cosa més cutre, per dir-ho d'aquesta manera, que va ser fan i la ideològicament les segones parts, doncs acostumen a ser durant totes, no? I avui a la part musical tindrem un recordatori d'una cosa que hem parlat més d'una vegada amb aquest programa, David, amb aquest no, amb aquest i amb altres que hem fet, i és que avui es compleixen 23 anys del dia que se li va treure els milivanili al Grammy per ser uns...
Uns plagis. Pecadores, eh? Pecadores. Per fer playback, no? Per fer playback, clar. Llavors, van tenir molt d'èxit. El Frank Fabian, que va ser el que va fer el productor d'aquesta història, se li va escapar de les mans, lògicament, aquest èxit d'aquest grupet que va muntar. Com va ser? Que al final el que cantava de veritat es va xivar. Sí, sí, sí. És que després va sortir una cosa que es deia de Ruel, Mili Vannelli,
que eren els autèntics, no? Però, clar, no tenia el glamour que tenia el Mille Vanilli i tampoc van triomfar. Exacte, eren dos senyors de color que eren lletxots, no? Més aviat, clar, aquests senyors eren així amb unes trenes, unes rastres, no? Tots primets. Sí, sí, sí, molt estilitzats, no? I, bueno, i, clar, eren guapets i les nenes es tornaven molt nenes, no? Les senyores, diria gairebé, no?
I també, així de fons, escoltarem la nostra amiga Björk, que des d'aquí a mi m'agrada moltíssim aquesta cantant, que compleix 48 anys, encara que té cara de nena. Com passen els anys. 48 anyets, no? Aquesta islandesa, i tindrem de fons avui el dancing in the dark. Es conserven bé.
Sí, no, clar, això sí, no? Tinc pendent de veure-la aquesta, m'han dit que és una meravella en la vista. Ui, ostres, això sí que és un... Posaré la música de fons perquè és brutal, és una banda sonora magnífica, és una barreja d'electrònica i musicals, no? I realment és una... Jo, per mi, és de les millors pel·lícules que he vist mai. Ostres... No, no, i això t'ho dic en sèrio, eh? Ràpid, eh?
Perquè és l'Arts Bontrier, però és l'Arts Bontrier amb musicals, no? I jo tinc una... De veritat, pels musicals, musicals ben fets, eh? Vull dir, no anem a veure coses d'aquestes tontes, no? I realment és una combinació espectacular, no? És a dir, aquesta magnífica...
Bueno, hi ha una actriu que no sortirà el nom, però realment és espectacular, no? Vull dir, la feina que fa una com l'altra, no? I llavors, bueno, doncs ja comentarem. Bueno, el que farem tot seguit serà, doncs una miqueta, doncs vinga, farem un comentari sobre la vengança de Don Mendo, no? Que és una d'aquestes obres clàssiques, no? És Pedro Muñoz Seca. És una obra de 1912 i tothom té a la ment aquell Estudi 1 que feia en la televisió espanyola amb Fernando Fernández Gómez.
no sé si encara ho vaig enganxar me'n recordo però aquesta no jo més que enganxar-lo va ser repeticions que es van fer i vaig enganxar-la això em sembla que ho veia més gent que tenia uns 10 anys més que nosaltres això parlem de l'any 60 i pico l'estudi 1 era 68 69 que no havíem nascut nosaltres jo 68, clar, no me'n recordo
Però sí que ha estat que als 70 van repetir, de tant en quant repetien alguna, no? Llavors ha quedat sempre com un dels clàssics d'aquests Estudios 1, que tot sigui dit, vull dir, a televisió, al teatre, costa moltíssim entrar. Sí, és curiós, eh? Sí, el repte de l'Estudio 1 va ser entrar-lo amb grans actors, no? I és l'època dels Gutiérrez Cava, l'època del Bódalo...
Bé, tots aquests grandíssims actors, no? Alexandre, tota aquesta gent que feien al bàsquet fins i tot, no? Vull dir, que entraven en aquest món, no? Però la venganza de Don Mendo, perdó, a nivell...
a nivell del que seria d'obra de teatre. És molt curiós, no?, perquè planteja ser una obra seriosa que potser xuclaria del millor Lope de Vega o, m'entens, anem cap a aquell castellà barroc, no?, del segle d'or, i per la forma d'escriure, no?, és constantment, és un poema, tot és rimat, no?, vull dir, són allò ripios i tal. La Celestina, no? Exacte, sí, és una mica aquesta línia, no?
I llavors aquestes rimes asimètriques, perquè no són simètriques, no és allò que sigui exactament que acabi amada, és allò assonants, no? Llavors a partir d'aquí es crea tot un format d'una història vinculada amb un senyor de l'època, estem parlant de l'època medieval, no? L'edat d'or.
No, en aquest cas medieval. Anem cap a l'època dels Alfonsos, imagina't. Vull dir que això deu ser 12, 13... Bé, sí, principi del que seria a l'època medieval. Llavors, exacte.
Llavors, què ens passa, no?, que estem amb un senyor, que és un tio guapo, no sigui dit, implantat, no?, que està enamorat d'una noia, d'una donsella, que està a punt de casar-se amb un senyor, el senyor del toro, la feina del toro, no?, que sigui del toro, i que a la vegada també és amant del rei, del rei Alfonso, clar. La noia aquesta. La noia aquesta. Què passa? Ell és el típic que puja per aquestes escales, no?, les balconades, el tipus Rome i Julieta, no?,
I a partir d'aquí, doncs, ara un moment que ella entra, clar, però és una situació que es troben tots, no? I què fa? Ella li diu que aquest senyor és un lladre. És a dir, partides a sobre dels tres que té, el pitjor partit és ell. Llavors, clar, a partir d'aquí...
el tanquen a la torre més alta, no? I ella, per intentar treure's a sobre d'això, diu que el matin, no? Llavors, clar, ell diu, doncs jo a partir d'aquí tinc que crear la meva venjança, no? Tipo Monte Cristo. Totalmente, no? I llavors l'ajuda un altre senyor, el senyor de Moncada, és una mica entre sainete, obra seriosa, a vegades té uns tocs d'humor molt divertits, i jo crec que a l'estudio no recordo el Fernan Gómez més aviat amb una línia més humorística, eh? Sí, la tenia.
Sí, i llavors, a partir d'aquí, doncs, bueno, ella aconsegueix escapar d'una forma o una altra, passar el temps, no?, i es produeix tot un procés, no?, de situacions que estan molt ben agafades, no?, vull dir, i que acaba amb allò que mor està l'apuntador, no?, però mor està l'apuntador, és que no queda ningú que sigui viu, és que es carrega el rei, es carrega la reina, no?,
al rei, al propi Don Mendo, vull dir, és una mica que és com un terrabastall, no? Vull dir, que és una venganza generalizada, no? Un reservor docs. Exacte, gairebé, però amb versió medieval, no? És un gust, eh? La veritat és que recuperar aquestes coses, no? Vull dir, jo crec que és com tot, no? Una cosa ben escrita en qualsevol idioma i que tingués la capacitat d'entendre-ho, no? Que això és l'important. Ojalà poguéssim llegir l'anglès a Shakespeare, no? És com llegir el malalt imaginari o alguna d'aquestes, no? Exacte, no? Vull dir...
però ojalà ho poguéssim llegir en francès o en anglès. La que hi ha del Pío Baroja. Història d'una escalera? No, les aventures de Santi Andía o alguna cosa així.
No ho sé, no me'n recordo. Era novel·la, era literatura de finals del segle XIX i gairebé principis del XX, no? Sí, sí, sí. Ara estic amb divines paraules. Intentaré veure la pel·lícula, que també és una pel·lícula amb senyora de l'Anna Belén, no em vaig equivocar, i a l'Imano Larias.
i la vull veure justament amb l'obra. Estava molt bé. Tot aquest tipus de novel·les estava molt bé. Sí, sí, sí. És una època molt determinada, no? I a partir de dir que això és una mica aquest reflux d'aquella literatura simonònica espanyola, no? Sí. I que va enganxar aquí a Catalunya es feien altres coses. Molta herència de literatura francesa. Molta, molta. I abans de la generació del 98, evidentment. Evidentment, evidentment.
Però, en canvi, a Catalunya anàvem per un altre lloc, eh? Aquí anàvem per Joan Maragall, anàvem per Narcís Uller, la Febrador... És que era una altra línia. Aquí no estàvem per aquestes coses... Sempre hem estat diferents. Sí. No estàvem per aquestes coses encara medievalitzants. Encara que a Catalunya... No estàvem malament, eh? Les coses, diguem-les com són, ni una ni l'altra, no?
S'ha greu a vegades aquest donar-se l'esquena mútuament, no?, quan realment si la resta d'Espanya s'hagués pogut enriquir amb la literatura d'aquí i a l'inrevés, jo crec que les coses no estarien com estan ara. És curiós perquè, i això és com tot, no?, tinguem en compte que a meitats del segle XIX va haver el que es deia el romanticisme, això és una cosa generalitzada, i que el romanticisme era retornar a l'època medieval, no?,
Llavors, clar, com sempre, tant a Espanya, i en aquest cas a Catalunya, va arribar més tard del conte, perquè estem parlant de romanticisme, estem parlant de... 1820. Exacte, estem parlant per aquella època, no? I, clar, i tot aquell període... Genere, la Germana, tot això. Sí, sí, exacte, tota aquesta gent... La Germana esbronte... Això és d'aquesta època, no? I amb el que és a nivell...
de pintura, l'Overbeck, el Friedrich, una sèrie de grans imatges, de grans mars, d'una persona al mig perduda, amb aquelles tempestes, aquells cels. Tota aquesta sensació com de realment que la natura t'envolta i que tu ets el focus més petit d'aquest món que t'està portant. Però també comportava el retornar allò més important de la història de cada país. I què va ser el més important, tant a Catalunya...
va ser l'època medieval, no? És el meu primer conqueridor, aquell moment en què érem el màxim representant. Però això va passar aquí, va passar a França, va passar a Anglaterra, va passar a Alemanya, els millors moments. Home, aquí va coincidir amb la Renaixença i tot això. Ah, això mateix. La Renaixença sí que va intentar implicar, però va ser una implicació més aviat com de reconeixement. Per exemple, hi ha una obra...
del pròsper de Bufarull, que es deia Los Condes de Barcelona Vindicados, recordo això així de 1800 i pico, i aquesta obra és una obra de, justament, vull dir, de reivindicar aquests contes, no?, que hi ha vingut a Barcelona, no?, aquests contes reis, no?, que mai van tenir la línia, bueno, sí, de rei, però, bueno, potser ja el primer va ser el...
els pocs que podíem anomenar-lo com un rei. S'ajuntaven títols i coses. Aquí és complexa, no? Però, en canvi, en altres llocs, tant d'arreu d'Espanya com d'arreu del món, feien obres, com en aquest cas, vull dir que és una mica més tardar, però que vinculaven, que ambientaven a l'època medieval les situacions. Però, bueno, medieval o èpoques lurioses, estem parlant d'aquest tema. Però bé, és una cosa molt àmplia i que realment tindríem per molta estona, no?
I, bueno, ja que estem, no té res a veure molt, però sí que abans d'entrar al món del cinema sí que volia comentar el que abans dèiem, no?, d'aquest documental d'ahir de Sense Ficció, de la muntanya de Montjuïc, no?, la muntanya Oriada, no? I, bueno, i abans ho comentàvem, no?, que et sembla el fet que és una muntanya que tenim tan a prop, però a la vegada ha sigut tan llunyana pels barcelonins. Home, és que estratègicament és un punt molt valuós, eh? I més, suposo que, evidentment, el...
Tothom que ha volgut conquerir Barcelona d'alguna manera ha sabut que tenir la muntanya de Montjuïc era tenir Barcelona i tenir-la controlada. Llavors, tothom, vull dir, evidentment ja no té cap mena de sentit, no? Diguem-ho així que...
a nivell armamentístic, ja no té sentit. Amb l'aviació al cel i, a partir de la Guerra Civil, Montjuïc ja vas devenir més presó militar que no pas un quartel militar dominant que dominés la zona. Fins i tot es van donar compte... Clar, la muntanya és relativament petita, no és massa grossa, per tant...
un destacament molt gros no el pots tenir, per això també suposo vam construir la Ciutadella, perquè ja sí que realment es podia, a Quartalà molt també, molts més soldats que no pas al Montjuïc, però Montjuïc tenia el privilegi de
que podies disposar d'unes bateries d'artilleria i gairebé dir, bueno, on apunto, no? Fins i tot hi ha un còmic de l'època de l'Ibar, de les històries de la puta mili, en què un soldat accidentalment encén un dels suposats passats de moda i desfassats canons,
i el qual encara té pòlgura i fot una canonada i encerta el Palau de la Generalitat amb el conseqüent follon. Realment el repàs va ser molt exhaustiu, van començar des de la prehistòria fins al segle XXI, no farem aquest repàs perquè no val la pena destacar que va ser lògicament un punt íber, diguem, dels íberos, que va ser el primer lloc on es va ubicar.
A l'època romana va deixar de tenir importància i va baixar el pla, el Montaver. Però això sempre és una cosa que els romans sempre han fet. No han volgut tampoc grans turons. Igual que els hiberts, aquí a Sant Just tenim la penya del Moro, que tenim un poblat. No, perquè la política dels romans era una altra. Perquè el mar era important.
Era una altra estratègia. El mar era important. Havia de tenir a prop el mar. Llavors, a partir d'aquí, estava bé el fet que fos... Sempre es col·locava al punt més alt del pla, perquè a Barcelona estava el Montàver, que està a 19,6 metres d'alçada. Això no és res, 19 metres. Però era el punt més alt de Barcelona, de la Barcelona antiga. El Montàver és on està el temple d'August. És a dir, on està la catedral, darrere de la catedral...
Ah, allò és el Montàver. Allò és el Montàver. Vull dir, a la porta de la secció excursionista, carrer Paradís 10. Al darrere. Al darrere, la plaça de Sant Jaume, hi ha un carreró que puja, doncs quan arribis allò posarà Montàver, 19,6. I a terra hi ha una mola de molí, i aquell és el punt més alt de la ciutat romana i de la ciutat entesa d'aquella època. Lògicament ara la persona té punts més alts, no? Sí, òbviament. Sí, sí, però a aquella època sí, clar.
Llavors, a partir d'aquí, el procés que això va comportar. En època medieval va tenir una funció bàsicament del Montjuïc, després un primer fortí, es va crear un fortí del 1600 i pico, un fortí provisional, que es va convertir en el castell de Montjuïc a l'època de la Guerra Mundial.
dels catalans, la Guerra de la Successió, i a partir d'aquí en diferents èpoques. La Setmana Tràgica, posteriorment, tot el procés. És molt llarg explicar-ho, però una mica per dir els moments que ha tingut. I un dels que em va impactar va ser que, justament amb el tema de la Setmana Tràgica,
els canons, els canons no, els canons, clar, tiraven un tipus de bomba que eren les granades. I va explicar, un tio especialista, que era terrorífica, que les granades és el pitjor que es pot llençar, perquè tu tiraves una bomba, vull dir, una bola de canó d'aquelles, i que hi havia un rom, rebentava. Hi havia una explosiva, esclar. Però que la granada ja era explosiva, ja era metralla. Per tant, quan queia, feia un soroll peculiar, diuen, quan queia, però jo rebentava,
i a part de trenc, provocava incendis a tot arreu. Vull dir, em refereixo que Barcelona va ser, i és cert que la setmana tràgica es van cremar moltes més coses, potser, que no el 1714, a partir d'alguna cosa. La setmana tràgica va bombardejar Barcelona des de Montjuïl? Sí, sí, sí.
Jo no ho sabia, tampoc. Em va sorprendre. El Darulls, que van agafar el Ferrer i Guàrdia i el van afusellar. Però es veu que va bé tota una... Sí, sí. Hi havia unes imatges perfectes que es veuen com van volant. Jo em vaig sorprendre. Sé que el segle XIX era habitual, no? A la mínima ja pata-pumba, no? Però sí, era el punt...
Bueno, imagino que és el punt de referència quan hi havia algun problema que la ciutat es revelava, doncs s'anaven allà i des d'allà controlaven la situació d'una forma o una altra fins que va tenir. Sí, però els que no ens apuntaven cap a dintre, no cap a mar. No, clar, evidentment. Normalment aquests punts estratègics de cara al mar és per... Els vaixells. Pels vaixells. Per venir i tal, però en aquest cas no. És com la ciutadella. La ciutadella estava ubicada en un espai i els que no ens apuntaven cap a la ciutat.
A Menorca. No, la Ciutadella de Barcelona. Ah, sí, sí, clar, clar. No estaven apuntant cap al mar. No, no, no està clar. Tenies els canons de Montjuí i els canons de la Ciutadella. Estava sitiada. I en el moment que aquí fèiem un cop, allà fèiem boom. Vull dir, podrien tirar bombes, no? A quina ciutat ha passat això d'Espanya? Cap ni una, ni a Ibao, ni... Que jo sàpigui, no? A Girona està la de Sant Ferran a Figueres, però la intenció era una intenció de controlar la frontera.
Sí, el que està fent Sant Fernández és un altre tema. Clar, és defensa de l'atac. Era un baluart. Exacte. No era, en aquest cas... Bueno, es pot considerar la ciutadilla un baluart, també. No, és un baluart, és un baluart, també. Però tenia una altra funció. Però era repressiu. Ah, home, evidentment. Va ser un càstig del senyor Felipe V, va dir, a veure, ja està bé.
No, no, perquè són els que ja vam donar més guerra. Clar, va estar claríssim, no? I realment la destrucció massiva que va provocar, a part, en refereixo de monuments, vull dir, va ser brutal, eh? Es va encarregar, em sembla, t'ho diran, són 2.250 edificis per fer la ciutadella, dels quals el monestir de Santa Clara, el monestir de Sant Sebastià, vull dir, es va encarregar, com si t'ho digui, monestirs, no sé quantes esglésies, estava, estava en perill Santa Maria del Mar.
Menys mal que ho van aturar, però s'enportaven cap endavant Santa Maria del Mar per fer la ciutadella. No t'ho perdis, però d'un pèl. Vull dir que si tu mires fredament... Està barrant, sí. Clar, per la ciutadella actual, imagina't els contorns... Bueno, es va salvar al barri de la Ribera i allà estava el límit, suposo. Clar, però al barri de la Ribera es van carregar moltes coses, eh? Sí. Clar, que desagrada.
Home, ja es veu el Born, el Born ja ha quedat tot arrasat. Ah, això mateix. És una bona excursió per fer i una bona sortida per visitar. Pues sí, pues sí. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Home, jo amb la muntanya Montjuïc moltes vegades el que ha passat és que...
És que ja ha patit molta gent. Molta gent. I ha sigut presó militar. Allà va ser on van empresonar el general Batet, per exemple. El famós general. Sí, sí, sí. Allà el van tenir tancat. O sigui, molta gent a posterior de la Guerra Civil va estar allà empresonada.
I si per les parets dels murs del castell de Montjuïc parlessin, bueno, allà... Uh, mare meva, el que ha passat allà. Afusellats. Molta gent, molta gent. Però a més, allà afusellaven republicans, i amb la seva època, i posteriorment franquistes, eh? Sí, sí. Que va xocar, que una banda no dins del castell, el castell, evidentment, era element... Però en el seu moment que hi havia aquell problema de no saber ben bé qui guanyava la guerra, allà es feia de tot, eh?
Sí, home, clar, es feia un museu general. Exacte, era com la banda dreta uns i la banda esquerra els altres, vull dir que apel·laven uns i els altres, eh? I he estat un parell de vegades. Jo també, però mai... A veure el Museu Militar, que a un pare li agradava i tal. Sí, jo fa molt d'anys que no... I sí, me'n recordo, clar, de petit que t'hi fixes, que tenien aquelles taules amb aquelles vitrines... Sí.
totes amb soldats de plom. Feia gràcia. I el pati amb els quatre canonets de turno, ja no recordo massa més. És que el que es veia és el pati d'armes, es veia això que dius tu en els canons, i llavors hi ha els passadissos interns, i llavors això no es veia. Ara em sembla que es pot veure que és on estaven les cel·les, les ajoles, exacte, per on tancaven els presoners, van ensenyar on va estar el campó.
Sí, però van dir alguna cosa del Campó, però bueno. Ah, no, no, això no, perdona. Ara he fet una barreja. No, no, no, el Campó. És el que va enjardinar Montjuïc, no? Vull dir, el que va agafar... No, és que ara he tingut una barreja. No sé, no m'imagino la muntanya. Perquè, clar, nosaltres ens centrem en el castell, no? Però, clar, Montjuïc és molt més gran. És molt més gran. I aquí va haver la remodelació de l'any 29. Exacte. Amb la fira... Amb l'exposició universal. Del 29.
que va posar la muntanya exacte que la va fer el Campó va intentar arreglar i va fer una cosa meravellosa i després a partir d'aquí es va fer el pròxim pas va ser, prèviament s'havia fet el primer estadi olímpic un primer estadi que existeix i que està com una mica com abandonat, hi ha un espai que es va jugar a futbol que no s'on està perquè no ho sabia i fins al Barça va jugar allà vull dir, a l'any 24
I perquè es volia fer, es va fer una primera candidatura. I després es va fer el segon, que va ser el que actualment s'ha utilitzat el 92, però el 36 ja s'havia fet. Però n'hi ha diversos, eh? Hi ha d'enviar el camp de Rubi de la Fuixarda. Exacte. Es va fer l'hipòdrom, que va desaparèixer després també. Un hipòdrom també que va tenir molt d'èxit. Lògicament, després que s'ha de dir, no? Vull dir, el circuit urbà, no? Famos, no? De les 24 hores, no? Vaig veure la darrera carreta. La vas veure? Jo no ho vaig veure mai.
A la darrera carrera hi vaig ser-hi, que es va matar un, pobre, i ja van dir que s'acaba. Això sí que ho sabia, sí que és cert. I es veu aquesta zona, llavors vam parlar del cementiri també, que va ser un element complicat, perquè clar, un cop posar dels morts, moure els morts és més difícil que moure els vius, no? Vam parlar del barraquisme, no? També de Casantunes, aquella zona que va ser espectacular. Bé, jo des d'aquí ho recomano perquè jo crec que la història de la ciutat és molt important, no? Que Casantunes ve de Casantunes. Casantunes, sí, sí.
No, no és un nom català. S'ha catalanitzat el nom, però no era Casantunes. Jo t'he dit Casantunes, imagina't, perquè mons pares deien Casantunes. És Casantunes i és Cantunes. Però és curiós, no? Vull dir, com els noms van evolucionant també i amb tan poc temps, en aquest cas, ja que han sigut segles. Allà tinc un company que treballa de conductor d'autobús,
que ja li diuen, malauradament passa la línia que passa per allà és la Yonky Bus Sí, i tal, no, però jo he passat per allà amb cotxe alguna vegada i he vist creuar, però creuar dona igual, eh n'importava per necessitat perquè és que, bueno, la gent va boja i busca drogues, no? Sí, sí, sí Això no sé com està, actualment no t'ho puc ni com està No ho sé Bueno, doncs ja hem tingut una mica aquesta part així més racionada amb la literatura i amb la televisió i començarem a parlar de cinema directament
Parla'm una mica d'Alberheim de Candelabra, que ho tenim per allà. Jo ja l'he vist, jo no te la vull estripar. No, no, he vist un tros. Sí. Home, diguem-ho així que la pel·lícula es tenia que estrenar en sala cinematogràfica, però que es veu que es van acollonir els, no sé qui, els que posaven la pasta, els productors o els distribuïdors, i van considerar que la pel·lícula era massa gay, no?
Aviam, jo pel que he vist, he vist una horeta de pel·lícula, no mostra més del que es pogués veure a Brokeback Mountain, per exemple. No, no, no, és bo més a Brokeback Mountain que aquí. Sí, simplement que, aviam, jo crec que aquí hi ha un doble factor. A Brokeback Mountain són dos nois ben semblants, ben guapos, i en canvi aquí hi ha un sí que es hem plantat, que és el Matt Damon, però l'altre hi ha, diguem-ho així, un personatge de crèpit. Mm-hm.
I, a més a més, el factor de la homosexualitat i el factor de diferència d'edat. I que això provoca molts... I que no oblidem que va ser... Molts d'això, no? Molts... Que va ser un crac allà. Aquest senyor va ser molt conegut. A veure, és com si féssim aquí... La Pantoja, no? O la Sara Montiel. Vull dir, ja que estem parlant de la gent... Era folclòric, no? Era un folclòric, no? Sí, era una hortera de l'època. Era un tio Quich. Sí. Era idea que li encantava lo barroco, no? A més, el moment de la pel·lícula que ho diu, quan li ensenya el pis al matdemon... Un tio que és Quich.
Sí, sí. A mi m'hi gusta lo barró cortera, no? És que sí, és perfecte, lo acabes de dir, no? Tot carregat i lleig. Com la balacasa del José Luis Moreno. Sí, sí, és un rococo d'aquests que dius, però per què, no? Però bueno, li agradava. Per això el behind de candelabra, per qui ve, no? Perquè sempre que sortia al piano, doncs tenia que anar l'obra, ja. De plexiglas o del que fos. De plexiglas, una cosa. Però carregat, carregat, no? I sempre cantava amb aquell candelabra sobre la taula, no?
No, pel que es veia el tio era un virtuós. Era un virtuós, tocava molt bé el piano. El que no entenc és perquè es va derivar més cap a la banda més de show o d'espectacle i no cap a la banda més ortodoxa.
Perquè imagino que és el públic el que buscava, vull dir, aquest tio, bueno, va viure a la zona aquesta de Calima, era a Los Angeles, no? Sí, home, es va veure que el tio estava forrat de pasta. I encantava les dones, vull dir, era una mena d'encantador de dones, no? Sí, perquè és curiós, veies, el primer espectacle inicial que es veu a la pel·lícula, veus, meitat dones, ja, d'una certa edat, ja...
I mitat gais, reinones. És clar, és que el públic que tenia. Els homes, vull dir, els homes heterosexuals entenien perfectament el que estaven veient, crec jo, perquè és que era evident que aquest senyor tenia una ploma increïble. És que era evident, no? Vull dir, el que deia abans que la casa parella, el Matt Damon, bueno, doncs era un tio que semblava més... Vull dir, que no tenia aquesta... Més vulgarat, no? Exacte, no?
A més, hi ha un moment que ho diu, que ell és bisexual, que no li agraden tant les dones com els homes. Exacte. L'única mesura que la pel·lícula s'adavanta, ja ho veuràs, hi ha una certa afectació, no? Tant en la forma de vestir com d'arreglar-se la cara, bueno, ja ho veuràs, no? Crida una mica l'atenció, eh? Vull dir, jo que em vaig veure vaig dir, hala, que t'has quedat justament en el moment de la cirurgia plàstica... No, jo vaig enganxar el moment en què realment
Veus que la relació entre ells dos comença a, diguem-ho així, a tornar-se quotidiana. I que perd l'enlluernament inicial. Clar, que Jaume era molt mocho pelante, no? Sí. Amb un paio que aixeca el que fa i que... Que s'ha forrat, que fa el que doni la gana. Ha de ser un personatge singular, no? Clar.
I això treia. Però, clar, arrere d'aquest singularisme, diguem-ho així, hi ha una quotidianitat i que, en el seu cas, era molt... molt decrèpita, no? Aquest home ja estava a les acaballes, perquè ja es veu que el tio... Com es passa en vídeos, que hi ha uns vídeos ja de l'any 74, bueno, ja eren els primers...
que dius, el tio ja actuava amb l'Elvis Presley, i actuava amb... Ja feia el tio 30 anys que estava treballant d'això, no? No era el seu moment àlgid. No. No ho era. Ja era el seu... Perquè em sembla que es va morir al 80 i poc. Sí, al 80 i poc, he d'ensenyar que va ser. Però, bueno, fins al final va estar actuant, eh? Vull dir, entre 3 o 5, que no va amb malaltia de la sida, encara que van dir que... Bueno, callo. És igual, tranquil. Bueno, d'anir guau.
És que, clar, aquí hi ha un joc també que es planteja, en teoria, és com, bueno, el Ron Hudson va ser el primer que va declarar-ho, obertament, però que hi havia molta gent abans que segur que havia mort d'aquesta malaltia, per desgràcia, i no van declarar-ho. I aquest va ser un d'ells que es va plantejar un atac de cor i que no era, no? Però, bueno, això és un punt més de la pel·lícula, no? Que no és que sigui el final final, sinó que és el procés, no?
Però, bueno, és la seva biografia, no?, en el seu moment més platòric, no?, i la seva evolució, doncs, evidentment, cap a la part final. Però jo crec que, a part dels últims anys, és un tio que va estar sempre amb aquesta línia hortera, no?, i amb capacitats per tocar el piano, com a mínim. Però era coherent, dintre el que acaba bé, és coherent, no?, era un tio que se li anés l'olla i tal. No, no, no, ell tenia clar el que feia. Sí, digues, digues. Tenia clar el que feia i el públic el que es devia, no? Evidentment.
A Los Ángeles hi havia, dic hi havia perquè hi ha un museu, però l'han tancat. Ah. Vull dir, l'han tancat perquè no hi ha pressupost per mantenir-lo, no? Vull dir que era un museu que estava tot, tu pots imaginar, i que, bueno, recordo que l'Alaska i el Mario, saps aquests... Sí. Amb aquest reality show que feia en seu personal... I van anar. Van anar, perquè, clar, el Mario Baquerizo és un seguidor del liberatge, no liberes, liberatge, perquè és que això del nom, no?, és curiós perquè és...
Polac. És com versatge. Sí, exacte, no? Que no és versell, no? Això sortia a Showgirls. I fins i tot, no m'hi he equivocat, però el Mare Baqueritz, amb el seu grup, va fer un vídeo dins del museu.
va demanar permís, no?, i amb les Nancy Rubies, aquest grup que té, també, que no saps ben bé què és, perquè, clar, no hi eren les dones, però, en canvi, és molt amenerat, bueno, és un conjunt de coses, no?, i, clar, i li encanta, no?, tota llortera, i li encanta, bueno, tot el que tingui a veure amb el tema glam, amb el tema kitsch, amb el pop art, vull dir, és una combinació, no?,
I per això dic que és molt peculiar perquè van arribar allà i s'ha d'haver tancat i li van dir que és que no hi havia pressupost i la persona que estava allà vigilant que el van fer fora. Vull dir que no... perquè la gent no anava. Ostres. Clar, és el que diem, no? Vull dir, Elvis Presley trigarà molt, no? Però bueno, d'aquí 50 anys no sé què passarà amb Elvis Presley, no? Clar, és com...
amb Graceland, no? No sabem si la gent seguirà. Potser sí, perquè va ser molt gran i encara hi ha gent jove que surten, però clar, sinó menys. Però la nostra generació, però la generació dels meus fills, per exemple, el Leslie Presley és prehistòric. És com si a mi em parlen de, jo què sé, del tenor aquell tan conegut, del Caruso, no? Del Caruso, no?
Per mi, si em usa el Caruso... Jo no l'he viscut, ni hi ha ningú ja que l'hagi sentit cantar. Aniràs amb un Josep Carreras, que el tens més present i que saps què és, no? I no pas anar-te a veure el Caruso. Però, clar, d'aquí 50 anys, que potser ja no estaré en aquest món, parlen de la Biosprec, que encara he sentit que jo diuen... Serà una història, és com si... Va ser dels primers que va fundar la música moderna i tal, però...
però ja està, però s'ha acabat el bròquil és el que hi ha abans de seguir destripant, perquè al final la destriparem i el David dirà, ja està bé, que em dius coses i no, aniré doncs, bueno, recuperem, farem una mica de descans escoltarem aquesta cançó d'Emili Vanilli que era alguna cosa així, espera que no me'n recordo ni com es deia Girl, I'm gonna miss you bueno, ara no farem tipus de cosa simultània però alguna cosa com xica techo de menos o alguna cosa per estil i bé, va ser la cançó més coneguda del grup i sonava d'aquesta manera
Fins demà!
El problema que té la música, jo sempre dic que... Envellit, eh? Exacte. Que, a part de grans grups i grans cantants, hi ha coses que, dius, sonen bastant terribles. Anys 91. No és tan de temps, eh? 91? 91, espera. No pot ser. Anys 90, clar. Això és a l'any 90. 23 anys, xanrere? Ostres...
l'any 90 és això. L'única, clar, a veure, jo sempre he dit que els Mili Vanilli, jo des que ho escoltava, per mi ja era hortera, amb la seva època, d'acord? Sí. I, per tant, bueno, jo no crec que sigui un grup que es mereixia, perquè va ser diferent, però, bueno, van ser els Bonaiem dels anys 90, no?, perquè mateix que es deia que els Bonaiem no cantaven. Ah. També es deia això. Sí, no? Bueno, cantava el pobre que va morir, però a les que feien el cor, ho sembla ser canoni.
No tenien ni idea. Es veu que sortien allà i al final es veu que van aprendre a cantar, però els primers temes deien que no eren d'ell, no? Però, bueno, això passa molt, eh? Hi ha factories, això un dia ho parlarem, de les factories musicals. Un món totalment desconegut per mi. Sí, hi ha unes factories, hi ha una factoria que es deia d'uns productors que es deien Stock, Edkan, Waterman, que eren alemanys, no? Que van agafar als anys 80 el Rick Asley, una sèrie de gent...
I van fer una mena com de... Van agafar una música discoteca que era poc comercial, la van comercialitzar i van posar en boca d'ells cançons que no cantaven ells tampoc. Però bé, això... Al Ricasi sí que cantava, però molta gent no. Jaume! Hola! Ai, espera, espera, que no et tinc connectat. Espera, digue'ns alguna cosa. Què tal? Ara, ara, ara tinc controlat. Què tal? Has arribat de temps al final?
És que quan es volen fer més coses del temps que... Llavors acaba que s'escurça per tot arreu, això. Molt bé. Doncs has vingut a temps perquè jo fa un esment molt ràpid d'una pel·lícula que es diu Don John. L'has pogut veure? No. Però ja sé quina és, ja. Ui, ui, ui, ui.
El més xocant d'aquesta pel·lícula, si jo pensava que seria una cosa, una comèdia romàntica americana, lús, i aquest matí justament m'he fixat a la cartellera, i és pel·lícula dels Icària, dels Verdi i tal, i vas dir... Perquè jo vaig pensar, aquí a mi això no m'està quadrant. Per cert, un apunt només. Mires, digues. He vist algun trailer de Nymphomaniac? Nymphomaniac? L'última de Lars von Trier. Oh!
I l'estrenaran en dues parts. Per què? No ho sé, perquè és llarga o... De què va? A bord del tema de la pornografia. Ostres, aquest se li em va a la pinça, eh? Però pel que es veu, els actors i les actrius que surten... Són coneguts? Charlotte Gainsbourg... Hòstia, com aquesta cara. La que em surt més és aquesta. Realment, elles...
posen el seu cos, però les escenes més explícites que n'hi ha, escenes explícites, doncs no són ells. Són dobles. Que tampoc no serà ni el sexe d'ell ni el sexe d'ella, no? Com es deia aquella pel·lícula que era pornografia pura i dura? Ostres, la van estrenar...
no sé què, d'autobús, bus o alguna cosa així. Ah, short bus. Short bus. Sí, sí, allò d'un i do, eh? Al principi... No, però allà eren els actors, eh? Sí, sí, sí, vaig a dir, ostres... Però tampoc eren actors coneguts, eh? No, no, no. Actors una miqueta començaven, no? I llavors em vaixer que s'emprestar, no? Sí, sí. Però no, no, però xocava. Aquella pel·lícula també tenia... Era porno, eh? Era porno, era porno. Però bueno, la pel·lícula en si també estava... Estava ben parida, però és que bueno, no?
Tenia aquest inici, recorda, una mica salvatge, no? Una mica... A més, amb final feliç. Sí, sí, de tot, de tot. Hem vist últimament la vida de Lis, no? Vull dir que... Ah, també. No és de pornografia, però que... Que és molt explícita i tal, no? No crec que estigui doblat, això, veus? Allà, no, no. No l'he vist, però crec que no, eh? Doncs, el que dèiem... Uepa!
El Don John, justament, és una pel·lícula que, dic, a mi em va xocar moltíssim. És aquest nano que es diu Joseph Gordon-Lewitt, que serà, jo crec que és un tio que té futur tant com a director com a actor, eh? L'escarlet Johansson, perdó? Va fer Luper. Luper, sí, exactament. I també va sortir a l'última del Batman. Ah, això no l'he vist. Sí, feia de l'inspector de policia. Ah.
I també surt la Júlia Moore, que dius, què pinta per aquí la Júlia Moore? És una pel·lícula que... A més, és la pel·lícula que comença... Ja estem que no estiguin aquí les nostres dones, eh? Dones, vull dir, del programa, vull dir, perquè té l'inici més masclista de la història del cinema.
Vull dir, tres col·legues, el típic, no? Vull dir, arriben allà, vull dir, en un lloc de festa i comencen a dir que aquesta té un cul de no sé què, té uns pits increïbles, aquesta és una tia de buit, aquesta és el que et fa això, que és el que et fa l'altre. Allò que puntuen, no? Sí, fan això, fan l'altre i comencen a dir el que et fan i el que et deixaran de fer i tal, no? Llavors, el tema està en que aquest nano, aquest noi, el... El protagonista. El Josep Gordon Lewitt, no? És un nano que...
És guapetó. És un tio que la seva vida és el gimnàs, la família, l'església, el sexe i la pornografia. Vull? Quina combinació. Quina cosa més rara, no? Doncs sí. És brutal. Perquè la pel·lícula té l'estructura d'atrapada en el temps,
Sí. Aquesta línia que passen coses de forma continuada, no cada dia, sinó en diferents dies, i hi ha una repetició d'escenes constantment del que fa. Vull dir, va al gimnàs, va a l'església, no sé què, no sé quant, es practica sexe, es confessa i diu... Fa no sé què, té sexe, no sé què, truca per telèfon, mira pornografia, no sé què, se'n va a l'església... El show de Truman...
Sí, sí, sí, però és que més aviat és allò, el dia de la marmota, però no tan descarat. I pel mig apareix una persona que és Scarlett Johansson i apareix Julian Moore. L'Escarlett Johansson surt espectacular, és a dir, encara l'han...
ha repretat més, que dic jo. Neumàtica, no? Neumàtica. L'han posat que dius, mare de Déu, senyor, és que això petarà. Qui ho ha fet, això, també? Que també hi ha caricatura, no? Exacte. I llavors, és molt curiós perquè la més masclista de totes és ella. És molt fort. Perquè dius, no es pot ser més masclista, però ella, en canvi, ho és. Perquè ell, a part d'això, a ell li encanta netejar casa seva. És un tio molt net i molt pulcre. I llavors... Fots netejant-se, això no et toca, no? Sí, això no ho fan els homes.
Ho diu, ho diu ella. I ell diu, però perdona, perquè volia comprar un espai per la mopa. I l'altre diu que és una mopa. L'altre, doncs, una mopa és per brillantar el terra. Però què? Això ho fan les dones. I jo vaig quedar i dic, ala, que fort, no? I llavors apareix una contraprestació que és Julián Murro, una senyora madura, ta, ta, ta, ta.
la qual el fa veure ell perquè, clar, i en el fons té una vida buida, m'entens? Amb tota aquesta situació, està al mig d'una vida buida que no sap ben bé el que vol. La pornografia, perquè ell diu que la pornografia és molt millor que el sexe. Com el club de la lluita, no? Clar. Sí, bueno, exacte. Perquè té la...
Anomenar els mobles d'Ikea és com una vida vacua. Exacte, que no té res més que dir. Però la pel·lícula és, jo crec que em va sorprendre perquè és magnífica la pel·lícula. Té una factura que dius, ostres, què passa aquí? I la tira de detalls té un punt de romàntic, té un punt de comèdia, té un punt de que t'està dient que a vegades no sempre els homes som els culpables de la situació...
que és això, que a vegades, en aquest cas, les dones tenen culpa per un costat d'aquesta visió, per desgràcia, masclista que té la societat, i per altra banda, hi ha dones que, evidentment, entenen moltes coses que altres dones no entenen perquè volen manipular. Llavors, clar, aquí hi ha un joc bastiat, perquè Julia Moore el que fa és dir-li aquesta noia t'està manipulant, i és cert que l'està manipulant perquè ella, curiosament, té una altra dicció, que és pel·lícules romàntiques.
No sé què és pitjor, la recerca del príncep o veure el porno. És molt bo aquesta contraposició. Una és realitat carnada, l'altra és idealisme... I el que semblava una pel·lículeta tonta, acabes dient què passa aquí. Per tant, que això és una pel·lícula que crec que va més enllà. Per tant, recomano que la veiem. Vull dir...
No hi ha cap cosa explícita, però sí que hi ha constants referències a vídeos pornogràfics sense veure res. Però és molt bo perquè el muntatge està molt ben parit. Vull dir que, de debò, que veieu-la i no us escandalitzarà ni molt menys. No, no, no. Jaume, què has vist?
Jo acabo de veure Cantant sota la pluja. Oh, que maco! Ves parlant de Faniguel després. Muta el so, el sonor. Que bo, que bo, que bo. Quina bona pel·lícula, eh? Bé, jo he connectat amb una persona que va a l'11, perquè li manca la vista, i llavors allà hem fet un petit forat de passar algunes pel·lícules, perquè ells tenen un seguit de pel·lícules,
que el que fan és allò de l'autoexplicació, allò que expliquen què és el que passa, perquè la manca de vista i tot. No, no està clar. He tingut una sorpresa prou contrastant, perquè dels 12 o 15 persones que estaven en aquesta sessió de cinema, doncs hi havia dos que no estaven d'acord amb fer cinema, perquè no el veus, no?,
Llavors, com que aquesta pel·lícula anava de la transició del mut al sonor, el que sí que és cert és que cantant sota la pluja tot el que és explicat, si és la imatge bé, perquè és el que s'hi ha afegit, però si és el parlar és molt insult, no té profunditat de cap mena.
I llavors s'establert entre nosaltres com una mena de diàleg per mirar no pas de deixar de fer aquestes sessions, sinó tot el contrari, de trobar un punt que sigui molt interessant.
I llavors, doncs, hi havia que deia, diu, set nòvies per set germans, perquè hem de passar a un altre musical. I diu, home, però aquest és igual, quedem sense veure, no? I llavors hem sugerit pel·lícules com, per exemple, els dos homes sense pietat, testimoni de càrrec, vull dir, l'estil de persones on el diàleg és molt... Clar, són obres potser més teatrals, no? Exacte.
És que potser el cinema teatral seria més correcte, no? El que sí que ha estat interessant és precisament veure, perquè hem cantat sota la pluja, i avui que l'he tornat a veure l'he pogut comprovar, és una pel·lícula que està molt bé en tots els sentits, perquè el que ens parla precisament és d'aquella dificultat i també els seus afins que el cinema no havia de parlar, ja estava bé, el Charlotte era un d'ells, no? Bé, i ho hem manegat tot això. I el Hitchcock, eh?
I el Hitchcock probablement que també. Li agradava, hi havia molts moments de molt de silenci les seves pel·lícules, eh? Sí, sí. Ell era molt seguidor d'aquest cinema, lògicament es va adaptar als temps, lògicament, perquè al principi no va fer cap, però bueno, als anys 30 ell ja feia cinema, no? Li agradava, eh? I el Lluís Bunyol, que era sort, curiosament. I el Manuel de Oliveira també feia pel·lícules mudes. Mudes, sí, senyor. Encara es diu, no?
Sí, encara viu, però ja em sembla que ja ha plegat. Sí, ja ha plegat. Home, ja ha pobret, ja no. Ja imagino que no ha pogut tirar més, no? No fa massa, bon parir d'anys que va fer a la darrere, em sembla. Sí, sí, no fa gaire. Bé, doncs està molt interessant, una experiència més, vull dir, uns agraïments per part d'unes persones, que hi hagi algú que els hi vagi a parlar allà, qualsevol vol dir, eh? I paral·lel, has dit i tant, oi? Sí, eh? Que sí, que ho ha dit.
que qualsevol valdria i he dit i tant no, però què vols dir? és que ara estava pensant en una altra cosa una resposta automàtica perdoneu-me és que tinc molts aparells al voltant meu i les infrarrojos aquests però he volgut aclarir-ho perquè ha quedat així de bé molt bé interessant i si alguna vegada fem alguna experiència més ja també us ho explico
No, no, això és molt interessant. Molt bé, eh, molt bé. El ball aquell somni, allò és genial, eh, perquè ja parla del cosmo, de la llum dels astres, en fi, fantàstic. O sigui, el que parlen, que és potser el més interessant de la pel·lícula, llavors ho filmen i carai, que bé que queda, allò, eh, amb la Sitxeris, a més a més. Sí, aquella nena, mare meva. Te la cito. No, no, i feia el que volia, aquesta noia, eh, vull dir, tenia uns peus d'or, no?
Bé, parlant de musicals, vull dir, ja molt ràpid, jo l'altre dia vaig enganxar el Fanny Gale, del William Wyler, amb la Barbara Streis, l'Àngela Omar Sharif, i vaig dir, ui, em sembla que hi havia una segona part d'aquesta pel·lícula que es deia Fanny Lady, una és el 68 i l'altra és el 75, una és de William Wyler, l'altra és de Herbert Ross, i vaig dir, vinga, saps com soc jo, que intento a vegades veure la primera o la segona part de les coses, o el que diem, o llegir un llibre i veure una pel·lícula, vull dir, i vaig dir, la vaig veure...
És una pel·lícula que em fa molta gràcia, que vols que et digui, no? Bé, la paraula estressant, que diguin el que vulgui la gent. Vull dir, potser és com una caixeta de bombons dolceta, però jo crec que és de les millors veus. Ella, la Julia Andrews, podria dir... Sense cap mena de dubte. De Hollywood, de les millors veus. Ara diré una bestiesa, però jo penso, aquesta noia per on respira?
Quan canta. Respirarà pel cul? El meu respecte. És que, t'ho juro, no? És que ho dic perquè és que... No, no, vull dir, mira... La germana, el Camilo José Cela, o què? Contabilitzeu, veieu Gentel? Quan veieu Gentel? Ja l'he vi, ja l'he vi. Doncs Gentel, al final, l'última escena que va amb aquell vaixell que canta aquella cosa de... Un xorro...
I fas així, fas clac-clac, i comptes, i es tira com 25 segons, amb un crit final, que allò és gairebé impossible, un mortal no pot fer-ho. No, no, no, no, home, no és que ho té importància, té importància la veu d'aquesta noia, vull dir, és que allò és meritori. És que la imatge la pots trucar, però la veu no. No, clar, vull dir que això és bestial, però bueno, en aquest cas, jo crec que Fan y Guerre és una pel·lícula, doncs el que diem, no?
noia de barri americà que vol triomfar al món del teatre i està ambientada a l'època de Siegfield, a l'època de les folies de Siegfield, als anys 30 americans, i llavors mica en mica aconsegueix pujar i arriba a aconseguir tenir el somni de treballar amb el Siegfield i del seu grup. I a partir d'aquí es genera una sèrie de qüestions.
La cançó més coneguda és la que es diu People, que llàstima que no m'han recordat de portar-la, i és una cançó preciosa, jo crec que és la balada més maca de les Treisen, i a partir d'aquí la pel·lícula en si, doncs, bueno, crec que és una bona pel·lícula, o Marchari fes una història d'amor, no?, de diferents nivells socials, no?, al final aquest amor és impossible, però Marchari fes un jugador, ella...
es vincula, evidentment, al món del teatre, no?, ella és una actriu no dramàtica, és una actriu còmica, que és molt complicat, no?, és com una Lina Morgan, americana, entre cometes, no?, i realment és una pel·lícula que està molt bé. En canvi, la segona part pretén ser, doncs, quan ella deixa de ser una noieta per ser una senyora, no?, vull dir, quan ja segueix triomfant, però que comença a haver-hi la crisi del 29, allà, i llavors, a partir d'aquí, comença, doncs, ja la recessió econòmica, i com ella ha de rebaixar-se, i apareix James Caan, no?,
que serà el gran bandido, per dir-ho d'aquesta manera, dins del món del teatre, que la intentarà enganyar també, però que la filla cap és una relació amor-òdic que tenen ells dos, no?, i que són vinculables per arribar a fer un gran espectacle, també. La música és molt millor a Fanny Girl que no pas a Fanny Lady, lògicament, no?, vull dir, els clàssics són de la primera o de la segona, no hi ha cap clàssic, no?, i crec que, bueno, és com totes segones parts, no hi han de ser, i més quan és un musical, crec que és musicals amb una segona part
Encara és més complicat, no?, vull dir, perquè un musical triomfa per les cançons, no? I, bueno, hi ha aquest cas, doncs, grinyona per l'altre. Bueno, què més tenim? Jo l'altre dia vaig veure una. Sí, digues. Ara m'ho he recordat, una de la televisió abans, per la televisió. A més, és curiós, perquè hi ha aquella pel·lícula que sempre ens sents parlar...
i mira, la vaig veure vaig a sentar no, a sentar no, la va anar fent feina i anava veient ara se n'en fotreu és aquella que es diu No si mi hija
Ui, aquesta pel·lícula no l'he vist mai en ma vida. Perquè sempre que l'he vist, perdona, però he fugit. Doncs mira, la vaig veure, la vaig tenir als sants nens. I dius... Ostres, Pedrín. Compares aquest film amb els films que hagi pogut fer el pas que ara està a mi, i dius... Però quina...
ja només per fer l'esmena aquest, eh? Quina realitat més sesgada? És com agafar la part per el todo, no? I dius, no nego que la situació que planteja el film s'hagués pogut produir, no? Que realment una dona americana casada amb un iraní als Estats Units i l'home era perfectament occidental i modern i tractava la dona d'igual a igual a la que el tio se'n van a conèixer els avis a Iran i ell decideix que
quedar-se allà, doncs allà es muta, o sigui, fa com una mena de mutació mental, i passa a ser un fanàtic, doncs, diguem-ho així, integrista, que estomaca la dona, la té tancada, la fa anar amb mocador, la maltracta, i la sotmet a les més bèsties, vexacions, no? Sí, sí, sí. I el bo és que el film...
Això t'ho mostra per tots els iranians que estan en la mateixa situació que aquesta noia. Hi havia més americanes que s'havien casat amb iranians, que havien anat a Iran justament quan havia començat la revolució dels Ayatolàs i que tots havien mutat, no? Dius, deu ser un virus, no? Que els infecta tots a dalt i baix i es tornen així, no? Com la guerra mundial feta, d'alguna manera.
I dius, no, no, pot ser, no pot ser. Perdona, tu no creus que el senyor Aznar, amb el que va dir ell, també intenta mutar? Va, aquest home ja va néixer mutat. Aznar va mutar de... Ja va néixer mutat, dels copazos de vi que es va fotre. No, però jo no dic ell, sinó que intenta mutar, o sigui, que hi hagi molta gent que realment es protegi. No, és com segundes partes...
Va intentar mutar en Franco, però no li va sortir bé. No, no, aquest home ja és devingut caricatura, i ara no m'enteneu bé. No, no, digues. A què intenta mutar, vols dir? Exactament, amb una colla que tinguin una no ben arxivada situació d'haver superat allò. Ah, bueno. I automàticament hi pot haver alguna persona que d'una manera clara, a partir d'unes manifestacions, bom, desperta... I encara segueix dient que l'11M va ser, tal.
Clar, és que ell mateix s'enterra. Per mi pot arrossegar algú, però no crec que ja sigui un personatge vàlid per protagonitzar la realitat d'aquí i d'ara. Diferent és el cas del González, que Felipe González diu les seves coses. També és un personatge que a tot se li va. I per mi ja s'ha venut al capital, però de dalt baix. Evidentment.
i estarà en un treball que serà privat però almenys és més lògic el veig més coherent encara i tot i així el Jordi Pujol que és de la mateixa època amb les seves coses que pugui arribar a tenir però també ha fet barrabassades ha dit coses que quan estan fora del poder diuen i coses del poder què?
Però aquests els veig totalment desfassats cap a un extrem. Jo el que volia fer és la relació que aquestes persones que van fugir del seu país i van anar a Nord-Amèrica, com tu dius, molt bé, que és el que planteja la pel·lícula, viuen perfectament... Sí, jo suposo que havien fugit de la dictadura del Shah d'Iran. Unes constants culturals ja d'igual a igual i que tot va bé i tal, i de cop i volta diuen anem a veure els avis i quan arriben allà diuen...
que m'he perdut jo, que m'he perdut, o en definitiva, goita'm a què pertanyo, i d'una manera o altra es pot generar... Sí, sí, sí, si no, realment... No ho sé, sí, ja ho sé, ja ho sé, però... Això és el que volia dir. El que passa és que el film és molt... Clar, el film és de principi dels anys 80, feia molt poquet, no?, que realment...
s'havia iniciat la revolució dels allatolars, i jo crec que la informació que arribava aquí era molt sesgada. Molt justa, evidentment. Si compares el film aquest, Amargo, per exemple, dius, home, sí que hi havia molta efervescència, molt d'ideologia potser malentesa, o molt ficada amb allò amb molta...
molt primària, diguem-ho així. Però a vegades va bé també veure, potser no amb aquesta línia, però una línia potser més íntima, i aquí Jaume, et comento, la Bicicleta Verda, que no t'he vist, per això ja vas comentar, jo també la vaig veure, i una mica, hi ha una pel·lícula molt recomanable, i jo m'agradaria que ho comentessis perquè no és aquest tema, però estem parlant d'aquesta intimitat, ara ja s'ho dic, el tracte home-dona, vull dir, què passa, no? I em sembla una pel·lícula molt crua,
amb tocs... Vull dir, la pel·lícula no sembla crua, però d'un i do, eh? No ho sembla, però sí. Precisament per la seva senzillesa. En definitiva, no planteja el que tu dius. Clar, i és tot molt melodramàtic. És molt americà. És que la dona no té ni... Molt pausada.
ni el suport d'altres dones, diguem-ho així, no? Totes van a favor del mascle, no? I dius, hòstia, tampoc enquadra massa, no? Quan elles estan tiranitzades igual que la que està patint, no? I la bicicleta verda el que planteja és que ja ens en sortirem, home, al cap i a la fi. O sigui, quan acaba la pel·lícula,
Vull dir, que ella té la seva bicicleta, els seus pares ho toleren la mar de bé, i qui no ho toleren és tota la comunitat, que ja s'hi acostumarà. Mira, precisament, i voldria... Jo penso que s'escau també, una de les coses que feia avui, aquesta tarda, amb la visió d'aquesta pel·lícula, la diferència entre cantant de la pluja i el ciutadà que ell. Cantant sota la pluja, quan la van estrenar, tothom la va entendre, el públic estava perfectament preparat per assimilar tots els valors que ja es deien, que...
Diguem-ne que no eren massa complexes, però que no deixaven de tenir aquella connexió perfecta, i en canvi, si tant, no la va entendre pràcticament ningú. I que això... Bueno, exacte, una temàtica, no?, que potser... Sí, però la temàtica és el que jo crec que... Sí, perquè... No és pas el més important. Home, hi havia moltes càrregues psicològiques allà...
És que fins i tot campanes a mitja nit no enganxes moltes coses, per dir alguna cosa. Jo, sobretot. Llavors, jo el que vull dir és que aquesta no sig mi mujer, comparant-la amb la bicicleta verda... No sig mi hija. No sig mi hija, perdó. Comparant-la amb la bicicleta verda, esclar, aquí estem amb una exageració que quan l'estàs veient tu dius no me la crec, però que el que la segueix...
Doncs se li entra a la mar de veu. Allò entra amb mantega, tu. Com és la sal i fil, tu. En canvi, la bicicleta verda es quedarà allà com un referent d'un país... Hi ha una escena molt concreta que te'n recordes perfectament, que, lògicament, vull dir, és el tema de la bigàmia, no? És a dir...
La mare d'ell, vull dir, la mare de la nena, eh? La nena és la nena que vol la biciqueta verda, que això és una cosa puntual, no? Doncs aquesta dona està casada amb un tio, lògicament, que la seva mare li està buscant una segona dona, d'acord? La dona autèntica s'ha vist conscient, està atabalada perquè sap que el perdrà, perquè l'hi estan buscant, perquè és un tio guapetón, i a part d'això, doncs perquè no passa res, no?
I llavors porta uns amics a casa, evidentment ella li fa el cuscús, tota la història i tal, no? Li deixa la porta perquè els amics no la poden veure si no està coberta, perquè porten, no el burca, però l'altre no sé com es diu, té un nom i tal, que és allò que tenen aquí.
I llavors deixa ja menjar, ell surt, li agraeix com a mínim, li diu gràcies, no? Ella se'n va com que ha fet una cosa molt bona per ella, a veure si d'aquesta manera aconsegueix. I llavors la segona escena, d'una forma molt suau, veus que ells han marxat i ella i la nena estan menjant les restes. Sembla això la... Clar, sembla que no passi res, el que dic jo, però jo em vaig quedar, vaig dir, ala,
Sembla la linterna roja, no? Amb un minut el que t'ha deixat veure, no? Vull dir, aquesta dona es quedarà sense home perquè la seva mare vol no sé què. No pot veure els homes que no sé què. Li fa el menjar i és feliç perquè li ha fet el menjar aquell home que marxarà. I a sobre s'ha de menjar les restes que ha deixat aquests babosos perquè foten les mans allà. I dius, mare de Déu, senyor. No veiem com li posen les mans però ens ho imaginem. Ens ho imaginem, no? Vull dir, que és una cosa d'aquestes que dius, Déu n'hi do, no? No, no, interessant. Molt, molt interessant. En canvi, això o altre és distracció. Sí, sí, sí, sí.
Molt bé. Bueno, doncs el que dèiem, ja s'ha passat el temps. Com ho fem? Sempre... Sí, sí. És que, clar, aquí... Ai, s'ha fet curt. Et quedes a l'altre programa, amb palmes directament. Podem gravar el... Sí, no, bueno, el dona igual. Vull dir, aquí fem en directe i gravem tot, aquí no et preocupis. Molt bé. Doncs ens veiem el dijous que ve. Vinga, adéu-siau.
A l'escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Es
El just a la fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. És una cosa molt dura, la pujada de l'alibar. El home està manxant pel costat de feina i veus que són gent més o menys preparada. L'única solució jo veig que ha de ser alguna cosa revulsiva com el que va passar a Islàndia.
Cal posar optimisme on n'hi ha. El Juden està al costat d'ells perquè hem de trobar alguna solució. Que sigui, que sigui, que estigui davant. El principal són els interessos de Sant Just. Sempre sota cosa algú que té alguna pregunta o que té alguna resposta. Perquè n'hi ha d'esperança, no?, si es fa bé. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1.
Smooth.
De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, l'smooth jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. T'hi esperem.
Sintonitzes l'àdio d'esperc, la ràdio de Sant G.