parlar de The Spotlight, que és una pel·lícula sencera, íntegra, que, bueno, nominadíssima als Òscars i tal, i que a part d'això...
I l'actualitat.
Sí, exacte.
Jo aquest any estic molt desanimat.
No ho has accionat.
Jo hi ha hagut anys que he vist els pel·lícules dels Òscars i tal, i oh, que bé, que tal, no? Vull dir, que xules aquestes pel·lícules.
No.
Mira que he vist, ja vam parlar del Mad Max, que vam comentar-ho i tal, amb el seu moment, El Puente de los Espías, he vist La Gran Apuesta, ara he vist Spotlight, totes les sombrades a les millors pel·lícules, no?
El Renacido l'has vist?
No, no, no, a veure si la puc veure la setmana que ve.
Ja la veu bé, ja la veu bé.
Però em refereixo a aquestes 4, que són 4 referents i tal, i això, fill meu, aquesta d'Spotlight és la que més s'aguanta, en general, però jo no sé si els americans volen, necessiten nous directors, perquè tant el director de La Gran Apuesta com el director d'Spotlight són directors absolutament, vull dir, el Thomas McCarthy de La Gran Apuesta és un director que solamente ha dirigit a Will Ferrell.
Ha fet comediotes, que es diuen aquestes americanes, i ha començat a fer una pel·lícula, pum, no?, que és això de la història aquesta, del Lehman Brothers, que va explicar la setmana passada, que és una cosa que dius, a veure, m'interessa fins a un límit, és com si envies a Amèrica aquesta pel·lícula del Bárcenas, no?
A veure, té un interès, però fins a una línia, clar, que està molt bé, diu que està genial, però que a qui pot interessar, però que a nosaltres, aquest tema, que ja el sabem, i aquí passa, no semblant, perquè és un tema més, per desgràcia, més universal.
I últimament més actual.
I més actual, exacte, i terrible, aquí, a més, a l'estat espanyol ha passat unes quantes, a Los de Gineros de Cristo, per i abans, per...
I ara, darrerament.
Sí, sí, sí, per això dic una miqueta d'aquesta línia, però bé, és una pel·lícula correctíssima, eh? És una pel·lícula correctíssima.
També el director, que no me'n recordo ara, em sembla que es diu McAdams, no me'n recordo ara, també és un director que no ha fet gaire coses.
Són pel·lícules, així, una miqueta, d'aquella manera, i tothom ha parlat d'aquesta línia com una gran obra d'art, no?
És una pel·lícula terriblement correcta, eh? És una pel·lícula, Òscar.
De manual, no?
De manual, eh?
És una pel·lícula perfecta, impecable, eh? No li falta ni un... ni res, eh? Vull dir, és genial.
Ni li sobra, tampoc.
Ni li sobra, eh? Tenim a un gran, que és el Michael Keaton, que porta aquest grup, que és la primera mica d'aquí a baixó de l'Spotlight, que ho diuen al primer minut, eh? No parles més.
I llavors hi ha dos, que són el Mark Rufalo i el que és la, haurà tal Rachel Adams, McAdams o Adams i tal, McAdams és el que es diu, i tal, que estan nominats tots dos a millor actor de repartiment, que no guanyaran.
Ja us ho dic, no guanyaran, no perquè ho facin malament, sinó perquè tenen aquest Winslet fent allò de les Steve Jobs, eh?
I el de repartiment, no sé qui havia... M'ho van dir l'altre dia? Ai, no n'hi ha igual, ara no me'n recordo, però em refereixo que no crec que siguin aquests i tal.
Quins dia són els Òscars, per cert?
El 28, o sigui que el dijous, el diumenge que ve o o així.
Diumenge, sí.
Diumenge. Llavors, què passa? Doncs, bueno, que és una pel·lícula que tracta sobre els abusos sexuals de l'Església, però ho focalitzen a Boston, eh?
Per tant...
És que va bé merdella.
Sí, sí, sí, sí, molt, eh? Vull dir, es focalitza, la pel·lícula s'inicia amb un petit flashback a l'any 76, eh?
Una escena molt determinada, molt concreta, que es veu que hi ha un intent de cobrir el que seria aquests maltractaments,
aquests abusos, no?, que es donen, i salta la informació l'any 2000, 2001, em sembla que és, abans dels atemptats de l'11 de setembre,
que també surten per allà. I, bueno, i a partir d'aquí hi ha un equip dins del The Boston Globe,
que es diuen l'equip de Spotlight, que és un equip d'investigació.
Dic, això, insisteixo, surten els més tres minuts, no?, que dirigeix Michael Keaton i que tenen a tres curritos,
o a tres periodistes, que és el Mark Ruffaro, la Rachel McAdams, una altra que no tal,
i per sobre hi ha un director que és el Liv Schreiber, aquest que és el marit de la Naomi Watts, però no ho sé.
Queda això, no va...
Sí, no, no, no, ho dic perquè, no sé, és que ho vaig mirar, però no vaig enrecordar de veure les pel·lícules,
i vaig dir, oi, que ets el marit de la Naomi Jobs, de la Naomi Watts, però, bueno, una mica de referent.
I bé, i la pel·lícula en si, insisteixo, està molt bé, però és aquesta línia de pel·lícula
que passa al 70% dins del que seria la redacció.
Charrant.
Sí, xarrant, totes les som les del president, el que dèiem, aquesta línia, que està molt bé, no et dic que no.
El Zodiac.
Sí, Zodiac, tornem una altra vegada a aquesta estètica, que una mica veu de la gran apuesta, amb un altre concepte,
però és aquesta cosa que dius, ostres, això jo he vist una altra vegada, que està molt ben fet, que està molt guai,
que està molt ben posat als actors, però sobretot diuen una cosa, i és que quan els testimonis parlen,
em pels bons homes del que s'han autosensurat, haurà songat, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà, haurà,
És a dir, no cauen en l'excés al dramatisme, ni en l'excés a una cosa truculenta, ni molt menys,
però crec que li faltaria un punx, un cop que diguis, ostres, que et descol·loqui una miqueta,
que et doni que diguis, que fort, perquè és molt fort el tema, però sigues més transparent.
Tingues un parell de nassos i tira cap endavant i deixa ben clar el que feia en aquesta gentussa.
No el que feia, no per morbo, sinó per deixar clar això.
Llavors, aquí és on jo crec que patina una miqueta, ho intenta un parell de vegades,
però quan ja s'utilitza certes terminologies, bum, dius, tira endavant, tira, si ja anaves bé,
però a tota volta, pum, s'acaba l'escena, frena, me'n vaig, surto, dius, home, no, no.
Perquè cada vegada, permeten, però cada vegada és més vàlid el fet de no condemnar.
Sí, és el tema potser de l'elipsi, famosa cinematogràfica, el fet de dir, ja s'ha donat per entès,
però el cinema, jo crec que arriba un moment que ha de ser també realista.
I aquest realisme ha desaparegut.
I això, vull dir, el realisme italià, que era molt clar, doncs per què no tornem a fer una mica de realisme social?
Això ho trobaràs amb la pel·lícula que ja la vaig comentar, que ja la vaig veure, no farà ni mitjany, que és El Club.
Exacte, no l'he vist, però ja m'ho has comentat.
Aquella sí, aquella va, el que tu dius, va a la jugular, o sigui, pum, s'ha acabat.
I a més a més amb una qualitat argumental extraordinària, perquè en definitiva el que van a demostrar és que, bueno,
que ens pensem que com és que no feien res quan aquestes coses passaven i sí que feien,
el que passa és que era tremendament difícil actuar d'una manera coherent amb els interessos de la pròpia institució que representen
i com els portaven amb tota aquesta colla que, en definitiva, havien sortit d'enorme, no?
En aquesta pel·lícula jo el que he llegit és una crítica d'un periodista que m'ha agradat molt
i aquest periodista el que destaca és que la virtut d'aquest film és precisament el posicionament no moral,
sinó tot el contrari, sinó el posicionament periodístic.
I la pel·lícula és un dracital en aquest sentit.
Clar, clar, ho és, eh?
Ho és.
El periodístic és brutal.
Vale, doncs això és el que destaca un periodista d'aquí, eh?
És com s'investigua, és a dir, és allò, com investigues una notícia fins a les últimes conseqüències,
ho tens perfectament posat aquí.
I això és un valor en si mateix.
Clar, evidentment, la pel·lícula en si és magnífica,
jo ho negaré.
I penso que és el que hem de saber també nosaltres destacar, no?
Clar, clar, exacte.
Però que em refereixo a aquesta part, vull dir, això està claríssim,
és una pel·lícula impecable, és el principi de tot,
però quan entrem en la temàtica, és a dir,
que la temàtica sigui un fil argumental que et porti a un límit, no?
Vull dir, a presentar.
Perquè clar, en un principi dius, vale, es va movent, es va movent, es va movent,
al final els suposats 10 són 90, eh?
Vull dir, capellans o senadors que han fet això,
en aquell espai, en un 6% dels capellans de Boston,
amb el que això comporta de milers de víctimes.
Clar, quan et diuen això...
No parlis de víctimes.
Aquest és l'altre gran problema.
És parlant de víctimes, eh?
Ja, ja.
Per això he utilitzat aquest terme, però bueno...
Aquí sí que no hi ha dubte, oi?
Clar, clar, no, exacte.
Però si nosaltres utilitzem un terme en el qual el fet,
o sigui, el mot víctima, ho posa el propi que t'escolta,
sense necessitat que tu li aportis...
No, no, no, clar, evidentment.
És que aquí és on...
El que vaig llegint, eh?
Sí, sí, sí, no, no, però aquí el que tracta,
el que sí que és una cosa com molt...
Clar, és que això és molt delicat.
No sé com plantejar-ho.
Ho és molt delicat.
No, plantejar-ho l'element de que...
Aquests afectats, o diguem la paraula que vulgueu,
no sé, que han patit aquests abusos,
poc o molt han hagut de passar per un procés psicològic,
lògic, un dol,
que bàsicament l'ha portat a unes certes addiccions.
I jo aquí no estic d'acord.
No és que estigui d'acord.
Sembla com molt arquetípic.
M'entresa què vull dir?
Vull dir, el fet d'haver passat per una situació terrible com és aquesta,
comporta que entri en el món de les drogues.
Com?
Això, m'entresa què vull dir,
deixa molt clar aquestes línies,
o drogues, o alcohol, o no sé.
Home, a veure,
és complicat superar potser això, no?
Però, m'entresa què vull dir, no té per què.
L'altre dia...
És un cliché que a mi no m'agrada de la pel·lícula,
però en canvi, en general, com tu dius,
és un exercici periodístic brutal, brutal.
L'altre dia,
el nostre amic de Cornellà, Joan Tardà,
es va trobar amb una situació molt complexa.
perquè ell avui està a prop del senyor Tegui,
que sortirà ara de la presó,
després de la conemna...
Sí, sí, sí, sí, sí.
En definitiva...
És de Cornellà, aquest home?
Sí.
No ho sabia.
Tampoc ho sabia jo.
I som molt amics.
El conec molt bé.
Llavors,
aquest senyor que li va tocar,
que això també m'ha estranyat,
ja veurem perquè això s'escriurà,
doncs el van fer anar amb una cadena televisiva,
que tampoc sé quina és,
però el que sí que he llegit és un article sobre...
de la manera que el va anar martiritzant en aquest sentit.
i això és el que m'hi ha fet pensar.
O sigui, tu aniràs allà,
on t'aniràs demà?
Aniràs allà i trobaràs un senyor
que amb la seva organització...
Hi ha hagut persones que han estat mortes
i han estat tal i qual, no?
Per això dic que el que hi havia
i provocava aquesta situació
era molt mala persona, crec jo.
Vull dir, perquè estava marcant una pauta
i fins i tot amb una condemna, jo diria,
a una persona que, en tot cas,
si hi ha alguna afinitat,
que és el que sempre ens va provocar
durant forces anys
quan teníem instal·lat el terrorisme...
Paraules.
Sí, sí, sí.
No trec ni poso.
No, no, no.
Paraules.
El terrorisme dins l'estat espanyol
ens costava molt saber diferenciar
si allò era o no era just o...
D'acord?
Sí, sí, sí.
I aquesta és una d'aquelles coses que,
precisament, allò més delicat,
probablement, és el que més difícil és de tractar
i on ens hi hem d'esforçar més,
precisament per no caure en el fet,
i avui també ho comentava,
en el fet de no apassionar la gent,
sinó de fer-la reforcionar,
que és molt diferent.
Sí, sí, és molt diferent.
Que és l'altre punt, no?
Però val la pena, eh?
L'aner a veure i una miqueta, doncs,
a veure què opineu al respecte,
però és una pel·lícula molt complerta,
no sé, bé, bé, val la pena.
D'acord.
Jaume, parla'ns del Deadpool, aquest.
Aquesta sí que és passió total.
Sí, això és...
Un poca vergonya, tinc entès.
Sí, sí, aquest és un poca vergonya.
És un superheroi, no?
És un superheroi poca vergonya o què és això?
Sí, sí, és un superheroi poca vergonya
que dins el món de la Marvel, no?
Sí.
Pel que hi vaig interpretar.
Irreverent, no?
És un irreverent, o sigui...
Però, en el fons, no deixa de ser,
i això ho vaig trobar interessant,
no deixa de ser un incrèdum, en tot.
Vull dir, al cap i a la fi,
aquesta vida...
Escolta, què coi és
tota aquesta pretensió de moralitat
i del que està bé i el que està malament,
home no, tira milles i tal.
Bé, al cap i a la fi es contradiu, això.
Això, quan comença la pel·lícula,
el tenim en aquesta textura,
però després es contradiu
perquè coneix amb un anoi,
i se li acaben tots els arguments,
en definitiva, ja no...
Seguirà creient el mateix,
però no deixa de ser una gran contradicció.
I aquí vaig veure un valor molt interessant,
segons el meu criteri, no?
Perquè tot el que fa,
és irreverent total,
que és el que dius tu, no?
És un secundari
de l'univers Marvel,
pel que jo interpreto.
Jo és que el coneixia, aquest.
Jo desconec això.
va una mica, però no més.
Estem parlant dels superesois,
en definitiva,
aquelles persones que han adquirit,
com sigui,
doncs uns superpoders, no?
I les lluites entre ells són,
bueno, no veigis, no?
Sí, sí, sí.
I llavors aquí,
el que passa és que aquí,
aquí,
i crec que aquest és un punt interessant,
resulta que ell acaba que és malalt,
té un tumor com una catedral,
i, bueno, vull dir,
ja està fent penitència,
per dir-ho d'una manera, no?
i de cop i volta
se li apareix un personatge
que li ofereix
que, bueno,
que segui un tractament
que això li permetrà,
doncs, tenir,
vull dir,
guarir-lo, eh?
Guarir-se del tumor que té
i, paral·lelament,
tindrà uns superpoders catàl·lics.
Clar,
tot això no pot ser altra cosa
que un...
On està la trampa.
Sí, no,
que vull dir
que una trampa, no?
Vull dir,
però trobo que déu-n'hi-do
de la manera
que vesteixen
el personatge aquest.
Ara bé,
la segona part és...
Però què fa per ser irreverent?
Irreverent,
insulta,
sempre treu,
sí,
vull dir,
és molt poc amable
amb ningú,
vull dir,
entre...
Torrente.
Sí.
de la Marvel.
Bueno,
però un Torrente
en versió,
en tot cas,
còmic,
en tot cas,
còmic,
no?
Sí, sí.
No còmic,
còmic,
vull dir,
creat o generat
dins el que és el còmic,
no?
I llavors això
sempre està present,
vull dir,
sempre hi ha una exageració
molt gran,
no?
Així com el Torrente
intenta ser creïble
o intenta ser
un referent
d'aquesta societat,
eh?
Vull dir,
i amb el seu caràcter,
pel poc que és,
vist, eh?
del Torrente,
però, bueno,
tampoc cal veure
a vegades segons què,
perquè ja saps
de què va, no?
Però, tal com a vestit,
sembla com a Spiderman,
no?
Té un aire, no?
Sí, sí,
va de Spiderman
perquè també reneix
de les cendres
i tot allò.
Ah, vale, vale, vale.
Déu-n'hi-do.
Jo l'altre dia vaig veure
per la tele,
vaig veure pel metro,
un cartell que veig
al dit pull aquest,
que posa dit pull,
i se'l veu d'esquenes
tocant-se el cul així.
Sí, sí.
I li dius,
què és això?
Sí, sí.
Com tocant-se el cul
en una posició molt femenina,
dius,
això és un superheroi,
clar,
jo per això et pot dir
la malaltia,
sí, què passa amb aquest tio,
perquè és que no,
estava perdudíssim, no?
I no sé ni què és
ni d'on venies,
jo, no?
Sí, sí, sí,
bueno,
doncs,
ja ho sabeu, no?
Però és divertida,
està ben feta.
Curiosa,
bueno,
jo no faria un pas
per veure això,
però,
és que a vegades
tens algú que diu,
aquí,
bueno,
escolta,
jo et deixo entrar,
diu,
no, no,
jo no entro.
Comencem amb mi,
aquí ha complit.
És curiós,
això, no?
Perquè els dents,
jo penso que són
com una mica valent,
no, no,
jo ja vaig a la meva i tal,
no,
en aquest cas encara no ha arribat
al punt aquest,
però,
bueno,
al cap i a la fi
estàs veient cinema,
què vol dir això?
Vol dir que tant ell com jo,
i aquesta va ser una de les coses
que vaig veure que ell sabia posar,
la distància
de tota la violència que hi ha allà,
perquè allò és,
tremendo,
no es moren mai aquests,
a no ser,
el tret el cap,
a veure si,
s'ha acabat el bronquio,
és com clavar l'estaca
en el vampir,
igual,
s'ha acabat ja.
Ràpid,
va ja,
ràpid i eficient.
Amb un recital
que intenta un heroi
explicar-li i tal,
m'entén el que vull.
Sí, sí, sí,
directament,
mare meva.
Bé,
vull dir,
una exageració,
jo no havia vist,
em sembla res de tot això,
i he quedat ben servit.
No, perquè en teoria,
els superherois sempre són seriosos,
fan coses,
vull dir,
salven el món,
no?
I no sé,
no?
Sí, sí.
Aquella pel·lícula que sortia...
Bé,
un ex-peri d'Hermann,
aquests són seriosos.
Sí, sí,
però n'hi havia una,
que de fet,
uns quants anyets,
no massa,
el 2010 o 2007,
ara no ho sé.
El de l'Internet Verde?
No,
que sortia...
m'agrada sortia al començar
una xapeta allò del àcid,
te n'acordes?
Ah, sí,
de l'àcid,
l'Smile.
Sí,
sí,
començava per allà,
que sortia el professor Manhattan.
Al Sin City?
No,
jo no.
No,
ara ho buscaré.
Ja ho trobarem,
ja ho comentarem.
Sí.
Mentrestant,
faré un recordatori ràpid,
allò pim,
pam,
pum,
no?
De Los Odiosos 8,
del senyor Tarantino,
que, bueno,
ja sap que jo soc forofo de Tarantino,
vull dir,
jo me l'ho he tragado tot,
imagino que molta gent ho hem fet,
no?
Són vuit pel·lícules,
tampoc són tantes,
bueno,
una és doble,
perquè el Kill Bill em sembla
que són dues versions,
dos parts,
no?
Sí,
dos parts,
sí.
I, bueno,
la veritat és que jo m'agrada molt el Tarantino,
però als últims Tarantinos
és com el que dices,
bueno,
vale,
no?
Vull dir,
igual que ha fet molts homenatges,
no?
Ja ho deia,
amb el Jackie Brown,
amb el Black Exploration,
aquelles pel·lícules de,
diguem,
dels anys 70,
de gent de color,
digues.
Watchmen.
Ah, Watchmen.
Vale.
No sé si l'heu vist.
No.
No.
Bé, oi?
És del milloret que han fet,
de...
Un còmic.
De còmic.
És de dir-se còmics,
no és de Marvel aquesta,
però hi ha un moment
que potser es fa un pèl massa,
massa...
Ah,
però és cachonda o és seriosa?
No, no, no,
a veure,
és un estil sinciti,
per dir-ho,
però potser més sèria encara.
Més sèria.
Però hi ha un moment
que dius,
buah,
és la part més,
potser més,
més rara,
més freak
dels...
Va,
això no l'he vist,
Watchmen.
Mira que van parlar bé
d'aquella...
Jo recordo que van parlar bé
de Watchmen,
no sé per quin motiu,
si era un director
o alguna cosa interessant,
però no tinc mal record
del que ho deien.
El director...
Molt bé.
Doncs,
el que deien,
el Tarantino,
és que, clar,
tenim referents
com a Pulp Fiction,
tenim referents
com a la primera
Reservoir Dogs,
que és genial,
i d'altres perigues
com a Kill Bill,
que a mi em sembla
un prodigi
de l'acció,
d'evidentment
un homenatge tremendo,
que també una mica
d'homenatge
al western,
no negarem,
vull dir,
és de Kill Bill,
però sobretot
d'aquelles pel·lícules
d'acció
d'arts marcials
i aquesta història
amb una llum a Thurman
que em sembla
magnífica,
vull dir,
que és un dels millors
pàpils que ha fet
amb sa vida,
però és clar,
la primera volta
va començar la cosa,
evolucionar,
no?,
a mi los malditos bastardos
i a mi em va,
és una altra història,
té que veure,
evidentment,
a mi no em va agradar massa
del tot,
jo vaig veure aquí,
em sembla com si estigués
una mica racionalitzant
la seva manera de fer,
a mi m'encanta
la capacitat
que tenia Tarantino
de cop i volta,
eh?,
donar-te,
vull dir,
un cop
de sorpresa,
no?,
vull dir,
que et deixava
estavellat,
vull dir,
jo què sé,
pel fiction,
el cotxe,
van parlar,
i per volta,
pum,
li fot un tret
i bum,
vull dir,
aquell servei
d'aquell pobre home
anava tot el cotxe,
van acabar tots
fets un cristo,
vull dir,
aquests cops,
no?,
vull dir,
a mi és el que m'agradava
de Tarantino,
aquesta sorpresa,
no?,
però bueno,
per dir alguna cosa,
és un exemple salvatge,
però és així.
En canvi,
les últimes tres pel·lícules,
el Django desencadenado,
aquesta dels malgratos bastardos
i aquesta era el Cidio Sosotxo,
ha baixat el ritme
d'una manera,
ha agafat com a refrent
a Sergio Leone,
que està molt bé,
almenys amb aquesta última,
no parlo de l'anterior,
que no,
que no és el mateix,
però vamos por ahí,
no?,
aquí ha agafat,
és a dir,
el ritme més lent possible
que puguis trobar,
que ja Sergio Leone
ja era lent,
ha agafat a Niamo Ricone,
li ha fet de banda sonora,
evidentment,
ha agafat unes lletres
que recorden moltíssim
l'espagueti western
del 70
d'aquest bon home,
i ha agafat a vuit personatges
que van sumant-se,
a mesura,
vull dir,
que van passant coses,
ho separa amb diversos blocs,
vull dir,
bloc número un,
no sé què,
bloc número dos,
la merceria,
de no sé què,
va canviant,
i a partir d'aquí
es van coneixent ells,
i sí,
hi ha uns vincles,
hi ha un xerif,
hi ha...
i ningú es fia entre ells,
vull dir,
que entre ells es fia.
Hi ha una desconfiança,
una desconfiança,
no?,
i hi ha una mena com de cosa
que només dins d'un espai
sempre congelat,
vull dir,
al mig ho és,
però al mig ho és nevat,
és a dir,
de dalt a baix,
vull dir,
cap a tot que dèiem,
com no es poden nuar,
vull dir,
clar,
amb una Jennifer Jason Leigh
que l'ha nominat
a millor actriu secundària,
i que no sé per què,
i encara em preocupa,
perquè no deixa de ser
el sac,
perdoneu,
ojo,
que ja sé que aquí no són masclistes,
el sac d'hòsties
del car Russell,
perquè quan es passa
li trenca el nas,
perquè és una buscada
que acabarà la forca,
és una d'aquestes,
és un cazarrecompenses,
i la maltracta
com si fos un animalot,
i, clar,
dius,
ostres,
aquí sí que és potser
quan es veu el Tarantino
més salvatge,
però és que tot l'altre,
vull dir,
el Samuel L. Jackson,
vull dir,
és que,
és molt lenta,
no hi ha una,
es parlen de coses
però molt banals,
vull dir,
ah,
ostres,
tu eres el general tal,
jo estuve no sé contigo,
i parlen durant dos minuts
de la guerra,
saps?
americana.
Però això en tenia el Tarantino,
eh?
Sí.
Que ens atava un tema així
trivial i absurd,
i si recreava,
vas a dir.
Clar,
i això pel fiction,
que si els McDonald's
i les hamburgueses.
Exacte,
però això que feia,
a Reservoir Dogs i a Pulp Fiction,
aquella escena que estan d'esquenes,
que es vol som en el Clatell,
que es tira allà mitja hora,
aquell parlant,
recordes aquella imatge,
no?
Sí, sí, sí.
que sona a Let's Stay Together,
una cançó que m'encanta,
del Green,
tu constantment,
amb un cimfín,
dius,
tio,
què estàs fent?
Però després,
passaven coses,
aquí no passa res.
Ah,
però ficció n'hi havia situacions
de l'absurd.
Clar.
que estàs barallant,
entres en una botiga
i resulta que hi ha uns tios
que agafen,
t'assegresten,
et porten a baix
i abusen de tu sexualment.
Exacte, exacte.
A veure,
d'on de vas?
Això.
Aquí què està passant,
no?
Però això és el que mola
de Tarantino.
I en cima,
a més a més,
s'equivoquen,
perquè va i violen
el capo d'una màfia.
que és una bestiesa.
Són coses així,
sí, sí, sí.
O l'home a Thurman,
quan agafa,
que la tia agafa
les sobre dosis
i agafa i li claven,
allà la tia fot aquell cop.
Per exemple.
I és hòstia.
Què passa aquí?
O Kilbil.
Kilbil és un munt
de sorpreses,
de sorpreses brutals.
Sí,
però aquí
ja no era tan sorpreso
el que et mostrava,
ja era més...
Ja t'ho esperaves,
esperaves alguna cosa.
No, lògicament,
passarà,
però és que era un...
per mi era un detjador
que es diu en castellà
de maltractament.
De vellet.
Sí, sí, de tot.
Vull dir,
de com arribar al límit
de la violència,
vull dir,
d'una forma,
bueno,
passada de voltes,
amb un muntatge impecable.
És que és d'una qualitat
el muntatge.
Jo és que Kilbil
per mi és la meva preferida,
ho sento,
vull dir,
digue'm bèstia,
però em sembla
que és tipo el fiction
i en quedo amb aquestes dues.
I Reservoir Dogs
també em fa gràcia,
però és que,
no ho sé,
és un plantejament.
Sí,
a mi no m'arriba massa
el senyor Tarantino,
no?
Reconec que és un senyor
que munta molt bé,
doncs,
molt narrativament,
o sigui,
és un senyor
que domina
la gramàtica cinematogràfica
totalment,
sense conèixer-la jo
de pe a pa,
no m'atrevaria pas
a fer una lliçó d'això
o a fer-la...
No, no,
no,
no es veu els mèrits.
Però té molt de mèrit.
Però, esclar,
llavors dius,
bueno,
aviam,
per exemple,
amb aquesta que dius
de les dues últimes,
els Bastardos
i els Django.
Clar,
dius,
hòstia,
tu,
què vols que et digui
tot això,
no?
On em porten?
On em porten?
Exacte,
és que no porten lloc.
No m'estàs dient res
que m'hi pugui interessar.
I aquesta última
no porta en lloc.
Aquestes que no porten lloc.
Les altres encara
hi havia una...
Apple Fixi,
com a mi et fa un retrat
d'un món
en què,
encara que tu
no hi estiguis,
saps que existeix
i que,
bé,
és un món,
evidentment,
molt exagerat
per part d'ell,
però que dius,
ostres,
hi ha algun element,
quan toca la realitat
palpable d'avui dia,
és quan potser
el talent és més interessant.
Quan se'n va
en entorns
pretèrits,
pretèrits,
és quan potser
per a mi
grinyola.
Tant amb els nazis
com amb això dels westerns.
Aquí no,
és que ni el muntatge,
és que dius
que té alguna gràcia.
No,
és que no té gràcia
en cap lloc.
És com si ell hagués
viviscut,
és com si ell vingués
d'aquests mons sòrdids
que et mostra.
En canvi,
quan hi ha un western,
és el que ell ha vist
pels films.
Clar,
clar,
clar,
ha vist molt
i aquí dius,
ufff.
Clar,
i s'ha fet un homenatge,
és l'únic que...
S'inspira,
llavors s'inspira.
L'altre dia parlava,
jo no l'he vist encara,
però això de Regressió,
clar,
em deien,
és un magnífic exercici
Hitchcockia,
bueno,
de Hitchcock,
però és una pel·lícula
buïda.
Això m'ho deien.
Sí, sí, sí.
I és una merda
de pel·lícula,
però ara,
com a fer una pel·lícula
estil Hitchcock,
perfecte.
Per exemple,
a Django hi havia entrets
que et recordaven
Apple Fiction,
com a mínim,
per exemple,
els diàlegs que tenia
el majordom
que era el Samuel L. Jackson
eren per mi
potser de lo millor
de la pel·lícula.
Sí,
és que era de lo millor.
De lo millor de la pel·lícula,
amb el perit aquell
que es creia,
que es pot dir
que ell es creia un blanc,
d'alguna manera.
Sí, sí, sí.
I tractava
a la gent de color,
als negres,
per sota.
Com si fos una terrassa
diferent amb ell,
no?
Clar, clar, clar.
Una altra mena
de ciutadans.
Sí, sí, sí.
Negres ho sabem.
I quan se sent allà
amb el copot de conyac
xerrant de tu a tu
amb el seu amo,
que resulta que és el que
ell es esclau d'ell,
dius,
hòstia,
aquí hi ha alguna cosa
que no em lliga,
però ho trobaves,
hòstia,
veus aquí.
És xocant,
però en canvi aquí
no hi ha res
que diguis.
A banda de tant en quant
que li foto un cop a aquella,
dius, home,
és que tampoc,
és qüestió de...
Bueno, ja,
quan la veiem ja...
D'acord.
Bueno, parlem d'altres coses.
Jaume,
hem de parlar
de dues situacions,
la mort de l'escriptora,
no?,
del Matar un russinyol.
Sí,
home,
Matar un russinyol
és una pel·lícula
d'aquelles
que dius,
oh,
quina meravella,
no?,
la veritat,
és difícil de fer.
Jo no vaig començar
a llegir la novel·la
quan era adolescent,
fa molts anys.
Jo no hi ha llegis de pel·lícula
dues vegades,
però...
Recordo més la pel·lícula
que no pas la novel·la.
És que la pel·lícula
està molt ben feta.
La pel·lícula ha transcendit.
Aquí sí que estaríem parlant
en tot cas
d'igual a igual,
no?,
perquè, bueno,
jo penso que
quan s'ho peguen tot allà,
fins i tot el que
el pobre que se la pot carregar
i que no se la carrega,
estem parlant
del racisme,
del Gregor Ipec,
de la manera...
És que el Gregor Ipec
és el mediador.
Veus,
avui ens ha sortit...
És el que omple.
És el que omple.
No, és que semblava
un paper
si escrit per ell.
Sí,
però el Gregor Ipec
no t'ho perdis
quan fa Mouridic
és tot el contrari.
I ve aquí
quins registres
va ser capaç de fer.
A mi m'agradava molt
el Gregor Ipec,
eh?
Sí, també.
Veuríem la pel·lícula
Horizontes de Grandesa
que fa aquell paper
del paio
que arriba de l'est
i se'n va a l'oest
que hi ha
el Chalton Heston
com per allà de...
Sí,
calla, calla.
Ui, allò és...
Oh,
i la gent Simons.
Home,
allò és la història sagrada,
tio.
No, no, sí que és bona.
El pare que fa justícia
allà, no?
Vull dir,
amb el seu propi fill
i tot allò, no?
Sí, sí, sí.
Bueno, aquella pel·lícula
és boníssima, també, no?
De la manera que planteja
la resolució dels temes,
no precisament a partir
de la violència,
que en els westerns,
ja veus, no?
Els westerns
i tantes i altres coses.
Jo recordo, perdó, eh?
Matar un rius senyor
perquè quan la vaig veure
el primer cop
potser tenia l'edat
de la nena
que sortia al film.
I era la calidesa
del film
que versos
des la mirada
d'un nano, eh?
Saps amb qui no s'assembla
de la nit del caçador,
també del Chalton?
Ostres, sí, uix.
Però s'hi assemla molt.
Ja.
Sí, el ritme.
Aquella capacitat
que té
que cada pla
gairebé
és un element
que aporta.
Això es diu
cinema clàssic.
Sí.
Ja està.
Ah, has aprofitat.
No, no, no.
És veritat.
Ha aprofitat,
ha aprofitat
la versió.
Aquest tipus, no?
Aquest tipus de muntatge,
aquest ritme,
això és el cinema clàssic americà.
És que és una fórmula
que és meravellosa.
És un cinema
que és el que volen emolar
aquestes pel·lícules d'òscars
que jo intento dir.
És una pel·lícula
que està correctament
busquen això.
Aquella del nen
aquell que envellia,
no, que rejuvenia també.
A Benjamin Button.
Benjamin Button.
Però és que tot això
és aquesta tècnica
que ensisteixo,
que és el que busquen
els directors americans.
Sí, sí.
Bé,
ara tenim cinc minutets.
Cinc minutets tenim encara.
Partim de l'eco.
De l'eco.
Sí, ja marxem.
Sí.
Es va morir un savi, no?
Sí, sí, no,
evidentment és un savi,
és un geni,
és un filòsof,
és un historiador de l'art,
és un dels més grans,
sembla que no,
però és un pavo que sabia.
M'hi ha,
es veus que era
història de la belleza
i de la fealdat,
que allò és meravellós,
vull dir.
Jo ho tinc aquest llibre.
Doncs és magnífic,
vull dir, val la pena.
Però a banda d'això,
dins del que seria
la historiografia,
la part densa
del que seria
quan estudies
història de l'art,
que és el meu cas,
té llibres
com la definició de l'art
i coses que dius,
ostres, tu,
aprofundeix tant
que realment
que tornes boig.
un llibre de 400 pàgines
amb la qual
la primera línia
que diu,
el pobre home
que ja no hi és,
però que em vaig recordar
tota la parentela,
és l'art,
és allò
que cadascú considera
que és art.
Sota aquesta premissa
et fa un assaig
de 400 pàgines,
clar, imagina't,
jo és que em tornava boig,
és a dir,
tot superben documentat
el que vulguis,
però clar,
és una premissa
que dius,
mare de Déu,
senyor,
per on comencem,
no?
I molt bé, molt bé,
és un tio que sabia
molt d'estètica,
que seria molt d'una sèrie
d'elements,
no?
I llavors,
un gran escriptor,
no?
Llenguatge.
Llenguatge,
exacte,
semiòtica,
era un lletra ferit,
era un humanista,
aquest home,
no?
I llavors novel·les,
clar,
va transcendir
el nom de la Rosa
com a gran llibre,
però hi ha pura llibres
que realment,
a vegades també
eren molt densos,
Baudolino,
una sèrie d'obres
que tractaven temes
tan punyents
com la unificació italiana,
no?
Que dius,
ostres,
una cosa que no ens toca
a nosaltres,
no?
Al 100%,
i que és una cosa
molt localitzada,
no?
Hi ha qui diu que,
per exemple,
el Pèndol de Foucault,
després l'han reescrit
a altres actors
com el Dan Brown
per fer totes les pel·lícules
i després s'ha fet
tota la saga aquesta de...
Exacte,
de l'Arda de Vinci,
com es diu allò?
Sí, sí,
el Código de Vinci,
sí,
el Código de Vinci,
perquè aquí anava,
no?
El Pèndol de Foucault,
però era dens
com la mare del Tano.
El Pèndol de Foucault
i el nom era de Rosa
que era molt més lleuger,
perquè també hi havia,
recorda que hi havia,
ai,
que hem trobat això,
que hem trobat l'altre,
no era tan exacte.
I no te'ls traduïa,
ja t'apanyaves.
Exacte.
Sí, sí,
t'apanyaves.
Aquest home
en sabia molt,
vull dir,
llatí i grec
era com escriure
en anglès,
vull dir,
o en italià,
vull dir,
que ho tenia molt clar.
Escolta,
el nom de la Rosa
parla de les lògies.
No.
No són les lògies,
no?
No era una lògia.
Jo crec que no,
eh?
perquè estem parlant
d'un element religiós.
I si és religiós,
lògia...
Era la censura,
era la por al gaudi
de la vida.
Però dins aquell monestir
hi ha diferents representants
de diferents tendències religioses.
Sí,
però no són seglars,
vull dir,
no s'haureix que són tot monjos,
per tant no podem parlar de lògies.
Podem parlar de lo millor
diferents hordes,
que puguin templaris,
no sé...
No, no,
eren dominics,
i els altres eren franciscans.
Franciscans,
però dins d'aquesta línia
hi ha una línia
potser més conservadora,
o més...
Dominics potser eren més ortodox,
exacte.
I els franciscans
eren de Podemos.
Sí.
El vot de pobresa.
Que sí, home, que sí.
El fals vot de pobresa,
eh?
Perquè tu te'n vas express
en un principi...
Home, està bé,
està molt bé.
Ja,
el llibre...
És que la pel·lícula del llibre
va diferir una mica,
no?
Però les grans disputes,
dialectals
dels franciscans
vers la riquesa,
no?
I l'ostentació de l'Església.
Exacte.
Allò era,
xapó, no?
Sí, sí,
deien que no,
però després,
quan es feien els seus convents,
eren uns convents
de quatre parells de nassos,
eh?
Ojo,
però el convento franciscano
de Puigcerdà,
per exemple,
te cagas.
Però no costava diners,
allò feien voluntaris.
Bueno,
bueno.
Donacions.
també.
Bueno,
deixem-ho així.
Hola.
Apa,
fins el dijous que ve.
Adéu-siau.
Que vagi bé.
Adéu-siau.
Just a la Fusta,
parlem de tot el que passa a Sant Just.
Soc una urbanita,
ho reconec.
Sí, sí,
jo també soc molt urbanita.
Acompanyat d'una bona amanida
i tens un plat baratíssim
i facilíssim de fer, eh?
També és un dels llibres
més robats
de les biblioteques públiques
dels Estats Units.
Som molt feliços.
És una història d'amor
molt naca.
Indudablement,
la presència d'aficionats
d'un club i de l'altre
era impressionant.
I clar,
què vols fer-hi, no?
És el temps,
no s'hi pots fer res,
no ho podem canviar.
Just a la Fusta,
vivim...