Ja som aquí!
Ja som aquí!
A veure, el que passa és que tenim problemes de connexió a vegades entre la peixera i l'altra.
Clar, és que hem posat la sintonia i s'han espantat els companys.
Llavors ells deia, baixeu els vostres auriculars, jo no puc baixar-lo, perquè si no puc baixar...
Ja t'he entès, ja t'he entès.
És Halloween avui, ostres!
És veritat, Halloween.
Aquí les meigues, meigues, sí, sí.
Com un amic que deia, Halloware, què llegeixes? Halloware, no sé, deia això.
Halloware, altres de Halloween, Halloware, no sé.
El tema de l'anglès, no?
A meixura la nit de tots sants.
Exacte, també.
L'anglès, Halloween, com un amic que...
Exacte, exacte.
Panallets.
Oh, que bons panallets.
Que bons, que bons, que bons.
Els de pinyons, que són caríssims.
Quantes calories.
Ai, que bons.
45 euros al quilo.
A 45, va, a veure.
A 45, va, a veure.
A 45, va, a veure.
La 3, ja te'ls fa per a 5.
I aquí se'ls fa a casa, eh?
Sí, ja mateix, sí que els fa, però és que normalment compra mig quilo de pinyons, eh?
Està prop als nougus.
És que els pinyons són cas i s'encareixen per aquestes altres.
Clar, clar, clar, clar.
Estan caríssims.
És el que tenim, no? És el que hi ha.
Mentre tinguéssim pinyons, no?
I no ens convertim en monstres de Halloween.
Correcte.
Doncs hem d'estar amb aquesta...
I ara que no l'estarem plàstic i això, eh?
Clar, clar, clar, clar, clar.
Home, tot el tema de les llifreses, això és mediambientalment no sostenible.
No, cert, cert.
És un personatge que a banda com a actor i...
Era actor, era cantant, era jo què sé.
Més coses.
Més coses.
Llibres.
T'alguna cosa, David i Montlló, Jaume.
Sí, mira de trobar-ho.
Sí, està fotografiat i tot, eh?
Evidentment, ell ja vivia abans del rock and roll, no?
Llavors, bé, l'exposició...
Jo quan veig fotografia, la veritat,
és que em costa molt de veure-li la vessant artística, no?
Però ho he estat seguint i al final,
que porta uns subtítols i tal,
doncs, no sé,
li he trobat una coherència que,
com que tu coneixes l'autor, eh?
Sí, sí, sí, a Francesc Fàbregas, sí.
A Francesc Fàbregas,
però la veritat, amb aquesta informació que posa segons quins punts,
la veritat és que, bueno,
segueixes l'exposició,
diguem-ne que té una coherència prou interessant.
I està molt bé, vull dir,
aneu-la a veure,
perquè això d'aquells anys, oi?,
doncs és molt xulo.
hi ha un seguit de fotografies de diferents cantants,
evidentment,
i llavors també diferents situacions,
entre elles,
mira, si l'oblido millor,
el veig aquí,
precisament està en aquesta propaganda,
diríem, no?,
en aquesta informació.
Fotografies abans del rock and roll,
aquí canje n'està,
i això durarà fins a Gaital.
Ho vidim un jo, eh?
Ho vidim un jo, eh?
Ho vidim un jo.
Perquè avui es diu la cançó, eh?
Doncs ara l'escoltarem.
Una miqueta, sí, sí, sí, sí.
A veure, a veure,
esperem,
que com és un directe,
potser el millor,
és més llarga la introducció.
Sí.
Vés comentant,
vés comentant que ara ja posarem la cançoneta,
si comencen a cantar,
que cantarà.
Sí, també he vist el Lluís Llach,
he vist diferents cantants, eh?
Sí.
Sembla que hi havia també l'altre,
oi,
com s'ha de venir ara.
Em surt, home.
Sí,
la Guillermina Mota,
o alguna d'aquestes, també, no?
Guillermina Mota no l'he vist, no.
Perquè és bastant habitual
amb les fotografies d'aquesta època.
Hi havia 6 o 7 allà així posats, no?
No canta, eh?
No?
És que estic...
No, pues,
ho vull dir amunt.
Esteu aquí a l'expectativa.
Explica'ns,
i a veure si canta,
i si no busco una altra cosa.
Al millor és que està tocant la guitarra,
ja està,
és probable.
A tu què et sembla això
de la fotografia dins de l'art?
És una altra...
És que la fotografia,
bueno,
hi ha moltes vessants, no?
Vull dir,
des que va començar
que hi ha una cosa més anecdòtica
i més genèrica
i més d'intentar
millorar la tècnica
a que de seguida
es va començar a plantejar
la fotografia simbòlica,
una sèrie d'elements
que hi havia unes simbologies i tal
i ara al segle XX
la cosa es va desmadrar,
no desmadrar,
sinó perquè va formar part
de les avantguardes
de cada època,
de la modernitat també
de les pròpies urbs i ciutats, no?
De la pornografia, no?
Vull dir, clar,
és que l'eròtica,
és que entra aquí tot
en un vessant molt potent,
però es considera
un art menor,
però es considera...
Mira, ara canta.
Aquí ara ja el tenim,
el vídeo Montlló.
perquè vull,
perquè tinc ganes que sortis,
n'aniré jo un paraigues,
no, però és reivindicativa
fins a un límit,
però ho haigut.
Bé, doncs ja el tenim.
A l'Ovidi Montlló, digues.
Acaba sí, ara.
Sí.
Vale, és igual.
No, parlàvem d'això
de la fotografia, no?
Sí.
Que es considera un art...
No es considera
una de les grans arts,
és un art menor,
encara per desgràcia,
però realment
és molt interessant.
Si hi ha un discurs,
si hi ha un...
Dins això hi ha l'art,
dels que fan els diaris,
no?
El fotoperiodisme,
que es diu.
El fotoperiodisme.
Exacte.
Enganxar el jugador
en aquell moment
que ha aconseguit.
Clar, és que hi ha vessants
concretes, no?
Sí, sí.
El wordpress photo,
actividades d'aquestes,
són veritablement
fotografies molt artístiques.
També, avui en dia,
en l'època en què tothom
tenim una càmera a la butxaca,
s'ha desprestigiat molt
la fotografia.
Portant el mòbil.
Exacte,
exceptuant aquells
que són ja coneguts
o que es van fent famosos,
però tu m'es pensa
que és un gran fotògraf,
no?
I no és això.
Fa faltar unes càmeres
especialitzades,
una sèrie d'històries,
no?
Que realment
et generen...
No cal tampoc
ser un gran...
grans elements tècnics
avui en dia,
però has de tenir l'ull,
no?
l'ull artístic,
per fer-ho.
L'artístic o el periodístic,
o el que vulguis,
però alguna cosa ha de tenir,
perquè hi ha tanta fotografia
avui en dia
que corre per les xarxes
que és increïble.
Instagram.
Sí, sí, exacte,
Instagram,
tot amb fotos,
allà, sí, sí, sí,
sorròs.
I què?
I digues, digues.
No, ja està,
vull dir,
després ja parlarem
d'altres coses, no?
Molt bé, perfecte.
Doncs seguim una miqueta,
parlem ara de llibres,
i el Nacho es parlarà
de les 7 hàbitos,
sí, exacte,
de la gent desinformada.
Vinga, comenta.
No estava preparat,
però ben molt al cas
de l'última frase
que hem dit
de les fotografies
que corren per les xarxes
i tot això i tal,
bueno,
com aquest llibre
que es diu
els 7 hàbitos
de la gent desinformada,
clar,
la tècica principal
és que
som gent desinformada
per vocació,
perquè volem ser
gent desinformada.
Per decisió?
Sí, per vocació.
No tan per,
digues com vulguis,
o sigui,
no és només
que ens manipulin,
sinó que
ens deixem manipular
i volem
que s'han manipulats,
perquè al final
això contribueix
a,
bueno,
a donar-se
un sentit d'individualitat,
un sentit de
aquest tipus de coses,
que reafirma
les nostres
opinions
i en un món
i en un món
tant de Twitter
com avui en dia
que jo penso una cosa
i tu has de pensar
una altra,
però no podem pensar
una posició com una,
no,
hem d'estar en una banda,
no?
Vull dir,
tu ets del Barça,
jo del Madrid,
tu ets d'una ideologia,
jo soc d'una altra.
Això era pensada,
és una altra història.
Bueno,
ara és més que mai,
crec.
Bueno,
a partir d'aquí,
clar,
aquesta desinformació
tu la necessites
perquè contribueix
a reformar
les teves conviccions
en el que sigui
i a partir d'aquí,
doncs,
bueno,
arribes al punt
de filtrar
la informació
que reps
només
la que això
reafirma,
estàs en una
espècie d'illa,
ja,
un núvol tancat,
no?,
i només escoltes
les informacions
que reafirmen
allò que tu
has decidit
que és la teva posició
la que sigui,
no?,
molt de Twitter,
no?
I a partir d'aquí,
doncs,
té tota una sèrie
de derivades,
no?,
en la qual
tot gira
en torn
a la informació,
a la capacitat
que tens tu
d'analitzar-la
i la capacitat
que tens tu
de tenir
fins i tot
la primícia
de la informació
i aquí parla
del famós
cunyadismo,
no?,
que és una cosa
que ara
arriba al Nadal,
no?,
ja ho haurem
de seguida
el cunyado
famoso,
no?,
que és el que
ho sap tot,
el que ho sap
primer tot,
el que s'han enterat
i el que a més a més
té informació privilegiada.
I per què són tan passats
els cunyats?
Sí.
Però els cunyats,
això és la gent d'Urbana,
no tots són així.
No, evidentment,
però que hi ha molta gent
que som així.
Home, una base
deu haver-hi.
Sí,
hi ha molta gent,
a mi no m'agrada dir
que és així,
sinó que som així,
perquè al cap i a la fi
són tots iguals
en aquestes coses,
de dir,
ostres,
jo he conegut amb un,
que he conegut un altre,
que he conegut a no sé qui,
que m'ha dit
que resulta
que no sé
quin jugador
fitxarà pel Barça
o que resulta
que ara
no sé quina cosa
que allò de la política
anirà per aquest lloc
o per aquest altre.
I tot això
ens ho muntem
perquè volem
això que t'ha fet
de dir,
no, no,
és que jo manego
informació privilegiada
i la manego
abans que tothom,
perquè jo conec un
que conec un altre
i conec un altre,
tu fixa't a ti
la cadena
que hi ha aquí.
El que pot venir aquí
de veritat
o de no veritat.
Com el joc del telèfon,
no?
El joc del telèfon al màxim.
La diferència que hi ha des...
Exacte.
Primer que comença...
Llavors aquí arribem,
clar,
una altra derivada
és de creure coses
o de, diguem-ne,
o de parlar de coses
que tenen sentit,
com de dir,
hòstia, no,
al final jo sé
que aquest jugador
vindrà al Barça
o sé que aquesta
no sé què s'arreglarà.
Hi ha coses com,
no, no,
és que la Terra és plana.
Els famosos terraplanistes,
no?
Calla, calla, calla.
Llavors, el terraplanisme
és una derivació d'això.
Jo tinc una teoria
i soc tan especial
que jo conec la veritat
i tu no.
Llavors,
aquesta teoria
ja me la faig meva
i llavors dic,
no,
tot el que diuen
és,
o sigui,
tu diuen unes de volta
i dius,
com aquesta frase,
el terme aquest
que ara es parla tant,
no, diguem-ne,
a partir d'aquí,
doncs, bueno,
clar,
tu t'ho de fer res en això
i pots arribar a fer
tota una moguda
i et juntes amb gent
i al final
és la mateixa idea,
diguem-ne,
m'ajunto amb una gent
que creu una cosa
i les altres creuen una altra.
Ròdio una mica
el món Twitter,
no?
Jo estic una posició
i tu una altra.
I el més important
és que jo estic en una posició
i tinc gent al meu voltant
que creuen aquesta posició,
sigui la que sigui
ni que sigui
que la Terra és plana.
existent, no?
Bueno,
doncs aquí et dona la volta
i arribem ja
en el món de les xarxes socials,
a les fake news
de com es fan servir
a voluntat,
diguem-ne,
per la classe política,
pel que vulgui difondre,
perquè al cap i a la fi
tu necessites,
aprofitant aquesta,
que no tenim temps
de contrastar res i tal qual,
tu llences la fake news,
la que sigui,
això se sent,
després tu no desmentiràs,
tu probablement la propagaràs,
perquè si la fake news
és lo suficientment,
ostres,
s'he enterat que,
ostres,
que ha passat això
i que han fet això
i això o altre,
ostres,
no,
ja està,
a partir d'aquí,
el grogut lo que sigui,
després hi ha el desmentido,
després hi ha aquesta gent
que fa el check fact
que diuen,
aquests grups
que són independents,
suposadament independents,
que estan contrastant
tota l'estona,
bueno,
amb tot aquest revolució,
amb tot aquest revolubori,
el senyor Marc Rajemí,
que tornem al tema,
fa aquest assaig
de 7 hàbitos
de la gent desinformada,
que explica
els 7 pecados capitales
que afecten
aquesta gent desinformada,
entre ells
això que han dit
el cunyadismo,
del no sé què,
tota una sèrie de pecats,
i després explica això,
com està influint això
en els assaigues socials
i com,
fins i tot acaba dient,
ja la cura,
diguem-ne,
fa el diagnòstic de,
bueno,
ara això és el que ens està passant,
com evitar això
que ens està passant,
i ara no ho explicarem
perquè això ja està en el llibre,
com s'explica això,
com tu intentes,
al final és ser molt crític,
veure que hi ha tota una gent
que està treballant
perquè tu
tinguis una idea concreta
d'un tema,
i tu a més a més
hi estàs posant fàcil
perquè tu vols creure't aquesta idea,
perquè estàs en una posició i tal,
bueno,
que pensis que això,
en l'exercici de llibre voluntat,
llibre pensament,
que has de mirar
que està intentant manipular-te
i has de dedicar,
ell diu que
igual que tu dediques
un temps a aprendre un art
o aprendre un ofici
o aprendre el que sigui,
has de dedicar un temps
a aprendre l'ofici
d'informar-te bé,
perquè tu ja
has de vèncer
la teva tendència natural
de desinformar-te
i has de vèncer
la tendència natural
dels altres
a desinformar-te,
bueno,
és un llibre molt interessant,
molt interessant
pel dia que vivim,
ben escrit i tal,
planer,
diguem-ne,
tampoc és l'acadèmic,
és un periodista
a cap i a la fi,
i bueno,
recomanable.
Molt bé.
Marc Argemi,
los siete hábitos
de la gent desinformada.
Fantastíssim.
Connecta,
sembla que és.
Molt bé.
Molt bé.
I ja que estem,
sí, sí.
Parlem d'un pont de punts
d'agenda,
ara mateix està fent
el festival inèdit
aquí a Barcelona,
que és un festival
de curtmetratges
relacionats amb el món
de la música,
totes les basbessants,
de la música rock,
de la música pop,
tot això envoltant,
diguem-ne,
o escenes culturals
que tenen a veure
amb aquests moviments,
diguem-ne,
hi ha també
documentals sobre
l'escena cultural
a Berlín
en el 180,
que estava molt
lligat
amb els moviments
punk,
contra cultura,
això,
bueno,
doncs això,
ja en podeu treure
una bona amenda,
sembla que són
cinc sessions
a sis euros,
si no valen
set euros,
vuit euros,
bueno,
són documentals
de qualitat,
hi ha documentals
de grups musicals
si us agraden i tal,
i estan,
bueno,
no sé quin dia acaba,
però encara ens queden,
ja ha començat,
va començar la setmana passada
i encara ens queden uns dies,
busqueu a la web i tal,
inèdit,
i podeu veure
algun documental
en un cinema
d'aquests cinemas
corrientes,
diguem-ne,
sembla que jo
vaig d'Inecres
a veure un dos uet
i sembla que
s'ha anat
a la faròria blanca
on el va més multifini,
és un d'aquests
cinemes normals,
i el segon punt
que ve,
com cada pont
de todos los santos,
ve el salón del manga,
aquí ja,
ja sabeu
que si sou fans
d'aquest tipus
de cultura,
la cultura del còmic
i no només
la cultura del còmic
sinó tot el que l'envolta
d'aquesta bogeria
tot el vestuari també
d'aquesta bogeria japonesa
dels cosplays
d'aquestes dones
de nenes
que surten allà ballant
i tal,
vestides de
bueno,
d'otakus allò
i surt allà
i el fan a la disma
i el fans allà
perquè ve el tio del còmic allà
i tothom allà fent cua
i mira,
aquí estem,
correcte,
llavors tenim...
És música manga això, eh?
Exacte,
llavors tens tot aquest món
perquè hi ha talleres de bonsai,
hi ha talleres d'origami,
hi ha tota una sèrie de...
o sigui,
hi ha una cosa potenta
que és,
i bueno,
que les entrades
si et despistes
estan exaurides
però de fa dos mesos,
vull dir,
als dies sobretot.
Estem vivint un boom
de la cultura japonesa
i cada cop més,
eh?
Jo cada cop entro més gent
que va de viatjar a Japó,
que passa temporades,
la tinc també la filla
d'una amiga coneguda
que ella porta un any
ja sense vivint allà,
vivint i treballant al Japó,
vull dir,
és impressionant,
no?
com ens està invadint,
a veure com s'està impregnant
tota la cultura,
hi ha moltíssim
aquestes generacions
més joves
que estan superentusiasmats
i superconnectats,
no?
Sí,
és que anem que...
Acadèmies d'anglès,
no?
De japonès també,
cada cop hi ha més gent
que està aprenent japonès.
Però no perquè tingui
una utilitat pràctica,
crec jo,
perquè el japonès tampoc
és que pugui tenir...
És perquè sí,
perquè li agrada.
Mira,
aquesta noia
que està vivint al Japó
era això,
va començar
que li agradava molt
al japonès,
va començar
a estudiar japonès,
va formar un grup
de cançons,
un grup de musical,
li cantaven al japonès.
Sí,
sí,
és aquest rotllo
d'agradar-te
una mica de cultura.
Curiós,
eh?
Sí,
sí,
i gent molt normal,
vull dir,
nosaltres,
però bé,
li agrada.
Jo penso que el que abans
era que primer era
França,
després era Anglaterra,
després els Estats Units,
doncs ara el boom
és el Japó.
Sí,
sí,
perfectament,
eh?
Clar,
les generacions
han de buscar
una altra distinació,
una altra diferència,
sí,
sí,
perfectament.
I és apassionant,
la cultura japonesa,
sí que ho és.
Avui mateix 31
teniu actes també,
demà,
dissabte,
diumenge,
podeu anar a la fira
de Barcelona,
al saló del manga,
i si teniu sort
i heu tret les entrades bé,
i si no,
a veure,
si teniu sort,
perquè jo crec que està tot
excebrit, eh?
Ostres,
serà complicat.
El tema que té,
no?
generalment de torn,
eh?
Vull dir,
perquè ara,
les coses,
m'hi trobo quina cosa més maca.
De la música aquesta xunga,
el Yesterday,
de Beatles.
Que gràcia.
És que és un clàssic,
de tota la vida,
i això sempre sonarà.
Crec que han passat ja,
què,
50 anys?
66?
Això em sembla?
Cançó de tancar les festes,
a les discoteques,
allò,
abraçant-te,
i això ja...
O allò que es deia vulgarment
d'arrimar cebolleta,
que es deia vulgarment també,
eh?
Les lentes,
por Dios.
Les lentes.
No diguem això.
Els arrimaos.
Bueno,
home,
home.
I llavors se sabe a la nostra edat
i no,
no interessa.
Clar,
és veritat,
és veritat.
Interessa.
Tot ho perverteixes,
jo no sé com...
Jo ho perverteixo?
Mare meva.
No ho perverteixo.
Bueno,
doncs anem a parlar de...
No,
no,
d'aquí,
anem a parlar...
No,
no.
Anem a parlar de Yesterday.
que és una pel·lícula
del Danny Boyle
que en teoria
hauria de ser una bèstia parda
i aquí és una cosa fina,
suau,
s'ha tornat bo,
no és dolent.
Daniel Boyle
sempre ha sigut
bastant canelleta
i aquesta vegada no.
A mi m'ha fallat una mica
en aquest aspecte,
no?
M'ha fallat i...
Sí,
sí,
sí,
sí.
No,
perquè jo he vist bastant de tot,
bueno,
bastantes coses de Danny Boyle,
bastantes cosetes
i, bueno,
i sempre té aquest punt,
no sé,
que destaca,
no?
I aquí jo crec que
acceptar una mica
l'estètica,
potser,
d'aquestes lletres
que es mouen,
no?
Aquest punt una miqueta
neón que dic jo,
no?
Bé,
per l'altre,
jo tinc que dir,
i ara, Jaume,
que tu l'has vist,
m'ho corrobores
i ho comentem,
si et sembla,
bueno,
és una pel·lícula
de Danny Boyle
i està protagonitzada
per un noi
que és hindú,
no sé com es diu,
això,
Imesh Patel,
perdoneu,
és que no,
és un senyor
que no el tinc controlat,
i la Lily James,
que és la seva partenaire,
no?,
la seva partenaire,
la seva mànager.
Bé,
és una història molt senzilla,
des del minut número 1
es parteix de la base
d'una cosa que has d'haver
en un moment determinat,
no?,
ell és un pobret meu
que intenta tocar música,
no?,
no té cap èxit,
no?,
toca la guitarra,
canta cançons
tipus cantautor americà,
i de cop i volta
una nit passa alguna cosa,
no?,
passa una cosa
que se'n va tota la llum
de tot el planeta,
d'acord?
Ell té un accident
en aquell moment,
en l'impàs
que tothom
pateix alguna cosa
i hi ha alguna cosa
que passa amb aquest planeta,
no?,
ella està com inconscient
perquè ella ha tingut
un accident de bicicleta
i quan desperta,
doncs,
bueno,
el món és normal
perquè se'n va la llum
i torna la llum,
és a dir,
és com un efecte curiós,
no?,
i quan es desperta
se n'adona
que amb aquesta mena
de tempesta general
o digue-li com vulgueu,
aquesta apagó,
millor dit,
no?,
aquesta apagada general,
s'han perdut coses
de la història,
entre elles la Coca-Cola,
que diu una Coke
i diu què?
Diu,
clar,
la Coca-Cola,
exacte,
bueno,
coses i entre elles
els Beatles,
i ell,
clar,
ell és un cantautor
i diu,
doncs,
ostres,
ell recorda
d'altres casos
dels Beatles
i costa,
però la va recordant,
no?,
i llavors
comença a fer
una mena de,
diu,
bueno,
de moure's,
no?,
en aquest àmbit,
no?,
i és una persona
que arriba a ser,
clar,
imagineu-vos,
no?,
els Beatles,
clar,
que és una persona
que de la nit al dia
composi,
clar,
deu cançons,
que evidentment
ja estan composades,
no?,
i que ningú sap,
excepte un parell de persones,
que pel planeta també
hi ha alguna cosa,
a veure,
té un punt de vista psicotrònic,
però havia de tenir un accident
aquell parell.
Sí,
també,
imagino,
no?,
podia ser molt psicotrònic
i molt de l'estil
de Danny Boyle,
podia tenir aquesta línia,
però en canvi
és tot molt suau,
a mi,
ella m'agrada molt
com ho treballa,
a mi no m'acaba de convèncer
del tot,
mira què vols que et digui,
no m'acaba de convèncer,
té a vegades
unes mirades,
una forma de fer
que a mi no,
no sé,
no li trobo que sigui
més sencera,
però és una opinió
personal meva.
És la nena,
la...
No,
ell,
ell,
ell,
el cantant,
no l'acabo de veure
massa madur
per fer aquest paper,
és un paper
que necessitava
molts registres,
no?,
i jo crec que no
l'ha trobat,
però bueno,
ella sí,
ella està molt bé,
i ella està perfecta,
ella està sempre simpàtica,
pizpireta,
aquesta cosa
que és allò que es diu,
no?,
que...
I la gent que l'envolta,
bé,
a banda d'això,
no vull dir moltes més coses,
no?,
vull dir tot això,
el que pot passar,
si realment seguirà triomfant,
si no seguirà triomfant,
si això seguirà,
no seguirà,
la premissa és bona,
jo crec que com abans comentàvem,
ja ara,
ja,
tu comentes,
la cosa,
realment que es va baixant
i es va ensucrant,
en general,
no?,
i jo crec que,
no sé,
em faltava,
jo volia que dius,
a veure si fa alguna cosa el Danny Boyle,
no fa res de particular,
però està bé la pel·lícula,
entra molt bé,
sí,
ho has dit tu,
però jo agafo i li poso l'accent,
crec que el que dius tu
s'ensucra d'una manera,
sí,
no?,
que,
si t'hi dius,
però,
això de que una noia estigui perduda
pel altre,
exacte,
i que no trobi la manera,
i ara que dius,
i gairebé,
gairebé el perd,
perquè això ja no toca avui,
no?,
jo crec que això
és d'una masculinitat,
que no està a l'ordre,
sí,
tens raó,
és una línia que no seria la més correcta,
és una cosa,
ara,
com que t'agrada escoltar les cançons,
clar,
vas una mica amb aquesta,
sí,
sí,
ja estàs,
ja estàs,
que sembla que s'ha perdut la cola,
s'ha perdut els vides,
i Danny Boyl també es va perdre,
no?,
sí,
sí,
sí,
ara ha tornat un altre que no era Danny Boyl,
no?,
sí,
sí,
sí,
és veritat,
és veritat,
que no recorda una miqueta aquella pel·lícula de Goodbye Lenin,
Ah, sí,
és raó,
també,
en aquest cas era la mare,
la mare,
sí,
que havia estat també amb una malaltia,
també,
bueno,
o desconectada o inconscient,
exacte,
sí,
sí,
sí,
i estàs no sé quants anys,
i clar,
mentre allà era Alemanya,
pues,
clar,
era Alemanya Oriental,
era Alemanya Oriental,
no?,
era Alemanya de l'est,
sí,
sí,
sí,
ja havia el mur de Berlín,
ja s'havia,
ja s'havia tret,
ja havien,
sí,
encara no,
no,
no,
no,
a la pel·lícula encara,
no,
a la pel·lícula encara,
no,
però passa,
és una altra cosa,
aquella quan es desperta de nou,
clar,
situació social i política,
no té res a veure amb el país que havia conegut ella,
no?,
llavors al final ha de veure,
l'intenta dissimular una mica tot,
perquè ella espessi que encara està tot igual,
i després ja l'hi explicarem més tard,
clar,
i molt tan uns hidrada allà,
allà de molt de cuina,
sí,
sí,
intentant amagar la realitat al país,
en aquest moment,
sí,
molt bé,
doncs bueno,
tampoc molta més cosa,
que podem dir de la pel·lícula,
perquè insisteixo,
l'estètica està prou bé,
insisteixo,
és una pel·lícula amable,
però jo estava esperant a veure en quin moment em sorprendria,
no?,
vull dir,
i no,
no,
no,
no,
hauria pogut fer alguna cosa,
no sé,
amb Luzin de Sky with the Diamonds,
no?,
per dir alguna cosa,
hauria pogut fer un punt allà psicotrònic,
allà psicodèlic,
i se me'n va la cabeza,
però no,
és que no fa res,
no,
no,
com és habitual,
com era habitual,
clar,
com era habitual,
que no va desaparèixer,
exacte,
no?,
on t'està que hi transportin,
no?,
que movia les habitacions,
que semblava que s'anessin a l'altra,
a l'altra dimensió,
no?,
les càmeres que...
No,
però amb el milionari,
també,
com?
el milionaire,
que allà...
Bueno,
però tenia el seu punt,
el Million Dollar Baby,
no,
m'estic dient jo ara,
l'Slumdog Millionaire,
era d'ell?
Sí.
Va ser així,
vale, vale,
sí,
però tenia el seu,
sí.
Però totes tenien aquest punt,
de la playa,
també tenia aquest punt,
no?
Sí,
tenia,
però era un punt...
Però era un punt de...
La playa també tenia algunes,
tot i que és una mica així,
però tenia algunes escenes també molt bojes allà.
Sí, sí,
molt allò és aquella cosa que dius,
se me'n va la perola,
no?,
cap a un altre món,
cap a una altra dimensió,
i això té un punt així que a mi m'agrada,
no?,
és a dir,
buscar altres dimensions segons un punt de vista d'algú,
i això em fa ràbia.
Bueno,
doni igual,
esperem que la pròxima sigui més potenta,
ja està,
esperem que sí.
Es torni a prendre l'ússia en descaixant d'aigua.
I ja ho veurem,
ja ho veurem,
hi ha uns quantos,
i ja veurà com la cosa que acaba.
Rosa,
una pel·lícula sèria,
trista?
No,
no és del tot trista.
No,
no,
trista,
a veure,
parteix d'una situació,
home,
d'un dol,
exacte,
el dol,
el marit,
el pare,
fa molt poquet que ha mort,
llavors ja s'estan fent un dol,
exacte.
Però, bueno,
és una pel·lícula plena de...
Esperança,
de vida,
d'esperança,
d'evolució,
no?
És el viaje al cuarto d'una madre,
exacte.
El primer llarmetatge de la Célia Rico,
és una noia,
és una directora jove,
que és de Sevilla.
Nominada a Esgoia,
eh,
recorda,
eh?
Que passa que està aquí,
sí.
No va guanyar gaire cosa,
però...
Exacte,
ella està aquí vivint a Barcelona,
està fent classes,
o sigui,
donant classes a l'ESCAC,
a l'escola de cinematografia,
està fent,
donant classes de direcció,
eh,
i alguna cosa més,
no?
Molt bé.
I a més,
és una pel·lícula que va guanyar 37 premis,
entre ells el Premi de la Joventut
i el Premi Fedora de la Crítica,
la menció especial del jurat
en Sant Sebastián,
el 2018,
que és quan es va estrenar,
quatre premis Gaudí,
també nominada als Goyes,
també havia estat aquesta pel·lícula en concret.
Però els Goyes res,
no?
No.
A nivell així,
els més famosos,
els Gaudí recordo que sí,
que va guanyar moltes cosetes.
Sí, quatre a quatre.
Ah, veus?
Millor atriu,
millor atriu protagonista,
millor atriu secundària,
millor premis també del públic.
Les actrius són,
la doña
impressionant.
Meravellosa.
I l'Anna Castillo,
estan totes dues,
és que estan excepcionats.
Molt bé,
l'Anna Castillo,
magnífica, eh?
L'Anna Castillo es va,
perquè he vist alguna entrevista que li van fer,
ella es va ficar en el personatge,
però de ple,
a més, fins i tot de dir que no volia fer-ho,
diu, és que jo no soc mare.
És que jo no podré ser fer-ho,
perquè és que jo no soc mare.
I es va posar de ple,
es va quedar a viure allà en aquell poble,
va parlar amb la mare de la directora,
que també és d'allà,
llavors es va imbuir molt,
diu, ara jo seré tot xucrat i tot.
D'acord?
I llavors es va quedar a viure allà
i a veure com actuaven
i com defensaven aquestes coses
les senyores d'aquesta edat,
d'allà del poble.
A més, ja fa que és modista,
que sap cosir,
que, bueno.
l'Anna Castillo, en canvi,
també ho fa molt bé
i ella és la noia
que ella sí que les va voler quedar en el poble,
ella sí que venia només a rodar
en el moment que havia de rodar
i fins i tot quan podia ser,
marxava una altra correnta
un altre cop cap a Madrid.
I això també li fa veure
que és una noia més inquieta,
que ella no està a gust allà,
que no és el seu àmbit.
És la història d'aquestes dues persones,
mare i filla,
que estan convivint,
que viuen en una casa,
molt bé és la casa,
l'escenari pràcticament és la casa,
apena si surt la càmera
alguna vegada fora,
una vegada potser que la nena surt
a fer un vol
i està en una discoteca,
en una sala així de ball
i surt una miqueta fora
amb alguna amiga
o en algun moment
que van amb un contenidor
i en sala s'escombraries,
poca cosa més,
l'exterior pràcticament no es veu.
Molt poquet,
és molt poquet,
molt poquet,
molt poquet.
Es veu que el poble és molt maco,
està rodada a Constantina,
que és un poble de Sevilla,
de la sierra norte de Sevilla,
que li llevan la suïssa andalusa
o no sé què,
perquè tu cal hi ve el foton fred
que et pelas.
I al estiu fins i tot,
a Sevilla poden estar a 40 graus
i allà a Constantina,
allà a la muntanya,
igual estan a uns 25-30 graus
que estan a la mar de avés.
Sí, sí.
És curiós això,
que passa a Sevilla, això.
És un problema aquí, sí.
Hòstia,
això no serà la sierra d'Aracena.
És la sierra norte de Sevilla.
Sí,
deu ser aquesta,
la sierra d'Aracena.
No ho he mirat tant.
Sí, sí,
jo vaig estar una setmana santa
i estaven allà,
o sigui,
la casa de turisme rural d'Aracena
estava a la sierra d'Aracena,
estava a 60 kilòmetres.
Jo que estava una hora pràcticament.
60 kilòmetres al nord de Sevilla
i estava on d'allà és fantàstic.
Sí, al nord de Sevilla,
doncs això,
amb un clima allà impressionant.
Sí, sí.
Doncs és una miqueta això,
la història de les dues,
com estan fent aquest dol,
com estan...
Jo sempre dic que
el tercer personatge
és la Mesa Camilla.
Sí.
Perquè estan allà al voltant,
sabeu com són no les Mesa Camillas,
amb aquelles celles,
de poble,
que abriguen,
que això és Espany,
que abriga molt,
tenen el bracero allà sota
i llavors es col·loquen allà
i estan les dues allà,
no que ara estan abraçades,
però estan juntes,
no?
I és una miqueta,
és com una metàfora
de com estan elles en aquell moment,
del que necessiten,
aquell escalf,
aquell carinyo,
aquell estar recollidetes allà a casa,
al fer una miqueta
la complicitat entre les dues,
no?
Que és fins ara
la relació que han tingut,
però clar,
és una edat ja una mica complicada
per ella,
perquè la nena ja té...
Jo crec que els seus 18 anys ja...
Sí, sí, sí.
Perquè ja està en el moment
que què tries per estudiar,
no?
Què vols fer?
Vols entrar a la fàbrica,
que el que ja és una cooperativa
de cosir,
que fan,
per això,
robes,
bussen,
o vols estudiar.
Com que de moment no vol estudiar,
entri a cosir,
llavors ja veu el que és també
el món aquest de començar a treballar
i amb una cosa
que no t'agrada tant.
I llavors al final decideix
i bueno,
doncs m'agrada,
vull anar allà a Londres,
no?
Com fan moltes noies
que estan allà treballant
o veiem una...
Jo en un bar,
o una carteria...
L'aupert, no?
Una cosa d'aquestes, no?
L'aupert.
I clar,
imagina plantejar-li això
a la mare en aquests moments,
no?
És una miqueta allò de...
Però la lònia doña
es fa un personatge
molt bé
perquè ella té els seus sentiments,
té aquest primer rebato,
aquesta primera reacció
de dir,
ostri,
ara se'n va,
doncs la em deixa,
entenc que ha de volar,
ha de volar del niu,
és el condó...
Ai, perdó,
el cordó...
El cordó umbilical
s'ha de trencar
i ha de volar,
ja està.
És això?
Sí, sí, sí.
L'altre millor que estigui.
L'altre no...
Bueno, l'altre sí que hi ha
algun noviete per allà,
però no és important.
L'important és la evolució
d'elles dues.
Molt bé.
I ja està.
No, no, val molt la pena.
No, no,
és la pel·lícula que està molt bé.
I en el moment
que ja no ho necessiten,
doncs ja no cal
aquella taula,
més a camilla.
I el que dèiem,
no cal pel·lícules grans
perquè sigui una pel·lícula
meravellosa.
Jo he trobat
que és una joia,
és una joia.
És pel·lícules que no passa...
Vull dir,
que passen moltes coses
i dins d'espais petits
no cal grans efectes espacials,
no hi ha efectes espacials,
això no existeix.
I com els personatges
els fa venir a casa, no?
Sí.
I ja casualment
coneixen unes persones
que estan fent classes de bolero
i doncs ella no es veu que vagi.
Són eixes que venen
i ja s'ho fan venir
perquè ella els hi fa així
els vestits,
entrar en una competició,
un concurs...
Que són horteres.
Bueno, clar,
aquí està la gràcia.
Aquí està la gràcia, clar.
Per viure una miqueta,
per treure-li foc
a aquell dolor
que elles tenen
i aquella cosa, no?
Jo de debò que no recomano
una pel·lícula i m'assuprem molt.
A més, la vaig poder veure
al Cine Baix a Sant Feliu.
Això va ser el 19 d'octubre
d'aquest mes
que a més van fer un cinefòrum
perquè es veu que fan
un cicle de pel·lícules de dones
i llavors hi ha una sèrie de cinemes
que s'hi apunten
i llavors aquell dia
tocava fer-ho a Sant Feliu
i llavors va venir
el productor
que és el Josep Amorós.
Va ser molt divertit
també la conversa amb ell
i tot el que m'ha estat xerrat
va ser molt maco, no?
Fantàstic.
Bueno, són aquestes iniciatives.
Sí, sí, sí.
I a més a més
la projecció va ser gratuïta també.
Molt bé.
Fantàstic.
És una pel·lícula molt maceta.
Estava ple, així.
No, no, sí, sí que estava ple.
És que a Sant Feliu
jo sempre que vaig trobo
no sé si ple, ple
però a totes les hores hi ha gent
i hi ha molts nanos també
hi ha joves parelles, joves, grans
de totes les edats.
Molt bé, no?
Molt bé, molt bé, molt bé.
A mi em pugueu martiritzar
n'he anat mai.
Fa tres anys que estic allà
i no he estat mai.
Ja te l'estàs perdent, eh?
Clar, però mira, no per res.
És que és allò que dius
és que clar, és dilluns
no puc és dilluns.
El que t'estàs perdent
segons el meu criteri
és que són molt coherents.
No, no, que sí, que sí.
Sí, és magnífic el que fan, eh?
Són, com deies, molt comercials.
Clar.
Algunes són molt comercials.
I va el dió
el David i els seus nanos i tot.
Ja.
És que personalment
hi ha moments que no...
Si fos un dijous,
a lo millor que...
No, però al cap de setmana.
Al cap de setmana.
Sí, tota la setmana.
Dijous, divendres, dissabte i dilluns.
Són quatre dies.
Clar, divendres, a dir...
Alguns dies sí, altres no.
No, no pots perquè estàs aquí.
Clar, per això.
Que és divendres, dissabte...
Començen els dies?
Dijous, comença dijous.
Dijous.
Dijous, divendres, dissabte i dilluns.
Dijous també?
No, no, divendres.
Dijous.
Dijous també comencen, no.
No.
És divendres, dissabte, diumenge i dilluns.
Dilluns o dilluns.
Ja vols que són...
Sí, exacte.
Si jo és divendres i dilluns, no puc,
cap de setmana...
Dilluns, exacte.
Dilluns, quatre dies.
Intentaré anar un dia, no vull anar, eh?
A les sales no és cap meravella, les sales.
No, no, igual.
Són les sales de sempre,
el cinema clàssic.
En alguna sí que han renovat, per exemple, els seients.
Alguna, deuria de ser dalt, perquè baix no.
En alguna sí que estan arreglades.
Però, bueno, això és el seu aspecte que tenien els Alexis
i els verdis, el principi que tenia, aquells sellets.
Els verdis encara, eh?
A més, és que...
Els Alexis eren molt bons, eh?
A veure, tu coneixes a tothom ja, no?
Des del que està a la entrada, a la taquilla,
els que estan al bar...
És que és molt xulo, no sé.
És que fa tants anys que vaig, què?
Ara em sembla que ha canviat, per això ho ha de baixar.
Sí, perquè està una mica...
Sí, està una mica gran.
A mi jo s'ha jubilat.
Bueno, a veure...
Què?
Que estem explicant aquí, no que no passa res.
Bueno, la pròxima pel·lícula que farà,
o que està fent la sèrie Rico,
que penso que hem d'estar pendent,
es diu Bajo Cero.
Ala, molt bé.
Perfecte, perfecte, molt bé.
I us explico ràpidament,
que estem parlant de cinemais.
Ah, sí, sí, sí, sí, digues, digues.
Que fan quatre mostres de cinema a l'any.
Ara toca fer, a principis de novembre,
toca fer la mostra de cinema de la Mediterrània,
del Llevant, d'acord?
Que serà del 8 al 18 de novembre.
I llavors passaran diferents pel·lícules.
ja estarem pendents una miqueta.
Quan tingui tota la programació,
ja l'actual.
Molt bé, doncs vinga,
estem atents amb això.
Molt bé, Jaume, el Joker.
Joker.
A veure.
Vinga, parleu, parleu.
No, vosaltres, que l'heu també la vista.
Sí, sí, sí, que l'havies.
Un poc es tracta de brellar-se, no?
No, però...
No, no, no,
ja ho poso només al costat del conflicte,
a tu nosaltres,
llavors ens preiem i...
La desinformació i tot allò.
La desinformació és el no-nosotros.
Ja no tenia d'un polític
que és el fet que l'altre sigui adversari, no?
Clar, clar, clar.
No és com nosaltres,
doncs ja està, ja no és.
És que ho pensi, ja ja està.
A por ellos, sí.
No, en tot cas...
Perquè a més a més discreparem.
Dígue'm, Jaume,
què em dius d'aquesta pel·lícula?
No, és que és veritat...
No interessa el que dius, Jaume,
no que digues dir res.
És veritat el que s'ha apuntat
en aquest programa diferents vegades.
jo soc molt reaci a l'afició
del que és cinema de molt de moviment,
el Batman, l'Spiderman i tal.
No, doncs aquesta no...
Moviment poc, eh?
No, no, perdona.
És que...
Però començo per aquí perquè...
Molt bé.
Perquè què dic, va.
Llavors això ja ho rebutjo normalment,
però el que vas explicar tu l'altre dia,
la veritat és que em va arribar.
I llavors com que em va arribar vaig dir,
com que això va de problemàtica mental
i la societat de la manera que va
agreujant a la persona que es troba
i dic, home, vaig a veure qui soc.
Doncs mira, no hi va haver manera
que em quadrés la pel·lícula.
Però va d'això.
Va d'això.
Va d'això, però, bueno...
Però, esclar, però què és el que m'ha passat?
Que jo soc una persona
que el Joker el puc acceptar
d'una manera molt clara
amb una pel·lícula dinàmica,
o sigui, del Batman i de...
O sigui, l'acceptes més en una pel·lícula
més clàssica de superheròis que en aquesta.
Exacte.
I llavors, en canvi, allà,
a part que fan una exageració
del que representa les problemàtiques mentals
que no ajuda a aclarir res, allò, eh?
Vull dir, buah!
Bé, és això el que em va passar.
No vull dir desvareixer,
perquè sé que agrada molt,
ja no només a tu,
perquè ho sé, perquè molts l'han vista,
però a mi no em va quallar
que hi hagués un personatge com aquell
amb tot el que fa
i el desgavell que genera, no?
I no em quadra, sincerament.
Però que...
No et quadra per què?
Perquè...
Perquè associo que hi ha coses
que són d'una manera
i n'hi ha d'altres que són d'una altra.
Aquesta altra manera, per exemple,
quan es tracta de problemàtiques mentals,
vull dir, ja se'n fan de pel·lícules
que tenen bastant de sentit,
perquè parlen de la manera que es recuperen
o que es poden recuperar.
I, esclar, hi ha un tractament prou seriós.
No fa gaire que vaig veure
aquesta última que vam fer
amb el Robert De Niro, precisament,
que és un tio que fa postes
i que ho fa lligar tot el dado,
bueno, de les coses, era, no?
Ah, sí, sí.
Doncs aquella sí que està ben tractada, no?
I la pel·lícula és prou bonica, no?
Bueno, perquè potser això és accessori
en la pel·lícula, el tema del Joker és l'explicació
de per què el Joker és així,
però, bueno, potser no, clar,
no aprofundeix tant en el tema
perquè és una pel·lícula d'aquest estil, diguem-ne.
Però, perdona, fan una construcció del Joker,
del Joker aquest, que dius,
què vols que et digui? Allà, molt bé,
però qui no pita, això?
No, m'entens? És el que em va passar.
Res més que això.
I la resta, a nivell d'actuacions i tal,
que et va semblar...
Sí, l'est...
Una mica estirònic, eh, l'Omagueta,
una mica estirònic,
però, bueno, el Joker és estirònic, no?
Sobretot en alguns moments, eh,
que balla i tal, vull dir,
i que fa aquells moviments,
jo penso que allà hi ha un sobre...
una sobreactuació.
Sí, una miqueta.
Però bé, vull dir,
tampoc no...
tampoc li fas massa cas, no?
Perquè...
Perquè el Joker, precisament,
de les pel·lícules de Batman,
sempre ha tingut aquest rol, no?
Eh, vull dir...
El Jack Nicholson era...
Sí, és que sempre, clar.
No, per no dir, que era molt bèstia.
I aquell també, sí.
El de Vito, també, ahir, era?
El de Vito, no, no va ser.
El de Vito, no, però un...
Sortia por ahí.
Va, després va sortir aquell noi que va morir,
que era jove.
Sí, que aquest era bastant contingut, eh?
Que era bastant contingut.
El Headledger.
Sí, el Headledger, exacte.
Era la segona de les últimes del Nolan.
Sí, exacte.
El caballero oscuro, o sempre què fèiem, o no es conèixer.
Sí, el caballero oscuro.
Era la segona part, diguem-ne.
Sí, sí, sí.
Jo concebeixo que les pel·lícules que tenen d'ajustar-se, doncs, a una realitat
i que representen l'espectador una mena de formació, són unes, i aquestes han de
tenir aquesta dinàmica. En canvi, les que el Joker i tot això té una altra lògica.
Però sí que les primeres Batman, que no recordo el director, que és aquest tan famós,
i tal, doncs tenien aquest punt. No, no, no, el primer, el que feia el...
Coi, com estic jo mal cap avui, també. Bé, les primeres tres que vam fer, que sortia
el Jack Nicholson i que hi era el Michael...
Keaton.
Michael Keaton, exacte.
En si era tota una festa, allò, era una rebetlla absoluta de colors. Era molt popera,
era molt pop, allò. És el que seria, clar. Llavors, la música de Prince embugida, vull
dir, clar, ja anava bé, i això enganxava perfectament.
I ni et plantejaves quina problemàtica podia tenir el Joker, ni et podies plantejar
res en absolut, perquè estaves parlant d'un villano que, bueno, que pot fer qualsevol
cosa, no?
Però ja és normal, això, crec que jo.
Però quan agafes el personatge, crec jo, no he vist la pel·lícula, i una mica el
treus al seu espai, no?, i el col·loques aquí, i llavors passen això, no?
Vull dir, percepcions sobre, bueno, què passa, no? Vull dir, que realment què està
passant per aquell cap, no?
També val a dir que quan passi una mica de temps, que ja tothom la
hagi vist, llavors podem aprofundir sobre la fórmula que utilitza el realitzador
per tractar el Joker i la problemàtica que té el Joker, no? Perquè jo crec que, bueno,
és que, a més, a més, vull dir, quan em bugeix, és precisament quan li fan mal, vull
dir, és que hi ha com un, no sé, no, no, no, no em va arribar. Això no vol dir que no
em vagi a agradar, eh? Jo...
tan bona com diuen que és, potser no, però, bueno, és bastant correcte. Sí, sí, vull
dir que la segueixes... I la veuràs en els Oscars, a tu pesar, diria jo, eh? No, a mi
a pesar, els Oscars a mi sempre m'ha semblat un premi. No? Pues jo, a tu pesar de diverses
maneres. No, però vull dir que segurament sí que tindrà recorregut. Jo no crec que hagi de
dominar cap lògica, eh? No m'ho crec. Sí, sí. Molt bé. D'acord? Molt bé, eh? Quina
més? Ah, sí, aquella? Doncs sí. Ah, bueno, què? Ràpid, eh? Ràpid que t'he de venir,
que no tenim temps. La d'estrena, la que estava de rigurosa estrena, no?
I vista buida del John Wayne, no? Ah, vale. Buah, de John Wayne no, eh? No! Que sí, que sí.
Vale, vale, vinga, va. Quina, doncs? No, quina deies tu? Sí. Aquesta deia, ah, de John Wayne, vale, vale,
pensava que ho feies en broma, no? Doncs parla del John Wayne. No, no, no, és del John Wayne. Vale, vale.
Jo t'ho he dit i ara era cert. Tens un minut trenta segons, no, que és broma.
Un minut trenta segons. No, no, que és broma. Pues m'ha agradat una cosa, m'ha agradat un detall.
Molt interessant. Digues el títol, digues el títol. El títol és... El zorro dels océanos. El zorro dels océanos.
El zorro dels océanos. I és d'aquests que s'escapen, com el zorro de la guerra mundial, eh? Doncs vale, vale.
I es escapa per tot arreu. És un alemany que no està d'acord amb el nazisme i llavors, clar,
a mirar d'escapar-se d'ells. Clar, està bé perquè és el capità de bon vaixell i tot i qual.
I això no ha estat el més important. Un detall que m'ha agradat molt és quan ell diu
hem de fer una travessia enorme i necessito, doncs, ajut. I l'ajut quin és?
Que tu, que ets el que estàs a la sala de màquines, eh?
Com si fos el titan, allòs, el bomb.
Les turbines, etcètera.
Doncs, llavors, li diu, orienta'm, li diu, què m'estàs dient?
Que acabarem el carbó i haurem de cremar fusta?
Diu, sí, per aquí anirà la cosa.
No t'amoïnis, li diu el carregat aquest.
Diu, això, arribarem a tal lloc i tal, no?
És aquesta manera d'escoltar-se en l'altre i que un de sol, cap i a la fi, no faria res.
Necessita aquesta col·laboració.
L'ajut per poder.
M'ha agradat molt aquest detall, tio.
Sí, perquè persisteix anar a la pel·lícula.
I ja està.
I és això, no?
Vale, vale, vale.
Jo no l'he vist, eh?
No tenia ni coneixement.
Home, jo t'asseguro que jo, quan jo treballava, quan vaig començar a treballar, mi em deia,
vostè està aquí per fer el que jo li digui, no per opinar, eh?
Clar, ostres.
Això, eh?
Sí, sí, sí.
Encara n'hi ha, eh?
Encara n'hi ha d'aquests, eh?
Carai.
Això està clar, no?
Sí, sí, sí.
Adéu, hem de tenir cada joia per allà.
Si un dia parlarem del submarí de Buffan Pedersen, d'una pel·lícula aquesta.
També.
Aquesta és molt bona, eh?
Sí.
De 80.
O bé, per dir, l'altra, aquella del submarí del... del que havia fet d'això, ahir,
ara no me'n recordo.
El Saint Connery.
Ah, de la Casa de l'Octurro Rocco.
A mi em va agradar aquesta pel·lícula.
És una altra pel·lícula.
Sí.
Però és de la manera que acaben entrant en un joc que no és precisament destructiu.
A mi em va semblar molt bé, aquella pel·lícula.
Pararem un dia pel·lícula de submarí.
També.
Molt bé, molt bé.
Més coses, va, tu.
Eh, no volies que acabés.
Em toca ja?
No, no, no, no.
Li toca el Nacho.
Ah, vale.
Nacho, què dius, va?
Estava buscant aquesta cançó que és els títols finals de Dark Water.
Ostres, pues vale.
No sabia.
Està cantant en japonès, no?
Segurament, perquè la pel·lícula és japonesa.
Sí, sí, sí.
Hosti, però no sabia que existirà el títol, hòstio.
Vale, és que l'he vist així.
Em passa que seria com més tètrica i he vist, ui, què és això, no?
Bueno, perquè ja hem parlat de japonesos que som de gent que poden sortir-te per qualsevol
lloc.
Molt bé.
Pues bueno, ja que estem a Halloween i que, com hem dit, a casa meva sempre veiem una pel·lícula
de terror, no veurem aquesta, però m'han recordat del terror japonès, que és un terror
que va tenir al començament del segle, diguem-ne, dels 2000, va tenir una sèrie de pel·lícules
bastant potents i, bueno, ja havia, abans ja havia tingut la seva, però bueno, van
començar a fer totes aquestes adaptacions de pel·lícules japoneses al públic americà,
versions americanes, The Ring, aquesta, que parlem, que és Dark Water, també es va...
Sembla que es va dir la huella o algo així.
Sí, la huella, la huella és d'ella.
Una versió americana.
I The Ring es va dir El Pozo.
Sí.
No, em sembla que es va dir El Pozo?
Bueno, ja l'heu vist.
No?
No.
O l'hemos liado.
La Llamada o algo.
Bueno, sí, da l'igual.
Sí, sí, sí.
Ara, aquesta de The Ring, l'americana, és molt bona, crec jo, eh?
Sí, sí, està molt bé.
Una adaptació molt bona que fins i tot li dona un...
Sí, l'Anami Watch, correcta.
Sí, senyor.
No està malament.
Sí, dona una volta a la japonesa, cosa que és...
La huella aquesta no l'he vista, però bueno.
No.
Dark Water, parlem d'una pel·lícula japonesa de l'any 2002, de Hideo Nakata, que és precisament
el director de... és com el... ja ho diré, l'italiano, com es diu? El digui allò?
Ah, el Dario Argento.
Ah, el Dario Argento.
Dario Argento japonès, diguem-ne, no per l'estil, que és diferent, diguem-ne que és el tio de referència
perquè ha fet això de The Ring, ha fet Dark Water, va fer Complex, vull dir, hi ha tota una sèrie
de pel·lícules, és el maestro terror japonès, diguem-ne, no?
Bueno, doncs, una pel·lícula molt japonesa, molt de... si tu vols veure com és una pel·lícula
de terror clàssica d'aquestes japoneses, bueno, no clàssica, perquè les clàssiques són més
antigues encara, però una d'aquesta onada, doncs la veus i té.
Qua és aquesta?
Aquesta, o sigui, escenaris bastant grisos, depriments, que són del paisatge urbà de ciutats
japoneses, no? Que són així, una mica, aquests edificis enormes, molt deshumanitzats, una mica aquesta
deshumanització de la societat japonesa, que és bastant potent, no?, és desllada, no?,
això per allà generar un ambient terrorífic, llavors, situació una mica allà que et fa,
perquè és una mare i una mare jove i una filla petita d'uns 9-10 anys, que van a viure
en aquest edifici d'aquests perquè han tingut, bueno, un problema, ella s'ha divorciat, allò
amb el que significa allò a la societat japonesa del divorci i tot allò, que no és com aquí,
diguem-ne, és una mica un estigma, ella va allà amb la filla, ella intenta allò de
fer per la seva filla i tal, i està en una situació d'un edifici molt atrotinat, que
caigua per totes partes, que, bueno, és una cosa, i com estem també introduït una figura
que en la mitologia japonesa sempre està associada a això amb temes de lo sobrenatural i
del mal, diguem-ne, que és l'aigua, no?, no sé per què els japonesos tenen això
molt, no?, llavors l'aigua està tota l'estona present en la pel·lícula de diferents
maneres, perquè plou i es filtren goteres, perquè surt per no sé què, perquè surt
per no sé qual, al final l'aigua té una entitat maligna, que té a veure amb coses
que van passant a l'edifici, i, bueno, doncs sembla que apareix l'aigua, doncs
passen coses, diguem-ne, i l'aigua surt de una manera bruta de les aixetes, i surt allò
comença a tenir com una presència veritablement maligna, però barrejada, tot molt barrejada,
amb una dulsificació, diguem-ne, perquè tot està molt vinculat al món infantil, diguem-ne,
al món infantil de la nena, que també està en una situació una mica així, clar, perquè
ja està, no té pare, perquè ha perdut el divorci, tot nou i tal, i la nena no està
així molt bé, la nena busca solucions imaginàries, i al final aquestes solucions imaginàries
no són tan imaginàries, sinó que hi ha presències a l'edifici, que també tenen
a veure amb el món infantil, diguem-ne, aquí va passar una història amb una altra nena,
que al final es comunica amb aquesta, amb la nena real, diguem-ne, com un fantasma que està
vivint allà, perquè té una situació a resoldre, una situació també molt trista,
molt relacionada amb l'adonament, amb la infància, amb temes de, bueno, que no sempre
és tan fàcil ser un nen, no?, com em sembla, no? No tot és jugar, la infància pot ser
molt complicada per alguna gent, i, bueno, aquesta nena, doncs, bueno, intenta recuperar
una cosa que va perdre en la seva infància, molt important pels nens, i a partir d'aquí
es genera tota una situació terrorífica, això basada en la figura omnipresent de l'aigua,
i la figura marina de l'aigua i tota aquesta relació, i al final, doncs, bueno, té
un final molt japonès, que no és un final d'allò feliç, sinó que, bueno, és un final
japonès, diguem-ne, i, bueno, aquestes simbologies tan japoneses dels sorolls, del gom,
de coses així, aquestes músiques que se senten, diguem-ne, no hi ha una banda sonora,
no?, totes són sorolls d'aquests i tal, que són molt efectius, i, bueno, una pel·lícula
que barreja tot això, barreja el que és més propi del terror japonès, de tot això
que hem comentat, els elements, i una tendressa, no?, perquè és la mirada que està
relacionada amb els nens, amb la problemàtica que són nenes, no?, del que li va passar
a la nena que és el fantasma i el que li està passant a la nena que és actual, diguem-ne,
no?, i, bueno, aquesta barreja et dona una sensació de, fins i tot, una mica de tristor
i de terror, que, bueno, que és una bona combinació, diguem-ne, perquè us agradi el terror
una mica fosc japonès, això, i una mica, jo, lento, no?, a poc a poc, no hi ha
molt bé, no hi ha moltes sostits, no hi ha moltes sostits, però està bé això.
Deixeu-me dos minuts per parlar d'una pel·lícula, i ara et deixo tu sis minutets perquè
parlis, no, perquè és una pel·lícula que a mi m'ha decebut moltíssim, jo soc molt amant
de Daniel Sánchez Arevalo, l'altre dia parlava al Nacho de Gordos, i jo he vist 17, no?,
que és l'última pel·lícula que ha fet, no?, i realment jo m'esperava una altra
cosa, soc molt fan, és el furo escuro casi negro, tot això, i, bueno, aquí tornem
a trobar-nos amb un director que a mi s'ha desonflat una miqueta, encara que la prerrogativa
és una prerrogativa molt determinada i és un noi que està en un correccional, no?,
que té una problemàtica que, bueno, més que res, una mica de manca d'empatia amb
certes coses socials, no?, no amb tot, és a dir, estima molt la seva àvia, amb el seu germà
i una relació molt peculiar, no?, doncs hi ha una contenció de ràbia, no s'explica
mai què passa amb els pares en si mateix, i, bueno, sí, s'insinua certes coses, però
no tampoc, i llavors ell entra en contacte dins aquest correccional amb els gossos, amb
la teràpia de gossos, d'acord? I ara li agafarà estima un gosset, que la
llama oveja, perquè sembla una ovella, té molt de cabell, és així com molt
despel·lutxat i és molt llatxot i tal, no?, típic, així com que és allò que es diu en castellà
un perro mil leigres, no?, que es diu, és una barreja, sí, d'allò que és un gos
que no té perigri, clar, que la pobret meu, no?,
llavors, bueno, és això, llavors s'inicia a partir d'aquí, ho hem determinat, que ell
pren una decisió, té capacitat per escapar-se d'aquest espai, per una sèrie de motius,
que no vull entrar massa en el tema, sí que hi ha elements molt interessants, com per
exemple li troben les bambes perquè no es marxi, llavors li donen xancles i ell per
sortir corrents es posa amb cordís, no?, allò del celo, celo i tal, gran, no?, per
intentar que no se li caigui i d'aquesta manera pugui córrer, no?, perquè si no la
xancla és impossible, no?, coses d'aquests tipus que estan molt ben pensades, que tenen
una visió una mica així i s'inicia una rod movie amb el seu germà, d'acord?
Amb el seu germà i amb la seva àvia que està malalta i a partir d'aquí no és que
vulgui explicar més ni menys. Està bé, la premissa és molt bona, però quan portem ja una
hora de rod movie, dius, ja està bé la cosa, no?, llavors és massa repetitiu,
exacte, no?, ell ho fa molt bé, el Biel Montoro, fa un paper molt, el nano és molt així
com molt tirat enrere, i ho fa molt bé, fa un paper com molt distant, amb el que seria
el tema de sentiments, no?, sembla realment que no sé exactament com dir-lo, no?, però
sembla que no empatitzi en moltes coses, no?, i aquesta diferència la fa molt, molt
correcta. No sé, m'esperava alguna cosa més, també sempre et sorprèn lleugerament
amb un llenguatge més determinat, amb uns diàlegs, no?, bueno, està bé, però
no, no, no, tornem, jo crec que estem anant en un període que estan els directors que
a teoria tenen una pàtina com una mica nyonyos en general, eh?, no sé si és una qüestió
de producte o el que sigui. De producte, per suposo. Bueno, veieu-la, sí, està bé la
pel·lícula, s'aguanta perfectament, no?, a veure què tal i sobretot una mica a veure
què opineu, i vosaltres, que ja me tu saps molt, quina problemàtica pot tenir aquest nano,
no?, perquè jo encara m'he quedat amb ganes de saber exactament què és, eh?, el
que hi ha, eh?, no, és difícil, però a vegades et xoca, no?, perquè per un costat
dius sí, però per un altre no, no saps què passa, no? Rosa, cinc minutets i per
parlar de la biblioteca de les llibres rechazados. Sí, rapidets i no... A veure, és una
pel·lícula, és francesa, està basada en la novel·la del mateix títol del David
Foenquinos. Ah, sí? Ah, molt bé. Foenquinos és el mateix autor de La
Delicadesa, sí, senyora. Que també després la van fer en pel·lícula i també va tenir
molt, molt d'èxit, eh? És que jo trobo que els francesos per fer comèdia són
ideals, són genials, són genials, són genials, és una passada. Sí, senyora. I de qualsevol
tema una mica no tonto, simple, ostres, doncs treuen una gràcia i unes situacions
divertides i, ostres, amb un sentit de l'humor molt fin, no? Aquesta és una biblioteca
dels llibres rechazados, dels llibres rebutjats. Està dirigida pel Remi Bessançon. El
sector és el Fabris Luchini, que és molt conegut també, i la Camille Cote fan una
parella molt divertida. Perquè són antagonistes, però que al final es veuen
obligats a entendre's, no? A veure, és una història molt senzilla. Hi ha un poble que va passar
un cap de setmana una noia que treballa amb un editorial, amb la seva parella i tal,
la seva parella és escriptor, i el pare també s'ha dedicat al món editorial i tal, però
bé. I llavors a algú li parlen que hi ha a la biblioteca, doncs hi ha una habitació,
una sala, que són dels llibres que han rebutjat al moment o altre les editorials. I llavors
no s'han publicat. I allà estan tots els manuscrits, no? Clar, la noia, ostres,
que interessant, no? S'han acabat a veure si pot descobrir alguna joia, alguna cosa. I bueno,
li crida l'atenció a un llibre que està enguadernat en color vermell. I s'ho
legeix i diu, ostres, això val moltíssim la pena, això jo ho haig de publicar. I ho
publica, és un èxit impressionant. Però clar, qui és l'autor? L'autor ho signa.
Ara no me'n recordo el nom. Ai, com era? Bueno, és igual el nom. Clar, i resulta
que investigant una miqueta, és un senyor que ja ha mort allà del poble, que
tenia una pizzeria. Osti, tu, no pot ser, no? I la família, no? I la vida i tot.
jo no sabia que el meu marit fos escriptor. Bueno, que escrivís, jo què sé, no?
O sigui, és que és molt divertit, no? Sí, que ho portava. Perquè intenta... Clar,
clar, clar, imaginau-ho, no? La tasca ara ja d'investigació de... A veure si realment
aquest senyor podia o no podia haver estat, no? L'escriptor. I llavors tenim el personatge
del crític, un títol literari, que és la televisió de màxima audiència, que és el
Fabrice Luchini, que ell ho posa amb dubte. Diu, home, no pot ser. A veure, aquest senyor...
És que no pot ser que... O pot ser que... Bé, el que passa és que com que és mort, clar,
no ho pots comprovar, no? I llavors és una miqueta tots aquests enrenous, no? I situacions
divertides, però a vegades una mica llugubres perquè la filla ja està mort, no? A veure si
aquest senyor era o no el que és pogut estar. Llavors, la filla, que és molt maco el personatge
de la filla, és una professora d'institut, que tot això és un poble allà a la
Bretanya o no sé què, a França. I, clar, ella... I això, home, és que també
en els pobles... Ella té una casa i té una habitació plena de llibres i una llibreria
enorme, no? Clar, perquè ella també diu... En els pobles també hi ha cultura, no?
Només ho teniu allà a París, eh? Clar, sí, sí, sí. I és una mica el contrast, no?
Entre el món editorial, les festes, per presentar el llibre, per...
No t'hauràs a veure una cosa amb l'altre. Veus també totes les triquiñueles del món
editorial, que de fet és això, eh? Estes són les triquiñueles del món editorial, ja
us dic. Està interessant de veure. També passes una estona molt, molt bé. Ja
està? Ah, no, no, segueix. Aquí m'ha arribat. No, no, pots seguir parlant del llibre?
Tens encara 40 segons per parlar. No, el llibre no, és una pel·lícula. Ai, la pel·lícula,
perdó, perdó, és que hem llegit amb el llibre, que era un llibre com a tal.
A mi m'ha agradat molt, eh? El David Fuenquinos, ja que jo alguna vegada he explicat
alguna de les novel·les seves. Sí, sí, sí, i hem vist, recorda que la delicadesa...
Sempre entenc que el llibre en francès i les pel·lícules també els
veig sempre ser original, perquè és que està molt bé veure's parlar amb el
seu idioma. La delicadesa estava dirigida per el propi David Fuenquinos, eh?
Recorda això, que a més estava molt ben parit perquè el director és el mateix
escriptor. I fa molt bé, fa molt bé, fa molt bé. Sí, sí, val molt la pena.
La setmana que veus parlar d'una pel·lícula que es diu The Tale, el compte, que em té
molt moscajat. Ja us ho diré, ja us ho diré.
Ja vols filtrar primer. Bueno, ja ho diré perquè l'he pogut recuperar i tal i això,
és una pel·lícula de fa un parell d'anys, no? I estic com molt perdut
amb la... Ai, com es diu aquesta criatura? Dona igual. Dona igual. Avui estic fatal
amb els noms. Deixem-ho així. Alguna cosa més? Ja us ho parlaré, d'aquesta
pel·lícula, eh? Vull dir que no... Bona castanyada. Bona castanyada, exacte, no
s'ho passeu molt bé. Divertiu-vos. Fantàstic. I marxem als Beatles, eh? Vull dir que
avui hem fet una mica de fons al Jester Day and Company. Doncs marxem.
Adéu-siau. Que vagi bé. Adéu-siau.
Adéu-siau.