Molt bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia. El número 18, eh? Ja portem 18 programes, sembla mentida. Deu-n'hi-do, deu-n'hi-do. Sí, sí, ja ha anat passant el temps ràpidament. I estem avui amb la Lourdes. Què tal, com estem? Hola, què tal? Molt bé. Sí, tot bé? Sí, tot bé, tot bé.
Encustivada la setmana passada que estaves. Ara ja ha passat l'encustivat toquem. Estem tots per un estil. I el David? Bona tarda. Bona tarda, com va tot? Bé. Ens falta el Jaume, ens falta la Rosa, per ex motius. I la setmana que ve seguríssim que farem un pleg. A veure. L'hem de fer. Avui serà un programa bàsicament
Cinèfil, mai millor dit, i ja anirà bé perquè al final parlaràs sobre la gala dels Goya i el que ha passat a nivell polític, les defenses que hi ha hagut pels polítics d'aquest país, entén de ser Montor o Huert, els canals aquests d'ultradreta que han remogut a molta gent, això ho comentarem una mica àmpliament. I sí que abans de parlar de cinema parlem de teatre de La cosmética de l'enemic, una obra de Meli Nozom, que la Lourdes ens comentarà.
I després parlem de cinema bastament, sobretot farem una miqueta aquelles pel·lícules que previ els Òscar, que serà aquest diumenge demà, justament, serà la cerimònia. Parlem del Lado Bueno de las Cosas, parlem de Lincoln, també parlem d'una pel·lícula de Ken Loach d'aquest any, que ha estat molt interessant, la part dels Àngels. I entrem, sí, i al final ja entrem al tema dels Goya, parlem de Grupo Siete, de Sabentós de Tradeo Jones, de Blancaneus,
i de la impossible. També farem una miqueta d'això i ens servirà també per parlar d'aquesta història del Goya. Molt bé, doncs Lourdes, parlem d'aquesta obra que quan tu comentis jo faré un petit comentari perquè jo he llegit un llibre d'aquesta senyora. És una mica especial, tu m'ho deies abans. I què tal? Doncs molt bé. Primer és a la sala Montaner. S'acaba el dia 24 i com tu deies es diu la cosmètica de l'enemic.
Està dirigida per la Magda Pulló i són dos personatges que un és el Lluís Soler, conegut per tothom, etc. I el Javier Ripoll, que jo no el coneixia, però realment dona la talla. A veure, a l'obra, primer, al Teatre Montaner, el que fan és posar al mig de l'escenari, o sigui, a la part de baix, doncs posen com un petit taulell quadrat, de manera que tot el públic està
Com si estiguéssim nosaltres tocant a la taula, no? Doncs tot el públic està al voltant dels actors, no? I de què va? Doncs comença l'obra de teatre on que... Perdó. Només hi ha el Javier Ripoll allà assegut, és un executiu, que li acaben d'anunciar que el seu vol cap a Barcelona vindrà en retard. Llavors, tot en un plegat apareix el Lluís Soler,
i fa el personatge, doncs és un home que l'interromp i li diu, escolta'm tu no em coneixes però vull explicar-te la meva vida i a l'altre diu, bueno escolta'm tu, deixa'm en pau que jo estic esperant l'avió i li explica coses molt així, com molt estrafalàries com el gust per menjar, perquè li agrada el menjar dels gats, que va violar una noia fa anys i que bueno, la va violar de tant que l'estimava
i tota una sèrie de trets que en principi no s'entenen. Al llarg del que va passar a l'obra el que te n'adones és que el Lluís Soler té un sentiment de culpabilitat important, perquè a part de violar aquesta noia ha matat un nen, té una sèrie de característiques.
No l'explico tota per si algú la vol anar a veure, però al llarg de la obra es veu la implicació que té aquest executiu que està allà, que dius que no té res a veure, ara ve un boig entre cometes, a explicar-me-la, amb aquest que li està explicant tot això, de tal manera que al final una mica Lluís Soler acaba sent la part de l'executiu que no vol veure. O sigui, aquestes coses que explica
Lluís Soler en realitat l'hi han passat amb ell. És com si diguéssim que representa Lluís Soler la part que jo no vull sentir, vull oblidar, no recordo, etc. La veritat és que no te n'adones fins al final de l'obra.
I també té unes coses molt bones perquè, per exemple, quan diu per què va violar la noia i com la va violar amb un cementiri, és que tot és una mica així surrealista, no? Sí, és que... Justifica, justifica. Jo la vaig violar perquè... I tu penses, al llarg de l'obra està fent unes justificacions que en algun moment dius, hòstia, és una barbaritat, no? Sí, sí. Però la justificació té una sèrie de... D'una base. I s'aguanta, no?
És una mena del Club de Lutxa o què? Jo us llegeixo una mica el que diu a les sinopsis. Diu que l'un és víctima d'una confessió que no vol escoltar, l'altre és víctima d'un sentiment de culpabilitat que es consola en la confessió i que busca la venjança. L'un descobreix els seus pecats en els pecats de l'altre. Diu que l'altre aconsegueix el seu particular consol traspassant la seva culpabilitat. Dues víctimes, dos enemics.
es parla molt del sentiment de culpabilitat que en aquí surt a través d'aquests fets, però al llarg de l'obra vas sortint. I la veritat és que és una obra d'aquelles que des del primer moment t'atrapa, perquè no saps ben bé què passa i val molt la pena. Jo d'aquesta senyora, de la Melino Zom, vaig llegir un llibre, que és la Metafísica dels Tubbs, que abans ho comentàvem, de l'any 2000, i vaig tenir aquesta sensació que acabes d'explicar tu d'una obra
realment peculiar, surrealista fins i tot. No recordo gaire perquè fa temps que la vaig llegir, però recordo que era una noia jove, perdó, és una noia això, ara m'ha vingut al cap, que des de petita es considera Déu. És una nena que fins als... Això era, sí, es queda molt fort, és que va venir al cap. Amb dos anys i mig tenia la consciència... L'autora o...? No, la nena, la nena. La protagonista. La protagonista. Ah, vale, vale, vale. El que deia amb aquesta línia que deia ella d'aquest
detalls tan estrany i tan poc lògics, és una nena que amb dos anys i mig té consciència. Ella mateixa està explicant amb veu d'ella el que realment sent i fins que als dos anys i mig no parlava ni res, però ella era conscient que tot el que feia era una qüestió purament divina. Imagina't d'on parteix el llibre. Fins que apareix la seva àvia, que li regala una cosa, comença a cridar i no para de cridar durant un dia sencer
tot aquest temps que no ha parlat ni ha dit res, i a partir d'aquí la seva vida canvia i es converteix en humana. I a partir d'aquí passen coses peculiars al seu voltant. Per això, la premissa, jo crec que aquesta dona parteix d'uns elements que potser se n'escapen de vegades a les mans.
Bé, és un exemple del que fa en literatura. Per tant, no és estranyar aquest comentari de la violació i que a sobre la viola perquè l'estima molt. A part, es donen unes circumstàncies molt oníriques. O sigui, la noia aquesta està en una tomba i... Tu has dit oníric.
Està mirant una tomba, però resulta que en aquesta tomba hi ha una escultura, de tal manera que quan s'acosta ell, que a la ve de lluny, diu que la noia es podia confondre, té la mateixa forma que l'estàtua que hi ha sobre la tomba. I després la vaig violar perquè l'estimava tant i al llarg dels anys l'únic que m'importava era saber el seu nom.
I fa tot aquestes reflexions que tot en un plaer penses que... És estrany, realment sí. Bé, és coneguda per les seves rareces. Vull dir que és una aquella de les coses. Bueno, passem al cinema i si em permeteu, us posaré una cançó, però no perquè em vingui de gust. Aquesta cançó té molt però moltíssim a veure amb la pel·lícula. Imagino que la reconeixereu. Jo us la poso durant un minutet i us ho explicaré perquè parlarem del lado bueno de les coses.
La meva xerri o més amable com el dia de l'esombre. La meva xerri o més distante com el mar.
El capítol de vacaciones en el mar, oi? Sí, gairebé. És a Stevie Wonder, eh? Per qui deien així. Estem parlant de Stevie Wonder dels anys 70, dels principis, molt jovenet, amb aquest Maicherie Amour, que és una de les primeres cançons
romàntiques podríem dir que va interpretar i que va fer famós aquest tema, bàsicament. Això ve a col·lació del lado bueno de las cosas. Una pel·lícula que el Jaume la setmana passada ens va comentar una mica per sobre d'una pel·lícula que tracta sobre una persona amb una teòrica de malaltia mental. Avui estic fent uns galls que sembla que tinguin 13 anys. Això és que també tinc el coi fatal. Bàsicament, jo crec que la pel·lícula és una mica una enganyifa.
Pel·lícula nominada als Òscars, té vuit Òscars, històricament a nominació... Jo què vols que et digui? El director és el David O. Russell, no és gens conegut. Potser més conegut va ser una sèrie que va fer vinculada amb el món de Pittsburgh, que jo veig d'algun capítol i tal, però que es deia Queer as Folk i tal, i que estava vinculada amb els ghettos, una cosa molt peculiar. Però bé, sí que a vegades, quan la veia,
em recordava el Michel Gondry, es diu? El director de Olvídate de mí. Sí, es deia Gondry, no de Michel i tal. La qüestió és que justament el Bradley Cooper, que és el que porta la pel·lícula i que és la persona bipolar, la reacció que pateix, per què té aquesta reacció, és perquè troba la seva dona amb un senyor...
el que seria a la dutxa, per entendre'ns. I llavors, la seva reacció és una reacció de gelosia, de ràbia, de trobar-te la teva parella amb un altre tio. Vull dir que és lògic. I sonava aquesta cançó de fons. Llavors, quan sent aquesta cançó, s'altera. Automàticament trenca coses, perquè li recorda aquesta situació. Perquè quan va agafar el tio li va fotre la cara d'hòsties parlant clar
que va de seguida bé en coma, perquè, clar, de la maixa reacció... Sí, sí. Està amb la teva dona, no és que sigui lògic, la reacció, però, bé, cadascú reacciona com sigui. Estem a Estats Units i potser la gent té un punt de violència més enllà que nosaltres, no ho sé. O no, és que això dependerà moltíssim. Bé, jo crec que és una pel·lícula que justament et planteja aquesta bipolaritat, però jo crec que té una justificació entre cometes. Justament la gent que l'envolta,
és la que està pitjor. De debò, t'ho dic d'acord. Però parles del noi. Sí, el noi és el Bradley Cooper, té una mare, té un pare. A partir d'aquí s'ha passat un temps en un hospital psiquiàtric i quan surt, que la mare va a buscar perquè ja està bé d'estar aquí dins de temps, el nano surt i és com incomprès. Més que pateixi una malaltia, és incomprès perquè s'ha acostumat a unes peculiaritats o unes rareses
que sempre no sé com s'ho fa, pobra, però sempre fot la pota, pobret meu. És que per això té mala sort. Llavors, el que deia el Jaume, que no conjugava o que no conjugava dins el que seria l'estil americà, és cert, perquè clar, aquest senyor té un home, té un policia que el persegueix constantment per veure què fa, perquè segueixi a l'ordre de distanciament que té. Hi ha elements molt americans.
Vull dir que aquí és el que potser una mica i al final patina, patina, patina perquè fins i tot arriba a participar en una competició de ball. És a dir que la cosa ja se'n va cap a los cerros de Ubeda.
Bé, la pel·lícula té un final feliç, evidentment, com no podria ser. La noia que surt a la Cartalleres representa la seva nòvia després. Exacte, la seva nòvia que també té una problemàtica vinculada perquè el seu marit va morir, és bona policia, queda vídua, però no mor amb serveis, no mor perquè ajuda una persona a canviar unes rodes i l'emporta a un cotxe per endavant. I també la noia deixa-la anar. És a dir, que et refereixo que és que el que l'envolta aquest noi també realment és problemàtic, el pare,
ara té una problemàtica, és superandrassat, és paranoic absolutament, és maniàtic... Pots acostumar a portar-los. Sí, sí. El germà també és una miqueta peculiar, que em refereixo que hi ha tot un procés al voltant i la pel·lícula està ben portada, però jo crec que està massa, potser, sobrevalorada del que crec que... Em recorda una mica, així per sobre, aquella de Paul Thomas Anderson, que es diu el Punch-Drunk-Love,
Sí, però no. No, no va per aquí, no. Sí, no, però pas endavant tenia molta teca. Estava molt ben portada, aquella pel·lícula, i aquí no estava ben portada. No, jo era una passada. Ell ho fa bé, el Bradley Cooper ho fa bé. I la noia que està nominada, que ha guanyat també, no sé quant, que feia els globus d'or i així, que es diu Jennifer, no me'n recordaré ara. No la conec, jo, aquesta noia. Sí, que va fer els Jogos de l'Ambra. Exacte. Però que és prou joveneta, prou nova, sí que es menja els planos del Bradley Cooper, que ja té...
Aquest senyor té una presència, tothom recorda R.Sacón a Las Vegas, per saber qui és aquest home. El guapito de R.Sacón a Las Vegas. Que aquí fa un paper dramàtic, seriós, ben agafat, això sí. I ella, tothom diu que se'l menja. Jo és que no li veig la gràcia a aquesta noia. No. No li veig, m'entens? Jo veig poc Stanislavski per allà al mig. És com... americana. És actriu americana, no és un actriu de teatre,
que la vegis, va bé, està bé, però... Què representa que el fet que els dos tinguin algun tipus d'això els va bé? Hi ha un vincle. A través d'això. Per una mica entendre's, perquè cadascú ha patit una situació determinada... I això fa que s'entenguin quan passen algunes situacions. Exacte, hi ha un happy end que et mata al final. No acabem així, perquè anem malament.
Bé, ja comentarem si algun altre company ho veu i acabem de parlar. Més de cara a la setmana que ve hem de parlar de les Oscars, seguríssim que ens tocarà parlar. Què tal això de la part dels Àngels, del Ken Loak? Ah sí, a mi m'agrada molt. És una pel·li del 2012. És una pel·li rodada a Glasgow, una miqueta la típica del gent del Ken Loak.
I bé, representa que són quatre nois que han fet tota una sèrie de trastades. Bueno, algun ha estat amb la droga, etcètera. Resulta que final, aquests nois han de fer un treball social per tal de no anar a la presó i redimir tot el que han fet.
Llavors la pel·lícula comença amb aquests nois. Nois, imagineu-se, ambientació totalment... Subúrbi. Subúrbi. Nois amb xandall per tota l'estona, el típic personatge de Kentlock. Nois així que parlen malament, amb un nivell cultural relativament baix, no? Vull dir... Perquè surt un moment a la pel·lícula que diuen... Aquesta és la Mona Lisa i un d'ells diu d'on la puc trobar, no? Perquè, bueno, nivells bastant...
Aquests nois han d'anar a fer una sèrie de treballs socials. Hi ha un personatge que es diu Henry, que és l'home que s'encarrega d'ells i els diu que ara anirem a pintar tal local social de tal manera que aquest senyor és el que s'encarrega de fer-los fer aquests treballs. Es comencen a establir una sèrie de vincles entre aquests nois i ell, però bàsicament amb el protagonista.
que es diu Rovi. Llavors, la idea de la pel·lícula és veure les dificultats que tenen aquests nois per tornar-se a integrar, de tal manera que no troben feina ni per casualitat. El protagonista aquest noi, el Rovi, té una nòvia, es queda embarassada, tenen un nen, de tal manera que, clar, ell no pot ni mantenir la nòvia ni mantenir el nen i sempre té els pares de la nòvia al darrere seu
o sigui, el trusquen continuament perquè diu jo no vull pel meu fill però d'haver-te aquí en algunes escenes fortes i llavors bueno una miqueta parla d'això de les dificultats i al final dius bueno escolta em vaig de buscar la vida d'alguna manera llavors la clau de la pel·lícula està una miqueta en que aquest aquesta persona el Henry que aculla aquests nois és un home gran així tot bona xon però li agrada molt el whisky
Bueno, mira, ningú és perfecte. Diu, anirem malament? No, no, anirem superbé, perquè els convida a casa seus diu, mira, ara us ensenyaré, sabeu com si que t'és vi, aquest tipus de whisky, per tant, té aquesta olor, tal, i els va introduint amb tota aquesta, per dir-ho, ciència, entre cometes, de les olors del whisky, de tal manera que el protagonista, doncs,
s'apunta al carro i diu, a mi m'agrada saber distingir tipus de whisky, si aquest ha estat amb una bota de no sé què, etc. De tal manera que és una miqueta com la sortida que troba, perquè després se l'emporta en un congrés, se l'emporta en una sobasta, i és una miqueta la sortida que troba el protagonista.
però a través d'una trastada, no? Imagineu-vos que us diuen, bueno, hi ha un whisky que l'han trobat fa anys i hi ha una bota, una barrica, diuen allà, que bueno, la sobastarem la setmana que ve i m'ho estic inventant. I la bota val, bueno... Un dineral. Una fortuna. I ell diu, bueno, li diu als altres, això és lo meu.
Robarem 3 ampolles de la d'això i les vendrem. És superdivertit com ho fan. I a part diu, no podem anar enxant de l'oig a la sobasta. Tampoc podem anar vestits com si anéssim en un enterro. I després és la típica imatge, no sé si la recordeu, que diu que anirem del nord. Amb fendilla escocesa. Molt divertit. Resultat final que a través d'aquesta malifeta,
Venen les dues o tres ampolles que aconsegueixen i aconsegueix una feina. És una miqueta un final feliç, però sí que parla com us deia abans... Però és més social, no? És una qüestió clara. És que fa molt el que enloaca, això és habitual, no? Sí, és la típica. Però jo penso, no sé si va haver-hi Sixteen o com es deia... Te n'anava a dir-ho jo ara mateix. Jo he vist Sixteen i... Aquesta és més suau, perquè Sixteen, jo recordo,
A nivell de droga tot allò era més sèria. Més bruta. Aquesta sembla que té una part més divertida. És molt amable. El que passa és que al rirefons ve a ser difícil de dir. Jo com he fet això estic pagant continuament, no tinc sortida. Sí que tinc molta voluntat per sortir. A més trobo algú en el camí, que a vegades passa, tot és negatiu, trobo algú amb qui em tiro un cable.
i aquí han representat a whisky com hagués pogut ser el cable que et poden tirar amb altres aspectes de dir, doncs interessa't per això. Sí, sí, però una activitat cultural o, jo què sé, mira, com justament, ara que ho deies, l'altre lado de les coses, el lado bueno de les coses, vull dir, perdona, justament les sortides és aquest concurs de ball, no? És a dir, ell sembla que no, al principi sembla que sigui una broma, però al final acaba sortint-se de tota aquesta sensació de pèrdua que hi té,
amb una cosa tan bàsica com aquesta, no? A més, entra dins d'una mena de subhasta. Jo crec que sí. A mi, amb Ken Loach em passa una miqueta que, bé, no es pot confondre, però una miqueta amb el Stephen Frears. El Stephen Frears, anglo-saxó, eh? No parlo del Stephen Frears de les amistades peligroses i això, eh? De la camioneta, parlo d'aquell d'haver-te d'orelles, no? A mi em recorda una miqueta aquesta línia, no? Jo crec que el Ken Loach
va agafar el Stephen Frears i el va fer encara més social, però aquell primer Stephen Frears era molt peculiar.
Era un frirs molt, molt, molt característic, no? I crec que el Ken Loach ha sabut evolucionar, no? Sortir d'allà, no? Sí. També parla de la solidaritat, perquè entre... Com us podeu imaginar, entre els quatre... Bé, són tres nois i una noia, però entre els quatre... són solidaris a morir. Molt bé. Com a mínim. Quan se'ls hi ocorre és anar a fer això. Bé, evidentment, fàcil, no ho tenen, no? Vull dir que és una pel·lícula que va, com tu dius, eminentment social, no? Però amable. Una pel·lícula amable per veure, però que...
té un rerafons. La sensació que he tingut justament amb aquesta pel·lícula que vindrà ara, lògicament no és social, és històrica, l'ordre que tu has vist és el Lincoln de Steven Spielberg, tinc que reconèixer que és una pel·lícula magníficament rodada, tinc que reconèixer que el Daniel de Luís ho fa molt bé, està molt mesurat, no està gens sobreactuat, jo pensava que seria inversa, però seré cru i directe.
M'interessen tres pebrots, la història. Ho sento. Però la història, el que explica... No vull dir que no m'interessi la vida de Lincoln, d'acord? Però és que agafa...
Un moment concret, oi que sí? Els dos últims mesos ens sembla els tres de la seva vida. Exacte. Els finals de la guerra. L'abolició de l'esclavitud, exacte, el final de la guerra civil, del nord i el sud, tota aquesta història, que sí, però que jo recordo haver vist aquella primera del Henry Fonda, del Joval Incon, de l'any 30 i pico, i és una pel·lícula que et dona una visió, i a més, el Henry Fonda ho aborda, i sembla que de 1930 i pico, que les caracteritzacions són pitjors i les ambientacions no són les mateixes. Però potser més idealista, no? Exacte.
I aquí jo he vist una magnífica ambientació, una magnífica forma de plantejar, però la història en si mateixa s'ha fet faixuga. Potser és més crua. Sí. Potser és un líncon més desenganyat. No l'he vist, eh? Sí, sí, sí. Bueno, és desenganyat però és un lluitador continu. Sí, esclar, però esclar. Jo m'he avorrit. Jo el que he vist, la pel·lícula... No li he dit que sigui dolenta. Perdoneu que li he vist sempre el mateix, però li sobra mitja hora. Oi que sí? És que jo... Vull dir, a veure, jo em sembla que...
Dos hores i mitja, 149 minuts. El dia que vaig anar a veure el Django vaig estar a punt d'entrar a aquesta. Calcula d'entrar dos hores i 20 minuts. A mi el que m'agrada també, que tampoc és l'ajuda amb el Tommy Lee Jones, m'agrada bastant. Ho fa bé. A mi m'agrada també. En el paper que té penso que ho fa bé.
El que passa és que estic d'acord que la pel·lícula és monòtona. L'ambientació d'aquella època està molt bé però és fosca. És fosca, és una sensació de... És una pel·lícula que no tens cap... O sigui, quan veus un exterior es dius, ostres, xeixo la luz. Evidentment no hi ha efectes especials, home, o estan molt tocadets, evident, refrescos, molt suau... És com... A veure, vaig fer una comparació odiosa, és com retornar a la lista de Schilder, però la lista de Schilder jo crec que té una entitat com a tal,
propietat, que és una pel·lícula que ha quedat com un clàssic. I jo aquesta pel·lícula no la veig com un clàssic, ho sento. És una pel·lícula, crec que et diré que podria ser fàcil de fer fins i tot, és a dir, amb l'ambientació, però... I és el que diem, tornem a tocar un tema que sí, que d'acord, però és com si, a veure, seré bèstia, com si aquí fan, jo què sé, una pel·lícula sobre zanya. A Amèrica interessaria gaire això. Lincoln és molt més internacional, evidentment, però seré de qüestions.
però és que jo crec que no acaba de fer interessar aquí, allà segur que sí, allà es tornen bojos. Vull dir, per què més? Jo crec que Lincoln i Washington estan molt bé. És la dinàmica de la pel·lícula, jo penso que és la dinàmica. Que són diàlegs, a veure, tu pots veure pel·lícules que només són diàleg i diàleg i pots entrar-hi i aquesta és com una mica... Sensació de... De déjà-vu, no? No ho sé, eh? Sí, però es passa que hi ha personatges que són més interessants en la història real que no pas cinematogràficament parlant.
Exacte, i aquesta passa a jo. Jo veig un tros d'una casaia Jefferson in Paris. No l'he vist jo, aquesta. Que em sembla que era el Nick Nolte, que era el que feia Thomas Jefferson. I em sembla que el personatge era molt interessant, tot i que potser a nivell històric, tot i que va ser un dels pares de la Constitució dels Estats Units, però no tenia la transcendència ni la relevància del Washington ni del Lincoln,
Però sí que va ser un paio molt interessant, em sembla a mi, perquè va portar moltes idees de França cap a Estats Units i va inspirar tota la nació com a tal, i el concepte americà.
No sé, a veure... Jo tinc ganes de veure-la, sincerament. Sí, després la comentem, a veure què... Clar, cada vegada segur que la millor... T'agrada o no? Jo no vull dir que sigui la primera dolenta. No és gens ni mica. No, dolenta no. Però a mi la temàtica no em va acabar de... No és com és que ara em comentes aquests dies que Víctus se t'està lentint, no? Sí, se m'està lentint. La novel·la. En canvi, a mi, per mi no va a perdre trampera, no?, d'alguna manera. La millor és que jo tinc la sensació que jo al final... Bueno, al final no, encara no, però vas llegint, vas llegint,
a vegades ja em costa creure en certes coses. Mira què et dic. Aquell llenguatge que utilitza, ja no és la temàtica, és la forma en què diu les coses, la forma en què les planteja a vegades. I arriba un moment que a mi em cansa. Ojo, que la millor és el que diem. Potser és una novel·la per dir-se-la de cop i jo vaig potser trigant una miqueta, vaig mirant una mica i per mancar de temps a vegades. És fàcil de llegir. Sí, això sí.
El que sí, hi ha alguns apartats que es fan més lents, sobretot quan entra en la guerra. Jo estic un moment lent, i el David sap que és lent... Sí, és el punt més... Que després arrenco una altra vegada i anego del quidit, perquè jo reconeixo les coses, però... Vull pensar, el que vas comentar tu, David, que està ben documentat. Sí, excel·lentment documentat. El que està comentant sobre la guerra és cert. No, no és cert. És cert. Evidentment, inclús el personatge principal va existir.
Sí, sí, sí. Evidentment és un personatge molt secundari i no es coneix res de la seva vida. És com ho diu a vegades, David. És com ho diu a vegades, que sembla que a vegades dius... Sembla que estigui fent conya. Bueno, és que està fent conya. Sí, hi ha una certa retranca allà de sota. I sembla que... Cal carlangues, cal no sé què... Clar, però a vegades sembla que no sigui així aquesta persona realment. Que aquest punt històric, que se'l pren massa a caixondeu, potser a vegades hi sembla com que sigui fals. No? A vegades tinc aquesta sensació que no ho és.
És una forma peculiar, perquè el senyor Pinyol escriu d'una manera molt peculiar, tant a la pell freda com a pandora al Congo. Perdoneu, que ara potser faig un parèntesi, però jo llegir la pell freda he llegit Victus i perdoneu, em sembla que és un altre escritor. És un altre escritor diferent.
Però escriu de forma peculiar, també. No em va entrar ni la meitat de Victus. El trobo molt més lleuger de llegir el contingut. En canvi, la pell freda, potser és pel contingut, vaig pensar, Déu meu, no? Em va costar. Sí, sí, sí. És més dense i... Però, a la vegada, és que és a forma. I jo crec que aquí, la forma, allà, és una forma més densa. És que és filòsof, aquest senyor. Ah, no ho sé. Partim de la base. No per re, no vol dir re, però ja sabem que, per allò que vaig a la universitat,
humanitats d'aquí, de Barcelona, que vols que et diga. M'ho respectes amb els filòsofs d'aquest país, però es nota que és filòsof, es nota que és historiador, que és historiador de l'art i que és geògraf. Hi ha tota una diferenciació, i els antropòlegs també. No és veritat. I és que les converses, a vegades, són realment difícils de seguir. No és broma. Quan parles una cosa una mica més enllà, al bar o que bé, aquest des de no sé què i se'n va allà. És un altre món. Per això dic que el senyor...
i el pinyol se li va una mica al cap. Abans de passar una mica a la secció que farem dels Goya, que parlarem d'agrupos 7, 8, 11, 11, la Lourdes ha vist El alucinante mundo enorme. Jo també l'he vist. Jo m'ho vaig passar molt bé. El David em sembla que va tenir problemes amb el seu... No, la vam fallar. No és una pel·lícula pel nen. Oi que no? Oi que no? És una pel·lícula per gent gran. Nosaltres, ja us ho he comentat abans, nosaltres l'estem passant amb els alumnes,
per tal de fixar-nos en els estereotips que surten, el Norman, el noi que és gordell, l'amic, després la bruixa com a persona que diu a tu t'ha passat això per ser diferent, i llavors l'altre que al final es declara gay. I llavors ens va molt bé per comentar a tots, en funció dels estereotips que tenen cadascun, com el repercuteix al gordo que li passa a nivell de
d'amistats, de convivència amb la gent... A mi no m'agraden gaire aquest tipus de pel·lis, però he de reconèixer que de seguida em va captivar. Em vaig enganxar, vaig pensar que era... No sé si està ben fet o no, però em va agradar. Jo crec que són pel·lícules... A veure, les pel·lícules d'animació, d'infografia, de tres des que, clar, depèn com li vulguis dir el nom... Crec que és una pel·lícula
però que està bé, que com a mínim entra fàcil. I en de pel·lícules, com tot, dolentes i bones, no? Mira, ja que estem, empalmem una miqueta i fem el joc, no?, amb el Tadeu Jones, les aventures del Tadeu Jones, que el David l'ha vist, em sembla. I jo crec que són dues formes diferents. És correctota. És correctota. Sí. Però mira, et diria que, des del meu punt de vista, crec que és millor la del Norman que no pas el Tadeu Jones. Millor, en refereixo, més completa,
més significativa, més didàctica, fins i tot. No et dic que no. Per a tu és una premissa molt més original, que el noi que veu fantasmes... Aquest noi veu morts però pot estar a casa seva i parlant amb la seva àvia que està al sofà quan no hi és. Quan no hi és, quan ja és morta. En canvi, el Tadeu Jones cau més en estereotips. I és més infantil, que em sembla bé, perquè per això és un cinema... Per edats diferents. Clar que està bé, però que a vegades, jo què sé, el personatge del peruà que els acompanya,
va amb la televisió veient el culebron. És molt tòpic. I les conyes entre l'ocellet i el gos també són molt típiques. Que no tenen la gràcia, per exemple, de l'esquirol escrat a Ice Age, que té una gràcia que jo em tiro pel terra. És boníssim. Pobreta. Allà que va amb la seva... Que porta una nou? Que porta la mà? Una ballota. Una glau. O sigui, aquí la versió... Una glau. Una glau.
I és el que diem, i jo crec que a l'Alcaldia de Junts li han fet massa rebombori, no em va guanyar 5 olles, i va guanyar audís. És catalana la producció. Hi ha una barreja. Telecinco, Telecinco, Televisió de Catalunya, Intereconomia, que em vaig quedar... Primer que surt, Grupo no sé què, e Intereconomia, presenta, i vas dir, com? Em vaig quedar mort. Bueno, callo. Això ja comentaré després, la Intereconomia.
Sí, lògicament, que tenen dret. Aquí estem veient el potencial d'una cosa que sigui TV3, que sigui... No van gaire bé els números d'intereconomia. Exacte, estan patrocinant... Potser és una manera de dir que treurem pasta perquè... Imagino, a l'encert estat, perquè ha estat la pel·lícula d'animació més vista de l'any. És una pel·lícula que crec que se surt avalorada a la cerimònia, sobretot als Goya i tal,
Es veu que... no pels Òscars, no, perdona, a mi com fos. No, no, als Òscars no hi ha res del Tadeu Jones. I bé, doncs una miqueta quedem així. Entrem, si us sembla, amb el tema dels Goya. Decedem, pel final, la cerimònia. Parlem de les pel·lícules. Així, a cop de ràpid, la guanyadora va ser Blancaneus, amb Déu, amb Déu Goya, no?
Si voleu parlar de Blancaneus, som un principi i passem directament a parlar de les altres alternatives. Les millors pel·lícules van ser Blancaneus, Grup 7, que el David també ha pogut veure, l'artista i la model, que no n'hem pogut veure els que estem aquí, el Jaume sí que l'ha vist, i Lo Imposible, que van ser les quatre pel·lícules principals. Per tant, si us sembla, fem una miqueta de comentari d'aquestes pel·lícules, juguem a això.
Comencem amb Blancanieves, que som en l'evisió. Faig un comentari. A partir d'aquí, si us sembla, entrem amb les altres i entrem amb la cerimònia que va tenir molta teca. Bé, Blancanieves, jo, és una pel·lícula per mi encertada. El director de la pel·lícula, el Pablo Berger, no és un tio que sigui novel·ll, però no ha fet gaires pel·lícules. I, realment, ha fet una obra d'art, per mi, des del meu punt de vista.
La gent compara amb The Artist. Clar que s'ha de comparar, evidentment, perquè estem parlant d'una semblança perquè, lògicament, no hi ha diàleg, lògicament, és el que diem, sense mil·límetres. Amb blanc i negre. Amb blanc i negre. Vull dir, no és panoràmica, l'has de veure amb el format de la televisió 4 a 3 o de la vida. I bé, és una Blanca Neus peculiar. Ella ha adaptat aquest conte i l'ha fet d'una manera que pot tirar d'esquenes, perquè està mirant el món dels toros, dels braus i tal, però crec que li dona un toc diferent.
és una Blanca Neus que té pare, cosa que, si recordem el clàssic de, diguem-ne, de World Disney, no apareix cap pare a pare enlloc. Ni mare. Els nans tenen un motiu de ser vinculats amb el món del toureig, d'acord? I es podria imaginar que pot ser, no? Si el nano toureiro. Exacte. És a dir, que hi ha també tota una reconya per sota que està molt ben parida, no? I a partir d'aquí, insisteixo, el que seria la Maribel Verdú que fa de la madrastra, ho fa no bé, tres vegades millor que bé.
És una passada, és a dir, la cara de malalt i, a més, els plànols són magnífics, el vestuari, és espectacular com l'abasteixen, com l'estilitzen, com la maquillen d'aquella forma. Clar, tot ha de ser somriure, ulls, clar, no hi ha més moviment, no? I la nena petita que fa de blancaneu, la petita, i la que fa més gran, que va guanyar el Goya a la millor actriu revelació, que és la Macarena García, que no és gaire coneguda, però bé, és la persona que, diguem en aquest cas, ho fa,
És a dir, té un somriure, una mirada... És espectacular. No es pot dir una altra cosa, no? Solament que, i no ho direm lògicament, al igual que la Blancaneus té un final feliç, aquí hi ha un final obert. Deixem-ho així. Un final peculiar. No és el mateix final, per això dic que hi ha moltes modificacions, que no penso que és... Blancanieves, que va per el bosc i tal, por el cita, con los eranitos... No! I... ha sort la poma...
Tot això surt, però molt bé... La poma és una miqueta forçada. Ja ho veureu, no? En general, espectacular, jo crec que la pel·lícula entra molt bé hora i mitja, just, pim-pam-pim-pam, ho faig d'aquesta manera. A més, surten els típics cartells dels anys, de pel·lícules mudes i tal, però tampoc cal perquè, clar, ho faran castellà i, per tant, quan vocalitzen, no cal perquè se'n den perfectament el que diuen. Per tant, pel·lícula crec jo marejadora dels 10 Òscars.
Una cosa que jo estava pensant, a The Artist té molta importància la música, almenys aquí també, perquè a The Artist li dona l'ambient i li dona tot. És un senyor que es diu Agustí de Vilayonga, que no és el... És Nabot, de l'escriptor. Ah, és Nabot. És que jo per això cada altre dia vaig mirar-ho i t'ho volia comentar.
D'una semblança física bestial, el seu oncle. I va sortir a recollir el premi amb un tratx de color verd. Jo el vaig veure a la cerimònia del Gaudí, que va sortir amb uns pantalons que semblen com unes vinyetes de TVO. De còmic. De còmic? Què dius! Aquest era amb un vestit de color verd, però verd lavabo. El barro de Maldà, suposo.
La cançó també va guanyar al millor Goya, una cançó molt maca, una cançó andalusa, amb una certa gràcia, una mena de cancioncilla així, com molt bàsica. Va ser la cançó que va portar la polèmica. Sí, exacte. La canta una empordanesa. Vull dir que no ens ho perdem. I és el que deia ella, jo soc empordanesa, ell és del País Bàs, que el director, clar, va sortir aquí la cançó d'aquesta manera, però s'ha d'ambientar, lògicament. Però bé, pel·lícula crec que s'ha de veure.
No crec que sigui, no esperar el temps, no? I l'altre que també s'emporta gairebé moltes coses, més de temes espacials, és L'Impossible, que aquí l'han pogut veure tots, però David, tu que l'has vist més recentment, què t'ha semblat? Bé, no, aviam, la pel·lícula fa emocionar, això sí. Sí, fa emocionar algun momentet. Està molt ben facturada, la pel·lícula. Està molt ben empaquetada, té trempera, com... Però dius... No ho sé.
Hi ha algú que... Falta el macufin, diria jo. És com aquelles fotos que fas grupals, però no hi ha un element que destaqui, excessivament. I en tot el film sempre ha d'haver algun element que destaqui, que s'endugui tota la inèrcia de la pel·lícula. No hi és, aquí. Llavors, acaba la pel·lícula i busques encara algo. Falta, no? Sí, falta algo. Llavors, la Noemí Guach està deliciosa, l'Ego McGregor està correcta,
El nen, el Tom Holland, ho fa molt bé. Sí, sí, ho fa bé. Els efectes estan prou bé. No s'està per preàmbul, sinó ja en seguida enllesteix. Te la fa prou familiar com perquè t'hi puguis identificar bé amb una família, sobretot si tens fills. Arribes a un lloc paradisia, que passen les vacances de Nadal, en aquest cas, i dones regals odi a Nadal... Tot passa bé, però falta alguna cosa i no saps el què.
Sí, és com si a un casament no estan els nubis, no? Sí, hi ha una festa però falta el protagonista, no? Jo el senyor Ballones sempre em falta alguna cosa. No hi he vist res més? Què he vist? Ha fet l'Orfanato. L'Orfanato sí que l'he vist. A mi m'ha faltat alguna cosa més a l'Orfanato. Crec que li falta aprofunditzar el que diu el David. No li falta alguna cosa que et digui
que et faci frapar perquè està molt bé l'efecte visual de la ona, és espectacular. Les escenes sota l'aigua estan molt ben parides. Em va frapar més, potser no té res a veure amb el tema. Més enllà de la vida del Clint Eastwood, que la vaig poder recuperar fa poc, no és igual, no té res a veure. Comparteix el tema, comparteix l'inici, però aquella pel·lícula tenia més punys. Una pel·lícula obviada.
Justament, i és una pel·lícula que és molt sencera. Més enllà de la vida. Com es diu el noi que surt? El Matt Damon. Aquesta pel·li també em sembla que ho vaig comentar, com dèiem, la trobo molt bé la del Clint Eastwood, menys al final, que també li fa un final rosa. Bé, la lliga una mica. No saps com acabarà, però... Jo penso que el senyor Ballona, no ho sé, ha volgut fer una pel·lícula
que en tres tingués unes característiques X, una pel·lícula que es veurà aquí, es veurà als Estats Units i agradarà a tothom. Dominarà les Òscars, no oblidem. Agradarà a tothom. Els actors, eh. I bàsicament és això, i com dieu, vosaltres ben feta, vull dir que no li pots dir, vaja, tal, no, no, però que, bueno, jo... No, i l'actriu fa molt bé, la Naomi Watts, sí. Jo penso que... Ja ho vam creure, ho fan tots molt bé.
A la cerimònia dels Goya, quan va recollir diferents premis, va guanyar el millor director. I la meva pel·lícula va ser Blancaneus, que és curiós. No passa com a Estats Units, que l'Òscar és millor pel·lícula, millor director. Acostuma a coincidir. No sempre, tampoc. No sempre, però queda bé sempre. I aquí sembla que en aquest cas volen trencar aquesta línia, perquè ja ha passat un parell de vegades
que els Goya no ha aconseguit mai el director i la millor pel·lícula, però em sembla bé que reparteixen els premis i que tothom tregui tajada d'on sigui. Això és lògic. I ell va dir que, és clar, perquè no es pot fer a l'estat espanyol una pel·lícula exportable al 100%? Sí, és correcte. Però és el que diem. Però jo, per mi, el que dius tu, Lourdes, s'ha quedat
Vull dir, ha fet una pel·lícula espectacular, molt americana, i dins d'aquest americanisme ha caigut amb els tòpics americans. I potser per la nostra visió no és la mateixa, que per un americà que lo millor s'ha passat pipa. I aquí, llavors, agafo amb el David, és que no hi ha una consistència. Per exemple, és una pel·lícula que pretén emocionar-me. Jo, en principi, vaig fer un moment d'emoció, però quan em van començar a donar dosis de superdramatisme, em vaig deixar d'emocionar.
I és el que diem, has de vigilar com dones aquestes dosis de dramatisme. Perquè si són molt seguides, exemple, el pare ve amb els fills... Com anava jo? El pare es troba amb els fills... El fill es troba amb el fill gran, el fill gran se'n va anar a veure la mare, i en qüestió de deu minuts, vinga la música, vinga els violins, vinga el drama, vinga el drama, la gent plorant, i jo em vaig simbolitzar per la pel·lícula.
És més emotiu, potser, el fet que ell que va recitant amb llista amb mà... Això. Quan troba... Aquí em vaig emocionar. I troba el nen, ostres, que el nen es troba el pare... Aquell moment sí que està ben trobat i està ben fatot. Però la resta potser és massa forçat, no? Però bueno. I el contrapunt? Grupo 7. Sí, em va sorprendre. És un contrapunt... A més és curiosa, però també veu molt d'altres films.
sobretot l'Aranoa, del Fernando de Barrio. No el veus per aquí? No, jo crec que és un filler, bàsicament. Passa que explica les aventures i desventures d'un grup de polis que es troben ficats en una operació de neteja de la ciutat. Però l'estètic?
Potser aquella del Coronado, és com es deia aquella cosa que va guanyar l'any passat. No l'he vist. Mira com de l'oeste. Sí, però és una pel·lícula que evidentment la pel·lícula està cremada, no? Una mica com els personatges, com acaben els personatges. I com la Sevilla dels 50 graus. Sí, sí, un joc també aquí de... Sí, sí, és infernal, no?
I bé, és aquest grup que els designen, perquè com ha de venir l'Expo del 92, i el centre Sevilla està infestat de venedors de droga i tal, doncs allà s'ha de fer neteja. I l'única manera de fer neteja és empotxar-los cap als extraradis. I dediquen un grup de policies, una barreja de veterans i de novells,
a donar canya a l'assumpte i fent servir mètodes paralegals fins i tot, de robar part dels decomissos de droga per incitar adel·lacions i fer servir això com a manera de canvi. El film està prou bé. Hi ha l'esensís del policia veterà,
Antonio de la Torre, no? Sí, molt bé. Fa molt bé. És que és molt bo aquest tio. Aquest va fer una de azul i negre, em sembla? Azul sobre negre. Azul casi negro. Que feia germà de l'actor català. El Gutiérrez. I en aquest film hi ha el contrast de... Azul escuro casi negro, perdona.
i el contrast del policia novell, que es va embrutint d'alguna manera, i això li repercuteix en la seva vida particular. Hi ha algun moment que em va recordar la celda 211. També? T'ho anava a dir ara, eh? Sí, sí. És que jo crec que és una barreja de celda 211, aquesta de Coronado, que no se'n recordaren, que feia policia trasnutxat, amb aquelles coses. Vull dir, jo crec que està molt bé. Fins i tot el Mario Casas està bé.
És que és l'única pel·lícula que he vist d'aquest acte. Jo he vist un parell per matar-lo i enterrar-lo. Les noies van boja perquè és un senyor que és jovenet, maco... Però jo no sé com és allò, a dos metres sobre el ciel o no sé... Mira, mira, jo estava... Mira, no vaig trencar la tele perquè diria que demà durà molts anys que estem en crisi. Però jo dic que la vull trencar, em posaré la pel·lícula i la trencaré a consciència. Quin desastre, qué morritos...
No, aquí estàvem molt bé. El personatge el veig massa infantil com pel paper que té, d'inspector de policia casat amb una criatura. Potser sí que a l'època ho portava això, que era a finals dels 80 i que era jovenet i algú sí que ja estava casat amb crior. El que passa és que a un pajarillo així no li encomanes una feina així, sincerament. Això és el que no vaig trobar massa en quadrés. Els altres? Bé, sí.
És curiós perquè, justament, l'únic que va guanyar Grupo 7 va ser el millor actor de revelació, que és un dels... és un dels junkies, el que acompanya sempre el Mario Casas, que té aquell nas una mica així xafadot i tal, aquell millor actor de revelació. A més a fer la broma, quan va recollir el premi, va dir home, jo li feia cafè de junkie, és fàcil, no? La broma que era junkie, que no era, pobra, però li deia que feia la conya. Però clar, és que realment, quan el veu sortir, home, portar un vestit
Un tratxo, però no hi ha molta diferència del personatge, perquè el que veia així és un tio normal. Dius, home, ja tu una mica el qualifiques. I el que dèiem del que envolta l'Antonio de la Torre i que envolta el Mario Casas, el grassonet amb la barbeta també li van donar el millor actor secundari. Perquè la pel·lícula... No, saps reflexar molt bé... És que la secundària és la pel·lícula. Clar, quan la part de la llei, diguem-ho així, està tocant tant la part de la delinqüència, es fa tot permeable.
i es fusionen els personatges. I és el que la pel·lícula et mostra, que hi ha una simbiòsia entre policies, delinqüents, que cap i a la fi la barreja ja és molt tènue. I això em va agradar, com d'alguna manera, per interessos de dalt, els alaban, com alhora els esbronquen. Una mica segons com vagi l'agostioclament. Voleu que estiguem aquí, fent neteja,
però després ens foteu canya pels mètodes que fan servir quan potser són els únics mètodes que hi ha, no? Jo et dic una cosa, la tasca d'aquesta gent no vull dir que sigui meritòria ni molt menys, perquè estem parlant que vam fer una escabatxina per intentar carregar-se, però jo que vaig estar a l'Expo 92, et dic en sèrio que jo no vaig veure cap barri, em refereixo que vam fer una feina
Ben fet, entre cometes, perquè tot net, tot arregladet, Sevilla estava... I el barri de Triana, que sempre té aquelles zones una mica més fotudes... El barri de les mil cases estarà sempre allà, això és intocable. Però la zona aquesta de la Cartuja, d'allò, estava net i pulit. Mare meva, una bestiesa, no? És com aquí a Barcelona, quan van decidir fer netejar el Raval, treure tota la pressuposició, com a Girona també, tota la zona central.
Com tinguin entès la llei de la zona de centre. Els cascs antics, per desgràcia, o perquè no hi hagi hagut més remei, s'han acumulat de delinqüència. El film és el que et mostra. Evidentment, aquell grup acaba trinxat. Acaba per aquí l'atrapallar. És lògic. Això crema qualsevol. És una situació límit. Són molts anys. Comença el 87 i acaba el 91. Això són 4 anys de...
No dia a dia, però bé, dia a dia netejar i lluitar i comprar el drogadicte amb droga per intentar que et xivi coses de l'altre, aquella prostituta pobra que la cremen, allò és bestial. Es fa molt bé aquella noia, va estar nominada però no va guanyar. Però molt bé, aquella noia, amb aquelles actrius que també ha mal temps, sobretot per pensar que és una miqueta dramàtics i una miqueta alternatiu. Sí, perquè hi ha una relació amb el policia agressor. Però bé, és el que hi ha.
Bueno, doncs es queden dos minutets i el que farem serà seguir parlant del cinema i jo una mica volia entrar en el que ha passat, no? Vull dir, tothom em sembla que heu estat atents, no? Sobretot... Vaig veure un tros de la cerimònia d'Esgolla. Sí, la cerimònia d'Esgolla va ser una cerimònia... A veure, l'Eva Atxe, per segon any consecutiu, tornava a fer la cerimònia, va entrar i tal com va entrar es va carregar el rei, el príncep i... El príncep també. Sí, però va fer de forma molt elegant, és a dir, va dir, bueno,
Ja sé que no ha pogut venir el rei perquè està una mica trotinat, va dir-ho així, directament. I hem preferit agafar el príncep Felip, que està més nou, no? Sí. I era un joc. Però estava ja el príncep. No, no, no, és que no estava el príncep. Era el joc del lloc, és a dir, on es va fer l'any passat era el pabellón rei Juan Carlos I. I el nou...
és el Pavellón Príncipe de Asturias. Que és on estaven ara. Llavors, tu Tomás va quedar agarratibat, al güer ja se li va canviar la cara, encara aquest tio somriu, és com una hiena. És immutable. És com una hiena, té aquella somriure posada, per bo i per dolent, no importa. I llavors, ella va explicar-ho molt bé, és una tia que el club de la comèdia sap perfectament fer monòlegs, no calla, és com una bona fuente, saben fer-ho, és la seva forma de viure.
I a partir d'aquí, ja el segon punt va ser, per cert, senyor Huér, ¿cómo se encuentra? I l'altre rient, sí, sí, molt bé, molt bé, amb aquella cosa que té, no, diu, ¿y cómo está la familia? Clar, i l'altre, bé. I l'altre li va dir, no tindrà miedo de la família, ¿verdad? Parlant de la màfia. Clar, va ser... Clar, i l'altre se li va tornar a canviar el gest. Clar, no va parar l'Eva a acceder a fotre canya.
A més dient, jo sé que la NKB em faran fora, m'haig de buscar la vida fent de no sé què. Clar, ella ja feia la broma perquè sabia que es trobaria amb això. Però què va passar? Això va ser a l'inici, perquè tothom que anava sortint anava deixant coses. Exemple, Javier Cámara va sortir amb els altres dos bojos que fan lo de l'última d'Almodóvar, que es diu, no sé què, Pasajeros. Bueno, és una comèdia. Los amantes pasajeros. I van donant el càmera.
No, no, no. Ell va repartir. Ah, repartia. I quan li van donar el sobre, diu, no hi ha diners dins. Em sembla que no hi ha diners, no? Diu, vaig obrir-ho, per ser de cas. L'heroi és León. A mi només és un sobre que jo sóc absolutament transparent. Va ser tota l'estona fent aquesta conya, fent aquesta història. La Maria de Verdu va apostar... Aquesta la vaig veure. Per el tema de la gent amb problemes d'hipoteca, que no pot pagar la hipoteca.
El Corbacho va dir un saludo del 21% al senyor Huert en relació al 21% de l'IVA. El Sánchez Macho, el director Sánchez Macho... Bueno, no sé Macho, no me'n recordo ara.
I va sortir i va fer una crítica absoluta d'aquest percentatge elevat de l'IVA que ha comportat una davallada importantíssima del que seria... És que mira espaisos del votant i a l'IVA és reduït a la cultura. I s'ha rectificat. S'ha rectificat a Portugal i a Grècia, s'ha rectificat enrere. No entenc d'on t'ho han tret. Bé, s'ho han tret d'aquesta manera.
i llavors, simplement, i ara sí que entrem, tenim cinc minutets, i ja callo i això no m'hi puc comentar, als mitjans de comunicació tothom s'ha tirat en plan bèstia, però parlo d'ABC, parlo de la Razón, parlo d'Inteleconomia, d'aquests morts de gana dient que, bueno, com és que la Maria del Verdú, amb un vestit de Dior, parla de les hipoteques, quan ella havia fet promoció de hipoteques. Clar, tonta, això del Dior no comporta, ella li deixen.
perquè això és una passarel·la i ningú que entra per aquella porta... És copietària del que té. Clar, va regalada i l'haurien de tornar. Si li donen la firma és una altra història, però jo no he pagat ni un duro. I no tenen dret a parlar. Ha sigut tota una barra passada, aquesta gent de que va, que ha pensat al Montoro dient, això també ho he sentit al Montoro, que hi ha molts sectors espanyols que...
cotizen que aquí, que no paguen els impostos aquí, home, lògic, si tu ets Bardem o ets PNP Cruz i fas una pel·lícula als Estats Units, has de pagar allà els impostos, no aquí. Clar, xorrades, tothom s'ha de fer de la mala, de la crítica democràtica i el dret que tenim tots a llibertat d'expressió i aquests desgraciats del PP
A mi el que m'ha cridat l'atenció, jo no vaig veure la gala, que després per TV1 a nivell informatiu
del migdia o a la tarda que fa aquell programa que és perdoneu però infumable que surt amb tots els meus respectes és gente o no sé com es diu però aquesta gent no ha tret no han repetit han repetit trossets dels Goya però no han tret tota la part més crítica l'han com una mica amagada perquè jo vaig pensar ara vaig a veure l'informatiu
Perquè típic, informatiu, previós Goya, Blanca Nieva... No van deixar sentir res del que fos. Està clar, no? Va ser constant. Pensa que a Televisió Espanyola han posat molts directius dels que estaven abans. La seva fil·lició política és absolutament clara. Els socialistes, no les coses que van fer ben fetes,
va ser dotar a Tarja Espanyola d'una autonomia. A Fran Llorente va fer molt bé. Una autonomia que no tingués cap dependència de cap partit polític ni tan sols del partit socialista. Amb això van ser uns ratges correctes. El PP va venir i li va costar. Hi havia un consell que estava molt equilibrat i que sempre estava fent això. I no s'hi viscoïa normalment amb el fons de la cadena.
Deixàvem fer es periodistes en funció dels criteris periodístics, no pas polítics. Però en l'època Aznar, l'Urdazi... Ja era l'època Aznar. És que és el mateix. Estem recordant l'Urdazi que mediatitzava perfectament els informatius. Ara, a més, te n'en fots, vull dir. Però és que han recollit... No, no, te n'en fots, vull dir, el que ha passat és que el Fran Llorente, aquest que dius tu que va fer-ho tan bé la temporada de Zapatero, que va fer-ho molt bé, va fer la televisió molt correcta i tal, resulta que ara ha recollit un premi, aquest,
de la època de Fran Llorente, perquè era un premi que va donar l'any passat i no sé què, i que s'havia atorgat, i clar, que és una vergonya. Com li poden donar un premi a la televisió espanyola? Un informe semanal ja és que és infumable. Se l'han carregat, ha bastat d'audiència... Tot, tot, tot. Una bestiesa. Jo l'únic que comentant això que tu deies em dona la sensació, no ho sé, que la gent s'està queixant pertot arreu, veiem al carrer, veiem els gois, veiem aquí també quan hi van haver-hi els gaudí,
Saps la cara aquesta, impacible? Reflectaris. És el mateix. Deixa'ls-hi a fa. És a dir, ens heu votat, ara ens aguantareu els quatre anys que per torna. O sigui, em sembla que com que estan ja... Ells ja devien anar a la gala pensant, bueno, això me van a caer algunes i... Avui un nano, no sé com es deia, és un actor d'aquests de... Segur que s'hi poseu avui a l'intermedi o a la sexta cosa, ho posarà, un noi que es diu Arturo, és conegut, eh? Sota el teatre. Ha deixat ben clar, ha dit, estic fins als de 11.
de que constantment critiquin d'una forma o d'una altra. Quan la filla cap, el que has de fer és callar-te perquè jo et pago. Arribament que la xuleria ja es converteix en una línia de dir a veure, si tu me xuleas, yo te xuleo. I jo crec que això és entrar en una guerra, potser no la més correcta, però la dialèctica de l'altre dia, per una vegada que tenen una plataforma els actors per parlar, els periodistes tenen cada dia els informatius per parlar. Exacte. Vull dir, deixa que la gent parli. No, no, és que no hi ha treva.
No hi atreva. Els actors tots són comunistes. És el plantejament que té aquesta gent del PP. I se'ls ha de carregar. És una vergonya. Això no pot ser. És el que hi ha. No podrem solucionar d'aquí a dos anys. Aquest país fins que ho dimiteixen aquests senyors, que no ho faran. Hauria d'haver més escàndols. És gairebé impossible.
A veure com va tot. Tornem la setmana que ve. Ens queda acomiadar-nos. Adéu-siau. Adéu-siau.
Bona tarda.