Bona nit, ràdio que es veu, veu-me avui.
Bona nit, ràdio.
Bona nit, ràdio que es diu en castellà, de grans crítics i de grans coneixedors del món de la cultura, com són la Rosa Alcalá, què tal, com estem?
Hola, molt bé, bona tarda, què tal?
Bona tarda, i el Jaume Vidal, quina presentació, a vosaltres dos esteu també immilorables.
Perquè puguem saltar hem de baixar el llistó, si no, no.
Exactament, no? I el Jaume Vidal, que és el que diem, que també, que, bueno, és el que es diu en castellà, és perro viejo en esto, eh?
Això sí, però precisament, eh?
En l'experiència, en l'experiència.
Precisament perquè ens vell ja no saltes, saps?
No, és una dita, eh, això, castellana i tal, no?
Molt bé, avui es falta el David i la Lourdes també, que de què aviat s'incorporarà,
i al que us parla el Xesco Ramos, que, com sempre, doncs està aquí al darrere de la peixera,
intentant, doncs, que aquest aparell funcioni el millor possible.
I bé, doncs, el que farem serà, com sempre, recordar en forma de sumari molt ràpid,
el que avui, doncs, podeu escoltar.
Per un costat parlarem moltíssim avui del món de l'art,
que sempre és d'aquests temes que queda una miqueta amb un segon costat,
perquè, bueno, perquè a vegades la manca de temps no es deixa,
i, doncs, veurem, parlarem del Museu de Montserrat,
el renovat Museu de Montserrat, que es veu que l'han tocat quatre cosetes,
i parlarem de l'exposició temporal, de Ramon Calzina.
També ens quedarem aquí a Sant Just, a l'exposició de Can Ginestà,
que també us ho explicarà el Jaume,
i també us parlarem d'una exposició a la nova Fundació Màfria,
antiga Fundació Gòdia, que és el Triomf del Color,
una exposició petita, però sorprenent,
gairebé introbable a Barcelona, aquest tipus de quadre.
La Rosa es parlarà de música, Mozart versus Haydn,
aquesta baralla musical, a veure com sortirà aquest assalt.
I també parlarem de literatura, d'una trilogia molt complexa,
que aquí el Jaume potser m'haurà de fer un cop demà,
que es diu Persona, Trauma i Catarsis.
Els títols ja diuen bastant en si mateix,
i per tant és una cosa bastant profunda i complexa.
Què dius, que jo t'haig de què?
Sí, fer-me un cop demà, que ja sabem que tu és expertíssim
en temes de salut mental, i aquí entrem en aquest joc,
una miqueta en aquesta línia.
Teatre, Rosa, André i Dorín, el Poliorama,
que és una obra que ja ha passat, però que la Rosa es vol comentar.
Sí, sí, perquè val la pena.
Si s'estan fent bolos, si s'estan fent gira,
és el millor per algun teatre, val la pena tenir-lo en compte.
Molt bé. I de cinema veurem una novetat,
escolta una novetat, vull dir, del Jaume Villatouma,
que hem dit, que és això.
Sí, sí, es va estrenar aquest divendres.
I dos grans pel·lícules, amb el decurs d'aquests últims dos anys,
que és Viaje a Silsmaria i Her,
que també té molta teca per parlar-te, una com l'altra.
Sí, són potents.
Un dia profund, eh? Em sembla que avui tocarem allò al cel, entre cometes.
Ja estem més ficats a l'hivern, amb aquest horari ja que tenim, aquests dies ja.
I perquè la cosa no sigui tan així, doncs teníem el Paulo Alborán,
que l'hem recuperat amb el seu primer disc,
perquè ha estat aquests dies a Barcelona triomfant.
Aquest nano és molt...
Sí, sí, es veu que, bueno, va haver de repetir concert, fins i tot.
Sí, exacte.
Estava previst que actuar...
Bé, primer la gira la va començar aquí a Barcelona,
després la va fer per tot Espanya i l'acabar d'aquí a Barcelona,
però amb dos dies d'actuació, perquè, bueno, és que amplia l'estadi
i s'acabaven de seguir de les entrades.
És que aquest senyor, és que dels millors...
És una descoberta, eh?
És una...
Dels millors que canten, se canten en directe.
Sí.
És que té un directe, a part de molt bo, jo, no?
Perquè jo he vist algun concert...
Avui, justament aquesta nit, em sembla, Rosa, molt tard,
si ho pots gravar o buscar por ahí,
després de la voz que fan a Telecinco, a les 12 i mitja,
fan el concert de Paulo Alborán.
Ah, mira.
Tim Camsé la que va fer a Madrid o alguna cosa així.
Ja ho dic perquè, bueno, de ben segur que és interessant.
Sí, sí, sí, val molt la pena.
No hi he estat, però m'ho han explicat, m'ho han explicat.
Doncs el tindrem de fons, eh?
Escoltarem després alguna cançoneta en concret, a veure què tal, no?
Sí, sí, sí.
I bé, doncs també escoltarem altres coses per aquí.
Molt delicios.
Sí, sí, val la pena.
Fantàstic, Jaume, al Museu de Montserrat.
Ui.
Que es veu cada unidor el que hi ha.
Doncs el que he vist amb la llista, tela, eh?
Sí, sí, sí, hi ha quadres de...
Bueno, t'hi pots passar un parell d'hores la mar de tranquil.
Jo cada vegada que pujo a Montserrat, que acostuma a ser un cop l'any,
tot i que algun any potser no, la veritat és que m'agrada entrar en el món de l'art, no?
Llavors, des de Picasso, Dalí, Caravaggio.
Caravaggio és impressionant.
Sí, és magnífic.
L'avi, l'avi pescador, és sol, et quedes així com d'allò.
Bé, n'hi ha una pila de gas, Pissarro, suposo que tots els coneixes,
amb ell, Rossinyol, fins i tot, Mir, Fortuny, vaja, vull dir una cosa completa.
Però paral·lelament al fet de gaudir de l'art aquell reconegut,
aquell que ja saps que t'agradarà i que lògicament tens altra vegada ganes,
com amb una bona pel·lícula que també tens ganes de veure l'altra vegada, clar.
Doncs llavors vas i entres en aquest museu, no?
I paral·lelament, doncs sempre hi ha una altra exposició,
que no és perquè sigui molt moderna,
perquè he pogut saber que el senyor Calzina,
amb el títol de remembrança,
doncs no és precisament que hagi nascut i que visqui,
vull dir, va néixer el 1901,
i, vaja, vull dir que és un senyor que porta molts anys,
a partir de 13 anys, doncs va començar a pintar.
Ell va néixer a Barcelona,
però va anar a viure molt a prop de Montserrat,
amb un poblet per allà al costat.
Em sembla que és Sant Cristóbal o així.
No, jo tampoc, vull dir, quan ho he llegit...
No ho sé, no n'hi ha sentit, no.
No ho sé, no sé quin és aquest poblet, no?
Tot el que és un senyor que ha fet coses com de tota mena, no?
Vull dir, saps?
Una cosa, agafes el ventall amb un quadre que tinc aquí davant
i veurem, per exemple, des de blanc i negre,
amb una estufa d'aquestes de llenya,
després, paral·lelament, tenim també,
doncs aquí una mena de maquinària que tindrà a veure
perquè són aixetes, això.
Doncs, no sé, vull dir, fins i tot podies pensar
en l'atòmic, però no,
perquè, esclar, a l'època no correspon, no?
Sí, no corresponria, no?
I llavors tenim aquí aquesta avi,
que també està ben embocallat de coses,
de coses, d'objectes, no?
I paral·lelament, doncs, bé,
vull dir, això estaríem gairebé pensant en Pixar, no?
Vull dir, aquesta mena de treball, eh?
Que no és, ni molt menys, com el dibuix,
és artesanal, això, tot plegat, no?
I després el goig per les cadires, les taules,
i també aquests retrats, no?
Un a la neu, perquè, no sé qui m'ho deia, no fa gaire,
diu, es va arribar a tal finés, amb la qüestió d'art,
que fins i tot semblaven fotografies, no?
El que acabàvem fent.
I a Montserrat això ho podeu gaudir d'una manera total, no?
Amb els pintors més clàssics, eh?
Vull dir, i llavors, doncs, la veritat és que va ser tot una joia.
Un parell d'hores, la meva estimada Teresa, com sabeu molt bé,
em va dir, m'has abandonat, dic, tu m'has abandonat.
Això no t'ho podries perdre, això s'ha de venir.
Quan es ve a Montserrat ja havíem fet la caminada,
ara tocava enriquir-te de l'art, no?
I, va, tenia aquesta petita conversa i va quedar conforma, conforma.
Total, que molt bé, eh?
Clar que sí.
Gaudiu de Montserrat quan aneu, no tot és qüestió d'anar a comprar la ratafia
o el que tenen allà.
No sé qui ho deia, també.
Ostres, ara fa que no he pujat a Montserrat.
Jo també, jo deu fer com...
3 o 4 anys, eh?
Ui, jo més, jo més.
Escolta, tu, amb un expert com tu, anem a gaudir de tota aquesta colla que he esmentat
i els que queden, no?
Doncs mira, l'any que ve podem fer una sortida a Montserrat,
que se n'ha de fer sortides aquí, nosaltres, no?
Fem sortida a Montserrat, veiem, escoltem a Virulai, comprem la ratafia
i anem a veure el museu.
I anem a veure el museu.
Clar que sí.
Estarem tot el dia.
Clar que sí.
M'agrada molt Fortuny, també.
És que Fortuny és magnífic.
La Maria Fortuny és deliciós.
Sí, sí, sí.
És que és un descobriment.
Amb Mir, també, amb la de Camarassa.
Amb la de Camarassa.
En fi, ni has mentat, així uns quants.
Perfecte.
Molt bé.
Una cosa impressionant.
És un museu que molta gent, home, la gent d'aquí ho coneixem, no?
Però que molta gent que ve de turista i tal se'n va a Montserrat a veure,
però és que si les muntanyetes i a veure la història aquesta, no?
Que ja és una obra d'art, no hi ha dubte.
Bé, que és graciós, no?
Bé, que a nivell natural és el que diem, no?
Bé, que també la natura també es pot considerar, no?
Que el paper de natura, bueno, a la fi i a cap, és el que deia Gaudí, no?
Que traiem l'art de les formes de la natura.
Per tant, això és una cosa que prové, no?
Però que bàsicament molta gent ignora que hi ha aquest museu
o sí que li fan la promoció per pensar
que hi ha de ser un museu de coses, de pintures religioses.
Que també.
Sí, que també.
Però té un fons al Museu de Montserrat que diu Estela, eh?
Està reconegut allà.
i tal, però pots Gaudí.
També allò també és...
El que imagino que no veurem seran nusos.
Sí, clar que n'hi ha.
N'hi ha, també?
És que no me'n recordo.
Sobretot a nivell d'escultura, tu.
Sí?
A nivell d'escultura és més acceptable.
Jo em vaig quedar amb la nena de la trena, també.
No sé si la...
Suposo que sí, que la coneixes.
Sí.
Vale, això és el Llimona.
El Llimona, oi que sí?
Vale, vale, vale.
El Llimona va aclarar en balla, però bueno, per aquí van els tiros.
Vale.
Ostres, pues...
És impressionant, eh?
La nena de la trena.
Tinc que tornar, eh?
Tinc que tornar, no me'n recordo, eh?
És que n'hi ha dues, a més a més.
Vull dir, que n'hi ha dues, una a costat de l'altra, i és com...
No és pintura, és d'això, és escultura, eh?
Escultura, val.
Però...
Oh, quina sensació més agradable.
I després em vaig quedar amb un, amb una, que era com gitana, però carai, tu, quina
cosa, però no me'n recordo qui la va pintar, no me'n recordo, eh?
Vull dir, diria mentida, però saps aquella cara tant, la nena burgesa total, que està
completament identificada amb el seu rol, i la veus, per exemple, allà asseguda en
una butaca, i que llegeix un llibre, aquella serenor, aquella tranquil·litat.
També és que, i és tot, és que és un ventall enorme d'autèntiques meravelles creatives
que, en fi, molt bé.
Adéu-n'hi-do.
Xinga.
Molt xulida.
Més coses.
Molt xulida.
Per exemple, el que dèiem, d'aquí, no?
O agafa la...
O sigui...
El que farem una cosa, si et sembla, Rosa, ara parlarem del Triomf del Color, aquesta
exposició, però si et sembla bé, comenta-nos-ho de l'OBC, Mozart vs Haydn, que mentre busco
el tríptic, l'he perdut. Bàsicament és això.
Ah, vale, però l'estàs buscant.
Clar, l'estic buscant. Llavors, ens ho comentes i ara parlarem de...
Molt bé, però jo mentre comento el concert que s'ha fet el cap de setmana passat a
l'Auditori, és l'OBC, l'Orquestra de Barcelona, l'Estat de Barcelona, que, bueno,
ja té la seua a l'Auditori. Aquesta vegada hi havia un...
un director convidat, que es diu Jan Willem de Friam, és...
Bueno, ell és austríac, vale, i no és la primera vegada que veia, havia vingut
alguna altra vegada i tornarà a venir durant aquesta temporada.
Ara tenim de director aquest senyor japonès, però, bueno, sempre hi ha algun director convidat.
Bé, doncs, el concert es diu Mozart-Besur Haydn.
Haydn. Sí. Haydn. Vale. I, bueno, és una miqueta, són tres peces, dues de Mozart,
la primera part del concert, i l'altra és de Haydn. Una miqueta, doncs, bueno, per veure
les semblances o les diferències que poden haver-hi entre tots dos en aquestes peces
en concret, no? La primera és molt curteta perquè és la introducció de l'òpera Les
Nostres de Figaro. Ells havien estat contemporanis perquè tots dos eren, van coincidir durant
uns anys. Penseu que un va morir, el Mozart va morir en 1791, a Viena, i a Haydn també
va morir a Viena, en 1869, o sigui, 9-9-18 anys després. O sigui, que sí que van coincidir.
Jo crec que sí que van coincidir i segurament es coneixien. Seguríssim.
Jo ja no ho he buscat. Doncs, bueno, Les Nostres de Figaro té molta força, a més, és
superconeguda, la tens aquí, la tens gravada. No, no, no, no, no, és que la música no sonava
de fons. Vale. Digues, digues. Doncs, amb molta força, és molt maca. I a més, com que hi ha
el tema que eren unes noces que eren, bueno, a veure, prohibides, sí, perquè no els havien prohibit
que es casessin. Doncs, veus com el contrabaix, per exemple, fa una miqueta la petulància
del tot poder als conte, no? Que és que està dient, jo mano aquí i no deixo que ningú
faci la seva voluntat, sinó el que jo digui. Doncs, aquesta petulància, no?, d'aquest
conte, diu que es veuen en les arrogances sancions als baixos. Ah. Sí, molt bé, molt bé. I després,
llavors, l'altre és un concert per a piano i orquestra, el número nou, amb mi, bemoll, major,
que és el que li és conegut també com a genom, o sigui, jove home, o major. Jove home, sí.
Sí. Però, de fet, és el cognom d'una pianista que va venir a Salzburg, va passar pel Salzburg,
i en 1777, imagineu-vos, és la mademoiselle Genome, de cognom, ella era molt reconeguda,
és una pianista molt reconeguda, i llavors, clar, a Mozart li va dedicar aquest concert,
que segurament ja el tenia escrit, d'acord? Però li va dedicar expressament. I és a partir
d'aquí que es va fer molt famós també aquest concert. És un concert de petita, quasi,
no, mano de cambra, perquè hi ha més instruments, però és només corda, només corda,
i només són pianos, ai, perdó, pianos, clar, hi ha un piano, no?, que és el solista,
però n'hi ha els violins, els violonxers, els baixos, els contrabaixos, i només hi ha
cinc instruments de vent, cinc només, sí. Dues trompes, dos clarinets i un fagot.
Per això, clar, el so és com molt, és molt suau, és molt melodiós, eh?
És molt, molt, molt, és molt maco, és molt, molt agradable. El pianista, una passada,
es diu Christian Besuidenhout, és de Sud-Àfrica, és un nano que és molt jove, va néixer a Sud-Àfrica,
ha passat per moltíssims, bueno, va néixer el 79, el 1979, eh? D'on i do. És jove.
Allà, bueno, ells van començar els estudis a Austràlia, i després, pel que veig aquí
a la biografia, bueno, ha actuat per tot arreu, eh? Aquí a Europa també s'ha continuat
formant i ha actuat per moltes orquestres, eh? Des d'Alemanya, a Friburg, a, jo què sé,
a Clàssic, a tot arreu, a Barís també ha estat, aquí a Barcelona, bueno, doncs una delícia,
una delícia aquest pianista, d'acord? Doncs bé, això eren les dues obres que es van interpretar
de Mozart, ja et dic, tot molt melodiós, molt harmònic, i després, amb Haydn, clar,
Haydn ja comença tot el ritme, és molt ritme, és com em deia, al meu costat, és més canyero,
i jo, ua, sí, tant que és més canyero, o, si més no, aquesta obra que es va triar,
que és la Sinfonia, la número 103, amb mi bemoll major, també, o sigui, les dues són amb mi bemoll
les dues obres, amb mi bemoll major, aquesta és la Pau Kim Weaver, aquestes coses costen una mica de pronunciar.
Sí, de pronunciar, sí, sí.
En quatre temps, aquí sí que actua, on actua, toca l'orquestra, molta corda, més corda encara,
i aquí ja n'hi ha dotze instruments de vent, i ja hi ha una percussió també, que són els cymbals,
que llavors aquí això té més força, és més ballable, té més ritme...
Això ho explicaré després una miqueta.
És una... sí, sí, jo ho explico així, d'aquesta manera, no?
No, no, que una mica el motiu, el canvi d'estil, que és Haydn.
El canvi d'estil, sí, sí.
D'acordi, és a dir, que és una música com més ballable, recorda molt el vals, el ritme de vals,
i el tercer temps és el menuet, i el minuet és una delícia, és una delícia, és preciós.
I, bàsicament, és això, aquestes dues peces d'aquests dos contemporanis.
A veure, Mozart, en teoria...
Vinga.
Vaja, no sé, jo ho tinc una mica entès, també, no?
Vull dir que Mozart va ser l'últim gran representant de la música barroca, no?
A partir d'aquí, clar, les seves formes de tocar, les seves maneres, les seves nocturns i tal, no?
Hi ha tota una sèrie d'elements vinculats, bé, que és un geni, i aquest geni i la seva personalitat d'una manera molt clara, no?
Però eren aquells dobles acords, aquells elements, no?, que quan tu escoltes sembla que hi hagi unes repeticions, uns vibratos, no?,
un piripiri-piri-piri-piri-piri, un piano que constantment, vull dir, és com molt recarregat, com és el propi barroc.
Però Haydn, encara que vivia aquest període, va entrar en un període que és el període més del romanticisme, és aquest període musical, no?
Llavors, a partir d'aquí, les formes no són tan recarregades, i a vegades és necessari ampliar amb vent i amb percussió,
perquè depèn de quines ores de Haydn ja són molt més espectaculars, perquè entrem el romanticisme, la foscor, els sentiments, els estats de l'ànima,
tot això és el romanticisme. Llavors, l'esclat, de tant en quant, d'aquests elements, i també, per un altre costat, el que és la profunditat
o el que seria la intimitat, per un altre, és el que Haydn representa. Per el que dius, un manuet deliciós, no?, el que diem.
Sí. Segur, no sé, no m'equivoco, alguna d'aquestes parts serien vibrants, imagino, no?
Sí, sí, sí, clar, l'Andante Piu, i al final que també és un alegro con espíritu.
Vale, i llavors, imaginaos quan aquí sortirien els timbals.
Clar, llavors els timbals, exacte. Per això intervé la percussió.
Que això no és tan habitual amb Mozart.
I amb més vent, 12 instruments de vent, que també et dona més força.
Clar, és que Mozart no és tant percussionista.
Era més per encarregat.
Perquè és més galant, és més galant, Mozart.
Sí, i també perquè, clar, no hem d'oblidar que treballaven per encarregat.
La majoria d'obres eren per encarregat.
Exacte, senyora.
I llavors les havien de fer seguint el gust de l'època.
I el que sabia que triunfaria, clar, els seus patrons...
Clar, clar, clar, són diferents.
Els encarregaven les obres d'una determinada manera, no?
Fins que ja ells, en aquest cas sobretot Haydn,
doncs ja va començar a fer experiments i anar amb una música més pròpia, més personal, no?
Exacte. Un seguidor de Haydn, saps qui era?
Els ducs d'Alba, però els ducs d'Alba de l'època.
Ah, vale.
El diguem, perquè avui justament l'estàvem comentant,
a Can Ginestà, no?
A la transcendent, el ducs d'Alba,
que hi ha un quadre que surt el duc d'Alba,
que té, ha recolzat un piano i al costat una viola,
i a la mà té una partitura de Haydn.
I és una obra de l'any 1795,
per tant, és una persona que està admirant a un músic contemporani.
Clar.
Com ara nosaltres admirem a Paula Alborán, no?
Per dir que se m'anera, clar.
Sí, exacte.
Per tant, era un aristòcrata que era molt modern,
perquè estava admirant a un músic contemporani del món del mateix.
No estava agafant un Bach o un Beethoven.
Això volia dir tenir cultura, eh?
Exacte.
Perquè estem parlant de la cultura, del període il·lustrat d'aquell període.
La cultura actual, que sempre té més mèrit, no?
Arriba a conèixer el que s'està fent i arribar a valorar el que s'està fent en el teu temps.
Exacte. És que aquell període, justament, era el moment del famós despotisme il·lustrat.
És a dir, es mantenia la línia absolutista, però en canvi estava de moda ser culta.
Carles III era molt culta, no ho videm.
I estava el Gaspar Melchor de Jovellanos, que era una persona cultíssima.
No, el rei ara no.
No, clar.
La Maria José Pimentel, per exemple, no?
Aquesta dona que era la primera literata gairebé, que va sortir a gran nivell a nivell de Madrid, no?
Que es movia pels cercles literaris de Madrid, que això era com un escàndol, però ella era diferent.
Tot això és molt interessant, no?
I és aquest període on esclata aquest moment del romanticisme.
I per això Haydn encabeix molt bé, no?
Perquè té una altra forma, tu ho has dit, no?
És diferent.
Mozart i Haydn s'han de la mateixa època, oi que sí?
És diferent.
És una altra cosa, perquè Haydn és més modernet.
Sí, a més era més lletxe, ell havia viatjat també més...
Ah, això mateix.
Sí, es nota aquesta impregnació.
O sigui, que Mozart era clàssic.
Bueno, era un magnífic...
És com comparar...
És que, clar, Mozart és com Beethoven i és com Bach.
Són aquests tres que han marcat moltíssim els períodes,
però no perquè siguin clàssics en si mateixos,
sinó perquè van ser en la seva època trencadors,
però, en canvi, clar, quan compares amb el que ve després,
clar, queda una mica anquilosat, no?
Això és el que passa, no?
És com si compares Haydn, jo què sé, amb Stravinsky.
Clar, és igual de meravellós un que l'altre,
però Stravinsky és una altra història, clar.
Per dir, eh?
Vull dir, menys de buscar un que fa poc hem parlat, no?
L'Ocell de Foc i tot això que hem parlat l'altre dia, no?
Sí, sí.
Bueno, però molt bé, molt bé, molt bé.
Aquesta comparativa és maca, eh?
És molt deliciós que dic anar a l'auditoria a sentir aquests concerts.
Molt bé.
Doncs seguim parlant d'art, i ara sí que he trobat el díptic,
perquè vaig haver perdut i tal, i això.
Jaume, tu vives comentar...
Explica'ns això de que ens hi n'està, que ens hi ha quedat penjat.
Sí, sí.
És fàcil.
És un col·lectiu.
Aquest col·lectiu es diu Tarlatana,
i hi ha noms tan...
Suposo que pot ser fins i tot coneguts per vosaltres, no?
La Gina Vidosa, Cristina Pérez,
Masil Escofet, eh?
I llavors Montse Fink,
Chantal Ferraxi,
la Marta Balada,
en fi, en definitiva,
un col·lectiu.
Sí, no els anomeno tots, eh?
Bé, la veritat és que hi ha hagut alguna cosa que m'ha agradat molt,
molt, precisament perquè a vegades tenim com a concepte que l'art és allò de dir,
vinga, un quadre ben harmonitzat, ben fet, que expressi i tal,
però a vegades és senzillament l'espai i una llum ben posada que fa lluir l'espai,
no per dir-ho d'una manera.
Sí, sí, exacte.
És que és això també, no?
El punt de referència.
És aquest punt de presentació també com va.
O sigui, hi ha hagut algun aspecte que diries,
aquí no acabo de veure massa,
que és com una mena d'abstracció d'una fórmula
la qual amb fusta, doncs, la seccionen, eh?
Vull dir, fan com una disacció
i llavors la posen i a veure què et suggereix.
Diu, home, sí, bé, però no acabo d'entrar.
Aquest tema amb aquest art del segle XXI
que es diu la transvanguardia.
Això és anar més enllà de la vanguardia, no?
I que tu t'has de fer la pel·lícula, vull dir que...
Això mateix.
Doncs llavors, bueno, però de tota manera,
jo penso que és molt important.
Jo la segueixo gairebé totes les exposicions.
Aquí, al celler de Can Genestà, fan exposicions magnífiques, eh?
Vull dir, que val la pena recuperar-les.
Molt bé, molt bé.
I a la fi i a cap, vull dir, és una exposició que són tres sales,
tampoc és una gran sala, però que són coses, vull dir,
a Sant Just tenim uns artistes magnífics, eh?
Vull dir, des de la Carme Navarra Pruna,
passant per la pròpia Carme Malaret,
però hi ha molta gent, no?
Hi ha aquest que s'ha esmentat, a la Ciel també.
A la Ciel és un dels professors d'aquí també
que s'ha apuntat ara, doncs, al taller de les plàstiques, no?
Per tant, tenim una bona base, eh?
Vull dir, bueno...
Mira, ja he dit el què, eh?
Vull dir, i he rebut tres sensacions,
i dic, uita, aquest llum, i allò, que m'he apartat,
i llavors dic, ostres, tu, com llueix,
és com si, no sé, com sempre estessis a mar, no?
Sí, sí, sí, que hi ha una percepció.
El llum aquell li dona el punt.
Molt bé, molt bé, fantàstic.
Perfecte.
Doncs, genial.
Doncs, seguim, avui hem dit que parlarem bastant d'art,
ja a partir d'ara sí que he començat a parlar de teatre i cinema,
però abans d'arribar al moment central,
que escoltarem una peça del Palo Alborán
que es diu Solamente tú.
Ai, que m'agrada això.
T'agrada això, Solamente tú, del Palo Alborán?
M'agrada el que diu.
Ah, ah, vale.
Potser perquè a vegades et situes així de petit
i quan t'esmentaves...
És tan poètic.
Clar, clar, clar, no, no, escolta.
Mare meva, ei, si ens vols llegir alguna cosa,
et poso música i cap problema.
Vinga, que t'ho sentim.
Molt bé, doncs, el que...
Bé, vull comentar una exposició que és una autèntica joia,
és una païeta joia.
Abans hem d'explicar el que.
A Barcelona hi ha un lloc al carrer Diputació 250,
que és molt famós, que és la Fundació Gòdia.
La família Gòdia és una de les col·leccionistes
més importants de Barcelona.
I bé, doncs, hi ha hagut una mena de qüestió,
doncs, que, bé, aquest edifici,
preciós edifici fet per Antrixagnia,
tot sigui dit, que val la pena veure'l,
perquè és meravellós, l'edifici en si mateix.
Les sales, quan vas veient els quadres,
vas mirant els ostres i dius,
mare de Déu Senyor, no?
El que hi ha per aquí, no?
Té una barreja...
Si és faborós i posesar, no veig.
Clar, imagina, és que el lloc és fabulós.
Acabes de guarnir.
Exacte, és una casa palau, allò, directament, no?
Però bé, la Fundació Gòdia
es veu que ja s'ha retirat del tema
i ho ha venut a la Fundació Mafre,
que la Fundació Mafre, a Madrid,
també fa unes exposicions per morir-se.
Espero que sigui Madrid-Barcelona,
que no sigui solament Madrid...
A veure, a veure, si no renyem i no la cosa...
A veure, a veure, com allà tot.
Jo, clar, emocionat amb aquesta exposició,
que està molt bé, li vas dir
quina és la següent?
Pensa, però això ens porten, jo què sé,
una col·lecció de Picassos, no?
O una cosa d'aquestes, no.
és fotografia,
que jo una fotografia estic una miqueta
fins aquí a Barcelona, no?
Sí.
És una fotògrafa,
o si és fotògraf o japonès,
no t'ho sabria dir ara,
però és la propera.
Bé, llavors, el que han fet
la Fundació Mafre
per intentar una miqueta enganxar,
imagino, el públic, no?
Nou, és fer una exposició, doncs,
potentíssima.
Uh-huh, molt bé.
Es diu El triomf del color,
de Van Gogh, a Matís,
col·leccions dels museus d'Orsay
i de l'Orangerí,
que són els dos museus,
l'Orsay és el que hi ha tot
el impresionisme més bestial.
I l'Orangerí és també
un museu mig privat,
mig públic, no?
Que hi ha justament
als jardins d'Orangerí,
allà em sembla que és a prop
del Louvre,
per aquella zona,
on hi ha les tolleries
i tot allò.
I bé, doncs,
allò també hi ha unes obres determinades.
Però el que hi ha d'Orsay
és una meravella.
Bé, realment,
hi ha, és a dir,
són dos pisos,
dues sales a baix
i a dalt hi ha quatre o cinc.
Però bé,
és una exposició molt diàfana,
és a dir,
no hi ha tantes obres.
Hi ha al voltant,
home, si comptem,
hi ha al voltant de 50, 60,
però que realment diguis
Mare de Déu Senyor,
n'hi ha 10 o 12.
Com sempre,
passa amb aquestes posicions
que són importants.
Però tot l'altre
acompanya molt bé.
L'única queixa
és que el discurs
que ells utilitzen
no és el discurs més correcte.
Perquè hi ha moments
que et trontolla.
Perquè dius,
això que fa aquí
quan hauria d'estar allà.
Bé,
aquí és una petita crítica
al comissariat,
no?,
que no ho ha fet del tot.
Com personalment jo
i dues persones més enteses
que vam anar-hi,
vam dir,
no pintava això bé.
Llavors,
bueno,
comença per el període
del puntillisme,
eh?
Ells sí que hi entenen,
eh?
Sí, home.
Sí, però és que fa una mica
de nosa,
perquè quan s'explica una cosa
dius,
ara tinc que explicar-ho
això una altra vegada a dalt,
clar,
i ho podíem posar
al mateix lloc,
no?
Hi ha moments que sí,
però se'n comença molt bé
amb el tema del puntillisme,
t'explica tot molt bé,
llavors et passa
amb un període més
del període més colorista,
de Van Gogh i tot això,
llavors a dalt
se'n van a una cosa
que ja ho explicaré un altre dia,
que són els nebis,
eh?
El nebí vol dir
amb...
no sé si és en hebreu,
és profeta,
d'acord?
Són els profetes,
no?
Llavors és una vessant religiosa
i una vessant
més colorista,
llavors, bueno,
són uns pintors
d'aquest període
que fan una pintura
simbolista,
una pintura així com
misteriosa,
una mica, doncs,
vinculada amb els misteris
de les muses,
no?
Espiritual,
sí,
una cosa més espiritual,
no?
I a partir d'aquí
fan unes obres
molt, molt curioses,
no?
I després, al final,
hi ha coses de Manet,
una miqueta així,
de Cézanne,
això sí, no?
Destacar tres peces,
no?
Un autorretrat de Van Gogh,
un dels que va fer,
que és aquest que tenim aquí,
que és magnífic.
Nosaltres el veiem.
I sobretot,
el que hi ha
és una peça
de Paul Gauguin,
que són les dones
de Tahití,
a la platja,
i un Paul Cézanne,
que és una natura morta,
que és gerro,
sucre i pomes,
no?
Que són aquestes dos peces
molt conegudes,
també,
de l'impressionisme
i tal.
Que maques.
És el que fa,
és el que diem,
Orsay no deixa anar
tot el que té,
ni molt menys
per exposició,
perquè té unes coses
meravelloses.
És el paradís.
Exacte,
és el paradís.
És el paradís de l'impressionisme.
És una meravella,
és preciós.
Però, bueno,
com a mínim,
tenim alguna cosa,
perquè Barcelona
està molt mancada.
Igual que tenim a Madrid
el Tissen Bornemisa,
que té molt impressionisme,
aquí no en tenim,
a Barcelona,
impressionisme català,
sí,
tenim coses de Ramon Casas,
de Fortuny,
que és un impressionisme previ,
el que dèiem abans,
no?,
i de Santiago Rossellol,
bàsicament,
Mirs i tal,
però tot això no ho tenim.
Bé,
és una forma de descobrir-ho.
L'exposició s'acaba el dia 10,
d'octubre,
i el 10 de gener,
perdó,
és molt curta,
realment,
bueno,
encara queda,
però que,
bueno,
sí,
octubre,
novembre,
sí,
són tres mesos,
no està malament,
no?
I bé,
l'únic que són bastant exigents,
amb el tema,
vull dir,
has de fer-ho per internet,
és una cosa com molt determinada,
grups molt concrets,
no?,
vigilen molt,
vull dir,
el fet de l'accés,
no?
Jo sol vaig allà
i no em deixen d'entra.
has de fer-ho via internet abans,
has de fer la previsió,
exacte,
llavors,
vaig a vestir bé,
per dir-ho,
llavors,
amb aquesta primera exposició,
em sembla que,
si tens espai per poder fer-ho,
em sembla que,
si sense guia no es paga,
però,
després es pagarà,
4 euros,
amb guia sí que es paga,
vull dir,
és una cosa d'aquestes,
però són persones,
són 14 persones màxim,
que entren en una hora determinada,
i fan la visita i surten,
vull dir,
està tot com molt quadriculat
i molt marcat,
i a dia d'ara està tot bastant ple,
gairebé impossible,
hi ha forats,
aquí una persona,
potser un dijous a les 10 del dematí,
coses així,
vull dir,
que està molt desperdigonat,
bé,
és el que hi ha.
Quants dies?
Dius que durarà aquesta exposició?
Fins al 10 de gener,
ja ho he dit.
Fins al 10 de gener.
Per això és que no havia...
Sí, sí, sí,
per tant,
recomanable al 100%,
i bé,
doncs ja està,
aquella persona que realment
encara tingui l'opció,
i si no,
doncs bueno,
ha d'intentar...
Ens ho muntem,
no?
Sí,
sí,
sí,
jo monto una el dia 11,
ja ho dic,
de desembre,
qui vulgui apuntar-se,
mira...
Doncs vindrem amb tu.
Exacte,
no vull dir que cap problema,
a mirar per internet,
Barcelonart,
vull dir que ens busqui
pel Facebook,
o que es busqui
per un blog,
Barcelonart,
Barcelonart,
Barcelonart,
en RT final.
Però no us apunteu
ser 100%,
perquè llavors
no hi podem anar nosaltres,
no?
Entrenen 14 persones.
Són 14.
És el seu meu sorteig.
Diu els 14 primers
que truqui.
14 i el guia,
que sóc jo,
no?
O sigui,
els 14 i els 14,
no?
Exacte,
exacte,
això.
Però bueno,
que crec que és una experiència
molt maca,
és diferent,
i és el que diem,
molt bé.
Doncs abans de parlar
de teatre i de cinema,
que també,
d'unidor com estem avui
de teatre i de cinema,
també tinc que parlar
de literatura,
ja parlem després d'això.
La Rosa ens parlarà de teatre,
ens parlarem de literatura
i després...
Que t'ho diguis.
Entrem així.
Escoltem dos minuts
de Pablo Alborán
com Déu mana,
Consolamente tú.
Regálame tu risa,
enséñame a soñar,
con solo una caricia,
me pierdo en este mar.
Regálame tu estrella,
la que ilumina esta noche,
llena de paz y de armonía,
y te entregaré mi vida.
Haces que mi cielo
vuelva a tener ese azul,
pintas de color en mi mañana,
solo tú navego entre las olas
de tu voz.
Y tú y tú y tú y tú,
y solamente tú,
haces que mi alma se despierte
con tu luz.
Tú y tú y tú.
Enseña tus heridas,
y así las jurarás.
que sepa el mundo entero,
que tu voz guarda un secreto.
No menciones tu nombre
que en el firmamento
se mueren de felos.
Tus ojos son destellos,
tu garganta es un misterio.
Haces que mi cielo
vuelva a tener ese azul,
pintas de color en mi mañana,
solo tú navego entre las olas
de tu voz.
Y tú y tú y tú,
y solamente tú.
Haces que mi alma
se despierte con tu luz.
Tú y tú y tú y tú,
y tú y tú y tú,
y solamente tú.
Que no l'havia escoltat
d'una altra manera,
però genial, eh?
És maquíssim.
Sí, té també la versió en acústic.
Aquest és el disc que està en instrumental,
però és l'altre que és en acústic.
En acústic, clar.
I també està molt bé,
és una delició.
És clar, aquest home ha cantat...
Quants anys té, això,
aquesta cançó?
Aquesta cançó ho ha de tenir...
Quatre anys?
T'ho dic ara, t'ho dic ara.
Això és d'any 2011,
quatre anys.
Què va, què va.
Però és que aquest no,
jo tenia 30 anys.
Jo quan era jove ja ho cantaven, això.
Sí?
Sí, potser no d'aquesta manera,
ni de l'altra.
Potser recorda el que seria...
Alguna cançó popularíssima
en l'època, me'n recordo.
Llavors l'escoctava molt a la ràdio,
i tant.
Clar.
M'ha fet per això,
perquè jo solamente tú,
és clar, dic,
ui, això deu ser llavors...
A veure, aquí tenim per investigar.
Bueno, inicialment...
A veure, no,
és una cançó composada per ell,
perquè va ser la primera...
és compositor,
però saps què passa?
Que la música,
s'ha fet tanta música
en el segle XX,
sobretot i el XXI,
que hi ha coses que sonen.
Sí.
És terrible.
Per exemple,
a mi em passa això
quan veus el Festival d'Eurovisió.
Digue'm Ortera,
per mi em fa gràcia.
I llavors jo em poso allà...
Ortera.
Ortera.
Em poso i i dic...
Jo no ho confessaré,
perquè si m'heu de dir Ortera,
no ho dic.
I de les 25 cançons,
hi ha 4 o 5,
que el que és la tornada,
et sona?
Sí.
A tot.
A més,
és que a vegades dic la cançó.
Aquest any passat
hi havia una cançó
que sonava a la cançó,
s'ha de la balada de The Police,
a l'Every Breath You Take,
que és meravellosa.
l'Every Breath You Take.
O si més no,
posen els acordes.
Exacte.
Els acords.
Clavat.
Començava igual.
Tu, aquí hi ha un plagi,
un plagi.
Impressionant.
Si això és tal.
El que dius tu,
queda clar.
Però és que hauríem d'estar
contínuament de demandes
i distollers de fiestes
pel cop i de la vida.
Quan ets una criatura
anant cap adolescent,
només et mires a tu.
Sí, sí, sí.
Llavors, jo recordo una cançó
que et marcava aquest punt
i jo,
quan l'escoltava,
em sentia...
Sí, sí, sí.
Com si m'ho deguessin a mi,
vaja.
Clar, és que això,
en aquella època,
home,
això ens ha passat a tothom,
en aquelles balades bestials
quan et deixava la novieta
o buf,
i això, mare meva,
que jo no tinc cançons.
Això a mi no.
Jo tinc una cançó
que la poso i ploro.
No, no, de sempre.
Un dia us la posaré
i veureu com ploro.
És automàtic.
No me la poden posar
perquè és que em giro
i automàticament ja
em provoca alguna cosa.
Ho volem veure, això.
Bueno, no us diré una cançó
perquè me la posaréu.
Ho volem veure.
No, perquè me la posaréu, no?
L'emoció, l'emoció.
Molt bé, Rosa.
Parlem una mica de teatre.
André i Dorín.
Sí.
Que ja ha passat,
però ens ho expliques.
Sí, bueno,
m'han de ser al poliorama,
però val la pena,
perquè, bueno,
van estar al mes de setembre
i val la pena,
si estan fent,
no sé, ho desconec,
però val la pena
seguir aquest grup,
aquesta companyia,
per si estan fent actuacions
amb aquests teatres
a vegades dels municipis
o si pel que sigui
tornessin a venir a Barcelona.
Val la pena.
És una companyia de teatre,
són molt joves,
són uns membres molt joves.
Es diu Colunca Teatre,
és del País Basc.
Es va crear aquesta companyia
el 2010 a Euskadi.
Cari és el País Basc.
Més clar que l'aigua.
Sí.
Val la redundància.
Clar.
Es diuen,
els actors es diuen
Garbine,
Insausti
i José Daud.
Però també,
en aquest cas,
en aquesta obra,
també actual,
Edu Cárcamo.
D'acord?
Són,
malgrat la joventut,
són uns artistes
molt experimentats
i ja tenen
una extensa trajectòria teatral.
d'acord, eh?
Ells van néixer
d'una inquietud
dels seus integrants
d'experimentar
diferents llenguatges escènics.
Això és molt important, eh?
Sí.
Sense oblidar,
també,
la idea de fer un teatre
accessible al públic.
Es fan un teatre vital,
actual,
compromès
i connectat
amb la realitat.
Això és com ells
es presenten,
d'acord?
i, de fet,
l'obra,
aquesta d'André i Dorín,
són els dos protagonistes
i va sobre
dos persones grans ja
que viuen en una casa
i ja tenen un petit saló.
Com jo.
No, que va...
No, són més grans,
són més grans.
Molt més grans.
Tu estàs aquí
amb una joventut enorme,
Jolín.
Llavors...
L'havia de veure
pujant campanars
a la vall d'avui.
A les torres,
a totes les torres, tu.
que va pujar
als valls campanars
i jo, però, on vas?
A les torres,
als coros...
Que ens guanyava a tots.
I amb les escales
de cargol i tot, eh?
I tant.
Vull dir,
arribava però...
I tenia fotos, eh?
Sí, sí.
Tocava, vull dir,
a la punta
de la cúpula, ja, no?
I tot eren tant...
Exacte.
I ha tocat la campana.
El vigilàvem nosaltres,
vull dir que no.
Anàvem fent reportatge aquí.
Digues, digues,
Rosa, perdona.
No, no, no,
que va ser molt divertit.
Per això dic que no, no,
aquests estan pobres,
ja, i allà aquests adults
han sent la màquina d'escriure
o les notes d'un violonxel.
És ell que l'havia estat escritor,
bueno, i encara fa alguna cosa,
encara escriu,
i ella és, doncs,
una violonxelista,
d'acord?
Però són grans
i llavors és una mica
un viatge que es fa
a través del record, eh?
Diu que recordar
qui van ser
per no oblidar
qui són.
I també recordar
com han estimat,
diu, per seguir estimant.
És alt sobre el tema
de l'Alzheimer, d'acord?
És que és molt clar,
vull dir,
no estic desvetllant res.
De fet,
és una obra
que ells també
el que fan
és col·laborar
i recolzen
a tots els grups
d'atenció i suport
a emocionar
els cuidadors
de persones
amb Alzheimer.
És que està
molt bé,
no parlen
en absolut,
no parlen
mai,
per res.
Ells actuen,
són tres actors,
hem dit,
una actriu
i dos actors,
actuen
amb una
màscara,
però màscara,
una careta
que els ocupa
tot el cap,
no la cara,
no,
tot el cap,
envolta tot el cap,
d'aquelles així com de goma,
que segons el personatge
tenen una careta
o tenen una altra,
és més jove,
és en aquest cas
la inexpressió absoluta,
no?
No hi ha expressió.
no parlen,
però sí que s'expressen.
Ah, vale,
dic la cara,
però la cara no hi ha expressió
a la cara.
No, la cara no hi ha expressió,
però és la cara.
Però hi ha la gesticulació,
ja he vist trossos.
Però això creu angoixa.
No, no,
en absolut.
Ah, per l'actor,
home,
si no són una mica oferrant.
Exacte, exacte.
I en refereixo
que de cara a la percepció
de la gent...
És difícil, eh?
Clar,
però això diu
que es exploren
diferents arts escèniques
i instruments
i mitjans
per actuar.
Exacte,
aquí és on...
I és que
amb els seus gestos,
amb la història
com passa,
amb la interacció
entre els personatges,
com es canvien de personatge,
no?,
que es canvien de careta
i es canvien de vestit,
no?,
et queda molt clara
la història, eh?,
de qui són actualment
aquestes dues persones,
qui hi havien estat
des que eren joves
que es van conèixer,
van començar a sortir,
no sé què, no?
El que si demana
un autògraf amb ella,
i després,
ai, ja queden,
mire,
t'ho torno,
ets a casa teva,
no sé què,
és que s'entén tot
i no parlen,
però s'entén tot,
d'acord?
Hi ha sentiments,
també,
que és molt important.
Ja he vist algun trot,
això.
Hi ha sentiments,
no?,
de dir,
ostres,
els joves que érem,
no?,
doncs l'amor,
doncs més clar,
i segurament el sentiment
de l'amor,
quan ja són més grans,
també una miqueta
la descol·locació,
no?,
de, ostres,
què passa ara,
aquesta malaltia
que arriba a casa nostra.
Ells tenen un fill,
també és molt divertida
les escenes
quan entra el fill,
perquè,
els dos,
com que litigien,
no?,
pels favors
i perquè al nen
els faci cas.
Bueno,
el nen que ja és un home gran,
ja és un adult,
no?,
però es veu també
quan era petit
i com els dos,
no?,
el pare i la mare
intenten portar-lo
cap al seu terreny,
no?
Molt bé,
molt bé.
Està molt bé,
és molt tendre.
Ho passa encara?
I és això?
I és aquest home?
No,
ara no,
ara no.
Ja he dit,
que almenys el poliograma no,
que seria qüestió de mirar,
a menys ells tenen pàgina web,
també,
seria qüestió de mirar,
a veure per on van actuant.
Sí, sí, sí.
Perquè moltes vegades
és això,
s'estan a Barcelona,
però després...
A veure si venen a córrer.
Mira,
veig que van guanyar dos premis,
un va ser a Villanueva,
a Villanueva,
com a millor espectacle estranger 2011,
a l'Havana,
a Cuba.
I un altre,
també el premi del públic,
a la millor dramaturgia,
a Birmingham,
al Regne Unit.
Perfecte.
Val molt la pena,
Colunca Teatro,
ens hem de quedar amb aquest nom,
i els hem de...
Penso que els hem d'estar aquí.
I suposo que estan actuant
per tema de l'Alzheimer,
que ja...
No sé si la Federació de Familiars
o de Cuidadors de Malalts d'Alzheimer
també els hi ha...
Una mica estan en contacte,
per anar representant aquesta obra
i anar una mica mirant
aquesta sensibilitat cap a la malaltia,
no?
Jo ja estic estic en contacte.
a la pèrdua de memòria,
a la pèrdua del teu passat,
a la pèrdua de la teva identitat,
a la pèrdua de tot això.
Això és terrible.
Com vaig traient els quadres de la paret,
els quadres on hi ha les fotografies familiars,
no?
Amb el nen,
amb la fotografia de Baudela,
no sé què...
I veus, clar,
és una representació
del que està passant al seu cap,
també, no?
Clar,
com es despengen,
no?
Sí,
sí,
per això dic que és molt gràfic
quan va al metge,
també,
quan s'adonen
que alguna cosa li està passant a la mare,
en aquest cas és la mare la que...
Aquella pel·lícula de Júlia Moore
que pateix un Alzheimer iniciàtic,
com es deia,
va guanyar bastants Oscars.
Ah,
que està recent,
no?
És recent.
És la pel·lícula recent.
Ella ho explica molt clarament,
diu jo,
és una persona que era una catedràtica,
no?
Diu,
és que quan em poso a pensar
se'm cauen les paraules,
vull dir,
ve com se'm cauen les paraules,
no?
És una cosa molt gràfica,
no?
I molt,
molt curiosa,
no?
Pot ser física i pot ser mental.
Clar,
clar,
aquí està una cosa física,
que és per una qüestió de poca...
Bé,
de...
Molt bé.
Que les paraules no surten bé.
No,
no surten.
Això,
això,
això i la paraula de sortir al final
no que va sortir en res,
no?
Que això ens passa a tothom.
I això com es deia,
això,
ara no me'n recordo de la pel·lícula.
Sí que a vegades va ser per cansament,
és la paraula,
en si mateix.
Exactament.
És la capacitat de...
Parbal.
Exacte,
de transformar en intel·ligible
allò que tens aquí
i ha de sortir...
De verbalitzar el pensament.
Molt bé.
Doncs molt interessant, Rosa.
Universal,
a més,
han anat per molts països,
ha estat a Nova York,
Londres,
Xangai,
Buenos Aires,
Istanbul...
Fantàstic,
fantàstic.
Clar,
perquè és un llenguatge universal,
el gest...
Evidentment,
la gestualitat...
És un problema molt
de tota la societat.
És la mímica,
és la mímica,
és la mímica,
la filla cap,
exacte,
és el mím,
però portat a l'extrem,
en aquest cas,
d'una qüestió,
doncs...
Realitat a la realitat,
no?
Molt bé.
Sí,
jo faré un petit esment
sobre un llibre curiós,
una cosa estranya,
que m'he caigut a les mans,
no?
És un llibre,
és una trilogia,
que es diu
Els rostres,
de Victoria Berman,
no té res a veure
amb Ingmar Berman,
ni amb Ingrid Berman,
vull dir,
és un nom molt típic de Suècia.
Però no m'els menys tinguis,
amb aquest parella.
No, al contrari,
són magnífics,
no?
I tampoc a la Marano Hara,
que ens ha deixat fa poquet,
pobreta meva.
Sí,
com l'estimava jo,
i tant.
que era magnífica,
aquella dona,
però bueno,
l'hombre tranquilo,
que ja s'era.
Bueno,
però allà precisament no tant.
No t'agradava tant.
No m'agradava.
Allà precisament no tant.
Diga-ho que t'agradava,
diga-ho que t'agradava.
No,
no ho recordo ara,
digui-te.
Bueno,
però és una actriu
que tenia molta presència.
Potser que ella,
amb el Gregori Pec,
com ens deia allò,
em sembla que era ella,
era el...
Ai...
Ara ho muntem.
El Capitán Palamà,
no.
Era una cosa així.
i el munt d'on s'usmanos.
Potser.
No m'agradava.
A veure si és d'ella.
Ara Rosa m'agradava.
Sí,
és molt bé.
És que allà no,
perquè representa un personatge
massa atrapat per les convencions.
I tampoc és el més.
A mi no em va agradar gaire
aquesta pèl·lia,
i segueix sense agradar-me massa.
A mi no,
jo quan la vaig descobrir,
que jo feia temps,
no l'havia vist fa 7 o 8 anys enrere,
la vaig veure,
a mi no em va acabar de matar,
tampoc.
Vull dir,
bueno,
està bé,
però és un clàssic,
però és de que et quedes amb un clàssic,
no?
Vull dir que no.
Bé,
doncs el que dèiem,
una obra d'uns senyors
que es diuen Eric Axel Sun,
que sembla el nom...
Com es diu?
Ara que li estic ensenyant
la foto de la Maureen.
Ara entenc per què li agrada.
Vale, vale.
Per roja,
ben guapa.
Sí, bueno,
sobretot.
Bueno,
ara estem fent allò un doble.
Jo parlo d'una cosa
i és parlant d'una altra.
Digues, digues.
I que va tenir un Òscar honorífic
en 2014.
Sí, sí,
exacte,
li van donar.
Sí, sí,
anava en cadireta de rodes i tal.
Sí, sí, sí.
Per roja,
molt maca,
molt maca.
Bueno,
i nosaltres veurem la pel·lícula aquesta,
la filmografia.
Molt bé.
Ara ho diem.
Doncs aquests senyors
que es diuen Eric Axel Sun
vinculats al món de la música electrònica
i que han vendit a fer una novel·la,
una novel·la vinculada
amb el...
Ah, sí,
que va de la Miball,
és aquesta.
Amb un thriller,
no?,
que inicialment,
bueno,
últimament hi ha aquesta mena d'obsessió,
no?,
i crec que està molt bé
perquè ja era hora
que les inspectores fossin dones.
Perquè sempre,
la història dels thrillers
sempre ha sigut inspectors,
és del Carballo,
d'aquesta gent i tal,
que dius,
bueno,
sempre és el mateix.
Ara hi ha una...
Però és que porto
tres o quatre llibres
que són inspectores
i ara estic llegint una altra
que també és una inspectora.
Vull dir,
però molt bé,
molt bé perquè
jo crec que és una visió
molt diferent
al que és el concepte
d'inspector.
Vull dir,
és una altra revisió
del que és com a tal
el concepte
de com portar uns casos,
no?,
com anar més enllà
amb les coses
que a vegades,
sincerament,
i això sí que
sempre ho han dit,
els homes es queden a mig camí.
Vull dir,
la sensibilitat,
l'especial sensibilitat
que té la dona
per anar més enllà,
vull dir,
la seva forma més ordenada,
o no sé com dir la paraula,
vull dir...
T'has de fer la pilar.
No, no, no, no,
és veritat,
però hi ha una percepció,
és cert,
una percepció
molt diferent
amb la dona
que amb l'home
amb aquest tipus de coses.
És el que es deia
desmenuzar les coses,
no?
Sí, exacte.
Però això,
un anàlisi minuciós...
Hi ha com un sentit,
hi ha un sentit diferent,
no?,
que va més enllà,
en sèrio.
I aquí passa això,
i passa això...
La sensibilitat,
sí,
ser sentit, sí.
Llavors és una obra
que era molt pretensiosa,
eh?
persona,
es diu el primer,
trauma,
es diu el segon,
i catarsis,
es diu el tercer.
De nou entrem
amb el tema
d'una inspectora
que es diu Janet,
que està portant
una sèrie de casos
una altra vegada
vinculats amb nens.
Vull dir,
és una cosa
també recorrent,
però amb una altra línia.
És un cas
que no és tan truculent
com aquells llibres
que va comentar el David
l'altre dia,
no?,
del Lametre,
o que jo vaig comentar
també no fa gaire,
però que bàsicament
sembla una història
que es va desenvolupant
amb una persona
en concret
que es diu Sofia,
que sembla
que tot apunta
cap a aquesta persona,
però curiosament no,
se'n va cap a un altre lloc,
d'acord?
Però llavors,
amb aquest joc
que al final
sincerament es perd,
és a dir,
a persona està molt bé,
a trauma també,
però a catarsis
el tercer llibre
ja s'obre,
és el que diem,
allargar massa
aquestes coses
no és bo,
i és molt complicat
una bona trilogia
de llibres,
costa molt,
no són gaire llargs,
són 200,
300 pàgines
cada llibre,
són 900 pàgines
en total,
per tant,
amb un llibre
que s'hem pogut tancar,
però bueno,
això de vendre més
i treure més diners
per l'enclar.
Bé,
doncs aquí
hi ha un moment
en què les coses
dius a veure per on va,
llavors tot allò
que ens explica
és la mentalitat
d'una persona,
no tot,
hi ha unes parts
que les dones
per suposat
que és real
i és tot,
ui,
tot un trauma
que aquesta persona
en concret
ha patit
per culpa
d'una sèrie de coses
que li ha passat
a la seva joventut
i a la seva infantesa.
Psicoanalític.
Totalment.
Llavors,
aquí és on entrem.
Llavors,
aquí és la part
que jo una miqueta
em descol·loca
amb el fet de dir
aquesta noia
ha patit
des de la seva infantesa
una sèrie d'abusos,
parlem clar,
perquè per aquí
van els tiros,
ella s'ha creat
un altre món paral·lel
però no és un món paral·lel
de felicitat,
és un món paral·lel
d'infelicitat absoluta
i de maltractament.
És a dir,
ella es crea
un món paral·lel
en el que allò
que li han fet mal a ella,
ella l'està aplicant
però no ho està fent realment.
Llavors,
aquesta mena
de desdoblament
de la realitat
és la que et porta
a tu a pensar
i aquí és on
es deslliga més.
La persona
és una psicòloga.
Vol estudiar-se
ja mateixa
vull dir,
amb un gran nivell
mentre s'estudia
a persones
que tenen problemes
vinculats
amb el tema
de la pederàstia
i altres qüestions
vinculades
o que han patit
però a la vegada
crea un altre submònt.
I acabes que dius
què passa aquí?
És complicat
del llibre
i al final et perds
i després dius
ja el torno a agafar
però et perds.
És un llibre suec
és el que diem, no?
Aquella frador sueca
també a vegades
que dius
se'ls preocupa molt.
això sí.
Avui precisament
hi ha hagut
una psicòloga
si una psicòloga
hi ha entès molt
ara em sembla
que no
que no ho és
veritablement
i em deia
diu
a vegades
el que també
el que també
passa en la vida
és que aquelles
persones
que tenen
dificultats
doncs
des de patitots
no?
Diu
acaben tenint
el seu punt
de sortida
i d'enriquiment
fins i tot
o sigui
allò
el que acabes
de dir a tu
si allò
ho dirigeixen bé
o sigui
si dius
pateixo
i això
s'ha d'arribar
a superar
no?
Si ho
si ho canalitzes
clarament
canalitzes
cap a la teva
formació
cap a
oblidant-te
que el patiment
t'acompanyarà
tota la vida
oblidant-te
o
o arxivant-ho
per dir-ho
d'una manera
doncs
aquesta xicota
em deia això
no?
Diu
això a vegades
és un enriquiment
per següents
aquí
ara bé
quan és tot
el contrari
o sigui
quan
utilitzes
aquests termes
soc la víctima
d'una situació
que he viscut
o la víctima
d'una situació
que visc
i no surts
d'aquí
llavors això
és clar
que et condiciona
i et marca
la vida
i no surts
i això són
els rostres
de Victoria Berman
perquè són
les diferents
cares
les diferents
visions
que ella té
de la vida
o del que li està passant
al seu voltant
i com reacciona
encara que ella
realment
el llibre
es veu d'una altra manera
per tant
ja es veu
que hi ha un canvi
de personalitat
obligada
per una sèrie de condicions
que li diuen
millor canviar de nom
per tot el que t'ha passat
i a partir d'aquí
inicia una nova vida
però amb aquesta nova vida
posa tots els fantasmes
i els va recol·locant
i està bé
però realment que es perd
el llibre es perd
el que està clar
és que els psicoanalistes
diuen que aquestes coses
no se superen
fins que no descobreixes
tot el mal que t'han fet
per dir-ho d'una manera
o sigui
anar parant el nus
de la qüestió
però tot això
avui ja es relativitza
això és el que deia Freud
i tal
i llavors
això es relativitza
fins al punt
que diu
no
deixa estar això
estar archivat
el que cal
és archivar-lo
i deixa't
que tot és una qüestió
de trobar
doncs
aquells punts
que en definitiva
tu puguis
sintonitzar-hi
no?
vull dir que
realment t'omplin
com jo mateix
vull dir
quantes
avui
què m'heu dit
vosaltres dos
avui
donar la informació
que us he donat
i tal
que és que la meva salut
en aquests moments
ha millorat
un bon punt
molt alt
no?
doncs
en definitiva
jo estic com una mena
de nul
en aquests moments
clar que sí
i tu mateix
res em ho deies
i és perquè
diu
és que la teva actitud
quantes vegades
m'ho heu dit
i tant
evidentment
l'actitud
és el pensament
és la
positiva
clar
bé
doncs
deu ser una mica
de cada cosa
també
això fa moltíssim
si la teva actitud
és ganes de
evidentment
que et pot passar
qualsevol cosa
que tu calli
però
la teva actitud
està aquí
fins a l'últim moment
va cap aquí
va cap a
sí sí
bé
5 minutets
què voleu parlar
de la villa
Taúma
fem un comentari
i el Viaja a Sils Maria
si podem
o l'iniciem
i seguim la setmana que ve
o ja fem el que
bé la taúma
serà una d'aquelles pel·lícules
que jo us en parlaré ara
i us oblidareu
a cap de 5 minuts
Palestina
Palestina es diu
sí és Palestina
una pel·lícula Palestina
per què?
perquè això no és
la Guerra de les Galàxies
és clar
i està més clar
que l'aigua
no és igual
és una altra cosa
saps
ja
no parla
ni dels grans
poders
ni de les grans
revolucions
ni infografies
ni res
ni canvis
de paraules
què és la república
i què és el poder absolut
ho canvien
totalment
ni efectes especials
tampoc
tampoc
això ja
el sabem
la taúma
és una vila
que ha estat
adquirida
vull dir
com es diu això
controlada
controlada pels jueus
ells són palestins
evidentment
i els palestins
com molts punts del món
doncs
també eren burgesos
i a més a més
hi ha un apartat
petitó
que són cristians
vull dir
no masses
però són pocs
i llavors aquests
miren
de conservar
tot el que és
essencial
de la seva vida
però esclar
la situació de guerra
que viu aquest país
és enorme
i automàticament
doncs
hi ha víctimes
i els morts
o bé se'n van
cap a Nord-Amèrica
les estimacions
que trenen
aquestes tres dones
que són les ties
d'una més jove
que ha estat
amb un
amb un
això
de petitons
no?
amb un orfenat
i llavors
la treuen d'allà
perquè estiguin
amb elles
i perquè s'eduqui
com elles
a unes constants
burgeres
total
són dones
s'han de casar
i prou
vull dir
vale
és petita
la pel·lícula
però
guaita si és gros
això
i de la manera
que funcionen
i tal
jo l'he trobat
íntima
vull dir
això és el que busques
és que això
no busques
la guerra
les galàxies
busques això
llavors
quan ho trobes
dius ara
no?
i la guerra
de les galàxies
probablement
també la veurem
perquè esclar
com que ens la posaran
per tot arreu
i a més a més
fins i tot
potser farem
aquella valoració
tan
aquesta és la millor
que s'ha fet
de totes
les set
que ja s'han fet
ara
i ara en vindran
dues més
que encara seran millor
et dic una cosa
jo sóc
jo sóc
torno a dir
digue'm a friki
una altra vegada
no
a veure
és a dir
jo un dia
un any
un estiu
vaig veure les
les 6
des de la primera
que és l'antiga
dels 70
en les guerres de les galàxies
l'imperi contraataca
el retorn del Jedi
llavors amenaza fantasma
i ara ve a les 7
i vaig veure les 6
vaig acabar
amb una empanada mental
vaig dir
però veig
en diferents dies
però clar
dius
és que no s'ajusta res
allò
és una cosa
hi ha com altibaixos
jo a l'estiu
vaig intentar
vaig veure una
la segona
ja vaig dir
ostres
ja costava la segona
la segona ja costava
i no acabo d'entrar
i les noves
ja dius
et tornes boig
vull dir que no
ja no sé què faran
si serà la setena
o és una preqüela
perquè clar
van fer la
bueno allò era
clar
quedava molt ror
veure una pel·lícula
la 79
com la inicial
com anava jo
no
la guerra
no a veure
és a dir
l'amenaza fantasma
era la primera
no
és a dir
les 3 clàssiques
és la quarta
cinquena i sisena
l'imperi contraataca
és la segona
no sí sí
però a nivell
però després
com va fer les 3 noves
anava en davant
sí
és a dir
era
primera, segona, tercera
les més noves
i quarta, quinta, sisena
les 3 més antigues
clar
grinyolava
la lògica té això
però grinyolava moltíssim
el que són els efectes
i tot
perquè clar
veies uns efectes
els 79
veies els fils
gairebé penjant
i les altres
com uns efectes brutals
clar
poc o molt
per molt que sigui
un tema purament tècnic
són pel·lícules
molt perilloses
i llavors clar
o ets un friki d'aquests
absolutament
de la guerra de les galàxies
i entres en aquest joc
i tal
que jo no vaig entrar-hi
és com l'univers
trequi
de Star Trek
que jo no entro
o no
vull dir
no ho sé
no sé
que és molt més interessant
ens queden dos minuts
jo crec que
és una pel·lícula
que val la pena
Rosa
en parlem una altra
estona
la parlem una setmana
perquè m'interessa molt
i la vull comentar
tots tres
que l'hem vist
i crec que s'ha d'aprofundir
una mica
perquè hi ha un moment
val a dir
que ahir vaig veure
la xocolata
la Juliette Vinoix
no sé si us passa
a vosaltres
però jo només
veure-la ja
clar
ja faig
veneracions
avui està
avui la Maronohar
la Juliette Vinoix
avui està
ja et dic
no la primera joventut
home
veus que amb el John White
no em passa això
no
a mi tampoc
a mi tampoc
què t'anava a dir
però és que
a vieja Sils Maria
és que la Juliette Vinoix
és molt maca
però justament
home sí
amb la Juliette Vinoix
però justament
guapa
és a dir
em refereixo
representada
amb tota la bellesa
que té ella
no està guapa
sincerament
no guapa
que és pel tipus de dona
que representa
exacte
exacte
és un símbol
totalment
ella va vestida
d'una forma molt
a veure
és una persona
és una estrella
però va vestida
d'una manera
exacte
intel·ligent
triomfadora
totalment
amb la màquina
molt ben poblat
normal
i sí exacte
que això m'ha passat també
per exemple
amb Julia Roberts
a Agosto
que feia de filla
i anava normal
ostres sí
no anava tant
com sempre la posen de princeseta
i tot això
que la posen més a regladeta
no no
i de filla
i de filla
ressentida
totalment
i a més
em va semblar
allà vaig dir
quin tros d'actriu
perquè ja saps
que és una bona actriu
al principi era com una així
més llunyeta
però ja Mèric Brokowitz
ja va fer aquell canvi
però amb això d'agosto
dius
mare de Déu senyor
que bé
doncs
lo d'agosto
és
bon
he tractat el tema
lògicament
però vull dir
que és molt potent
molt potent
molt potent
em sembla que d'aquí a poc
la fan per la tele
em sembla que la fan
a Tele 5
oi que sí
aquest dissabte a la nit
jo crec que
mira la cartell
a la tele
i jo diria que
el dissabte a les 12 de la nit
a Tele 5
perfecte
una bona hora per mi
t'entomaràs els anuncis
però vols a Tele 5
o fotis anuncis
fins per anar al lavabo i tot
vull dir que és increïble
no però llavors jo passejo
i tot el que he vist
fins aquell moment
ho reflexiono
m'empapo
i quan acaben els anuncis
i ara segueix
ja està
molt bé
doncs ens acomiadem
aquests que fan anuncis
no cal que els facin
no
no no
que no els facin
bueno
doncs ens acomiadem
s'acaba la sintonia
fins al pròxim dia
adeu-siau
adeu-siau
a les potes
ràdio 2B
ràdio 2B
98.1
Fins demà!