BABILÒNIA
Però ens tornem a ser-hi un dia més aquí al Babilònia
i el que avui podem dir és que estem gairebé al complert, eh?
Sí, gairebé.
I aquí tenim la veu, la veu, per encinar a tota la ràdio.
Perquè feia uns dies que ja estava acostumat jo a estar amb la Rosa a soles
i parlàvem amb ella i jo, que si voleu ja no podeu venir més, eh?
No, home, no, tampoc.
No, home, no, que és broma, que és broma.
Ei, que estàvem molt a gust, però bueno.
Però tots quatre també estem bé.
I la Lourdes, que ens falta la Lourdes encara.
La Lourdes d'aquí aviat ja la tindrem per aquí, seguríssim.
Segur, segur, segur.
Sí, jo crec que sí.
Bueno, ja ho veurem.
Bueno, David, com estàs?
Bé.
Bé, bé, fantàstic.
Jaume.
Bé, bé.
Bé, sí?
Bueno, doncs perfecte.
Doncs avui, com sempre, parlarem de moltes coses.
Comencem parlant d'un concert que la Rosa ha vist a l'auditori.
El jove es parlarà de l'exposició de Can Ginestà.
Escoltat, si de cas.
El què?
El concert s'escolta.
Ah, és veritat.
És veritat, és veritat.
S'escolten, sí.
I es veuen també.
I es veuen.
I es veuen.
I es fa de tot.
I les músiques.
Bé, dona igual.
Bé, cinema.
Tenim a Sicario, que és el David, el Sicario, d'avui a la ràdio.
Hosti, sí, avui.
Parlem de Mama, de Julio Medem.
Parlem de Black Mass, de Dos dies i una nit.
El Capità Phillips, en requisites per ser una persona normal.
Bueno, parlarem de moltíssimes coses.
La joventut, una pel·lícula del Paolo Sorrentino.
Recordem de La gran belleza, no?
Que era aquella gran pel·lícula que va fer abans, el Paolo Sorrentino.
Carles unes cues, ara, per veure aquesta pel·lícula.
Sí, es agafa una fila.
I també parlarem de La mort de Jacques Ribet, que és un dels cineastes, dels anys 60-50.
I que sí, no? Em sona?
Sí, i pertany a aquell equip de François Truffaut i Robert, Claude Chabrol.
El tema aquest de la Nobel-Bach.
Sí, de la Nobel-Bach, que va començar a escriure.
Aquell és del cinema, i llavors, bueno, em explicaré una mica la seva vida.
Fantàstic.
Bé, i llavors tindrem, escoltarem una cançó a mig programa d'una persona que també els ha deixat, curiosament,
i que potser molta gent ni us heu assabentat.
És el cantant Black.
Ah, sí, clar que sí.
Ah, vale, no ho sé, digue-lo millor.
És que va sortir...
No, no, no, és que va sortir amb una notícia petita.
Home, estem una mica en el món, també.
No, sí, sí.
A TV3, a RAC1, a, bueno, a tots els más media.
Perquè jo que havia versionat, la cançó l'havia versionat pel disc de la Marató.
Sí, exacte, no, per això sí.
No, però és que jo aquell dia, possiblement, no vaig veure la tele, que és molt probable,
que jo vaig abolir-te aquests dies, i vaig veure amb un raconet petit de...
I vaig dir, que és raro, no?, que no hagin fet tant...
I potser em va sonar...
És que l'artista és un sol èxit, no?
Sí, és veritat, és el one hit, no?, one hit stars, que es diuen, no?
Però bé, la posarem avui, al Wonder for Life, no?, i una mica, doncs, tindrem el recordatori,
en aquest cas en anglès, no?, i el proper dia, doncs, si vols, Rosa, la portes i ho tornem a posar amb el de Marató.
Sí, és veritat, amb 52 anys o 53, vull dir, una persona jove i, bueno, res, doncs l'escoltarem.
Bé, Rosa, parla'ns d'aquest concert de l'Auditori.
Bé, doncs breument, eh?, que tampoc no...
Breument, però que el concert va ser llarguet, eh?
Ah, vale, vale.
Sí, sí, va ser un concert, bueno, dels més llargs que hem escoltat, que hem sentit.
És la tercera, només era una peça, la sinfonia, la tercera sinfonia de Gustav Mahler.
Sí.
Recordo que el Mahler va néixer a la República Txecca i va morir a Viena.
Va morir en 1911, o sigui que és relativament contemporani, vale?
És del postmodernisme, no, del postromanticisme.
Postromanticisme.
Ell era director de, també, la directora d'orquestra, havia fet d'òperes...
I llavors, bueno, doncs va fer aquesta sinfonia, que de fet són de les millors sinfonies que hi ha a la música clàssica.
Quina és, perdona, Rosa?
La tercera.
La tercera, sí.
La tercera, és magnífica.
Sí, sí, sí, és meravellosa.
És llargueta, insisteixo, eh?
Sí.
Ens havien avisat d'una durada aproximada de 92 minuts, però va durar 15 minuts més, o sigui que vam estar allà, no sé si quasi dues hores de concert.
Ara impecable.
Impecable.
Impecable, eh?
A més, amb l'actuació de tres cors, que són, sí, sí, mireu, se'ls dic perquè val la pena, perquè a més ells han d'aguantar, els cors han d'aguantar, bueno, estan sentats al final darrere de l'orquestra.
Sí.
Han d'aguantar pràcticament tot el concert, excepte l'última ja mitja part, no, mitja hora final, que ja sí que els toca actuar una mica i ja està, eh?
Déu-n'hi-do, eh?
I més tenint en compte que un d'ells és un cor infantil.
Un dia.
Que és el cor infantil de Sant Cugat, eh?
Els altres dos són el cor, bueno, a veure si ho dic bé, Agel Plata, i el cor femení Voxalva.
Tots dos estan dirigits, un per un director, que és l'Oriol Castanyer, per la disseny de Carrasco, l'altre, i l'infantil està dirigit per tots dos directors.
Un dia, d'acord.
Sí, ja dic, tres corals, molt bé.
i totes tres és la primera vegada que col·laboren amb l'OBC, d'acord?
És la sinfonia, bueno, és una...
El que vol fer una miqueta és parlar de la natura, del cosmos, de la grandiositat, tot això és reflexar-lo, intentar reflexar-lo amb la música, no, amb els diferents instruments.
Llavors fa diferents, bueno, hi ha diversos moviments a la sinfonia, n'hi ha una primera part amb un moviment i una segona part que té cinc moviments més i cadascú té un títol, no?
Però sí que parla de la natura, no?, de diferents aspectes de la natura.
Per exemple, el primer moviment és enorme, és grandiós i terrible i mostra les forces salvatges de la creació.
Això és literal el que diu en el programa.
Aquest es diu el primer moviment al despertar de l'estiu.
Després tenim el que diuen les flors del prat, el que em diuen els animals del bosc, el que em diu la nit, eh?
Tots així van tenint. I aquest últim està el que introdueix, bueno, també hi ha una cantant, una mesosoprano, que es diu Cristian Stogin.
Aquesta senyora, bueno, fa una petita també intervenció, perquè no són massa àmplies, eh?, les intervencions de les corals.
I està basat en aquest fragment en concret del Quart Moviment, canta un fragment del Zaratrusta de Nietzsche.
Això és interessant, perquè, bueno, ell diu que no hi ha paraules que reflecteixin millor el pensament de Mahler en aquells temps,
profundament influït per la lectura d'una obra de Nietzsche, que és la Gaia Ciència, o sigui, l'alegre ciència, no?
Que, de fet, de fet, el Mahler volia posar a la sinfonia el títol de La meva alegre saviesa.
Ah, no?
Sí, una miqueta, doncs, inspirat també en aquesta composició, bueno, en aquesta obra del Zaratrusta de Nietzsche.
Bueno, ja estàs una miqueta, això, no? La sinfonia descriu el cosmos amb una...
I acaba amb un moviment molt serè, amb un temps així molt lent d'esperança i tal.
A veure, és difícil explicar un concert, és que sentir-lo.
I més de Mahler, perquè Mahler, jo, per mi, és el gran clàssic de la música del segle XX.
És a dir, és tan grandiós, vull dir, quan escoltes Mahler, és que hi ha aquesta acumulació tant de...
Bueno, almenys el que he escoltat, jo he escoltat la segona, la tercera, em sembla, però escoltades a casa i tal, que les tinc,
i em sembla d'una... Bueno, és a dir, un post-romanticisme, que tu em bé expliques,
però aquesta connotació de tants instruments, tants cors, tan canvolta, li dona aquesta conjunció, no?
Una magnitud. Sí, sí, sí, que està a l'alçada d'un Beethoven, no?, amb tota aquesta potència de cors, no?,
per això vull dir que és un dels grans, jo crec, el més gran, per mi, del segle XX.
Sí, sí, totalment d'acord, també.
Mira, aquí sí que va venir a Lourdes, eh?, van poder gaudir del concert a...
Ah, molt bé. Fantàstic, fantàstic. Molt bé.
Bueno, doncs, seguim parlant...
Hi ha de cor, sí, per això. Vale, vale. I a tota l'audiència, també.
A tota l'audiència, no?
Jaume, parles d'exposició de Can Génestà, d'aquí, que està al celler?
Bé, el que no sabem és el títol, eh?, vull dir, això és horrible, no?
Però bé, vull dir, tots sabeu que cada mes, aproximadament, hi ha una nova exposició.
Doncs avui, quan he arribat, he vist que estava ja inaugurada, normalment és a principi de mes,
i he entrat cap a dins. Bé, el que a mi m'ha sobtat de l'exposició, d'entrada, ha estat ben poqueta cosa,
però després, tal com he anat entrant a dins, a l'apartat aquell que hi ha darrere, eh?, vull dir,
que queda com un afegit, moltes vegades no s'utilitza, doncs allà hi ha una petita pel·lícula
i llavors aquesta petita pel·lícula, que no l'he vist tota, sinó que he vist un bon tros,
doncs explica una mica, una petita història, no?
Aquesta petita història, doncs, són un jovent que se'n va al camp
i a partir d'estar allà, doncs, fa diferents coses al camp, no?
Doncs tenc a caminar, es banyen, vull dir, fan foc i tal,
i això està representat en tres o quatre imatges, o sigui, no té de durar de quatre o cinc segons.
I llavors m'ha semblat molt interessant que això fos així,
perquè hi ha cineastes que ja ho proven, això, no?
Per exemple, la pel·lícula que ha guanyat el Gaudí és una pel·lícula que comença que no saps res de res de res
i acaba que t'assabentes de tot el que hi ha, no?
Aquella del camí...
Del camí de llarg per tornar a casa, sí.
Per tornar a casa.
Eh? Doncs, diríem que cal pensar en això, no?
En aquesta línia.
De la manera tan absolutament fraccionada que et presenta el fet, eh?
Vull dir, en aquest cas, una colla que està en el camp, beuen cerveses, es banyen i tal,
i això pim-pam-pum, eh? Vull dir, d'una manera, vaja, vull dir, com sincopada, no?
I, clar, llavors sí que s'entén tot l'altre constant que hi ha a l'exposició,
que és, doncs són també imatges repetides.
Jo penso que això és el que és bo, no?
Tu pots arribar a repetir determinades fotografies,
que en aquest cas serien uns trossos que tenen una durada d'un o dos segons,
Sí.
Eh? I si ho fas bé, doncs acabaràs fent entendre determinades constants, no?
Determinades seqüències o determinades petites històries que ens pot proporcionar qualsevol curtmetratge, no?
Veieu això del Gaudí, eh? Aquesta que ha guanyat, eh?
El llarg camí aquest.
Sí, sí, jo tinc ganes de veure-ho.
Jo penso que lliga perfectament, encara que l'argument tingui diferents flaxos, per dir-ho d'una manera.
el que és cert és que té aquesta inspiració.
Tot el contrari del senyor Tarantino, esclar.
Val a dir-ho.
Per ser d'ara que parles dels Premis Gaudí, un momentet així, un comentari.
Ah, hi va haver la cerimònia?
Ah, sí, bastanta.
Vull dir, a mi em va xocar el plantejament de la Rossi de Palma, no? Vull dir, com van fer aquella mena de...
Jo et vaig veure un punt surrealista, no? Tot el concepte de plantejament, no? Vull dir...
Si haguessin sigut els Premis de l'I encara ho hauria entès.
Sí, però és que va ser una miqueta fora de lloc, no?
Fora de lloc. Vull dir, em va semblar... A veure, que per un costat és molt original.
Era una performance, allà.
Sí, era una gran performance, vull dir, que està molt ben plantejada.
Sí, sí, però no va estar ben posada en escena, no? La vaig trobar massa ben posada.
I crec que era fora de lloc.
Sí, sí, sí. Jo crec que la idea és bona per fer una mena de performance fora, per fer una mena de presentació del body art, com vulguis, amb una exposició o amb una mena de presentació, o fins i tot un espectacle, fins i tot si vols fer-ho.
Jo crec que allà calia algú més còmic, més...
Sí, sí, sí, jo crec que... L'any passat va fer-ho l'Àngel Llatzer i dius, bueno, va tenir gràcia, bueno, d'aquella manera, com és ell i tal, no?
O, per exemple, esgoia el Dani Rovira, doncs, és un tio que té, doncs, empenta i tal.
Quan ho feia la Rosa Maria Cerdà.
No, clar, era la millor, és cert.
Que, per cert, no va rebre, és a dir...
Aquesta dona és rarota, eh?
No es trobava bé.
No es trobava bé.
Problemes de salut.
Vale, vale, vale.
És que m'estranyà, perquè vaig dir, no sé si està en contra de l'acadèmia o no, perquè...
És molt així, és molt...
Clar, li donen un premi de tota la vida i tal, no sé, i a més l'acadèmia catalana, dius, no sé que entendria potser l'acadèmia espanyola per una qüestió purament activa i tal.
No, no sé si podria.
Però no sé exactament quin és el motiu, si és malaltia lògicament, no?
Home, l'excusa que van donar era aquesta, la van exposar d'així.
Ja, ja, ja.
Bé, però en si la cerimònia, és a dir, en general, estava prou bé, plou glamurosa, però jo crec que la gran errada va ser la presentació.
Vull dir, la Rosa de Palma allà no pintava res, no li vaig veure el què.
No sé, em va faltar això, un feedback, sortia allà, feia el seu peripé, al darrere les imatges estaven molt ben fetes i tal, però exacte, no?
És una miqueta...
Però crec que tenia com un punt, jo vaig veure molt poca estona, tenia com un punt que cada vegada que ella acabava, llavors allò s'havia de continuar i quedava com una mica parat.
Sí, exacte.
És que ella sortia i deia, emoció, emoció, i repetia la paraula 40 vegades, i sortia per allà caminant, no sé què, i darrere la imatge...
i l'emoció són... A part, ella, com no és català no parlant, llavors estava tot gravat, llavors ella no parlava en cap moment, tot estava gravat, amb un català...
Actuava.
Clar, i actuava, feia la performance, feia el moviment, sortia amb uns vestits, amb uns tocats així raros i tal, no?
I drama, el drama...
Va per tothom, oi?
Clar, vull dir, que no feia ni riure, a vegades, no?
Vull dir, alguna vegada algú sonreia, però no sé, em va semblar una miqueta fora d'allò, però bueno.
I els comentaris que feien els presentadors, tampoc, els altres...
No, no, tampoc, estava gaire...
I falta rodatge, eh?
Els hi falta rodatge, aquí, eh?
A l'igual que els Goya, més o menys, ja veus que, bueno...
Sí, van encarrilant-se.
Van encarrilant-se.
Aquesta setmana, no, els Goya?
Sí, em sembla que sí, el dia 7, no?
El dia 6.
Ho fa el Dani Rovira una altra vegada, no?
Sí, crec que sí.
Sí, sí, sí.
Almenys, és un tio fresc, tu, com a mínim, és el que dius, bueno, vinga, va, no?
Vull dir, que està correcta.
Que té molta por.
Sí.
Molt bé, doncs, a veure, David, parla'ns una mica de Sicario.
Sí.
Què tal, aquesta pel·lícula? Ja tinc a veure, aquesta pel·lícula.
És durota i...
Sí?
Em pensava que seria diferent, no?
És del realitzador Denis Villeneuve.
Sí.
Que em sembla que em va fer una...
Sí, sí, sí, aquest també d'unidor, eh?
Amb el Jack Gyllenhaal i el...
Ai, com es deia, això?
Que estava molt bé.
Sí, era d'uns nens que els segresten.
Sí.
El Hugh Jackman, també, sortia.
Sí, el Hugh Jackman, sí.
D'acord, encara, un momentet.
D'acord, d'acord.
Les deieu...
Prisioneros.
Prisioneros, exacte.
Sí.
Que està bé, aquesta pel·lícula, eh?
Molt bé.
Està molt bé, Prisioneros, està molt bé, eh?
Molt bé, molt bé.
Abans havia fet una que es deia NMI,
també del Jack Gyllenhaal,
i abans...
Havia fet cinema francès, clar, és francès.
Clar, clar, clar, clar.
Però molt bé, aquesta, eh? Molt bé.
I què?
Em va agradar potser més Prisioneros que Sicario.
Sí?
Sí.
Però, bueno, té coses interessants.
És la lluita contra el narcotràfic, no?
I als Estats Units què els passa?
Que el narcotràfic i tot el crim organitzat
se'ls ha instal·lat a les portes de la frontera.
La ciutat Juárez és una ciutat fronterera amb els Estats Units, no?
I hi ha una...
Com pots dir això?
I su...
O sigui, diguem-ho així que la delinqüència sua davant, davant de la frontera
i es fan moltes radades,
té una escena inicial bastant bèstia.
Potser això fa coixeixar la pel·lícula després, no?
Perquè comença amb molta força
i després...
No és que la pel·lícula perdi intensitat, sinó que realment perd en posada en escena així,
tan...
Ja.
Va, entres en una casa, entren en una casa, que aparentment sembla normal i per un accident
que es forada una paret, veuen que tota la casa està forrada, està farcida de morts a dintre...
Mostres.
I que els han tapiat.
Sí, sí, sí, dius...
Òstria.
Jo que estic fent parets de casa, una mica, parets de casa meva.
És una manera de tapar els assets que comet.
De fer desaparèixer.
De fer desaparèixer la gent, no?
Que fort.
I a partir d'aquí veus...
O sigui, què passa?
Que l'estat, d'alguna forma, no pot combatre aquest tipus de delinqüència pels canals habituals, no?
Que pugui ser l'FBI o la policia normal, no?
Allò és tabler, vaja.
Sí.
I llavors ha d'establir canals, diguem-ho així, oculs i paral·letes.
Gals.
Ah, d'alguna manera.
Però ja anem amb el nom de la CIA, diguem-ho així, d'alguna forma.
Operacions secretes...
Sí, sí, sí.
En els quals, clar, els de l'FBI es posen les mans al cap, no?
Però que fan aquests, si això no es pot fer...
I jo, clar, escolta, nena, és el que hi ha, no?
I la millor forma d'executar-ho, això, és el paper que fa el Benicio del Toro,
que és un columbià i, a més a més, diguem-ho així, amb un passat...
O sigui, hi ha un lligam d'aquest personatge envers els capos de la màfia d'allà,
de la màfia de drogues que hi ha allà.
dels càrtels mexicans, hi ha prou un lligam emocional.
Clar, aquest pallo va per totes.
O sigui, no té aturador, és un àngel exterminador, diguem-ho així.
I més al final, que dius, collo, quina velocitat, no?
Però els àngels no es veuen, aquest sí que es veu.
Sí, aquest sí que es veu.
I, clar, la noia, arriba un moment que, clar, ella diu, no, noia, això, haig de treure la llum.
No pots treure la llum o passaràs a forrar un tabic de la casa, també, diguem-ho així, d'alguna manera.
No, no, la pel·lícula és molt curua i molt durota.
Caves la pel·lícula i et quedes amb un mal gust de boca.
Perquè tampoc, no és allò com dius, com alguna altra pel·lícula així, que és més espectacular i tal.
No, aquí no.
Com la de les Galàxies.
No, em va deixar una mica el mateix regust, no sé si la vaig comentar, la d'Escobar, Paraíso Perdido.
Sí.
Ah, sí.
Aquesta vas comentar.
El mateix regust.
També que hi ha una pel·lícula molt... potser aquesta encara més, encara és més gasprota.
Clar.
Aquella encara tenia el glamour de la vida, de conèixer la vida de l'Escobar, que en un principi era molt així, molt afal·legador,
i després la cosa s'anava torçant i torçava de manera bestial, no?
Aquí no, aquí tota ella és aixuta.
A més a més, és molt freda.
El paper que fan els actors són papers freds.
O sigui, el que pugui ser un... tu puguis tenir una conversa de col·leguer o amb un company,
però en realitat són converses buides, no tenen res, i la missió és anar a pelar a penya, però anar a pinyó.
Déu-n'hi-do.
El Tarantino faria una bona cosa amb aquests col·ligors.
Sí, sí, no? El Tarantino ja li mola aquests temes.
No, no, són estils oposats, eh?
Clar, ja, ja.
El Tarantino i aquest paio té res a veure, eh?
Bueno, el tema d'aquest tema no l'ha tractat, el Tarantino, em sembla, no?
El tema...
De màfia així, de drogues, no?
De màfia i tal, no.
El millor em sona.
Bueno, hi ha hagut moviment de droga, evidentment, amb les fanficions i tal, però, bueno, coseta de trepitxer o intern, no?
Sí, en tot cas, ha posat la càmera al costat d'un.
Però veus que és com de mentida, no?
Perquè com que és tot tan exagerat, en gore, que veus que és de mentida, no?
Aquí la pel·li acaba amb uns nens jugant a futbol,
i de fons se senten, en un barri de Ciudad Juárez, i de fons se sent, diguem-ho així, l'ambient de fons en tirotejos.
Ja.
Per què? Perquè ja se sap que quan mor a un capó, doncs, diguem-ho així, hi ha una època de tirotejos fins que tornen a establir-se les cotes de poder i s'equilibren, no?
I llavors...
Ja.
I aquesta, que planteja més.
Molt durota.
Molt durota.
Els germans, com ho han tocat més d'una vegada, això, i molt ensurtadament.
Sí, sí, i molt ensurtadament.
I això, aquesta, aquesta.
Exacte.
Bueno, doncs, ara parlo d'una pel·lícula que es diu Mama, no Amama, que és l'altra pel·lícula basca, també, que està presentada,
i alguna cosa als Goya, i tal, que és la mateixa directora que va fer, aquell director que va fer aquella pel·lícula que es deia Flores, eh?
L'Oreac.
L'Oreac.
L'Oreac.
Que és meravellosa, L'Oreac, és a dir, quan podeu la veieu, que tinc ganes, però no, parlem de Mama...
És la mosquera, no?
Sí, sí, sí, és la mosquera.
Però parlem de Mama, de Julio Medem, és una pel·lícula que, bueno, que és allò que ja saps de què va la cosa,
i et planteges el que t'has de veure, però jo com soc de Julio Medem seguidor, l'he vist totes, dic,
vaig a fer una mica de tripes corazón, és un tema que s'ha de veure, que s'ha de tractar,
i realment la pel·lícula no té concessions.
És a dir, ja sabem que Medem és com...
és com un bisturí, no?
És a dir, el senyor Medem és molt clar en les seves pel·lícules, no?
És molt escèptic, no?
Amb aquests colors sempre tan blancs, no?
Que hi planteja en les seves pel·lícules, no?
Aquestes tonalitats tan cent que dic jo, no?
Ara que estic una mica amb això, el tema de la decoració,
que ens grisos i aquestes coses, no?
Però és veritat, és aquesta línia.
Llavors, la pel·lícula comença amb una Penélope Cruz, que està esplèndida,
nominadíssima als Goya, crec, no sé, no he vist res més,
vam ser cap actriu més nominada, però aquí està magnífica,
és natural, fresca, vull dir, deixa't oblidar tant de qualsevol divisma
o pel·lícules que ha fet terrorífiques, mal dirigides,
quan se la porta bé, la Penélope Cruz és meravellosa.
I res, i també és el que diem, que sabem que la Penélope Cruz
sempre mirava molt el tema de...
Recordo fins i tot, és una de les poques actrius
que firmava contractes per no ensenyar la seva nuesa.
Aquí no té cap mena de problema.
Estem parlant, lògicament, d'un càncer de mama que pateix, eh?
Ella, i clar, la primera imatge és com l'estan explorant
directament al pit, no? Per tant, és evident, no?
Insisteixo, la pel·lícula en cap moment, perquè clar, jo dic el minut número 1,
és a dir, la primera notícia és aquesta.
i hi ha aquest element.
A partir d'aquí, hi ha uns components...
Digues, digues, Rosa.
No, no, perdona, que llavors el títol mama és pel pit, no?
Per la mare...
Bé, sí, pel pit i perquè fa de mare, no?
Té un fill, és a dir, ella i la seva relació,
bueno, doncs està malament, en aquest cas, no?
I la vida fa que en un moment determinat,
quan ella li diagnostiquen aquest tema, no?
Bé, és que explico cinc minuts de la pel·lícula, no explico més, eh?
Vull dir, se'n va a veure el seu fill, que juga a futbol, no?
I llavors hi ha una persona, que és Luis Tosar, no?
Que és la tercera pel·lícula que veig,
de pel·lícules que surten a l'Esgoia,
i que es torna a reinventar una vegada més aquest senyor.
No sé com ho fa.
És a dir, amb la mateixa ageta, amb la mateixa cara,
que surt el desconocido,
i que surt, potser no tant, a canvi de nada,
és que és una altra persona.
És una persona bona, patidora, el que vulguis, no?
dius, no, no, no, no, no ho entenc.
En canvi, l'altra és més ruda.
No sé, és que és una cosa, vull dir, que ho fa molt bé, vaja.
Llavors, es troben tots dos,
i llavors succeeix una cosa a aquesta persona,
pitjor o més greu que el que li passa a la Pereira Pecruz.
I a partir d'aquí, aquests elements coneixen aquesta relació,
i passen moltíssimes coses i no vull anar més enllà, d'acord?
El que podia ser una cosa més d'alloncis, no?
Doncs es complica, es complica, sembla que per què no, sembla que sí, i tal.
L'únic que em grinyola és el ginecòleg.
El ginecòleg s'implica excessivament en el tema.
És a dir, per un motiu també.
És a dir, en un principi, lògicament,
s'ha de tractar molt de cuidar d'aquests temes,
el ginecòleg ho fa molt directe,
però a partir d'aquí, com ell és un encant,
és una persona encantadora,
és una persona que cancisa amb la seva forma de fer,
al final ell va involucrant-se perquè també té problemes personals,
i de família, i de pare.
Llavors, clar, és un joc aquí que es barreja.
I quan et vol fer plorar, et fa plorar, el Meden.
Quan vol tocar-te la fibra, te la toca.
No va més enllà.
Jaume, no és un crits i murmulls, d'acord?
Però quan vol, l'hi fot.
Dius, vinga.
És que criti molt, potser plorar, no, eh?
No, no, no, però és un patiment.
El patiment que et genera et pot provocar,
un patiment que pots controlar,
un patiment que et pot fer reaccionar,
m'enténs el que vull dir?
I en aquest cas, és a dir,
quan veus que hi ha una situació límit,
dius, a veure, per on tiro?
Llavors, no tira massa.
Tira fins a un límit,
però el just per fer-te o emocionar-te
o enrabiar-te o el que faci falta, eh?
I ja et dic.
I en aquest cas,
és l'única cosa que veig massa involucració, no?
Vull dir, massa el vincle,
està massa unit aquí.
Però, bueno,
és acceptable per aquests motius.
Està molt bé, això que dius,
perquè a vegades la pel·lícula perd molta intensitat,
precisament, per aquests arrells.
I acabo...
I l'única cosa que a mi...
Vull dir, té un final...
És a dir, hi ha dos finals.
Un final determinat,
evidentment no es pot dir,
perquè si no destrossem la pel·lícula,
que és increïble, d'acord?
Jo, per mi,
a mi em va trencar el cor i l'ànima,
em va deixar absolutament estavellat.
I llavors fa un segon final
que li sobra totalment no, no.
Ara ja m'havies posat bé
i ara què em proposes, oi?
És a dir, és un pel·lículon, d'acord?
Però els últims tres minuts...
No, a veure, que és acceptable,
que molta gent...
Jo crec que és tot tan dur
que potser fa falta aquell final redemptor,
d'acord? Mira el que dic, no?
Com una pila.
Exacte.
Ai, ai, dius, pam, no?
Vaig intentar.
Però jo em quedo amb l'altre,
perquè això és intentar arreglar
una cosa que és el que hi ha i punt, no?
Vull dir que...
Això no vull desvetllar coses,
però de debò, és molt dura, eh?
Segueu, veieu i ja està.
Però jo crec que val la pena, eh?
No sabria que no pots...
És com quan vam parlar de la vida sin mi,
de la coixet, no?
La pel·lícula molt crua,
però no la pots deixar de veure.
És un pel·lículon com la copa d'un pino.
I aquí passa el mateix, eh?
Val la pena.
Jo us la recomano,
però és dura.
Ja està, res més.
Però el Truman també, eh?
Sí, exacte.
Però el Truman arriba un moment que et despistes.
Que sí, que saps el que hi ha,
però aquí no.
Aquí no et pots despistar.
No surts.
Insisteixo, és escèptic.
És Julio Medem.
Tiro per aquí, tiro per aquí,
i no paro, i no paro, i no paro.
I sí, hi ha oportunitats, no?
Hi ha un intent...
Insisteixo, hi ha moltes redempcions
al llarg de la pel·lícula.
És que no vull donar més pistes, no?
Però bueno, és el que hi ha.
A veure, que tinc aquí ja un lío,
que ja no sé el que ho ha fet tu.
No ho ha fet tu.
No ho ha fet tu.
Fem una cosa.
Qui som tu?
Jaume, abans de posar la cançoneta,
fes el comentari aquest del Ribet,
i després a Rosa fes les cançons
per parlar del cicle de la Casa Macalla.
Molt bé.
I així arribem fins a l'hi mitja
i posem la cançoneta.
Digues.
Bé, aquest senyor era un iconoclasta,
un senyor molt especial,
molt ell,
ni que no era, per exemple, com l'Eric Romer,
que era com un muralista, oi?
Era un bon vivant, en amic de la burgesia,
i, en fi, vull dir una mica l'estil de Xabrol, també, no?
Llavors, era un cineasta que, en definitiva,
ens posa vincles molt estrets entre el cinema i el teatre.
O sigui, el teatre és el seu gran inspirador, no?
I llavors, ell va creure que això calia
i ho va portar fins a l'última pregunta.
Jean Renoir, precisament, va ser el seu inspirador.
I, per això, va dedicar una part de la seva vida a mostrar-ho,
preguntant-se quina era la diferència essencial
entre una pel·lícula dirigida a part
i una pel·lícula posada en escena a part, no?
Clar, aquí podríem obrir un debat molt interessant, no?
Però, va, ho deixem per un altre dia, en tot cas.
La qüestió és que aquest gran realitzador ens ha deixat, no?
Ja no és dels vius que estem, doncs, encara bé,
i el tindrem molt present, perquè...
Hi ha alguna pel·lícula per recordar el text, o no?
Hi ha alguna relació amb la filmografia, o no?
Sí, precisament aquí, més aviat, hi ha el d'allò.
Hi ha una mica l'explicació.
Però sí que la pel·lícula La Religiosa seria una
la qual va adaptar Diderot, provocant un fort escàndol
quan Andréu Malrúix era ministre de Cultura de De Gaulle.
També podia revisar la història com va fer
el meravellós fresc sobre Joana d'Arc, eh?
Jan Lapuseu.
Sí, ja ho he dit.
Sí, sí, és un paio que jo les coses que li recordo haver vist,
no massa, val a dir-ho.
Jo he vist coses d'aquest bon home, però ara mateix estic una mica en blanc.
Jo em quedo amb una frase que una vegada està anant al cinema
amb alguns crítics, que vas així a preestrena,
i la Núria Vidal, me'n recordo que...
La fotograma.
Sí, diu, no, no, jo me'n vaig a l'altre cinema que fan un ribet,
diu, comparat amb el que fan aquí, no hi ha color, diu.
Em quedo, no sé, són frases aquelles que potser són sentències massa clavades,
però perquè tingueu una idea, aquest és un home, en tot cas,
molt seriós, exigent i...
És un director de culte, sense cap mena de dubte.
Ja he dit abans amb qui estava, no?
Clar, fantàstic.
Molt bé, doncs el que farem serà escoltar una miqueta aquest senyor Black,
que ens ha deixat per un accident de cotxe,
i després la Rosa ens parlarà del cicle de Palau Macalla.
Molt bé.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
que vindrà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I aleshasesCut!
És un cicle premier!
Clic!
Les contractions del dret!
fills de font de la mateixa pregunta!
Com es pot incorporar l'ètica
en el procés intern de les empreses?!
A partir de tres grans temes de debat!
Un és l'ètica i governança!
Això ho sé jo dir que és literal...
Is com compatibles ética i empresa!
empresa. L'ètica és un obstacle
per competir o és un
avantatge competitiu.
L'empresa és un òrgan autònom
o un agent de transformació i
aportació de valor a la societat.
La responsabilitat social empresarial
és una alternativa ètica
viable. Sobretot això
és debat, eh, després. És molt interessant.
El fòrum després és una
passada. L'altre tema
és l'ètica aplicada
a la funció directiva
i a les professions.
I el tercer és l'ètica,
el tercer eix de debat, de reflexió,
és l'ètica i la creació d'ocupació
i la gestió de persones.
Déu-n'hi-do. Sí, perquè a més, clar,
són temes que sempre
s'han treballat, no? I que avui
ja s'han perdut. Però avui dia estan ja molt
en el candelero, no? I tant.
Perquè hi ha, com deien, després les persones
que van estar dirigint una miqueta
o guiant, no? Conduint
el debat posterior. A veure,
hi ha moltes línies vermelles que s'estan
passant contínuament.
contínuament, eh? I tant.
I, dius home, doncs arriba un moment que això
s'ha de tornar a reconduir.
Perquè és un patiment molt gran
el que s'està fent, avui dia, a la societat,
als treballadors, a les
empreses, que, bueno, tot això
es va adonar, no?
A la primera pel·lícula van venir
dues persones de la Fundació
Factor Humà. L'Anna Fornés,
que és la directora de la Fundació,
i l'Anna Bolanyos, que és una consultora
i també és membre de la
Comissió Consultiva d'aquesta Fundació,
de Factor Humà. I, bueno,
la persona que condueix es diu,
no t'ho m'ho he apuntat aquí, Lavado,
em penso que diu de conó, José Luis Lavado,
o alguna cosa així, ja us ho diré.
que és una miqueta que l'ha organitzat.
I la primera pel·lícula es diu
Dos dies, una nit. És aquella pel·lícula
que el Jaume ja l'havia comentat,
perquè, a més, havia estat a Castellera
l'any passat, només, fa molt poques mesos.
Sí, sí, els germans d'Arden.
Els germans d'Arden, sí.
Que és aquella, bueno, és una història, no?
Es veu que està basat en un cas real
d'una dona que està treballant
en una empresa i resulta que ha estat
de baixa, després ja es veu tot
que és una baixa per depressió i tal, però
s'ha incorporat a la feina, torna a treballar i tal.
I resulta que es veu que han decidit
entre, o sigui, els propis treballadors,
la empresa els ha fet decidir, votar,
que què volen?
Si volen rebre una prima
de 1.000 euros
o que aquesta persona
no perdia el lloc de treball.
Es veu que s'han adonat que són 17 persones
a la plantilla o en aquella secció en concret
i han vist que durant el temps
que ja no hi era treballant, doncs amb 16 persones
la feina es feia igualment.
Llavors, imagineu-vos, eh, l'empresa els posa
la tessitura de decidir si aquesta companya seva
manté, conserva la feina
o bé ells cobren aquesta prima de 1.000 euros.
Déu-n'hi-do.
Doncs aquest és el punt de partida.
Déu-n'hi-do, eh.
És el punt de partida.
Sí, sí, no, no, és que això són...
És pervers, pervers totalment.
Que sigui que l'empresa ho posi en mans
dels treballadors això, tela.
I que a més veus la participació de l'encarregat, no?
Que és el comandament intermig,
com està contínuament allà intervenint, no?
Com a urbiendo, no?
Sí, sí, sí.
Perversió.
Sí, senyor.
Molt bé.
Surt-hi, perdona.
La Marion Cotillard és la protagonista.
Ah, vale, vale.
Sí, sí, sí, ja et dic que és una pel·lícula de Germans Dardent
i la Marion Cotillard és la protagonista.
Està sense maquillar, eh?
Però és que tota la pel·lícula...
Més guapa que mai.
Exacte, sí, senyor.
I la pel·lícula és que és sense maquillar.
O sigui, els escenaris, els locals, els llocs habituals, no?
De la ciutat, on viuen, del barri, de la fàbrica...
Imagineu-vos que fa el paper d'una persona
que sí, que ha tingut una petita problemàtica depressiva i tal, no?
I ha agafat la baixa.
Però que s'ha recuperat bé, eh?
S'ha recuperat, però esclar, es troba amb aquest botifarrot
i llavors és que altra vegada es desestibilitza.
Pot caure a l'abisme de seguida.
És que jo crec que és difícil plantejar més bé un tema com aquest,
com ho fan els germans d'Arden, no?
I la Cotillard ho fa molt bé,
perquè és que vas veient que va perdent facultat davant dels papers.
I ha de convèncer els altres
que no estiguin d'acord en cobrar la prima.
Clar, perquè ho parla amb el seu marit,
que això sí, el seu marit te la recolza totalment,
és una persona molt, molt maca.
És jove també, com ella,
i a més tenen dos nens petits, fins i tot,
que dius, ostres, tu, si us plau,
quina situació, quina estrès que està patint, no?
Llavors ell l'anima a que vagi a visitar,
com que amb una companya de feina que li fa costat,
aconseguissem parlar amb el jefe, amb el cap,
i aconseguissem que dilluns següent es faci una nova votació,
però ja sense la intervenció i sense la influència de l'encarregat, no?
Ja.
Que siguin els treballadors sols i en secret,
que puguin votar en secret, no?
Que no puguin votar en secret de dia,
oi, tal, què volen votar.
I llavors, clar, aquesta noia té,
si per això diu la pel·lícula,
dos dies i una nit,
doncs per anar a visitar tots els companys de feina,
intentar aconseguir que votin a favor d'ella.
Imagina't anar un per un a visitar-nos a casa.
Clar, molts d'ells ni sap on viu,
la companya d'uns a les altres,
i aquí no li obre la porta,
aquí diu el fi, no, dius, que no soc, que no soc, no?
Clar, i cadascú li va dient la seva, no?
La pressió familiar.
I això en la presó on estava abans
va passar d'alguna manera, semblant.
Ostres.
I els treballadors van optar
per manllevar-se una part de la nòmina
perquè aquella persona no la fessin fora.
Ostres, molt bé.
No sé quan es van treure, eh?
L'equivalent a...
Sí, sí.
I van acceptar això i els van treure.
Clar.
A veure si no la feien fora.
Clar, també un...
És això.
Un paper de l'empresa molt galdós.
Sí.
Clar, exacte.
Molt galdós.
No, no, que dirigeix el cotarro té a la marinera.
I d'allà, com una mica...
Precisament la pel·lícula sí que agafa més forces
perquè aquest encarregador et queda allà una mica al marge.
Però és que aquests temes...
Home, queda molt en evidència.
Ella és la que li planta cara.
I no és com contínuament la por que hi ha també a l'ambient, no?
Dels treballadors.
Dels que ja es veuen...
I ara, els que es veuen molt segurs que dius a mi m'és igual,
jo el que vull és aquesta prima perquè la necessito i ja està.
i a veure, moltes vegades és per necessitat.
D'altres és per fer cosetes que dius,
home, doncs tampoc no ve d'aquí, no?
Si ho fas d'aquí un any, no?
O d'altres que dius, senzillament per tenir més diners i ja està, no?
Però que ella és superrespectuosa.
Sí, sí, sí.
Ella és superrespectuosa amb tots, eh?
Diu, ostres, perdona.
Al revés, perdona que t'hagi vingut a molestar,
perdona que entén perfectament la teva postura,
perdona que hagi vingut, eh?
Jo l'altre dia em tirava dels...
És diferent el tema, és molt més greu,
però és que un detall, avui en dia, parlo de fa una setmana, eh?
Estava, evidentment no diré el nom ni qui, en un lloc determinat,
que és una empresa immensa a nivell europeu, a nivell internacional,
que té una facturació de no sé quants milions d'euros nets,
vull dir, no entrarem i deixarem anar,
però estava esperant la recepció per una sèrie de coses, no?
Hi havia dos noies a recepció,
que clar, evidentment aquesta porta que s'obre ja es tanca,
aquestes portes amb cèl·lula i tal, no?
Clar, i s'estan a recepció.
Clar, jo vaig entrar, vaig parlar,
i veia que estava amb el plomón a sobre,
amb el plom esposat, no?
I, bueno, jo dins dic,
més o menys aquí s'està bé i tal, no?
Jo anava a ser de calefacció.
I xerrant, vaig a un company, què?
Què ha passat? No sé què, no sé quant.
És, bueno, tal.
Qüestió, que jo vaig dir, com?
Vull dir, va explicar una cosa
i jo em vaig quedar mirant i em va mirar
i em va dir, no, que ens han tret l'estufa.
És a dir, una empresa multimilionària,
per a l'accés,
perquè està controlada per zones,
imagineu-vos com és el límit, no?
Diguem, d'aquella casa de despesa de llum
per diverses zones,
han vist que gasta massa llum
per posar una estufa amb una resistència
de 800 watts.
I li han tret.
I estan tot el dia amb el plomes,
dic, no m'ho crec que no m'ho estàs dient.
Dius que amb aquestes llums que hi ha,
que hi ha 40 ulls de bous
amb no sé quanta potència,
tot el dia, sigui dia o nit,
gasta 50 vegades més.
Tu ho entens?
Dic, no ho entenc, m'has deixat de pedra.
És una barbaritat.
Aquesta ètica, aquesta manca de respecte,
vull dir, amb un altre nivell,
tan basi com és això,
ja no parlo de diners,
vull dir, és molt fort, Rosa,
vull dir, és que estem encara...
No, és que això deia que...
Una falta total, no?
Això és com un equilibri.
La falta de respecte ja,
a part de l'explotació del treballador,
és la falta de respecte.
És com un equilibri.
O sigui, sembla que en segons
quin determinat tipus d'empresariat,
o vas agarrotada límpia,
per dir d'alguna manera,
o realment aquestes persones
abusen dels treballadors.
És que és l'única manera
que entenguin...
Però que són empreses
que tenen guanys
per tirar dalt i a baix.
És que si una empresa
que està tenint pèrdues
tampoc té motiu de ser,
però, home,
és que una estufa,
una estufa de dos resistències,
és que és molt fort.
Ja no és per la lliure.
És al·lucinant.
Això és l'excusa, home.
A mi...
Excusa, clar.
A mi, si em permeteu
el que acabes de dir tu,
jo penso que és qüestió
d'escoltar a vegades,
segons qui,
a l'hora d'argumentar
determinades situacions
i actituds, eh?
Perquè és que és quan entens
que això no va de cap manera.
Aquí s'ha creat una mentalitat
que és, vaja,
no és eliminar les persones,
però si s'eliminen és igual.
No importa, són números.
Això, són masses.
Per dir-ho d'una manera,
jo no el sobro.
Jo no, eh?
No, no, no.
El jama Vidal no sobrenà mai.
No, no, jo no dic jo.
Jo dic el que decideix, això.
Sí.
Bueno, aquest famós 20%, no?
Que cada cop és més ric,
és un 20% de la població,
de la població activa o treballadora,
que és més ric,
perquè són les élites, no?
De les empreses.
I, en canvi,
la classe treballadora,
la classe més,
a nivell més baix,
que és la que...
patin cada cop més.
I més cap a la pobresa.
Bé, sí.
Bé, doncs, bueno,
a veure,
la pel·lícula acaba bé,
acaba amb una victòria,
no és el que ens esperem,
però bé,
Déu-n'hi-do,
acaba bé,
i a més dona una lliçó,
i hi ha també una lliçó de coherència
i de lluita,
i d'exemple que dona amb els altres.
Després,
les següents pel·lícules,
ho dic per si algú s'anima,
desembre,
és en divendres,
a les 6 de la tarda,
a més,
l'entrada és gratuïta,
que val la pena.
Palau Macalles,
Palau Macalles,
Passeig de Sant Joan,
del J.C. Chandor,
el següent dia serà
The Insider,
el dilema.
Això és la bestialitat
del capitolium.
Exacte,
més cru encara.
Sí, està molt bé.
Després també veurem
l'home del vestit blanc,
de l'Alexander MacKendrick,
i l'última serà
Filosofia a la presó,
del Gilbert Arroyo
i el Marc Barramont,
que ja dic,
sobretot,
els debats posteriors
al fòrum val molt la pena.
L'últim dia,
m'ha de ser una hora
llarga del fòrum.
Molt bé.
Vos anirem comentant,
segons vagis parlant Rosa,
i amb el tema també
que les he vist algunes,
doncs ja podem
fer una mica de debat també.
Bé, doncs la joventut,
oi?
Que toca la joventut ara.
Bueno,
si comenta la joventut
i el David després
el Capità Phillips.
Vinga,
ja ho veu.
Sí, sí, digues, digues.
La joventut seria
tot el contrari
d'això que parlem
d'aquesta pel·lícula,
però totalment
el contrari, no?
Aquí
ens situa aquest senyor,
com ja ho va fer
amb la gran belleza.
Gran belleza,
Paulo Sorrentino.
El que passa és que allà,
tot i que parlava
de la gent privilegiada,
que es podria dir
que no fan res,
res més que gaudir
de la vida.
El Dolce Farnia.
Això,
el Dolce Vita
i tot allò.
Allà hi havia
un senyor
que aconsegueix
entrar precisament
en tot aquest rotllo,
no?
I el que hi ha
en aquella pel·lícula
jo crec que és
posar en evidència
la inutilitat
de terminar
com feia la Dolce Vita,
no?
Sí, sí, sí.
La inutilitat
de determinada classe
privilegiada
i jo penso
que ho aconsegueix
perfectament
perquè fins i tot
el mateix protagonista,
aquest actor
tan popular,
no?
Doncs...
El Toni Servillo.
Això,
el senyor Servillo.
Doncs és un tio
que no et cau
precisament bé,
no?
I aquí
jo crec que dóna
una volta
a la rosca més.
Vull dir,
això,
jo crec que
en aquella pel·lícula
era molt bona
perquè sap
filmar molt bé
aquest senyor
i explicar molt bé
tot el que vol fer.
Aquí
va més enllà,
aquí ens situa
en una llar d'avis
d'aquestes
de privilegi total,
no?
Allà
a Suïssa,
un gran balneari
de luxe,
un gran balneari
que va...
Michael Caine,
no?
I Harry Cater,
no?
Tot és...
Tot és...
Harmoniós.
I ens hi posa
a dos grans
creadors,
un és músic
i l'altre
és cineasta,
no?
I llavors aquí,
doncs,
va,
ens posa
en contacte,
doncs,
amb aquesta realitat.
La Volta de Rosca,
així com allà
deia que és
ferotge
contra el sistema,
aquí també,
al cap i a la fi,
segons el meu criteri,
però ho fa
d'una manera
més subtil aquí,
no?
Vull dir,
parla de les qualitats
de les persones,
així com allà
el protagonista
era un fracassat
que escrivi una...
que va escriure
una novel·la
i li van reconèixer,
no?
Aquí no.
Aquí estem parlant
de senyors
que ja han fet la cursa,
són vells ja,
no són joves,
eh?
I a partir d'aquí,
doncs,
va fent visible
la qualitat pròpia
d'aquesta gent
i paral·lelament,
doncs,
per què d'aquesta manera
o per què en aquest espai,
quin sentit té aquest espai
i bé només gent
com aquesta
que tal,
no?
Perquè allà
hi ha la gent fonda
que és la pròpia actiu,
es fa ella mateixa
o és a ser ella mateixa
i també hi ha
un actor jove
que va allà
i llavors
la relació
que tenen
aquests dos
amb ells
i entre aquests dos
també,
doncs,
és d'una riquesa...
Perquè estem parlant
de Michael Caine,
no?
Estem parlant
de Harvey Keitel
i la gent fonda,
no t'ho digueu nada,
no?
Ja, però la gent fonda
és un rellet.
Ah, vale, vale, vale.
La Raquel Weiss,
també.
La Raquel Weiss, sí.
Que és la jove.
És la que fa de jove
la filla d'això,
del...
Michael Caine.
Michael Caine, sí.
De Michael Caine, no?
Està molt bé.
És el paper
de la que s'ho ha trobat
tot fet,
aquesta.
Ja.
Ai, mira que bé.
No, esclar,
vull dir,
imagina't...
Tampoc ha de fer
molt d'esforç, no?
És interessant tot.
Et desencanta.
Ja.
Val?
Ja.
Bueno, jo tinc ganes, eh?
És que a mi aquest pau
me la veureu,
perquè és que...
No la vull veure,
si el Sorrentino
té pel·lícules molt interessants.
Ho fa molt bé,
això, tio.
Sí, sí, sí.
Fantàstic.
Vinga.
David.
David.
És veritat, el divú.
El divú.
Sí, sí.
El capitat Phillips.
Doncs sí.
Com és?
El sacrista.
Se la vaig pegar en DVD.
Sí.
I molt bé.
Bueno, ja, molt bé.
El film, bé,
és, a més,
està basat en una història real.
L'any 2007 o 2008,
me'n recordo.
No, 2009, per dir-ho, 2009.
Sí.
Doncs va ser quan,
per allà,
el que és la banya d'Àfrica,
que és Etiopia i tot allò d'allà,
doncs la gent d'allà
que anava a escurar de diners
es dedicaven a saltar vaixells,
grans vaixells,
amb barquetes,
amb llanxes motores ràpides,
perquè així es podien enganxar,
amb quatre Kalashnikov,
i es dedicaven a demanar rescat
per aquests vaixells, no?
Pirateria.
Els governs de tors.
Sí, era pirateria pura i dura.
Però ells partien de la platja
i no anaven allà com els pirates típics
que van amb un altre vaixell gros,
igual, no?
Sí, no són.
No, no, aquí anaven amb vaixells,
amb barquetes.
Amb l'anxes i tal, no?
Me'n recordo,
després es van muntar sistemes de defensa
i tal,
i van permetre fins i tot anar
als tripulants armats per...
Perquè, clar,
els que estaven allà al vaixell
estaven absolutament indefensos.
Sí, sí, sí.
I aquí el Tom Hanks
fa de capitar d'un vaixell
de càrrega de contenidors
d'una marca,
d'una empresa coneguda
que es diu Maersk.
Sí, ja coneixo.
Sí, d'aquests que porta
milers de contenidors.
De contenidors, sí, sí.
I clar, allò és un...
diguem-ne un gegant, no?,
de mar,
i per moure allò costa, no?
Clar,
tenen els seus mitjans, no?,
però és com una mica,
semblava allò,
com aquells documentals de la natura, no?,
que venen els...
venen els llops
i aquell pobre herbívor
només pot
que...
que fer cosses,
però en realitat
li serveix de poquet, no?
És una mica,
és això també, no?
En un primer moment
els enganyen
i sembla ser que els...
els...
els pirates somalís,
de Somàlia, això, somalís,
s'empassen l'engany
i retiren, no?
Fan veure que...
que visaran a l'armada
i que no res apareixerà per allà
i doncs els altres
que tenen una ràdio,
a més el capità
ho intueix,
que els estan escoltant,
doncs...
se'ns...
piquen i tal.
Però la segona vegada,
bueno,
tot i les...
tornen a intentar saltar el vaixell
i tot i les defenses
que tenen ells
amb unes mànegues
amb aigua pressió
que realment
si els toquen bé
fan volcar la barca
i allò no pugen
i ningú...
doncs, no,
realment pugen
i doncs, clar,
sotmeten a la tripulació
o la tripulació s'amaga.
Sotmeten, diguem-ho així,
el...
els comandaments...
el comandament del vaixell,
el capità
i, bueno,
tots els càrrecs així superiors
doncs el segrest, no?
El que passa és que
hi ha un moment
que em fa...
a mi em fa dubtar, no?
Si realment
el capità...
després vaig llegir una mica
que hi havia versions contradictòries, no?
Si el capità realment...
diguem-ho així,
es sacrifica.
Un sacrifici
que no vol dir que el màtin, eh?
Ja.
Es sacrifica per la tripulació
perquè no trobi una tripulació
o d'alguna manera
es sacrifica per l'empresa.
Vale.
A mi em queda aquest dubte.
I no...
la pel·lícula no me l'esvaeix, no?
Clar, si és per la primera cosa,
dius...
Bona pregunta,
eh, guau.
És moralment...
Bé, no?
Però l'altre,
si és a la segona,
dius, hòstia...
Ai, no ho sé,
engrinyala una mica, no?
Si és per salvar el vaixell
o si en definitiva
és salvar l'empresa
o realment és per...
Home,
la pel·lícula
diuen que endolceix
el discurs
del que realment va passar.
Que realment...
Perquè tot i que
en un...
en una escena prèvia
a l'assalt,
quan encara no saben...
quan estan així dubtosos
entre l'impàs
entre un assalt
i l'altre, no?
La triplació es reuneix
i estan tots dubtosos
a què fer,
que jo siguin on vull anar,
que no sé què...
I clar,
salta ell i diu,
eh,
aquí ho ha vingut tots,
ja sabeu els riscos
que corríeu
i que si marxeu
no veureu ni dos duros, eh?
L'empresa no ens pagarà res.
Hòstia,
clar, això...
Ens queden tots?
On, Dima?
Anem a jugar.
Hòstia, dius,
lleig, no?
Lleig.
D'alguna manera
no enquadra massa, no?
I bé,
al final,
bé,
diguem-ho així,
d'alguna manera
aconsegueix allunyar-se
ell del vaixell,
així...
I d'alguna manera
intervé
l'armada americana
que va intervenir de veritat
i...
Sí.
A mi m'ha agradat molt.
Finiquita el tema
d'una manera
diguem-ho així
contundent i dràstica, no?
David,
a mi m'agrada molt
quan la Rosa
ha acabat de parlar
de la pel·lícula
dels Verdent
que diu
i acaba bé.
Home,
qui acaba bé
per segons qui.
M'ha agradat molt
perquè jo penso que
a vegades
si no dius això
que és tot com vol.
Saps què era dita?
I en canvi
el dino diu
eh,
això no passa sempre, eh?
Saps d'aquella dita
que diu
que si es pobres...
Si la merda
tingués algun valor
dels pobres
naixerien sense cul...
No et passis, tu ara.
Estàvem parlant
seriosament, eh?
Però
aquesta pel·lícula
passa el mateix, no?
Acabarem parlant
del Manifest Comunista,
aquest partit.
No,
arriba un moment
que, clar,
se'ls present...
En realitat
els segrestadors
són uns pobres
arreplegats
que no tenen
que portar
un bocí de pa
a la boca
de la seva família, no?
Hem parlat
dels gals, ja.
Sí, sí, sí, sí.
I, clar,
l'única opció...
I, clar,
davant dels morros
i passen aquells
vaixells carregats
de riqueses.
Clar,
el fill
és carregat de riqueses
i dius
és que m'ho esteu posant
a ou.
Ja, ja, ja.
Vale,
que també
t'ho barregen
d'alguna manera
amb que si els senyors
de la guerra,
que si d'alguna manera
una mena de màfia
organitzada,
que en realitat
no ho fan per ells mateixos,
però en realitat
ells han d'alimentar
la família.
Aquesta sempre és l'excusa.
Encara que el botí
se l'endugui
un senyor de la guerra
que després
indirectament
els pagarà,
però ells han de fer
allò,
no tenen alternativa,
perquè a més a més
els esquilmen
tota la pesca
que hi ha per allà
i no tenen recursos.
Com el poble
dels espies.
Sí, no, clar.
Jo ja ho deia,
ja també.
Aquesta casa
la tinc a veure encara,
la setmana que ve
ja la veuré.
Sí, a veure si l'enganxem.
Molt bé,
i doncs una miqueta
doncs com la setmana que ve
ja aquest,
d'aquí un parell de dies,
o tres dies,
faran la gala
dels Goya,
el diumenge en concret,
doncs jo encara he vist
una altra veuré
i estic bé en pel·lícules
dels Goya,
jo intentant a córrer cuita
i encara he vist una
que la Rosa també ha vist
que és requisitos
per ser una persona normal
de la Letícia Dolera,
és una obra,
és una obra prima
amb aquesta noia
i amb el Manuel Burque
que és aquest nano grassonet
amb barba per roja
que és així com molt expressiu.
Sí, que treballa a una botiga
de mobles d'auto
o de l'automuntatge.
Hi ha una publicitat allà,
no encoberta,
sinó descoberta i tal.
I a més el de Sabadell,
vull dir que
es veu Sabadell allà,
a la rotonda.
Qui ha apagat la pel·lícula?
Ah, sí, sí, sí.
Bé, jo és una pel·lícula
que la vaig començar a veure
l'altre dia,
la vaig poder haver putit
recuperar amb DVD
i tal,
i llavors
en un principi
em va deixar una miqueta fred
però a mesura que la pel·lícula
va avançant,
doncs va guanyant punts.
Jo, a veure,
jo és que considero
que, i ara comentarem
una mica, Rosa,
que també tu l'has vist,
jo vull comentar
que és com un llibre,
a veure,
un llibre molt senzill,
eh?
A mi els llibres
d'autoajut,
a mi em posa
una mica nerviós,
no?
I aquesta pel·lícula,
ella intenta convèncer-se
o intenta sortir-se
d'aquests requisits
per ser una persona normal,
que s'ha d'estar
en parella,
de tenir una vida social,
la família,
no sé què i tal.
Bueno, a veure,
per un costat està bé
la conquesta
d'aquests elements,
no?
Que genial,
a mi m'encanta
la història d'ells dos,
és magnífica.
A veure com acabé,
la mare, eh?
No, no, no, no,
la Rosa ho rematarà,
perquè ella diu
que hi ha moltes més coses,
no?
La relació amb la mare
és una cosa molt curiosa,
Sílvia Munt,
crec que bastant desperdiciada,
perquè surt quatre moments,
fa un paper absolutament
a vostè,
no?
I tal.
Sí, petit i a vostè,
jo crec que a Sílvia Munt
té molta més xitxa
i aquí no se li dóna
molta marge,
però, bueno,
la seva relació d'ells
és molt previsible,
allò des del minut número 1
ja saps com acabarà.
Això sí,
vull dir,
és una pel·lícula
que dius,
venga, va, no?
Jo, bueno,
ara et comentes tu
una miqueta
i jo a nivell de composició
la pel·lícula
la veig una mica pretensiosa,
digues, digues,
ara et deixo,
et tiro la pilota.
té defectillos,
té defectillos.
Però pretensiós
a la que vull ser molt moderna
i, ai...
No, però després
són super...
Sí,
són super estàndard.
Exacte.
Sí, això sí.
A més,
final feliç,
clar, clar, clar.
A tu que et vas semblar.
Ja és bé.
A veure,
a mi em va agradar.
Jo també al principi
veies una comèdia
senzilleta,
no sé què,
però, bueno,
com que parteixes
d'aquesta base,
tots els elements
que van presentant
et van sorprenent,
també, no?
Una mica.
A veure...
Ai...
Jo és que ara fa una miqueta,
fa uns quants mesos
que la vaig veure
i no la tinc tan fresca com tu,
que tu sí que la tens
molt més present.
Sí.
Però a mi em va agradar molt
la idea aquesta
de...
Home normal.
De la idea de normalitat.
Sí,
busca la normalitat.
És que està molt bé
la idea de la llista
que ella fa.
Jo a mi això
és important,
l'element de la llista.
Això sí és important.
Ella fa la seva llista
de les coses
que ella pensa
o que socialment
es considera
l'estàndard,
no?,
de que està bé,
no?
Per ser feliç
o per ser una persona normal
què necessites?
Doncs una feina,
una parella,
estar guapo,
o no sé què,
ella va fent
les seves llistes.
Clar,
i després,
tot això es va desmuntant.
Clar.
A mi aquesta part
és la que m'agrada.
Com va desmuntant
cada un d'aquests conceptes.
Clar, clar, clar.
I està molt bé
perquè veus,
home,
és veritat
que com un llibre
t'ajuda.
Jo no ho vaig veure tant així,
però bueno,
sí,
tens raó,
tens raó.
Una mica sí que és això.
La base inicial és aquesta,
no?
És el fet de dir,
a partir d'aquí canvia
la temàtica i el concepte.
Però jo crec que per un costat,
vull dir,
ella aconsegueix coses,
per un altre costat perd,
però aconsegueix també,
molt esconsegueix,
una vida familiar,
per exemple,
que no havia tingut.
És molt,
és també el tema
de la normalitat,
és el fet de col·locar
el seu germà
que té síndrome de Down,
i que a sobre és gay.
Que a sobre,
vull dir,
és una doble normalitat
en l'aspecte,
sí, sí, social,
evidentment.
En aquest món,
en aquest món
hi cabrem tots.
Sí, sí, sí,
evidentment,
és aquest plantejament
i això queda
d'una forma estereotipada,
però a la vegada
amb molta normalitat,
amb molta naturalitat,
que hagués pogut ser tocat
des d'un punt de vista més
i tal.
Això sí que ho fa.
T'ho va presentant
i l'intena dones
i ja ho tens allà
com supernormal.
Clar, clar,
i en cap moment
t'ho planteges, digues.
Sí,
no,
ja estic recordant
cada cop l'estic recordant més.
Em va agradar molt
com cada cop
que troba una persona,
com fa l'escanetj,
l'escanetj,
i li posa
aquesta persona,
a veure,
té parella,
té estudis,
té feina,
té no sé què,
aquesta és una persona
normal,
una persona feliç.
I no,
i després ves com
ho desmuntar també això,
aquella persona
tampoc no ho és pas,
no?
A mi aquest procediment
d'anar desmuntant
mites,
o
de gent urbana,
és que diu,
faig padre i sóc feliç.
Perdó,
és a dir,
entra dins dels paràmetres,
fas esport,
i li ets fill de feliç,
però això és fals,
és una felicitat
totalment,
perquè fas vida social,
perquè et mous
en un ambient
que és totalment,
és com la parella,
el nòvio,
que és un pijo.
Aquell pijo,
bueno,
maco,
vull dir,
maco perquè té
totes les connotacions,
no?,
del partit ideal,
però no li diu res,
i en canvi...
No li diu res,
prefereix l'altre
que es tira pets al llit.
Recordes-ho dels pets?
Sí, i tant.
La manta,
com era la manta?
L'olor dels pets personals.
No, el horno,
com era l'horno?
El horno no me'n recordo.
L'horno no sé què.
Sí,
quan estava amb la manta
era l'horno no sé què.
Però com comparteixen,
fixa't la normalitat...
La normalitat
és que comparteixen pets,
fins i tot.
Bueno,
però això és com l'esrec,
la pel·lícula és rec,
aquesta això,
la idea d'esrec,
i la princesa,
que també era una obra.
Clar, clar,
que jo faig a broma,
però que és aquesta normalitat...
Aquesta originalitat
està molt bé,
l'originalitat de desmuntar,
desmuntar aquests critsers,
aquests mites.
Molt bé,
però està bé.
A veure,
teòricament ja...
Venirà per això o no?
No, no, no.
No crec.
No crec.
A la millor pel·lícula no vell,
ja et dic jo que no,
està el Desconocido,
que és brutal,
del Dani de la Torre,
que com no li donin a ell,
cremo la tele
que l'he comprat
fa una setmana.
amb això t'ho dic tot.
Aquesta és huevos.
Bueno, no.
Ei,
ens queden 10 segons.
Vinga.
Adéu-sia,
vagi molt bé.
Espere el pròxim.
Adéu.
Adéu.
Al Just a la Fusta,
parlem de tot el que passa a Sant Just.
Soc una urbanita,
ho reconec.
Sí, sí,
jo també soc molt urbanita.
Acompanyat d'una bona manida.
Acompanyat d'una bona manida.