que enceten tots dos junts i estan enrotllats. Oiii! Estan enrotllats. Per fi! Són nòvios. Sí, però està molt ben fantàstic. Són com Roger i Rose. No, però és una autèntica sorpresa, aquesta sèrie, perquè dius que el recursó és fàcil posar el Superman enrotllat amb la Wonder Woman, però està molt ben fet. Charles Soule és un tio que narra super, super bé, amb molta claredat, que sap combinar molt bé les escenes de Tonyes amb les escenes d'introspecció dels personatges, i la veritat és que estic molt emocionat amb aquesta sèrie. Molt emocionat.
És d'aquelles que dius, que bé, que bé, perquè està sortint tot bé. Una cosa que hauria de sortir malament, d'entrada està bé. El dibuix és una mica ajustat, és de Toni Daniel, és una mica estereotípic, però... Ja acabo parlant d'això. En parlarem un altre dia.
Però està bé, el tio sap dibuixar bones escenes de... No, bones escenes de bufetades. Ei, que està molt bé aquesta sèrie. Si voleu començar alguna sèrie, no sé, és setembre, voleu començar alguna sèrie de còmics de DC?
que pugui estar bé, doncs aquesta és una bona opció. Només pels fans del còmic de superhéroes, ara que no em vingui un fan de Maus i que diga, mira, et la recomano, vaig a llegir-la. No, tio, t'han d'agradar aquestes coses. Bueno, amb això tanquem, va. Perfecte. Fins la setmana que ve, i serem tots, no, la setmana que ve? Sí, serem, sí. Doncs res, gràcies a tots per estar aquí, gràcies, Carlos Giacomelli. Gràcies, Xavier Rodà. Gràcies, Carles. I ens veiem dijous que ve, a les vuit del vespre, aquí, a Ràdio Desperta. Adéu. Gràcies, Barri, si no us oye.
Ràdio d'Esferm, la ràdio de Sant Just, 48 punts.
No, no, no.
Doncs se'n tornem-hi un setembre més, aquí al Babilònia. Què tal, com esteu? Quina il·lusió. Tornem-hi. Molt bé. Hola. Tornem aquí al Babilònia. Blanquets, que ens hem posat morenos. Bueno, bueno. Jo tinc les cames... Bàsicament això, que tornem de nou aquí al Radio Desvern, a la tercera temporada del Babilònia, i ja estem els que sempre estem. Ens falta la Lourdes, que ara tenim avui, però tornarà la setmana que ve. Aquí tenim la Rosa.
Hola, què tal? Des d'aquí felicitem. Moltes gràcies, sí senyor. Perquè ha complert un número rodó d'anys. Una decena, què es diu? Una decena. Es porta no bé, sinó rebé. Aquí hem de fer ja, directament, ràdio i televisió per veure com estem de bé. La ràdio conserva molt bé. Exacte.
El Jaume, que també... El Jaume que et segueix amb nosaltres i que també ha portat uns quilets per allò, no? Que em vas com... Què? A vegades bé, allò que diuen de la segona joventut. És una cosa d'aquelles que ma mare deia, que és una cosa molt espanyola, que es deia... Bueno, això ja és més empipador, perquè és la primera. Això vol dir que ara ja...
pot menjar el que li doni la gana, pot fer el que vulgui, no hi ha problemes. Règims, què carai, Règims. I el David, el tenim per aquí. I com sempre, el David el tenim sempre pel que faci falta. Sí, per aquí, per una panya. Bueno, no vamos a seguir. Un momento torrente, vamos a dejarlo ahí.
I el xesú que us parla, que bueno, que jo... També em poso un apanyó. Jo, vaja, aquí, què voleu que us digui? Una camisa molt bufona, eh? Una camisa extremada i tal així. Mira, mira que jo no soc Pijeras, però és de Londres. Sí, me la van portar de Londres fa... Sí, mira.
Si l'has d'anar canviant, oi? No, va anar justeta. Això de la vegez no ho he pensat, però la primera sí. Exacte, això ho tenim, això ho tenim. Molt bé, doncs, el Babilònia segueix com fa uns mesos, quan ens vam abandonar per aquest periple estiuengui, descansar, que hem venit tots, sí, clar, obligatori, i bueno, que també va bé, David. Innecessari, també, no? Va bé, també, tallar una miqueta amb la cortina, fer coses diferents. I tornes amb més ganes.
Això també estaria bé, oi? Llavors el que dius tu, si vas a vacances, també estàs bé. Encara que no te'n vagis de vacances, que estiguis tranquil·lament a casa. Sense haver de confiurar-hi. Això és mano de santa.
Seguim com dèiem, plantejarem sempre els apartats que havíem comentat la temporada passada i avui farem tres en concret, començarem per el món de l'art, comentarem dues exposicions que vam tenir al plaer de passar un dia tots junts. No som cap secta estranya, no penseu això, som gent que ens estimem i fem sortides en conjunt.
o cap grup de friquis, que la gent deu pensar que aquests deuen ser com els del Big Bang Theory, són molt normals. Parlem d'aquella exposició que va estar al Caixa Fòrum, de Sorolla, i de la que va estar al Manac, també, amb Josep Tapiró al Pinto de Tatge.
També comentarem la que encara està, em sembla, no m'hi he equivocat. Crec que sí. No, no, no, la que comentaré ara, Jaume, que és la Vallesa Captiva, que són les obres de petit format del Museu del Prado que també estan al Caixa Fòrum, que també és una exposició peculiar. I també la que el Jaume ha vist, de la Carme Malaret, la nostra companya del taller d'Arts Plàstiques d'aquí de Sant Just, amb Escudallà a l'Abisme, una exposició que ha presentat, recorda'm, a Cornellà, és possible? Sí.
El castell de Cornellà. I bueno, doncs una gran al món de la ceràmica i de les arts plàstiques. Parlem de llibres. Maruja Torres, 10 de 17, Montserrat Roig, molta roba i poc sabó, tot un clàssic. I la dona tard, el Gilguero o la Cadernera, en cadat que es deia. I bàsicament ho dic perquè és el premi Pulitzer d'aquest any i per tant també comentarem si val la pena o no val la pena i tot això.
I de cinema tenim dues pel·lícules que han entrat en unes molt bones crítiques, que són El Congreso i Loque.
Una pel·lícula, com entrenarà tu, Dragon 2. Aquí ja sabem que la Rosa i el David sempre tenim un entrant a la mà. Hi ha coses molt bones que ens han passat molt bé parlant d'aquest tema. Jo veig la primera part sí que la vam veure.
Sí, sí, sí. Molt bona, està bé. I la Rosa, com a jo, per canviar de terç, es parlarà del documental del mes, en profunditat, Ballestuf, l'imprescindible per viure. Molt bé, escoltarem por ahir un tema de Peret, que ens va deixar no fa gaire, no m'hi he equivocat, el 27 d'agost, amb 79 anys, i també escoltarem, de fons, un dels discos més importants dels anys 80, que avui compleix 29 anys de ser número 1, que és el Brother in Arms,
de Darius Treix. Quants anys fa? 29 anys. Com passa el temps, eh? I escoltarem una selecció dels seus temes de fons. M'has fet pols. Jo ballava aquella cançó... Anava a l'EGB, no? Jo ballava les seves cançons. No, hi anava algú. Jo també he nascut encara. Aquí, aquí. Vinga, doncs, parleu de Sorolla. Què us va semblar, en l'exposició? No, parlem-ne, lògicament, però què us va semblar? Vinga.
Home, veníem de veure l'Altapiró primer. Ah, doncs parlem de l'Altapiró. No, no, no. Jo dic perquè per situar-nos, sí. Home, em va... Saps què passa? Que potser li vam fer un flag favor al soroll a anar a veure l'Altapiró abans. Crec que sí. Perquè... Aviam, jo no sóc expert a l'artística, això ho ets tu, Cesc. Però jo diré el meu punt de vista profà,
És que, evidentment, primer no té res a veure el tipus de quadre que feia un i que feia l'altre. L'altre feia grans quadres d'una perspectiva molt grossa i de les quals te'ls has de mirar de molt lluny. I el Tapiró feia uns quadres d'un preciosisme que gairebé sembla artificial, del detallisme. Diu, no, aquarela.
per si l'aquarela passes i s'escampa. Com pot ser, quan deu ser una altra tècnica d'aquarela? Jo no hi entenc, però semblaven olis en lloc d'aquareles. És que barrejàvem amb una mica d'oli per intentar crear aquest detallisme, però bàsicament és aquarela. Això es fa a vegades perquè no s'esbaeixi. I és hiperrealisme, gairebé el que feia. Era el realisme d'aquella època, però el realisme exòtic. I a partir d'aquí gairebé amb una perfecció absoluta.
També em vaig veure a part de... concretant-nos el tapiró, diguem que gairebé tots són pintures de la seva època que va viure Àngel. De tota la folclore i la gent que hi havia per allà. I d'això es nutria als seus temes artístics. I no sé si va sortir d'aquí. Jo crec que no va fer gaire cosa. Algunes coses, els principis també, però era...
El que va viure a Tànger em sembla que era a 30 anys. I va marxar a Londres per vendre, perquè estava molt de moda. Apareix a Londres aquest exotisme i llavors anava allà perquè s'anava de què vivia aquest home. I li deien que era molt més qualitat que altres pintors, fins i tot francesos.
i tota aquesta gent. Jo crec que estava per sobre, la Maria Fortuny, per mi, en la qualitat. Algú, per exemple, no sé si és la bicaria que té Maria Fortuny, que està molt bé, també. Està molt bé, però és que no arriba al nivell d'aquest home. És una passada. És diferent. Maria Fortuny té una pinzellada més impressionista, és més preciosista, i en canvi, el tapiró és més hiperrealista. I això sembla que no, però quan treballes aquests detalls, us recorda del Santó... Els necarats i tot això.
Exacte, el santó de Cagüey, amb aquells necarats, amb aquelles cloïsses que portava i aquells cargols. Allò era espectacular. O la núvia aquella mora, que era preciosa, els deurats. Els cristalls que portava. Totes les vestiments de núvia sobretot, d'alguna cerimònia en el carrer.
El que també estava bé és aquells nens amb unes canyes que estan al costat d'un canó. També estava molt bé. Però jo crec que és el gran desconegut. Jo penso que el Tamiró és una persona que estimava molt aquest territori i aquesta cultura, està molt clar. Llavors, com estimes allò que és veritablement miserable, no?
doncs ves per on. Vull dir, ho estimo i com que tinc aquesta capacitat, doncs ho deixo per la postalitat. Llavors, això jo penso que amb art és bàsic, és allò que sempre fem d'anar a la recerca del que és més clàssic.
I sobre allò jo crec que també, malgrat que a mi tampoc no em va agradar gaire. No, no he entrat encara. Comparat amb el primer que ho havíem vist. Però jo penso que també, perquè jo crec que és tot el contrari del que penso, i se m'ha corregut ara fa un estonet, tot el contrari del que crec que tenim, en aquests moments tenim por d'una cosa molt clara, que tindrem més calor cada vegada i que en definitiva que s'escalfarà el planeta, no? Doncs jo penso que el senyor aquest ho mira des de l'aigua, tot el contrari.
Pinta més la llum, el soroll veig que pinta més la llum. Escenes marines, cotinament, de costa, de platja, pescadors... Jo crec que tothom coincidim que una mica ens va de cebre. La decepció també.
Però també per la selecció de peces, perquè eren peces molt senzilles i poques a la mirada. Si us fixeu, el percentatge eren del nord. És a dir, el Sorolla és conegut pel seu impresonisme, perquè és un impresonista. Per la llum de la Mediterrània, no per la llum del nord. No tenia la traça de cap a la llum del nord.
Els tres o quatre que hi havia que eren ambientats a València, que era la seva terra, era espectacular, sortia el sol... Aquell d'aquelles dones amb la sombrilla. És que clava la llum de la tardor. Amb aquella umbrella. La clava. Això és preciós. Però n'hi ha 4 o 5, els nens aquells a l'aigua, que els rajos entren i tal. És magnífic. Però en canvi, tots dos altres us fixàveu que eren els picors d'Europa, el lago no sé què i tal.
Clar, què passa? És la llum grisa. El País Basc ho coneixerà. Eren paisatges correctes, però correctes. Per tant, a nosaltres, la sensació que tens quan veus, per exemple, com va venir aquí el Manac... El 2009. Es deia Visions d'Espanya.
Exacte. Jo també la vaig veure. I era espectacular perquè eren les diferents comunitats autònomes d'Espanya i el que seria però de gran format. I clar, la major part, exceptuant les del nord, tenien la llum mediterrània d'Andalusia, de Catalunya, de València, de Múrcia... I això era de l'Institut Espanyol, em sembla Hispano, que ja a Nova York, que les van carregar expressament i estan col·locades allà. I a més, estan col·locades en una mena de rotonda espectacular.
Algú que hagi vist el quadre aquest de les dones amb la sombrilla, segur que algú que ha anat a la platja, al capvespre i a la tarda, ha tingut aquesta sensació d'aquella llum, clavada. És clar, clar, clar. És que això és magnífic. Però bé, és el que diem, no?, que hi ha molts sorolles, com hi ha molts vangocs, com n'hi ha... Clar, és el que diem, no?, depèn del que vagis a veure. La llum de... Clar, una mica...
Qui era aquell pintor anglès que clavava la llum d'Anglaterra? Això és el Turner? No, el Joseph Turner, que feien uns paisatges espectaculars. Estava al consta o el que és l'altre. Eren dos que feien uns paisatges, uns totalment hiperrealistes i altres molt més embogits, les tempestes i tot això.
Ell es considerava naturalista, i de fet era paisada del Blasco Ibáñez, amb les novel·les naturalistes que feia aquella de la barraca. És important també la manera que tenia de plasmar les imatges.
I per una altra banda també, les imatges de la seva infantesa. Perquè si us n'adoneu la majoria són imatges com de felicitat. No trobes tampoc un sentiment dolent ni sentiments amics. Al revés són sentiments d'un record d'infantesa, d'un record felicitat del mar, de tot el que ell va viure al costat del mar. I en una situació gairebé la festa. I que és curiós, és que hi havia fotografies
de suport a la pintura que ella estava fent perquè hi havia fotografies que es veien els nens que estan estirats a la platja amb el pintor allà al costat pintant-los.
Cosa que això és molt difícil de veure-ho. I dius, hòstia, ho està clavant. Aquest home feia el que es deia, treballar al ple aire, al plèner, llavors se seia allà, llavors agafava uns nens que estaven jugant a peu de platja, el que dius tu, es pintava, o quan a mínim feia un esbús, i a partir d'aquí, després, perquè tots aquests artistes que deien que pintaven així, de forma immediata, al taller hi havia una mica de taller, o bastant al darrere, perquè és impossible captar aquell moment
i això dels impressionistes i el que diu la Rosa, aquest naturalisme, aquesta línia que ja tendeix cap a aquesta obertura d'expressar els sentiments d'una manera que la pincellada s'obre, hi ha molts colors en cada pincellada i tot això, això porta una feineta, eh, important. I ha passat com aquell, no?, com el del sol del membrillo, que no trobava mai la llum. Exacte, exacte, sí, sí, és veritat, allò era més complex, allò és una cosa, allò és una cosa.
Parlem del Caixa Fòrum i hi ha l'exposició que acaba el 5 de gener de 2015, que és la bellesa captiva Petits Tresors del Museu del Prado.
Ja ho diu tot. No trobaràs allà un Velázquez. Això és impossible.
És cert que hi ha obres concretes, però són obres tretes al magatzem o que estan col·locades en llocs totalment secundaris del que seria el museu. Et trobes a Sant Rubens, a Antièpolis, a Goyes... hi ha cosetes d'aquestes?
Si vas a Montserrat et passi igual. Sí, clar. El Museu de Montserrat és de què s'ha de veure alguna vegada. Fa molts anys que no ho he vist. El problema és que quan era bastant petit hi ha coses molt xules allà per veure i algun dia he de tornar a aquell museu perquè val la pena. Anaves a veure la mòmia. És veritat. No l'he vist mai, el de Montserrat. És on ho frenes. No, no, no són quadros. No, no, en el sentit de regals que hagin fet.
Bàsicament, i no creguis que són vells, adquisicions. Suïcida de l'Església catalana, en aquest cas. Hi ha el Museu diusesà de Barcelona, que és al costat de la catedral, i a Montserrat, i em sembla que hi ha un altre, que és el Museu Episcopal, i en dos o tres. Un pare tenia un familiar que era capellà, que era valencià, i fa molts anys, potser fa 50 anys, i va visitar Montserrat, ja dic els anys 60, ja no era el muntatge que hi ha avui dia,
i ja va sortir renegant dels capellans que allò era un muntatge per fer quartos, que la manera no es va curricular. O sigui, imagina't aquesta gent, la de quartos que ha fet, i la de possibilitat que han tingut d'acquirir tot això, i anant ampliant, i cadascú es puja a dalt, i estan dobres, i es rebenten per aquí, es rebenten per allà.
O sigui que al museu... jo ara fa molts anys que no he entrat però ha de valdre la pena, crec. És molt interessant. Mira, m'ho acunto per intentar fer la visita. Te'n vas a menjar mató i... Exacte, aprofito ja... Aprofites per allà. Per el borescusionet a les ermites.
És que a mi el que a moltes vegades em fa gràcia és que allò és un muntatge per fer diners. Serà de segons qui? Perquè a mi... I a tu no t'atreuen, no? Depèn també de segons com siguis de veat o d'entregat amb la causa, no? Perquè si deixes uns donatius... No, no, evidentment. Si vols fer el cartó de dutxa, que te l'arrasques i bé. Si no, com tot passes, no?
És una d'aquestes exposicions que dius que val la pena, si te la fan guiada és complexa perquè hi ha moltes peces.
mirar-te-la i llegir, bàsicament perquè la guia, jo no vaig anar a fer-ho amb guia, però vaig veure com ho feia i tria quatre o cinc peces i llavors s'aprofundeix, que em sembla molt bé, però en aquest cas l'altre ha correcuita perquè és una hora d'informació.
Però realment val la pena, jo crec que és descobrir obres petitonetes, incidència de mida bastant petita, algunes són més grans, i bé, hi ha obres menors, majors, però que en aquest cas descobrir pintors nous, alguns que sorprenen fins i tot, i és un recorregut gairebé des de l'època del gòtic fins al que seria una mica l'impressionisme.
Per tant, també hi ha algun Maria Fortuny. Hi ha cosetes també catalanes, que en aquest cas estan col·locades més al final, que és la part més corresponent al segle XIX, que és on la pintura catalana va d'estac a més. I tot d'altra, doncs bé, doncs val la pena. Us recomano que aneu a veure-ho i a partir d'aquí doncs decidir què és interessant i què no. Jaume.
La Carme Malaret. Va ser una visita més aviat ràpida, no vaig fer una idea massa profunda, però sí que al que és cert t'acorden allà, concretament al castell i en altres llocs també, però al castell sobretot fan un llibret que tot allò que tu no puguis arribar-hi,
Com a tècnica i com a qualitat doncs t'oriento una mica. Aquí hi ha un petit esquí que és molt molt curt. Diu que observar les ferides d'una persona és un acte d'intimitat. Com la sang que brolla per l'escletxa, com discorre sense mesura, com cicatritza i es fan engonyoses els ulls de qui les mira.
Llavors, en llegir això, aquest dia que vaig estar allà vaig dir que això va més enllà de la tècnica de pintar i en definitiva hi ha un contingut aquí que té una volada realment interessant.
llavors vaig estar mirant i veritablement una de les coses bones bones és precisament de la manera que combina un munt d'elements des de les pedres més finetes a les pedres més gruixudes que ben posades poden arribar a fer una paret, no? Doncs a una instal·lació elèctrica que d'una manera o l'altra s'ha tret el comptador i que allò un cop tu mires té entre una
sensació de perill, no? És això, és com ens sensibilitzem a partir de la mirada, està clar que sí, no? Però també, a partir d'això, si tens un llibre i algú te'l tradueix, doncs també és una aportació molt bona per entendre aquest univers que, com he esmentat al principi, penso que s'escapa de tècnica i contingut senzill.
La Carme Larete és una companya d'aquí de Sant Just, és de tota la vida coneguda, té el seu taller aquí al carrer Bona Vista, i com a tal és una especialista en ceràmica i realment és una persona que treballa i és una artista immensa.
Per cert, ja que estem parlant de la Carme Malaret, una mica esmentar i comentar que justament el dia 6 d'octubre s'inicien els cursets aquí a Can Ginestar on la Carme Malaret fa classes de ceràmica i de torn també i també altres professors com la Puri, Martín, la Janira, Romero i el present.
Allà es fa de tot, es fa ceràmica, es fa retrat, es fa dibuix al natural, es fa retaula, pintura, escultura, es fa de tot i també es fa història de l'art, que el senyor present que soc jo les dono i em parteixo els dilluns. De sis a set i mitja encara es troba temps, podeu trucar a Can Ginestar o simplement a apropar-vos
i omplir la vostra fitxa. No és gens car, en refereixo que trimestralment estem parlant d'un cos de 75 euros, per tant no és un accés tampoc. Jo crec que val la pena descobrir el món de l'art que sempre intentem, d'una forma o una altra, obrir vies aquí nosaltres.
Molt bé, doncs deixem el món de l'art i ens n'anem directament a parlar de llibres. I bé, doncs parlarem, com estem parlant, de la Maruja Torres, Dies veces siete, David, i després la Rosa es parlarà de molta roba i poc sabor. Molt bé. David. Doncs no havia llegit res, a part dels articles que publicava la Maruja Torres al país, tant a la coluna de darrere com al suplement dominical, no havia llegit cap llibre d'ella.
i és el primer que llegeixo. I... molt bé, molt bé, va sorprès. El que passa... és molt concís el llibre, això també cal dir-ho. No... o sigui, ell explica una part de la seva vida que és justament la sortida traumàtica que per a ella va ser sortida al diari El País. Més o menys la van fer fora. La van incloure a Monere i a la calle por Vieja.
Tal qual. Quina edat pot tenir ara la Maru? Ara, 71. 71? Sí. És d'aquella raça de periodistes que no jubila mai. Que sempre està fent coses. No sé si per moltes vegades, com passa amb els actors, per un problema de cash, de diner, que no tenen una pensió... En el seu cas, crec que no. Crec que ho fa realment per... ja té edat de sobres d'estar jubilada.
però no, ho porta a la sang i ho segueix fent i ja està. I bé, és una dona que té un parlar molt descarnat i que no deixa titere con cabeza. Sobretot quan treu el llàtic per soltar-lo és contra tota la cúpula dirigent del país, de la manera que han portat la deriva
dretana del diari, que ja és descaradament dretà, sense cap mena de dubte. Fa un temps que encara podies dir que encara s'aguanta, ara ja no té cap mena de... El país era la referència d'esquerra i un diari de qualitat, i ara avui dia té molt que desitjar. I a part d'això, ella també fa un repàs a la seva vida,
Des que era petita, una família desestructurada de l'època, en què el pare ja gran, el va tenir ja prou gran. Potser pels estàndards d'avui dia no, però pels estàndards de l'època, un home que tenia una filla als aproximadents 40 anys ja era un senyor gran.
Sembla que en aquella època sí. Ara no, ara és molt habitual. A part d'això, quan veies un senyor o una senyora que tenia 30 llars, diuen, te quedas para solterón o para solterón, eh? Això era el típic, jo crec que era una cosa. I bé, ella era, per part del seu pare, no va ser mai una filla volguda.
I per la seva mare, ella va ser el sac de cops, perquè la dona tenia un caràcter molt fort, molt dominada per les seves germanes, la mare, i això a ella la va marcar molt. I ella es fixava molt en les figures masculines de la seva família, però figures masculines que realment d'estaquessin.
com el seu oncle i algú altre que realment la van marcar molt, molt pudrosament. Per mi li surt l'avena... És que aquesta dona és una dona de contrastos. Li surt una avena supertendre, que que gairebé fa bullar les llàgrimes, quan parla de la seva germanastra, perquè ella, clar, en principi, una germanastra per part de pare, però el pare la va abandonar, la va abandonar amb ella i la mare quan tenia... Que és autobiogràfic, no? Sí, sí, sí. Va saltant del president al passat, del president al passat.
I ella va redescobrir la seva germana perquè la seva mare, la seva tieta la mantenien allunyada de la seva germanastre. I ella la va descobrir amb 30 anys. I a partir d'aquí, la germanastre era un tros de papa naït.
i és que tal de la manera que t'ho narrar et fa fredat. Tinc una amiga que és periodista i coneixa Maruja Torres i es veu que és un encant. És tan bona persona, que és una tia que té molta força, és una mica fera, hem d'afredar les reaccions, però es veu que és un tros de palo que dius que la germana ella també ho és.
I bé, hi ha part d'aquí, òbviament, que ho ha d'assoltar. Clar, no, no, no. Quan llença llença, és una tia molt clara. Però és molt amiga dels seus amics, pel que fem. No, no, és molt amiga dels seus amics. És una dona que ha patejat món com ningú. I que s'ha anat adaptant a qualsevol situació, inclús vivia al Líban en ple bombardejos allà i...
Al final va haver de marxar perquè ja la cosa ja estava massa fotuda i evidentment ja perillava la seva vida. Però ostres, vaig acabar el llibre bastant... Havia explicat més, no? Se'n va ganes, no? Sí, perquè no és massa llarg. No fa llibres molt llargs. No, no, és curtet. Són bastant curtets, són 300 pàgines. Sí, sí, sí. Són llibres molt, molt. L'assegueixo al Facebook.
Segur que ampliarà informació, és una dona que sempre que fa un llibre sempre treballa a la seva vida i fa detalls i obre i està molt bé. Sí, molt interessant. Fantàstic. Rosa, anem a un clàssic, no?
Sí, molt molt clàssic. Jo suposo que moltíssima gent l'ha elegit. Fins i tot era lectura obligada en els instituts. Per això, per això. Però val la pena recuperar-se jo. Mira, jo no l'havia elegit. Sí que l'he elegit. Què hauria escrit aquesta dona si no s'hagués mort? I ara ho estava calculant. 45 anys. Què hauria escrit? 45 anys que tenia quan va morir.
En fi, perquè va arribar a fer coses impressionants. Aquesta és la primera noveleta que va fer. Bueno, noveleta, dic per allò petit, però no per la importància que té, perquè és de la llavor del que seria i del que anava desenvolupant després. Aquesta novel·la va guanyar el Premi Víctor Català, al 71, si no m'equivoco. Ja tenia vint-i pocs anys, vint-i tres, només. I era tota una declaració d'intervencions de la manera de ser i de la manera que ja pensava escriure.
Era periodista també. Sí, sí, sí. Molt bona. Molt coneguda. I després, a partir d'aquesta novel·la, també va fer més coses. Per exemple, Ramona Déu. Aquesta la tinc ja preparada per llegir-la també, perquè ja m'he proposat una miqueta Ligia Montserrat Roig.
ja fa temps que tinguis ganes. El temps de les cireres, l'hora violeta, l'òpera quotidiana, la veu melodiosa, el camp de la joventut, digues que m'estimes encara que sigui mentida, eren process literàries. I una, que és el periodisme que havia estudiat David, és els catalans als camps nazis. Això sí que és fruit d'un estudi que ella va fer.
I aquesta donava escriure? L'Aguilla Daurada. És el que he llegit d'ella. L'Aguilla Daurada també. L'Aguilla Daurada. Aquest el tinc a casa. Acaba sobre Sant Petersburg o alguna cosa em sona a mi. Alguna cosa de Moscou. Aquesta va sobre el fetge de l'Ingrat. Ah, això veus? L'Ingrat. És Sant Petersburg, clar, que tonteria. Sí, sí.
I val la pena, sobretot pel trencador que va ser en el seu moment, en el seu dia. Trencar sobretot amb el paper de la dona i amb el concepte de la dona. Amb el sentit que ja està bé prou, sobretot s'adressava i la crítica era molt clara a la dona burgesa catalana, barcelonina sobretot.
Imagineu-vos ella amb la dona que havia entrat a la universitat, que estava escrivint, que estava vivint la vida d'una altra manera, en comparació amb aquestes dones, com el tipus Madame Bovary, que ja fa una menció d'un dels certs personatges d'aquesta novel·la, és la mundeta... quin cognom li poses? No sé, la mundeta... ara us diré el cognom, no té tampoc més importància, i és una miqueta com que deconstrueix aquest personatge de la Madame Bovary, que, bueno,
De fet, ja era també transgressora Madame Bovary. Una dona que ja s'atrevia a començar a viure diferent del que pensava que li tocava viure a les dones. I bueno, està molt bé. Hem de dir que en aquest llibre li fa el pròleg del John Fuster. Vull dir que molta gent d'aquell moment, gent ja molt reconeguda a nivell literari, a nivell periodístic,
la va anar ahir perquè van reconèixer que ella tenia un talent impressionant. I després també és molt interessant, són capítols petits, curtets, són com quadres, com escenes, a veure molt amants, molt amb sentit de l'humor fins i tot, molt irònics, molt irònics, retrata força bé de Barcelona, de principis del segle XX, no? 1900 seria.
S'interessa perquè és de Mundetta Claret, és el personatge.
les reunions que es tenien, mig de clandestines, tot això també surt una miqueta a tota la Barcelona d'aquell moment. I llavors el que sí que fa al principi és posar una miqueta, com una frase d'algun escriptor
que ella el dia agradat o que s'ha inspirat per fer això. Per exemple, del César Epavese, de l'Ofici de Viura... És una persona il·lustrada. És una dona que sabia i que tenia ganes de fer les coses. I molt estimada. Ara, per cert, ja que parles d'ella, aviat, quan treguin la... Em sembla que és demà que treuen això de la xicota aquesta, la maladeta, no?
Ah, sí, la Carme. La Carme. Doncs ara faran una exposició de com es va crear el suc i d'incidència va tenir Cordellà i tal. Crec que és dijous que ve això, no? Ho dic de memòria, eh? Sí, sí. I és segur que tindrà un paper importantíssim, perquè destacava precisament per això. Molt bé. Dijous a dos quart de vuit del vespre al castell de Cordellà. Fantàstic. Molt bé, molt bé.
Reivindicar el fet de dir les coses clares, una miqueta l'estil també de la Maruja Torres. De dir les coses clares, persones molt valides. Doncs passem d'un clàssic considerat ja un dels clàssics del segle XXI. És realment com apareix a la portada del llibre i com moltes crítiques ho han parlat.
I és el primer Pulitzer d'aquest any, de la Donna Tart. És una senyora americana, una mica transgressora, tot sigui dit, que has de fer molt famosa amb un llibre que es deia El Secret. Fa 7 o 8 anys, una història d'adolescents que era bastant crua i bastant potent.
i que no s'aporta al cinema, crec jo, però que en aquest cas m'era un magnífic guió. Aquest cas és un llibre que es diu El Gilguero, la cadernera, que és el que dèiem abans. I és un llibre d'unes 1.100 pàgines, aproximadament. Estem parlant d'un tros de llibre. És un llibre potent, de clar, les característiques... Si més no algú lo minors. Exacte, això com a mínim. Però que en aquest cas s'entén, la filla cap, perquè és un llibre que ha arribat on t'ha arribat.
perquè no hi ha terme mig, hi ha gent que l'ha llegit i l'ha estimat profundament com jo, i hi ha gent que l'ha odiat a mort, és a dir, hi ha gent que l'ha superat en tots els aspectes. Perquè en si és una història d'un nano de 10 anys que viu amb la seva mare, una família una mica desestructurada, sobretot per part del pare, i a partir d'aquí hi ha un esdeveniment, va haver-hi una exposició
passa una cosa determinada. El Gilguero, el nom és ressoat amb una obra, amb un quadre d'un pintor flamenc de l'època de Rubens, que no me'n recordo ara, però ja em sortirà el nom, Cartens, Cartens es diu, de cognom. Llavors, passa alguna cosa dins d'aquella exposició i a partir d'aquí la vida d'aquest nano canvia.
I són els seus anys de vida a Nova York, a Las Vegas, per una sèrie de motius i una sèrie de tornava cap a Nova York. I llavors hi ha tot un sostrat a la banda baixa de com és aquesta persona.
és una persona bona però és una persona amb una problemàtica tremenda vinculat amb les addiccions i a partir d'aquí es crea una mena de sub món i de món, ella enganya, no enganya... És magníficament estructurat i a sobre hi ha una important capacitat per part de la dona tard de parlar de temes amb certa erudició entre ells, per exemple, les antiguitats. Ho entenc, que molta gent digui
no és que sigui complexa, és molt interessant però t'ha d'agradar una miqueta el món de l'art per entrar en aquest llibre.
I t'agrada també una miqueta el món de l'urbanisme i el món del que vius, de tot, no? I també aguantar quan reptralla el nano, no? I quan li foten canya, i quan ell fot canya, i quan és mala persona, i quan es troba amb una família determinada que no li pertoca, no? I bueno, hi ha tot un procés, no? També vinculat amb educadors socials, pel mig, bueno, hi ha tota una cosa realment molt complexa i molt ben filada.
Jo no entenc per què la gent no li va agradar. Jo em vaig enganxar com un mono a llegir el llibre. És que tu t'agrada això? Clar, jo em vaig tirar, m'ho vaig carregar, em sembla que amb 10 o 12 dies hi eren mil i escaig de pàgines. Vull dir que era espectacular com aquesta dona escriu. Em sembla molt correcte. El Gilguero, dona tard. Dóna tard. Dóna tard. T-A-R-T-T. Per tant, magnífic llibre i recomanat.
Bé, farem res. Un momentet vols dir alguna cosa Jaume? Que et vengui un paper a la mà? Si vols dir alguna cosa de gent o alguna cosa? Plena de pel·lícules. Ja anirem a pel·lícules, tenim 40.000 anirem mica en mica fent. Bé, escoltarem un minutet del Péret que ens va deixar aquest mes d'agost amb 79 anyets i escoltarem un dels clàssics, escoltarem aquell Borriquito.
¡A la pared! ¡A la pared! Hey, boriquito, como tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú, tú
Ay, muy riquito como tú, y que no sabes ni la U, muy riquito como tú, yo soy más que tú. Yo soy el cantante, yo soy el poeta, soy el más querido, soy el preferido de la juventud, con solo seis letras.
Mira que llaman Peter!
i mi nombre és Pedro. Qui és tu, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, peri, per
Doncs amb la veu d'aquest català, de Barcelona, de pro, bàsicament... Què passa, Jaume? Ara més suau està millor. Ah, vale, vale. Jaume li agrada. Ah, vale, vale. Sí, sí, sí. A mi no em trobes que més m'agrada aquest home. No, bueno, a veure, és per agafar una de les... No totes.
No, que aquesta no és la que més m'agrada. Bueno, mira, és allò que no fas per casa i dius agafo jo, no? Aquesta veu-vos també d'una làgrima que hi ha a l'arena. Aquestes són de les primeres, no? De les primeres, de les primeres. És que em feia gràcia recuperar alguna cosa, també, que nosaltres... Això és de l'any 60... No, 71, perdó, 71. És aquesta cançó. Per tant... Sí, sí, jo recordo de petit que hi ha un tiet que no està aquí, òbviament. I és que cada cop que veia anava cantant la cançoneta. Ja, clar.
Va ser una cançó de l'estiu, d'aquelles cançons de l'estiu d'Eva Maria.
Jo me'n recordo del bimbo. Baquilemos el bimbo. Amb la meva mare jo ballàvem. Feien cops de cadet, de maluc. I era aquesta la gràcia de ballar. I me'n recordo un comentari. Això del bimbo, què és això del pa? El Jaume el coneix. Després ens queixem d'aquestes coses. I tant, i tant. Mare meva, que no hem ballat amb això.
Molt bé, es queden 20 minutets i desdedicats al cinema. Ja ens toca. I el Jaume sé que ha vist una pel·lícula que em va dir un dia per telèfon. He vist una cosa que és magnífica. I tal, no? Que és el Congreso. Ara és el moment. Què és això, Jaume? Explica'ns-ho, perquè a mi em vaig quedar amb ganes.
Jo penso que és una mica el resum de tot el que pretenem en aquest espai, entrant totes les dimensions que representa l'art, la sensibilitat i com això per tantíssima gent és impossible, precisament perquè
Tenim una societat muntada que ens priva d'entrar amb la sensibilitat que cal a tots aquests punts. Llavors el Congrés és una senyora que ha tingut un èxit extraordinari, explico només al començar, extraordinari com a actriu dins el món del cinema.
i llavors de cop i volta deixa de tenir aquest èxit. Llavors li fan la proposta, la segona oportunitat. La segona oportunitat és dir que hauràs d'entrar en tot el que representa l'acceptació de la globalització, el que s'exigeix a tothom que ha de fer precisament per ser una icona de la societat en què vivim.
I no vegi, saps, a partir d'aquí, quin muntatge al Congrés és un punt on hi haurà tots els elements exagerats allà, a més a més en dibuixa animat i tal. Sí? Sí, sí. Una cosa, una meravella absoluta, us asseguro que no... Però quan parlem del Congrés estem parlant d'un Congrés tal com és, un Congrés de professionals... M'agrada en aquest món. Vale, vale, vale. És com si fos un món de la globalització. Vale, vale.
N'estic convençut que és una d'aquelles... Jo la vull tornar a veure, aquesta sí, segur. O sigui que jo no ho basto tot. Jo us explico una mica una petita anècdota del que això representa. Perquè costa de seguir. Hi ha canyons, hi ha de tot. De tot, és que tot és un...
Vaja, vull dir, està molt ben valorada, qualsevol a nivell de crític, és lògic, no? Els crítics no poden tancar els ulls davant de... No, no, pot ser una obra que val la pena. I llavors, una altra cosa és que agradi, eh, com l'arbre, aquella... L'arbre de la vida. De la vida, sí. És que anem per aquí, eh. Sí, que és pel·lícula que...
una autèntica meravella. Després ja en tot cas podem anar enriquint aspectes. Això de l'arbre de la vida vols dir que entrem en el món del surrealisme? També. I això m'agrada molt a mi. Quan entrem en aquests mons paral·lels a mi això m'agrada. Dins de la mateixa seqüència cinematogràfica
o dins del mateix pla cinematogràfic es llueixen elements que poden ser flors, que poden ser una cosa... Ui, ui, ui... Jo us asseguro que... Ostres, què és això, eh? De nou, una... Doncs ara estarem a temps, eh? Vull dir que realment val la pena, eh?
Jo tinc curiositat per veure qui la veu. Jo em vaig quedar tan al·lucinant. Avui també he vist una que m'ha agradat molt, només les mento.
És una pel·lícula francesa, belga, que porta per títol Desbents contràries, que suposo que són els bens contràries, quan les coses no van a favor. M'ha semblat un retaul extraordinari de quan les coses no pinten bé. Però pinten bé a quin nivell? I comença d'una manera senzilla, una discussió entre un marit i una muller.
Va pujant el to, va pujant el to i aconsegueix unes seqüències. Saps allò del cinema marigà que no estàs tan tipot? A qui no hi és això? Carai que no. T'asseguro que he plorat avui.
Hola, molt bé això. Això és magnífic, eh? Plorar al cinema o riure al cinema, a mi això crec que és només ideal. T'has emocionat veient les escenes i la situació, no? Una secuència que hi ha. Que no ho explico, evidentment, perquè si no descobreixo tota la pel·lícula. Però estem parlant de relacions de parella.
d'una relació de parella que va esdevenint o a bu o a dolent, d'una igual no hi anirem. Hi ha un joc molt important als fills, hi ha les mares i també hi ha els germans, hi ha la família i és tot. Saps allò de l'habitació del fill? Sí. Aquí encara més matinsos, amb més persones.
Vaja. Molt bé, a mi m'ha agradat molt. Per tant, hi ha un drama per allà al mig, increïble. És un drama, sí. Vale, vale, vale, cosa, està. Magnífic. Això està, bueno, per a aquestes pel·lícules que a vegades passen així, pum, que no tenen adones i valen la pena. Permeteu-me que us digui que també vaig veure la pel·lícula del... No, con el Diego Lascán, no, la que també la passaven, la del tramvia, la taulada de Zec, la gata solta. Ah, la gata solta, sí, ho veiem. Caram, tu.
Això és que segueix sent una cosa. I per adonar-te de moltíssimes. El Clàssic amb l'Elisabet Taylor i l'Ecole Newman. El Newman, l'Elisabet Taylor, l'Elisabet Taylor... Això on? A la biblioteca? A la 3d, a la Cabo, eh? L'avió vis, clar. Sí, home, em passava que... Sí, però a vegades és la classe de tornar a reveure aquestes coses. Val la pena, eh? L'he vist molt, moltes. T'asseguro que tinc una col·lecció de totes...
de totes les pel·lícules que he vist aquest estiu, que en podem aprofitar una i l'altra i l'altra. Fantàstic. Doncs mira, aprofitar per veure clàssics i tot això. Jo dins del meu món friqui, del meu seguiment de la història del cinema, estic l'any 1992. Jo segueixo amb lo meu, eh? Que he vist... David Riu. He vist Farida del Llimal.
He vist fa poc la Doble Vida de Verónica, que no l'havia vist, curiosament, aquestes pel·lícules. I ara, digueu-me friki, però em passaré als quatre cuentos del romer.
M'agrada molt aquella del Kitlovski. No, no, però dic que m'atregaré els quatre seguits. Això és més dur, no? Però a ell m'agrada molt. Digues, digues. Aquell noi que mora de mort. Que viu en un bloc de pisos i se'n mor d'una noia que viu davant. I és el Kitlovski? El azul, blanco, rojo? No, no, és anterior. I és anterior a la doble idea de Verónica.
Ai, ja ens en recordarem. Los amantes del Pont Nef. Seguim perquè ens queden 14 minuts sense parlar de 3 pel·lícules. El Jaume deia que llegint les crítiques d'aquesta pel·lícula previa al congrés hi ha un quòrum, però amb loc, aquesta pel·lícula del Steve Knight, que és una novetat. Sí que hi ha quòrum, però en canvi la sorpresa per mi és diferent.
És el Tom Hardy, és un actor que el coneixem, no és una primera espasa, però donidor, i és Tom Hardy, Tom Hardy, Tom Hardy, Tom Hardy, perquè estem parlant d'una pel·lícula a l'estil Buriet, l'estil enterrat. No té res a veure amb la temàtica, però estem parlant d'un espai concret
d'un personatge únic que s'envolta de tot. Això no estic desvalent res perquè això ho diu. És el recurs cinematogràfic. Exacte. I a partir d'aquí hi ha un contacte amb l'exterior via trucades telefòniques. Llavors, a partir d'aquí és una pel·lícula que tracta tres o quatre temes en paral·lel dins d'aquesta fugida. Digues David. No amaràs. No amaràs.
A partir d'aquí hi ha tot un procés, uns temes interessants, que no desvetllarem, perquè si no hi ha una pel·lícula en si ja no té...
el que té, i un en concret que té a veure amb la feina. No diré la temàtica que és. Tracta de la feina i a mi em va semblar absolutament suporífer. Aquest apartat em va semblar una errada tremenda, perquè tu vols parlar amb aquest vincle que és aquesta persona que va dins d'un cotxe cap a un lloc determinat que no explica ni el perquè ni el com,
amb un muntatge excepcional de com pots fer 50.000 plans dins del cotxe, fora del cotxe, al costat, amb les llums de l'autopista... És magnífic, amb Aburian, que hi havia 50.000 formes de com dins d'una caixa fer això. Per tant, el treball de muntatge, el treball artístic és bo, molt bo. Ell ho fa molt bé.
Les temàtiques s'aguanten i hi ha una temàtica que no s'aguanta per enlloc i em sembla tremendament avorrit. I crec que l'arrada està aquí, de la pel·lícula, perquè la pel·lícula pot ser una obra d'art, perquè Buriet no es fa avorrida en cap moment, i estem parlant d'hora i mitja dins d'aquell espai, i aquí estem parlant d'hora i mitja amb un cotxe. Per tant, tot això
O un cotxe circulant. Circulant, i el seu contacte, però això és el que t'expliquen a les sinopsis. Jo no explicaré lògicament les temàtiques, però us dic que una de les temàtiques en paral·lel és la feina, com és normal que es pugui imaginar. I dius, no sé per on va això. Sé per on va, però que avorrit.
i hagués pogut agafar qualsevol temàtica. Per tant, una pel·lícula, crec que intentava ser una mena d'exercici minimalista per un costat i per l'altre costat, em sembla, bueno, t'avorreixes, ja està, no s'ha d'anar més voltes. I quan t'avorreixes al cinema, el que veus tu és que es deia, si plores i rius, bo, però si pedalles, anem malament.
La crítica que havia llegit diu que és la pel·lícula Se Salva, que és molt interessant aquest aspecte d'aquest recurs, de mil maneres possibles de filmar, només amb un cotxe.
I quan la salva l'argument, la salva l'actor. L'actor és bo. Si no fos per ell, segur que hauria estat una buf. Exacte, exacte, Tom Hardy. Ell ho fa bé, el muntatge és meravellós, però en canvi les temàtiques, hi ha dues o tres temàtiques que tampoc són res de l'altre món. El problema és que justament l'argument
David, anem a tocar aquesta obra magna, que és com entrenar a Tu Dragón 2.
Jo faig conya, però saps que faig conya sana. Jo també la veuré. Quan tens nanos, vas al cinema i vas a veure... La primera va ser maca. Però si jo l'he vist la primera, David. Sí, sí, sí. Vaig passar molt bé. A mi em segueix agradant més la primera que la segona. És com aquella de Cars, no sé si l'heu vist. Sí, també. La segona no val massa. És un desastre. I la primera... Tothom diu, sí, està molt bé. No, sincerament, no, perquè... Jo la primera, home.
La primera, tot i haver-hi el clímax final, és que jo, darrerament, al cinema nord-americà està molt tallat pel mateix patró i sembla que no s'encancin de fer el mateix, hòstia. Però una cosa que trobes originant, novetosa, a nivell de guió, tot és lucha final entre el bon i el mal. Estem igual, cony. Sempre estem igual. I això ja és una mica esgotador, no?
I la primera no, doncs bé, era variada i introduia bé la relació paterno-filial, les dificultats de fer-se adult, d'un nen, que el ser diferent dintre de la teva societat on t'envoltes, perquè ell era un dels vikingos que eren unes moles, ell era un fideu i allà passaven tots en la força bruta i aquí més aviat amb la manya i la intel·ligència.
I en canvi, en aquesta segona, el noi ja és adolescent ple, gairebé ja entrant a l'edat adulta, i bé, li arriba el moment de no jugar tant, sinó de prendre decisions ja més serioses. I descobreix aquí la figura perduda, figura materna, d'alguna manera. I aquí la cosa grinyola una mica. Tot s'agafa molt amb pinces,
Cosa que la primera estava molt ben embastada, tot plegat, tot i ser un plantejament, evidentment, molt fantàstic. Jo, d'en Sinistra, un drac, imaginen, no? Però bé, no, no, teniu una certa coherència dintre de la trama fantàstica, teniu una certa coherència.
I en canvi aquí... Ja recagolen tant la trama que dius, hòstia, tios... No us passeu, no? Sí, sí, és això, no? Que increïble, noia, és maco. Sí, a mi se'm va fer passadota i tot. Forçat, ja. Sí, sí, certament. Ja, llavors amb el nen li preguntes, què tal? T'agrada molt. A ell li agrada molt, sí. Clar, però que hi ha unes lluites, això sí, evidentment, hi ha uns sidrals allà de lluites entre dracs i humans que fa fredat, però...
A final hi ha un gir per poder que la cosa s'acabi ben arregladeta, perquè jo crec que hi ha un moment que se'ls en va la pel·lícula de les mans.
Com? No, no pot ser. Aquests, vale, aquests els tenen tots controlats, i són uns dracs, que són uns gegants de dracs, i dius, no sé, doncs treuen un macufin d'allà al costat, i allò deixa de tenir una certa validesa, i tot gira cap al bé, i dius, no, això no va per aquí. Un personatge, també, que és el, diguem-ho així, el malvat de la pel·lícula, sempre n'hi ha d'haver-hi un,
Està absolutament desaprofitat. Surt quatre moments fotent quatre crits i de seguida... I de seguida s'acaba. Dius, hòstia. No, no té massa... No has trobat les llar baixada. El devia contractar per... Era un cameo, només. Això em fa pensar, moltes vegades hi ha aquestes crítiques darrere, diferents crítics, respecte al film, i totes les posaven, l'enlairaven a la pel·lícula i dius...
Ja em dius, aquí està cobrant sota mà. Lògicament. Estàs cobrant sota mà per deixar la pel·lícula de conya. Això és habitual. Home, per favor. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
Bé, bé, és interessant, amb una mica de talent, si que ho vaig trobar jo, però bueno, és el documental d'aquest mes, del mes de setembre, que es presentarà, o s'està passant, a totes les sales que estan en el circuit aquest del documental del mes, de la Filmoteca, a Molins de Rei també, a Sant Feliu, jo l'haig de veure a Sant Cugat, a la Cine Maribau també es veu que ho fan, a Terrassa, en fi, n'hi ha molts jocs que ho fan. Doncs aquest mes és un documental finlandès, que es diu així, My Staff,
el subtítol és L'imprescindible per viure. I és una proposta que ha fet un... De fet, és el protagonista, és el propi director, es diu Petri Lukainen, de 26 anys, que bueno, ha tallat amb la nòvia, està sense nòvia, ell té el seu pis molt ben muntat, que té de tot, és un pis superequipat, no? I bueno, pots començar a pensar, ostres, però si jo no soc feliç, i per què no soc feliç, i què em passa? Però si tinc moltíssimes coses... A més, ell té una feina, també, fa de...
de fotografia, temes de no sé si publicitat o cinema, que té una feina maca. Però ell no és feliç. Es proposa de fer un experiment, amb la col·laboració de més persones, però d'entrada l'experiment ho fa ell, que consta de tres regles. El que fa és agafar tot el que té al seu pis i el portes a veure aquests magatzems que hi ha per depositar coses. Però tot, absolutament tot, i la seva roba també es queda nu.
I és molt interessant perquè creu el que fa. Són tres regles només. L'experiment dura 365 dies. Un any.
Només pot anar un cop al dia i ha d'anar a agafar una sola cosa, però una sola cosa només. I va nu? Sí, efectivament. Mira, aquí es veu com van corrent a la quartilla aquesta que donen de la publicitat dels documentals, veu com ell va. I imagineu-vos pels carrers d'uns bitxons també.
Faig carrers del Cinqui, surto de casa i amb un container agafo un diari i es posa pel davant i pel darrere. I com és el Cinqui que hi he estat? Doncs no té fred, el veus allà pel carrer. No, no, però ho dic com és la gent. Ah, bueno, clar. No, però veus els personatges que l'envolten estan una miqueta sorpresos per aquesta idea que ha tingut, per aquest experiment o aquesta vivència que ell té.
Però li ajuden, d'alguna manera se'l compren a l'antena. La regla són aquestes. L'experiment dura 365 dies. Cada dia només pot agafar una cosa.
i no pot comprar res, res, durant aquest temps. No pot comprar res. O sigui, s'ha d'espavilar si necessita alguna cosa. Però no siguis treballant. Sí, sí. Bueno, clar, els primers dies no. Els primers dies no. Després en el moment que ja va a buscar l'abric i aconsegueix també un jersei i uns pantalons, va sense mitjons, però jo ara ja sí que puc anar a la feina. Ningú sabrà que vaig sense calçotets, per exemple. Però ja sí que puc anar. Bueno, la nevera és molt interessant perquè, imagineu-vos, amb el fred que fot allà,
És obrir la finestra i col·locar els tetàbrics de llet i així allà a la finestra creix la nevera. En anècdota, jo tinc família a Suècia i a l'hivern la nevera és al garatge. I tu t'has de conservar allà, no hi ha problema. El que feia aquí a la masia catalana és això, les neveres, les fresqueres o les bodegues, aquell xoterrani, que ja està tot la mar de fresquet. És així, no?
I veus realment que ell se n'adona i tu també ho veus com no necessitem tantes coses. A vegades passen temporades que ni va a buscar res. Passen el meu set dies que no ha anat a buscar res.
o un edredor que em pot servir perquè això a mi o al germà no li dius hòstia hauries d'anar a buscar un edredor perquè això et pot servir de cortina i a més a més de tovallola per assecar-te i de manta i de no sé què. Però l'aigua, el gas i la llum li arriben a casa.
Sí, això sí. Això com a mínim. És aquest experiment, no? I passa l'experiment, no sé si teniu pensat, veureu, i tampoc no ha buscat tot, tampoc, ni molt menys, perquè no necessita res. No cal, és que no cal, és que tenim moltes coses que hi sobren. I de roba, sí. Per sobreviure. Aquests que cada vegada busquen més l'exploitació i... Clar, clar.
Molt bé, doncs s'acaba el temps tenir 20 segundets per dir adeu, que és el que hem de fer, i tornem la setmana, que veieu que sí? Molt bé. Que vagi molt bé. Adéu-siau.
ràdio d'esfern, la ràdio de...
Al Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. És un acord molt dur, és la pujada de l'IVA. Tothom està marxant per costa de feina i veus que són gent més o menys preparada. L'única solució, jo veig, ha de ser alguna cosa remonsiva com el que va passar a Islàndia.
Cal posar l'optimisme on n'hi ha. La ciutat n'està al costat d'ells perquè hem de trobar alguna solució. Que sigui que estigui davant, si hi falso els interessos de Sant Just. Sempre se t'acosta algú que té alguna pregunta o que té alguna resposta? Perquè n'hi ha d'esperança, si es fa bé. Just a la Fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1.
La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just, la seva història o el que passa a l'exterradi. També parlem de televisió, esports, bandes, sonorats o, fins i tot, notícies positives. Cada setmana connectem amb el Casal de Joves de Sant Just, fem un cara a cara amb Nois de Segundesso i parlem del que no hem de fer a l'antiagenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres, llegents de concerts o cinema.
No, no, no, no.
Bona nit.
Acabem de començar, donem el pistoletazo de sortida amb aquesta tercera temporada d'Algo Diu a una parte, que es manté dintre la programació en l'horari de sempre, els dijous de 9 o de 10 a 11. De 10 a 11, horari de màxima afluència.
Per tots aquells que fa temps que ens seguiu, aquesta veu que sona, per si no ho recordeu és Bonaparte, que ha estat una miqueta fora de l'espai temps. Està fora de l'espai temps i els cascos no li funcionen. No hi ha cap problema, podem seguir, podem seguir.
Aquest tema que heu de sentir, amb el qual inaugurem aquesta tercera temporada, era el tema de Harvest Moon, versionat pel grup Paul Sight, i com tots sabeu és del Nello. Brutal aquesta versió.
Aquest 67 programa d'avui és un homenatge a l'aftersuit, a tots aquests que hem passat unes vacances més o menys tranquil·les i que ara ens toca currar, però que encara tenim els llavis.