amb la seva pel·lícula soldat. Nadal no podria estar més content. Jo soc fan de Kirk Cameron, però m'agrada ja que se revolquin la ponzoña d'aquesta manera. Gràcies. Fins la setmana que ve, a les 8 del vespre. Adéu-s. Adéu-s.
Doncs bona tarda i benvinguts un dia més, un dijous més, al Babilònia. I en aquest cas, doncs, el primer de l'any 2015. Hem vingut amb moltes ganes, amb moltes forces. I abans de res, doncs, felicitat a tothom. Aquest any que sigui, doncs, potser el millor, no? Podríem dir, de les nostres vides, oi que sí, Rosa? Esperem que sigui, no? Sí, home, que sigui molt bo, que sigui un any boníssim. Jaume, què tal l'any? Bé, bé. Bé, no? Amb moltes ganes hem començat. Molt bona, sí.
Molt bon rotllo. Clar que sí. Veient una pel·lícula inconmensurable. Xauja. Ai, ai, ai. Després en parlem. Ostres, aquesta serà. Aquesta serà discutida. És el que diem. Aquí caldria, potser, en aquest moment, una càmera, no? Perquè acabarem tirant-nos del monyo tots, eh? Jo del cabell. No, que és broma. Mai ens barallem aquí, al contrari. Sinó que farem un intercanvi d'opinions, no? Que hem considerat alguns que és potentíssim. La controvérsia també és enriquidora. Si no, seria molt avorrit. Ens avoriríem, eh?
Bé, tenim un programa, com sempre, ple d'informació. I el que començarem, curiosament, que és una secció que sempre és la que tractem menys, aquesta vegada és una secció bastant àmplia, dedicada al món de l'art. Començarem amb l'exposició que tenim aquí al costat del celler de Can Ginestà, que el nostre company Jaume ha anat a veure i es diu Paisatge sense pàtria. I després també ens parlarà d'una exposició de Cornellà, de la seva pàtria natal...
Particular. Particular, bàsicament, no? Que és el grup de pintors d'allà de Cornellà, doncs, ens explicarà, doncs, què és el que van exposar. La Rosa ens farà el mateix amb una exposició de dibuixos, serigrafies i llibres del senyor Sempé. Ho dic bé, no?
Hem trobat amb el francès i jo ja saps que el francès anem malament. No aneu fent les paus mica en mica. I també dins d'aquesta secció del món dedicat a l'art parlarem de l'exposició del manac de Carles Casagemes, un personatge complex i va morir molt jovenet. Us explicarem tot això després, que és molt interessant.
Després la Rosa, la nostra enviada especial, gairebé a l'auditori, perquè és que... Sí, en missió. Sí, i la Lourdes, que d'aquí ben aviat ens tornem a trobar. Doncs va anar el dia de Nadal, em vas dir? La nit de Nadal? Bé, no, el dia 20. Un dia 20, uns dies abans. A escoltar el Cavaller de la Rosa, de Richard Strauss. Parlarem també d'un llibre del David Safier, 28 dies, sobre un gueto jueu a Polònia. Molt interessant el llibre, el primer drama d'aquest llibre.
l'escriptor que fa comèdies, i parlarem de cinema, parlarem de Searching for Sugarman, una pel·lícula dedicada a Bob Dylan, no? Ara m'he li adiós. No, sí, ni confosa de pel·lícula. Ja us ho explicaràs tu, Jaume, el que és, d'acord? Parlarem de Jauja. El senyor Rodríguez, es deia.
Es deia Rodríguez. Sí, no m'hi confós, m'hi confós amb l'altra pel·lícula, Jaume, sí, ha sigut jo. Llavors, Jauja, després intentarem fer una mica d'explicació de dues nissagues, la d'Àliens i la de Pirates del Caribe. Guaiteu, eh? Vull dir, acció per un tubo, però cadascuna a la seva línia. Sí, no té res a veure amb Xauja, això. No, no, no, sisplau, no t'ha de veure. No.
I, per últim, el Jaume es parlarà d'una TV Movie, una pel·lícula d'aquestes de televisió, que em sembla que no s'ha estrenat, però que és les veus del Pamano, que tracta sobre la Guerra Civil, no? No m'hi equivoca. Fantàstic. Avui tindrem com a convidat una persona que ens ha deixat a nivell musical a finals de l'any passat, que és Joey Cocker, no? I avui ho tindrem de fons, no? I bé, doncs, un dels grans, grans, grans del rock dels anys 70 i que ens deixava, doncs, el que diem, no? Les malalties és el que hi ha.
Bé, comença el Jaume parlant-nos de l'exposició que tenim aquí al costat. Re, aquí a cinc minutets. No us la perdeu, fins al dia 28 d'aquest mes la podeu anar a visitar i val a dir que són fotografies, però quines fotografies, amics? D'aquelles que realment et reconcilien amb el món, no?
és molt ben pensat, extraordinàriament ric en matisos de tot un seguit de coses que pots trobar anant pel planeta perquè està clar que això no s'ha fet només aquí a Catalunya sinó que són fotografies d'arreu amb grans extensions, el mar, el cel amb els seus núvols i també aquestes carreteres desèrtiques que tantes vegades
nosaltres podem trobar amb pel·lícules nord-americanes i d'altres, evidentment, no fa gaire que vaig veure també un cronmetratge, un documental d'un senyor que va visitar tot el que és el oest americà
i va fer un homenatge a tots els grans, i la veritat és que moltes de les fotografies que ell aconsegueix allà crec que serien fantàstiques per afegir-les a aquestes que acabo de veure.
L'interès més gran, precisament, és la diferència que hi pot haver entre la pintura i la fotografia, i com aconsegueixes que la fotografia tingui, doncs, aquell resplendor, o sigui, aquell to artístic, no?, que moltes vegades, i avui, a partir de la pel·lícula Xauxes, anirà sortint tot això, moltes vegades, per molt avorrit que pugui arribar a ser, doncs la veritat és que
a base d'investigar com ens aclarirà la Rosa, doncs anem sabent coses, ens va motivant i no ens quedem només amb la pel·lícula i el que ens transmet, no? Molt bé, jo crec que el més important és això, aquesta és la primera de les propostes, és aquí a casa... Es diu Paisatge sense pàtria, recordem aquí al celler de Can Ginestà...
Ja les homes parlarà del grup de pilladors de Cornellà, no? El seu creador és en Francesc Fàbregas. L'exposició, com deia, acaba aquest 18 de gener i, bueno, la inauguració es va produir el 4 de desembre, o sigui que ha estat... Encara hi ha temps per veure-ho. Hi ha temps per veure-ho, exacte.
Bé, en quant als pintors de Cornellà, jo penso que el més destacable és que fa 20 anys de la creació d'aquest grup de pintors. Això vol dir que probablement van néixer 5 o 6 i en aquests moments han anat sumant. I han anat creixent com a col·lectiu amb una gran maduresa i una enorme vocació de continuïtat. Evidentment, sense això és difícil una continuïtat. Està clar que sí.
Llavors, el que em vaig quedar molt parat va ser amb la diferència que hi pot haver entre la concepció de determinats pintors, que és el que domina, i la recreació d'altres pintors. En definitiva, aquelles particularitats. Per exemple, la façana d'una casa...
doncs agafar-la amb tota la seva esplendor, i l'esplendor no hi ha cap mena de dubte que el que ho alimenta més són plantes que estiguin molt ben posades allà, no? Sí. Que moltes vegades, i això m'ho va ensenyar i aprofito per dir-ho, moltes vegades ens pensem que els pintors el que fan és la imatge, com la fotografia, no?,
Doncs no, no és això, moltes vegades agafen un tros d'aquí, un tros d'allà, un color d'aquí i un color d'a més allà i a vegades fins i tot combinació de colors que tenen a veure amb les diferents estacions de l'any. Llavors això és el que penso que és més interessant d'aquesta mostra de pintors que són aficionats al cap i a la fi, vull dir, no tenen aquell nom que puguem posar en un llibre.
El que sí que és cert és que nosaltres a Cornellà hi ha molt de respecte per aquesta constant i cada exposició que es fa té el seu llibre. I jo en tinc una pila. I la veritat és que això és molt important. Home, no oblidem mai que gran part dels pintors...
el grup impressionista o el grup diferent que hi ha hagut a la història de l'art, s'han reunit en societats pictòriques, i gràcies a aquesta força d'aquest grup s'ha pogut presentar una línia determinada o tota una sèrie de... s'ha pogut exposar, perquè és el que diem, és gairebé impossible... Avui en dia hi ha moltes galeries, hi ha moltes espais. Fa cent anys era gairebé impossible, ho exposaves...
amb un lloc determinat que era el lloc on estava l'acadèmia, aquí a la llotja, a Barcelona, on no ho podies exposar perquè no existia el concepte de galeria. Però encara avui en dia, com la situació econòmica i tot això, doncs, clar, això s'ha de mantenir, s'ha de tirar endavant, jo crec que és molt important associar-se i presentar obra, no? En quin espai és això, Jaume? Això, el castell. El castell, d'acord, perfecte. Doncs, bueno, i també imagino que hi ha temps per veure-la, no?
A veure si ho sé, això, perquè això sí que no me'n recordo ara mateix, eh? Dona igual. Ho provo i ho dic, eh? Fantàstic. Doncs, Rosa, carinyo, parlem del 100p.
Ah, doncs és una xulada, és deliciosa, és una exposició maquíssima, maquíssima. El sempre és un dibuixant, que és francès, és de París, i clar, llavors és París. És aquí, per qui deia que forma part de París, igual que ho pot ser. I, a més, és amic de Brigitte Bardot, d'Artati, o de Sagan, o de Modiriano, que és l'actual Premi Nobel de Literatura. Ah, molt bé. Bé, del 2014 ja, ja hem passat d'any.
A veure, ell de fet és una persona que no va poder anar a escola, és a dir que no, d'entrada partia de la base que no tenia formació, però va començar a dibuixar, va treballar al Parimaig, per exemple. Ai, no, perdó. No, al Parimaig va ser... Sí, no, no, sí, sí que tenia, sí que va fer també vinyetes allà al Parimaig.
Després també el Nouvel Observateur, el New Yorker també, també la van convidar a fer també històries sobre Nova York i tal. Ell és un dels creadors, no és un, és el creador del Petit Nicolà.
No sé si el coneixeu. No, és que ara això... Ara a mi em fa molta ràbia. Em fa molta ràbia perquè, clar, li diuen amb aquest... Si m'acudeix una paraulota, no per dir-li, no? Aquest que surt a tot arreu. I no sé si té alguna cosa. Si algú que li ha batejat amb aquest nom ha pensat en aquest personatge, que és un nen petit. És un nen petit. És un nen petit, eh? Le Petit Nicolà.
que és molt entremaliat, és molt bon vivant, és molt intentes caquejar-se, sí, intentes caquejar-se de l'escola. Mira, avui soc malalt, estic malalt i estic a casa i mira, aquí veiem els còmics, no? Que bé, no? O les històries que té a les baralles que té amb els seus amics allà al pati de l'escola i...
I, bueno, és molt divertit, no? Ell, el Samper, ho dibuixa i el Gosciní és qui escriu la història. Ah, molt bé. És una col·lecció i n'hi ha moltíssims. I és una delícia. Llegi en francès o en castellà. Jo els he llegit en francès a alguns d'ells i és una delícia, no? El Gosciní és qui va fer també l'Astèrix. Vale, vale, vale. És l'autor també, no? Sí, sí, sí. Vull dir que a partir d'aquí ells van començar
a col·laborar, doncs, Déu-n'hi-do-la, de coses que han fet conjuntament. I ara fins i tot, fins i tot també amb el Premi Nobel al francès Patrick Modiano, també li ha il·lustrat un conte, que és un conte infantil que es diu Caterine. Caterine's Actitud es diu en francès i en català també s'ha traduït com a Caterine, no? I és la història molt maca que l'he portat perquè són uns dibuixos que són maquíssims. L'estima que no tinguem la càmera ara per ensenyar-los, no?
Tot arribarà. Però tot arribarà, però jo com que ho recomano molt la gent que pugui, i és la història d'una nena que ella vol ser ballarina, però com que porta ulleres, i la seva mare també té una escola de dança, doncs clar, que el que fa, es treu les ulleres per poder ballar. Llavors ella quan està sense les ulleres veu un món diferent, perquè clar, no veu bé els contors, com que molt més imaginat, no? I després, doncs, quan es torna a col·locar les ulleres, les lunettes,
torna a veure el món diferent. O sigui, és com si ella visqués entre dos mons, no? És curiós. Ja, quan el llegeix ja us explicaré, però dic, els dibuixos són de Sant Pé i són una goçada. Val la pena molt. És una exposició petitona, perquè és una sala ja petita que tenen. Això està a la llibreria Jaimes, de Barcelona, que és la llibreria francesa. Exacte, exacte. De Barcelona, que és al carrer València. Exacte. Carrer València 318. Vale.
I està fins al 20 de gener, però fins al 20 de gener és segur. Per això val la pena si estic per Barcelona i mireu de passar per la llibreria. És gratuïta, no? És gratuïta, vull dir, en aquest cas. Sí, sí, clar, és una lliure perquè tu entres a la llibreria, estàs mirant allà i tens allà la paret, doncs s'han penjat les serigrafies i tal.
i després tenen una sèrie de selecció de llibres que ha il·lustrat ell, que ha il·lustrat de vinyetes que ell ha fet, i és una xula, és que te'ls quedaries tots, te'ls quedaries, te'ls compraries tots, si no, no és possible. Vull comprar aquest petitet? I després veia alguns al Modiano també, una selecció de novel·les, clar, hi havia una senyora molt amable que t'explica, ai, si vols iniciar-te amb el Modiano, doncs, eh, aquesta compilació de novel·les i tal, di, val, val, ja tinc lectura.
Ja tinc lectura i ho seguiré explicant. És que val la pena descobrir. Sí, sí, és un lloc molt agradable, la llibreria francesa. Molt bé, però escolta, mira, tenim la recomanació. El 25 de gener és el final de l'exposició dels pintors de Cornellà. De Cornellà, perfecte. Ho tenim present també. Les dates ja, la gent d'aquí ja puntades. Ja que estem parlant de dates, el que dèiem, també jo he pogut anar al Museu Nacional d'Art de Catalunya,
a veure justament una exposició que es diu Casa Gemes, l'artista sota el Mita. S'acaba el 22 de febrer, parlant de dates, que també va bé perquè això en situem i així podem anar. Esta és una exposició alternativa, que és la col·lecció del Manac, que és immensa, s'entrenen a Madrid. És molt petitoneta, però són tres sales, no és més...
Bé, a la filla cap és el que diem, no? És a la petita que es diu, que es fan exposicions molt determinades, molt ben fetes, molt ben fetes, com tot sigui dit, és tremendament explicatiu, t'enteres absolutament de tot el que li passava a aquest senyor, i el que hem de dir és que el senyor Carles Casagemes, que és molt poc conegut per allò, és per al Comú Mundial de l'Art, doncs era amic personal de Picasso, de l'època de Picasso a París.
I clar, és que va morir amb 20 anys. És el que tan aviat estava malalt, no? No, no, es va suïcidar. Ah, es va suïcidar. Va tenir dos intents, un amb 16 anys i un altre amb 20 anys. Era un problema de malaltia mental, no?, el que patia. I a partir d'aquí, doncs, és una persona que semblava ser molt fràgil, molt dèbil, no?, pel que sempre ens parlava Picasso i ens comenta.
i va ser gairebé com una mena de persona que va necessitar des del primer moment sempre el fet de tenir una mena com de mentor. I Picasso va ser un d'ells, entre altres, que ara mateix no recordo, però hi havia també altres personatges que es movia. Ell es va moure per París, per Barcelona, lògicament als principis, perquè ell és barceloní, nascut l'any 80 i mort el 1901. És a dir, va morir en plena època de l'impressionisme,
en plena època de les avantguardes, quan justament Picasso començava a moure's per tota aquella història que ens planteja. I és una persona com a tal que va fer una producció artística molt peculiar. Té molts dibuixos també, Rosa, el que dèiem, que és un gran dibuixant, molt, un gran dibuixant. Fa un tipus de dibuix que es diu fregit, que ho explicaré, és molt senzill, entendre-ho. És un dibuix fet amb carbonet, amb conté crayon, amb llapis conté, que es diu que és aquest llapis negre.
sobre un paper tipus d'estrassa, és aquest paper ataronjat, no és un paper blanc, no? I llavors esvernissava. I aquest vernís d'aquella època era un vernís molt fort i el que feia és donar la sensació com si estigués fregit, mai millor dit, com si estigués com arrugat, com envellit, no? Era un vernís que amb el temps s'oxidava, s'enrobinava i es feia malbé. Llavors donava sensació com curiosa, unes taques, una cosa...
i fa unes... Llavors es diu dibuix fragit, perquè sembla que estigui com fragit, per entendre's, no? És aquest el joc. I després, bàsicament, el que feia era presentar una tipologia
es va adavantar a un moviment que potser és una mica difícil d'explicar-ho per antena, que és el fobisme. És aquesta línia de colors molt salvatges, molt directes, amb siluetes molt marcades. És a dir, deixem de banda l'impressionisme, tothom pensem en monet i tal, i ens anem a buscar uns cossos molt marcats, molt determinats, amb molta caricatura,
amb una influència molt gran de la caricatura francesa, justament, que hi ha una tradició molt gran, d'Honore d'Homier, d'Henri, Toulouse-Lautrec, tota aquesta gent que feia aquestes caricatures molt ràpides i molt espontànies. Fa caricatures de la burgesia, entra dins del món del lumpen barceloní, del món de la prostitució, presenta a la dona d'una forma realment... Quan s'ha de presentar en una situació de bellesa, de bellesa, vull dir...
Se la presenta, i com se la presenta en una situació de prostitució o de mala situació, doncs també ho presenta. És una persona molt realista, molt clara davant de la situació. No amaga res. I si el burges era lleig, el que anava a l'òpera, aquí teniu una peça que si sortia al teatre, tant ell com ella són lleigíssims, tots dos, i són burgesos. No idealitzava. És a dir, si ets lleig, és lleig. Siguis una persona del carrer, un pidulaire... No perquè tinguis més diners o més posició social, no?
Ja et dic, és una exposició deliciós. Són peces més aviat petites. Hi ha quatre peces que no es coneixien. Clar, en 20 anys, imagineu-vos el que Tomà que va pintar. Va pintar durant 5 anys de la seva vida. Per tant, l'obra és molt petita. Però el que va deixar és un gran dibuixant i un molt bon pintor a l'oli. Per tant, val la pena veure-ho, no? En definitiva, va deixar una mostra d'allò que ells gustava de la vida, no?
És curiós, això. La desgràcia, vull dir, Picasso va... Hi ha una... Al Museu Picasso de Barcelona és una peça molt coneguda que es diu El Foll. Presenta un dibuix de l'època blava que es veu un personatge amb les mans així. Sí, sí, sí. Exacte, que és una peça... L'expressivitat. És ell.
És el que sa gemes, que els últims dos anys de la seva vida, bueno, no es comenta exactament quin tipus de malaltia, potser en aquella època Jaume no estava codificat, no?, les tipologies, no?, es parlava directament d'això, no?, de la follia, no?, exacte, no?,
i el que sí que sabem, i això és cert, és que la seva mort va esdevenir després de la mort, de la seva promesa. És a dir, en un restaurant a París va tenir un atac de gelos, no sabem si pensava... Es parlava a l'exposició d'una paranoia, d'un moment paranoic, i tenia sensació que el perseguien, que sempre estaven a sobre d'ell, i va agafar una pistola i va donar un tret a la seva parella i es va matar a ell, públicament. Per tant...
És allò que dius, realment és complex. Però bé, jo crec que la seva obra parla bastant d'aquesta evolució de la seva malaltia. En principi comença a pintar d'una manera, va evolucionant i al final veus que...
creus que reflecteix precisament el seu estat jo crec que sí sobretot el dibuix em fas estar tranquil perquè jo segueixo evolució d'alguna persona i quan veus que és molt harmoniós i que la preocupació és precisament l'equilibri dius estem equilibrats el gran conegut és Vincent Van Gogh
I és això, és un personatge que en cap moment va rebre tractament de cap mena, la seva evolució va ser tremendament, i veus que comença a pintar d'una forma realista i acaba posant uns punts així de gordos, si cal, vull dir, gairebé durant cops contra el gens, no? Aquesta ràbia continguda, aquest descontrol, el que sigui, no es canalitzava. Digue-me'ns els anys que va viure, perquè jo això no me'n recordo. Qui en Casa Gemes? El Van Gogh? El Van Gogh.
A veure, aquest senyor jo crec que va morir al 80, no? Al 90 i escaig, no me'n recordo. Ara t'ho dic ara, t'ho dic ara. Ara mirem. Jo estava pensant, quan tu estaves explicant això del Picasso, que era molt amic també del Casas Gemes, ara volia intentar recordar perquè el Picasso va fer una estada a Horta de Sant Joan, que no sé si va ser amb ell. No sé si va ser amb ell. És que no me'n recordo ara jo amb quin pintor va estar allà, que era d'allà, d'allà de la zona, o que la seva família tenia allà propietats, o tenia...
un mas o així, i van estar allà pintant i tot això. Sí, però Horta de Sant Joan no va ser, perquè Horta de Sant Joan això és 1900 i poc, no? Era això?
Però a mi no em sona, eh? Jo almenys en l'exposició, que jo recordi ara, deixa'm que ho miri, però a mi no em sona, eh? Vull dir que es parla de l'estada a París amb Picasso. Podria ser, eh? Però jo crec que és molt jove per anar-se amb en Picasso, no? No ho sé, no ho sé. Sí, no, no ho devia ser ell. No ho devia ser ell. Ja recuperarem el nom. Ho mirarem. Sí.
Molt bé. Doncs, Rosa, parla'ns quan tinguis un momentet. Ah, ja, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí
Sí, res, no, més que res una pincellada, no? El concert era... Nosaltres vam anar el dia 20, però, bueno, de fet, el fan dissabte i diumenge també. Dissabte l'hora de tarda i diumenge l'hora de matí. I llavors, doncs, bueno, val la pena, eh? En aquesta ocasió, el programa era quatre peces. La primera és de Ricard Lamott de Grignon, Els preludis de l'amic absent, que està, bueno, està bé...
La que més em va agradar va ser la de Carl Nilsen al concert per a flauta i orquestra. Clar, perquè ve el flautista, ve el solista de flauta, que és l'Emmanuel Paut, un noi també molt jove que, ostres, ho va fer molt bé, molt bé. Molt bé, que és de Ginebra, és suís. I està tocant amb les millors orquestres del món. I és un virtuós, un virtuós de la flauta. Una passada. Després de Carl Nilsen també van fer Aladín, una altra obra,
I ja per fi, clar, el Cavaller de la Rosa, que és aquest vals del Richard Strauss, que, bueno, tan famós i tan conegut i que tothom sentim el Nadal, no? Després amb el concert aquell que fan d'ahir nou, no? Juntament amb... Sí, ja vaig anar per la tele aquest any. Amb d'altres... Ho vaig veure. Vull dir, és que és ja una miqueta el tret de sortidor del Nadal. Això ja s'inaugura el Nadal. Ja tenim aquí els vals, ja tenim aquí aquesta música, no? I clar, després ja ens van obsequiar, un cop ja va acabar aquest...
concert amb les peces que estaven programades, Nadales tradicionals catalanes, tocades per l'orquestra. Llavors sonaven superbé, el noi de la mare, el 25 de desembre, tot això amb l'orquestra. És un ambient molt maco de Nadal i de començar festes.
una miqueta a gaudir també de la música. De la música, i tant. Sí, val molt la pena. Hi havia moltíssima gent també aquell dia, gent que veus que normalment no hi va, perquè es nota, perquè clar, comencen a picar de mà, s'aplaudir, abans de... Ai, ai, ai, o perquè tussen, o perquè dius, ostres... No s'ho coneixen, no s'ho coneixen. Clar, dius, bueno, doncs vol dir que això és molt popular, no?, que aquest, el Caballet de la Rosa de les Traus, que és una peça molt popular, no? Sí, sí, sí, és molt bo.
Fantàstic, doncs molt bé, doncs mira, escolta'm, recomanable també, ha estat un dia, no fan... No, clar, va ser aquells dos dies, aquest cap de setmana, però bueno, és igual, és seguir una mica la programació de l'OBC allà a l'auditori i mirar d'algun concert que ens vingui de gust i...
i agafar entrares i anar-hi. Fantàstic. És una experiència molt maca. La música clàssica s'ha de viure, eh? Encara que sigui potser no tan conegut, però s'ha de descobrir. I no val dir, ai, és que jo no ho entenc, és que jo no, què va, què va? S'entén, s'entén perfectament. És que sentir una cosa, una música, sentir aquella meravella, aquelles emocions que transporcen i ja està. Jo crec que sí. Això ens arriba a tots.
Jaume, Vincent Van Gogh va viure 37 anys, des del 1853 fins al 1890. Per tant, no va arribar ni al segle XX. Per això no sonava tiros que era per allà baix. Penso que és interessant donar les dades. Sí, sí, sí. Per poder mirar-ho ràpidament i ho podem fer.
Molt bé, abans de passar al cinema i hem d'escoltar una cançoneta de Joey Cocker, que és el nostre convidat d'avui, que el tenim així de fons, però que s'escoltarem un tema preciós, que es diu You are so beautiful. Doncs parlem d'un llibre que es diu 28 dies, d'un tal David Saffier. El senyor David Saffier és un senyor que fa comèdies. Fins ara ha fet 4 o 5 llibres, realment molt divertides. Un és Maldito Carme, l'altre es deia... L'altre es deia...
Ja sé qui és. Jesús. Sí, sí, perquè jo tampoc no el coneixia, però ara estic llegint. Bueno, no, llegin cap llibre encara, però sí que ressenyes i tal, i es veu que va tenir molt d'èxit. És molt divertit, aquest llibre. És molt agradable de llegir. És clar, és que llegir una comèdia amb llibre a vegades és complicat, no? I que tingui gràcia, però no estem parlant de cap cosa elevadíssima ni molt menys, vull dir, és una cosa que entra fàcil, no? Llavors jo vaig llegir Jesús me quiere, Jesús me estima. És una paranoia, això.
I després una cosa que es diu Mu, que no ho vaig voler parlar aquí perquè em va semblar ja massa, massa baix amb el comentari. No, perquè és una història de vaques.
Clar, el nom ja ho diu. Clar, i llavors, exacte, llavors són unes vaques que, bueno, doncs que ella... És una vaca letxera, que ja no dona llet qualquiera. Ja no dona llet, pobreta meva. Sí, i llavors marxa i, bueno, i clar, perquè diu que ella està bé perquè ara ja la portaran a picar, clar, a l'escorxador, i ho sap ella perquè no és tonta, perquè ja sap quan la s'emporten a un lloc determinat...
Llavors fuig amb una que és molt boja, amb una vaca que és lesbiana i amb una altra vaca que li passa a l'altra vaca. Ah, no, que és la nòvia que li tira els tirillos al brau que li agrada a ella.
Oh, la rival! Exacte, i és la guapa, la que té bon cos, la que està més prima... És molt divertit perquè és l'assimilació. I també el brau sempre el plantejen com tontet, pobret meu, és el que diem. Però és aquesta simbiosi d'humanitzar. I és molt divertit perquè fan comentaris aplicats al que seria, en aquest cas, a la humanitat, per dir-ho d'aquesta manera, però, clar, al món de les vaques i dels braus. És molt divertit.
Està bé, el bon vacú, no? Està simpàtic, però no res. Llavors, davant d'això, dius, ah, quina por. Però resulta que, llegint crítiques, aquest senyor ha fet un canvi, diu, ara faré un drama, i llavors fa un llibre que es diu 28 dies.
28 dies va ser el temps que el gueto de Varsovia va estar, per dir-ho d'aquesta manera, actiu, present, abans que se'ls emportessin a tots cap als camps d'Haswich, de Mauthausen, i que els matessin o que corseixin allà com fos.
Llavors, és la història d'una noia, d'una joveneta de 14 anys, que és la que presenta la resistència d'allà, al gueto de Varsovia. És com la resistència polaca.
Bé, és una història magnífica, tot sigui dit. Hi ha certs tòpics que et pots imaginar dins d'aquest sector no vinculat lògicament amb el Montjueu, amb l'aspecte de dir el que és previsible el que pot passar, les situacions que es donen...
Però tal com explica aquell espai tancat inicialment, que és l'espai de seguretat, per dir-ho d'aquesta manera, d'aquesta gent, com mica en mica es va trencant, com s'ha de lluitar, com s'ha de crear una resistència, com s'ha de morir abans que et matin. Llavors, clar, tota aquesta situació està molt ben portada. I això val la pena, es llegeix molt ràpid el llibre, és com d'una velocitat...
és molt dinàmic aquest home escrivint que això és molt maco no estem parlant de cap literatura d'alçada però ho fa molt bé no cau en cap moment en la comèdia que podia caure perquè ho fa molt fàcilment aquest home és molt rigorós amb certs temes
La típica sortida per les clavegueres, quan han de marxar, el patiment d'estar fins aquí dalt, la porqueria, com entren els soldats dins de les cases per rematar la gent, és molt evident, com cremen directament.
No entren dins dels camps de concentració, no estem parlant de la lista de Schilder visualment per entendre'ns, sinó que es queda dins d'aquell gueto i aquesta lluita entre alemanys, pol·lacs també i els propis jueus amb aquest intent de sobreviure.
El llibre és magnífic. Jo us ho recomano com una lectura agradable de llegir. Bàsicament que és agradable amb l'aspecte d'un llibre... No és agradable perquè és molt cru a vegades. Hi ha una sèrie de qüestions, imagineu-vos, vinculades amb la mort. Si agradable ho definim com allò que ens fa sentir molt, molt bé, és una cosa. Si agradable és allò que ens proporciona...
comprensió del que ens envolta, també és la paraula, també és correcte. Bé, doncs, ara dos minutets i mig per escoltar el senyor Joe Cocker i aquesta balada meravellosa que es diu You are so beautiful.
You are so beautiful To me You are so beautiful To me
You are so beautiful to me.
such joy and happiness. You bring such joy and happiness. You bring
Fins demà!
Doncs una de les veus més trencades de la història musical. Ens va deixar amb 70 anys el dia 22 de desembre d'aquest any, víctima d'un problema pulmonar greu que se li va complicar. I bé,
Doncs això. Estàvem escoltant la Marla. Estàvem escoltant molt bé. No ens deixaves parlar, però bé, estàvem escoltant. Ara mateix estava... Seria tancat el micro i clar. És la dictadura del que està darrere de la Peixera. El Tauró.
La dictadura de la peixera, li direm això, eh? A partir d'ara. No m'he donat, eh? He donat botons, i com hi ha tants botons amb aquestes taules, al final ja, bueno, complicat. Sí, sí, sí, que callin, tu. Sí. Per què no te calles? Exacte. Jaume, havíem parlat de... Bueno, havíem posat musiqueta, i bueno, hem parlat de música abans amb la Rosa...
Searching for Sugarman, què tal aquesta pel·lícula? Bé, no la vaig tornar a veure aquest dia, la passava en una d'aquestes cadenes televisives. La veritat és que és d'aquelles pel·lícules que et queda gravada a la memòria, perquè jo crec que és com una mica la ventafocs, vull dir, és aquell senyor que ell, bé, cantava bé...
Sabia, vull dir, creava prou massa de bé, però ell anava fent la seva feina i què, carai. Però resulta que en aquest senyor li va arribar, es deia Rodríguez, li va arribar una de les gravacions, que ja pots comptar que la devia pagar ell mateix. Segurament. Sí, sí, sí.
Va arribar a Sud-àfrica i allà va dir, oh, això és una maravella. I bé, fins que van aconseguir que anés allà cantant, no? Jo el trobo tan bonic, això. Mira, l'altre dia, precisament, estava veient una pel·lícula i una de les coses que em va passar pel cap és una cosa molt elemental. Era una pel·lícula, precisament, que parlava del papa...
Si no recordo malament, abans el Pau primer... Ho vam fer a 8TV, això? Sí. Jo vaig anar a un tros, però no em situo ara. Bé, jo em vaig veure. És igual, que sigui biografia o no, això no importa. Però una de les coses que em va quedar present és que escoltar aquell home de la manera que pretenia, i que això sintonitzaria perfectament amb el senyor Francesc que tenim ara, el papa Francesc,
Que escoltant aquell home dius, caram, tu, fantàstic si féssiu això, no? O sigui, en definitiva, moltes vegades les pel·lícules que ens agraden són aquelles, i després ja ho diré, són aquelles que en definitiva ens plantegen...
El més bonic, encara que... I que no hagis de canviar res. Vull dir, que canviïn les persones que ens governen, no? I que parlin bé i que hi hagi intencions i tal. Vull dir, em va venir... Vull dir, mentre estava escoltant en aquell senyor i el que proposava precisament en els seus... En els cardenals i tal, era allò. I vaig dir, que bonic que seria, no? I lògicament aquestes són les pel·lícules que més ens agraden. En canvi, les altres...
Ja ho veurem això després. Sí, sí, sí. Una altra cosa, eh? Aquesta pel·lícula que em deies tu, aquesta cap del Searching for Sugarman, el senyor es diu Sixto Rodríguez, el que va fer la música. Veus? És aquest senyor. I el director és suec. Això m'ha sorprès. Malik Benjelul. Que no sabia... Aquesta era la cosa més calenta. És que va tenir un èxit. Aquesta pel·lícula sí que va ser un èxit. Sí, sí, sí. Però precisament perquè crec que és com una ventafots, no? Mira, doncs va guanyar el Premi Òscar al millor documental. Clar que sí.
Per això dic, hi ha el BAFTA, i tot això, vull dir que... Perquè documental és, eh? Sí, sí, sí, vaja, per Déu. Escolta, mira, doncs, el director suec es va suïcidar per depressió el 13 de maig de 2014. Vaja, estem avui amb el suïcidat. Sí, no, vaja, és que ho acabo de veure ara, que m'ha sorprès, vull dir que m'he quedat sorprès. Bueno, doncs mira, és el que hi ha. Molt bé.
Molt bé, doncs Rosa, bueno, Rosa, jo em repeteixo, no podem dir que estàvem a anar-me. No passa res, és natural, és natural, això. Fes una estura meravellosa introducció de Hauja.
Xauxa, no sé com es pot anomenar. Sí, en català és xauxa. Xauxa, clar, és com seria. És aquell concepte de l'ideal absolut. Exacte. Sí, sí, sí. És que la idea de xauxa, de xauxa, és això, és aquest... Aquell territori, no? És un territori que és un territori ple de...
D'exuberància, no, bueno, d'exuberància, de riquesa, de facilitats, no? I de felicitat. I de felicitat, també, no? Que és fàcil aconseguir-ho tot, no? Sí. A veure, de fet...
Quan es parla popularment o oralment es parla de jauja i vol dir això, un lloc ideal o paradisíac. Un lloc o una situació també, paradisíac o ideal. És un lloc que hi ha molta abundància, riquesa, esperància, és com un edent, un paradís. I això és una pel·lícula. Això és com un ideal, el que t'han dit.
I això és una pel·lícula que tracta d'això. I, de fet, físicament o geogràficament, Hauha també és un lloc. És una vall que hi ha a Parú...
Que és així, no? Allò és Perú? No, no, no, no. Ah, vale, vale. No, la pel·lícula no està. Ah, vale, vale. La pel·lícula està rodada a la Patagònia. Ah, exacte. Ara ho expliquem. Ara ho expliquem. Ara ho expliquem. Jo una miqueta per introduir què és el concepte de jauja. Sí, sí, sí, correcte. Deixeu-vos, quin és aquest concepte, no? I d'on ve, no? Perquè clar, el director és argentí. Ell està impregnat també d'aquestes coses, no? I de la nostra cultura...
la llatina també està impregnat d'aquest concepte i era famós ja dic que aquest ball és una ball del Perú que és famós per la riquesa del seu territori llavors aquí hi havia l'ideal aquest de Jauja allà ho trobaràs tot allà ho trobaràs tot aquí exacte és com el del Potosí vale un Potosí de la mina de Maracdes exacte tot això es va formar i es va començar
llavors, en aquell moment, no? De fet, també als Països Baixos hi ha també una tradició popular flamenca que també parla dels confins meravellos de... A elles li diuen... A veure si ho dic bé. Jo ho llegiré tal com es diu. L'U-I-L-E-Q-E-R-L-N.
vol dir això el lloc de l'abundància el lloc de l'abundància i estem parlant dels Països Baixos als Països Baixos també hi ha aquesta tradició si us en recordeu hi ha un pintor també flamenc el Peter Bruegel el viejo
que també té un quadre que és el País de Hauja. Ai, és veritat. És el País de Hauja, clar. Vale, vale, no ha vingut al cap, ara. És que fa foc, en un exposició també la vaig veure aquest quadre, i jo de seguida, quan vaig veure la pel·lícula, quan es parla del concepte de Hauja, ja me'n recordo d'aquest quadre. Després han vingut a buscar, i sí, sí, sí, és que també tenen aquesta tradició. Recorda'm el nom, el País de Hauja, es diu... El País de Hauja es diu Peter Briegel el Viejo. Sí, sí, el País de Hauja.
Sí, senyora. Que ja es veu que està la gent allà que ha menjat molt i està allà estirat a terra, allà dormint, allà, perquè ja han menjat molt i estan descansant. Clar, és l'ideal. I això té sentit en un país o en una situació de molta embruna, no? Quan la gent passa malament, doncs pensa en aquest ideal on pots anar i menjar de tot i agafar les coses. Exacte. El menjar dels arbres, directament, no? Es pullastre rostits que estan allà penjant dels arbres, no? Com si fossin pomes, no? Això és jauja. Això és jauja. D'acord?
Però bé, i de fet la pel·lícula sí que comença amb una explicació, amb la definició del que és jauja. Es diu jauja d'un país que no sé què, que molts intenten arribar-hi i es deixen la vida si cal, però que al final o no ho aconsegueixis o no era realment alguna cosa idealitzada. També valdria El Dorado, eh, també. El Dorado també, exacte. Exacte. És una altra, diríem...
Una altra paraula que serveix perfectament per aquest concepte. Sí, més quan és un viatge a Isidus en l'espai, en aquest cas l'espai geogràfic, d'anticontinents, d'un continent a l'altre. I el protagonista és danès. Jo penso que sí que val la pena lligar caps, perquè ell és danès, el personatge que fa Vigo Mortensen és un danès. I parla en danès.
I parla amb danès, i després quan parla amb castellà és molt divertit, perquè ell ha de forçar l'accent argentí quan ell sap parlar perfectament el castellà d'Argentina. Exacte, parla castellà, sí, sí. Doncs això, aquesta persona ve de... I ells també, clar, també venen una miqueta perseguint això, aquest paradís, aquest ideal, aquesta fascinació per la terra...
Ideal. Ideal en estat pur, no? En estat pur. Vale. Doncs sí que és veritat que llavors el que és el rodatge s'ha fet a la Patagònia, es venen intentant reproduir la Patagònia del segle XIX
Bueno, era un espai ideal per les exploracions, per les aventures, i perquè també és lo que l'exercit argentí també va aniquilar a la població indígena que hi havia. O sigui, la situació i l'ambienteu de la pel·lícula és això. Llavors, per això dic que la pel·lícula pot funcionar molt bé com a obra històrica, d'aquest punt de vista, i també com a obra abstracta, perquè Déu-n'hi-do la de coses que comencen a abrir per allà.
Ja quan comença, només ja amb aquest format, així de la pel·lícula així quadrada, que és un format 1.2, que es diu. Sí, és una cosa rara. Sí, és una pantalla en 1.2. Sí, és 1.2 o 4.3. Jo el que he trobat és que és això, que es diu així. Hi ha molt de plànol fix, això també és veritat. Després, ells dos estan asseguts, el pare i la filla, perquè aquest senyor es fa acompanyar de la seva filla, que això no ho entens, diu, ostres, que fa una nena, que és bona nena.
Un adolescent que fa la guerra, és que no quadra. Ja veus que hi ha moltes coses que no quadren, no? Sí. I al final jo per això penso que és que, bueno, és que no ho podem desvallar tampoc, no del tot, no? Però, bueno, és que igual estan en un país imaginat també. És que jo és el que plantejo, és el plantejament final que arribes, no? Sí, sí, sí. Jo crec que sí. I a mi per això em va semblar molt fàcil, ho sento. Ja...
va semblar molt fàcil, aquell final em va semblar molt senzill i em va posar encara més nerviós estèticament jo tinc que dir que és meravellosa la pel·lícula el ritme és absolutament lentíssim però més que res perquè jo crec que des del punt de vista de la trama de l'enganxar-te a la pel·lícula en si mateixa que t'expliqui qualcom encara que sigui més abstracte com deies molt bé tu Rosa i encara que tingui un punt de vista històric i un punt de vista estètic en si mateix el que intenta explicar
Jo ho trobo, des del punt de vista crític, caren d'interès, no? Entre això i que com a tal, no? Vull dir, és absurdament un ritme que crec que no seria necessari des del meu punt de vista i que realment és el que diem, no és un guió de dos fulls, gairebé com que diu la cosa, tres fulls,
A mi se'm va quedar petita dins de la grandesa d'aquells paisatges. Vull dir, no sé com explicar-ho. És una sensació... Com una història molt pobra, potser, poca història. Exacte, exacte. I amb tan poca acció... Clar. Una acció, passa tan poca cosa... I escolta'm... Tan poca cosa... I aquí estem acostumats a veure pel·lícules que són lentes i que no passa res. Sí, que arriba un moment que és una miqueta, uf, desesperant. Exacte. Jo també vaig tenir aquesta sensació. Exacte. També la vaig tenir. Però després, com que ja es va una miqueta, ja es va desenvolupar cap a una altra cosa, ja van començar a passar coses...
i, bueno, ja et vas entretenir pensant, a veure... Exacte, i potser m'has hem identificat. Hi ha un punt, no un moment, un moment llarguet, hi ha un moment llarguet que... Ostres, que dius... Jo quan ell va buscant la filla i veus la càmera quieta i passa el cavall, torna a agafar un altre punt de referència, torna a passar el cavall, torna a agafar el punt de referència i dius, no és necessari. És a dir, està bé que tu estiguis 3 minuts o 2 veient passant el cavall, que em sembla perfecte, perquè és una forma de fer cinema,
amb el qual tot passa davant de la pantalla, perquè no oblidem mai a la vida que el cinema mut, és que tu deixes la càmera quieta i passen coses davant de la càmera. I aquest és el que ell planteja molt aquesta línia de cinema mut en quant a conceptes, és a dir, ell no mou la càmera amb alegria i deixa la càmera quieta, planta la càmera i que passi endavant. M'entens? Moltes coses, que em sembla molt bé aquesta idea. Però...
No sé, crec que no és encertat. Fins i tot la vaig considerar esnob. Des del meu punt de vista, és una pel·lícula per mi que té uns tocs d'esnobisme. Vull ser modern buscant un element clàssic de cinema i a la vegada preciosista i dius...
oi, que tenim d'allà els de Jonsis ja, que hem vist molt cinema aquí tots. I per mi, a mi em va semblar fallida i massa mitificada. Va guanyar a la sequera de Cannes. Exacte, i no sé quals premis, no?
Però reconeixo que és una bona pel·lícula. Ojo, hi ha un amorodi amb aquesta pel·lícula que es dona. És la meva opinió. Jo penso que ho acabes de dir tot. No reconeixes que és una bona pel·lícula. Llavors reconec que és una bona pel·lícula però no m'agrada. Jo prefereixo una cosa més dinàmica, amb una modernitat, per exemple, i llavors tu t'hi trobes més bé.
A mi em va passar una cosa molt curiosa i que m'ha passat més d'una vegada anar al cinema i avui desvetllaré aquest petit. Moltes vegades el fet d'anar al cinema no és que vagis molt descansat, almenys a mi no em passa. A vegades hi vaig cansat. I llavors em costa d'aguantar. No dormir-te, no? De no desconnectar. Sí, mantenir els ulls oberts. I llavors aquest dia precisament no va ser exactament això
Però sí que estava en una situació com així, com aquell que es desperta, per dir-ho d'una manera, que se li apilen totes les coses alhora. Moltes vegades allò que has de fer, el fet que hagis passat la nit ja d'allò però que has de deixar pendent el dia abans i tal. I llavors el que em va passar, i amb una imatge que és aquella que passa precisament, passa molt ràpid, que és gairebé al final...
que passa d'un ambient inòspit, vull dir, molt bèstia, i de cop i volta es veu una imatge civilitzada. Però no és que entrem en la civilització, sinó que és la pròpia imatge. La mateixa imatge queda civilitzada. Això, per mi, és el pas del temps. Saber mostrar això amb una imatge només, o amb un canvi de registre, em va semblar...
Dic, això és fantàstic, no? I llavors diu, és el pas dels anys i hem civilitzat fins i tot l'atmos... No l'atmosfera, l'ambient, no? Vull dir, tal. Això ho vaig trobar fantàstic. I llavors, arrel d'això, vaig començar a pensar... I em va passar una mica com tu dius, no? Diu, sí que és cert, que és molt elemental, que al fil del cap la filla ve bé si és o no és...
Quan la perta la va buscant, lògicament un pare que busca la filla, que tu em feies la broma, no? Doncs farà els impossibles per tenir-la. I a més, quan li ha promès, que li promet felicitat absoluta i que, bueno, que re, que ja veuràs el que necessitis, no? Sí, sí, sí. Llavors, clar, vull dir, quan ella...
s'escapa d'aquest compromís i tot el que passa tot el que anem veient és la barbària també com està fet és el que en definitiva pots discutir-ho jo em quedo amb ella
Sí, sí, sí. Per què em quedo amb ella? Perquè crec que això, una sola imatge, a vegades t'aporta més... És cert, exacte. ...que tres hores de pel·lícula... Sense cap mena de dubte. És el que jo defenso. Mentalment.
Tots hem vist coses positives. Ja he dit que insisteixo i que jo també vaig patir. Vaig patir una estona llargueta que no podia més tampoc. I si vas amb una persona que al costat no pot, igual. Que no d'això i buf, que estava allà també. Però bueno, després una mica intentes veure més coses, no? I entens...
Més, més actituds també dels propis personatges. Quan comença, que estan sentats tots dos, el pare mirant d'esquena a la càmera i la filla mirant cap a la càmera, com si fos aquella cadira, aquell xofà, us en recordeu? Sí, això té un nom, sí. Allò ja et diu molt, també, no? És com si cadascú està mirant cap a una banda de la història, del temps, de tot. Sí, sí, com si és amb el submón cadascú, no? I el discurs que porta el pare cap a la filla en tota l'estona també és una miqueta ambivalent, no?
De protecció, però... Dius, clar, et vull protegir, però t'he portat aquí a la guerra. Ostres, no sé, no... Vull dir, hi ha moltes coses que no quadren, que dius què està passant aquí, que no. I ella, en canvi, dient-li que té aquella atracció cap al desert i que ella al final es vol quedar allà, no? Bueno, no sé, és una cosa molt... És curiós. És una pel·lícula que s'ha d'analitzar encara més, encara hem d'aprofundir més, potser, no del que...
Hi hem aprofundit molt, perquè Rosa ha fet un treball d'investigació molt bo. S'han de veure una segona, també. Ja són les sensacions, no?, que és el que ens provoca i el que ens... Perquè jo crec que ha volgut fer com una mena de gent una mica abstracta. I a més, i la festa, i el ball, i el ball que organitzen. Que dius, ostres, no podem anar perquè és que hem d'anar al ball. No podem anar a buscar la filla o no pots anar perquè és que hem d'anar al ball que dona el ministre de Defensa. Dius, el ministre de Defensa, a on? Però si no hi ha ni un campament allà.
on faran un ball. És com si fos un somni, estan tots allà ficats en un somni, i han coincidit tots en aquest somni. És una sensació com una mica surrealista, és cert, això ho genera i ho fa molt bé, és que el paisatge ho dona. El surrealisme, per exemple, el surrealisme del senyor Boyuel l'enteníem molt bé, no hi havia problema. En canvi aquest,
que ve del somni, o aquella vigília entre somni i realitat. No sabem ben bé on està. Exacte, que és el que jo deia, que a vegades a mi m'ha passat al cinema i em descobreix coses, el fet d'estar en aquesta situació. Doncs la pel·lícula és això, tota la pel·lícula, no ho entenc, però no sé què passa que em té. Però estic aquí com enganxat, no? Estic aquí una mica...
Bé, doncs el que hem de fer és que la gent vagi a veure Jauja i si no que ens truquin. Que vagin amb molta paciència, que respirin fons. Que ens digui el que ens envin coses, no? Vull dir, aquí de ràdio. Jo penso que amb el que hem parlat, tothom que vulgui descobrir coses, això que querem dir, doncs ja sap que un farà o no. Clar, clar, clar.
Jo voldria aprofitar per un màxim dos minuts. Hi ha una crítica de la Ima Merino que parla precisament del convidat quan va anar convidat a casa d'Albert Serra. I llavors aprofita per esmentar precisament Xauxa també.
I ho aprofita perquè diu... Jo penso que moltes vegades, diu ella, la Imma Merino, moltes vegades el que insistim és... Aquesta no és una pel·lícula per tothom. I això no fem cap favor de res, si a ningú. Tothom està capaç de parlar al cinema, tothom. Tothom que tingui ganes d'anar a veure una pel·lícula... Ho trobo fatal, això. Insistim en això. No, no, en tot cas, diu... Tu me la recomanes, dic... Bueno, a veure...
Vull dir, és probable que no t'agradi, però que és boníssima ja t'ho asseguro jo. I penso que ens hem de quedar en aquest espai, no? Vull dir, en aquest punt. És que aquest comentari és classista. El fet de dir, jo estic amb l'entranivell, no? Perquè tu no arribaràs aquí. I això està horrific, perdona. I llavors sembla ser que jo no el vaig veure aquest programa, eh? Però sembla ser que el senyor... L'Albert Hom. L'Albert Hom insistia en el cinema, que no li agrada ningú el teu cinema, no? Insistia en això, no?
és clar, això no va bé si fa cinema i l'accepten és perquè agrada una cosa o una altra i llavors s'anomena xauxa hi ha una definició que penso que és bo per fer allò per posar el filet l'art és un esdeveniment sensorial
Allò revolucionari és vindicar l'arc com a instrument de regeneració corporal davant els abusos del capitalisme. Ui, això donaria per quatre programes. Un darrere l'altre, vull dir que és una mica... Em sembla bé el comentari, però tela, eh? Tela, això també... Bueno, bueno...
Bueno, farem un parèntesi directament. Aquí quedes. I intentarem en quatre minuts parlar de vuit pel·lícules. No, no, no, no, no, no es preocupeu, no es preocupeu. Vinga, trenta segons. No, no, no, no. Vull parlar de dues nissagues molt ràpidament perquè són molt conegudes, però mira, aquest estiu, aquest estiu, aquest Nadal he pogut fer-ho.
És veure les quatre pel·lícules d'Àlien, que justament ara es compleix el 35 aniversari de la primera de totes elles. Recordem que és Àlien 1, l'octavo passajero, Àlien 3 i Àlien Resurrección, que són les quatre pel·lícules. La primera és de Ridley Scott, la segona de James Cameron, la tercera de David Fincher i la quarta de Jean-Jacques Zanou.
Llavors, clar, no tenen res a veure cap ni una, una amb l'altra. És a dir, Enric Descot és el clàssic, això ho tenim molt clar, acció molt ben feta, l'aparició d'aquest monstre del senyor Giger, que és el que va crear aquest àlien, que és una pel·lícula de terror absolutament,
James Cameron, en la segona part, James Cameron és una persona d'acció. Llavors va fer una pel·lícula d'acció. És una pel·lícula, per mi, tremendament fallida, perquè, home, està bé, però no té l'ensurt que et provoca la primera, no? És que jo cada vegada veig més arriscat aquest cinema. Sí, sí, sí. És espectacular. És que dius, bueno, que pots explicar-te
És el que diem, no? A més, han sigut sempre a molt llarg plaç, des del 79 fins al 95, vull dir que han passat, això, 15 anys entre una primera i una quarta pel·lícula, no? Curiosament, per mi, Alien 3, David Fincher, per mi és la més terrorífica de totes, la dolenta, parlo, vull dir, és una pel·lícula que no aporta res a la història, però, en canvi, Alien Resurrection sí que aporta, aporta aquesta part més, bueno, diguem, més maternal, no? Aquesta...
mena de simbiosi que es produeix entre la Teniente Ripley i Alien, no? I això em sembla magnífic, aquest punt de referència. I, bueno, Jan Jaxanó, tothom coneixem que té aquesta línia més de cinema, bueno, amb una línia més futurista, no? Vull dir, la ciutat dels nens perduts, recordem, no?, que és aquest director, que és una pel·lícula meravellosa. Per tant, Alien, jo dic, és una pel·lícula que, si veieu les quatre seguides, veureu aquesta evolució. Val la pena fer el joc, no?, de veure què és el que passa, què succeeix, no?,
I realment veureu què és el millor. Per mi, la millor la primera i la quarta. És curiós, eh? Les del mig, per mi que són més volades, no? I per últim, com una nota així comentari simpàtica, doncs Pirates del Caribe. Jo a vegades també. Jo a vegades te'n vejo. Per què? Perquè, esclar, tu... Quina capacitat de veure tantíssima. De síntesi. Tu deus arribar a casa que veig...
Què puc fer, vull dir? Mira, tota la cine... Home, clar. Tampoc és això. Això està molt bé. Tampoc és això. No hi ha el temps, sinó aquesta capacitat per desconectar... Però com m'agrada, quan tu passes bé, és el que dius. Ara estic a l'any 93, eh? Una història del Bronx, vaig veure i ho explicaré la setmana que ve. Em va semblar meravellosa. No l'he vist mai en la vida. Deixem-ho. I ràpid, ja acabo.
No, el Chaz Palminteri i el Robert De Niro. Oh, allò és una meravella. I per últim, Pirates del Caribe, que l'han fet a la televisió, ens han fet aquí les tres pel·lícules, no? Les tres del Gore Verbinski, les tres primeres són meravelloses. M'ho vaig passar tan bé, tan bé, perquè t'ho dic, en seriós, mai cap ni una seda que anava a la història de l'Esparro i tot això, el Capità, però em sembla magnífica, les tres, un dinamisme, una acció. La tercera és, bueno, com un senyor dels anells, però portat al món de la pirateria.
És una qualitat d'una potència, d'un dinamisme amb estats magnífics. Et creus a l'Orlando Bloom, et creus a la Caire de Niclay, et creus al Johnny Depp, és meravellós, no? Tothom... Ara, la quarta, que és la que surt a la Penelope Cruz, i l'altra, que no ho dirigeix, que es dirigeix al Rob Marshall, jo em vaig tirar dels cabells de tot arreu. Horrorós. No et creus a la Penelope Cruz per cap costat. És terrorífica, la pel·lícula. Ha acabat l'acció, la gràcia, el dinamisme que tenia l'Esparro, que tenia aquella ironia i tal.
Bé, i amenacen el 2017 una cinquena part, us ho dic. Jaume... A mi m'és igual, a mi no m'ha interessat mai això. No he pogut jo amb això. Jo no he vist cap, imagina, ha passat la tira d'anys, eh? I em vaig enganxar, vaig dir, mira quina cosa més tonta, però que simpàtica, i què ben fet, què ben fet, sobretot. I què ben ambientat, eh? És que està molt ben ambientada la pel·lícula. Bé... Tot és, justament. Clar, clar, clar. Jaume, si en dos minuts em parles de les veus de...
Bé, vull dir, és una pel·lícula que a mi em va interessar molt, excessivament llarga, no hi ha dubte, perquè penso que és una mica tot el que en definitiva tenim en aquests moments sobre la taula, no? És aquesta història que ens han amagat d'una manera clara.
Tots sabem que quan es va acabar la Guerra Civil hi va haver uns guanyadors i uns perdedors, i això ens ha anat marcant tota la nostra vida. Fins ara, eh? Sí, sí, fins i tot ara, i tant que sí. I llavors, bé, jo penso que el que parlàvem abans de la pel·lícula de Xauxa, tant de bo, moltes vegades...
mals que veus que apareixen aquí, que no hi ha manera de ventilar-los, no? Vull dir que són mals que els tenim patrificats i que insistim i que no només és corrupció, eh? Vull dir, ara, per exemple, el que està passant a Can Barça també té la marinera. Vull dir, llegiu... Van sortint, però d'arreu, eh? Surten coses que dius, però què passa aquí? Si això és així de la mental, doncs no.
No és així de la mental. Hi ha guanyadors i hi ha perdedors. I els que van perdre, o els que vam perdre, semblaria que mai podrem guanyar. I això és molt trist. I a més, amb certes polítiques, amb certs governs que s'haurà volen tancar, volen amagar tot això, perquè són més afins, no?, aquella línia. I que quedi clar que aquesta és una pel·lícula que no és que pertanyi o que parli de Catalunya, sinó que parla de tot l'estat espanyol, eh? Que quedi molt clar que això és el que la fa més vàlida, eh?
La podem recuperar, imagino, que per algun canal, això s'ha fet per televisió. Avui això és fàcil per internet. Recordeu les veus del Pamano, que és una TV-movie que es va veure. Hem de marxar. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi ha alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha apagat de la seva butxaca, ningú li pot fer. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Si volem veure un d'aquests grups més de casa...