Tu, què és el Nadal? Una veu normal.
Catalunya Ràdio. Les notícies de les 9. Bona nit, us informa Eva Comte.
Dimiteix el director d'Emissions i Continuitat de Canal Sur per la Fifi en la transmissió de les campanades la nit de Capdany, José Luis Pereñiguez. Ha posat el càrrec a disposició de la direcció de la ràdio-televisió d'Andalusia. En un comunicat, la direcció de la cadena assegura que aquesta decisió queda al marge dels resultats de l'expedient obert. De moment s'apunta a errors humans atribuïbles almenys a tres treballadors, segons les primeres valoracions de l'empresa. Recordem que la transmissió
En directe de les campanades va quedar interrompuda per publicitat. El subdirector de l'entitat ha acceptat la renúncia i ha cessat el fins ara director de missions de la cadena.
Notícies breus, Jordi Canal. Els preus del transport públic i en el cas del transport privat, els peatges s'han congelat per aquest any i en alguns casos experimenten fins i tot un lleuger avaretiment. És el cas de les targetes T10, que en el cas d'una zona costen ara 35 cèntims menys. A l'àrea metropolitana de Barcelona també baixa el preu de la T trimestre per persones a l'atur, la T 70-90 per famílies nombroses i monoparentals. Es congelen els preus al transport de les altres demarcacions i a rodalies i regionals de Renfa.
Oriol Junqueras, creu que encara que governés Podem, l'estat espanyol mai deixarà fer una consulta als catalans. El president d'Esquerra Republicana ho ha dit en una entrevista a Europa Press. Jo estic convençut que l'estat espanyol posarà totes les traves que pugui sempre a la democràcia a Catalunya, diguem-ne, i que això malauradament tampoc no canviarà en la mesura que hi hagi un o dos o caps de govern diferents, etcètera, etcètera, que no és una qüestió.
del cap de govern, que no és una qüestió del partit majoritari. Els equips de rescat ja han identificat dos cadàvers de l'Airbus de Razia sinistrat a l'oest de la costa d'Indonèsia. Corresponen a una hostessa de la companyia aèria i a una passatgera. Demà es reprendrà la recerca de les caixes negres de l'avió, segons el director de l'Agència de Recerca i Rescat d'Indonèsia.
El Comitè Nacional de Seguretat del Transport està fent la seva feina des de Pankalunbun. Aquest divendres desplegaran el seu equip al lloc de l'accident a la recerca de les caixes negres.
Es fa públic a internet un vídeo on apareixen dues joves que afirmen ser les cooperants italianes segrestades a Síria l'estiu passat. Italian no ha confirmat l'autenticitat d'aquest enregistrament breu, en què les noies, que apareixen tapades, demanen al govern de Matteo Renzi que passi tot el possible perquè tornin a casa. Cap detall permet confirmar l'autoria dels segrets i, a diferència d'altres enregistraments, no apareix en cap cas la bandera de l'estat islàmic branca filial d'Al Qaeda.
El prestigiós economista francès Thomas Piketty recomana al govern del seu país que es dediqui a rellençar econòmicament França i es deixi estar de decidir qui és més honorable. D'aquesta manera, l'autor del Capital del segle XXI ha rebutjat ser un dels candidats a la Legió d'Honor, que és la més alta distinció concedida per l'executiu francès. Piketty havia estat pròxim al Partit Socialista francès i havia donat suport a François Hollande en la seva campanya presidencial l'any 2012, però després s'ha distanciat d'ell per les polítiques que ha impulsat des del govern.
Un dia una foto, 31 fotògrafs, 365 dies, Catalunya 2014. És l'exposició gratuïta que recull el testimoni fotogràfic de 31 fotoperiodistes i que s'ha inaugurat avui al Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona. La mostra recull 365 imatges quotidianes de l'últim any a Catalunya. Són imatges de fotoperiodistes que treballen en 11 mitjans de comunicació o bé com a freelance. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que ha inaugurat la mostra, ha assegurat que es tracta d'un magnífic fresc
de tot un any al nostre país, la nostra vida social, dels sentiments de la gent i un retrat profundament humà. També l'exposició es podrà visitar fins al 12 d'abril.
Estors, Míriam Riau. El Barça de bàsquet ja és a Berlín amb les absències de Navarro i Eriksson, però amb els retors d'Oleson i Abrines. Demà a les 8 del vespre jugaran el debut al top 16 de l'Eurolliga a la pista de l'Alba Alemany. En l'estrena del top 16, el grup dels blauranes victòries del Galatasaray i el Panatinaikos.
En futbol, l'Espanyol s'ha entrenat avui a portes obertes a la ciutat esportiva. D'altra banda, els blaugranes avui han tingut descans. A la sessió de demà ja s'espera l'arribada d'Albes amb permís extra i també de Messi i Neymar. L'Espanyol reberà l'Eibar diumenge a les 7 a Cornellà al Prat i dues hores després, a les 9 del vespre, el Barça visitarà la Reial Societat.
I en ve, la segona jornada de competició a la Barcelona World Race, la regata que cobreix la volta al món sense escales ni assistències. Els regatistes estan a punt d'arribar a l'estret de Gibraltar. Manté el lideratge de la prova des d'aquesta matinada a l'embargació guanyadora de l'any passat, d'Ugobos, tripulada per Pepe Ribes i Àlex Thompson. Fins aquí les notícies.
El Club de la Mitjanit. Que hi torni a haver un triple català en motos. Que més si guanyi un altre pilota d'or. Que l'Espanyol jugui a Europa. Que torni a guanyar la Champions League. Aquests potser són els vostres desitjos, però quins somnis esportius demanen als vostres fills els Reis Mags? Al Club de la Mitjanit volem saber què desitgen els més petits de la casa en l'àmbit esportiu. Potser guanyar la lliga escolar. Que tots els nens i nenes del món puguin practicar l'esport que més els agradi. Els nens i nenes que vulguin ja ens poden fer arribar la seva carta esportiva als Reis.
El nostre correu club arroba catradio.cat Entre totes en seleccionarem una que llegirem la nit de Reis al programa especial del Club de la Mitjanit Esport i màgia a parts iguals
Fins demà!
A mi amigo Blanco Herrera le pagaron su salario, sin pensarlo dos veces, salió para malgastarlo una semana de cuelga y perdió el conocimiento. Como lo volvió a su casa, todos lo dieron por vuelto. Así no estaba muerto.
En els propers minuts us farem una ullada a algunes de les coses bones i no tan bones que han passat dins del panorama musical català al llarg d'aquest 2014. Un any, una vegada més, marcat per la crisi, marcat per el 21% de l'IVA i marcat, sobretot, per la gran notícia d'aquest 2014, l'amor del rei de la rumba, de Peret.
Estaba tomando caña. Y no estaba muerto.
L'amor de Peret, sens dubte, ha estat la gran notícia musical de la música catalana, de la música del nostre país. Un home reverenciat per absolutament tothom i un home al qual s'hi acostaven també unes noves generacions que han marcat el ritme de la música d'aquest 2014. Una de les bandes, sens dubte, que hauríem de destacar i que tenen a Peret com a referència i una de les bandes que destaquem, entre altres coses, per al seu nou disc, per al fet d'haver estat una de les bandes que ha girat més, que ha fet concerts més multitudinaris i que ha tingut més seguidors al llarg del 2014,
és, sens dubte, aquesta que sentireu ara. Per mi, la gran banda del 2014 que deixem enrere. Xarango. Vaig caminar com el firaire, pres del seu baix sota els estels. Des de la Barcelona al caire, canten sirenes que en són rebels. Duc els tambors d'un mar en ruïnes. Sóc pastor arran de tot un cil, sempre punt per robar la lluna.
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
fill del mar que desespera, duc a la sang al seu barí. Sobre la pell el sol ens crema, si estem junts crema la nit. Malgrat que amino sense cap casa, s'obreixo el plug dels teus petons, vinc a encendre foc a la plaça. Hey!
Dalt-te un pas som i talla l'aira.
Xarango a ulls d'un servidor han estat els grans triomfadors d'aquest 2014. Van participar de dos dels festivals més multitudinaris i nous, també, que es van estrenar aquest any. L'un, la recuperació del Canet Rock, amb participació dels més grans artistes que tenim avui en dia en quant a poder de convocatòria. Bandes com Manel, bandes com Love of Lesbian, grups com Els Amics de les Arts i Un Llarguíssim, etcètera,
Van participar d'aquesta recuperació d'aquest mític festival que es fa a Canet de Mar i que sembla que tindrà la seva continuïtat de cara al 2015 amb la recuperació, segons es comenta dels mítics Sopa de Cabra. A banda d'aquest concert multitudinari del Canet Rock, també xerango van ser protagonistes del Mediterràniament.
Festival realitzat durant les festes de la Mercè a la platja de Barcelona amb tres bandes com Manel, com la troba Kung Fu i Charango i on es van aplegar milers i milers de persones malgrat les diferents visions habituals de la crítica i de la Guàrdia Urbana. Fins a les dues, el teu cos sota la lluna.
I la música de xarangos serveix també per comentar-vos que hi ha hagut una efervescència una vegada més de l'anomenat mastissatge a casa nostra. Gent com La Troba Kung Fu, Every Night, La Pegatina, una de les bandes més internacionals, conjuntament amb Bongo Botraco, han estat algunes de les formacions que han fet més concerts enguany des de casa nostra i cap a fora de les nostres fronteres.
A més a més, Xarango estrenava en enguany un nou festival, el Clownia. Tot un èxit en la seva primera edició, que augura també una llarguíssima continuïtat. I seguint les passes i molt de prop de Xarango, una de les bandes que podríem considerar com banda revelació d'aquesta temporada. Es diuen Oques Grasses.
Fins demà!
Jo vull ser papa, jo vull ser rei, vull ser la nòvia d'un home forrat, tenir un vaixell i una girafa, viure de l'aire i de l'esperit sant, ja pots agafar-ho tot i anar-te'n a tomar pel cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul, cul,
Ser president, portar corbata, comprar una torre amb un tobogán, tenir un jardí ple de petroli amb una gàbia per als immigrants. Ja pots agafar-ho tot i anar
Les Oques Grasses, aquí podríem donar perfectament aquest títol de banda revelació del 2014. Una banda que ha participat de molts festivals, molts d'ells també infantils. Una de les tendències que està creixent en el nostre país és la d'oferir espectacles musicals per als més petits de la casa. Alguns festivals, com per exemple alguns clàssics són Arquits, el Minimúsica, la Custiqueta de Figueres, el Petits Camaleons de Sant Cugat del Vallès o el Minipop de Tarragona marquen aquesta nova tendència...
d'un nou públic que s'ha d'anar apuntant, quan més petit millor, a seguir la música del nostre país. D'altra banda, alguns festivals han fet figa en aquest 2014. És evident que els ajuts institucionals no arriben, que la recaptació amb l'IVA el 21% cada vegada es fa més complicada i que la gran competència de festivals en un mapa sobressaturat de propostes fa que alguns no puguin sobreviure. Una proposta com la de Giua Pop,
que engegava aquest any la seva primera edició a Moncada, però que no va ser possible al final, per qüestions econòmiques, marquen una mica aquest abans i aquest després del panorama de festivals a casa nostra. Però si parlem de tendències a l'alça, una que continua, i gràcies al recolzament televisiu, és el del cant coral passat al món del pop, o Happy Day continua sent tot un fenomen.
Oh, oh, oh, happy day. Oh, happy day. Oh, happy day. Cada moment. Cada moment.
Cada moment és especial si canto en tu. Oh, happy day. Oh, happy day. Oh, happy day. Todas les ve.
És evident que la fórmula televisiva és sinònim d'èxit, ho hem vist en altres ocasions, a països com els Estats Units o Anglaterra amb l'X Factory, com la Voz, per exemple, a Espanya, i a Catalunya TV3 apostava per al Can Coral, des d'una perspectiva més actualitzada i amb repertoris per a tots els públics. El resultat, algunes d'aquestes bandes girant per al nostre país.
Però aquí, sens dubte, s'ha endut el gat a l'aigua per al que fa a concerts plens de vessar, tant a dintre de casa nostra com al territori espanyol com fora de les nostres fronteres cap a Europa. Estem parlant de la parella que amb el seu últim disc han aconseguit omplir tots els teatres del nostre país i de fora de les nostres fronteres. Una parella que esperàvem en candeletes i que finalment han fet una obra conjunta. Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró.
Companys, si sabeu on torna la lluna blanca digueu-li que la vull però no puc n'estimar-la que encara hi ha combat Companys, si coneixeu el cau de la sirena
Fins demà! Fins demà!
I si un tristetjar m'atur i caic a terra, porteu tots els meus plans i un ram de flors vermelles. Aquí tan estimat, si guanyem el combat.
Companys, si enlloreu les primaveres lliures amb altres vull anar.
Poder-les viure, ja me n'hem fet soldat. I si un tristezar m'atura, m'atura i caic a terra, porteu tots els meus cants d'honrar.
Una de les múltiples reinterpretacions que inclou aquest Granada, el disc publicat per Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró, en aquest cas una cançó de Lluís Llach, l'abril 74. És sens dubte el millor disc d'aquesta temporada produït a casa nostra.
Ja que parlàvem de Lluís Llach, doncs ha estat molt actiu, també al llarg del 2014, més per qüestions de reivindicació política i també per qüestions literàries. Tot i que els grans clàssics de casa nostra han estat actius. Hem pogut veure damunt dels escenaris a Maria del Mar Bonet,
Hem pogut veure aquí Copi de la Serra, hem pogut veure Raimon, hem pogut veure Marina Rossell publicant aquesta tercera part de la seva trilogia dedicada a Jors Mostaqui. Però si algú ha estat protagonista d'aquests grans clàssics, amb la seva antologia desordenada, aquest ha estat Joan Manuel Serrat.
Bona nit.
Bona nit.
Tu alma es profunda y oscura Y a tus atardeceres rojos Se acostumbraron mis ojos Como al récord o al camino Soy cantoso y empustero Me gusta el juego y el vino Tengo alma de marinero ¿Qué le voy a hacer si yo Nací en el Mediterráneo
Nací en el Mediterráneo.
com aquell qui diu, amb una extensa gira i, per tant, també treballant. Ho anunciaven a la Mercè del 2014. L'orquestra Plateria, celebrant els seus 40 anys d'existència, decidia iniciar la seva última gira.
Bona nit.
El padre la busca afamosamente y lo está comentando. Toda la gente y la madre pregunta angustiada en dónde estará. De nada sirvieron regaños, ni viajes, ni montar. Ni las promesas de amor que le hicieron los niños de bien.
Fue tan buena la nota que dio el tel humilde trompeta que entre acordes de cariño eterno se fue ella con él. Se han mudado a un cuarto chiquito con muy pocos muebles y allí viven contentos y llenos de felicidad.
Mientras tristes los padres preguntan en dónde fallamos. Vigia y nena con su trompetista a mandos estar. Dulcemente se escurren los días en aquel cuartito. Mientras que en las mansiones lujosas de la sociedad...
Otras niñas que saben del cuento al dormir se preguntan Ay, señor, y mi trompetista, ¿cuándo llegará? Otras niñas que saben del cuento al dormir se preguntan
Fins demà!
Parlant de clàssics en aquest inici d'aquest resum del millor de la música del 2014 a casa nostra. L'orquestra Plateria, 40 anys des d'aquella primera festa, primera nit de cap d'any a l'antic celeste del carrer Argenteria i ara posant punt i final amb una gira que està acompanyada, a més a més, també d'una exposició retrospectiva amb una nova scenografia i trepitjant els principals teatres del nostre país.
I seguim parlant de clàssics, però de clàssics d'una altra generació que també han tingut el seu protagonisme al llarg d'aquest 2014. Una formació com els pets han estat a damunt dels escenaris presentant les cançons del seu últim disc, L'Ària Petita. Si és massa aviat, digue'm en franquesa si et va bé, puc passar més tard o anar al bar d'aquí al costat.
I fer temps per mi no pateixi, si vols pots fer la teva. I jo vaig fent, ja no queda gaire, crec una capsa plena. És un moment, veig que heu repintat portes i finestres de blau cel. No, no tinc passet, però un glob de cervesa me.
Si estic molt millor fa un mes que vaig trobar feina de forner. No, no estic per sol, em veig amb algú de verga. Fa poquet. I al costat del llit enganxat amb el tac i el retrat teu amb manillena. Que sota el serrer ja em viu sense dir res que ara toca ser.
Gràcies.
Els pets que van ser grans protagonistes també a l'última edició del mercat de la música viva de Vic, deixant petita la plaça major de la capital d'Osona. I en un mateix mercat en el que també al Teatre Atlàntida vam poder veure un dels retorns més esperats i que, a més a més, es va produir amb un èxit absolut. Retorn d'Alexumpapa, retorn d'un dels grans genis de la música del nostre país, retorn d'un dels grans incompresos. Torna als escenaris, torna amb nou disc ben aviat, Adrià Puntí.
He comprat un bon dia, però gastaré en un droguet. Ara ensopeo, però ahir m'aixeco, jugaré a xangua amb uns esclops. M'he ripat un bon dia, botaré un núvol al cap. Avui m'enamoro, és el meu dia, de nit avui pot sortir el sol.
Fins demà!
Un campet o les classes, l'àvia Maria té sol.
Un dels retors, sens dubte, més celebrats, i esperem que sigui per llarga durada el de l'Adrià Puntí amb les seves cançons de sempre, amb cançons d'un papa i també amb cançons noves. Un altre dels que també hem pogut retrobar-nos a damunt dels escenaris, tot i aquests rumors que apunten al retorn de Sopa de Cabra del 2015, Gerard Quintana, amb Malbinomi, conjuntament amb Xerí Maraster, també han estat protagonistes d'aquest any que deixem enrere.
Digue'm què vols, digue'm què sents. Dóna'm el bes com el meu cor més pres. Trata la por, ja no serveix. Deixa que avui visquem el somni després. Digue'm què pots, digue'm on anem. Deixa'm entrar i el teu camí serà el meu.
I ens ara sóc, fem aquest test, som més forts quan no podem perdre res. I acabarem aquesta primera part dedicada als clàssics, als que ens han deixat, als fenòmens, a les modes, a les tendències, amb també un altre dels retorns amb els seus essencials i rareses. L'Axambús, totament trepitjat escenaris, són els vells irreductibles de l'anomenat rock català.
Però tot just ha arribat a la vida. No s'imagina quin un ha organitzat. Al seu voltant tot ha canviat de mida. Passant pel prisma d'uns junts enamorats. El pare que se'l mira i al·lucina. No és cap joguina que es viu i és de veritat. Quan estàs sol amb ell que ningú el mira...
És quan barrina, qui sap si l'entendrà? A tu, a tu, baileta, encercaré més del que res, li diu cantant. Trepitja fort, Roc, sigues, més valent del que està, jo dibuixa els i un somriure que ningú podrà, i no cavalcaràs la vida com un cavall de cartró. Trepitja fort, Roc, trepitja fort.
El rock és fort com el seu nom indica, no hi ha una fita on no hi pugui arribar. La mare l'ha portat a la piscina, ja la domina, molt millor canta resant. A tu, a tu, a tu, va bé, t'ensenyaré més del que pres li diu cantant. Oh!
Trepitja fort, no sigues més valent del que és tant jo. Dibuixa'ls i un somriure que ningú et podrà dir. No acabaràs la vida com un cavall de cartró. Trepitja fort, no, trepitja fort.
El teu vehicle és un cotxet sense reducer sempre endavant.
De pitja fort, rock, sigues més valent del que és la jove. I buixa el seu somriure que ningú et podrà. Ningú que mataràs la vida com un cavall de cartró. De pitja fort, rock, no tinguis por. De pitja fort, rock, sigues tot allò que vulguis ser. Serà bobiat, artista, o potser seràs bomber, tu plegaràs.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Aquest dissabte començarem l'any a l'ofici de viure amb evitar la confrontació segons la civilització japonesa. Diu el doctor Masgrau que una de les coses que sorprèn a la persona que viatja a Japó és l'amabilitat, la modestia, la deferència en les relacions socials, l'absència de tot tipus de violència verbal i agressivitat.
Com podem evitar aquesta confrontació verbal? És necessari? Com ho fan els japonesos? En parlarem aquest dissabte a l'Ofici de Viure. L'Ofici de Viure. Els dissabtes i els diumenges d'una a dues del migdia. Amb Gaspar Hernández. Eines pel benestar emocional. Segueix-nos al Facebook i al Twitter del programa.
Precisa i enleva fins a perdre el contacte amb tu mateix. Té la llum d'un matí de dissabte i l'elegància d'un prim que no et sents culpable. Carill i el vols torre amb tots els seus efectes. L'ància que cura és el que acaba el projecte.
Seguim en aquest resum del bo i millor del 2014 per al que fa la música del nostre país i ara encetem una segona part dedicada als millors discos. La música es fa amb cançons i, evidentment, els discos de l'any són aquests que escoltareu ara. Un d'ells, l'Ànsia que cura de Mishima.
Avisa que t'encisa i alí fins a perdre el contacte amb tu mateix, tio que ets viu, que podria ser lliure. Té l'energia d'un canvi, d'una religió, d'un espectacle. No saps si anar a comprar o agafar una pancarta, esperar les rebaixes o amorratxar-te.
Fins ara. Fins ara. Fins ara.
No hi ha dubte que Mishima són una de les bandes més importants de casa nostra. Els seus discos així ho demostren. L'Ànsia que cura és l'últim treball que han publicat la banda de David Carabent, una vegada més encertant-la amb un bon grapat de cançons que marquen una certa distància i diferència amb la resta de la producció del nostre país. Com també la va marcar en el seu últim disc la Maria Rodés, dedicat ni més ni menys que a la cobla espanyola. El miedo es tu carcelero.
El corazón se te muere si no te dicen te quiero. Y cualquier cosa te hiere como a mí me está pasando. Que me despierto llorando con temblores de agonía.
Miedo. Miedo.
Miedo, te tengo miedo Miedo de perderte Sueño noche y día Que sin ti me quedo Tengo, ay, vida mía Miedo Mucho miedo
No hi ha dubte que aquest Maria Canta Cobles és un dels discs més extraordinaris d'aquest 2014. Maria Rodés cantant coble espanyola i portant-la a un terreny molt particular, com va fer, per exemple, Martírio fa uns anys enrere amb aquelles cobles de madrugar. Un altre dels homes que també ha tingut molt d'èxit aquesta temporada, després de tancar la seva gira del Jou Mai Mai, després d'aparèixer com a protagonista, gairebé i banda sonora d'aquella pel·lícula Barcelona nit d'estiu, torna Joan Dausà amb un disc anomenat On seràs demà.
Atureu la bellesa un instant, la tinc a les mans. Memoritzo el color del cristall per trobar
El gest més petit és capaç de fer-me dubtar. Segresto els segons que se'n van, presento el final. I sé que algú girarà de nou al top circular. On seràs demà?
On seràs de mar? Les cendres cobreixen el mar. Observo els anells de metall que em vau regalar.
Intento tocar-te les mans, però no en sóc capaç. Sé que algú em girarà.
Joan Dausà ha fet també un dels bons discos d'aquesta temporada. N'hem tingut molts, i de molt bons. La producció catalana sempre dona bones sorpreses. Comencem una mica amb aquells que acostumen a ser sempre les travesses. Per exemple, Pau Ballbé. Pels dies bons és el títol del seu últim disc i una vegada més de mostra, tancat en el seu estudi, allunyat de la gran ciutat, que és un dels homes de casa nostra capaç de fer cançons molt grans.
Seguir uns ulls fins a estimar-se, diu que demà plourà. Normes per viure sense normes, que l'ús ens pot acabar.
Fem-nos tot Europa en tren. I avui sóc de qui em vulgui.
Buscant noves fórmules imaginatives, col·laboracions entre diferents artistes, buscant desmarcar-se una mica de línies marcades anteriorment a altres anys o per altres artistes. Pau Ballbé, pels bons dies, es diu aquest disc una de les obres destacades d'aquest 2014. No farem una llista, no farem un rànquing, no posarem números, senzillament volem destacar aquells artistes que una vegada més o que per primera vegada han demostrat ser capaços de fer coses realment grans. Aquest és de...
alguna vegada més. Rotonditat des de la senzillesa més absoluta, Joan Colomo, amb el seu La filia i la fòbia, ha tornat a fer una col·lecció de cançons imprescindibles.
Hi ha gent amb la que connectes molt. Hi ha gent que sempre t'ajuda, no estàs sol. Hi ha persones que et faran tirar endavant. Hi ha enemics que sempre t'acompanyaran.
Hi ha alguns que els veig de tant en tant. Altres que ja no els veig quasi mai. Però a tots els porto molt dins del meu cor. De vegades no me n'adono que tinc molta sort. Pa-ra-ra-pa-pa-ra-pa-pa-pa-pa.
Sentint la música del nostre país és quan ens adonem de la diversitat de sons, de la diversitat de propostes, de ritmes, des del pop de Mishima per les cobles de Maria Rodés, a l'intimisme més fos de Joan Dausà o, per exemple, aquesta virtut de la senzillesa de Joan Colomo.
Tenim de tot, i tenim bandes roqueres, des del País Valencià, un lloc on hi ha un planter d'artistes espectacular, malgrat la dificultat que tenen moltes vegades per donar a conèixer les seves obres, però una vegada més, des d'allà ens arriba una de les millors propostes del 2014. El poder del voler. Així va signar el seu últim disco, Senior i el cor brutal.
El teu cos no és de ningú, no cal que el guardes en nom de Jesús, que a Monsenyor li dóna igual, sempre que calles i no els és el cas.
Ho tenen difícil aquestes bandes que no són les més conegudes, que segurament no són les que congreguen més gent en els seus concerts i que no són tampoc les bandes més mediàtiques o que apareixen més hores o més minuts en els mitjans de comunicació. Però de ben segur que és aquí on s'amaga el talent, on s'amaga aquesta virtut de fer grans cançons, com és el cas de Sènior i El Cor Brutal. O com és el cas d'aquesta altra banda, una de les formacions que pas a pas, que de mica en mica,
estan guanyant adeptes i ho estan demostrant amb els seus discos i amb les seves propostes sempre imaginatives. També ha estat un bon any per la iaia.
Músics que insisteixen, que es diu en l'argot que piquen pedra, que una vegada i una altra intenten publicar coses interessants i arribar al gran públic. Alguns amb més èxits que d'altres, però de ben segur que el panorama musical és una lluita, una guerra difícil del dia a dia, de trobar espais per tocar, de trobar públic que et segueixi i de trobar també mitjans que et facin cas. És el que li passa a bona part dels nostres artistes.
Però aquí, si parlem de creativitat, de música, a tots ells els hem d'aplaudir per les seves grans propostes d'aquest 2014, com per exemple també pel treball publicat per un home persistent, insistent, i que sempre hem de tenir en compte com és San Josecs.
No hi ha mirades com les d'abans. No hi ha grans festes ni trons ni llars. No hi ha receptes. No hi ha sopars. No tinc espelmes pels meus altars, pels meus altars. No hi ha esperances
Però jo vull creure, vull somiar.
La música de San Josecs avui sonant també en aquest resum del millor del 2014 per al que fa la música a Catalunya. Hem parlat de grans clàssics, hem parlat d'algunes bandes aspirants a ser clàssics algun dia, sense cap mena de dubte, però hem de parlar també del futur. Hem de parlar de com tenim els fonaments, com tenim el planter, aquesta gent...
que està aportant noves idees que en un primer disc demostra ser capaç de fer coses meravelloses. Tenim aquí noms que realment han sigut importants en aquest 2014. Un d'ells, per damunt possiblement de la resta, el de Joana Serrat.
Per fortuna, som en un món en què avui en dia ja no cal felicitar-se per la presència de veus femenines en el panorama musical català. Ja és quelcom normal, ja és alguna cosa que ningú discuteix. Molts noms, grans noms, que estan fent...
Una feina fantàstica, com el de Joana Serrat, amb aquest primer disc anomenat, segon disc, de fet, Dear Great Canyon, però primer en quant al ressò mediàtic. Gent com Anna Roig i l'Hombra de Ton Xen, com Iza, Núria Graham, com Serapí, com Esther Kundal, com clàssiques Laura Simó, Carme Canela, moltes veus, sens dubte, que configuren un panorama musical encara més ric i encara més plural.
Seguim amb més formacions que han donat la campanada aquesta temporada. Arriben des de l'illa d'Eivissa, són una banda roquera per excel·lència i també una d'aquelles revelacions joves que apunta molt bones maneres. Es diuen Projecte Mut.
No hi ha pressa, tu tranquil, que estàs bé allà on estàs. No corris tant, no t'espera ningú i ho saps. Jo estic bé, no patigueu, aquí l'aire és diferent. Així ho sent, fa una dura i bons aliments.
És molt senzill, jo vull mor als estals a la nit. Oh, sento molt, no vull ser un llunàtic, un àtic. És molt poc diplomàtic, no.
Sí, abans parlàvem de València, hem de parlar també de les Illes, on també, evidentment, hi passen moltes coses interessants amb gent hiperactiva, com és el cas de Cris Jaunico, del Ja t'ho diré, amb estudis que funcionen a la perfecció i amb bandes que estan fent primers discos realment extraordinaris. Gent com, per exemple, Projecte Mut o altres formacions interessants que podrien confeccionar una llista d'artistes a seguir durant molt i molt de temps.
També el programa de l'anomenada música negra continua amb una efervescència espectacular. La coneguda com Blaxelona ens dona noms que hem d'incloure, sí o sí, en aquest resum del 2014.
Bona nit.
Fins demà!
Potser la notícia trista per al que fa la música negra de casa nostra sigui la desaparició d'una banda tan mítica com els Pepper Pots. D'allà d'aquestes cendres de la formació gironina ha sortit bandes com Marina Babyface, que esteu sentint ara, i també hauríem de parlar, evidentment, d'una banda internacional de casa nostra com els Eximents, que han donat molta guerra, i d'un projecte multitudinari que barreja la negró del sol amb la música de Jamaica. Són la gran mofón All Stars.
Magritut i Jamaica, amb un epicentre que continua sent també al marge d'aquest Black Celona, la Mirona de Sal, on cada any se celebra un magnífic festival com és el Black Music Festival. I parlant de nous noms, hauríem d'apuntar gent com Novembre Elèctric, Renaldo i Clara, Xavi Elías, 4 Hiverns o Clara Andrés, de València. I també de València...
Apunteu aquest nom a un dels que serà segur fenomen dels propers mesos. Es diuen Zoo i practiquen un hip-hop molt i molt particular. Si voleu apuntar futur musical del país, apunteu una Z i dues O's.
Fins demà!
Tinc els conflictes d'un suïcida, tinc por, i vull tornar els meus impulsos, ser pràctic, que si ella sona i ho tremola, lo màxim, venen trompetes, no és d'Ilespi, és Ainsley el sampler, en calma, brother, que ho volen simple, volen que venga el discurs que ven, que no ho estione, volen que calli i que puja el tren, i aquella gent que em demana frases, que em diu que torne, no s'imaginen lo mal que em senc.
Fins demà!
No vull ni la reixa ni la pena. Tots amb aquesta mirada de futur acabarem aquesta ullada, el que ha estat el bo i millor de la música catalana el 2014, amb noms propis, com el de Peret, sens dubte, com el de Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró, com el de Xarango. Hem parlat d'algunes de les grans bandes dels grans clàssics, hem parlat també d'aquella gent que lluita dia a dia per fer coses bones a la música i aportacions culturals en el nostre país,
i també aquesta mirada de futur per la gent jove, encapçalada en guany, doncs sense cap mena de dubte per Joan Serrat, i que apunten molt bones maneres. Però seria injust no acabar el programa sense escoltar música d'un altre dels noms que ja hem citat, però que sense dubte han estat un dels grans, grans triomfadors del 2014. Diu que ara descansaran, que faran vacances, més d'una els trobarà a faltar. Amb ells avui acabarem aquest resum. Gràcies per escoltar-nos, us ha parlat l'Albert Puig, i qui posa en el tancament musical són, evidentment, els Love of Lesbian.
Fins demà!
Bona nit, us informa Eva Comte. El govern espanyol, aquest cop de la mà del ministre Luis de Guindos, continua a