hòstia, això s'acaba el temps us despedim amb Sweet Home a la van un mític de un tema mític de l'Història de l'Història de l'Història de l'Història de l'Història de l'Història de l'Història de l'Història de l'Història de l'Història de l'Història de l'Història de l'Història
Sintonitzes Ràdio Despert a Ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio Despert, 98.1. Ràdio Despert, 98.1. Ràdio Despert, 98.1.
Bona nit, benvinguts un dia més al Babilònia. Avui tenim un ple al 5. Mai millor, ja estem tots, però una vegada de la vida. Repòquer de asses, eh? Això faltaria. Al final hem ajuntat les dues dones del Babilònia, que són la...
Els portem tots molt bé, que ens anem per a les sopars, de festa, això diguem-ho, perquè si no, clar, aquest bon rotllo no existiria, si no realment no estiguessim. La Rosa, bona nit. Hola, bona nit. Què tal? La Lourdes? Hola, què tal? I els dos grans homes del programa també, el Jaume.
massa gran jo comparat amb tu. No, home, no. I el David cantaré per aquí. I bé, i jo em presento perquè mai em presento. És el que dic jo, no? Soc el Xesco Ramos. Soy un pez. Per a nedar, no? Això és el Juan Isguerra, no? Si he de ser un pez per a nedar i tal. No cantarem perquè si no plourà encara. No.
Molt bé, doncs avui tenim el programa replet d'informació, perquè és que al final serem uns friquis de la cultura, crec jo, perquè és que hem vist tantes coses en una setmana. Lleixos, lleixos? No, no, friquis en el sentit correcte de la paraula. Hi ha una part bona i una part positiva i negativa d'aquesta paraula. Començarem per exposicions. L'Urdes ens parlarà de les arts de la Piranèsia, el Caixa Fòrum, que encara està vigent fins al 20 de gener, no em vull equivocar.
Parlem del proper Museu Casa en Matllé, d'aquí del Passeig de Gràcia, que el van tancar no fa gaire i ara farà una nova renovació. Una paraula del Jaume, d'Edicionari Vintage, molt peculiar i molt curiosa. Té a veure amb la forma en què es parla el català a Barcelona, amb la... Ho adevantem, adevantem això. Parlem també de música, amb el concert que es va fer a l'Auditori fa uns dies, amb obres de Verdi, Rossini i Beethoven,
Literatura amb l'edifici Yaquivian, d'Ala Al-Aswari. I cinema tindrem un munt de pel·lícules. La conspiració, El lladre de paraules, El meu nom és Harvey Milk, Lo impossible, Els llocs de l'aigua... Ay, de la guerra. De la gana. De la gana, perdó, sí, ja. Jo ja he dit l'aigua, de la gana, he dit de tot menys la paraula correcta. T'ho vas afropant, eh? Sí, sí, sí. Tot va lligat. És que això ho explicarem ràpid. El que em passa l'aigua, eh?
L'explicarem perquè els oïdors ho sàpiguin. És que jo tinc una lletra de metge, llavors a vegades ni me l'entenc jo mateix. Això ja és fotut, eh? Això és problemàtic. Malcom X i la pesca del salmón en Yemen. Doncs bé, comencem amb les alts de Piranesi. Sembla molt interessant aquesta exposició. Doncs sí, és una exposició de gravats, com tu deies al Caixa Fòrum. Sí. Està del 5 d'octubre al 20 de gener, com tu deies. Són 250 gravats, força interessants.
Piranesi és un arquitecte, gravador, també antiquari, va fer una mica de tot. I va anar de molt jove a Roma i llavors va quedar com fascinat per tots els edificis, les runes, etcètera. I de fet, dins d'aquests gravats hi ha gran part de Roma. Podem veure la plaça de Sant Pere, el Coliseu, etcètera. Llavors també és interessant perquè tenim...
A part dels gravats que són trets de la realitat, amb tots els detallets, etcètera, també té una sèrie de gravats que són una mica imaginaris, no? Per exemple, té 16 gravats que estan relacionats amb el que es diu les càrceles imaginàries, no? Llavors, dins de... hi ha una sala només amb aquests 16 gravats i després tenim, dins de la mateixa sala, amb 3D, és com si tu et fiquessis a dins d'aquests 16 gravats, no?
Llavors tu el que vas veient és en realitat el que hi ha a la part de davant del tríptic, no? El que vas veient són tota una sèrie d'arcs, bòvedes, aparells de tortura, grans passadissos, etcètera, etcètera. Dins de l'exposició també hi ha una part interessant que és un fotògraf que es diu Gabriele Basilico, que fascinat per aquests gravats es va dedicar a buscar els llocs que ell havia fet, per exemple el Coliseu, no?
i dins de l'exposició trobem el gravat del Coliseu i al costat la fotografia que ha fet aquesta altra persona. Jo el recomano molt, tenen també per mi el 100 blanc i negre tot un aire així molt poètic, vull dir que són uns gravats interessants, i en realitat va fer uns 2.000 gravats, i aquests 250 venen sobretot del País Valencià, d'una fundació que els ha cedit.
Una pregunta, això dels gravats, què és? Que allò que fan amb una planxa metàl·lica i després impressionen llàmines... Sí. La idea és agafar la planxa, fer tota una sèrie... El dibuix són ratlles, no? O sigui, tu vas marcant a la planxa tota una sèrie de ratlles...
per exemple, si vols que et surti més fosc, doncs fa ratlles més juntes, per dir alguna cosa, llavors hi poses el tipus de pintura o el que vulguis, i de manera que queda tot impregnat, i a sobre tu hi poses, com deies, el full blanc... Exacte. Bueno, és una exposició interessant dins de Caixa Fòrum.
Jo crec que en aquest cas, Piranesi, lògicament estem parlant del moment final del barroc. Va ser molt important el tema del gravat al llarg de la història, des que es va iniciar en el moment de la impremta, que va ser quan realment va començar a aparèixer aquesta tècnica, amb Durer i altra gent. Moltes dels quadros que després, posteriorment, altres artistes, del segle XVI i XVII, van fer, estan extrets de gravats. I molts pintors catalans de l'època, com Aine Bru i tal, copiaven.
gravats i s'ambientaven per intentar fer això, per poder fer una fantasia que a vegades era una còpia, és a dir, de Durer, per exemple, s'han extret imatges religioses que s'han repetit de forma constant al segle XVI i XVII, com una mena de model a seguir. I per això dic seguríssim que si féssim una comparativa...
amb quadres, amb quadres actuals, o de la part clàssica, en aquest cas neoclàssica, trobaríem moltes semblants a Sant Piranès, seguríssim. També hi ha l'exposició, a partir dels seus gravats, han fet objectes. Hi ha els prototips, per exemple, si ell va fer una cafetera així, com molt vental, doncs allà dins de l'exposició tens la cafetera feta, no sé si és amb guix o amb algun tipus, o sigui, han tret
Vuit prototips hi ha de diferents gravats, com tu deies, l'escultura, per dir-ho. Molt lluny, no? Exacte. Sí, sí. Molt bé, doncs la mena és recomanable, jo crec que és una de les importants d'aquest any del Caixa Fòrum. Gratuïta, no? Sí, sí, totalment gratuïta. Caixa Fòrum té això de bo, que és gratuït, no sé si sempre n'hi ha unes quatre o cinc. Sempre n'hi ha, a la voltant hi ha quatre per sistema. Com a mínim quatre, sí. Com a mínim, i realment totes elles són interessants. Acostumen a intentar fer una més del període, podríem dir, més clàssic de l'art,
una altra més actual, vull dir, una miqueta sempre... Més contemporani. Més contemporani, no? I realment és que val la pena, no? Molt bé. Doncs, sense deixar aquesta línia del món de l'art, el que farem serà una miqueta, doncs, recordar que la Casa Matllé, que ha estat, porta dos anys tancada, per a aquells que una mica no sàpiguin quina és, és una obra de Puig i Cadafalch, la que està entre la Casa Batlló...
i la casa de Lleó Morera, és a dir, recordem que és la famosa mansena de la discòrdia, que es diu que està la casa Batlló, del senyor Gaudí, la casa Matllé, del senyor Puig i Cadafalc, i la casa de Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner, els tres arquitectes més importants del modernisme català. I per què de la discòrdia? Perquè no té a veure un amb l'altre. Estem parlant de modernisme...
però on estem parlant del modernisme orgànic de Gaudí, el modernisme elegantíssim del senyor Domènech i Montaner i el modernisme medievalitzant de Puig i Cadafalch. I és el que diem, és el mateix tot, és de la mateixa època, 1880 i escaig fins al 1902, i estem en aquest impàs, i per això es diu així. En el cas de la casa en Matier, estem parlant de la casa del famós Enric Xocolater de Barcelona, que tenia, evidentment,
com la major part d'aquella època, burgesos, que anaven, com el senyor Batlló, de la casa Batlló, que era un empresari també important, van aconseguir fer aquest edifici en forma de palauet medieval, amb un detall, que això és una cosa que potser és peculiar, que hi hagi estat a Amsterdam, recordeu aquesta casa, que la part superior té una mena com de forma d'escaquejat, una forma així com quadradeta, que fa com uns... Bé, doncs la forma superior, quan la veieu, vull dir,
és Amsterdam, és a dir, és la forma de construir les cases medievals d'Amsterdam. Per tant, és el que estem dient, que hi ha una mena... Aquesta forma medievalitzant, sobretot l'empra, l'entra, dins del pis noble. Sabeu que aquests edificis, tant la Casa Batlló com el Palau Güell, té un pis noble, és el primer pis, bàsicament, on realment, a part de l'exterior, hi ha l'interior i, per tant, la part d'ornamentació...
de mobiliari, de decoracions i tal. Doncs el primer pis de la casa Matyer és absolutament espectacular. Jo vaig poder entrar per qüestions determinades i ara es podrà obrir. La notícia és que es farà. A finals de 2013 es podrà visitar aquest espai, no? I és realment admirable. Si realment mantenen el que és el que hi ha, com a tal, doncs mosaics a l'estil romà, però no, evidentment, imitats en aquella època. Hi ha una xamanella espectacular...
amb unes dones d'aigua, amb unes figures que sobresurten, bé, unes columnes precioses, hi ha una plena preciosa que toca el carrer, que són les edats de la dona, des que neix fins que mor, es veu l'evolució, el mal cos i tal. És una autèntica joia. Per tant, jo crec que val la pena que quan l'obrin tothom l'aneu a veure, que no tot és gaudir, insisteixo. Puig i Cadafal tenia molt a dir, aquells també que no hagin anat a la casa àsia,
a Diagonal també aneu-hi, perquè és espectacular. Doncs imagina't, per aquí van els tiros. L'entrada de la casa en Matller, a l'interior, l'escala de pujada, aquest pis noble és fabulosa, recorda un palau medieval, però evidentment amb tot el material i la qualitat del segle XIX fet. Bé, jo us ho recomano fervientment. Per tant, és una bona recomanació. Bé, i la Rosa ens parlarà ara del concert
que va veure, que per cert, que després no s'ha dit que aquí no coincideix tot, que estem escoltant a Beethoven, la sinfonia número 6, no ha pogut ser la 7, no l'han trobat. La pròxima que posarem serà la 7. Exacte, i així t'enviento perquè parlis el que vulguis. Vinga, doncs és un concert de l'Auditori que es va fer fa un parell de setmanetes, vaig anar en concret el dissabte,
Penso que és molt adequat perquè estan fent una programació molt interessant i una programació molt propera al gran públic. Són peces d'obres. La primera part del concert era de Verdi, l'obertura de l'òpera de Joana d'Arc. I una altra també de Rossini, que és Joana d'Arc també, l'audició, una primera audició d'aquesta obra que havia fet ell.
el Rossini sí que participava una mesosoprano que es diu Marta Infante és una noia, una mesosoprano una cantant de molta qualitat que és nascuda a Lleida i és molt interessant perquè ja està fent una carrera a nivell internacional fins i tot està actuant amb les millors orquestres d'Europa el director d'aquest concert és Kills Backels és un director que és d'Amsterdam
Estava molt bé perquè no és el típic director allà empaquetat, tot seriós i tot rígid, sinó que era molt marxós, o sigui, la paraula és aquesta, era molt marxós i molt expressiu, o sigui, amb el cos anava portant el ritme. Això està bé, eh? I això ho feia molt distret, eh? Jo pensava, dic, mira, veus, la gent que potser es pensa que la música clàssica és avorrida i anar a un concert, ostres, quin pal, doncs no, no, tot el contrari, eh? Va ser tot un espectacle, el mateix director ja ho era, eh?
Després, la segona part del concert ja és quan era el concert que donava títol al concert de tota la sessió, que és de Beethoven, la sinfonia número 7. A veure, és una sinfonia, no és de les meves favorites, però és una sinfonia amb moltíssima força. Destacava sobretot la corda i el vent i els timbals, perquè eren només instruments de corda,
hi havia vent també, hi havia, doncs, el típic, no?, a la flauta travessera, a la flautina, al boi, però sobretot, sobretot era corda. I els timbals, que això eren qui anava marcant el ritme, no?, allà el pom-pom-pom-pom-pom-pom. I això també ho fa molt, molt atractiu pel públic en general. És una obra de molta qualitat, perquè els entesos en música clàssica els agrada molt, però també fa que, doncs això, no?, que el gran públic també es pugui apropar i disfruti també, gaudeixi d'un concert d'aquest tipus, eh?,
Però coneguda no era. Coneguda el que seria... Com aquesta que sona ara, que és la pastoral, que això sona bastant... No és de les més conegudes. No és de les més conegudes de Beethoven. Beethoven va fer moltíssim, va composar moltíssimes sinfonies, que fins i tot arriba un moment, no? David em preguntava, ostres, quin nom té aquesta sinfonia? A veure, no ho he buscat expressament, però em penso que no en té cap nom específic, perquè ja el que feia era enumerar-les ja, senzillament. La Casona és la pastoral. Això és la pastoral, vull dir que...
No posava cap títol. Pot ser, em refereixo que no totes tenen nom, però en aquest cas... Molt bé. Llavors, en voltant d'aquest concert de música clàssica, val la pena també comentar que hi havia la primera part de preses sobre versions que s'havien fet al voltant del tema de Joana d'Arc. Comentar-vos que hi ha un...
que hi ha un circuit, no és ben bé un cicle, sinó és un circuit perquè es fa a diferents institucions i a diferents espais, sobre Joana d'Arc, aquella persona que estigui interessada en la figura d'aquesta heroïna francesa, a l'Auditori, a l'Institut Francesc i a la Filmoteca de Catalunya. Són imatges al cinema sobre el tema de Joana d'Arc, això es fa a l'Auditori, perdó, a la Filmoteca. A l'Institut Francesc també fan algunes activitats, com pot ser
per exemple això ja està fet és un cicle que començava a l'octubre però ara durant el mes de novembre també continua a l'auditori seria el dia 17 de novembre d'aquest mes es torna a fer una l'Orquestra Sinfònica de Barcelona es torna a fer l'òpera Joana d'Arc amb la Marion Cotillard que és una actriu francesa i una cantant
que a més actua amb el cor Vivaldi, el cor Líder Càmera i el cor Madrigal. Aquesta ha de ser un concert maquíssim, segur. Segur. Després, un altre també, organitzat per l'Auditori, però que es fa a l'inglesa de Sant Felip Neri, el tasto solo. És, bueno, hi haurà soprano, que es diu Nàdia a la Boger, i també un clavissim balum de martells i orga. O sigui, viola d'arc també, arpa gòtica i organeto. Clar, això és
dins d'aquella mateixa... dins d'aquesta mateixa... a l'església de Sant Felip Neri. A l'auditori també després es torna a fer la passió de Joana d'Arc amb un altre director, amb el Peter Bravel, i amb una orquestra, la Berg Orquestra, no sé ben bé d'on venen, perquè de moment això és la primera informació dels programes que treuen, per donar informació d'aquest cicle. I la Divina Comèdia també es farà i tal. Bé...
Això, una miqueta la gent que estigui interessada amb aquesta heroïna. Molt bé. Literatura. Farem, abans que la Lourdes ens parli de l'edifici Jaquivian, el Jaume ens parlarà d'una paraula que és xava. Sí. Sí, i tant que sí. T'agraden les paraules. I tant, em agrada molt. Bé, és curiós, perquè avui precisament també parlarem del lladre de paraules. Una pel·lícula que, si més no, si li he posat aquest títol aquí...
però que, en definitiva, l'original és les paraules. I llavors ja lliga perfectament amb això que deies, no? Bé, doncs, en el llenguatge gitano, xava significa noi, un xicot. I llavors, doncs, igual que xaval, doncs, prové del mot xabó, i en femení xabot és xaví, o sigui, que són inspiracions gitanes, val a dir-ho, en tot el
en totes les paraules. I això s'esdevé precisament en l'any 1910, quan Juli Vallmitjana escriu una novel·la que porta per títol La Xava i es popularitza i s'utilitza. Llavors, quatre curiositats. Per una operació, una paraula en argot passa a ser sinònim de tot l'argot. Així, en una segona fase, el terme Xava...
designa el parlar popular català dels anys 20 als barris obrers de Barcelona. Va ser a través del Xava que algunes paraules procedents del llenguatge dels gitanos o de l'argot de la delinqüència, catipent, endinyà, mangà, pirà, es van introduir precisament en la llengua catalana. El diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, a partir de definir el Xava català
com el parlar propi d'alguns sectors de Barcelona amb una clara influència del castellà, això s'esdevindria posteriorment, diu, introdueix la definició de Xava com a persona que parla Xava. En definitiva, tot un seguit d'explicacions.
Jo ja me'n recordo de l'etapa... No vaig viure als anys 20, no, sóc gran, però no tant. Bueno, bueno. Aproximadament, sí. Però sí que això de dir-li hola, xava, i tal, jo penso que no s'ha perdut mai ben bé del tot. Ja m'ho recordo, eh? Com tio, després... Sí, més col·loquial. La veritat és que quan vaig descobrir-ho que això pràcticament està desaparegut,
desapareixent. I aquest diccionari vintage el que fa és recordar-nos tot allò que desapareix i més probablement la nostra llengua catalana, doncs penso que s'ha d'anar reivindicant constantment. Jo coneixia l'excepció de Xava com a forma de parlar un català
vinculat amb el castellà, amb un castellanisme i amb la forma de pronunciació, massa obert i massa castellà. Sí, però va ser posterior, no? És curiós, veus? Sí, sí, sí, que jo coneixia aquesta part, però la part primera no la coneixia, la part de Xava, no? És interessant. Molt bé, Lourdes, parla'ns de l'edifici Yaquivian. Sí, és un edifici que en realitat ha existit. Va ser fet el 1934, al Caire, val? Sí.
I va ser, doncs, fet per un armeni, doncs, que tenia molts diners, d'acord? El llibre aquest està escrit per Alan Asbani, no sé si està ben pronunciat, és un autor egipci del 1957. En realitat és un autor que es dedica a... és dentista, a més a més, va fent llibres, no? És un llibre, per mi, superinteressant, d'acord? Perquè el que fa és agafar l'edifici com a referència, d'acord?
I llavors aquest edifici, el 1934 aproximadament, la gent que hi havia eren els anglesos, els egipcis rics, per dir-ho, la classe aristòcrata, els jueus amb diners, etc. I després de la revolució de Nasser, aquesta gent va ser desplaçada i tot aquest edifici,
va estar, diguéssim, la gent que el va ocupar van ser els militars, i tota la classe així, diguéssim, en aquell moment dominant, no? El que passava és que a la part de dalt de l'edifici, en el terrat, no hi vivien ells, hi vivien, doncs, els porters, els criats, etcètera, etcètera, no? I la novel·la aquesta parla, doncs, de la gent que viu allà, no?
En realitat ens està fent un retrat d'Al Qaeda, d'Egipte, del que li passa a la gent, de les penes, de la riquesa, de l'alegria, però penso que també fa un pas més enllà i ens parla de tota una sèrie de coses com podíem dir una mica de tabús egipcis. Ens parla de l'homosexualitat, es parla del fonamentalisme, ens parla de...
de l'esclavitud sexual de la dona quan està treballant en un cert lloc, ens parla de l'abús de poder, i jo l'he trobat molt com un llibre així, com molt clar, o sigui, no jutja aquests temes però els va deixant. Jo, si us sembla, llegeixo res d'un trosset molt petit, perquè em sembla que a partir d'aquí es pot entendre una miqueta tot allò de la primavera àrab que ha succeït a Egipte i a tots aquests llocs, no?
Ens hem de situar en aquest fragment que llegiré, en la idea que hi ha una persona que vol guanyar unes eleccions, es vol presentar per guanyar les eleccions en un lloc determinat, i va a parlar amb una persona que té molt de poder. I li diu, escolta, amb això, a la persona que té tant de poder, diu, tu em dones a mi X diners i això està fet. I diu el següent, aquest tros, jo penso que és bastant significatiu, diu...
La persona que té molt de poder li diu, en el que vol guanyar les eleccions, els ignorants es pensen que manipulen les eleccions. Diu, de cap manera. La qüestió és que hem estudiat la psicologia del pop egipci. Déu ha creat els egipcis sota l'ombra d'un govern. Diu, cap egipci pot oposar-se al seu govern. Hi ha pobles que són revolucionaris i rebels per naturalesa, però de tota la vida l'egipci abaixa el cap per alimentar-se.
Ho diu la història. El poble egipci és el més fàcil de governar del món. Tan bon punt arribes al poder, se someten a tu i s'humilien davant teu i fas amb ells el que vulguis. Qualsevol partit que estigui al poder i celebri eleccions les ha de guanyar, perquè l'Egipci ha donat suport al seu govern. Déu l'ha creat així.
Una miqueta la mentalitat aquesta... Doncs sí. És la mentalitat del que mana. Del que escriu i del que jo he interpretat com abans, no? Perquè ara hi ha hagut tota aquesta revolució, però una miqueta la idea aquesta, no?, de que...
el que està governant en aquell moment té el poder absolut i que està clar que tornarà a guanyar i que etcètera, etcètera. Et cau contra l'altre. Sí, jo penso que és un llibre que val molt la pena per entendre tota una sèrie de coses a nivell de la tipologia, de la gent del caire, etcètera, etcètera. És interessant, eh? És interessant conèixer altres cultures, lògicament a part de l'occidental, però hi ha una mena d'occidentalisme...
i a vegades aquestes formes de com són aquest tipus de civilitzacions i com es mouen al segle XXI, i l'evolució històrica, això és molt interessant. M'agrada molt l'atenció també el tema del fonamentalisme que surt en el llibre, com una persona, hi ha diferents personatges que representen l'homosexualitat,
com aquesta persona arriba en aquest punt, no? Vull dir que també està molt bé tota la relació, com van dient tota l'estona, Déu, relació amb Déu, etcètera, etcètera. Penso que és un llibre que, bueno, que val la pena. Us el recomano. Molt bé. Doncs ens queda un munt de programa i el que farem serà fer un especial dedicat al cinema, directament, perquè és que hem vist tantes pel·lícules, clàssiques, no clàssiques, actuals, vull dir, el que farem és una miqueta fer aquesta part dedicada, no?
N'has vist alguna de James Bond aquests dies? No n'hi visc cap, no n'hi visc cap. La que han estrenat? Sí, sí, sí. La que han estrenat, no vol dir? A l'Skyfall aquesta encara no, però bueno, fa bona fila, fa bona fila. Sí, sí, sí, sí. I tornen a posar una perruca, bueno. Faig broma, vull dir un premi. No, exacte, exacte. Que tinc que dir...
que és una pel·lícula que jo sé que al Jaume li agrada a mi, jo vaig tenir molts problemes per creure en el senyor Javier Bardem justament per la caracterització, per mi no dir cap al paper que va fer, sinó per em va semblar David, la conspiració explica'ns de què va aquest tema és un film del Robert Redford en què ens parla de les acaballes de la guerra civil americana en què la Unió guanya, guanya la guerra
I el film va directe, no s'està per romansos, ja només comença el film, ja se'ns presenta tota aquesta, entre cometes, conspiració, que van assassinar el president Lincoln i van matar algú més, un vicepresident, un senador, i van ser apunyalat a un vicepresident. Ah, no és l'ordre, no me'n recordo. Bé, la qüestió és que van intentar anar per la cúpula de la Unió, no? I ho van aconseguir en part.
Llavors, a partir d'aquí, van enganxar la majoria d'assassins, no sé si terroristes. De braços executors. Sí, diguem-ho així. Queda més neutre, no? De braços executors, no? El que va matar el president Lincoln, doncs aquest el van matar directament. No va haver judici ni res. I els altres els van portar a judici, els van empresonar, els van portar a judici.
A partir d'aquí, van esbrinar on vivien i van determinar que la llogatera que els llogava habitacions tenia que estar al corrent. I com a tal, també la van engarjolar i la van jutjar. El problema està, i el film diu una frase al final que resumeix bé, és que en temps de guerra les lleis s'enfosqueixen. Ho diuen llatí.
i el respecte per les lleis també llavors, clar, a partir d'aquí a partir d'aquí, òbviament quan estàs en guerra, doncs tot canvia però és el que diu bé, aquí hi ha una disputa entre el secretari d'Estat i l'advocat que defensa aquesta dona, que és el no sé què hem aquí avui un actor és que el seu advocat també és un exmilitar de la Unió, per tant, evidentment
part implicada en aquest conflicte, però d'alguna manera preval la seva condició d'advocat, que no pas de militar. I se n'adona que el judici és una farsa, és una farsa absoluta, en part que, bé, com han assassinat el president, d'alguna manera és un càstig, doncs, exemplaritzant.
d'alguna manera perquè ningú més torni a realitzar més cap altra acció d'aquesta mida. I per molt que l'advocat sigui desganyit intentant la defensa, i la defensa bé, però tot i que després apela a llells i a recursos vàlids, doncs hi ha un moment que hi ha algú que fa un cop de puny a la taula i tots passen per l'adreçador, perquè és per la forca.
El film està en la línia del film contestatari del senyor Reafort. Bé, no més a dir. Molt bé. Carrega contra el sistema i tal. Fantàstic. No, no, és que el senyor Reafort entra molt bé. Sí, sí, el film passa bé. Que és elegant, que és seriós, que és ben documentat, no? I això sembla que no, però crida l'atenció, no? És també l'estigma que se li aplica també a l'advocat, no? El fet de defensar alguns que van assassinar a qui ell... O sigui, que qui ell manava, però clar, dius que jo...
fent un paper d'advocat de Fanso. Encara que no m'agradi fer aquesta feina, però ho haig de fer i ho fa fins al final. És la seva feina. Això no té volta de full, no? Una novetat, el lladre de paraules. Jaume. Bueno, primer aquesta. Jo penso que lligava més bé el Malcolm, però... Ah, bé, o si no parlem de Malcolm, cap problema. És igual d'anar fent toms. El Malcolm té molt a veure amb tot això que dius tu, no? Perquè, en definitiva, el que es crea
als Estats Units en aquesta etapa concreta sobre els anys 60 i abans, és precisament una situació semblant al que tu dius, pràcticament estan en una situació de guerra. I el que planteja Malcolm X no és pas una pau, sinó que el que proposa precisament és la reivindicació dels drets, exactament igual que els blancs,
I lògicament, doncs això, com li pregunten alguns periodistes, doncs fins i tot s'hi convé a defensar-se i amb violència. Evidentment això contrasta amb Luther King i amb Mandela, que també hi ha paraules i tal, pel mig. Ja estava empresonat, sembla, aquella època. Ja estava empresonat.
A mi la pel·lícula m'ha semblat... És d'Espai Lee, o sigui, això ja és una bona carta de presentació. I tant. Ho sabíeu, no? Sí, sí, sí. Llavors, tot i que tinc una crítica que l'he llegit, perquè, esclar, sempre que veig una pel·lícula acostumo a fer-ho ara, no? Això era per la televisió aquest migdia, i agafo la crítica que tinc, si pot ser aquella que jo he valorat com a molt positiva, no pas l'arxivada perquè l'ha escrit una altra,
I llavors una de les coses que he trobat és que gairebé totes les altres que ha fet Spike Lee, si més no les que hi ha abans que aquesta, doncs les valora molt positivament. En canvi Malcolm X diu que no. O sigui, va a sac i la desacredita. Però, no sé, potser perquè aquest estiu hi ha estat com molt preocupat o ocupat amb anar a la recerca
de coses que fa uns quants anys em van impressionar molt i que penso que van ser... són descobertes que en definitiva formen una mica l'opinió que en aquests moments tens adquirida com a normal i això ho vaig fer a partir de buscar crítiques d'un comentarista molt important que és en Miquel Porter i Moix i allà em vaig trobar de tot, des de pel·lícules bones fins a pel·lícules dolentes.
I la veritat és que aquest estiu vaig anar a la recerca de crítiques d'aquestes i llavors em vaig trobar sorpreses, que a vegades la pel·lícula pot no valdrà res, però veritablement la crítica és per interpretar. Per emmarcar-la. Per emmarcar-la, no? I la pel·lícula, o sigui, la crítica que he trobat avui, que malauradament encara no havia fet el que ja faig últimament, de posar l'assignatura de qui l'ha escrit la crítica, que a mi...
En tot cas, jo l'únic que soc és com el lladre de paraules, per dir-ho d'una manera. Un transmissor, no? És curiós, no? Llavors, encara que no ho sàpiga, el que sí que entenc és que és des d'una persona que té un respecte absolut per la història i que el que veu és que ha estat molt manipulada la història amb tot el que es va generar en una època tan vital com aquesta, no?,
i que, bueno, amb el protagonisme d'Elfem Washington i l'Àngela Bisset i tal, doncs s'ha malmès el que penso que s'ha d'interpretar de la complexitat d'una situació com aquesta, no? Que hi ha un moment a la pel·lícula, i això ho resumeix, diu, estem vivint una època de víctimes, més que no pas de persones vàlides per assolir, doncs, una pau, no?
Esclar que ell no s'exculpa d'això, sinó que és una definició que fa ell. Una mica com el que va en la pel·lícula de Lluís Companys, quan es va rodar en el seu moment, deia, diu, és curiós com en la resistència ens entenem perfectament, i en canvi, quan ja no hi ha resistència, llavors som víctimes de la mecànica que en aquells moments ens domina. Jo penso que és una pel·lícula que cal veure en aquest sentit crític,
I, en definitiva, és una pel·lícula molt vàlida. Jo, en aquest cas, he de dir que la persona que va dir el tema aquest que és una pel·lícula que no agrada a dins de la línia d'Spike Lee, és que jo soc un seguidor d'Spike Lee. I jo vaig començar amb Nola Darling, amb Do the Red Thing, amb Mother Blues... És un concepte diferent del que és Malcom X. Però per mi Malcom X és una pel·lícula de maduresa, d'actors coneguts, perquè el senyor Spike Lee, al principi,
anava d'una mica independent, era un cinema negre, negre, però no negre de por, sinó negre d'actors negres, com va fer John Singleton, quan va començar, que volia fer un tipus de pel·lícula destinada a una població concreta, vull dir, aquesta població negra, afroamericana, bàsicament... Això de Bill Cosby. Exacte, és això, però en aquest cas posat en pel·lícula i en una línia molt moderna. Per tant, jo crec que veient les tres bastions, que és No La Darling, Do The Right Thing...
i Moveder Blues, s'entendrà el per què qui va fer aquest comentari va dir Malcom X no té res a veure. Però és que Malcom X està molt ben feta, perdoneu-me, però no té res a veure amb l'Speak Lee independent. Jo permete'm, ja que has destacat l'avàlua, jo en tot cas el que se m'ha fet una mica reiteratiu i poc eficaç és la repetició que fa constant, gairebé, del discurs del veritable...
O sigui, del mateix Denzel Washington, a la petita pantalla de la televisió i en directe en el lloc on ho està fent. M'ha semblat que potser alguna vegada estava massa repetitiu, no? Sí, massa repetitiu, no? Amb el mateix discurs, ho fa tres o quatre vegades, no calia. Em sembla a mi, eh? Vull dir, m'ha semblat. Però bé, vull dir... I tant, segur. I un altre pel·lícula que està molt bé, Rosa, que és el meu nom, és Harvey Milk, del Gus Van Sant. A mi m'ha semblat magnífica, la pel·lícula. Sí, sí, sí, que ho coincideixo totalment amb aquesta opinió.
Bé, el títol original és Milk, només Sí, és cert, m'ho deies abans Igual si ho trobem o si ho busquem per la biblioteca i així doncs trobarem que es diu Milk Milk és el cognom, però efectivament el nom és Harvey Milk I bé, és una pel·lícula, el director és el Gus Van Sam El principal, el protagonista principal és Sean Penn Entre els secundaris una mica ha destacat potser el Diego Luna perquè aquí també ha fet coses i és aquest actor mexicà que a més amb un rasgo I el Josh Brolin
Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Tu també l'has vist, David. És el que fa de parella, no? No, és el que... L'executor, diguem-ho així. La parella és Diego Luna. Sí, l'última parella. L'última parella que té, exacte. I després la parella amb la que acaba més o menys la pel·lícula, però sí, la segona parella és Diego Luna, que és un nano així fa una miqueta com
d'una origen així humil, que és poqueta cosa, que és una mica curtet, no? Chicano. Chicano, sí, una miqueta atòpic, no? Una persona que no té massa espavilació, no? I que l'han de protegir perquè, si no, pobres, fica en cada embolic. És un mantingut. Sí, sí, mescla l'aigua. És molt interessant perquè explica la història, recrea
la història, que va ser real, una història real, del primer candidat polític, conseller de districte de la ciutat de San Francisco, que de fet em penso que als Estats Units és la primera persona gai, obertament gai, que es va presentar a un càrrec públic. Es veu una miqueta l'evolució de per què arriba a comprometre's d'aquesta manera,
Com es va saber rodejar de gent que també estava, a veure, molt conscienciada i amb ganes de reivindicar que són persones que tenen els drets igual que tothom, i més en un país com els Estats Units de Nord-Amèrica, on precisament sempre fan gala i són orgullosos de, precisament, que tots són iguals davant la llei, que tots els nord-americans tenen els mateixos drets, no?
aquest col·lectiu gai, sobretot a la ciutat de San Francisco, que és en un barri, no me'n recordo com es diu ara el barri... Castro. Castro, això, on s'anaven una miqueta concentrant, s'anaven allà acumulant i allà venien a viure d'altres parts del país, doncs, bueno, és una manera de reivindicar que ells també tenien els seus drets i, a més, estaven ja
apareixen com una força ja tàcita, també, no? Perquè són gent que té un poder econòmic, també. Començaven a tenir, home, empreses, botigues, no? I, de fet, es van fer amb el barri i després, no? I ja dic, van ser així un poder de crida molt important. Era una mena de lobby.
no l'havia de poder a dintre de la ciutat de Sant Francisco és que la FIACAP és el que ha passat a Madrid i a Barcelona no ens oblidem, amb Xueca i el que li diuen al Gai Eixample també que són zones que s'han millorat sobretot Xueca que és espectacular el que han fet allà perquè algun barri abandonat allà la zona que hi ha d'Hortaleza i tal, d'unidor molt maco i molt correcte a veure, sempre s'ha dit que és un col·lectiu que té molt poder econòmic i més si estan ben situats i tenen bones feines i tant
doncs empreses i comencen a edificar coses, no? Doncs a més és interessant també perquè veus com es fa una campanya política des de l'interior, no? Al principi amb els mitjans que tenien, no?, que era una miqueta senzillets, no?, d'anar allà amb les pancartes, no sé què...
el boca a boca, no, el boca a orilla, el va arribar. És el que hi havia. Tu crides a no sé qui, llavors ens passaven allà trucant per telèfon, clar, i veus que havien de trucar des del fixa. Clar, et crida molt l'atenció. No, perquè la peli no recorda quan és. La peli està feta el 2008, jo... Sí, 2008, sí, sí, sí. 2007-2008. Els anys 70, principi dels 70. Exacte, està ambientada...
també hi ha els 72 jo diria que per aquí 70 i poc però haurí de la capacitat de convocatòria que van tenir a mi em recorda aquesta última que ha fet el Josh Cloney que és director que es diu Los Idos de Marzo que també és això tota la part de darrere de dues persones que es volen presentar em sembla que encara estan abans de les primàries o estan
i després tot l'intrinculis de darrere ara què farem perquè tu pugis vaig trobar molt interessant m'ha recordat aquesta exacte, i fins i tot quan arriba la maquinària exacte, la maquinària com la posen en marxa els assessors són autèntics o quan arriba allà a l'alcaldia l'alcaldia està a l'ajuntament no està a l'alcaldia és com a conseller com també veus els pactes entre ells si tu em recolzes a mi
Per tal tema, jo et recolzaré a tu també per tal altre. I veus també els passadissos, les negociacions que es fan fora de... Els pactes, diguéssim. El producte no net que moltes vegades podem exigir a nivell fins i tot de característica innocent, no? Vull dir, està clar que els pactes entre persones representants que tenen un programa concret és el que també fa caminar...
i d'una manera o altra crec jo que argumenta el teixit democràtic, no? Jo ho veuré així també, o sigui, no tan pur, sinó que... Sí, sí, sí. I no em vull justificar jo de res. No, no, s'entén perfectament. Doncs ara començarem una petita secció de novetats, de pel·lícules actuals, entre elles, potser no estem parlant d'estrenes d'ara, però de fa uns mesos, i els Jocs de la Gana,
Ho ha dit bé ara, David? Sí, no ho faig dir el director, però no m'ha repartit. Bé, és un film com aquests... Potser, no ho sé, és un film d'aquests en la sèrie d'aquests, dels vampirillos, aquests de Maniferi. Crepusculó i tal. Sí, tot això. És cinema per adolescents, bàsicament, perquè el film tampoc ens ensenya res de nou. Està ambientat en una època així indefinida, però en què una societat està molt polaritzada, per una banda, ja en els... El que sembla que han guanyat com una mena de guerra...
envers unes zones que els diuen ells districtes, que són els que l'han perdut. Llavors, es podria considerar una mica... Es pot fer una traslació perfectament a el que és Roma i les províncies romanes. Bàsicament és que és calcat. Llavors, una mena de penyora per haver perdut és que aquests districtes han de pagar un tribut en forma de noi jove perquè es batin en duel, com els veiadors,
en un territori que cada any és varia, és diferent, molt tecnificat, per cert, perquè aquesta ciutat romana, o bé, no sé com ho diuen allà... Seudo-romana, diríem, no? Sí, sí, però futurista, doncs té una tecnologia molt avançada, està clar. Llavors, és una mena de tributs, se'ls diuen tributs als nois, i ja s'han de batre en un duel, o sigui, és...
l'últim que s'obrevisqui doncs aquest és el guanyador com alguna pel·li japonesa em sembla que també que hi havia una classe d'alumnes que es tenien que matar uns als altres es deia Suicide Club? el club del suïcidi? no, no era una japonesa ara no sé si era del Kitano o algun d'aquests que eren les típiques noies japoneses vestides d'escolar que s'aniquilaven mútuament que em sembla que es tira en el metro
Hi ha una escena o és una altra, en balla una altra pel·lícula. És una altra. Bé, per un estil. Fa un pastig d'estils així, no? I bé, la pel·lícula no va més enllà de la trama, el petit thriller que implica la noia protagonista, que és una noia molt avididosa a l'hora de sobreviure en el bosc. Doncs això, evidentment, li dona un avantatge. Envers, doncs, els que són més ja, diguem-ho així,
Nois més forts que ella, però bé, més tanoques. Però en si la pel·lícula no quedarà per la història. Només cal destacar bé, és el símil aquest, amb el que es pugui dir, et mostra una societat, sobretot avançada tecnològicament, però moralment molt decadent, inclús a nivell estètic, ja és un recarregament.
També pots traslladar una mica el que podia ser la França preve revolucionària, no? Aquell fil un ridícul, d'alguna manera, en què, bé, prima ja estan ells molt... ja ignoren tot el que és la realitat que els envolta i estan només pendents de qui ridiculitza l'altre en el seu propi estament social. Déu-n'hi-do, eh? Sí. Bé, bé.
Hi ha segona, tercera part, em sembla. Bueno, seguríssim, eh? Aquí trobaran fil d'on sigui, eh? Jo no veig, no veig, eh? La pel·lícula no s'aguanta massa. Bueno, a veure. No, però és el que diem, eh? No, si no, per adolescència, ja t'ho dic jo. Segur que això tirarà, com a mínim. Perquè els personatxets són atractius i bé, tenen punys. Jo el que em vinc a carregar és una gran producció que tothom l'ha vist i tothom, Mediaset, però emocions. Bueno, molta gent, eh? Lo imposible i tal, és una bestiesa. Bé,
A veure, jo... La Lourdes sí que és la que sé que l'ha vist. A veure, jo com a tal, tinc que dir que hi ha una part positiva i una part negativa. La part positiva és que és una pel·lícula molt ben feta a la part d'efectes especials, vull dir, una mica la part
Aquesta, no sé si l'Urdes et sembla correcta, jo crec que la part... Jo vaig comentar això una miqueta, que tota la part, no tan sols del tsunami al principi, sinó tota la part aquella de l'aigua en la qual tot això ells es veuen per sortir de l'aigua. Això és magnífic, això és sensacional.
amb una música genial, tot siguin dit, que d'un tal Velázquez... És que Manuel Velázquez, que no el coneix... El pintor? Sí, no, és el Diego, és el Diego. Ha ressuscitat. Fotografia del Diego Velázquez. Ha volgut.
Llavors, és el que diem, no? Per aquesta banda, molt bé. La pel·lícula s'aguanta, crec, perquè seu a MacGregor, perquè és no amiguts, i el nano que es diu Tom Holland, em sembla, ho fa molt bé, el nano, tot sigui dit, eh? El fill gran. El fill gran, eh? Perquè els petits són molt petitonets i pobrets tampoc tenen un pes específic, no? El que a mi em treu de polleguera són dues coses. Aquests guions que en situacions límit es diuen coses absolutament ridícules, vull dir, parlem clar, perquè a vegades, no diré ara, però no sé...
i ara m'estimes molt, i no sé què, dius, sí, vale, són situacions fotudes, però, ojo, jo crec que la intenció és salvar, cridar, treure... Vull dir, hi ha un patiment molt gran, sobretot perquè l'Anon Amy Woods pateix moltíssim a la pel·lícula, ho fa molt bé, perquè ho fa molt bé aquesta senyora, però, en canvi, tota la part, diguem, sobretot d'intentar fer un melodrama...
o fer un drama constant, a mi em va anastasiar. És a dir, jo no vaig ser ni una llagrimeta, i mira que jo ploro quan es mor la mare de Bambi, vull dir que quan mor la mare de Bambi jo caic fent pols. A les sèries brasileres s'emociona. Exacte, imagina't. Però és veritat que en aquest cas no em va semblar això. Hi ha un moment, recordaràs Lourdes, i ho explicava molt ràpid, perquè imagineu-vos que... La història és manida. Sí, exacte. Llavors,
per un costat es perden els crios. Lògic, perquè quan arriba el tsunami tothom... És lògic, és una bestiesa. Però arriba un moment que es troba. El fill gran troba els nens petits. Plorera. Els nens petits troben el pare. Perdó, no ho dic bé? No, el gran es troba amb els petits, amb el pare. Perquè es pensava que ja no hi eren els petits al pare. Exacte, plorant tothom. I llavors van a veure la mare i es troba el pare amb la mare.
I amb els nens petits, clar, durant 15 minuts pretenen que jo estigui plorant. No, és que no siguis tan malodramàtic. Fes esquitxades i ploraré. Espons a Madison. Sí, això. Un moment determinat, clar, aquí hem plorat tots. Però si tu allargues això eternament, jo crec que quedes una miqueta, doncs, ja. I és el que tinc a dir, eh? Jo volia ser quan anava a obrir la porta i no... Oi, oi, oi, oi, oi. El semàfor fent així, que es canvia...
Allò és... Ah, puja al cotxe! Aquesta peli és... Puja al cotxe! Ja se va espornar als ulls! Jo només un comentari, que estic d'acord amb el que diu el Xesco. El que passa és que jo sí que vaig llegir que el guió que havia fet el senyor, no sé, que havia trobat demà a Bayona, estava com molt seguit per les persones reals que s'hi van trobar. És probable. Això no ho nego, eh? La Maria, que és la que fa el paper de la Noemi Watts i tal...
I llavors jo no sé, deia que intervenien molt i fins a quin punt el senyor aquest ha fet una miqueta allò de melodrama, com tu dius, i fiquins aquí punt, això és real, no? Jo tinc clar que les van passar canutes, lògicament, i que tot això va passar, és a dir, el fet que es perdessin, això està clar. Però aquesta concatenació de situacions és que jo crec que no són tan ràpides. És possible que això passi en un moment, això passi en un altre i passi en un altre, llavors en un marge d'un temps, no? Però bé.
per l'altre, s'aguanta. Aquí estaríem parlant d'un concepte diferent, d'una altra valoració del que dèiem de Malcòmic amb la repetició de càmera televisiva. Exacte, Malcòmics. Molt bé, però quan ja te n'adones... Ja en tornem a ser molt bé. És aquestes repeticions que a vegades, no només pel tema purament formar a los cinematogràfics, no només per la importància, per el fet de
vaig a fer un melodrama. I això el senyor Ballona, a l'orfenat, o també, peca massa d'intentar fer ensurts quan realment aquests ensurts no... I és que el Ballona crec que és una miqueta... Es passa una miqueta, vol anar una mica més enllà. A part que és molt americà. Fent cinema és molt americà. Les reaccions d'ells no són gens com reaccionaria potser un matrimoni... És un matrimoni americà, és a dir,
Són yanquis. Ho ha americanitzat per vendre-ho a nivell mundial, no? I perquè si no, no tenia... Si no posava l'anomí guat i a l'anomí greu, no tenia supensió. Aquí posa la Mari no sé què, ella no sé què, i s'enfonsa la pel·lícula. No, home, no. Això seguríssim que no. Tenim encara nou minutets i hem de parlar del lladre de paraules i de la pesca del salmón en Yemen. Baralleu-vos.
Gladiadores, vinga. Bé, jo particularment sóc un fan del senyor Las Alström. Jo també. Fa petites obres en què, bé, i no em fallis dir el per què, crea una mena d'ambient. Però ho sabràs a la llarga. Sí, segurament, abans que em mori espero que sí. Doncs crea una mica d'un ambient en què hi ha uns elements determinats que, no sé, hi sintonitzes,
I sempre hi ha un paio que és un individu anudí, que no té cap insults gris. La seva vida és miserable, pràcticament, no? Això ho veiem en aquest film, ho veiem també, per exemple, amb els Atando Cabos. Ui, sí. I ho veiem també, per exemple, una mica amb les normes de la caça de la cidra, no? En què veus el papi que fa el Toby Maguire,
va fer allà més aviat d'acompanyant, sempre d'ajudant. Sí. També hi ha un pallo que és el gracioset de torn, o que el dona la nota humanística, en aquest cas és l'actriu aquesta de... Ai, no sortirà el nom. Sí. La que va fer... Digues que ja apareixerà. Sí, ja apareixerà. Que fa de relacions públiques del primer ministre. De primer ministre, sí. Sí, sí, sí.
I bé, i la història que ens explica en aquest cas encara és més petitona, no?, que les altres, tot i que, o sigui, la pel·lícula no intenta ser tan grandiloquent com, per exemple, la Tando Cabos, en què l'entorn natural, doncs, omplia molt i amb una força molt forta, no? Aquí intenta ser més tranquil·la, més calmada, com les aigues del riu en què pesquen salmons, no?, el príncep aquest que s'ha quedat meravellat, doncs, perquè tarda de pescar, no?
i se li correix l'estrambòtica idea de traslladar-ho al seu país d'origen, que és el lliment, on, evidentment, els prejudicis en qui consulta comencen a arrelar a flor de discurs. Són un país càlid, si fots quatre salmons i et moriran de calor. I és el que és un error molt gran. Les aigues són cristalines, pures i, a més a més, fredes, que és el que demana la cria d'aquest... Les corrents són fredes, no? Sí, sí, les corrents són fredes. Les internes.
A partir d'aquí, doncs, bé, el film entra en petites microhistòries d'amor entre els personatges, de relació d'ell. Jo no sé si és que ell, l'Ego McGregor, també ens presenta la típica parella inglesa amb la seva dona, no? Que, diguem-ho així, el sexe, doncs, és com... Em va sorprendre molt, no? Estar ell fent-ho allà amb la dona i quan acaba li dius, bueno, ja en tens para per una temporada. El marit amb ella. No, no, ella amb ell.
Home, som més del nord, som més freds. Sí, sí. No com aquí, que anem un tal dia. Diu, ja tens per una temporada, dius. Ostres. Dius, ostres, Pedrín. Aquí som més... La temporada aquesta... Ja està. Som més mediterranis, més sortits, vull dir, directament. Ostres. Et quedes molt, molt.
Clar, i ell, d'alguna manera, amb la noia que coneix, que l'ajuda a fer el projecte, doncs allà es destapa, no?, d'alguna manera. I tanques destapa. Jo el recomano, aquest film, és molt simpaticot. No pretén massa, no pretén massa. Per mi, sincerament, per exemple, la Tando Cabos la trobo més rodona, més. Entra més endintre, no? O les normes de la caça de la cidra. Per mi aquesta, rodona, i li posem un jacet i tot, eh? Sí, sí, sí, sí, sí, ja...
les normes de la Casa de la Sidra. Home, està basada en un llibre del John Irving, que és més potent. Però és que John Irving és molt potent, eh? Una mica va ser aquesta línia. Jo crec que, a més, toca un tema que sempre té una miqueta... Aquí té un punt molt british. Molt british, molt de film social anglès, diguem-ho així, com Tocando el Viento i coses així. Bé, però bé,
passa agradablement. Molt bé. Tenim tres minuts, Jaume, per el lladre de paraules. Vinga, què ens expliques? Ho farem molt fàcil. No val res. No és broma, eh? La veritat, em va agradar molt. Aquesta és una pel·lícula que està ambientada a tres èpoques diferents i això és el que la fa molt atractiva, oi? Vull dir que és un senyor que troba un manuscrit i llavors l'impressiona, ell va a la recerca...
de ser un novel·lista, com moltes vegades, i a la pel·lícula ho deixa clar, moltes vegades ho pot fer qualsevol persona, molt jove, no?, com de fet és ell, no?, engrescat per la seva pròpia dona, que fa poc que s'han casat i tal, va a la recerca d'això, però no, i quan troba el manuscrit aquest, diu, ostres, diu, això no ho faré mai, diu aquí, diu, i no sé per què vaig tenir la temptació i la vaig realitzar, doncs, d'escriure paraula per paraula,
d'aquí ve això d'allà de paraules, no? Tot el d'allò. I aquesta novel·la, quan la va tenir escrita, la va presentar ell com a molt bona, perquè sentia una admiració. I llavors aquí apareixerà Jeremy Irons, que és el que la va escriure realment, i que en definitiva és una experiència que ell va viure, no? I aquesta experiència, lògicament, comportarà, doncs, això, aquest èxit, perquè està fet amb allò que et diuen.
quan tu has viscut una experiència, lògicament, tot surt amb una potència extraordinària. Llavors, de la manera que es troben ells dos i com discuteixen l'autoria i la situació. Molt interessant, ja ho veureu, no ho explico, perquè cap al final és allò de dir que no hi ha guerra, no hi ha desqualificació, no hi ha americanisme. Ui, això és important, eh?
perquè ha sonat, no, avui? Sí, sí. Ha sonat i molt, i penso que és una pel·lícula que entra. Cantaria molt bé, no? Perfecte, sí, sí, doncs escolta'm. Molt bé, jo tinc que dir que he vist... Jo és que veig moltes pel·lícules, però clar, evidentment, no tenim temps, no? Encara ens queda un minutet. Jo recomano que torneu a veure Amadeus. És un clàssic, en 84, Tom Hulls, L.F. Murray Abraham, el senyor Miró es formen. Molt deliciosa. És una pel·lícula magnífica, és a dir, ho parlàvem l'altre dia de les pel·lícules envellides, no?
Jo voldria dir una cosa sobre Matheus. Una de les coses que m'ha cridat molt l'atenció és haver llegit que, en definitiva, el Salieri no era ni molt menys del que presenta. No, no era així. Això jo crec que està basat en un llibre, no recordo ara tan bé, no estem parlant d'una cosa que els milers formen, que és bastant
El formen el que té és que és bastant legal a nivell sobretot d'ambientacions. Recordem Valmont, que també és seva i tal, ambienta molt bé les èpoques, té un cert rigor a la part sobretot, la part més aviat de 13 i tal, però la part en aquest cas sí que té raó al Jaume, que això ja ho sabia perquè per ells motius jo he estudiat a Mozart i a Salieri. Salieri estava envejós, tenia certa enveja perquè el senyor Mozart era arrebatador, era un geni absolutament. I això sí que ho mostra molt bé, aquesta genialitat, aquesta capacitat.
però en canvi aquesta ràbia tan continguda probablement defenso aquest fet perquè penso que hi ha moltes persones com el seu diari a la vida i molt poques com Mozart i a més el món de la música amb més motiu encara i era tan ximplet com el presentaven el Mozart es veu que era una mena d'hiperactiu d'aquests genis bojos hiperactius que no paraven ni un moment i és cert que aquí es veu com mort d'esgotament bàsicament d'esgotament i de sortir i tal
Aquesta línia més festiva no la sé del tot dir-te si realment sortia tant, si anava amb tantes dones, si s'emborratxava, no ho sé. Però jo crec que, més o menys, la idea està molt ben agafada, està molt ben marcada aquest moment que va tenir quan comença a fer òperes Bufes, quan no... Vull dir, aquesta línia, que és la flauta màgica, és l'Opera Bufa, no us oblideu mai, això. Per crios. Per crios, eh? I és una meravella, musicalment, no?
Però bé, és el que hi ha. Recupereu-la perquè és una pel·lícula que ha envellit molt bé. Per tant, la podeu veure i us ho passarà molt bé. Doncs ja està, com passa el temps, no? Per cert, vaig veure Karate Kid fent referència al cinema dels anys 80. Ah, molt bé. Doncs vinga, parlem la setmana que ve perquè ens queden 10 segundets. Per dia, adeu. Ens veiem la setmana que ve. Adéu-siau.
Ara escoltes ràdio d'Esfern, sintonitzes ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Jus, 98.1.
A continuació us oferim la repetició del programa M de Música, a mes dilluns passat. M de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana.
Hola, molt bona nit. Aquí una vegada més per compartir aquesta hora amb Marc i una servidora. I com sempre comencem amb la veu del poeta, d'en Joan Margarit. Conversa. Un record impregnat per les paraules com la moqueta per la pols. M'explicava on havia anat amb ell, de què havien parlat, la bona nit que feia. I ja heu anat al llit?
Vaig dir de sobte, somrient, i amb un to de no donar-li cap mena d'importància, va dir «i tant, moltes vegades». Una conversa no acaba mai i el seu somriure avui, al cap