Bona nit, benvinguts un dia més al Babilònia. Avui tenim un plaer al 5. Bé, millor, ja som tots, però no m'agrada la vida. Repoker de Ases, eh? Això faltaria. Al final hem ajuntat les dues dones del Babilònia, que són la...
No hi havia cap problema amb nosaltres. Ens portem tots molt bé, que ens anem per allà de sopars, de festa, això diguem-ho, perquè si no, clar, aquest bon rotllo no existiria, si no realment no estiguéssim. La Rosa, bona nit. Hola, bona nit. Què tal? La Lourdes. Hola, què tal? I els dos grans homes del programa també, el Jaume.
Jo em presento perquè mai em presento, és el que dic jo, no? Sóc el Xesco Ramos. Per nedar, no? Això és el Juanis Guerra, no? Sóc qui sé de ser un pez per nedar i tal. No cantarem perquè si no plourà encara.
Avui tenim el programa replet d'informació perquè al final serem uns friquis de la cultura. Començarem per exposicions. La Lourdes es parlarà de les arts de la Piranesi al Caixa Fòrum, que encara està vigent fins al 20 de gener.
Parlarem del proper Museu Casa Matller, que d'aquí del Passeig de Gràcia, que el van tancar no fa gaire i ara farà una nova renovació. Una paraula del Jaume, del Dicionari Vintage, molt peculiar i molt curiosa, té a veure amb la forma en què es parla el català a Barcelona, amb la... Ho adavantem, ho adavantem, això. Parlarem també de música, amb el concert que es va fer a l'Auditori fa uns dies, amb obres de Verdi, Rossini i Beethoven,
literatura amb l'edifici Jaqui Vian d'Alà al Aswari. I cinema tindrem un munt de pel·lícules, La conspiració, El lladre de paraules, El meu nom és Harvey Milk, Lo imposible, Els Jocs de la guerra, Mal comics... De la gana. De la gana, perdó, sí. Jo he dit l'aigua de tot menys de la paraula correcta. T'ho vas apropant, eh? Sí, sí, sí. Tot va lligat. És que això ho expliquem ràpid.
L'explicarem perquè els oïdors ho sàpiguin. És que jo tinc una lletra de metge. Llavors a vegades ni me l'entenc jo mateix. Que això ja és fotut, eh? Això és problemàtic. Malcom X i la pesca del salmón en Yemen. Comencem amb les ales de Piranesi. Sembla molt interessant, aquesta exposició. Doncs sí, és una exposició de gravats, com tu deies al Caixa Fòrum. Està del 5 d'octubre al 20 de gener, com tu deies. Són 250 gravats, força interessants.
Piranesi és un arquitecte, gravador, anticuari, va fer una mica de tot. Va anar de molt jove a Roma i va quedar fascinat per tots els edificis, les runes, etc. Dins d'aquests gravats hi ha gran part de Roma. Podem veure la plaça de Sant Pere, el Coliseu, etc. També és interessant perquè tenim
A part dels gravats que són trets de la realitat, amb tots els detallets, també té una sèrie de gravats que són una mica imaginaris. Per exemple, té 16 gravats que estan relacionats amb el que es diu les càrceles imaginàries. Llavors, hi ha una sala només amb aquests 16 gravats i després tenim dins de la mateixa sala, amb 3D, és com si tu et fiquessis a dins d'aquests 16 gravats.
Llavors tu el que vas veient és en realitat el que hi ha a la part de davant del tríptic. El que vas veient són tota una sèrie d'arcs, bòvedes, aparells de tortura, grans passadissos, etc. Dins de l'exposició també hi ha una part interessant que és un fotògraf que es diu Gabriele Basilico que, fascinat per aquests gravats, es va dedicar a buscar els llocs que ell havia fet, per exemple al Coliseu,
i dins de l'exposició trobem el gravat del Coliseu i al costat la fotografia que ha fet aquesta altra persona. Jo el recomano molt, tenen també per mi el sem blanc i negre tot un aire molt poètic. Vull dir que són uns gravats interessants i en realitat va fer uns 2.000 gravats i aquests 250 venen sobretot del país valencià d'una fundació que els ha cedit.
Una pregunta, això dels gravats què és? Allò que fan amb una planxa metàl·lica i després impressionen llàmines. La idea és agafar la planxa, fer tota una sèrie, el dibuix són ratlles. Tu vas marcant a la planxa tota una sèrie de ratlles.
Per exemple, si vols que et surti més fos, doncs fas ratlles més juntes, per dir alguna cosa, llavors hi poses el tipus de pintura o el que vulguis, i de manera que queda tot impregnat, i a sobre tu hi poses, com deies, doncs el full blanc. Exacte. Bueno, és una exposició interessant dins de Caixa Fòrum.
Jo crec que, en aquest cas, Piranesi, lògicament estem parlant del moment final del barroc. Va ser molt important el tema de gravat al llarg de la història, des que es va iniciar en el moment de la imprenta, que va ser quan va començar a aparèixer aquesta tècnica, amb Durer i altra gent. Moltes de les quadres que després, posteriorment altres artistes, doncs del segle XVI i XVII, van fer, estan estrets de gravats. Molts pintors catalans de l'època, com Aine Bru, copiaven
gravats i s'ambientaven per intentar fer això, per poder fer una fantasia que a vegades era una còpia, és a dir, de Durer, per exemple, s'han extret imatges religioses que s'han repetit de forma constant al segle XVI-XVII, com una mena de model a seguir. I per això he dit que seguríssim que si féssim una comparativa,
amb quadres actuals, o més de la part clàssica, en aquest cas neoclàssica, trobarien moltes semblances amb piranesi, seguríssim. També que a partir dels seus gravats han fet objectes, hi ha els prototips. Per exemple, si ell va fer una cafetera com molt vental, dins l'exposició tens la cafetera feta, no sé si és amb guix o amb algun tipus,
Vuit prototips de diferents gravats, com tu deies, l'escultura, per dir-ho. Molt lluny. Exacte. Molt bé, és recomanable. Crec que és una de les importants d'aquest any del Caixa Fòrum. Gratuita, no? Sí, totalment gratuïta. Això de bo, que és gratuït, sempre n'hi ha unes quatre o cinc. Sempre n'hi ha, al voltant n'hi ha quatre per sistema. Com a mínim, quatre. I realment totes elles són interessants. Acostumen a intentar fer una més del període, podríem dir, més clàssic de l'art,
una altra més actual, una miqueta sempre més contemporani i realment és que val la pena. Doncs sense deixar aquesta línia del món de l'art, el que farem serà una miqueta recordar que la casa Matller, que porta dos anys tancada, per a aquells que una mica no sàpiguin quina és, és una obra de Puig de Falc, la que està entre la casa Batlló
i la casa de Lleó Murera, és a dir, recordem que és la famosa mansana de la discòrria que es diu, que està la casa Batlló del senyor Gaudí, la casa Matller del senyor Puig i Cadafalch i la casa Lleó Murera de Lluís Domènech i Montaner, els tres arquitectes més importants del modernisme català. I per què de la discòrria? Perquè no té a veure un amb l'altre. Estem parlant de modernisme,
Per on estem parlant del modernisme orgànic de Gaudí, el modernisme elegantíssim del senyor Domènech i Montaner i el modernisme medievalitzant de Puig i Cadafalch. I és el que diem, és el mateix tot, és de la mateixa època, 1880 i escaig fins al 1902, i estem amb aquest impàs, per això es diu així. Amb el cas de la Casa Madier, estem parlant de la casa del famós Enric Xocolater de Barcelona, que tenia, evidentment,
com la major part d'aquella època, burgesos, que anaven, com el senyor Batlló, de la casa Batlló, que era un empresari també important, van aconseguir fer aquest edifici en forma de palauet medieval, amb un detall, que això és una cosa que potser és peculiar, qui ha gestat a Amsterdam, recordeu aquesta casa, que a la part superior té una mena de forma descaquejada, una forma així com quadradeta, que fa com uns... La forma superior, quan la veieu,
és Amsterdam, és a dir, és la forma de construir les cases medievals d'Amsterdam. Per tant, és el que estem dient, que hi ha una mena d'això bé. Aquesta forma medievalitzant, sobretot, la empra la entra dins del pis noble. Sabeu que aquests edificis, tant la casa Batlló com el Palau Uell, té un pis noble, és el primer pis, bàsicament, on realment, a part de l'exterior, hi ha l'interior i, per tant, la part d'ornamentació
de mobiliari, de decoracions i tal. El primer pis de la casa Manlier és absolutament espectacular. Jo vaig poder entrar per qüestions determinades i ara es podrà obrir. La notícia és que es farà. A finals del 2013 es podrà visitar aquest espai. I és realment admirable. Si realment mantenen el que és el que hi ha, com a tal, doncs mosaics a l'estil romà però no, evidentment imitats en aquella època, hi ha una xamanella espectacular
amb unes dones d'aigua, amb unes figures que sobresurten bé, unes columnes precioses, una preciosa que toca al carrer, que són les edats de la dona, des que neix fins que mor, es veu l'evolució, el mal cos i tal. És una autèntica joia. Per tant, jo crec que val la pena que quan l'obrin tothom la neu a veure, que no tot és gaudir, insisteixo. Vull dir que Puig Xica de Fal tenia molt a dir al que és tan bé que no hagi anat a la casa àsia,
a diagonal també, en EUI, perquè és espectacular. Doncs imagina, doncs per aquí van els tiros. L'entrada de la Casa de Mallé a l'interior, l'escala de pujada, aquest pis noble és fabulosa. Es recorda un palau medieval, però evidentment amb tot el material i la qualitat del segle XIX fet. Jo us ho recomano fervientment. Per tant, és una bona recomanació. I la Rosa ens parlarà ara del concert
que va veure, que després no se ha dicho que aquí no coincide todo, que estem escoltant a Beethoven la Sinfonia número 6, no ha pogut ser la 7, no l'han trobat. La pròxima que posarem serà la 7. Exacte. I així t'enviento perquè parlis el que vulguis. Vinga, doncs és un concert de l'Auditori que es va fer fa un parell de setmanetes, vaig anar en concret el dissabte,
Penso que és molt adequat perquè estan fent una programació molt interessant i molt propera al gran públic. I són peces d'obres... La primera part del concert era de Verdi, l'obertura de l'òpera de Joan Adarc. I una altra també de Rossini, Joan Adarc també, l'audició. Una primera audició d'aquesta obra que havia fet ell.
El Rossini sí que participava a una Mesa Soprano, que es diu Marta Infante. És una noia o una Mesa Soprano, una cantant de molta qualitat, que és nascuda a Lleida. I és molt interessant perquè ja està fent una carrera d'Unidón a nivell internacional fins i tot. Està actuant amb les millors orquestres d'Europa. El director d'aquest concert, Kiels Baekels, és un director d'Amsterdam,
Estava molt bé perquè no és el típic director empaquetat, tot seriós i tot rígid, sinó que era molt marxós. La paraula és aquesta, molt marxós i molt expressiu. Amb el cos anava portant el ritme. Això està bé. I això em feia molt distret. Jo pensava que la gent que no millor es pensa que la música cràstica s'avorrida i anava a un concert nostre, no tot al contrari. Va ser tot un espectacle, el mateix director ja ho era.
Després la segona part del concert ja és quan era el concert que donava títol al concert de tota la sessió, que és de Beethoven, la sinfonia número 7. És una sinfonia, no és de les meves favorites, però és una sinfonia amb moltíssima força. Destacava sobretot la corda i el vent i els timbals, perquè eren només instruments de corda
Hi havia vent també, allò típic, la flauta travessera, la flautina, el boi... Però sobretot era corda. I els timbals, que eren qui anava marcant el ritme. Allà el pom-pom-pom-pom-pom. I això també ho fa molt atractiu pel públic en general. És una obra de molta qualitat, perquè els entesos a música clàssica els agrada molt, però també fa que el gran públic es pugui apropar i gaudir d'un concert d'aquest tipus.
Coneguda no era. Coneguda com aquesta que sona ara, que és la Pastoral. No és de les més conegudes. Beethoven va fer moltíssimes, va composar moltíssimes sinfonies. Fins i tot arriba un moment, David em preguntava quin nom té aquesta sinfonia. A veure, no ho he buscat expressament, però em penso que no en té cap nom específic, perquè ja el que feia era numerar-les. Aquesta era molt prolífic. La Castorna és la Pastoral. Això és la Pastoral.
i no posava cap títol. Potser. Em refereixo que no totes tenen nom, però en aquest cas, molt bé. En voltant d'aquest concerto de música clàssica, val la pena també comentar com que hi havia la primera part de preses de versions que s'havien fet al voltant del tema de Joana d'Arc. Comentar-vos que hi ha un, he comentat a tots els ullents,
i que hi ha un circuit, no és ben bé un cicle, perquè es fa a diferents institucions, a diferents espais, sobre Joana d'Arc, aquella persona que estigui interessada en la figura d'aquesta heroïna francesa, a l'Auditori, a l'Institut francès i a la Filmoteca de Catalunya. Són imatges al cinema sobre el tema de Joana d'Arc, que això es fa a la Filmoteca. A l'Institut francès també fan algunes activitats, com pot ser
És un cicle que començava l'octubre però durant el mes de novembre també continua. Al dia 17 de novembre d'aquest mes es torna a fer una... En l'Orquesta Sinfònica de Barcelona es torna a fer l'òpera Joana d'Arc amb la Marion Cotillach, una actriu francesa i una cantant.
que, a més, actua amb el cor Vivaldi, el cor Líder Càmera i el cor Madrigal. Aquesta ha de ser un concert maquíssim, segur. Segur. Segur. Després, una altra també, organitzat per l'Auditori, però que es fa a l'Església de Sant Felip Neri, el Tasto Solo. És, bueno, hi haurà soprano, que és dir, una diàl·la boger i també un clavicímbalum de martell i orga. O sigui, viola d'arc, també, arpa gòtica i organeto. Clar, això és...
dins d'aquella mateixa... l'església de Sant Felip Neri. A l'auditori es torna a fer la passió de Joan D'Arc amb un altre director, amb el Peter Bravel i amb una orquestra, es diu la Bergorquestra, no sé ben bé d'on venen, això és la primera informació dels programes que treuen per donar informació d'aquest cicle. I la Divina Comèdia també es farà.
Això una miqueta la gent que estigui interessada en aquesta ironia. Literatura. Farem abans que la Lourdes ens parli de l'edifici Jaquiviant. El Jaume ens parlarà d'una paraula que és xava. Sí? Sí, i tant que sí. T'agraden les paraules. I tant, m'agrada molt. Bé, és curiós eh, perquè avui precisament també parlarem del lladre de paraules. Sí, una pel·lícula. Una pel·lícula que si més no se li ha posat aquest títol aquí.
però que en definitiva l'original és les paraules. Lliga perfectament amb això que deies. En el llenguatge gitano xava significa noi, un xicot. Igual que xaval prové del mot xavó i en femení xavot és xaví, que són inspiracions gitanes, val a dir-ho.
en totes les paraules. I això s'esdevé precisament en l'any 1910 quan Juli Vallmitjana escriu una novel·la que porta per títol la xava i es popularitza i s'utilitza. Llavors, quatre curiositats. Per una operació, una paraula en argot passa a ser sinònim de tot l'argot. Així, en una segona fase, el terme xava
designa el parlar popular català dels anys 20 als barris obrers de Barcelona. Va ser a través del Xava que algunes paraules procedents del llenguatge dels gitanos o de l'argot de la delinqüència, catipent, endinyà, mangà, pirà, es van introduir precisament a la llengua catalana. El diccionari de l'encyclopèdia catalana, a partir de definir el Xava
com el parlar propi d'alguns sectors de Barcelona amb una clara influència del castellà, això es devindria posteriorment, diu, introdueix la definició de xava com a persona que parla xava. En definitiva, tot un seguit d'explicacions.
Jo me'n recordo de l'etapa, no vaig viure els anys 20, no, soc gran, però no tant. Però sí que això de dir-li hola xova i tal, jo penso que no s'ha perdut mai ben bé del tot. Jo me'n recordo, com tio, després... La veritat és que quan vaig descobrir-ho, que això pràcticament està desaparegut,
desapareixent, i aquest diccionari vintage el que fa és recordar-nos tot allò que desapareix, i més probablement la nostra llengua catalana, doncs penso que s'ha d'anar reivindicant constantment. Jo coneixia l'excepció de Xava com a forma de parlar un català
vinculat amb el castellà, amb un castellanisme i amb la forma de pronunciació. Massa obert i massa castellà. Va ser posterior, no? És curiós, veus? Sí, sí, sí, sí, que jo coneixia aquesta part, però la part primera no la coneixia, de part de Xava, no? És interessant. Molt bé, Lourdes, parlant de l'edifici Yaquivian. Jaquivian, sí. És un edifici que en realitat ha existit. Va ser fet el 1934 al Cairo, val? Sí.
i va ser fer per un armeni que tenia molts diners. El llibre aquest està escrit per Alan Ashbani, no sé si està ben pronunciat, és un autor egipci del 1957. En realitat és un autor que es dedica a... és dentista, a més a més va fent llibres. És un llibre per mi superinteressant perquè el que fa és agafar l'edifici com a referència
i llavors aquest edifici el 1934, la gent que hi havia eren els anglesos, els egipcis rics, per diàleg, la classe aristòcrata, els jueus amb diners, etc. I després de la revolució de Nàcer, aquesta gent va ser desplaçada i tot aquest edifici
la gent que el va ocupar van ser els militars i tota la classe en aquell moment dominant. El que passava és que a la part de dalt de l'edifici, al terrat, no hi vivien ells, hi vivien els porters, els criats, etc. I la novel·la aquesta parla de la gent que hi viu allà.
En realitat ens està fent un retrat del Cairo, d'Egipte, del que li passa a la gent, de les penes, de la riquesa, de l'alegria, però penso que també fa un pas més enllà i ens parla de tota una sèrie de coses com podíem dir una mica de tabús egipsis. Ens parla de l'homosexualitat, es parla del fonamentalisme,
de l'esclavitud sexual de la dona quan està treballant en un cert lloc, ens parla de l'abús de poder, i jo l'he trobat molt com un llibre així, com molt clar, o sigui, no jutja aquests temes, però els va deixant. Jo, si us sembla, llegeixo res, un trosset molt petit, perquè em sembla que a partir d'aquí es pot entendre una miqueta tota la primavera àrab que ha succeït a Egipte i a tots aquests llocs.
Ens hem de situar en aquest fragment que llegiré en la idea que hi ha una persona que vol guanyar unes eleccions, es vol presentar per guanyar unes eleccions en un lloc determinat i va a parlar amb una persona que té molt de poder. I li diu a la persona que té tant de poder diu tu em dónes a mi x diners i això doncs està fet. I diu el següent, aquest tros jo penso que és bastant significatiu.
La persona que té molt de poder li diu, en el que vol guanyar les eleccions, diu, els ignorants es pensen que manipulen les eleccions. Diu, de cap manera. La qüestió és que hem estudiat la psicologia del pop egipci. Déu ha creat els egipcis sota l'ombra d'un govern. Diu, cap egipci pot oposar-se al seu govern. Hi ha pobles que són revolucionaris i rebels per naturalesa, però de tota la vida l'egipci abaixa el cap per alimentar-se.
Ho diu la història, el poble egipci és el més fàcil de governar del món. Tan bon punt arribes al poder, s'assumeten a tu i s'humilien davant teu i fas amb ells el que vulguis. Qualsevol partit que estigui al poder i celebre eleccions les ha de guanyar, perquè l'egipci ha donat suport al seu govern, Déu l'ha creat així.
Una miqueta la mentalitat aquesta... És la mentalitat del que escriu i del que jo he interpretat com abans, perquè hi ha hagut tota aquesta revolució, però una miqueta l'idea aquesta, no?
el que està governant aquell moment té el poder absolut i que està clar que tornarà a guanyar, etc. Jo penso que és un llibre que val molt la pena per entendre tota una sèrie de coses a nivell de la tipologia, de la gent del Caire, etc. És interessant conèixer altres cultures, lògicament a part de l'occidental, perquè hi ha una mena d'occidentalisme,
i a vegades aquestes formes de com són aquest tipus de civilitzacions i com es mou al segle XXI i l'evolució històrica, això és molt interessant. M'ha cridat molt l'atenció també el tema del fonamentalisme que surt en el llibre com una persona, hi ha diferents personatges que representen l'homosexualitat,
com aquesta persona arriba en aquest punt, no? Vull dir que també està molt bé tota la relació, com van dient tota l'estona, Déu, relació amb Déu, etcètera, etcètera, i penso que és un llibre que val la pena, us el recomano. Molt bé. Doncs ens queda un munt de programa i el que farem serà fer un especial dedicat al cinema, directament, perquè és que hem vist tantes pel·lícules, clàssiques, no clàssiques, actuals, vull dir, el que farem és fer aquesta part dedicada, no?
N'has vist alguna de gens bona aquests dies? No n'he vist cap, no n'he vist cap. La que han estrenat. Sí, sí, sí, sí. La que han estrenat, no voleu dir? A l'Skyfall, aquesta encara no. Però bueno, fa bona fila, bon home, fa bona fila. I tornen a posar una perruca, bueno. No, pitjor que la de No es país para viejos. Sí, no, exacte, exacte. Que tinc que dir.
que és una pel·lícula que jo sé que al Jaume li agrada, a mi jo vaig tenir molts problemes per creure amb el senyor Javier Bardem, justament per la caracterització, per mi. No dic que pel paper que va fer, sinó que em va semblar... Bé. David, la conspiració. Què, explica'ns de què va aquest tema. Bé, és un film d'Albert Reform. Sí. En què... Bé, ens parla de les cavalles de la guerra civil americana, en què la Unió guanya, guanya en la guerra.
I el film va directe, no s'està per romanços, ja només comença el film, ja se'ns presenta tota aquesta entre cometes conspiració que van assassinar el president Lincoln i van matar algú més, un vicepresident o un senador, i van tret d'apunyalat a un vicepresident. Ah, no sé l'ordre, no me'n recordo. Bé, la qüestió és que van intentar anar a parar la cúpula de la Unió i ho van aconseguir en part.
A partir d'aquí van enganxar la majoria d'assassins. No sé si dir terroristes. De braços executors. Queda més neutre, de braços executors. El que va matar el president Lincoln, aquest el van matar directament. No va haver judici ni res. I els altres els van portar a judici, els van empresonar, els van portar a judici.
A partir d'aquí van esbrinar on vivien i van determinar que la lloguetera que els llogava a l'habitació, doncs tenia que estar al corrent. I com a tal, doncs també la van engarajular i la van jutjar. El problema està, i el film diu una frase al final que resumeix bé, és que en temps de guerra les lleis s'enfusqueixen. Ho diuen en llatí.
I el respecte per les lleis també. A partir d'aquí, quan estàs en guerra tot canvia. Aquí hi ha una disputa entre el secretari d'Estat i l'advocat que defensa aquesta dona, que és un actor. El seu advocat també és un exmilitar de la Unió,
part implicada en aquest conflicte, però, d'alguna manera, preval la seva condició d'advocat que no pas de militar. I se n'adona que el judici és una farsa. És una farsa absoluta, en part que, bé, com han assassinat el president, d'alguna manera és un càstig, doncs, exemplaritzant.
d'alguna manera perquè ningú més torni a realitzar més cap altra acció d'aquesta mida. I per molt que l'advocat s'hi ha desganyit intentant la defensa i la defensa bé, però tot i que després apela a lleis i recursos vàlids, doncs hi ha un moment que hi ha algú que fa un cop de puny a la taula i tots passen per l'adreçador, en aquest cas per la Forca.
El film està en la línia del film contestatari del senyor Refor. Bé, només a dir. Carrer contra el sistema i tal. No, no, és que el senyor Refor entra molt bé. Sí, el film passa bé. Que és elegant, que és seriós, que és ben documentat. I això sembla que no, però queda l'atenció. És també l'estigma que se li aplica també a l'advocat. Fet de defensar alguns que van assassinar aquí ell, que aquí el manava, però clar, dius que jo
Fent un paper d'advocat defensor, encara que no m'agradi fer la feina d'aquesta, però ho haig de fer i ho fa fins al final. És la seva feina. Això no té volta de full, no? No ha anul·lat el lladre de paraules, Jaume. Jo penso que lligava més bé el Malcolm, però... Ah, bé, o si no parlem de Malcolm, eh? Cap problema. És igual. És igual anar fent toms. El Malcolm té molt a veure amb tot això que dius tu, no? Perquè en definitiva el que es crea
els Estats Units en aquesta etapa concreta sobre els anys 60 i abans i tal, és precisament una situació semblant al que tu dius. Pràcticament estan en una situació de guerra. I el que planteja Malcolm X no és pas una pau, sinó que el que proposa precisament és la reivindicació dels drets, exactament igual que els blancs,
i lògicament, com li pregunten alguns periodistes, fins i tot s'hi convé a defensar-se i amb violència. Evidentment això contrasta amb Luther, Luther King, i amb Mandela, que també hi ha paraules i tal, pel mig... Ja estaven presonats, em sembla que ja. Ja estaven presonats.
A mi la pel·lícula, m'ha semblat, és d'Spire League. O sigui, això ja és una bona carta de presentació. I tant. Ho sabíeu, no? Sí, sí, sí. Llavors, tot i que tinc una crítica que l'he llegit, perquè és clar, sempre que veig una pel·lícula costumo fer-ho ara, no? Això era per la televisió aquest migdia, i agafo la crítica que tinc, si pot ser aquella que jo he valorat com a molt positiva, no pas l'archivada perquè l'ha escrit una altra,
I llavors una de les coses que he trobat és que gairebé totes les altres que ha fet Spike Lee, si més no les que hi ha abans que aquesta, les valora molt positivament. En canvi Malcolm X diu que no. O sigui fa massa aquí la desacredita. Però no sé, potser perquè aquest estiu hi ha estat com molt preocupat o ocupat amb anar a la recerca
de coses que fa uns quants anys em van impressionar molt i que penso que van ser... són descobertes que en definitiva formen una mica l'opinió que en aquests moments tens adquirida com a normal i això ho vaig fer a partir de buscar crítiques d'un documentarista molt important que és en Miquel Portell Moix i allà em vaig trobar de tot, des de pel·lícules bones fins a pel·lícules dolentes.
i la veritat és que aquest estiu vaig anar a la recerca de crítiques d'aquestes i llavors em vaig trobar sorpreses que a vegades la pel·lícula pot no valdre res però veritablement la crítica és per enmarcar-la. I la crítica que he trobat avui que malauradament encara no havia fet el que ja faig últimament de posar la signatura de qui l'ha escrit la crítica
En tot cas, jo l'únic que soc és com el lladre de paraules per dir d'una manera que... Un transmissor, no? Doncs, encara que no ho sàpiga, el que sí que entenc és que és d'una persona que té un respecte absolut per la història i que el que veu és que ha estat molt manipulada la història amb tot el que es va generar en una època tan vital com aquesta, no?
i que amb el protagonisme d'Elzem Washington i l'Àngel Avisset i tal, s'ha malmès el que penso que s'ha d'interpretar de la complexitat d'una situació com aquesta. Hi ha un moment a la pel·lícula, i això ho resumeix, diu que estem vivint una època de víctimes, més que no pas de persones vàlides per assolir una pau.
Esclar que ell no s'exculpa d'això, sinó que és una definició que fa ell. Una mica com el que va a la pel·lícula de Lluís Companys, quan es va rodar en el seu moment, deia, diu, és curiós com en la resistència ens entenem perfectament i en canvi, quan ja no hi ha resistència, llavors som víctimes de la mecànica que en aquells moments ens domina. Jo penso que és una pel·lícula que cal veure-la en aquest sentit crític,
i en definitiva és una pel·lícula molt vàlida. Jo, en aquest cas, tinc que dir que la persona que va dir el tema aquest, que és una pel·lícula que no m'agrada dins la línia de Spike Lee, és que Spike Lee, jo soc un seguidor de Spike Lee, i jo vaig començar amb No La Darling, amb Do The Right Thing, amb Move The Blues, és un concepte diferent del que és Malcom X, però per mi Malcom X crec que és una pel·lícula de maduresa, d'actors coneguts, perquè el senyor Spike Lee, al principi,
anava d'una mica independent. Era un cinema negre, negre, però no negre de por, sinó negre d'actors negres. Com va fer John Singleton quan va començar, que volia fer un tipus de pel·lícula destinada a una població concreta. Aquesta població negra afroamericana, bàsicament... Showdevil Cosby. Exacte, és això. Però en aquest cas, pel·lat en pel·lícula, hi ha una línia molt moderna. Per tant, jo crec que veient les tres bastions, que és No La Darling, Do The Right Thing,
i Movederbluss s'entendrà el perquè qui va fer aquest comentari va dir malcomics no té res a veure. Però és que malcomics està molt ben feta, perdoneu-me, però no té res a veure amb l'Speakly independent. Jo em permeto, ja que has destacat l'avaluació, en tot cas el que se m'ha fet una mica reiteratiu i poc eficaç és la repetició que fa constant gairebé del discurs del veritable
O sigui, del mateix Denzel Washington a la petita pantalla de la televisió i en directe en el lloc on ho està fent. M'ha semblat que potser alguna vegada estava... Massa repetitiu, no? En el mateix discurs ho fa tres o quatre vegades, no calia. Em sembla a mi, eh? Vull dir, m'ha semblat. I tant, segur. I una altra pel·lícula que està molt bé, Rosa, que és el meu nom és Harvey Milk, del Gus Van Sant. A mi m'assembla magnífica, la pel·lícula. Sí, sí, que ho és. Coincideixo totalment amb aquesta pel·lícula.
Bueno, el títol original és Milk, només. Sí, és cert, modeles abans. Potser si ho trobem o si ho busquem per la biblioteca i així, doncs trobarem que es diu Milk. Milk és el cognom, per efectivament, el nom és Harvey Mik. I bé, és una pel·lícula, el director és el Gus Van Sam, i el principal, el protagonista principal és... Sean Penn. Exacte. Entre els secundaris, una mica destacat, potser el Diego Luna, perquè aquí també ha fet coses, i és aquest actor mexicà, que més amb un ras... I el George Brolin.
L'executor. La parella és Diego Luna. L'última parella que té. És el que té una primera parella i després la parella amb la que acaba. La segona parella és la Diego Luna.
d'una origen així humil, que és poqueta cosa, que és una mica curtet... Chicano. Chicano, sí, una miqueta l'etòpic d'una persona que no té gaire espavilació i que l'han de protegir perquè si no, pobres, fiquem cada un bonic. És un mantingut, ja està. Sí, sí, és més clar l'aigua. És molt interessant perquè d'explicar la història recrea
la història, que va ser real, una història real, del primer candidat polític, conseller de districte de la ciutat de San Francisco, que de fet em penso que dels Estats Units és la primera persona allà, gay, obertament gay, que es va presentar a un càrrec públic. Es veu una miqueta l'evolució
de per què arriba a comprometre'ns d'aquesta manera, com es va saber rodejar de gent que també estava molt conscienciada i amb ganes de reivindicar que són persones que tenen els drets igual que tothom, i més en un país com els Estats Units de Nordamèrica, on sempre fan gala i sempre fan...
són orgullosos que tots són iguals davant la llei, que tots els nord-americans tenen els mateixos drets. Aquest col·lectiu gay, sobretot a la ciutat de San Francisco, que és en un barri, no me'n recordo com es diu ara el barri... Castro. On se n'anaven una miqueta concentrant, se n'anaven acumulant i allà venien a viure d'altres parts del país, és una manera de reivindicar que aquests taberos tenien els seus drets i a més estaven ja
apareixent com una força tàcica també, perquè són gent que té un poder econòmic també, van tenir empreses, botigues, i de fet es van fer amb el barri i va necessitar un poder de crida molt important. Era una mena de lobby.
No la vida poder dintre de la ciutat de Sant Francisco. La Filla Cap és el que ha passat a Madrid i a Barcelona. No ens oblidem amb Xueca i el que li diuen al Gai Eixample també, que són zones que s'han millorat o s'han... Sobretot Xueca, que és espectacular el que han fet allà, perquè algun barri abandonat, allà la zona que hi ha d'Hortaleza i tal, d'un idò, molt maco i molt correcte. Sempre s'ha dit que és un col·lectiu que té molt poder econòmic, i més si estan ben situats i tenen bones feines o tenen... I tant.
empreses i comencen a edificar coses. A més és interessant també perquè veus com es fa una campanya política des de l'interior. Al principi amb els mitjans que tenien, que era una miqueta senzillet d'anar amb les pancartes i anar...
La pel·li no recorda quan és? La pel·li està feta el 2007-2008, principi del 70.
A mi em recorda que és l'última que ha fet el Joss Cloni, director de Los Idios de Marzo, que també és això, tota la part de darrere de dues persones que es volen presentar, encara estan a l'abans de les primàries,
I després tota l'intrincul·lis de darrere de ara què farem perquè tu pugis, truques... Vaig trobar molt interessant i m'ha recordat aquesta. Exacte, i fins i tot quan arriba... La maquinària d'alcaldia. Exacte, la maquinària editorial, els assessors, no? Sí, tota la maquinària com la posen en marxa. Els assessors són autèntics. O quan arriba l'alcaldia, l'alcaldia està a l'Ajuntament, no? No està a l'alcaldia, és com al conseller. Com també veus els pactes entre ells, entre els consellers. Si tu em recolzes a mi
Per tal tema, jo et recolzaria a tu també per tal altre. I veus també els passadissos, les negociacions que es fan fora de... Els pactes. Aquest seria probablement el producte no net que moltes vegades podem exigir a nivell fins i tot de característica innocent. Està clar que els pactes entre persones representants
que tenen doncs un programa concret doncs és el que també fa caminar i d'una manera o altra crec jo que argumenta el teixit democràtic, no? Jo ho veuré i així també, o sigui, no tant pur sinó que... Sí, sí, sí. I no em vull justificar jo de res. No, no, ho entenc perfectament. Doncs ara començarem una petita secció de novetats, no?, de pel·lícules actuals, no?, entre elles, potser no estem parlant d'estrenes d'ara, però de fa uns mesos,
I els Jocs de la Gana? Ho he dit bé ara? Sí, no faig dir el director, però no m'ho recordo. Bé, és un film com aquests... potser, no ho sé. És un film d'aquests en la sèrie dels vampirillos, aquests de Manizeri. Crepús Color i tal. Sí, tot això. És cinema per adolescents, bàsicament, no? Perquè... el film tampoc ens ensenya res de nou. Està ambientat en una època així indefinida, en què una societat està molt polaritzada per una banda ja en els...
El que sembla que han guanyat com una mena de guerra envers unes zones que els diu en eix districtes que són els que l'han perdut. Es podria considerar una mica, es pot fer una traslació perfectament a lo que és Roma i les províncies romanes. Bàsicament és que és calcat. I llavors, una mena de penyora per haver perdut és que aquests districtes han de pagar un tribut en forma de noi jove
perquè es va tenir en duel, com els Loiadors, en un territori que cada any es varia, és diferent, molt tecnificat, per cert, perquè aquesta ciutat romana, o bé, no sé com l'hi diuen allà... Seudo-romana, diríem, no? Sí, sí, però futurista. Doncs té una tecnologia molt avançada, està clar.
Llavors és una mena de tribut, se'ls diu un tribut als nois i s'ha de batre en un duel. És l'últim que s'haurà viscut, doncs aquest és el que guanya. Com a alguna pel·li japonesa, em sembla que també hi havia una classe d'alumnes que tenien que matar uns els altres. Es deia Suicide Club, això? No, era una japonesa. Ara no sé si era del Kitano o algun d'aquests.
que eren les típiques noies japoneses vestides d'escolar i que s'aniquilava mútuament totes elles. Em sembla que es fan castigar al metro. No. Hi ha una escena o és una altra? No. En balla una altra pel·lícula. Una altra. Bé, per un estil. Forn un pastig d'estils així, no? I bé, la pel·lícula no va més enllà de la trama, el petit thriller que implica la noia protagonista, que és una noia molt avilidosa a l'hora de sobreviure en el bosc,
Això li dona un avantatge, envers els que són més nois més forts que ella, però bé, més tanoques. La Deia elimina tots els nois. En si la pel·lícula no quedarà per la història. Només cal destacar bé, és el símil aquest. Et mostra una societat, sobretot, avançada tecnològicament però moralment molt...
molt decadent, molt decadent, inclús a nivell estètic, ja és un recarregament. També pots trajar d'anàmica el que podia ser la França preve revolucionària, no? Que hi fien un ridícul, d'alguna manera, en què prima hi ha estarells molt... ja ignoren tot el que és la realitat que els envolta i estan només pendents de qui ridiculitza l'altre en el seu propi estament social. Déu-n'hi-do, eh? Sí.
Hi ha segona o tercera part, em sembla. Seguríssim, aquí trobant un fil d'on sigui. Jo no ho veig, la pel·lícula no s'aguanta gaire. A veure, és el que diem. Si anem per adolescent, sí. Segur que això tirarà. Les persones xets són atractius i tenen punys. Jo el que em vinc a carregar és una gran producció que tothom l'ha vist i tothom mediaset, però a moció, molta gent. Lo imposible i tal, és una bestiesa.
A veure, jo com a tal tinc que dir que hi ha una part positiva i una part negativa. La part positiva és que és una pel·lícula molt ben feta a la part d'efectes espacials.
Aquesta, no sé si l'ordre et sembla correcte o crec que la part... Jo vaig comentar això una miqueta, que tota la part de... no tan sós del Tsunami al principi, sinó tota la part aquella de l'aigua en la qual tot això ells es veuen per sota de l'aigua. Això és magnífic. Jo vaig trobar superbé. Això és sensacional.
amb una música genial, tot seguit, que d'un tal Velázquez... És que Manuel Velázquez, que no el coneixen... El pintor? Sí, no. És el Diego, és el Diego. Ha ressuscitat. Fotografia el Diego Velázquez.
Llavors, és el que diem, no? Per aquesta banda, molt bé. La pel·lícula s'aguanta, crec, perquè és eua McGregor, perquè és no amiguts, i el nano que es diu Tom Holland, em sembla... Ho fa molt bé, el nano, tot siguit dit. El fill gran. El fill gran, perquè els petits, mira, són molt petitonets i pobretes, tampoc tenen un pes específic. El que a mi em treu de polleguera són dues coses. Aquests guions que en situacions límites diuen coses absolutament ridícules, parlem clar, perquè a vegades, no diré ara, però no sé...
i ara m'estimes molt i no sé què dius, són situacions fotudes, però jo crec que la intenció és salvar, cridar, treure... Hi ha un patiment molt gran, sobretot per l'Anna Amigots, pateix moltíssim a la pel·lícula, ho fa molt bé, perquè ho fa molt bé aquesta senyora, però, en canvi, tota la part, diguem, sobretot, d'intentar fer un melodrama o fer un drama constant, a mi em va anestesiar. És a dir, jo no vaig fer ni una llagrimeta, mira que jo ploro quan es mor la mare de bambi.
Quan mor la mare de bàmbi, jo caic fer pols. A les sèries brasileres s'emociona. Exacte, imagina't. Però és veritat que en aquest cas no em va semblar això. Hi ha un moment, recordaràs Lourdes, i ho explicaré molt ràpid, és a dir, perquè, imagineu-vos, esclar que... La història és manida. Sí, exacte. Llavors, per un costat es perden els crius, lògic, perquè, clar, quan arriba el tsunami tothom un clars, lògic, és una bestiesa. Però arriba un moment que es troba. El fill gran troba els nens petits, buah, plorera.
Els anys petits troben el pare. El gran es troba amb els petits amb el pare.
I llavors va anar a veure la mare i es troba el pare amb la mare. I amb els nens petits, clar, durant 15 minuts pretenen que jo estigui plorant? No. No siguis tan malu dramàtic. Fes esquitxades i ploraré.
Però si tu allargues això eternament, jo crec que quedes una miqueta, doncs ja. I és el que t'incadia. El semàfor fent així, que es canvia.
Puj al cotxe! Puj al cotxe! Ja se m'ha espornat als ulls. Jo només un comentari, que estic d'acord amb el que diu el Cesc. El que passa que jo sí que vaig llegir que el guió que havia fet el senyor, no sé, que havia traït amb el Bayona, estava com molt seguit per a les persones reals que s'hi van trobar. És probable. Això no nego, eh? La Maria, que és la que fa el paper de la Noemí Guatz i tal.
I llavors, jo no sé, deia que intervenien molt i fins a quin punt doncs el senyor aquest ha fet una miqueta allò de melodrama, com tu dius, i fins a quin punt això és real, no? Jo tinc clar que les van passar canutes, lògicament, i que tot això va passar, és a dir, el fet que es perdessin, això està clar, però aquesta concatenació de situacions és que jo crec que no són tan ràpides, és possible que això passi en un moment, això passi en un altre i passem un altre, i llavors amb un marge d'un temps, no? Però bé,
per l'altre s'aguanta. Aquí estàvem parlant d'un concepte diferent, d'una altra valoració, del que dèiem de malcomic amb la repetició de càmera televisiva. Exacte, amb malcomics. Molt bé, però quan ja te n'adones... És aquesta repetició que a vegades, no només pel tema purament formal o cinematogràfic, sinó per la importància, pel fet de
vaig a fer un melodrama. I això el senyor Ballona, l'Orfanato també, peca massa d'intentar fer ensurs quan realment aquests ensurs no... I és que el Ballona crec que és una miqueta... es passa una miqueta, vol anar una mica més enllà. A part que és molt americà. Fer en cinema és molt americà. Les reaccions d'ells no són gens com reaccionaria potser un matrimoni... És un matrimoni americà, és a dir,
Ho ha americanitzat per vendre-ho a nivell mundial. Si no posava nom i guàrdia, no tenies subvenció. Aquí posa la Mari i no se què. I no va ni a la pel·lícula. Seguríssim que no.
Tenim encara 9 minutets i hem de parlar del lladre de paraules i de la pesca del salmón en Yemen. Baralleu-vos. Ladiadores, venga. Bé, jo particularment soc un fan del senyor Lars Armstrong. Jo també. Fa petites obres en què... I no em faig dir el per què. Crea una mena d'ambient.
Però ho sabràs a la llarga. Sí, segurament, abans que em moris espero que sí. Crea una mica un ambient en què hi ha uns elements determinats que, no sé, hi sintonitzes i sempre hi ha un paio que és un individu anodí, que no té cap insults, gris, la seva vida és miserable, pràcticament. Això ho veiem en aquest film, ho veiem també, per exemple, a Tando Cabos.
I ho veiem també, per exemple, una mica... Les normes de la casa de la Sidra, no? En què veus el paper que fa el Tovi Maguire, va pellar més aviat d'acompanyant, sempre d'ajudant... També hi ha un paio que veia que és el gracioset de torn, o que el dona la nota humanística, en aquest cas és l'actriu aquesta de... Ai, em surt dir el nom. La que va fer...
Ja apareixerà, que fa de relacions públiques al primer ministre. La història que ens explica en aquest cas encara és més petitona que les altres, tot i que la pel·lícula no intenta ser tan grandil·loquent com, per exemple, Tando Cabos, en què l'entorn natural omplia molt i amb una força molt forta.
Aquí intenta ser més tranquil·la, més calmada, com les aigues del riu en què pesquen salmons, el principi aquest que s'ha quedat meravellat per aquest art de pescar. I se li correix l'extremòtica idea de traslladar-ho al seu país d'origen, que és el Llimit, on, evidentment, els prejudicis en qui consulta comencen a relar a flor de discurs.
És un país càlid. Si fots quatre salmons, et moriran de calor. És un error molt gran. Les aigues són cristalines, pures i, a més a més, fredes, que és el que demana la cria d'aquest... Les corrents són fredes, no? Sí, sí, les corrents són fredes. A partir d'aquí, doncs... El film entra en petites microhistòries d'amor entre els personatges, de relació d'ell...
Jo sé que ell, l'Ego McGregor, també ens presenta la típica parella inglesa amb la seva dona, no? Que, diguem-ho així, el sexe, doncs és com... Em va sorprendre molt, no? Estant ell fent-ho allà amb la dona, i quan acaba li dius, bueno, ja en tens pare per una temporada. No, no, ella amb ell.
Home, són més del nord, són més freds. No com aquí, crec que també... Ja tens per una temporada, dius. Ostres. Ostres, Pedrín. Aquí són més... Ja està. Són més mediterranis, més sortits, directament. Ostres, et quedes molt mal.
I ell, d'alguna manera, amb la noia que coneix que l'ajuda a fer el projecte, allà es destapa. I tanca es destapa. Jo el recomano aquest film. Està bé la pel·lícula. No pretén massa. Per mi, sincerament, Tando Cabos la trobo més rodona. Entra més en dintre. O les normes de la casa de la Sidra. Per mi aquesta rodona i li posem un jacet i tot. Sí, sí.
les normes de la casa de la Sidra. Home, estava basada en un llibre del John Irving, que és més potent. Però és que John Irving és molt potent, eh? Una mica baseïa en aquesta línia. Jo crec que hi ha més toc a un tema, que sempre té una miqueta de... Aquí té un punt molt britis, molt britis, molt de film social anglès, com Tocando el viento, i coses així. Bé, però bé,
Passa agradablement. Tenim 3 minuts per al lladre de paraules. Ho farem molt fàcil. No val res. No és broma. Aquesta és una pel·lícula que està ambientada a 3 èpoques diferents i això és el que la fa molt atractiva. És un senyor que troba un manuscrit i llavors l'impressiona i ell va a la recerca.
de ser un novel·lista, com moltes vegades, i a la pel·lícula ho deixa clar, moltes vegades ho pot fer qualsevol persona, molt jove, com de fet és ell, engrescat per la seva dona, que fa poc que s'han casat, va a recerca d'això, però quan troba el manuscrita aquest diu, això no ho faré mai, i no sé per què vaig tenir la temptació i la vaig realitzar d'escriure paraula per paraula
D'aquí ve això d'allà de paraules. I aquesta novel·la, quan la va tenir escrita, la va presentar a ell com a molt bona, perquè sentia una admiració. I llavors aquí apareixerà el Jeremy Irons, que és el que la va escriure realment, i que en definitiva és una experiència que ell va viure. I aquesta experiència, lògicament, comportarà aquest èxit perquè està fet amb allò que et diuen.
quan tu has viscut una experiència, lògicament, tot surt amb una potència extraordinària. Llavors, de la manera que es troben ells dos i com discuteixen l'autoria i la situació. Molt interessant, ja ho veureu, no ho explico, perquè cap al final és allò de dir que no hi ha guerra, no hi ha desqualificació, no hi ha americanisme. Ui, això és important.
Per què ha sonat, avui? Ha sonat i molt, i penso que és una pel·lícula que entra. Encantaria molt bé, no? Perfecte, sí, sí. Molt bé, jo tinc que dir que he vist moltes pel·lícules, però no tenim temps. Encara ens queda un minutet. Jo recomano que torneu a veure Amadeus. És un clàssic, en 84, Tom Hulce, L.F. Murray i Abraham. El Senyor Miró's Foreman. Molt deliciosa. És una pel·lícula magnífica. L'ho parlàvem l'altre dia de les pel·lícules envellides.
Jo voldria dir una cosa sobre Medeus. Una de les coses que m'ha cridat molt l'atenció és haver llegit que en definitiva el Salieri no era ni molt menys del que presentava. No, no era així, no era així. Això jo crec que està basat en un llibre, no recordo-la també, no estem parlant d'una cosa que millor es forma, que és bastant,
El formen el que té és que és bastant legal a nivell sobretot d'ambientacions. Recorden Balmonte, que també és seva i tal. Ambienta molt bé les èpoques, té un cert rigor a la part sobretot la part més aviat de Tretzo i tal. Però la part en aquest cas sí que té raó el Jaume, que això ja ho sabia perquè París Mutillos, jo he estudiat Mozart i Salieri. Salieri estava envejós, tenia certa enveja perquè el senyor Mozart era arrebatador, un geni absolutament. I això sí que ho mostra molt bé, aquesta genialitat, aquesta capacitat.
Però, en canvi, aquesta ràbia tan continguda... Provablement defenso aquest fet, perquè hi ha moltes persones com el Celdrier i la vida. I molt poques com Mozart. I, a més, el món de la música amb més motiu encara. I era tan ximplet com ho presentaven. Es veu que era una mena d'hiperactiu. D'aquests genis bojos, hiperactius, que no parava ni un moment. I és cert que es veu com mort d'esgotament, bàsicament. D'esgotament i de sortir i tal.
Aquesta línia més festiva no la sé del tot dir-te si realment sortia tant, si anava amb tantes dones, si s'emborratxava... No ho sé. Però jo crec que, més o menys, la idea està molt ben agafada, està molt ben marcada aquest moment que va tenir quan comença a fer òperes Bufes, quan no... Vull dir, aquesta línia, que és la flauta màgiques, òpera Bufa, no us oblideu mai, per Crius. I és una meravella musicalment.
Però bé, és el que hi ha. Recupereu-la perquè és una pel·lícula que ha envellit molt bé. Per tant, la podeu veure i us ho passarà molt bé. Doncs ja està com passa el temps, no? Per cert, vaig veure Carate Kid, fer referència al cinema dels anys 80. Ah, molt bé. Ah, doncs vinga, doncs parlem la setmana que ve perquè és que ens queden re, deu segundets. Per dir adeu. Per dir adeu. Vinga. Ens veiem la setmana que ve. Adéu-siau.
Bona tarda!