Música
Hola, què fèieu parlant ja?
Hola, t'heu moltes ganes ja de...
És que és una cosa...
Us tinc desmadrats, eh?
Clar, amb tres setmanes que no veníem...
Exacte, exacte, ganes de parlar, ganes de parlar que teníem, eh?
Sí.
Doncs això, doncs clar, on parlem? Doncs a Babilònia, que com ja sabeu cada dijous, eh?
A partir de les 9 ens podeu escoltar.
I en repetició els dissabtes, no ho he dit mai, eh?
A partir de les...
Dissabtes, sí, sí, sí, sí.
Al matí o a la tarda?
A la tarda, a les 4.
A les 4, sí.
A la tarda bona hora d'aquesta.
Vols saber?
Per tant, sí, sí, ho sapiguem una miqueta per la gent per si no pot...
Jo l'he sentit.
Sí, si no pot escoltar-ho el dijous, doncs el dissabte, d'acord?
Doncs res, doncs aquí tenim la Rosa Alcalá.
Hola, bona tarda, vespre...
Sí, no sabem ben bé què...
Home, és que cada dia, cada vegada els dies són més llargs, ja sembla la tarda, no?
Clar, ara és més de tarda.
Vespre tarda, ja.
Sí, sí, sí, sí.
El Jaume Vidal.
Bona tarda.
Bona tarda.
El David Montaner.
Bona tarda.
I el Xesco Ramos.
Apa, que sóc jo.
Apa.
Eh, no cal canviar, ja m'ho dic jo tot.
Què tal, com estàs, Xesco?
Se't veu molt bé, se't veu molt bé aquí a la peixera.
Bueno, on està bueno, Ron.
Jo ara tinc una peixera, on se'n cuida.
Es conserva bé, tu conserva bé, dic així.
A la peixera, no, em conservo bé.
A la peixera, clar, és que té allà...
Digue'm, David, què?
Que ara tinc una peixera a casa.
Ah, tens una peixera a casa?
Sí.
Ah, molt bé.
En peixos i dos.
Tres peixets, sí.
Ai, com molt bé.
Bueno, en tenien dos i un va cascar, i ara en tenim més.
Sí, aquests peixets a vegades...
Sí, són delicats.
Són delicadets.
Depèn del que li tiri.
Depèn del que li tiri.
Després vaig averiguar i un pas que havíem fet el vam fer absolutament malament,
i per això els més delicats...
Clar, se'n van a norris, no?
Un va passar millor el gui.
Ai, pobre.
Sí, pobre.
Sí, sí.
Fa pena, eh?
Que s'anima.
Hòstia, però va estar agonitzant tot un dia, eh?
Pobre.
Ai, pobre.
Sí, sí.
I anar bokejant allà i dic...
Ostres, ostres.
I clar, i dius, què faig?
El traiem?
No, vingues, el carregues.
És fotut, eh?
No, d'un i do, d'un i do.
Jo només tinc una tortuga a casa.
Ah.
Bueno.
Molt bé.
No preguntem qui és la tortuga.
Algú d'un silenci.
No preguntem, no ho volem saber.
Exacte, no?
Perquè això...
La gent...
Hi fot un motx a la dona, tio.
Una tortuga d'aquestes mediterrània, californiana...
N'hi ha diverses.
Però si no ho posis massa alt, perquè això no és legal, eh, xaval.
Clar, clar.
No.
Si és mediterrània, no.
En teoria.
Depèn de quina espècie, com que no, eh?
Vull dir que s'ha de vigilar una miqueta.
Sí.
Molt bé, doncs avui tenim de tot una miqueta, eh?
Vull dir, com a botica, com es diu.
Llibres no, jo no.
Llibres, sí, perquè tinc un llibre.
Sí, no, jo no.
Sí.
Parlem de teatre amb la Rosa, amb Esperando a Godot, per un costat.
Perdona.
Sí.
Hem d'explicar també un lloc que vam anar tots pagats.
Hòstia, sí.
Ah, sí, sí, és veritat.
No s'ha de recordar.
Ui, sí, calla, calla.
Sí, sí.
Hombre.
Ho comentem, ho comentem.
Sí, sí, sí, començarem per la visita al Born, que va ser molt interessant.
Ens ho ha explicat molt bé.
I a partir d'aquí, doncs bé, doncs comentarem una miqueta això.
Després parlarem de teatre amb Esperando a Godot.
Seguirem parlant de llibres amb l'Instituto, ja l'últim llibre de l'Stiffen King, encara
que ha fet un altre relat, aquest home no para, ja sabem com funciona.
I després, cinema, encara que també intercalarem per aquí una altra obra de teatre, que la
Rosa està molt teatrera.
Sí, jo aquí.
La vida és un teatre...
Un teatre, puro teatre.
Una tómbola.
Una tómbola també, també, de vegades que et toqui, jolín, també has de dir amb cada
cosa.
Pujarem la Marisol i la Lupe, com puro teatre, perquè aquí podem fer una festa, que també
es comentarà la nieta del senyor Lin, que és una altra obra, i després tindrem cinema
de tot tipus, això és un batibull perquè tenim des del Terminator Salvation del
David, que ha agafat aquesta cosa així, doncs, aguerrida, a l'Scàndol, que ens
comentarà el Jaume, aquesta pel·lícula de Charlize Theron, que sembla ser interessant
per la cara que ens ha posat el Jaume.
Jo parlem una que es diu El Gilguero, que és d'un llibre, que és el Premi Pulitzer,
de fa dos anys, i és una pel·lícula, bueno, és un llibre meravellós, i la pel·lícula
està prou bé.
I seguirem parlant de Midway, d'El Fugitivo, i una pel·lícula que a Rosa li he fet
molta gràcia, que es diu Mi gran, Pequeña Granja.
Per tant, tenim tot això.
El Fugitivo, tu també la vas veure l'altre dia.
No, el Jaume, el Jaume.
Ah, no, no, no, no, no, el Fugitivo.
Sí, la vaig veure l'altre dia.
Per tant, això, intercadarem estrenes amb classes.
Ja, ja, ja, és que no tinc, sembla ser que no tinc aquesta capacitat fàcil de veure
tots els virguts i defectes.
Ja, ara sí.
I d'efectes, doncs, ahir vaig estar...
També em vaig enganxar, tu, ja en parlarem.
Sí, sí, en parlarem.
Molt bé.
Sobretot al final vaig trobar molt, no sé, que no.
Que no acabava de...
Que no.
Duro.
Vull dir, clar, això com depèn de les èpoques, no, la percepció que tens en una època
i després, clar, llavors pots ser més encertat o no al final, no.
Bé, doncs comencem amb teatre.
Esperant a Godoy.
O esperant a Godoy.
Ai, a Rajoy.
A Rajoy, no.
Esperant a Rajoy.
Estàs fatal, eh?
Sí, sí, sí, ja no sé què dic, eh?
És una versió en català de l'obra de Samuel Beckett.
Sí, sí, sí, jo la coneixo perfectament.
Esperant a Godoy.
Ni Godoy ni a Rajoy.
És una obra absurda i tal, sí, sí.
Que Godoy, de fet, és un nom, és una metàfora, és un simbolisme, no?
De què podria ser, què espera l'ésser humà, no?
Ho hem de situar després de la Segona Guerra Mundial, no?
I, de fet, va ser l'obra que va fer el punt de partida, o va suposar el punt de partida de la literatura contemporània, eh?
Ja es deixen de fer les obres de teatre clàssiques, no?, amb aquells tres temps, no?, d'espai i tot això,
sinó que ja es comencen a parlar de temes molt més profuns, no?
També una miqueta no estaria lligat amb la literatura de l'absurd, però sí que ja ve a ser aquesta innovació en la literatura, d'acord?
La trama és molt senzilla, sabeu que n'hi ha dos personatges que estan esperant, no és una parada de bus, perquè llavors no hi havia parada de bus,
és un paisatge herb, hi ha un arbre que està sec, que en aquell moment no té fulles,
hi ha una pedra gran, que allà la pedra, doncs igual seuen, que s'esperen, que s'aixequen, i el que fan és esperar,
sí que mentre van fent alguna conversa, van parlant, però estan esperant, i llavors no fan res,
vull dir, ni fan un propòsit de vida, no saps tampoc ben bé a què es dediquen,
professionalment tampoc no ho saps, són dos éssers humans, ja està, són dues persones,
els dos protagonistes són el Nau Albet, que es fa un dels personatges,
un és Vladimir i l'altre és Estragó, i l'altre és el Pont López, que són dos actors, però enormes, enormes,
i a més els acompanyen després altres dos actors també, que són el Blai Joanet i l'Aitor Galisteo,
després surt un nen també, que segons es veu que el dia surt o Martí Moreno o l'Eric Seixo,
fa un paper molt petitet, però bàsicament són ells dos allà esperant,
i, bé, és, no sé com dir-ho, a veure, és la buidó que es va quedar després de la guerra,
de la segona guerra mundial, la buidó, el qüestionament de tantíssimes coses,
de tants valors també, de com l'ésser humà és com molt dòcil o molt borrego,
és molt borrego, i com va poder passar aquella cosa tan bèstia,
de l'explotació o la prepotència d'unes persones envers les altres,
perquè després sí que surt un personatge, a més l'actor és molt alt i fa molta patxoca,
que fa d'explotador, porta un esclau, és un nuc, que nuc,
que és una persona amb les baixetes i amb uns cabells llars,
que sembla com d'una altra raça o com d'un altre planeta, segons com,
i és l'explotador, i té aquest esclau, no?
Però l'esclau a la vegada tampoc no es revela,
perquè arriba un moment que té fins i tot la fusta, el fuet, el té ell,
i li torna a donar l'amo, no?
I dius, hòstia, no es revela tampoc.
La submissió, no?
No, perquè li porta tot, li porta l'esmaleta, li porta l'abric,
li porta tot, o sigui, és a l'esclau, és a l'esclau de tot,
li porta la cadira perquè li pugui seure,
i l'altre, doncs, home, es passa amb ell,
i l'altre que es passa és que és l'esclau.
Però ve a ser, ja et dic, com si fos d'una altra raça
o com si fos d'un altre planeta,
o, bueno, imagineu, per exemple, el planeta dels Simis, no?
Que els humans eren els que eren esclaus dels Simis, no?
Sí.
És que et fa pensar en moltes coses.
Però fa una referència...
És molt avançant filosòfica, ja dic,
de l'existencialisme,
del paper de l'home en el món,
de com encaixes tot.
És que fins i tot aquests dos personatges
que estan allà esperant, el Vladimir,
els diuen Dedé i Gogó, també els diuen entre ells,
és que tampoc no s'alien entre ells, eh?
O sigui, estan esperant.
Estan aquí a la vida, m'ha passat la vida,
però es troben a faltar.
Si no estan junts, es troben a faltar.
Però junts tampoc fan res.
O sigui, parlen, passen el temps, maten el temps,
però tampoc estan construint res.
És una sensació d'un avuïdor i d'un desànim
i de cap a on va l'ésser humà, no?
Cap a on evolucionarà la humanitat, no?
O la societat, cap a on evolucionarà.
Està clar que el sistema que havia estat vigent
fins a aquell moment,
que va fer estat a la guerra,
el confrontament entre pobles,
que això ja no funciona, no?
Però clar, tampoc no veus una altra sortida, no?
És molt interessant, eh?
De fet, és molt profunda.
És una obra molt profunda
que potser podria ser molt avorrida
i en canvi ells la fan d'una amenitat impressionant, eh?
La fan fins i tot divertida.
Ja.
Perquè ara són situacions absurdes.
Que estàs allà,
potser mentre estàs esperant a la pedra,
assentat a la pedra, a la roca aquella,
doncs comença a treure's una bota,
recorda una miqueta el Charles Chaplin, no?
I sembla una miqueta el Gordo i el Flaco, també,
segons com, no?
Aquests dos personatges, no?
També fa riure.
El fan aquesta passant graciosa, no?
Divertida,
perquè t'enganxa.
I és que llavors t'enganxa tota l'estona, eh?
T'enganxa tota l'estona a l'obra.
Està superbé.
Superbé.
Ja et dic,
aquests dos personatges són fantàstics.
Els dos,
els dos que van sortint després,
l'amo i aquest, també,
superbé,
surten un parell de vegades, també.
Perquè tot és molt cíclic.
És el que passa cada dia,
és que una mica com es mites, també, no?
Allò que és cíclic,
que estàs tens com un càstig
de tornar a veure't,
a recomençar de nou cada dia,
com si comencessis de nou, no?
De dir,
bueno, però si tot això ja va passar ahir,
si aquesta conversa ja la vam tenir ahir,
o si ahir ja va passar aquesta persona, no?
Diu, ah, però no se'n recorden.
I sobretot hi ha un d'ells
que no se'n recorda mai de res, no?
O sigui, comença a tabular rasa,
cada dia comença a tabular rasa i tot, ja.
És curiós, eh?
Sí, m'ho mento.
Sí, bueno,
jo l'he acabat de veure aquesta.
I després hi ha la figura del personatge del nen,
que apareix un parell de vegades,
quan acaba el dia,
perquè clar,
ells han d'esperar fins que acabi el dia
i a veure si ve Godot.
Clar, Godot,
qui pot ser?
Pot ser Déu?
Una figura,
això,
religiosa,
que dir que vindrà a salvar-te
o vindrà a donar-te un sentit a la vida,
a la vida humana,
al planeta.
Qui és, no, Godot?
No ho acaben de dir, tampoc, eh?
Estan esperant alguna cosa, no?
Doncs això és una idea,
una creença,
una entitat.
El dimoni no l'esvinta per res.
No, el dimoni vindria a ser aquest senyor
que fa d'explotador.
Clar, clar, clar.
Que pot ser també
una metàfora també
del dictador que havien tingut, no?
Del de Hitler,
i els dictadors de Mussolini,
tot això,
tot el que s'havia passat, no?
I llavors, al final del dia,
és que o bé esperen
que arribi Godot
o bé que arribi la nit.
I llavors ja marxen
i el dia següent
es tornen a trobar allà mateix
i tornen a fer el mateix.
I s'acaba l'obra.
I el nen és quan apareix
que diu
ei, que vinc de part de Godot
que ha dit que avui no vindrà.
Diu, com que no?
Diu, no, avui no vindrà.
Diu, i què pot ser vindrà demà?
I que llavors sempre estan així,
esperant Godot.
Esperant que arribi.
És com l'Àngel Exterminador,
no? Una mica.
Bé, té una...
Sí, sí, sí.
Un absurd d'aquells
que t'impedeix a algú,
però estàs allà
i no pots sortir.
No pots passar.
I els teus propis límits
no et deixen passar d'allà.
Exacte, sí, sí.
Això és frustraciós.
Penseu que l'obra del Beckett,
en quin any la va escriure?
No sé si ho tinc per aquí.
No sé si ho posa.
És que aquesta l'obra
l'està fent precisament
a la sala de la Beckett,
que dona nom.
Clar, això.
Però no tinc l'any
que la va escriure.
Aquí almenys no ho tinc.
A veure, espera.
Ho està considerat una miqueta
el pare de la dramaturgia contemporània.
Aquí no ho tinc.
Aquí en any ho va fer.
és un gran trencador.
1900,
això compta després
de la Segona Guerra Mundial.
A partir de 1950,
una cosa així.
El que has dit tu,
que el Bunyol...
El director d'aquesta obra
és el Ferran Utzet.
Va trencar esquemes.
I la traducció també està molt ben feta.
Ja dic, val molt la pena.
Ara estan fent...
Del 52.
Del 52.
Si veus,
doncs és un parell
d'anys després d'acabar la guerra.
Sí, estan fent una miqueta
cinebòl·los
per fer altre asecí municipal.
Jo la veig veure...
Es va escriure als anys 40,
però va ser publicada
l'any 52.
O sigui, als anys 40
en plena guerra.
Sí, sí, sí.
Sí, no, diu, als anys 40.
Igual devia trigar i...
Molt interessant.
De debò, val molt la pena.
No sé si la tornaran a fer
a Barcelona a la sala
una altra vegada,
però com que estan fent
aquesta gira així una mica
pels teatres municipals,
si podeu,
de debò que val la pena.
Fantàstic.
Doncs seguim.
Parlen en aquest cas de llibres.
Jo us comentaré un llibre
del prolífic Stephen King.
Encara aquest senyor tingui ja
greu bé la vuitantena.
Aquest senyor, si no la té ja.
ara tinc els meus dubtes.
No sé si és tan gran, eh?
Sí, té 70 llars.
Mira, mira-ho.
Jo crec que té 70 llars,
però bé, potser m'equivoco, eh?
Segur.
I llavors, bé, doncs,
aquest bon home
el que fa és que, bueno,
constantment va traient llibres, no?
I dius, home,
és un home prolífic
amb una edat, no?
I aquí dóna la sensació
que molts d'aquests llibres finals
que ha fet
de Stephen King
són llibres
que estan com
fets per negres, no?
Que es diu, no?
Perquè, a veure,
Stephen King sempre
obre moltes carpetes, no?
Sempre et busca molts personatges
i últimament va com molt
pel dret, no?
Va molt directe
al que seria
els personatges.
72 anys.
72 anys.
Ah, bé,
doncs no és tan gran.
Llavors,
l'Institut
és un llibre
bastant ampli,
últimament no és un relat,
en el que veiem
un nen
d'uns 10 anys
aproximadament
que té unes capacitats,
no vull dir
que tingui poders, eh?
És aquest món
de la telequinèsia
i aquest món
de la telepatia, no?
Que es mou
d'una forma
sempre, doncs,
una miqueta, doncs,
amagat, no?
Aquesta capacitat
de moure
amb el que seria
amb la seva ment, no?
Objectes.
I aquesta no patés
telequinèsia,
no excessiva,
sinó que quan s'enfada,
per exemple,
volen els papers, no?
Vull dir,
surten volant.
És aquesta cosa
que dius, no?
Un paper, no?
Una cosa és que
no mou una taula, no?
Llavors,
resulta que hi ha
als Estats Units,
de nou estem
a la zona que està de Main,
amb algun lloc amagat
d'aquella regió
on sempre
estigui en col·loc
a les seves pel·lícules.
Aquest nen
té una vida
relativament normal,
amb uns pares,
bé,
bastant bé
i de cop i volta
un dia està a casa
arriben uns senyors
amb uns cotxes de negre,
el típic, no?
Aquesta estètica
d'alguna cosa
que passa
a altres instàncies, no?
Es carreguen a la família, no?
I se l'emporten a ell,
directament, no?
I se l'emporten
a un institut.
Per això es diu
el llibre
l'Institut.
On hi ha
altres nens
que tenen
aquests poders,
els que diuen
els TQ,
els que tenen telequinesi,
els TP,
que són els que tenen
telepatia.
I bé,
i veus com una mena
d'espai
bastant terrible,
no es regodeja gaire,
però és com una mena
d'institut mèdic nazi,
no?
El que fan proves
i fan coses amb els crios,
no?
Bàsicament són nens
que, clar,
que estan creixent
i que estan evolucionant
aquests poders, no?
Amb una intenció,
en teoria,
bona,
curiosament,
per al món.
i és que
aquests nens
fan accions
conjuntes,
eh?
Hi ha
com diversos nivells
dins d'aquest institut,
no?
Està el que diuen
la meitat delantera,
la meitat trasera,
vull dir,
hi ha una evolució
i que
aquests són els que eviten
moltes guerres mundials.
És a dir,
si segons
s'entén
la CIA
o qualsevol,
diríem,
entitat
doncs de control
de governs
i tal, no?
Ha de matar
un dictador
o alguna persona
determinada,
fer un magnicidi,
ells s'encarreguen
de fer-ho
d'una manera
molt concreta,
no?
Discreta.
És a dir,
utilitzant aquests poders,
no?
Pot generar coses
perquè,
doncs,
s'acabi amb això,
no?
Llavors,
és com una mena
com de,
a la fi a cap,
d'ens que està per sobre
d'ells que els manen,
no?
I ells no deixen de ser
els caps,
els que porten,
els metges
i la gent
que controla aquests crios,
no?
Éssers
terriblement
no empàtics,
no?
I tractant els nens
com si fossin això,
màquines,
màquines,
diríem,
de pensar,
de moure's,
diguem,
vull dir,
que no éssers humans,
no?
I es veu com els maltracten,
no maltracten,
sinó que no els tracten
amb naturalitat,
no?
Vull dir,
de la primera
els colpegen,
no?
Vull dir,
no pensen que són humans.
I això genera
una sèrie d'elements
que comporta que,
clar,
un d'ells
s'escapi.
I això fa que tot trontolli.
I aquest s'escapa
i aconsegueix,
convence la gent
d'aquesta situació
que la gent no se'l creu.
Diu,
hola,
puc moure coses
amb un nen de 10 anys,
no?
Vull dir,
amb la meva capacitat,
no?
Quan m'emprenyo,
perquè quan estic bé
no faig res
i m'estan perseguint
uns senyors
amb uns cotxes negres
que resulta
que és una institució
que dedica...
Clar,
i la gent li diu
tu estàs boig,
tu no,
nen,
què et passa,
nen,
no?
Clar,
intenta explicar la realitat,
què és la realitat,
però clar,
se n'adonen
que arriba a un poble
que és de malamor
i al final
aquell poble
l'han de buscar,
el troben,
el busquen i tal
i llavors
l'enxampen
i es produeix
una evolució
molt interessant.
No està gens malament
el llibre,
insisteixo,
i això està molt bé
perquè és una cosa
una mica marciana,
no negarem,
però bé,
és l'Stiffen King,
és aquest món
que ell tracta
i llavors això genera
tota una problemàtica
i una rebel·lió interna
dels propis nanos
que hi ha dins
d'aquesta part final
que ja són com vegetals.
És a dir,
arriben a un límit
que la mateixa força mental
que tenen
evolucionen tant
que ja se sent
una vibració constant.
Llavors és aquest món
que entre ells s'ajunten
i amb això aconsegueixen
tots a una
rebentar-ho tot
i aconsegueixen
rebentar-ho tot
i una nova vida,
una nova manera de ser.
Bé,
no està malament
el tema.
Hi ha vegades
una miqueta
el que diem,
no?
Sempre...
S'escriu per ell
o per un negre?
És que jo crec
que és un negre.
Sí.
A veure,
jo crec que la idea
deu estar
en relació,
s'han reunit,
però és que
és una literatura
molt ràpida.
ja sabem
que el Stephen King
és bastant...
que frena
i obre carpeta
i obre aquesta història,
aquesta història
i aquí van
com molt pel dret,
no?
No ho sé,
a mi no em desagrada,
és un llibre que
no ho sé,
que està prou bé,
per tant,
mira,
m'estic tornant a retrobar
amb un Stephen King
que crec que no és ell,
però bé,
és el que ja menys
com a mínim
és correcte.
Molt bé,
doncs seguim.
Abans de parlar
de l'altra hora de teatre,
parlem de cinema,
el David ha vist
Terminator Salvation.
Parlem del que ven a veure,
no?
Ah, sí que hi ha coi,
sí, sí, sí,
parlem-ne,
sí, sí, sí,
del Born,
sí, sí, sí,
comenteu, comenteu,
sí, sí.
No, no sé que brau.
Clar, clar,
bueno,
de fet és l'exposició permanent
del Born,
que és el que va dir el David,
que s'havia liderat
a construir una biblioteca allà,
en aquell espai.
El Born feia anys
que estava allà
morint-se de fàstic,
mor de fàstic,
quan l'any 71
van tancar
el que és el mercat de...
el que és el castellà
de Abastos,
no?
que viures, no?
Bueno, no,
era el Born de fruita i verdura,
jo.
De fruita massiva.
Ah, d'acord.
Sí, a l'engròs.
A l'engròs, a l'engròs.
I llavors, l'any 71
va quedar en desús.
I molts anys,
jo recordo passar per allà,
inclús ja treballava, eh?
I allò està...
Abandonat.
Abandonat, sí.
No sé què,
havien de fer-ho servir
d'amagatzem o alguna cosa
per dintre.
I me'n recordo
sentir una notícia
que allò volien fer
una biblioteca.
I dic,
ah, mira,
a més, allò és enorme,
us imagina quina catja
de la biblioteca.
I quan van començar
a excavar,
jo crec que ja ho sabien,
tal com ens va dir el dia,
ja sabien que allà sota
hi havia runa,
perquè allò formava part
de...
Sí, sí, tal,
del barri.
Del barri que havien
d'arribar per fer
la cita d'ella.
I llavors,
però bueno,
no s'esperaven trobar
el que es van trobar,
clar,
en tan bones condicions.
La qualitat.
La qualitat
de les troballes.
Moltes runes,
exacte,
bueno, runes de restes.
Sí, sí, sí.
De lo que eren
les cases,
les carrers,
la calçada,
el clavegram,
un safareig.
Sí,
un vàter.
Un vàter.
Els carrers empadrats
que poden caminar allà.
Què va passar?
Que els militars
quan van anar
d'arribar a les cases,
perquè a més a més
ens ho van dir.
Clar,
és la història
de per què es va construir
o per què es van enderrocar
en aquestes cases,
no?
Que és molt fort, no?
Perquè tenia que haver
una zona lliure
per poder,
en cas de necessitat,
bombardejar Barcelona.
O sigui,
diguem-ho així,
que tenia que,
era un camp de tir allò,
i tenia que esplanar-ho.
I el va quedar tot...
un quilòmetre i mig.
Necessitaven de,
diguem-ne,
al voltant,
per tots els punts, eh?
Sí.
Inclús per evitar
atacs contra la fortalesa.
Evidentment,
que hi hagi una perspectiva
i el que diem,
si tens al davant,
vull dir,
clar,
és el que dèiem
de la paràbola,
les paràboles
de les boles de canó,
no?
Necessiten una alçària
i una distància,
si no et xocarien,
si estan a 500 metres,
contra l'edifici
que estaria al davant.
Clar.
Ens entenem, no?
Si s'ha de fer un atac,
que això és la idea.
I per altra banda,
no tocava perquè era mar
i la banda que no estava edificada,
però si no també
s'hagués a encarregar
a tots els voltants, eh?
La idea era
un quilòmetre i mig
de perifèria neta,
com tu dius,
per poder veure
si venia l'atac
o poder atacar
sense trobar-se
impediments, no?
Sí, sí, sí.
Sí, sí.
Molt bé.
Doncs això,
i el que passa
és que es veu
que els militars
van manar
d'arribar a les cases
però fins a una sà alçada.
Perquè així,
en cas d'arribada,
llavors ho van colgar
tot de terra.
En cas d'arribada,
allò servia
com de fre,
d'evitar
que es descavalgués
la terra
que s'han anés.
I les pedres
es van reprofitar
per fer la ciutadella
i per fer
altres espais.
I això va
permetre
que la gent...
I la novia
a les propies propietaris,
a les propies habitants,
ells mateixos
han d'arrocar
la seva casa.
Això és molt fort, eh?
Això és molt fort.
El bo del cas
és que avui he llegit...
No volen que la gent
estigui rebotada
des de fa segles.
Home, clar.
El bo del cas
és que he llegit
que la gent
en principi
no s'ho creia.
Si la gent,
tot i haver-hi
l'ordre d'enderrocament,
això va a trigar
un temps, clar.
La gent no s'ho creia
i la gent seguia
llogant cases
de la zona afectada.
Sí, sí, vida normal.
Fins i tot,
això va ser
en diverses fases, eh?
L'enderrocament
no va ser tot d'una tacada.
I inclús
quan es va executar
la primera fase,
la gent se'n va anar a viure
al lloc afectat
per la segona fase,
pensant-se
que jo no s'acabaria
d'executar.
i sí, sí,
ho van tenir clar,
es va executar tot.
Sí, sí.
Unes militars
quan intervenen.
I al marxar la gent
va deixar moltes coses
allà enterrades,
molts objectes personals,
que és el que s'ha trobat ara.
Sí.
I d'aquí s'ha pogut deduir
molt bé
molta vida
de la que es feia servir.
La vida diària,
la vida quotidiana
d'aquella època.
10.000 peces,
recordeu, eh?
15, 16, 17.
10.000 peces.
De les quals
2.000 estan exposades.
N'hi ha vitrines, exacte,
n'hi ha vitrines.
2.000.
Quin porcentatge
van dir que estaven exposades?
Una d'una part.
Un 20%.
Sí.
Van trobar 10.000
i n'hi havia 2.000 exposades.
Exacte.
El que és el cas és que...
N'hi ha vitrines molt maques,
amb restes de vaixelles,
amb trossos...
El tros exposat...
Amb boles de canut també.
Sí, que era molt interessant.
El tros exposat
al mercat del Born
és el 5%
del que es va derruir només.
Clar.
O sigui, encara queda
un 95%.
Sí.
Imagina't,
90 vegades
el tros aquell que vam veure, no?
Jo estic en desacord
amb el que va dir
el nano amb una cosa
i va dir que era...
Sí, que era una...
Va dir un mil i alguna cosa de cases.
Jo tinc entès
que eren 2.340.
Ostres.
Jo avui he llegit
que també eren mil i pico cases, eh?
Doncs jo...
Jo tinc entès això
i jo això he llegit amb llibres, eh?
Sí, sí, sí.
Ho he estudiat millor últimament.
Ojo, eh?
No ho poso en dubte, eh?
Uh-huh.
I potser...
Es calcula que l'àrea d'arribada
equivalia a la ciutat de Matador
de l'època.
Clar, és que em sembla
que mil cases són poques, eh?
Per l'espai.
És una vila d'uns 4.000 habitants,
posant 4 habitants per casa.
No ho sé, no ho sé, no ho sé.
Són moltes cases, eh?
Mil cases.
No ho sé, no ho sé.
A lo millor sí, eh?
Clar, aquí no sabem
si estem comptant a finques
o a pisos.
Clar.
Perquè també hi havia edificis
de diversos...
A lo millor la referència que tinc jo,
que és una mica més antiga,
fa referència al que serien pisos o altres.
Clar.
Llavors això sí que...
Si són mil finques,
llavors sí que...
Sí, sí, sí.
Ja pot ser, ja pot ser, eh?
Vull dir que no ho poso en dubte, faltaria.
Bé, molt interessant, eh?
Val la pena.
Molt interessant, molt xulo.
La veritat és que sí, eh?
Sí, sí.
Molt bé.
I preu...
Pots fer la visita guiada...
Sí, sí, sí.
El preu està molt bé
perquè eren 4 euros.
El tema del preu.
No, no, hi fem un avís.
Parlarem.
Sí, no, no.
Això es truca per reservar, oi que sí?
Sí, sí, sí.
Quan es truqui per reservar
heu d'indicar clarament
si sou jubilats
i si fareu servir sobretot
al carnet de biblioteca.
Al carnet de biblioteca, sí.
De la Diputació.
Clar, per tenir descomptes.
Jo avui he rellegit l'email
que em van passar a mi
en el seu moment
i deixava molt clar
el següent.
A més, amb el nom de la persona
que tinc que trucar demà,
avui no he pogut trucar,
en el que especifica
que hi haurà un descompte
de, diguem,
es pagarà 2,8
si allà a la taquilla,
a guixeta,
es presenta
el carnet de biblioteca.
I a guixeta no volien saber res.
És a dir, a la noia
no li va sortir.
De lloc, feia això.
D'acord?
Això, i si ets jubilat,
o si poses el carnet de biblioteca,
2,8
i pots fer el moment.
I ho podeu deixar molt clar.
Per això, jo demà parlaré
amb aquesta senyora
i li diré,
mira el que ha passat
i a partir d'aquí
a veure quina gestió hem de fer.
Perquè a partir d'aquí jo,
doncs això sí que...
No, és una tonteria de diners.
No, això són els diners.
No, no, sinó...
Aquestes coses no...
Exacte, no li import ni molt menys
perquè no ve de 1,80 euro
que poden descomptar
o 1,20 euro d'aquí.
És la situació exacta,
la indefensió
i la situació
de que et prenguin el pèl
i de que tu has de pagar
el que ells diguin.
Que jo dic
que els temps de...
Mando y ordeno...
Els temps, exacte.
Aquestes hem passat
i estem al segle XXI
i som una ciutat moderna
i Barcelona no pot anar
amb aquestes tonteries
a taquilla.
Perquè et fan quedar
com ridícul.
Perquè sembla que tu
t'has reclamat
per una cosa ridícula.
I ara que veig a cridar
si són dos euros.
Exacte, i dius
no, a mi no em tracten així.
Avui dia no et poden tractar així.
Exacte.
Però el problema
és que no portava el mòbil
a aquesta informació.
això ho tinc en un account
outlook, vull dir
que no és un gmail
que ho tens, no?
I vaig pensar-ho,
clar, per dir-li, nena,
pam, no?
Vull dir, què passa?
No, però és que saps
el comentari
que la persona que estava...
La persona que estava...
I em trobava indefens.
Exacte, la persona
que estava venent a nosaltres
ens estava donant les entrades
li deia a la seva companya
que és el que estava aprenent
o que portava menys temps
diu, ui, diu,
casos com aquest...
I això t'ho trobaràs
molt sovint.
Clar.
Que dius, vale, hosti.
Però i ningú posa solució
a això?
Home, això és l'Ajuntament de Barcelona,
aquí tot sigui dit.
Sí, sí, sí.
No, jo tinc el nom,
a més tinc el nom
de la persona
que m'envia l'email
perquè es signa ella
i per tant parlaré
un d'aquests dies,
bueno, ho intentaré demà,
no he pogut,
però demà trucaré.
Hem de ser seriosos.
Molt bé.
Doncs vinga, cinema.
David, Terminator Salvation.
Oh!
Un camp de mort.
No ho sé, és el teu.
És l'última.
És l'última.
És la que teòricament...
Per quin número enllà
de pel·lícules d'aquesta.
És la que teòricament
tenia d'anar
després de la segona.
Mare meva.
Imagina que fa anys.
Això només se'n renou, eh?
Sí.
Depós van començar
i aquí és on el senyor James Cameron
ha dit, aquesta, aquesta.
Aquesta seria la tercera.
I és el Cameron?
No.
Ah, però no, no, no.
Ell és el productor.
Ara no sé qui és el director.
Ai, ho vaig llegir.
És un d'aquests
que fa pel·lícules així molt amagudes.
No, no, no.
S'agrada ell.
Bé, torna a sortir
la Linda Hamilton,
l'Arnold Schwarzenegger
i després hi ha dos actors,
doncs,
bé, diversos actors,
però dos sobretot mexicans.
El que fa de Terminator dolent,
diguem-ho així.
Una noia que és,
diguem-ho així,
la nova John Connor.
Ah.
I una altra noia
que té un...
és un personatge,
doncs,
diferent,
diguem-ho així.
Es veu que...
Partim de la premessa
que la...
amb la pel·lícula original,
amb la segona pel·lícula,
amb la segona,
d'acord?
Es canvia el curs del temps
i tot queda alterat
i aparentment,
doncs,
ja aquí ja no ha passat res.
Però,
Skynet no em va enviar
només un Terminator,
no em va enviar
diversos.
Oh.
i aquests seguien
amb l'ordre donada
de tenir que matar
el John Connor.
Tot i que la...
tot i que la...
diguem-ho així,
tot i que el curs,
el fil de la història
aquell concret,
ja...
allò ja s'havia evitat,
s'havia evitat
l'apocalipsi,
d'aquells Terminators
seguien,
estan actuant
amb una ordre concreta
i un d'ells
l'executa.
Executa l'ordre
i l'aconsegueix fer.
Sí.
A partir d'aquí.
No dic el què,
però ja m'heu entès.
Ja.
Bé.
Llavors,
però clar,
aquell,
un cop acabar
l'emissió,
doncs,
no,
segueix fent...
Un burro.
Sí,
no,
no,
no,
ja...
Ja que estem,
no?
Sí,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
ells tenen la missió
d'eliminar un objectiu.
Quan s'ha acabat
d'eliminar aquell objectiu,
aquell Terminator
va a por libre
i no es dedica a matar res
ni res de res.
A partir d'aquí ja,
diguem-ho així,
es diu el que,
el que avui dia es diu
intel·ligència artificial,
però en aquest cas
fa una deriva.
Vale.
I ho vam parlar l'altre dia.
Sí, sí,
sí que vam comentar-ho.
És que es casaran i tot.
No,
no es casen.
No es casen.
No,
ni molt menys.
Només s'enamora,
un amor platònic?
I on apareix un altre personatge
que és al revés.
O sigui,
no és un ésser humà,
o sigui,
no és un robot
amb pell d'ésser humà,
sinó és un ésser humà
amb una mica
com pell de robot.
Vale.
Vale.
Vale, sí, sí.
Em faig una mica la idea,
potser s'ha de veure, no?
És un ésser humà,
però que l'han millorat.
Es diu una versió millorada.
I on és un personatge
que és,
fins a un cert punt,
evidentment,
és capaç de fer front
a un...
amb un Terminator.
A un Terminator d'aquests.
I la història passa,
en aquest cas,
canviant l'entorn
i és molt més llatí,
no?
Perquè la que serà la nova,
diguem-ho així,
líder de la resistència,
doncs,
ara és mexicana.
potser per al públic,
potser té molt d'èxit
per aquella zona,
dic jo.
Sí, el film,
home, aviam,
el film és entretingudot,
simplement,
no, no,
fins i tot,
t'enganxa,
fins i tot, eh?
Jo és que a mi em va agradar
les dues primeres,
però després ja la cosa...
No, no,
però la cosa...
Però en aquest cas,
dius,
està prou bé,
que hi ha un moment
que dius,
anda allà.
Jo en te vas, no?
Ja no m'ho creia.
Però bé,
es pot agafar.
Sí,
anem a mirar un film
que estigui...
Amb aquest tipus de pel·lícula
arribem a dir-vos,
bé, ja, no?
Fins aquí hem arribat.
Però bé.
Ja podíem tallar,
quan portem una hora i mitja,
ja no cal, no?
Dos hores i mitja,
vinga, pim, pam, pim.
És cinema d'acció.
Ja, per això.
Ja està.
A partir d'aquí,
ja està ben fotot.
Jo és que...
Hi ha una coherència,
el senyor James Cameron
però tampoc és un pèl a canyes.
Així que no...
Va, es pot fer.
Es pot veure.
Bé, doncs res,
doncs mira,
una opció.
Sí.
Jaume.
Hola.
L'escàndol.
L'escàndol, sí.
De la Cerón.
De això.
I la Kidman.
I l'altra, qui és la...
No me'n recordo.
No, no me'n recordo.
Sí, la Margot.
Això.
La que va fer...
Sí.
La Margot Robbie.
Ah, sí, sí, sí.
Sí, sí, ara ho dius.
Ara, és que no me'n recordava més.
I de què va aquesta pel·lícula?
Nicole Kidman, que és la...
Sí.
Clar, no sé,
se m'ha fet com una mica desconeguda.
Bé, aquesta...
Home, això està molt operada, eh?
Potser.
Sí, ja ho sé.
El Gilguero també que l'empararé, tela, eh?
Sí, aquesta és una pel·lícula molt ben fotudota,
allò que es diu professionals...
Resolutiva, que es diu.
I, tio, ja, tot el que és moviment,
situació de càmera, interpretació,
tot és perfecte, eh?
I, bé, és una pel·lícula que t'acaba interessant,
tot i que cap al final, llavors, ja ho veus massa senzill
i diria que no, llavors.
Llavors, més aviat dius, bé, això és com una cosa més, no?
De fet, tracta de la moral americana, no?
La moral aquesta que no permet als americans
que hi hagi persones que, abusant del seu poder,
doncs, abusir de persones, en aquest cas, de noies, no?
Noies o dones, no?
I llavors la pel·lícula va per aquí.
Representa que és a l'època del...
res, fa uns quants anys, només,
quan el tram aquest va guanyar, no?
I es veu una modernitat a nivell d'això de televisió
i com juguen...
Gairebé no ho entens, eh?
Perquè dius, i aquesta què està fent aquí?
Què és això?
Sí, sí, sí.
És com un món així com massa artificiós
perquè t'entri a la primera, no?
Però, bé, vull dir, la moral, la tolerància de la dona
que és la dona del que està castigat,
que és el cap d'una televisió, no?
D'alguna de les televisions punteres,
doncs, bueno, va aprofitant-se de les dones
per, en definitiva, les puja,
però també es beneficia
i fins que hi ha un parell que ja diu
no, s'ha acabat això.
i desafien el tema
i, bueno, se'n surten.
I llavors, si el sistema aviat actua, eh?
Llavors, en el moment que hi ha algú que posa
en entredit tot el que és
la mateixa mecànica del sistema,
llavors, no, ja surt el revulsiu,
aquell home la part tan d'allà
i a partir d'aquí, doncs, tot segueix igual o no?
I fins i tot hi ha una de les tres,
sense el que és la Cerón,
aquella, diu, jo me'n vaig d'aquí,
això jo no puc admetre tenir una convivència aquí
quan ja se sap tot com ha anat
i que jo he estat, doncs, manipulada,
per dir-ho d'una manera,
per un paio que, bueno,
que sí que jo pujava,
però que aquesta pujada no era altra cosa
que, bueno, que una manera de governar personal
del paio, eh?, que ho rebentava tot, vaja, vull dir,
perquè això, encara que no t'ho digui ningú,
encara que no ho sàpiga ningú,
encara que d'allò, això pesa.
I amb els americans pesa molt.
M'ha sobtat el paper de la seva pròpia dona,
d'aquest paio, eh?, que no recordo qui és, eh?,
un cap de televisió,
perquè aquesta és la que sí que vol arreglar-ho tot,
potser perquè, malgrat la corrupció,
jo pertanyo en aquesta constant
i ara no m'anireu a fotrar en l'aire
tot el que és per mi, o...
Però estem parlant d'aquest àmbit de la televisió,
dels mass media, no?,
que és aquest món una miqueta, doncs,
de certes, bueno, vinculacions, no?,
amb el poder, no?, i la televisió
i altres mons, no?
Sí, sí, com es diuen,
perquè ella acaba entrevistant el mateix Trump,
el Trump, sí.
I llavors, doncs, bueno,
pràcticament li fa sortir els colors.
Ostres.
I el Trump, doncs,
què passa amb aquesta noia?
Sí, sí, sí, ja sabem, no?
És un masclista de molt de cuidados.
I és a mi un masclista, total.
Això també queda prou ben representat.
Jo no és el cinema que m'agrada,
val a dir-ho,
però és que no, avui no hi havia...
A part de l'uevo del dinosaurio,
que no ho sabies,
no saps què xisteix, això?
No, ai meu meu senyor.
Doncs és de Hong Kong, eh?, també.
Oh, Dios.
Amigo.
Tres hores i no sé quant de durada.
No em donava temps, eh?,
vull dir, no ho podia.
Mare de Déu, senyor.
A les quatre de la tarda,
i...
Déu-n'hi-do.
Déu-n'hi-do.
Però crec que s'ha de veure, eh?
Sí.
Bueno, és una pel·lícula que estava nominada, no?
Va tenir nominacions als Òscars.
No, això no ho sé, però...
Jo crec que sí,
però clar, va quedar així una mica,
doncs ja entra millor guió,
millor no sé què,
però no res de pel·lícules importants.
Jo juraria que estava per allà fotuda,
que per això em sonava, no?
I, no, no,
i, bueno, és el que dius tu,
pel·lícules creen aquesta factura,
crec jo, Òscar,
que a vegades dius,
no tenen res de particular
qui és el director,
que tampoc mata,
però en canvi tenen alguna cosa
que estan pensades per aquesta...
està feta a les grans estepes,
vull dir,
sí, sí, sí,
imagina't allà com va tot allò.
Déu-n'hi-do.
Bé, doncs això és el que avui,
aquesta tarda,
hem ocupat.
Fantàstic.
Molt bé.
Doncs tornem a canviar al teatre,
anar a parlar de la nieta del senyor Linn,
Rosa.
Sí, tornem al teatre.
Sí, tornem al teatre.
La nieta del senyor Linn.
Sí.
Aquesta és una,
bueno,
és una producció del Tempora d'Alta,
que estan en gira també.
Sí.
I aquesta també,
també la vaig a veure a Sant Cugat.
Bueno, de fet,
després van per tots els teatres,
eh?,
per Castelldefels,
Hospitalet,
Cornellà,
normalment també,
o la Tium de Bredecans,
o...
Bueno,
és qüestió d'anar-lo seguint,
o al Prat,
i així, no?
A veure,
aquesta està basada en una novel·la
del Philip Clodel.
Jo aquesta ja la vaig comentar aquí,
que la vaig llegir també en francès.
Sí,
sí,
que em sona.
Doncs ara han fet la versió teatral
només amb el Lluís Omar.
Només un personatge.
Bona.
Que dius,
ostres,
vale,
ell és un monstre de teatre.
De fet,
ell ja va fer tot sol terra baixa,
no la vaig veure,
eh?,
jo que estava impressionant.
Aquí també ho està,
però jo trobo,
i ho sento molt,
i em sap molt alegre,
m'agrada molt Lluís Omar,
però jo crec que aquí
no han estat encertats, eh?
No,
no a més també tot el...
l'escenari,
per exemple,
és tot molt fost,
tot amb negres,
grisos,
que dius,
vale,
la història,
la història és molt dura,
també,
sí,
però també té una part de...
de denúncia
i una part de...
d'esperança,
potser,
d'esperança amb una persona
que es troba en un banc
en el carrer que es coneixen,
amb un senyor del país,
ara explicaré una miqueta,
recordaré que anava a la història,
i trobo que això ho han desperdiçat,
ho han malversat,
no s'ha pogut aprofitar-ho,
eh?,
no,
no,
i es fa una miqueta pesadet de seguir,
eh?,
costa de seguir,
perquè clar,
una persona sola fent el personatge
i explicant-ho tot,
és que no,
no,
perquè era una novel·la,
el que han fet és adaptar-lo al teatre
per fer un monòleg.
És molt llarga,
també.
No,
no,
molt llarga no era,
va durar una hora i alguna cosa,
per sort,
perquè és que...
Ja,
perquè això dic,
cada persona tira les hores allà.
perquè la novel·la és molt maca,
és preciosa,
és dura,
és dura,
però és molt maca,
és molt maca.
Tot arrenca quan un senyor està a la,
què sé,
a la popa,
no?,
d'un vaixell,
que està sortint del seu país,
es veu ja el país que es va allunyant,
no,
la costa del seu país que es va allunyant,
pots imaginar-te que pot ser,
doncs,
jo què sé,
doncs,
un Corea,
un Vietnam,
és igual un Tailàndia,
el que sigui,
un país que hagi estat,
o per guerres,
o per històries internes,
guerres normalment,
fratricides,
no?,
entre germans i tal,
civils i tal,
i ell marxa,
llavors és un refugiat,
és la figura del refugiat,
i val,
per qualsevol país i per qualsevol,
no?,
o ara que tantes persones estan venint,
amb pasteres,
no?,
d'Àfrica també,
no?,
per exemple,
no?,
doncs,
aquest senyor veu-se el viatge
i ell porta en braços una nena,
una nena,
una do,
que és una nena,
la seva neta.
Me'n recordo que ho vas explicar-ho,
sí,
però segueix,
torno a explicar,
que és molt interessant.
i llavors és tota la història,
ell arriba a Europa,
suposa que pot arribar a un país com Alemanya o França,
no?,
està en un lloc així,
en una casa de refugiat,
on estan els refugiats,
ell no desprèn de la seva neta,
ell la porta sempre amb si,
i veus com la gent també li ajuda,
perquè és un senyor gran,
ell ja,
sí que hi ha algun moment de la pel·lícula,
no de perdó,
de la novel·la,
que sí que explica com ell un dia va anar al camp,
perquè clar,
bé,
hi havia bombardejos,
hi havia i tal,
no?,
i ja es va trobar el seu fill,
i la seva jove morta,
i només estava la neta,
llavors ell va ser la neta,
i va deixar allà la nina,
aquí ja tenia la pista,
aquí ja tenia la pista,
tu penses tota l'estona,
ostres,
doncs deu ser una nena,
deu ser una nena,
però clar,
després hi ha coses que vols que no et quadren,
i allà hi ha el saber social,
i tot com no li treu a la nena,
com no li,
d'acord?
I veus com la gent d'allà,
que també són refugiats com ell,
els donen eines perquè ells puguin anar a fer una mica de vida diària,
perquè ells mateixos es cuinin,
no sé què,
llavors ells sempre li donen un plat,
perquè ell pugui menjar també,
i dius,
ostres,
la nena llavors què menja?
D'acord?
Bé,
aquest senyor comença a sortir,
comença a sortir,
comença a passejar,
o sigui,
és el trastorn que té,
i bueno,
que ho ha perdut tot,
absolutament tot,
d'acord?
Però ells tot així,
comença a sortir,
i diuen,
va,
el metge allà els fa reconèixer més mèdics,
aquestes coses,
és convenient que surtin a passejar,
llavors ells comença a passejar,
comença a sortir,
i en un banc,
doncs coneixen un senyor,
un senyor d'allà,
un alemany,
no un francès,
un senyor així,
grasonet,
que no s'entenen,
perquè clar,
amb idioma no s'entenen,
però en canvi sí,
amb mirades,
amb els gestos,
amb aquella humanitat,
no?
Amb aquell,
el senyor li explica que era esta vidu,
que l'ha perdut la seva dona,
i que clar,
està molt sol,
i se sent molt a gust parlant amb aquest senyor,
no?
Que no,
ja dic que no parlen,
perquè,
o sigui,
cadascú parla amb el seu idioma,
perquè no,
d'acord?
Però se senten bé,
llavors aquest senyor li fa gràcia sortir cada dia,
a trobar-se amb aquest banc,
amb aquest altre senyor,
però ja té un amic,
i aquesta part és molt maca,
aquesta part és molt maca,
i a final,
l'amic un dia li arriba a regalar un vestit
per la seva neta també,
vull dir,
és que aquestes coses,
aquesta és molt maca,
i això a l'obra no ho sap,
clar,
expliquen-ho tot,
el mateix actor o no?
Clar,
és que és això,
i el que estàs explicant és que aquí hi ha personatges,
i clar,
i com fas aquesta unió d'aquests dos estrells que es troba?
Ho intenten resoldre amb una tècnica així,
que fa com si fos un mirall,
la Jola,
el cilièric,
però és ell mateix qui es mira,
per això no,
ho sento molt,
però no,
tens raó,
em sap molt negre,
però a mi no em va fer el pressupost.
No hauria costat res,
un personatge secundari,
i l'estòria és molt maca,
i l'estòria,
a veure,
és molt dura,
però és molt maca,
perquè fa,
allò d'agitar consciències,
doncs és això,
és això,
i després,
però,
quan canvien de centre,
i bueno,
i fins que ja a final veus ja el que passa,
no?,
qui és realment aquella nena,
què és aquella nena que porta ell,
no?
És el que diem,
que el teatre,
per molt que sigui un producte més car que el cinema,
un producte que sempre s'admiri més,
no sempre,
lògicament ha de ser vol el teatre.
Hi ha obres fallides,
hi ha moments que dius,
escolta'm,
això és una presa de pèl,
no?,
com concerts,
això hem parlat més d'una vegada,
no?,
vull dir que sempre que tenim el costum de criticar el cinema,
però és que hem de criticar també el teatre.
Era molt arriscat,
i aquesta adaptació el teatre era molt arriscat.
Clar,
hi ha hagut autèntics bodrios,
el teatre,
que la gent sortia quan dient que estic veient,
no?,
i no per modernitat,
sinó per adaptacions d'aquest tipus
que potser no tenen sentit.
Que grinyolen.
Que grinyolen totalment,
pel que pugui ser,
no?,
és una llàstima,
no?
Molt bé,
doncs,
ja estàs Rosa,
sí?
Sí,
sí,
ja està,
he de comentar això,
perquè la història és aquesta,
ja no explico al final ni res,
perquè jo insisteixo,
això molt val molt la pena,
la novel·leta és una novel·leta curteta,
val molt la pena,
eh?,
molt,
molt,
molt,
molt,
molt.
Doncs jo vaig al contrari,
és una novel·la molt gran,
que jo no comentaré,
sinó el llibre,
no?,
és un tot xano.
Aquí es crema totes les mides.
Sí,
sí,
sí,
és una escriptora molt prestigiosa
nord-americana,
que no escriu gaire,
escriu de tant en tant,
no?,
perquè fa uns llibres que són bastant imponents,
no?,
Donna Tart és una escriptora que va guanyar el 2017
el Premi Pulitzer per la Cadernera,
el Gilguero,
eh?,
seria la traducció,
és molt conegut el llibre,
va ser famosíssim,
però són 1.300 pàgines de llibre.
Uh,
mara meva.
Va ser molt famós amb una altra,
que es deia El Secret,
que també era un llibre així de joventut,
de gent jove i tal,
una mena com una mica,
doncs,
bueno,
una mena de club,
això del Club de los Cinco,
aquesta cosa una miqueta així,
doncs,
d'aquesta idea,
però amb una altra qüestió.
Donna Tart té una cosa,
i ara jo sé que el Jaume m'agafarà del coll,
no?,
que és molt burguesa.
Té una línia,
sí,
és com que està una miqueta sempre,
es mou per aquestes capes,
no?,
és molt alternativa,
és aquell Nova York del món de l'art,
no?,
que una mica remou aquesta línia
que a mi em posa una mica nerviós,
a vegades,
però traient-te de sobre
aquest primer inici,
no?,
doncs, bueno,
vas a buscar què és el que està passant.
La història és molt senzilla,
parlo del llibre,
però no és igualment parlo de la pel·lícula,
no?,
que és el que hem de parlar.
Això passa al minut número 1,
no destroso res,
bueno,
situa't.
Sí,
no,
a veure,
no,
sí,
no,
sí, exacte,
la pel·lícula i el llibre,
el llibre t'ho explica al principi tot,
a la pel·lícula et va posant pildoretes,
però al primer minut ja ho saps que ha passat,
no?,
és a dir,
aquest noi,
és un noi jove,
que és preadolescent,
no?,
que se'n va a la seva mare
a un museu,
a Nova York,
no?,
i llavors hi ha un atemptat terrorista,
un atemptat terrorista islàmic,
dins del propi,
del propi,
i la mare mor,
no?,
llavors,
clar,
ell arrossega,
doncs,
amb tota la pel·lícula,
no?,
una miqueta,
doncs,
aquesta,
mancança,
no?,
perquè tampoc té més família,
té un pare que és un cràpula,
que està per allà donant voltes,
no?,
que apareixerà a mitja pel·lícula,
a mig llibre,
que és el contrapunt,
no?,
d'un nen seriós,
que ha tingut una educació molt correcta,
i sobretot,
clar,
quan es troba que no té ningú més a la vida,
perquè resulta que no té ni avis,
no té ningú,
insisteixo,
se'n va viure a casa del seu millor amic,
que la seva mare és Nicole Kidman,
Nicole Kidman estirada fins a l'infinit,
una cosa,
dius,
filla meva,
és que no pots somriure,
perquè és que se't petarà algú d'aquí,
vull dir,
perquè està tan,
tan,
tan,
que dius,
massa,
però bé,
és el que dèiem,
desconeguda,
bàsicament.
Bé,
però en aquest cas li queda bé,
perquè és la mare,
diguem,
de l'amic que l'acull,
perquè tenen diners,
una posició econòmica important,
el que diem,
el que dèiem,
aquestes línies,
no?,
i llavors,
bé,
ell actua com una mare
molt seriosa,
molt concreta,
però l'estima moltíssim,
en el fons,
vull dir,
però no ho farà,
perquè són aquestes famílies
que sempre el peripé al davant,
no?
No es mostren els sentiments.
Exacte.
Tot això genera dos personatges,
que és el nen quan és més jovenet,
no?,
que l'interpreta un noi que es diu Anselm Elgort,
que ho fa molt bé.
Sí, el de Drive.
Exacte.
No, el de Drive no,
el de...
a del...
Bé,
no n'hi ha igual.
Els...
Bé,
ja se'ls acudirà.
Sí.
I el gran,
que es diu Oaks Fegley,
que també és bastant conegudet,
no?,
que ja és quan és més gran.
Tot això es barreja
amb un plantejament d'un anticuari que té a veure amb una persona que a l'atemptat pateix això.
Ella a l'atemptat s'emporta un quadro,
que és la cadernera,
que té una simbologia molt particular i molt personal,
vinculat amb el vincle maternal,
però també, clar, és una obra d'art importantíssima,
que això genera una sèrie de reaccions.
ell entra també en un món,
quan se'n va viure amb el pare,
el ve a recollir,
però el pare és una persona amb addiccions i amb problemes,
no?,
ell coneix una persona
que és un dels intèrprets de Strangers Things,
no sé com es diu,
un dels nanos d'allà,
que hi ha crescudet,
clar,
ja és gran,
no?,
i entra en un món també així de drogues i tal.
És com la visió,
per un costat,
del trauma que pateix aquest nano per la pèrdua de la mare,
molt tant de terrorista,
que això imagineu-vos el que pot comportar qualsevol persona,
el vincle social que es mou en un principi,
els diversos vincles que té,
el vincle rigorós d'aquesta família,
el vincle desastrós del pare amb la núvia,
que ell és un petardo,
però és que ell és més petarda encara que ell,
vull dir,
és una cosa terrible,
els dos,
no,
no,
no,
és una cosa determinada,
i per una altra banda,
aquest món dels antiquaris,
que és un món que a ell li dona pau i relaxació,
però tot això no queda aquí,
es complica,
amb la seva vida i tal,
és una cosa molt llarga,
és una novel·la riu que es diu,
vull dir que va tirant,
va tirant,
va tirant,
i clar,
i evidentment ja no vaig més enllà,
però està molt ben portada la pel·lícula,
per ser el llibre,
és una pel·lícula dura dues hores i mitja,
el llibre són 1.400 pàgines,
bastant llei,
hi ha un problema de tal,
i hi ha algunes coses que potser fallen,
el llibre,
clar,
ho amplia molt més,
el llibre és molt elegant,
el llibre quan tu el llegeixes és com,
oh,
és com llegint una cosa així,
sí, sí,
és com,
oh,
és com una joia,
no,
escriure d'una tard,
és perfecte escrivint aquesta criatura,
és,
clar,
té el Pulitzer per algun motiu,
no,
vull dir,
és magnífic,
no,
i quan descriu dius,
oh,
se't cola bava,
ho fa molt bé,
ho fa molt bé,
i la pel·lícula intenta agafar aquesta línia,
no ho aconsegueix,
però està molt raonable,
per tant,
jo recomano la pel·lícula,
perquè té,
val la pena,
és molt interessant,
molt interessant,
la diriaix un tal John Crowley,
no és desconegut aquest nano,
ha fet coses,
no recordo ara,
ho vaig mirar amb el seu moment,
no me'n recordo,
però també ha fet alguna pel·lícula,
també una mica així dramàtica,
una mica així com,
bueno,
doncs,
ja ho parlo.
És llarga?
Sí,
dues hores i mitja.
Ah,
és llargueta,
és llargueta,
sí,
sí,
sí,
lògica.
Bé,
ens queden 10 minutets,
hauríem de parlar,
no sé com ho farem,
del Midway,
d'una mica el fugitiu,
si dóna temps d'emigrant
Pequena Granja,
una mica,
doncs,
jo el Midway l'enlesteixo
en poques tones.
Sí,
una mica,
ho comenteu.
Sí,
el Midway és la pel·lícula del,
crec que és el Roland Emmerich.
Sí,
sí senyor.
D'acord.
i per què em va fer gràcia
veure-la?
Doncs,
perquè parlo de la Sónaguerra Mundial
i a mi que tots aquests temes
particularment hi tinc una devoció,
no?
Sí,
i tant,
i tant.
I llavors,
doncs,
a partir d'aquí,
bé,
vaig començar a veure-la
i,
ahir,
té un problema,
és que es nota molt
els efectes,
els efectes digitals.
És que l'Emmerich...
O sigui,
què vull dir amb això?
Que avui dia,
o sigui,
hi ha coses que dius,
abans podies veure una pel·lícula
i fins a un punt
te'n passaves,
o sigui,
podien afegir algun retoc
d'intel·ligència artificial
en algun moment concret,
però és que aquí ho fan tot,
des dels vaixells,
als avions,
tot,
tot.
I això és horrible,
eh?
A més,
la pel·lícula té un to
que així com...
és en color,
òbviament,
però té un to
com ataronjat,
com tipus sèpia.
Ets mancolor,
potser,
no?
No,
no,
no.
Que li dóna
un punt
irreal.
Irreal.
Jo crec que,
clar,
o ho fas d'aquesta forma
o se't veu allà
tot.
la podem comparar una mica
amb Pearl Harbor,
per exemple,
no?
Però Pearl Harbor
s'aguanta prou bé.
Aquella,
d'alguna forma,
moltes escenes
eren reals,
eren rodades reals.
Et podien marcar
algun moment
de bombardejos,
les bombes,
com que hi ha,
hi ha punts subjectius
de coses així,
però...
però bé,
però tenia un cert
diut,
és que aquesta és
tot,
tot,
jo crec que els
electors ho han rodat
tot en pantalla
verda darrere.
El film està bé.
Com es diu això?
El film...
Com es diu això?
Chroma.
Chroma.
El film està bé.
Aviam,
està bé.
Es parla dels fets...
A més,
aviam,
està bé.
Retiro lo dicho.
No està bé.
No està bé.
Aviam.
Està mitjans.
Sí,
no,
no,
perquè és molt
des del punt de vista
nord-americà.
Evidentment,
qui guanya
és qui escriu
la història,
no?
I els japonesos,
bé,
te'ls presenta
com el que
realment era
més sensat
i que veia veure
que allò era
un...
Enfrontar-se
als Estats Units
a la segona guerra mundial
amb una batalla
al Pacífic,
doncs,
era una barbaritat,
però que tot i així
s'hi fica
perquè és el seu deure
de patriota japonès
i com...
Però tot i així,
és un home que ha estudiat
als Estats Units
i coneix molt bé
l'enemic,
no?
D'alguna forma.
I per altra banda,
doncs,
també hi ha els...
els més...
fanàtics,
no?
Aquests és...
Vinga,
vinga,
vinga.
Bé,
per què?
Per què em va agradar el film?
Bé,
perquè fa una recreació
més bona,
més dolenta
de la batalla de Midway
que va ser la que va inclinar
la balança
a que Estats Units guanyes
la guerra al Pacífic,
bàsicament.
i això,
doncs,
sé que hi havia una pel·lícula
del Chalton Heston
de l'any 60
i es caig,
però
feia mandrot
a veure
aquesta pel·lícula
de l'any 60 i pico.
Sincerament.
Vas preferir
veure aquesta?
Sí,
vaig preferir
veure aquesta.
Bé,
és com...
és com ara
he tingut l'oportunitat
de poder rescatar
el...
perdó, eh?
El tiempo en sus manos
en lloc de poder veure
perquè el meu fill
s'ha llegit el llibre
La màquina del temps
i ja la comentaré
la de Rod Taylor
de l'any 62
i per mi
és un film molt millor
que no passa
el que van fer
posteriorment
de La màquina del temps.
D'acord?
Ja el comentaré
més endavant.
D'acord, d'acord.
Jo són pel·lícules
que aquestes dos
no les sonen
però no les he vist.
El temps
a les seves mans
no les he vist?
Oh!
No, que jo sàpiga...
Jo recordo i no, eh?
El temps.
El temps.
El tiempo en sus manos
del Rod Taylor.
És un film mític
per mi.
Ah, doncs jo l'he frenoullada.
És un film mític.
Sí, sí.
Ja ho tinc normalment.
És com que m'ho tinc
en vista
a veure
Viatge al centre de la Terra
amb l'Edouard G. Robinson.
Ah, sí, aquesta sí que l'he vist.
Que està molt bé, també.
També està molt bé,
que està molt correcte.
Està molt bé.
Sí, sí.
Però bueno, ja està.
Ens queden 5 minutets.
Jaume.
Jaume Rosa.
Jaume Rosa.
És menys interessant la pel·lícula.
Sí?
Bueno, per tant l'he explicat
també ràpid.
És la meva
gran
Pequeña Granja.
Bueno, en Castellà és
mi gran
Pequeña Granja.
My biggest
Little Farm.
Little Farm, sí.
Sí.
A veure,
és una història molt maca,
molt maca,
molt ideal
de fer una agricultura
sostenible,
mediambientalment sostenible.
Ah, sí,
d'acord.
Sí.
És del 2011.
El John Chester
és un director,
o sigui,
és una història real,
és un director
de documentals,
de natura,
sobretot,
i la seva dona
estava pel tema
de cuina vegana,
cuina sana,
no sé què,
receptes i tal.
i, bueno,
tots dos tenien un somni
que al final
el van poder fer
i va ser gràcies
a que van acollir
un gosset
que com que brodava
quan es quedava sol,
els veïns es queixaven
i al final
no li van renovar
el contracte de lloguer
i dius,
hòstia,
hem de buscar una solució
perquè el pop
forma part de la família
també i li hem de buscar
un lloc.
I diu,
doncs posem a marxar
aquest somni
que tenim,
no?
Van buscar una granja
allà,
no sé si a Califòrnia,
al nord de les Àngeles
o no sé què,
una granja
que estava en desús,
tot rodejada
de monocultius,
de granges
de monocultius
i ells van fer
tot el contrari,
una granja
amb molta diversitat
de cultius,
de conreus,
d'acord?
Amb animals també,
els seus aneguets,
les gallines,
per posar ous,
per poder vendre ous després,
una porqueta allà,
una marranota allà,
guà,
també molt grossa,
és que les històries
són molt divertides
perquè és en plan,
i fins i tot hi arriba
un moment que posen
dibuixets com infantils
també,
és que és ideal,
és que és la granja ideal,
vale,
i té una miqueta
aquest punt naïf,
sí que el té,
vale,
però és cert,
perquè,
a més,
van haver de buscar
moltes inversors,
perquè allò eren diners,
eren no sé quantes hectàrees
i eren diners
que necessitaves,
a més,
havies de tornar
a posar el rec,
havies de posar
moltes coses,
no?
O després arribar
el coyote,
no sé com es diu
en català,
el coyote,
que es menja
o els hi mata,
i ell hi mata
els ànecs,
per exemple,
no?
Ostres,
i clar,
amb una agricultura així,
biològica,
o biodinàmica,
no?,
que es diu,
després comencen
a sortir plagues,
clar,
i això,
com ho,
com ho,
ho,
ho,
ho arregles,
això,
com ho arregles,
sense haver d'acudir
a la química,
no?,
als pesticides
i tot això,
perquè altres s'estan pescar,
no?,
per exemple,
una cosa molt divertida,
surt una plaga de cargols,
que veus que,
però cargols allà rodejan els arbres,
que dius,
oi,
què fem?,
però se n'adonen que els cargols
els hi agraden els ànecs,
llavors sueten els ànecs allà
i tot els anem menyen els cargols,
tu,
ostres,
clar,
s'han trobat l'equilibri,
és un continuo.
que l'hi haguéssim dit a mi,
jo també,
el Jaume també,
soltem allà el Jaume,
vinga,
en cru,
tu,
jo deixo allò,
que deus,
deixa polit,
tu,
tu formes part de l'ecosistema,
amb closca i tot,
eh?,
jo,
crac,
crac,
crac,
no,
amb la closca,
no,
la closca,
no,
no,
no,
o uns tals petitets,
que es diuen d'una altra manera,
uns tals,
que clar,
que al final estan,
clar,
com que són mamífers,
repedeixen molt ràpid,
i al final tenen tots els correus allà plens,
doncs resulta que el collot d'aquests dos també se'ls menja,
per exemple,
no,
o també comença,
a mesura que tu vas tenint més riquesa natural,
vegetal i d'animals,
es va equilibrant,
i venen més,
més animals,
venen aus,
per exemple,
comencen a viure també les rapinyaires,
que això també t'ajuda llavors a tenir,
a matar aquests que eren com uns,
unes ratolines,
uns topitos,
uns topitos pequeñitos,
d'acord?
Doncs és molt xulo tot,
eh?,
a veure,
ja dic que és molt ideal,
no,
però,
bueno,
és un documental,
és un documental,
és un documental,
i et fa tornar,
de debò,
la confiança,
exacte,
diu,
jo deixo la feina a tu,
i me'n vaig allà,
ens podem deixar tot la feina,
si ens anem amb una granja,
amb un i vaques,
tu,
amb un i vaques,
tu,
clar que sí,
no,
és que a vegades tu planteges,
dius,
mi,
escolta,
li donin por ahí a la ciutat,
no,
i a l'estrès,
et vas por ahí a això,
però no ho acabem de fer,
és el desequilibri i l'equilibri,
contínuament se'ls deixa equilibrar alguna cosa,
i ells han de buscar com tornar a equilibrar tot això,
no,
sí,
sí,
de debò que està molt bé,
molt,
molt,
molt,
molt,
molt,
molt,
molt,
a més,
les imatges,
no s'ho puc imaginar,
les imatges són precioses,
sí,
sí,
l'evolució al llarg de l'any,
de les èpoques,
perquè a més són diversos anys,
són set anys almenys que dura,
i és curteta,
però això no és massa llarga,
són quants,
quants minuts,
durant un minut,
es passa molt bé,
es passa molt rapidet,
però clar,
veus des de la primavera,
l'hivern,
i veus des que comencen,
que estan les terres com estan,
fins que ells van,
doncs això,
fent els conreus,
preparant els camps,
comencen a acollir,
està molt bé,
és interessant,
és curiós,
molt maca,
fantàstic,
molt bé,
res,
però ens queden 40 segons,
doncs,
recomanem el documental,
no,
i doncs d'aquesta manera,
doncs podrem gaudir d'algú diferent,
i del fugitivo,
ja en parlarem del fugitivo,
si recordem-ho,
sobretot,
que ens ha quedat una mica penjat,
clar que sí,
ja fa uns quants anys aquesta,
però aquestes classes a vegades,
doncs val la pena,
molt bé,
res,
doncs ens acomiadem,
fins la setmana que ve,
adeu-siau,
adeu-siau,
adeu-siau,
adeu-siau,
98.1