Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Antigues, no gaire.
Estem parlant dels anys 90, 2000, eh?
Que seria regreso a Hogwarts End,
el O-Brother, eh?
Meravellosa pel·lícula dels Coen.
I Fullmonte, que ja, que us haig de dir,
retrobarem aquesta, eh?
Aquella del hot stuff.
Això és vintage, eh?
T'ho dir, hauríem de tornar a...
No, estan vintage.
Això són els 90s, i tal, i 2000.
Però són tres pel·lícules...
Sí, o...
Sí, 90, la crisi de...
Sí.
Minera...
Sí, jo crec que sí.
però l'O-Brother és més del 2000, eh?
Vull dir, jo crec que les tres,
aquestes que comentarem,
tenen...
Han envellit molt bé.
Vull dir, les tres...
I si es pot parlar d'un cinema que envelleix,
o sigui, o sigui,
està molt bé, vaja.
Jo crec que podem disfrutar bastant.
Tindrem de fons el nostre...
Bueno, el meu personalment i de tots, lògicament, no?
Però jo sóc un amant de David Bowie,
que ens va deixar la setmana passada,
victimar d'un càncer.
Ningú sabia res.
Va ser tot així, tot amagat,
i de cop i volta va sorgir el tema.
69 anys.
I a partir d'aquí,
doncs, bueno, doncs,
parlar de David Bowie és tirar-se mitja hora,
i no és el cas, no?
Vull dir, és un dels grans, no?
És com el sala de Michael Jackson,
el sala de Freddie Mercury.
Que anava per cantar en d'òpera, em penso.
Totalment, totalment.
Ell tenia una veu prodigiosa.
L'únic que ell la va modular
per fer aquesta veu atiplada que tenia, no?
I tenia un to de veu, doncs, molt potent, no?
Però, insisteixo, anava cap aquí.
I l'únic que les modes,
l'any 70, van ser molt canyeros, no?
Amb els canvis musicals, no?
El que seria el rock,
que ja es va acceptar com un element, ja,
Elvis Presley, etcètera.
Va arribar el que es diu el glam, no?
I va arribar un estil que es deia glam rock,
que era una volta molt més enllà,
on va jugar a personatges com Ziggies Tardes, no?
Que era una mena de personatge andrògin, no?
Amb el qual ell va declarar la seva bisexualitat
en aquells moments, no?
Encara que després, evidentment,
va tendir cap a una altra línia.
Als anys 80 va agafar una posició molt més masculina
amb la seva forma de vestir,
una mica com va fer Miguel Bosé.
Sí, jo veia vídeos aquests dies
i em recordava molt,
o potser, exacte, no?
L'estil el va seguir una mica en Miguel Bosé.
Aquesta gosadia, no?
Exacte, no? Aquest trencament
amb aquelles faldilles que va sortir.
I va fer-ho una mica abans.
La figura una mica andrògina, no?
Exacte, exacte, no?
I després, a partir d'aquí, cadascú...
Home, dona...
Sí, tot en un...
I els últims 20 anys,
la veritat és que David Bohr
era molt difícil escoltar-lo,
era complex, era un molt...
Era un gran artista, també, eh?
Vull dir, feia pintura, feia altres coses, també.
I a partir d'aquí,
doncs, va fer una música
molt més avantguardista,
molt més fora de les llistes d'èxits, no?
Vull dir, costava molt que en tres,
perquè era complicat.
I ara, justament, ens ha deixat...
La setmana passada sortia el nou disc,
que es deia Blackstar,
que era l'estrella negra,
i, premonitòriament, eh?
El seu vídeo, doncs,
estava en un hospital, etcètera, etcètera.
És una cosa curiosa, a vegades, no?
Aquestes coses que passen, no?
Vull dir, el seu videoclip final...
Passen...
Iguals sabia ell alguna cosa.
Ell era conscient,
ell era conscient,
no va fer-ho públic mai.
Llavors, clar, has sobtat a tots.
Jo, quan vaig assabentar, dic, com?
Vull dir, a més, dius,
què li ha passat, no?
Atac d'acord, alguna cosa,
com a Michael Jackson,
que li va agafar aquell accés de somnífers
i es va quedar amb el viatge i ja està.
Però, quan va dir això, dic,
però és que ni idea.
Bé, és una miqueta, doncs, el comentari
i ara sentirem...
Coses de la vida.
De la vida i el directe.
De la vida i el directe, exacte.
Sí, sí, sí, realment.
Però bé, posem un somriure a la vida, Rosa,
i parlem dels pallassos, eh?
Sí, home, això sí que val la pena.
És molt divertit.
Clar que sí, clar que sí.
A veure, és un espectacle
que ha estat aquí al Teatre Lliure
des del 10 de desembre.
Sí.
De idea era fins al 10 de janeu,
o sigui, era un mes,
però, finalment, van prorrogar una setmana més, eh?
Perquè la gent, bueno,
hi havia molta demanda de les entrades
i els hi va anar molt bé.
És un espectacle que ja havia estat aquí abans,
també feia, bueno, l'any anterior,
i, bueno, degut a aquest èxit,
doncs, per això ha tornat, eh?
O sigui, que, bueno,
això s'ha de tenir en compte
i s'ha de valorar, eh?
Que és un espectacle molt bo.
Aquest espectacle es diu RUM, eh?
R-H-U-M,
i va estar guardonat
amb el Premi Circòlica de 2014
al Millor Espectacle de Pallassos.
I realment s'ho mereix, eh?
És impressionant,
és molt divertit,
és molt àgil,
molt viu,
molt engrescador,
de seguida enganxar al públic,
bueno,
per tots els públics,
perquè aquí hi ha diferents registres
que els nens,
per exemple,
agafen,
doncs fins ells ho poden agafar, no?
Però l'adult agafa d'altres coses,
d'altres matisos i altres coses,
que també són molt divertits, eh?
A veure, aquest espectacle,
ho centrem una miqueta,
és, de fet,
és un homenatge a un pallas,
o un clown,
que és el Joan Montañés Monti.
Monti és el motiu que algú anixia,
que aquest senyor,
bueno, aquest pallasó ja va morir.
El que passa és que es veu que sí que
per unes transprestacles
li havien gravat la veu,
tenia diferents frases així,
gravades,
i les aprofiten,
les utilitzen,
amb aquest muntatge,
en un moment donat, també.
Original.
I també és...
Original.
Exacte.
Sí, sí, és una gravació original.
Original.
I, bueno, les aprofiten en un moment donat.
un moment donat.
Perquè, de fet, és un espectacle,
no és que sigui l'últim pallasso,
ni molt menys,
no?,
però és un dels pallasos,
doncs, que sí que ha tingut aquí,
bueno,
doncs,
un pes i molt de renom,
no?
Llavors,
són els pallasos,
els actors pallasos,
que hi havia la seva companyia.
era Rum i companyia, eh?
O Monti i companyia,
d'acord?
El Martí Torras Maineris,
el Jordi Martínez,
el Jordi Martínez,
el Jordi Martínez és molt conegut a la tele,
és un actor de televisió.
Si sabeu la sèrie aquella de policies,
de Kubala i Manchor?
Ah, sí, Manchor, sí.
Doncs el que feia d'Alcalp,
no sé quines són els dos,
doncs aquest és el Jordi Martínez,
d'acord?
És pallasso, també, eh?
Bueno, boníssim, també.
És genial.
A veure,
és la idea típica de l'espectacle,
és esbocerrat,
és la idea típica dels pallasos,
que hi ha l'August,
sabeu el personatge d'August,
amb la cara blanca,
que és el seriós,
sí,
amb aquell barret en forma de cucurutxo.
Sí,
el sabrut.
El sabrut,
clar, exacte.
El sabrut,
l'intel·ligent,
el seriós,
l'adult,
el madú,
que ell està per sobre de tot.
Sí,
aquí és el que més sap de tot,
que a la vegada és molt tirano,
perquè aquest no vol que els altres...
És que acostumen a ser-ho.
Els altres tots són tontos, saps?
Tots són burros.
s'ho diuen burro, burro,
i et fa molta gràcia, no?
I hi ha un moment...
A veure,
la idea és que ells,
clar, fa molt de temps que no actuen,
i de fet l'escenari està tot de caixes,
de maletes,
d'estris d'ells,
d'instruments de música,
tots tapats així amb mantes velles i tal,
perquè fa molts anys,
molt temps que no actuen,
està tot una mica allà amb pols i tot allà,
i de cop i volta sona el telèfon.
Osti, quina risa quan comença a sonar,
quin riure quan comença a sonar el telèfon.
És que no saben ni què és una trucada de telèfons ja.
Estan desconectes ja, pobres.
Deixa'm a mi, deixa'm a mi.
Ostres, quina por, no?
I fins que arriben allà...
I a més, està com amb una gàbia,
el telèfon està com amb una gàbia així de fusta,
que ara és més divertit,
perquè dius que és com una fera, no?
Què passa aquí?
I, bueno, és molt així, no?
Els contracten...
Bueno, els contracten per fer un bolo,
un bolo al teatallures, clar.
I van cap allà.
Clar.
I a més, en contrato, eh?
En contrato!
Mare meva!
Divertit, barregen el català...
Bueno, l'espectacle, bàsicament, és en català,
però que barregen alguna frase,
algunes paraules en castellà,
que crec que eren molt gracioses.
Sí.
En anglès, també.
Clar, llavors queda molt, molt, molt àgil, no?
I molt així, molt poliglota.
Clar.
Vale, llavors, de fet,
de fet, resulta que l'altre,
l'altre teatre, el rum,
és també un altre august.
Anda.
Que el tenien com allà,
és com una mòmia,
el tenien allà com mig modificat,
i quan apareix allà,
la bèstia,
que deien,
la bèstia,
la bèstia escènica,
la bèstia escènica.
Perquè, a més, és que,
em fa de riure, bueno,
és impressionant.
I, clar, apareix aquest,
que és el Jordi Martínez,
clar, resulta que és un altre august,
i dos augusts,
en aquest escenari tan petit,
com que no hi cabem, eh?
Bueno, pues comencen així, ja, bueno.
Que fort, no?
Molt bé, molt bé.
És molt divertit,
fan un duelo a florete.
Anda.
A floret,
clar, i al final treuen unes flors.
Ai, clar.
Però al final sí que fan veure
que és un florete.
Bueno, és molt divertit,
el duelo aquest, el dol,
el duelo aquest així,
en plan, no?
Espalda con espalda,
diu, com era?
Diu, culito con culito,
manos arriba,
i vinga.
Clar, tots ho fan,
tots ho fan de conya,
una cosa que sembla seriosa,
però clar, al final,
tot és de conya,
tot és de broma, no?
Bueno, doncs molt bé,
també apareix una escena molt divertida,
que són uns...
un brau,
clar, un brau de roba, no?
Ja, ja.
No és de veritat.
És molt divertida aquesta escena,
la interacció que fan amb el públic,
també està molt bé, molt bé.
No ho explico tot,
perquè si fan algun volo per allà,
la gent ho pugui veure,
o si vosaltres ho podeu veure,
de debò,
que és una estona molt divertida.
Els podem contactar.
Els swimming brothers,
això ja és, bueno,
és la conya marinera.
Mira, marinera, mai millor dit.
No, no.
Clar, perquè és brother swimming,
brother.
Sí, sí.
Eh?
Que van a nedar,
i a més s'apareixen en uns banyadors,
un vestit de bany que...
Ah, d'aquests de l'època,
d'aquestes ratlles, no?
I aquelles coses, no?
Bueno, més que de l'època,
en plan triquini,
més actual que no...
Ai, ai, ai, ai.
Bueno, bueno,
ja per això dic que ja els nens agafen la part,
fins i tot ells poden agafar,
però clar,
s'agafes altres.
Què és això,
que per aquí donen voltes, no?
Sí, mira,
doncs sí.
Bueno, bueno.
Molt bé, fantàstic.
Tu passes molt bé.
Encara hi és?
Encara hi és aquesta...
Ah, ja et dic,
van prorogar fins al 16,
justament el dissabte passat,
fins al 16 de gener,
o sigui,
havien prorogat una setmana més
del que n'hi han previst,
però bueno,
igual que ara,
vull dir,
han recuperat l'espectacle,
que havia estat l'any anterior,
el dos mil...
Sí,
el premi és del dos mil quatorze,
exacte,
ja havia estat el dos mil quatorze,
i l'han recuperat ara un mes
i una setmaneta,
doncs igual ho tornen a fer,
o fan bolos
pels teatres dels municipis.
Els podem contractar a nosaltres, tu.
Exacte.
Mira,
per celebrar alguna cosa de Ràdio Univert,
ja està,
la festa de final...
Ara, ara,
per Carnaval,
mira per Carna Stolt.
Si han guanyat un premi,
es cotitzaran, eh?
És molt bo,
de debò que sí,
és la idea del circ de sempre.
Però tot és qüestió
que aquest telèfon
que està dins una gàbia
deixi de sonar
durant tres mesos,
per exemple.
Exacte.
Directament.
Mira,
coses divertides,
per exemple,
quan diu,
farem vacaciones,
diu,
però vacaciones de no treballar.
Diu, de no treballar.
No?
O per exemple,
això,
el duelo,
a muete.
A muete.
A muete.
A muete.
Clar,
perquè això fa divertir, no?
És tan dramàtica.
I la muete contemporània.
També això és molt divertit,
que també té més missatge,
que és,
amunt.
Ai.
Que hay que mojarse.
Hay que mojarse.
Hay que mojarse.
Ah, està molt bé, això, eh?
Sí, sí.
Mare meva.
Amunt.
Amunt.
Amunt.
Amunt.
Amunt.
Au.
Au.
Sí, sí, sí.
Una professió molt important.
Charlie Rivel, a mi,
per mi era un geni, eh?
Molt important.
No vaig poder veure mai, mai,
però, vull dir,
em refereixo a un espectacle,
però m'hauria fet molta il·lusió, eh?
Sí.
Molt maco.
Sí, sí, sí.
Molt bé.
Val molt la pena.
Doncs, això,
tenim de fons escoltant el David Bowie, eh?
Estem per aquí donant voltes,
pobret meu.
I bé, doncs,
parlem de cinema.
Digues, digues.
Deixa'm ser un momentet,
Cesco, si et sembla.
Sí.
Allò de prop a cultura.
Clar que sí, clar que sí.
Clar, faltaria, faltaria.
Ja que hem dit que et deixa tan bon sabor de boca.
Clar que sí, clar que sí.
Tan d'ànim.
Bé, no, no,
això és una iniciativa de teatres,
de teatres municipals,
de teatres d'ajuntaments,
i és que a prop a la cultura,
em penso, no sé si fins i tot
si arriba a sortir gratuït, em penso,
o a un preu molt reduït,
i es fan sessions especials
per a aquelles persones
que puguin tenir, doncs,
algun tipus de discapacitat
intel·lectual o física,
també per gent gran,
o persones que estan en un estat
ara de privació de llibertat,
o d'immigració,
el programa d'acollida i d'inclusió social.
També d'infància i adolescència,
els centres oberts,
els CRAES,
o drogodependències,
o altres edicions,
oficions de dones de gènere,
o risc d'exclusió.
d'inclusió.
Molt bé.
Això és una iniciativa
dels teatres,
a l'Auditori també està,
de teatres i centres culturals,
al CCB també,
CaixaForum,
Fundació Joan Miró,
moltíssims,
a l'Atrium de Viladecans,
a l'Auditori Sant Cugat,
al de Granogès,
moltíssims,
moltíssims.
Molt bé.
I la idea és això,
d'apropar que aquestes persones
puguin gaudir
del que és la cultura,
perquè la cultura
aporta a la inclusió,
també a la inclusió social.
Totalment.
Això és molt important.
Si és la cultura,
seríem salvatges,
jo sempre ho dic, eh?
Sí, fan sessions,
no sé si passes fins i tot especials,
a un preu,
un més reduït,
i ho estan difonent moltíssim.
Jo ara ja cada cop
que hi vaig a un teatre
o que vaig a una exposició
veig que ho anuncia molt
i que hi ha algun grup.
Sí, sí, això comença.
Jo l'any passat vaig estar allà
a Viladecans
i, bueno, van promocionar-ho i tal.
I llavors això fas difusió
i, bueno,
sempre hi ha grups que s'hi apropen
i, lògicament, segueixen.
Apropa Cultura es diu aquest programa.
Sí, sí.
Apropa Cultura.
Molt bé.
Pel·lícula.
Pel·lícula.
El hijo de Saúl, no?
Aquesta vols començar?
O 45 anys, o que tu vulguis.
Mira,
el que acaba de dir la Rosa
i el hijo de Saúl,
res a veure, eh?
Res a veure.
No lliga.
No lliga.
De cap manera.
Bé,
jo voldria recordar dues pel·lícules
que tothom està molt d'acord
que, tot i que parla de la tragèdia
de l'holocaust nazi,
doncs la veritat és que tothom la troba molt bona.
Precisament perquè crec que està feta d'una manera molt clàssica, no?
Estaríem parlant de la llista de Schindler
i probablement el piano.
del piano són els dos referents que tinc.
Potser el piano més bé, però en definitiva, doncs totes dues pel·lícules són punyents d'aquelles que t'arriben i paral·lelament estan tan ben fetes que l'espectador supera d'una manera clara l'inconvenient de veure les atrocitats que representa una situació històrica com aquesta, no?
Doncs l'això de Saúl, o sigui, l'Hijo de Saúl, res a veure amb tot això.
Aquest és un cinema amb la voluntat veritable de fer una cosa nova, o sigui, d'exposar tota la desgràcia aquesta que va representar humanament, no?
Però de presentar-ho amb tota la seva cruesa i per realment inquietar i deixar descol·locat l'espectador, eh?
La pel·lícula aquesta està orientada estèticament o a nivell de format exactament igual que el que va fer els germans d'Ardena amb la pel·lícula El fill, que posava la càmera a l'esquena del protagonista.
Doncs aquí no s'aparta de l'esquena fins al final, que ja veiem de cara, no?
Però tota l'estona i a més a més tot el que es veu a més a més, doncs és tot difuminat.
Veiem la seva esquena només, no?
I de tant en tant el seu rostre, un gran actor, eh?, el que fa la pel·lícula.
I llavors sí que n'hi ha uns quants que són els que ell veu i es relaciona.
Però tota la pel·lícula té aquesta característica.
Allò que en diuen el fora de camp, eh?
Perquè d'aquesta manera la pel·lícula no és tan agressiva, per dir-ho d'una manera.
Aquí també es practica, això, no?
Quan treuen els cossos que els acaben de...
Sí, sí.
No es presenten allà.
Llavors els porten els cossos, els porten cap al cremador, no?
Llavors, sí, sí, tot això...
No, no, clar, és que passava.
Algú s'havia d'encarregar de la part bruta, no?, de la feina.
Però és que són bruta.
Això ho fan els mateixos jueus o grups que en deien commanders o commanders, eh?
I llavors, doncs, bueno, aquests vivien un temps més, però no gaire, eh?
Vull dir, en el moment que podrien sospitar,
perquè això és el que en definitiva és el fil argumental de la pel·lícula.
Hi ha com una mena de revolta cap al final, no?
tracassada i sense possibilitats de res.
Però al cap i a la fi revolta organització amb intenció prou interessant, també, no?
Aquesta és una pel·lícula, jo m'ho esmentava amb la Rosa quan hem arribat,
em diu, si tu li recomanes com a fill al teu pare que t'entén i que està...
Bueno, com que jo sóc pare, doncs ho sé, oi, això?
Quan era fill, potser estava una mica més, no?
Clar, s'entén.
Doncs em diu, bueno, si tu em dius que això ho vegi, doncs ho veig, no?
Perquè el pare t'entendrà i dirà, bueno, val, no m'ha agradat gens, però, eh?
Però jo crec que sigui...
Com que m'ha recomanat, doncs sí que és bona, no?
Clar, però sigui fill o pare o pare o fill,
són pel·lícules que s'han de veure, és un tros de la història terrible d'Europa, no?
Jo crec que a partir d'aquí, d'Europa i de, bueno, de molts punts, no? Diguem, de la península.
Us en recordeu de la pel·lícula Victòria que em vaig parlar a finals de novembre aproximadament?
Sí, em sona.
Que era tot en pla seqüència o si més no ho sembla, eh?
Vull dir, encara que no ho sigui, ho sembla.
I està fet d'alguna manera que és això, no?
I llavors, esclar, aquella pel·lícula, saps què passa?
Del que parla és prou dur, també.
Però hi ha com una mena de sintonia festiva, allà.
Ja.
M'entens?
Experienció humana, si vols tu, no?
Però d'una manera o altra, festiva, oi?
Exacte, sí senyor.
O connectada amb la festa, que és la nit i tot el que els passa amb tres o quatre xicots i una noia, no?
Per cert, una xicota d'aquí...
Ai, no me'n recordo com se diu ara.
És una xicota d'aquí, de Catalunya, però que fa de madrilenya, a més a més, a la pel·lícula.
O sigui, representa que és una xicota que ha anat a Berlín.
Sí.
Bé, a la recerca d'una mica de sort, probablement, perquè aquí, com que tenim tanta feina, oi?
I llavors ens hem de buscar alternatives.
Doncs aquella és una pel·lícula clàssica i jo penso que aquella la pots recomanar.
Sí.
Perquè hi ha la curiositat aquesta, i a canvi aquesta del fill de Saúl, jo no m'atreviria a recomanar-la a ningú.
A més, aquelles persones que van a la recerca d'alguna cosa que veritablement els impacti i estiguin d'acord en que el que millor els impactarà ja no només és el contingut, sinó la forma.
Això que diem, que la fi i cap estem parlant de teòriques imatges fora de camp, que serien molt més crues si fos un primeríssim pla, i a partir d'aquí això també genera una angoixa.
Perquè, clar, no veus el que està passant, però t'ho imagines perfectament, no?
S'utilitza el so, s'utilitza el soroll.
Ui, això és molt potent.
Impressionant de la manera que s'utilitza.
Clar, les portes que s'obren, els crits quan estan...
Sí, sí, els efectes de so són espacis.
Impressionant.
Això és increïble.
Bé, ha guanyat això, eh? Això d'aquí a Europa.
Ah, els premis.
La pel·lícula millor de parlar en anglesa.
Sí, és hongaresa la pel·lícula, eh?
És hongaresa.
Sí, això ho ha fet un xicot que es diu...
Ara us ho dic, espera.
Sí, bé, és que és nou, eh?
És la primera que ha fet, eh?
Clar, és aquests realitzadors que dius.
Un recital, eh?
Déu-n'hi-do.
Sí, direcció és l'Aslo Nims.
Una idea.
No, no, és nova.
La pel·lícula és nou, per això dic que no.
No, no, és la primera pel·lícula.
No, haurem de seguir-lo, no?
Exacte.
A veure què tal, no?
Sí, sí, sí.
El guió també és d'ell, i bé, vull dir, tot l'altre l'han ajudat, la distribuï...
també la distribueix ell, amb la companyia Balón, i vaja, en definitiva, és una pel·lícula d'aquelles que et treu fora de tu mateix, no?
Vull dir, bueno, en tot cas, difícilment la recordarem.
Recordarem.
Clar.
Jo probablement sí.
Sí que recordis, no?
Sí.
Perquè m'ha sorprès i molt, eh?
Clar, molt agradablement.
M'ho he passat molt bé amb aquesta novetat.
Recordem, El Hijo de Saúl, una alternativa crua, però en aquest cas també d'un cinema, no diguem alternatiu,
però un cinema a part, no?, amb una altra forma de plantejament, no?
Sense concessió a l'espectador, per dir-ho d'una manera suau, eh?
Molt bé, molt bé.
L'espectador d'en allà disposat a gaudir a partir del patiment que genera una proposta estètica com aquesta.
Clar.
Molt bé.
Fantàstic.
Bueno, i passant d'una pel·lícula sèrie amb aquesta potència, una estracanada, no?, que es diu a vegades de forma més vulgar, no?
Sí.
I una novetat.
que encara dono-se als cinemes, perquè Anacleto, Agente Secreto, que pot sonar una cosa que dius que és això, que s'ha encenat el cap a l'altre lloc.
Va a gravar aquesta, oi?
Sí.
És que és una pel·lícula que, a veure, que, clar, de principi, per des de la base que això ho fa limanolàries, no?, com a actor principal.
I estem parlant d'aquest còmic de l'editorial Bruguera.
No és de la família de l'Ibáñez, no?, ni, diguem, de tota aquesta història del mortador i Filemón.
És també de la mateixa època, però en refereixo que és un altre dibuixant, semblant, no me'n recordo com ho és ara.
Però bé, Anacleto, Agente Secreto, és un personatge que està en aquesta línia d'aquesta mena de James Bond, a l'espanyola, mai millor dit, no?,
que li passen coses, no?, i que sempre que a qualsevol vinyeta, si agafes a qualsevol vinyeta, doncs sempre li passen constantment elements de...
que és una mica torpes, una miqueta d'aquella manera, no?, vull dir, un personatge simpàtic.
No deixa de ser un personatge, una comèdia en forma de vinyeta.
Però aquí li hem donat un toc seriós, és molt curiós, perquè, clar, aquí el personatge que ha fet Manuel Lari és un personatge molt seriós.
El que són una miqueta més d'estralers és la gent que l'envolta, eh?
I, bueno, aquí l'ambientació et pot recordar perfectament una pel·lícula, a veure, eh?,
moltes distàncies, com un James Bond, però canyí, eh?
Vull dir, és la forma de dir-ho d'aquesta manera, no?
Sí, sí, sí.
Llavors, ella està bastant creïble, perquè, a vegades, és un molt bon actor, encara que s'ha encasellat massa amb això del Cuéntame,
l'Antoni Alcántara, que el veus, és el del Cuéntame, porta 20 anys fent això, és com aquella, l'Anna Duato, que era una magnífica actriu.
Jo recordo el Perro de l'Hortelano fent un paper secundari meravellós, i ara és la Mercedes del Cuéntame, perquè també porta 20 anys.
Això és el problema de les sèries, que després no tenen credibilitat.
Però, bé, aquí encara ho fa bé, ho fa amb aquesta línia, clar, i té un partener, que és Quim Gutiérrez, que ja coneixem tots, no?,
que aquest home, aquest nano és genial, que és el seu fill.
Llavors, a partir d'aquí, és el que diem, no?, vull dir, aquest agent mai millor dit que any, perquè la seva tapadera és pagès que fa fuets,
clar, perquè no destaquï el que seria, clar, això de...
Clar, després quan veus l'agència de seguretat, és una cosa cutre, amb la Sílvia Abril, per allà donant voltes, amb unes dents, amb un monotípic, no?
Vull dir, allò, el que fa de jefe de tot el sarau és l'Emilio Gutiérrez Cava, pots comptar, vull dir, tot calbo, amb un puro a la boca, bueno.
Una miqueta es busca allò grotesc, però sense arribar al límit de grotesc.
Llavors, és una bona pel·lícula d'acció, passen coses, me'n refereixo a que està bé, hi ha molts cameos, apareix el Buenafuente i l'altre aquest, el de Tapes, el Corbatxo, eh?
Ah, sí. Ah, la pel·lícula Corbatxo també la vaig veure.
Ah, bueno, ara comentes ara.
Que durant un minut...
Quina cara que...
Clar.
Quina cara que ha posat.
Ara us ho comentes, vull dir, surt tots dos al cotxe durant un minut, vull dir, és un cameo d'un minut,
perquè els pelen.
Estan parlant i com per volta, pum, dos, tiro trets al cap i pfff, i les veus, ja està, ja s'ha acabat, no?
Vull dir, una cosa d'aquestes, surt la tonta, ai, la tonta aquesta, no?
És que a mi no em cau molt bé.
La Rossi de Palma, a mi em cau fatal, eh?
Fes un comentari, ui, no, jo no la puc.
Però és el molt del Rihanna, no?
Sí, és que es veu que realment, com a persona...
També surt amb la del Corbatxo, aquesta última.
Ah, surt també, aquesta?
És que es veu que és molt vord, vull dir, ho dic perquè una mica m'ho va dir,
i per això des de llavors li diem aquesta tonta perquè és molt, molt, molt estirada,
molt, molt, molt, molt, però per això va sortir d'això espontànic.
Bé, llavors la pel·lícula en si, vull dir, arriba bé, eh?
Llavors Quim Gutiérrez fa un paper una miqueta així més de tontet, no?
Allò que el fill tonto que evoluciona, i hi haurà segona parte, clar,
que en mena de dubte, bueno, amb un canvi generacional, una sèrie de coses,
que ja veurem, no?
I bueno, i creu, i creu que ja la segona part.
Però la pel·lícula s'aguanta molt bé, vull dir,
i els Goya s'han nominat sobre temes d'afectes de so, muntatge i tal,
la pel·lícula, bueno, tu has d'entrar en el joc, eh?
La segona part que ve, juro veure pel·lícules, bueno, avui la Rosa es parla...
I tu has entrat al jardí, bé, clar.
Jo entro en aquest joc, jo sempre, jo qualsevol pel·lícula,
jo, home, m'ho veurà que és molt dolenta, però, bueno,
tu pots imaginar també ser l'Alberto Romero, el del Bonafuente,
que fa la germà de la...
I ella qui és, no me'n recordo, és una nena molt coneguda també,
però no me'n recordo, ara Montserrat, no sé què es diu, Montserrat.
No hi ha res de més pel·lícules del Goya, la Rosa es parla d'una,
que és Truman, que ara es comentarà, i ja intentaré veure El Desconocido,
que també surt Lluïsto Sartre, no?, a canvi de nada, no sé,
de pel·lícules, anem parlant d'això, eh?
Que el dia 7 de febrer va a la gala.
I a final de febrer ve els Oscars.
Els Oscars, que també hem de començar a veure pel·lícules dels Oscars.
Jo potser al mig veig el Los Dichosos 8, del Tarantino.
Jo tinc ganes de veure-los, és que jo les he vist totes, del Tarantino.
És el Quentin o del Germán?
Del Quentin, del Quentin, del Quentin, del Quentin Tarantino.
I ja et comentaré, perquè jo he vist totes les últimes.
A mi Malditos Bastardos no em va agradar, no té res a veure amb el tema,
però en canvi el Django, com has deia?
Django Desperado.
Django Desperado, era, o Desesperado, Django Desatado o alguna cosa així.
Django, sí.
Em va semblar un pel·lículon, el Django, em va semblar boníssima.
Però bueno, això són percepcions, i era un mig western, també.
El que caldria és veure de quina manera expliquem, que una no i l'altra sí,
perquè jo penso que una de les coses bones que té el senyor Tarantino
és que el cinema el fa perfecte.
Sí, no, no.
Clar, una altra cosa.
Un gran domini.
Llavors, vull dir, té un domini impressionant, del tempo, d'entretindre't allà fins a l'última pregunta,
que comences a saber el que passarà ja fa mitja hora i encara no passa.
Clar, però a mi m'agrada en quin moment explotarà, és a dir, en quin moment passarà alguna cosa.
Clar, per això diré.
Vull dir, que estàs allà pendent, pendent, pendent, a veure quan li obren el cap, o quan...
M'entens el que vull dir?
Aquesta sensació, perquè, clar, per aquest home, res de fora de càmera.
Les veus que el de Malditos 8...
No, el primer pla que esclati i tot, eh? Vull dir que és vore.
Sí, sí, a més a més el primer pla.
Clar.
El que el de Malditos 8 fa referència a la pel·lícula Vuitena, la Vuitena película.
Has dit Malditos 8?
Algo així de...
Són los Dichosos.
Los Dichosos, sí.
Los Dichosos 8, no?
Sí, sí, los Dichosos 8.
Sí, sí, sí, que és perquè és la pel·lícula de Malditos 8, la Vuitena.
Ah, ah, ah, sí.
I ara ja la va ser, ja per ser.
No sé si és que té mania del Vuit o...
Són vuit personatges, no callen.
Ah, també és això.
No callen.
Los Odiosos 8.
Odiosos, mira, jo l'hem escanviat el nombre.
Sí.
No l'encertàvem.
Doncs farem una cosa, Rosa.
Callen en tota la pel·lícula, gairebé tot està fet amb interiors, encara que sembli que no.
Vull dir, és tot un... i a més dura, gairebé 3 hores, eh?
Però l'has vist o no?
No.
Ah, t'ho han dit, ah, més o menys t'ho han comentat.
Vale, vale, vale.
He sentit a parlar i he llegit i...
A veure si l'has vist i dius que no les vols veure perquè no t'agrada quan t'entrenes, no?
Jo no faig trampa.
No, és broma.
L'altre dia, de tota manera, hi ha vegades hi ha persones que insisteixen que vegis una cosa
i li pots arribar a dir, vini, és que no cal que la vegi, perquè si vols te l'explico tota ja,
perquè a mi no m'importa massa que em faci els espòilors, però no, no, no m'ho veig.
Rosa, esperarem un segon de tantes parles de Truman, que m'interessa molt parlar,
però abans escoltarem, mira, parlant de cinema, recordem que David Bowie,
a banda de ser un magnífic cantant, va ser un actor de cinema, va fer al voltant de...
Em sembla que van dir 35 pel·lícules, sembla que no.
Bon Nadal, Mr. Lawrence.
Exacte, no? El Legend, no aquesta és una, l'anterior Legend,
també era el paper protagonista, que feia un paper una miqueta així d'una mena de...
Sí, ara n'han estrenat un de Legend, eh, també?
Sí, sí, sí, però aquell era un Legend més tipus així com més místic i més així,
més allò més fantasiós i tal, no?
I una de les pel·lícules que dels anys, jo diria que els anys, fins i tot els 90,
que va passar sense aprenent l'hora que es deia, no?
Era, es deia Absolut Beginners, no m'equivoco.
No recordo ben bé, jo no la vaig veure aquesta pel·lícula,
però era una pel·lícula urbana, passava a Nova York i tal,
i aquesta és la cançó que ell va cantar,
posarem un tros perquè és molt llarga, no?,
però és una cançó, bueno, que la va fer molt famós als anys 90,
es diu Absolut Beginners.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
Entre homes!
ha estat el Ricardo Darín, eh?
Sí, sí, sí.
Quin cràpola, bueno,
perquè aquest és un personatge
que surt un momentet
es troba en un restaurant,
clar, el porta a dinar
en un restaurant supercar,
però clar, com que paga l'altre,
l'amic, el Javier Cámara...
Estan nominats tots dos, eh?
I es troba una mica amb ell,
i ell sí que li adreça la paraula,
diu, hòstia, m'ha vist o no m'ha vist?
I si el Fernández ve a dir,
escolta, em sap molt de greu
el que et passa,
si el que et passa,
em sap molt de greu,
mira, espero que ho passi.
Però estan nominats
és Javier Cámara i Ricardo Darín.
Tots dos, no?
I millor pel·lícula, millor director,
bueno, és una de les grans nominades,
a veure què passa amb Truman, no?
És el Javier Cámara,
és la paciència en persona.
En persona, personificada.
Sí, sí, sí.
Guanyarà la...
L'amic entregat,
l'amic d'amistat,
tot per l'amistat,
tot per l'amistat.
Què dius? Guanyarà què?
El fill de Saúl, home.
Ah, vale.
Una pel·lícula, els Goya.
Parlo d'es Goya, parlo d'es Goya.
Ah, els Goya, parlo.
Perquè aquesta del fill de Saúl
genèrics o com a pel·lícula de parla no anglesa?
Tinc entès que sí,
el que passa és que no ho vull llegir.
Podria ser, podria ser.
A mi em sona això, eh?
Però bueno, entès que sí.
Molt bé.
Jaume, l'Acadèmia de les Mussas.
Ui, això també és durot, eh?
Sí.
Però el que passa és que això és com el Gerín,
que tot el que fa el Gerín
és una...
És el Gerín, això?
De José Luis Gerín?
Sí.
Guanyarà.
En construcció,
doncs ho sabeu.
Sí, sí, sí, sí.
És un documental.
Aquí estem parlant nomes, eh?
També.
un professor i diferents dones.
Però pel·lícula o documental?
O documental ficció?
Entre una cosa i una cosa.
Ah, vale, amb aquesta diner que faig sempre.
Hi pot haver un joc.
Hi ha una cosa que també és molt interessant
en aquesta pel·lícula,
que és la qüestió estètica.
Com explica la història?
En definitiva,
aquí, com a l'Hijo de Saúl,
no?
Doncs aquí tenim, doncs,
una recerca d'espais.
O sigui que el que fa, per exemple,
és que això que s'ha vist en moltes pel·lícules,
que hi ha els vidres del cotxe,
tant pot ser els de l'avant com el del costat,
i estem veient les bulles perquè el sol li toca i tal,
doncs això fa de distància.
Fa de, ja no només el vidre,
sinó el d'allò.
Llavors, aquí és un professor,
això és real, eh?
Vull dir, és un professor italià,
que ensenya, doncs,
ai, que no me'n recordaré,
qui és el que va fer la comèdia de la vida?
El Dante.
El Dante.
Sí.
I llavors explica,
bé, vull dir, explica Dante,
i Dante parla de la masculinitat, també.
Sí.
Molt, moltíssim.
I aquest professor intenta convèncer a totes les seves alumnes
que elles poden ser, com a una gran cosa,
les musses d'algun home.
Vale.
Vale, vale.
Sobre això va la pel·lícula.
Buf.
És espaterrant,
perquè hi ha, hi ha, hi ha, hi és tot.
Hi ha la, la, la, l'elitisme, eh?
Vull dir, això de dir, bueno, i ara què ens proposa aquest, què és això?
Però, eh?
Vull dir, ets quan explica, no?
Sí, sí, sí.
Que vejo, ara que estem aquí ja,
les sufragistes per un costat i l'altre,
que em deien que és molt interessant, eh?
Que la podeu anar a veure.
I llavors, per altre costat,
el que tenim aquí,
doncs és aquest punt d'incredulitat
davant del que ell acaba plasmant
a partir d'escoltar el professor
i les reaccions que tenen cadascuna d'elles.
molt bé, molt bé, molt bé, eh?
Vull dir, ara, això...
Sí, sí, sí, allò...
És cosa vostra.
Allò.
Si la neu a veure, no?
Ens entomem, no?
Això, i a partir d'aquí, ja...
Ja és cosa...
Ja sortirà.
Vale, vale, vale.
Que veus a veure en 45 anys, aquesta,
que això és més dol.
I aquest al 45 anys,
que també és una pel·lícula, eh?
La gent que no ho sap,
i la diu així, eh?
45 anys.
A mi m'ha fet gràcia la Rosa quan diu...
Diu, sí, home, surt allà.
Home, és l'edat que tenim més o menys,
tots plegats aquí, no?
45 anyets, no?
Llavors ha sortit allà la neu tota congelada.
Que veig jo.
És que la història és molt curiosa.
És molt curiosa, un matrimoni,
un matrimoni que els hi va a la mar de bé,
que s'han a punt de celebrar...
Els 45 anys.
Els 45 anys d'aquí,
de matrimoni.
De matrimoni.
De matrimoni.
Clar, els 45 anys de matrimoni
estan preparant una festa,
estan convidats, han convidat a tothom,
no sé què, estan allà amb el sortit preparatiu...
I li envien una carta.
I de cop i volta li envien una carta,
què diu aquesta carta, Jaume, què diu?
Diu que han trobat a la seva nòvia.
La primera nòvia.
La primera nòvia que va tenir,
que va quedar perduda a la muntanya,
va quedar congelada,
i precisament està com si hagués acabat de morir.
I ell això, tu,
que si vaig a veure-la,
que si jo li agafa un patató...
Ai, ai, ai.
Del que podia haver estat una celebració molt maca,
d'una parella estable i molt dura, no?
Sí, que quedi clar que això és el començar mateix, eh?
Ja, ja, ja, ja.
O sigui, què passa després, no?
O sigui, no sé jo com acaba aquesta part.
Però és pel·lícula espanyola, pel·lícula europea,
o és la pel·lícula de fora?
No, això és allò, és britànica.
A britànica?
Sí, està feta.
La protagonista és la Charlotte Rampley i el Tom...
Tom Curtanay.
Tom Curtanay.
Molt bé.
El coneixes, aquest?
No, a ella la coneixo, però a la matís no...
És el de la cara tallada del tema de l'ara,
el doctor Chivago.
Ah.
Que s'ha fet gran, ja, esclar.
Vale, vale, vale, vale.
Ho fa molt bé, clar.
A veure, aquesta pel·lícula explicada així,
tal com hem fet aquesta petita broma,
doncs, bé, vull dir, és el que diem moltes vegades,
home, està agafat pels pèls, això, no?
Ah.
Però bé, obviant això...
Després la pel·lícula creix.
Sí, la pel·lícula creix.
Va creixent, va creixent.
El que passa és que jo crec que al final ho malmet tot.
L'allarga massa la pel·lícula.
Hi ha un punt que penso que és el bo,
que és aquell que ells es proposen...
i jo, a veure, va, deixem això ja,
que això no ens pot fer mal 45 anys després de casats, no?
Això és la maduresa, no?
Eh?
Clar, clar.
Però...
Una mora o una parella a prova de bombes i mira la bomba.
S'ha de parar la bomba, no?
La bomba congelada, mira.
Jo crec que cal...
Que és una pel·lícula que té el seu encant,
malgrat que per mi s'obre a la part final, no?
I ja avanço que és quan ells diuen...
D'una manera o altra s'acaben plantejant,
diuen, escolta tu, que això no ens pot malmetre, no?
Vull dir, encara que...
Imagina un argument com aquest, no?
Que els hi pugui fer trontullar una parella tan estable, no?
Que semblava indefetible i mira...
Però entengueu que va madurant
i no deixa de tenir el seu sentit, eh?
A partir d'un moment determinat
fins que arriben a aquest punt
i llavors aquest punt vol desenvolupar-lo
i per mi ho fa malbé.
De tota manera, la sorpresa final
jo crec que té una característica
de diferenciació
entre el que és l'estimació femenina
i la masculina,
que crec que és el que la fa també,
també li pot proporcionar.
Per això dic que hi ha un pataplum-pum
que no...
Però és que és diferent...
Bé, ara no...
És diferent...
Vaja, com estima una dona,
com estima un home.
Bé...
Jo crec que hi ha diferències, eh?
Sí.
Sí, sí.
A veure, hi ha un entente cordial, eh?
Que a fi i a cap és el que generen les parelles, no?
Però és el que diem.
Igual que la relació de les amigues i els amics, no?
Vull dir, és diferent.
Hi ha una concepció diferenta, no?
Vull dir, a vegades,
des del punt de vista masculí,
molt envejable.
Vull dir, no, aquesta...
Què vols dir?
No, envejable...
No, no, no, no.
Matisse, això.
No, matisse, vull dir,
que en refereixo que a vegades
aquesta complicitat que teniu les dones
entre els homes,
entre els amics homes,
és molt complicat trobar-la.
Ja.
Vull dir,
perquè hi ha una mena de línia, eh?
Que dius,
si passem d'aquesta línia,
sembla que siguem una altra cosa.
Clar.
I és això.
Llavors dius,
home, vull dir,
no passa res, no?
Vull dir, coi.
Com que s'han de mantenir les distàncies.
És a dir,
vull dir,
els abracem amb el teu marit.
Sí, és veritat.
Molta gent pensaria,
mira, aquests dos.
No, home, no.
I això encara,
és una cosa que...
Jo no, en absolut.
Jo no, no, no, no.
Jo no tinc aquest problema en absolut.
Però que en refereixo,
jo crec que en aquest cas
és una cosa que està molt més superada.
Depèn de quin àmbit, no?
Vull dir,
les dones és molt més fàcil
que hi hagi aquesta properitat, no?
Sí.
Que no en aquest cas.
Jo crec que és això.
De sempre, de sempre ha estat més vist.
Exacte.
Sí, perquè com que les dones
érem tontetes,
se suposa que mai no podies tenir
una relació amb una altra dona.
Llavors eren amigues.
Sí, exacte.
Però no et pensis ser
que això també...
Bé, jo me'n recordo, clar.
Clar, això és que això també...
La meva mare pobra
es va criar en un...
un convent de...
Ja, llavors això és una altra història.
Bé, d'orfanes.
I no podies fer-te molt amiga de cap noia.
Exacte, exacte.
No podies fer-te amigues.
Que no et veiessin
que tenies més amistat amb una que...
Clar.
Però això també són àmbits tancats
que generen.
Una altra història ja ja ho sé.
Però en general és el que diem, no?
Sí, sí, sí.
Però bé, perquè una miqueta
se suposa que el caràcter femení
és com més extrovertit,
més espontani.
Sí, sí, segur, segur.
Nosaltres les dones
sempre representem
que són, doncs això,
la tendresa, l'amor,
l'afecte, el carinyo...
Els sentiments...
De forma part de la forma femenina.
I en canvi, si tu ets una dona
que ets més seriosa...
Clar.
Ostres, aquesta, no?
Clar, clar.
Sembla un home, oi?
Sembla un home.
Però en aquest cas...
Bueno, és que hi ha dones que som...
Sí, sí, hi ha de tot, eh?
Hi ha de tot, eh?
Jo a la feina soc molt sèria,
però molt sèria.
Clar, clar, clar.
A veure, tinc els meus moments, també,
de disbaixar com cotó,
però en general soc molt sèria.
Ho hem comprovat, sí, sí.
Sí.
No, sí, no, però és veritat,
és que són uns clixers.
Clar, clar.
Són uns tòpics que ja que t'es col·loquen
i no pots sortir d'aquí.
No, no, no.
Jo penso que...
No ho sé, però jo...
Potser això que has dit tu
és que és una mica delicat, això.
No, és delicat, però no parlo de detalls.
Jo sé què vols dir, sí, sí.
Jo, per exemple,
jo tinc molts grups en ma vida de gent, no?
I sempre hi ha, no sé què hi ha entre vosaltres,
entre els homes, sempre...
Exacte.
Sempre hi ha aquesta línia i tal.
Senzillament per una qüestió,
jo crec que és una qüestió educacional, eh?
També.
I el tema dels sentiments.
És una qüestió cultural i educacional.
Quan parles d'un tema en profunditat
o quan parles d'una cosa que et passa,
vull dir, és molt més complicat,
sobretot jo crec que jo,
els meus amics, no?
Són molt tancats en aquest tema.
En canvi, parles amb noies i tal
que et donen la confiança
i obres un ventall immens,
jo, amb amigues.
Més que a vegades que amb amics.
És curiós.
Vull dir, que em refereixo que dius
que et deixes anar i és...
Però no per res,
sinó perquè l'entesa és millor
que no sempre,
que també hi ha algun amic,
però és puntualment.
Cosa que majoritàment, clar,
dius, al final acabes tenint més amigues
que no pas amics.
Sent home.
M'entens?
Vull dir, és una cosa curiosa,
però bueno, a veure,
que jo estic encantat a la vida, eh?
Vull dir que jo...
Vaja.
Bueno,
regreso a Howard Zens.
Mira, tornem al...
Cap a dins, eh?
Vull dir,
ara tornem a tancar-nos.
Respira, respira.
Sociedat victoriana,
allà no se mueve un pelo
sense l'hospitalitat
i el comfortable
anglès i aquestes coses, no?
Sí, sí.
Bueno,
recordem a James Ivory,
aquest magnífic director.
Ai, m'encantava aquest home.
No sé què ha passat d'aquest home.
És mort, pobret meu?
No ho sé.
Has desaparegut?
Possiblement, no?
No sé quina era de tenir, ja.
Però aquella retaïla de pel·lícules,
aquest reguitzell que va fer
de l'habitació en Convistas,
Morris,
el regreso a Howard Zens,
tot allò,
allò era meravellós.
Pel·lícules,
llibres d'Em Foster, no?
Ambientats en l'època victoriana,
amb aquest que sí.
I, bueno,
i tota aquella història,
em sembla,
Emma Thompson,
amb Anthony Hopkins, no?
Aquests personatges
sortien per allà
donant voltes, no?
Hugh Grant,
em refereixo com a
l'Helena Bonham Carter,
aquests grans actors, no?
Que fan cinema d'època,
és deliciós.
I aquí, doncs,
una altra història més, no?
Del senyor Foster,
d'aquest escriptor
de l'època de finals,
de l'època victoriana i tal,
que planteja, doncs,
simplement una història,
una història urbana,
una pel·lícula que va guanyar
molts Òscars,
en aquella època,
no sé quants,
l'any 94,
i que es planteja això,
una relació, vull dir.
Això és el que a mi
em va sorprendre,
o diríem,
a nivell històric
em sorprèn més,
no?
Que va tenir molts Òscars,
no?
I, en canvi,
el cinema que s'ha fet
allà a Nord-Amèrica,
en general,
els millors actors
són els que no tenen Òscars.
I aquí és...
James Aibori és britànic, eh?
Ja, però...
Ofo.
No, com?
Què?
La parla era...
Què vols dir?
Ah, que era...
No, no,
que és britànic,
la pel·lícula.
James Aibori és britànic.
Llavors vols dir que era...
Clar.
parla en llengua estrangera.
No, no, no,
va ser una pel·lícula
que encara que fos feta,
això passa,
per exemple,
l'última de l'Iñarri,
tu l'any passat,
encara que fos una pel·lícula mexicana,
és l'Iñarri.
Sí, però és que encara
m'ho poses més bé
si era britànic
i no era americà,
no?
Perquè crec que,
mires al llarg de la història,
un dels convenciments
que ha existit
és que
tot el que representen els Òscars
són grans espectacles,
no pas grans pel·lícules.
Sí, exacte.
O grans obres.
Últimament no s'equivocen gaire,
eh?
Des del meu punt de vista, eh?
Hi ha èpoques que m'han sent afastes, eh?
Però, home,
hi ha pel·lícules meravelloses,
no t'onegaré,
que no estan evidentment posades,
però jo m'ha sorprès gratament,
t'ho dic de tot cor,
perquè he seguit molt això,
no totes, eh?
Però hi ha un reguitzei de pel·lícules
que han estat molt bé, eh?
Que es mereixien perfectament.
La Terea del Todo, per exemple,
ha de ser una pel·lícula
que està perfecta
per guanyar qualsevol cosa, no?
No sé, no sé, eh?
Persona amb biòpic, per exemple,
d'aquí del, com es deia,
del Hawkins, no?
Mira, acabes de dir,
és que t'has situat,
ara tu mateix t'has situat
en la veritat que ets.
Però ja...
Ai, que m'he perdut aquí...
A veure, perdona,
és a dir, jo tinc 35 anys,
què més vols dir?
Però ara, com per si anàvem a averiguar,
ja l'he anat aquí...
Per això, per això,
queda clar que és així.
Però en un...
en una època molt anterior a aquesta,
que estaríem parlant dels anys 80, 70,
fins i tot, no?
Sí, sí.
Doncs el cinema americà estava com...
No, fatal.
Sí, que no, no.
Vomitiu.
No, no tant com vomitiu.
Home, d'unir-ho, eh?
Però estava mal considerat
o mal valorat perquè...
Mal girbat.
Sí, no,
perquè preferíem el cinema europeu
perquè tenia molta més entitat,
era d'allò.
Llavors, a veure,
si tu, per exemple,
agafes un...
Jo què sé.
Ara, ara...
La va passar a liar parla.
Sí, ara...
No, a veure,
que t'entenc el que vols dir.
És a dir,
van agafar moltes pel·lícules europees...
És que quan t'has d'explicar massa
t'hi pots perdre.
Vull dir, has de trobar quatre paraules...
Et refereixo...
Ho entenc, no?
Vull dir,
quan es va fer el tema dels Òscars,
molta pel·lícula americana
no tenia la capacitat d'arribar
i s'agafaven moltes pel·lícules britàniques.
Jo recordo en aquella època
i llavors passaven cap allà
i haurien de mirar als anys 80,
com tu bé dius, als 90,
quantes pel·lícules americanes
van aconseguir,
que no fossin un Clint Eastwood
o fos una cosa determinada,
un Spielberg de vida espectacular,
tot l'altre va ser pel·lícula molt de fora.
Clint Eastwood ja en feia alguna,
jo veu de si.
Clar, en aquella època,
encara que no guanyava mai.
No estava valorant.
No guanyava,
però estava per allà nominada, no?
Buddy Allen, per exemple,
Germans Cohen...
Clar, clar, clar.
Jo què sé, vull dir,
n'hi ha molts altres, eh?
Bé.
Llavors, el que passa és que això
s'ha barrejat molt.
Sí, s'ha barrejat molt.
Últimament ja no saps ben bé
que les pel·lícules,
si són d'aquí, són d'allà.
Els Òscars ja no mira tant a Amèrica.
Vull dir, mira tant a dir,
a veure, doncs aquest any,
això de L'Hijo de Saúl
pot ser nominat fora
del que seria la pel·lícula
de no parlar anglesa, no?
Depèn si val la pena
i consideren oportú,
doncs ho fan.
Ho han fet amb alguna pel·lícula xinesa,
també ho han fet això.
de pel·lícula no espanyola.
Vull dir que tot això...
Que m'agrada més a mi.
Vull dir que...
Sí, està molt bé aquesta pel·lícula.
Bé, doncs que els queden 5 minutets.
Re, doncs això del regreso a Howard's End
simplement és això,
és una pel·lícula que es parla
d'aquests sentiments victorians, tancats, no?
Aquesta Emma Thompson,
que és una...
Clar, en aquella època una solterona,
ja té una edat, no?
I resulta que finalment
acaba enamorant-se de l'Anthony Hopkins, no?
Vull dir que té una relació,
però se separa i tal,
i llavors s'ajunten
i és una mena de lluita de poder
per aquest Howard's End,
que seria una mena de finca rústica
que els fills no volen deixar de banda
perquè...
No, perdó,
mor, mor, mor la dona.
És impossible que se separin.
Mor la dona d'ell
i s'ajunten tots dos.
A partir d'aquí es genera, doncs això,
una història...
Perdó.
Un m'aquest, ara.
De tires...
De tires i afluixes, no?
Clar, això,
amb una marastra,
una madrastra,
per dir-ho d'aquesta manera,
que no saps ben bé
què pinta
amb aquells nois
que estan tots acostumats
a viure com a reis, no?
Perquè ella és un potentat, no?
La germana,
que és una miqueta, clar,
més...
El que diem, clar,
això era un escàndol
amb aquelles novel·les, no?
Una mica més procaz, eh?
Vull dir, llavors té un fill, eh?
Fora del matrimoni.
Oh, clar, llavors l'amaguen.
Bueno, és una obra,
però, clar,
és amb l'estil de James Ivor
i molt elegant,
molt ben ambientada,
amb uns diàlegs
molt a l'essència, no?
Bueno, la veritat
és que a mi m'agrada.
No l'he vist mai.
Aquelles pel·lícules
a mi han escapat sempre
i dic, la vaig a veure
perquè he vist tot el James Ivor
i que a mi m'agrada
i em va semblar bé.
Jo tinc altres preferides, eh?
La veritat com vistes
em sembla molt millor
que no aquesta,
però bueno,
és el que hi ha.
Sí, les bostonianes
també va fer.
Exacte.
Rosa,
Rosa, tenim quatre minuts
per parlar de l'Oh, Brother.
Com ho veus?
Bueno, recordar-lo una mica.
Sí.
Sí, sí.
És una pel·lícula
l'any 2000.
Sí, bueno,
és creant un hit parell
de l'època, eh?
Surt a totes les ràdias
per totes les ràdios,
guanyar.
Bueno, és impressionant
la de gent que segueix, no?
Ballant aquest ritme, no?
Així en plan,
el country.
El country,
el line dance,
no?
Això que es diu, no?
Sí, sí, sí, sí.
Una mica,
com avui veient,
també a l'espai,
al Mas,
al Mas Espais també.
Ah, ja.
L'amitació que li feia
el Bruno Oro
al Mas,
al president Mas.
Bueno,
aquesta pel·lícula
us recordo
que la va protagonitzar
el George Clooney,
John Turturro
i la Holy Hunter,
d'acord?
Aquella famosa
del piano.
M'encanta Holy Hunter,
em sembla genial,
digues-hi.
Sí, sí, sí.
M'agrada molt Holy Hunter.
És una pel·lícula
dirigida
pel Serge Hermans Cohen,
d'acord?
De fet,
està basada
a l'Odissea
d'Homer.
És veritat.
Us recordo
que la idea
és quan
Ulisses,
el mita,
l'héroe,
millor dit,
marxa
d'Àítaca,
de la seva pàtria,
ell és el rei d'Àítaca,
marxa a fer
bones històries
i quan
el viatge de tornada
és l'Odissea.
Sí, senyora.
I de fet
és això,
és el viatge
de tornada.
El George Clooney
és un torturro
i l'altre,
no me'n recono,
no he apuntat el nom,
són tres
prisioners
que estan
condenats
a treballs forçats,
estan picant pedra
i posant
les vies del tren,
els reis del tren
allà
en un estat
d'aquells perduts
i llavors
escapen tots tres
i és l'aventura
d'ells
que torna
intentant
tornar-los cap a casa,
cadascú d'ells,
perquè a més
ell sap,
el George Clooney,
el senyor principal,
que la seva dona
es vol casar
amb un altre
perquè té un altre
pretendent.
És una mica
això del paral·lelisme
també.
Fins i tot
arribar a passar
a l'escena
de les sirenes,
igual que l'Odissea,
que hi ha unes sirenes,
doncs igual
passen per un riu,
en aquest cas
és un riu,
i n'hi ha tres noies
que estan allà
cantant
de forma molt seductora,
molt inspiradora,
amb cançons així,
oh,
és una passada
que l'escena
és maquíssima,
maquíssima,
però a més
tot després
amb un humor
impressionant,
però un humor
elegant,
molt fi,
quan acaben l'escena
i que un d'ells
es queda només
allà sobre les pedres,
que hi ha el gust
del riu,
i es queda només
el vestit,
vull dir,
els pantalons,
la camisa,
que dius,
ostres,
diu que l'ha convertit
en un,
i llavors que surts
per allà una granota,
jo estic convertit
en una granota,
saps?
Sí, sí, sí.
És molt divertit,
i després també
l'escena del Ku Klux Klan
també està molt bé,
com persegueixen
amb un noi negre
que han conegut també,
i com el volen linjar,
el volen anar a la forca,
no?
I no hi ha aquella broma
que el George Clooney
fa com la Clark Gable,
no?
Sí,
es posa un bigoti
per dissimular.
I no fan la broma
que sembla Clark Gable,
o això em sona a mi
d'alguna?
No, això no.
Ai, no sé com sona a mi,
no sé de què.
Això no,
després actuen,
tenen molt d'èxit
amb aquesta cançó,
perquè la formen
en un grup de música,
i bueno,
superbé,
superbé,
molt divertida,
val molt la pena,
estèticament és preciosa.
És molt maca.
Les imatges,
la fotografia és preciosa,
però és que els tons
és una mica de creixer.
Molt, molt, molt, molt.
Juga molt amb això,
i clar,
a més,
aquelles cases,
aquelles granges també,
on ells es refugien,
no?
A casa del Ferrer,
perquè els hi tegui les manilles,
no?
Que clar,
ells venen els peus allà manillats.
Molt bé,
molt,
val la pena molt recuperar-la,
val la pena recuperar-la.
I tant.
La jo l'havia vista en el seu dia
i ara recuperar-la és una passada.
I la banda sonora,
meravellosa,
és increïble,
increïble.
Per cert,
que per la televisió
em passen forces vegades,
de pel·lícules de Germans Hoyen,
que vol dir que s'ha de estar agluit.
Molt bé,
ens queden cinc segons,
hem de dir adéu.
Adéu.
Fins ara.
Fins ara.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Al Just a la Fusta,
parlem de tot el que passa a Sant Just.
Soc una urbanita,
ho reconec.
Sí, sí,
jo també soc molt urbanita.
Acompanyat d'una bona amanida,
i tens un plat baratíssim
i facilíssim de fer.
També és un dels llibres
més robats de les biblioteques públiques.