Gràcies.
Benvinguts un dia més al Babilònia, al programa número 7. Avui estem 3 dels 5 que som sempre, habitualment. Tenim el Jaume Vidal. Hola, què tal? I el David Montaner, que el recuperem. Hola, què tal? Com estem? I la Rosa i la Lourdes estan de pont, em sembla. Fortunades. I tant, i tant.
Molt bé, doncs avui farem un repàs molt ràpid del que realment farem. Farem una primera part, com sempre, dedicada al món de les arts i una última part dedicada justament a un tema que tindrà també vinculació amb el món de l'art, amb el món del cinema. Recuperarem llibres com Atlas dels núvols, de Daniel Mitchell... David Mitchell, perdó. David Mitchell, bé, rectificadíssim. Contra el vent, de l'Àngel Escasso, i el Jaume ens farà un comentari sobre el Diccionari Vintage, en paraules tipus com...
Mumumba. Mumumba? Mumumba. Ho explicarem després, a veure què és això. Del món del teatre parlarem del Festival Internacional dels Pallassos, que es fa a Cornellà, i també d'una exposició que es fa al Centre d'Arts Santa Mònica, al final de la Rambla, que és Arts del Moviment, que us parlarem del tema de la dansa i de la dansa contemporània, bàsicament.
Al món del cinema tindrem moltes pel·lícules. The Amazing Spider-Man, El Professor, Les noies de la sisena planta, Casino Royale i La balada de Nayarama. I farem una mena d'enganxadeta musical amb superdetectiu a Hollywood i els caça-fantasmes i parlarem de l'envelliment de les pel·lícules. Com envelleixen, que bé ho fan o que malament ho fan, vinculades a les modes, vinculades a les formes de fer cinema...
Les que no són prou bones. Les que no són prou bones, clar. Només cal anar pensant... Bueno, ja ho parlarem després. Sí, sí, i tant. Ara no. Doncs, David, parlem de l'Atles dels Núvols. Què tal aquest llibre? Molt bé. Mira, tot va ser perquè vaig veure que estava pendent d'estrena. En aquest cas, no... O sigui, vaig aconseguir aquest llibre perquè em vaig assabentar que s'estrenava el film basat en aquest llibre, no? Per cert, aquesta setmana passada es va estrenar als Estats Units, que ho sapigueu.
El film aquí s'espera per febrer. És llibres de l'escriptor David Mitchell, no tinc massa referència, res més d'ell, però el film ens explica un seguit d'històries, no les he contat, unes quantes, però a mi és curiós perquè aquestes històries, entre elles, tenen nexes en comú, o sigui, persones...
Persones menys, sobretot objectes. Objectes que van passant d'una història a una altra. I al llarg de la història... És com el Hitchcock, que deixava la seva empremta amb els seus films. Aquí hi ha un objecte, que no sempre és el mateix, no? Potser d'una història és un objecte, però d'aquella història a una altra és una altra. Un McGuffin, no? No, però no gira al voltant d'això. No hi ha cap trama. És un element més. És un lligam. Sí, un element decoratiu de la trama, però que et fa lligar
I també hi ha una mena de tatuatge que tots... Com a mínim un personatge de cada... No és tatuatge, és una mena de senyal, el cos. Que un personatge de cada història el porta gravat. No sé si per aquí l'ombro o darrere l'esquena o alguna cosa així, no? I la història comença... La primera història comença a mitjans de segle XIX. Uns personatges que fan una ruta de...
No sé si de Nova Zelanda, em sembla, crec recordar fins a San Francisco. Déu-n'hi-do. I és una història. Després ens assalta una altra història en ple principis dels anys 20 del segle XX ja, en què un portantós compositor clàssic demana allotjament a casa d'un castell d'un compositor ja retirat perquè hi ha problemes de poder escriure ell mateix
perquè ell li faci de... d'un nom, ara no us ho faré repetir, ell li faci de mans per poder-li escriure la música que ell home pensa, però en realitat qui realment és el cervell i que té unes idees brillants quant a música és aquest noi. La tercera història ja s'ambienta directament als anys 70, en què una periodista d'un diari de... bueno, un fullatí, per dir alguna cosa d'alguna manera,
doncs entra en contacte amb un físic nuclear, que treballa amb una central nuclear i es veu que aquella central té un greu defecte de fabricació i que allò pot provocar un greu accident. A partir d'aquí hi ha unes trames mafioses que comporten uns determinats, diguem-ho així, una trama negra, diguem-ho així, d'alguna manera, no?
I després ens sembla que ja saltem a una trama futurista. Entremig no hi ha res actual, sinó que saltem... No, mentida, no saltem a una trama. Saltem a una trama actual, cert, en què un editor ja gran d'un editorial, per un triqui joc raro del seu germà, es veu tancat en un asil.
d'alguna manera, sí, sí, amb un asil, com veia ella, té uns 60 i escaig d'anys, es veu tancat amb un asil, que n'hi ha manera de sortir d'allà, tipus la cabina, no? I bé, és una història... No la vull explicar perquè, evidentment, la pel·lícula està a punt d'estrenar-se, el llibre és de fàcil lectura, i hi ha dues històries més. La tercera és d'un món futur, en què una mena de gran germà, en què
la societat ha arribat a un punt ja de fabricar éssers humans amb determinades característiques físiques, hi ha gent molt alta, resistent a la radioactivitat, pensada per treballar en uns punts, en la qual hi ha una noia que, diguem-ho així, que es revela contra el sistema, ja està. Molts rotllomàtrics, per dir-ho. Per manca de llibertat. Sí, estan programats per treballar en una hamburgueseria, i punt, i ja està, i s'ha acabat.
i aquesta noia comença a rumiar més el conte. I l'últim ja és un món post-apocalíptic en què l'home ha tornat a unes arrels més naturals, a viure més en contacte amb la natura, tot i tenir una societat més rural, i que hi ha qui els visita una societat que encara hi té...
amb l'època més moderna d'aquesta època apocalíptica. Les històries van fins a aquesta última història i després tornen enrere fins a la primera. És elíptic? Sí. No, però tu vas de l'any 1800, de total vas saltant, fins que arribes a l'època apocalíptica, i les històries tornen a anar enrere fins a arribar... L'última història és la dels que fan el viatge de Nova Zelanda fins a...
i tanca el llibre, perquè te les va deixant obertes totes les històries i llavors te les va tancant. Et va tancant les històries. Fantàstic. És un llibre a més, no? Sí, sí, sí, molt a més. Al principi, potser la primera història, a més és curiós, perquè va empleant un llenguatge en funció del tipus d'història. Al segle XIX amplia un llenguatge més desimmunònic, als anys 70, als anys 20 també un llenguatge propi de l'època,
I així va fent. Està molt bé. Em va agradar molt per això. Fantàstic. Diguem que la pel·lícula que estrenen ara, el Fabrec, la protagonitza el Tom Hanks. La Halberri, em sembla, el James Broadband. Sí, el Jim Broadband. Broadband. I jo diria així que ja està, hi ha atractors, perquè aquests són els principals. Molt bé, doncs veurem la pel·lícula.
El realitzador, sí, els germans Wachowski. Ah, sí, clar. Els de Matrix. Els de Matrix, home, Doni Do. I el Tom Ticker, que va fer el perfum. Ah, vale. Sí, sí. Bueno, Doni Do, eh? Aquests tres. Estarà bé la cosa, no? Sí. Molt bé. Home, com a mínim... Fantàstic. Solera, no? I tant. Doncs jo vaig a parlar d'una cosa alment contrària, dins del món de la literatura, perquè estem parlant del Premi Planeta de l'any 2009. L'Àngeles Casoy és una escriptora que fins al poc no l'havia descobert. Jo pensava que era una...
periodista que s'havia dedicat a això de fer... No, ja fa temps. Sí, no, fa temps, fa temps. Però em feia una mica com de mandra, no? Pensava aquesta dona que escriurà, no? I vaig llegir l'última novel·la, que és Donde se alzan los reinos, que tractava, que vaig parlar aquí també d'aquesta, de Felip V i la seva relació amb la princesa dels ursinos i tal. Bé, una història que realment em va copsar, no? Clar, evidentment ja estem parlant d'una novel·la històrica, aquí estem parlant d'una novel·la purament social de gent del carrer, no?
Contra el Viento, que és aquesta novel·la, guanyadora del primer planeta 2009, per tant, ja té un parell d'anys o tres, la novel·la com a tal, és la història d'una noia que es diu Sau, que viu a Cabo Verde, per allà baix per Àfrica i una mena com d'antiga colònia portuguesa, i aquesta colònia, doncs, evidentment, ja no té res a veure, però els vincles encara són així, no?
Estem parlant d'un Portugal i d'una Espanya dels anys 80, quan encara això de la gent de color no estava ben vist, sinó que no es veia. No hi havia aquesta immigració i la gent encara li xocava. I el que utilitzaven aquestes noies que venien de fora era simplement per fer de...
assistentes de la llar... Fins i tot et diré una cosa, l'any 96 que vaig anar jo a París, em vaig sorprendre per la veritat de gent que hi havia allà. Exacte, que aquí encara no hi havia. Encara no hi havia tant. No hi havia tant, i començava una mica sud-americans, bàsicament, però em refereixo a què és la combinació. I aquest és el cas d'aquesta noia, doncs que evidentment ella viu en una illa, en una aldea, dins d'una illa encara, no? Vull dir...
la forma de viure és el mínim, treballar, treballar, treballar per un sou mínim i intentar anar-se a la ciutat, imagineu-vos quina és la capital de Cabo Verde, que ni me'n recordo com es diu ara, per poder treballar per una senyora o per alguna persona. Ella volia estudiar, aquesta nena, quan era petita, però el tema econòmic fa que no pugui fer-ho, però ella insisteix i vol sortir, se'n va acabar a Portugal, intenta fer una vida, però aquí és on veiem, i a més ho fa molt bé la senyora Casso,
la impotència d'una noia de color que venia d'un nivell d'un estrat molt baix que no pot ser res a la vida, és a dir, no li dona aquesta oportunitat. Ella volia ser doctora perquè volia ajudar la gent, té un esperit molt samarità, però és impossible. Acaba treballant del que pot i com pot amb un marit que la castiga, que li pega, que arriba fins al límit de robar-li el seu fill i emportar-lo cap a Angola, perquè està molt angoleny,
I aquí es planteja tota la problemàtica d'una persona amb molt bones intencions, amb un refons magnífic, però que les condicions d'on ve li comporta caure en aquestes situacions dramàtiques per la bondat i per la seva condició social i de pell, no?
I pacífica. I pacífica, exacte. I és una llàstima perquè les oportunitats han de ser iguals per tothom i en aquest cas es veu que el món d'aquest tercer món que encara existeix, per desgràcia, no hi ha oportunitats per molta gent que vol arribar una mica més enllà. Simplement ser doctora, és a dir...
ajudar la gent. És com el documental que vam fer a TV3 l'altre dia. Sense ficció, potser. Del Lluís Llach. Lluís Llach. Lluís Llach. Lluís Llach. Lluís Llach. Lluís Llach. Lluís Llach. Lluís Llach. Lluís Llach. A Senegal. Sí, del Senegal. Igual. Diu que la gent se'n va aquí, mora, i les barques que es podien fer servir per portar la gent les haurien d'estar fent servir per pescar i no les fan servir. Exacte.
No, estem. Molt bé. Iallomà. Iallomà, Iallomà. I ara la paraula. Parlem del diccionari vintage. Us recordo que estem escoltant de fons, per cert, el David potser li farà gràcia, The Wall, de Pink Floyd, la banda sonora de la pel·lícula. No, no em fa gràcia. No et fa gràcia, no? No t'agrada, el Pink Floyd? No, no. Bueno, una mica... Vale, vale. Reconec que no, mira. Bueno, no, evidentment. No, és inaudible, no, òbviament, no. No es transmeten ni coses d'aquestes. Però no em motiva, no. Però està bé. Sí, sí.
Jaume. Bé. Sí. No, avui he agafat aquesta paraula a l'humumba, perquè, no sé, potser per l'edat, però jo no n'havia sentit a parlar, i una de les coses que he provat quan hi he arribat aquí, dic a veure, diu, aquests que quan estava de moda, si la tenen present, no? Era cunyac amb cacaolat? Sí, era dues terceres parts de cacaolat amb un terç de brandi o de xerés, fins i tot. O de xerés, no?
I això, barrejar-ho i assegure... Estava molt bo, eh? És una manera, és clar. Era una mica com el Baileys, per entendre'ns. Aquest rotllo, vull dir que és com cremós i a la vegada a la frutó de l'alcohol, no? No és problema. I aquí, precisament, vull llegir un petit trosset que tinc aquí, que diu, si voleu saber amb una certa precisió el gran o la gran professionalitat d'un cambrer o d'una persona que per l'edat, més o menys,
doncs quan això estava de moda, doncs perquè aquí parla també dels anys 60, 70, eh? Diu, doncs, o 80 fins i tot, eh? I llavors diu, digueu-li, o sigui, pregunteu-li per aquesta... I llavors sabreu, doncs, en quina categoria, doncs tot i que tot va evolucionant, doncs, esclar, queda en element del professional, doncs, allò que ha utilitzat. L'altre dia em sembla que era amb tu, o potser amb un altre...
li explicava l'evolució que havien tingut les eines de tall en la mecànica, des que jo vaig començar a treballar fins que vaig placar. I llavors jo me'n vaig adonar, era un recital allò, no? No érem tu, oi? No, no, no. Bé, doncs això. Llavors ja hem dit la combinació i llavors aquí hi ha una petita, un referent històric que penso que és molt interessant. Nascut el 1925
va ser dels pocs indígenes, el Lumumba, no pas la beguda, sinó el personatge, de la colònia que van poder estudiar. Durant més d'una dècada, Lumumba va ser el símbol de la resistència al colonialisme. Després de convertir-se en dirigent sindical, va liderar el procés d'independència que es va assolir el 1960,
i va ser nomenat primer ministre. El traspàs de poder va originar una sèrie de turbulències i, finalment, va ser assassinat el senyor Lomón del 1961. O sigui que no us creieu que totes les paraules tenen només una reminiscència. Llavors m'ha semblat que era molt interessant, com tot això del vintage, sempre fa l'apartat aquest d'història i tal, no?
Digues una altra. Bé, vols una altra? Sí, home, ja que estem. T'agrada això, eh? Doncs aquest va per tu i penso que d'una manera molt clara, perquè jo t'he sentit, ja que avui parlarem finalment de les pel·lícules que passen de moda i tal, doncs parlar de Kung Fu. Oi, Kung Fu. Sí, sí. S'ha acut que es pot començar així de fàcil. Diu, poques sèries apleguen, oi? Eh?
doncs unes constants del western, les arts marcials, i ensenyaments budistes, vaja, vull dir aquesta combinació d'aquests tres elements. La història d'aquest monjo, de Saulin, que vagava per l'oest nord-americà com un cavaller errant i que tenia efectes hipnòtics, doncs va ser tot un personatge, i la veritat és que això
va provocar moltes constants. Per exemple, Kung Fu no va ser productor pioner a l'hora de vincular les arts marcials amb el western. L'any 1950, o sigui, que ell no va ser el pioner, no va ser la primera vegada que el Kung Fu es va utilitzar quan aquesta sèrie televisiva, sinó que això va ser quan Akira Kurosawa va fer els set samurais. I després, això ja sabeu que va tenir
Doncs una reminiscència per un grapat de dòlars, fins i tot, no? I també aquella pel·lícula dels set magnífics, que era una variant, eh?, doncs, adulcurada, potser, del que havia fet el senyor Kurosawa. Bé, doncs, el Kung Fu, no? Sí, no, també. Jo recordo una sèrie, La frontera azul,
que també era així d'art marcial. Però hi havia cadascú que tenia com una mena d'habilitat, no hi havia un que corria molt. No me'n recordo gaire d'aquesta sèrie. Fa molts anys, molts anys. És que va ser una època molt... Als anys 70... Sí. Que va estar molt de moda això de les arts marcials, no? Sí. I jo recordo familiars meus que es practicaven d'una forma...
Bastant molt de moda Aquests xandos tan llampants I aquella capacitat de concentració Tota aquella utilització Fins i tot mística Bé, jo crec que és el que diem La part mística és la realitat De les arts marcials La part d'acció és la que potser els gimnasos S'ensenyàvem a aquella època Inclús l'actor aquest Que va fer tapas El Corbatxo En el film aquell
rememorava una mica aquesta falera del setentera per les arts marcials. És que ho era. És que jo recordo el meu cosí als anys 70, que tenia un doble pis a casa seva, i abans tenia com un gimnàs, i tot de cartés a Bruce Lee. I en referència no és que fos, no sé, homosexual ni res, però li feia gràcia. De tenir posades les xatis allà, les noies nues, que també era un gran moment de l'interviu, la pàgina central, penjar-la allà al mig, o del Lip, que eren aquelles revistes, no?
Ell tenia penjats el Bruce Lee per dalt arreu, perquè era el seu ídol, i a partir d'aquí, doncs, mira, hi ha gent que penjava els pecos, i ell penjava això, o Miguel Bosé, amb el Superman. Aquí hi ha una petita... Bé, una petita anècdota sobre una pel·lícula, que és Key Will, la primera part del Tarantino, quan la Uma Thurman...
ha mort i ha amputat els 88, diríem, personatges que té al davant, no? S'enfila la barana del bar i diu, els que tenen la sort d'estar viu ja poden marxar. Això és una mica... Molt bé, molt bé. Això és trencar una mica, no? L'encano o la seriositat. Jo penso que el Tarantino és una mica pervers. És pervers. S'ha combinat molt bé, tot això, tots aquests temes...
d'arts marcials i de western. I Kill Bill és un exemple magnífic. Jo crec que és un tio que fa collage. Fa collage d'altres films. I ho fa molt bé, això sí. No sé si dir que és un innovador. No sé si arribar a dir-ho. Crec que va innovar amb el seu moment. Jo crec que a mi un dels films que més m'agrada, que és Jackie Brown, és el menys així. El menys apreciat. El menys clàssic, més de línia clàssica. I el bitxo seria...
s'havia de rodar molt bé. Però és un homenatge al Black Explotation. Vull dir que també és un altre homenatge a un cinema molt... Però no fa... En tots els subsents té guinyos. De segona filera. A tots els friquis que estan allà esperant frisosos de l'àfricada mallor del reino, no? Com que surti una presentació rara, tipus pel·lícules asiàtiques i coses així. Aquella no, que era una pel·lícula més lineal, no? I quan parla...
Quan parles amb un friqui d'aquests que els encanta el Tarantino, a mi també m'agrada. A mi em recordava... Aquesta és la que menys, dius. Un capítol de Los Ángeles de Charlie. Sí. Vull dir, ben fet, eh? Vull dir, estic parlant d'una cosa així molt... Sí, sí, total. Em recordava l'estètica, la música, les sensacions, i barrejat justament amb aquesta moda, que jo he vist un parell de pel·lícules del Black Explotation, perquè són molt difícils de trobar, més que retreduides al castellà o en subtítols,
i tela, eh? Vull dir, has de tenir un estómac, vull dir, però estómac amb l'aspecte que és una acció tan mal feta. Seria bé, totalment, no? Sí, sí, sí. Jaume, ja que estaves parlant, no callis. Parlem dels pallassos. Sí, la setmana passada ja ho vam avançar, que teníem els pallassos, el diumenge es va acabar. Jo vaig estar veient el Tot i Toronell, que és un pallasso d'aquí a casa nostra, i la veritat és que em va interessar molt, perquè la meva concepció...
i abans de començar l'espai parlàvem amb el David, la meva concepció del pallasso no és pas aquella tan banal. Jo penso que el pallasso, així com, per exemple, espais d'una burla tan clara i tan, diria jo, desqualificadora com pot ser, i ja sé que creia en amics, però Polònia o bé Cracòvia, la veritat és que m'agrada molt el pallasso que sap treure...
tota aquella part més tendra de nosaltres mateixos i que, a més a més, et fa molta gràcia, no? Llavors, la veritat és que amb l'obra aquesta que va fer, un horet o una hora i quart de representació, doncs jo trobo que ho va aconseguir amb una senzillesa extraordinària. És un home que surt de casa seva i va tirar una bossa d'escombraries amb un contenidor, no?
I amb això, doncs... Crea tot un món. Hi ha gent especialista en fer això. El que crec que s'ha de diferenciar és que els pallassos tenen la seva tradició, lògicament. Podríem parlar que poden venir de l'època dels juglars fins i tot s'han de buscar enrere, però l'últim segle ha estat vinculat al mim, vull dir...
i a la pantomima, és a dir, una tradició que venia de l'època clàssica i que va anar evolucionant amb aquesta combinació medieval-juglaresca amb la que és el segle XX, no? I estem veient, realment, més aviat, imagino que aquest pallasso, el que transportava, era com el aquí tan famós que va morir, pobre... El Charlie Rivel? El Charlie Rivel, exacte. Que el que feia era no parlar gaire bé, vull dir, no parlen, és a dir, expressen amb el seu cos sentiments...
plors, no? I això és, crec que el gran payasso és aquest. Per això et mirava tant a Charlie River, jo que l'havia vist. Amb aquella cadira... Ai, senyor, quina cosa tan dolça, amb quina armonia, amb quina estima tocava i remenava les coses. I després vaig veure també la representació central del festival, que és la que es concibeix a la... Aquí tot el contrari. Jo el que crec és que a vegades podem caure amb la temptació, i això ho veiem
amb moltes notícies, telenotícies i tal, que parlen persones a vegades que desmereixen allò que en definitiva estan opinant o bé es troben amb una dificultat i tal. Jo a vegades tinc com a regla, o crec que s'hauria de fer com a regla, que encara que facis trampa,
De la manera que van plantejar aquell espectacle de vuit pallassos, calia posar pel públic alguns elements que diguessin paraules concretes, la qual aquells pallassos havien de representar.
perquè va sortir cada cosa que era molt, no sé, ho va fer malbé tot, no? Amb la teoria que ha de participar tothom i que tal, jo la veritat és que vaig trobar molt pobre aquell espectacle. Crec que calia un mínim d'organització, i per mi organització és planificar el que sortirà i representar-ho, preparar-ho bé i tal, i llavors ja té la gràcia, perquè el Pallàs Royali
ja li sabrà donar, i en canvi les peticions que van sortir van malmetre tota possibilitat que això fos un espectacle molt ben fet, sensible i que arribaria a tothom, la veritat. És que la improvisació pot estar molt bé, però s'ha de fer molt bé la improvisació, s'ha de saber improvisar, no pot fer-ho tothom això. Ja ho van intentar, però no els va sortir bé. S'ha de tenir moltes taules per fer una bona improvisació.
El problema va ser el que... Què feien ells? Davant de cara al públic, de què voleu que representin els vuit pallassos, que representaven dos equips, no? I llavors el públic deia, doncs, que representin, doncs, pets, oi? Perquè va sortir això, i això... Quin sentit tenia, això, no? Home, que hagués dit, parlem de filosofia, i aquell li hagués donat, oh, la filosofia, i tal, no? I llavors aquells pallassos,
que en saben tant de filosofia, no ens enganyem, no? Doncs haguessin fet una representació amb lluita entre ells, i molt bé, però tot l'altre. Però jo crec que la major part de la gent, i amb això potser la gent tancarà la ràdio, va buscar temes escatològics, temes que tinguin una profunditat. Però a veure, què has de representar tu? Exacte. Què és el que va fer? Doncs un pallasso es va posar allà i... Ah, clar, ja està. I és això, per això queda de mal gust, fins i tot, no?
Doncs mira, parlant justament d'improvisacions, el Centre d'Arts Santa Mònica, al final de la Rambla de Barcelona, engega una... fa uns dies ho han engegat una exposició que es diu Arts del Moviment des de l'any 1966 fins al 2012. Justament estem parlant d'això, d'aquest canvi de les arts del moviment, que és la dansa. La dansa, jo no sóc gaire danser-ho, vull dir, no m'agrada... No m'agrada si vaig a veure el...
trencanous, el veuré, o el cascanoeces, o el que sigui. Però que tampoc en sé gaire, ni m'interessa gaire. Però vaig haver d'anar per una qüestió determinada, no vaig poder veure-la sencera per un altre motiu determinat, per tant, no puc donar una opinió sencera, però sí que puc recomanar a aquella gent que li agradi la dansa, que s'apropi. Estem parlant des d'un moment concret, el trencament. Vull dir, la dansa clàssica hi ha un moment que es trenca, que és l'any 1960, aproximadament, amb l'aparició de la dansa contemporània.
Tothom crec que sap què és dansa clàssica i dansa contemporània. El que deies tu, Jaume, la dansa clàssica té unes línies, té un patró molt concret. La dansa contemporània sembla que no. També hi ha una base clàssica, però en canvi la improvisació i certs moviments que no entrarien en el classicisme o l'academicisme de la dansa, en aquest cas aquí sí que surten. L'obra Sweet Buffa va ser la primera l'any 66 que va trencar
dins del programa català. Estem parlant de les arts del moviment catalanes, estem parlant d'Adrià Gual, estem parlant d'una sèrie de gent que és molt coneguda en aquest sector. Evidentment, fer una explicació és molt complexa perquè hi ha un seguiment des de l'A fins la Z, per dir-ho d'aquesta manera, o cronològicament, com es vulgui, que es pot veure escenes, hi ha vídeos, hi ha fotografies de tota una sèrie de gent. Potser la més coneguda seria la Sol Picó, com una de les grans...
ballarines catalanes de la dansa contemporània, que té les seves aportacions. Bé, és el que diem, vull dir, és una exposició que és molt interessant, perquè és la primera vegada crec que es fa una radiografia d'aquests 50 anys de la dansa, però pels amants de la dansa, evidentment, que hi ha molts, però que, per exemple, a mi personalment, a mi no em va acabar d'omplir, perquè no és potser el que a mi més m'agradaria, veure'm una exposició.
Però el que té de bo els centres d'arts Santa Mònica són molt radicals, són molt moderns. L'enclavament és maco, perquè és un anticlaustre. Això no ho volem dir mai. Vull dir que una mica pots mirar cap a dalt i pots pujar el pis a dalt, no vull dir que serien les antigues habitacions. És maco a l'espai. Però bé, trencadors gratuït. Això també és un molt avui en dia, tal com està la cultura pels núvols. I bé, que us animeu i que realment qui... sobretot a qui li agrada l'edat. I tant, i tant.
I bé, passem al cinema. The Amazing Spider-Man. David, què és això? No li veig la gràcia. Oi que no? La solta? Si fa poc han fet quatre o tres. Sí, llavors dius que han passat vint anys i fem una revisió. Ni que sigui per actualitzar un nivell estètic, no? Perquè la gent s'indonit. És com si ara els nenos d'avui els hi poses el superdetectiu en Hollywood, per dir-ho. Hi ha una estètica que ja no es correspon amb l'època actual. Però clar, estem parlant de...
que quan va fer-se l'últim 6 anys, 5 anys, però si no ha donat marge, perquè es torni a... I a més estaven bé. Sota la primera i la segona estaven prou bé. La tercera ja va grinyolar una mica, però la primera i la segona estaven molt bé. Dius, a Sant de què? No ho sé, sincerament, jo crec que els va sortir rana el fet, el Tobey Maguire, per poder seguir explotant la franquícia...
I van dir, bueno, canviem de personatge, però clar, llavors ja no grinyolàvem més si seguies amb la història. Llavors van dir, bueno, tornem a començar. I t'expliquen una mica un per què, no? Tu sempre has conegut el fotògraf, el protagonista, ell.
El Spiderman, el seu nom normal, el Peter Parker. Peter Parker, sí. Doncs que ja vivíem els oncles i tal, però no saps per què vivíem els oncles, doncs aquí t'ho expliquen, no? Bé, una miqueta més a profunditat. Sí, i entra una mica més en l'etapa més adolescent, que no pas tant en l'etapa, bueno, que intentava ser un pèl més adult, l'Spiderman del Sam Raimi, no? Sam Raimi era? Sí, sí, Sam Raimi.
Que dirige molt bé les pel·lícules, aquestes dues. Sabem com és el Sam Raimi, que té aquest gust, una miqueta en tragore, a vegades? El protagonista, doncs, a aquest noi sembla que li falti una bullida, perquè hi ha moments que sembla estar com autista, per dir alguna cosa d'alguna manera. El mateix protagonista... No ho entenc, no? La noia, sí, la noia és deliciosa, no? Emma Stone es diu. I després hi ha l'actor aquest, el Riff... Riff... Ai, fa-nos alguna cosa així, que fa de científic...
però que no acabes de veure la volta ni la solta, no?, tot plegat. Home, el film és d'acció i si et passa l'estona et passa ràpid, no?, però després quan acaba dius que m'ho estàvem volent dir amb això, no li acabo de veure la gràcia, no?, repetir un altre cop tota aquesta saga.
També em fa molta mandra. És com el Batman, que tornen a fer una altra revisió, em sembla, no? No em vaig equivocar? O és la quarta entrega, ja? No, és la quarta. Ah, vale, és que jo no sé, jo hi porto un despiporre... No, no, no, aquí sí que veus... Per què? No l'he vist, però sí que té una coherència, no? Van reinventar el personatge, però el van dotar d'una seriositat que fins aquell moment...
però a mi m'avorrés profundament el cavaller fosc em va avorrir profundament, potser en aquest punt sí que sóc una miqueta més caspós jo reconec que no, m'agrada, em va sorprendre a mi els Batmans de l'època prèvia dels 70s i tal, amb el Jack Nicholson i tal, a mi jo em va fer molta gràcia era més còmic i a mi em feia molt fosc, molt seriós però el Nolan aquest no m'agrada aquesta fer Nolan aquí discerneixo, jo sí
Jo trobo que el que no m'agradava, potser el primer amb el Tim Burton, tenia un què, però clar, tot ja mirant-ho des del punt d'estil del Tim Burton, però els altres, el del Joel Schumacher i tots aquests. Exacte, però és que és aquesta estètica més pop, per dir-ho d'aquesta manera, més colorida. Jo aquests últims els trobo, bé, uns films d'acció molt...
que està molt bé, però que a mi personalment em van avorrir, no em diguis el per què. Potser m'esperava... No sé la darrera, no l'he vist. Jo he vist la primera i la segona vaig intentar-ho, vaig dir, tornem a intentar-ho, i no vaig entrar en aquest joc massa seriós per mi, jo crec que massa seriós. Però bueno, i el professor? Ah, molt bé, el professor, sí, sí. Aquesta s'ha estrenat aquesta setmana, el que passa és que com que estem de festa, doncs... Anem una miqueta descontrolats, no? Va ser el dimecres, no? Sí.
Bé, El professor és una pel·lícula d'aquelles on està ben plena, o sigui, és de tot. Aquell és un professor substitut, aquesta és una vocació que té ell mateix, no? I llavors el que es va trobant, és solitari, el que es va trobant és tot un seguit de fets, oi?, que tenen a veure amb les pel·lícules clàssiques que coneixem d'escoles
que tenen els seus inconvenients i que arriba un professor i hi posa ordre. Per exemple, el Club dels Poetes Morts, no? Sí. Bé, en quant a poètica, però també podríem parlar, doncs, no sé, de rebel·lió en les aules o tal, del Cine Potter, si no recordo. Momentes perigroses. Això mateix. Bé, doncs aquesta és una pel·lícula que no agafa ni una constant ni l'altra.
sinó que més aviat pretén ser com una mena de recull de tot un seguit de temes que et poden arribar, que et pots arribar a trobar. O que es pot arribar a trobar un professor, no? Quan hi hagi la Lourdes en podem tornar a parlar, aquesta pel·lícula. Llavors, què és el que té com a virtut? Doncs que és aquest recull i que, lògicament, si tu ho mous tan bé com ho mou el realitzador,
Doncs la veritat és que funciona. Però un cop reflexiones una mica, o sigui, quan ja s'ha acabat i tal, diu, caram, sembla que ja hagin volgut posar aquí tots els inconvenients que es trobarà un professor i això massa harmonitzat no queda. Diríem que té aquest inconvenient, però també, per altre costat, també ho pots concebre com a virtut. A veure, jo entenc que la pel·lícula
l'Adrien Brody és el seu protagonista crec que està molt millor amb el pianista amb aquella pel·lícula la veritat per mi aquella és la millor pel·lícula que ha fet però ho treu prou bé no queda estrany i llavors les virtuts que té la pel·lícula això sí és aquesta història de l'enamorament que pot arribar a tenir un alumne
i això es produeix d'una manera molt senzilla, però també d'aquella persona que pots trobar al carrer abandonada, prostituïda, fins i tot, i que llavors ell la recull i la transforma en una persona molt agraïda. O sigui, en una persona que venerarà enamorada a un que l'ha ajudat a sortir d'una situació francament precària.
És la història que més em va arribar, perquè penso que té la virtut i el defecte al mateix temps. Els serveis socials existeixen, lògicament actuen, perquè ell ho ha de fer d'aquesta manera, si no quedaria completament penjada amb ell. Hi ha tota aquesta capacitat de llibertat que ell, d'una manera molt clara, respecta, o s'autorespecta com a element, i com a exemple, i com a mostra, no?
Jo la vaig trobar interessant. Fa bona fila, vull dir, aquestes pel·lícules que a vegades l'argument et crida l'atenció de seguida. Jo he pogut recuperar en format DVD Les xiques de la sexta planta, és una pel·lícula francesa del 2010, encara que es va estrenar aquest estiu, vull dir, que és allò que a vegades no hi ha espai per les pel·lícules, que van justetes sempre.
I és un director que es diu Philippe Le Guay, no el coneixo de res, i vaig buscar informació i es veu que és bastant novell. Le Guay. Le Guay, però tal, Le Guay, és a dir, Guay, G-U-A-Y, no sé si és que potser és una broma o és el nom com a tal, no? I bé, és una pel·lícula hispano-francesa, hi ha actors francesos i actrius, bàsicament, doncs, espanyoles, no?
De la part francesa, no són gaire coneguts... Bé, són coneguts se'ls veus, eh? És un tal Fabrice Luchini i Sandrine Kiberlent. Bé, són coneguts se'ls veus, eh? I de la part espanyola són més conegudes, Carmen Maura, Natàlia Berbeque, Lola Dueñas i la Berta Ojea, que per la gent que diu que és la Berta Ojea és la secretària famosa de Mortadelle Filemon, aquella senyora gran, no us en recordeu, que té cara de còmic, millor dit ja, com a tal. Bé, la història...
Parla de l'Espanya franquista, després de la postguerra. Al igual que molta gent va haver de marxar, doncs, a Alemanya, doncs, moltes noies marxaven a França, a París, directament, a fer, doncs, d'assistentes de la casa, de qui sigui, no? De minyones, com es deia abans. I això de la sisena planta és que els edificis, com sabreu, parissencs, tenen la sisena planta, acostuma a ser les golfes, eh?
I allà és on, durant molt de temps, van viure aquestes noies, aquestes minyones, amb habitacions petites, amb lavabos precaris, no hi havia, evidentment, dutxa ni parlemna, era el típic, no?, de portar, doncs, la palangana i, apa, no?, anar cap a dins i... La jofaina. La jofaina, no? És que anava a dir en castellà, he pensat això, però no et passis, i tal, i s'ho emportaven, no?
Bé, la història en si mateixa és una història molt senzilleta. Està molt ben portada la pel·lícula, vull dir, estem parlant de la Natalia Berbeke que entra a casa d'un senyor i d'una senyora a treballar, no? I, bueno, doncs, aquesta situació, aquestes relacions, no?, que es produeixen, en aquest cas, una mica més enllà del que seria la qüestió laboral, no? El senyor s'enamora de la Natalia Berbeke i hi ha tot un procés, no?, amb el qual,
per un costat el respecte que demostra aquest senyor per aquestes minyones cosa que la major part de les dones sobretot les dones que tenen minyones es tracten com si fossin merda treballen de 7 del matí fins a les 11 de la nit cobrant 400 francs de l'època no, perdó, 250, l'únic que aquesta demana més era una misèria però com a mínim podíem viure podíem enviar diners aquí i tal en plena guerra i a partir d'aquí doncs bé
És una història senzilla, però ben portada. És agradable. La pel·lícula la vas veient, veus les tradicions, arquetípiques, lògicament, com fa una paella, com ballen, com coplen, com canten. És aquesta Espanya, evidentment, canyí, que es planteja en aquest cas a París. Està ben portada la pel·lícula, s'agrada molt bé. Jo crec que, com a mínim, és per passar una estona bé, ho fan bé totes, la Carmen Maura, totes ho fan bé, però la duenya està molt bé.
Evidentment són papers secundaris, eh? Els papers principals ho porten... La Maura, de què fa? La Maura fa també de Minyona. Ah. Recordo moltíssim quan surten aquella película del Modo Bar. La Minyona ja més gran, no? Sí, no, clar, clar. Però vull dir que en aquest cas totes fan aquest paper. Les espanyoles fan paper de Minyona i els francesos fan paper de senyors, clar. No és cap motiu, no? Però vull dir... També explica com es veia en aquella època com miraven els espanyols, no? De quina manera els francesos tractaven o quina opinió tenien, no? Llavors deien que...
que érem uns morts de gana, però que eren orgullosos, no? Vull dir, que això sí que ho deixàvem ben clar, no? I això sí que ho demostren, eh? Vull dir, perquè s'enfronten, eh? No són les típiques minyones que baixen al camp, no, no. Quan algú no, no. S'ha de posar en fort, però la pel·lícula està molt bé, eh? Bé, doncs està a punt d'estrenar-se Skyfall, oi que sí, Jaume? I el Casino Royale, eh? Doncs la vas veure fa poc, la vas recuperar. Jo no recordo gaire la pel·lícula, a mi no m'he impactat gaire, eh? Què tal? No me'n recordo gaire. Bé,
Bueno, comença, perdona. No, bueno, perquè has de començar jo. Ja pot ser. Tu l'has vist, també, oi? Sí, la recordo prou bé. És com això amb el Batman, no? Poder, diguem-ho així, refundar tota aquesta saga, no? Perquè en aquest moment van començar a encetar uns films d'aquesta famosa mito de Burn i tot això, que realment allò, coi,
Apretava, eh? I era una mena de competència per la saga de James Bond, no? I van dir, bé, aquí hem de trobar un paio diferent, més d'acord amb el que es porta avui dia, no? Que és més... Més bort, per dir-ho d'una manera. Sí, més violent, més... I per mi prou encertat, eh? Sí, ho trobo molt bé. Jo crec que és dels millorets, eh? Des de Sean Connery, jo crec que és una bona encerta, eh? Pierce Brosman era més tubot. Ui, sí.
potser primava més... És curiós, no? Encara James Bond prima una característica de James Bond. Potser hi ha qui diu que qui les reunia totes juntes millor era el Sean Connery. Però cadascun d'ells ha anat primant un tret més potent. El Roger Moore era més cachondo, un tio més cínic. Hem anat per la vida i
I si se'n podia, se n'aprofitava. Tot el fin, per tenir una trama de cunyeta, no?, tota l'estona. Però al final va caure amb una mica la paròdia. Les últimes pel·lícules del senyor... Va ser l'última. Va ser del 83, era Moonraker, era jo? No. Quina era l'última? Una que sortia amb la Tanya Roberts i amb el Christopher Walken. No m'han recordat, sí. Solo para tus ojos. Solo para tus ojos. No estava malament. Potser dos del Roger Moodle a les que millor estava. Algún Timothy Dalton va ser molt anecdòtic.
Després ja va venir el Pius Brosnan, que li va donar el punt més gentleman, més elegantot, més sofisticadot, però un agent secret potser jo crec que evidentment no és aquest prototip, sinó és més aquell film que es deia El Topo.
que no passa això però ara li han donat un punt més d'acció i evidentment han agafat un boxejador perquè té un físic de boxejador total aquest James Bond i bé, jo crec que el personatge el quadra prou bé, jo crec que si algú si destaca el James Bond sus trets més destacats són l'elegància i la brutalitat perquè el Sean Connery ja era brutal en aquella època crec que et tinc entès, tu ho sabràs millor jo no
que sobtava el fet que pogués assassinar algú a sang freda, no?, d'alguna manera. I aquest ho és, i ja està. Ja el que recordo, penseu que... O sigui, em vaig situar en aquesta època que, per exemple, a la veïna ciutat de Cornellà, parlant des d'aquí a Sant Just, doncs fins i tot ens atrevíem a passar 12 hores de cinema d'autor.
O sigui, que això avui ho fas i et quedes més sol que l'una, perquè l'evolució és... No et pensis, eh? Sí, home, ja t'ho dic jo que sí. Encara en queden de friquis, eh? En queden de friquis, però no pas per... O sigui, a veure, jo penso que hi ha unes categories molt diferents. Un públic és per festivals, aquests festivals poden anar des del de Sitges fins al de Cants. Jo crec que hi ha una diferència molt clara. Sí, sí.
I llavors això era com una passada de voltes, jo sempre ho he tingut molt clar, ningú més ho ha fet, això va ser un d'allò. Bé, doncs el que anava, doncs això ho fèiem allà, i precisament un divendres i per la festa major, no t'ho perdis, això era així, entrada a l'estiu, no?
Llavors, una de les coses que jo vaig quedar, i agafant el fil del que tu deies, que em va quedar molt present, va ser quan un company meu, que li tinc un respecte absolut, perquè té una vena creativa molt interessant, doncs va dir, diu, a mi m'agrada molt el James Bond. I esclar, jo en aquells moments el James Bond el tenia per un cinema d'entreteniment total. Total, i un conservador d'aquells que parten d'ells. Com les pel·lícules del...
Del Clint Eastwood, no? Que el Harry Callahan, allò fa txendes... També, també. Precisament, ahir vaig veure els païs Cowboys del d'allò i també d'unir-ho allà. Aquest paio, també el Clint Eastwood, és per estudiar-lo bé. Jo de fer un reconeixement d'una cosa, Jaume, digues-hi. No, senzillament. Doncs, esclar, em va sobtar molt que aquest xicot em digués que allò li agradava...
Llavors vaig dir, hòstia, i per què li agrada això? Esclar, què és el que cal fer sempre? Va dir, va, jo aquest el desautoritzo i s'ha acabat, no? I vaig dir, caram, esclar, li agrada perquè aquesta és la part més fàcil del protagonisme humà, no? Vull dir, coi, ho tens tot plenent, tot et ve de cara, vull dir, tu només has de fer-ho bé, no? Tot et recolza. Sí, sí, evidentment. Llavors dius, esclar, això és molt diferent dels inconvenients, per exemple, que tenia
els treballadors de la Tierra, de la gran promesa que passava amb nosaltres al cinema d'autor... O la Salt de la Terra. O la Salt de la Terra, granja, no té res a veure. I llavors, bueno, és aquella inflexió que penso que s'ha de fer precisament quan parles de James Bond, del senyor Born també, no hi ha dubte per mi, perquè no deixa de ser...
una meravella, però és un producte de fàbrica, a més a més, aquell de fàbrica clavada, vull dir, de laboratori, per dir-ho d'una manera, i que bé que ens pot arribar a fer divertir, és clar que sí, on vas a parar. Jo és que el que volia dir, dins del concepte amb el sentit carinyós de friki, jo, al James Bond, de pel·lícules Disney n'he vist poquíssimes, o n'havia vist poquíssimes, però per dos estius vaig fer una selecció i em vaig empassar.
El que jo faig a vegades, eh? Vull dir que des de l'any 55, con Rússia, des de Rússia con amor, no em vull equivocar, si és la primera pel·lícula o... Principis dels 60. O 60, no? No, tant enrere no. Sí, 60, sí. Principis dels 60. O 59, vull dir, sí, estem por ahí, eh? Sí. Bé, no, ara en vaig allà.
Fins a l'any 83. Vaig veure totes, una darrere a l'altra, per ordre, crac, crac, crac, crac, crac, crac, i em vaig quedar d'aquí. Llavors vas dir, llavors una altra vegada ja ha arribat fins al 2011, perquè clar, és lògic, evidentment, del meu cap, no? Per això et deia que vaig poder veure una mica l'evolució... No, alguna he vist, alguna de la Pics Brosnan i tal, i Casino Royale sí que la vaig veure. Sí, però la vaig veure malament. Vull dir, no estava pendent gaire. I llavors és això, que vaig veure aquesta evolució i jo per mi, jo em quedo amb Sean Connery, sense cap mena de dubte, i amb Daniel Craig, perquè realment és això.
Una amiga meva, que també és cinèfila i directora de cinema, em va dir que ja era hora que després de la Brigitte Bardot sortint de la platja, que la Hal Berry fent aquella sortida també amb biquini, que sortís el James Bond, Daniel Craig, de la platja també...
Marcant estil, vull dir que em refereixo que és aquesta modernitat que aquesta amiga meva m'ho va fer veure, que jo no em vaig adonar d'aquest atent. Fixa't que en Casino Royale hi ha hagut un trencament o hi ha una intenció de trencar, no? Potser una mica més aquest mollo, aquesta xuleria, aquesta història, però amb una línia més actual, no?
I, si us sembla, el que farem serà parlar justament del tema, d'això del cinema, com es veu el cinema dels anys 80, 70, evidentment el cinema enrere pot ser terrorífic, però hi ha una cosa, jo ara estic repassant els anys 80 el món del cinema i jo vull fer una contraposició per aixecar el tema, s'ho sembla bé, i és que jo he vist, per exemple, La balada d'Enarayama, que és una pel·lícula japonesa, és una pel·lícula molt peculiar. Això no és 80, aquesta pel·lícula. És dels 80, anys 83, però això mateix.
Es pot fer un cinema? Més, no sé, digue-li com vulgui, és costumista, històric o no sé. Quina paraula? Digues, digues. És com Kramer contra Kramer o alguna d'aquestes, no? Són dos anys 80 però encara s'aguanten. Però encara i així, aquí hi ha un problema que això passarà d'aquí 20 anys també, vull dir, de modes, de la física, vull dir, un element purament del cabell, de la forma, de com es diuen les coses, dels comentaris...
de la pròpia traducció, del propi doblatge, no? Que guai, como mola. Aquests comentaris a Superdetecting Hollywood surten, no? Que és una pel·lícula que jo he vist, que he recuperat, perquè em feia gràcia. Té punts. Té punts que no... Superdetecting Hollywood té punts que encara et fan gràcia. No sé si perquè quan la veiem érem adolescents i ara no...
Però encara dius... No, en general és molt de modè, per dir-ho, no? Sí, sí, sí. Però veus Tiburón, que és dels 76, uns 10 anys abans, aproximadament, i s'aguanta, però... S'aguanta millor, és cert. Tot i tenir molts tics de l'època, molts tot entera, no? Jo, és que, per exemple, aquesta pel·lícula ja no solament és l'estètica, és la forma en què fa el cinema, com es fa el cinema, no? És el que diem, no? El Martin Brest, aquest senyor, no és gaire allapat, no?
A igual que, per exemple, també he pogut veure els caçafantasmes o recuperar-los, perquè em feia gràcia. O la loca acadèmia policia, que la vaig veure no fa massa. O, per exemple, los locos de la Cannonball. Vull dir, coses d'aquestes, dels anys 70-80, que és com unes icones que van ser grans taquillazos, dius, què passa aquí, no? I ara ho veus i dius, mare de lloc. Més que escenes, moltes vegades eren sketches. Sí, sí, sí. I llavors, acabava l'esquetx, perquè intentava fer-te una gràcia,
I ara avui dia et quedes com així com dient i, i, i? O ara que hi ha una cadena d'aquestes de TTT que estan rememorant tota la saga de porquis. Clar, dius, hòstia, més que la gràcia fa pena més aviat. Sí, o los albóndigas en remojo. Aquesta loja era encara. Són pel·lícules que tenen una intencionalitat i que ara mateix, imagino que avui dia és com si veiéssim Scary Movie d'aquí 20 anys, que és una cosa dels anys d'aquesta dècada.
anterior, segur que estarà desfasadíssima. Però hi ha productes ochenteros que estan molt ben fets. Tot i ser tenir caire comercial. I setenteros, i sesenteros... Tot i tenir caire comercial. No m'estic referint a un apocalitzant dels anys 70. Evidentment s'aguanta igual que avui i s'aguantarà d'aquí 30 anys. I tot i tenir eixos de l'època. Però hi ha altres productes que no eren la intenció de transcendir
que la seva intenció era que fos un producte de consum, que els va sortir rodó i que avui dia encara corren i s'aguanten. Però exacte, jo crec que la qüestió està en per què no s'aguanten actualment. Jo crec que hi ha molts factors. Jo fa gaire vaig veure, ara no me'n recordaré el nom, com sempre,
d'una pel·lícula dels anys 80 que la música matava la pel·lícula constantment, perquè era una música tecno que anava per sota i dius, per què poses aquesta música? I en refereixo que són coses que, clar, és tot la música. Per exemple, una altra pel·lícula dels anys 60 que és Dos hombres i un destino. Eh...
Aquestes aquelles... Cançonetes. Aquells flurs i aquelles coses, aquelles coses vaporoses que surten amb certes escenes. L'època, és l'època. Exacte, és el que vull dir. Vull dir, és aquestes formes, aquestes línies de fer cinema, és el que realment trenca. No només que porti un pentinat així, o perquè, clar, tu ves pel·lícules dels anys 50, que van...
amb uns vestits determinats i concrets i et semblen actuals et dic una pel·lícula que d'aquí ja no et dic 10 anys i és actualíssima ja no et dic 10 anys 5 anys ja la veuràs de modè serà per exemple tota la saga aquesta de l'Amanecer i tota la mandanga això d'aquí 4 dies tota aquesta moda de tios pàl·lids amb cabells així com tots aixecats o la pel·lícula que us he comentat abans el mateix Spiderman estan tan basades
en poder sintonitzar amb una estètica amb els adolescents d'avui dia, que d'aquí cinc anys, que aquesta estètica ja no caçarà amb la moda d'aquí llavors, ja la veuràs desfassada de seguida. El mateix passava amb aquesta que has dit tu, el superdetecting en Hollywood. Estava tan imbuïda de l'estètica de l'època, caçadores llampants... I el que anava a dir, és a dir, caçadores llampants, formes de fer, i escolteu un segon la música que tenia.
Sí, sí, sintonitzador total. Això és antic, antic, antic. És a dir, a veure, que està bé, vull dir, que té la seva gràcia, que va ser un clàssic als anys 80, que va ser això balladíssim, perquè se s'anima la cosa, però, clar... Bateries d'aquelles digitals, allò que picava... Exacte, això es diu un drama en bas, no? Jo crec que era automàtic tot, això no hi ha cap instrument que no sigui el cinte. Ja no ho veus per enlloc, vull dir, això. Això sonava constantment a la pel·lícula, és constant, no?
Dius, bueno, sí, té la seva gràcia perquè et recorda, però ja trenca, no? Vull dir, que s'ha de vigilar molt tot, crec jo. És que això és un ritmo tecno de l'època de Mecano, vull dir, és que... Permeteu-me, vull dir, és que és el que diem, no? Que la gent que potser potser són més puristes en molts aspectes, no és que sigui ridícul, però... I ho recordes amb carinyo, eh? Però... Clar, jo crec que s'ha de vigilar moltes coses. Sí, si ho veu un noi jove, diu...
Això com ho ballàveu? És com si als anys 60 aquells pianets rarets que tenien un nom, que tocaven i que donaven molt de sintonia...
A molts films es feien servir molt. I ara tot sona una mica... Jo això faig conya i li dic que són pianoles, no? No són pianoles, organillos. És l'òrgano Hamon. Això ho feien servir molt els de dors. Sí, sí, de dors, per exemple. Això és un organo Hamon, com una casa de tot luxe. I clar, i sonava. I això en moltes pel·lícules, que al final va quedar com pel·lícula... Aquestes músiques cutres... El guaca-guaca. Perquè sonava molt fins a guaca-guaca. I així com de fons, no? Sí, sí, sí.
És com l'època espanyola del para-para. Vull dir que la música que sonava... I el de badaba, i això era... Vull dir, el senyor Augusto Algueró, no? Vull dir que... Ostres, vull dir... I tu ho saps bé, això. I tant, vull dir que... I he patit amb mis carnes moltes coses d'aquestes, no? Hòstia, només per la música. Exacte, per això. Però que dic la música, dic moltes més coses. Per això jo crec que l'envelliment, Jaume, és una cosa molt genèrica. Jo crec que és un...
Insisteixo, en productes que es mantenen molt bé, però perquè el conjunt és bo. Sí, el conjunt, i jo crec que paral·lelament és aquella argumentació que alimenta una pel·lícula. Per exemple, per molt que busquis i remenis actualment, difícilment trobaràs un realitzador que tingui aquell saber del Fellini, per exemple. O bé el Visconti, per retratar una...
a una aristocràcia de cadena... Però hi ha gent així, avui dia. Sí, però... Hi ha gent així, no? Hi ha gent així. Ara no et sabria dir, amb una òrbita més americanota, però el Paul Thomas Anderson té una estètica molt particular, un punt de vista molt agressiu, per dir alguna cosa, no? Això també m'ho deixava pel final. Per exemple, una de les coses bones bones que hem vist últimament, en principi, és Cosmòpolis, que ja n'hem parlat la setmana passada i tal, no?
Però, esclar, hi ha n'hi ha d'altres, aquesta que acabes de dir tu, del Kingdrom es diu, com es diu això, a la pel·lícula de l'Anderson, home? Ah, no, recordo. Ai... L'he esmentat però sense referència a l'altínsol. Sí, Kingdrom, em sembla, una cosa així. Sí, té un nom així peculiar, sí. Molt peculiar. Però, bueno, pensem en Magnolia. Ah, d'acord, aquesta que fa alegoria al fundador de la ciènciaologia, no? Sí, sí.
Però dona igual, parlem de Magnòlia, és el mateix. Sí, Magnòlia. És que parlem de Magnòlia, té una estètica molt concreta i que li costarà, crec jo, bastant... O aquesta del petroli, del Dani i del Lluís. Aquesta la vaig trobar fallada jo, eh? El Gangs of New York? No. Quina? No. La del Paul Thomas Anderson. Sí, els Pous d'Ambició. Ah, Pous d'Ambició. Sí, val. Jo la vaig estar veient aquest estiu... És fa xugota.
És feixugota. En principi, tres hores de pel·lícula. Ets exagerat. Has de voler dir moltes coses i les has de tenir molt clares. No les has dit tan clares. Per d'avorrir el respectable que es diu, no? Uah, jo la vaig trobar. Jo crec que el tema aquest, el tema de parlar dels pioners, el canvi a la fi, no?,
És una cosa molt delicada. Però l'interessa en tot, eh? Sí, home, no? L'interessa en tot. Home, el Martínez Corsés amb New York... Sí, i sobretot pel començament d'un pseudocapitalisme, no? Sí. En què hi ha un paio que és que ho té tot... Quan diu, sí, sí, jo m'explotaré, el petroli que tinc aquí baix, i el tio se'l queda mirant i diu, però si ja fa anys te'l vam xupar tot des del terreny d'aquí al costat, tio.
Tu què penses que és foradar en vertical? També es pot foradar en horitzontal. Ja ho tens tot buit. L'altre queda així tot descol·locat. Quina ambició. Pous d'ambició. Què m'has d'anar a venir a dir, tio? El que abans també deiem és que algun dels problemes de l'envelliment són els efectes especials. Depèn que facis. Els caça-fantasmes, per posar l'exemple que és una cosa que és recent, els efectes ara...
Abans era... Oh, terrorífic, no? És que no es pot suportar, no? Però és que tu em passaves... Però jo veig més, veig més carinyosa, ho deia abans, els efectes del Harry... Harry Harlin? Ah, sí, el Harryhausen, sí. Allò ho veig... Encara em quedo fascinat més que amb els efectes dels anys 70 i 80, per exemple. Jo encara crec que hi haurà pel·lícules... T'has parlat de jazz o...
Sí, allò de cipat i coses d'aquestes. Per exemple, El senyor dels anells serà molt difícil superar. Serà molt complicat que passin aquests efectes espacials. Està molt ben fet. És que ja es mimetitza amb la realitat. És que està tan ben fet allò que ja és perfecte. Avui he vist el trailer del Hobbit i acabem ja. I he vist un excés de digitalització. Jo he percebut, per relacions laborals, he fet el xafarder i he vist
que dius, aquesta aiga és digital, tio. I se't nota. Vigila. Això es notarà. Es veu massa perfecte. Està en la perfecció que dius... Crec que el pressupost és inferior. Tira una mica de...
d'irrealitat, perquè a vegades li dona més realitat, a vegades. Sí que és veritat, sí que és veritat. A mi el Jackson és una d'aquelles persones que tinc aquí i no acabo de... És un Spielberg, però encara està per definir. A mi m'agrada, eh? A mi m'agrada, eh? A mi m'agrada, eh? Avui ja parlem del Jackson, perquè és que des del que va començar fent el Bad Taste fins ara a tela. Bé, doncs ja, que ens queden 10 segons, que és que ens enrotllem com persianes, eh? Només falta que no posis així. I tant que sí. Ens veiem dissabte que ve. Que vagi. Adéu-siau. Adéu-siau.
Gràcies.