Bona tarda, benvinguts un dijous més.
Aquí a la Babilònia, estem al Jaume.
Hola, què tal? Bona tarda.
I al present, al Xesco, aquí estem solets.
Com estaríem més bé, eh?
Clar, clar.
Bueno, però a tant en quant ja va bé dissertar, no?
Un tet a tet, no?
Si no va bé, va la vera, eh?
Mirarem de treure tot allò més bo que tinguem per aquí dins, eh?
Però mira, l'altre dia amb la Rosa comentava que estava amb ella i jo sols,
dèiem, és que quan estem sols sembla que ens falti encara més el temps
que quan estem tots quatre o tots cinc, no?
Vull dir, és curiós, no?
Vull dir, vas a parlar, a parlar, i llavors vas una mica amb el temps més tranquil
i vas comentant cosetes, no?
Bé, doncs avui que farem serà això, doncs com sempre a la Babilònia,
parlarem de cultura, i avui farem una menció inicial
amb una exposició molt interessant, i després parlarem de cinema.
Primer parlarem del Joan Vidal, a la biblioteca de Marta Mata d'aquí a Cornellà.
El meu propi fill, va dir-ho, eh?
Exacte, bé, exacte, és el que diem, no?
Vull dir, aquí és com tot, si en aquest país tothom ha posat a fills i a pares a tot arreu,
aquí nosaltres també parlem dels nostres fills, eh?
Que estem orgullosos.
Especulacions al voltant del rostro, una exposició que ara, tot seguit,
d'aquí a una estoneta, el Jaume ens comentarà.
També parlem de cinema, parlarem de, sobretot, pel·lícules vinculades als Òscars,
que ja estan, allò, eh?, a punt d'arribar-hi,
que són el 28, em sembla, d'aquest mes, quan es fa la cerimònia, si no m'equivoco.
Parlarem del Puente de los Espías, parlarem de la Xica Danessa,
parlarem de Mad Max, Fúria en la carretera,
i com estem en una temporada, evidentment, de molts premis,
també farem un comentari dels Goya, de la cerimònia dels Goya,
dels guanyadors, una miqueta, doncs, com va anar,
jo la vaig seguir, la vaig veure de pa a pa, i la vaig quedar per veure-ho,
i també parlarem d'una de les pel·lícules, d'aquestes en concret,
que també he pogut repassar aquests dies,
que és Un dia perfecte, del Fernando León de Aranoa,
que també parlarem, que també ha estat nominada als Goya,
i d'altres coses que, evidentment, aniran sortint.
Els Òscars no, per això, aquesta.
Els Òscars no, no, no, no, ja seria massa.
Seria molt, això.
Massa, massa.
Tindrem, mira, de fons, llestima que avui la Rosa no ha vingut,
però imagino que és com tot, com això aquest programa també es repeteix,
recordem els dissabtes, doncs, tenim un...
I li he portat la sinfonia número 1 de Mahler,
vull dir que ella l'altre dia va anar a una audició,
a un concert, volia dir, a l'auditori d'aquí de Barcelona,
i pensat, i li portaré?
Bé, doncs, l'escoltarem de fons,
que ens servirà, doncs, també per ambientar aquesta primera notícia,
que el Jaume ens comenta, del Joan Vidal, del seu fill, pintor,
que està fent exposició a Cornellà.
Jaume, comenta'ns.
Bé, doncs, aquestes especulacions al voltant del rostre,
la veritat és que jo les...
O sigui, m'alimenten d'una manera molt especial, no?,
perquè, lògicament, vull dir, quan és el teu propi fill
i, vull dir, arriba, doncs, a un aprofundiment com el que aconsegueix ell
a partir d'especulacions, com diu molt bé, doncs,
que li genera, doncs, aquells estats moltes vegades una mica complexos,
altres vegades més bonics o no tan potents, no?
Doncs, tot això l'ha portat a experimentar sobre els mateixos déus de l'Olim,
fins a, d'això, fins a, bueno, a coses de patiments, no?,
vull dir, de persones que tenen, doncs, certes desestabilitzacions
i aquestes desestabilitzacions també corresponen a unes imatges
que ell mira de trobar i de reflectir
i això mai està renyit amb tot allò que una persona ha viscut
i, en aquest cas, ell mateix, no?,
perquè ell mateix hi havia de dir que, escolta,
hi ha una cosa que em preguntava en aquest dia,
que hi ha quadres que ell els deixa els ulls ben oberts, no?,
i, en canvi, n'hi ha d'altres que pràcticament els ulls
o estan tancats o diries que fins i tot no existeixen, no?,
i, llavors, ell, d'una manera molt lamental, deia,
diu senzillament, els ulls que no es veuen
és que s'estan mirant cap a l'interior,
en definitiva, estan a la recerca d'aquest equilibri interior,
i hi ha, en canvi, els que estan ben oberts
entran una curiositat molt gran per tot el que és exterior, no?,
partint d'aquí, podem fer mil declaracions,
per exemple, el Déu Cronos, no?,
diu Déu Cronos, va ser molt potent, no?,
llavors la seva imatge ell la veu, doncs,
d'una manera absolutament que fa una ficta enorme,
clar, que et mira a l'exterior, no hi ha cap mena de dubte.
El Déu Cronos, no?, que és una revisió després del Déu Saturn, no?,
que es menjava els seus fills, no?,
perquè pensaven que li traurien el temps,
diguem el que seria la intemporalitat, no?,
el fet de ser, per sempre, una persona viva, no?,
llavors, sempre que tenia un fill amb alguna deesa,
llavors l'endrapava, no?, és aquesta por, aquestes pors, no?,
i aquesta magnificència que sempre s'ha presentat del Déu Cronos,
doncs, té una presència plàstica molt forta, no?
Ens quedaria esperat el quadre d'aquest pit,
perquè, diria, són anècdotes, eh?,
però, per exemple, hi havia una senyora que estava per allà
mentre jo estava posant els quadres, preparant l'exposició,
i diu, aquest sí que m'agrada,
i els altres, jo...
Era aquest, no?
Vull dir, no sabia, sí, no sabia ben bé el per què,
però, allò, i després seus, també, no?,
vull dir, i a partir d'aquí tenim unes variants,
un patiment en un principi,
i anem a parar, doncs, fins i tot amb investigacions
sobre l'existència de Crist,
i, en definitiva, fa un rostre, també,
que voldria apropar-se, doncs, a aquesta constància.
Jo penso que aquesta amplitud de mires, no?,
vull dir, aquest intentar bastar, doncs,
tot el que ve, fins i tot ara,
escoltant-lo, precisament, em deia que, bueno,
que vol saber que s'han trobat escrits
de temps immemorials,
que estaven absolutament amagats
a la revisió de les persones en general i tal,
i que aquests escrits, el que estan destacant
és, precisament, doncs, aspectes
que es donen per molt bons actualment,
i, en canvi, allà, el que diuen que no,
que tot això no...
O sigui, de la manera, fins i tot,
que, o sigui, la preocupació també va a parar
amb allò, amb aquella manera, en definitiva,
que se'ns ha anat portant cap a un tipus
de constants culturals
que, veritablement, estan com manipulades
segons l'interès de determinades estructures
que han governat en el món, no?
No sé, jo crec que això dona per molt, oi?
És un clar, és el que diem, no?
Vull dir, jo vaig tenir el plaer
d'anar a l'exposició que vas fer,
recorda'm, allà a Cornellà, també?
Sí, sí, a l'Espai 3.
A l'Espai 3, que, en aquest cas,
l'exposició que està actualment a la vista
és a la biblioteca Marta Mata, de Cornellà,
ho dic perquè la gent que vulgui pot anar-hi, no?
Amb un horari en concret, Jaume?
Sí, a les tardes, normalment,
i els dimarts i dissabtes, al matí.
Al matí, també, fantàstic.
Al matí, al dissabte, a la tarda, no, eh?
Val, val, val.
L'adreça la tens, per segurs?
Sí, el Robillors, 148.
Robillors?
No, 184, perdona.
Sí, ja sabia que anava...
No ho dic perquè és una experiència.
Jo, realment, vaig trobar una pintura diferent
al que jo, habitualment, estic acostumat a veure.
Pensem que, en aquest cas, no és per tirar-me flors,
però jo soc historiador de l'art, no?
I he vist moltes coses, no?
I he anat a molts llocs, no?
I jo tinc encara la imatge,
ho dic perquè, en aquest cas,
perquè recordo que un dia,
anant a casa del Jaume, no?,
vaig passar pel seu passadís, no?
I vaig trobar que tenia un munt d'aquests quadres,
amb aquests rostres, no?
I a mi m'ha impactat moltíssim, no?
Bàsicament, m'ha impactat perquè em va semblar
d'una transcendència,
és a dir, d'un misticisme,
que això és una mica el que tu parlaves, no?,
aquest element vinculat amb els déus,
sigui amb els déus pagans,
com amb el déu únic, no?,
que és el déu com a tal,
però, sobretot, una percepció orgànica,
és a dir, la forma en què jo vaig veure aquests rostres
que van per aquí, aquesta línia...
No s'allunya dels clàssics, no?
No, exacte,
però a la vegada té una potència de color,
de... com et diria,
és com si sorgís la pintura del propi Llenç,
que això és una cosa molt complexa,
és a dir, a l'hora d'entendre, no?,
perquè són uns primaríssims plans d'unes cares,
com tu molt bé deies, no?,
que miren cap enfort i miren cap a dins, no?
I és aquesta mena d'estudi de l'interior,
del conscient i de l'inconscient i del subconscient,
aquí hi ha un treball lògic, no?,
provocat per la pròpia línia de l'artista,
del pintor, en aquest cas, no?,
per la seva forma de ser, per la seva forma d'actuar,
que realment això fa que sorgeixi.
I aquesta, per un costat,
variació amb les formes,
però una continuïtat amb el mateix format
que ell no vol canviar, ara per ara,
genera, per mi, una gran genialitat.
És a dir, si hem de fer una comparativa,
mira que et dic, odiosa,
és a dir, amb el concepte visual,
la percepció dels colors a vegades
i com es llença d'aquesta manera a vegades,
perquè la gent ho entengui,
home, estic fent una comparativa odiosa,
torno a insistir,
però és la pinzellada de Van Gogh?
Hi ha certa pinzellada de Van Gogh,
que no vol dir assimilació de conceptes,
ni de formes,
m'entens el que vull dir?
No vol dir això.
No és això.
Però vull perquè la gent ho sàpigui,
vull dir què és el que es trobarà,
es trobarà retrats amb una pinzellada
molt a l'estil de Van Gogh,
amb la idea, no?,
però amb una profunditat psicològica,
amb una cosa que a mi realment,
ja et dic,
jo que estic cansat de veure coses,
em va interessar.
I a mi, em va xocar,
em va cupçar,
i això és molt important,
que l'art et copsi,
que et provoqui alguna cosa,
per tant,
jo recomana que aneu a veure aquesta exposició,
i a partir d'aquí, evidentment,
doncs,
si hi ha alguna peça i tal,
això ja ho podeu parlar,
lògicament,
amb l'artista i amb la persona que està llenya.
Sí,
aquell quadre més gran,
te'n recordes i tal,
l'ha retocat,
jo crec que li ha donat,
o sigui,
aquella sensació que et va donar,
penso que és d'aquest que parlava.
Sí, sí,
jo recordo un cas que em va recordar una imatge
de Déu Pare,
era blanquinós, groc,
recordo,
diguem,
que el tens a casa,
vull dir que...
No, no,
està allà.
O està allà.
I em va sobtar i vaig dir,
ostres,
quina presència,
quins ulls,
el que dèiem,
com et miren,
aquesta forma de mirar-te al teu interior,
t'estan mirant a tu,
t'estan analitzant.
Esclar,
les diferents cultures,
per exemple,
l'hinduisme és un dels punts més potents que ell.
Sí, sí.
Té ja un tal senyor Eurovindo,
que hi té, doncs,
una vocació absoluta
i és el que li proporciona,
doncs,
comprensió de tot el que se'ns mou en l'entorn
i tenint en compte i present
tota l'evolució que hem fet.
Però quan estem parlant de mistici,
també parlem de mantra.
És a dir,
estem parlant de totes les línies
que tenen a veure
amb un concepte de religió.
I la religió no és la religió única,
la religió són moltes religions.
Sí, sí, sí.
Insisteixo,
i fins i tot el paganisme.
Per tant...
Fins i tot la deessa femenina.
Clar que sí,
clar que sí.
La dona,
evidentment,
és importantíssima,
amb aquest aspecte.
amb aquest quadre que et mira així
i dius...
Clar, clar, clar.
Molt bé.
Bé, doncs,
es tractava d'això, no?
De fer quatre pinzellades
en segons el meu criteri
i tu com a persona entesa en bar,
lògicament,
com a historiador,
doncs,
que fessis aquesta reflexió,
em penso que és el que calia
per animar qualsevol persona interessada.
Que vagin i que no s'ho perdin
perquè, insisteixo,
sortiran, vull dir,
no s'avorriran.
No.
A vegades dius,
ah, hi vaig a l'exposició
i tot és amb...
Vull dir,
a veure,
cada cara és un món,
cada percepció és diferent,
no?
Sí, sí.
I hi ha una...
I a més,
el més curiós és que
la paleta que utilitza,
vull dir,
és molt acolorida,
però sap barrejar perfectament
els colors en cada un dels quadres.
O sigui que dius,
vaig a fer totes les colors del món.
No, no, no.
Té unes tonalitats vermelloses,
tonalitats gruquenques,
verdoses, no?
A vegades barreja més,
però és perfecta, eh?
És perfecta, perfecta.
Molt bé.
Bé,
Doncs vinga,
doncs tirem cap endavant
i això és el que hem de fer
i ara parlem de cinema,
eh?
Que ja deien
que avui parlarem molt
dels Oscars
i parlarem també
una mica dels Goya.
Comencem a parlar
una miqueta dels Oscars,
que és una cosa
el que tenim previst
i una pel·lícula
que jo sé que el Jaume l'ha vist
i que va venir a dir
bueno,
això és com...
bé.
I jo dic el mateix,
bueno,
bé, bé,
el puente de los espias.
Sí.
Steven Spielberg,
que jo tenia molta il·lusió,
però bueno,
últimament és que
quan ve que l'Spielberg
ja una mica
un rotllo, eh?
Com aquell que es vol
escapar,
perquè la veritat
és que sí,
que és interessant
com explica,
vull dir,
és un narrador
vàlid,
eh?
I bo.
Clar.
La part final
està bé,
tot allò del pont
i com fan coincidir
i tot allò,
oi?
Però clar,
vull dir,
és que no surts
d'aquella constant
com si
deixa vi
o com vulguis,
com si ja ho has vist.
Sí.
A veure,
jo crec que
el que intenta
Spielberg
és intentar
fer una altra
lista de Schilder.
Mira què et dic,
en quant a concepte visual,
no en quant a temàtic,
evidentment,
no?
I no ho aconsegueix.
I ho està intentant
en diverses pel·lícules
últimament,
no?
Aquella del cavall
també intentava ser
una miqueta i tal.
Aquesta és potser
la que més ho intenta.
Estem parlant
d'uns anys 50,
diguem,
aquesta lluita
de la Guerra Freda
entre els Estats Units
i Rússia.
I bé,
i el fet de,
bueno,
això és el primer moment,
un espia rus
que en teoria
el capten i tal
i a partir d'aquí
es produeix
una negociació,
una mena de negociador
i tal.
I com es veu
el món americà,
la justícia americana,
com es veu
aquell Berlín,
no?
El que més em va agradar
va ser
el...
Vull dir,
que és una cosa
que no s'ha vist mai
al cinema,
que és Berlín
i com es comença
a construir
el terrible mur
de la vergonya.
Vull dir,
que allò és molt interessant.
Dius,
ostres,
que ben fet això,
no?
Sí.
Però em refereixo
que el tema
en si té
un cert interès
fins que deixa
de tenir interès.
Vull dir,
dona moltes voltes
el que diem,
s'ha de fer una pel·lícula
que duri dues hores i pico
per portar-la als Òscars
i tal,
són dues hores i vint minuts,
que dius,
a veure,
quan estem parlant
d'un tema,
el que abans deien
que té un guió
bastant curt,
no?
Molt ben portat
als diàlegs,
l'ambientació
és perfecta,
el que vulguis,
però encara hi ha així
excessivament llarga
i excessivament avorrida.
És el problema.
Té punts,
no?
Com aquest de la muralla
del mur,
el pont com a tal
està molt ben fet.
Previsible.
Previsible,
totalment,
no?
Hi ha una muralina
al final,
també,
quan hi va amb el tren
i veu allò,
vull dir,
que m'entens,
com dient,
ui,
a veure si acabarem
fent el mateix aquí
als Estats Units
que no allà,
vull dir,
hi ha una sèrie de coses
que dius...
Que sí,
que ho fan.
Que sí,
no,
clar,
per això,
per això,
clar,
vull dir,
però en aquest cas
amb els immigrants,
queda més pitjor.
No,
però que és això
que dius,
no li acabo jo
de veure
el que li falta
en pa què,
i és aquesta sensació
de dir,
una pel·lícula contundent
que tingui una,
saps qui dir,
oh,
que bé,
no,
ve per aquí,
però per l'altre,
dius,
no m'acaba d'agradar.
Ja que avui,
aquesta setmana
s'ha estrenat això
d'aquesta pel·lícula
de Carol,
no?
De Carol,
sí.
Llavors,
de Toc Hines,
no?
I Toc Hines
és un realitzador
que ens ha agradat.
Aquest sí que li dona
sentit
a les coses
que toca.
És molt claret,
aquest.
Aquest sí que...
Buf,
deixa...
Llavors,
esclar,
la pel·lícula,
jo he preferit
anar a veure aquesta,
la xica danesa,
que després pot seguir
tampar-lo.
Sí, sí,
comentarem.
Perquè n'he sentit
a parlar
i és curiosa
i com que sé
que està nominada
pels Òscars
i com que també
he sabut
que el seu realitzador
doncs és el senyor
que va fer el discurs
del rei,
que l'ha agradat tant
i tal,
però és curiós
com s'assembla
en molts aspectes,
no?
I veritablement,
si té aquesta semblança,
se'n parlant
de gramàtica,
o sigui,
de capacitat narrativa,
no?
I llavors,
si aquella va tenir
un èxit
clamorós,
aquí estem parlant
de la mateixa història
definitiva
de posar
una pastanaga
per dir-ho d'una manera
al començar
la pel·lícula,
que hi ha un xicot
que descobreix
que, bueno,
que no està bé
dins el cos
d'un home,
tot i que té un...
que s'ha casat
i que viu
perfectament
amb una xicota
que s'adonen
tots dos
i que tenen,
doncs,
un gaudi
realment remarcable,
doncs,
paral·lelament
descobreix
en el seu interior
doncs,
aquell desig
que en definitiva
el fa anar.
Això és una història real
sobre...
novel·lada,
eh?
Evidentment,
s'ha inspirat
en una novel·la,
no?
És sobre els anys 90,
ahir,
sobre els anys 20,
i llavors
estem parlant
de les primeres...
les primeres petxades
que es van fer
a l'entorn
del que avui
no és que sigui
molt habitual,
però persones
que descobreixin,
doncs,
un sentit
dins el seu interior
de no estar bé...
El que es diu
el transgènere,
no?
El canvi directament...
No en aquest cas
la transexualitat
com a element,
diguem,
de canvi,
sinó,
és un concepte
que és un home
que és dona
o a l'inversa,
no?
Vull dir que el seu pensament,
la seva consciència,
el seu cos,
no l'admet,
no?
A mi el que m'ha sobtat
de la pel·lícula
probablement que és
el més agradable
que té
i això és el que crec
que provoca
que hi hagi tant,
si més no,
els crítics,
però les persones
que van a veure-les
en general,
el que més agrada
jo crec
és precisament
aquesta
descoberta,
aquest saber,
o sigui,
més enllà
de la transsexualitat,
com dius tu molt bé,
no?
Clar.
No, no,
és que jo tinc
un sentiment,
jo,
oi, que bé que em trobo
vestit així,
oi que d'allò...
I llavors, a més a més,
la seva pròpia dona
doncs l'acaba pintant
i veritablement
aquestes obres,
sembla que sí,
que van tenir molt d'èxit.
però finalment
canvia de sexe?
Bé,
definitivament,
bueno,
això ja imagino
que s'ho reentén,
no?
Si més no ho intenta.
Clar,
vale.
No diguem,
expliquem el final,
perquè sí,
sí,
bueno,
de fet,
la pastanaga
que deies,
aquesta,
és arribar al final,
amb el canvi,
oi?
Però, bueno,
això imagino que,
a veure,
que per molt,
no és estripar
i s'imagina,
no?
Vull dir,
perquè si estem parlant...
Això ja es veu començar.
Clar,
si diguis la primera persona
que,
ho tenim clar,
que arribarà fins a aquest límit,
no?
Vull dir que...
A mi,
el que veritablement
em va interessant,
que probablement,
igual que el discurs del rei,
doncs,
és aquell aprenentatge
que es produeix
amb una persona,
amb un rei tartamut,
el que havia a la fi,
no?
I el treball que fa un altre
per convèncer-li
com ho aconsegueix
i tot això,
és precisament
de la manera
que ells dos,
Marit i Moller,
eh?
doncs,
van vivint
aquesta experiència
i aquí,
tot i que ell,
a la llarga,
es fa com una mica
pesat
en quant
arròs
a maneres
de mirar
i somriures
que són com
massa repetitius
i masses vegades
que és com
el discurs del rei.
Per altre costat,
aquesta també
és com si fos
una,
com t'ho diria jo,
una petita frase
que es va succeir
en el llarg
de la pel·lícula,
eh?
que seria,
doncs,
una seqüència,
no?
I que aquestes seqüències
és com si les desitjessis
per comprovar
o bé perquè
se't faci agradable
la pel·lícula,
a partir d'aquest somriure
i d'aquest aprofundiment
o aquest patiment.
Potser el patiment
l'exigera massa,
no?
Però a canvi
el que és
l'alegria
o la satisfacció
o el contacte
amb altres,
doncs aquest
aquest llueix,
trobo jo.
Bé,
estic descobrint
res gairebé
perquè en definitiva
és molt semblant
i ja ho veureu
tota persona
que li vagi
a agradar
el discurs
del rei,
jo crec
que ha d'anar a veure
aquesta pel·lícula
perquè
és que és
com una
mentalitat
pròpia
del realitzador,
no?
I llavors
queda molt ben reflectida
al llarg
de tota la pel·lícula.
Molt bé,
molt bé,
fantàstic.
Que estàs buscant...
Si no,
estic més que en el tema
dels Goya
per parlar després,
però no digues,
digues,
digues,
t'escolto,
vull dir que una mica
comentem i tal.
No,
ja està,
ja,
vull dir,
jo penso que queda
autoritzada la crítica
més aviat
estat crítica
en negatiu,
no?
Bueno,
però diuen que s'ho emporta
aquest nano,
diguem,
l'Òscar.
Ah,
segur.
S'ho emporta,
és el que va fer
l'any passat
aquesta pel·lícula
de Stephen Hopkins.
Tom Hopper.
Tom Hopper,
no?
Això és el director
Tom Hopper.
Ah,
Lady Redmayne.
Exacte.
que aquest nano és el que va fer
la teoria del todo,
que era el que va fer
l'any passat,
el que va fer
el perfecte,
que al final,
no sé què és,
sí,
clar,
però el paper que va fer
va fer.
Ja,
però és molt diferent,
allà fa l'homosexual,
sí,
però,
però quina diferència.
És que jo crec que és
on està la gràcia.
Vull dir,
tot aquest,
tot aquest exercici,
o sigui,
exercici interpretatiu,
no?
No,
ens estem liat,
una pel·lícula,
no.
Aquest va fer
la teoria del todo,
el que va fer
Stephen Hopkins.
l'altre és l'altre
que deies tu,
que és la del matemàtic
aquell,
no?
Sí.
Ja,
però aquell és un altre,
no?
Sí,
això és l'altra pel·lícula.
Havia barrejat.
No,
no,
per això dic,
ara jo estava dubtant
en el mateix,
però crec que era
també com dues biografies,
per això ens hem confós,
és cert.
D'acord,
d'acord.
Per tant,
que és això.
Però bé,
que igualment el paper
que va fer
l'Stephen Hopkin
era magnífic.
És que t'ho creies,
és que la veia
i dius,
Mare de Déu Senyor,
com es pot...
Molt diferent,
eh?
Clar,
clar,
imagino que aquest...
Però bé,
a veure si es converteix
en un d'aquests actors
que s'especialitza
en fer personatges
totalment complexos,
no?
I també hi ha actors
que, clar,
que això no és tan fàcil
de fer,
el que dius tu,
no?
Que insisteixo una vegada més,
ja ho he dit abans,
que probablement
en la pel·lícula aquesta
sí que hi ha una reiteració
excessiva dels registres
aquests més bonics,
per dir-ho,
de més agradable.
Clar,
potser una miqueta més dolç,
i una mica adulcurar
que seria la pel·lícula
en si mateixa,
no?
D'acord?
Molt bé,
doncs seguim parlant
de més pel·lícules,
en aquest cas pel·lícula
també dels Òscars,
bueno,
una pel·lícula sorprenentment
nominada a 10 Òscars,
la millor pel·lícula,
el millor director,
que és Mad Max 4,
Fúria en la carretera,
a la carretera.
Jo què vols que et digui?
Mira,
jo no fa gaire,
sabeu que jo tant en quant
faig aquestes coses,
no?
Que jo em veig les trilogies
i les dos pel·lícules
i quatre,
amb l'especte cop,
no?
I aquest estiu justament
em vaig veure
a les tres del Mad Max,
la 1,
la 2 i la 3,
no?
La Mad Max 1,
la Mad Max 2
i l'altra es deia
en Mad Max 3,
no sé què,
en la cúpula del Trueno,
que sortia a la Tina Turner
per allà donar voltes,
no?
Clar,
és a dir,
estem parlant de George Miller,
un director que solament
ha fet aquest tipus de pel·lícules,
no ha fet cap pel·lícula més
que jo recordi,
no ha fet cap altra cosa,
jo tampoc ho recordo.
Viu de les mels
d'aquesta pel·lícula,
potser l'ha fet alguna cosa
en televisió o alguna cosa,
però a nivell de cinema
jo diria que no ha fet res més
o si no ha quedat
molt en segona línia
i és clar,
veure les tres primeres,
i és bueno,
la primera té sentit,
el que diem,
no?,
de les seqüeles,
no?,
la segona ja no s'aguanta
i la tercera no s'aguanta en lloc,
és a dir,
perquè la Tina Turner
encara surparia d'una envoltes,
bueno,
encara.
Allò del Trueno,
oi?
Exacte,
de la cúpula del Trueno,
això no em sortia,
exacte,
és aquesta història.
Bé,
clar,
estem parlant d'un Mel Gibson,
molt jovenet,
amb una presència increïble,
amb un gran dinamisme,
amb un George Miller
que utilitza una tipologia
de cotxes i de situacions,
no?,
que molt vinculades als anys 80,
i per tant és una pel·lícula
que en aquella època
tenia molt sentit,
però de cop i volta,
ara,
ha fet aquesta quarta,
perquè és allò,
l'evolució del Max,
no?,
del Mad Max,
que és el nom que té,
en comptes de Mel Gibson,
clar,
que pobret meu,
ja té una edat,
no el veig jo,
correm por ahí,
amb aquestes coses,
no?,
llavors n'ha agafat el Tom Hardy,
que és un altre nano,
que també ja és bastant conegut,
de fet,
ara no en recordo,
però ha fet pel·lícules,
també,
és un dels coneguts,
també,
del cinema americà,
d'aquests nanos així,
de 30 i pico d'anys,
no?,
que ja mantenint renom,
amb la Charlize Theron,
que un cop més,
no?,
me la canvien
i me la posen
de dona molt masculina,
amb el que ve rapat,
ja li falta un braç,
o una cosa,
i tal.
Bé,
què és el que,
jo crec honrao el que seria
el fet d'estar nominada,
aquesta pel·lícula.
Jo crec que és una pel·lícula,
feia falta posar una pel·lícula
amb uns efectes especials brutals,
d'acord?,
perquè hi hagi,
des de l'època
dels Senyors dels Anells,
que es va posar de moda,
una miqueta,
posar aquella pel·lícula
que tingui uns efectes,
una infografia determinada,
doncs això és el mateix.
Llavors és,
veure una altra vegada
el Mad Max,
el mateix,
però pensat,
per veure's en tres dimensions,
que també hi ha aquesta opció,
imagino,
del cinema,
perquè jo l'he recuperat
amb DVD,
no l'he pogut veure
perquè ja no està estrenada,
vull dir,
ja està estrenada al seu moment
i ja està retirada,
i llavors,
a partir d'aquí,
és una mena de...
Són dues hores de persecucions.
A mi saps què...
És això.
Què em fa pensar
una pel·lícula com aquesta,
i és que tu,
amb el discurs
que acabes de fer,
ho has dit,
els productors diuen,
bueno,
mira,
aquí busquem no sé què
i tal,
vull dir,
el que dius tu,
efectes especials
i tot això,
tot ben harmonitzat
i tirem endavant.
Sí.
I llavors,
bueno,
esclar,
acaben fent un producte,
com que no estalvien ni un duro,
perquè aquesta és la clau,
no?,
de l'èxit,
la major part de vegades,
més capacitat
d'enlloarnar,
que no pas de fer pensar,
automàticament,
doncs,
esclar,
la cosa surt
i és el que dius tu,
diu,
hòstia,
però què vols que em digui?
En canvi,
el que sí que és cert
és que hi ha persones,
per exemple,
jo conec un xicot,
no?,
que és molt aficionat
al Mad Max,
que diu,
ui,
que m'agradaria que guanyés,
perquè això voldria dir
que em farien més.
Clar,
no bufis,
però és que aquesta és la realitat,
no?,
del que...
Ja,
però què es pot fer més?
Ja,
com la guerra de les galàxies,
tu.
Ja,
però et pots inventar
tribus d'aquelles de part allà dalt,
però és que aquí no et pots inventar res,
perquè,
clar,
és un desert
amb el qual hi ha una sèrie de gent
que lluita per el fuel
i per l'aigua
i per l'existència
i per la vida
i per un tros de vegetació,
un terruño,
que es diu en castellà,
per intentar plantar quatre coses.
Castellà no,
amb això,
en galet.
En galet,
com sigui això.
Clar,
i llavors dius,
però això ho hem vist
a les tres pel·lícules,
que no hi ha més invenció.
Això què és?
Torno a existir el mateix,
però,
clar,
agafant uns efectes brutals,
un domini absolut
del dinamisme
amb el cinema.
Que t'assorbeixi,
no?
Que et quedis allà.
Però encara hi ha així,
encara hi ha així,
ja et dic jo
que em vaig avorrir,
però com una mala cosa,
eh?
Vull dir que no,
que dius,
és una cosa tremenda,
és que no,
no,
no,
no,
ja et dic no,
és terrible.
Però,
bueno,
a veure,
és com tot,
vull dir,
el cinema
és acció,
quan es vola fer
pel·lícula d'acció,
no?
Però és que,
ostres,
no hi ha manera,
no hi ha manera
de fer una pel·lícula d'acció
que diguis,
que sigui digna
o que tingui un,
és que clar,
aquí és repetir
i repetir
i repetir
i llavors dius,
a veure quan,
quan una mica relaxen
i parlen
i diuen alguna cosa,
sí,
parlaven,
però era com un no parar,
era un no parar.
Buf,
jo em vaig a tavalar molt,
em vaig a tavalar moltíssim,
llavors,
no,
no,
no sé,
tu has dit alguna
de les Mad Max,
si has dit alguna d'elles,
no?
Sí,
que les he vist,
totes,
totes,
no?
Aquesta última,
no,
eh,
per dir,
que em vaig quedar així
una mica fora,
però,
bueno,
segur que la veuré,
saps què passa?
El mateix que passa a tu,
ja,
vull dir,
suposo que és qüestió d'edat,
això,
que el que acostumo
és veure allò
que realment m'interessa,
no?
Vull dir,
les pel·lícules,
autors i realitzadors
que veritablement,
doncs,
tenen un interès per mi,
és que si no,
ja em quedo,
sí,
sí,
sí,
sí,
una mica fora,
no?
Clar,
clar,
clar,
com avui,
per exemple,
amb aquesta xicadenesa,
no?
Vull dir,
com a curiositat
i com,
com a què,
oi,
sé que agrada molt
i que té molt d'èxit
i tal,
llavors he volgut captar
on està.
Una miqueta clar.
Això,
on està aquest punt,
no?
Molt bé.
I a mi el que m'agradaria,
no sé si has vist l'última Guerra
de les Galàxies,
suposo que sí.
No,
no l'he vist,
no,
és que jo no soy
muy Carre de les Galàxies,
tampoc,
no?
No,
és que és molt normal
que no ho siguis,
però vull jo,
perquè és que és més del mateix,
eh,
i això igual,
eh,
vull dir,
és tota aquesta
parrafartàlia
que es munta,
no?
Clar.
En definitiva,
aquesta capacitat
per vendre un producte,
és això,
no?
Vull dir,
perquè...
Sí,
sí,
és que en teoria
és el que diem,
no?
Vull dir,
quan una cosa està esgotada,
home,
és lògic,
no?
Vull dir,
intentes per vendre,
per tenir més recaptació,
perquè els estudis guanyin de cop i volta
una millonada,
però és que vols que et digui tu,
però és que jo,
és que jo,
mira,
també vaig fer el que jo t'he dit,
no?
Vull dir,
amb això de les Galàxies,
clar,
ja sabeu que la quarta,
cinquena i sisena són les primeres
i la primera,
segona i tercera són les últimes
que es van fer.
Sí,
llavors jo vaig veure-les,
em vas dir,
verano,
un o dos,
tres,
quatre,
o cinc o seis.
Ostres,
jo,
és que,
t'ho dic en sèrio,
jo anava embugit,
pensava,
dic,
quina quantitat de coses,
de personatges,
de coses friquis,
a vegades sí,
vull dir,
potser la guerra de les Galàxies
és com a tal,
la que és la quarta
i que era la primera,
tenia un pes,
però és que això,
dius,
mare de Déu senyor,
no?
No s'aguanta ni la de quatre,
no?
Escolta,
ja que estem avui tots dos aquí,
tu i jo,
així de rellò,
m'he trobat un treballot d'aquests
que acostumo a fer així,
de tant en tant,
m'hi dedico,
sobre,
sobre el senyor Tarantino,
tu.
Oh,
dius.
I què,
què diu?
Què diu?
Bueno,
hi ha una cosa que a mi em sembla
que és molt interessant,
no?
Vull dir,
diu,
després de,
després,
o sigui,
comença d'una manera molt elemental,
que tots sabem,
no?
Si no,
vaig errat,
els anys propers,
gran part del cinema occidental
tindrà diàlegs,
a l'estil Tarantino,
carters,
borratxos,
infermeres corruptes,
utilitzaran mots
i accions properes
a les constants
de l'actual gran realitzador
nord-americà,
però cal no esgarrifar-se,
perquè el fenomen
només traduirà
l'esforç d'un home
per assolir
aquesta moda,
l'estil de Pedro Almodóvar,
que no és res més
que un cinema
de gènere
ple d'extravagància.
Ostres!
Ui!
M'he quedat així,
m'he quedat així
una mica
lleument paròdic,
encaixa tant
a fans de Miki
com als autors
de tesis sobre
Miki
i la cultura popular americana,
perquè és ben bé cert
que Tarantino
agrada a públics
molt diferents
i exigents.
No és molt important
que exactament,
igual que al Mó
d'Almodóvar,
el recurs,
moltes vegades
siguin actituds
i acudits
per segrestar
l'interès
de l'espectador.
Tarantino
es diu
és original.
Després de la llista
de virtuts,
és el primer cineaste
el qual
les seves úniques
referències
és el cinema
i la cultura pop
i naturalment
fa un cinema
purt,
inverteix
sense
esperar-ho
als arquetips,
no?
Per llonga
tensions
de fugir
als clàssics
moments climàtics
i sobretot
remou
les mateixes
arrels
del gènere
policiac
mitjançant
una estètica
de les mescles
i de les cites.
Bé,
per dir una cosa,
hi ha molta més.
A mi,
jo això estic
totalment d'acord.
A mi el Tarantino
a mi em frapa.
Hi ha alguna cosa
que potser
de Malditos and Bastardos
no vaig acabar
d'entrar-hi,
per exemple,
això de Los odiosos ocho
ho tinc previst,
tinc ganes,
però jo mateix
que ara mateix
ja no tinc temps,
però que realment
aquelles pel·lícules
també em agradaria
molt veure-les
amb tranquil·litat,
no?
Però jo,
el Com Renova,
sobretot el tema
policíac,
amb Pulp Fiction,
amb Jackie Brown,
amb aquelles pel·lícules
que va fer un homenatge
tan salvatge
al cinema del 70,
a l'homenat
Black Explotation,
aquelles pel·lícules
d'actors negres
del 70,
policíaques,
que tenien tanta...
Tot això
que se s'escapa una mica
perquè és un cinema
molt d'allà,
vull dir,
molt americà
i que aquí nosaltres
això no vam veure-ho,
perquè els 70,
potser veiem el Bruce Lee
com una gran novetat,
però aquí estàvem
entomant-nos
les pel·lícules
d'Andrés Pajares
i el Fernando Esteso,
que per cert,
ara parlarem dels Goya
i el Mario Nozores
van donar el Premi d'Honor
que gràcies a ell,
doncs,
pel·lícules com
Los Vingueros
i aquestes coses
i Pepito Piscinas
van ser un èxit,
no?
que també és una altra opció,
però bé,
que et refereixo,
però clar,
és aquesta influència
tan gran del cinema americà
que aquí en aquest cas
té molta potència,
no?
Llavors jo,
Tarantino i jo
estem casats,
jo el de Kill Bill
que me lo pongan 20 veces,
és magnífic.
Sí,
estic d'acord.
M'encanta.
Estic d'acord.
Una altra cosa
és que sigui molt interessant.
No, no, no,
però clar,
és la manera que fa...
És molt dur,
és molt clar.
Parlem dels Goya
una miqueta, Jaume,
que he pogut aconseguir
buscant-lo,
buscant que estava
amb aquest element,
buscant-les una mica
al palmarès,
com entenem,
perigües que tu has vist,
jo que no he vist algunes,
altres també,
però de forma molt ràpida.
Jo abans de tot vull...
Tu vas veure la cerimònia?
No.
No la vas veure?
No.
No, no, no.
Tu no has de ser de cerimònies,
no?
No.
Tampoc dels Oscars,
quan la feien a Moubert,
al Canal Plus,
tampoc veies el resum.
Jo amb això sí que ho soc
una miqueta friqui,
vull dir que...
Sí, friqui, no?
Bé, friqui no,
moltes vegades ho veuen.
Jo soc una mica estranyota amb això,
perquè tot l'hi va
i a canvi jo reconec que no.
A veure,
jo he de reconèixer
que allò dels que heu dit
va ser desastrós.
L'allò?
La Rossi de Palma
va ser horrible.
Sí, ja ho he dit.
El dia següent
les crítiques van anar...
Anaven a les xarxes socials
que treien foc, eh?
Però què sé això?
Què significa?
Inintel·ligible,
avorrit,
tonto, absurd,
no sé quina pretensió
performancista
o moderna
o contemporània
volien plantejar-me allò,
però terrible.
En canvi,
els Goya
últimament fa dos anys
que ho està fent
el Dani Rovira,
el de los ocho fallidos bascos,
aquest nano.
I catalans.
I catalans, clar, també.
Bé, jo crec que aquest nano
és un encert,
jo vols que et digui.
Jo crec que trobar un còmic
que sigui fresc,
que sigui dinàmic,
que ho faci amb un...
que sembla que no estigui llegint un guió,
que sigui un tio
que sigui capaç de ballar,
cantar,
riure,
ser àcid...
Molt poca gent.
Rosa Maria Sardà
podien trobar,
com a exemple,
vull dir,
de quan érem més jove,
vull dir,
una sèrie de...
una bona fuente,
que tenen aquesta capacitat,
aquesta cosa,
doncs,
aquest ho té.
I, a més,
té la gràcia aquesta,
que dic jo,
andalusa,
que a sobre té aquesta mena
de desperpajo
que també li dona
aquesta potència.
Per tant,
la cerimònia va ser
magnífica,
farcida de comentaris
contra,
lògicament,
Montoro,
qui faci falta,
el Rajoy i tal,
va fer un comentari molt bo,
perquè estaven,
estaven tots quatre
futuribles presidents
d'Espanya,
que no és el cas,
vull dir,
estaven allà,
a Pedro Sánchez,
a l'Iglesias,
al Rivera
i al nano de...
com es diu?
El Garzón,
Alberto Garzón,
el de...
bueno,
el d'Igla Unida,
que en aquest cas,
no?
Aquest també hi era.
Sí, sí,
que estava,
tots quatre.
I llavors,
va fer una broma molt bona.
No sé si vaig sentir,
vaig sentir la broma,
diu,
bueno,
escolta'm,
podíem fer una cosa,
ja que estaven aquí
tots els quatre,
podíem fer el pacte
de los Goyas,
vull dir,
per intentar que aquí,
diu,
els Goya,
quan acabem la...
la cerimònia,
arribés a ser un acord
per aconseguir president
per aquest país,
no?
Diu,
però bueno,
hem deixat una sala
que tenim aquí al costat,
eh?
Perquè vosaltres quatre
selleu i parleu
i un plasma.
Clar,
perquè no estava el Rajoy.
Clar,
llavors,
va ser molt bo,
és a dir,
amb tota la mala llet del món,
és a dir,
el Rajoy va declinar la invitació
a venir els Goya
i clar,
i com evidentment
una altra vegada
no dona la cara
perquè té por
que li tirin la cavalleria a sobre,
doncs,
el que...
doncs li posarem un plasma.
vull dir,
la conya aquesta,
per tant,
ja va molt més enllà,
no?
Per tant,
això crec que té molta mala bava
però és magnífic,
fa falta aquestes coses,
no?
Vull dir,
deixar entreveure
que la cultura
és un país,
és una cosa essencial
per un país,
sigui el país que sigui.
O, per exemple,
el detall de Pablo Iglesias
que s'ha posat smoking
perquè va dir
l'ocasió
ho mereix,
la cultura,
i en canvi
va veure el rei
i vam taxar-nos.
Em sembla de conya
el comentari.
És que clar,
vull dir,
fa falta,
si és una postura política
no ho sé,
però fa falta
polítics conscienciats
amb la cultura,
és essencial això.
És una postura segur,
però en defineix molt bé
de quina manera s'ho posa
o quan s'ho posa
i quan no.
Exacte,
un candidat a la presidència
que agafa la guitarra
i canta
en un programa de televisió,
home,
doncs algú vol dir,
és un tio sensible
davant de la música
i tal,
i jo crec que és una persona
que si pugés
intentaria fer el possible
per reduir l'IVA cultural
i aquestes coses.
Bé,
és un comentari,
però jo crec que va ser
una cerimònia molt encertada
que va tenir els guanyadors
de sempre.
Millor pel·lícula europea,
Mustang.
Pel·lícula francesa?
No.
No, aquesta no.
És una pel·lícula
que diuen que és de gent jove,
que és molt fresca
i que val la pena agafar.
Aquesta sí que l'has vist.
La millor pel·lícula
iberoamericana,
El Clan.
Aquesta l'has vist.
És molt crua, diuen, no?
És una pel·lícula argentina
o xilena, no?
Sí, sí,
és molt bona aquesta i tal.
I aquesta,
per lo vist,
té una potència, no?
Es veu que...
És una variant
del feixisme organitzat
i les conseqüències
de tal organització
com arrossega
més enllà
de l'oportunitat,
si és que hem de parlar
d'oportunitat
de la seva existència.
Oportunitat, sí,
perquè, esclar,
el feixisme
no ens ha d'enganyar,
vull dir,
va ser votat i tot, no?
Vull dir,
llavors,
tant aquí com allà,
bueno,
allà la part aquella
de Xile, no?
Perquè allà el que va ser
va ser un cop d'estat,
oi?
Sí,
és veritat.
No,
molt bé.
però és una pel·lícula,
també la tinc prevista
per fer una ullada
perquè val la pena.
La millor pel·lícula
d'animació
atrapa la bandera.
Tu aquesta l'has vist, no?
Sí.
Jo és que aquesta no l'he vist,
no l'he pogut veure,
però, bueno,
què, no?
Val la pena o no?
La bandera
que va...
que va entrepitjar...
O sigui...
A la lluna, no?
Els americans a la lluna,
sí.
Fan una broma
en el sentit aquest
que això no va ser real,
que va ser un muntatge
i com que això ja s'ho creu
més a la meitat del públic...
jo crec que una miqueta...
Doncs agafen això i tal,
i llavors és un...
Bueno,
un...
Un rebeig
a la nord-americà total,
fet aquí a casa,
això.
Clar, clar, clar.
Fet aquí
i acaba sortint...
Jo...
És d'aquelles pel·lícules
que anant amb els meus nets,
doncs precisament
és de les més interessants
de parlar a posterior,
d'haver-la vist, eh?
Perquè mentre la veus
no es pot parlar,
lògicament.
Però un cop surt
sí,
és rebendut.
Clar,
estem parlant
d'una pel·lícula
del mateix equip
que va fer
Les Aventures
de Tadeo Jones,
que va guanyar
un Goya,
i que també estan
molt progressades
per Mediaset,
Mediaset,
el grup de Telecinco
i Quatro,
doncs clar,
està al darrere,
i això són grups molt forts,
no?,
que el que fan és...
A veure,
les altres pel·lícules
no recordo ara,
però tampoc tenien
el nivell d'atrapa
a la bandera,
eren pel·lícules
una miqueta més alternativa,
no?
Tadeo Jones,
és un entreteniment
petitoré,
però és que és això,
tu has esmentat
fa una estona
això de l'Esteso
i del Torres
i tal.
Ara parlarem
una miqueta
d'aquest bon home.
Doncs ja en parlarem.
Sí, sí, sí.
Bueno,
seguim una miqueta
millor,
millors efectes espacials
en Acleto,
Agente Secreto
a aquesta televisió.
Sí,
aquesta sí.
Jo m'ho vaig passar pipa
amb aquesta pel·lícula,
m'ho vaig divertir molt,
a veure,
és una pel·lícula
que t'has de creure a la base,
però clar,
una cosa que no sabia
l'Ibanol Arias,
que ja té una edat,
aquest bon home,
i tal,
no va tenir dobles,
ho va fer tot ell.
Tots els vots que fot
i tot això i tal
és ell,
segons van dir,
que es va dedicar,
es va preparar,
va fer fons i tal,
i això.
I el Quim Gutiérrez
està,
com sempre,
creïble en una pel·lícula
que dius,
no pot ser,
no?
Vull dir,
una tira de la...
No és des de l'Ibáñez,
és una altra,
no recordo ara,
no sé com es diu ara,
el dibuixant,
però és de la casa Bruguera,
d'allò que quan érem petits,
o almenys jo recordo
que venien aquells totxos,
no?,
de Bruguera
que eren diferents
en l'Acleto Agente Secreto
i, bueno,
també estava,
no recordo,
el Zipi Zape,
tota aquesta gent,
no?
Vull dir,
que estava en el Sacarino...
Jo de petit tot
ho havia seguit bastant,
això,
sí,
després me'n vaig adonar
que això no...
Però bueno,
això...
És un acleto seriós,
no és un acleto cachondo
que se li cauen les coses
i tot li surt malament
i tal,
com és típic
també per això,
oi?
Sí,
i és una mena
de James Bond
castizó.
Et permets
i puro vicio.
Puro vicio.
I inspiració també.
Sí.
És l'amplió
que em posa molt nerviós.
Quan sento la paraula
puro vicio
és com que dius
com o què,
no?
Ja es posa nerviós.
No, no,
no vaig entrar
en res,
mira que jo soc
un amant del Thomas,
com es diu,
Thomas Anderson,
vull dir,
m'encanta tot el que he fet
a cada vegada
per raro,
però és que això
no és que sigui raro,
això no és que dius
però què has fet?
Què t'has pres abans,
no?
Vull dir,
jo tinc la sensació
que jo què sé,
que va ser una pel·lícula
que la va fer
jo crec que sota els efectes
d'alguna cosa,
algun estupafaent,
no sé,
jo què sé,
jo no acabo
de compregar,
però bueno.
El millor so
va ser per una pel·lícula
que a mi m'ha encantat,
que aquesta l'has de veure,
que es diu El desconocido,
és una pel·lícula
del Dani de la Torre,
que és un director novell,
que també estava nominat això,
que protagonitza
el Lluís Tossard,
meravellós,
amb el Javier Gutiérrez,
el que va a Gonya
l'hem passat
per l'aix de mínima,
i és una pel·lícula
molt desconegut,
magnífica,
amb un trepidant,
vull dir,
amb una cosa,
amb una angoixa
que et provoca i tal,
a vegades claustrofòbia.
És el que està de porter
a una...
No, no, no,
no, no,
no,
aquesta és una cosa
que passa dins d'un cotxe tot,
o gran part passa dins d'un cotxe,
i té a veure
amb una cosa
que ha passat últimament
amb el món
de la societat espanyola,
tema de les preferents,
mira què et dic,
vull dir,
i genera una problemàtica,
una situació
que genera un...
És que no vull dir-ho
per no trencar-ho,
però una angoixa
i una mena de persecució
i una cosa
al Lluís Tossard
en family,
vull dir,
i és d'una...
Dius,
primera pel·lícula,
com pot ser?
Com han fet una pel·lícula
d'acció
amb aquesta capacitat
i el Tossard
que es torna a reinventar,
i és una cosa
que amb la mateixa cara,
amb el mateix pentinat,
la mateixa geta que té,
i tal,
i aquelles celles
que dius,
mare meva,
no poden ser més així
que semblar...
Més poblades,
sí, exacte,
vull dir,
que no és una cosa
que diguis amb canvio
i tal,
és una cosa...
Bé, molt bé.
Una pel·lícula
que tinc moltes ganes de veure
i que no crec
que tu l'hagis pogut veure
encara
és aquesta
Nadia Quira la Noche
d'Isabel Coixet.
Però n'he sentit a parlar,
sí, molt.
Aquesta,
millor vestuari,
millor perruqueria,
més coses,
vull dir,
ara millor direcció
de producció,
em sembla que millor fotografia,
vull dir,
una pel·lícula
que jo tinc moltes ganes
però diuen que és un pel·lículon
com la copa d'un pino.
És una cosa
d'aquestes,
no?
No?
No diuen que és tan bona,
com sembla?
És que la van deixar...
La van deixar bé
aquest dia.
No, però el dia següent
vaig mirar una crítica
que vaig sortir arran d'això
i diuen que és una pel·lícula,
a veure,
no és que sigui molt...
És molt contemplativa,
és molt de...
Vull dir,
la coixet més minimalista,
no?
Allà dalt,
perruda, no?
Sí, sí.
Aquesta és la qüestió,
no?
La coixet més minimalista,
amb la vinoja
i la recerca del seu marit
per la Sibèria,
el fred,
les congelacions
i tot això.
Saps què passa?
Que jo sempre li he tingut
una mica de maria al fred,
no?
I llavors probablement
aquestes pel·lícules
com això del Renacido
que han estrenat ara,
m'he agafat un d'ell d'ell d'ell.
No, fa una mica de mandra,
no?
A mi em fa mandra, eh?
Sí, a mi em farà...
Em fa com una mica...
Perquè és com...
No sé,
vull dir,
no és només el fred,
no.
És aquesta...
Imaixa tan blanca.
Sí,
genjax a nu
i el seu hòs
pensen que és irrepetible,
no?
I aquí tenim,
doncs,
uau,
una potència enorme
en aquest sentit, eh?
Sí,
tampoc soc molt amant
de les pel·lícules...
Doncs mira,
parlant justament de Neu,
Palmeres en la neve,
i que també
va guanyar
la millor direcció artística.
A mi fa una pinta
de ser una pel·lícula
lluny, això.
Ai, no sé,
és com entre memòries
d'Àfrica i no sé.
Vull dir,
aquesta cosa i una cosa...
A mi em faltava
que no és la música aquella,
que et dic jo del cafè,
és que jo no l'he vist,
però el trailer
que he vist,
és una cosa,
amb el Mario Casas per allà,
com que guapo soy,
que bien lo hago,
no?
Vull dir,
no sé,
no sé,
no sé,
tots són guapos
amb aquesta pel·lícula,
no?
I tot així com molt exòtic,
no?
I dius,
no sé,
no sé.
Jo voldria destacar
una pel·lícula
no dels Goya,
sinó dels Gaudí
de l'altre dia,
que és aquest llarg camí
de tornar a casa.
Jo aquesta no tinc ganes de veure
no l'he pogut veure.
Sí,
no és que sigui una meravella,
aquí moltes vegades
n'hem parlat d'això,
és allò que a vegades
costa una mica
d'agafar
o d'aprendre,
de fer-t'ho teu,
no?
I és que
hi ha pel·lícula
que té una estètica
realment remarcable,
o sigui,
que tota la pel·lícula
és com si fos
una unitat estètica,
no?
Una capacitat extraordinària
per plasmar
una petita història,
a vegades,
a vegades més complexa,
no?
I en el cas
d'aquesta pel·lícula,
doncs sí,
si és un xicot
que representa ja,
ho sabem al final
gairebé,
per això,
però que explica
tot el que
li passa
d'una manera
tan virtuosa,
concebeixo,
que la veritat
la volia destacar
precisament per això,
perquè penso
que aclareix
tot el que ha de dir
d'una manera
en la qual
el que domina
d'una manera
extraordinàriament vàlida
és precisament
tot el discurs
que fa,
com ho domina
aquest religió.
Jo no s'ha de dir
que em quedi l'atenció,
perquè tinc ganes
de veure-la
i, bueno,
a veure què tal.
Sí.
I un altre
que em queda molt l'atenció
que no va ser tan...
Jo pensava
que guanyaria més coses
i al final
no va guanyar tantes.
Va ser...
Va guanyar
com a millor actriu
de reparto
la Luisa Garassa,
que és una clàssica
d'aquestes
d'una senyora madureta,
que quan la veus
és...
Ai, sé qui és,
però jo que sempre
apareix, no?,
amb pel·lícules, no?
I és per una cosa
que estic mirant l'altra
i és...
I una altra
que és la millor direcció
de fotografia
és La Nòvia.
Aquesta pel·lícula
diuen que...
que és una pel·lícula
absolutament magnífica
en quant a fotografia
i a muntatge,
però no ha acabat
i la Emma Cuesta
en teoria
no s'emporta res,
que tothom pensava
que s'emportava ella,
s'emportava ella
i finalment s'ho va emportar
una altra noia
que va fer una pel·lícula
que es diu
és la Irene...
Ah, no.
Qui s'ho va emportar?
No me'n recordo ara.
Jo tampoc.
Espera un segon.
Digues, digues, no.
No, i de gint, no.
El que dius tu
de la nòvia...
Natàlia de Molina.
El mejor actriz
és per techo i comida.
L'única que es va emportar
amb un paper
d'aquests dramàtics,
de la crisi,
de la pobresa absoluta...
Avui he estat a punt
d'anar-la a veure, aquesta.
Doncs, ella es veu
que fa un papelazo
que és per quedar-se trasbalsat.
Ara.
Hi ha estat a punt
d'anar a veure.
Clar, però imagino
que és...
Passa en el text, ara.
Ah, d'acord.
El text se recupera
en les pel·lícules
que no han passat allò i tal, no?
I a més,
el preu és molt bo
i tot,
i avui he estat com d'allò,
però dic, no,
dic, aniré a veure
això altre,
a veure aquesta de la...
de la xicota d'Anesa
m'ha fet gràcia.
Ah, de fer gràcia aquesta, no?
És curiós.
Ara, ja que has parlat
d'aquesta pel·lícula,
no?
També les sufragistes
m'han dit que és tan bona, eh?
Sí, diuen que està bé
aquesta pel·lícula.
M'han dit que molt bé.
Està molt bé aquesta pel·lícula.
Però molt, eh?
I em sembla
que té alguna nominació
als Òscars.
Sí, sí.
Alguna en parell
així com radical,
de costat.
Però saps què passa?
Que és una pel·lícula
com que,
com que dic,
bueno, ja sé de què va això,
ja sé quina és la història
i tal,
però no, no, no.
No, no,
es veu que...
Bueno,
és això, no?
Es veu que aquí la dirigeix.
Però són pel·lícules,
per exemple,
jo recordo aquella pel·lícula
del Mickey Rourke,
el boxeador,
dius,
una pel·lícula de boxeadores?
Que pel·lículon!
Sí.
I em vas tornar tonto
veient aquella pel·lícula.
És molt bona.
Dius,
home,
però molta gent,
no, no, no,
però és que a veure's
el que diuen,
que a vegades el títol
no ens hem de quedar
amb aquest títol,
el que dius tu,
no?
Anem una mica més enllà,
potser hi ha més informació,
no?
I que Rourke per allà
ho dirigia un bon...
Sí, sí, sí,
era un bon director.
No recordo ara,
però era un tros de director.
Sí, un tros de director
i tant, home.
Hi ha una pel·lícula
sorprenent
que jo l'he vist
i molt...
No és que poca gent
l'hagin vist,
va passar una miqueta
d'aquella manera,
va triomfar
amb el seu,
que és
A canvi de nada.
És una pel·lícula
de Daniel Guzmán,
que és aquest actor
que va passar
i va guanyar el premi
al millor director
Revelació
i al millor actor
també Revelació
que és el Miguel Herrán,
que és el nano
que fa aquest paper
i és una pel·lícula
torna a aparèixer
a vistos,
saps?
És que estàs fins a sopa
aquest home
i tal,
amb un paper més petit
també de pare.
Com el Fernández abans.
Exacte,
és el mateix concepte,
vull dir,
és una cosa...
Aquest cinema
que passa així
a les 10 del vespre
cada dia,
vaja.
Sí, sí,
a la segona,
jo a la història
de Nuestra Fina,
sí, sí.
És que sempre hi ha
el Fernández
de la vespre allà al mig.
Que també va fer
100 i pico
de pel·lícules
o 200.
I els clàssics
de sempre, eh?
Clar, clar, clar.
També és clar que l'aigua.
Doncs aquesta
de Canvio de Nada
és una pel·lícula
que està molt bé,
que parla
una mica
de la desídia
d'aquesta joventut,
d'aquests ninis
que en teoria
ja van evolucionant,
no?
I que, bé,
doncs això,
a canvi,
vull dir,
no demanes res
a canvi d'una amistat,
no?
I és aquesta innocència
també d'aquesta criatureta,
d'aquest noi
de barri, no?
Que té un altre amic
també, no?
Llavors es va posant
amb embolaos
que dic jo,
que gairebé,
doncs arriba
a parar
gairebé
amb el que seria
amb un judici
però de menors,
tot per ajudar
a gent que no és sana,
que no és bona gent, no?
Vull dir,
la gent que l'envolta
no és del tot correcte, no?
Però la mirada,
la forma de treballar,
és un nano que
el diner de Guzmán
va agafar del carrer,
va anar pel carrer,
li va veure la cara
i, escolta'm,
tu no sé què,
i ell, mira,
i ell quan va agrair
el premi
va dir,
és que clar,
és que jo
quan em vas trobar
pel carrer,
el diner de Guzmán
diu,
és que jo era un nen
que no tenia il·lusió
per res,
ni per estudiar,
ni per viure,
ni per res,
i m'has donat una il·lusió
que és la interpretació,
que això és molt important,
és un acte també
magnífic, no?
I això es veu
i es veu aquesta frescor
i aquesta frescor
és el que el cinema
necessita,
tant en quant,
no?
No tant agafar els grans,
que sap molt bé
que agafin grans actors
i que es facin pel·lícules grans,
però a vegades
la frescor d'un actor nou
d'aquests
que dius,
ostres,
i bueno,
és un nen que tindrà futur,
eh?
Espero,
sabrà.
És com una mica
com el Juan José Ballesta,
és aquest rotllo
de nano de barri fresc
que agafen
i a partir d'aquí evoluciona,
esperem que sí.
I per últim,
tenim aquesta de Techo Comida,
hem comentat abans,
no?
Però sobretot,
la gran,
bueno,
tenim per aquí,
el mejor guion adaptado,
Un día perfecto,
aquesta pel·lícula
a mi no m'ha interessat gens,
de Fernando León de Aranoa
i mira que m'agrada, eh?
León de Aranoa
que va fer allò de família,
va fer allò,
com es deia,
aquella pel·lícula tan meravellosa,
Soles, no?
És d'ells, Soles?
No, no, no, no.
Barrio?
No, és del Sanbrano.
El Sanbrano,
callar,
me li ha doyó.
Barrio era, no?
La del...
Barrio potser sí.
De l'altre, sí.
Però sempre ha fet un cinema
com molt acostumista,
molt així,
molt de...
I això és un intent
d'anar més enllà, no?
Vull dir,
el Tim Robbins,
Benicio del Tor i tal...
Quin rotllo!
Això de les aigües
de los Balcanes
i de los Pozos
i la...
Que no...
No m'interessa res
en absolut, eh?
A més,
l'estereotip del Tim Robbins,
el típic d'ajudant cooperatiu
que va amb la música rock
tota l'estona,
amb la furgoneta,
que és molt xulillo,
que és molt arriscat,
que no sé què...
No li trobo el què.
Ho sento.
Sé que a la Rosa li va agradar,
però jo,
com no he pogut contrastar-la,
setmana que ve ho comentarem.
Però quin rotllo!
I Truman,
que s'ho van portar tot,
s'ho van portar
millor director,
millor actor secundari
pel Javier Càmera,
el Ricardo Darín,
millor guia original,
millor pel·lícula,
millor direcció...
Original?
Sí,
guia original, eh?
Sí?
Sí, sí, sí, sí.
No és adaptat.
Adaptat va ser
el dia perfecto,
que és l'únic que s'ho van portar.
Però, home,
s'ho mereix, no, Truman?
Sí.
Tu no l'has vist?
No.
Ah, vale,
pas que l'hi has vist, vale.
A veure,
jo crec que...
A veure,
jo no he vist la nòvia.
Jo he pensat que la nòvia
se'n portaria més.
La gent que l'ha vist
diu que és una pel·lícula
absolutament,
bueno,
amb una estètica
així molt més fosca,
molt més...
És un lorca.
I com a lorca,
evidentment,
imagino que és com tot,
no?
Exacte, no?
És una cosa fosca,
és a dir,
lògicament, no?
I dramàtica,
això és el que es porta.
Però el Truman,
que també és molt dramàtica,
no ho negarem.
Jo la veig una pel·lícula
que dius,
bueno,
és el Sesgai,
és el que hi ha,
no?
Sesgai és una persona,
jo una pistola en cada mano,
en la ciutat,
vull dir,
estem parlant d'un director
molt, molt bo,
un director d'homes,
que això és una cosa rara,
perquè sempre parlem del Modobert
com a director de Mujeres,
no?
Sí,
aquí no.
Però un director d'homes
és fumut,
vull dir,
al trobar una persona
que sàpigui portar
dels sentiments masculins,
que són,
vull dir,
les dones són complexes,
però els homes també
són complicats de nassos,
vull dir que no es quedem darreres,
vull dir que...
hi hauria alguna persona
que et diria
que no,
que els homes són
com una mica més...
No, no, no.
Com una mica més llisos,
no?
Doncs l'únic que tenim
aquesta imatge,
però de fet per dins
portem...
Sí, probablement,
és el que dius,
sí.
Som menys de representar
els nostres sentiments,
potser,
però, bueno,
que bàsicament...
Sí,
ho hem escoltat alguna vegada
d'això,
d'aquells plecs,
o no,
i tal.
És veritat,
jo penso que sí,
a vegades en la simplificitat,
precisament,
és on està la dificultat,
també, oi?
Clar,
perquè si t'ens plecs,
doncs mira,
sempre ens ho pagaràs alguns,
que es reflecteixen
en allò que tu pretens,
oi?
Això és clar.
No sé,
se m'acut que pot ser
d'aquesta manera,
això.
Doncs aquesta Truman
és una pel·lícula
que parteix d'una premissa,
clar,
que no és agradable,
no?
És una persona
que li queda poc temps de vida,
però poquet,
vull dir que no és allò,
no?
Però, clar,
te n'oblides
d'aquesta premissa,
és curiós,
tant en quan apareix,
no?
No és com a mama,
que és un...
Mama és molt més dramàtica,
molt més constant,
molt més escèptica,
deia l'altre dia,
no?
Un coliomèdum
és com un cirurgià,
no?
I et fa,
i et dius,
no,
per què em fas això ara,
no?
amb el cas de Truman,
vull dir,
és allò
que aquest Ricardo Darín,
no?
Un argentí,
que esgueix com a tal,
no?
Que viu a Madrid,
que es queda a Madrid,
i d'un amic Javier Càmera,
que viu a Montreal,
a Montreal,
sí,
a Canadà,
i tal,
i clar,
sap que el seu amic
de tota la vida,
doncs,
té per això,
i ve a fer-li uns dies
de companyia,
no acompanyar-lo,
eh?
A la mort,
parlant clar,
si no és aquesta companyia,
no?
I a partir d'aquí,
doncs,
bueno,
el Darín està,
bueno,
dona igual per el que tinc
que està en aquesta vida,
doncs,
m'hi pixo,
parlant clar,
i llavors l'altre,
bueno,
doncs,
és una persona
que té la vida aposentada,
és una persona
que té futur,
que té diners,
i bueno,
i li diu aquest,
bueno,
i ara que vens tu aquí,
que diu,
no,
tranquil,
qualsevol cosa que vulgui,
si vos tens algun capritxo,
m'ho dius,
no?
Vull dir,
sofreix en cos,
ànima i econòmicament,
a sofrejar,
el que seria,
el que vulgui,
entre cometes,
no?
Però bueno,
per un costat és el que diem,
no?
Una persona que està en aquesta situació,
és lògic que tingui reaccions al límit,
no?
És a dir,
com més passives,
com més de dir,
bueno,
doncs,
això no m'importa,
clar,
clar,
clar,
això és cert,
passo més de tot,
no sé què,
però també hi reconeix que és molt egoista,
el propi malalt,
Ricard Odarin,
no?
Diu,
soc molt egoista,
a part d'això,
de la malaltia que et pugui provocar,
unes formes d'actuar davant de la situació imminent,
ell ja ho és de mena,
per tant,
a partir d'aquí,
ell ho reconeix,
no?
Llavors,
el Javier Cámara té una paciència de santo,
llavors,
és un paper mesurat,
mira que el Cámara és una mica histriònic quan vol,
eh?
Mesurat,
perfectament regulador del que passa al seu voltant,
no?
I el Darín és una mica al contrari,
una mica desesperat,
és lògic,
no?
Que estigui desesperat,
però desesperat per ell mateix i per el gos,
per Truman,
per deixar-lo amb algú,
eh?
Que sigui de confiança,
perquè d'això li preocupa,
no?
I llavors,
es crea al voltant una mena d'història,
d'amistat,
no?
D'interessos,
de relacions,
d'amor,
de moltes coses,
no?
Que,
però mai cau amb el dramatisme absolut,
eh?
Hi ha un moment que perd la paciència al Darín,
no?
Que arriba i tal,
però no et fa treure la llàgrima,
eh?
Vull dir que això és molt important,
per tant,
la pel·lícula es manté molt bé,
saps el que hi ha al rarafons,
no?
Però,
realment que t'en oblides,
no?
I estàs veient la relació d'ells dos,
no?
I de la poca gent que l'envolta
i la seva forma de pensar
i també quan surten els fantasmes,
lògicament,
no?
Que han d'aparèixer,
cosa que mama,
no,
mama jo per quatre o cinc cops,
a mi se'n va escapar.
Quan apareixen els fantasmes,
dius?
Sí,
sí,
sí,
sí.
Quan apareixen els fantasmes,
lògicament,
de la mort,
no?
Evidentment,
no?
Quan apareixen,
de tant en quant ell està fent coses,
no?
I pensa,
ostres,
però si és que no puc,
saps?
No arribaré,
no tindré,
eh?
Vull dir,
no tindré més temps per fer això,
clar.
Llavors,
clar,
aquestes coses són les que va portant,
però,
insisteixo,
està molt ben portat,
no?
I això és el que a mi realment m'agrada.
En canvi,
insisteixo,
mama,
Julio Medem cau massa
amb aquest dramatisme,
com a tal,
però,
eh?
Vull dir,
és el que hi ha.
Bé,
jo crec que va ser unes pel·lícules
prou correctes,
no és potser el millor Goya,
per mi,
el millor és Goya,
jo he vist millors pel·lícules,
l'any passat eren molt millors,
el màgic al Goya,
tot allò era meravellós,
era increïble,
innovador,
l'isla mínima,
tot això era genial.
Aquí,
bueno,
falta una miqueta de generalitat,
però ja està,
eh?
Molt bé.
Bé,
doncs hem fet aquest anàlisi
dels Goya,
de les pel·lícules,
no és?
La setmana que ve ja estarem imaginat
tots quatre,
eh?
I parlarem de...
Imaginem que sí.
...de més novetats,
d'acord?
Que vagi molt bé.
Ens veiem,
adeu-siau.
Adéu.
Ràdio Tespel 98.1
S'ha diferent
a tota l'altra gent
aprendre a resistir
fins que arribi l'últim dia,
jo.