Fins demà!
Fins demà!
La setmana passada érem dos...
No, que és l'home.
Hem fet una xerrateta aquí, el Jaume i jo.
Hem estat tots dos aquí xinotxant o no?
Molt bé, molt bé.
Ho s'heu passat bé.
L'has esborrat, aquell programa?
No, no, no, no, no.
Aquest es pot recuperar després a Ràdio d'Esbert a la carta, eh?
S'han gravats allà tots els programes, sí.
A Ràdio d'Esbert.com, a la part del Pòscar, es diu, David, això?
Podcast.
Podcast, perdó.
He dit malament.
Es va a buscar l'històric.
És especialista que tenim aquí, informàtic del programa.
De relumbron.
De relumbron, exacte.
Traballa una empresa que es diu...
Empezar por a xerra, que va por pé, no?
Sí, vinga, dones més dades.
Una sorra, guapo.
No, home, no, fill, home.
Escolta'm, és que això és catxer, tio.
Sí, sí.
Me fotem, home.
I 20 centímetros, també.
També, també.
És una pel·lícula que sortia el pobre Pujol,
que també ensenyava el sabalé, també.
Això és una de gent urbana, això és una de gent urbana.
Molt bé, doncs avui parlarem, com sempre, a part de sexe,
de teatre, de música,
parlarem de la vida de Teo,
parlarem de música a l'Auditori Romer i Julieta,
del Prokofiev, m'encanten a mi aquests senyors russos
d'aquest període.
Per com sona el nom, no?
Sí, sí, sí, mola, mola.
No, però són molt bons, aquests russos, eh?
No, no em sona molt bé.
No sé què és, però si sona de conya.
I el ballet sona millor.
També, també, també.
Parlem d'un llibre que has dit on ni lo ves ni lo veràs,
que ja es pot acabar la cosa,
i cinema tenim Missió impossible i nació en secreta,
que per no ser una obra d'arte...
L'altra, ara me la torno.
De Mistres d'Amèrica,
parlem del fòrum que està veient la Rosa,
de créixer sense consumir,
Waisland.
Parlem d'una pel·lícula de Michael Winterbottom,
El rostro de l'Àngel,
Una pasteleria en Tòquio,
que això ens ho explica la Rosa,
que jo no sé de què va.
Ara mateix no em situo.
Jo també l'he vist.
I n'entenem per una mica,
si tenim temps a Mr. Holmes i Aprendent de Conducir,
dos novetats també,
vull dir, bueno, una bona selecció,
que crec que tenim de cinema.
Avui hi comença el Jaume a parlar-nos de la vida de Teo.
Ah, sí, i per cert, una cosa,
que ens ha portat el de Rosa al magnífic disc de la Marató,
que tenim aquí,
d'aquest any,
que l'anirem recuperant també la setmana que ve.
L'has obert?
Sí, sí, sí, és magnífic.
Hi ha cantants del nivell de Macaco,
tenim a Niña Pastori,
a Carlos Baute,
cantant en català.
Sí, està molt bé que l'Aute.
Et regalo, eh?
Aute, Aute, Baute, Baute, Carlos Baute.
Aixecés l'Aute.
No, Luis Eduardo Baute, no, no.
És aquell veneçolar cantant en català.
Sí, no ho sé.
A més, amb el mateix ritme de salsa bachata,
genial, eh?
Molt bé, molt bé.
Sí, sí, sí.
Doncs vinga, també recuperarem un altre moment.
La posem, la posem si vols.
Sí, sí, sí.
Sí, sí, aquesta és més marxosa encara.
Tenim a Bebe, tenim a Los Secretos,
tenim al Super 3 també a Raimon,
amb l'Orquestra Sinfònica de Barcelona,
que avui parlarem justament d'aquesta orquestra,
que és la que Rosa ha pogut veure.
I tal, bé, doncs, bueno, magnífica.
Avui la Rosa li fa grà a sonar una cançoneta,
posarem Qualsevol nit pot sortir al sol,
i m'encanta aquesta cançon també.
El sisem.
Sí, la versió del Macaco.
I mira, i marxarem potser amb aquesta cançó
de Carlos Bauta, que et sembla?
Eh, amb ritme.
Ok, sí, molt bé, molt bé.
I així marxem.
I no posem la sintonia i marxem amb aquesta cançoneta.
Vinga, posa la música i que marxem.
Vale, fantàstic.
Ja està.
Perquè hi ha algú que ha de fer el sopar.
No, que el Jaume s'anima i es posa a ballar
i no hi ha manera.
Llavors no parlem, no fem res.
No hem de vejar el sopar de peix, avui, tu.
Sí, per cert.
Però ja està feta, eh?
Ja està feta, eh?
Ja està feta, eh?
Exacte, una crida total per tot a Barcelona
que el David ens convida a casa seva.
Però com el problema està gravat,
quan està metge, ja no queda la sopa.
Ja no hi ha sopa.
Bé, dona igual.
Igualment, el dijous a la nit,
a casa del David anem tots a celebrar-ho.
El dijous, sí.
Exacte.
Molt bé.
Jaume, la vida de teu.
Bé, jo vaig estar en l'acte de commemoració
del Dini Internacional de les Persones amb Discapacitat,
aspecte que va canviant de mica en mica.
Es tracta de diversitat en quant a capacitats, eh?
I això es va fer el dissabte, el dia...
Aquest dissabte passat, el dia 28 de novembre,
a les 6 de la tarda,
al Centre Cultural Mercè Rodoreda d'aquí a Sant Joan d'Espí, no?
Llavors, bé, primer hi va haver, doncs,
un dalt denunci amb actors i actrius de l'associació Estel,
que és una associació que treballa per, precisament,
per recuperar materials i tal, de tota mena.
Jo hi he assistit alguna vegada,
estar a l'entrada de Sant Feliu.
I va ser molt interessant perquè,
doncs bé, doncs, veiem tot un seguit de persones
amb aquestes capacitats que tenen,
doncs, actuant i mostrant-nos pràcticament
una obra petita de teatre.
Després es va presentar el viatge
amb actors i actrius de Tastidis,
que és una altra associació, també,
que està dins en aquest àmbit
i que treballa, doncs, amb xicots
que tenen habilitats diferents, eh?
I va estar molt bé perquè és un viatge que fan
i de la manera que van imitant tots i tal.
És allò de la reiteració de gesticulacions,
són 8 o 10 actors que hi ha a l'escenari
i cadascun d'ells ha de fer exactament el que ha fet el primer.
I per acabar, doncs, vam tenir l'estrena
de La vida de Teo, una obra d'Emilio Corral,
que amb l'actuació d'Adolfo Álvarez i Judit Saula,
que Adolfo Álvarez hem de dir
que és una persona que no hi veu,
o sigui que no té vista,
i llavors, doncs, sobre l'escenari,
doncs, fa que vaig veure una persona
que és la manera que s'orienta
i com la porta, veritablement,
d'una manera extraordinària,
la Judit Saula.
De tot una mica,
això és un espectacle,
sobretot aquest últim,
és un espectacle no fet per discapacitats,
que sí, eh?, com veieu,
o per capacitats diferents,
o sigui, aquest senyor no té vista,
però sí que té la capacitat
de saber estar sobre l'escenari.
Ell té un component de travestit,
o sigui, es dispreça de diferents formes,
i llavors, doncs,
ens va oferir, doncs,
des de les dificultats del naixement,
el moment que va arribar aquí,
enamorat de Rafael Carrà,
en fi, vull dir,
tot un programa.
Això ha de venir al sud, no?,
ha de venir al sud.
Home, és una icona dels anys 70,
però també una icona gay, no?,
estem parlant del travestisme, no?,
naturalment.
És lògic, no?, clar.
O sigui, però va estar molt bé,
i el que sí que se'ns va assabentar
és que aquesta no és la història del Teo,
que és ell, no?,
sinó que aquesta és la història
que l'any que ve sí que estarà acabada,
i que tindrà un final diferent, eh?
Per què?
Doncs perquè es veu que no va tenir temps,
o, bueno, que, en fi,
que se li va passar l'arròs, no?,
que diuen,
i llavors no ha tingut capacitat
per presentar-ho amb aquesta xicota,
la Judit Saula,
que la veritat em va agradar moltíssim, eh?
Vull dir, una capacitat d'estar
amb una diferenciació de personatges i tal.
Dia Internacional, l'onzena mostra,
ja va la onzena,
que fan a Sant Joan d'Espí,
i la veritat és que va estar molt bé.
Fantàstic, escolta,
doncs m'hi ha perdut un compte
per una altra edició, no?,
perquè això imagino que cada any
aniran repetint, no?,
aniran fent...
Sí, acostumo a anar-hi, eh?
Fantàstic.
Doncs si ho podem,
quan arriba el seu moment,
a veure si prèviament
ho podem promocionar abans
perquè val la pena,
és el que diem, no?
Rosa, parla'ns ara del Prokofiev,
aquest que em posava a mi
com una miqueta així cardíac, no?,
pel nom, no?
Home, és que ho dius amb molta raó, no?
Sí, sí.
El concert que vam fer el cap de setmana passada
i, clar, bueno, el concert es deia així
perquè sempre agafen el nom
de la peça més important
o més coneguda
o de més transcendència, no?,
que és el ballet Dromeo i Julieta.
És magnífic.
Després us explico les altres dues peces, també.
Aquesta era la segona part.
És, bueno, és un ballet
i el que vam fer és una selecció, eh?,
d'algunes de les peces.
Per exemple, van tocar el Montesc i Capulets,
que és quan es troben, ja, com una festa
i es troben tots dos,
llavors allà hi ha molta algaravia,
molta, molta jaleo, no?
Després s'apareix la jove Julieta,
que és també amb una música molt fresca,
molt alegre, molt juvenil, eh?
Ha aparegut la noia, que era...
De fet, Julieta té 14 anys.
Sí, cert.
Recordo que a la història
ella té 14 anys
i el Romeu té 15, només, eh?
Sí.
Vale, després s'apareix també...
És quan un s'ha mort de la nena.
Eren molt joves.
Sí, eren nens.
No, això jo no ho crec, eh?
No.
No, és la primera experiència,
no vol dir que sigui...
Suposo que hi ha de tot, no?
Hi ha casos que a lo millor
dura tota la vida, però...
Sí, està clar, però...
Però que això no és real, eh?
És estrany, no?
Tot això és...
Com riu, com riu.
Vull dir que no existia.
El Romeu i la Julieta existien
en aquestes famílies,
però el Romeu i la Julieta
no existien, eh?
Això s'ho ha inventat, clar.
Bueno,
home, ho han de posar
les persones molt joves
perquè encara no estan contaminats
de tot l'ambient que s'està vivint
i de les rencilles
que hi ha entre les famílies, no?
Després...
És un bich.
Vinga, va, digue-ho, Jaume.
Digue-ho, va, va.
Perdó, però, esclar,
això posa a tots els que són
una mica més gran de 30...
Directament, no?
Aquí no hi ha freno.
Sori, sori.
Vinga, va.
Prenem-se a un bich.
Digues, digues.
Vinga, després una altra escena,
doncs apareix el frara,
l'Aurens,
que és aquell frara que els ajuda, eh?
Que és coneixedor
després del seu amor
i com els ajuda
fins i tot quan arriben
a trobar-se
o per fer semblar
que s'havien mort
i tot això, no?
Clar, aquí ja és diferent,
la música que introdueix aquest senyor.
Hi ha una altra escena,
després hi ha un altre que es diu Madrigal,
tot això amb tipus de música també.
Música...
Exacte, no?
Que moltes fins i tot tenen,
doncs, danses populars també
i hi ha molt de l'irisme.
Màscar,
Romeu i Julieta
abans de separar-se,
tots són escenes, eh?
La dansa de les noies antillanes, eh?
Tot això t'està dient
el tipus de música
que està sonant, eh?
Un altre,
el de Romeu davant la tomba
de Julieta,
que aquest és,
buf,
és una passada també.
Però és un balet, això, Rosa.
És un balet.
Romeu i Julieta és un balet,
és la música del balet.
Sí, sí, sí,
és la música del balet,
evidentment,
vale, vale, vale.
Clar, sentint aquesta música,
jo reconec que no havia anat
a veure mai el balet de Romeu i Julieta,
ha vist, per exemple,
el llac del cisne,
sí,
que és una passada.
Doncs aquest, per exemple,
estaria molt bé d'anar a la vora,
no?
I tant, pues sí.
Segur que disfrutaríem moltíssim,
no?
Segur.
Encara que sigui en el cinema, això.
És que és molt distret.
Sí, jo sé que els cinevalls,
independent de la programació
i anar-lo a veure.
Clar, clar.
Vale?
Doncs és molt xulo,
és molt xulo.
De fet,
penseu,
penseu que
l'Stravinsky,
l'Stravinsky va arribar a dir,
el compositor va arribar a dir
que la música,
diu,
per si sola és incapaç
d'expressar res.
En canvi,
la reflexió que es fa
amb aquest concert,
amb aquest balet,
de Romeu i Julieta,
precisament,
diu,
potser sí que dubtem
de les paraules de l'Stravinsky,
no?
La música per si sola
sí que pot també
expressar moltes coses,
no?
Doncs aquesta és la part així
més vistosa,
més espectacular.
Clar,
l'auditorista va preda
gom a gom,
la gent entusiasmada
del públic dret,
bueno,
entusiasmats,
no?
Després,
bueno,
després no ho,
abans,
les altres dues peces
que també eren molt maques,
de debò que va ser
un concert preciós,
van ser un concert
per a Carinet i Orquestra,
del Copland,
de l'Aron Copland,
tot això són autors
contemporanis,
perquè el Copland,
per exemple,
va morir en 1990,
només,
i aquesta obra,
aquest concepte,
el va composar
entre el 1947
i el 48,
o sigui,
que és molt recent.
I estem parlant
de música clàssica
o música d'aquesta
dodecafònica?
A veure,
és música clàssica,
el que passa
que té molta,
molta,
a veure,
molta influència
de jazz.
Vale.
Pensa que li va,
va ser per encàrrec,
el gran encàrrec
li va fer el Benny Goodman.
Home.
Sí,
llavors,
és clar,
és un intèrpret de jazz
i expressament
li va encarregar,
però,
a veure,
és música,
insisteixo,
amb moltes connotacions jazzístiques,
però,
de fet,
és clàssica,
eh?
El va composar
quan va estar
a Rio de Janeiro,
vale?
Que sona,
per això sona també
una mica de músiques
del sud.
Llavors,
ens van fer,
és un concert,
ja he dit,
que és per a clarinet
i orquestra,
té dos moviments,
que estan connectats
per una cadència,
una cadència és un solo,
vale?
I que la interpreta
un solista,
un clarinetista,
que es diu
Víctor de la Rosa,
una passada,
aquest nano superjove,
a més,
és d'aquí,
un clarinetista format
a l'SMUC,
a l'Escola de Música
de Catalunya,
d'allà dalt de l'auditori,
que està,
bueno,
està actuant per tot el món,
per tot el món,
està tenint molt d'èxit,
que està participant també
en diverses orquestres
i ensembles,
croixen,
per exemple,
i a més,
està també fent de professor,
on?
És professor també
de clarinet i repertori
al Conservatori Superior
de les Illes Balears.
I a més,
codirector artístic
de la Mallorca Summer Academy.
Molt bé.
Va ser molt interessant
perquè,
bueno,
vull dir que
aquest solo
és el que enllaça
les dues peces
i llavors és a la segona part
on es noten més
les influències racístiques,
no?
Les influències,
descaradament
i expressament,
d'acord?
En aquest concert
vam fer,
una hora abans,
jo vaig anar dissabte,
vaig anar amb la Lourdes per set,
Lourdes,
a veure si tenim un dia
ja per aquí,
vam disfrutar molt,
amb aquest concert,
moltíssim.
Molt bé.
doncs vam fer
una petita entrevista
amb aquest solista,
perquè hi ha
alguns concerts
que una hora abans
fan com una conferència prèvia
i llavors
ens explica una miqueta
que seran
o bé els instruments,
o bé el compositor,
o bé això,
en aquest cas,
el clarinetista.
I vam fer una petita entrevista
i el clarinetista.
Això està de moda, eh?
Va ser molt interessant.
Està de moda,
això, ara.
Bueno,
a l'auditoria ja fa temps,
ja fa temps que ho fan,
potser van ser dels pioners.
Jo ho dic
que no fa gaire...
Amb els teatres
també sé que ho fan,
no?,
per exemple.
El teatre segur.
Després de l'obra
normalment ho fa.
Jo m'he quedat amb alguna
que després de l'obra
ho han fet.
O al mig,
també.
L'altre dia vaig estar
en un concert
de sardanes,
bueno,
no eren ben bé sardanes,
eh?
I llavors
hi va haver
un clarinetista
també,
perdó,
aquesta...
Un oboe.
No, no, no.
El saxo.
No,
de les sardanes,
les cobles.
Sí.
No sé com se diu,
ara no me'n recordo,
eh?
Sí, sí.
Hi ha un aparell.
I va,
també va parar
un moment
així a la meitat
de l'actuació
i llavors va explicar
com funcionava,
com sonava i tal.
Ah, mira.
O sigui que va estar
molt bé també.
Sí, senvia com didàctic,
no?
Això,
vull dir que sembla,
per això dic que sembla
que està de molt això.
Sí, sí.
Ja està, ja està.
No, no, no,
que molt bé,
que sí, sí.
Fantàstic.
I ja sé,
la primera peça
era una peça
molt curteta
que dura 6 minuts,
no 8 minuts,
molt curteta.
És una de Samuel Barber
que es diu
Adagio per a cordes.
En principi
era un quartet
però bueno,
ja de per si van veure
que l'adagio
per a cordes
tenia prou envergadura
per a si mateixa
com per fer
una peça única, no?
I és una peça
molt coneguda
perquè s'ha utilitzat
a banda sonora
de la pel·lícula Platón
i no hi ha de més pel·lícules,
en concret.
Com es diu,
Adagio for the Strings?
Adagio?
Per a cordes,
ara no sé
dir-ho en anglès.
Ostres,
això és boníssim, eh?
Això és el més trist
que et puguis tirar l'esquena.
És que s'utilitza també
en molts enterraments.
Ens ho han estat explicant,
per exemple,
la de Grace de Mònaco
i així,
o sigui,
és molt habitual
posar-lo...
Això és molt bèstia.
Sí, sí,
però és curteta,
ja et dic,
són 8 minutets
i sí, sí,
moltes pel·lícules, eh?
I això de qui és?
El Samuel...
No, no,
Samuel Barber,
que també és contemporània.
El Samuel Barber
pensa que aquesta obra
la va composar
el 1936,
que és el mateix any
també que el Procòfies
estava composant
Romeo i Julieta.
O sigui,
són totes contemporània,
sí?
Sí, sí,
són des de l'època,
clar.
Aquestes dues
són de la mateixa època,
però són, clar,
són formes diferents
de fer-ho, no?
Com estaven composant
a Nord-Amèrica?
Els dos primers
són americans,
nord-americans,
el Samuel Barber
i a l'Aaron Copland,
el Copland,
i en canvi el Procòfies,
és rus, no?
Ja tots ho sabem, no?
Però, bueno,
era una miqueta
el que s'estava fent
a la mateixa època
que s'estava fent
a les dues
de l'Atlàntic, no?
Molt bé,
un concept xulíssim,
maquíssim,
molt recomanable.
Sí, es diu
Adagio for Strings.
Ah,
Strings,
doncs sí, això.
Sí que em sona mi,
és que és bestial,
aquesta.
Sí, no,
i quan comencen ja
els primers acords,
els primers acords,
de seguida t'ho recorden,
recorrent aquesta cançoneta,
em sembla, no, David?
Sí, sí, sí.
Era recorrent,
jo recordo que
pam, pam, pam, pam,
ara mateix no l'ubico,
però recordo que vas dir,
uh, em posava els pèls de punt
també aquesta cançó.
Perdó.
Molt bé,
doncs el que farem ara
és una mica, doncs,
parlar d'un llibre.
Jo fa un temps
us vaig parlar
d'una cosa,
una cosa d'un llibre,
no em diu una cosa,
vull dir un llibre,
no,
perquè és com molt truculent,
que es deia jo,
ai, que es deia jo,
que es deia,
espera, no me'n recordo,
és que avui tinc el cap jo
en un altre lloc,
tu te vas, tu te quedes.
Era un senyor que es deia
MJ Arlitz,
i és un senyor
que fa guions de televisió
i s'ha llançat
al món de la novel·la.
I amb aquesta,
era aquell thriller
tan estrany, no?
Que t'havia agradat?
No, m'havia agradat,
però era molt truculent,
perquè era una persona,
era una assassina en sèrie,
una senyora,
que ja és raro,
amb aquest,
amb l'aspecte...
Bueno, ja tocava, no, també?
Sí, perquè és veritat,
perquè sempre en aquest cas
és curiós.
For Strings,
ja que parlem de pel·lícules,
he sortit a una pel·lícula
que es deia Reconstruction,
del 2003,
a Jones Salvatges
i a Amélie.
A l'home, eh?
A Amélie,
i també a l'home elefant.
I a Platón, no?
I a Platón.
Ah, d'acord, d'acord, d'acord.
A mi sonava d'aquí,
per això dir que potser
m'acompanyo ara.
Però totes aquestes ha sortit.
I també a Amélie.
A Amélie també.
Ostres, no l'obico
en cap moment a Amélie.
Potser seria un indeterminat
o un detallet o alguna cosa,
però no un apunt.
A Jones Salvatges
això és impressionant.
Sí, sí, sí.
No n'hi do.
Bé, doncs el que deia.
Llavors, era aquella novel·la
que era la primera part
d'aquesta que parlarem.
Aquella, torno a insistir,
es deia...
Espera.
Es deia...
Tu te vas, tu te quedes
i aquesta es diu
Ni lo ves, ni lo veràs.
Per tant,
és una segona part
de la mateixa inspectora
que és la Helen Grace,
que fa també el seu estudi
al voltant del que pot passar
amb una altra opció,
d'un altre assassí que apareix.
És una mica com una segona part
però que té principi i final.
La primera era una història truculenta
amb la qual aquesta persona,
aquest assassina en sèrie,
doncs el que fa és
que tanca dues persones en un lloc,
les segella,
vull dir, literalment,
en l'espai...
Ah, sí, ostres, sí.
No els hi dona ni de menjar ni de beure,
deixa una pistola
i llavors ella amb càmeres
ho controla
i en el moment que un mata l'altre,
llavors, obre,
llavors tu te vas,
tu te quedes,
vull dir, és aquesta el joc,
vull dir, és la línia,
aquesta línia del morbo, no?
Vull dir, no sé com explicar-ho,
però bàsicament...
Una situació límit.
Exacte.
I amb aquest...
Això és com a lloc de show, no?
Sí, sí, sí, tipus show, exacte, senyor.
I això, ni lo ves ni lo veràs,
estem parlant de,
no direm si és un home o una dona,
en aquest cas,
per deixar el misteri,
lògicament,
si és un assassí o un assassina en sèrie,
però el que fa és que,
en aquest cas,
hi ha una sèrie de personatges
que surten de nit
a fer unes coses,
no ho dic per no descentral·lar,
perquè és més fàcil entendre-ho,
i tal,
i a partir d'aquí,
molts d'ells no tornen
i li envia,
li arriba a casa
d'aquesta persona
una caixa amb el cor d'aquesta persona.
Com és l'autor, eh?
Autor,
M-J-Alrich.
Alrich?
Alrich.
Val?
I anem per aquí,
amb aquesta línia,
val?
I, bueno,
la Rosa està cantant la cançoneta,
que després la posarem, eh?
Estic ballant,
estic ballant.
La posarem després, eh?
De Carlos Baute, eh?
No us preocupeu,
que l'escoltarem sencera.
Molt bé, molt bé.
Gràcies, gràcies.
El de la Marató,
la 30 fons.
I, bueno,
i és això, no?
Simplement, doncs, bueno,
doncs, què passa, no?
El llibre està molt ben portat,
torno a...
Quina és la primera part?
Es diu...
Tu te vas, tu te quedes.
Exacte,
tu te quedes.
Sí.
Vale?
A veure,
llegit el segon,
el primer és el que diem, no?
Vull dir que més o menys
va per la mateixa estructura,
la mateixa fórmula,
torna a ser una inspectora,
el que deia, no?
Els últims llibres que he llegit jo,
les frides,
són inspectores,
és genial, no?
Perquè és un canvi,
se me n'han sigut inspectors,
històricament,
i ara porto com 7 o 8 llibres
que són inspectores.
I el metre, també.
Bueno, ah, per cert,
està a punt de sortir.
Sí?
El tercer.
A Irene,
com has deia l'altre?
Bueno, eren...
Àlex.
Àlex, Irene,
i ara és un nom compost,
no sé què,
no sé què,
no me'n recordo ara,
però és el...
Com has deia el pavú?
Camil.
El Camil.
El Camil.
No, és que, clar...
El pavú, el pavú.
El pavú és...
No, no, no,
és que és super...
Aquí, unes licències aquí,
el pavú.
El xesco no sé,
de l'entret,
perquè no ho sé.
No l'he entret,
allò,
de la peixera.
Però la ràdio no és per a mi.
No, per a mi.
Me he debo de culturitzar
i parlar bé,
te'n va agradar bé.
Avui heu vingut amb el cestell
amb les gallines.
Sí, exacte.
Com el pac,
com el tenen sèrie.
No, però bé, bé.
És això.
Algebre està bé,
per passar una estoneta,
d'acord?
Però, bueno,
que el que diem
és recomanable
i ja està.
Entre aquest i el del Pier Lametre?
No, Pier Lametre
és una història.
Sí.
Sí.
Té un empaque...
Maloïda.
Jo no l'he dit bé.
No, no,
no l'he dit bé.
Ah, no.
Unes risques aquí provocadores.
Ho hem dit.
Sí, hombre,
vaja la pronunciació.
Pier Lametre.
Ara.
Ara ho hem dit bé.
Ara, molt bé, David.
Aquí, aquí.
Parlaríem de sexe
abans de començar el programa,
no?
Directament.
No, l'hemetre.
L'hemetre.
Si ho dius en francès
queda més romàntic.
Sí, sí, sí.
Mira, jo...
Però és el mateix.
Al final és el mateix.
No, però no serà igual.
Jo aquesta tarda
he donat una classe
parlant de Theodore Giricot,
de pintura romàntica francesa
i m'he tornat boig
amb els noms en francès.
ja no sabia com pronunciar.
Uns noms tan complicats
que hi ha de debò, eh?
En sèrio, eh?
Segur que ho has fet molt bé.
Segur que l'has fet molt bé.
Saps per què?
Perquè em vaig posar
allò per internet
una cosa que et diu
com es pronuncia.
Perquè hi ha uns noms
impossibles
de pronunciar.
Vull dir,
amb uns cognoms,
no me'n recordo.
Un cas d'ella,
Xderuà de Xamoureuse,
que no sé ni com es pronuncia.
Xamuguàs, no?
Xamuguàs.
Vull dir, uns noms ràriessis.
Soma, igual és un dir.
Bé, deixem el francès
i no fem conyes
amb el francès.
No.
I li toca al David
parlar de
Missió Impossil
i Nació en Secreta.
Ja?
De superpel·lícula.
Sí, sí, sí.
I després posarem-la
amb una cançoleta després.
Vinga.
Uf.
Bé, és aquelles pel·lícules
que et cauen
i la mires i...
Et cauen.
Sí, la mires.
Et cauen a pobles.
Què et cauen, David?
Què et cau?
Res.
No, no, no.
Bueno, és pel·lícules d'acció.
Dius, uah, mira, no està mal.
Diguem-ho així...
Ara em posa la música aquesta
que em desconcentra.
No el desconcentis.
A sort que t'ambient, tu?
No, no.
No, no.
Diguem-ho així,
si ara fa poc
que no l'he vist, eh?
La darrera del James Bond,
aquest espectre.
No, jo tampoc l'he vist.
No l'he vist.
però ja en...
Segons que algú va pensar
de, ostres,
no pot ser això, no?
Que només hi hagi la saga
del James Bond.
Anem a treure altres sagues.
Anem a treure aquesta del...
Mission Impossible.
Mission Impossible,
que això ja em sembla
que era una sèrie, oi que sí?
Tu que així que tens una...
Sí, sí, sí, sí.
Era una sèrie, no?
Sí, sí, sí, sí.
Una sèrie així...
Estranya,
perquè és de la teva època,
em sembla.
Sí, però potser...
Potser renunciar-la.
Ah, bueno, sí, clar, també.
Jo crec que són 70, eh?
Sí, 60, 70.
L'original és el de Rimurigan
i l'Adam no sé què,
i això és 70, eh?
La versió del tan, tan, tan, tan,
tan original.
Sí.
I...
I després entra la saga aquesta
del Born, també.
Ah.
I bé, diguem-ho així que...
Em sembla que...
Diràs, bon dia,
es fan la competència,
però més o menys es complementen,
no?
Perquè cadascú mira de trobar...
mira de trobar la seva...
la seva...
el seu estil particular, no?
Si el James Bond és més...
és...
Baronil?
És més Baronil,
més atiu,
Machote,
de...
una...
Hi ha una...
Ara, amb els darreres entregues
hi ha una violència més...
més crua,
més directa.
Sí, perquè el Tom Cruise,
Machote?
No, bé, bueno,
és un estil més anglosaxó.
Home.
Sí.
Més americà,
diguem-ho així,
el Daniel Craig,
doncs es nota que és més europeu.
És cani fill.
No més el veus.
És cani fill.
qui?
El Tom Cruise.
Sí, home,
el Daniel Craig és més...
Home, és una pista de boxejador.
Exacte.
Aquest sí.
Ens agrada més.
I bé,
la saga del Born,
doncs bé...
Ai, Jaume.
Era més rareta, no?
El Matt Damon d'Espia és més raret, no?
Allò ja era com més un producte raro,
més de ciencia ficció gairebé girant, no?
Perquè jo era un noi gairebé una màquina, no?
En canvi, el James Bond i el Tom Cruise
són més humans, no?
Tot i que fan unes barbaritats.
A Mission Impossible,
que bé,
que també els agrada molt gaudir,
o sigui,
guarnir-ho tot d'una tecnologia
que li dóna un llustre allà
que bé,
que és la marca de la casa,
d'alguna manera.
Carai,
quina propaganda en el Tamaricana.
Sí,
sí, home,
funcionen així.
Clar.
Funcionen així.
Ara,
les darreres entregues,
sembla ser,
doncs,
que la cosa,
el FMI,
que és Forces de Mission Impossible,
que és una mena de...
Em pensava que era
el Fondo Monetari Internacional.
Sí.
Però un moment...
Sí, sona igual.
Clar, clar.
Sí, sí, sona igual.
I surt per allà aquella...
O sigui,
el rato, no?
Aquella que va tot...
que se m'ha acabat
al Rayó Suba
tot el dia,
amb el cabell blanc,
com es diu.
A la garta.
A la garta.
A la garta.
A la garta, aquesta, sí.
Aquella cobra més.
La garta.
Doncs,
bé,
diguem-ho així d'alguna manera,
que en les darreres entregues,
doncs,
estan passant una mica més
a la clandestinitat, no?
Aquest, això.
I amb això juguen una mica.
També perquè els ha sortit
una competència
que es diu el sindicat.
Que dius,
quina mala llet
agafar
i, diguem-ho així,
al llanc
del que són ells,
que és l'FMI,
que són els bons,
va i li fots el nom
del sindicat.
A la nostra.
A l'altra.
El dolent.
Perquè què he dit?
Els dolents,
el sindicat.
Sí, sí.
Ja està, no?
Dius, hòstia, no.
Nois, no,
aquí no l'heu clavat massa, no?
I a més a més d'esquerres,
segons com, oi?
No, no, no, no, no.
És com sempre, no?
Ui, no se sent massa bé, això.
És com sempre.
Millor ara, David?
Sí.
Vale, vale.
És el fet de que,
bé,
és el típic renegat
dels bons,
que és l'àngel caigut,
en definitiva.
I que, bé,
llavors la l'alia grossa
i ens han de bé, va.
Anem a remangar-nos,
posem-nos en feina
i anem a solucionar
aquest problema.
i, bé,
la pel·lícula, bé,
no té massa més.
No té massa més.
És la cinquena, no, em sembla?
Sí.
Sí que sí.
És que jo em vaig quedar a la segona, ja.
Vas dir, basta.
No, hi ha més.
A lo millor,
algun dia les veuré,
com jo,
saps que jo veig les nissagues
de cop i volta,
veig les cinc,
però em fa molta mandra, eh?
Jo crec que ho podrien categoritzar
com una sèrie,
com les que ara estan de moda
tantes sèries,
però és una sèrie
que dura un parell d'hores.
Ja.
Són, diguem-ho així,
perquè és que a cap i a la fi
és el mateix.
El director és el JJ Abrams,
que és el que va fer.
Sí, sí, sí, no,
segur, segur.
Perquè vaig mirar-ho
i, bueno, aquest tipus...
Home, li dóna més lustre,
perquè és el director
de la saga aquesta
d'Star Trek
i ara d'Star Wars.
Exacte,
de la nova
i també de les quatre fantàstics,
em sembla,
de la nova generació,
alguna cosa així que...
I també de Super 8,
per exemple.
Exacte.
Ha fet pel·lículeta...
És una mena de...
Entre cometes, eh?
Sí, un Steven Spielberg,
un George Lucas,
d'aquella manera...
Però sense la lluento
d'aquest home, no?
Està molt mediatitzat
pels efectes especials
del Abrams,
aquest sempre de seguida
es pot parir
unes coses que diu
momentet.
A veure,
a veure que ara
amb la nova
que estrenarà aquesta
d'Star Wars,
a veure què diu
i què fa.
Doncs molt bé,
doncs ara que...
Que ho farà bé, home,
on vols aparar.
Sí, clar,
que ho farà bé, imagino, no?
No ho sé.
Jo també m'esperava
alguna cosa d'aquella
del Prometeus
del Ridley Scott.
T'enrotllo.
Anava a dir una paraula
que comença per C, eh?
Vull dir que...
És dolent més...
Més que mires una
de la Fredolanda
dels anys 70
i t'ho passes més bé
que amb aquella.
Que dolenta.
Tu ho digues en sèrio.
I en teoria era una...
Mira que és dolent, això, també.
Allò encara li trobes un sentit.
Però tenia ser
una precuela d'àlien,
no és que sí?
Que dius, hòstia,
s'haurà encurrat un guió.
És que hi ha un guionista
que es diu,
ara ja diguem-ho així,
es diu Damon Lindelof,
que allò és el més dolent
que ha parit la Terra.
Ah.
Si veieu un cop
una pel·lícula
que el guionista
Damon Lindelof
diu que ames ajudeu-me.
Però i com és que fa guions?
No ho sé,
és un misteri
com encara li paguen
aquest pallo
per fer guions.
Bueno.
Perquè hi ha unes incongruències.
Tindran doll, en algun lloc, no?
És que ni ho lliga.
O sigui,
ah, això ja està bé.
És allò, vinga,
Estilo Torrente.
Te poses al Torrente
a fer un guió
i te'l fa millor
que aquest pallo.
L'Ed Wood.
Com se deia?
Ed Wood?
Era així.
L'Ed Wood, sí, exacte.
Jo crec que aquell home
encara ho vivia.
I li posava una passió, ja.
Això és cert.
Tines ganes.
Aquest, no,
jo crec que els fa
com a xurros.
Com a xurros, no?
Diu-n'hi-do.
El xorreros protestarà.
Clar.
Bueno,
doni igual.
Mentre no pot ser el xurro.
Bueno,
qualsevol nit
per sortir al sol,
Rosa, eh?
Aquí, aquí.
el Macaco,
en aquest cas
fent una versió de Sisa.
Està bé la versió, sí.
Té ritmillo?
Home, sí.
Sí, no?
Home, és més estil Macaco.
És allò,
una mica més rigui,
no?
Aquesta cosa i tal, no?
Per exemple,
també a l'Hospital de Nens.
Però es diu Macaco, ell.
No, es fa dir Macaco.
El nom artístic, no?
No sé com es diu.
Però com és que et posa un nom així?
No sé.
Un dia ho explicava.
Un dia en una entrevista
ho explicava.
Sí, no sé per què, però...
La seva mare
és molt coneguda.
una persona així amb cultura.
Molt dolent,
em sento.
Bueno, fem una cosa.
Aquest no és bo, eh?
Ei,
escoltem la cançó,
millor que callem,
perquè avui
tenim una boca xangla a tots
que em sembla que millor que...
El Jaume,
que està molt correcte.
Sí, el Jaume està molt correcte,
com sempre.
Bueno, ara parlarà de Mistres Amèrica
i imagino que t'esmadrarà ara.
Gràcies,
amb això de...
No, bueno,
com sempre.
Com sempre,
evidentment,
faltaria.
Apa,
gràcies.
Un nit per sortir al sol.
Vinga.
Oh, benvinguts,
passeu, passeu,
de les tristols
en farem func.
Casa meves,
casa vostra,
si és que allà,
casa del món.
Fa una nit,
clara i tranquil·la,
i la llum
ja fa llum.
Els convidats
van arribant
i van omplint
tota la casa
de colors
i de perfums.
Peus d'aquí,
blancaneus,
amb pulgars i to
i els tres porquets,
el gos milu
i en tinti,
cap i tajà,
també,
a l'Ivabà
i en Gullivert.
Oh, benvinguts,
passeu,
passeu,
de les tristols
en farem func,
casa meves,
casa vostra,
si és que hi ha
cases d'algú.
Hola,
Jaimito
i doña Urraca
i en Carpanta
i Barbasull,
Francastey
i l'home Iop,
el conte Drácula
i en Tarzán,
la mona
Xita
i Peter Pan.
La senyoreta
Marieta,
el mortadelo
i Filemón,
els Reis d'Orient,
bola de drac,
Finijegg
i Caputxeta,
Pepa Macagoranga
i en Batman.
Oh,
benvinguts,
passeu,
passeu,
de les tristols
en farem func,
casa meves,
casa vostra,
si és que hi ha
cases d'algú.
Garda Macagoranga,
la muntanya.
B'rbom, b'rbom, b'rbom,
vine amb mi.
Bona nit, senyor King Kong,
Popeye, senyor Esterini,
Doraemon i Mafalda,
l'home del salt i patrofet,
senyor Charlot, senyor Belén.
M'acaco, vam a Wall-E,
agafadets del bracet,
Pinotxo, que van glòs,
Maco, qui l'Ulisset,
Tom i Jerry, en patinet.
Oh, benvinguts, passeu, passeu,
ara ja no falta ningú.
Oh, potser sí.
No ens ho dèiem abans, al ritme de Rigi,
això és un Rigi autèntic,
amb aquesta línia de Macaco, com sempre.
I bé, doncs, recordant el disc de la Marató,
que em sembla que són 9,95,
es pot trobar els quioscos, no?
10 euros.
10 euros, no?
Anarriba, fantàstic.
Doncs vinga, doncs,
siguem solidaris, eh?
En aquest cas,
que és el tema de la diabetes i l'obesitat, no?
Vull dir, el tractament, no?
Dintre del que es parla, no?
Del que s'intenta trobar noves investigacions.
Noves nous tractaments.
Fantàstic.
Doncs vinga, Jaume.
Mistres d'Amèrica.
Sí, és curiós,
perquè ara parlàvem entre nosaltres,
mentre paral·lelament estàvem escoltant aquesta peça
que acabem de posar,
o que acabes de posar tu,
doncs parlàvem precisament
de com es pot viure a vegades
d'això,
de, no sé,
gairebé de fum, no?
O d'una cançó, o de tal.
Llavors,
la pel·lícula Mistres d'Amèrica,
jo crec que parla d'això.
O sigui,
és molt interessant.
Ens està presentejant,
aquesta pel·lícula,
una Nord-Amèrica,
Manhattan,
concretament,
que és ric en ella mateixa,
no?
Que té, doncs,
un glamour,
tot això.
Llavors,
això ja no només és l'ambient
que viuen les persones,
sinó que també són
les mateixes persones.
I el que ens presenten
són dues noies
que han de ser germanes.
I diràs,
oi,
això no pot ser.
Però sí,
el pare d'una d'elles
i la mare d'una d'elles
doncs es volen casar.
I llavors han de ser germanes,
no?
Encara que no siguin reals,
seran germanes polítiques.
Germanes polítiques.
Exacte.
I llavors,
doncs,
diem que una d'elles
és molt animada
i l'altra més aviat
no ho és tant,
que és la que ha estat
sota la cobertura de la mare,
és la que no ho és tant,
no?
I llavors li diu,
ah,
doncs,
per què no vas amb...
Perquè la mare ja té
aquesta preocupació
d'ajuntar-se,
doncs,
amb aquest senyor,
no?
O de casar-se,
vaja.
I llavors,
doncs,
es troben,
eh?
Això comença la pel·lícula
i és com va.
I a partir d'aquí
descobrirem moltes coses.
Probablement,
la més interessant de totes
és veure com
aquests dos caràcters
tan diferenciats,
en definitiva,
un acaba tenint una...
acaba tenint un...
se sent seduïda
per l'altre,
que és la més alegre,
la més així.
Però,
al llarg de la pel·lícula
descobrirem que hi ha coses
que són prou singulars.
O sigui,
d'entrada,
això no té massa interès,
com és lògic,
no?
I portem un quart de pel·lícula
i no ens portarà,
perquè això no sembla
que evolucioni gaire,
no?
Senzillament molt contenta una,
molt vellós l'altra,
l'altra que li...
ho dic,
oh,
que maca,
què és?
I tal.
I llavors,
doncs,
van entrant en joc,
doncs,
diferents personatges,
fins i tot el pare...
El pare no el veiem,
només l'escoltem.
La mare sí que la veiem,
la dura d'ella.
I anem a parar
amb un final
la qual ens podria explicar
que jo crec que sí
que ens ho explica
el realitzador,
que val a dir-ho,
jo penso que s'escaucodigui
ara,
és en Noah Baubach,
i si...
eh?
Sí,
us ha de sonar...
Si m'hi ha de sonar d'alguna cosa,
també no sé de què.
Sí,
us ha de sonar
perquè, a fet,
hi ha diferents pel·lícules,
eh?
I de totes aquestes
diferents pel·lícules
hi ha treballs fets
molt rigorosos
que destaquen
precisament la válvula
dins el que és
la comèdia americana,
perquè la pel·lícula
no deixa de ser
una comèdia
tota estona,
no?
Jo us explicaré
només una situació
que es produeix
al llarg de la pel·lícula,
i sí que faré
una mica d'espòiler,
com es diu,
però penso que és
molt interessant
perquè veieu
la volada
que té la pel·lícula.
Hi ha allò
que se'n diu,
sabeu allò
que es diu
emprenedor?
Sí.
Semblaria que això
no és només una cosa
que tenim a casa nostra,
sinó que a Nord-Amèrica
també,
val,
sí, sí, sí,
hi ha una base
d'emprenedors importants.
Hi ha una base
d'emprenedors importants.
Sí, sí, sí.
Hi ha un moment
que una li diu
a l'altra,
li diu,
ostres,
tan bé que estaven
a l'edat mitjana
que si eres pagès
o eres ric
és igual,
tenies el teu lloc
garantit,
per dir-ho d'una manera.
diu,
ara,
és com que ens hi podem perdre,
no?
Jo crec que hi ha
un component
de bipolaritat
en la pel·lícula
molt interessant
i quan parlem
de bipolaritat
vol dir
que per una banda
tenim una noia
que és molt
emprenedora,
fins i tot,
i per l'altra
tenim una altra
molt contempladora,
per dir-ho d'una manera,
no?
I se'ls escapa
aquesta frase
que acabo de dir jo,
no?
I llavors
hi ha un punt
en què nosaltres
entendrem
que probablement
el recolzament
que necessitarem
d'una manera
o altra
és que algú
ens aporti
al lloc
que ens podem
haver embolicat
o que ja puguem
haver fet
per despesa
per un pla
extraordinari
però que ho deixis estar.
Ah,
bon dia.
Veieu la pel·lícula?
Surprès,
surprès.
Us garanteixo
que té,
doncs,
molt de sentit.
però en canvi
té tota la comèdia,
dius.
Sí, sí.
És una comèdia,
vull dir que no...
No calla't ni un moment,
tio.
Una mala llegit
que m'he fet
aquesta tarda.
Eh?
però la veritat
és que això que us acabo
d'explicar
jo crec que és important.
Bipolaritat
té el que tu demanes
però deixo estar.
Vale.
I el que això genera, eh?
Sí, sí, sí.
I ho acaba molt bé
la pel·lícula.
Molt bé.
Fantàstic.
M'agrada molt.
Doncs bueno,
una recomanació
d'aquelles que potser passaria
que no...
Aquelles pel·lícules
que no passen gaire
perquè jo n'hi he vist
la promoció
darrere d'això.
vull dir que no...
Insisteixo,
insisteixo
que aquest és un realitzador
potent.
Potent, no?
Que s'ha de tenir en compte.
Jo l'hi he vist
molt, molt interessant,
eh?
Tot plegat.
Doncs recordem,
Mistres...
Per agafar velocitat
l'agafa però a base de bé.
Doncs recordem,
Mistres, Amèrica,
eh?
Sí.
I a veure si la veiem.
Vaja.
I ara canviem una miqueta
així de terç.
La Rosa la tenim
a la Casa Macalla
veient tota...
Cada dijous allà
es passa cada dijous, no?
Dibendres, diendres.
Ah, divendres, perdó.
Ja m'hi ha, tio.
Estim acabant ja el cicle
de créixer sense consumir.
Explica'ns-ho tu.
Sí, sí, sí.
Dibendres,
l'última pel·lícula.
Ah, ja.
No, però s'ha previst
començar una altra.
Ja us informaré
quan ens diguin
la remàtica i tal.
Clar que sí, clar que sí.
Estima que sí,
el divendres, això...
Ai,
aquestes coses,
aquestes obligacions.
Doncs molt interessant,
eh?
Aquest cicle, també.
I la pel·lícula
de l'últim divendres,
el dia 27 de novembre,
es diu
Westland,
o sigui,
la terra,
el lloc,
la ciutat de l'Escas Combrari.
Sí.
Així de clar, eh?
Exacte.
I és un documental,
de fet,
d'una experiència real
que es va fer
a la ciutat de Rio de Janeiro,
Sí.
amb una...
amb un abocador
que hi ha ja enorme,
eh?
Que és on van aparar
totes les deixalles
d'aquella ciutat.
Imagineu-ho,
l'alganx que té Rio de Janeiro,
que no fan
no fan recollida selectiva.
Tot va allà.
que ho porten amb bosses
o com sigui,
tot allà,
amb camions,
allà ho abocan tot.
I llavors hi ha una sèrie
de persones
que es diuen
els...
ai...
recollectors,
crec que era,
es diuen...
ells es diuen
catadors o alguna cosa així,
es diuen en portugués,
en brasilès,
diu catadors,
però es traduïa com a...
sí,
com a recollectors.
Sí, sí,
pot ser.
Algo així,
d'acord?
Sí, sí.
Són persones,
homes,
dones,
gent més jove,
gent,
que treballen allà,
sí,
allà,
recollint in situ,
o sigui,
els camions que arriben,
les escombraries,
trien allà,
trien,
exacte.
I les dones
que es especialitzen més
amb el tema d'agafar
ampolles de vidre,
ampolles de plàstic,
que són fàcilment reciclables,
i els homes,
coses més informàtiques,
d'electrònica,
o objectes una mica
més pesants,
una mica més,
no?
i llavors és impressionant,
és impressionant,
d'acord?
L'experiència la fa
un artista,
un,
el Vic,
aquest brasileu també,
que es diu Vic Muniz,
ell de fet,
també provenia
d'una família humil,
també d'allà de,
crec que també la de Rio,
i, bueno,
va tenir sort
en una d'aquestes
coses de la vida,
que li van donar uns diners,
a causa també d'una casualitat,
i ell va poder marxar
als Estats Units
i a partir d'allà
va començar
a fer unes fotografies
molt xules,
va començar a exposar
i va tenir molt d'èxit,
llavors és un artista contemporàneo
i molt reconegut,
no?
I ell va pensar,
com que havia vist un dia
també un reportatge
a la tele
sobre aquestes persones
que treballen allà
amb aquests abocadors,
va pensar,
doncs mira,
jo intentaré fer una,
entre una exposició,
una obra que ell pensava
fer fotografies,
però fent-los participar
amb aquestes persones,
anar allà in situ,
trobar o posar-se d'acord
amb algunes d'aquestes persones,
primer veure realment
com vivien allà
i com feien la feina
i per què havien arribat
a fer aquella feina,
eh?
I després,
doncs els treu d'allà
i els porta amb un estudi,
així com una nau,
una nau industrial,
una nau d'aquestes,
que ja ha muntat
el seu estudi
i llavors,
a partir d'unes fotografies
d'ells mateixos,
o per exemple,
d'aquella foto
del Marat,
que està mort allà
a la banyera,
us en recordeu?
La mort de Marat.
La mort de Marat.
Jacques Lluï David.
Vale.
Doncs, per exemple,
un d'ells,
el que ha muntat
com una mena de sindicat,
ja,
una associació
d'aquesta gent,
doncs li fa que
seguis,
el recolzi així,
a la banyera,
com si fos
la imitació d'aquest quadre,
no?
Per exemple,
li fa una fotografia,
després una senyora
que és la que s'encarrega
de fer els menjars
amb aquella gent,
doncs també li fa
una altra fotografia.
Ah, molt bé.
Una altra noia
que té dos nens petits,
doncs també la vesteix
com si fos
la mare de Déu,
no?
La Verge Maria,
amb els dos nens,
així com una mena
de túnica blanca i tal,
molt mona.
Les fotos són precioses,
eh?
Sí, segur.
I després,
la idea a partir
d'aquesta fotografia
és muntar
un mosaic a terra,
un gegant,
de dimensions
molt grans,
amb objectes
que han trobat allà
en els abocadors,
eh?
Sí,
igual posen,
dels ulls,
per exemple,
que posen,
posen,
posen tapes
del vàter,
per exemple,
també,
o neumàtics,
o tot el que...
Vale,
tot en material reciclat,
o sorra,
la mateixa sorra,
la mateixa terra,
i queda una xulada.
A més,
són ells mateixos
que ho estan fent,
ell una mica
els dirigeix,
des de dalt,
des de dalt,
una mica d'una escala
més alta.
És una mica com una performance
i tal,
com una instal·lació,
més aviat,
no?
Sí,
així,
com molt realista.
Sí, sí,
com molt realista.
O sigui,
és fer participar
els mateixos personatges
o protagonistes
de les fotografies,
ells mateixos
ho estan fent,
no?
Molt bé.
Els dona una oportunitat
de fer una cosa diferent,
no?
I després,
ja fa una exposició
allà,
a Londres,
a Londres,
és on porten,
per fer una subhasta,
fins i tot.
A Cristis?
No, no a Cristis,
no,
és una altra casa de subhasta.
Sofis.
No,
no,
no recordo el nom,
no té més.
I llavors,
bueno,
recordo quants milions de dòlars
arriben a pujar,
no?,
per un d'aquests quadres,
no?
I a partir d'aquí,
ja fan l'exposició
ja als Estats Units,
amb una subhasta
supergran.
Llavors,
els propis protagonistes
també
els conviden
a anar a l'exposició,
a anar a la inauguració.
Clar,
imagineu-te
el que suposa
per a aquestes persones
d'estar
on estan treballant
i de cop i volta
trobar-se
amb aquesta experiència,
no?
Bueno,
és que has canviat
la vida totalment,
clar.
I una miqueta també,
no?,
el pensament de dir,
i un cop que ja els has ensenyat
que hi ha un altre món possible,
que hi ha una altra vida,
ostres,
i ara què?
Ara què?
que tornaran on estan?
Què faran?
Què faran?
Què seran a la seva vida,
no?
Està molt bé,
això s'ho fa,
però bueno,
ell diu que no està empenadint
ni molt menys,
sinó que està molt content
d'haver pogut donar
aquesta oportunitat
a aquestes persones.
Clar,
ell també,
Déu ni no,
si s'han aprofitat,
no?
Perquè això li dona a ell
un renom i una...
Evidentment.
Aquesta pregunta
és la mateixa
que a un es pot fer.
Si no ets un emprenedor,
en definitiva,
llavors què?
Clar,
i tu diríem
que no tens capacitat,
pel que sigui,
no?
I li diu,
i llavors què?
Vull dir,
t'adapteràs a una cosa senzilleta
que senzillament
et permeti viure.
Jo no diria sobreviure,
viure vol dir,
doncs amb un guany suficient
com perquè aquella vida
que tu tens,
doncs tingui cara i ulls,
no?
Seria,
és molt interessant això.
Sí,
perquè ells d'entrada
ja són feliços,
a veure,
és que el tema de la felicitat
és una mica complicat.
però estan satisfets
en certa manera
perquè tenen una feina honesta.
A veure,
hi ha una noia
que ho explica,
diu,
hi ha moltes amigues meves
o noies de la meva edat
de la favela
que s'estan prostituint,
això no ho vull fer.
Jo m'estimo,
veig venir aquí
a fer la meva feina
i després poder cuidar
dels meus nens
i poder portar-los endavant.
O nanos
que han tingut problema
que els pares
ja no estan,
que han desaparegut els pares
i han hagut d'anar allà a treballar.
No sé si recordeu un film
que es deia
Working Man's Death.
No l'he vist.
El sona que veu parlar
una vegada.
És el 2005.
Això sona d'alguna cosa.
Sí, sí, sí.
I va dels...
Passaixant amb la mort,
no?
Són dels...
Les feines més dures...
Bé,
això és la pel·lícula
és del 2005
d'un realitzador
que es diu...
Es diu
Michael Glawyer
i parla de les feines
més dures
que hi ha al món,
no?
Una d'elles
que parla
dels miners,
uns miners
il·legals,
diguem-ho així,
de la conca de...
de la conca de Donets,
a Ucraïna.
La sal de la terra,
per exemple.
Sí, per exemple.
Però aquests van a mines
que ja estan,
teòricament,
ja tancades
i que ja no surten rendibles
per part d'una companyia minera
a explotar-les.
No l'he vist,
aquesta.
I ells van allà,
però van a unes alçades
a la mina
i hi ha unes vetes
que, o sigui,
les galeries fan
mig metre d'alçada.
a molt estirar.
O sigui,
hi ha un moment
que ells fan el comentari
que estan tot el dia estirats,
no?
Quina angoixa.
Diu,
és que estem picant
i allò cedeix
20 centímetres
i et quedes atrapat allà.
Clar, clar, clar.
I et mors allà.
I et mors allà.
Mare meva,
quina angoixa.
Un altre grup de gent
eren,
els deien els fantasmes,
que eren,
aquests potser sí que ho he vist,
a la falda d'un volcà,
hi ha un volcà
que va desprenent
sulfur,
sulfur groc.
I ells es dediquen
a sofre.
Sofre, sí, sí.
I ells es dediquen
a uns cistells
a carregar pedres de sofre,
uns cistells enormes,
que deu pesar
80 o 90 quilos
cada cistell,
i fan unes caminates bestials
des del poble fins allà
a carregar unes pedrotes de sofre
i per baixar-les al poble
i vendre-les.
Sí.
Uns altres diuen
Lleons,
l'altre curtmetratge
que parla de carnissers
a un mercat
a l'aire obert
de Nigèria.
I que allà,
bueno,
ja no sé qui es menja
aquesta carn, no?
Clar.
La fan unes cabres allà,
les sucarrimen totes,
que queden com tisnades,
que dius,
això es pot menjar,
des bo que sí,
perquè entre la carn
després queda...
Clar, clar, clar.
I ells ho traien
tot allà,
tot escampat,
allò,
com deia,
un budallà.
però em deien abans
que tinguessis
i ara ja t'ho menjaria.
Sí, sí, sí, sí.
I uns altres,
per exemple,
n'hi ha més, eh?
Els últims que explico
que són el Paquistan,
em sembla que és el Paquistan
o l'Afganistan.
El Paquistan em sembla
que té una banda de mar
i la gent,
els països civilitzats,
civilitzats,
diguem-ho així,
d'alguna manera,
ja més ben dit,
porten tots els vaixells
que ja els han de desguassar,
els porten allà,
els varen a la platja
i són quadrilles
com d'homes,
d'homes,
que semblen fornigues
i es dediquen a tallar
el vaixell
com si fos pernil dolç,
a talls.
I el van tallant
i el van desguassant.
Clar,
amb unes condicions laborals
que apret a córrer,
no?
Clar, clar, clar.
Que segur que en cada vaixell
se'n moren dos o tres.
Doncs mira,
ens recomanem-la, no?
Sí,
home,
ja no és tan estrany
ni molt menys,
però aquest film...
La podem trobar,
imagino,
per alguna línia.
Sí,
és Working Man's Death.
Per internet
o per algun lloc
la podem trobar
com a mínim,
per poder captar-la.
Sí, segur, segur.
Molt bé,
ens queden 10 minutets.
Jo parlaré
de dues pel·lícules
molt ràpidament,
és Mr. Holmes
i El rostro de l'Àngel.
Vull parlar de les dues
perquè són dues pel·lícules
que no són molt semblantes,
però realment
m'han sorprès,
gratament,
sincerament.
I si tenim temps,
parlarem també
d'una pel·lícula de la Rosa,
una pasteleria
en Tòquio,
si no ja
acabem de parlar
i tal i això.
Bé,
jo vull parlar de Mr. Holmes
que m'ha sorprès gratament.
Estem parlant
del director
que és Bill Condon,
que és el que va fer
Dioses i Monstruos,
que és a referència,
no?
El Fraser.
Ian McKellen.
Ian McKellen.
Aquí surt un Ian McKellen
i estem parlant
d'un Mr. Holmes
que té 92 anys,
d'acord?
Un Sherlock Holmes.
Un Sherlock Holmes.
Què he dit jo?
Mister.
Un xaborit.
És que és Mr. Holmes
que té la pel·lícula
l'he dit jo.
Sí, sí,
Sherlock Holmes,
d'acord?
Per ser que ha dit
Ian Holmes,
ja l'he canviat el nom
a aquest home.
Bé, llavors veus això,
veus un Sherlock Holmes
que lògicament
està gran
i comença, doncs,
a perdre el cap,
no?
Vull dir...
Normal.
Clar,
té una edat, no?
I llavors, clar,
el que havia estat Sherlock Holmes,
no?
Vull dir,
amb tot el seu potencial,
la seva capacitat,
clar,
allò retien,
però lògicament
el que passa és que
cada vegada més
s'ha d'apuntar les cosetes
amb una llibreteta,
clar,
clar,
el que diem,
no?
És molt tendre,
vull dir,
per un costat,
vull dir,
veus aquesta,
bueno,
evolució,
no és una decadència,
no ha caigut en un drama
cascavelero,
sinó que és una cosa
com molt digna,
li fa el peripé
la Laura Finei,
diguem-ne,
com de serventa,
diguem-ne,
de casa,
que és genial,
i un nen
que es diu Milo Parker,
que és un encant de crio,
és d'aquests nanos
que jo no l'he vist mai,
és un nano d'uns,
sí,
és un preadolescent,
de tenir 12 anys,
10 o 12 anys,
que està en aquest moment,
i és absolutament magnífic,
no?
Llavors,
bueno,
es veu com ell
es va movent,
no?,
per allà,
no?,
i llavors a la vegada
està explicant la història
d'una mena d'amor impossible
que va tenir amb la seva joventut,
va rejant amb un cert misteri,
és com un muntatge en paral·lel,
no?,
del que havia estat
i el que és,
no?,
vull dir,
no,
vull dir,
el Watson no apareix mai,
apareix d'esquenes,
per exemple,
vull dir,
no cau en els detalls,
no?
Però un flashback és?
Sí, sí,
no,
vull dir,
exacte,
és un flashback,
va fent flashbacks,
no?,
i va fent aquest muntatge
que està molt bé.
La pel·lícula en si,
home,
d'aquestes que dius,
ja és això,
ja és això,
és aquest rotllo,
no?,
que segur que no li estarà nominat
o alguna cosa li pot caure,
no?,
bàsicament,
ell està magnífic,
ella està magnífic,
és un actoràs aquest home,
però un actorazo que te mueres,
i a sobre és el que diem,
clar,
ell és un senyor que té una edat,
però clar,
fa de més gran de la seva edat encara,
vull dir,
que a sobre ha de ser
caracteritzat per ser més gran,
vull dir,
que dius,
és que està molt bé,
no?,
i ho fa molt bé,
bueno,
ja et dic,
són estos tres i ja està,
i a part aquestes imatges,
no?,
molt bé,
molt bé,
una pel·lícula molt recomanable,
no hi ha redacció,
no pensem en el Sherlock Holmes
de les pel·lícules,
vull dir,
a veure si tothom el misteri,
nana fora,
això no,
és ell amb la seva vida final,
no?,
i el carinyo que li agafa aquest nen,
no?,
vull dir,
que és molt important,
no?,
i després l'altra,
que és una que em va sorprès gratament,
que és el rostre d'un àngel,
de Michael Winterbottom,
ja sabem,
aquest senyor és molt canviant,
des d'aquell Nine Songs,
per exemple,
agafa una pel·lícula pornogràfica,
en teoria amb una intenció,
que va escandalitzar a moltíssima gent,
no?,
o altres com Genova,
no,
a mi no,
a mi no m'escandalitzar,
no?,
perquè dius,
és el que hi ha,
doncs,
és curiós la selecció,
és a dir,
aquí ha agafat,
ha agafat el Daniel Brühl,
que és geníssim,
Brühl?
ho dic,
sí,
Daniel Brühl,
que és boníssim,
aquest nano,
vull dir,
ja sé,
qui és el de,
ai,
el de la pel·lícula,
aquesta catalana,
la de Lenin,
i l'altra,
coi,
la del Salvador,
la del Puig Antic,
això,
Puig Antic,
que no sortia la paraula ara,
exacte,
és el Salvador a la pel·lícula,
no?,
i la del Tarantino,
exacte,
sí,
també,
Tarantino,
quina de Tarantino,
malditos bastardos,
ah,
sí,
sí,
perdona,
calla,
calla,
tens raó,
tens raó,
sí que sortia,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
i també,
i amb la Kate Beckinsale,
clar,
dius,
quina barreja,
bomba sexual,
clar,
clar,
dius,
què passa aquí,
què passa aquí,
no pinten gaire,
no?,
llavors el que fa és una miqueta com a Génova,
que Génova va agafar Colin Firth,
per fer la pel·lícula i tal,
que també anava una mena com de misteri,
de recerca i tal,
i bé,
aquí es situa Siena,
li agrada molt aquest home,
la zona de la Toscana,
que és una d'allà,
per no vist?
molt maco,
sí,
no,
no,
sí,
sí,
sí,
sí,
i llavors el que planteja ser un inici,
és com que aquest senyor,
el Daniel Brull,
és un director de cinema,
i el que vol fer és una pel·lícula,
com molts actors fan,
molts directors fan,
d'un fet que està succeint en aquells moments,
no?,
que ha passat,
que és l'assassinat d'una noia,
és a dir,
una amiga matada d'una altra amiga,
jovenetes,
estudiants,
Siena,
que és una ciutat universitària,
encara que...
Un altre assassina,
mira.
Sí, exacte,
sí,
jo ho he d'assassinat,
i tal,
però és el que diem,
no?,
això és una cosa,
és una excusa,
no direm que és un McGuffin,
no ho és,
però és una excusa
per el que fa Michael Winterbutton,
és fer una mena d'anàlisi,
una mena de diagnòstic,
més millor dit,
dels fantasmes del propi director,
com a tal,
no?,
que es mou per una siena medieval,
fosca,
no?,
vull dir,
amb unes...
Bueno,
amb aquestes...
Recordar 24 Our People,
que també era del Michael Winterbutton,
que parlava de la festa,
la diversió nocturna,
i dels musicals,
tot això,
doncs barreja una mica
aquesta línia,
amb la línia de Génova,
que també em recorda molt això,
amb una...
Fa un...
Fa un...
Fa un...
Fa un moment que fa uns muntatges
exquisits,
aquest home,
té una capacitat quan vol,
vull dir,
al principi,
els 20 minuts primers,
és pim-pam,
pim-pam,
pim-pam,
tu muntes i dius,
oh, que bé.
Després,
la pel·lícula no és que perdi força,
sinó que simplement,
el que passa és que va fent-se
introspectiva la pel·lícula cap a dins,
no vas veient els vices que té aquest home,
com es mou,
apareix per allà...
Ai, com es diu que hi ha, nena?
Bueno, és que és una noia...
Hola, nena.
No, no, si nena, no,
no, és una jovaneta,
que tindrà 16 o 17 anys,
que fa l'anunci del Top Man,
Kate,
té un nom raríssim,
Savignini o alguna cosa així?
Chloe Savigny.
No, Savigny.
O Grace Chloe Moretz.
No, no, no, és una altra,
ja ho diré.
És molt coneguda,
vull dir,
és un anunci de televisió,
de Top Man i tal,
que apareix,
és molt significativa,
que surt per allà.
Quines pel·lícules ha fet?
És que no ha fet gaire cosa.
Ja ho diràs al proper dia,
però em refereixo que
els personatges que envolten
és que ho fan molt bé,
llavors sents com una mena
d'estrany somni a vegades,
no sé si és realitat,
si és somni,
no,
si és efecte de les drogues o no,
vull dir,
ho fan molt bé
i al final la pel·lícula,
no, no diríem al final,
ni molt menys,
però no és una pel·lícula
que vulgui resoldre res,
que és el que passa.
Aquelles pel·lícules
una mica així obertotes,
no,
que dius,
a veure,
però si jo pensava
que això anava a desentrallar
exactament amb la seva investigació
i amb la seva aportació i tal,
qui ha estat,
qui ha matat aquesta noia,
no?
I al final això queda
en un segon pla
i llavors se'n va cap a un altre lloc,
noia es mou per aquí,
però a mi és una pel·lícula
que em va captivar,
les coses com siguin,
vull dir,
però és la línia del Winter Button,
no és un tio que li agradi,
vull dir,
se'n va per aquí cap allà
i torna i vinc
i ara vaig
i bé bé,
però fa molt bé
aquestes anades d'olla
que dic jo.
Bueno,
lo prometido es deuda,
no, Rosa?
Perquè hem dit que marxaríem,
es quedan tres minutets,
no?
Doncs per la peça.
Ja,
és aquesta?
Calla,
que l'estic liant d'oparda.
Sí,
l'estic liant d'oparda,
espera,
ara anem cap aquí,
ara.
El Carlos Baute,
que sé que t'agrada,
Rosa.
Home,
sí,
tot un detall,
moltes gràcies.
Bueno,
doncs el que fem
és una mica acomiadar-nos,
se'n deixa la veu,
i res,
no?
Doncs ens escoltem d'aquí
una setmaneta
o 15 dies,
no?
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Bona nit
Bona nit
Bona nit