A l'escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1.
Doncs hem vingut un dissabte més al Babilònia. Avui estem en companyia d'homes, amb el David Montaner. Què tal? Com estem? Un segon. Ara, ara, ara. Ara ens ensem. Això, això. La tecnologia a vegades ens va... Bona tarda. Bona tarda.
I el Jaume Vidal. Hola, què tal? Bona tarda. Va tot bé? Sí, sí, sí. Fantàstic. Doncs aquí el present, el Xesco Ramos, que avui estem començant el penúltim programa de la temporada. La setmana que ve serà l'últim, ja fa un any. Un any s'entén radiofònic, des de setembre fins a la temporada. I lògicament tornarem al setembre, vaja, si no es fan fora, que jo crec que no, perquè fins ara... Home, ja ets ho havien dit, home.
Plegueu, que no valeu res. Al contrari, l'altre dia ens vam fer una proposta a nivell nacional, vam dir, no, no, passem de fer un programa nacional i ens quedem aquí. Això sí, a nivell local. Nosaltres no fem com el Neymar. Exacte, exacte. Que ens donin 150 milions, ens quedem aquí, que aquí ho fem per amor a l'arte, nunca mejor dicho.
Molt bé, doncs avui parlarem bàsicament de cinema, parlarem de cinema català, que de tant en quant va bé recordar, i parlarem d'animals i dels nens salvatges, dues pel·lícules que van estar per un costat nominades als Premis Gaudí i per l'altre costat als Premis Goya, l'únic que no es van emportar res, pobretes meves, per algun motiu serà que després explicarem, bàsicament.
Parlem també de la pel·lícula 360, que m'has comentat, perdona, que era d'un director del... Sí, el Mireilles. Fernando Mireilles. Fernando Mireilles, no? Fida de Déu. Exacte. Sí, és un joc de... O sigui, 360, joc de destí. Ah, es diu així. Perfecte.
I, per últim, parlaré també del Professor, una pel·lícula de fa un anyet aproximadament, del Tony Kaye, que el Jaume ja en fa així com dient que és magnífica, i és cert que és magnífica la pel·lícula. A més, l'actor és molt bo, eh? L'actor és boníssim. És bon actor i, a part d'això, és productor de la pel·lícula. Vull dir, per té la doble feina, no? No entenc com el van enredar a fer una cosa de bèsties d'aquestes, de persecució. Quina pel·lícula?
No sé com se deia ja, però jo era... I va fer una altra de ciència-ficció. Em va fer una que era de Alien 4. Sí, sí, aquesta. No, Alien no, Depredador 4. Ah, aquesta, aquesta. Era molt angoixant, aquell film. Ho vaig veure i era angoixadíssim. Però és que no, jo no el pegue aquest home. No, perquè... Home, no, no et pensis, no, no. Perquè tots tenim l'estereotip del tio així mercenari, que és...
un Schorsenager, una cosa d'aquestes i no té per què però escolta, nosaltres acabat de dir que ens han ofert no sé què i ens hem quedat aquí doncs també home, si m'ofereixen tot el Schorsenager mira, escolta, vull dir també de mal pego com deia un amic meu de Schorsenager Schorsenager, la monja culturista molt bé
A part d'això, ara parlarem justament del diccionari vintage, parlarem de la lletra Z, l'última, gairebé, perquè ja estem gairebé al final de la temporada. La Catherine Zeta-Jones, per exemple. Fent aquest silogisme que...
Per cert, farem el comentari del Michael Douglas, que ha fet el respecte. Bé, ho deixarem, perquè llavors la Catrina Zeta-Jones... El Jaume no sap de què va. Què té allà la Catrina Zeta-Jones, pobreta meva? No, no crec que sigui ella. No ho crec. I a nivell musical escoltarem de fons el Simon & Garfunkel. Per què? Perquè avui, justament, fa nou anys que se separaven definitivament. Ja feia temps que s'hi van separat, eh? Només nou anys. Sí, ja.
Però van fer l'última gira, que també és important això, perquè no es tragaven... Amb bastó... Però en el 2004, com hi havia falta de pasta, allò que fan a vegades els grups, s'ajunten... Curiós, eh? És curiós, eh? Sí, sí, això ho fan molt sovint, no? No, no, però que un grup que realment... Funcionava. Funcionava i tenia èxit i tal, i de cop acaben... Però és que el senyor... Com es deia el Paul Simon, és molt peculiar, aquest senyor. Té la fama sempre, és un tio molt particular...
molt potent i molt... No, no, és més bona fe aquest home, ja se li veu, eh? Paul Simon és el que és el més enrere de mones i es veu que és una cosa bastant potent. I també, doncs, escoltarem a la mida del programa una cançó que té 53 anys, és a dir, es diu ràpid, no? I és justament el primer disc de Roy Orbison, comercial, que es deia Only, The Lonely, i és una cançó de l'any 60, i han passat 53 anys. Es veu que aquest home va tenir una vida...
Sí, no, no, aquest home. Funista, se li moria un fill per la dona. Ell era per fer una telenovel·la. Ara cantava com els àngels, tenia un registre de veu. Era escriptor de lletres no només per ell, sinó per molta gent. Sí, sí, sí. I apartament musicalment també composava, era un tio molt sencer. I pobret em sembla que va agafar la fama al poc abans de morir-se. Sí, exacte.
Exacte. La seva última aventura va ser un grup, un macrogrup que es deia The Traveling Wild Buries, que sortia Eric Clapton, Roy Orbison, com es deia aquell, el Bob Dylan. Vam fer un macrogrup d'aquests importantíssims, no? I van fer un parell de discos i va ser una bomba. I a partir d'aquí, justament al poc temps, em moria el Roy Orbison i els altres van fer vides separades, perquè ja són grans estrelles, no?
Bé, doncs ja ho hem fet aquí, hem parlat de tot ja. Sí, hem plantejat el tema ja. Però bueno, parlem de la Zeta. De la Zeta? De la Zeta, ja parlem ja. Sí, home, parlem de la Zeta. Després ja parlem de cinema, no? Perquè així ja ens enredarem. Bé, vols que parlem al final? Al final no parlarem, perquè ens enredarem, que ens coneixem, parlarem d'algun tema, i a més, com són momes, avui parlarem de dones, i ja li haguem part. Sí, perquè hi teniu com un amic que tenim. La primavera. No fem... Sí.
Diu bé, doncs la seta és l'última lletra, oi, tu? Això està més clar que l'aigua. I tant. I quan arribem aquí, doncs ja podem començar a recollir perquè estem a punt de plegar. Vull dir, és el final de tot, oi? És el que et preguntava avui. Quants programes hem fet? Jo crec que són uns 30, ja, però a mi me'n recordo. Llavors, que hi ha 28 lletres, ens han faltat dues o tres, no? Ui, llàstima. Que d'allò ho hem repassat tots, no?
Les respostes poden anar des del nombre d'una banda de narcotraficants fins a un admirador de Caterina Ceta-Jones. Mira, ves per on, no? Ah, mira. Vull dir, ens surt, ai, que ja l'havíem esmentat, no? Sí, però parlaven d'altra zona de la Caterina Ceta-Jones, però no comentarem ara. No, ara no toca.
passant pel metall que va servir per construir el robot Mazinger, oi? Oh, i el Mazinger Zeta. Oleació amb Zetas. Ostres, i l'Afrodita a Petxos Fuera, us en recordeu d'això? Jo tenia les dues col·leccions de Cromos, no, de Petxos no, també s'ho tenen a les Petxos de l'Afrodita, però jo tenia la col·leccions de Cromos i en faltava un, i em vaig frustrar perquè en faltava una, i no ho trobava, no vaig trobar-lo aquell, va ser impossible. Perdona, Jaume.
Aquí hi ha una altra cosa que és molt important. La resposta Vintage, però, és la següent. Un cotxe de patrulla del cos nacional de policia, CNP, que, segons l'època, podia ser un Talbot Horrinson, oi? Un Citroën VX o un Picasso. VX o Picasso i un BMW doble, 320. Diu, amb la transició, els membres d'aquest cos van anar canviant el
el d'això, el color de l'uniforme, primer era gris confederat, després marró gran guerra i, finalment, blau càrter. Els noms que rebien anaven en consonància amb aquestes transformacions cromàtiques, grisos, micos, perrufets, no? I el diccionari largort de la deliqüència inclou un gran nombre de sinònims que han anat caient en l'oblit, però que qualsevol lladre
hauria de conèixer per pura professionalitat. Repassem-los. El Sereno era el Jurondo. Ui. Sí. Ja no els he conegut. No, jo tampoc. El Vigilant Municipal, Truquis, Goripa, Guindilla, Pitjorro, Gànguil i Cera. Goripa, sí. Era la poli que se'ls deia així, però bueno. Sí, allò quan deies, aua, que venien, no?
El Guàrdia Civil Tricòrnic, en sí. I els grisos, no? El pico i el picolet, exacte. I grisos, no? La policia en general... Ah, perdó, sí, calla, calla. La policia en general era la bronca, o l'abut, l'abul, perdó. Els agents secrets eren matalassers i els de la pudor. Els Mossos d'Esquadra eren Faico, Esperdenya, Esperdenyer,
guinda i mosso de les cordes. Més endavant, cap als anys 60 va aparèixer Bòfia, i cap als 80, doncs, la Pasma, que han esdevingut vintage, com tot el vocabulari d'argot que accedeix als diccionaris. O sigui, moltes coses. Jo crec que hem d'anar a parar a una cosa que és cap al final d'aquest escrit, recordem, de Vicenç, Pagès i Jordà, que diu l'anomenat cinema quinqui
de finals dels anys 70 i començaments del 80, va significar la consegració dels vehicles Z. Jo, el vaquilla, navajeros, no?, i col·legues, són pel·lícules revisitades una i altra vegada per espectadors nostàlgics. És que vulgui això que llegeixi les leyes de la frontera del Javier Cercas. Ah, doncs mira. Que parla d'aquesta època.
uns hi busquen models de cotxes desapareguts, els altres unes paraules que ja no es pronuncien, potser unes emocions i unes sensacions que trobem a faltar, i hi ha qui arriba a creure la fal·làcia que contra Franco es vivia millor. No és el nostre cas. Malgrat l'atur, la crisi i el Tribunal Suprem, hem millorat molt. És una veritat, per dir-ho de manera vintage, in-pe-pi
És veritat, és molt vintage això d'invepinable. Això que parlaves d'aquesta gent dels quinquis i tal, jo fa poc, fa un temps vaig anar a l'exposició que hi havia aquí al CCCB, aquí a Barcelona, al Centre de Cultura Contemporània, i es deia els quinquis. Als anys 80, els quinquis. Va ser espectacular. No m'esperava que fos tan ben parida, perquè a part que et posaven a diferents espais aquelles pel·lícules que tu has esmentat molt ben dites,
Doncs apareixien imatges, llibres, fins i tot de gent que havia escrit quinquis, que havien escrit llibres, tio. És que és molt fort, això. Vull dir que sobre la seva filosofia és que no deixava de ser, entre cometes, un altre, diguem-ho així...
o tribu urbana, entre cometes, no? Sí, però perquè és que es distingia perfectament qui era un quinquí. És a dir, tu veies un quinquí, tu veies un pijo, tu veies un heavy, i un quinquí tenia el seu... La seva característica. El llibre aquest de los vells de la frontera ho defineix bastant bé el fet que fins aquell moment la delinqüència era bàsicament adulta. Evidentment. I a partir dels anys 70 va... Va ser gent molt joveneta. Va ser molt joveneta, que d'alguna manera, fins i tot,
Van arraconar la delinqüència adulta, després aquests pobrets van caure, es van autodestruir. Exacte, per la droga, per altres qüestions. Però la seva rapidesa i les seves ganes de viure, com aquella pel·li que es deia, de prissa, de prissa, doncs els feien que, clar, no tinguessin competidor. Els altres, quan anaven, els altres ja tornaven i tot. Mira, ja que estem a Sant Lluís, i jo soc nat aquí a Sant Lluís i tal, faré un esment molt senzill de tres llocs concrets que tothom recordarà si la gent està escoltant-ho fins a tot en plan nostàlgic
que hi havia els tres reductes, que era el pub JB, que era el lloc on entraven els motors, els heavies, la gent amb un potencial, vull dir, d'aquella línia. La raconada, que encara existeix, ara és el que el Joan, però la raconada que era, parlo dels anys 70-80, parlo 80 i poc, que allà és on estaven els bijos, vull dir, tots allà col·locats amb les seves motos, les seves Hurriquen i tal...
i estava al lloc dels videojocs, no sé com es deia, el carrer indústria, el sol recreatiu i tal, on estaven els quinquis. Aquí el llibre aquest és que comença amb un sol recreatiu. Exacte, hi havia tot, però allà estaven els quinquorros, l'Àngel, que jo els coneixia uns quants, vull dir que, ostres, vull dir que hi havia penya, no?,
I no és per donar mala fama al teu poble, David, però a Sant Feliu hi havia un reducte en aquella època que quan anaves per allà jo sortia esparverat de crit. En sèrio, eh? A Sant Boi jo era a Sant Boi. No es baixava, eh? Ah, bueno, clar, tu eres... I doncs hi havia dos barris, el de la ciutat cooperativa i el de la Sant Roses. Doncs allà a la Salut, a Sant Feliu, té la Micaela, el que era jo, eh? Sí, també es veu que sí. En aquell moment, eh? Ara ha estat molt bé. No, no, per què?
a més jo tinc família que viu allà igual que si vas tu ara a Sant Boi a les Cinc Roses està en la seva cooperativa tot està arreglat no té res a veure a més la majoria de quinquis pobrets meus van morir però va ser una època em deu quedar alguna arrossegant-se per allà de mala manera però ja deu tenir 50 anys a més jo vaig patir a mi em van atracar pel carrer amb 10 anys vull dir en plena època quinquis uns quinquis de molt de cuidado vull dir a més en tot l'aspecte
a tres nois a punta de ganivet i em van robar un rellotge Cassio d'aquests de plàstic, no? Vull dir, ja ves, però no portava res més amb 10 anys venia d'estudiar a casa d'un amic i clar, em va dir, què llevo? Jo, no llevo anar, i tal, no? I aquí hi ha el parador de Sant Just, vull dir, encara seria grevi impensable, però en aquella època era habitual, no?
I una amiga que vivia al carrer Escòcia i quatre vegades recorda que quan tenia 14-15 anys la van atracar al mateix tram de carrer, vull dir, perquè ja hi havia la tira, ja hi haurà nou barris, també va ser una mica perillosa, i era no habitual, però bé, tampoc era tan raro, eh? No. Aparent que no torni a venir això una altra vegada, sisplau, la situació que estem. No, la crisi sembla que la gent s'ho està agafant d'una altra manera. Sí, sí, el relatori... Home, les èpoques d'amonança també fa que la gent es civilitzi una mica. Clar, clar. I, vulguis o no...
Tornar enrere és més complicat. Si ho fas, és per necessitat. I ja estàs veient que la gent ha perdut la mala bava aquesta. Jo crec que sí, però també de tant en quant caldria una miqueta més de mala bava en altres aspectes. L'edit social, i després sortir al carrer, i cabrejar-se més, i donar un cop. Com deia l'Antoni Quinn, en la pel·lícula Viva Zapata, diu que la revolució no és neta, és bruta.
Clar, mai ha de ser neta en la revolució. Jo crec que sí, jo crec que la revolució ha de ser amb totes les conseqüències que això comporti. Home, humana. Humana, clar, i és el que hi ha. Bé, passa que ara no passa revolta. I hi ha herois, i hi ha perdedors. Llegim el llibre aquest de la setmana passada, vaig comentar de Maria Antonieta, quan el rei Lluís XVI pregunta què està passant, què passa?
Que és una revolta. No, no, no. És una revolució. Home, clar. Com dient, la revolta del poble, que són quatre morts de gana, no, però és molt diferent. D'alguna manera, llegir aquest llibre et fa sentir un sentiment de compassió, no? De compassió, potser. Perquè es veu que no era un mal home, no era un...
Era un fallo que li va tocar estallar. Sí, i que estava en un altre estrat i ja està. I ja està, i era un bon home, un bon Jean, passa que era un inepte, un incapaç, un dubtós, i clar, en aquella època ser un dubtós era condemnar-te on va anar a petar, pobret meu, que et tallessin el cap. Sí, sí, sí, sí.
Doncs res, passem al cinema. Al vintage, sí, passem al cinema. Sí, una miqueta. I mira, jo faré dos comentaris a dues pel·lícules, perquè van una mica una darrere a l'altra. No vull dir que tinguin per temàtica semblant, però bé, el que diem, cinema català, que de tant en quant és bo recuperar-lo, que el tenim... No és que el tinguem oblidat, eh? Però, igual que abans deies, i si dem clars, cinema català i la gent una mica estigava enrere, ara ja no tant, eh? Perquè hi ha aquesta escola de l'ESCAC, que realment està fent una tasca molt important i està treballant a directors, bueno, ja va treure el Bayona...
ja va treure l'altre que ell, el Guillem... Bueno, ja me'n recordaré, el que va fer, el Habitant Incierto, Guillem Morales, vull dir, gent que ja té un potencial, que ja surt molt ben preparat. I ara és el torn, crec, d'un noi que es diu Marçal Forés, que va fer aquesta part que es deia Animals, no? Amb l'Oriol Pla, bàsicament com a actor principal, és un noi d'aquests jovenets, de visus a sèries de TV3...
i amb actuacions d'estrangers com Martin Freeman o Augustus Prio, que tant un com l'altre, el Martin Freeman és més conegut, l'Augustus Prio és un d'aquests jovenets també d'aquestes pel·lícules tipus Crepúscula que apareixen per a les voltes, i realment és una pel·lícula molt peculiar. Vull dir, primer que no sembla catalana, no sembla d'aquí, amb el concepte per entendre's. El Martin Freeman. El del Hobbit. El del Hobbit. Onda.
Sí, sí, sí, fa un paper de professor. Vull dir, és una pel·lícula feta en català, perquè veus que els labials són en català, vull dir, perquè jo la vaig veure en castellà perquè estava doblada així, però, bueno, vull dir que està feta en català, l'únic que, evidentment, el Martín Freeman no parla català, parla anglès, perquè ja li veus quan parla.
I llavors estem parlant d'una pel·lícula molt peculiar. És una pel·lícula que tracta el vintage amb una facilitat bestial, això de principi. Tant amb la que és la imatge, són imatges molt cremades, visualment, i és una pel·lícula com si fos els 70, no? Musicalment, és música que recorda la moguda madrilenya dels 80. És curiós i està ambientada a l'actualitat, eh? Vull dir, no t'ho perdis. Estem parlant d'un nano jove que té una mica invisible.
Estem tractant d'un tema que té a veure amb la salut mental directament, perquè no han de donar més voltes. I aquest amic invisible és un ossito, és un osset de peluig. El qual, curiosament, quan comença la pel·lícula, ves que hi va pel bosc i un osset de peluig el va perseguint, animat, viu, i va parlant amb ell. I dius, què és això? És una pel·lícula futurista? És un robot? La primera cosa és que és una pel·lícula d'aquestes com Eva, que tenia aquell punt futurista,
però amb aquesta estètica vintage, no? Vull dir, ostres, ha copiat la idea? Doncs no. És que és la representació que ell és el seu personatge. Llavors, ell conviu amb un institut, amb els companys, no? Vull dir, té una noia que li fa el què, que ella el persegueix a ell més aviat, no?
I ell té un germà i tal, ell no té pares i tal, i ell té un àmbit molt concret. La pel·lícula en si no explica gaire cosa. En si la pel·lícula no té un ritme que diguis, apa, quantes coses estan passant. És una mica la seva filosofia de vida. Com conviu amb aquest amic que el vol matar perquè agafa l'osset i agafa una pedra i el tira al riu. És a dir, però sempre apareix. Perquè clar, és un recorrent. Per molt que
Quan ella es troba molt malament, apareix el peluig i llavors l'abrassa, la cama, per exemple. Vull dir, un detall magnífic i preciós, perquè dius, fixa't, quan necessita l'ajuda d'algú, apareix aquest personatge imaginari i l'agafa. I a la vegada, ell també s'enamora d'un noi de l'institut que és peculiar, que és aquest, l'August Preu, que és una relació molt estranya, molt fosca.
amb la qual el que més punts importa és el sexe, faltaria, però és una qüestió vinculada amb la foscor d'aquest personatge, no? Que a la vegada es creu que ha matat una noia, perquè és com un misògin. Llavors, clar, es barreja tota aquesta línia d'allà que el noi ho té complicat, no?, a la vida, per X motius que tampoc s'expliquen gaire bé, i a la vegada com se li complica amb aquesta relació fosca, per dir-ho d'aquesta manera, no perquè sigui homosexual, fosca perquè el noi és fosc, no?, llegeix Black Hole,
per exemple, un còmic, no?, que és així com molt gòtic i tal, no?, a més es talla, ell s'automutila aquest noi, no?, i llavors, clar, és tot curiós, no?, fins que, evidentment, els estaveniments al final, doncs, van, s'acceleren i van a un límit que, bueno, doncs, que la pel·lícula, doncs, no acaba del tot bé, però bé, les coses d'això és el que diem, no?, però la pel·lícula s'aguanta prou bé, per no dir bastant bé, i aquesta va estar nominada als Gaudí, alguna cosa es va emportar, molt poqueta cosa, però alguna cosa es va emportar. I justament,
Ja que estem en palmo, perquè va bé, vull dir, en aquest cas, si vols dir alguna cosa, Jaume, al respecte... No, no, és que està una religió, no? Està bé, eh? Vull dir, no és una gran pel·lícula, però és una pel·lícula que crida l'atenció. A més, el que crida l'atenció, sobretot, és molt curiós, que això és una cosa més aberració meva, és el tipus de música que sona. Perquè és una música superrara. Perquè jo digui que la música és superrara, vull dir, per ser ambientada a l'actualitat. I per què dic que és a l'actualitat? Perquè ell porta un iPod. Si fos allò que portés un Wallman,
tu que parlàvem del vintage, però vull dir... Però, en canvi, ella porta un Renault 5, m'entens, no? I, clar, no saps ben bé quina època és, no? Perquè vesteixen d'una forma així com... No saps ben bé com va tot. Però, vull dir, et fan detallets que dius... No, estem a l'actualitat, vull dir, que et dona aquesta pista, no? I Els nens salvatges és una pel·lícula de la Patricia Ferreira i aquí hi ha un elenco d'aquells que tira d'esquenes. Allò és TV3 al 100%, d'acord? Sí, no?
Bàsicament, els grans són la Clara Segura, l'Emma Vilarassau, i els tres nois és la Marina Comas, la que va fer el pa negre, crescudeta, ja amb una edat, l'Àlex Monner, que és el que va fer pulseres roges, i l'altre és Albert Baró, que és conegut, però també no sé per on ha sortit, potser la Riera o una cosa d'aquestes, però ell també és de per allà. Són aquests...
tres nois, el Gabi, l'Àlex i la... no me'n recordo, ella té un nom molt raro, Coi, un nom molt peculiar. Llavors, aquests tres nois que tenen vides molt diferents. Ella ve de família bé, l'altre nano, un nano és un noi que té bones notes i que més o menys... I l'altre és una família més estructurada, però en canvi que treballa en el bar tot el dia. I és una mica més el més... no el més quinqui, el més grafitero, el més una mica... Llavors, clar, són tres formes diferents
de vida, les quals tots tres es converteixen en víctimes del propi sistema educatiu i en víctimes del propi sistema familiar. Nens preadolescents, 13, 14, 15 anys, els quals, per les condicions, per allò típic, per la pròpia desídia de la vida, decideixen fer una sèrie de qüestions. Fins a arribar a un límit.
el que diem, no? I està la pel·lícula molt ben portada perquè es presenta a cada un dels personatges, la seva relació de tots tres, no hi ha res estrany amb aquesta relació de tots tres, ella pot jugar una miqueta a l'amor a un costat i l'altre, entre ells no hi ha res, vull dir, jo que pots pensar que potser es pot... No, no, no, aquí cadascú per la seva banda...
I llavors, això, l'escola, com veu les reaccions de cadascun d'ells, no? I com es pot ajudar, però com quan els ajuden les reaccions a vegades d'aquesta predolescència van més enllà i comporta un retrocés, bueno, hi ha tot un procés que està molt ben explicat, molt ben portat, i que tornem, com el cas d'Animals, de la pel·lícula anterior, a un final una miqueta punyent i potent, no? Però previsible. I aquesta l'has vist tu, Jaume, o no? No, no ho recordo, no.
Doncs també, i aquesta s'aguanta, crec que jo, molt millor que l'altra pel·lícula. Molt millor. I aquesta sí que va ser nominada l'Esgoia. Aquesta va ser el famós moment d'aquells dos petardos que van dir la millor cançó és pels nens salvatges i llavors s'havien equivocat i era per una altra. Us en recordeu? Sí. Allò que va haver-hi aquella història que van sortir. I era una cançó rapera que ja un moment ha terminat que surt a la pel·lícula, un moment que està fent un robatori. És el que diem, que ja queda bé, aquella escena queda molt bé.
però, clar, que guanyo una cançó rap no trobo que sigui gaire normal esgolla, però, bueno, i si guanyes m'estanyaria, però podria ser, podria ser, però, bueno. I ja està, ja et dic dues pel·lícules catalanes que des d'aquí recomanem i que actualment ja es poden trobar segurament amb DVD i que, bueno, que la gent es pugui gaudir, eh? Molt bé, seguim amb el cinema i parlem de 360 graus, eh? Ai, quina mania, digue'm-ho al títol, que li diré així sempre. Joc de destins. Això mateix, vinga.
Bé, doncs aquesta, el gran titular és Retrobaments globalitzats. Estaríem parlant, recordeu allò de Shock Cards del Robert Allman, no? Ah, Shock Cards. Shock Cards. Després també aquella altra... Que era molt bollo, eh? Sí. Allò era molt bo, però era la novetat. Sí, sí. Va ser molt... Jo la vaig veure poter en aquella pel·lícula, eh?
després va fer l'Iñárritu també va fer una altra cosa va fer 21 gramos 21 gramos no sé què, perros això era Amores Perros Amores Perros també va fer no, però després en va fer Babel doncs estaríem parlant de la mateixa constant vull dir, el món és un bocador llavors les trobades aquí més aviat coincideixen en els camps d'aviació i tot això
De fet, és una pel·lícula que la podríem definir de característica moralista. En definitiva, què és el pecat que tenim assumit, fins i tot, jo diria, inconscientment, i les poques possibilitats que tenim de superar aquest inconvenient. I llavors, esclar, com que tenim poques possibilitats, això vol dir que facis el que facis. No és que tots els personatges siguin nets,
perquè hi ha personatges que fins i tot juguen o juguen o viuen amb les constants mafioses, no? Però que hi ha com una dinàmica de dir, estimo a la meva dona, però bé, en un moment determinat em puc permetre el luxe d'una sortida de to, perquè viatjo i estic lluny i aquí no passa res. Però sí que passa, perquè allò es complica...
amb la pròpia dinàmica de la vida i el que és definitiva genera els guanys en la teva pròpia vida, no? I llavors els condicionants en tots aquests sentits. Jo la veritat és que hi ha hagut trossos, hi surt el Hawkins, hi surt el Jude Law, hi surt la xicota aquesta... Ara us ho diré. La... No, doncs no ho diu. Sí, és curiós. Ja la buscarem, no et preocupis.
Sí, la Raquel Weiss. Ah, la Raquel Weiss. Molt maca aquesta noia, sempre. I fa molt bé, eh? I en surten un parell més que també, Déu-n'hi-do, eh? Bé, la qüestió és que acaba el film i dius, ostres, tu l'has passat bé, això té ritme, funciona, més o menys com aquella, i per això deia que
els forcats que després en van fer altres aquella jo crec que el que hi havia allà era la novetat però no era moralista això sí que és veritat és que ho és un poquet et presenta el que hi ha i t'apanyaràs tu aquesta acabes anant a parar en aquell punt de dir carai vols dir que no m'estàs dient que si et vas comportant de maneres com les que veus aquí
amb els diferents personatges, doncs al cap i a la fi no m'estàs dient que si no et comportes així tindràs tot un seguit d'inconvenients. I després, paral·lelament, encara que sigui d'una manera, diríem, com a contrapès, diu, és que la vida es viu una vegada i no podem estar per punyetes. Si ho veiem clar en un moment determinat, que és un creuament de camins, doncs agafem el creuament de camins
Però és el que es pregunta, també un diu, però si és un creuament, quin és el camí que jo agafo? O sigui que no deixa... Sí, sí, tampoc queda massa clar. Sí, no deixa de tenir un joc prou interessant. La factura, molt bé, vull dir, i el regalitzador l'esmentem. El Fernando Mirelles, no? És el Fernando Mirelles, com dèiem, oi? Que és el senyor que va fer la Ciutat de Dios, per exemple, seria una... No, no, és un bon... Ostres, no n'hi do.
Molt bé, i abans de passar al tema, farem un esment d'una pel·lícula també que vaig poder veure i que realment em va frapar, em va deixar sorprès, no? I és una que es diu El professor, del Tony Kaye, que el Tony Kaye, per aquell que la gent no sàpiga, és el d'American History X, que és una pel·lícula que jo recordo que a mi també ja em va sobtar per l'estètica, per la imatge...
Aquí estem parlant d'Adrien Brody al 100%, amb estat pur, o l'Adrien Brody, a veure, estem separant les distàncies del pianista, no? Allò era molt tràgic. Allò era molt tràgic, però aquí també està molt tràgic el senyor Adrian Brody, vull dir, és un paper contundent, clar i 100% pensat per ell, per dir-ho d'aquesta manera.
I, bueno, s'envolta de dos grandíssims, de la Marcia Gay Harden, per allà durant voltes, que és la directora del col·legi. Per ser, ara que penso, he vist tres pel·lícules d'instituts. No m'he adonat, i és que és veritat, jo que penso ara de la temàtica base. No sé, és el que va fer. Space Cowboys, no? Space Cowboys, és que aquí ja ha fet coses. Cigualitzant l'adolescència. Imagino, potser és que vull tornar enrere, que ja tinc una edat, no?
i el James Caan també, que fa un paper, bueno, gran, gran, gran, que dius, ostres, aquest James Caan, no vull dir, ja no, a més, el que diem, una miqueta retocat, eh, no parlem del Mickey Rourke, exacte, o els clàssics que feia el James Caan, no, també, hòstia, però d'un i dos s'ha fotut Botox, però d'arreu, eh, perquè se li vols morros allà, que dius, mare de Déu Senyor,
Sembla el liberéis quan el veiem amb el Michael Douglas, per cert. Llavors, és una pel·lícula realment magnífica per estètica, per el que explica, per com es plantegen els personatges tant a la gent jove com als professors com a tal. Adrian Brody és un professor...
de suplències als Estats Units. Vull dir, no importa el lloc, no t'ho ubica, bàsicament, i es veu per un costat com funciona tot l'estament escolar, com importa també la política. Hi ha un parell d'aparicions polítics dient que el que s'ha de fer és aprovar els alumnes perquè aquell barri que és conflictiu s'ha de tenir un nivell d'estudis, però no importa.
Vull dir, que saps què vull dir? Aprovem-ho. Si aquest és un... Dona igual, no? I a partir d'aquí, per un costat, per l'altre costat, el que passa amb els professors, vull dir, el James Kahn és un addicte als antidepressius i sempre que entra una classe fa cataclant. Hi ha una que és molt bona noia i sempre la matxacan, no? L'escridassen, la pujan al terra, per exemple. Ell, en canvi, és un suplent i com a tal s'involucra fins a un límit. Però el problema està en que és tan bo com a professor
que s'involucra amb una rapidesa brutal i a partir d'aquí ha de marxar. I això provoca trasbalsos amb els alumnes. I un en concret s'enamora directament d'aquest professor. I tornem a una situació tràgica provocada per aquesta situació.
Per altra banda, ell també té una mica la pinta de bon noi i de samarità, entre cometes, i, per exemple, acull a casa seva una noia que es prostitueix pels carrers, vull dir que li donen diners per fer una fal·lació, per fer qualsevol cosa, i ella ja està bé, que és la Cristina Hendricks, per ser que és una noia m'encantadora... Mad Men. Mad Men. Mad Men.
Molt voluptuoses, aquesta dona. Sí, sí, però molt poqueta cosa. És molt pelletoneta. No ho sé. Potser no sé si és la mateixa persona. És pel roja o així. Sí, aquí portava-te uns llavis molt mulsuts. No he vist, però sí que surta matment.
A la sèrie aquesta de publicistes dels anys 60. És un encant de nena i tal. De dona. De dona. Bé, sí, però aquí la presenten com si fos una nena. No sé si és que potser l'han caracteritzat més joveneta, però és menor d'edat, eh? Cristina Hendricks, no. No, potser és una altra, eh? O potser de mateix nom, eh? Potser sí. Bé, potser sí. Bé, potser sí.
Però vull dir que en refereixo que és el personatge, en aquest cas, i bé, és una història, tornem amb el tema d'instituts, però molt ben parida, perquè es veu els personatges a la gent jove, als seus patiments i sentiments, i també per al costat del sistema governamental, com s'aplica. Però amb una categoria, amb un muntatge a tres bandes, paral·lel, parlant-hi a càmera, explicant la situació...
al final es veu assegut en una aula, amb tota l'aula destrossada. Hi ha un final una mica apocalíptic, però no perquè hi hagi una destrossa, sinó perquè ell mateix també ja cau amb la pròpia depressió i la pròpia pèrdua de la seva identitat com a professor i com a persona. I allò és per sortir corrents i cridar pel balcó i dir que bo això, i realment és que és molt bo. Val la pena, jo crec que sí, no?
Bueno, farem una cosa. Com tenim ara 25 minuts, posarem dos minuts que dura el senyor Roy Orbison, l'Only de l'Only, i després, Jaume, ja pots pensar un tema. No és una amenaça, eh? És una realitat, eh? Pensarem un tema. Molt bé.
Only the lonely Only the lonely Know the way I feel tonight Only the lonely Know this feeling ain't right That goes my baby
Fins demà!
Only the lonely Know the heartaches I've been through Only the lonely Know I cried, cried for you Maybe tomorrow A new romance
But that's the chance you've got to take If your lonely heart breaks Only lonely
Doncs aquest senyor que ja heu pogut escoltar, el Ray Orbison, de veu provisiosa. Seguirem escoltant-lo de fons, eh? Perquè tenim aquí el Lugarit, que és un dels temes també que realment no s'ha de fer famós, i Pretty Woman, i moltes cosetes, que escoltarem de fons, mentre el Jaume i el David ens comenten a veure quin tema podem parlar, encara que podem parlar de moltes coses, eh? Podem començar a parlar del Huert, eh? I la patejada que li van fer aquells alumnes d'aquell... Però jo soc tan poc adonat...
a popularitzar situacions i personatges que no... Que no val la pena. Que no crec que sigui important i que no són determinants en la història. Ho sento, però és que ho veig així, eh? Vull dir... Bueno, doncs obviem el nom i comentem l'acció, que em sembla genial, no? Doncs potser sí que altres coses, no? Clar, clar. La veritat és que jo no puc... O sigui, el que no puc és amb la mecànica periodística a l'entorn d'aquestes constants. Clar.
Em sembla que això no toca. Mira, jo aquest migdia, a veure, jo, ser sincer, jo actualment veig TV3, bàsicament, no? I no per ser allò xubinista, sinó perquè és el que s'aguanta més. I veig la sexta. Sí, sí, ho negaré, eh? Vull dir, m'agrada l'intermèdio, ho passo molt bé amb el Wyoming i tal. I llavors el migdia veig el Rojo Vivo que fan, quan puc i arribo a casa, és un debat.
I avui, com sempre, hi ha la facció més d'esquerres, hi ha la facció més de dretes, no? I avui ha fet un comentari, una de les d'esquerres, molt clar i molt evident, i jo l'aplaudo, parlant no sigui del Huert o un d'aquests, però, bueno, Huert, Fernández Díaz, tota aquesta parafernal, el que parla l'altre dia de la gent ja ultra, que se'n va més cap allà de la dreta, no? I llavors ha dit que aquesta llei era franquista, d'acord? I l'altra, el de l'esquerra, el de la dreta, s'ha posat, però s'ha posat com un argumento,
Però que això és un insult, que no sé què, que no sé quantos... Home, d'acord, no és potser el més correcte, d'acord? Però sí que és veritat que s'estava utilitzant una llei que recordava moltíssim aquell període. Per tant, jo crec que es pot fer un silogisme, no? Perquè jo crec que s'apropa molt més a molts dels preministres que tenim, Gallardones, Huerts... Aquests ha tret la carota, eh? Clar, més cap a l'època franquista que no cap a l'època d'Aznar.
que era una dreta, dreta, dreta. Vull dir, s'ha anat més cap enllà. Llavors, clar, jo no veig tan raro, perquè les lleis d'època franquista, clar, és que ell volia prohibir l'avortament, com estava prohibir l'època franquista. Huert vol castellanitzar com castellanitzava el franquisme. Per tant, no estem tan lluny. El problema, quan estava a l'Aznar, jo crec que la dreta anava més cap a... Cap al centre, a dret. No, no, no. Les seves lleis anaven a promover més de temes econòmics.
Possiblement. Privatitzacions de telefònics, de tal, de tal, de tal. I ara estan més tirant cap a la banda més ideològica. Pel que sembla, eh? Va ser la feina que es van deixar de fer. I diuen, aprofitem abans que ens fotin fora. El problema és que com segueixi gent ens fotran abans que acabi la legislatura, no? O això esperem, no? Perquè no s'aguanta el tema ja. Però l'altre dia va sortir a les votacions i es mantenen els fills de sa mare, eh? Vull dir, baixen 10 punts
Però, en canvi, el PSOE baixa 10 punts, també. És que no hi ha alternativa. I en el moment que s'ajunta UPyD amb el PP, ja tornem a estar una altra vegada, que estan col·locats, eh? Perquè l'UPyD aquí recolzaria abans... Home, ojo! Un 10% dels vots, eh? Tenen l'esperit del populisme i aquests van...
I és que ens podem trobar en una situació complicada. A veure, permeteu-me que faci una petita reflexió que la porto amb mi mateix moltes vegades. Jo el que entenc és que en una situació de conflicte constant és molt poca gent qui la busca. En tot cas, es troba amb la situació, que és molt diferent. Però sempre el protagonista d'aquesta situació de confrontació sempre és
una caverna, en definitiva, que no és la que governarà ni governa. Mai. Jo ho tinc molt clar, això. O per què, doncs, bueno, perquè l'experiència de la vida, almenys a mi, m'ha donat això. Llavors, què és el que passa quan hi ha conflicte o quan les coses no van prou bé? Que això surt i ves per on, doncs, governa, o, si més no, governa a nivell d'aclarparar-nos, en definitiva, de condicionar-nos, no?
Llavors, clar, jo el que crec és que el que cal és salvar això. Llavors, doncs, penso que aquí s'han fet coses durant aquests 30 anys molt vàlides, n'hi ha d'altres que s'ha demostrat que no podrien funcionar i que ja sabíem, i que ara, lògicament, hi ha tot un seguit de joc cavernosos que diuen ara és l'hora i tal, però que els altres que són més correctes
Pensen, bueno, fins aquí, eh, només, perquè a veure si... Que el que dius tu, a veure si ho perdrem tot, ara que hem guanyat, carai. Però és que això té pinta de ser una vacuna contra les majories absolutes, la gent ja... Però és que, clar, és que això de les majories absolutes ho pensem com si hi hagués un ent mental social, no? I no existeix, o sigui, la societat no pensa dient...
ara tots votarem de manera que no hi hagi majoria absoluta. La gent vota un vot individual i és la suma dels vots la que dona càstig a un partit o no. Però perquè aquí ja puguis dir mai més hi haurà majoria absoluta, home, és complicat. El que falta són alternatives. És el que diem, és un bipartidisme sempre, o PSOE o PP.
Estem parlant d'Espanya, lògicament. Bueno, les últimes enquestes que hi veus ja no. Ara comença. Esquerra Unida seria la tercera força política. Però han sigut 30 anys d'això, David. No hi ha hagut amb 30 anys alternatives? Jo, per exemple... En un país de 40 i escaig de milions de persones. La gent és molt conservadurota votant. Ja, ja, ja, però busquem alternatives potents, també. Jo, per exemple, recordo la meva infantesa
i els posicionaments de les persones, per exemple, que estaven a la contra de tot el que representava la institució religiosa, eren absolutament radicals i complicaven la vida en els seus propis. Què vol dir això? Vol dir que quan calia fer la comunió no hi anaven, que quan es morien no podien ser enterrats i passar per l'església, que no sé què... Una radicalitat, no?,
que el que complicava la vida és en els propis, perquè als altres tampoc els afectava tant això, no? Passava més. Exacte. Jo entenc que això és el que cal superar. I penso que en l'actualitat això està superat. Vull dir, evidentment, perquè s'ha fet evident que no vull estar, i tothom ho entén i ho accepta. Però hi ha una cosa, és a dir, estem al segle XXI,
existeix la ciència que ja està... Bé, no estem parlant de la il·lustració del segle XVIII, que hi havia molts dubtes sobre la ciència. Sabem perfectament què és la ciència. Raonem, tenim raciocíniques, diu, no? Vull dir, han d'haver lleis que toquin de peus al terra, que siguin socials i que siguin coherents. No que per qüestions religioses ni per qüestions de dreta o d'esquerra comportin un tema o un altre. És a dir...
Lleis conflictives com la llei de l'avortament, com la llei educacional, és a dir, han d'existir-hi perquè hi ha 50.000 alternatives a les quals la gent ha de ser lliure, que això ha de ser la base lliure de fer el que sigui coherent i convenient amb uns trams determinats. Llavors, clar, no pots tu arribar i dir, s'ha acabat això, s'ha acabat això, perquè jo estic veient que això és...
purament, digue-li franquisme, digue-li socialnacionalisme, digue-li com vulguis la paraula. A més a més, qui legisla no és part implicada. Clar. Ha votat un muntant de votants, d'acord, però hi ha un altre muntant de votants. Però és que les lleis les han de fer els especialistes. Exacte. No els polítics. Vols fer una llei sobre medicina? Consulta metges, fes un congrés. Un polític no té dret a votar sobre un avortament. Primer, perquè si és home, evidentment ell no podrà avortar mai.
i podrà sentir el que se sent. Jo crec que és un tema massa feixuc, massa gros, com perquè un govern, que són unes desenes de persones, per mi són massa poques, puguin decidir sobre un tema que afecta tan profundament a l'existència humana. Ho trobo massa bèstia. Però és que, el que diem, si existeix una llei raonable com existia fins ara...
Bueno, que la gent faci el convenient. Si per qüestions ideològiques no vol avortar, que no avorti. Però si una persona vol fer-ho per X motius purament psicològics, perquè estem parlant, el que hem parlat amb els homes 50.000 vegades, la malaltia no és una qüestió física, pot ser una qüestió mental, i aquesta malaltia mental et pot provocar un problema físic automàtic, vull dir, i et pot comportar situacions totalment d'autodestrucció. Doncs home, sisplau. Vull dir, si una persona no està preparada per tenir una criatura, ostres, tu...
Jo crec, sincerament, eh? Hi ha una època determinada que s'ha de pensar perquè és una ciència que t'ho està dient, que no és res, clar. A veure, no, és que des que es fecunda ja és un ésser humà. Ostres tu, si us plau, si us plau, és dur, però és clar, hi ha gent que no considera així. En totes aquestes lleis jo crec que hi ha els últims estertors de la dreta. Home, clar que sí. Jo crec que sí. Ara bé, una dreta que, ojo, que incloc també part del PSOE, eh?
i que no... No, clar, clar, que hi ha una part del SOE que tira cap allà, eh? Es guinyen l'ullet d'una banda a l'altra a l'hemicicle. Està claríssim, això. I jo crec que no, no és tant. No és tant, jo crec que seria d'alguna manera... Saps allò que hi ha gent que agafa abans, ara ja no es veu tant, que agafen les alfombres i les catifes i les espolzen al balcó i les piquen? Sí, clar. Doncs amb el Congrés dels Diputats s'hauria de fer el mateix. Mm-hm.
Treure tota la pol, renovar. Quantes cops t'has presentat al Congrés dels Diputats? Dos vegades. S'ha acabat. No et pots tornar a presentar. Perquè estem assistint a un perpètu... És com a un perpètu... Ah, jo em presento un altre cop. Hi ha gent que fa 20 i escaig d'anys que està vivint del mal rotllo. A Islàndia van renovar tots els polítics i van començar a posar gent del poble. Fora. No tenia res a veure.
I van començar un altre cop de zero. Però encara hi ha així. Jo, sincerament, a veure, jo no soc ni de socialista, ni d'aquí ni d'allà, dona igual. Però jo recordo els vuit anys de l'època Zapatero que jo estava molt tranquil. És a dir, tranquil, que no tenia ensurs. Sí, al final, la crisi... Ja, però és una cosa de la crisi, el que no diem, que ja provenia. Però a nivell de lleis socials, no parlo de la llei econòmica. No, a les lleis socials, no. Jo, quan l'època PSOE, que sempre ha existit, jo no he tingut mai maldecaps
Molt poquets, ni a nivell de cap tipus. Sí, a nivell econòmic sí que vam començar a haver-hi d'acord i ens va mentir aquell home el que va voler i més, d'acord? No podem dir què hagués passat amb els socialistes el poder amb aquesta crisi, no ho podem dir. Però van aplicar la llei d'ajut per la gent gran. Vull dir, ostres, van fer coses autènticament magnífiques. I ara s'ho estan carregant. Tots s'ho estan carregant. Com pot sortir aquell desgraciat de Fernández Díaz, dient que l'avort és comparable amb l'ETA,
o que no entiendo lo que son la homosexualidad, que esto no sé lo que es... Però, tio, ets un polític. En un país seriós, un paio que fa una declaració així, el dia següent ja no està. Ja l'han forçat a dimuntir. És que està fent apologia del terrorisme, aquest tio, i és el ministre d'Interior. És com l'altre dia la delegada del govern aquí, que ja no és de l'una aquesta, que la donen els diplomats, a la Divisió Azul, el dia següent el ministre d'Interior ja està al carrer.
Però absolutament, i ningú s'estripa els vestits, eh? Ni el del propi partit. Això passa a Alemanya i algú dona un diploma a un grup neonazi, i és que l'endemà ja no està allà. Automàticament. I el ministre de torn limiteix, i segurament que el representant, o si és el president de la república, ha de demanar perdó. És que no entenen el poble, no entenen les identitats de cada una de les comunitats d'aquest país...
Mira l'altre dia que ho deia. No ho entenen. La jauria. La jauria, sí, sí. És la jauria. Sí, sí, totalment. Qui deia, ostres. Ah, sí, mira, molt bé, l'entrevista que vam fer l'altre dia als Singulars d'això del Jorge Bestringer. Ah, bueno, és aquest tela, eh. Aquest, de ser del dirigent d'UPP.
No, d'Aliança Popular, perdó. D'Aliança Popular va ser d'extrema d'esquerra. Però total, no? Veu una cosa que, evidentment, engrinyolava pel seu jacobinisme, no? Sí, sí, sí. Cosa que dius, vés-te anar a França, tio, aquí no són jacobins. Sí, sí, és que és perfecte el que acabes de dir, és jacobí. Llavors, està en aquell punt que dius... I llavors, tot això del tema del català, en Bailey grinyolava molt, no? Ja, ja.
Però per la resta, tot el que implica la llibertat de poble i tal, bueno, i sintonitzava perfectament, no? I ara m'he perdut el fil del que anava a dir. Bé, ja el trobaràs. Jo me, et ve que a la mà que tens algun paperet? Sí. Vols comentar alguna coseta? Esclar, jo penso que quan el que predomina és tot això que hem estat parlant ara i matitzant i tal, no?
Jo crec que el que cal és... On està la intel·lectualitat? En definitiva, què és allò? Què és allò que ens salvarà de tot aquest descosit i de tot aquest despropòsit, no? Llavors, se m'acut que Espriu, doncs, és una constant que penso que... I, a més, aquest és l'any Espriu, no? Vull dir que el tenim aquí. I que, per una raó o altra, suposo que vosaltres també, com molta gent,
Sabem que l'espriu no és que tingui una vocació excessiva per part de la intel·lectualitat, no? I jo m'agradaria saber el per què, també. I he buscat, he buscat una mica i tot això, no? Aquí, del que parla aquest treball que tinc, que és de l'Elisabeth Escritsche, és que el senyor Fauna, o sigui, a Girona, s'ha descobert un espriu místic, no?
I llavors hi ha una exposició, que és la Càbala i Espriu, que treu a la llum la biografia interior del poeta. Diu, les nombroses ocasions s'ha declarat si el poeta Salvador Espriu era o no cabalista, una corrent d'origen jueu que se centra en la necessitat d'ordenar el món per mantenir l'equilibri personal. O sigui, llavors ja estem una mica amb el que jo deia, com aconseguim un equilibri de la societat?
partim de la base que som animals i que no ens... jo penso que no, que en tot cas si ho som és perquè hi ha un munt de coses que ens fan coincidir amb tot això i ens radicalitzem i tot això, no? Llavors, ja una mica més endavant, doncs, parla sempre, ho he sospitat, però em pensava que era una intromissió en la seva intimitat. I llavors diu, la càbala, una espiritualitat que es va acabar convertint en laica,
permet a les persones que passen un moment difícil trobar un suport moral. El moment difícil d'Espriu va ser acabar la Guerra Civil. Dos fets van trencar tots els seus somnis, el canvi de règim i la mort del seu pare. Aquests d'Altabaixos el van portar a renunciar a la seva intenció de dedicar-se al món universitari, tot i que era un estudiant brillant en les carreres d'Història i Dret per treballar com a passant
a una noteria. Amb aquesta feina l'escriptor tenia els recursos necessaris per viure. Això és vàlid per avui, també. Jo penso que això ho és molt. Perquè el problema que també patim avui, diria jo, és que hem fet una carrera i ens pensem que la societat ha de correspondre a l'esforç que s'ha fet. I això no va així. I penso que és molt vàlid. Llavors, esclar, vas trobant totes aquestes petites cosetes
I dius, caram, dic, això és el que a mi m'interessa, perquè així interpreto tot el que és belluga i no pas tot el que salta, com una llebre, i amb l'actitud del caçador, no?
que és el que moltes vegades quedem a preparar. I això que deies tu de la intel·lectualitat tampoc per un costat ni es troba en gran part del poder polític ni es troba en gran part del que seria el poder social, és a dir, en l'aspecte del que és la societat en general. Perquè per un costat veus el que hi ha actualment, i estic parlant de Convergència, estic parlant de qualsevol partit, i veus que no hi ha...
un comitè de savis, no hi ha un govern tecnòcrata per cap banda que toqui de peus al terra. La paraula tecnòcrata a mi fa una mica de por. No, fa una mica de por, però jo crec que a vegades, en temes econòmics, sí, que val la pena. El tema tecnòcrata em dona algú posat per una mà misteriosa. És una mà local, és una mà europea. Quan dius tecnòcrates, per exemple, pots dir
mans posades per... com es diu? Gol... l'empresa aquesta... El Goldman Sachs o Standard & Poor's i coses d'aquestes que fiquen savis seus però, evidentment, conduïts i manipulats amb punts claus dels poders europeus o de qualsevol país perquè els afavoreixin el seu negoci. Però, curiosament, a Itàlia va frenar
certes coses, eh? Una mà posada pel Goldman Sachs. Doncs va frenar, eh? La problemàtica i va frenar l'atur, perquè està en un 15%. Quan anava com a nosaltres, eh? Però Itàlia no és Espanya. No, és diferent. Itàlia té una base industrial molt potent que aquí no tenim. Molt potent, cert, cert. Que potser Catalunya sí que té. Exacte, és el que anava a dir. Però la resta del país no. I com tenim l'espoli fiscal aquest, doncs ja podem tenir una potència industrial que els altres en xuclen els quartos, tio.
Aquí hi ha una altra cosa que, precisament, penso que és molt interessant, que en el moment que es va inaugurar aquesta exposició, el conseller de Cultura, el Ferran Mascarell, va assegurar que el sentit cabalístic de recuperar espurnes està més vigent que mai en la lluita per la llengua catalana, però també es poden lligar coses. El conseller va recordar que la trajectòria d'Espriu i altres contemporanis seus van permetre que la Constitució espanyola
es comprometés a defensar el patrimoni que és una llengua. Això m'agrada a mi, perquè crec que això, tota la inversa del que es diu és que allà no ens entenen, no és veritat. No, home, no. Com no ho ha d'entendre, una persona formada i respectuosa amb tot el que es verdura? No, perdó, no ens volen entendre. Clar, no ens volen entendre. No, però són la caverna, home. És el que... No, no, és el que deien ara. On està tota la intel·lectualitat madrilenya, però greu, eh?
en defensa del català. Clar, cap ni una. És que no hi ha ningú. No ha sortit. I quan venen aquí fent-se els simpatiquets i intenten parlar el català. I fan la gracieta. No, no enquadra. A on està? Jo penso que la pregunta correcta és contestar-se on estan i el per què estan en aquesta posició.
que tu ja mateixes de negativa. Mira, m'has passat aquí un article que està molt bé. Sí. Diu, el dia que el Parlament aragonès va aprovar l'Alapau, que va coincidir amb el Dia d'Europa, un antic eurodiputat català que ronbeja de quanime, el liberal va manifestar que la culpa de l'Alapau era nostra, dels catalans, del Principat. Justificava l'acusació dient que no ens fem estimar, que tenim avariada la capacitat de fer amics.
dius que sempre la culpa és nostra ells en canvi no la tenen mai o la manifesten molt atenuada dius home a veure per favor totes les gracietes i tonteries i subnormalitats que ha arribat a dir el president d'Extremadura va
Dius, no, però si és molt bon gent. No, bon gent aquí, el morago aquest. A l'Ibarra ja era raro, aquest s'emporta la palma, eh? El problema està, és que ell sap que aquí hi ha X o centenars de milers d'immigrants extremenys, dels quals potser ja no en té control, perquè ja se senten més catalans que extremenys, eh?
Aquí a Sant Just hi ha una casa d'Extremadura, vull dir que està integrada a Sant Just, lògicament, i a més al barri sud d'aquí hi ha molta gent de Cabeza la Vaca i tal, perquè jo he viscut un temps allà i tal. Hi ha molts pobles de Catalunya germanats en pobles d'Extremadura. I això s'ha de tenir en compte, que hi ha uns vincles molt marcats i molt units. Però clar, vull dir, jo és el que dic, vull dir, ja sempre ho he explicat, el meu pare era andalús, nascut a l'Estepa sevillana, que dic jo, el coronil, i mon pare deia que abans era català que andalús. Clar.
I mon pare no parlava català perquè li feia vergonya, perquè era una persona que no tenia estudis i no sabia anar més enllà. Però mon pare veia TV3. Vull dir que no tenia cap problema. I deia, jo antes soy catalán que andaluz, perquè me lo ha dado todo. Mi mujer, mis hijos, mi dinero, mi vida, la tengo aquí. Ja està. Vull dir, ell no renegava ni d'un lloc d'altre. Però abans ens considerava català perquè ell s'anava a fer la botifarrada i s'anava a veure els gegants i s'anava...
I mon pare vivia això, i ma mare també, que és murciana, però portava aquí dos anys, els darrers dos anys, i ma mare parlava català perfectament, perquè venien dos anyets, i ma mare era catalana, i ma mare era murciana, jo murciana de què? Si no he viscut allà. Clar, si no ho sé, he anat a viatge, tant en quant, però ja està, vull dir, que això és la integració, no?, de la gent, no?, i sense els problemes, que jo parlés català o no, i tal, a casa. Jo crec que precisament, tot i aquells que creien que tota la gent que emigrada que havien portat cap aquí, que seria... Ara,
Seria veu que no és cert. Es pensa que hi ha aquí una quinta columna com passava a la Guerra Civil. I no, realment ja no, que són d'aquí, tio, que no us n'enteneu. Ara esperem que hi hagi les pròximes eleccions, jo crec que són les pròximes eleccions, tant les nacionals espanyoles com les nacionals catalanes, però aquestes encara la trigaran.
però sota les espanyoles hi haurà un terrabastall. Dependrà de moltes coses. Depenen de moltes coses. Però allà hi haurà un terrabastall. Però bueno, esperem. Bé, anava a parlar de l'Àngeles Terminador, però un altre dia. Un altre dia. La setmana que ve... Ah, és veritat, que ja no, ja ens deixa. Bueno, doncs tornem al setembre. Sí, però encara em cap la possibilitat que pugui. A veure si és veritat. Encara que els últims deu minuts, vens i ens dius adéu el dissabte que ve. Així ens acomiadem igualment. Doncs vinga, el dissabte que ve. Adéu. Fins ara.
Fins demà!
Guanya la roca.
Al Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Soc una urbanita, ho reconec. Sí, jo també soc molt urbanita. Acompanyat d'una bona amanida i tens un plat baratíssim i facilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units. Som molt feliços. És una història d'amor molt maca. Indudablement la presència d'aficionats d'un club i de l'altre era impressionant. Clar, què vols fer-hi, no? És el temps, no s'hi pots fer res, no ho podem canviar. Just a la Fusta. Vivim Sant Just en directe.
Cada matí, de 10 a 1.