És que, bueno, jo la coneixia com Los Bastardos perquè jo la vaig veure fa mesos i en aquell moment la sabidoria popular la coneixia com Los Bastardos. Ara l'han estrenat aquí i li han posat un títol que és Los Indiciables. No sé com estic. Si se llamaran Los Salados.
Los Salados, ja està, ja està. Grandíssima pel·lícula. Sí, no? Sí. Però com jo no l'he vist, no parlarem d'aquesta. No recomanem, però parlarem d'una altra. Escolta, podria parlar-ne jo, no? Que també estic aquí, fent aquest programa. Ah, sí, sí, pensava que jo era l'experta en cine, també. Tu ets, però... Vinga, expert en cine, parla de la que vulguis. Vols parlar de Los Salados? No, no, és que no vull parlar. Doncs parlem de Bizàntium.
Bé, sí que vull parlar. Neu a veure a los alaos. Bizantium. Bizantium. Potser no cal que neu a veure a Bizantium, però podràs ja... Però podràs ja veure-la... Si la voleu veure, la veieu en pantalla gran.
No, jo diria això, tu. És que a mi el Neil Jordan... Siento como una especie de sentimientos encontrados para... Home, i tant. Un tio que ha fet el que ha fet, pues... És inevitable tenir sentimientos encontrados. Exacte, però sí que és veritat que no puc negar que en el seu dia, quan va fer entrevista amb el vampiro, és una pel·li que està... D'una manera o d'altra, jo he crescut en aquella pel·li. Bueno, és mítica. Exacte. És bona. És mítica. És mítica. És mítica i ara torna el director de la mítica pel·lícula a fer una pel·li de vampiros. Dius, bueno, pues...
Si li voleu donar una oportunitat, la pel·li és... Jo diria... La recordo molt, aquesta pel·li, eh? La vam veure Sitges. Me'n recordo tant com si l'hagués vist ahir. És irònic, no? Això que estàs dient. No, no, no. Aquest no, no, no. És irònic, també, no? No, no, no. Aquest... Uf, no acabaríem mai. El que recordo és que aquesta vegada els vampirs es traslladen a l'actualitat...
Tot i que l'estil del Neil Jordan, d'entrevista amb el vampiro, sempre per si està el mateix referent, no? Perquè no sé què més ha fet. Home, en companyia de lobos. Per mi el referent de Neil Jordan és en companyia de lobos. Sí, exacte, però posats a parlar de vampirs i tal, doncs bueno, està esta, que a més és bastant personal, amb el seu estil superrecargado i barroco i tal i qual. Barroco, tu. I ha fet pel·lis més dolentes, eh? Com una de la Jodie Foster.
La extraña hay en ti Aquí está Hostia, amb el de Perdidos Sajid, amb el Sajid de Perdidos Sajid era Catàlogo de actores de tercera fila Se me ha abierto delante de mis ojos
Saïd era el nòvio de Jodie Foster, lo mataven i Jodie Foster se vengava. Que no, no sóc a Liam Neeson. En fi, que torna la versió més, doncs això, més relamida, més recargada del Neil Jordan, amb un altre de vampirs, on surt la Gemma Arterton... Arterton? Arterton. Que a més fa com de vampira cachondona, perquè... És com...
és una pel·li una mica pujada de to no és que es vegi res el concepte sí que és molt pujat de to i llavors tens una pel·li de vampirs una mica la vieja usanza en el sentit de vampiros malèvolos no aquests vampirs blandungios que anem veient últimament són vampires, vampireses no sé com es dirà en català això vampireses sí, probablement i són no necessàriament violentes no necessàriament escatològiques
Però malilles en el seu interior. És una mica... Això és el que tu dius, no? La contrapartida dels vampirs aquests una mica més... Dels crepusculos i tal, però tampoc són l'oposat, que són aquests vampirs agressius, no sé què, brut... No, no, no. És una pel·li amb classe i una pel·li elegant. A mi no em desagrada. Com el Drácula de Coppola, no? Al final... Però no és tan manierista com el Drácula de Coppola. A mi no em desagrada aquesta pel·lícula.
No, no, i tant, li dóna dignitat, tu, ja està, és una predigna i llavors es pot veure en pantalla gran Ja més surt la Gem Arterton Sí Vale, doncs amb la Gem Arterton ens acomiadem, si et sembla La setmana que ve podem començar parlant de la Gem Arterton i ens inventarem algun tema Vale I ja està, doncs ja està, ja està tot dit Perfecte, doncs Em deixo alguna cosa? Sí, que gràcies a tots per ser a l'altra banda Gràcies al Carles per la seva labor Sí, home, i tant Sóc molt franc
Vale Vale Vale Vale Pues gracias a todos Venga A Padeu Gracias Carlos A Padeu
Bona tarda, benvinguts un dia més a Babilònia. Avui el que farem serà començar a parlar de cultura com sempre, amb les veus sempre meravelloses de la Rosa. Hola, bona tarda. I el seu bon fer, a part de la veu, és el que diem. Però com siguis tonto, no hi ha forma d'aquesta veu, vagi més enllà de la lògica.
S'ha de mirar al total. Estàs triomfant, ja. Tens bona veu, eh? Jo no em feixo. El supera el Jaume, això sí. Això sí. Avui trobarem a faltar-lo. I tant que sí. També es falta l'Urdes, que com ja sabem cada 15 dies no ens pot acompanyar, però bé, doncs com sempre la triem a la memòria i al record. Ai, ai, ai, Cesc, va! Què fem aquí ara?
Índex. Començarem per l'índex, ho deixarem. No et surtis al guió perquè mira el que passa. Exacte, exacte. Vaig desmadrat avui. Molt bé, doncs avui tenim literatura, començarem parlant de l'herege, amb el David i el Miguel de Libes, i un conte victorià, que ho explicarem ara, que es diu La casa i el cerebro, de l'Edward Balwer-Lighton.
És així? He llegit, no fa massa. El comentarem, perquè és una cosa... És molt curt, és un conte curt. És curtet, són res, 100 i pico de pàgines, no? Sí, sí, l'he llegit. I teòricament és el conte victorià més important del segle XIX, diuen, eh? I que és el precedent d'Edgar Allan Poe, bueno, això ho explicaré ara. Sí, sí, sí, està curiós. És curiós, com a mínim, si hi ha una part primera que una mica espanta i la segona que parla... Això ho explicaré ara.
Després la Rosa ens parlarà del monestir budista, si val la pena o no val la pena, comentarem després això, i parlarà també de música, de la fantàstica, és una obertura, és una sinfonia.
de Berlioz, que va poder veure a l'auditori. Fantàstic. I després, cinema per un tub, m'ha millor dit. Parlem de Gravity, el Lobo de Wall Street, parlem d'Agost, parlem de Prisioneros, de Dallas Buyers Club, de Palme, Rosa, del documental Palme, que portem tres setmanes, però parlarem, eh?
I acabarem amb Les Bruxes de Tugarramurdi, que farem un comentari, crec que divertit, d'aquesta pel·lícula, que teòricament estava nominada a tots els golles del món i al final solament es van portar els tècnics, no? Vull dir, això que passa a vegades dels efectes espacials. Bé, potser sí. Sí, és l'únic que potser caldria, no?, de la pel·lícula en si mateixa. Home, clar, és que el guió, no sé, jo no l'he vist, però el guió sempre sé que no és massa elaborat, no? No.
No té massa feina el guió. A veure, pot ser més o menys elaborat, però saps què passa, Rosa? Saps aquelles coses que dius? És un divertiment. És un divertiment. Ara després ja ho comentem. Molt bé, doncs David, LLG, Miguel de Libes. Uf, jo no havia llegit res del Miguel de Libes. No havia llegit res. I... Perquè no sé, ja entenc que ja passa un moment així personal...
a nivell ideològic diferent i un escriptor castellano de pura cepa. Hòstia, se m'ennuagava una mica, però ostres, les coses cal dir-les. Quin tros d'escriptor que és el tio aquest, eh? És molt bo, és molt bo. Quin tros d'escriptor. Me n'alegro molt sentir-lo. A mi és que és el meu escriptor favorit castellà. Sí, sí, quin tros d'escriptor. Jo he llegit moltes coses de Miguel de Libres, moltes. I totes, bon, a quina millor?
Clar, no es pot comparar, per exemple, jo havia començat a llegir a la seva època, el Gonzalo Torrente Ballester, i era allò, era infumable. Si és pesado, t'es pesado. Era la saga fuga de JB, i allò era... De què toma? Era los regnos tercidos de Dios?
No, això és un altre. Això m'ho vaig començar a llegir, ho vaig deixar perquè el tema era interessant, però em saturava una mica. No estava mal escrit, però no es pot comparar amb la prosa d'aquest duó. El vocabulari.
la sintaxi, és que és el que abans deia amb el David, és que se't cau la bava és impressionant el domini que té del castell és una passada a mi, superagradable que t'enganxa temes molt interessants molt humans també i el tio té un coneixement d'això de l'emoció humana i de les relacions socials de parella de molts aspectes que jolines sí, sí, sí
Dintre el llibre hi ha un moment... Ell es casa, no? El protagonista es casa. Sí. I la dona està obsessionada amb ser mare. I és bo que la família d'ell són de fertilitat baixa, diguem-ho així. Molt bé hem descrit. Sí, sí. I la dona, tot el procés en què la dona acaba, diguem-ho així, embugint per no poder ser mare, és bestial com tu ho escrius d'aquella manera. Perquè...
Sempre en totes relacions hi ha aspectes que un indirectament o directament ha viscut, no? Ostres, és que ho clava, ho clava el tio, clava...
clava moltes coses, clava la manera que un home se sent solter, o que queda solter, o que Davidu, les necessitats que té ell de sexe, i tot això t'ho plasma d'una manera fantàstica. Però estem parlant de l'època actual? No, no, no, estem parlant del segle XVI espanyol. És igual, però hi ha... Sí, és com una novel·la històrica, és de ficció, però és... Sí, hi ha coses que són eternes.
Les relacions humanes són eternes. Aquí està la gràcia de ser una obra universal, que no importa el temps que vagi passant, que arribarà sempre a les persones. Evidentment hi ha coses que no, però el que és boníssim és el període que el protagonista passa, perquè el pare...
d'aquest protagonista, doncs és un home que no li té cap mena d'afecte perquè ell al néixer la seva mare es va morir, no? De pare. I ell l'acusa, té com així culpa el fill d'haver matat la mare, no? I el tanca, bueno, el tanca, el fica en un col·legi internat que és d'expòsits. Clar, tothom li diu, tu tens pare, què fots aquí? Et diu...
Mira. Clar, és el que m'ha tocat, no? Sí, com si el tingués, no? I el tio s'ho passa teta per ells. El que podia haver sigut una presó passa a ser la seva segona família. És impressionant, està molt bé. El que m'està agradant molt, perquè encara me l'estic llegint, és les transicions temporals que fa l'escriptor en la novel·la.
Són molt... No te n'adones, no? Jo he passat molt de temps en una pàgina i ho he fet d'una manera subtil i que tu ho assimiles perfectament, no? No és allò que... Ostres, ara què passa? Ara no me n'entero. Què ha passat aquí? No, no. No, no, no.
Ho fa molt bé. Ho fa d'una forma molt elegant, no? Sí, sí, molt elegant. Molt bé, no? Molt bé. Home, això fan els escriptors que saben escriure, no? Vull dir, aquestes transicions amb aquesta capacitat, no? Que no siguin cops literaris. I mostra perfectament tota la salvatxada d'intolerància vers altres maneres de pensar. I imagino que ambientarà també molt bé l'època, perquè el Miguel de Libes és un coco, eh? Sí, sí, molt bé, molt bé. Però, bueno, no? Podries dir que és el 1700, també, eh? O sigui que...
Com és molt quotidià i molt local, les circumstàncies i les situacions que es provoquen allà són molt del dia a dia. Tant se val que sigui fa 100 anys que 200, que 400. No hi ha massa diferència. A més, és un món rural, capital de província, que també és un món rural. I això costa molt més l'evolució, no? Avui dia ja no, òbviament, però fa 100 anys no queda la cosa massa desquadrada, eh?
I... Què us volia dir? Això, que mostra molt bé la intolerància religiosa de l'època. Això sí que potser... Aquí sí que es veu l'època que és, no? Perquè ara que els han agafat i que van... Els tornen de tornada cap a Valladolid, que és on se centra la història, clar...
allà tot Déu els està pedregant, poble que passen, poble que els pedreguen, que els intenten llinxar, els hi diuen de tot. Dius, ostres, fa cent anys això no ho hauria passat, fa dos cents. Aquella època sí, i això és el que dius. Però destaques molt el racionament, la manera que ells es converteixen, no? És per un... Bàsicament, no sé si tu també creus això, és per un...
un desencisament de la religió que en aquella época el catolicisme els oferia, no els ofereix... Tenen com una buida dintre i realment el que els proposa l'euteranisme, que és en aquest cas la religió dels quals es converteixen, alguns d'ells, doncs, ostres, allò per a ells els quadra més amb la seva manera de ser, la seva manera de pensar, no? Sí. Que...
això de dir pagar per ser exclòs o... La bula, per exemple, és el que fan haver un esperit crític, amb la forma, amb les formes, no pujar amb el contingut de la religió, perquè moltes religions són iguals, la necessitat més s'assembla molt,
són aquestes prebendes, aquestes coses que dius, no, això té més a veure... És més d'un estat social, si tens diners pots fer-ho, i si no tens diners tens d'aguantar. Home, això no és una religió igualitària, això no és el missatge de la religió, però no té cap religió. I llavors potser sí que busquen una religió més pura, que encara estigui en un estat més igualitari. Suposo el mateix que va passar amb els bonhomes, com es diuen amb els...
Aquells que van matar els 1.200, més abans, com es deia? Ai, sí, bueno. Sí, allà sortirà, allà sortirà. Escàters. Escàters, ah, sí, sí. També va ser un moviment, allà no va ser protestant, allà no va haver un Lutero que va petjar o jo protesto, no, no. Allà va ser un moviment paral·lel, alternatiu, d'una altra manera, no? Vale.
I què volia dir? És que se me van les idees d'una banda a l'altra. L'enya. És que a mi sap greu, però aquesta novel·la no la tinc ara massa fresca. L'haig de tornar a relegir, però són d'aquestes novel·les que val la pena. Val la pena perquè les disfrutes des del principi a la fi. Això que me'n recordo. El fet bàsic que ell es converteix és que un que l'estava evidentment intentant ficar a dintre
Li diu, escolta, que el purgatori no existeix.
Clar, per ell això és un altabast. Per ell és un trencament total. Enterar-se, a més a més, li raona, no? I ell assumeix aquests raonaments com a propis. I diu, ostres, el fet que només hi hagi cel o infern, que o te'n vas cap a un o te'n vas cap a l'altre i no hi ha un període previ... Un espai intermig per si t'equivoques. Sona neutral. L'ensorra. L'ensorra perquè, clar, diu, ostres, no, no, és que clar, llavors...
la meva conducta vital ha de ser diferent a la que jo fins ara estic portant i clar fins a un moment fins a aquell moment, inclús en aquell moment es planteja fer vots d'aquesta edat i de pobresa i una mica per a veure per on acaba millor acabar del que no acabar baix molt bé no sé com acabarà la setmana que ve suposo que ja la tindré continuarà allò
I recomanar totes les obres de Dalí. La Sombra del Ciprés és Alargada, que és la seva primera amb la qual va guanyar el Premi Nadal, l'any 60, pocs. És genial, també. Totes, el Príncipe destronado. La Sombra del Ciprés és Alargada transcorre a Avila.
També és un nano que està, no sé si també viu amb el paravidu, també una cosa així, està estudiant també en un internat, i allà el que veus més la ciutat, la teoria del desacimiento, això sempre me'n recordaré, que diu, el nano al final aprenc a no acir-se, a no agafar-se a coses, a persones sobretot, a no tenir efecte per la por, a després perdre-les i el mal que això et causarà. Com que ja ha perdut tantes coses, diu, ja te digo, el desacimiento no acir-se, no?
És que el tema de la infantesa és un tema recurrent del delibes. Té cinc temes, sobretot, i és que vaig fer un treball del delibes. I segur que n'hi ha més coses, però el tema de la infantesa, des d'aquest punt de vista de desarrelament, també, d'aquest parçal, el paradís...
La mort, també. La ciutat, el progrés, el progrés ho contínuament també ho tracta. I el medi ambient, també. La contraposició de la vida de sempre, dels pobles, que a més la relata total. No tan bucòlica. A les rates, per exemple, no és gens bucòlica. És les rates.
és plena postguerra i la gent allà està vivint les rates és això que es dedica al ratero el tio ratero caça rates al riu el riu està net i són rates d'aigua i les ven i la gent del poble li compra i és això no és la natura només com a idíl·lica
sinó, bueno, d'entrada la nostra procedència és aquesta, la natura, la forma tradicional de viure, el camino també tot això es veu molt, i després l'evolució cap al progresso, cap a anar a passar a viure allà a les ciutats, amb tot el que comporta de desarrelament de l'ésser humà. I el camino tot això es veu molt també.
No, l'herege, això que dius tu, sí que és veritat, el fill. Que el pare no l'estima, la mare morta, i ell només s'encarinya amb la Dida, que és un minervina. Clar. Que quan és adolescent, doncs, inclús tenen relacions sexuals, que és curiós, no? Però arriba un moment que la fan fora, clar, i per ell... Quan l'envien amb ell al col·le, clar, deixa de tenir relació amb la seva Dida, i per ell era com... No era la mare, però era...
Sí, sí. La figura de referència, la figura femenina de referència, clar. El pare ni el veu, més aviat li té una por total, no? Sí, sí, sí, sí. El príncipe historiador també torna a sortir. Això, bueno, jo te debo totes les obres. Sí, sí, no, m'està agradant molt. Ho recomanem i intentem a veure si la gent s'anima a tornar a agafar un clàssic. A veure si puc llegir. Jo tinc un manual de didàctica que es diu Aprendre a redactar con Miguel de Libes. Molines.
A veure si ho acabo de... Bé, ho tinc per allà fa dies que ho tinc pendent, a veure si ho llegeixo. Hi ha molta diferència entre el film i de los santos inocentes en la novel·la?
Ui, totes dues són boníssimes. Totes dues. La novel·la està superbé, però és que el film doni do. No, no hi ha gaire diferència. Pràcticament és això. Clar, jo tinc un problema. Home, el film és més dramàtic, no? Tot apareix molt... A veure, molt cru. És més imatge. Perquè sempre és més impactant, perquè és la imatge. Però jo, de debò, és que val la pena les dues coses, eh? Sí, sí. No, en aquest cas, sí, val la pena les dues.
Doncs perfecte. Canviem de terç una miqueta, sí que hi ha molt de literatura, però ens anem a Anglaterra, ens anem a l'època victoriana. I ens anem concretament a l'any 1859, quan el senyor Edward Valver-Lighton, que no vull dir que en refereixo, que tampoc el coneixem gaire, va escriure un dels contes. Bé, el conte, diuen, segons la crítica, més interessant de l'època victoriana i precedent del que seria la literatura de por d'Edgar Allan Poe i altra gent que va arribar en aquells moments, no?
Bé, la història en si mateixa és una cosa molt senzilla o molt basada en el que seria alguna cosa que es deia el mesmerisme, prèviament, o el rosacrucente. Sí, si me'n recordo. És una cosa que és una mica complexa d'entendre, però ho explicarem. És a dir, la història és una història molt senzilla, és una història que durant la primera part són 100 pàgines, és una cosa molt senzilla i molt petita. No sé si la vaig acabar, eh?
Sí, bueno, és clar, per final és una mica més densa, no? La primera part és interessantíssima i passes por, autènticament passes por, perquè hi ha una casa a Londres, em sembla que és exacte, sí, que té fama d'estar encantada. Llavors, a partir d'aquí hi ha una persona que li interessa molt aquests temes de l'evidència, l'obscurantisme, els esperits, que això és una cosa molt típica de l'època victoriana. Exacte, muy chaparante, jo tinc por de res i tal, no?
I llavors se'n va a aquesta casa a passar una nit, no? I, bueno, li passa de tot, però li passa de tot, però no s'ho podeu ni imaginar, eh? Vull dir, al·lucinacions, visions, vull dir, monstres... Morts. Morts, vull dir... Maten el gos, pobre. Exacte, maten el gos. El majordom també que va de xulo ser disparat perquè li apareix un monstre... Però és que desapareix, se'n va, s'agafa un barco i se'n va por aquí...
Sí, sí, però directament... En Mallorzón, se'n va. Sí, sí, se'n va a Colòmbia. Ah, mira. Sí, sí, me'n vaig, no aguanto més. A buscar Juan Valdez. Exacte. No, i llavors, ell el que passa, quan passa aquest procés, que és realment espantós, i que ja dic, això és molt, molt, molt el que seria la primera base d'edat, el que seria el primer conte de casa encantada, gairebé, no?, que diuen que s'ha fet, no?,
Llavors, hi ha una part segona, clar, que ell intenta buscar la part pràctica, la part científica de per què ha passat aquests elements. I en aquella època estava molt de mal el que es deia el mesmerismo, que no deixa de ser actualment com una evidència, com el tema d'aquesta gent que està capacitada per veure el més enllà i per provocar actes a distància. Això és una cosa que estava molt de moda en aquella època.
I que, doncs bé, doncs que avui en dia, clar, aquí ho podem, clar, parengonar pla... Com es diu aquell que... La quinesi. Com una telequinesi, exacte. És aquesta línia que es mou la telequinesi, l'evidència, els mèdiums, no? I llavors ell coneix aquesta persona perquè ell sap que hi ha una persona que està vinculada, investiga, no sé si te'n recordes d'això, amb el que és l'amo de la casa. I a partir que hi troben aquesta persona que és un personatge estrany, peculiar, viatger...
Sí, perquè a la casa troben uns objectes, unes cartes. Exacte, unes cartes. Llavors, l'Ebe d'Orient, per tant, és aquest orientalisme aplicat, que és molt de moda al segle XIX, en aquest cas el tema hindú per al tema de les colònies. Hi ha tot un procés que és superinteressant, que té a veure amb el món de l'època, amb la societat i tal...
però que et vincula a la literatura de terror, que dius quina cosa més curiosa, no? I és el que és el típic conte victorià. I que actualment hi ha una tendència que la setmana que ve intentaré acabar-me, que és una mena de retorn vintage al moment victorià i als descobriments científics que es diu steampunk.
que això jo ho explicaré la setmana que ve perquè m'estic llegint els contes de Steampunk. Sí, i bueno, és com un revival d'aquell moment i hi ha una estètica, és a dir, Steampunk és West... com es deia aquella pel·lícula? Wild Wild West. Allò és Steampunk, d'acord? Aquells aparells de Kenneth Branagh, la màquina aquella de vapor... Aquella pel·lícula, com es deia aquella pel·lícula que era húngara o txeca?
Com es deia? Un invent diabòlic. Ah, podria ser. No sé si l'heu vist. No l'he vist, però em sona. Ostres, és mítica, aquesta pel·lícula. Diuen que aquesta estètica del segle XX, vinculada amb aquelles formes anteriors, la forma de vestir, la forma dels invents... Els 500 milions de la Begum, del Junts Bern. Exacte. No sé si us heu llegit el llibre. No, no l'he llegit. No? Ens apuntem. Torna-hi el títol, sisplau, David. Els 500 milions de la Begum.
De la B1. Sí, em sona, però no li he pogut... De la Jules Verne. De tota aquesta gent és la que influencia. I si entres per internet... Va estar prohibit aquest llibre, eh? Només t'ho dic, pels nazis, fins i tot. Vaja. Si poses al Google esteam.punk... P-U-N-E-K. Esteam.p-U-N-E-K.
Fixa't l'estètica i ho entendràs de seguida. Ja sé què vols dir. Ja crec que no vols dir. Bueno, Rosa, el monestir budista, què tal? Bueno, per ser una cosa, abans d'una cosa molt ràpida, estem escoltant de fons el George Benson, que avui compleix 71 anyets. Ja ho n'hi do. 71. Dels pocs artistes que considerava que la seva veu era un instrument, i és cert, que començava a tarejar, era una cosa bestial.
I de 16.30 escoltarem una cançó de la Jenny Joplin, que ja mola això, eh? És una miqueta així. Que és Me and Bobby McKee, que avui compleix 43 anys. Va ser número 1, una de les clàssics del country, que ella va adaptar. Jo era petit, encara estava viva, la Jenny Joplin? Sí, va acabar, pobreta. Pimplada. Es fotia de tot. Si voleu escoltar una música que s'assembla molt a la Jenny Joplin, com a mínim les vocals, és Hurt.
Ah, sí? Aquesta sí, però bueno. Un estil així de veu. Exacte, que té un recordatori, sí senyor. Molt bé. Tirem, tirem, Rosa. Parles del monestir budista de la Garraf. Ah, monestir budista de la Garraf. Mira, ho situo primer, perquè vas anar al monestir budista. Bé, ja feia temps que tenia ganes d'anar. Bé, és la curiositat, que dius, home, hem de conèixer una miqueta tot el que ens envolta, no? I més si ho tenim tan a prop, no?
Mira, va ser, i m'agrada explicar-lo, situar-lo, va ser amb una excursió del Club Excursionista de Sant Vicenç. Molt bé, fantàstic. Vam dir, va fer una excursió pel Garraf, pel massís de Garraf, llavors vam deixar els cotxes a la Morella, i des d'allà, que està molt a prop de la peta, que és el punt d'informació de Garraf, del massís, i llavors vam anar caminant fins al monestir. Després ja vam fer allà l'excursió, vam tornar caminant 10 o 18 quilòmetres i mig. Mare meva! Mare meva!
Sí, però bueno, llavors la idea també era fer llavors la visita al monestí budista, ja que estàs allà. És un monestí que es diu Sakyatashilin, vol dir el Valle de los Buenos Augurios. Ah. Vale, està situada a la planada de Masís de Garraf.
Està situada en un edifici, que és una casa d'indians, una antiga casa d'indians, que data de finals del segle XIX. De fet, era el típic, no? Indians que tornen carregats de diners i llavors es construïssen allà un palau. De fet, es diu Palau Novella. Hasta al mig de no res, eh?
Clar, és que el massís de garraf és sec. És al mig del no-res. El garraf és sec. És sec. Ara és quan pots anar. Bueno, durant l'hivern, la tardor, l'hivern... Sí, bueno, l'Olivella, que està allà al costat, pràcticament sí que hi ha una urbanització. A l'època del tocho, doncs clar, sí, sí, totalment. Una pantallada que fot allà, de clama, eh? Està dalt de tot. Sí, clar, per això tenen les banderetes aquelles posades i les dues com unegen el vent allà. Sí, sí.
És curiós, no? Doncs imagina, clar, suposeu que aquells senyors, quan van tornar de les Amèriques, doncs van trobar aquests terrenys que volien que tingués, doncs això, espai, no?, per posar el típic, no?, el jardí romàntic, l'hort, no sé què, i amb tots els diners del món, doncs allà van construir aquest palau, que ja el palau no veia, no?, així a l'estit romàntic i tal, no? I llavors visites, clar, jo, clar, no sé, tots pensem, anem amb un estit, doncs cosa, doncs veurem els monjos, o veurem on resen, on fan les...
precàries, on fan les meditacions... No, home, de fet, no. I no estaven. Veus que és com si et fessin la visita dels convidats, no? La visita de... Home, no ho sé, no? Bé, potser una mica turístic, no? Llavors, clar, visites el que són les...
les plantes d'alanta d'aquesta casa, no?, amb la decoració encara, s'ha conservat la decoració antiga, bueno, romàntica, no?, fins i tot hi ha, per exemple, un menjador molt xulo, que és guapíssim, amb un artesonat de fusta impressionant, que té unes estàtues que són, bueno, com unes cariàtides, són d'ador, no?, vull dir, no aguanten res, són unes coses...
que són dones, són noies així mig despullades de cintura cap avall així amb un cos magnífic i n'hi ha com 28 a tota aquella sala i dius, ostres, això aquí arriba qualsevol religió o la que més coneixem nosaltres per proximitat això ho hagués encarregat segur que ara s'ha anat fora en canvi no, ells ho han respectat i ho han deixat
Ho han col·locat tot, hi ha moltes estàtues de Buda, en diferents posicions, sempre aquella amb les cames així plegadetes, la posició de yoga, de meditació, de l'oto, exacte, molt bé. I llavors n'hi ha també figures de Buda que són dones, hi ha algunes que també són dones, perquè, a veure, amb això els budistes no importa que siguis físicament, tinguis l'apariència d'home o de dona, femenina o masculina, és igual, o de la figura del ser viu que sigui. Però monges budistes ho n'hi ha.
Sí que n'hi ha, jo això ho vaig preguntar expressament, perquè clar, com que no els vam veure, jo pensava, ostres, em fa la sensació, perquè et parlen del mestre, del sac que hi ha, bueno, el mestre ja et diré com es diu, que va ser el que ho va...
el que va fundar aquí venien de la Índia llavors aquí de fet hi ha gent mestres que són d'aquí són catalans, són gent que han nascut aquí i han volgut s'han imbuït i s'han empapat d'aquesta religió i han volgut muntar aquí també alguna cosa i per això estàvem buscant a veure on es podien situar i van trobar aquest espai que estava mig abandonat ja i de fet els han hagut de fer obres i tot però ja fa temps que s'han situat aquí
I llavors, però també hi ha dones. I es veu que també, segons... No en aquest, perquè en aquest em fa l'efecte que no, però n'hi ha mestres que també són dones, que han arribat ja a un grau. No ho sabia, eh? I fins i tot n'hi ha una... Ells també tenen diferents corrents, diferents com branques, no? No molt, però... I en la que també, per exemple, es casen. Ah, mhm.
Es casen, sí, sí, poden casar-se. I veus llavors el marit i la dona, no? Sí, sí. Vull dir, això ho veies amb algunes fotos i les explicacions que et donen. Perquè sobretot a la seva visita guiada el que t'expliquen és molt una miqueta que tinguis clar que és un lloc d'oració, de pau, de... de viure de forma diferent, no? De no corre tant, no? Com fem nosaltres, amb tant d'estrès, tan preocupats per allò material, bé, el típic, no? Aquestes coses...
I, bueno, a veure, és curiós, és curiós, veus una miqueta aquesta, però clar, veus aquesta barreja de coses de palau, no ho sentis tan romàntic, amb les coses budistes, que dius, ostres, però no sé ben bé on acabo d'estar, no? És que no és un palau del Potala o una cosa d'aquesta. Clar, perquè veus després... Ja trobes un espai allò... Sí, o veus una miqueta algun vestit, alguna cosa, alguns instruments o algunes eines de fer, però bueno. I després el que és molt curiós és la part exterior,
que són les estupes, en concret hi ha una estupa que està fora, encara que no facis la visita, està fora, i són aquells monuments, que són sagrats, que són molt venerats, que representen, diu, la ment il·luminada, o la consciència desperta de Buda. I llavors transmet molta energia positiva. I és allò que hi ha una mena de torres i petitona al centre, al mig, i tot rodejat com una mena de rodets,
que vas rodant així, li vas donar una miqueta d'empenta a cadascú, pim, pim, saps? I li van rodant, i llavors en total hi havia 100 buets. Com unes rueques, no? Sí, com uns rodillos, no? En català, filosa, tot s'hi ha dit. Ah, molt bé. Vaig mirar-ho, rueca, com era en català, filosa, dies, perdona. Molt bé, Xesco, és que ja...
I llavors és com un mantra, també. És el fet d'anar una miqueta repetint. Tu pots anar pensant en el que tu vulguis, o pots anar ressant, o pots anar repetint el que tu vulguis. I ve a ser un mantra. Allò que és la finalitat de relaxació, d'arribar a la pau i aquestes coses. Molt bé, molt bé. I el tema de la reencarnació, que ets tot això. Sí, sí.
S'obreuen molt, no? I el tercer ull, aquell ull que té aquí al mig del front, que també t'ho expliquen, no? Que és això, que no és només veure amb els dos ulls, sinó veure molt més enllà, molt més lluny del nostre. Que és el material, no? Bueno, mira, és curiós, ja he dit, no? I es poden fer cursets allà de meditació i venen organitzant eventos i coses d'aquestes. Molt bé. Què més tenim, Rosa? Que anem de temps avui fatal. Mm-hm.
Ah, doncs explico una miqueta... Sí, sisplau. Vinga, va, a l'auditori. Més que més, més que en si, al concert. Hi ha concerts que són potser més espectaculars d'altres i pots destacar alguna cosa. O bé perquè hi ha vingut un solista que dius, ostres, que xulo, no? O com van venir aquests japonesos que us vaig explicar. Sí. O la pianista, la Hailin, la pianista aquella coreana que també... Sí, que vas comentar, el que va ser molt interessant. Sí, a veure, són concerts maquíssims. Aquests, per exemple, home, alguna cosa destaca especialment? No, no? Però les dues peses són precioses, senzillament. Mhm.
El de Mozart van interpretar, això va ser, nosaltres vam anar el dia 8, i llavors era de Mozart al concert para piano i orquestra, el número 25, en do major, amb un pianista, sí que veritat hi havia un solista, que és el Robert Levin, fantàstic, superbé, a veure, el bo és que són gent força jove, que veus que...
que a més tenen una àmplia trajectòria, que han actuat en mils llocs del planeta, no? I en aquest cos dirigit per la Manel Cribín, també, que alguna vegada havia vingut també convidat a l'OEC. I llavors la segona part va ser de Berliot, que de fet per això s'anomenava així el concert, és la Sinfonia Fantàstica, també maquíssima, en cinc moviments. Mhm.
Diu, és una obra immensa... És que m'agrada a vegades llegir una miqueta perquè així ja està ben explicat, però no cal tampoc. Diu, musicalment, l'obra és una immensa composició instrumental estructurada en cinc moviments amb un rarafons literari creat pel mateix Verdiots, que pren com a base una melodia composta deu anys abans per a l'ària de Florian a la cantata Estelle M. Nemorin, composta en honor d'Estelle Duboff.
Bueno, tot això era del segle XIX, 1800 i alguna cosa. I, bueno, en principi, per això li havia posat un altre tit. Estem parlant com de música de l'època romàntica, no? Sí, no? Sí, sí, del segle 1830. Exacte, doncs mira, perfecte. Coincideix. Són d'aquests concerts que dius, ostres, maquíssimes. Aquestes músiques elegants. A més, molta llum sempre ho dic que quan hi ha...
Molta corda, les arpes, el vent, tot això és molt maco. És molt romàntic. És molt del període, clar. I la percussió que ajuda ja molt a portar el ritme. Que cada vegada més es va aplicant. És molt agraït. No la coneixo, eh? Són molt agraïts i pel públic també, Déu-n'hi-do.
Haureu d'escluir-la perquè no coneixo la fantàstica de Berlioz, allò que dius a vegades, va escollir tanta música clàssica també, perquè és impossible abastar-la totes. Està clar. Està molt bé. Bueno, farem un petit descans, estem a l'Equador del programa, m'encanta dir aquesta paraula sempre, quan considereix que sigui 30, no, vull dir que estem a l'Equador. I llavors, escoltarem re un minutet a la Janice Joplin i comencem la part de cinema i per ser rosa ens explicar, quan parlis del Palme, una mostra de cinema de Llatinoamèrica que hem de comentar. Recordem-nos això, eh? Molt bé, sí. D'acord?
Busted flat in Baton Rouge, waiting for a train, when I was feeling ears faded as my jeans. Bobby thumbed a diesel down just before it rained, and rode us all the way to New Orleans.
We sang every song that dry the news.
Good enough for me and my Bobby.
Fins demà!
I let him slip away He's looking for that home And I hope he finds it But I train all of my tomorrows For one single yesterday To be holding Bobby's body Next to mine Freedom is just another word for Nothing left to lose Nothing That's all that Bobby left me
Bona nit.
Doncs una cançó de la Janice Joplin que va cantar en un principi Chris Christopherson, aquesta cançó l'any 68, que és un cantant i actor, que no oblidem. I aquesta considera una de les millors peces del country americà i a partir d'aquesta versió una mica més trencada i més de la Janice Joplin, que ja sabem que aquesta veu no va ser per anar a fer canc coral, sinó perquè l'accés a tabac, begudes i drogues va comportar aquesta veu trencada. Tom Waits també.
Sí, no, clar, és el Tom Waits aquella, em sembla que... Femení, no? Exacte, aquella es fotia la Faxpino, com si fos... Directo. Directament, molt bé. Doncs deixem de fons a la Jenny Joplin i ens anem a Gravity, a gravitear en l'espacio con Alfonso Guarón i el David, a veure què ens explica d'aquesta pel·lícula que jo també he vist. No l'he vist en 3D, eh? No, jo tampoc, no, no. Bé, la gent sents comenta.
És que si no és en 3D ja no val la pena anar-la a veure. Quida-te, hombre. A mi no em va agradar, ja t'ho dic. Digues tu. A mi sí. A mi sí que em va agradar. És una trama molt senzilla, no? Després he anat a llegir un foro que aquí també podem comentar temes d'internet. No ho fem mai.
Un foro que es diu Daniel Marín, és un blog d'una persona científic, que és un paio que està molt ficat en temes d'astronomia, que no astrologia, i aeronàutica, sobretot espaial, no?
i hi ha diferents... Hi ha coses inversemblants dins del film i moltes llicències cinematogràfiques que es prenen. A mi em volia estar això. Però que si no ets de la branca, jo últimament m'estic començant a interessar bastant perquè tot aquest tema... Sempre m'ha interessat, però ara potser un pèl més...
Doncs, dius, resulta que això de fer el salt d'estació en estació no és viable. Primer, perquè estan a òrbites absolutament diferents, no? I no té... Però, bueno, jo també ho entenc, és una llicència... Bueno, no és bàsic, no és...
jo crec que t'intenta explicar altra cosa, no? La fragilitat humana dins d'un entorn hostil com és l'espai que estàs allà mateix, o sigui, formes part del teu planeta i en canvi estàs en una part en què...
És Alfonso Cuarón, té aquesta segona... És quan arriba a la Terra, ella, aquella forma d'aixecar-se, té unes connotacions. És com un tornar a néixer. Ah, exacte. Allò és una altra part, no? Quan neixes, surts de l'aiga, d'alguna manera. També, d'alguna manera, és així, no?
De què va la història? Molt senzilla, o sigui, una missió espaial que no ha existit mai, per cert. Ah, no? No. El número de vol, l'STS tal, no ha existit mai. Doncs, del transbordador espaial, doncs, estan fent una missió rutinària, no? Una de més...
I l'efecte que passa de l'accident que hi ha és... Això està contemplat, però és molt complicat que arribi a passar. Té un nom, eh? És situació de no sé què, un nom rus, però fins i tot dic, oh, casualitat, són els russos qui destrueixen un satèl·lit, i l'efecte és que en la destrucció d'un satèl·lit les restes van impactant amb altres restes, o amb altres satèl·lits que hi ha per l'òrbita,
i va fent un efecte cadena i són projectils. Els russos envien un coet per destruir un satèl·lit, una missió absolutament rutinària. Es fragmenten molts trossos i aquests trossos van destruint altres satèl·lits que a la vegada
és un procés en cadena que converteixen l'òrbita espaial de la Terra, o un nivell de l'òrbita espaial, en allò, en un tiro al pato, tot de coets, tot de projectils, de trossos de material que van a velocitats supersòniques, com a 30.000 quilòmetres per hora, per dir alguna cosa,
i clar tot el que enganxa ho trinxa pensa que aquelles velocitats un fragment és que l'altre dia van dir una mota van posar en cas concret una mota de pintura una mota de pintura petita aquella velocitat gairebé es va carregar el vidre això és real es va carregar el vidre d'un transvorador espallal imagina't un tornillo estem parlant d'un trosset de pintura però si et toca el costa t'atravessa
Bueno, i ja es veu a la pel·lícula que un astronauta... És que no li rebenta la cara, no. Simplement li fa un forat de la forma de la peça al carrer. Sí, sí, sí. A la pel·lícula en si a vegades... Sí, sí, sí. Dius, ostres, és que allò va ser instantàni. Pobret, ni se n'adona. És això, no? Ja estan fent feina i els avisen que se'n vagin cagant els fets perquè comencen a venir... No tenen temps, òbviament. No tenen temps i ho destrueix tot allò. I queden ells al...
Ella i el dos croní queden a la deriva. El croní se'n va a la deriva directament. L'únic que em fa gràcia, perquè el croní li va pagar un catxer, imagino, amb aquell moment de com el somni, aquella cosa que té ella... Allò està molt bé. L'hem de tornar a treure, perquè l'hem de...
L'hem de treure, no? I a mi això m'ha dit, bueno, vale, canta una mica. No t'ho creuràs, però t'haig d'explicar una història de com he arribat fins aquí, no? I la Bullock ho tenia molt clar, que guanyaria l'Òscar amb aquesta pel·lícula, al final se lo comia com patates, perquè, clar, amb la... Home, no, jo no ho veia. Tothom ho deia, eh? Tothom ho deia. Jo no ho veia. Sí, sí, bueno, a més, les travesses deia que la Sandra Bullock s'ho emportava, perquè és una mica... Qui va guanyar, per cert, la... la... la Kate Blanchett per Blue Jasmine.
Jo, per mi, o era aquesta o era la Meryl Streep. És que no hi havia cap sortida, no? Bé, jo, mira, això de Gravity, el que dius tu, se m'han portat els premis... A mi m'agrada, a mi em va commoure i em vaig ficar molt a la història. Entenc que hi ha qui no li pugui resultar més...
A mi em va semblar bé, si veus una pel·lícula però no la vaig mitificar, he vist moltes més als Òscars, i em quedo amb moltes altres abans que no pas amb aquesta. Per exemple, des del punt de vista, no vull dir que sigui una pel·lícula ni dolenta ni està, molt ben feta, amb uns efectes meravellosos, i el que va guanyar va guanyar vinculant amb aquest tema, i més cap al tema d'interpretacions, que de fer ja cap, dius, bueno, és el que hi ha, se'ls veu la cara gairebé. I per cert.
Saps que hi ha un moment que ella parla, intenta comunicar-se a la Terra i rep uns ecos d'una transmissió. Hi ha un curtmetratge que el dirigeix el fill de l'Alfonsa Cuarón, que és l'altre punt de vista de la transmissió. Ah, d'acord. I està molt xulo. Ah, molt bé. Està xulo, és molt humà. I es pot veure per al YouTube? Sí, sí, per YouTube, així el tens, és gratuït i el pots veure. Doncs ho mirarem. Perfecte. Està molt xulo. Molt bé, molt bé.
Doncs mira, parlant d'Òscars i de pel·lícules que crec que es menjan, en aquest cas, des del punt de vista gràvit i altres d'aquell moment, és el Lobo de Wall Street, que no s'ha emportat res, la pel·lícula de Martin Scorsese, és la que de zero, gairebé una pel·lícula de tres hores, que fa una mica de mandra, però quan veus de què va la situació dius, home, això ja té una altra història, no? Estem parlant de Leonardo DiCaprio, bàsicament, que també es tenia molt guanyades, que guanyaria l'Òscar, amb aquesta pel·lícula, amb el Matthew McConaughey, que fa... Bé, és ell amb papers petits d'altra gent, Rod Reiner, Matthew McConaughey i un parell de companys que tampoc són ben coneguts,
Estem parlant de la història d'aquell senyor que va generar les hipoteques escombraries als Estats Units. És aquesta la història, bàsicament. I que van començar a fer aquestes històries de vendre accions per 5 centaus i tal. No hi van generar tota una fortuna bestial. El DiCaprio està meravellós. El Martínez Corsese té tota la seva artilleria per fer una pel·lícula...
Dinàmica, quan cal, és d'un malgust tremendo, però vols citar la parola, perquè és un tio que va ser un vividor, va començar com tothom, dins d'una empresa d'aquelles de Wall Street, fent allà com de passante i agafant el telèfon i escolta, em volen una acció i tal, i el tio és un llop, llavors es genera una empresa, que són els lobos de Wall Street,
El de Wall Street es queda curt, no? Exacte. El Michael Douglas... Aquí la ficció supera la realitat. A més, amb tota aquesta filosofia americana de quan cada matí arribava, arangava tots els seus venedors, no? I que, no sé què, que som els lobos, no sé què. Tota una parafernàlia d'ell absolutament fora de les seves caselles, clar. Drogadictes, és a dir...
prostitució... Tot el que importa. A més, amb una línia totalment, tremendament... El més fort és que dins d'aquesta empresa treballen dones i accepten que vinguin dones florero allà a fer el que faci falta, a nuar-se... Viuen tant a dins d'aquest espai que per sortir d'aquesta monotonia els promocionen, per exemple, fent una competició de tirar nans
contra una diana. Agafen uns nans i posen velcro i els tiren contra una diana. Nans autèntics. No, no, no, autèntics. Nans autèntics, no? Vull dir, que es llogaven ells per fer... Llavors pensen, a veure, què podem fer? Podem agafar nans per jugar als bolos? Vull dir...
És una pel·lícula, ja et dic, totalment grotesca quan vol. Vull dir, és una... A més, la cafada dona d'ell és d'una cosa... No sé com es diu. La Jennifer... Lawrence? Lawrence. Jennifer, no me'n recordo ara. És d'alguna parsimònia. Vull dir, és...
Bueno, veieu la pel·lícula, de debò, perquè val la pena. No t'avorreixes en cap moment. Són tres hores i dius, oh, tira mandra, casino. No, no és casino, és una altra línia, no? Els muntalles a vegades són molt ràpids, a vegades són molt lents, la música és molt peculiar a vegades. Hi ha moments, diguem, amb càmera lenta que són brutals, que dius, mare de Déu, senyor, que estic veient aquí, no? I clar, al final, no direm al final, però a mesura que va tirant cap endavant, clar, regalament que l'enxampen, no? Que clar, que està darrere l'FBI i hi ha tot un procés, no? És un estil que ja atrapa, si podes...
Sí, exacte, però en aquest cas d'una forma encara molt més encursetada dins del que seria això mateix. Però de corte clàssico, diguem-ho així, i aquí ella és un... I ella està magnífic i la seva cohort, la seva gent que se mou al seu voltant estan tots magnífics però de trinxats, de tocats i del que faci falta.
Molt bé, doncs, mira, seguim amb Òscars Rosa. Agost, una gran pel·lícula. Déu-n'hi-do. Jo crec que és una pel·lícula deliciosa, eh? I forta, forta, forta. Molt bona, molt bona. Jo no havia vist tampoc l'obra de teatre, eh? Ni llegit la... Sí, sí, exacte. I la... Ja ho direm, que és qui ha sortit a tot. Analitzaran.
I l'altre. Ah, perdona. Aquest va a Vilarassau. Sí, sí, sí. Està genial. És una història impressionant, no? Aquella d'amor-odi, de destrucció, de dir com ets capaç de destruir la gent que t'estima i el que t'envolta, no? El que t'ha donat una seguretat, no?
i com deixes que els teus fills, els teus hereus, els teus seguidors els afecta d'aquesta manera i a més els pots deixar també aquest caràcter que això per mi era el més fort perquè la Júlia Robert que al final es queda ja també a viure dius que pobreta o s'espavila, surt d'aquell ambient o acabarà amargada com aquesta mare amb tot el que ha lluitat ella precisament contra aquest caràcter i aquesta manera de fer de la mare
Bueno, la mare és la Meryl Streep. Exacte. Que, efectivament, no sé si va quedar final... Bueno, estava nominada, però no... Estava nominada, no va guanyar. Però, bueno, els juros de robes em penso que, si no, li van donar com a secundària? Ah, no. No, no. Li van donar a la noia de color de dos senyes d'esclavitud, la no sé què... Lupita, Indongo, o així es deia. Que fa molt bé la pel·lícula aquesta, de dos senyes d'esclavitud. Te l'heu vist, alguns? Oh, quina pel·lícula, tu. Feu, feu, feu. Sí, sí, sí.
No, no, no, superinteressant, superinteressant. A veure, a vegades també, com deies tu comentant l'altre, no malgut, sinó potser una miqueta exagerada. No, jo estic convençut d'aquella família, és que aquestes situacions les viuen, però bueno, d'una forma totalment real. És creïble, és conèixer una família així que passa real. Els pares intenten posar sis anys entre els fills, eh? Ja.
És que és molt fort. M'ho han explicat als fills, perquè els fills són conscients de la situació i entre ells ja, evidentment, ja tenen una tremenda de tracte. En el cas de la mare hi ha una malaltia. Hi ha una malaltia, sí. Hi ha moltes coses. Hi ha una malaltia física. Hi ha una drogadicció. Sí, es pot imaginar, que és el rell de la medicació que s'està prenent. És com una edició que també se li està creant, perquè l'ha d'aprendre...
Comporta un caràcter, també, imagino. Calmants i de tot, no? I descontrol. Sí, però no es veu que ella ha estat així tota la vida. Ha estat una despota. Una despota tota la vida, perquè aquell marit, pobre, que té un paper molt curt. Ai, pobre sí, que dius, sapa. Que dius, pobrete, no? M'estampo i adéu. I com acaba el pobre senyor. A veure si una persona acaba així. Perquè és un funeral, no? És perquè ella no pot... Sí, exacte. Acaba, acaba en un funeral. Acaba. Acaba. Venen, les filles venen, tornen a casa perquè la mare... Sí.
La mare està malalta, el pare... Les filles ja havien marxat, cadascuna està fent la seva vida. Només està per allò... Sí, a prop hi ha una, ja la petita, no? La petita. La Júlia Lluís, em sembla, que és aquella. Sí, aquella és la que... Que és la filla del Jack Nicholson. No sé com es diu, no sé què Nicholson es diu. L'altra, l'altra.
I llavors està vivint la mare a casa amb el pare, el pare ja s'ha preocupat de llogar una persona que vingui a ajudar-los a fer tot, no?, perquè la seva dona està malalta, llavors ha de fer tot, i preocupar-se que tingui menjar, que tingui els sàpats preparats i tot això, no?, o sigui, el senyor fins a l'últim moment allà preocupant-se per ella, no?, i explicant-li a la minyona aquesta que es cuidarà, doncs, bueno, és que la senyora, la meva dona, és que este monoclar està passant...
I després aquest senyor desapareix. I s'apareix. I seria la del Sant Quintín, no, llavors?
Clar, perquè llavors quan la mare i l'altra germana truca la tieta, l'altra germana que està vivint fora, que és la Júlia Roberts que torna, que està, bueno, que s'està separant ja de la seva parella, que ve amb una nena, bueno, adolescent o no sé si adolescent, perquè hi ha nena que pot tenir 15-17 anys. Sí, 15-17 anys. És com gòtica, una mica gòtica. Gòtica, superenfrontada amb els pares, passota, que no vol res, bueno, que dius, ostres, quin futur tindrà aquesta...
Quina manca de comunicació és bestial. Realment és que la filla està reproduint també el que ella ha viscut a casa amb els seus pares i llavors també aquesta manca de comunicació, aquest matrimoni també trencat. Bueno, venen perquè ha desaparegut el pare. Després ja es veu que si s'ha suïcidat, si no s'ha suïcidat, s'ha aparegut la barca...
A les tonetes, sí. Clar, per això dius, no és només ja per la malaltia que aquesta persona se li hagi girat el caràcter, és que ja ho portava. I per això les filles, així que van poder, i quan van poder, era que va poder, van marxar així que va, a més o impossible, no? Sí, sí, sí.
Però, clar, jo amb una mica la reflexió és aquesta, no?, com això pot afectar a aquestes persones que viuen en un ambient així i el risc de reproduir, això. Perquè en Júlia, al revés, veus com Lluit s'enfronta amb la seva mare, hi ha una escena xulíssima. Aquella que estan dinant, no?, que després del funeral... Quan cau a terra i li diu el que li dieu. Hosti, que s'estan barallant físicament, eh?, i que... I li deixen a un taco...
que dius, mare, el que ha dejat d'oír, no? I dius, jo sí que t'ho diré, jo sí que t'ho diré. És molestia, molestia. I després veus ella que sí, però molt creïble. Finalment ja se separa i tal, i la filla tampoc no acaben d'entendre's, la filla també marxa amb el pare que no vol saber res de la mare, i veus que és com és que més que la mare, la Mary Lestrip, amb la Julia Roberts, i dius, ostres, això no pot ser, perquè és que ella acabarà igual que la mare, amb aquest caràcter, aquí hi ha...
Enfonsar d'aquí, ensorrar d'aquí. També una mica... Com has de lluitar contra això també, contra la genètica i contra l'ambient que t'envolta. Molt bé. Tenim 12 minutes per parlar de Prisioneros, de l'Arcet Bires Club i Palmer. Ai, Palmer, Palmer. Jo sé el que dic ja. Així que, David, Prisioneros, vinga, comença-nos una mica la pel·li. Molt bé. Ostres, em va sorprendre molt agradablement aquest film. És un thriller, un thriller molt...
Molt cru. Bueno, cru, sí. Això ho vas comentar la setmana passada, no? Le vaig explicar? No, no, no, que ho vas comentar. Vas comentar que era una pel·lícula peculiar. Sí, sí, era peculiar perquè, hòstia, el director no recordo qui és, sincerament. Però l'actor principal és el Hugh Jackman,
Un atractor que no sé qui és, que és el sospitós de segrestar uns nens, perquè d'això va el film d'uns nens que sospiten. Ah, jo he vist la pel·lícula aquesta. Ah, i què tal? Clar que sí, molt bé, aquesta pel·lícula. Oi que sí? És canadenca, aquesta pel·lícula. Sí. Vale, vale. L'actor sembla el noi que segre... Sí. Sembla l'Antoni Ander Johnson. Ah.
Vale, sí, que és aquest nano que sí, sí, sí. Tot grossote. Que el tanca la casa i una mica el tortura. Sí, l'has vist. Sí, que l'he vist molt bé, aquesta pel·lícula, molt bona. Molt bé. Digues, digues. No, no, no, ostres. És que vaig quedar flipat, no? Perquè ha sortit el Hugh Jackman i dic, bueno, ja veuràs tu la pel·lícula aquí. Lo ves, no? Sí, sí. No, no, no. Ell fa... Un pare... Té una part molt fosc, aquest pare, eh?
una part molt religiosa, però alhora també molt bé. Però, ostres, clar, però li toquen els fills. I aquí hi ha... Qualsevol regidaria. I bàsicament és que el sospitós principal el deixen en llibertat perquè no troben proves. I ell diu... A més a més, li deixen alguna frase als sospitós amb el pare d'una de les nenes que no troben, que dius, hòstia, aquest sap algú.
I diu, saps què? Estic passant amb el final. El cotxe. Ostres, vale, vale. Te'n recordes? Vale, vale, digues, digues. I paral·lelament la investigació la porta un policia, que és el Jake Gyllenhaal. Molt bé. Molt bé, molt bé. Fa molt bé. Molt bé, eh?
que molt analíticament va avançar en terreny per trobar aquí la sagrasta. Collons, si ho troba. No expliquem més, perquè la pel·lícula... No, no, és que és una pel·lícula que sorprèn, eh? És sorpressiva, però potser pots arribar a imaginar-ho, però és que gasta molta mala llet. Gasta molta mala llet.
de com la naturalitat humana, de l'afable, quan realment les tornes a girar a la contra, com pots arribar a canviar, eh? Sí, sí. I a partir d'aquí ja no explico res més. No, a partir d'aquí val la pena, això, descobrir-la, eh? Sí, més, més. Jo, res, dos minutets per parlar de Dallas Buyers Club, per què? Perquè va guanyar Matthew Mahoney a l'Òscar amb aquesta pel·lícula, i és una pel·lícula molt recent que ha sortit fa poc al cinema. I a la pel·lícula secundaria, també, no? Sí, el Jared Leitu, que, bueno, fa...
Mare meva. Bé, ho explicava molt ràpid. Estem a l'any 85, estem en el moment de l'inici de la sida, d'acord? I estem justament al que seria a Texas, a Dallas en concret. I és un personatge, aquest senyor, el Matthew McConaughey, que és un tio que fa rodeos. És el típic tio que va amb això, amb rodeos, un supermascle, li adonen les ties, cap problema, i agafa la sida.
Hòstia. D'acord? Llavors, en aquella època era connotació sida, homosexualitat, no? A més, Rock Hudson, que és el moment que surt, que diu que està malalt... I ell no és homosexual. Exacte, i no ho és. Llavors, clar, perquè estan en relacions amb dones sense tenir preservatiu. I és el moment que, evidentment, clar, ara ves que la sida és això, vull dir, és aquesta relació, d'acord? Bé, què passa? A partir d'escobreix ell tot el que li està passant, que en aquella època la sida era mortal directament, ara és crònic, però bé, en aquella època ho era...
I llavors, a partir d'aquí, comença tota la història vinculada al paper. Ell està prim, però prim com un escanyolit. És una cosa absolutament... Fa un paper, mira que en Matthew McConaughey a mi no m'agrada gens perquè és un tio sobreactuat que avorreix a vegades. Està d'Òscar, que s'ho emporti per sobre del senyor de Nebraska. I mira que ho fa bé el Bruce Dern a Nebraska. S'ho mereix el senyor McConaughey. I s'ho mereix el Jared Leto, que fa un paper de transexual...
que és que és brutal. I a més, jo, en versió original, la veu del Jared Leto és increïble. És una dona, absolutament. És a dir, aconsegueix un to de veu exquisit dins d'aquesta línia, no? Clar, llavors, a partir d'aquí, què passa? Aquest senyor es troba en aquesta situació i es troba en una problemàtica
Molt important que és que els hospitals amb aquesta malaltia són espais d'experiència, de prova, de conellets d'Índia, del que seria la medicació. El famoso AZT d'aquella època, que era un verí, directament era tòxic i era l'única forma que podien donar. Per què? Perquè la gran companyia farmacèutica dels Estats Units promulvia allò i es venien els doctors.
I el que fa ell? Ell aconsegueix, anant-se amb un doctor de Mèxic, que té més coneixements, i amb un element més natural, relacionat amb els pèptids, una sèrie de qüestions determinades, aconseguir un còctel de medicació que el fa durar durant anys, perquè li van donar 30 dies, i ell viu 9 anys.
Llavors, és el joc aquest entre el que seria la seva vida, conèixer aquest transexual, no perquè tinguin relacions, sinó perquè fan una societat molt peculiar d'aquest Dallas Buyers Club. És un club que la gent paga uns diners i et dona aquesta medicació extraoficial que s'aconsegueix de forma clandestina, però que almenys, com a mínim, la gent veu que viu més temps en un moment tan dramàtic, no?
La pel·lícula és magnífica. L'estètica és vuitentera amb una qualitat deliciosa. Vull dir, magnífica. Veieu-la. Els papers són increïbles i val la pena. En sèrie. Vinga, Palme. 5 minuts. Podem parlar de Palme, Rosa? Parlem de les bruixes. Vinga, parlem de Palme. Ràpid, ràpid. És el documental del mes. Bé, va ser del mes de febrer. Mira, al mar.
Ja fa temps. És que ja fa temps que estava fent cua aquí, pobre. Però que val la pena, encara que ja no estigui a la ronda que fa la Filmoteca per les diferents sales de cinema que sí que el projecten, però val la pena localitzar-lo i veure'l. Ja sabeu que l'Of Palme va ser el primer ministre suec.
que per desgràcia el van assassinar en ple carrer a Estocola l'any 86, és que va ser un personatge primordial del segle XX. No ho diríem bé? Sí. Segle XX, sí. Ja estem al XXI i passa tant rapid. 70-80 va ser...
Sí, llavors ell es veu, és una miqueta la seva vida, no tant la seva vida biològica sinó quan ella va començar a dedicar-se una miqueta a la política. Veus que ell venia d'una família aristocràtica amb moltes possibilitats econòmiques i molt ben situada, amb molts contactes. Ell va estudiar en una escola d'elit que preparaven a la gent que serien després els dirigents del país, estava claríssim, no?
Però ell sempre va tenir una consciència més, a veure, més proletària, més, com es diu, més liberal, no? Bueno. Demòcrata liberal, no? Sí, sí, sí, perfectament. I sempre, bueno, i a més és que s'ho creia, és veritat, i amb la seva manera de parlar, amb el seu discurs, era això, era defensar el benestar social, eh?
per tothom. I va arribar a Suècia com va arribar. Exacte, clar, i a més ho veus amb una sinceritat i un senyor, però a més superassequible, superproper. Ell al principi va començar molt jove d'ajudant del primer ministre i clar, però de seguida va destacar moltíssim, no? I es va convertir en la seva mà dreta però de molts anys, no? I a partir d'allà, clar, després d'aquí ja va haver un pas, aquell ja es presentés ja com a candidat i per suposat va estar com a president no sé quants anys va arribar.
I va fer coses com molt agosarades per l'època. Ell, per exemple, es va entrevistar amb el Fidel Castro quan encara Cuba estava boicotejada per tot el món occidental, no? Doncs ell va ser el primer que va trencar una miqueta això, no? I, bueno, però superinteressant, de debò val la pena rescatar-lo. Què parla, de l'assassinat o de la seva vida?
No, és la seva vida, l'assassinat ho veus al final, no? Perquè clar, és veritat que ell s'havia ficat una miqueta amb coses, una miqueta, jo què sé, en camisa d'uncebares. No està clar perquè el van matar. No està clar, perquè clar, al principi és com tot, al principi s'avança molt, s'estan fent moltes coses, la major part de la població està conforme, el recolza moltíssim, el vota, el relegeix...
Però, clar, després ja veus com ja comença a fer coses i hi ha gent que ja no està tan d'acord. Llavors comença a tenir ja una sèrie d'enemics, no? O de gent que no està a favor, comencen a sortir ja. A nivell, clar, el boom econòmic també arriba a un punt que també ja es para, no pot continuar. I això crea una sèrie de problemes socials i de grupuscles que ja estan li fan una miqueta el boicot, no? Diuen que l'actor aquest, l'Histia Clarsson, ell tenia proves de qui els va matar.
Sí, sí. Acaba, seria el documental, acaba amb això. Acaba amb això. Amb la mort d'ell. Però està enregistrada la seva mort o s'assassinat? Com el JFK? No, no, no. Va ser al carrer. Sí, sí, sortint del cinema. Que no fos una coincidència d'un acte polític i que estigués amb les càmeres. I li agradava sortir passejant i arribar passejant a casa. És que ell no tenia protecció ni sol ni res. El que està gravat és la gravació de veu de quan...
un ciutadà o dos pares de ciutadans truquen als serveis d'urgència dient, ei, un senyor, sí, herit, parit de bala, no sé què, al carrer, ostres, que és el primer ministre. Ostres. I llavors, clar, sents les converses de la gent de les ambulances, com van cap allà, que no sé què és. És com el primer ministre de l'Hadruguay, que és un tio així... Sí, sí, ja vaig a l'altre dia, un tio normal, que té la caseta cutre i normal. Cap tal, cap tal.
Molt bé, doncs ens queda un minutet. La setmana que ve parlem de la mostra de cinema llatinoamericana. Sí, sí, sí, ens està pendent del cine baix perquè avui es feia la presentació i la setmana vinent ja comencen les pel·lícules. Sí, vale, vale, perfecte. Llavors veiem que fins, com a mínim, ve que fins al 31, no? Sí, és des del 27 al 31. 17, 28, 29, 30, 31. Perfecte, perfecte. La setmana que ve ja comentarem perquè visc que hi ha pel·lícules molt interessants per aquí i val la pena. Mira, posar batalla, mare meva. Déu meu, médico alemán. Molt bé.
Doncs ho comentem la setmana que ve, que s'acaba el temps i ja està, doncs adeu-siau. Vinga, adeu-siau. Adéu-siau.
Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot tirar. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia.
Si volem veure algun d'aquests greus més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça-Madrid, pots quedar crucificat a per vida. Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim-se'n just en directe. Cada matí, de 10 a 1.
La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'exterràdio. També parlem de televisió, esports, bandes sonores o fins i tot notícies positives. Cada setmana connectem amb el casal de joves de Sant Just, fem un caracar amb les segons d'ESO i parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres i agenda de concert al cinema. Smooth. Yes.
De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, l'smooth jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda.
Smooth Jazz Club. T'hi esperem. Les últimes enquestes de mitjans de comunicació certificen que el 0,1% de la població de Sant Just escolta la desvernada. I tu t'apuntes. No et quedis fora de joc.
Escolta la desvernada els divendres a les 8 del vespre i els dissabtes a les 12 del migdia. Aquí, a Ràdio Desvern. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El seu germà va morir i ell va patir un traumatisme crânioencefàlic.
Diuen que havia plogut, conduïa el meu germà i es veu que vam relliscar i venia un cotxe de cara i un mort i l'altre quasi. Jo vaig ser que vaig tenir menys culpa, però jo no conduïa. Tot va ser culpa del meu germà o culpa de l'altre, però jo per mi no va ser. Sí, podem evitar-ho. Servei Català de Trànsit. Generalitat de Catalunya.
Ara escoltes l'àdio d'Esbert, sintonitzes l'àdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1.
Fins demà!
Fins demà!
Your heart will break like mine and you'll want me only After you've gone, after you've gone away Now won't you listen dearie while I say How could you tell me that you're going away
Fins demà!
Loved you night and day How can you leave me? Can't you see my tears? Listen while I say After you've gone and left me crying After you've gone, there's no denying
Fins demà!
There'll come a time when you'll regret it Oh, babe, think what you're doing You know my love for you will drive me to ruin After you've gone, after you've gone away, away, away
Benvinguts aquesta nit amb el 54 programa Godiva Bonaparte del vostre programa de Ràdio d'Esvern. Acabeu de sentir a la Ruth Etin amb el seu After You Gone, la núvia de la cançó americana dels anys 20 i 30. Aquest programa d'avui va dedicat a la llei seca.
Fins demà!
Fins demà!
Bapá del...
Bona nit.
Fins demà!
Hey, man, who's that cat coming down the street? I don't know, but it sounds to me like that whooping man with the bones. Sure having himself a...
Fins demà!
Fins demà!