I Jordi Domènech, apa, adeu, eh? Que vagi bé. Adeu-vos, adeu! El que sigui entrenat és matcha.
Doncs bona tarda, benvinguts un dia més a Babilònia, i avui doncs estem, bueno, doncs la Rosa, com sempre. Tenim per aquí, hola. Hola, bona tarda. Què tal? El Jaume. Hola, bona tarda. I el David. Hola. Hola, que ha tornat després d'una lleugera malaltia, que ha vingut, eh? Home, tant com lleugera... Home, m'ha deixat bastant impossibilitat. Ja, ja, ja. Estava jo per masses rofes.
Per això havia de ser lleuger que ningú el toqués. Com per acarolar-te, saps? Ja t'explicaré un dia què em va passar a mi. Molt bé. Hola Xescu, bona tarda. És que avui tinc una problemàtica una mica així, tecnològica, perquè hi donen voltes, però ja m'aclariré.
Parlem avui de diferents cosetes com és el Marciano. El David no és que sigui el Marciano, sinó que és un llibre que es diu Marciano. Jo tenia un profe amb l'AGB, el meu doctor, que estava amb totes les noies enamorades d'ell. Perquè era guapo jove i sobre intel·ligent.
Jo ja em sento petit, ja no respondré a les expectatives avui.
L'Arros ens parlarà d'un conte que es diu Set Blancaneus i un nan, és un joc d'aquest conte
d'una il·lustradora que es diu Núria Feijó, i després el Jaume ens parlarà de, doncs, un dels seus articles que... Bioètica, tu. Bioètica, ens parlaràs? Mare de Déu, senyor. Ja veuràs. És com aquell acudit que diu... Aquella que truca per telèfon, eh? Home, a veure, faltaria això. Ai, després l'expliques. Sí, no, no, és una cosa vinculada amb això, no, és una tonteria.
Doncs parlarà el Jaume de la bioètica, a veure què és això. I després parlarem directament de cinema, avui fem literatura i cinema, mira, avui hem triat. I començarem parlant una mica de la gala dels Gaudí, parlarem de 10.000 kilòmetres, Stella Cadente, parlarem de pel·lícules vinculades als Òscars, que és un guai plaix, meravellosa pel·lícula, David i jo l'hem vist, és espectacular. I, sempre Alice, també parlarem d'aquesta pel·lícula de Julian Moore, espectacular també.
Parlem també de Corazones de Cero i també parlem d'una altra novetat que és Corazones de Cero i dos pel·lícules que ja tenen una mica el seu temps però són pel·lícules boníssimes.
com l'arbre, que el Jaume també ens ha comentat. L'arbre, sí. Doncs comencem amb el David i aquest El Marciano. Què tal, aquest llibre? Perquè jo tinc gent que ha comentat el llibre, o parlàvem abans. Tot ha semblat magnífic, t'ha agradat molt? A mi m'ha agradat molt. No és una gran literatura, no és El Condo de Monte Cristo, no és Miguel de Libes, ni molt menys. És ciència-ficció. I ciència-ficció de la senzilla, també, diguem-ho així, d'alguna manera.
El George R. R. Martin amb Joc de Trons ni molt menys. Però és un llibre fresc. Molt... Com t'ho deia? Simplement... Us explico la trama i és que tampoc té cap truc.
O sigui, és amb un futur o no, que també podria ser ara perfectament, però digue'm si és amb un futur, digue'm si l'home ja ha arribat a Mart. Igual que va arribar a la Lluna, va arribar a Mart, no? I posa la bandera allà. Bueno, jo no ho sé, no, clar, per allà. Doncs, igual que quan va anar a la Lluna, no només va anar una vegada i es van quedar així, va haver una sèrie d'emissions, va posteriorment, per revisar coses, per fer coses,
Posa a Mart igual, i això és la tercera o la quarta emissió? La tercera, la tercera emissió. I en aquestes que ho tenen tot, clar, no és allà per estar-se en dues hores quan va passar la lluna i aixecar el vol i marxar. No, allà, si un viatge de vuit mesos fins a Mart i tornar, doncs és per estar-se uns quants dies més. I muntant una mena de campament per aposentar-s'hi, no? El que passa és que al cap de dos dies d'estar allà, doncs és el que arriba una tormenta de sorra i han de fotre tot el camp corrents.
Què passa? Que se'n deixen un. Un que es pensen que s'ha mort, quan resulta que no s'ha mort. I ells agafen, pugen tots a la nau aquesta d'escapament i se'n van. Tornen cap a la terra i el tio es desperta... Ui... Tio, on estic, no? Aquí estic a mar. Si t'he marxat ja estàs sol.
Com un Robinson Crusoe. I el llibre és tota la seva dicea, a veure si el poden rescatar o no. I si pot sobreviure. I és possible que el teu amic no li hagi agradat perquè el llibre ho descriu molt com un diari a d'abord. És com un diari, una bitàcola.
I va comentar que era com un manol de supervivència. Sí, d'alguna manera sí. És prou científic, el llibre, perquè a qui no li agrada dir que així, el tiri enrere. I el llibre et va explicant totes les peripècies a Mart.
però basat tot en una coherència científica i que té sentit. Com interessa l'art. Sí, d'alguna manera. I ara sé que, per exemple, el Riley Scott està adaptant el llibre aquest a la pantalla.
amb l'actor aquest, el Matt Damon i la Jessica Chastain.
També són a Interstellar, Matt Damon, per cert. És on aquesta por ja ha perdut l'amunt d'aquelles galàxies, no? Sí, pobre, amb un planeta ja perdut que els ressusciten, quan jo no tenia cap esperança que els ressuscitessin. Un film molt interessant, també. Sí, sí, sí, molt. L'hem parlat la setmana passada.
A mi em va semblar una pel·lícula, i al principi tenia els meus dubtes. És com una distupia inicial que mica en mica va tirant, tirant, tirant, i al principi dius, què passa aquí? Segueix sent una distupia, crec jo, però es converteix en una pel·lícula totalment de l'espai, amb el concepte que tenim nosaltres d'aquesta idea. I és tota la història que ve darrere, tota la paciència científica... Però rebutja molt la magnificència de l'espai, planteja't el qual.
A tarang quan posa alguna imatge de Saturn per allà o una història d'aquelles, però tampoc es recrea. Es pot fer una recreació, és molt més intimista, molt més dins del que passa des d'aquella nau. I quan surt a l'exterior és com més escenari lunar, però bueno, és aquesta línia només. Bé, digues-hi. No, el llibre bàsicament és això, no implica més. Està prou bé, però entenc que qui no entri d'aquest... No és narratiu, no és un llibre narratiu. Descriu, però molt...
molt puntualment. I és la relació, també, quan ell... No explico més. És un llibre que, curiosament, mirant per diferents foros, veus que és un llibre que la gent li dona bona nota, que és un llibre de nou, de veu, la gent li ha agradat. També hi ha crítiques negatives, però hi ha més positives que negatives. És sense ficció, però no es podria acomiadar, perquè tampoc és algú... Tot el que apareix allà, l'únic que dius encara potser...
El fet d'anar a Mart és una ficció. Bàsicament pel tema cost, perquè s'ha de desenvolupar un tipus de... Es podria fer, jo crec, un tipus de tecnologia que avui dia... Que seria aplicable. Es podria fer, però no. Per exemple, el motor que impulsa la nau...
estic suscrit a diferents webs que expliquen coses, és un motor teòric, però encara no està funcionant, no és un motor que funcioni. No és un coet típic amb propulsor perquè, pel que sembla, el llibre planteja que és un coet reutilitzable d'anar i tornar cada vegada que hi hagi una emissió. Això implica un motor que no és com els que coneixem avui dia, és un motor de ions i no sé què. És un altre muntatge.
Clar, però fora d'això, fora d'aquest tipus de tecnologies, la resta és perfectament actual, diguem-ho així. Per tant, ara tot és qüestió d'acumular prou energia per arribar-hi, o veritablement arribar-hi no és el gran problema, sinó que... No, no, sí, és arribar-hi, arribar-hi i el pes que hi portes, tot està supercalculat. I el llibre aquest et fa palès dels detalls, els detalls, lo importants que són en una emissió així.
Perquè és bo que viu en una tenda de campanya, que és com un habitacle gros, però és com una lona. I per culpa d'un petit defecte en una punta d'una lona, l'aire és com un buit. La pressió atmosfèrica no existeix. Allò s'esguerra bastant bé. Ostres, clar.
i il·lustres, tonteries d'aquestes. No n'hi do, eh. No, no, però és interessant, una mica per saber-ho. A llegir-lo. El què? Sí, sí, no, no, i tant que sí, i tant que sí. Jo t'he de llegir-lo i, bueno, com que estic entre una cosa i l'altra, del sí i el no, doncs tinc el dubte. I m'estic acabant, perdó, cròniques de la màfia.
Però ara últimament se m'està fent molt ferregós. Molta dada, molta dada. Ja ens ho comentes. Sí, no sé quan acabaré. Clar, quan vagis acabant ja ens ho comentes com a tal. Bé, una cosa, creït abans, de fons escoltem el Bon Marley, que avui hagués complert 70 anys. El nostre Bon Marley, doncs és el que diem, no? Com passarà? Qui era el que va morir?
Doncs va morir, em sembla, amb 40 i algú. Al 84, no me'n recordo, víctima d'un càncer i tal. I també es porten després, així, a la part intermitge, una cançó que avui fa 34 anys que va ser número 1, és un tema preciós, de John Lennon, que es diu Woman, i que avui fa 34 anys que va ser número 1. Per tant, cançons d'aquelles que anem recordant i que van ser importantíssimes. Bé, Rosa, parla'ns d'aquest conte, curiós, no? Set Blancaneus i un Nan.
Sí, és el conte al revés. És el que deia el David que abans ho passava al Nan amb la setmana Caneus per diàleg. I és un sabolero que es va trobar ja amb un regal. Pel mig, no? Sí, sí, déu-n'hi-do. Mira, és un conte... Bueno, després ho explico perquè vaig arribar a aquest conte, no? Però primer explico, llavors, el conte. Molt bé. El conte l'ha escrit el Carles Cano. No Carlos Cano. No.
sinó Carles Cano, que és un senyor de València, de Pairó, que va néixer l'any 57, i és un autor de literatura infantil. A més, es compta contes i aquestes coses. I amb aquest compte va guanyar un premi que es diu... Deu ser d'aquella zona de València, no ho he buscat, però és un compte que és el premi carmesina de narrativa infantil. Va guanyar el del 2012. Llavors, és divertit, s'ha escrit en valencià,
S'ha escrit en valencià i això encara és més divertit perquè et sorprèn la forma de redactar, el vocabulari i tot això. La història d'un rei i una reina, com o no,
7 princeses, 7 filles, 7. Però és que han nascut de parts múltiples. Primer van néixer 3 princeses i després van néixer 4. Carai, cony. I clar, però el rei encara volia tenir un ereu masculí. Aquestes coses de la vida, no? No, de la vida no. De la cultura. I la reina diu que no, perquè ja ha volat que tocaria, si seguim la progressió matemàtica, que serien 5 princeses. I diu, què passa que no, no?
A llavors, un dia apareix un nen com si fos un Moisés, apareix allà al riu. Un rasputin. Bueno, apareix que ell ve d'una altra regna, és un comerciant, i pobra, com que ha tingut un accident amb el vaixell, que ha perdut la vela i el remi, no sé què.
s'apareix per allà i la reina ja t'hi diu, mira, no volies un hereu? Aquí tens un hereu, vinga. Ja veus, he caigut del cel. Però és divertit perquè comencen a inventar-se una història, perquè el poble no digui, jo és que és un senyor o un nan que hem pescat allà del riu. Pensant en una història així, la legenda d'on venia, que la reina havia somiat, que se l'apareixeria i bueno, aquestes coses. No sé, el poble s'ho creurà tot.
I el rei diu, però on vas amb aquesta falàcia? No, si al poble s'ho creurà tot. I de fet sembla que sí, que al poble s'ho creu. Però bueno, després és la idea, també la mateixa idea que me'l compta, que la Blancaneu la porta al bosc a la intenció de matar-la i tal. Doncs amb ell també tampoc se n'ha sortit. L'asset Blancaneu serà.
No a ell, al nen. És que és al revés. També hi ha un mirall màgic que també diu la veritat. La veritat no menteix. No vol dir que estigui dient la veritat tota l'estona. Està molt bé tot el joc que fa en tots els elements del conte. És un conte petitet que es llegeix ràpidament.
I el que més em va agradar molt són les il·lustracions, que de fet, per això ara us ho explico, vaig arribar a aquest compte a partir de la il·lustradora. Perquè és una il·lustradora de Sant Feliu, que quan vam fer... Sí, oi David? És de Sant Feliu.
Quan vam fer la fira de Nadal, allà davant de l'església, al plaça de l'església, teníem una paradeta també, allà amb il·lustracions seves. Molt maques, fa uns dibuixos preciosos, unes il·lustracions precioses. I llavors tenia aquest conte, tenia alguns exemples de conte que ella també havia il·lustrat, i és una xulada. Dibuixa molt bé, molt bé. Després, mira com que ens van fer...
Una mica li vam donar adreces i tal. Ens ha enviat també una felicitació de Nadal. Que és molt maca, eh? És molt xulo, és que ja dic, l'estimo, és que jo no tingui... No tinguin televisió. No tinguin televisió. Aquesta noia té... Aquesta noia és més jove que el... que l'escriptor, que el Carlos Cano, ella va néixer l'any 73. Bueno, aquí diu que va néixer a Barcelona. Suposo que, com tothom, no? Que neixes a l'Hospital de Barcelona, però després... Clar. Resider a Sant Feliu, no?, en aquest cas.
I a més a més diu que és més il·lustradora, és arquitecta, pastissera i recentment també fornera, o sigui que li agrada fer ara pastissos i ficar-los al foc. Té un bloc molt xulo que es diu Nuria Feijó.
i de debò que val la pena. Mireu, entreu, les il·lustracions que ha fet, sobretot de contes, il·lustració de literatura infantil. És una xulada, és una preciositat. Ha treballat per moltíssimes editorials. Mira, l'editorial Barca Nova,
L'editorial Somos Libros, Noguè, Cadí, Planeta, Averest, Cruïlla, Dal Bullent. Dal Bullent és aquest llibre que he comentat avui. Que vos Somos Libros, m'agrada molt. Un altre que és Aizkorri, un altre per americana.
La recomano molt, val la pena. Una miqueta reivindica la literatura infantil i la feina que estan fent aquests il·lustradors i il·lustradores. I a sobre resulta que és d'aquí, que és de Sant Felip. És un plaer conèixer una persona així, un artista. No fa gaire sortir un Don Quijote amb il·lustracions meravelloses de gravats i tal?
I és absolutament... A part que tothom coneixem la història d'en Quijote, el que diem, els llibres il·lustrats són una autèntica meravella. Sigui conte, sigui el que sigui, o llibres d'aquesta catadura clàssica, i val la pena aconseguir ojalà que gran part dels llibres que llegim tinguéssim unes il·lustracions que ens ajudin a la nostra imaginació, a vegades, allò que estàs llegint. Està molt bé. O a dirigir-la. O a dirigir-la, exacte. Això va bé. Jo penso que la imatge fa més que una altra cosa.
Comenta'ns aquest article de la bioètica. Avui m'ha semblat que és molt interessant perquè diu que la bioètica estudia els dilemes ètics que es deriven de les transformacions tecnocientífiques i socials del nostre temps. Hem d'aprendre
armonitzar millor el respecte a la natura, però també a la creativitat humana. Aquesta és una... Més que la moral, com aprenem a armonitzar les dues coses, el respecte per allò que és necessari per poder sobreviure,
i si no, com a interès de l'aire, ja buscarem la manera de fugir. Fins i tot pot ser més fàcil que introduir com a normal coses que d'entrada poden ser complexes.
Aquí destaco una de les grans diferències entre la vida humana i la biològica o l'artificial de la autoconsciència reflexiva i les seves capacitats de creació i crítica.
No hem de confondre la identitat personal amb la genètica ni experiència viscuda amb observació externa de la conducta amb sensacions enregistrades per ordinador, diu ella. Les neurociències ens expliquen coses noves sobre els circuits cerebrals i la conducta humana, però no copsen la consciència de cadascú
en el lloc que té de vivència singular autoreflexiva, gràcies al diàleg amb altres i als seus reconeixements. Podrem arribar a una millor comunicació interpersonal. El que jo interpreto, i seré molt breu de tot això que acabo d'explicar,
És que com més respecte tinguem per tot allò que és demostrable, i una vegada més se m'acut la pel·lícula interstellar que sintonitza amb allò que pot ser i que hi ha coses que estan comprovades,
El que no podem és posar-hi aquest inconvenient. Jo ahir parlava d'una cosa sobre les armes i perquè hi hagi gent que està tan defensora de portar una arma per defensar-se quan veritablement això pot ser un inconvenient, però hi ha qui té aquesta necessitat.
I aquestes persones que tenen aquest convenciment difícilment els hi faràs entrar en el camp aquest de la complexitat i de tot allò per descobrir el camp i la FINO, perquè penso que els humans encara que hàgim descobert moltes coses comunicatives com les xarxes socials i tal, semblaria que hem d'anar descobrint moltes més coses i que d'una manera o alt això ens posa
amb una alerta de dir a veure, a veure, com jo a vegades he manifestat, diu que ara no cal tenir oficis, perquè sembla que és molt senzill prendre un ofici. Per exemple, quan jo era molt petitot, era un gran què, a prendre un ofici? Era molt important. Molt important, perquè era una forma de guanyar-te la vida i tal. Llavors dius, escolta, i mires això i dius, doncs la veritat és que aquest paio sí que té capacitat
per harmonitzar diferents oficis i treure'n davant. Això vol dir que hem fet una evolució segur. És el que a mi m'ha fet pensar aquest treball. Ja està. Molt bé, es reflexiona sobre certs temes. Això és importantíssim. El que farem ara tot seguit, si us sembla, serà fer un petit tall i escoltem aquesta cançó que he dit del John Lennon, que sempre ens agrada escoltar John Lennon, que és magnífic. He dit 34 anys d'aquesta cançoneta i segur que us sonarà.
I can hardly express my mixed emotions and my thoughtlessness. After all, I'm forever in your debt. And one, I will try to express my enough feelings and thankfulness.
For showing me the meaning of success.
Inside the man Please remember my life is in your hand
El David diu que s'identifica més amb aquesta cançó que amb la que es pot inventar ara. Tu creus que és normal això? Doncs sí. No, jo no soc normal tampoc. No, és que és veritat que hi ha un tipus de... Què? No, però hi ha un tipus de música pop que sigui tipus balada, exacte, i tipus pop que als anys 80 i 70 va sonar molt bé i que ara avui en dia no saben fer-ho. Aquest tipus de pop és molt difícil, trobar algú que ho faci, que sigui amb aquestes melodies...
aquestes armonies, tot això, és que això ha arribat un moment que es mecanitza molt més. Imagin, per exemple. És que John Lennon era molt John Lennon, no? Era el millor, eh? Era el millor, era el millor. No és com a Leo de l'Escova. El Bo Macarney no està malament, però... Bueno, Bo Macarney va tenir una època una mica correcta, però després ja va començar una mica els vuitanta i el Pipes of Peace, van fer les mateixes coses. Encara s'aguantava, però va finallar pel San Devi.
Bé, doncs el que diem, els Beatles, doncs és com tot, no? Aquells rups que els anys 70 ja es van desmuntar i no van tornar mai més a tocar i és una llàstima, no? Perquè això dels egos, no? Jo era molt jove, no? Sí, sí, sí, sí, clar. Van començar el 58, 77, no? 57. 57. Va desaparèixer el 71, em sembla, no? L'últim va ser el Heijou, tío de taller que va cantar, no? I després van començar a separar-se. El Ringo Starr va començar a fer discos per solitàries,
i el George Harrison, per a ser a banda. És del 71? Imagina't. I a l'època aquella, recordo que els avis deia, però què és això? Què és aquesta barbaritat? Aquesta música, no? Sí, sí, sí, sí. Clar, clar. Bueno, és el que diem, va ser l'inici del rock, i el rock va ser un gran trencament, cosa que avui en dia el rock costa molt, de trobar un rock comercial. És un rock molt més alternatiu, però allò que soni, la música rock també està morta. És la música tot molt comercial.
I això no és ni pop ni rock, és com una cosa entre discotequero i no saps ben bé el que sona. S'ha integrat en la mentalitat actual, conservadora, per dir-ho d'una manera. I és un batibull que no hi ha falta d'originalitat. Sembla que hi ha coses que surten originals, però costa.
Per tant, és el que hi ha. No sé que aquesta generació, que quines cançons recordaran, tindran referències, no? Però que no seran tantes com les nostres. Estic convençut. És a dir, perquè tornaves a la discoteca i tens uns referents bestials als 80s i 90s, i en canvi ara la música és tan insustencial...
L'època techno, hi havia una sèrie de cançons molt bones. Hi havia 30, 40, 50, però en canvi de la música del house actual, comercial, et quedes amb dos o tres.
Hi ha molta escombreria com a qualsevol estil. Hem de parlar de cinema. Hem de parlar de la gala dels Gaudí. Jo vaig tenir el plaer i els compis hem vist parts d'aquesta gala. Jo vaig dir que m'assegui i m'empasso tota.
Com el David diu, tu t'ho empasses tot, jo m'ho empasso tot. És veritat, és que és això. I vaig seure i vaig dir, a veure que m'expliquen bé. Va començar aquest senyor, com es diu, l'Angel Yateser, no? Bé, a mi és un senyor que el David no el traga, jo el trago a mitges, però és que... No és que no el tragui, però... T'entenc, eh, t'entenc.
Aquests mesos de cerimònia és curiós, perquè quan fan altres coses a la televisió ho fan bé, i quan són els protagonistes agafen unes afectacions, amb la forma de moure's, de parlar, de dir no sé què... i molesta, i a mi em va molestar. I a més, no va ser gaire protagonista, va deixar molt el protagonisme a la gent que feia les nominacions, que presentava els premis com a tal.
Les pel·lícules més nominades eren tres, amb aquest que era El Niño, era a 10.000 quilòmetres Estela Candente, i em sembla que Rastres de Sandal, eren les quatre més potents que hi havia. Llavors, el Palmarés va ser El Niño, va ser Set Premis, Tècnics, bàsicament les Tècnics, l'actriu secundària, que és la Barbara Lenny, que és una tia que ho fa molt bé, que és una futura gran actriu, jo crec que ja ho és, però com a tal,
10.000 km, que va guanyar els quatre premis principals, que va ser millor actor, millor actriu, millor director i millor pel·lícula no catalana, en aquest cas, no feta en català. Estela Cadente, que també estava nominada a la quantitat de coses i no va guanyar res, va estuar-hi solament i direcció artística. I Rastas Sandal, que no va guanyar res, solament, curiosament, el gran premi, la millor pel·lícula catalana. És clar, tampoc s'agafava per lloc, no, el concepte.
perquè, jo et dic una cosa, jo d'aquestes, les rastres de Sandal no l'he vist perquè no sé si l'han estrenat o sí, però jo no me'n recordo. Tu la vas veure, ja, amb aquesta? No, però sí, que la van estrenar. La van estrenar però ara s'ha tornat a estrenar. Jo no me'n recordava. Doncs jo et dic, jo d'aquestes tres, per mi la gran obra mestra és Stella Cadente. És boníssima, aquesta pel·lícula. I ha passat així, que no te n'enteres, és el Lluís Minyarro.
Ostres, aquest home ha estat productor i ara fa una pel·lícula. I ara plega. I quin tros de pel·lícula. Ja plega? Sí, tanca la productora. On ja? Doncs això és una broma. És la que va produir l'oncle... Sí, Bommi, no sé què, aquest la va produir. Però és que aquesta pel·lícula és bestial. És a dir, a veure, per fer una comparativa audiosa, la Maria Antoniette de la Sophie Coppola?
per fer una comparació odiosa. Una pel·lícula que tracta una temàtica com molt intimista d'una relació determinada i que a sobre introdueix tocs de modernitat. Com per exemple aquest, un segon. Imagineu, l'any 1870. I són això. Quan està en un moment en què ja... Jo ho explicaré després. Aquesta la coneixeres tu. És francesa la cançó. És aquest joc de la modernitat i d'antiguitat.
Vale, és com diria Die de la François-Henri, és una qüestió, jo faig la meva pronunciació. No és clar, criden molt l'atenció, una pel·lícula d'època, amb Adéu de Sabolla, en 1870. Que era un rei importat d'Itàlia. Exacte, va durar dos anys. Qui podem buscar? En un moment que sis governs van passar per l'estat espanyol, imagina't, pobra home, era un rei Pelele, no? Absolutament.
Ell volia governar, tenia unes idees molt modernes. Però és que no podia fer res. La pel·lícula és una autèntica obra mestra. És una pel·lícula plena de decidia.
que no sap què ha de fer, impotent absolutament, envoltat en aquest cas d'una sèrie de personatges, d'un ajudant de cambra. Lola Duenyes, que és la cuinera, hi ha una sèrie de personatges al voltant que es mouen amb una línia absolutament paral·lela del que seria aquest món més fosc o més vinculat amb el sexe, amb la vida... És molt evident amb el sexe també, Lluís Minyarro.
Hi ha moments que dius, home, és una imatge bastant fecient, no?, hi ha alguna erecció fins i tot, per dir alguna cosa. Vull dir que Lluís Menyar és una estalla plantejant la pel·lícula en si mateixa, no? I llavors se't passa de moments absolutament de decidi absoluta a moments de gran, no dinamisme, sinó de gran expressivitat. A més, fa una cosa que per això va guanyar la meva direcció artística, i és que et planteja cada escena
que dius són quadres del barroc espanyol. És a dir, són natures mortes, una qualitat d'imatge, d'il·luminació que és increïble. Llavors, clar, no entenc per què en aquesta pel·lícula ha anat més enllà. Ell ho fa, l'Àlex Brandemuller, que es diu Brandemull,
Ho fa Catimors. Ho fa perfectament bé. La història són dins d'aquell castell el que passa. No hi ha res més. Aquesta evolució està feta en dos parts. Estella cadente vol dir estrella fugàs. Queda molt clar per la fugacitat de dos anys d'aquest home.
I a partir d'aquí, què feia amb aquesta intimitat? Hi ha un parell de moments que juga Lluís Minyarro, com feia la Maria Antoniet, que amb el seu ball posa una cançó de música rap. Posa una cançó de cent anys després, amb la qual, imagino que vol trencar tanta serietat i tant concepte.
Bé, això per un costat, no? I després, el Niño, ja l'hem comentat alguna vegada, podem tornar a comentar si voleu. Jo la vaig veure. I què? Què us va semblar? A mi no m'agrada gaire. Jo vaig comentar la passada, oi que sí? Em pensava que era més... La rosa a mig-mig. Sí, a mig-mig, perquè és bàsicament una pel·lícula d'acció. Exacte. I ja està. I com a tal pos té la gràcia aquesta i la originalitat que és allà a l'estret de Gibraltar, no? Aquesta tensió d'anar a passar... A mi em fa por els Goya. Els Goya s'ho poden portar tot, eh? I s'ho han portat tot.
És que jo crec que l'Eduard Fernández s'ha portat el millor paper secundari. I la millor secundària és l'Eduard Fernández. No ho fa malament. No ho fa malament. És que l'Eduard Fernández té una manera d'actuar que sembla que passi per allà. Sí, és com malament. Exacte. Diu que no ho troba creïble, no? La figura d'aquests policies. Jo no es trobo creïble. Jo el Lluís Tossar no me'l crec. El Sergi López no me'l crec.
La Barbara Lenny encara. El Eduard Fernández encara. M'entens? Crec més els nanos joves. El Jesús Fernández. I l'altre com es diu? El Castro. I l'altre es diu? El Chequillo. El Chequillo i tal. I també està molt bé. Però bueno, a veure què passarà. Veig una mica impostats. Sí, una mica en aquella manera. El Sergi López sobretot. A mi que m'agrada el Sergi López, però ho veig...
Sí, és que aquí no està bé. Mira que és bo, aquest nano. Jo m'he cregut sempre, però no sé de què m'ho diu. Però jo, en canvi, aquí l'he vist molt millor. No es creu paper. Mira que fa qualsevol paper i tu creus. No sé què fa aquí. Jo crec que molts efectes especials, molts efectes especials, aquests helicòpters quan van patrullant allà per l'antic... Però són efectes molt repetitius.
Però és molt repetitiu. Si veus que tu redueixes la substància, t'atreus per res. Exacte, no? És el que passa amb la patina. La moto parria per baix. No li veig. Bueno, a veure, jo espero que als Goya, a la setmana que ve parlarem, guanyi l'Isla Mínima, s'ho mereix molt millor. Si estem parlant de comparativa, no té res a veure. L'ambientació, tot, però bé, ja veurem què passarà. L'Isla Mínima, de tota manera, també té una mica un component aquest de l'assètica. El té, el té. Molt, molt. Volen setanta, busquen aquesta línia, vuitanta.
El primer 80. És una atxivisia de saber explicar una història. Exacte, però estan molt bé tots dos. És que els actors estan de conya. Ah, tu dius que això és el mínim. Que t'expliquin una història, clar que sí. I que te l'expliquin bé. I que sigui increïble. Que hi hagi una bona direcció d'actors. Jo és el que demano. A veure, si tens un bon guió i tens uns actors que van donant voltes, això és un admet.
S'havia d'explicar històries. L'Este l'explicava de conya. Però John Ford agafava els actors i els hi fotia teca. No els hi deixava... Sos mètodes ja no els discutiré. Sí, John Ford era molt exigent. Dèiem que era l'única persona que al John Wayne li tenia por. Clar. És que per aquest motiu, perquè John Wayne, com a desmadrer, també va fer pel·lícules molt dolentes al John Wayne. Era fent la mateixa cara. Amb el John Ford l'hi treia.
Bé, i per últim ja vas passar... Què? No, que s'ha de tornar a repetir això! És com l'Almodóvar, no? Que vales? Sí, oi, oi, oi, ara anem a Guai Plaix! No, no, tranquil·lo. I llavors sí que em vull carregar la gran guanyadora, que és 10.000 km. L'heu vist, algú, 10.000 km? No, no, a mi em va sorprendre que guanyés, perquè jo ja sabia que no estava agradant massa al públic.
Millor actor, millor actriu... L'actor és el David Verdaguer, aquest nano que va sortir fent... que feia a l'APM, que feia preguntes i ha evolucionat i tal. Exacte, fa cracòbia i tal. Ella és la Natalia Atena, és una noia que és lontinenca.
Exacte, això mateix, i que ho fa molt bé. I millor director, el Carles Marquet Garcet, es diu aquest home, que té un nom superraro, un segundet, si us plau, Carles Marquès Mercet, és que té un nom d'aquests llarguíssims i tal, i millor pel·lícula, diguem-ne, no catalana. Bé, a mi em va avorrir profundament la pel·lícula. Vull dir, estem parlant d'una primera mitja hora que és un pla sequència de casa de tots dos. Surten solament ells dos, no surt ningú més a la pel·lícula.
No hi ha cap més actor. A partir d'aquí hi ha una sèrie de qüestions que ha de marxar ella a Los Ángeles perquè és una fotògrafa amb un cert prestigi i ella pot fer un projecte. Marxen i llavors és tota una relació que es produeix via ordinador, via càmera. Jo crec que aquest no seria el problema. En tot cas, el problema ha de ser que realment aquesta conversa, aquesta comunicació que es tenen entre els dos no va més enllà d'una comunicació banal i sense sentit. Exacte.
A veure, cau amb molts clichés. Tu imagines aquesta relació inicial que hi ha amb aquella casa, que hi ha en si mateix, dius, bueno, per què hem de fer tants silencis, per què hem de plantejar aquesta qüestió quan realment la situació és bona? És una mica jugar... Com us ho expliqueu? Queda bé fer silencis perquè vull ser un director diferent? No.
Sí, no, clar que et pots fer coses, però això s'ho pot permetre a certa gent, no a tothom. En una pel·lícula tan normal de relació de parella, és lògic que hi hagi silencis, és evident, però jo trobo que és més lògic i el que passa més cap al final, que ja no tenen gaire cosa que dir-se per aquesta distància provocadora i se'n sembla a la seva relació amorosa. Jo entenc que hi hagi silencis, però clar...
Sí, el muntatge està bé. Va plantejant diferents dies. Està molt ben fet el muntatge en paral·lel de casa seva i casa de la noia Los Ángeles. Com veu la pantalla de l'ordinador un i la pantalla de l'ordinador l'altre. Com juga amb la càmera que es queda congelada. No està malament, però tota aquesta parafarnàlia...
Sí, però és que és un guió de dos fulls. I un final predible, absolutament. M'ho veia venir. Una promoció de l'Scape tampoc té massa sentit. No, és que per això veus Open Windows del Nacho Vigolondo i allò és brutal.
Està bé, jo què? És boníssim. I constantment veus la pantalla de... Pobre l'inllebut. Sí, sí, sí. Tu amb la Serge Grey... I no fas res més. Ui, ui, ui. Però és veritat, amb aquesta pel·lícula tot és pantalla d'ordinador. Vull dir, els llens del cinema és una pantalla d'ordinador, i finestres tanquen, pugen, i allò és meravellós, el que fa. Però això és una cosa aburrida. És una altra història, tampoc ho podem comprovar. La pel·lícula aquella Gran Piano,
El guionista és el director de Wheatbush. Òndia. Ah, no sabia això. Doncs Gran Pia no estava malament, aquella pel·lícula. I què tal, en aquesta pel·lícula? Wheatbush. Ui, és boníssim. David parla. És que em trec la para. No, no, és que acabarem aquí... La trama. Un noi jove de 19 anys, més o menys, és el seu primer any a una acadèmia de música, de jazz,
a Nova York, considera la millor acadèmia d'Estats Units. I es creua amb un professor, que és el JK Simons, que ell està practicant al final d'un passadís en una sala, i el mestre, que es veu cocent i l'interrompeix. I... Què estàs tocant aquí? Uf! I el porta... I el xaval para i li diu, perquè és parat,
Toca. Clar. Resulta. Amb la cara que em fas no em convides. Jo crec que els nostres comentaris no estaran a l'alçada de la pel·lícula. Ja t'ho dic jo ara. No. No, s'ha de veure. He de dir tacos. Perquè la pel·lícula t'engloba, o sigui, t'atrapa. És un nano que toca la bateria. I aquest home dirigeix l'orquestra, diguem-ho així, de l'escola.
I, clar, ell va guaitant l'um de per aquí, l'um de per allà, i els va captant. I, a més a més, el tio veus només els altres components de l'orquestra, els veus més granadets, que no pas ell.
però tots hi tenen un terror a aquest mestre. La manera que ell entra a la sala es posa a tots a peu. Estranya. Jo estaria cagat, però ha de ser de clar. El típic terror que pugui produir-te un superior, a nivell laboral o acadèmic, està personificat amb aquest individu. És una passada. A més, juga. Al final de la pel·lícula... Què és el que trobes malament? No trobo malament. Al final de la pel·lícula,
Veuràs la seva missió. I què pretén? Perquè... és que les està utilitzant de mala manera. No té cap... utilitza la gent per trobar el meu. Té tres bateries i els fa anar... A més, el tio és un perfeccionista. És això. És un perfeccionista. Això no sona bé. Això no sona bé. Allà, canvia't. El de l'altre. Vinga. Torna a tocar. Vinga, vinga. Pam, pam, pam, pam, pam.
Aviam, sabeu què? Ens esteu fent perdre temps, el tots. Vinga, els altres, tots marxeu, aneu a fer un cafè. Ens quedarem els tres bateries aquí... A les vuit de la nit. ...a practicar fins que això surti. I a les dues de la matinada encara estan allà, taca-taca-taca. Encara estan allà. Sagnant les mans. Sagnant les mans, o sigui... El qui ho busca diu... No, no, és que jo aquí vull trobar el meu... Charlie Parker.
Ella ha de trobar un geni. I busca el geni. I busca el geni. I fa el que calgui. I trepitja el que calgui. I utilitza la gent que faci falta per trobar-lo. I fa una criva. De totes les hores que van passant té l'orquestra. L'orquestra, diguem-ho així, és la parada. Jo li serveixo de... Com es diu? D'excusa. Bueno, de... D'argument. D'argument. D'argument. Per anar... Fa de... O teador, no? O teador.
Pasa clar, hi ha un moment que allò es desmadra i surt de mare. És una mica l'exigència. La pel·lícula acaba així, no se sap. La seva exigència, el seu perfeccionisme el porta a buscar la Generalitat, però no el seu personal, sinó de la persona que hi ha al davant. És una cosa exigent, però exigent per buscar que hi geni. I per fer un favor a la música. Això mateix.
Clar, i ell és conscient que té davant un possible geni però no li vol donar l'oportunitat, el vol matxacar per aconseguir el doble de generalitat. Perquè hi diu una anècdota, diu. Charlie Parker va començar a ser un geni el dia que un membre de la seva banda li va llançar un plataret de la bateria amb intenció de decapitar-lo. Ell ho fa també.
A l'indemà, digueu així no sé què va passar i va tocar el millor concert del Charlie Parker. I aquí passa que el com no és el mateix, però és posar certs límits a la gent, però al màxims. Fa una cosa que dius amb qui collons està al darrere d'aquesta bateria, perquè és inhumà.
El que fa és inhumà. És allò que dius. Aquestes pel·lícules musicals, amb aquests finals americans, que dius pot sonar una miqueta així, però no importa. No importa. Hi ha vegades aquests finals musicals que dius, oh, vinga va, ja de màxim apogeo i tal.
És un tema del jazz caravan. Jo pensava que el jazz era més improvisació. I aquí veig que està molt pautat. Ara toca amb tal.
Exacte, però hi ha uns ritmes estipulats, això és evident, però a partir d'aquí estan les jam sessions, que és dins d'aquests ritmes estipulats i no van sobre aquests ritmes. És com les variacions de la música clàssica, que hi havia músics clàssics que hi havia una sèrie de normatives i a partir d'aquí, durant dos minuts, deixaven llibertat a la invenció segons aquesta línia, doncs això té un nom, la Rosa un dia ens ho va explicar molt bé.
Exacte. És una improvisació. El fa callar. Les improvisacions de la música clàssica el mateix passa amb el jazz. El fa callar i ara m'aguantes a mi. Però que li donin 4 o 5 hores perquè val la pena. O sigui que d'una manera o d'altra hauríem de prescindir de tanta creativitat o de tanta genialitat en benefici que no ens tractin inhumanament, no?, pel que esteu dient.
Bueno, és que també hi ha una relació de pendència per part de l'alumne envers el mestre. Perquè en un moment donat camina pel carrer i veu que el mestre actua en un local, diguem-ho així, i ell no pot estar-se'n d'entrar a dintre i anar-lo a mirar com toca. I després ell el reconeix i el convida a una cervesa i tal.
i li diu, ah, toco amb una banda i tal, vols apuntar-te a una altra banda? És que és molt cabrós. És que dius, ai, sembla que al final és bona gent que agafa. És que molt clar, és que no podem destripar. Ell segueix el mateix. No podem destripar. No, no, ell segueix el mateix.
que no val la pena, val la pena. Val molt la pena. És de lo millor que has estrenat. El director és un tal Demi... Del millor que s'ha estrenat. Sí, per mi sí. Sí, sí, sí. Per mi, dels Òscars, per mi el millor. El que val els Òscars, per mi és el millor. Jo he vist... Sí, sí, sí. És que jo he vist un munt de les pel·lícules dels Òscars i per mi és de la milloreta, per no dir el millor, per mi, eh.
Demien Chazel, el director no sé qui és. El director és el guionista del piano. Ah, perdó. Això mateix, perdó. I el nano es diu Miles Teller, no el coneixia de res. Fa una nova pel·lícula dels quatre fantàstics. Ah, vale. Té una cara molt normalet, aquest nano. No és jo ni un guaperes. I ell és el JK Simons. Exacte. Bueno, a veure què tal. Rosa, Agora. Per on està Agora?
Ah, ja em toca a mi. Sí, toca a tu, toca a tu. Bueno, és que, no, que la pel·lícula ja... Sí, bueno, però és un pel·lículon, eh. És un pel·lículon, és un pel·lículon, està super bé, és de l'Alejandro Amenábar. I el que fa és situar el segle IV d.C. a Alehàndria, a la ciutat d'Aleixandria, allà a Egipte.
que estava encara sota el domini de l'imperi romà. I llavors és una miqueta el que ja havia explicat aquests altres dos dies, per la ruta aquella de Barquino i la conversió dels cultes pagans. Una de les coses que ens havien explicat, i és que la pel·lícula sí que és veritat que es surt, això es veu molt bé. La pel·lícula no sé si té un rigor històric molt...
molt acurat, però fa la sensació que sí. Els edificis són bastant bé. Jo crec que sí, sense conèixer a fons aquest període de la història, però fa la sensació que sí, perquè és la història de l'Ipàtia.
Però ja l'imperi romà ja s'estava decidint. Era el principi allà que estava i això es veu a la pel·lícula. Jo era l'imperi romà d'Orient. Aquella era d'Orient. Sí, és quan ja comença a cindir-se, perquè es veu que al final ja perden el poder als romans. El precepte és el que és vençut al final pel cristià, pel bisbe.
que en aquell moment era el Cirilo. Era l'època de Sant Agustí. L'època de Sant Agustí, però aquest estava a Hippona, a la part de Tunisia. Queda més lluny. Allò ja era imperi romà d'Orient, d'Occident. Perdona, perdona. No, no, si això és interessant el que estàs explicant. I bueno, és una miqueta la història, una miqueta la protagonista és l'Helipatia, que eres una filòsofa,
Llavors la filosofia era englobar tot els sabers, l'astronomia, la matemàtica, la física, tot el que sabia en aquell moment. Ella dona classes allà a la biblioteca, a l'acadèmia que tenen allà a la biblioteca de Lesandria. Els alumnes són tots nois, curiosament, que suposa que són de les classes més altes, les patricis i tot això, que seran després les classes governants. A classe no hi havia ni una.
Per això és molt curiós, ella sí que està donant classes, ella és professora, però no veus ni una noia d'alumne, això sí que em va cridar molt l'atenció. Era un tema social, eh? Sí, no sé si és que en aquella classe va coincidir, però no sé, és com tot molt masculí, perquè tots són homes i l'única pràcticament és ella, si surt alguna esclava més, però les esclaves estan allà a la casa que estan fent les feines.
Diríem que no estava prohibit. El seu pare era director de l'escola. Per això, si no malament rei. Tots dos són pagans. En canvi veus com ja comencen entre els alumnes, ja n'hi ha en cristians. Correcte. Entre el seu al servei i els seus claus també ja tenen cristians també. Veus que també n'hi havia jueus. Fundamentalistes, no?, pel que sembla. Sí, ostres, és una passada. Ara, què passa amb els musulmans... Masifadistes.
El fundamentalisme extremista és que els cristians d'Unidor havien creat fins i tot un cos que eren els parabolanos, anaven vestits de negre i així amb caputxes i tal, que eren els encarregats de vigilar que es complissin els dogmes i el comportament i l'ètica o la moral cristiana, que no fessin festes... Ostres, una passada, a més feien por aquella gent.
I era una mica la revolta que ja estaven fent. És que això era una qüestió política. Era la revolta que estaven fent els cristians contra el poder dels romans. I la van enganxar pel mig. I la van enganxar ella, clar, després... Perquè ella, a haver estat professora, tenia molta influència en Orestes, que arriba a ser després el precepte de Roma. És a dir, el representant de l'imperador allà, a la Provincia d'Aleixandria. I després un altre alumne que ella va tenir, no me'n recordo el nom,
Un altre alumne, que ja era cristià quan li donava classes, va arribar a ser un altre bisbe amb força d'influència. Era l'Èlite, ja estava formant a l'Èlite. Ja no era l'època en què els cristians estaven perseguits ni molt menys. Estaven agafant molta força, ja era un pols.
Era un pols impressionant ja. Però l'escurentisme també, que això també fa una por necessària de dir que és fonamentalisme els extremismes que dolents que són. L'extució del cristianisme de la jerarquia eclesiàstica cristiana va ser
Si això eren les estructures romanes, es van posar sobre. I quan va desaparèixer l'imperi romà, es van quedar ells en la mateixa forma. El sumo pontifici era un càrrec romà. No era un càrrec cristià, era un càrrec romà. I ells el van adoptar com a propi. I totes les festivitats, tot...
Tot ho van agafar així. Exacte. És això el que vaig estar explicant a altres programes. Que tenia la seva seu a la basílica. Pots veure forma de l'església, Christian. Sí. I llavors també surt el teòfil, que era el bisbe, que va ser el teòfil.
i va ser qui va ordenar la destrucció de la biblioteca.
Creien que els afrontaments eren contínuos, la rivalitat era contínua i veies que si uns es ficava amb uns altres i es lapidaven, o sigui, llençant-los pedres, els altres després venien a buscar-los i els fèiem una altra emboscada, o sigui que era una guerra oberta. Exacte, de gangster total.
Era una batalla continua. Ella, en canvi, veus com continua investigant i pensant i rumiant a veure el sistema solar, el cosmos, per què l'òrbita de la Terra, per què empenyada en descobrir si era l'orbit de Rodona, continuament amb contínues il·lusions, altres filòsofs, altres... I bueno, al final ella ja veus com sí que està descobrint ja al final, perquè després el Kepler, més tard ja al segle XVII, així va fer la teoria, sí, sí.
Per veure-la, per revisar-la. No val la pena. Jo no l'he vist. No val la pena. I veus també com aquests cristians que eren els més instigadors i els més durs i els més sanguilents, després es fan, això són bisbes, i quan moren es fan sants, doctors de l'Església, mártirs i de tot. O sigui, es nomenen de tot. Els sants cristians són els herois grecs. I el tema de la...
I el tema de les dones, com s'ho fa venir, a l'últim, al bisbàs Cirilo, per fer la lectura d'una carta de l'apòstol Sant Pau, on parlava del paper de les dones, a la llar i a la família i a la societat, que no tenen paper nul, paper zero. Veieu si Jesus Cristo es va fer acompanyar de dones? No. Es va fer acompanyar per dotze de cebles, eren homes tots. Perquè era la manera de dir, com que l'Orestes, el precepte,
es guiava molt per les paraules i per l'hipàtia que li feien vivint junts i tal, era una forma de carregar-se'l. És que ell es deixa aconsellar per una dona. I al final veia l'acusant de bruixeria, el típic que s'ha de passar també a la inquisició, doncs allà també, l'acusant d'això. Era una forma de vèncer amb el precepte, poder rumar. I mira que el precepte era cristià que hi havia allà.
O és la piràvania.
3 minuts, oi? No, no, encara tenim 7. 7 minuts. Bé, jo estava, ara fa una estona, esmentant tot això que heu esmentat, que jo la veritat és que em quedo molt concentrat en tot el que dieu, perquè penso que és com una lliçó d'història, fins i tot, moltes vegades, quan parlem, no? Si més no, mateixos, que són molt interessants per tothom. En canvi, Laura,
que és aquesta pel·lícula que vaig veure abans d'ahir, em sembla que era per la segona cadena. És una pel·lícula del Kaare Aki Kaurismaki, que és un senyor que fa quatre dies aquí, fa una setmana va estar per aquí a la Filmoteca i es va fer tot un seguit de pel·lícules d'ell i se li va fer un homenatge i tal.
Jo diria que és tot el contrari de tot això. És d'una rabiosa actualitat. I una actualitat que es pot explicar mil històries diferents i que el realitzador aquest ho explica doncs d'aquesta, però que podria ser de qualsevol altra mena. Resulta que concretament aquí...
A l'Aure, que és un punt de França que... hi ha mar i tot, no? Sí, sí, és una zona, em sembla, del nord noroest, em sembla que és, no? Doncs arriba uns vaixells amb això, amb aquestes que porten coses a dins, no? I el que hi va... eh? Contenidors d'aquests. Contenidors, exacte. Llavors, el que hi va és una família que ve de... vés a saber de on, no? No ho diu ni tal.
I llavors aquesta família ja tenen estructurada una petita estratègia. L'avi que és el més gran és el que, d'una manera o una altra, com que estem evolucionats anirà a parar amb una llar d'avis. I el nen, el que s'ha d'aconseguir és precisament que s'escapi i que tingui la sort de poder trobar una vida
amb molt poca ajuda, per dir-ho d'una manera. I això és el que passa. En definitiva, s'escapa i llavors aquí, tot i que tenim muntat un aparell policial que està a la recerca, que tot això no tingui facilitats, perquè si no, doncs el convenciment és que quedaríem envaïts.
per tot un seguit de gent que ve de països que no hi ha cap mena de sostenibilitat. Aquesta parell, el que és curiós és que tot i que està manat i s'assegueix d'una manera amb l'ordre, hi ha un munt de gent de la pròpia societat que protegeix, encara que sigui puntualment, a determinades persones que fa viable
el fet que hi hagi gent que vingui d'altres punts i que sé que pugui tenir la possibilitat d'aquesta aventura. Per què dic que almenys queda molt lluny del que parlàvem fins ara? Perquè veritablement el senyor Kaurismaki el que sap fer amb la seva manera de narrar és exposar tots els elements en marxa. Fins i tot parla de miracles i de coses així. Vull dir que no ho oblida, això, no?
sense matitzar, però que estan a l'ordre del dia. No fa gaire que jo també, amb un familiar, em vaig trobar a dir, saps què, el portarem a un lloc que diu que, bueno, allà ja ha mirat, que fan que estaran millors i tal, però no vegis. Tot això, això és el que vull dir. És realment interessantíssim, el cinema del senyor Kaunismaki.
I que bé, vull dir que és... Però no és un cinema gran, és un cinema petit, eh? No, no, petit, petit, no? Tan petit com vulguis, vull dir, res, una càmera que hi ha actors que actuen més o menys. Més o menys, perquè no hi ha un estereotip o una qualitat així. Que sigui, exacte, no? No. Molt bé, molt bé, molt bé. M'agrada molt.
Molt bé, doncs ens queden dos minuts. Anem malament. Si em permeteu, molt ràpid comentaré una pel·lícula que val la pena. És de la Julianne Moore.
I estem parlant del Richard Glover i el Guash Westmoreland, que són dos directors que van fer quincianyera. Aquesta és la que guanyarà. Exacte. Ella guanyarà segur, el paper i tal. Estem parlant d'un paper, lògicament, ja sabeu de què va el tema, no? És un que va vinculat amb el Zehmer, en aquest cas amb el Pracós, i en aquest cas, a més de Generació i Generació.
És l'altre cos més agressiu. Sí, exacte. Ella és una eminent lingüista. I, clar, ella diu que se li van caient les paraules. Està parlant i se li cauen les paraules davant dels seus ulls. Una persona que ha estudiat les paraules fins fins a la profunditat. Llavors, la pel·lícula en si mateixa és una pel·lícula que diu que s'està molt pensada del que dèiem. No anem a buscar una temàtica. Això dels Oscars agrada molt el tema també de la malaltia, de les situacions límit.
Però realment que te n'oblides d'aquesta opció veus que les persones estan molt bé. Surt l'Àlex Balvin, que fa de parella bastant covarda. Tot sigui dit, ell li fa por a tot això i també vol seguir la seva línia investigativa. Són gent que està en un nivell universitari, però bé, és el que hi ha.
I la filla és la Kirsten Stewart. Aquesta que va fer Crepúsculo, que era molt dolentota, i ha fotut un canvi a aquesta nena, l'han agafat i li han dit, escolta, tu espallonga. L'evolució de Julià Amor és la lògica i evident. Des de la seva lucidesa fins al moment en què ha quedat una miqueta així. Al final, els últims minuts, és bastant potent amb aquest aspecte, però imagino que això és una mica el que buscar l'acadèmia posar la típica pel·lícula. I es pot lligar amb la pel·lícula aquella del Hanike Amor?
No arriba amor, menys mal que no arriba. Perquè amor és molt més potent, encara, perquè si és Michael Haneke. I aquí, en aquest cas, ho suavitza una miqueta més, però encara hi ha un límit que dius, hi ha un parell d'escenes que dius que és el que hi ha. O no recorda... No, això no. La vida a 5.000 de l'Isabel Cuixet tampoc... No, la vida a 5.000 és una altra. Lo d'amor és més proper dins d'aquesta temàtica, però que no... Perquè es veu la degeneració. Exacte.
Però no arriba a uns límits tan poc excessius. Saps que el que hi ha i punt. Però bé, la pel·li està molt bé. Ella guanyarà sense cap mena de dubte. Això ho tenim molt clar. Molt bé, doncs ens ha agafat el temps. Fins la setmana que ve. Adéu.
Gran Rua de Carnestoltes a Sant Just d'Esvern dissabte 14 de febrer a partir de les 5 de la tarda al Parc Maragall.
Si voleu participar al concurs de la millor disfressa o millor comparsa podeu fer les inscripcions del 5 al 12 de febrer a l'Ajuntament de Sant Just. Premis en metàl·lic per a totes les categories.